13-01 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXIV – Núm. 365 GENER 2013

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE GENER DISSABTE 5, a partir de les 10 del matí i a la tarda SS Majestats Melcior, Gaspar i Baltasar faran una visita a quatre llars d’avis de l’Hospitalet. A 2/4 de 9 del vespre. Després de la Cavalcada, a la nostra seu al carrer de Santa Anna, 1-7, els Reis Mags donaran les joguines als nens els pares o familiars dels quals ho hagin sol·licitat. DISSABTE 12, a les 8 del matí, Excursió Coneguem Catalunya núm. 299, visita als pessebres de Mataró, i a la tarda a la representació dels Pastorets de Mataró. Dinar a Sant Pol de Mar. Inscripció el dia 2 de gener. DIJOUS 17, a les 8 del vespre, inauguració de l’exposició de dibuixos del senyor Romuald Monreal. Romandrà oberta fins el dia 7 de febrer. DIVENDRES 18, a 2/4 de 8 del vespre, Paradigmes? Amb Xaro Castillo. DIJOUS 24, a les 8 del vespre, conferència: Pau Casals i Joan Alavedra. Història d’una amistat, a càrrec de la senyora Matilde Marcé. DISSABTE 26, a les 7 del vespre, entrega de pins commemoratius a tots els socis que compleixen 25 anys a l’entitat. Concert de piano, a càrrec del senyor Sergio Santin de l’escola Tecla Sala.

PREVIST PEL MES DE FEBRER DISSABTE 2, a 2/4 de 7 del vespre, al teatre Poliorama, assistència al musical comèdia Forever Young, dirigit pel Tricicle. Places limitades. Preu 22,40€. Inscripció oberta fins al dia 25 de gener. DISSABTE 16, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 300, viatge en vaixell de: Pas illa de Buda a desembocadura del riu Ebre. Dinar a Deltebre. Inscripcions dimarts dia 5. DIVENDRES 22, a 2/4 de 8 del vespre, Paradigmes? Amb Eugeni Garcia.

TALLERS CURS 2012-2013 ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat

Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL

Amb l’inici del nou any, el Xipreret canvia la temàtica de les seves portades que, a partir de l’exemplar que teniu a les mans, estaran dedicades a fites de la història de Catalunya. El motiu de la iniciativa ve donat perquè som un poble que, en general, desconeix allò que ha estat. I això no és bo. No és bo si volem saber qui som i cap a on volem anar. Els articles, que seran elaborats per col·laboradors habituals del butlletí, es preveu que s’estenguin al llarg dels anys 2013 i 2014. Per començar, aquest mes de gener hem decidit tractar del naixement de la nació catalana i la figura de Guifré el Pilós. Els mesos següents, us oferirem vint-i-un episodis més de la nostra història que esperem siguin del vostre interès. D’altra banda, amb motiu del centenari, aquest any 2013, del naixement de Salvador Espriu, en les pàgines del Xipreret podreu trobar cada mes un text de l’insigne escriptor que haurem seleccionat amb l’ajuda del poeta Antoni Prats. Cal advertir que, quan el text escollit sigui un poema, aquest omplirà l’habitual secció Poesia del butlletí. Quan no ho sigui, donarem veu a altres autors catalans. Per últim, no voldríem acabar sense tenir un record especial pel prestigiós metge, humanista i lluitador incansable per la llibertat del nostre país, Moisès Broggi, que ens va deixar el 31 de desembre passat a l’edat de 104 anys. Descansi en pau.

GENER

PORTADA FITES DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA GUIFRÉ EL PILÓS, EL FUNDADOR Tots els pobles tenen els seus herois i les gestes que li són pròpies. La història i el seu estudi posa en el seu lloc tots i cada un dels seus fets històrics, però n'hi ha alguns que, per la llunyania en el temps o per la pròpia boira de la història, no sempre poden ser explicats o justificats, i són aquets fets els que donen pas a la tradició, la llegenda i el mite. A Catalunya, el primer de tots és, sens dubte, Guifré el Pilós. Guifré el Pilós (també anomenat Guifre, Grifé, Jofre o Jofré,varietats acceptades pel català) té diversos pares atribuïts, uns per llegenda i un altre per la investigació històrica. La Gesta Comitum Barchinonensium, crònica escrita pels monjos de Santa Maria de Ripoll a finals del segle XII, atribueixen la seva paternitat al cavaller Guifré, originari de Rià o Arrià, al Comtat de Conflent. Posteriorment, en èpoques més recents, la troballa d'un document de cessió, datat l'any 888 en que uns germans feien una donació de béns a l'Abadia de la Grassa van desmentir la primera teoria. Els germans signants del document eren Sesenanda, Sunifred, el comte Guifré, el comte Radulf i el comte Miró. La identificació d'aquests germans l'any 888 donava a entendre que els comtes esmentats eren Guifré el Pilós, comte de Barcelona, Miró el Vell, comte de Conflent, i Radulf, comte de Besalú. En el mateix document es desvetllava que eren fills d'un tal Sunifred i una Ermessenda. Un altre document, descobert amb posterioritat i datat el 874, documenta un judici, presidit per Miró el Vell, en què aquest relata uns serveis de diversos cavallers al seu pare, a qui anomena comte Sunifred d'Urgell. Queda clar doncs que Guifré el Pilós va ser un personatge real, de carn i ossos i no un mite o invenció patriòtica. Això sí, malgrat la llum dels documents que han pogut fer demostrables una part dels seus fets i de la seva vida, la foscor d'un temps molt llunyà, també ha fet que hi hagi altres històries i llegendes sobre la vida d' aquest comte. Així, doncs, donem pas a la llegenda per veure què diu aquesta sobre el nostre personatge. Sembla que Salomó, comte de Cerdanya, havia assassinat al pare de Guifré, Sunifred, també conegut com Hunfrid, (no oblidem que aquesta zona de l'imperi Carolingi era anomenada Gòtia i que bona part de la noblesa de la zona era d'origen got i no franc. La zona que va fins a Narbona havia format part de l'imperi Visigot). En aquells temps era habitual que els comtats no fossin hereditaris, sinó que ho eren per designació del rei. Fet que provocava fortes disputes i baralles entre la noblesa, i aixecaments contra el propi rei. Un d'aquets fets va ser el que va provocar la mort del pare de Guifré. Salomó va ocupar els comtats d'Urgell, Cerdanya i Conflent.

Guifré es va venjar matant Salomó, i passà posteriorment a França per demanar perdó al rei Carles el Calb, que el dispensà i el confirmà en el seu comtat. A canvi, "l'engrescà" a participar en la guerra que els francs mantenien amb els invasors normands. Un agraït Guifré acceptà l'oferiment i, diu la llegenda, que va ser l'arribada de Guifré i els seus homes quan la batalla ja era començada i els francs eren a punt de rendir-se, el que va fer que la victòria es decantés a favor del rei Carles el Calb. Malauradament, Guifré va ser ferit en la batalla. El rei dels francs, Carles, agraït per la valentia i el suport de Guifré, anà a veure'l a la seva tenda. El comte Guifré, ferit, li va demanar un blasó per al seu escut d'or. Va ser en aquell moment en què la llegenda diu que Carles el Calb, rei dels Francs, posant els dits en la ferida del comte català, els mullà en sang, per dibuixar després quatre pals (o barres) a l'escut, tot dient: "Des de avui, comte, aquestes seran les vostres armes". D'aquí vindria l'escut de Catalunya, que posteriorment va passar a ser el símbol de la seva bandera, de la de la corona d'Aragó i els seus regnes, i que ha perdurat fins als nostres dies. En la lluita contra els sarraïns va ser on també va destacar Guifré. Diu la llegenda que el rei dels francs, en no poder ajudar Guifré en la lluita contra els musulmans per recuperar les seves terres de Barcelona, li concedí el dret que si podia conquerir la terra que li havia atorgat, i defensarla, aquesta seria per a ell per sempre i per els del seu llinatge. I així va ser. El comte Guifré morí lluitant contra l'Islam l'1 d'agost de 897, probablement prop del castell d'Aura (Solsonès) durant una ràtzia sarraïna. L'any 1380, la "Genealogia regum Navarrae et Aragoniae et comitum Barchinonae", encarregada pel futur rei Joan I d'Aragó, "el Caçador", atorgà al Pilós el títol de Pare de la Pàtria. Si bé la figura de Guifré el Pilós va ser recuperada durant el renaixement, va ser en la Guerra dels Segadors i posteriorment en la Guerra de Successió, on va tenir una forta revifada. Va ser la Renaixença la que el va rescatar de l'oblit. La independència final del Comtat de Barcelona del regne dels Francs no va ser obra de Guifré el Pilós, sinó de Borrell II l'any 985. CARLES FARRÉS I PINÓS

CONVERSES

És un gran honor per a l’equip del Xipreret poder tenir unes converses amb els il·lustres Reis Mags, Gaspar, Melcior i Baltasar. És la primera vegada que tenim tres interlocutors, per aquest motiu, si els sembla bé, nosaltres formularem les preguntes i vosaltres decidireu qui les respon.

Des de fa segles sou portadors d’ il·lusions: en aquest llarg, llarguíssim recorregut, ha anat variant la il·lusió de l’Infant i l’encant del misteri? No! de cap manera, la il·lusió dels infants continua sent la mateixa. Ens han explicat que vàreu arribar a Betlem guiats per una estrella i, allà, vàreu fer els vostres primers obsequis a l’Infant Jesús. Sou Mags, podeu preveure si un dia, de nou, l’estrella arribarà a aquelles terres perquè les criatures hi puguin viure en pau? Nosaltres esperem que algun dia pugui ser així. Que els nens recuperin les joguines, la il·lusió per la vida i la pau i enrere quedin les armes, la guerra i la destrucció. Però perquè això arribi hi ha molta feina a fer. 4

Hi ha algun motiu especial perquè els infants siguin els vostres principals beneficiaris, la vostra principal dedicació ? Sí, perquè els infants són els més dèbils d’aquesta societat. Necessiten més protecció i amor per part de la gent que els pot donar. Nosaltres, ni que tan sols sigui un dia a l’any, procurem portar-los aquesta il·lusió. El que ens sap greu és que això no pugui ser més sovint. En els vostres orígens viatjàveu amb camells i potser ara també, no obstant això, us veiem arribar a les nostres ciutats en diversos transports moderns.Com valoreu aquest canvi ? Ens hem adaptat als transports moderns perquè això ens permet arribar amb més facilitat a tot arreu. Hem d’aprofitar tots els avantatges que ens ofereix la modernitat sense oblidar els nostres orígens. Què penseu quan, als llocs que visiteu, us obsequien amb magnífiques carrosses per fer el vostre recorregut. Us complau aquesta deferència? Sempre ens complau aquesta deferència cap a nosaltres i pensem que no ho hem de deixar perdre. Ens agrada molt quan, des de dalt de la carrossa, veiem les carones il·lusionades dels més petits i també dels pares i avis. Allí tothom està content. Sembla que, temps era temps, Vostres Majestats visitaven uns determinats països, Sant Nicolau i el Papà Noel, uns altres: ara tots aneu arreu. Quina opinió en teniu? Pensem que hem d’estar oberts a totes les cultures i que cada persona decideixi qui vol que li entregui els regals. La vostra missió d’arribar a totes les parts del món amb regals, ha de provocar una gran feinada. És evident que la màgia pot fer prodigis, però, si em permeteu, sempre m’ha intrigat la personalitat dels patges. Qui són, d’on vénen? És una mena de voluntariat? Doncs sí, els patges són voluntaris dels llocs que visitem i ens ajuden amb moltes ganes. En el cas de l’Ateneu són membres dels grup de teatre juvenil i cada any sabem que podem comptar amb ells.

Nosaltres els agraïm aquesta tasca de servei que fan a l’Ateneu i a nosaltres. Sense ells ens fóra més difícil poder fer tota la feina. Ah! Per cert, potser m’aparto del tema principal, però en parlar-ne, se m’acut observar, com ja deveu saber, que Catalunya compta amb una gran predisposició de voluntariat en tots els àmbits. Com ho valoreu? Pel que anem veient al llarg dels anys que visitem Catalunya, podem afirmar que efectivament Catalunya és una terra on el voluntariat està molt arrelat en tot els àmbits. Celebrem que així sigui per molts anys més i considerem que això diu molt a favor de les persones d’aquest país. I, també una altra petita curiositat. La resta de l’any quina és la vostra ocupació? Aquesta feina que fem el dia 5 a la nit és molt complicada, encara que no ho sembli. Hi treballem durant tot l’any. Això vol dir que quan s’acaba la feina d’aquest any ja comencem a preparar la de l’any que ve. Ens ha sorprès una activitat vostra, hem constatat que a la nostra ciutat visiteu residències d’avis i els obsequieu amb regals. Com ho viviu, ells i vosaltres? Fa 25 anys un bon amic nostre, en Joan Ferrer, va contactar amb nosaltres i ens va demanar que si també podríem anar a visitar els avis que estan en residències. La idea ens va semblar molt bé i des de aleshores no hem deixat de fer-ho cap any. Ens agrada molt poder portar ni que sigui una mica d’alegria a aquestes persones que mereixen tot el nostre respecte. Nosaltres ho vivim amb emoció i ells també perquè els recorda els temps en què ens ajudaven en aquesta tasca. Us hem d’agrair la inestimable deferència que teniu de venir personalment a la sala d’actes de la nostra entitat a repartir joguines a la mainada. Què us va impulsar a fer-ho ? Un dia ens van demanar si podíem venir també a l’Ateneu a portar regals per els nens. Vàrem pensar que era una bona idea i aquí ens teniu cada any. Pel que hem vist enguany ho heu fet al vostre nou local i us hem de dir que ha estat una grata sorpresa veure que teniu un estatge tan acollidor. Nosaltres ens hi hem trobat molt a gust i esperem 6

poder venir-hi molts anys més. Aprofitem aquesta oportunitat per felicitar totes les persones que ho fan possible amb la seva col·laboració inestimable. Ja per acabar, hem de felicitar-nos que aquesta tasca que heu fet al nostre Ateneu durant vint-i-cinc anys, tant amb grans com amb petits,hagi tingut el reconeixement amb un premi atorgat per la Federació d’Ateneus de Catalunya. Què en penseu, de tot plegat? Moltes gràcies. Això ens ha arribat a les orelles, que heu tingut un premi de la Federació d’Ateneus de Catalunya en reconeixement d’aquesta feina ben feta. Ens fa molta alegria que hagi estat així. Sabem que també porteu a terme altres activitats a favor de la cultura i us demanem que continueu endavant malgrat les dificultats que això comporti i que l’entitat sigui un referent a la vostra ciutat que sabem que estimeu tant. Ens tornarem a veure l’any que ve. Fins llavors rebeu una forta abraçada dels Reis Mags d’Orient Melcior, Gaspar i Baltasar.

ATENEU DIADA DEL SOCI Ha passat un altre any, i de nou ens hem retrobat els socis i els amics de l’Ateneu per celebrar la nostra diada, amb l’anhel de reunirnos com més millor. El 2 de desembre va ser el diumenge escollit per a aquesta festa, amb diverses activitats. A 2/4 de 12 del matí vam començar, a la plaça de l’Ajuntament amb una ballada de sardanes a càrrec de la cobla Premià –gentilesa de la Coordinadora Sardanista de l’Hospitalet-. A la mitja part, tingué lloc un petit recital de poesia, ja habitual en aquesta celebració, que es va obrir amb un breu parlament de la presidenta de l’entitat Matilde Marcé, en el qual explicava que el fèiem de poemes d’Apel·les Mestres amb motiu del centenari de la seva mort. Ella mateixa, la Lolita García, l’Antònia Caldés i la Julita Sanou van ser les encarregades d’aquesta lectura. A 2/4 de 3 de la tarda, ens en vam anar a dinar per recuperar forces en companyonia per al proper esdeveniment de la diada. La senyora Mercè Perea, regidora d’Economia i Hisenda, i el senyor Alfonso Salmerón, regidor del Districte I, amb les seves parelles, ens acompanyaren en representació del nostre Ajuntament. Aquesta vegada, l’àpat –per variar una mica i també per estar més a prop de la nostra seu, on ens encaminaríem més tard- el férem en un altre lloc: el restaurant Roselles 25 fou l’encarregat de

servir-nos-el, amb un resultat molt saborós i del gust de tots. La Matilde, com ja ens té acostumats, a les postres va dirigir-nos unes paraules tot fent un brindis amb cava (encara que a ella li agrada dir “xampany”). Aquest any no ens va renyar gens; al revés, va dir que estava satisfeta de la bona marxa de l’Ateneu i del funcionament, tant de les noves activitats com de les antigues. I ja som a l’acte final: a les 6 del vespre, i amb la sala plena de gom a gom, assistírem a una lectura i representació de contes de Pere Calders, amb el títol de: Calders a l’escenari, que ja havia tingut un primer passi el dia anterior, dissabte 1, a 2/4 de 7. El Grup de teatre Margarida Xirgu i col·laboradors, ens van presentar una adaptació de contes del citat escriptor, amb motiu del centenari del seu naixement. L’estil, típicament irònic que caracteritza la literatura de Pere Calders, fou molt ben escenificat pels nostres actors i actius, que ens van fer passar una agradable estona. Donem les gràcies a tots els qui ens heu acompanyat, enguany amb un nombre més elevat, i esperem el proper 2013 poder comptar també amb la vostra participació i la d’altres socis i amics, que per les circumstàncies que siguin no han pogut venir. Els components de la Junta Directiva treballarem al màxim possible perquè això sigui una realitat. Text: ANTÒNIA CALDÉS Fotos: ANTONI PRATS I FÈLIX PUIG

INAUGURACIÓ DELS PESSEBRES DE L’ATENEU A l’Ateneu, d’ençà que habitem al nou estatge, hem pogut recuperar la tradició de fer i exposar el pessebre, com fèiem anys enrere i que vàrem haver de deixar a l’època del local provisional. Des del dia 13 de desembre, diada de Santa Llúcia, i fins al dia de la Candelera, al vestíbul de l’entitat, hem pogut admirar dos pessebres tradicionals: un diorama del taller de Natzaret amb tota mena de detalls i eines de fuster en miniatura que, en harmonia amb les figures, donen una imatge de l’adolescència de Jesús. Un altre era d’aquells pessebres que entusiasmen la mainada, no hi falta de res ni cap d’aquelles figures quotidianes d’un poble, fins i tot els peixos que s’hi pesquen són tan vius que belluguen. Gràcies als seus autors, socis i pessebristes, Joan Pol i Josep Orquin, completa aquesta exposició un bonic dibuix del naixement de l’Emili Bona, professor de l’aula de dibuix. Per donar més relleu a la inauguració, a la sala d’actes es va celebrar un recital del Poema del pessebre de Joan Alavedra, potser no gaire conegut com a poesia o no gaire recitat, però sí de gran renom la seva versió simfònica del mestre Pau Casals mundialment famosa. En aquest cas els rapsodes, M. Dolors Nat, Lolita García, M. Rosa Ibañez, Àngela Patricia Nova, Matilde Marcé, Artur García i Romuald Monreal, no pertanyien al grup de teatre, eren sòcies i socis que sempre estan disposats a col·laborar i que, dalt de l’escenari, varen demostrar la seva veta artística i la seva sensibilitat, a través de la qual ens varen saber transmetre la força del poema. Va ser una vetllada molt bonica que ens preparava per a l’entranyable festa de Nadal. Text: CARME JORBA Fotos: ANTÒNIA CALDÉS

PARADIGMES? Joan Miró, músic El dia 14 de desembre es va presentar la tercera sessió de “paradigmes ?” en què l’invitat fou Joan Miró, 41 anys, cantant i músic que toca una variada gama d’instruments, autor de lletra i música de nombrosos temes i la producció del qual es manifesta principalment en dos gèneres: les músiques del món i la música de relaxació o musicoteràpia. Com en les altres sessions d’aquest cicle, Joan Soto va ser l’autor del guió i va efectuar la funció de conductor del diàleg. Al llarg d’una hora i mitja, les reflexions es van anar alternant amb interpretacions musicals del propi Joan Miró i d’Albert Giménez, l’altre líder del conjunt ÀNiAM. En Joan va néixer i ha viscut la major part de la seva vida a l’Hospitalet Centre, lloc on es troben les arrels familiars per part del seu pare. La seva formació acadèmica es va enfocar cap als estudis d’enginyeria informàtica, disciplina en la qual es va llicenciar i en la qual va treballar durant tres anys. Ni el seu pas per la universitat ni la seva experiència laboral van ser enriquidores per a ell. En el cas de la facultat, per la naturalesa molt tècnica i amb poques inquietuds per a la formació personal i, en el de l’empresa, per l’excés de competitivitat i poca cura en la motivació del seu personal. Aviat s’adonà que l’atreien molt més la filosofia i la música. Després d’una estada al Taller de Músics de Barcelona, engegà amb David Escamilla, fill del que fou el gran impulsor de la cançó catalana Salvador Escamilla, un projecte anomenat Babel en què van assajar un estil de poprock mediterrani. Això li va permetre contactar amb Maria Lafitte, més coneguda com a Dolors Lafitte, que va exercir en ell una important influència, obrint-lo al món de la música d’arrels i fent-li percebre la vinculació de l’expressió musical amb l’espiritualitat. La força de l’atractiu que la música exerceix en ell va fer que decidís dedicar-s’hi íntegrament, assumint la incertesa que això implica en el terreny de l’estabilitat econòmica. Té present, però, que tothom que visqui de l’art està subjecte a una notable inestabilitat. El projecte musical en el qual està treballant actualment es diu ÀNiAM (Aliança de Noves i Arrelades Músiques, http://aniam.bandcamp.com) i és una proposta que vol combinar la tradició amb l’avantguarda, fusionant sons de la Mediterrània amb altres de l’Extrem Orient i altres parts del món. Utilitzen instruments tradicionals junt amb ambients sonors aconseguits

amb tècniques electròniques. Les seves lletres exploren els valors profunds de la persona un cop alliberada dels convencionalismes alienadors i plenament integrada amb la natura. L’altra vessant musical a la qual en Joan dedica la major part de la seva activitat és la musicoteràpia. Per a ell el gran poder que té la música, cal posar-lo al servei de les persones i, en especial, d’aquelles a les quals pot ser útil per alleujar el seu patiment. El fet que un pacient pugui expressar-se musicalment, sigui amb instrument o amb la pròpia veu, independentment de la seva capacitat tècnica, fa que pugui comunicar els seus sentiments i així millorar el seu benestar. Tot i que va adquirir una formació específica mitjançant un màster universitari, no creu que sigui una condició indispensable per a qui realment té vocació i aptituds per exercir aquesta activitat, que requereix posseir unes condicions molt especials. La seva visió de la música i de l’art en general està més propera a la concepció oriental, segons la qual l’art és previ a l’artista que més que crearlo, el canalitza. Tothom, doncs, pot expressar-se artísticament si deixa de banda l’ego, o dit d’una altra manera el desig de despuntar per damunt de l’altra gent. Aquesta dimensió espiritual és la que motiva la seva dedicació a la música i el seu estil de vida. Pensa que les religions, en general, poden ser una eina per canalitzar aquesta espiritualitat, però no haurien d’intentar-ne el monopoli, ja que la seva expressió dependrà de cada persona. La música pot ser una eina de transformació individual i social, ja que obre la possibilitat de reflexió, comunicació, diàleg i participació. Com que la música inquieta el poder, aquest promou les formes intranscendents d’entreteniment. La societat actual la veu polaritzada entre unes actituds molt conservadores i egoistes d’alguns i les d’uns altres, cada cop més nombrosos, que volen canviar les coses cap a unes relacions més justes. La intransigència dels uns estimula l’activisme dels altres, i això permet albirar esperances de canvi, però l’estructura política actual no pensa que estigui en condicions de gestionar-lo. Els valors posats de manifest podrien considerar-se un paradigma que s’expressa en cançons com Tu mous el món, en què en Joan i l’Albert reivindiquen la importància de cada persona per al conjunt de la humanitat, independentment del seu rang social, econòmic o intel·lectual. JAUME MIRÓ

Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” número 298, visita a la Casa Museu i l’Auditori Pau Casals a Sant Salvador. Dissabte 15 de desembre de 2012. El dissabte 15 de desembre a les 8 del matí, vam emprendre el viatge en direcció al Tarragonès per l’autopista AP-7 on vam parar per esmorzar a l’àrea de servei del Penedès. Vam continuar el viatge en direcció a Sant Salvador, barri marítim del Vendrell, per visitar el Museu Pau Casals. La senyoreta Noemí ens va fer de guia i ens acompanyà per les diferents sales del Museu explicant detalls de la vida del Mestre i de la Fundació que va crear juntament amb la seva esposa Marta Montañez. A Pau Casals li agradava molt estar vora el mar i, el 1910, es va fer construir una casa d’estiueig al barri marítim de Sant Salvador, a tres quilòmetres de la població del Vendrell, on havia nascut. La petita casa d’estiueig es va convertir al llarg dels anys en un edifici destacat, amb un jardí harmoniós, una porxada amb vistes al mar i sales per exposar col·leccions d’art. Pau Casals hi va viure fins al 1939, quan va marxar a l’exili, i mai més no hi va tornar. Dins de la Casa Museu es troben recopilats i exposats diverses escultures, pintures, instruments de música, fotografies autògrafs, mobles, altres objectes personals de Casals i diversos audiovisuals repartits per tota la casa. La Fundació Pau Casals va ser creada el 1972 pel propi Casals i la seva esposa Marta. Casals moriria un any després a Puerto Rico. El 1976 es va inaugurar el Museu i va romandre obert fins al 1996. Des d’aquesta data fins al 2001 es va tancar per fer-hi una rehabilitació de l’edifici. A l’última sala que vam visitar, en una pantalla molt gran van projectar un concert que el 24 d’octubre de 1971 Pau Casals va dirigir a la seu de les Nacions Unides i on el Secretari General de les Nacions Unides U Thant el va abraçar i li entregà la Medalla de la Pau.

Uns moments que ens van emocionar. En aquest acte Pau Casals va pronunciar en anglès les paraules següents: Sóc català, Catalunya va tenir el primer parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on van existir les primeres nacions unides. En aquell temps – segle onzè – van reunir-se a Touluges,avui França per parlar de pau, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven en contra de la guerra. Acabada la visita del Museu vam passar a l’altra banda de l’avinguda Palfuriana on es troba l’Auditori Pau Casals. L’Auditori va ser inaugurat el 6 de juny de l’any 1981. El senyor Trueta ens diu que el vestíbul és utilitzat per fer exposicions i recepcions. La sala d’audicions té capacitat per a quatre-centes persones, el sostre recorda la quilla d’una embarcació amb el costellam vist. Els globus de la il·luminació estan folrats amb xarxes de pescadors. A l’interior de la sala vàrem poder gaudir d’un excel·lent assaig d’orquestra amb 30 professors. De Sant Salvador ens vam dirigir a Castellví de la Marca de la comarca de l’Alt Penedès on vam dinar al Restaurant Cal Padrí. Ens serviren unes racions d’ànec mut molt saboroses i ben condimentades. MARTÍ GUERRERO I COTS

EXPOSICIÓ DE DIBUIX I PINTURA Per aquestes dates de Nadal, els pintors i dibuixants de l’Ateneu, els infants i els adults, ens ofereixen una petita mostra de la seva creativitat, i el dilluns 17 de desembre va tenir lloc la inauguració de la “60a exposició de dibuix i pintura de l’Aula Rafael Garrich”. Seixanta és un número rodó, força important, i que dóna fe de la llarga trajectòria d’aquest taller, conduït des de ja fa uns quants anys, com tots sabeu, per l’Emili Bona. A les 8 del vespre, el vicepresident de l’entitat Miquel Paton, per absència de la presidenta, va dirigir unes paraules als assistents a l’acte de la inauguració. Tot seguit va parlar-nos el conductor de l’aula amb una breu explicació del seu funcionament i, a continuació, passàrem a consumir un petit refrigeri en honor dels artistes. Aquest curs el nombre assolit d’alumnes adults és de setze, el màxim que pot acollir el professor per ser atesos com cal. Els nens i nenes formen també un grup nombrós. Aquests es troben cada dimecres i fan importants avenços en l’aprenentatge del dibuix. Aquesta exposició conté menys obres que la que es celebra al final del curs, cosa normal, ja que fa poc que s’ha començat a pintar i dibuixar i els participants no tenen encara gaires quadres per mostrar. Al mes de juny, coincidint amb la Festa Major, tornarem a retrobar-nos en un acte similar però amb major quantitat de treballs. TEXT I FOTOS: ANTÒNIA CALDÉS

JORNADES SOLIDÀRIES El 15 i 16 de desembre es van celebrar les Jornades Solidàries, que han substituir la Mostra d’Entitats del Districte I que es feia tradicionalment a la rambla de Just Oliveras. Aquest any les entitats dels barris del Centre, Sanfeliu i Sant Josep van decidir convertir-la en aquestes Jornades Solidàries destinades a ajudar aquelles persones que més pateixen les conseqüències de la crisi. Tant el dissabte com el diumenge, d’11 del matí a 3 de la tarda, molts hospitalencs van passar per la Rambla i van demostrar la seva solidaritat col·laborant en la recollida d’aliments destinats a la Creu Roja i les parròquies de Santa Eulàlia de Mèrida i Sant Josep, i també a la recollida d’una banda de taps de plàstic per al projecte SOS Richi (Richi és un nen de Palamós malalt de càncer que ha de fer un tractament a Huston, que costa 500.000 euros) i, de l’altra, de diners per a la Marató de TV3. També hi va haver la vessant lúdica amb bàsquet, futbol i tennis de taula i diversos tallers, entre els quals el de dibuix de l’Ateneu a càrrec d’Emili Bona i del grup New Gospel, etc. i, a més, el diumenge, una xocolatada i un tió solidaris. Aquestes Jornades han estat, doncs, un encert. Molta gent hi ha col·laborat, conscients sens dubte de les necessitats dels nostres veïns que passen moments tan difícils. Des d’aquestes pàgines volem donar les gràcies a tothom, en particular als nostres socis que, no solament aquests dies, sinó que sempre ens porten aliments per a la parròquia i, aquests dies de Nadal, joguines per a la Creu Roja.

RECOLLIDA DE JOGUINES Durant un mes llarg, els nostres socis i sòcies van portar joguines responent al prec que els havia fet l’Ateneu. Van complir amb escreix i joguines de tota mena s’anaven apilant al nostre local fins al 3 de gener que les vam lliurar a la Creu Roja de l’Hospitalet. L’Ateneu agraeix de tot cor aquest gest tan entranyable que ha dut, a nens i nenes hospitalitzats, l’alegria de rebre els regals dels Reis Mags, i que també han sentit tots els qui els han donat. Una vegada més, moltes gràcies! ATENEU 16

CONCERT DEL GRUP NEW GOSPEL El divendres 21 de desembre, el Grup New Gospel de l’Hospitalet va fer un Concert a la sala d’actes de l’Ateneu. Em van recomanar que fes la ressenya de l’audició, però del Gospel poc en sabia i he hagut de documentar-me. El mot Gospel (en anglès evangeli), és un gènere musical desenvolupat al voltant de 1930, inspirat en himnes religiosos que combina la lírica del cristianisme amb la melodia i el ritme similars al blues i el jazz. Els seus orígens es troben a l’oest d’Àfrica, dels esclaus que els comerciants europeus capturaven i portaven a Amèrica entre 1619 i 1865. L’estil de cant dels africans es caracteritzava per la seva intensitat i l’ús d’efectes com el falset, crits, gemecs i notes guturals. Durant l’espectacle musical els espectadors participaven cantant la tornada de les cançons, fent palmes , fent cops a terra amb el peu o fins i tot ballant. A Amèrica es van començar a barrejar les músiques africanes del passat amb la música cristiana que els esclaus aprenien dels seus amos. Moltes d’aquestes cançons tractaven el tema de la llibertat i contra l’esclavitud. Amb el pas del temps els esclaus van anar produint les seves pròpies cançons que cantaven mentre treballaven. Avui dia el Gospel ha entrat amb força a casa nostra i hi ha nombrosos grups que el presenten i una gran quantitat de seguidors. L’actuació del Grup New Gospel a l’Ateneu va omplir la sala i va agradar molt, encara que la majoria no enteníem el que deien les lletres de les cançons. Malgrat la simpatia del jove director, bon comunicador, que explicava el tema de les cançons i animava al públic a picar de mans i cantar les tornades, potser va faltar una mica de comunió entre cantants i audiència, perquè era el primer concert que es feia a l’Ateneu. Penso que a poc a poc el públic s’hi anirà identificant. Van cantar quinze cançons, entre elles : Oh Happy day, Oh, feliç dia Freedom is coming, La llibertat ja ens arriba My heart belongs to you, El meu cor et pertany Aquest grup de New Gospel format a l’Hospitalet té 17 veus, entre elles unes quantes solistes. Assagen a l’Ateneu cada dilluns al vespre de 2/4 de 9 fins a 2/4 de 11. El Grup anima qie tothom que vulgui assisteixi als seus assajos. MARTÍ GUERRERO I COTS

EL POEMA DE NADAL

El vespre del divendres 28 de desembre, les persones que vam omplir l’església de Santa Eulàlia de Mèrida, entre les quals hi havia Jaume Graells, regidor de Cultura, vam gaudir d’un espectacle magnífic i emocionant alhora: la lectura de El poema de Nadal de Josep M. de Sagarra, acompanyada de les nadales que cantava la Coral Xalesta, en el marc de l’altar major amb una il·luminació suau que convidava al recolliment. No era la primera vegada que l’Ateneu presentava El poema de Nadal, sempre havien estat lectures emotives com no pot ser d’altra manera quan es diuen i s’escolten els versos de Josep M. de Sagarra, però aquesta vegada es van superar amb escreix. El grup de teatre Margarida Xirgu i els col·laboradors habituals feia molt de temps que assajaven el Poema perquè volien ser capaços de transmetre, no solament la bellesa del text poètic, sinó sobretot el sentiment, l’emoció, el missatge d’aquells versos, que aquell vespre fèiem més nostres que mai, que sovint ens fiblaven en la figura del rabadà girat d’esquena, com a vegades fem nosaltres, que ens trasbalsaven, doncs, en alguns moments i en d’altres ens entendrien com amb la Cançó del Noi de la Mare... Els nostres protagonistes van brodar la lectura, van seduir el públic fins a tal punt que durant tota l’audició hi va haver un silenci “sepulcral”. És veritat que en aquests casos és normal que la gent calli, però a mi, personalment, em va semblar que aquell silenci tan profund ens embolcallava a tots com en una campana de vidre, que en aquell moment tots els que hi érem teníem el mateix sentiment, que, creients o no, tots en aquell silenci volíem ser homes i dones de bona voluntat. D’altra banda la Coral Xalesta ens delectava i ens emocionava amb nadales tan nostres com El cant dels ocells, A Betlem me’n vull anar, El desembre congelat, El noi de la Mare, etc. en perfecta sintonia amb les lectures. Potser sí que, per a alguns, només comptava la bellesa del text i dels cants, la posada en escena, diria, a la qual s’afegia el pessebre il·luminat en la foscor del temple i al qual, sense voler-ho, dirigies la mirada en alguns moments del Poema o del cant. Però crec tanmateix que l’acte no va deixar ningú indiferent. Només em resta donar les gràcies a mossèn Josep M. Romaguera, a Joan Soto que s’encarregà de la Direcció del Grup Margarida Xirgu, a tots els lectors, M. Àngela i Teresa Casado, Julita

Sanou, Anna M. Vilanova, Francesc Cabrera, Joan Ferrer, Fèlix Puig i Joan Soto, i a la Coral Xalesta dirigida amb mestria per Joaquim Miranda. Una vetllada inoblidable en què versos i cant ens van recordar, per si l’havíem perdut, el sentit de Nadal, del de fa més de 2.000 anys i del d’ara. Text: MATILDE MARCÉ Foto: FRANCESC XAVIER FERRER

----------------------------------------

ATENEU 19

PREMIS ATENEUS ELS NOSTRES REIS, GUARDONATS

El dilluns, 17 de desembre, a l’Auditori de l’ONCE de Barcelona, es va celebrar l’acte de lliurament dels Premis Ateneus que la Federació d’Ateneus de Catalunya concedeix, des de fa 23 anys, a diverses entitats que prèviament s’han presentat en les diferents modalitats. En primer lloc i com cada any, es van lliurar els diplomes corresponents a les entitats federades que celebren el seu aniversari. L’Ateneu el va rebre en complir els 75 anys. Tot seguit, va tenir lloc el nomenament de Màrius Serra com a ambaixador dels Ateneus 2013, que ho va agrair amb una intervenció que fou molt aplaudida. Després dels parlaments de les autoritats presents i del president de la Federació, Salvador Casals i del lliurament del premi Jove, va començar el dels diferents Premis Ateneus 2012. Hi havia 6 apartats, l’últim era el premi a l’activitat sociocultural, al qual participava l’Ateneu i que, a l’acte, va ocupar el darrer lloc. I aquí va sorgir la sorpresa: l’Ateneu guanyava el segon premi! S’hi havia presentat amb una activitat que tots els socis coneixen prou bé perquè fa anys que la fem i que té lloc la vigília de Reis, primer la visita a residències, la part més important i emotiva de la feina dels nostres Reis, i, al vespre, l’entrega de joguines als nens. El lema escollit era Els Reis de l’Ateneu. Tot i que, quan et presentes a un premi, pensis que el pots guanyar, en veure que, 20

en l’apartat esmentat, s’hi havien presentat 21 ateneus o associacions, ho vam veure força més difícil i, per tant, aquest fet fa encara més important aquest premi per a l’Ateneu. La nostra presidenta, Matilde Marcé, i Romuald Monreal, el nostre Rei blanc, van recollir el premi, un bon xic emocionats. Cal afegir que no era el primer premi que rebia la nostra entitat ja que el 1992 li van atorgar el premi en l’apartat de “Programació d’actes” pel Xipreret i el 2003 un nou premi també pel Xipreret en l’apartat de “Mitjans de comunicació”. Per acabar volem agrair al Jurat que escollís Els Reis de l’Ateneu i ens atorgués el premi i, a la FAC, la seva voluntat de premiar l’esforç que fem els diferents ateneus pel nostre país, premis que ens estimulen a no defallir en la nostra tasca ateneística. ATENEU

AVÍS: JA PODEU PORTAR ELS XIPRERETS DE 2012 PER RELLIGAR.

2013, ANY SALVADOR ESPRIU

La Generalitat promou enguany la commemoració del I Centenari de l’escriptor Salvador Espriu (1913-1985), sens dubte una figura cabdal de la nostra Literatura. De fet, ell aconseguí dignificar el vessant popular de la nostra tradició, que, continuant el sentir del Modernisme, s’havia afermat amb autors com Josep M. Sagarra (1894-1961) i Josep Pla (1897-1981) davant l’estètica de caire clàssic, urbana i aristocratitzant del Noucentisme. Sigui com sigui, a la mort de Carles Riba (1893-1959), màxim representant de la literatura catalana de l’etapa noucentista i exemple de resistència davant l’intent pertinaç de genocidi cultural per la Dictadura, hi hagué una tàcita unanimitat perquè hi fos ell el més idoni successor, atès el seu prestigi com a escriptor i la seva generositat “cívica”, un adjectiu aquest certament molt espriuà. Salvador Espriu, més conegut com a poeta -però també excel·lent narrador i autor teatral-, ens ha llegat tot un món literari bastit al voltant de tres mites: Sinera (Arenys de Mar), una població amb el seu entorn natural i l’àmplia i diversa galeria de personatges que li donen vida, que literaturitzarà la Catalunya profunda; Lavínia, que mostrarà més aviat la vida burgesa de l’urbs (Barcelona) i de Catalunya amb els seus conflictes quotidians i polítics, i Sepharad (la Península Ibèrica), que denunciarà, a partir d’alguns paral·lelismes amb la història del poble hebreu, les lluites civils i les conseqüències subsegüents. En definitiva, una crida a la tolerància, al diàleg, al respecte i a la pau, des de la responsabilitat i l’autoexigència. ***

Al llarg de 2013, dedicarem una pàgina de la nostra publicació mensual a fer un tast de l’obra espiuana. En aquesta ocasió recordarem un text del seu primer llibre de poemes, Cementiri de Sinera (1946), que publicà com pogué en plena clandestinitat. Si ens fixem en el títol, ens adonem que anuncia els dos focus temàtics que tracta: d’un costat, la qüestió del pas del temps i la brevetat de la vida; per un altre, la referència a Sinera (“Arenys” llegit al revés amb la “i” per la “y”) com a síntesi del món afectiu del poeta. El poema que reproduïm, el XXV del breu recull, ens parla -en clau lírica, és clar- del daltabaix vital que suposà per a la joventut dels anys trentes del passat segle i, en definitiva, per a la seva pàtria, la pèrdua de la llibertat i les il·lusions que la II República i la restaurada Generalitat propiciaren, i de l’adveniment d’una nova Dictadura, que es perllongava més enllà encara de l’esperat ensorrament l’any anterior del nazisme alemany i del feixisme italià: A la vora del mar. Tenia una casa, el meu somni, a la vora del mar. Alta proa. Per lliures camins d’aigua, l’esvelta barca que jo manava. Els ulls sabien tot el repòs i l’ordre d’una petita pàtria. Com necessito contar-te la basarda que fa la pluja als vidres! Avui cau nit de fosca damunt la meva casa. Les roques negres m’atrauen a naufragi. Captiu del càntic, el meu esforç inútil, qui pot guiar-me a l’alba? Ran de la mar tenia una casa, un lent somni. ANTONI PRATS

COL·LABORACIONS CENTENARIS CULTURALS 2013 (1) Espriu i Castelló, Salvador Salvador Espriu, escriptor i poeta sobretot, l'home auster i metòdic, a qui Raimon musicà un bon nombre de poemes, fet que li donà una gran popularitat entre el públic català, va néixer a Santa Coloma de Farners el 10 de juliol de 1913. Tanmateix, les seves arrels familiars es trobaven a Arenys de Mar, que era la localitat d'on provenien els seus pares. Conreador de diversos gèneres literaris - poesia, narracions, teatre - el primer llibre de poemes en forma de volum que publicà fou Cementiri de Sinera. L’editaren, l'any 1946, de forma clandestina, Joan Triadú i Josep Palau i Fabre amb un tiratge de cent exemplars distribuïts de sotamà, com a resposta a la repressió que patia llavors la cultura catalana. Enguany, amb motiu del centenari del seu naixement, el govern de la Generalitat de Catalunya ha organitzat l’Any Espriu, amb la llegenda Ens mantindrem fidels. Això vol dir que, d'ell i de la seva obra, en sentirem a parlar extensament al llarg d’aquest 2013 en els mitjans de comunicació catalans. Per tant, no ens hi entretindrem més. Ara bé, sí que us recomanem vivament que llegiu l’admirable article que li dedica en aquest mateix Xipreret, l’estudiós de l’obra d’Espriu, l'amic i soci de l’Ateneu, Antoni Prats . Rosselló-Pòrcel, Bartomeu Tot i la seva mort prematura -va viure tan sols vint-i-quatre anys-, Rosselló-Pòrcel va deixar una obra poètica breu però densa, que es troba inclosa en gairebé totes les antologies de poesia catalana. Nou poemes (1933) i Quadern de sonets (1934) van ser els seus primer poemaris. El tercer, Imitació al foc (1938), ja pòstum i dedicat al seu amic Salvador Espriu, fou el que li donà prestigi entre els autors joves de la seva generació que el veneraren i el mitificaren. Rosselló-Pòrcel havia nascut a Palma el 13 d’agost de 1913. D’origen humil, cursà el batxillerat a l’Institut de la seva ciutat natal, on fou deixeble de Gabriel Alomar, que influí en la seva vocació literària i l’animà a col·laborar en la premsa local. Es va traslladar a Barcelona per estudiar Filosofia i Lletres i va viure a la 24

Residència dels Estudiants de Catalunya, on organitzà la biblioteca i dirigí les edicions de poesia. A la Universitat conegué Carles Riba i Salvador Espriu. L’any 1935 es va traslladar a Madrid per preparar el doctorat. L’esclat de la guerra civil el va agafar mentre preparava oposicions per a adjunt a càtedra. Tornà a Barcelona, s’allistà a l’exèrcit republicà però ben aviat s’hagué de llicenciar per problemes de salut. Malalt de tuberculosi, ingressà al sanatori del Brull, a Osona, on va morir el gener de 1938. Amat-Piniella, Joaquim Joaquim Amat-Piniella va néixer a Manresa el 22 de novembre de 1913. Rebé els estudis primaris dels seus mateixos pares i cursà l’educació secundària a l’Institut Lluís de Peguera de la capital del Bages. L’esclat de la guerra civil interrompé els seus estudis de Dret i es va fer voluntari de l’exèrcit republicà. Va ser destinat al front d’Andalusia. El juliol de 1939 va passar la frontera camí de l’exili i començà un periple per diferents camps de refugiats francesos. El juny de 1940, la policia alemanya el detingué i el deportà al camp d’extermini nazi de Mauthausen. Quan va ser alliberat, el 1945, va narrar la seva terrible experiència als camps nazis en la novel·la K.L. Reich, testimoni escruixidor que no es va poder publicar fins el 1963, malgrat haver eliminat ell mateix alguns fragments per por de la censura franquista. Va tornar a Catalunya el 1946 i s’establí a Barcelona, ja que no podia acostar-se a la seva vila natal per raons polítiques. El 1949 moria la seva dona i es quedava sol, marginat, malvist i controlat, amb un fill de tres anys per criar. K.L. Reich és l’obra més coneguda d’Amat-Piniella i la que li ha donat la fama. Tanmateix, va escriure altres títols, entre els quals destaquen quatre novel·les: El Casino dels senyors (1956), Roda de solitaris (1957), La pau a casa (1959) i La ribera deserta (1966), que són d’un gran realisme i d’una alta qualitat literària. Va morir a l’Hospitalet de Llobregat, el 3 d’agost de 1974. Seguidors seus li tenen dedicat un web extraordinari. El trobareu a: http://www.memoria.cat/amat/ PERE JUHÉ I ORIOL 25

HO SABÍEU? PASSEJANT CAP A BELLVITGE El passat 1 de novembre, “Tot Sants”, el sol lluïa esplendorós; feia, fins i tot, una miqueta de calor, i el dia convidava a passejar. Així que, sense pensar-ho gaire, ens encaminàrem cap al parc de Bellvitge i la seva històrica ermita. Quan jo era petita –com passen els anys!- anar a Bellvitge era fer una petita excursió: era costum anar-hi el dia de la “truita” (dijous gras) i també el dia de la “sardina” (dimecres de cendra). I per Pasqua s’hi feia l’aplec de sardanes i els caramellaires, tot cantant, hi treien el cap. En els dies llargs de l’estiu, agafàvem el berenar i de seguida érem al camp gaudint d’una natura que jo, en aquell temps, no valorava prou. En fi, unes agradables i enyorades sortides, que avui, recordant-les, semblen fins i tot de debò bucòliques. També moltes parelles celebraven el seu casament a l’antiga ermita del segle XIII, que en aquesta ocasió em va semblar menys llunyana que abans. Ara bé: el camí no era el d’abans, estret, ni de bon tros. Era un carrer, més aviat una avinguda, de tan ampla, i cap camp l’envoltava; només naus industrials i algun solar sense edificar. No puc dir que no hi hagués arbres, perquè n’hi ha, però no són com els arbres d’aleshores, que, al peu del camí, feien aquella ombra tan agradable.

Tampoc no es veien les roderes dels carros marcades en el fang, perquè els camins son d’asfalt per a circular els cotxes i camions i perquè, és clar, tampoc hi ha carros, ni cavalls. Ni els recs que, a banda i banda del camí, plens d’aigua, servien als pagesos per fer créixer les seves verdures. En va vaig cercar algun racó conegut. Encara fa uns anys hi quedava alguna masia mig abandonada, o del tot, com a record d’aquelles èpoques, però no en vaig saber trobar cap rastre. Potser si hagués agafat un altre carrer...? Abans, a mesura que t’hi anaves atansant, l’ermita anava fent-se present, i l’altre dia, la tenia allà mateix, i, en canvi no la veia. Semblava que el ciment se l’hagués engolit, cosa que no havien aconseguit les constants avingudes del riu Llobregat. Però no, estava a l’altra banda dels pisos! Només en travessar, ens vam trobar davant la porta, oberta, i entràrem a visitar-la. Està molt ben arreglada, i amb organitzats torns de vigilància per als horaris de visita. Si t’oblides de les construccions del seu darrere, encara pots arribar a copsar una engruna d’aquella antiga solitud, ja que està integrada en un gran parc. Quan els primers anys setanta del segle passat es van començar a aixecar aquells grans blocs, gens afavorits, ens esgarrifàrem; però amb constància, els veïns de Bellvitge han aconseguit, després de molts actes de protesta i manifestacions, tenir un barri digne, amb els serveis necessaris i àmplies zones verdes. Molt a prop de les pedres antigues, trobem una estructura que hi contrasta. Un alt i modern edifici del segle XXI s’alça altiu cap al cel. És un gran -i luxós- hotel. I una mica més enllà es dibuixa un nus d’autopistes, ben diferent dels vells camins polsosos. Malgrat que somiem en temps passats i que amb el record, potser, creiem millors, no podem -ni convé- aturar el progrés. Però sí que és important resguardar algun trosset d’història per no perdre les nostres arrels. Text : ANTÒNIA CALDÉS Fotos ANTONI PRATS

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé. Col·laboradors: Antònia Caldés, Carles Farrés, Francesc Xavier Ferrer, Martí Guerrero, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Jaume Miró, Antoni Prats, Fèlix Puig.

Amb la col·laboració de:

Miralls, armaris, i accesoris de bany Ceràmiques i Gres Griferies i sanitaris Escalfadors a gas i termes elèctrics Accesoris de coure i llautó per lampisteria Tubs de coure, ferro, P.V.C. i politilé Calderes, radiadors i accesoris per a calefacció

C/. Major, 9 – 08901 L’HOSPITALET DE LL. Teléf. 93 337 00 70 – Fax 93 261 24 49 E-mail: awyca@awyca.com · http://www.awyca.com

Amb la col路laboraci贸 de: