13-04

ANY XXXIV– Núm. 368 ABRIL 2013

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES D’ABRIL DIUMENGE 7, a 2/4 de 12 del matí. Assemblea General Ordinària.

DISSABTE 13, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm.

302, a Montserrat. Dinar a Monistrol. Inscripcions dimarts dia 2.

DISSABTE 20, a les 7 del vespre. Màgia, música i humor Oscar Show.

DIUMENGE 21, d’11 del matí a 2/4 de 2 del migdia. XVIII Trobada comarcal de puntaires, a la rambla de Just Oliveras.

DILLUNS 22, a les 7 del vespre. Presentació del llibre núm. 26 de la col·lecció La Medusa.

DIMARTS 23, tot el dia. Venda de llibres a la nostra seu.

DIJOUS 25, a les 7 del vespre. 100 anys de Salvador Espriu i 50 anys del grup Alpha 63. Acte de presentació d’activitats. Conferència a càrrec de Francesc Vallverdú: Salvador Espriu com a geni literari i com a símbol ciutadà.

DIVENDRES 26, a 2/4 de 8 del vespre. Paradigmes? Amb Santi Monreal.

DISSABTE 27, a les 7 del vespre. Celebració 2n aniversari al local de Santa Anna. Lectura de poesies de Ferran Soriano i posterior actuació musical a càrrec d’Eugeni Garcia.

TALLERS CURS 2012-2013 ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat

Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Aquest mes d’abril, el dissabte 27 concretament, commemorem el segon aniversari de l’estada de l’Ateneu al local social del carrer de Santa Anna. És per aquest motiu que, durant els darrers dies del mes, s’han programat un conjunt d’actes que esperem que rebran la confiança dels socis i amics de la nostra entitat.

Començarem amb un espectacle de màgia, destinat a petits i grans, el dia 20, i acabarem amb una lectura de poemes de Ferran Soriano i l’acompanyament musical d’Eugeni Garcia, el mateix 27. La programació concreta de les activitats la trobareu a l’apartat Agenda d’aquest butlletí i també al web de l’Ateneu.

El dimarts 23 és Sant Jordi. Com cada any tenim previst muntar una parada de llibres, en la qual es vendran les darreres novetats que ofereix el mercat, així com el llibre que l’Ateneu haurà editat aquest 2013 i que es presentarà el dia 22 a la nostra sala d’actes. També us oferirem la resta d’exemplars de la col·lecció La Medusa.

Tingueu present que tothom que s’acosti a la nostra parada a comprar algun llibre serà obsequiat amb una rosa.

Acabem amb una felicitació. La que fem arribar a Josep Maria Benet i Jornet pel 45è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que li ha estat concedit enguany per Òmnium Cultural. El dramaturg i guionista va començar la seva carrera amb l’obra Una vella, coneguda olor i, des de llavors, s’ha dedicat enterament al teatre català. Amb el pas dels anys, es va fer molt popular entre el gran públic al ser l’autor d’algunes de les sèries de més èxit de la història de TV3. Qui no recorda, per exemple, Poble Nou, Nissaga de poder, Laberint d’ombres o Ventdelplà?

ABRIL

PORTADA FITES DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA LA FORMACIÓ DE LA CONFEDERACIÓ CATALANOARAGONESA

Ramon Berenguer IV, fill gran de Ramon Berenguer III i Dolça de Provença, governava els comtats catalans quan, el 1134, el rei d’Aragó, Alfons I, dit el Bataller, morí sense descendència. En un testament insòlit, el monarca difunt designava com a hereus els ordes militars del Sant Sepulcre, l’Hospital i el Temple. El poble aragonès, però, no ho acceptà i decidí actuar pel seu compte. En una reunió a Jaca, elegí rei el germà del mort, Ramir, que era bisbe de Roda-Barbastre. L’elecció enfurismà Roma i el rei de Castella, que ocupà Saragossa, el desembre de 1134.

El nou rei Ramir II, monjo benedictí des de molt jove i poc inclinat a les armes, davant les pressions que rebia per tots costats, s’escapà cap a terres catalanes el 1135. A Besalú, vila on fou acollit, féu coneixença del comte de Barcelona, Ramon Berenguer, amb el qual travà una bona amistat. De retorn a casa, el rei aragonès es casà, a finals d’aquell any, amb Agnès de Poitiers, amb la finalitat de tenir descendència. El papa de Roma estava que s’enfilava per les parets: Ramir, no solament havia espoliat Aragó als ordes militars, sinó que ara, a més, es casava.

De l’enllaç en nasqué una nena, Peronella, el 1136, que just néixer provocà tot de corredisses polítiques. El rei de Castella projectà immediatament el casament del seu primogènit amb la nounada, amb la finalitat d’apropiar-se d’Aragó. Tanmateix, Ramir i la noblesa aragonesa optaren per un partit millor: Ramon Berenguer. L’11 d’agost de 1137, a Barbastre, quan la petita encara no tenia un any d’edat fou convingut el seu matrimoni amb el comte català, que aleshores en tenia vint-i-tres.

Amb aquest acord, el comte barceloní esdevenia príncep d’Aragó, governant efectiu del regne, mentre que Ramir, primer, i Peronella, a la mort del seu pare, conservaren el títol reial del qual eren legítims propietaris. Al pacte, s’establia, a més, que el regne dels aragonesos seria per al fill que nasqués del futur matrimoni. El regne d’Aragó, doncs, restava unit al comtat de Barcelona, tot i que cada territori mantenia les seves pròpies organitzacions polítiques, lleis, institucions, costums i llengua, ja que la unió era dinàstica i no pas territorial. El novembre de 1137, un cop ratificat el testament, Ramir es retirà al

2

priorat de Sant Pere, a Osca, i es dedicà a la vida contemplativa.

Passaria a la història amb el ben apropiat nom de El Monjo.

Tot seguit, Ramon Berenguer féu ús de la diplomàcia per resoldre les qüestions que havien quedat pendents en relació al testament d’Alfons I. El 1143 aconseguí un acord amb els tres ordes militars, que s’havien quedat sense herència, i convencé el rei de Castella, Alfons VII, per al retorn de la part d’Aragó que havia ocupat.

D’altra banda, el comte català no oblidà en cap moment la lluita contra l’Islam amb l’objectiu de recuperar els territoris perduts. El 1148 conquerí Tortosa i el 1149, Lleida, Fraga i Mequinensa. Precisament, la fortalesa musulmana de la capital lleidatana, la Suda, fou l’escenari on, l’agost de 1150, se celebrà el casament entre Ramon Berenguer i Peronella. El nuvi tenia trenta-sis anys i la núvia catorze. El 1152, els catalans conquistaren els darrers baluards de Miravet i amb la presa de Siurana (1153) es completà la conquesta del que avui és la Catalunya Nova.

En les terres conquerides, Ramon Berenguer IV autoritzà i estimulà la permanència de nuclis de població musulmana. Hi respectà les propietats, la religió, els drets i els costums dels sarraïns. Això permeté mantenir el bon rendiment agrícola dels conreus i evitar les dificultats que comportava repoblar territoris extensos.

El 1157, Peronella donà llum al seu segon fill, després que el primer, Pere, nascut el 1152, morís al cap de pocs dies. El nadó fou batejat amb el nom de Ramon Berenguer. A continuació, la jove reina infantà cinc fills més: tres nois – Alfons, mort ben aviat, Pere i Sanç – i dues noies – Dolça i Elionor, morta també en plena infantesa.

Els afers d’estat, però, tenien el comte català permanentment ocupat, sobretot Occitània, de la qual hagué de fer-se càrrec a la mort del seu germà, Ramon Berenguer I, el 1144, a mans dels genovesos.

Aturar les hostilitats del comte de Tolosa li portava molts maldecaps.

Amb motiu d’anar a reunir-se amb l’emperador Frederic Barba-roja, per tractar de deixar Provença lliure d’ingerències, el comte català emmalaltí de sobte i morí el 6 d’agost de 1162 prop de Torí. Durant el trasllat del cos a Ripoll, on havia de ser enterrat, s’atribuí al pas de la comitiva tota mena de miracles. És per aquest motiu que li ha quedat per a la història el nom de El Sant.

El testament del comte disposava que el seu fill primogènit, Ramon Berenguer, heretés Aragó i el comtats catalans, tret del de Cerdanya que havia de rebre Pere, juntament amb Carcassona i Narbona. El tercer fill viu, Sanç, seria el successor d’aquest darrer si moria sense descendència. Finalment, el comte deixà a la seva esposa, Peronella, Besalú i Ribes a perpetuïtat. Pel que fa a Dolça, l’única filla supervivent, seria la futura reina de Portugal per matrimoni amb el rei Sanç.

3

El 24 de febrer de 1163, Ramon Berenguer, aleshores un nen de sis anys, prestà jurament com a comte de Barcelona. Ho féu, per desig de la seva mare, com Alfons, per evitar els recels dels aragonesos.

Peronella actuà des del principi al costat del seu fill, però aviat optà per abdicar. L’11 de novembre li cedí tots els seus drets i es retirà al monestir de Santes Creus, on morí el 1174 a l’edat de 36 anys. Alfons I de Catalunya i II d’Aragó fou l’iniciador, doncs, de la saga dels comtesreis catalans.

PERE JUHÉ I ORIOL Fonts d’informació consultades: -

Història de Catalunya: El procés de feudalització – J.M. Salrach Dames, reines, abadesses – Elisenda Albertí Breu història de Catalunya – Jesús Mestre i Godes Diccionari d’història de Catalunya – Jesús Mestre i Campi

4

CONVERSES

Respon: Nascuda a: Edat: Professió:

Estel Ferrer Casado L’Hospitalet 40 anys Llicenciada en Belles Arts

Actualment l’Estel és la conductora del taller de “Modelat amb fang” de l’Ateneu, però ella hi està vinculada des de ben petita. En aquestes converses ens ho explica, així com alguna altra vivència.

Com a hospitalenca i alhora artista, què penses de la nostra ciutat?

Què és el que t'agrada més i el que menys?

He viscut tota la vida aquí i la veritat és que, més enllà dels tòpics que sovint envolten la nostra ciutat, és reconfortant veure que hi ha molta gent que s’esforça per fer de la seva ciutat un lloc més agradable per viure, que penso que és en definitiva una de les funcions de l’art.

D’altra banda també hi ha vegades que caic una mica en el pessimisme i em desespero quan veig la degradació de la ciutat i la poca resposta de la gent quan s’organitzen determinats events.

Vas cursar estudis de Belles Arts a la Universitat de Barcelona. Què et va portar al món de l'art?

Va ser una mica per casualitat. Fer coses manuals sempre m’havia interessat però m’ho havia pres més com a hobby i sempre havia pensat que “d’artista no se’n fa, se’n neix” i quan va arribar l’hora em vaig posar a estudiar periodisme. Per una sèrie de circumstàncies em va ser impossible continuar estudiant i vaig anar a l’Escola d’Arts i Oficis a fer ceràmica i just quan acabava aquests estudis em van proposar una feina al Poble Espanyol per fer mascares de ceràmica, pensava jo. Quan vaig arribar al lloc per fer l’entrevista va resultar que el material que allà treballaven era el paper maché i vaig estar a punt de marxar abans de fer l’entrevista de feina. Finalment la vaig fer, em van agafar i hi vaig estar treballant 9 anys!

Allà vaig aprendre a treure-li “misticisme” a l’art i a pensar més en posar en ús una sèrie de tècniques artístiques amb més o menys gràcia i això em va decidir, finalment, a presentar-me a les proves per entrar a Belles Arts.

5

També vas estudiar escenografia i disseny de vestuari teatral a la National Academy of Arts de Sofia. Quina experiència en vas treure, d'estudiar a l'estranger? Vas tenir problemes amb l'idioma?

Per mi aquesta experiència em va servir per trencar amb alguns lligams personals i va ser molt important veure que te’n pots sortir i adaptarte a coses diferents. Bulgària és un dels països més pobres d’Europa i a la facultat vaig veure que el no tenir recursos econòmics i equipament ho suplien amb ganes i entrega: en aquella facultat hi havia alumnes que, durant l’època d’entregues, es quedaven a dormir damunt les taules dels tallers per podes treballar més hores seguides! I alguns professors et donaven els seus telèfons particulars i et deien que si ho necessitaves els podies trucar per quedar a la facultat per treballar durant el cap de setmana.

Vaig anar a classes de búlgar durant un mes i, com que allà tenen l’alfabet ciríl·lic (com els russos), vaig haver d’aprendre la grafia i el so de cada lletra, va ser com tenir 5 anys altre cop! Va ser complicat, sobretot al principi però al final podia escriure i llegir, sobre el paper almenys, al carrer tot era molt més complicat i em defensava en anglès.

Veiem que has conjuntat l'art amb el teatre. Com vas entrar en el món del teatre?

Els meus pares tenien una larga tradició teatral així que jo també vaig estar des de molt petita vinculada al Margarida Xirgu i hi vaig estar durant molts anys. Com que m’agradava el teatre i crear coses amb les mans, se’m va ocórrer que fer escenografies era una bona solució laboral per a mi ja que era una feina creativa, sense un horari fix i on podia formar part del procés creatiu d’un projecte teatral.

Quines feines has fet en aquest camp?

He fet feines sempre amb companyies petites i humils, on hi ha moltes ganes i pocs diners! Vaig començar només fent atrezzo i escenografia i una mica de vestuari i últimament al vestuari és on estic trobant més feina.

Puntualment també he fet feines de producció. He estat amb companyies que han fet temporada al Versus, al Teatre del Raval... L’última feina que he fet i la més important (per volum) ha estat encarregar-me del vestuari de la cavalcada dels Reis Mags i les comparses del barri d’Horta: en total van ser gairebé 100 vestuaris!

Durant nou anys vas treballar al Poble Espanyol, explica’ns quina feina hi feies.

Al principi m’encarregava bàsicament de pintar i decorar les màscares de paper maché ja fetes, però a vegades també feia jo la part del paper. I és clar, també m’encarregava d’atendre els clients (la majoria turistes) ja que allà tot són botigues i necessiten vendre per sobreviure. Amb el temps vaig passar a fer més feines d’organització i gestió, com controlar els estocs per decidir de quins models s’havien de fer més unitats o preparar

6

els paquets que enviàvem a l’estranger. Va ser una època molt maca, m’ho passava molt bé.

Un cop deixat enrere el Poble Espanyol, vas seguir treballant en temes artístics. parla'ns una mica de tot plegat.

Després de deixar aquesta feina on duia tants anys vaig pensar que volia dedicar-me a alguna cosa menys fixa, on tingués més llibertat. Tot això va ser l’any 2007, just abans de saber la crisi econòmica que ens venia a sobre... Si fos a fer ara no sé si hauria estat tan valenta! En aquell moment doncs, vaig decidir arriscar-me i canviar aquella feina estable per l’aventura de treballar pel meu compte i des de llavors he fet moltes coses diferents per tirar endavant: encàrrecs escultòrics, vestuari teatral, classes de fang per a persones invidents, dependenta d’una botiga de roba... fins i tot he fet de guia acompanyant de turistes per Barcelona!

En quins projectes artístics o teatrals estàs embolicada en aquests moments?

L’últim projecte en què he participat és una companyia que hem creat amb un amic per fer un projecte de dansa hip hop barrejat amb teatre i humor. Vam estrenar a l’octubre en un festival de Terrassa i ara estem esperant si surt algun bolo, però la falta de diners públics fa que els ajuntaments no destinin gaires diners al teatre i això fa que tot sigui bastant més complicat. Per això sempre estic buscant alternatives i, a part d’algun encàrrec puntual com el regal que el carrer Xipreret fa a la persona que fa el pregó de la Festa Major, també estic vinculada a una empresa que oferirà tallers de manualitats i després ja veurem què sortirà... Sempre he d’estar pensant en trobar feines i, si no me’n surten, me les he “d’inventar” com puc.

També has tingut una certa experiència en l'ambient cinematogràfic.

Parla'ns-en una mica. Quines diferències té amb el teatre, pel que a la teva feina?

Tinc molt poca experiència en aquest àmbit, bàsicament en curtmetratges fets per estudiants, encara que alguns van tenir molt bon resultat i bona acollida. El més important potser va ser el projecte titulat Interferències, encarregat per una ONG que volia fer un curt que reflexionés sobre les diferències entre els països pobres i els rics i que va acabar convertint-se en una pel·lícula que es va estrenar al cinema (cosa prou difícil) i que es projecta de forma gratuïta a tots els espais que ho demanen per generar debat.

Darrere les càmeres hi ha moltíssima gent i tothom té una feina molt concreta mentre que en teatre (sobretot en companyies petites) moltes vegades la mateixa persona ha de fer feines diferents. I treballant en curtmetratges m’avorreixo més perquè et passes moltes hores veient com graven i esperant per fer la teva feina.

7

Artísticament parlant, què és el que més t'agrada fer?

M’agrada molt formar part d’un procés de creació d’un projecte teatral, encara que normalment hi ha poc temps i sempre tens moments d’estrès, quan acabes i mires enrere pots dir: “Jo hi he posat el meu granet de sorra”. I no deixa de sorprendre’m la sensació de satisfacció quan tinc un encàrrec per fer una cosa que no he fet mai i que no sé ben bé com duré a terme i a poc a poc veig que vaig solucionant els problemes que se’m van presentant a cada pas i al final tot acaba sortint bé.

Ets filla de Joan Ferrer, que va ser president de l'Ateneu durant disset anys. Suposo que aquest fet et deu haver marcat d'alguna manera.

Jo crec que bàsicament m’ha influït el fet que el meu pare sempre ens ha transmès a tots els fills l’esperit associacionista i cívic, de treballar per la comunitat. A part que tots els germans, en menor o major mesura, hem estat vinculats a l’Ateneu en algun moment de les nostres vides.

En aquests moments col·labores amb l'Ateneu com a mestre en el curs "Modelat amb fang". Com va l'experiència?

Doncs molt bé, la veritat. De moment són poquetes alumnes però estan molt motivades i això és molt gratificant. Fa il·lusió quan veus que treballen en alguna cosa amb ganes i al final queden satisfetes del resultat, encara que d’entrada potser pensessin que no se’n sortirien. La majoria no tenen experiència anterior amb el fang i se’n surten prou bé i, si més no, crec que totes passem una bona estona.

T'engrescaries a seguir amb algun altre curs, potser per a alumnes més joves, per exemple en vestuari o escenografia?

En aquest sentit jo sóc molt autodidacta i la majoria de vegades faig les coses per intuïció però sense tenir uns estudis acadèmics al respecte.

Per això no sé ben bé si ho podria ensenyar ni si hi hauria prou gent interessada per formar un grup. Si continués apuntant-se gent a fer fang potser més endavant podríem fer un grup infantil o ampliar les tècniques que ara estem fent i provar una mica els esmalts o el torn...

Per acabar, amb la vinculació que tens amb l'Ateneu, tan familiar com personal, com ens veus en aquest moment i quins consells ens donaries.

Jo sempre he pensat, des de l’època en què formava part del grup de gent més jove que estava fent teatre aquí, que s’havia de respectar que la gent vingués a l’Ateneu quan li interessés fer alguna activitat concreta i que no se’ls demanés més implicació de la que estiguessin disposats a posar perquè si no ofegues les persones i acaben marxant. Avui en dia el temps lliure és molt valuós i la gent l’ocupa per passar-s’ho bé i no per tenir mal de caps, que d’això ja en tenim prou en el dia a dia.

8

ATENEU VIRGILI / SERRAT Veí de l'Ateneu, cantant que viu al carrer de Rossend Arús i quasi desconegut per a la majoria de nosaltres, va aterrar a la sala d'actes de la mà d'en Ramon Farrés, i el seu aterratge va ser emotiu, apassionat i tendre a la vegada.

Un cantant amb veu semblant a la de Serrat, però amb personalitat pròpia que va anar desgranant cançons d'aquest cantant famós, intercalades amb algunes de Lluís Llach i d'altres tradicionals catalanes com Rosó.

El concert, perquè anava acompanyat d'un músic que tocava la pianola elèctrica, per cert, molt ben harmonitzats, va arribar al seu punt àlgid amb Paraules d'Amor, "no en sabíem més, teníem quinze anys"; Cançó de Matinada, Els Vells Amants i, d'Antonio Machado, "Caminante no hay camino, se hace camino al andar"; L'Estaca de Lluís Llach; "Si estirem ella caurà", que vam cantar tots a l'uníson. I una de les últimes: la Tieta, que ens va fer humitejar els ulls a la majoria, entre moltes altres.

Entremig de tanta cançó poètica, un toc d'humor molt encertat, "preferents", tallades d'electricitat", etc. I, al final, amb una bandera petita estelada, que duia una admiradora, s'acabaren les cançons que van tenir gust de poc, i el vespre del dissabte dia 9 de març va passar a un raconet de la nostra memòria més emotiva, per no oblidar-lo i de manera entranyable fernos dir: A reveure, t'esperem aviat!

Llàstima, però, per les persones que no van poder venir i s'ho van perdre...No tot pot ser perfecte!

M. DOLORS NAT I PINYOL

9

Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” número 301 a Castellví de Ronsanes. Visita a les Caves Canals Canals i el seu Museu.

Dissabte 16 de març de 2013.

El dissabte 16 de març, a les 9 del matí, vam emprendre el viatge amb un cel molt clar, però, després de pocs quilòmetres recorreguts, els núvols van anar tapant el sol. Vam parar per esmorzar per primera vegada a la propera àrea de servei “Porta de Catalunya” de l’autopista en direcció a Tarragona.

Seguírem el viatge fins a Castellví de Ronsanes, a la comarca del Baix Llobregat, on es troben les Caves Canals Canals. Ens van dividir en dos grups guiats pels senyors Xavi i Ricard.

En unes sales d’exposició de les diferents varietats del cava que elaboren, ens explicaren que el “Cava Jove” ha de tenir més de 9 mesos de criança, el “Cava Reserva”, més de 15 i el “Cava Gran Reserva”, més de 30.

Utilitzen principalment els raïms macabeu, xarel·lo i parellada.

Vam visitar les naus subterrànies on hi ha milers d’ampolles fent la seva criança. Baixàrem fins a la tercera planta a 19 metres del nivell del carrer. Vam passar per les sales on, amb la maquinària adequada, continuen elaborant el líquid, afegint el llevat i el sucre pertinent, esperant la descomposició en carbònic i finalment traient els pòsits i col·locant els taps.

També elaboren cava ecològic, que exporten principalment a la Xina, al Japó i EUA. En acabar la visita de les caves, vam passar a unes sales contigües on hi ha el Museu. S’hi troben més de 2.500 peces datades des del segle IV aC fins al segle XX. Hi tres sales temàtiques: la Sala del Vidre, la Sala de la Viticultura i la Sala d’Enologia. A la Sala del Vidre, hi vam trobar copes de Murano, porrons de totes formes, ampolles, microscopis, etc. A la Sala de Viticultura, hi ha tot tipus d’eines i utillatges per al cultiu de les vinyes: forques, falçs, sedassos, dipòsits per a insecticida, pics, càvecs, etc. A la gran Sala d’Enologia, hi trobàrem premses d’un i de dos cargols de fusta, bótes de vaixell de dues aixetes, destil·ladors de coure, llibres d’enologia, àmfores romanes, fins i tot un sarcòfag egipci (715-332 aC). Al final ens obsequiaren amb una copa de cava.

De Castellví de Rosanes vam anar al Restaurant El Lledoner de Vallirana on ens serviren calçots seguint la tradició anual dels mesos de febrer o març. Acabat el dinar, el mal temps de vent i fred no ens va permetre passejar per la bonica zona enjardinada dels voltants del restaurant.

La propera excursió, núm. 302, serà el dissabte 13 d’abril a Montserrat.

Dinarem a Monistrol. Us hi podeu apuntar el dimarts dia 2.

MARTÍ GUERRERO I COTS

10

LA MUNTANYA DE SAL

El passat dia 18 de març al matí, un grup de la nostra Entitat, vàrem fer una visita al Centre d'Art Tecla Sala per veure-hi un recull del Fons d'Art de l'Hospitalet, amb el títol, La muntanya de sal. Amb aquest títol metafòric, i per celebrar el desè aniversari del Centre d'Art Tecla Sala, es dóna a conèixer el fons d'art de la Ciutat i el nostre patrimoni cultural i artístic.

A partir d'una acurada selecció, l'exposició aplega obres de més d'un centenar d'artistes pertanyents a moments i corrents artístics ben diferents, com el noucentisme, el vibracionisme, l'expressionisme, l'informalisme, entre d'altres, amb llenguatges com la pintura, el dibuix, el gravat o la ceràmica. Tota una "muntanya" d'art i coneixement per gaudir i veure amb perspectiva el que ha estat la nostra història artística en el marc de l'art català i espanyol del segle XX. L'exposició també vol retre un homenatge als artistes i a les persones que, des de la iniciativa privada, associativa o pública, han protagonitzat iniciatives culturals que han fet de l'Hospitalet una Ciutat d'Art. Cal agrair a la Sra. Teresa Rubio, que amablement ens va fer de guia per l'exposició, la seva atenció.

Un matí ben aprofitat!

FRANCESC DIVÍ

11

21 de març, DIA MUNDIAL DE LA POESIA Amb la sala d'actes gairebé plena, el dia 21 de març, a les set del vespre, vàrem celebrar a l’Ateneu, el Dia Mundial de la Poesia. Aquest any es van triar tres temes, com s'acostuma a fer als Jocs Florals: Pàtria, Fe i Amor.

Féu la presentació de l'acte Maria Àngela Casado, que va llegir la poesia de Zoraida Burgos (de les terres de l'Ebre) escrita especialment pera aquest dia. En acabat, tot el públic que ho desitjà va anar llegint versos de la poesia: El Fossar de les Moreres..." al Fossar de les Moreres no s'hi enterra cap traïdor, fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor". Aquesta lectura va ser molt emotiva, amb imatges del Fossar que arrodoniren l'espectacle.

Continuant amb imatges adequades a cada apartat poètic, els vint-i-sis rapsodes, la majoria aficionats/des, van anar recitant les diferents poesies amb gran entusiasme i sensibilitat.

Alguns dels poetes escollits foren: Joan Salvat-Papasseit, Miquel Martí i Pol, Joana Raspall, Salvador Espriu, Josep Carner, Rosa Leveroni, Josep M. de Sagarra, Màrius Torres, Josep Palau i Fabre i un llarg etcètera difícil d'anomenar.

L'acte es pot considerar de gran èxit, perquè el fet que s'hi apuntessin 26 persones així ho demostra. Per tant, estem contents, que, en els moments difícils pels quals passa el nostre poble, la gent s'impliqui en temes com la poesia que sembla minoritària. Això ajuda a enfortir l'esperit i tenir esperança en el futur!

Agraïm molt sincerament al Grup de Teatre Margarida Xirgu el muntatge de l'acte i volem destacar: Teresa Casado, Julita Sanou, Romuald Monreal i Francesc Xavier Ferrer per totes les hores de dedicació i els assajos fets que resultaren molt positius!Alhora encoratgem a tothom a restar il·lusionats per a properes ocasions poètiques i d'altres que es puguin fer a l'Ateneu.

ATENEU

12

PARADIGMES? Jaume Botey, intel·lectual, activista i home de fe.

Jaume Botey i Vallès, nascut a Barcelona l’any 1940, va protagonitzar el “Paradigmes?” del 22 de març on va exposar alguns dels aspectes de la seva polifacètica personalitat. En el decurs d’una hora i mitja, en resposta a les preguntes que li formulava en Joan Soto, va anar desgranant diverses etapes de la seva vida que permeteren copsar nítidament els seus valors i praxi vitals.

Tot i que posseeix un currículum envejable en tant que doctor en història, professor titular de la Universitat Autònoma de Barcelona, tinent d’alcalde de Cultura de l’ajuntament de l’Hospitalet, fundador del Centre d’Estudis Històrics de l’Hospitalet, sacerdot escolapi, rector de la parròquia de Can Serra, conferenciant convidat en nombrosos fòrums i universitats internacionals, allò que pot definir-lo més acuradament és la vocació de dedicar la seva vida als pobres. Amb aquesta voluntat s’ha servit de tots els recursos que la vida ha posat al seu abast.

Els records de la seva infantesa evoquen un ambient de postguerra en què l’escassetat de recursos era generalitzada. Tot i que el seu pare treballava en una oficina de la Caixa de Pensions, la família era nombrosa i els ingressos eren insuficients per mantenir-los sense passar penúries.

L’ ambient cristià senzill i natural de la seva família i el fet que ell i els seus germans van estudiar becats als escolapis, podrien haver motivat la seva vocació sacerdotal que el va portar a ordenar-se com a escolapi. El seu germà gran Francesc, també escolapi, va exercir en ell una influència considerable fins al punt que quan va ser empresonat per participar en un acte antifranquista, en Jaume va ocupar la seva barraca del Camp de la Bóta vivint amb la comunitat gitana. Aquests anys els recorda com uns els més feliços de la seva vida.

Després que en Francesc, un cop complerta la condemna d’un any i escaig, va tornar al seu lloc del Camp de la Bóta, en Jaume va fundar la Parròquia de Can Serra, que era concebuda inicialment com una comunitat cristiana que a l’igual que les primitives no havia de tenir una

13

església física. Les reunions i les cerimònies es feien en llocs diversos com cases particulars o sales d’actes. Després, però, van canviar de parer atesa la necessitat d’un espai arrecerat de la repressió del Règim, i els propis feligresos van edificar una església que va servir d’espai polivalent, cívic i religiós.

En una nova etapa de la seva vida es dedicà a l’ajuda als discapacitats, entrant-se en la Cooperativa l’Olivera de Vallbona de les Monges. Això el va posar en contacte amb un altre tipus de pobresa a la qual també cal socórrer. Tot i defugir de l’ambició del poder, va dedicar-se a la política municipal a l’Hospitalet de Llobregat on va encapçalar la llista del PSUC. Des de l’Ajuntament va donar un gran impuls a la construcció d’escoles, aconseguint moltes places d’ensenyament noves. En aquell període es van inaugurar quarantacinc escoles, a part de moltes accions de dinamització cultural.

La seva dedicació professional ha estat la docència com a professor d’Història Moderna i Contemporània de la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona, però això no l’ha allunyat mai del seu compromís amb els més necessitats. Partint de la premissa que la pobresa es un concepte abstracte, es centra en la realitat concreta de les persones pobres, transmetent-los l’esperança i la solidaritat. Aquest concepte entronca amb les ensenyances del Concili Vaticà II i amb la Teoria de l’Alliberament, que creu totalment vigents i espera que es puguin revitalitzar amb el nou Papa.

Malauradament les coses no milloren i encara hi ha molta feina per fer. El perfil del pobre ha canviat al nostre país. En el llarg període de postguerra i dictadura, els pobres tenien una esperança de millora, la seva condició era un trànsit cap a estadis de major benestar. Els pobres actuals, però, semblen condemnats a la marginació, bé per ser immigrants o bé per ser víctimes de la desestructuració familiar i personal. Té confiança, però, en els nous moviments socials reivindicatius i d’insubmissió, com els dels indignats i els de la lluita contra els desnonaments, als quals dóna ple suport. Pensa que donaran lloc a una onada que portarà un canvi de paradigmes socials i polítics.

El compromís amb els pobles del Tercer Món l’ha portat a fer viatges de solidaritat a aquells països , com ara a Nicaragua i Chiapas i la participació activa en els Fòrums Socials de Porto Alegre, Calcutta i els que han anat seguint. També va ser present a l’ Irak els dies previs a l’inici de la Segona Guerra del Golf, fent d’escut humà en un intent de dissuadir els bombardejos de les potències occidentals.

JAUME MIRÓ 14

2013, ANY SALVADOR ESPRIU UN POETA DE LA “PLUJA”

Segons el nostre refranyer, les pluges del mes que ara transcorre solen ser força beneficioses: “Abril plujós i maig ventós, fan l’any ric i profitós”. No té res d’estrany, per tant, que a l’Antic Testament, màxima manifestació d’una cultura tan mediterrània com la nostra, la pluja en general mereixi una valoració ben positiva. També en algunes ocasions per a Salvador Espriu, que tant estimava el llegat literari dels jueus. Ho manifestà, per exemple, en un dels seus poemes més coneguts, on l’empremta hebrea és clarament detectable en emprar el nom de Sepharad, com feien els antics jueus, per referir-se a tota la península ibèrica: A vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol: recorda sempre això, Sepharad.

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses del teus fills.

Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats i l’aire passi com una estesa mà suau i molt benigna damunt els amples camps.

Que Sepharad visqui eternament en l’ordre i en la pau, en el treball, en la difícil i merescuda llibertat.

Aquest text, que forma part de La pell de brau (1960), comença al·ludint, és clar, a l’intent de genocidi cultural que el poble català sofria sota la Dictadura franquista. Endemés, mostra quina era aleshores la utopia política del poeta: una península ibèrica –incloent-hi l’Estat portuguès, òbviament- confederada; si fa no fa, seguint l’”iberisme” somniat en el seu moment per Joan Maragall.

Però aquesta “pluja” voldria que caigués “a poc a poc”, com ho fa a l’empara de la mare en uns versos que potser el lector ja coneix. Pertanyen

15

a “Les roses recordades”, d’El caminant i el mur, un text que fa al·lusió a una festivitat eminentment catalana del mes en què ens trobem, i comença així: Recordes com ens duien aquelles mans les roses de sant Jordi, la vella claror d’abril? Plovia a poc a poc. [...]

En aquesta benaurança rau la diferència amb la pluja devastadora, que s’endú tot allò que se li fica davant i que de vegades obsessionava l’escriptor. És per cert el que passa sovint amb les rierades tan freqüents a les poblacions del Maresme, com a Arenys de Mar, d’on eren les famílies dels seus pares. Espriu, de segur, si no n’havia patit cap, almenys n’havia sentit parlar. I força. En una de les seues narracions d’Aspectes, “La rierada”, escrita als vint anys, refereix el poder destructiu dels aiguats torrencials.

Aquest sentit de la “pluja” com a element erosionador, de vegades fins l’anihilació d’allò que rebrega, el trobem reflectit en nombrosos poemes.

Vegem-ho en aquest poema, intitulat “Sota la pluja”, del llibre Les hores: Sota la pluja, arbres, camí, silenci, vides llunyanes.

Sense recança miro com el meu pas s’esborra.

El poeta ha triat en aquesta ocasió una forma mètrica japonesa, la tanka, molt a propòsit quan es pretén expressar proximitat amb la natura.

Tot i això, la significació aquí de “pluja” és alhora plenament simbòlica: el pas del temps que ens aproxima a la mort i que fins i tot ens allunya progressivament de la memòria dels qui resten vius.

Un altre exemple el trobem en l’excel·lent poema “Petita cançó de la teva mort”, escrit, com tota la primera part del llibre Les hores, pensant en el seu amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel. D’aquest malaguanyat poeta mallorquí, també enguany se’n celebra el centenari. No té res d’estrany, doncs, que coincidiren en començar el seus estudis universitaris a la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona. Tots dos compartiren la passió per la literatura. Espriu, inicialment, per la narrativa; Rosselló, per la poesia. Aquest, però, morí el 1938, i només ens ha llegat uns setanta poemes -força aconseguits la majoria-, l’empremta dels quals en Espriu es perceptible en els seus primers poemes. Ideològicament i de temperament, eren diferents. Mentre Espriu es distanciava reflexiu dels dos bàndols en litigi durant la Guerra Civil, Rosselló –que en la fotografia, presa a Jerusalem l’estiu de 1933, aixeca el puny al costat d’Espriu— era de “la

16

flamarada”, com diria l’amic. De fet, quan va emmalaltir greument, portaven sis mesos barallats.

(A més dels dos amics, hi ha al centre de la imatge dues amigues llurs, Amàlia Tineo i Mercè Muntanyola. Fou durant un creuer de 48 dies per la Mediterrània (Tunísia, Malta, Egipte, Palestina, Turquia, Grècia, Itàlia, Menorca i Mallorca), en el qual participaren 188 universitaris entre professors i estudiants d’arreu de l’Estat. Una experiència que refermà l’interés d’Espriu per les antigues cultures.)

PETITA CANÇÓ DE LA TEVA MORT La teva mare broda en el carrer de l’Om. la teva mare broda broda claror.

La pluja li contava la teva mort, la pluja li contava com has mort sol.

La teva mare canta una cançó, la vella història trista d’un gran amor.

Albes de fred agrisen tot el record.

La teva mare plora en el carrer de l’Om.

Endemés, per tal d’apropar el text al lector, convé explicar que fa referència al carrer de Palma on vivia la família del difunt, a la solitud amb què el sorprengué la mort –inesperadament també segons el criteri dels metges- al sanatori del Brull, i a “la vella història trista / d’un gran amor”...

ANTONI PRATS

17

COL·LABORACIONS AVI, EM COSTA TREURE’T D’AQUÍ

El passat 20 de març, la Televisió de Catalunya va emetre el documental “Avi, et trauré d’aquí”, dins l’espai Sense ficció. El reportatge abordava la lluita de diverses persones per treure les restes dels seus familiars del Valle de los Caídos que, pel que es pogué veure, no ho tenen gens fàcil, al contrari. Els obstacles amb què topen són innombrables.

El documental va dur-me a rememorar l’única visita que he fet a El Valle de los Caídos. Era l’any 1976. L’empresa en la qual havia trobat la meva primera feina professional va enviar-me a Madrid per uns tres mesos, que van acabar essent-ne sis. Com que els caps de setmana em trobava ben sol, vaig optar per fer excursions d’un dia per Castella, a fi de conèixer-la una mica. Així fou com, alguns dissabtes, m’apuntava a les sortides que organitzaven les agències especialitzades.

La majoria d’excursions foren força interessants, tot i la superficialitat que les envoltava. Al capdavall, no podia ser d’altra manera, anaven destinades als turistes i als despistats com jo, que ho ignoràvem tot d’aquells verals. Així mateix, les nou o deu hores que duraven, una bona part de les quals es passaven a la carretera, no donaven pas per gaire més. Fou d’aquesta manera que vaig conèixer Toledo, Segovia, Àvila, i alguns altres llocs.

Una de les sortides a què em vaig apuntar, va ser la que em va dur a El Escorial i a El Valle de los Caídos. Recordo que era un matí assolellat, claríssim, d’hivern i que a l’autocar érem una trentena de persones. La primera parada la vam fer al monument funerari. Allí, com és de rigor en aquest tipus d’excursions, vam seguir el recorregut que ens marcava el guia, el qual encara ara sembla que veig. Era un home d’uns cinquanta anys, de mitja alçada, blanc de pell, amb una calvície incipient, que duia ulleres fosques, vestia americana i corbata i parlava un castellà castís.

Després de fer una volta per l’esplanada, els que formàvem el grup entràrem a la basílica per donar-hi un cop d’ull. Ara miràvem cap aquí, ara cap allà, tot distrets, fins que ens concentràrem tots prop de l’altar, on encerclàrem el guia. Va resultar que als nostres peus, sota una llosa que es distingia de la resta de la superfície del terra, hi havia enterrat el dictador Franco. Bé, l’home no ho va dir així, clar, sinó amb paraules més reverencials. Ens explicà, a més, que la pedra pesava no sé 18

quantes tones i que era molt difícil, per no dir impossible, moure-la. En el meu interior vaig pensar si aquesta circumstància era per evitar que algú hi pogués accedir o, pel contrari, per evitar que en Franco en pogués sortir.

Després del discurs entusiàstic del guia, ell i unes quantes persones del grup s’agenollaren i es posaren a resar davant la tomba.

Atònit, vaig girar cua i vaig sortir a fora a prendre l’aire, mentre esperava fugir ràpid d’aquell recinte. Per sort, no trigàrem gaire a fer-ho i seguírem el camí cap a El Escorial.

El Valle de los Caídos és una de les incongruències històriques més grans del món democràtic. Concebut teòricament per honorar totes les víctimes de la guerra civil, gairebé quaranta anys després de la mort del dictador, continua sent un record irracional i un homenatge impúdic a un únic bàndol de la contesa: el dels vencedors. És per aquest motiu que, no ens ha d’estranyar que els descendents dels qui són enterrats allà es trobin en dificultats per treure’ls. No creieu que ja comença a ser hora que es pregunti als espanyols quin ha de ser el futur immediat del monument?

PERE JUHÉ I ORIOL

19

UN SOMNI D’ABRIL

Era un dia d’abril, la tramuntana que bufava amb força havia foragitat els núvols que, de bon matí, tapaven el sol i el cel era d’un blau rabiós, gairebé irreal, Jo mirava el voleteig de les fulles, tendres encara, de l’altea que al peu de l’escalinata de granit semblava vigilar l’entrada de la casa. Al jardí el vent desfullava sense pietat les roses que, en aquella primavera abonançada, havien florit abans d’hora. Els pètals blancs, roses, grocs i vermells, voleiaven com flocs de neu de colors.

La mare, que rentava al safareig, tot batent la roba cantava velles cançons... tot d’una entonà la de Sant Jordi i la princesa alliberada.

Al fons del jardí, un roser feia front a l’embat del vent. Al capdamunt, una poncella roja com la sang, el cap cot quan la ratxa la vencia, s’enlairava dreta i ferma quan parava, tot esperant la nova envestida. Aquella rosa era com la que Sant Jordi oferia a la princesa? vaig pensar.

I, amb la imaginació, fugia lluny d’aquell jardinet i la vella llegenda revivia davant dels meus ulls: Sant Jordi és alt i prim, els cabells rinxolats, la mirada somiadora, un somriure dolç als llavis fins. Té la llança abandonada als peus i malda per collir la rosa allà dalt del roser, la més formosa. La princesa, amb els cabells d’or desfets i una llum un xic esporuguida als ulls, allarga la mà tremolosa esperant el do preuat.

La veu de la mare de sobte trencà l’encís d’aquell moment màgic: “Què fas, que esperes que baixi sola, la rosa? No veus que no hi arribes? “ Com li podia explicar a la mare que, durant uns instants, jo havia estat la princesa que esperava la rosa del cavaller enamorat!

MATILDE MARCÉ

20

L’EIXIDA DE LA MEVA CIUTAT

Visc a l’Hospitalet de Llobregat. Ciutat on vaig néixer. Barri del Centre.

La ciutat ha fet molts canvis, jo també. Quan hi vaig néixer, l’Hospitalet era un poble. Ha crescut de nom i de tot, talment com jo mateixa.

Quan ets jove vas vivint i, potser, no t’hi fixes: vols conèixer molts llocs i de fet, si pots, fas molt ben fet d’anar-hi. Però ara de gran, que pots voltar menys, tinc la sort que, a la meva ciutat, m’hi trobo molt bé.

Quan arribo d’on sigui, encara que sigui de Barcelona, només baixar del metro ja sóc a casa. És veritat que el barri ha canviat molt; hi ha racons que enyores, però penso que ha canviat per bé.

La Rambla fins a Bellvitge, és un dels llocs. La Plaça de l’Ajuntament, n’és un altre, encara que no m’agrada gaire quan és buida, la trobo entranyable quan és plena de gent.

En aquesta plaça hi tenim un pi rodejat de gent asseguda, una olivera molt maca que ho embruta tot i molta, molta gent: pijos asseguts a les taules dels cafès, nens corrent que t’atropellen, pares i mares xerrant, gent gran i no tan gran passant l’estona asseguts als bancs i gent amb cadira de rodes o taca-taques passejant amb molta dignitat.

M’he fixat en una senyora, veïna, que ha fet uns processos espectaculars amb el taca-taca: va començar anant-hi feta un nyap i ara la família l’ha de vigilar perquè no saben on para de la plaça.

Jo d’aquesta plaça en dic “el patio de mi casa”, en castellà, perquè sóc de l’època de la cançó.

Així és com us ho dic ara, traduït: em sembla l’eixida de la meva ciutat.

LALI SOLANES Alumna del curs d’Iniciació a l’escriptura de l’Ateneu

21

ELS COLORS DE LA VIDA M’agraden els colors forts, intensos i que denoten vitalitat i alegria de viure.

Recordo per exemple el color vermell esclatant de les maduixes, encara sense collir, amb alguna petita gota de rosada, envoltades de fulles de color verd fosc i amb petites floretes blanques; una aquí, una altra allà. Veure tot un bancal amb aquests colors us asseguro que talla la respiració i omple els sentits d’una emoció alegre i optimista que mai s’oblida.

Recordo també el cirerer florit i després ple de fruits vermellosos que produïen un plaer de sabor dolç i fresc a la vegada. La prunera florida era un arbre difícil d’oblidar; les seves branques eren cobertes de flors que semblaven volves de neu i que, després, en convertir-se en fruits grocs, satisfeien el paladar més exigent.

Un dia, el cel era gris, color de plom i els núvols canviants adornaven de forma espectacular el paisatge. Però, mentre això passava, collíem olives d’un verd moradís que ens il·luminava la cara i l’esperit. L’endemà, el color del cel era blau, net, lluent i serè i semblava a punt de ser embolicat amb un bonic paper de coloraines per fer-ne un regal. Al vespre, la posta de sol fou d’aquelles espectaculars; de colors ataronjats, vermellosos que et deixaven estupefacte i ple d’embadaliment.

També m’impressionen els colors dels diferents blaus verds del mar que amb les ones blanques d’escuma causen un efecte relaxant i, és clar, els verds dels boscos quan, en acabar de ploure, les fulles regalimen gotes d’aigua que, gronxades per la brisa, semblen llàgrimes de donzella enamorada.

Colors... els colors de la vida sempre són canviants. Hi ha dies que tot és fosc per molt que el sol resplendeixi, d’altres sembla que tot està fet de color de rosa. Tots, però, són importants com importants són els nostres estats d’ànim.

I ja per acabar, qui no ha contemplat la bellesa serena i colpidora de la terra, sí, la terra; agafar un grapat de terra marronosa o vermella i deixar-la lliscar per entre els dits. És sensacional, a més del color sentir el seu tacte. Però, el millor color del món i el millor tacte és el d’un nadó rosadet acabat de néixer. És indescriptible la sensació de pau i tendresa que produeix, en definitiva, d’amor i color de vida al millor sempre serà el d’un ésser humà.

M. DOLORS NAT I PINYOL

22

LA LLIBRERIA CATALÒNIA i EL SENYOR EDREIRA Entre la dependència de la llibreria Catalònia en la qual vaig treballar molts anys, a mi m'atreia d'una manera especial el senyor Edreira.

Recordo el rostre ovalat, de galtes molsudes i rosades, uns ullets clars sempre aquosos que miraven enjogassats i aquella rialla sempre incitant que marcava un arc gairebé d'orella a orella. Amb tots els respectes, em recordava el Bucéfalo de Walt Disney, el bon cavall, rialler i innocent.

I no és que les coses li anessin gairebé, al senyor Edreira. No. Res d'això.

Tenia la muller quasi invàlida i una economia molt magra. Havia nascut a Galícia, en un lloc que no volia recordar. Parlava un català perfecte, lleugerament pastós. Tenia una figura estilitzada que mantingué tota la vida.

Cabell escàs, d'un gris opac i una mans volumètriques que manegaven els llibres amb destresa. Havia viatjat molt i visqué molt de temps a Alemanya.

Dominava l'alemany com un nadiu. A l'Espanya franquista, li van proposar de traduir de l'alemany diverses obres d'ideologia nazi. S’hi va negar sempre. I necessitava els diners, però s'hi va negar. Passava gana en aquella època, ens ho havia ben assegurat. Per Nadal, com que no podia matar un pollastre, matava un bròquil.

El van fer encarregat de vendes i recordo veure'l moure's amb traça en aquell cúmul de pàgines impreses, de revistes com llençols, de volums feixucs, tot observant la minsa clientela d'aquells anys cinquanta, amb lletraferits que vagaven embadalits entre els taulells a la recerca d'un passatge apassionant o d'un llibre que feia anys que s'havia exhaurit.

El despatx del senyor Edreira era petit com una capsa, atapeït de llibres i papers i amb una forta olor de pipa. A la paret, uns anuncis d'obres d'abans de la guerra, cagats de mosques i una butaca espellifada.

Ell vigilava, amb ull atent, la dependència: L'Enriqueta, a la secció de cuina, endreçant mil vegades "Carmencita o la buena cocinera", la Margarida, asseguda darrere la caixa registradora, ah! aquella caixa de ferro deliciosament treballat que feia un dring consolador, en Miquel Palau, llegint d'amagat els seus estimats llibres en català, proscrits i desterrats que esperaven la llum després de la foscor, com diria anys més tard l'enyorat Espriu.

Recordo que el senyor Edreira va ser l'inventor d'això d'entrar lliurement a la botiga, agafar un llibre i fullejar-lo sense que mai no et destorbés,en una època en què el dependent era l'únic que podia manegar darrere el taulell.

L'invent es va atribuir a l'editor López-Llausàs, però va ser el senyor Edreira qui li va aconsellar de desencotillar la clientela, i així els lectors apassionats, els estudiants encuriosits i les senyores frívoles, podien vagar lliurement entre els volums curosament arrenglerats.

Ara em recordo d'una altra característica d'aquest personatge.Era la capacitat prodigiosa del seu estómac, en especial les llepolies. Els ulls li lluïen, les galtones es feien més rosades i la boca es badava en una rialla mig amagada.El convidàvem amb la meitat d'un croissant o un tros de pastís de poma fet a casa, postres sobrers de diumenge.Llavors el rostre derl senyor Edreira expressava la més absoluta felicitat. Ai! quins temps aquells de la vella Catalònia!

PILAR UMBON

23

OPINIÓ ENDOLCIR LA VIDA Des que vaig començar a escriure aquestes pàgines del Xipreret, sota l'encapçalament "Opinió", he intentat explicar o fer-vos veure el que penso, els meus sentiments, la meva forma d'entendre el món que ens envolta, ja sigui el petit món de la nostra ciutat o del nostre país o el món en general, tan gran i vast que seria impossible de descriure en unes poques pàgines. I ho he intentat de moltes maneres, des de la denúncia directa, des de la ironia o el sarcasme, des d'una visceralitat, moderada, o fins i tot amb contes o petites històries de personatges imaginaris que, força vegades, interpretaven el paper de persones no tan imaginàries.

La meva forma de pensar, entendre el món i el que l'envolta entenc que ha quedat ben clara després de tots aquests anys, per tant no crec que ningú s'estranyi a aquestes alçades del que pugui dir i de com ho pugui dir.

En aquests moments, la situació que ens ha tocat viure no és pas per llançar coets, si no fos que a dintre dels coets hi fiquéssim alguns del nostres polítics corruptes i que a sobre estan convençuts que la resta de la gent som imbècils i que ens ho empassem tot.

Veieu? Ja m'estic enfadant. I és que últimament no me'n surto, quan no és un govern que, malgrat els impostos que ens arriba a aplicar i els diners dels nostres esforços i treball que ens pren cada mes, he de veure com els nostres drets i serveis cada dia són més minsos, fent que et preguntis, on van a parar els meus diners? o bé, on va a parar el fruit del meu treball i esforç?

O potser veure com el govern central de torn li nega el pa i la sal al meu país en una clara represàlia que fa tres-cents anys que dura, sota un règim colonialista que pretén que, perquè ens permeten anar a votar, ens empassem un espolí que frega clarament el robatori. Un robatori que, des de l'onze de setembre passat, s'ha incrementat de tal manera que ens té ben bé ofegats. Que ningú s'adona que es podria dir que ens han declarat la guerra? Avui dia no totes les guerres es resolen amb pistoles i bombes. Recordeu la Guerra Freda? La van guanyar els americans sense lliurar cap batalla. I la guerra del petroli? Els àrabs ja fa força anys que l'estan lliurant, i guanyant, sense moure ni un sol tanc, bé, només els tancs de petroli, és clar.

No vull continuar, m'havia proposat no parlar de res de tot plegat i ja porto tota una pàgina sencera. Per tan, he decidit que ho deixo aquí.

24

En contrapartida, i perquè vegeu que la vida pot arribar a ser força dolça i plena d'alegries, us passaré un petit secret.

Fa temps, va caure a les meves mans una recepta de cuina que no m'ha fallat mai. Tant la seva preparació com la seva posterior degustació (moderada) han fet que l'enuig o la frustració de tot plegat passessin a segon terme. A vegades, de tant en tant, cal fer-ho. No sempre.

La recepta és tan senzilla i fàcil de fer que és impossible que us surti malament. L'únic requisit? Que us agradin les pomes. Aquí la teniu; Ingredients: Tres pomes del tipus golden. Si són grosses millor.

Un got de sucre (*) Un got de farina (si porta llevat millor) (*) Un got de llet (*) Dos ous. (*) El got vindria a ser un dels d'aigua de tota la vida.

Preparació: Preescalfem el forn a 180º.

En un recipient gran incorporem i barregem els ous, el sucre, la farina i la llet.

Pelem dues pomes i les passem per la trituradora, fins a deixar-les convertides en una pasta. Afegim aquesta pasta als altres ingredients i ho barregem amb la batedora.

Pinzellem un motlle d'un 20cm amb oli o mantega i hi aboquem la barreja.

Pelem la poma que ens queda i la tallem a bocinets prims en forma de mitja lluna i les col·loquem a sobre de la barreja tot adornant-la.

Ho posem al forn a 180º durant una hora, aproximadament.

Quan estigui llest, ho traiem del forn i ho deixem reposar una estona. Quan creieu que ja és prou fred ho podeu desemmotllar.

Com que la part de sobre del pastís queda una mica seca, i per tal de donar-li un aspecte més bonic, poseu un parell de culleradetes de melmelada de préssec o albercoc en un got i hi afegiu un parell de culleradetes d'aigua. Remeneu bé i amb un pinzell de cuina envernisseu lleugerament la superfície del pastís.

I ja està. Llest per fer-vos passar les penes.

Particularment, i per als més gourmets, recomano que ho acompanyeu amb una mica de formatge Mascarpone. És espectacular.

Si no teniu Mascarpone, la nata també és un bon acompanyant.

Bon profit!

CARLES FARRÉS I PINÓS 25

HO SABÍEU? AQUELLA PLAÇA DEL REPARTIDOR...

En el Museu d’Història de l’Hospitalet, podem visitar fins el proper mes de maig una exposició ben interessant titulada Els símbols de Franco, una mostra d’allò que s’anomena “memòria històrica”. Això és molt important, perquè cal que els joves que, afortunadament, no han viscut sotmesos a una dictadura, coneguin el millor possible la història fosca d’aquells anys i evitar que no torni a passar mai més.

Tanmateix, sembla que la “memòria històrica” només serveixi per rememorar guerres, dictadures i altres desgràcies; si repassem les columnes dels diaris, veurem que sovint han comentat penalitats: El “crac” de la borsa de Nova York de 1929, les guerres mundials, la del Vietnam, etc. De tant en tant, se n’ha escrit també sobre esdeveniments més positius, com l’arribada de l’home a la lluna, la caiguda del mur de Berlín...

Sí, és necessari no oblidar, sobretot per no tornar a caure en els mateixos paranys, cosa prou difícil. Però també ens cal la memòria entranyable que es nodreix dels records que provenen de la nostra infantesa, del lloc on ens vam criar. Afortunadament, tenim a l’abast peces literàries que valoren aquesta altra memòria; mireu, per exemple, el llibre Fa molts anys que ho vaig viure, molt amè, que ha escrit la nostra consòcia i amiga Salut Guillamon i que forma part d’una col·lecció dedicada a llibres d’aquesta mena.

Els meus records de quan era petita són, sobretot, de L’Hospitalet, una ciutat que ha crescut sense cap gràcia a conseqüència de l’especulació urbanística de l’època franquista -i també postfranquista-, amb barris desarrelats totalment del nucli central, del poble originari, del qual no s’ha n’ha guardat gairebé res. En aquest cas, doncs, aquella altra memòria, que podríem anomenar “memòria popular”, es fa imprescindible.

Com passa a tothom, a mi m’agrada passejar pels carrers recordant com eren durant la meva infantesa, sobretot pel que fa a la plaça del Repartidor, on havia jugat tant. A les nits d’estiu, al voltant d’un banc ens explicàvem, els nens i nenes del veïnat, històries que volien ser de por, mentre en els altres bancs s’asseien els pares i les persones grans.

A un cantó, fent xamfrà amb el carrer del Baró de Malda, hi havia un solar –ja fa molts anys que s’hi van fer pisos-, en el qual per la Festa

26

Major, que aleshores era el 15 d’agost, muntaven un circ. Els carros dels artistes i les gàbies dels lleons i altres animals eren instal·lades al carrer de l’altre costat, la Riera de la Creu. Cada any, el meu pare o la meva mare -amb tots dos no, perquè era massa car- m’hi portaven.

També s’hi instal·laven els “caballitos”, les barques, les barraques de tir al blanc i els autos de xoc. Aquí, als autos, el meu pare feia una petita trampa perquè hi puges més vegades: quan veia algun noi que li inspirava confiança, li deia: Oi que pujaràs a la nena? I sense esperar cap resposta m’assentava al seu costat. Que havia de fer el pobre noi!

L’edifici de casa tenia tres pisos d’alçada, nosaltres vivíem al segon. Des del balcó, on donava l’habitació dels meus pares, vèiem el tren de “dalt” (el de la RENFE), can Buxeres i fins a can Cervera, que ja era als límits d’Esplugues. A mi, m’agradava molt seure en un balancí, que formava part del mobiliari, i mirar com passava el tren.

També m’imaginava històries tot contemplant aquelles dues mansions llunyanes. Però la vista panoràmica ens la van prendre quan jo deuria tenir uns deu o onze anys: també hi van edificar pisos.

Els nens i nenes jugàvem al carrer.

Dibuixàvem el “xarranc” al bell mig i saltàvem a corda entre una vorera i l’altra.

Això era possible perquè llavors quasi no passaven cotxes; només algun carro, bicicleta o moto de tant en tant.

El campanar de l’església era visible des de prou lluny. La meva mare, quan jo anava a passejar amb les amiguetes, sempre em deia: “Ves només fins on vegis el campanar, eh?” Si fos ara, no podria sortir de la plaça de l’Ajuntament.

Davant de casa, al carrer del Centre -on vaig néixer i vaig viure fins el dia del meu casament- hi havia “els horts”, que pertanyien a unes casetes que donaven per darrera al carrer de Joan Pallarès. No cal dir que els cuidaven molt bé i hi plantaven de tot. Tenint-los a davant, feia l’efecte que estiguessis al camp.

Estaria explicant-vos moltes més coses, però l’article seria massa llarg. De qualsevol manera, em penso que no resistiré la temptació i en faré una segona part; tothom té records que li agrada explicar, sobretot si pensa en lectors que en guarden de pareguts.

ANTÒNIA CALDÉS

27

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants.

Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Dolors Nat. Col·laboradors: Antònia Caldés, Francesc Diví, Carles Farrés, Martí Guerrero, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Jaume Miró, M.Dolors Nat, Antoni Prats, Lali Solanes, Pilar Umbon.

Amb la col·laboració de:

AGENDA CULTURAL EN PREPARACIÓ PER AL MES DE MAIG DISSABTE 4, a les 7 del vespre, concert Aniam en concert, per Joan Miró.

DISSABTE 12, a les 6 del vespre i en segona sessió a les 9 del vespre, representació de l’obra “Teràpia” de Joan Cornudella.

DIVENDRES 17 AL DILLUNS 20, Excursió especial Coneguem Catalunya num. 303 a Tossa de Mar. Oberta la inscripció. Places limitades.

DIVENDRES 24, a 2/4 de 8 del vespre, Paradigmes?

DISSABTE 25, a 2/4 d’11 del matí, visita cultural guiada a la Colònia Güell i cripta. “El tresor millor guardat de Gaudí”.

DIVENDRES 31, a les 9 del vespre, concert a càrrec del grup New Gospel.

Amb la col·laboració de:

ASSOCIATS S.L.P.

c/ Roselles 24 – 08901 – L’HOSPITALET – Barcelona Tel. 93.337.07.68 – Fax 93.338.54.06 E-mail: info@moraliassociats.com www.moraliassociats.com

 Operador Postal Autoritzat  Tractament Integral  Manipulació  Bustiades

 Repartiment de Correspondència, àmbit Nacional i Estranger  Campanyes publicitàries

ELS SOLUCIONEM TOTS ELS PROBLEMES AMB LA SEVA CORRESPONDÈNCIA