13-05 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXIV– Núm. 369 MAIG 2013

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE MAIG DISSABTE 4, a les 7 del vespre, concert: Àniam en concert. DIUMENGE 12, a les 6 del vespre i en segona sessió a 2/4 de 9 del vespre, representació de l’obra Teràpia de Joan Cornudella. DIVENDRES 17 AL DILLUNS 20, Excursió especial Coneguem Catalunya núm. 303 a Tossa de Mar. Oberta la inscripció. Places limitades. DIJOUS 23, a les 8 del vespre, conferència La tercera via. Economia, crisi, atur. A càrrec del Sr. Martí Guerrero. DISSABTE 25, a 2/4 d’11 del matí, visita cultural guiada a la Colònia Güell i cripta. “El tresor millor guardat de Gaudí”. DIVENDRES 31, a les 9 del vespre, concert a càrrec del grup New Gospel.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE JUNY DISSABTE 1 i DIUMENGE 2, Engresca’t L’H 2013. Trobada de cultura popular catalana. DIMARTS 4, a 2/4 de 8 del vespre, presentació del llibre Ignorades però desitjades, de Josep Lluís Martin Berbois. A càrrec de Matilde Marcé i Montserrat Gatell DISSABET 8 i DIUMENGE 9, representació de l’obra Els altres límits de Joan Cornudella. Horari per determinar. DISSABTE 15, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 304 a Jardins Artigues de la Pobla de Lillet. Inscripcions dimarts dia 4. DIJOUS 29, a les 8 del vespre, inauguració de la 61a. Exposició de dibuix i pintura de l’aula Rafael Garrich. Romandrà oberta fins al dia 12 de juliol. DIUMENGE 23, a les 12 del migdia Ballada de sardanes XIX Memorial J. Reventós, a càrrec de la cobla Vila d’Olesa, a la plaça de l’Ajuntament. DIES 15, 16, 29 I 30. Representació de l’obra de Salvador Espriu Ronda de mort a Sinera. A càrrec del grup Margarida Xirgu i col·laboradors. Horari per determinar. Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat

Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Va ser una gran setmana, per a l’Ateneu, la del 20 d’abril al 27 del mateix mes. El seguit d’actes que hi havia programats, gairebé un cada dia, amb motius diversos, es van portar a terme sense problemes i amb un bon resultat, que va deixar prou satisfets a tots els socis i amics que hi assistiren. Les activitats van començar el dissabte 20 amb un espectacle de màgia que va encantar al públic i que venia a ser el preludi dels “dies màgics” que s’acostaven. El diumenge 21, la Trobada de Puntaires va comptar amb una assistència nombrosa, un temps benigne i no va tenir incidències remarcables. El dilluns 22, hi va haver la presentació del llibre de l’Ateneu sobre la història de la fàbrica Vilumara de l’Hospitalet. La sala d’actes plena de públic donava fe de l’encert de l’edició. Per la seva banda, dimarts 23, Sant Jordi, la venda de llibres a la nostra parada va ser més que acceptable. El dijous 25, com una activitat més de les que organitza l’Ateneu en l’Any Espriu, però amb un relleu especial, hi haver la conferència de Francesc Vallverdú sobre l’insigne escriptor, que va ser tot un èxit. Per la qualitat del conferenciant i per l’assistència de públic. Divendres 26, va tenir lloc una sessió més de Paradigmes?. Aquesta vegada el convidat va ser l’actor Santi Monreal que, amb la seva simpatia i saber fer, es va guanyar els assistents i va permetre passar una vetllada molt agradable. Finalment, el dissabte 27, dia del 2n aniversari del trasllat de l’Ateneu a la seva seu actual, els qui es van acostar a la nostra entitat – a ser sincers, massa pocs van gaudir d’un acte íntim i càlid a l’entorn de l’art de dos socis entranyables. La guitarra d’Eugeni García i els poemes de Ferran Soriano van ser com un tel que va embolcallar de placidesa els qui escoltaven.

MAIG

PORTADA FITES DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA LA BATALLA DE MURET (1213)

Som als inicis del segle XIII. Pere I, dit el Catòlic, regna a la Confederació catalano-aragonesa. Fill d’Alfons I, el Cast, i nét de Ramon Berenguer IV, el Sant (dels quals vam parlar en el Xipreret del passat mes d’abril), tenia vint-i-dos anys quan heretà el regne d’Aragó i els comtats catalans a la mort del seu pare. El comte-rei català també senyorejava la Provença, que governava el seu germà Alfons II, i els territoris del Llenguadoc. Aquestes terres occitanes, però, eren una font de maldecaps per als nostres governants, a causa del desig dels francesos de fer-se-les seves. No era pas gens estrany, eren unes contrades riques, que ubicaven ciutats tan destacades com Carcassona, Besiers i Tolosa. Malgrat tot, tenien una particularitat: des de finals del segle XII, hi havia arrelat amb força l’heretgia albigesa o càtara, que s’havia introduït en tots els segments de la societat: nobles, burgesos, pagesos, etc. El catarisme era una religió d’inspiració cristiana, diferent del catolicisme. Els seus membres vivien en la pobresa, refusaven la mentida, no eren violents i predicaven la paraula de Déu. Les dones també n’eren majoritàriament seguidores, perquè veien que la nova religió els donava més llibertat i dignitat. Tot i això, l’heretgia albigesa no agradava gens a l’església catòlica. A fi de destruir-la, el papa Innocenci III, s’alià amb el rei de França, Felip II, i llançà una croada contra els heretges. Tanmateix, es trobaren amb un problema: els càtars eren inofensius. Aquesta circumstància obligà que l’objectiu dels croats passés a ser la noblesa llenguadociana que, fos per interès o per convicció, s’havia compromès a fons amb la causa dels càtars. Així fou com el comte de Tolosa, Ramon VI, per protegir els seus súbdits i fer front als francesos, buscà aliats desesperadament. En va trobar un de destacat en el rei Pere I de Catalunya. Era el 1209, quan l'exèrcit croat, liderat per Simó de Montfort, atacà i saquejà les principals ciutats d'Occitània – Carcassona, Besiers – i se n’apoderà. Davant l’agressió, el rei Pere donà protecció als nobles llenguadocians de Tolosa, Comenge i Foix, que li prometeren vassallatge. Tot seguit, intentà la reconciliació amb els croats. Per 2

aconseguir-la, arribà fins i tot a cedir la tutela del seu fill Jaume – futur Jaume I, el Conqueridor – a Montfort, com a penyora. Però totes les temptatives de pau impulsades pel rei català personalment, així com les que els seus ambaixadors feren a Roma, fracassaren. Fou a partir d’aleshores que Pere I buscà la guerra contra Simó de Monfort. El 1213, reuní als millors cavallers de la Corona d’Aragó, així com les tropes dels nobles llenguadocians, i enfilà el camí cap a Muret, una població situada al sud de Tolosa, on hi havia la base d’operacions de l’exèrcit francès. Muret era una vila que es trobava en la confluència de dos rius, el Louge i la Garona, i que es defensava per unes muralles i per una ciutadella. A la vora esquerra del Louge, s’hi estenia una plana, limitada per un cantó, per la Garona i per l’altre, pel terreny ascendent del Perramon. Aquesta plana, a l’hivern, es convertia en un aiguamoll, mentre que a l’estiu, quedava coberta d’herba. Aquí, en aquest escenari, va ser on es desenvolupà la batalla que es narra a continuació. Els aliats, catalans i occitans, un cop arribats a Muret, planten dos camps a la riba esquerra de la Garona i inicien l’assetjament de la vila. Quan sembla que ja han aconseguit emparar-se d’una de les portes, es presenta Simó de Monfort amb reforços. Els assetjadors es retiren i deixen entrar lliurament Monfort i la seva gent. És la tarda del dia 11 de setembre de 1213. Es negocia la pau, però les converses fracassen pel rebuig del rei Pere. Els catalans renoven els seus assalts al poble. Simó de Monfort, en veure com van les coses, es decideix a presentar batalla. És llavors quan entre els aliats, es presenten les primeres discrepàncies: el comte Ramon de Tolosa vol continuar l’assalt pel cantó oest de la població, mentre que el rei Pere considera que la batalla ha d’entaular-se a camp obert. I així va ser. És el 13 de setembre. Montfort, en clara inferioritat numèrica, divideix els seus homes en tres esquadrons i Pere, en dos cossos: l’un, comandat pel comte de Foix, l’altre, per ell mateix. El comte-rei català, però, increïblement, deixa fora de la lluita una bona part de la seva gent, la qual cosa iguala les forces. Simó de Monfort, que coneix l’estat moral de les tropes llenguadocianes, envia un dels seus esquadrons, no directament a l’encontre del cos comandat pel comte de Foix, sinó contra les tropes aliades que continuen l’assetjament de Muret. Aquestes, en veure venir la cavalleria francesa, fugen entrebancant i desconcertant el cos del comte de Foix, el qual, sota la confusió, es veu atacat pel segon esquadró francès. El cos comandat pel rei Pere no té més remei que intervenir a fi d’evitar el desastre i aturar l’impuls de l’enemic. És en aquest moment 3

quan entra en combat l’esquadró comandat per Monfort. Guiat segurament per un coneixedor del país, s’infiltra per un camí ignorat, es llança sobre les tropes catalanes i es produeix la catàstrofe. La resta de les forces aliades, que havien romàs al campament, en lloc d’intervenir, fugen. I per acabar-ho d’adobar, el rei Pere, que s’havia arriscat a combatre com un cavaller més, mor en la lluita. El pànic s’escampa entre els combatents catalans i occitans que emprenen la retirada. Va ser una derrota dolorosa. La desfeta de Muret va significar el final de l’aventura catalana a Occitània. PERE JUHÉ I ORIOL Fonts d’informació consultades: -L’heretgia albigesa i la batalla de Muret – R. Dalmau i Ferreres -Diccionari d’història de Catalunya – Jesús Mestre i Campi -Breu història de Catalunya – Jesús Mestre i Godes -Història de Catalunya il·lustrada – Ferran Soldevila

CONVERSES Respon: Mercè Ramos Molinero Nascuda a: Barcelona Edat: 62 anys Estat: Vídua Fills: dos Professió: Prof. de Patronatge i Tall i Confecció

Seguint les converses amb les conductores de les diferents aules, aquest mes ho fem amb la Mercè, que és qui ens ensenya a cosir en el taller “Ens divertim cosint” Sou nascuda a Barcelona, quan vau venir a l’Hospitalet? L’any 1971 vaig venir a viure a l’Hospitalet, concretament a Santa Eulàlia i després al barri del Centre. Coneixia la zona ja que tenia família a l’Hospitalet i molts diumenges veníem al cine de la Rambla. Què recordeu de l’Hospitalet d’aquells dies Recordo la part de Santa Eulàlia amb les casetes baixes. El barri del Centre molt tranquil i l’estació dels autobusos Oliveras a la Rambla. No gaires coses més perquè anava a llocs molt concrets. Què us quedaríeu de l’Hospitalet d’aquell temps? Potser la tranquil·litat dels barris. A banda dels estudis bàsics i de batxillerat, ben aviat us vau formar en el món de la moda i la confecció, què us hi va portar? Jo tenia uns sis anys i recordo que el meu pare em comprava un tebeo cada setmana, crec que es deia Azucena i molt sovint em portable un retallable de nines, el primer que feia era retallar tots els vestits i mirar com li anaven a la nina. Sovint feia servir vestits com a plantilla i en feia d’altres al meu gust, els pintava amb colors i els canviava amb altres nenes. Passàvem les tardes d’estiu molt entretingudes. Quan tenia quinze anys, vaig començar a treballar d’administrativa i les meves amigues em van convèncer perquè m’apuntés a un curs de costura en un centre d’Hostafrancs. Jo vivia al carrer de Badal al costat 5

de la Bordeta i, com que la classe era de 7 a 9 cada dia, teníem una excusa per reunir-nos amb la resta de la colla camí de casa. Haig d’aclarir que a mi m’encantava dissenyar roba però de cosir no en tenia ni idea. La primera setmana em vaig avorrir d’allò més a classe, la segona setmana la professora em va convèncer de fer tot el mostrari i de fer-me una faldilla. Quan vaig veure que podia fer les peces de moda de qualsevol retall (que econòmicament eren inabastables), em va faltar temps per a aprendre de cosir a màquina i a mà. Quan sortíem de classe, portava una llibreta i un llapis i dibuixava tots els models de les botigues del carrer de Sants, també copiava els vestits de les famoses a les revistes, etc. Aquell primer any vaig fer tanta roba que la professora em va convèncer per fer l’examen a la Diputació de Barcelona. Eren tres cursos i et donaven el títol de modisteria i també servia per a fer classes. Encara no tenia la intenció de dedicar-me a la costura, ja que només cosia per a mi, així ho vaig fer i amb el temps m’ha estat molt útil. El món de la moda i la confecció és molt ampli, quina part és la que més us agrada? El disseny. Heu entrat alguna vegada en el tema del disseny o alta costura? Quina diferència hi ha entre moda i disseny? L’alta costura són peces molt ben acabades amb dissenys de modistes famosos. La moda és el resultat de les feines dels dissenyadors i es dóna a conèixer a la passarel·les. Cada firma confecciona les peces que després ven als comerços. De ben segur que el cosir es por convertir en art, un exemple en podria ser el patchwork, què en penseu? Hi altres tècniques artístiques? El patchwork és una tècnica molt antiga, es feia per aprofitar la llana i confeccionar cobrellits o altres peces. Actualment és conegut arreu del món. És molt creatiu i complet ja que, no solament es tracta de cosir, s’ha de dibuixar, utilitzar mesures, treure patrons, combinar colors i saber acabar els treballs. Una part important de la vostra feina ha estat fer de mestre. Què ens en podeu explicar, d’aquesta experiència? Per circumstàncies de la vida i aprofitant el títol que vaig obtenir a la Diputació, em vaig dedicar a l’ensenyament, i crec que vaig trobar la 6

feina ideal, sempre m’ha agradat compartir els meus coneixements i estar al dia amb nous mètodes. És molt gratificant i s’aprèn molt, d’un mateix i dels altres. Creieu que el món de la moda i la confecció segueix estan vigent? S’engresquen els joves a participar en aquestes tècniques i activitats El món de la moda i de la confecció sempre és vigent. Hi ha moltes noies que la segueixen i aprenen a cosir. Actualment hi ha molts cursos de disseny, patrons per ordinador, etc. Han canviat les maneres d’estudiar però no els temes. Amb aquestes franquícies de moda al detall i les grans superfícies actuals, creieu que ha desaparegut l’antic sastre o la modista? Les grans superfícies amb totes les firmes de moda han suprimit una gran part de modistes i sastres, els preus de les peces de vestir són assequibles i la varietat de talles fa que la gent compri la peça confeccionada. Teniu algun hobby o afició? Tinc moltes aficions, m’agraden les plantes, fer esport, llegir, el patchwork, fer puntes de coixí, ballar, dibuixar, tinc molta imaginació i no m’avorreixo. Actualment esteu fent classe aquí a l’Ateneu. Com va anar tot plegat? Un dels llocs on feien classes de patchwork era el Club Sant Jordi que va tancar l’any passat, allà vaig conèixer la Rosalia que em va parlar de l’Ateneu i hi vaig presentar el meu currículum. Repetireu l’experiència? A l’Ateneu, hi estic molt a gust, ens divertim cosint a tots els nivells i el més important és el bon ambient a la classe i al centre. Espero seguir aquí durant molt de temps. Com veieu l’Ateneu? Veig un centre amb moltes activitats, seriós i formal en tots els aspectes, amb molta creativitat i que arriba a moltes persones.

ATENEU ASSEMBLEA GENERAL ORDINÀRIA L'Ateneu té un bon nombre d'amics i voluntaris que ajuden i participen en molts dels cursos i activitats de tota mena que es duen a terme a la nostra entitat. Persones a qui estem profundament agraïts per la seva inestimable col·laboració i suport. Però només hi ha un grup que, com a mínim un cop l'any, pot fiscalitzar, sancionar, criticar i fins i tot rebutjar o aprovar la gestió duta a terme per la Junta Directiva en la seva organització i direcció de l’entitat. I aquestes persones són els socis. Ser soci de l'Ateneu no tan sols permet participar en les seves activitats, sinó que també permet formar part de l'òrgan rector més important de l’entitat: l'Assemblea General. Ningú més en té aquest dret. Tal com he esmentat, aquesta ha de ser convocada, com a mínim, un cop l'any. I és en aquesta sessió en què la Junta Directiva informa al socis i rendeix comptes de la seva gestió durant l'any anterior. Així doncs, el passat dia 7 d'abril, ens trobàrem a la sala d'actes de l'entitat tot un grup de socis, juntament amb la Junta Directiva, per fer balanç del que havia estat i el que s'havia fet durant l'any 2012 a l'Ateneu. Enguany teníem preparada una presentació que, reflectida en una gran pantalla, va anar introduint i informant, en forma de diapositives, de tots i cada un dels apartats en què va quedar dividida l'Assemblea, des de l'ordre del dia inicial fins al seu tancament. La disponibilitat d'un espai propi i del material i recursos necessaris ens ho van permetre. Creiem que d'aquesta manera tota la informació que es va anar transmeten als socis assistents a l'Assemblea, va poder ser entesa de manera més fàcil i també més amena. L'Assemblea va començar amb la introducció de la nostra presidenta Matilde Marcé, que va agrair la presència dels assistents i va voler fer esment de la participació i el compromís dels socis, sobretot el compromís d'uns quants que, de forma gairebé permanent, col·laboren i participen en les tasques de l'entitat i sense els quals tirar endavant seria, gaire be, impossible. No voldria deixar de fer esment del sentit record que va tenir també per tots aquells socis que, desgraciadament, ens van deixar l'any passat per motiu del seu traspàs. Abans d'acabar la introducció, la presidenta va informar que en l'última Assemblea General de la Federació d'Ateneus s'havia proposat que aquesta entitat s'adherís al Manifest pel Dret a Decidir, deixant molt clar que aquesta no és un qüestió política sinó que és el manifest per un dret social i democràtic i que ha estat demanat per una gran majoria de la societat catalana. La presidenta, i en nom de la Junta Directiva, va proposar que l'Ateneu no quedés enrere en aquest sentit. Es va decidir deixar el tema pel final. Seguidament es va donar la paraula al secretari, senyor Fèlix Puig, que va procedir a la lectura de la Memòria d'activitats i de gestió de l'any 2012 i de la proposta d'activitats i projectes per al 2013, que van ser aprovats per unanimitat.

Un cop revisades les activitats i els projectes es va passar al tema dels comptes i els pressupostos, tot prenent la paraula el nostre tresorer, Pere Juhé, que, ajudat pel suport visual abans esmentat, va presentar l'informe de despeses i ingressos i el balanç de situació a final del 2012, així com els pressupostos per al 2013, acompanyant-se, en alguns moments, per una sèrie de gràfics força entenedors i que, de ben segur, van facilitar la comprensió de tot el que estava exposant. L'Assemblea va aprovar per unanimitat tant la gestió comptable del 2012 com el pressupost per al 2013. El següent punt d l'ordre del dia tocava el tema de la renovació de càrrecs. Enguany corresponia procedir a la renovació dels càrrecs de vicepresident i tresorer. Els senyors Miquel Paton i Pere Juhé van demanar a l'Assemblea que els renovés la seva confiança i poder repetir en els seus càrrecs, fet al qual l'Assemblea va respondre positivament i per unanimitat. Dintre d'aquest mateix apartat el senyor Fèlix Puig havia demanat la paraula per fer saber que, per motius personals, no seguiria en el càrrec de secretari, però que continuaria dintre de la junta directiva com a vocal. Es va presentar la proposta de la senyora Clementina Erill per assumir la secretaria de l'entitat, que es va aprovar per unanimitat. Finalment es va informar l'Assemblea que amb les quotes actuals era molt difícil seguir amb el ritme d'activitats i mantenir una entitat com la nostra, tal i com volem que sigui, per tant es va proposar un augment de quotes (de 35€ a 40€) que va ser aprovat per unanimitat. Fins i tot hi va haver algú que va proposar un augment superior. Us recordem que aquests 5€ d’augment s’aplicaran durant el mes de juliol. Abans de donar l'Assemblea per tancada, la presidenta va reprendre la paraula i va recordar la proposta que s'havia fet al principi sobre l'adhesió de l'Ateneu al Manifest pel Dret a Decidir, proposta que es va posar a votació aprovant-se per unanimitat. En aquest punt es va donar per tancada l'Assemblea General Ordinària, i es donà pas a un petit refrigeri que va permetre als socis assistents intercanviar impressions i comentar la reunió. Voldria agrair, des d'aquestes pàgines, als socis assistents a l'Assemblea, la seva presència, i recordar-los que és la seva vigilància, qüestionaments i fins i tot crítiques, el que fa que ens esforcem perquè l'Ateneu cada dia funcioni millor i pugui oferir un millor servei als seus socis en particular i a la societat hospitalenca i catalana en general. Text: CARLES FARRÉS I PINÓS Foto: ANTONI PRATS

Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” número 302 a la muntanya de Montserrat. Dissabte 13 d’abril de 2013. El dissabte 13 d’abril a les 8 del matí, vam emprendre el viatge amb un cel esplèndid per visitar la muntanya santa com cada mes d’abril. Vam celebrar que en aquesta ocasió ens acompanyés la senyora Matilde Marcé, presidenta de l’Ateneu. També celebrem que ens conduís el xofer de l’autocar senyor Manel, restablert d’una greu malaltia. Vam pujar a la muntanya per la banda del Bruc i Can Massana. Baixant de l’autocar, com de costum, lliurement vam optar per escollir els diferents llocs on anar: visitar el Cambril de la Mare de Déu, esmorzar i després passejar pel camí dels Degotalls, baixar a la Cova, pujar a Sant Joan, seguir el camí del Viacrucis, reposar, etc. En el full de ruta de l’excursió, el senyor Miquel ens descriu el següent: “Montserrat és un massís de formes singulars que s’enlaira bruscament a l’oest del riu Llobregat fins als 1.236,4 m. del cim de Sant Jeroni. Altres cims montserratins són el Cavall Bernat, les Agulles, el Serrat del Moro, el Montgrós, la Palomera, etc. Va ser declarat parc natural el 1987 per garantir-ne la conservació. Al llarg dels mil·lenis, els moviments tectònics, els canvis climàtics i l’erosió han acabat modelant un relleu brusc, amb grans parets i blocs arrodonits de conglomerat rosa i argiles. A les seves entranyes , els agents físics hi han obert coves, avencs i torrenteres. El bosc mediterrani per excel·lència és també el tipus de vegetació predominant a Montserrat. En destaquen les alzines. Pel que fa a la fauna, actualment hi podem trobar aus com el roquerol, el ballester, el pela-roques o la fagina entre d’altres. Pel que fa als mamífers, hi destaquen l’esquirol, el gat mesquer, el ratpenat o el porc senglar, així com les cabres salvatges.” Si desitgem documentar-nos sobre la història i la fundació del monestir de Montserrat, podem llegir l’escrit de la senyora Antònia Caldés a la pàgina 2 del Xipreret del mes de març. La baixada de la muntanya la vam fer per la banda de la carretera de Monistrol on, al restaurant La Barca, vàrem dinar. La propera excursió serà l’especial núm. 303 de quatre dies, del 17 al 20 de maig a Tossa de Mar. MARTÍ GUERRERO I COTS

UNA TARDA MÀGICA Aquella dita de ”a mal temps bona cara” avui la canvio per “a mals temps bon humor.” Precisament això és el que vàrem gaudir a l’Ateneu el dissabte 20 d’abril amb l’espectacle “ Màgia, música i humor” Oscar Show. Sabem que la màgia té part de sorpresa, un tast de fantasia i molt d’art, i el mag Oscar ens ho va presentar tot inclòs amb habilitat. Va fer sorgir petits colomets, altres animalons (entre ells una serp, que ens va fer esgarrifar una mica), i una sèrie de jocs que sempre et preguntes com poden fer-ho i mai no ho descobreixes: entretant en la seva part de show introduïa pinzellades d’humor, fent que la vetllada fos molt, molt distreta i agradable. Per acabar ens va interpretat dues boniques cançons Rossó i la coneguda sardana La puntaire, demostrant que si es dediqués a la cançó probablement tindria èxit. Em plau comentar que aquest mag show és un hospitalenc, veí del barri del Centre, i això també és una satisfacció per a nosaltres. També m’agrada destacar que a la sala hi havia molts nens i nenes, uns més jovenets i d’altres ja adolescents, la majoria néts de socis: era una delícia contemplar les seves cares, les seves expressions de sorpresa i divertiment. Alguns, nens i nenes, varen compartir escenari amb el mag convertint-se en protagonistes de l’espectacle, demostrant que són decidits i saben estar amb naturalitat en presència del públic. La sala va estar plena de gom a gom i ens consta que els assistents s’ho varen passar molt bé. Esperem que l’Ateneu ens pugui continuar oferint un ventall tant ampli divers i interessant d’actes com està portant a terme. ATENEU

XVIII TROBADA COMARCAL DE PUNTAIRES El proppassat 21 d’abril, fidels a la nostra cita anual, vàrem celebrar la XVIII Trobada Comarcal de Puntaires a la rambla de Just Oliveras, col·laborant amb l’Ajuntament de l’Hospitalet i dins el marc de les Festes de Primavera. Com sempre, l’espai destinat era el tram entre els carrers de Tarragona i Barcelona. L’ocupàrem completament, fins al punt que, en el moment de muntar les taules, teníem por de no poder-hi col·locar totes les cinquanta destinades; però, amb paciència i enginy, respectant els espais per al pas de la gent, va quedar perfecte. Cobertes amb les estovalles de paper i arrimades les tres-centes cadires, cent cinquanta a cada costat, en mirar-ho tot plegat des d’un extrem, feia ben bé l’efecte d’una llarga serp blanca. Tanmateix, el goig complert es va produir quan estigueren assegudes les participants, que, organitzades en trenta grups, venien de diferents localitats. Onze ho feien des de Barcelona, dos de Viladecans, sis corresponents a: Arenys de Mar –bressol de les puntes de coixí-, Cerdanyola, Sant Boi, Sant Feliu, Sta. Coloma de Gramanet i Seva, a més de la participació remarcable de l’Hospitalet, onze grups – tants com de Barcelona-, dels quals sis eren del barri del Centre. Enguany, en una de les agrupacions, hi participava un home, cosa que feia molt de temps que no passava. A veure si n’hi ha algun més que s’anima... Algunes puntaires, molt matineres, anaven arribant, fins i tot abans de les deu, però no va ser fins a les onze –l’hora anunciada- que va començar oficialment la trobada. A partir d’aquell moment no cal dir que l’activitat dels membres de la Junta que ens cuidàvem de l’organització i els/les col·laboradors/res, es va intensificar. Després de comprovar com havia anat l’assistència (és inevitable que hi hagi algunes baixes), repartírem les ampolletes d’aigua i tot seguit l’obsequi que fa l’Ateneu a cadascuna de les participants. Enguany era un dels llibres que edita l’entitat, el núm. 12 de la col·lecció “La Medusa”, Tres hospitalencs s’expliquen, escrit per Matilde Marcé, Ramon Morales i Joan Perelló 12

(els dos últims, malauradament traspassats). Un fet simpàtic: algunes puntaires, quan sabien que la Matilde era una de les autores, aprofitant que la tenien allà, li demanaven que els el signés. L’Ajuntament va obsequiar a cada grup, com ja va sent habitual, amb una làmina, numerada, que reproduïa el cartell anunciador de les festes. El regidor del Districte I, senyor Alfonso Salmerón, va fer entrega del regal, saludant les professores. Cap a 2/4 d’una tinguérem la visita de la senyora Nuria Marín, alcaldessa de la ciutat, que va conservar amigablement amb moltes puntaires. També agraïm la seva presència a la senyora Meritxell Borràs, diputada i regidora. Hem de lamentar que, possiblement per causa de la crisi, cap de les entitats que en anys anteriors ens havien facilitat petits obsequis per a les participants, en aquesta ocasió no ho va fer. A 2/4 de dues, després del petit refrigeri que, com sempre, va ser a base d’unes pastetes dolces i porrons de vi moscatell, vàrem donar per acabada la XVIII Trobada. Esperem per al proper abril de 2014, com sempre pels volts de la Diada de Sant Jordi, poder celebrar la XIX edició i tornar a gaudir del bonic espectacle de les puntaires fent dringar els boixets sobre el coixí creant autèntiques meravelles. Moltes gràcies a totes les persones col·laboradores de l’Ateneu que ens han ajudat en el muntatge de l’acte, ja que sense elles, és clar, ens hauria estat molt difícil. Text: ANTÒNIA CALDÉS Fotos: CARLES FARRÉS, MARTÍ GUERRERO

PRESENTACIÓ LLIBRE NÚM. 26 DE LA COL·LECCIÓ LA MEDUSA El dilluns dia 22 d'abril, va tenir lloc a la sala d'actes de la nostra entitat la presentació del llibre número 26 de la col·lecció La Medusa titulat: Històries de "Les Sedes" - Fàbrica Institut Can Vilumara. Un llibre que, com bona part dels números de la col·lecció que, anualment, edita l'Ateneu, està relacionat amb la cultura i la història de l'Hospitalet. Per a mi és tot un plaer poder dir que la sala era plena de gent. Un públic que va seguir tant la presentació inicial de l'acte, per part de la nostra presidenta, Matilde Marcé, autora també del pròleg del llibre, com la posterior conferència - presentació a càrrec de l'autor, el senyor Josep Maria Vilumara i Lamarca. Des d'aquestes ratlles vull agrair a tots els assistents la seva presencia, respectuosa, i el seu interès. L'acte va començar amb la presentació del llibre per part de la nostra presidenta, que va fer un petit repàs del llibre, tant des de la seva vessant històrica i arquitectònica com professional, dintre del món del tèxtil, de les filatures i de la seva maquinària. Sobre el llibre, també va remarcar el seu llenguatge planer i fàcil d'entendre, molt d'agrair en aquelles parts més tècniques, que fa que no sigui feixuc en aquest sentit. També va voler valorar el gran registre fotogràfic que s'hi presenta i que el complementa i amenitza tot aportant un important referent gràfic. En base a moltes d'aquestes fotografies es va basar l'autor en la seva posterior presentació. La senyora Matilde Marcé no va voler obviar el fet que el llibre abasta totes les vessants que podríem entendre de la vida de la fàbrica, i que, per tan, toca tan els moments més dolços com els més durs i dolorosos, com van ser, per exemple, la col·lectivització del període 1936 al 1939 o el mateix tancament de la fàbrica. Finalment, va voler recordar als assistents la importància que Les Sedes Can Vilumara van tenir per a l'Hospitalet, primer a nivell industrial i de creació d'ocupació, però també a nivell patrimonial i arquitectònic. Tot seguit va prendre la paraula l'autor del llibre, el senyor Josep Maria Vilumara, que, primerament, va voler agrair a l'Ateneu, i en especial a la seva presidenta, la possibilitat que li ha donat de publicar aquest llibre, passant, seguidament, a agrair a tots aquells que l'han ajudat i que han col·laborat amb ell, tant en el procés de la preparació i escriptura del llibre, com durant tots els anys de feina a la fàbrica, alguns dels quals eren presents a la sala.

Ja entrant en matèria, el senyor Vilumara va presentar un passi explicatiu d'imatges i fotografies vinculades amb el llibre, i, per tan, amb la fàbrica. Seria del tot impossible explicar, des d'aquestes pàgines i de forma minuciosa, tot el que va transmetre als assistents, i molt menys sense tenir el material gràfic de suport que va fer servir en la presentació. Per tan voldria deixar-ho resumit en només unes quantes paraules: història, arquitectura, cultura, treball i amistat, però també, i en base a la situació actual de l'edifici: ensenyament, educació i joventut. Esperem que aquest llibre us agradi a tots vosaltres. Us animem que el compreu. Amb ell no tan sols us endureu a casa un nou llibre dels que publica l'Ateneu, ajudant-lo una mica més a tirar endavant, sinó que també us emporteu un bocí, important, de la vida, la història i la gent de l'Hospitalet.

VENDA DE LLIBRES, DIA DE SANT JORDI. El dia de Sant Jordi és, per a tots els catalans i catalanes, un dia especial i festiu, i per a l'Ateneu no ha de ser diferent. Així doncs, com cada any, i seguint amb la tradició, vam muntar la "paradeta" de venda de llibres a les portes de la nostra seu per oferir a tots els nostres socis, amics i a tot aquell que passes pel davant, les últimes novetats literàries, algunes obres clàssiques i, com és evident, els llibres de la col·lecció La Medusa, incloent el que hem publicat enguany, titulat Històries de Les Sedes Fàbrica Institut Can Vilumara, de Josep Maria Vilumara, i tot plegat amanit amb el rerefons de l'Any Espriu que ja ve sent tot un clàssic. Sent fidels a la tradició, amb la compra d'un llibre es regalava una rosa. La jornada va transcórrer de forma festiva, el temps va acompanyar força, i per la nostra parada van anar passant un munt de gent, que es van entretenir tot comprant llibres, fent petar la xerradeta o fent companyia als nostres venedors. Tot plegat una Diada de Sant Jordi completa i que esperem poder celebrar l'any vinent sense tanta crisi i amb més feina, sense tant de vent però amb aires d'esperança i llibertat. Que Sant Jordi ens escolti! Text i fotos: CARLES FARRÉS I PINÓS

ANY ESPRIU, 50 ANYS D’ALPHA 63 Dintre de l’Any Espriu de l’Ateneu, el dia 25 d’abril es van presentar més activitats que commemoren el centenari del naixement de Salvador Espriu i el cinquantenari del grup Alpha 63, col·lectiu de joves de la nostra ciutat que a partir de l’any 1963 s’organitzaren per gestionar per si mateixos les inquietuds culturals i cíviques, posant en marxa un ambiciós projecte renovador. Durant una dècada, aproximadament, el grup va portar a terme una activitat prolífica, i va deixar una notable petjada en el panorama cultural de l’Hospìtalet, tal com queda reflectit al llibre “Alpha 63, fets i llegat” escrit per Jaume Botey i publicat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet l’any 2010 (http://www.celh.cat/zonaprivada/contenidos/alpha.pdf). Alguns dels components d’Alpha 63 s’integren actualment a l’Ateneu, entitat que incorpora molts dels valors reivindicats llavors. Salvador Espriu en fou el seu principal referent literari i ètic, especialment de la mà de Ricard Salvat, intel·lectual i home de teatre molt vinculat amb el grup. A continuació es va pronunciar una conferència amb el títol “Salvador Espriu, com a geni literari i com símbol ciutadà” a càrrec de Francesc Vallverdú, poeta, sociolingüista i editor, membre de l’Institut d’Estudis Catalans i condecorat amb la Creu de Sant Jordi. Durant anys va viure a l’Hospitalet, i va col·laborar amb Alpha 63 en diverses iniciatives així com en els cursos de normalització lingüística. La seva relació amb Espriu va ser molt intensa, ja que entre el 1964 i el 1968 va fer de representant d’Edicions 62 amb l’escriptor, fet que li va procurar una sòlida admiració i amistat així com un coneixement profund de la seva obra. En primer lloc, va fer una valoració literària de l’obra d’Espriu, destacant “Ariadna al laberint grotesc” en prosa, “Cementiri de Sinera” en poesia i “Primera Història d’Ester” en teatre. Aquestes tres obres constitueixen el nucli del muntatge teatral de Ricard Salvat “Ronda de Mort a Sinera” que creu que conté la quinta essència de l’obra de l’escriptor. Després d’explicar algunes diatribes d’escriptors de l’època, recelosos de la repercussió pública de l’obra d’Espriu, va posar de manifest el seu compromís cívic, recitant i analitzant “Indesinenter”, “Inici de càntic en el temple” i “El meu poble i jo”, reflex de tres moments de la lluita per recobrar les llibertats. El programa es completarà amb la lectura/escenificació que el Grup Teatral Margarida Xirgú i col·laboradors, dirigit per Joan Soto, farà els dies 15, 16, 29 i 30 de juny de “Ronda de Mort a Sinera”, enllaçant les figures de Salvat i Espriu i el dia 13 de desembre amb un recital poètic/musical a l’església de Santa Eulàlia de Mèrida de l’Hospitalet. Text: JAUME MIRÓ Foto: ANTÒNIA CALDÉS

PARADIGMES? Santi Monreal, actor El dia 26 d’abril Joan Soto va presentar la setena sessió de Paradigmes? que tanca el cicle del present curs. L’invitat fou l’actor Santi Monreal Casado, nascut físicament a Barcelona l’any 1969, però molt vinculat amb l’Hospitalet, que és on ha viscut tota la seva infància i joventut i d’on encara conserva records bucòlics com ara el d’una vaca caminant pel carrer. També té un fort lligam amb l’Ateneu, que és on va fer la seva primera incursió en el món del teatre. A més la seva família més directa, pare, mare i tiets, són membres molt determinants de l’entitat. Va rebre la seva educació infantil a l’escola “Patufet”, de la qual té un molt bon record pel seu tarannà d’obertura, i el batxillerat a l’Institut Mercè Rodoreda. L’amor als animals i l'admiració per les pel·lícules de Jacques Cousteau van influir en la tria dels seus estudis universitaris que va seguir a la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona. Tot i que el seu desig inicial hauria estat arribar a ser oceanògraf, gaudia d’altres activitats com ara esports d’equip com futbol, bàsquet i rugby successivament, i donava les primeres passes en el món del teatre. El seu primer paper fou en l’Hereu Escampa de Santiago Rusiñol, representada pel quadre escènic de l’Ateneu. El debut teatral el recorda com una experiència força insatisfactòria, que el va portar a la decisió, que com és palès després fou revocada, de no actuar més. Mentrestant va aconseguir la llicenciatura en biologia, i després d’un període dedicat a la recerca biomèdica, gràcies a una beca, i una altra a la docència de grau mitjà va arribar a la conclusió que tot plegat no l’omplia gens. En aquest moment és quan es llançà a perseguir allò que moltes vegades havia pensat, i mai no s’havia atrevit a fer: estudiar arts escèniques amb la intenció de dedicar-s’hi professionalment. Va ser admès per estudiar a l’Institut del Teatre i assolí la llicenciatura l’any 2002. Al llarg dels anys ha seguit més de vint cursos de perfeccionament reforçant aspectes tan diversos com la veu, la dicció, la pantomima, el combat, l’ús de la màscara, la interpretació davant la càmera, etcètera. Malgrat aquest gran esforç de formació continuada pensa que la tècnica no és el més important del seu ofici; només és una eina indispensable per exercir-lo. La carrera teatral de Santi Monreal s’inicià amb la companyia Dei Furbi amb l’obra de creació pròpia Scherzo, inspirada en la Commedia dell’arte. Del 2002 al 2004 va actuar en diverses obres del Teatre Nacional al costat de grans figures com Mercè Sampietro o Anna Lizaran. Des d’aleshores ha actuat novament amb Dei Furbi, al Teatre

Lliure i en teatres alternatius com ara la Sala Becket. Un dels projectes que actualment l’engresquen més són les representacions amb la Companyia Parking Shakespeare de la qual és un dels fundadors. Aquest conjunt actua des de l’any 2009 durant el mes de juliol, en un espai obert del Parc de l’Estació del Nord de Barcelona, representant comèdies de William Shakespeare, sense cobrament previ d’entrada, deixant a voluntat del públic la retribució al final de l’espectacle. Aquest plantejament, coherent amb el que havia estat la comèdia popular, pot ser una nova manera d’encarar els temps de crisi i mancances econòmiques instaurat d’uns anys ençà. Enguany han encetat el mateix plantejament, però durant l’hivern, a l’antiga fàbrica de Fabra i Coats del barri de Sant Andreu de Barcelona amb la representació de Pell de Mercuri (Mercury Fur) de Philip Ridley, obra polèmica per la seva gran duresa de fons i forma, havent tret un extraordinari profit de l’entorn en què es representava, i amb en Santi Monreal assumint esplèndidament el paper central. També ha participat en cinema, sèries de televisió, doblatge, ràdio i direcció teatral a part de la docència en arts escèniques, activitat de la qual gaudeix molt exercint-la, a l’inrevés del que experimentava quan el que ensenyava eren les ciències naturals. La seva opció vital l’ha fet feliç, malgrat que probablement també ho hauria estat com a biòleg en un vaixell oceanogràfic, però les circumstàncies li han permès entrar en el món de la interpretació i no en de les ciències del mar, fet que valora positivament. La incertesa econòmica lligada a aquesta professió ha estat sempre present, per la qual cosa els sotracs actuals no varien significativament les actituds de les persones que s’hi dediquen. La inestabilitat és inherent a la naturalesa dels contractes que s’acaben amb cada obra, però si cal ells mateixos es creen estructures que els permeten el contacte amb el públic. Potser aquesta actitud, conscient o no, podria ser la metàfora d’una societat que cal que s’arremangui per crear el propi destí, tot assumint els riscos i les renúncies necessaris, i sense esperar remeis miraculosos. Text: JAUME MIRÓ Foto: ANTÒNIA CALDÉS 18

II ANIVERSARI DE LA NOVA SEU AMB L’ART DE FERRAN SORIANO Fa uns mesos, l’amic Ferran Soriano -que com ja sabeu és dibuixant, escultor i poeta- va comentar a la Matilde Marcé que li agradaria fer donació a l’Ateneu d’una de les seves obres d’art, i la nostra presidenta ho va exposar a la Junta. Pensant quina podria ser la manera de rebre aquest obsequi amb un acte a la vegada entranyable i senzill, tal com volia en Ferran, se’ns va acudir que una data apropiada podria ser la de la celebració del segon aniversari de la nostra nova seu. I així ho vàrem fer: el dissabte 27 d’abril de 2013, a les set del vespre, acompanyats d’uns quants socis i amics, el senyor Soriano va fer donació a l’Ateneu d’un quadre, que rebé la nostra presidenta en representació de l’entitat. En el transcurs de l’acte, a més a més dels parlaments del Ferran i la Matilde, es van llegir uns bonics poemes escrits per l’artista. L’Eugeni García –músic, soci de l’Ateneu i conegut de tots- va col·laborar amenitzant-nos la vetllada, tan bé com ens té acostumats, amb la interpretació de quatre peces a la guitarra. Per acabar com calia, l’ocasió demanava un brindis amb cava, que vam acompanyar d’una mica de rebosteria. Text i fotos ANTÒNIA CALDÉS

EL MARGARIDA XIRGU A LA MOSTRA DE TEATRE INFANTIL

El passat diumenge 21 d’abril la secció infantil del Margarida Xirgu es traslladà fins a Sant Feliu de Codines (entre Caldes de Montbui i la Garriga, per als poc avesats als mapes de carreteres) per tal de participar en la desena Mostra de Teatre Amateur Infantil de Catalunya. La Mostra de Teatre Infantil es deu als esforços, des de ja fa deu anys, de la Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya. La primera de totes les mostres, la del 2003, es celebrà també a Sant Feliu de Codines, així que ha estat una bona idea per part dels organitzadors el fet de tornar als orígens. Qui escriu aquest article, actual director del grup infantil del Margarida Xirgu, va participar en aquella primera mostra; la Dolors Hermano ens va portar a Sant Feliu amb molta il·lusió: allà varem conèixer molts altres companys que també dedicaven el seu temps lliure a memoritzar guions i a preparar personatges. Qui m’havia de dir que, deu anys després, seria jo qui dirigís un grup al mateix poble on va començar aquesta iniciativa tan interessant. El curs passat vàrem anar fins a Sant Vicenç de Castellet amb Oh, la guerra... quin joc de disbarats! i val a dir que els nostres petits actors ens van deixar amb la boca oberta. Aquest any hem portat a la mostra un fragment de l’obra que presentarem a l’Ateneu: La caiguda de la casa Usher. La caiguda de la casa Usher és l’adaptació que hem preparat de Poe, musical de Dagoll Dagom, la companyia més famosa del panorama teatral de Catalunya. Dagoll Dagom escrigué Poe (estrenada el 2002) a partir d’una sèrie de relats d’Edgar Allan Poe, el poeta i novel·lista més reconegut del Romanticisme americà. Així, agafant idees i personatges de La caiguda de la casa Usher, El barril d’amontillat, La veritat sobre el cas del senyor Valdemar o El pèndol, Dagoll Dagom aconseguí crear un musical força terrorífic i imaginatiu. Nosaltres hem tret la música de l’obra perquè encara no ens atrevim a cantar i hem escurçat una mica el text per adaptar-lo al temps d’assaig que tenim, que és de dues hores per setmana. Dagoll Dagom presentava el seu Poe com un “Conte musical de por basat en els relats d’Edgar Allan Poe” i la secció infantil del Margarida Xirgu s’ha proposat, doncs, el repte de traslladar a un escenari allò que, en moltes ocasions, hem vist a les pantalles: l’atmosfera angoixant i opressiva, el misteri, l’ensurt, les presències fantasmagòriques, els personatges que oscil·len entre la Vida i la Mort, els enterrats vius, els deliris de la Ment que contínuament està a punt d’enfonsar-se; i tot això, amanit amb la bona

predisposició dels nostres actors, és el que es podrà veure a l’Ateneu quan representem la versió íntegra de la nostra La caiguda de la casa Usher. El fragment de vint minuts que presentàrem a la mostra va ser molt aplaudit. Encara hem de polir temes de vestuari i de coreografies, però l’obra va prenent la seva forma divendres rere divendres. L’organització de la mostra va ser impecable i tinc la sensació que els nens s’ho van passar d’allò més bé. Així mateix voldria agrair, des d’aquí, l’ajuda que van prestar, desinteressadament, la Dolors i el Romuald, l’una amb el maquillatge i l’altre amb la luminotècnia i el transport. Esperem que vingueu a gaudir de La caiguda de la casa Usher quan s’estreni a l’Ateneu! ROGER BASTIDA Director de la secció infantil del Grup Teatral Margarida Xirgu

RECORDEU! DIJOUS 6 de juny a les 8 del vespre, projecció del vídeo Reportatge Jordània, l’encant del pasta de Joaquim Ferràndiz I Pilar Umbon. 21

2013, ANY SALVADOR ESPRIU UN POETA AMB SENTIT DE L’HUMOR No cal dir que els escriptors, per seriosos que els pensem quan els llegim, se’n riuen com tothom d’açò i d’allò, fins i tot, com a persones especialment intel·ligents que solen ser, tenen la barra de burlar-se a vegades de si mateixos. I sovint, també quan escriuen. Clar que el tarannà de cadascú, el moment històric que li ha tocat i l’etapa de la vida en què escriu una determinada obra ens el mostra o bé joganer i burleta, o bé sarcàstic i potser amarg. Pel que fa al nostre admirat escriptor, ell mateix es referia a la negror del carbó per descriure l’humor pessimista que la sensibilitat de sa mare li havia transmés; tanmateix, son pare era, segons ens l’ha descrit el fill escritor i podem col·legir llegint les memòries incompletes que aquell ens ha llegat (Memòries del notari Espriu), un home de geni cordial i ingeniós, afeccionat a la tertúlia i d’opinió força crítica i intel·legent.

Siga com siga, el fet és que per a les seues breus novel·les primerenques, El doctor Rip (1931) i Laia (1932), trià un registre “grotesc”, adjectiu que emprà tot just en un llibre de narracions que vingué després, Ariadna al laberint grotesc (1935), on ja no es tractava d’una elecció d’estil, o siga, merament estètica, sinó del reflex de la realitat política i social que s’havia congriat a Catalunya amb els primers síntomes de decadència del règim republicà. Entremig, durant els anys d’estudiant universitari, havien transcorregut els millors moments de la seua vida, segons els recordava de gran. És la impressió que fan encara algunes d’aquestes narracions del “laberint”, on també hi ha complicitats i al·lusions burletes a companys d’estudis i a algun que altre professor. Quan per fi Espriu es lliura de ple a escriure versos, no oblida pas el registre satíric –burleta o bé directament amarg- per advertir el lector sobre la fragilitat humana. Tot i la gravetat de l’assumpte, un bon exemple del humorisme més rialler d’aquest poeta el trobem en aquest text: I BEG YOUR PARDON Meditació, amb alguns rodolins, entorn de la teoria atòmica, tal com ve al·ludida als periòdics

Quan el centre del món no ets ben bé tu (per més que en tinguis la il·lusió), si et desvetllaven enmig de la nit, no vulguis preguntar-te per què vius: distreu-te rosegant l’ungla d’un dit. Quan el centre del món queda tan lluny de tu que honestament comences a saber que no ets ningú, para’t per un moment i venta al primer nas un cop de puny. Problemes cada volta més esquius et vénen a torbar la dolça son. Sols et faltava ja, pel que tu dius, llucar que no ets del tot centre del món. Parent de Badalona o d’Istanbul, tant si ets actiu com si fas el gandul, en aquest nostre món sense demà és molt difícil de guanyar-te el pa. No et donaré ni el més petit consol: et volaran un dia qualsevol. Però entretant evita alguns trastorns, posant-te ben cordats els pantalons

(S. Espriu vist per Subirats)

Aquest poema ja apareix el 1949 a la primera edició del recull Les cançons d’Ariadna. Cal considerar, doncs, que ha estat escrit sota l’impacte de les explosions de les bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki, que decidiren com tothom sap el final de la II Guerra Mundial (1945), i de retop iniciaren la follia de la carrera armamentística coneguda com “guerra freda”. Possiblement més autobiogràfic és aquest altre poema inclòs en el recull Mrs Death (1952), que és una mena de visita a l’altre món; d’aquí que el títol es referesca a Meir, població funerària de l’antic Egipte. Fet i fet, per entedre la motivació d’aquest altre text, hem de situar-nos en la patètica situació en què es trobà l’autor en faltar el seu pare el 1940 i haver de posar-se a treballar d’escrivent al servei del notari que ocuparia la plaça d’aquell. Era el final de tots el seus plojectes universitaris, en un context històric, a més a més, de fracàs de les espectatives democràtiques a l’Estat espanyol. Tot plegat li faria sofrir en la pròpia carn la cruel discriminació del servent: UN HOME GRAS DE MEIR Greixors d’aquest gran ventre (menges poc, ens afirmes, i mai dels mais no tastes bri de líquid: misteris d’endocrinologia) poden, és cert, privar-te de contemplar les puntes dels teus peus. Però sempre em tens de seguríssim servidor, si desitges que les botes et brillin. M’ajupo, tusso, frego, et ben raspallo, mentre món i carn et pertanyin. Després surts. Jo, darrera, l’ombra d’un gos, escrúpol. Embolic de lents passos de pobre amb ric. La bossa

de l’enemic em compra capell, abric, les queixes d’un grau fatic. Si em xiules, com et somric, corbant-me fins el melic! Al vespre, en retornar, quan criden venedors de diaris el crim més bell del segle, se m’acut que podria -jo, l’odi- millorar-lo, si trobés la impossible sequoia gegantina per al teu pes, samugues resistents, pro gruixudes, amb les quals em plauria, fent-te la tria eterna, a la fi decantar-te del costat del dimoni.

Aquest poema es contraposa amb un altre de títol paral·lel, “Un home flac de Meir”, on l’escriptor s’havia autoretratat quan deia: “En veure’t, com lamento / aquest treball monòton!”. En efecte, el treball d’escrivent el sentia com un autèntic esclavatge. Ell, que a més d’escriptor, havia somniat de ser egiptòleg... ANTONI PRATS

COL·LABORACIONS EL DRET A DECIDIR La paraula més bonica del diccionari és llibertat Tota persona ha de gaudir del màxim de llibertat, i solament té la limitació que quan exerceixi aquesta llibertat no interfereixi la llibertat de l’altre. Els pobles que formen una nació també han de gaudir de la llibertat d’escollir la forma de govern i els models d’administració en què volen conviure. La nació és una comunitat natural de persones unides en una vida comuna per la unitat de territori, els costums i la llengua, tenint consciència d’aquesta unitat. Per tant el dret a decidir democràticament és una forma de respectar la voluntat de cada poble. Les Nacions Unides van proclamar, l’any 1966, el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, que va entrar en vigor l’any 1976 i que va ser ratificat per l’Estat espanyol el 27 de juliol de 1977. El seu article 1r. proclama: Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació.... La Constitució Espanyola de l’any 1978, pel contrari, en el seu article 2 ens diu: La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles. Hem de tenir en compte que quan es va gestar la Constitució acabàvem de passar la dictadura que va finalitzar amb la dimissió de Carlos Arias Navarro l’any 1976. Cinc anys després, el 1981 encara hi va haver l’assalt al Parlament espanyol i la sortida de tancs al carrer a València ordenat pel general Milans del Bosch. És paradoxal el cas d’Alfonso Guerra. A la pàgina 125 del llibre editat l’any 1977, fruit del 27è Congrés del PSOE, edición a cargo de Alfonso Guerra, podem llegir-hi: Frente a los planteamientos centralistas defendidos por la oligarquia, en base y grandilocuentes expresiones carentes de racionalidad, el PSOE defendió la pluralidad y otorgó su apoyo al renacer de los pueblos diferenciados. Este planteamiento, mantenido permanentemente, se ha ido revitalizando con el transcurso de los años, revalidando así el principio de la libre autodeterminación de los pueblos. Quan Alfonso Guerra va arribar al poder es manifestà en contra del dret a l’autodeterminació dels pobles. Els grans Estats s’han format al llarg dels anys de manera no sempre legítima, per tant no ens ha d’estranyar que a Europa, durant el segle XX, s’hagin independitzat 23 països. Salvador Cardús a la Vanguàrdia del dia 20 de febrer de 2013, escriu : ”Què són França, Itàlia, els Estats Units, Espanya... sinó resultat de victòries militars, aliances monàrquiques, revolucions armades, guerres civils, genocidis culturals i lingüístics, processos violents de descolonització o defensa ferotge d’interessos econòmics territorials? “ Tenim confiança que finalment el Parlament espanyol tindrà el seny i el sentit democràtic per modificar la Constitució i permetre que els pobles de l’Estat espanyol puguin tenir el dret a decidir. MARTÍ GUERRERO I COTS

TOT UN PERSONATGE

Quan l’home entra al restaurant, es col·loca en un lloc determinat, treu el violí de l’estoig i, fent unes breus notes de preparació, comença el concert. Aquesta escena és habitual el divendres a la nit des de fa temps: la primera part acostuma a fer-la sense moure’s d’aquell lloc, i ofereix música clàssica, Brahms, Mozart....La segona part consisteix en peces romàntiques que interpreta entre les taules amb un repertori escollit i variat. Als comensals els agrada, i això ho percep el propietari que ha vist augmentar la seva clientela. El músic és de cara afable, sempre ben afaitada, els cabells curts espurnejats de gris, les mans cuidades, porta les mànigues de la camisa doblegades fins a sota el colze, vesteix roba senzilla probablement comprada als Encants però sempre escrupolosament polit, oferint una presència agradable. En acabar passa una capseta oberta de fusta treballada on el comensals van deixant la seva generosa col·laboració. L’home acostuma a moure’s per diversos restaurants d’una certa categoria dels quals obté el seu guany. La nit que no torna al seu refugi i es queda a la ciutat, es manté despert, no li agrada dormir en qualsevol lloc, ell no és un vagabund. Li agrada badar, observar la ciutat nocturna i els seus personatges; ara, assegut al banc d’una plaça, té les mans darrere el clatell, les cames estirades en una postura complaent, observa la lluna plena al cel per on caminen uns núvols prims fent jocs i matisos de clarors entre ells i l’astre lluminós. Ell sap que cada instant és únic i irrepetible i el viu amb plaer. No pensa en el passat ni el futur, domina l’art de viure i gaudir del moment. Si en algun moment de la seva filosofia en la qual viu, volgués recordar el passat, es trobaria cara a cara amb un adolescent que volia fer de la música la seva vida. Però l’exigència del pare el portà a estudiar econòmiques sense cap entusiasme per part seva, malgrat tot ell continuava els estudis musicals. Tanmateix va arribar l’amor i ho va capgirar tot: aparcà temporalment la música, entrà a treballar en un banc, es volien casar. Es varen atrevir amb la hipoteca d’un pis ideal per construir el seu niu d’amor. Tot era perfecte i va ser perfecte fins que la seva parella va ascendir un graonet entre els directius de l’empresa i li varen pujar els fums al cap, volia destacar, comprava roba cara, cotxe nou, i de retruc plovien les factures: Ell aprofitava el temps de fer declaracions de

rendes, portava la comptabilitat d’alguna petita empresa, perquè ell no volia altra cosa que preparar el benestar del fill que tant desitjava, tanmateix per a la dona no era mai el moment oportú i aquell niu d’amor va perdre el caliu. Va ser un dia que havia pujat l‘euribo, també es deia que pujaria l’IVA, i el banc volia que col·loqués un producte en el qual ell no creia, més ben dit, li repugnava oferir-lo, i va ser aquell dia que, en arribar a casa es trobà un jove efeminat fent projectes per canviar de dalt a baix mobles i decoració, fins i tot desapareixia la seva biblioteca de la qual estava tan cofoi, amb l’aprovació i l’entusiasme de la seva dona, que l’havia contractat. No va fer cap comentari i, amb allò de “ Quien calla otorga”, va semblar estar-hi d’acord. L’endemà, en arribar al banc, va comunicar que deixava la feina, respectant el dies reglamentaris per poder cobrar tot el que li pertanyia, no volia que cap banquer se li quedés ni cinc cèntims més. En arribar el dia esperat, va escriure una carta per a la seva dona, clara i explícita... havien de comprendre que l’amor s’havia acabat ... li donava la seva part del pis i tot el que tenien en comú... també el divorci... un advocat amic faria tots els tràmits... i afegí, “ja ho va advertir Alphonse Karr “L’amor neix de res i mor de tot “, potser és el nostre cas i, el cert és que em sap greu...” Entre els seu plans havia decidit que faria la corresponent declaració de renda, volia marxar legalment de la legalitat. Va agafar el sac de dormir, el violí i les partitures i va sortir per endinsar-se en el món de la llibertat. Ara la seva vida és un plaer, a l’estiu té el seu racó a la falda de Collserola, li agrada fer bivac, tenir per sostre les estrelles, li agrada caminar, contemplar, pensar, escriure poesies i, el més gran plaer, tocar el violí: els seus concerts als restaurants li cobreixen amb escreix les seves necessitats, amb la particularitat que ha arribat a un acord amb els propietaris, un concert a canvi d’un àpat a la cuina amb els empleats. A l’hivern continua les seves caminades, els seus concerts, però passa moltes hores confortables a la biblioteca, amplia la seva cultura, i se sent realitzat. Les propines recollides li donen per dormir en una pensió durant el temps del fred, aquests diners estan ben guardats al bosc, de cap manera caixes ni bancs, no vol constar enlloc, està totalment absent d`impostos i de neguits, és un home alliberat. CARME JORBA

SANT JORDI 2013 Per als hospitalencs que estimem els llibres i les nostres tradicions aquesta és una data a recordar. Enguany, a la rambla de Just Oliveras s’ha tornat la dignitat al llibre i la rosa, que mai s’havien perdut per ells mateixos, però que sobrevivien ofegats entre penjarolles de samarretes, collarets i molts altres articles firaires. De mercats n’hi ha cada dia arreu, però de Sant Jordi solament n’hi ha un a l’any i tan especial com el que celebrem a Catalunya no n’hi ha cap altre en tot el món. De tal manera que és la admiració dels forasters que el viuen per primera vegada, i a la nostre ciutat es despersonalitzava i diluïa la diada. Aquest any la Rambla feia goig, era únicament per a llibreters i floristes, era l’autèntic passeig on el ciutadà comprava o mirava llibres, rebia el regal d’una rosa o també la comprava, tal com marca la nostra tradició. Felicito sincerament aquella persona de la Casa Gran que ha tingut la sana idea de tornar a l’autèntica arrel de la festa. Espero que serà per sempre. CARME JORBA

TROBADA D’AUTORS I AUTORES DE L’HOSPITALET El dissabte 20 d’abril va tenir lloc a l’Aula de la Biblioteca Tecla Sala, la Trobada d’autors i autores de l’Hospitalet que es fa cada dos anys i durant la qual es va presentar la novena Guia d’autors 2011-2013. A part de les intervencions de l’alcaldessa, la senyora Núria Marín i del regidor de Cultura, el senyor Jaume Graells, vull destacar la conferència molt interessant que va fer Carles Ferrer, bibliotecari i membre del Centre D’Estudis de l’Hospitalet, en què va parlar d’autors locals i de ciutats literàries. En la conferència, va citar dues entitats, el Centre d’Estudis i l’Ateneu, que des de principi dels anys vuitanta han anat publicant llibres que parlen de la història de l’Hospitalet i va agrair la seva tasca. Des d’aquestes pàgines, li donem les gràcies per fer visible, en una trobada important com és la d’autors i autores de l’Hospitalet, l’esforç que fa l’Ateneu publicant llibres de diversos autors que ens expliquen part de la nostra història així com articles en el butlletí Xipreret. No és gaire usual que algú ho faci constar públicament i és per això que, repeteixo, li dono les gràcies públicament, tot i que ja les hi havia donades el dia de la Trobada. MATILDE MARCÉ

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M.Dolors Nat. Col·laboradors: Roger Bastida, Antònia Caldés, Carles Farrés, Martí Guerrero, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Jaume Miró, Antoni Prats.

Amb la col路laboraci贸 de: