ANY XXXIV– Núm. 370 JUNY 2013
Preu 1.- €
BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA
AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE JUNY DISSABTE 1 i DIUMENGE 2, Engresca’t L’H 2013. Trobada de cultura popular catalana. Plaça de l’Ajuntament. DIJOUS 6, a les 8 del vespre, projecció del video: Reportatge Jordània, l’encant del passat, a càrrec de Joaquim Ferràndiz i Pilar Umbón. DIMARTS 4, a 2/4 de 8 del vespre, presentació de llibre Ignorades però desitjades, de Josep Lluís Martín Berbois. A càrrec de Matilde Marcé i Montserrat Gatell DISSABTE 8, a les 8 del vespre i DIUMENGE 9, a les 7 de la tarda, representació de l’obra Els altres límits de Joan Cornudella. DIUMENGE 9, a les 12 del migdia, representació de l’obra La caiguda de la casa Usher, versió de Dagoll Dagom, a càrrec del grup infantil. DISSABTE 15, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 304 als Jardins Artigues de la Pobla de Lillet. Inscripcions dimarts dia 4. DIJOUS 20, a les 8 del vespre, inauguració de la 61a. Exposició de dibuix i pintura de l’aula Rafael Garrich. Oberta fins al dia 12 de juliol. DIUMENGE 23, a les 12 del migdia ballada de sardanes XIX Memorial J. Reventós, a càrrec de la cobla Vila d’Olesa, a la plaça de l’Ajuntament. DIES 15, 16, 29 I 30, a les 6 de la tarda, representació de l’obra de Salvador Espriu Ronda de mort a Sinera. A càrrec del grup Margarida Xirgu i col·laboradors.
EN PREPARACIÓ PER AL MES DE JULIOL DISSABTE 6, a les 11 del matí, visita cultural als museus Marés de la punta i Molfulleda d’Arenys de Mar. DISSABTE 13, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 305 a la Catedral de Tarragona, Inscripcions el dimarts dia 2.
TALLERS CURS 2013-2014 EN PREPARACIÓ LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat
Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet
EDITORIAL Amb el mes de juny, els tallers i els cursos de l’Ateneu arriben al seu final. Si hem de valorar com han anat aquest any, hem de dir que el balanç és positiu, gratament positiu. Hi ha hagut més activitats programades que mai i la mitjana d’alumnes matriculats per curs ha estat força alta. Amb tot, en aquest darrer aspecte, s’ha de reconèixer que mentre hi ha hagut tallers que han comptat amb plena ocupació d’alumnes, d’altres han tingut un nombre de participants relativament baix. Però aquesta circumstància no és preocupant, al contrari, és un incentiu més per intentar millorar el nivell de les activitats cara a l’any que ve. En aquest context de final de curs, tindrem en els mesos de juny i juliol, les representacions teatrals que ens faran els grups juvenil i infantil del Grup Margarida Xirgu, així com l’exposició de dibuix i pintura de l’aula Rafael Garrich. Així mateix, el grup de teatre dels adults ens farà la posada en escena d’una de les obres més emblemàtiques de Salvador Espriu: Ronda de mort a Sinera. Serà a la nostra sala d’actes, els dies 15, 16, 29 i 30 de juny. Aquesta és una representació en la qual la nostra entitat ha dipositat moltes esperances i que confiem que rebi un bon acolliment per part dels socis i no socis que hi assisteixin. Us la recomanem vivament! D’altra banda, s’acosta la Festa Major de l’Hospitalet. A falta de conèixer el programa d’actes concret, cal esperar que, com és habitual, hi trobem activitats per a totes les edats i per a tots els gustos. Si més no, aquests dies que envolten la revetlla de Sant Joan estan destinats a esbargir-se i a allunyar les cabòries quotidianes que ens mortifiquen. Us desitgem que us ho passeu molt bé.
JUNY
PORTADA FITES DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA EL TRACTAT DE CORBEIL
El 3 d’abril de 801, Barcelona fou alliberada dels musulmans per l’exèrcit cristià de Lluis el Pietós, comandat pel duc Guillem de Tolosa, i serà un fill d’aquest, el bisbe Berà, el primer comte de Barcelona. Per la seva banda, els carolingis van convertir la ciutat en capital del Comtat de Barcelona, que incorporaren dins de la “Marca Hispànica”. En aquells temps, però, els territoris conquistats pels cristians no eren més que un conglomerat de comtats enfrontats entre si, lligats pels comtes de Barcelona, i fins a 1150, amb el casament del comte Ramon Berenguer IV i Petronella d’Aragó, no es va consolidar la Corona Catalanoaragonesa. Caldrà esperar encara més de mig segle perquè assoleixi els anys de màxim esplendor, i serà amb el regnat de Jaume I, entre el 1216 i el 1276 (quan va morir), un període de temps certament molt dilatat per l’època. Jaume I va ser conegut amb el sobrenom de “el Conqueridor”, ja que, durant el seu mandat, va fundar i incorporar a la corona d’Aragó els regnes de València i de Mallorca. Però el Tractat de Corbeil, així com la cessió de Múrcia a Castella són, potser, les parts menys brillants del seu regnat. El fet que va propiciar el Tractat La Batalla de Muret (1213) va ser la culminació de la guerra coneguda com la Croada -que el papa Innocenci III va emprendre ajudat entusiàsticament pel rei francès Felip II- contra l’heretgia càtara. Els dos bàndols de la batalla foren, per una banda, el Regne de França i els croats, comandats per Simó de Monfort, i, per una altra, la Corona d’Aragó i els comtats de Tolosa, Comenge i Foix, comandats per Pere I el Catòlic, pare de Jaume I. El rei català es trobava davant d’un dilema: com a sobirà, havia de defensar els comtes occitans, però, com a catòlic, els havia d’atacar. Es va decidir a actuar com a sobirà. Malauradament, els francesos el van derrotar, i aquesta victòria va decidir França a frenar d’una vegada per totes les aspiracions territorials catalanes.
2
El Tractat L’11 de maig de 1258, Lluís IX de França i el comte de Barcelona, Jaume I el Conqueridor, van signar a Corbeil (avui Corbeil Essonnes), a la regió de l’Illa de França, el Tractat de Corbeil. En aquest pacte es va acordar que Elisabet, filla de Jaume I, es casaria amb Felip, hereu de Lluís IX. El rei francès, com a descendent de Carlemany, renunciava als drets “hipotètics” que pogués tenir sobre els comtats catalans i Jaume I renunciava als comptats feudataris de Rasès, Carcassona, Comenge, Bigorra, Coserans i Tolosa. Aquest pacte no fou altra cosa que el segellament definitiu de les aspiracions dels comtes-reis catalans a expandir-se cap al nord. Un professor de literatura medieval va dir una vegada: “Amb el Tractat de Corbeil, Jaume I va fer el negoci de Robert i les cabres”, ja que va suposar una renúncia lamentable, poc afortunada. Aquesta limitació va desvirtuar tot el que vinculava Catalunya amb Occitània, al mateix temps que va permetre a uns i altres apoderar-se de territoris sobre els quals els catalans, sense cap acció invasora, teníem uns drets guanyats pacíficament per una aproximació històrica, social i cultural, que hauria representat un futur completament diferent per als dos països. La renúncia que va imposar aquest Tractat va impedir una expansió que podria haver suposat el lideratge de més pes a l’Europa del segle XIII. Us ho imagineu? Junt amb Occitània, el Regne de València, el de Mallorca i les conquestes que hi va haver més tard pel Mediterrani –es va anar fins a Sicília i Grècia- el nostre hauria pogut esdevenir un país poderós! Les coses van anar pitjor a partir del segle XV, amb el Compromís de Casp. I després amb la unió dinàstica dels anomenats “Reis Catòlics”. I més encara quan el 1659 es va signar l’ignominiós Tractat dels Pirineus, escapçant Catalunya altre cop per dalt, prenent-li França els comtats del Rosselló, de Conflent i la meitat de la Cerdanya, tot el que avui anomenem la Catalunya Nord. Si tot això no hagués passat, ni els espanyols ni els francesos haurien trobat les facilitats que després els van permetre desballestar el nostre país el 1714, quan, amb els Decrets de Nova Planta, van abolir les lleis, les institucions i la llengua dels Països Catalans. ANTÒNIA CALDÉS FOTO TAPA: Jaume I “el Conqueridor”
3
CONVERSES
Respon: Salut Flores Benavent Nascuda a: L’Hospitalet Edat: 62 anys Estat casada Fills: 4 Professió: Peixatera
La Salut és una peixatera vocacional. Fa molts anys que es dedica a vendre peix en una parada del mercat del Centre de la nostra ciutat. Els veïns i veïnes del barri estem acostumats a veure-la darrere del taulell amb el seu davantal blanc i ella, que coneix els nostres gustos, ens tracta molt bé i amb cordialitat. Sempre ha viscut al barri, va néixer al carrer de Sta. Rosa i ara viu al de Josep Prats, no gaire lluny del primer. Avui, tot conversant-hi, sabrem alguna cosa més de la seva vida i de les aficions i inquietuds que conformen el seu dia a dia.
Fer de peixatera és gairebé “hereditari”, oi? Si no recordo malament, la teva mare ja despatxava al mercat. Si, la meva mare es va quedar vídua sent jo bastant petita i va haver de posar-se a treballar. Va anar de dependenta al mercat, per vendre peix a la paradeta rodona que hi ha al mig, fins que es va jubilar. I tu, vas començar... Era una nena, només tenia nou anys. Els dissabtes feia “campana” de l’escola i anava al mercat. Em van posar a vendre a la parada de musclos i marisc. Al col·legi, a l’Acadèmia Comercial, estudiava comerç, com s’estilava aleshores -el batxillerat, ja ho saps, el feien pocs
4
alumnes, i encara menys noies-, però no vaig voler anar a treballar a cap oficina; jo el que volia era vendre peix. A poc a poc, sense adornarme’n, vaig anar fent l’aprenentatge i als tretze anys vaig entrar definitivament de dependenta a la parada en què encara estic. En tots aquests anys que portes al món del peix, la manera de treballar deu haver evolucionat. Segurament abans era més dura. En efecte, la tasca era prou més dura. Per exemple, la de descarregar el camió, que transportava grans caixes de peix (encara que això era cosa dels homes), però després, un cop col·locat el gènere a les càmeres, l’havies d’estirar amb el ganxo per muntar la parada, desfer les peces grans (tonyines, etc.) en diferents trossos. Ara tot això és més fàcil, ja que el peix ve amb caixes petites, de poc pes, i les peces, normalment, ja estan preparades. Als taulells l’aigua regalimava pertot arreu en desfer-se el gel. Anàvem amb mitjons gruixuts i botes de goma a l’hivern i esclops a l’estiu . Recordaràs que el tros del mercat on hi ha la venda del peix, sempre era ple de bassals i molta gent gran relliscava i queia. Ara les parades són boniques, amb canalitzacions per a l’aigua, una pica per poder netejar el que es necessiti amb comoditat. També ha millorat el vestuari, els davantals i els guants són de materials molt més agradables i, sobretot no passes fred ni has d’aguantar la humitat. Ja no et surten penellons. El gènere segueix venint de les platges d’aquí a prop? En ve de fora, però abans també. Aquí continuem tenint a diari el peix de Vilanova i de la Barceloneta, encara que la gent es pensa que en aquest indret ja no se’n troba. D’aquests dos llocs tenim sardina, seitó, llucet, molls, morralla... De la part de Castelló també ens n’arriba d’aquest peix. Ara també tením el que es cria en piscifactoria, com les orades, els llobarros, els turbots, les truites, el salmó, que abans eren salvatges. Això ha fet que el preu sigui més barat. Trobes més bo el d’aquí que el forani? I tant! És més gustós. I si toques el marisc encara més. No es poden comparar els escamarlans blanquets d’aquí, ni les gambes de Palamós, per exemple, amb el que ve de l’Argentina o d’altres llocs. Es clar que el preu tampoc és el mateix. L’arribada del congelat va trastocar bastant el mercat, oi? Sí, molt! El primer congelat que va arribar eren peixos grossos. A poc a poc anaren sorgint establiments especialitzats i les peixateries també ens vam veure obligats a comercialitzar-lo. Ara de congelat n’hi ha de tot i de bona qualitat. 5
Amb el pas dels anys, has notat diferències en el tracte amb els clients? Al mercat el tracte amb el públic és molt cordial i amable. La gent jove que ve a comprar de nou els agrada i ens diuen que troben més caliu que no pas en un “super”. Ara bé, avui per acontentar la clientela ho has de preparar i netejar tot el millor possible. Treure les espines, caps, tripes. No només pelem, com sempre, els llenguados i els raps; ara també ens demanen en filets i talls grans, que els pelem el lluç. I també fem el seitó amb vinagre. Ens agradaria que ens parlessis una mica de com omples el teu temps lliure. Crec que dus a terme una activitat molt diferent. Sí que és diferent. Des de fa uns quince anys que em dedico a fer puntes de coixí. M’agrada fer puntes contemporànies. Us ho explicaré. Hi ha les puntes geomètriques, que són les normals que tots coneixem, diguem les de tota la vida i les contemporànies. Per a aquestes es necessita un coixí més gran, adequat al model i dibuix que volem elaborar i s’utilitzen els boixets plens de fils de colors. Cada dia dedico una bona estona a fer puntes. Unes quantes amigues (deu o dotze) ens trobem cada dilluns i hem format un grup que es diu “Les Boges Puntaires”. Una mestra puntaire de Cornellà ens n’ensenya i nosaltres, pel nostre compte, també fem altres activitats, com sortides, dinars, anar a trobades. Abans d’això al Casino del Centre amb els meus fills ballàvem “ballets”. També vaig col·laborar-hi força cosint vestuari per a l’esbart. A l’Ateneu fa poc que hem celebrat la nostra trobada, que enguany era la XVIII i vosaltres hi vàreu participar. Sí, i tant! Aquesta no ens la podem perdre, ja que és la del nostre poble i barri. Encara que anem a altres de prop de l’Hospitalet, la de l’Ateneu és la que té preferència. Totes som d’aquí. Coneixes alguna activitat més de les que fem a l’Ateneu? El meu marit, Ramon Rizo, va col·laborar amb el grup Margarida Xirgu en algunes representacions. Fa bastants anys d’això, quan encara estàveu a l’Harmonia. Però després no he seguit gaire el que feu. Espero estar més al dia a partir d’ara i si vingués al cas col·laborarhi amb alguna cosa.
6
ATENEU CONCERT ÀNIAM El dissabte 4, de maig, a les 7 del vespre, vàrem poder gaudir a la sala d’actes de l’Ateneu d’un concert molt especial, Àniam en concert, “Músiques del món”. Personalment vull dir que m’ho vaig passar molt bé, llàstima que en alguns moments la lletra de les cançons no tenia prou nitidesa, algun problema involuntari!, però sí que puc dir que em sembla una música profunda i agradable, interpretada amb sentiment que feia que t’arribés molt endins. Si paraves atenció a la petita explicació que feien abans de començar la cançó, només escoltar els primers sons de segons quins instru-ments, la imaginació et transportava. En la primera part, el viatge em semblà molt més llunyà però no menys interessant. Voldria destacar les flautes tradicionals, de pastors, d’altres contrades amb el so diferenciat però totes molt interessants. Em va emocionar el xiulet del vent quan anava allunyant-se molt suaument. Les cançons “L’arbre” i “Ets natura”, a la segona part, em van fer pensar en indrets de casa nostra. A Catalunya, de paisatges no n’hi falten, en té molts de variats i de gran bellesa, de segur que cada persona de la sala va poder trobar-hi el seu paisatge. Cert que és música actual arranjada amb noves tecnologies, però em va semblar molt adequada per a totes les edats, feta amb cura i elegància. En conjunt la música resultava sofisticada i tradicional alhora. Penso que hem de felicitar el grup Àniam molt sincerament com també l’Ateneu pel seu encert al dar-nos l’oportunitat de poder-los escoltar. Gràcies a tots! SALUT GUILLAMÒN 7
TEATRE - REPRESENTACIÓ DE L'OBRA TERÀPIA El passat dia dotze de maig ens vam trobar a la sala d'actes de l'Ateneu per assistir a la representació de l'obra Teràpia de Joan Cornudella, a càrrec del grup juvenil de l’entitat. Dos fets marcaven aquest acte i crec que és important remarcar-los. El primer perquè feia temps que no vèiem al nostre escenari una posada en escena amb un nombre important d'actors per part dels juvenils del Grup de Teatre Margarida Xirgu. De fet, fins i tot es podria dir que alguns del membres que en formen part i que van participar en l'obra, per edat i mèrits propis, ja podrien ser considerats com dels "adults". En segon lloc, per una qüestió una mica estranya. Normalment quan una de les obres s'ha de representar diverses vegades se solen triar dies diferents per a les representacions. Aquesta vegada, per motius personals d'alguns dels actors, es va haver de fer de forma diferent. Va ser com antigament en alguns cinemes, és a dir, en una sessió doble. D'aquesta manera vam tenir una representació a les sis del vespre i una segona a dos quarts de nou del vespre. Insòlit? Estrany? No ho sabria dir, però l'experiència va ser força positiva. Val a dir que mentre que, a la primera sessió, la sala es va omplir una mica més de la meitat, en la segona el ple va ser complet, fins a haver de penjar el ja famós cartell de "No queden entrades". L'obra està formada per una sèrie de gags i acudits basats en el tema de les malalties mentals i les fòbies, que es desenvolupa en un centre de salut mental. Si bé el tema, en principi, es podria considerar per no fer-ne broma, també és cert que, d'una manera o altra, ens hem de prendre la vida amb humor i que tot és susceptible de fer riure sempre que es tracti amb el respecte que es mereix. El resultat final va ser una representació alegre i distreta, amb una posada en escena senzilla però moderna i imaginativa, encara que, pel meu gust, una mica curta en la seva durada. De totes maners ja se sap el que es diu que "com més curt millor". Finalment, dir-vos que aquesta vegada no us farem esperar tant per poder gaudir d'una altra actuació d'aquest grup de joves artistes, ja que els propers 8 i 9 de juny ens tornaran a alegrar la vida amb la representació de l'obra Els altres límits, també de Joan Cornudella. No hi falteu! CARLES FARRÉS I PINÓS
8
Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” número 303 a Tossa de Mar. Del divendres 17 al dilluns 21 de maig de 2013. El divendres 17 de maig, a les 9 del matí, vam emprendre el viatge de quatre dies en direcció Tossa de Mar amb la incertesa dels pronòstics meteorològics que predeien pluges en els propers dies. En aquesta excursió del mes de maig, el senyor Miquel ha trencat el costum dels últims anys d’organitzar-la amb la denominació de “secreta”. Per l’autopista AP-7 vam arribar a l’àrea de servei del Montseny, on vàrem esmorzar. Vam continuar el viatge fins a l’Hotel Golden Bahia de Tossa de 4 estrelles. Després de recollir les claus de les habitacions i deixar-hi les maletes, ens van oferir un còctel de benvinguda. Moltes de les notes i instruccions de l’hotel, a part de les llengües estrangeres habituals de francès, anglès i alemany, també estaven en rus. Sembla que reben molts turistes d’aquest país. A la tarda, ens va recollir a la porta de l’hotel un trenet turístic que ens portà pel poble antic, per la zona de la platja i el recinte de la muralla que tanca la vila vella reforçada per diverses torres (segles XIIXIV), declarat monument històrico-artístic el 1931. Arribats a dalt del turó, on l’antic castell fou demolit el 1917 quan es bastí el Far, el trenet va fer una pausa perquè poguéssim admirar les boniques vistes panoràmiques de la vila, les cales i el mar. El trenet ens va retornar a l’hotel. El dissabte 18, vam anar a l’Estartit amb el projecte de fer un viatge amb vaixell a les illes Medes, però, arribats al port de l’Estartit, els mariners del vaixell ens van dir que el mar estava força mogut i que hi havia perill de mareig. Solament hi vàrem pujar 10 de nosaltres. Durant 90 minuts el vaixell movent-se bastant ens passejà per l’arxipèleg format per la Meda Gran, la Meda Xica i uns quants esculls. Vam poder baixar a la part inferior del vaixell on hi ha les parets de vidre per poder observar el fons marí i els peixos, però només vam poder veure l’aigua remoguda. La tarda era lliure i ens vam dedicar a passejar pel poble. Prop de l’hotel hi ha la plaça de les Nacions sense Estat. Sembla que això de “sense Estat” no ha agradat a algú perquè, a la placa que hi ha davant del monument del centre de la plaça, li han mig esborrat aquestes dues paraules. A la part antiga del poble, prop de la costa, trobem uns carrers molt nets amb cases molt ben pintades i moltes boniques botigues amb mercaderies turístiques, l’església del Socors, petita capella blanca amb un campanar d’espadanya. També la parròquia de Sant Vicenç (1775-76).
9
El diumenge, a les 9 del matí, vam sortir per fer una visita al poble de Peratallada. Pel camí vam poder veure els cultius dels camps d’arròs de Pals. Peratallada és un municipi del Baix Empordà que està annexionat a Forallac. Primer vam visitar l’església romànica de Sant Esteve de dues naus i dos absis, amb capelles laterals. A la façana hi destaca la porta d’un arc de mig punt. El poble conserva un conjunt monumental medieval molt important que comprèn tota la vila, envoltada encara de muralles. El palau o castell presenta parts construïdes en diferents èpoques i de diferents estils. Tot el conjunt és altament interessant, cada sector té finestrals. La porta principal que dóna a la plaça del castell data de 1745, la Torre de l’Homenatge és l’element més visible del castell i de tot el poble i s’aixeca uns 10 m sobre una base de pedra natural, la seva planta és rectangular i està rematada per merlets. La Torre de les Hores, anomenada així perquè alberga el rellotge públic, és de planta quadrada. Una visita que ens va impressionar molt gratament. A la tarda, després de dubtar si anar o no a Palamós, per l’amenaça de pluja, finalment vam decidir anar-hi. Pel camí va fer algun xàfec, però, arribats al poble de Palamós vam tenir molt bon temps. Palamós és una important vila marinera del Baix Empordà. Ha mantingut el seu caràcter portuari al llarg dels anys, és també un centre notable de pesca, amb un port esportiu i lloc d’atracció turística. Va coincidir que es celebrava el Festival Mariner de la Costa Brava. Al port hi havia cantada d’havaneres, tota mena de jocs tradicionals infantils, exposició al Museu de la Pesca, etc. Un nombrós grup de persones de l’Ateneu es van traslladar al lloc on hi el famós “Canó de Palamós” i van cantar la cançó del mateix nom que el músic Ortega Monasterio va dedicar a la pau del món i que finalitza amb aquestes paraules: No més guerres ni més morts, no més bombes ni més foc Al vespre, a l’hotel, el Cor anglès amb 40 cantants masculins, Dore Male Voice Choir, va fer un concert de molta qualitat. Havien vingut a Catalunya per cantar a l’església de Tossa i a la catedral de Barcelona.
10
El dilluns, a les 10, vam deixar l’hotel per traslladar-nos a Riudellots de la Selva per visitar la Fundació Mona. L’arribada al Centre va resultar una mica complicada perquè de l’autocar fins a l’entrada del recinte, per no passar per la carretera, ho vàrem fer per la part del marge que tenia el terra molt irregular. Al Centre, a més d’una xerrada, ens van projectar un audiovisual. Ens explicaren que era un Centre de Recuperació i Rescat de Primats. La Fundació es dedica a protegir els primats que es troben en condicions de maltractament o abandonament amb la finalitat d’aconseguir un lloc apropiat per al seu desenvolupament. La majoria d’aquests animals es trobaven de manera il·legal o eren utilitzats en el món de l’espectacle o vivien en males condicions en cases particulars. Després d’ésser confinats per les autoritats, són portats a la Fundació. Vàrem fer un recorregut per les instal·lacions de 5.600 m2 que va durar 90 minuts. Tenen un total de 13 ximpanzés i 4 macaques de Gibraltar. Els animals estan en semillibertat perquè tots tenen uns grans espais per a desenvolupar-se. Finalitzada la visita, ens dirigírem al Restaurant Via Augusta de la mateixa població. Sortint del Restaurant vam fer el viatge de tornada a casa amb la satisfacció dels bons dies passats i també donant gràcies a Sant Pere perquè en cap dels quatre dies vam haver d’obrir el paraigua. La propera excursió es farà el dia 15 de juny als Jardins Artigues de la Pobla de Lillet. Inscripcions dimarts dia 4. MARTÍ GUERRERO I COTS
11
CONFERÈNCIA - LA TERCERA VIA Davant la crisi econòmica que estem patint, i a la qual no sembla que es pugui trobar una sortida, almenys a curt o mig termini, buscar noves teories econòmiques o noves solucions, no deixa de ser un plantejament digne de tenir en compte. Acabar amb la misèria, l'atur, les grans diferències, socials i econòmiques, és una utopia que, durant molt de temps, l'ésser humà ha intentat aconseguir, lamentablement, sense gaire èxit. Potser motivat per la manca d'interès d'aquells que, amb el sistema actual, són els més poderosos o, tal com dirien els nostres avis, els que tallen el bacallà. Això va ser el que ens va voler fer veure i explicar el senyor Martí Guerrero, soci de la nostra entitat, esperantista militant i convençut georgista, en la seva conferència titulada La tercera via. Resumir en aquesta pàgina tot el que ens va explicar el senyor Guerrero seria gairebé impossible, ja que va tocar termes com economia, capital, rendes, treball, riquesa, producció, distribució, etc. Per aquest motiu crec que el millor és fer un breu resum del que significa la teoria georgiana. Henry George (1839-1897) va ser un escriptor, periodista, polític i economista nord americà. La seva tesi defensa l'impost únic, que s'hauria d'aplicar sobre el valor de la terra que, a mesura que augmenta el seu valor, ja sigui per processos socials o naturals, ha de ser el que aporti els ingressos públics, enfront el sistema actual que graven la productivitat o la iniciativa. Aquest sistema, actualment, s'està aplicant en alguns punts del planeta, com en regions d'Austràlia o del Canadà, entre altres, amb bons resultats. La presentació del senyor Guerrero va ser força interessant i, si més no, va aportar una certa esperança a tots aquells que podiem creure que no hi ha sortida a la situació política i econòmica que estem patint. No va ser estrany, doncs, que, en acabar, el públic li dediqués un calorós aplaudiment. Sempre és bo que algú t'expliqui que hi ha altres maneres de fer les coses, com en aquest cas és La tercera via, basada en les tesis de Henry George, enfront del capitalisme o del socialisme. Per acabar, voldria afegir una frase del mateix Henry George quan li van preguntar si el seu sistema era la panacea. La panacea és la llibertat igual per a tothom, la justícia. El meu sistema no és més que l'únic mitjà per assolir-la. CARLES FARRÉS I PINÓS
12
VISITA CULTURAL A LA COLÒNIA GÜELL El matí del dissabte 25 de maig, un grup de socis i amics de l’Ateneu ens encaminarem cap a la Colònia Güell amb la intenció de visitar-la. Feia bon temps, un sol agradable que invitava a passejar. Un cop allà, el Manel, un jove i entusiasta guia –fill de la colònia, que hi vivia i els seus avis havien estat entre els primers habitants- ens va acompanyar. Les seves explicacions van aconseguir introduir-nos en la història d’aquest petit poble inclòs en el municipi de Santa Coloma de Cervelló. Intentaré resumir-vos el que ens va contar. El 1890, l’empresari Eusebi Güell tingué la idea de construir en la finca que posseïa a Santa Coloma de Cervelló, anomenada Can Soler de la Torre, una colònia tèxtil. La seva finalitat era traslladar-hi la industria que tenia a Barcelona, al barri de Sants, la qual havia heretat del seu pare i on s’elaboraven velluts i panes. En realitat, estava cansat dels conflictes laborals que li plantejaven els seus treballadors, i pensava que així, lluny de l’ambient sindical de la ciutat li crearien menys problemes. El senyor Güell, per aconseguir-ho, va edificar una colònia industrial diferent de les que ja hi havia establertes per tot Catalunya. En lloc de fer-hi edificis amb pisos petits i foscos i d’espais comuns, va construir casetes individuals, amb pati al davant i jardí –que podien convertir en hortet- al darrere, cadascuna amb comuna i safareig particulars. Fent honor a la seva condició de mecenes de la cultura, també la va dotar d’equipaments culturals i religiosos, i va incorporar l’estètica modernista a les noves construccions encarregant els projectes a diversos arquitectes del moment: Francesc Berenguer, Joan Rubió... Hi aixecà l’Ateneu Unió amb el seu teatre, el Centre cultural Sant Lluis –ambdós encara en ple funcionament-, la cooperativa de consum, l’escola i la casa del mestre. Per allotjar el metge i el director de la fàbrica, s’edificaren habitatges com ca l’Ordal, i ca l’Espinal, així com la casa del Secretari i la casa parroquial, construccions originals i una
13
mica més luxoses que les dels obrers. Els treballadors, malgrat les dures condicions laborals de l’època, tenien millor qualitat de vida que en altres llocs, ja que disposaven de cases prou confortables i de locals d’esbarjo. Els habitants de la colònia, però, necessitaven una església, i l’any 1898 el senyor Eusebi Güell, molt amic de l’arquitecte Antoni Gaudí, li va encarregar la construcció. Li va mostrar els terrenys, una pineda dalt d’un turonet, al costat de les vivendes, que considerava ideal per a la mateixa, i li va donar plena llibertat d’acció. Gaudí, després de realitzar diferents estudis, començà per fi les obres el 1908. El projecte era molt ambiciós, ja que preveia una església de dues naus, inferior i superior, coronada per diverses torres laterals i un cimbori central, amb una alçada total de 40 metres. Però aquest somni de Gaudí va quedar estroncat el 1914. Eusebi Güell era ja molt gran i la seva família va considerar que era una despesa desmesurada. Per tant, van “convidar” a Gaudí a abandonar el projecte, i l’obra va quedar a mitges. El novembre de l’any següent, el bisbe de Barcelona beneïa la nau inferior, que era l’única que s’havia arribat a construir. És per això que l’església es coneguda popularment com a cripta. Malgrat que inacabada, la cripta suposa el punt culminant de l’obra de Gaudí. En aquest edifici inclou per primer cop la totalitat dels seus avenços arquitectònics que després traslladaria a la Sagrada Família. Els colors, materials i textura, com era habitual en els projectes de l’arquitecte, s’integren perfectament en l’entorn. L’interior, de forma arrodonida, és lluminós, agradable i acollidor. En els vitralls no hi veiem reflectides les clàssiques imatges religioses, sinó que prenen formes florals. Els seients, també dibuixats per l’arquitecte, no s’assemblen als típics bancs de les esglésies són només per a dues persones, de disseny anatòmic i molt còmodes. Aquest monument va ser considerat per la UNESCO patrimoni de la Humanitat el 15 de juliol de 2005. Text i fotos: ANTÒNIA CALDÉS Foto 1: Monument a Eusebi Güell, al darrera l’Ateneu Unió Foto 2: L’església
14
CONCERT DE GOSPEL Els nostres amics del Grup New Gospel, ens varen oferir el seu segon concert el dia 31 de maig, el primer fou el desembre de l’any passat obtenint un gran èxit. Aquest record ens portava esperar amb expectació la seva segona cita, la mostra d’aquest interès es fèu evident en un ple total de l’aforament de la sala. Segons ens va expressar el director del grup, fer un concert a l’Ateneu és trobar-se a casa, pel fet que aquesta sala els acull en tots els seus assatjos. El Gospel és una música que ha traspassat latituds i cultures per la seva força que capta i atrau. Com és sabut, igual que els Espirituals Negres, els seus orígens es troben en les cançons del esclaus africans portats a Amèrica, la seva música és l’expressió de les seves vides, les seves balades són vertaderes pregàries a Déu, com altres cançons que imposen un ritme d’exaltació per somniar i mantenir viva l’esperança de llibertat. Tot el grup, entre veu i moviment expressaren amb intensitat aquest estil de cant que modula entre el crit i el plany, tons canviants i notes guturals que de manera especial i molt remarcable, varen interpretar les diferents veus dels cinc solistes. Tots aquests contrastes i sentiments ens els van saber transmetre el conjunt, conduït per un jove director que desprèn energia i comunicació, tant dirigint com en la relació amb el públic que invitava a col·laborar, un públic que, sense ser molt proper a participar, s’hi va afegir creant un clima molt agradable. En aquest concert ens varen oferir en primícia l’estrena de tres cançons” Great is your mercy “ “ Bring me little water Silvy “ “ Speak to me “ molt boniques com tot el repertori. Em plau mencionar una nota simpàtica, la presència a l’escenari de Sara, invitada pel mestre, una nena de quatre anys, filla d’una de les cantants que, per uns moments, ens va delectar movent-se al ritme de la música amb la gràcia i la simpatia que desprèn l’espontaneïtat infantil. El concert es va finalitzar amb la coneguda cançó “Happy day” amb forts i llargs aplaudiments del públic i felicitacions per a tots els components i els solistes que sempre van estar al nivell esperat. El conjunt va ser acompanyat al piano per Dani Campos i dirigit per Manel Garcia. Esperem poder continuar gaudint del “ Grup New Gospel “ perquè, segons demostra el públic de l’Ateneu, s’ha aficionat al grup i la seva musica. Text: CARME JORBA
Foto: ANTÒNIA CALDÉS
15
REPRESENTACIÓ DE “RONDA DE MORT A SINERA” DINTRE DE L’ANY ESPRIU DE L’ATENEU Al llarg dels actes amb els quals la nostra entitat contribueix a la difusió i l’homenatge de l’obra de Salvador Espriu, s’ha posat de relleu que el teatre fou un dels gèneres en què va excel·lir, tot i que la seva producció fos escadussera. Entre les seves obres cal fer esment de “Primera Història d’Esther”, peça cabdal de la literatura catalana de postguerra. El grup “Margarida Xirgú” de l’Ateneu, contribuirà a l’Any Espriu amb un projecte de gran envergadura, com és el muntatge escènic del collage de textos narratius i poètics que, sota el títol “Ronda de Mort a Sinera”, Ricard Salvat va convertir en un espectacle d’una força expressiva impressionant. Estrenat l’any 1965, va representar una alenada d’aire renovador per al nostre teatre que l’acostava a les propostes més capdavanteres dels països europeus. Com ja he exposat en altres ocasions, Ricard Salvat (1934-2009) fou un home de teatre integral que com a director escènic i docent va influir decisivament en la modernització i la puixança del teatre a casa nostra. La relació de Salvat amb la nostra ciutat, i especialment amb alguns de nosaltres, va ser un element decisiu en el propòsit de posar en escena la “Ronda” dins del cicle d’activitats del centenari de Salvador Espriu de l’Ateneu, fet que permet retre tribut a dues personalitats tan importants per a la nostra cultura. La base literària de “Ronda de Mort a Sinera”, tota ella escrita per Salvador Espriu, està formada per cinc narracions breus procedents del llibre de contes “Ariadna al laberint grotesc” (1935), intercalades amb poemes de diverses èpoques i textos escrits expressament que estableixen els nexes argumentals que pivoten al voltant de la mort, desllorigador del laberint personal i col·lectiu on ens trobem, basculant entre la tragèdia i la comicitat irònica. L’estructura escènica, creada per Ricard Salvat, omple de contingut el text amb recursos interpretatius diversos: narració, interpretació, recitació, mímica, cant, dansa, música, etc. Per a la posada en escena de “Ronda de Mort a Sinera”, el grup “Margarida Xirgú”, que compta amb la participació d’actrius i d’actors provinents d’altres entitats com el Centre Catòlic o el Casino del Centre, i altres col·laboradors, ha confiat la direcció a Joan Soto, que ja havia liderat altres projectes remarcables com “La filla del Carmesí” o “Poema de Nadal”. Es tracta d’un muntatge complex, ja que una trentena d’intèrprets donaran vida a més de vuitanta personatges, al llarg de més de dues hores i mitja de representació. En tot cas, el principal objectiu és que tant els actors com els espectadors puguin fruir de la riquesa del text i de la seva plasmació escènica. Com bé sabem, la nostra sala té unes limitacions estructurals que s’ha intentat contrarestar amb propostes imaginatives que han afectat, però, la seva capacitat, ja de per si escassa. Per això es faran quatre representacions, els dies 15, 16, 29 i 30 de juny a les sis de la tarda. Per a qui pugui interessar, a dos quarts de sis es farà una breu presentació, en què es donaran unes claus destinades facilitar la comprensió i el gaudir d’aquesta obra. JAUME MIRÓ
16
2013, ANY SALVADOR ESPRIU LA “RODA DEL TEMPS”, QUE TOT HO MENA Tenim l’experiència quotidiana de l’aurora i el matí, del migdia, de la tarda i el vespre, de la nit i el tornar a començar d’un nou dia. I cada etapa d’aquesta successió temporal ens pot desvetllar diversos sentiments, que, plegats, ens creen la consciència del pas esmunyedís, irreversible, inexorable del temps, de la vida de tothom. Per això, Espriu ens aconsella en aquesta “Cançó d’albada”: Desperta, és un nou dia, la llum del sol llevant, vell guia pels quiets camins del fum. No deixis res per caminar i mirar fins al ponent. Car tot, en un moment, et serà pres. Així comença la part central del recull El caminant i el mur. La integren una dotzena de poemes que Raimon musicà i cantà. La gravació d’aquestes “Cançons de la roda del temps” assolí un èxit inesperat.
Febrer de 1967: Amb Raimon a propòsit de l’aparició del disc amb “Cançons de la roda del temps” (El caminant i el mur)
17
A més a més, els que tenim la sort, vull creure, de viure en una part del planeta on les quatre estacions de l’any es fan notar de manera ostensible, tendim més que en altres parts del món a percebre el pas del temps com si es tractés d’una reiteració de períodes circulars, que festegem d’alguna manera segons les tradicions de cada poble. Fins a tal punt que, en les cultures primitives i en el món antic mediterrani, hi havia la convicció mítica que les històries es repeteixen, que l’etern retorn governa la vida nostra i tot el que ens envolta, de manera que la Història de la Humanitat es desenrotlla seguint cicles, que poden durar segles, potser mil·lennis, itineraris similars als que s’observa en la vida de la natura que ens envolta, amb un naixement i un desenrotllament envers la plenitud, que invariablement acaba decandint-se i preparant una nova vida. Ell ho expressava així en les línies introductòries del seu recull de narracions Aspectes, un llibre que escrigué quan només comptava vint anys: “A ple aire, una corba en ràpida trajectòria. D’un origen incert a una mort incerta i un punt de llum en el cim de l’esquena de l’arc. Fugacitat de visions de paisatge. Vides que brillen un instant en l’ostentació de l’aparença i s’apagaven de seguida en l’oblit. Fragmentació d’aspectes. Una preferència pels colors obscurs. Fosca i claror, però, no transcendentals: tot plegat, potser, el caprici d’un joguinejar sense conseqüències. Algunes grotesques pinzellades. Corba: línia-projectil que avançava entre errades i encerts, mentre buscava en va unitat en el camí de la cursa parabòlica, i es perdia enmig d’un suggeriment d’aspectes.” Tot i aquesta creença en l’esdevenir circular de la vida i la història dels pobles, la cultura hebrea -i, de retop, el cristianisme- irrompí amb dues creences noves, que s’hi han sobreposat: la convicció que tot, el conjunt del món, té un principi –fou creat- i un final segur, i, d’altra banda, la idea del Déu únic, fautor en definitiva de tot plegat, que relegava i s’apropiava de les forces de la natura personificades per les múltiples deïtats antigues.
18
Entre nosaltres, dels canvis estacionals, celebrem sobretot l’entrada de la primavera i la de l’estiu. Els valencians, en concret, han creat una festa de primavera coneguda arreu: les falles de Sant Josep. Per la seua banda, els alacantins reserven el fulgor exultant del foc –i de la pólvora- per commemorar l’arribada de l’estiu: les falles de Sant Joan. Fixem-nos-hi: es tracta de dos sants especialment significatius en l’origen del cristianisme, l’un perquè era pare del seu fundador, l’altre com a “precursor” d’aquest, segons l’anomena la Bíblia. Endemés, mitjançant l’exaltació de les flames, aquestes festivitats s’associen al calor i principi de vida del Sol, sobretot pel que fa a l’inici de l’estiu, amb les populars revetlles arreu dels territoris de parla catalana la nit més curta de l’any. En un altre poema del mateix recull, o sigui, d’El caminant i el mur, el nostre poeta rebla el clau sobre la seua idea de la joia de viure al·ludint al famós llibre egipci, que en realitat els antics anomenaven Llibre per a sortir a la llum: LLIBRE DELS MORTS Mira que passes sense saviesa pel vell camí fressat, tan sols un cop, i que la veu de sobte cridarà el secret nom que porta en tu la mort. No tornaràs. Recorda, no t’apartis, mentre fas via, del que tan senzill és d’estimar: aquest blat i la casa, el blanc senyal de barca dins el mar, el lent or de l’hivern ajaçat a les vinyes, l’ombra d’un arbre damunt l’ample camp. Oh, sobretot estima la sagrada vida de l’arbre i la remor del vent a les branques que s’alcen vers la llum! Segons es desprèn d’aquests versos, Espriu ens invita a sentirnos units als elements de la natura (blat, mar, vinyes, arbre, vent) i a les coses més elementals creades pels humans de tots els temps (casa, barca), en definitiva, a tot allò que ha fet possible i ha acompanyat la vida dels nostres avantpassats, la nostra i la de les que ens succeiran. És a dir: la llarguíssima cadena de la qual som un efímer moment, però en comunió amb la qual tenim la perduració assegurada. ANTONI PRATS
19
COL·LABORACIONS JOSEP VALLVERDÚ I EL CATALÀ
El pròxim 9 de juliol, l’escriptor Josep Vallverdú (Lleida, 1923) complirà 90 anys. Amb motiu d’aquest seu aniversari, l'Institut d'Estudis Ilerdencs, en col·laboració amb el d'Estudis Catalans, Òmnium, Acció Cultural del País Valencià, l'Obra Cultural Balear, i altres entitats, han organitzat un cicle d’activitats al voltant de la seva obra, que actualment recorre tota la geografia dels Països Catalans. L’esdeveniment, tanmateix, està passant gairebé desapercebut per al gran públic. No és pas gens estrany. Els centenaris, enguany, de personalitats literàries reconegudes i una diada de Sant Jordi atapeïda de figures mediàtiques i de best-sellers que ho arrosseguen tot, han deixat l’aniversari de Josep Vallverdú en una discreta segona fila. Ara bé, no cal pas fer-ne escarafalls d’aquest fet. A ell, personalment, a la seva edat, no ser considerat una primera figura literària segur que no li treu pas la son. I als seus lectors, tampoc. Josep Vallverdú, però, és un d’aquells autors que no poden faltar en una literatura que s’ho valgui. És d’aquells que, tot i la seva discreció, i quedar sempre en la penombra, fan una feina increïble per a la cultura d’un país. En el seu cas, la seva impagable aportació, va ser-li reconeguda l’any 1990 amb la Creu de Sant Jordi i el 2000 amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. A l’escriptor lleidatà es fa difícil catalogar-lo. És autor d’una obra extensa i variada, que arriba al centenar de títols. Lingüista, narrador, poeta, dietarista, assagista, traductor, és, però, sobretot, en la literatura infantil i juvenil, on ha destacat especialment. La novel·la Rovelló, en la qual narra les peripècies d’un gos, va ser un gran èxit editorial, que es va veure incrementat amb la seva adaptació a dibuixos animats per a la televisió. És en els dietaris on Josep Vallverdú aprofita per tractar temes diversos i on no hi falten mai experiències personals, i opinions, sobre la llengua catalana. En uns moments, els actuals, en què el català rep trompades a tot arreu (al País Valencià, a les Illes, a la Franja de Ponent, amb el seu famosíssim lapao i, inclús, a Catalunya, amb la Lomce), recuperar alguna de les seves anècdotes sempre és reconfortant. 20
En el llibre Però plou poc - una delícia! -, explica l’autor lleidatà que un dia, en ocasió d’una gira promocional organitzada per un distribuïdor de llibres, l’acompanyaren al poble manxec de Castellar de Santiago, on va visitar la biblioteca escolar recentment inaugurada. En un senzill acte que va tenir lloc davant els alumnes, el mestre dels nens es va referir a Vallverdú com a l’autor de Polvorón, la traducció de Rovelló al castellà, llibre que els nens havien llegit. La qüestió va ser, però, que ningú havia dit als alumnes que aquella novel·la havia estat escrita originalment en català. Quan l’autor els ho explicà, els nens no entenien que un espanyol com ells escrivís en una llengua estranya. Vallverdú pronuncià uns mots en català a petició del mestre, cosa que provocà que els vailets comencessin a donar-se cops de colze i a fer cara de marejats. Per Vallverdú, el desconeixement de la realitat lingüística que tenen els escolars de l’Estat espanyol, particularment els que són només castellanoparlants, els fa molt de mal, perquè no se’ls acaba d’educar mai del tot. Per ell, actuacions com aquestes solament ajuden a perpetuar un estat de coses absurd. L’anècdota de Josep Vallverdú és un dels tantíssims exemples que demostren les injustícies que ha patit la nostra llengua al llarg dels anys i que darrerament augmenten cada dia que passa. En aquest sentit, les recents agressions al català en els diversos territoris que conformen la nació catalana són atacs seriosament planificats contra la llengua, que tenen com a finalitat dividir-la i reduir-ne el seu ús al mínim. La qüestió del lapao, per exemple, no és cap broma. És un atac perfectament calculat contra tots els catalanoparlants. Contra tots, sense exclusions. Cal ser-ne conscients. PERE JUHÉ I ORIOL
21
LA XAMOSA El padrí va entrar a la cuina de la masia amb un posat seriós, ombrívol, però ferm i decidit. - Xiquets, ja són aquí. Han entrat per la serra de Pàndols i per Tortosa. I l'Ebre diu que va ple de morts i de ferits. Els nostres han estat vençuts. Una esgarrifança va recórrer el cos dels allí presents. -Hem de marxar. Anirem a França. a casa del meu germà. Ens hem destacat massa i ens matarien si goséssim quedar-nos L'àvia i la mare ploraven. - Però, com fugirem, pobres de nosaltres? - Prepareu el més necessari. Jo parlaré amb la Xamosa. La Xamosa era la nostra euga. Un noble animal, de bona nissaga. Ja era una mica feta, però valenta encara. - Mira, Xamosa. Ens has de dur a la mestressa i els fills. Ara que sóc un home vençut pels sers humans, no em fallis tu. Ets forta i fidel i sé que m'aprecies - Oh! és clar que sí, us sóc fidel i us estimo a tots i tenim molt records plegats, de les fires, de les caceres, dels mercats...El que no sé es si hi podré arribar, perquè de l'Alt Camp fins a la frontera, Déu n'hi do el tros que hi ha... Fets els preparatius a corre-cuita i amb el cor trencat, vàrem emprendre el camí que havia de ser tan llarg. L'Alt Camp, el Penedès, el Vallès... Per camins de plana i muntanya, travessant pobles i ciutats, evitant les files de gent que s'arrossegaven cap a un obscur destí, arribàrem a terres empordaneses. Qui m'havia de dir que jo faria aquesta cursa, deia la Xamosa. El cert és que a mi no em cal benzina com a aquests cotxes aquí aturats. Mentre tingui aigua, herba i un xic de pinso, no m'aturo. Les peülles de l'animal colpien el terra del camí, clop, clap, clop, clap, clop, clap. El carro brandava i sacsejava tot el que hi havia dins, persones i atuells.L'euga tenia la pell lluent de suor i el padrí, assegut a la telera, amb les brides a la mà, anava dient "Arri, arri, Xamosa, valenta Xamosa”. Prop del mas Ventós, a les envistes de Sant Pere de Roda, el camí feia pujada i estava fangós. El pobre animal rosolava i tirava enrere. De cop, tibada pel padrí, agafà embranzida i reprengué el camí. Vàrem reposar una mica en un petit prat. La Xamosa va descobrir un tou d'herba encara fresc, rentat pel rou de l'albada i en cruspí un grapat de lletsons amb fruïció. La corrua de gent que fugia, tremolosa, esporoguida, miserable, feia basarda. A la Jonquera la massa humana es movia com un formiguer neguitós. Vàrem passar quan ja era fosc. Al Portús, 22
trencàrem a l'esquerra i arribàrem al mas Corberes, abatuts, desfets, a casa dels oncles. Gràcies a Déu i a la Xamosa! Van passar setmanes, mesos, anys. El retorn es veia llunyà. Jo creixia i els grans envellien. I la Xamosa també envellia. - Què vols fer-hi, amo? Ja no m'agrada tant d'anar al prat i córrer amunt i avall. El fred m'enravena les potes. Vosaltres tornareu a treballar i a lluitar a casa nostra. La Xamosa era profètica. De tots els qui vàrem emigrar, només ella va morir a l’exili. PILAR UMBON ---------------------------------------------
LES ROSELLES I LES MARGARIDES Era el mes de juny. A la vora del camí hi havia un camp de blat que el vent onejava. Un estol de roselles pintaven de vermell, de puntetes sobre les seves tiges primes, el mar de blat que, mort de por, esperava la sega. Entre el camí polsós i el bladar, un estol de margarides grogues i blanques, amb les seves petites motxilles a l'esquena, anaven a l'escola. Elles, les margarides, es veien poca cosa, se sabien ignorants, però obedients a la seva mare, la mare naturalesa, anaven a aprendre de lletra. Per sobre els seus caps, orgulloses, esplèndides de llum, les roselles batien les seves ales vermelles, entorn del seu cor negre, inconscients de la seva fragilitat i satisfetes. De sobte, una remor estranya, trencà el silenci. La segadora avançà, entre núvols de pols, pel camí desert. Les margarides petites s'agruparen espantades a la vora del camí. Les roselles, distretes, inconscients, xerraven amb les blanques papallones. A la posta de sol, tot el camp era segat. Un silenci profund s'adormí sobre la palla, els grans de blat i les roselles. A la vora del camí, les humils margarides blanques i grogues, innocents, somrients, tornaven a casa. HELENA JOVÉ
23
QUAN TE’N VAS?
Avui ha lluït el sol amb força i jo no he sentit la seva escalfor. Han anat passant les hores i el dia m’ha semblat rúfol i gris. No he vist les flors al meu voltant i l’entorn ha sigut trist i decebedor. Quan ha arribat la nit, la foscor immensa ha fet empal·lidir la lluna de bellesa argentada, tapant-la amb núvols negrosos d’aspecte amenaçador. Els estels han fugit i la son ha volat per camins intransitables. Els meus pensaments fugen sense fre cap a records d’infinita soledat. No hi ha ningú que vegi el que estic patint? Ningú? Ningú no s’adona del meu sofriment, de la meva angoixa? Tinc temença que un dia te’n vagis. Que em deixis per una altra de més jove, per uns altres braços que t’acaronin, per una altra escalfor en una nova llar. I aquest temor creix quan veig que t’endiumenges com per a una gran ocasió. Ho fas sense dir res, sense ni tan sols mirar-me, absent en els teus pensaments, però jo intueixo que vols un canvi, que t’has cansat de mi, de la meva fesomia, de la meva manera de ser, del meu rondinar, a voltes, sense motiu i, per què no dir-ho, també t’has cansat del meu llit. I això dol. I jo, pobra de mi, després de tants anys de compartir coses plegats, què faré sense el teu esguard, sense la teva presència? Sóc de bon conformar. Ja ho hauries de saber. Només vull que m’estimis i m’ho demostris de tant en tant. Això és demanar massa? Necessito la teva companyia i tinc el cor adolorit només de pensar en la teva absència. Quant durarà aquest turment? Quan em faràs saber amb els teus miols que te’n vas?
M. DOLORS NAT I PINYOL
24
OPINIÓ COMPROMISOS I CONTRACTES Diuen que fa molts anys, des del començament de la civilització, fins no fa pas gaires anys, la paraula donada era, gairebé, llei, i que quan dues persones arribaven a un acord i es donaven la mà, aquell compromís era considerat sagrat i d'obligat compliment. De totes maneres, alguna cosa deuria haver passat perquè, des que es coneix l'escriptura, alguns dels documents més antics són contractes. Això vol dir que algunes, per no dir moltes, de les persones que s'havien compromès a alguna cosa, ja en aquells temps, d'una manera o altra, no havien complert amb la paraula donada. Cal suposar que aquests casos van generar algun tipus de problema que va dur a una discussió posterior i, fins i tot, a una possible baralla. Per tant, els poderosos d'aquelles èpoques decidiren fer lleis al respecte. Amb les lleis van aparèixer els contractes, o amb els contractes es van crear lleis que els regulaven, això no ho sé. El contracte és una mena de compromís pel qual dues o més persones s'obliguen a complir amb alguna mena d'acord. Veiem què diu el diccionari al respecte. El Diccionari de la llengua catalana Albertí diu: Compromís: 3 obligació contreta per promesa. Contracte: m, jur, pacte o convinença entre parts que s'obliguen sobre una matèria determinada, a fer o a no fer, a donar o a no donar, tot avenint-se a un compliment que pot ser forçat per la llei. Promesa: 1 acció o efecte de prometre. 2 paraula donada de fer alguna cosa. Com podem veure totes les definicions vénen a indicar la presència d'algun tipus de vincle entre dues parts, d'alguna mena d'obligació i de compliment. A nivell legal sí que és cert que els contractes han de ser per escrit i, en molts casos, amb algun tipus de document legal que els doni suport i validesa. No és així en el cas de la promesa. La promesa es fa de forma lliure i oberta, sense cap tipus de contracte ni altra forma legal. No té una validesa jurídica però sí personal i social, sobretot si la promesa ha estat feta en públic i davant de testimonis. En aquests casos, fins i tot sense haver-hi hagut document legal, s'han donat promeses incomplertes que han arribat a anar a judici, on gràcies als testimonis, s'ha donat un veredicte favorable al que demandava l'incompliment. 25
Quins deurien ser els primers a incomplir un compromís o una promesa? Quins van ser aquells que, per la seva poca paraula, van obligar la societat a crear la figura del contracte? Particularment els primers que em vénen al cap són els mentiders. Després podríem afegir altre tipus de substantius i qualificatius com estafador, entabanador, xarlatà, fraudulent, lladre, impostor, etc., que no deixen de ser tots una mena d'engany. Convindreu doncs amb mi que la base de tot plegat no és altra que la mentida i l'engany. Faltar a la veritat a un o uns altres de forma conscient i per enganyar-los. Què diu el diccionari? Mentida: afirmació feta conscientment contra la veritat. Enganyar: 1 causar error amb una aparença falsa. 2 induir a error amb mentida i artifici. 3 decebre. 4 trair. 5 eludir. La paraula clau és mentida i que la vincula amb engany és "conscientment". Per tant, tant la mentida com l'engany tenen un component de voluntarietat. No fa pas gaire, hi va haver a Espanya un partit polític que es va passar quatre anys emprenyant i fent la vida impossible al govern d'aquell moment tot argumentant que ells tenien solucions absolutament per tot. Que venien a ser la panacea que ens podria treure de la crisi i solucionar tots els mals del país. Posteriorment, durant la campanya electoral, van PROMETRE i es van COMPROMETRE a fer tot un seguit de coses i d’altra banda van PROMETRE i es van COMPROMETRE a no fer-ne unes altres. Poc més d'un any després no han fet res del que van PROMETRE i han fet un munt de coses que es van COMPROMETRE a no fer. Ells argumenten responsabilitat política i que això és governar. És governar, la mentida? És governar, faltar a les promeses i als compromisos adquirits? És governar, enganyar? Davant les crítiques que al respecte els van ploure, la seva resposta va ser que aquest és el joc democràtic i que la ciutadania té l'opció de no votar-los en les properes eleccions. Una cosa és que no et votin perquè no s'estigui d'acord amb tal i com s'ha governat, o com s'han fet algunes de les coses o amb l'estil de fer política, però em nego que entri dintre del joc democràtic la resignació a la mentida i l'engany. És inadmissible argumentar com a lícit l'incompliment sistemàtic d'un programa i d'uns compromisos electorals d'una manera tan descarada i fraudulenta i a sobre amb tota impunitat. Ningú ens retornarà aquests quatre anys. I després aquests van donant lliçons de democràcia. Au va! CARLES FARRÉS I PINÓS 26
HO SABÍEU? RELLEGINT UN LLIBRE QUE INVITA AL RECORD
En l’article “Aquella plaça del Repartidor”, de ’“Ho sabíeu?” del butlletí de l’abril, sobre la memòria històrica, de passada, vaig referir-me al llibre, que molts coneixeu, de la Salut Guillamon. Uns dies després vaig rellegir-me’l i, aquesta segona lectura em va fer adonar de coses que no havia copsat en la primera. Els racons que descriu del barri del Centre de l’Hospitalet, els canvis que han sofert des d’aleshores, les persones que hi anomena... Val la pena saber com eren les coses fa uns quans anys. Per això he gosat escriure ara aquesta ressenya, animant-vos, si és que encara no ho heu fet, a llegir-lo. Us el recomano de debò.
Fa molts anys que ho vaig viure (Viena Edicions, Barcelona, 2012) va ser l’obra guanyadora del Premi Romà Planas i Miró de Memòries Populars 2011, atorgat per l’Ajuntament de la Roca del Vallès i l’Associació dels Amics de l’Arxiu de la Memòria Popular en la seva 14a edició. Per tant, és obvi del que es tracta: un llibre de memòries. La seva autora, Salut Guillamon, va néixer a l’Hospitalet de Llobregat (1933), on segueix residint. Ara, ja jubilada del seu ofici de modista, ha pogut disposar de temps lliure, i això li ha permès retrobarse amb l’escola -ara “d’adults”- que va haver de deixar bastant joveneta, cosa que l’ha encoratjat a desenvolupar una altra de les seves inquietuds: escriure. Aquest és un llibre fresc, amè i molt emotiu, organitzat de manera cronològica i, a més a més, únic, perquè la Salut, en les seves pàgines ens dóna el seu punt de vista particular i exclusiu d’uns temps difícils, que molts dels futurs lectors podrien compartir: una infantesa, viscuda durant la Guerra Civil, i l’adolescència i la joventut passades amb les mancances i les prohibicions de la postguerra. L’autora ens explica com va passar els seus primers anys de vida entre l’Hospitalet i la Roca del Vallès, d’on provenia la seva mare i on residien els avis materns i el seu oncle i padrí.
27
La descripció dels emplaçaments, amb una combinació ben aconseguida d’un entorn industrial i urbà, com el de l’Hospitalet, i un altre de rural –fins i tot bucòlic- com descriu el de la Roca, i el detall amb què narra els fets. Fa que et sentis immers en la història, que la visquis juntament amb ella i vegis clarament els llocs en els quals va passar. Et fa patir quan relata les penúries de la guerra, i t’emociona la malaltia, i posterior mort, de la seva mare. El llibre s’acaba de manera trista, però, com l’autora diu en l’epíleg amb un toc d’esperança: “la vida va continuar”. Ens agradaria poder llegir una continuació d’aquesta remembrança d’aquells anys llunyans, i gaudir amb l’escriptora dels moments, feliços i no feliços que ha viscut des d’aleshores. ANTÒNIA CALDÉS
28
BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Dolors Nat. Col·laboradors: Antònia Caldés, Carles Farrés, Martí Guerrero, Salut Guillamon, Carme Jorba, Helena Jové, Pere Juhé, Valentí Julià, Jaume Miró, M.Dolors Nat, Antoni Prats, Pilar Umbon.
Amb la col路laboraci贸 de: