ANY XXXIV– Núm. 371 JULIOL 2013
Preu 1.- €
BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA
AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE JULIOL DISSABTE 13, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 305 a la Catedral de Tarragona, Inscripcions el dimarts dia 2.
EN PREPARACIÓ PER AL MES D’AGOST-SETEMBRE DIMARTS 10, a les 8 del vespre. “L’11 de Setembre” presentat per Matilde Marcé i lectura de poesies i textos adients a càrrec d’alguns socis. DIMECRES 11, al matí, ofrena floral amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya. A la rambla de la Marina. DILLUNS 16 a DILLUNS 23. Excursió núm. 306 a Orihuela del Tremedal, Terol. DIJOUS 19, a les 8 del vespre. Presentació dels cursos i tallers 2013-2014 DISSABTE 21, a 2/4 de 9 del vespre, a l’auditori Barradas,i en suport de l’Associació de Familiars de Malalts d’Alzheimer, Calders a l’escenari. Lectura i representació de contes de Pere Calders DIJOUS 26, a les 8 del vespre, conferència Ainaud de Lasarte, a càrrec de Josep Lluís Martín Berbois.
TALLERS CURS 2013-2014 ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat
Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat
Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet
EDITORIAL
Hem d’anunciar-vos que durant el mes de juliol, en què l’activitat social està sota mínims a causa de la cloenda dels cursos i tallers, l’Ateneu tancarà als matins. Esperem que aquest fet no comporti cap maldecap per a ningú. Si és així, demanem disculpes. Tanmateix, tot aquell que necessiti fer alguna gestió a la Secretaria, pot adreçar-s’hi qualsevol tarda a l’horari habitual. A partir del 2 de setembre tornarem a obrir en les hores matinals. D’altra banda, us confirmem que a partir d’octubre, s’obrirà el servei de biblioteca de l’Ateneu. Un servei que consistirà, de moment, en el préstec de llibres als socis de l’entitat que ho requereixin. Cal tenir en compte que, a la nostra seu no hi trobareu les darreres novetats del mercat, però sí un ric fons d’obres, de tots els gèneres, procedents la majoria de donacions particulars, ben mereixedores de ser llegides. Ah!, podeu venir a visitar la biblioteca quan vulgueu. Per commemorar l’11 de Setembre, tenim preparada per al 10, el dia abans, una sessió de lectura de poemes patriòtics, a la qual poden assistir tots els socis i amics. L’acte serà un xic especial, ja que vindrà a ser el preludi del 2014, un any ple de significat històric, polític i cultural, pel nostre país Que passeu unes molt bones vacances!
JULIOL
PORTADA FITES DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA LES VESPRES SICILIANES
El 1262 Constança Hohenstaufen i Savoia, filla de Manfred I, rei de Sicília, i de Beatriu de Savoia, es casava a la catedral de Montpeller amb l’Infant Pere, fill del rei Jaume I i de Violant d’Hongria. Feia generacions que els Hohenstaufen, eren perseguits sense treva per l’Església que volia arrabassar-los el regne de Sicília. El rei de Sicília era un fill bord de l’emperador d’Alemanya, Frederic II, Manfred I, que el papa va excomunicar. El Papa va buscar ajuda en Carles d’Anjou i de Provença, germà del rei Lluís XI de França, a qui va lliurar el regne de Sicília després que Carles vencés Manfred I,a la batalla de Benavento, i el coronà rei de Sicília i Nàpols el 1266 a Roma. Però quedava un hereu, Conradí Hohenstaufen de 15 anys, que també descendia de la casa imperial de Suàbia i per tant dels emperadors d’Alemanya i reis de Sicília. Fet presoner, Carles d’Anjou li va fer tallar el cap a la plaça del Carme de Nàpols el 29 d’octubre de 1268. Els principals caps del gibel·linisme sicilià havien estat acollits a la cort catalana de l’Infant Pere i de Constança, que el 1276, a la mort de Jaume I, es convertien en els nous monarques de la Corona catalanoaragonesa. Constança era l’única hereva de Sicília i el més probable era que ella volgués venjar la mort dels seus familiars i reclamar els seus drets a la corona siciliana i que el seu espòs, Pere el Gran, volgués conquerir Sicília. Mentrestant Carles d’Anjou havia instaurat a Sicília un règim tirànic i cruel haviai repartit els càrrecs principals a francesos i gent del partit güelf. Com diu Ramon Muntaner en la seva Crònica, la gent patia els abusos d’aquells “orgullosos oficials francesos, que només pensaven a enriquir-se a costa dels pobres sicilians i es mostraven ben poc temorosos de Déu”. No fou, però, fins al 30 de març de 1282 que el poble de la ciutat de Palerm es va rebel·lar contra els francesos. Aquesta revolta és coneguda amb el nom de les Vespres Sicilianes. Ramon Muntaner, en la seva Crònica, quan n’inicia l’explicació, ens parla d’unes dones en general, mentre que d’entrada fou una de sola, fet que no canvia la història com veurem tot seguit. Per Pasqua, els habitants, sobretot les dones, de la ciutat de Palerm tenien el costum d’anar a celebrar les festes de Pasqua a l’església del Santo Spirito, ubicada als afores de la ciutat, per guanyar les indulgències. El 30 de març de 1282, segons les diferents versions era la vigília de Pasqua o el dilluns de Pasqua, però el cronista només ens diu que era un dia de les Festes de Pasqua, i que “hi anaren algunes gentils dones, entre les altres, que eren molt belles dones. I els sergents francesos eixiren de fora i veieren aquelles dones que anaven acompanyades de bons joves, llurs parents”.
2
En efecte les dones i les noies, vestides amb les millors gales, s’encaminaven cap al temple acompanyades dels marits, dels pares o dels germans. Entre elles hi devia anar, acompanyada pel seu pare, una dama bellíssima que va ser la primera a ser ofesa barroerament per un soldat provençal que devia formar part d’aquell grup de soldats francesos que, ens diu el cronista, “primer observaven les dones, després, veient que els acompanyants no portaven armes, van dir que les devien haver donat a les dones, així és que, amb l’excusa d’escorcollar-les, ells los metien la mà pels vestits, o les pecigaven et metien-los les mans a les mamelles”. Els acompanyants que van voler intervenir van ser insultats pels francesos que pegaven amb vergues tant els homes com les dones que intentaven esquivar-se. Tot d’una es va sentir el crit de “Morin! Morin!” i tan bon punt es va escampar la consigna, els homes van matar “a pedra seca” tots aquells sergents. Un cop se n’hagueren desfet, van tornar a la ciutat al crit de “Muirin li francesqui i els habitants de Palerm agafaren les armes i van matar tots els francesos i els güelfs de Palerm, 2.000 aquella nit, 4.000 en total durant les 6 setmanes que va durar la revolta que s’estengué ràpidament per tot Sicília. La conseqüència d’aquests fets va ser l’annexió de l’illa de Sicília a la corona catalanoaragonesa com veurem breument tot seguit. Com calia esperar-ho, Carles d’Anjou, assabentat de la revolta, posà setge a la ciutat de Messina per terra i per mar, setge que durà uns quants mesos gràcies a la forta resistència tants dels homes com de les dones de la ciutat. El 7 de juny de 1282, Pere II amb la seva armada havia sortit de Port Fangós cap a l’Àfrica i havia desembarcat a Alcoll, davant mateix de Sicília. Els sicilians, veient que no aguantarien gaire més temps el setge, tot i que haurien desitjat una república per a l’illa, enviaren una ambaixada a Alcoll on, plorant i endolats, oferiren la corona a Pere el Gran, que va partir cap a Tràpena on desembarcà i tot seguit se’n va anar a Palerm on fou coronat rei. Alliberà Messina, d’on Carles s’havia retirat. Continuà, però, una llarga guerra anomenada de les Vespres Sicilianes que s’estengué a Calàbria on havia passat Carles d’Anjou. El papa Martí IV va excomunicar Pere el Gran, el desposseí dels seus regnes i els atorgà a Carles de Valois, fill del rei de França Felip l’Ardit que emprengué una croada contra Pere el Gran que acabà guanyant Pere el Gran. Però això ja és una altra història. El tema de les Vespres Sicilianes fou recollit pel Giuseppe Verdi en l’òpera del mateix nom, que va ser estrenada a París el 1855 i a Barcelona el 1856. NOTA. Güelfs: a l’Edat Mitjana eren partidaris de la política temporal dels papes. Nats a Alemanya, el conflicte entre el papat i Frederic I Barba-roja va traslladar aquesta divisió a Itàlia. Gibel·lins: a l’Edat Mitjana, membres d’una facció política partidària a Alemanya i a Itàlia dels emperadors germànics, que s’oposaven a la política temporal dels papes. MATILDE MARCÉ Fonts: Crònica de Ramon Muntaner Enciclopèdia Catalana
3
CONVERSES
Respon: Lídia Garcia i Juárez Nascuda a: L’Hospitalet Edat: 52 anys Estat Casada Fills: Dues filles Professió: Monitora de lleure
Avui parlem amb la Lídia d’un tema de màxima actualitat, l’educació dels infants. Podem estar d’acord o no amb les seves teories, però tal vegada en podrem treure profit d’alguna.
Quins estudis tens i on els vares cursar? El parvulari, al Centre Catòlic de l’Hospitalet; primària al Col·legi Bon Pastor de Sant Feliu de Llobregat; el batxillerat, a l’ Institut Rubió i Ors de Sant Boi de Llobregat; Puericultura, a l’acadèmia CECOM de l’Hospitalet, i estudis de solfeig i piano, al Conservatori del Liceu de Barcelona. Quants anys fa que vares marxar de l’Hospitalet? Fa uns quinze anys, vaig anar a viure a Breda, on em vaig casar i on varen néixer les meves dues filles bessones. 4
Pots explicar-nos quina és la teva feina actual? Estic treballant des de fa cinc anys com a monitora de lleure a La Granja Escola de Santa. Maria de Palautordera. Quines activitats porteu a terme? Durant l’any escolar rebem nens i nenes que ens visiten amb les seves escoles tan per fer excursions d’un solo dia com per passar uns dies de colònies o convivències, i el mes de juliol organitzem el casal d’estiu i setmanes de colònies per a nens i nenes de la comarca. Quina va ser la teva impressió quan vas incorporar-te a l’equip de “La Granja”? Vaig arribar a “La Granja” pensant que seria una casa de colònies com qualsevol altra, però no; és completament diferent del que jo m’havia imaginat, és un lloc especial. Que fa de “La Granja” un lloc especial? Té d’especial que som un gran equip amb tot el que això comporta, gent molt diferent, però amb uns valors similars i compromesos amb el nostre objectiu, formar part d’aquest equip m’enorgulleix i em fa feliç. Què té de diferent la vostra tasca? La nostra tasca té de diferent que la fem ajudats d’una gran eina de treball: l’Educació Emocional, perquè estem convençuts que és vital reconèixer les nostres emocions i les de la gent que ens envolta. Per als nens és molt difícil gestionar emocions negatives, com són la ràbia, l’enveja o la por; però el primer pas és reconèixer-les, posar-hi nom, i saber què ens ha fet sentir així. A partir d’aquí, és molt més fàcil afrontar-les i resoldre qualsevol conflicte. Quines activitats fan els nens que passen per “La Granja”? Els nens que passen per “La Granja” fan circuits d’aventura, jocs i tallers, com a qualsevol altra casa de colònies, però aquí s’emporten un plus; aprofitem cada activitat per treballar les habilitats socials i les habilitats personals com la responsabilitat, la confiança, l’empatia, la paciència, la comunicació, en definitiva, habilitats que necessitem per relacionar-nos amb els altres. 5
Treballar aquestes habilitats és la vostra única finalitat? Treballar aquestes habilitats no ho és tot; els nens han de saber que les han treballat i per què els poden ser útils. Per això, després de cada activitat, fem una xerrada, que nosaltres en diem “feedback”, on ells mateixos, guiats per les nostres preguntes, arriben a les seves pròpies conclusions. Ells expliquen amb el seu vocabulari com s’han sentit, com ho han fet, en què han fallat, com ho podrien haver fet..., i nosaltres a totes aquestes explicacions els posem nom. Creus que a les escoles s’apliquen tècniques d’ensenyament adequades? Per “La Granja” passen moltes escoles i molt diferents: escoles públiques, escoles privades, escoles concertades, i, per tant, ens trobem amb models de mestres molt diversos i amb tècniques d’ensenyament completament diferents, però sovint ens demanen, com a objectiu de les colònies, que treballem la cohesió del grup, el respecte i que aprenguin a treballar en equip. Creus que caldria introduir canvis en l’educació a les escoles? Crec que seria molt positiu i generaria un gran canvi si les escoles introduïssin l’Educació Emocional com a valor afegit dins de cada matèria escolar, per tal que els nens ho assimilessin com una manera de fer habitual. L’aprenentatge acadèmic és molt important; tots volem que els nostres fills arribin a adults “ben preparats”, però seria perfecte si hi arribessin, també, preparats emocionalment. Potser la clau de la felicitat està aquí, en sentir-nos bé amb nosaltres mateixos i tenir les habilitats necessàries per fer fàcil la nostra relació amb els altres.
6
ATENEU UN MATÍ A LA JAPONESA Engresca’t, així es deia la festa infantil organitzada per l’Òmnium Cultural de l’Hospitalet a la plaça de l’Ajuntament i a la qual l’Ateneu va ser convidat a participar. Amb motiu d’aquest acte, el dissabte dia 1 de juny al matí, la nostra consòcia del grup de puntaires, la Rosalia i jo , en representació de l’entitat, vam ser-hi presents. No sé si vaig anar vestit o disfressat d’artista japonès amb el tradicional yucata o kimono, però l’expectació va ser positiva. Ja muntada la paradeta, em vaig presentar amb aquest habillament davant del nombrós públic que desfilava pel davant de la taula amb tot el parament desplegat, molts en-curiosits, altres interessats i un bon grapat d’infants que volien pintar. Als menuts els vaig convidar a treballar una mica, empastifant papers, pintaren figures tradicionals japoneses amb els preceptius materials clàssics de la pintura oriental, al final marxaren contents del resultat de la seva obra i la mostra que jo els feia sobre paper d’arròs. Alguns vianants dels que ens van veure a la canalla i a mi manegar el pinzell i la tinta van voler saber que oferíem i jo els donava tota mena d’explicacions. A tothom que va interessar-s’hi vaig poder mostrar-li les excel·lències dels coneixements de l’art de la pintura i la cal·ligrafia japonesa. Fins i tot, va haver-hi un senyor que es va interessar molt i va dir que es volia apuntar per al curs vinent a l’Ateneu. Així anà passant el matí, ben assolellat i força ventós, vent que en alguns moments dificultà l’activitat, fent volanderes les mostres de paper i tot allò que estava desprotegit. Cal dir que ja és el segon any de presentació del curs, sense alumnes, i el meu tercer d’estudi d’aquests arts tradicionals de l’orient, que s’anomena shodo per a la cal·ligrafia i sumi-e pel que fa a la pintura, consistent aquesta en la representació de la naturalesa i els seus elements de manera molt senzilla, pintant, entre d’altres coses, animals i plantes només amb un pinzell i tinta. Aquests elements de creació formen part de l’estudi que jo proposo fer per a l’octubre a l’Ateneu, el qual es complementa amb la poesia haikú i uns succints principis del Feng Shuí per a la llar. Ja parlarem de tot plegat pel setembre vinent. Us esperem. Text: EMILI BONA Foto: PERE JUHÉ
7
JORDÀNIA, L’ENCANT DEL PASSAT Dijous, dia sis de juny i amb puntualitat britànica, vam començar a veure el film de Joaquim Ferràndiz, amb la veu de la seva esposa Pilar Umbon. Amman, capital de Jordània, és una ciutat de dos milions d'habitants, de recent creació i fundada pel rei Abdullah el 1950. Els mercats de fruita fresca del país són un reclam cridaner i acolorit tal com reflecteixen les imatges. En temps d'Alexandre Magne es va fundar una ciutat anomenada Filadèlfia, que vol dir "ciutat de l'amor fraternal". En el mateix indret els romans van construir-hi un gran teatre, actualment restaurat, amb cabuda per a 7.000 persones. L'edifici més emblemàtic de la ciutat és la Mesquita del rei Hussein en memòria del seu avi, el rei Abdullah. La cúpula de color blau domina la panoràmica. Les imatges anaven passant fins a arribar al Mont Nebo, allà on diu la Bíblia que Moisès va pujar vers la Terra Promesa. A Jerash vam poder contemplar la Porta d'Adrià eregida en honor d'aquest emperador en la seva visita l'any 129. La Porta Sud, també en honor d'Adrià, formava part de les antigues muralles i des d’aquest indret es poden veure les restes del temple de Zeus que va ser un dels més grans de les colònies romanes d'Àsia. Els colors ocres, marronosos, ataronjats, omplien la vista d'uns paisatges desèrtics de roca arenosa, bells, especials. A través de la petita pantalla vam arribar a Petita Petra, és un indret perifèric que servia d'abastiment a les caravanes de camells que anaven a Petra. Excavada a la roca s'hi troba una cisterna que recollia l'aigua de pluja i proveïa Petra. Un congost de 400 m, amb temples nabateus i monuments funeraris, fa de camí entre els pobles, on s'hi transportaven espècies, sedes, or, etc. L'arribada a Petra, nom que significa "pedra", s'hi accedeix per un sender preliminar envoltat per immensos blocs d'una pedra vermellosa que anomenen "Esperits". Una gran construcció amb 4 obeliscs senyala una tomba amb sales interiors per a rituals funeraris. Aquí, les parets amb vetes de colors no necessiten cap més guarniment; són espectaculars! Aquesta ciutat fou
8
redescoberta pel suís Burckhardt el 1812 després de 1.500 anys de restar oblidada. L'únic camí d'accés a la ciutat de Petra és un estret congost de dos Km de llargada. Els canvis de colors que ofereixen les roques reflectides pel sol, mostren una impressionant i màgica geologia. Els penya-segats de gres rosa enlluernen tota una arquitectura rupestre d'extraordinària bellesa. El Palau del Tresor, de 43 m d'alçada, recorda amb les seves columnes i capitells un temple grec. La gent del poble habitava en coves o en tendes a l'aire lliure. El 1985 Petra va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Deixant moltes coses per veure i anomenar, s'acabà la sessió abans d'hora per motius tècnics. A la Pilar i al Joaquim els sabé greu i a la poca gent que érem a la sala d'actes, també. ¿Tindrem una propera ocasió? Esperem que sí. I, suposant, que la lluna no ens fes costat, mirarem de programar-ho en una altra fase i que surti més arrodonit, tal com va passar amb les Orquídies i amb Canadà, filmacions de les quals guardem un bon record. M. DOLORS NAT I PINYOL _____________________________ XERREM Molts de vosaltres haureu llegit al tauler d’activitats la paraula “XERREM” i molts possiblement no sabeu el que es desenvolupa en els noranta minuts que dura, “diguem”, la classe, el dimarts de 7 a 8’30. Quan ens vàrem traslladar al local actual, la presidenta, Matilda Marcé, va fer saber que, per mediació de la CAL (Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana), hi havia un programa en què s’ensenyava a parlar “XERREM” en català i que això ja es feia a altres llocs de Catalunya. A mi em va semblar possible portar a terme aquestes trobades i, junt amb la Concepció Devesa, vam iniciar el primer curs i ara finalitza el segon. S’ha de dir que aquest programa és de volum variat i que les persones que assisteixen a aquestes “classes” no aporten res econòmicament. La majoria són senyores i solament tenim un senyor. La més joveneta és marroquina. Acostumen a ser un total de nou a deu persones. I tots (segons diuen) vénen molt contents. Aquestes persones (algunes) ja fa molts anys que estan entre nosaltres, però que per circumstàncies diverses sempre han parlat en castellà. Ara bé, les coses canvien i algunes d’elles tenen necessitat d’aprendre i fer-se entendre entre els seus amics, familiars “afegits” i sobretot amb els seus néts, perquè aquests petits són els que els rectifiquen quan no s’expressen correctament. Doncs bé, suposo que amb tot el que he explicat, ara sí que sabreu el que fem a “XERREM”. M. ROSA IBÁÑEZ
9
IGNORADES PERÒ DESITJADES Ignorades però desitjades és el títol suggerent del llibre sobre les dones a la Catalunya Republicana del 1931-1936 i del qual el dia 4 de juny es féu la presentació a l'Ateneu. Amb la sala d'actes mig plena, l'autor del llibre, Josep Lluís Martín i Berbois, acompanyat per Matilde Marcé, presidenta de l'Ateneu, i Núria Balada, directora de l'Institut Català de la Dona, explicà el contingut d'aquest llibre, el títol del qual té ham, ja que no va quedar clar (per això cal comprar el llibre, entre altres raons) de si eren desitjades les dones d'aquells temps, políticament o/i també, sexualment. Josep Lluís Martín que, des del 2005 ja ha publicat 7 llibres, ens explicà les greus dificultats en què es trobaven les dones per poder votar, principalment perquè els homes els posaven tot tipus d'entrebancs. La revista setmanal El Temps, en el núm. 1512, pàg. 55, es fa ressò d'aquest últim llibre de Martín i Berbois. Cal destacar, doncs, la importància històrica que té per a tothom aquest llibre, però potser, en especial, per a totes les dones! Francesc Macià va dir que no hi havia llei per a poder votar les dones i, havent-hi fet un cens el 1932 a Barcelona, aquest s'amagà perquè es tenia por que si votaven les dones es decantessin pel vot conservador de la Lliga i no pas pel d'Esquerra Republicana de Catalunya. Com a curiositat cal dir que, en la Dictadura de Primo de Rivera, hi havia una alcaldessa, algunes regidores i 13 dones llicenciades. Com a anècdotes, potser cal remarcar el que un diputat va dir sobre les dones:"No poden votar perquè tenen problemes hormonals"! Una altra dona, aquesta, tirant pedres sobre la pròpia teulada, va deixar anar:"Les dones no es mereixen votar". Sembla, però, que ho digué per ordres del partit on militava. Finalment el novembre de 1933 la dona va poder votar! La mare de la Matilde s'emocionà la primera vegada que va poder posar la papereta dins de l'urna; ho explicà així, també un xic emocionada, la seva filla. Molt ha plogut des de llavors i, afortunadament, avui les dones ja no tenim cap impediment legal que no ens deixi fer sentir la nostra veu a les urnes de torn. El proper mes de novembre farà 80 anys d'aquella efemèride, potser que ho celebréssim! M. DOLORS NAT I PINYOL 10
TEATRE - ELS ALTRES LÍMITS Els joves del Grup de Teatre Margarida Xirgu de l'Ateneu, han decidit dividir en dues parts les representacions que han estat preparant per a aquesta temporada. Així, el mes de maig ens van oferir la primera, l'obra Teràpia, mentre que el dissabte dia 8 de juny vam poder assistir a la segona de les seves propostes, l'obra Els altres límits, de Joan Cornudella i Antonio Gómez. En aquesta segona obra, ens van traslladar a un futur llunyà, de més de cinc-cents anys, on els humans d'aquell moment, els Wentsis una societat, en teoria, més ordenada i civilitzada que la nostra, ens presenta una conferència virtual sobre els adolescents "pubertaris" del segle XXI. La característica principal d'aquesta es basa en el fet que els "conillets d'índies" utilitzats en l'experiment no són més que joves del mateix segle XXI, clonats a base de restes trobades en un jaciment arqueològic. L'obra és una crítica del món dels joves actuals, amb els seus estereotips i valors decadents, però alhora solidaris i carregats d'amor i sentiments. Una proposta interessant que, a banda dels moments d'humor característics de les obres de l'autor, Joan Cornudella, també ens invita a la reflexió i l'anàlisi d'un dels aspectes, per què no dir-ho? força important de la societat actual com és el món dels joves. D’altra banda també ens trasllada a la segona de les societats presentades, la dels Wentsis, una civilització, en teoria, perfecta i organitzada que, a l'hora de relacionar-se amb individus, també en teoria, inferiors a ells, no dubta de tractar-los amb menyspreu, de forma repressiva, cruel i vexatòria, carregada de tics feixistes i autoritaris, que porten a l’eliminació dels subjectes un cop han complert amb la seva fase d'utilitat. Potser una crítica al tracte que el món occidental dóna a aquells que considera "inferiors”. En resum, una proposta interessant que els joves actors de l'Ateneu van saber tirar endavant molt correctament i copsant l'atenció d'un públic atent i interessat en el que els estaven mostrant. Esperem amb delit poder veure les propostes que ens tenen reservades per al curs vinent. CARLES FARRÉS I PINÓS
11
LA CAIGUDA DE LA CASA USHER El diumenge dia 9, a les 12 del migdia, en un horari totalment excepcional, els infantils del Grup Teatral Margarida Xirgu de l’Ateneu, ens oferiren la representació de La Caiguda de la casa Usher, adaptació de Poe, un musical que va escriure Dagoll Dagom a partir d’una sèrie de relats d’Edgar Allan Poe. És una peça amb presències fantasmagòriques i personatges que oscil·len entre la vida i la mort, etc., però els nostres joves actors volien fer una obra de por i se’n van sortir molt bé. La representació va ser un èxit, com ja imaginàvem després de la seva actuació a la Mostra de Teatre Amateur Infantil de Catalunya El Roger, que és qui dirigeix el grup, ens explicava en un article publicat el mes de maig, que ells han tret la música perquè encara no s’atreveixen a cantar; però veient com ho fan de bé, creiem que aviat ballaran i cantaran. ATENEU
12
Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” número 304 als Jardins Artigas de la Pobla de Lillet. Dissabte 15 de juny de 2013. El dissabte 15 de juny, a 2/4 de 8 del matí, vam sortir en direcció a Berga, important població de l’alta vall del Llobregat, capital de la comarca del Berguedà, on vam aturar-nos per esmorzar. De Berga vam emprendre novament el viatge fins a la Pobla de Lillet, de la mateixa comarca, per traslladar-nos fins als Jardins Artigues amb el Ferrocarril Turístic de l’Alt Llobregat, anomenat antigament Tren del Ciment. La primera parada del tren és al Centre de La Pobla i la segona parada era la nostra, dels Jardins Artigas. Entrant als Jardins Artigas, la senyoreta Fina ens va fer de guia per tot el recorregut i ens va explicar l’origen dels Jardins: A principis del segle XX Eusebi Güell i Bacigalupi va fundar, al Clot del Moro, la primera fàbrica de ciment Pórtland de Catalunya, coneguda amb el nom d’Asland. Per alimentar els forns s’utilitzava el carbó que s’extreia de les mines del Catllaràs; la considerable distància entre el nucli de població de la Pobla de Lillet i l’explotació minera va portar Eusebi Güell a encarregar a l’arquitecte Antoni Gaudí el projecte del Xalet del Catllaràs com a habitatge per als treballadors i enginyers de les mines. Durant la seva estada a la Vall de Lillet, Gaudí es va allotjar a casa dels Srs. Artigas, propietaris d’una de les fàbriques més pròsperes de l’època. En agraïment a l’hospitalitat rebuda, Gaudí els va regalar el disseny d’un jardí en un terreny que la família tenia just davant casa seva i la fàbrica tèxtil. D’aquí van néixer els Jardins Artigas, obra on natura i arquitectura es fusionen en perfecta harmonia. Passejant pel Jardí, trobem la Font de la Cascada, on l’aigua brolla per un eix central de pedra tosca i una base de pedres rodones procedents del riu. Al costat hi ha un banc de trencadís que invita a descansar. Trobem la Font del Lleó, amb un bou, una àguila i un lleó. Arribem a La Gruta, on veiem un arc catenari i al seu interior la Font de la Magnèsia. Després passem per La Glorieta, símbol emblemàtic que presideix el jardí que fa de mirador. Hi ha un berenador on la família Artigas anava a passar les tardes. Novament vam pujar al trenet que ens va portar on teníem l’autocar aparcat. Per una carretera amb molts revolts vam arribar al restaurant Puigcercós als afores de Borredà, on vàrem dinar. L’excursió de juliol es farà el dissabte 13 i es visitarà la Catedral de Tarragona. Inscripcions el dimarts dia 2.
MARTÍ GUERRERO I COTS
13
INAUGURACIÓ DE LA 61a. EXPOSICIÓ DE DIBUIX I PINTURA DE L’AULA RAFAEL GARRICH Com és habitual, el mes de juny és l’inici de les vacances per a totes aquelles persones que han dedicat part del seu temps a créixer en alguna matèria que consideren interessant. L’ Ateneu també ha acabat els cursos que ofereix i, ens consta, que han estat seguits amb interès per part dels assistents. De tot aquest fruit, per les seves característiques, solament podem gaudir-ne i tenir una visió externa en els tallers de teatre infantil per les seves representacions, com també és el cas de l’aula de dibuix i pintura que ens ofereixen la mostra dels seus treballs, en l’exposició inaugurada el dia 29 de juny al nostre local. La mostra ha reunit un conjunt d’obres força interessants: enguany ha dominat més el dibuix que la pintura i ha estat més present el retrat que en altres ocasions. No sóc entesa en la matèria, però puc dir que aquests retrats han cridat la meva atenció, en cada un d’ells m’ha semblat veure reflectit un caràcter, no són retrats sense vida: tampoc els manca atractiu ni qualitat en altres obres de diversos temes, present en cada quadre la mà i l’estil de l’autor. És agradable comprovar que les exposicions de l’Ateneu, aquesta és la 61, desperten força interès com ho demostra la nombrosa assistència de públic. La presidenta Matilde Marcé ens va dirigir unes breus paraules donant-nos la benvinguda als assistents i la felicitació als expositors: tot seguit el professor del curs, Emili Bona, ens va transmetre la seva satisfacció pel nivell aconseguit pels alumnes i les obres presentades, també va ressaltar l’agradable convivència assolida durant el curs. L’ Ateneu ens va convidar a una copa de cava mentre els assistents fèiem tertúlia. Volem recordar que l’exposició romandrà oberta fins al 12 de juny. Text: CARME JORBA Fotos: MARIA ESLAVA
14
FESTA MAJOR 2013 Com cada any, en arribar Sant Joan, el nostre barri ha celebrat la seva Festa Major. Si l’any passat va durar 10 dies, aquest any només n’han estat 5, la festa de Sant Joan mana i La Talaia, la Comissió de Festes, ha hagut de filar prim per encabir-hi la munió d’activitats que s’han dut a terme. Sí, han estat moltíssimes i, per descomptat, no podem fer-ne una crònica de totes i ens centrarem en algunes. En el concurs d’aparadors de les botigues, l’Emili Bona, com altres vegades, en va fer de jurat. PREGONS Aquest any els pregons, el central i el del carrer del Xipreret, no van coincidir, per tant qui va voler va poder anar a tots dos. De coincidències, però, n’hi va haver i sap greu perquè no es pot anar a tot arreu. El dijous 20 de juny a l’hora que l’actor Albert Adrià feia el pregó a la plaça de l’Ajuntament, a l’Ateneu inauguràvem la 61a Exposició de pintura i dibuix i, l’endemà mentre es feia el tradicional pregó del carrer del Xipreret al pati del Museu d’Història, el Grup New Gospel, que assaja al nostre estatge, feia un concert als jardins de la Biblioteca de Can Sumarro! Pepi Ventura de cal Naré va fer el pregó enguany del carrer del Xipreret, un pregó que va començar amb quatre apunts d’història de la nostra ciutat seguits de simpàtics records d’infantesa que van arrencar una rialla o un somriure en algun moment i que van fer desfilar tota una corrua de noms d’aquells infants del carrer i dels seus jocs i que va acabar amb calorosos aplaudiments per a la pregonera. Com cada any, després del pregó, hi ha una actuació “cultural”, aquest any, els organitzadors ens van sorprendre amb un concert de rumbes a càrrec del Grup Rumba sin Rumbo, tres joves veïns del carrer que van ser molt aplaudits. MOSTRA D’ART AL CARRER Com ja comença a ser tradicional també, l’Ateneu va muntar la parada on s’exposen obres dels nostres pintors. Emili Bona, vestit amb un quimono, mostrava, a les persones que s’aturaven a la parada, la tècnica de la pintura japonesa. L’acompanyaven dues de les nostres puntaires, la Rosalia Desire i la Maria Lòpez, a qui donem les gràcies per estar sempre al peu del canó. BALLADA DE SARDANES MEMORIAL JAUME REVENTÓS Per a l’Ateneu aquest és l’acte més important de la Festa Major. Era el diumenge 23, que per a alguns socis de l’Ateneu va començar ben d’hora: a les 9 del matí ja érem a la plaça de l’Ajuntament, al costat de membres de La Talaia, preparant l’esmorzar per als grups de gegants, caps grossos, etc. que formaven part del cercavila.
15
A tres quarts de dotze, amb la cobla Vila d’Olesa a punt dalt de la tarima, com a presidenta de l’Ateneu vaig presentar el Memorial alhora que anunciava que l’any que ve l’Ateneu tenia la intenció de fer un homenatge més important a Jaume Reventós al qual s’havia sumat l’Ajuntament com li havia dit el senyor Graells, regidor de Cultura. LA FLAMA DEL CANIGÓ Com també ja és tradició, al vespre de Sant Joan, la Flama del Canigó arribava a la plaça de l’Ajuntament i era repartida als representants dels barris de Bellvitge i Santa Eulàlia. Després que el Col·lectiu Verba del Centre Catòlic fes la lectura de poemes de Salvador Espriu i Joan Maragall adients a la festa i de la presentació del Ninot fet pel Grup de Botigues del Centre i Sant Josep, es va llegir el Manifest de la Flama del Canigó escrit per Antoni Pladevall i Font, capellà i historiador, membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Tot seguit, s’iniciava el recorregut que havia de portar la Flama a les dues fites que tenia aquest any tenia: encendre la foguera a la plaça de la Mare de Déu de Montserrat i una estelada de llum a la rambla de la Marina, davant l’escola Patufet-Sant Jordi, organitzada per la delegació a l’Hospitalet de l’Assemblea Nacional Catalana. Va ser molt emotiu veure com unes quantes persones anaven encenent les espelmes que formaven l’estelada, encenent-les, això sí, una vegada i una altra perquè el fort vent que bufava les anava apagant. Tot un símbol del vent centralista de ponent i de la nostra tossuderia i voluntat! RONDA DE MORT A SINERA Les representacions d’aquesta obra, per raons òbvies, han quedat a banda i banda de les activitats de la Festa Major tot i que en formessin part. Aquí no en diem res ja que en trobareu una ressenya acurada en aquest mateix Xipreret. Text: MATILDE MARCÉ Fotos: ANTÒNIA CALDÉS
16
TEATRE: RONDA DE MORT A SINERA, ESPRIU / SALVAT Des del primer moment l'Ateneu es va fer ressò del que ha vingut a anomenar-se "Any Espriu", en commemoració del centenari del naixement de Salvador Espriu, una de les figures fonamentals i imprescindibles de la literatura catalana. Per aquest motiu, ja des de l'any passat, s'han anat fent tot un seguit d'actes destinats a recordar i recuperar a aquest insigne escriptor i poeta i, dintre d'aquests actes, hi figura, en un lloc molt destacat, el projecte Ronda de mort a Sinera. I dic projecte perquè consta de tres parts. La primera va començar amb la conferència que, el passat 25 d'abril, va fer a la nostra seu el professor Francesc Vallverdú sobre l'esmentat escriptor i la seva obra. Però avui voldria centrar-me en el que ha estat, sens dubte, l'acte principal d'aquest projecte, la representació de l'obra Ronda de mort a Sinera, obra basada en textos, relats i poemes de Salvador Espriu i muntatge de Ricard Salvat. Parlar simplement de "representació" no seria just pel que ha significat aquest muntatge. Primer de tot per la gran quantitat de personatges que la conformen, més de seixanta, i que s'ha hagut de dur a terme amb una trentena d'actors, amb la corresponent coordinació, tant a nivell d'assajos com de direcció i regidoria, la motivació, i, perquè no dir-ho, alliçonament perquè el llenguatge d'Espriu, sovint, no és senzill ni fàcil d'entendre, i per tant, hi havia tot una tasca en aquest sentit de cara als propis actors. Tot plegat, hores i hores de feina. En segon lloc, el muntatge en si, que, de bon començament, es va voler que es dugues a terme a la nostra seu, amb les limitacions d'espai i tècniques que això podia comportar. L'adequació d'espais, com l'escenari o la pròpia sala on s'havia de representar l'obra, ja significaven tot un handicap. L'ambició de Joan Soto, ideòleg i director del projecte, i els seus col·laboradors, no es quedava tan sols en la idea de tirar endavant el projecte. Al meu entendre, volien que tot plegat fos perfecte i que, quan aquest acabés, fos tot un referent dintre del que podria significar en l'àmbit del teatre amateur, tant a la nostra ciutat com a Catalunya. Un esforç més a afegir al que he pogut comentar anteriorment. No us explicaré, en aquestes ratlles, el que és Ronda de mort a Sinera, ni la seva història ni el que ha significat aquest muntatge dintre del context del teatre català i europeu, ja que ha estat explicat abastament en articles anteriors en el Xipreret, com el que ens va presentar Jaume Miró el passat mes de juny. Avui vull parlar del que, com a espectador, vaig poder veure en el moment en
17
què, el dissabte 29 de juny de 2013, a les 6 de la tarda, s'aixecava el teló a la sala d'actes de l'Ateneu. Ronda de mort a Sinera comença precisament amb això, amb aquest personatge que apareix constantment durant tota l'obra i que no diu ni una sola paraula durant tota la representació, la Mort, mut testimoni de l'esdevenidor de les generacions humanes. A partir d'aquí, i la posterior introducció, l'obra ens trasllada, algunes vegades de forma seriosa i altres en un to més humorístic, per tot un seguit de relats, històries i contes que no deixen de ser una revisió del que és la condició humana, les seves penes i misèries, la crítica cap aquells que la regeixen o la controlen, per acabar fent-nos veure que, moltes vegades, els responsables de tot plegat som nosaltres mateixos. El lligam d'aquestes històries ve representat pels diversos nexes en què una Ariadna gentil ens guia per una vida en la qual, a vegades, com Teseu, estem disposats a sortir del laberint, i en altres, com Salom, veiem que no en sortirem pas mai, i que, ineludiblement, en sortim o no, el final sempre serà el mateix, la mort. Fàcil d’entendre? Potser sí, o potser no. O potser cada un dels que vam assistir a la representació ho vam entendre d'una manera, o d'una altra, però crec que el missatge final és ben clar, que la fi de tots plegats és la mort. Però de retruc, en el rerefons de l'obra i com a missatge fonamental d'Espriu, també hi ha la revelació brutal i crua que ens ve a dir que la mort no només pot sobrevenir a les persones, i que els pobles, les cultures i, sobretot, les seves llengües, també poden ser víctimes de la mort. En la meva humil opinió, contra aquesta mort, no tan sols hi podem lluitar, sinó que tenim el deure i l'obligació de fer-ho. Això ens fa adonar-nos de la vigència d'aquesta obra i dels textos d'Espriu. Des d’aquestes pàgines vull felicitar tant l'equip directiu, tècnic, de coordinació i suport com tot l'elenc d'actrius i actors que han participat en aquest muntatge i que han complert, sobradament i amb escreix, la missió que s'havien proposat. Chapeau. He de confessar que no en vaig tenir prou de veure-la una sola vegada i que l'endemà vaig tornar. Lamentablement, per a mi, no vaig poder repetir. L'èxit de públic ha estat aclaparador i s'ha hagut de penjar el cartell d'entrades exhaurides en totes i cada una de les quatre representacions que es van fer. Gràcies a tots els que heu vingut a veure l'obra, pels vostres suport i col·laboració. Text: CARLES FARRÉS I PINÓS Fotos: ANTÒNIA CALDÉS
18
CALDERS A L’ESCENARI A benefici de l’Associació de familiars de malalts d’Alzheimer
No és una novetat que l’Ateneu és una entitat oberta que ha col·laborat i participa amb altres entitats i associacions de la nostra ciutat. Una d’aquestes és l’Associació de familiars de malalts d’Alzheimer de l’Hospitalet, amb qui hem participat conjuntament en diversos actes i representacions. Enguany no hauria de ser diferent i, per tant, el dissabte dia 21 de setembre, a 2/4 de 9 del vespre, a l’auditori Barradas (Rbla. de Just Oliveras, núm.54) el grup de teatre Margarida Xirgu, de l’Ateneu, representarà l’obra Calders a l’escenari, a benefici de l’esmentada Associació. Aquesta obra ja va ser representada, a la nostra seu, els passats dies 1 i 2 de desembre. Aquells de vosaltres que no vau poder venir o vulgueu tornar-la a veure, ara en tindreu l’oportunitat. Us hi esperem, és per una bona causa. ATENEU
_________________________________
BIBLIOTECA Anem avançant en la preparació de la nostra biblioteca. A partir del proper mes de setembre tots els socis i sòcies ja podreu treure llibres en préstec. Tenim a la vostra disposició els volums en català. Seguim treballant per què ben aviat pugueu venir a llegir a l’espai que hi dedicarem i també tingueu al vostre abast els volums en castellà. ATENEU
19
2013, ANY SALVADOR ESPRIU UN CAS D’ESCRIPTOR PRECOÇ De ben pocs escriptors pot dir-se que hagin publicat cap llibre abans dels vint anys. Espriu, tanmateix, n’havia publicat no un de sol sinó tres. És clar que això no hauria estat possible si, a més de comptar amb un talent especial per a la creació literària, no hagués gaudit d’una formació privilegiada. De fet, des de bon començament, el seu pare es preocupà vivament i il·lusionada de la seua formació, i, per a l’etapa infantil, li buscà un col·legi que seguia la pedagogia més innovadora aleshores, la de Maria Montessori. No cal dir, d’altra banda, que tenia a la seua disposició tota mena de lectures, distracció que ajudà a fer-li més suportables els dos anys que hagué de romandre allitat per superar una malaltia aleshores força greu. L’ambient familiar també hi fou favorable, sobretot perquè el seu pare –home d’una àmplia curiositat però limitat per una visió disminuïda: coroïditis- el feia acompanyar-lo a les seues tertúlies. Fet i fet, Francesc Espriu (1975-1940), el pare, l’influí força en la seua manera d’entendre el món, tot i la diferència de caràcter.
(1926. Salvador Espriu afores d’Arenys de Mar.)
als
Així les coses, ja abans de finalitzar el Batxillerat, escriu Israel (1929), un recull de proses en castellà –com havia estat la seua formació escolar, que coincidí amb la Dictadura de Primo de Ribera- ambientades en l’Antic Testament. Cal suposar que l’encoratjament del seu pare hi fou decisiu, ja que el féu imprimir per regalar-lo a les seves amistats. Quelcom de similar ocorregué amb el llibre següent, El doctor Rip (1931), ja en català, una novel·la per a la qual Francesc Espriu aconseguí que un autor de prestigi i aleshores de moda, Carles Soldevila, li escrigués
20
un pròleg. I en definitiva, aquests dos llibres fixaren sengles trets de gran part del que escriuria en avant: d’un costat, l’afecció als motius bíblics; per un altre, la insistència en el tema de la precarietat i la finitud de la condició humana, com el lector ja haurà sospitat pel nom del protagonista. És molt possible que l’interés per les històries bíbliques, així com les referències als xafardejos vilatans d’Arenys de Mar –tan freqüents en obres posteriors-, li vingués en bona part al tracte amb la seva tia Maria, una germana conca de la seva mare de la qual era el nebot predilecte. En el poema “Rars ecos pels tombants”, ho explicaria així: La tia Maria llegia sovint en llibres molt savis maleses i crims. Em deia que l’home va ser fet així, que cal estimar-lo, vell orb assassí. Quan queia la pluja damunt gessamins, contava disbauxes del sant rei David. Després, sense moure’s, m’obria camins, enllà de l’escuma d’aquest mar antic.
Petit, m’allunyava, a lloms de dofins, per freus neguitosos, anquines, perills. De cop m’acollien els braços del Nil, sentia mesclar-se mots grecs amb llatins. La tia Maria, rient-se de mi, passava bugada de tots els veïns. Per res no hi planyia sabó ni lleixiu, a part no quedava cap fil dels ordits. [...]
Després vindria Laia (1931), novel·la d’ambient pobletà i mariner, a diferència de l’anterior, més aviat urbana. En aquesta nova narració, el seu món “grotesc”, com ell diria, comença a prendre forma, i l’anàlisi psicològica coherent dels protagonistes, predominant en El doctor Rip, deixa pas a una galeria de tipus estranys d’una població costanera i de pescadors, com ara la mateixa vila d’Arenys de Mar, o sigui l’embrió de la mítica Sinera. (Si invertim el mot d’Arenys i canviem la y grega per la llatina, el resultat és el topònim ideat pel nostre escriptor.) I serà a partir de Laia que apareixeran sovint en l’obra d’Espriu uns mateixos personatges de mena més o menys marginal, bastits a partir de coneixences directes del propi escriptor o de les llegendes locals. Vegeu-ne una mostra en el poema narratiu “Baralla de dos cecs captaires”, que ja apareix en la primera edició de Les cançons d’Ariadna (1949): Per negocis rivals de cantonada, estrategs de la nit ara combaten. Un inútil fanal
il·luminava aquell odi brutal de mans i plagues blanquinoses dels ulls sense mirada.
21
S’escometen tots dos, garrots enlaire: ferocitat atroç de brontosaures. Aguditzen sentits d’oïda i tacte, cautelosos, subtils, per situar-se en el terreny potser més favorable al resultat final de la topada. No falla ni un sol cop l’endevinada de l’’ombra contra l’ombra. S’esbotzaven els cranis afaitats –pedra picada-
i fins el moll de l’os de l’espinada. Després de llarga estona de baralla, un d’ells cau fent un crit als peus de l’altre i no es belluga més. Tot ple de nafres, el vencedor s’ajup orientant-se per la sang que s’escola del cadàver. La roba va palpant amb molta pausa, davalla vers l’infern de les butxaques i el buida del pecat de la xavalla.
També aquesta tendència a la caracterització expressionista, la devia l’escriptor, segons ell mateix explicava, a la influència paterna. Francesc Espriu, artista afeccionat però amb un bon domini del dibuix, havia pintat de jove un seguit de caricatures de personatges de Sinera, que la família tenia emmarcades.
(Francesc Espriu al seu despatx de notari a Barcelona)
Fet i fet, pot dir-se que aquella fidelitat de Salvador Espriu al país, tan insistida al llarg de la seua obra, es produïa reforçada per la complaença en els seus orígens familiars. ANTONI PRATS
22
COL·LABORACIONS HOMENATGE A RAMON FERNÁNDEZ JURADO El passat dia 1 de juny, es va homenatjar a Castelldefels el que havia estat soci del nostre Ateneu, Ramon Fernández Jurado. Aquest homenatge es va fer d’una forma reivindicativa perquè el passat 12 de desembre un decret de l’Alcaldia de Castelldefels canviava el nom de la Biblioteca Municipal, que portava el de Ramon Fernández Jurado, amb motiu del trasllat del Servei a un edifici nou del carrer del Bisbe Urquinaona. Es demana que la Biblioteca en el nou emplaçament continuï portant el mateix nom. Fernández Jurado va viure els darrers anys de la seva vida a Castelldefels prop dels seus fills. Quan hi va arribar, tot seguit col·laborà amb el Grup de Poesia Alga fent-hi aportacions molt interessants i va crear l’Associació Esperantista de Castelldefels. L’any 1983 va ésser elegit regidor de l’Ajuntament de Castelldefels, A les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 1984 va resultar elegit, però, estant ja en la fase terminal de la seva malaltia, només va poder participar en la Sessió Constitutiva del Parlament. L’homenatge va ésser un acte molt ben coordinat, es va fer repàs de la seva vida, es van recitar algunes de les poesies que havia escrit, la seva néta Karen va ballar i cantar una cançó i alguns dels qui l’havíem conegut li vàrem dedicar algunes paraules. A l’acte a més de la seva néta també hi van assistir la seva vídua Pilar i la filla Virgínia. Fernández Jurado va néixer a Almeria de família molt humil, quan tenia 4 anys, la seva família, es traslladà a Barcelona i s’instal·là a l’ex-vila de Gràcia. En el seu afany per a adquirir coneixements, es feu assidu de centres obrers i de biblioteques. Allí forjà les tres actituds que ja no deixarà en tota la seva vida: Un sentiment de lluita per a solucionar les injustícies que rodegen el món dels obrers, el cultiu de la llengua catalana i l’afany per a divulgar l’idioma internacional: l’Esperanto. Aprengué amb molta cura l’ofici d’ebenista, del qual sempre es sentirà molt orgullós. Dels anys 1933 al 1935, féu classes d’esperanto. L’any 1936, quan els militars s’aixecaren contra la República legalment constituïda, juntament amb moltíssims obrers, van agafar les armes i aconseguiren aixafar la rebel·lió. Seguidament marxà voluntari al front d’Aragó. Durant la guerra civil, fou ferit 7 vegades i finalment caigué presoner i, després de passar per diverses presons, va anar a raure a la presó Model de Barcelona. Dins de la presó estudià català, francès i taquigrafia. Sortint de la presó, l’any 42, va intentar reorganitzar la UGT i va ajudar la guerrilla urbana en contra del franquisme. Finalment, perseguit per la policia, va marxar a França i d’allà a Xile.
23
A Xile va passar-hi 17 anys treballant del seu ofici d’ebenista i, en lloc de dedicar-se a guanyar diners com varen fer molts exiliats, es va dedicar a col·laborar en diverses publicacions obreres, a escriure poesies i fer de locutor de ràdio. Tornat a Barcelona l’any 1964, es va instal·lar a Bellvitge i va treballar novament en el ram de la fusta. Participà en concursos literaris i obtingué molts premis de poesia: a Manlleu, Sants. Poble Nou, Osca, Badalona, Mataró , Prat de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, Bellvitge, Moià, etc. L’any 1975 es va presentar a examen a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona i va obtenir el títol oficial de professor de català. Va fer cursos de català a funcionaris de l’Ajuntament i en diverses escoles, centres obrers de Barcelona i Bellvitge. Féu traduccions i correccions de nombroses revistes. Durant alguns anys va ésser membre del Jurat dels Jocs Florals Internacionals d’Esperanto. De Bellvitge es va traslladar a viure a Castelldefels prop dels seus fills. Malgrat les portentoses facultats intel·lectuals que posseïa, l’oratòria, la facilitat amb què escrivia , una memòria prodigiosa, la capacitat de treballar en múltiples activitats amb plena eficàcia, el que destacava d’ell excepcionalment, era el tracte humà: l’amistat, el respecte a tot i a tots. La prova del respecte que tenia a conviccions personals diferents a la seves, la comprovem en el seu últim llibre, on explica que el gran amic de la seva vida va ésser un anarquista anomenat Domingo Massachs. També el que subscriu aquestes ratlles ho pot testimoniar. Tenir una ideologia diferent de la socialista- com és la georgista- no va representar cap obstacle per gaudir de la seva amistat durant els últims 20 anys de la seva vida i junts amb les respectives esposes assistir a congressos esperantistes d’Alemanya, Hongria, Bèlgica, Madrid, Múrcia, Màlaga, Saragossa, etc. Fernández Jurado va ésser el que em donà a conèixer l’Ateneu i des de llavors en sóc soci. La pedagoga Marta Mata va escriure: “Fernández Jurado és un home de grans sentiments, de pensament i experiència purificada com el vi més noble, que ens lliurava la seva vida de treballador i de lluitador per la Pau i la Llibertat”. De l’empremta que va deixar en els llocs on va viure, en tenim prova a Bellvitge, amb una Biblioteca amb el seu nom i un monòlit al passeig Central. A Castelldefels una Biblioteca també amb el seu nom, l’Associació d’Esperanto i una placa a la plaça de l’Esperanto. Acabarem amb el lema reivindicatiu de l’homenatge: A Castelldefels volem la BIBLIOTECA RAMON FERNÁNDEZ JURADO!! MARTÍ GUERRERO I COTS
24
ELS MALÀNIMA
En aquest any de commemoració del centenari del naixement de Salvador Espriu, algunes veus arriscades insinuen que, a nivell nacional, l’efemèride està passant massa desapercebuda pel gran públic. És això cert? Des del nostre racó de l’Hospitalet es fa difícil saber-ho, però del que estem segurs és que a l’Ateneu no hem regatejat esforços, mitjans i temps, per celebrar dignament l’aniversari d’un dels nostres grans poetes. Enmig d’aquesta atmosfera espriuana, fa algunes setmanes, vaig recuperar una entrevista que en Lluís Busquets i Grabulosa va fer a Salvador Espriu, l’agost de 1978, per al suplement en català “Cap de setmana”, que publicava llavors el diari El Correo Catalán. Entre les diverses preguntes que tenia la conversa, n’hi havia una que li demanava quines eren, per a ell, les deu millors novel·les de la literatura. Espriu respongué que la millor de totes, a molta distància de la resta, era El Quixot. Després Guerra i pau, Pickwick, La Cartoixa de Parma, Els Malànima, ... Els Malànima? Mai n’havia sentit a parlar. I suposo que molts de vosaltres, a hores d’ara, tampoc en sabeu res. Tanmateix, per aquelles casualitats de la vida, no fa gaire, l’atzar me la va posar a les mans, en l’edició que en féu Edicions Proa, per a la seva prestigiosa col·lecció A tot vent, l’any 1930. La mateixa editorial la va tornar a reeditar l’any 2004, ara en la biblioteca Clàssics Universals. La traducció de l’italià (o sicilià?) estigué a càrrec de Miquel Llor, autor de la llegendària Laura a la ciutat dels sants. Els Malànima – I Malavoglia, en l’original - de Giovanni Verga, és, des del meu modest punt de vista, una novel·la magistral. D’aquelles que deixen petja. Tot i que al principi et sents aclaparat pels nombrosos sobrenoms – la Feixuga, en Campana de Fusta, en Mosca Morta, etc.que l’autor utilitza per identificar els personatges, així com pels refranys i dites populars sicilianes, l’obra atrau fortament. Publicada el 1881, Els Malànima és una novel·la coral, que es situa en el petit poble d’Acci Trezza, prop de Catània. L’acció principal gira al voltant d’una família de pescadors, els Toscano, que pateixen un seguit d’esdeveniments desafortunats, que els enfonsa cada cop més en la misèria i els aboca a situacions desesperades i tràgiques. El patró Anton, l’avi de la família, és la figura a l’entorn de la qual es mouen els fills, els néts i la resta de vilatans, amb les seves debilitats. 25
Les desgràcies de la família Toscano comencen amb el naufragi de la barca de la seva propietat, la Providència, que causa la mort del fill gran, quan intentaven emprendre un negoci de venda de tramussos. El revés els deixa més arruïnats i endeutats del que estaven i no els queda més remei que vendre’s la casa als especuladors del poble. La recuperació de la llar perduda esdevé una fita, una obsessió, per la qual tots lluiten, a vegades temeràriament. Però envoltats com estan per l’adversitat, l’objectiu que persegueixen es veu cada vegada més lluny. No és fins al final de la novel·la, que la sort els comença a somriure. Un dels néts ho fa possible. La situació de desgràcia permanent es capgira i s’albira un futur millor. Malauradament, però, queden pocs supervivents entre els Toscano per gaudir-lo. La novel·la de Verga (18401922), que tant va agradar a Salvador Espriu i que el reconegut director italià Luchino Visconti adaptà al cinema amb el títol La terra trema, l’any 1948, és una mostra de la lluita de l’home contra la dissort i dels esforços a què es veu impel·lit per cobrir les seves necessitats més bàsiques. Dit d’una altra manera, per no resignar-se a ser un vençut. Llegida amb ulls d’ara, la trama que configura Els Malànima és un reflex ben actual dels casos de desnonaments, d’aturats sense perspectives de futur, de les estafes dels usurers, de les emigracions per buscar feina, de la falta d’uns mínims ingressos per menjar, etc., a què ens té abocats la despietada crisi econòmica i financera d’aquest inici del segle XXI. PERE JUHÉ I ORIOL
26
HO SABÍEU? MENJAR I BEURE A L’EDAT MITJANA (I) Quan érem petits ens quedàvem embadalits escoltant històries medievals amb princeses que vivien en castells, i cavallers vestits amb armadures que lluitaven en les guerres i, per descomptat invariablement, en sortien vencedors. Imaginàvem que els habitants dels llogarrets que hi havia als peus del castell tenien una existència bucòlica, malgrat estar al servei de comtes i reis, caçant a estones, tallant arbres, cultivant la terra, etc. Tot molt bonic. Jo pensava que m’hauria agradat viure en aquells temps. Amb el pas dels anys, però, he anat sabent que la realitat no era aquesta, ni de bon tros. Els cavallers els ferien o mataven en les guerres, les princeses passaven fred i penúries en els seus castells, i no cal dir que els vilatans estaven ben desemparats i tenien l’obligació de pagar el que demanaven els senyors per poder sobreviure, si no, fins i tot els mataven i els cremaven llurs cabanyes A més a més no hi havia menjar per a tothom i el poble passava molta fam. El blat era un aliment de primeríssima necessitat, no cal dir-ho, ja que amb ell elaboraven el pa i feien farinetes, que de vegades eren l’únic aliment que els pobres podien permetre’s. En realitat, els costums alimentaris i la manera de preparar els menjars eren diferents dels actuals. Es cuinava directament damunt del foc o bé sobre reixetes de ferro i en olles o forns. La conservació de la carn o el peix era complicada –no tenien els mitjans que avui coneixem, com frigorífics, congeladors...- i l’única manera de poder guardar aquestes viandes molt de temps era fent-les assecar o salar-les. És per això que, per si de cas no era prou fresca, abans de cuinar la carn, la rentaven i fins i tot l’escaldaven. D’altra banda, l’abundància i la qualitat de les menges eren considerades símbols de poder i els reis, nobles i bisbes competien per tenir ben plenes les seves taules. Com més quantitat en mostraven – sobretot carn rostida- més importants eren valorats. Consumien carns fortes: bou, vaca, cabra, xais de més de dos anys –al contrari d’ara que volem que sigui ben tendreta-. Les costelletes de be, que tant apreciem nosaltres, les menyspreaven, hi trobaven massa ossos, i, de fet, només volien les espatlles i les cuixes, rostides i, sobretot la cua, que trobaven que era el tall més exquisit. Del porc en feien embotits i pernils i el greix i la cansalada l’utilitzaven per a
27
cuinar. També menjaven cabrits o porquets, farcits amb els seus budells, però no amb el fetge, que servien a part. De l’aviram el que més els agradava eren les gallines, després, però amb diferència, el capó, la perdiu, el colomí, el paó, l’oca, l’ànec... El pollastre, que avui és l’au que més mengem, no el consumien. El peix tenia la seva importància, ja que hi havia uns cent cinquanta dies a l’any en els quals l’església decretava que no es podia menjar carn. Aquesta prohibició, però, només servia per al poble, perquè els poderosos pagaven una certa quantitat de diners (butlles) i se’ls dispensava d’aquest deure. Seguien menjant la carn, que tant els agradava i apa, a patir les molèsties de la “gota”. El peix fresc només es consumia en els emplaçaments mariners –i no sempre-, el més normal era menjar-lo sec o salat. La varietat de peixos que es coneixien era bastant nombrosa. A excepció de la truita i el barb, tots eren de mar: congre, tonyina, sardina, seitó, llisa, esturió, salmó, emperador. El lluç, encara que el coneixien, no l’apreciaven, ja que no el consideraven bo per salar-lo o assecar-lo, i fresc ja sabem que no aguanta gaire. També podem afegir a la llista el calamar, el pop i la sípia, però res de marisc. Avui acabo aquí, però us explicaré en propers Xiprerets més coses sobre com menjaven els nostres avantpassats, cal parlar de les fruites, les verdures, les begudes, ah! i de les espècies, que en aquella època consideraven molt importants. També us donaré alguna recepta culinària de l’edat mitjana, per si us animeu a fer-la, i el títol d’un llibre on en podeu trobar moltes més. Fins al setembre. Que passeu un bon estiu! ANTÒNIA CALDÉS
28
BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, dolors Nat. Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Maria Eslava, Carles Farrés, Martí Guerrero, M.Rosa Ibáñez, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M.Dolors Nat, Antoni Prats.
L’ATENEU US DESITJA QUE PASSEU UN BON ESTIU. FINS AL SETEMBRE!
ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS CURSOS I TALLERS DEL PROPER CURS 2013-2014 INFORMACIÓ A SECRETARIA DE DILLUNS A DIVENDRES, DE 6 A 8 DEL VESPRE.