13-11 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXIV– Núm. 374 NOVEMBRE 2013

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE NOVEMBRE DISSABTE 16, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 308, visita a la cartoixa de Santa Maria d’Escaladei. Scala Dei. Dinar a la Morera de Montsant. Inscripcions dimarts dia 5. DIJOUS 28, a 2/4 de 8 del vespre, conferència L’hospitalenc Josep Janés, poeta i editor, a càrrec de Matilde Marcé. DISSABTE 30, al matí, representació i lectura de textos i poemes de Salvador Espriu a la biblioteca Tecla Sala, a càrrec de diversos membres de l’Ateneu. Organitza Consorci de Normalització Lingüística.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE DESEMBRE DIUMENGE 1 (DIA DEL SOCI), a 2/4 de 12 del matí, ballada de sardanes a la plaça de l’Ajuntament, a càrrec de la cobla Premià. A la mitja part, recital de poesies de Josep Janés.  A 2/4 de 3. DINAR DE GERMANOR, al restaurant Roselles 25.  A les 6 del vespre, concert de Gospel a càrrec del grup New Gospel, de l’Ateneu. DIVENDRES 13, a les 7 del vespre, inauguració dels pessebres de Joan Pol i Josep Orquín.  A les 9 del vespre, espectacle Inici de Càntic, amb textos de Salvador Espriu, a l’església de Santa Eulàlia de Mérida, a càrrec del grup Margarida Xirgu. DISSABTE 14, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 309, visita a Cadaqués. Dinar a l’Escala. Inscripcions dimarts dia 3. DISSABTE 14 i DIUMENGE 15, d’11 del matí a 3 de la tarda, participació a les Jornades Solidàries, a la rambla de Just Oliveras. DIJOUS 19, a les 8 del vespre, inauguració de la 62a exposició de dibuix i pintura de l’Aula Rafael Garrich, infants i adults.

TALLERS CURS 2013-2014 ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Aquest any 2013, l’Ateneu no oferirà Loteria Nacional als seus socis i amics. En canvi, sí que té a disposició de tothom qui en vulgui números de la Grossa de Cap d’Any, la loteria catalana. Se’n poden adquirir bitllets al preu de cinc euros cadascun a la Secretaria de la nostra entitat, sense que s’hagi d’abonar cap tipus de donatiu suplementari com fins ara s’havia fet. Us animem a comprar-ne, si encara no en teniu, a l’Ateneu o a qualsevol altre dels 2.000 punts de venda autoritzats. Un bon motiu per a fer-ho és que els beneficis es dedicaran íntegrament a programes d’atenció a la infància del nostre país. D’altra banda, us fem saber que el Dia del Soci d’aquest 2013 serà el diumenge 1 de desembre. Oportunament, us anunciarem el programa d’actes que hi ha previst, que no diferirà substancialment del de l’any passat. Val a dir que tots els que estigueu interessats a assistir al dinar, cal que féu l’encàrrec a la Secretaria de l’Ateneu. El mes d’octubre passat, vam haver de lamentar la pèrdua de dues persones que van contribuir fortament, dins dels seus àmbits d’influència respectius, a la normalització social de la llengua i la cultura catalanes. Ens referim, per un costat, a la Rosa Colomer que fou durant una bona colla d’anys directora del Termcat, entitat que vetlla pel desenvolupament de la nostra terminologia en sectors especialitzats. I de l’altra, a Max Cahner, creador i impulsor de tants i tants projectes que és impossible enumerar aquí. En Max va ser l’arquitecte, el seny ordenador de la cultura catalana en els anys que va ser conseller del govern de la Generalitat. Però tant abans com després de ser-ho, sempre va estar al peu del canó, fos per transformar una revista (“Serra d’Or”), per crear una editorial (Curial), per editar la immensa obra de Joan Coromines, etc . A tots dos, els volem dir: moltes gràcies

NOVEMBRE

PORTADA FITES DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA JAUME II D’URGELL, EL DISSORTAT

Nat a Balaguer el 1380, era fill de Pere II d'Urgell i de Margarida de Montferrat. El 29 de juny de 1407 es casà a València amb Isabel d'Aragó, filla de Pere III el Cerimoniós i germana de Martí l'Humà. D'aquesta unió nasqueren la Infanta Isabel d'Urgell, casada amb Pere de Portugal, duc de Coïmbra, la Infanta Elionor d'Urgell, casada amb Raimon Orsini, la Infanta Joana d'Urgell, casada amb Joan I de Foix i, en segones núpcies, amb Joan Ramon Folc III de Cardona, l'Infant Felip d'Urgell i la infanta Caterina d'Urgell. Parlar de Jaume d'Urgell, es fer-ho de la major part del compromís de Casp, on va ser candidat a la successió de la corona CatalanoAragonesa. Martí l'Humà el nomenà lloctinent de Catalunya el 1407. Després de la mort del seu fill i hereu, Martí el Jove, el rei contragué noves núpcies, però no va poder engendrar cap fill, tal com s'explica en l'Episodi de Catalunya anterior. El rei nomenà Jaume II procurador i governador general, fet que s'interpretava sobretot a Catalunya, com el reconeixement de la seva virtual condició d'hereu de la corona. El nomenament de governador general va ser provocat perquè el fill natural de Martí el Jove, Frederic de Luna, encara no havia estat legitimat per Benet XIII i la noblesa, sobretot l'aragonesa, no l'acceptava com a legítim successor. Poc abans de la seva mort, el rei Martí l'Humà revocà el nomenament sota pressions del bisbe de Saragossa així com de la família Urrea i, va morir sense deixar nomenat successor. Mort el rei Martí l'Humà (1410), s'obria un interregne de dos anys. Durant aquest temps les autoritats catalanes i el Parlament de Catalunya s'esforçaren a posar pau entre els bàndols que lluitaven a Aragó i València i a aconseguir que aragonesos i valencians apleguessin els Parlaments respectius i que, finalment, aplegats els tres Parlaments en un de general, procedissin a l'elecció del nou sobirà. Però les passions i els interessos que s'agitaven al voltant de la qüestió successòria van impossibilitar aquesta solució concorde que no hauria de deixar de donar per resultat l'elecció de Jaume II d'Urgell. Per això mateix, els seus enemics van oposar-s'hi. Destacava entre ells l'arquebisbe de Saragossa García Fernández de Heredia. La seva mort, en una disputa, a les mans de l'amic i defensor del comte d'Urgell, 2

Anton de Luna, i dels seus partidaris, va facilitar en gran manera als enemics del comte l'èxit de les seves maniobres. L'arquebisbe era partidari de Lluís de Calàbria i els seus col·laboradors ( Gil Ruiz de Lihori, Juan Giménez Cerdán i altres) van demanar ajut a Ferran d'Antequera, que ja tenia tropes a la frontera aragonesa. Les tropes van entrar a l’Aragó i es va iniciar la persecució i l'extermini del partidaris del comte d'Urgell i la captació d'adeptes per al pretendent castellà, que es constituí en el rival més perillós per al comte d'Urgell. El Parlament aragonès es va aplegar a Alcanyís i foren exclosos, mitjançant excomunió, Anton de Luna, i els seus partidaris, com a autors i còmplices de la mort de l'arquebisbe. Mentrestant, a València hi havia enfrontaments entre el bàndol dels Vilaragut, partidaris de Jaume d'Urgell, i el bàndol dels Centelles, partidaris de Ferran d'Antequera, que van cridar en la seva ajuda tropes d'aquest. Es barrejava en la qüestió successòria el tema del sisme eclesiàstic. El papa aragonès, Pere de Luna, amb el nom de Benet XIII (papa d'Avinyó enfrontat a Roma, però foragitat d'aquesta ciutat i refugiat al castell de Peníscola), que en un principi era favorable que el successor fos Frederic de Luna, fill natural de Martí el Jove, finalment es decantà decididament per Ferran d'Antequera perquè, com era regent de Castella, li mantindria l'obediència d'aquells regnes i esperava així la fidelitat de les dues corones. Els pretendents a la successió eren: Jaume II d'Urgell (comte d'Urgell) Lluís de Calàbria ( duc d'Anjou i comte de Provença) Ferran d'Antequera (Infant de Castella i duc de Peñafiel) Alfons I de Gandia i de Foix (duc de Gandia) Joan de Prades i de Foix (germà petit d'Alfons I de Gandia) Isabel d'Aragó (filla de Pere III el Cerimoniós) Frederic de Luna (comte de Luna) De tots ells, els únics que tenien realment possibilitats de ser nomenats reis de la corona Catalano-Aragonesa eren Jaume II d'Urgell, que era besnét del rei Alfons III el Benigne i era casat amb la germana de Martí, Isabel d'Aragó i Ferran d'Antequera, fill d'Elionor d'Aragó i nét de Pere III el Cerimoniós. Ferran d'Antequera estava considerat l'home més ric de Castella i posseïa un gran exèrcit. Abans i durant el temps que duraren les deliberacions i les votacions, i aprofitant el buit de poder, va ocupar militarment Aragó i gran part del regne de València, convertint l'elecció en una autèntica tupinada. Es van nomenar tres compromissaris per cada regne, per Aragó: Domingo Ram, Francesc d'Aranda i Berenguer de Bardaxí.

Per València: fra Vicent Ferrer i el seu germà Bonifaci i Giner Rabassa. Per Catalunya: Pere Sagarriga, Guillem de Vallseca i Bernat de Gualbes. Vicent Ferrer, frare dominic, confessor i conseller de Benet XIII (Papa Luna) i de gran ascendència en la societat del moment, va influir perquè els representants valencians votessin a favor de Ferran d'Antequera, juntament amb els representants aragonesos. Es va establir que l'elegit havia de tenir com a mínim sis vots a favor i, com a mínim, un de cada regne i sis van ser els vots que va aconseguir Ferran d'Antequera, els tres d'Aragó, dos de València, (els germans Ferrer) i un de Catalunya (Bernat de Gualbes). Aquest resultat provocà un gran desencís a Catalunya i la revolta del comte d'Urgell que acabà amb el setge de la seva seu, per part de Ferran, el castell Formós de Balaguer, on acabà rendint-se el 31 d'octubre de 1413. Després de la derrota, Jaume d'Urgell va retre vassallatge al nou rei. Ambdós van pactar que, a canvi de la renúncia, Jaume rebria noves rendes i terres com a compensació, cosa que Ferran no va complir i va fer empresonar el comte. Processat i condemnat, tots els seus béns foren confiscats i malvenuts, així com els de la família i els de la seva germana Elionor d'Urgell. Va romandre empresonat al castell d'Ureña del 1413 al 1420 i novament entre el 1424 i 1426, Mora de Toledo (1422-1424), breument a Terol i, finalment, va ser conduït per ordre d'Alfons el Magnànim al castell de Xàtiva, on morí el 1433. Durant el seu empresonament a Castella, va rebre tota mena de vexacions i maltractes, amb el seu trasllat a Xàtiva van millorar les condicions del seu captiveri. M. DOLORS NAT I PINYOL Fonts: Història de Catalunya de Vicens Vives, Resum d'història dels Països Catalans de Ferran Soldevila. Fotos: Portada: Ferran I, d’Antequera. Interior: Jaume II d’Urgell, el Dissortat.

CONVERSES

Respon: Nat a: Edat:

Alfonso Salmerón L’Hospitalet 42 anys

Aquest mes conversem amb Alfonso Salmeron, regidor del districte primer de la nostra ciutat, que molt amablement ha respost a les nostres preguntes. La primera pregunta és gairebé obligada a tots aquells amb qui conversem i han nascut a l'Hospitalet. Què recordeu de l'Hospitalet de quan éreu un infant? Recordo el meu barri de La Florida, quan sortíem a jugar a l’antic camp del Sepu. També recordo les piscines de l’Hospitalet on anàvem un cop a la setmana amb l’escola, els solars plens de fang del carrer de la Primavera quan plovia, el cine Florida... Què us agrada més ara que abans i què haguéssiu conservat? Ara és una ciutat més habitable en línies generals. Hi ha més i millors zones verdes que quan jo era un infant. D’aquella època, hauria conservat el cine Rambla . Els vostres estudis es van centrar en la psicologia, de fet us vau llicenciar en aquesta matèria. Què us hi va portar? Quina especialització vau triar? Sempre m’ha interessat el coneixement de l’ésser humà, les seves creences, motivacions, conèixer el perquè actuem d’una determinada manera, aprofundir en el coneixement de les causes del patiment de les persones. És per això que vaig triar psicologia clínica i ara m’estic especialitzant en psicoteràpia psicoanalítica Què recordeu del món universitari d'aquella època? Creieu que és diferent a l'actual?

Recordo una vida universitària molt activa. Penso que la Universitat estava més implicada en la societat del que ho està avui en dia. Ben aviat ja us vau implicar en el món de la política, com va anar tot plegat? El meu avi va defensar la República i va patir la persecució un cop acabada la guerra. Va ser un camperol andalús que va trobar finalment el seu lloc a la ciutat. La seva dura experiència d’home de camp, republicà, d’esquerres i compromès amb els febles va deixar una empremta en mi des de ben petit. Als 21 anys, la invasió d’Iraq per les tropes nord-americanes en la primera guerra del Golf em va indignar tant que em va esperonar a comprometre’m políticament amb l’únic partit que aleshores s’hi va oposar enèrgicament: Iniciativa per Catalunya. No només us vau implicar políticament com a base, donat que cap al 2004, als 33 anys, ja éreu regidor a l'ajuntament de l'Hospitalet i portaveu del grup d'ICV-EUiA, substituint el senyor Ramon Luque. Tot una responsabilitat, tan jove, no creieu? Mai m’havia plantejat ser regidor, va ser una conseqüència natural de la meva implicació política. Amb el Ramon Luque vaig aprendre moltíssim de la seva passió per la política i per la nostra ciutat. No se’m va fer gaire complicat perquè en tot moment, la meva gent em va donar molt de suport. Heu estat regidor de Medi Ambient i Sostenibilitat fins a l'any 2011. Ens podeu parlar d'aquest període? Va ser un període apassionant, primer com a assessor i després com a regidor. En matèria de Medi Ambient no s’havia fet pràcticament res a la ciutat. Havíem de fer-ho tot pràcticament partint des de zero. Vam aprovar l’Agenda 21, vam muntar les estructures de participació interna i externa. Vam desplegar les primeres polítiques mediambientals a l’Hospitalet en tots els àmbits: residus, mobilitat, energia, aigua....Va ser una època molt intensa de la qual guardo molts bons records. Actualment sou regidor del Districte primer, que inclou el barri del Centre, Sant Josep i Sant Feliu. Com esteu vivint aquest període? Amb molta il·lusió. És un canvi gairebé radical. Estic molt més a prop de les persones, de la gent, del dia a dia. Atenent i mirant de donar resposta a problemàtiques ben diferents des de l’urbanisme a l’atenció social, passant per la convivència. És una experiència molt gratificant des de la primera línia, a peu de carrer. Sé que generalitzar no és bo, però per la part que ens toca, i ara que és el nostre regidor, permeteu-nos l'atreviment: Com som, o com ens veu, els ciutadans del barri del Centre?

És un barri molt gran i és difícil generalitzar. Hi ha massa estereotips. En general, la gent del centre és gent compromesa, molt activa, implicada, que s’estima el seu barri i exigent amb si mateixa i amb els altres. Actualment el món de la política, crec que de forma interessada, està força desacreditat i molt criticat. què ens en pot dir? Malauradament és així. Hi ha massa casos de corrupció que tots tenim molt presents que han provocat això. Hi ha un seguit de gent que ha fet molt de mal i que continua fent molt de mal a la política i a la societat. Els hem de retirar de la vida política i engarjolar-los, però malauradament també, la justícia d’aquest país és molt lenta i no sempre és igual per a tothom. Què penseu dels canals de TV d'ultradreta que estan proliferant en aquests moments? Com es pot combatre aquesta radicalització tan manipulada? Per què sempre són canals de dretes? És una vergonya que demostra que alguna cosa no es va fer en la tan lloada transició espanyola. Moltes de les coses que es diuen en aquestes televisions serien delicte en un país normal. Sempre són la dreta perquè la dreta és qui té el poder i els diners per finançar-los. Hi ha una campanya perfectament orquestrada per la ultradreta per fer hegemònic a la societat el seu pensament feixista, i la crisi i la corrupció en són terreny abonat. Quin futur veieu actualment a les esquerres en un món tan dominat per l'economia i les grans empreses? Les esquerres són el futur. L’essència de les esquerres rau en concedir el poder al poble vers el capital, allò col·lectiu dels interessos privats. A què dediqueu el vostre temps lliure? Quines aficions teniu? M’agrada gaudir de la meva família. Estar a casa, llegir, sentir música, una mica d’esport per la muntanya o la platja. Què penseu del món associatiu a Catalunya, i en especial a l'Hospitalet? Tenim un teixit associatiu molt divers i plural. És una de les nostres majors riqueses. Potser falta més comunicació entre el món associatiu, posar en contacte experiències per poder crear projectes comuns. Com veieu l'Ateneu? Què penseu de la tasca que està desenvolupant actualment? Crec sincerament que l’Ateneu, després d’haver passat per moments delicats, té una molt bona salut, desenvolupa una tasca cultural i associativa molt important pel barri del centre. Us animo a continuar en aquesta línia, i a tenir si cal més ambició per esdevenir un referent per tota la ciutat en tota la seva extensió i diversitat.

ATENEU XERRADA SR. JAUME BOTEY: La Renda Garantida Ciutadana En el Xipreret del passat mes de setembre us vam informar, degudament, sobre la iniciativa legislativa popular per la Renda Garantida Ciutadana, el seu significat i els seus objectius, i on demanàvem també la vostra col·laboració i suport perquè signéssiu el document que, d'arribar al nombre de signatures requerides per la llei, permetria que aquesta proposta arribés al Parlament de Catalunya per ser debatuda, i amb sort, o voluntat política, ser aprovada i tirada endavant. Per donar suport a la nostra adhesió, com a entitat, a aquesta iniciativa popular, per explicar-la de forma més entenedora i donar-la a conèixer d'una manera més amplia i directa als nostres socis i amics, vam tenir l'honor de gaudir de la presència del senyor Jaume Botey, que amb la seva habitual i didàctica forma d'explicar-se ens va aclarir i perquè no dir-ho? convèncer-nos de la bondat d'aquest projecte. Va ser una xerrada plena de càrrega social, on ens va fer veure que la situació política i social que viu el nostre país en aquests moments, fa que la castigada classe mitjana trontolli a la baixa cada cop més, que cada dia que passa hi hagi més pobres i que, a la vegada, la quantitat de gent que cau en la misèria més absoluta creixi a un ritme alarmant. Que no és admissible que, en un món cada cop més desenvolupat i modern, no hi hagi un repartiment més equitatiu de la riquesa, i que mentre el nombre de pobres creix, també ho faci significativament el nombre de milionaris. Sota aquest entorn, cal garantir que les persones puguin gaudir d'un mínim de renda que els permeti viure dignament i com el que són: persones. Encara que se sap qui son els principals responsables de tot plegat, tampoc és moment de buscar culpables sinó de trobar solucions, i aquesta iniciativa popular en pot ser l'embrió d'una d'elles. Voldríem donar les gràcies al senyor Jaume Botey, pel seu suport i pel que va significar la seva presència, sobretot a l'hora de convèncer als assistents perquè signessin el document. També volem agrair a tots aquells socis i amics que, durant el període de recollida de signatures, van firmar aquesta iniciativa i que van permetre a l'Ateneu aportar el seu petit gra de sorra en aquest projecte, que a l'hora ens va fer recordar, un cop més, que a part de la cultura, l'apartat social és un dels puntals fundacionals de la nostra entitat. Moltes gràcies a tots. CARLES FARRÉS I PINÓS 8

CONFERÈNCIA: Em falla la memòria. Hauria d’anar al metge? ALZHEIMER El dia 3 d'octubre, a les set del vespre, tingué lloc a la sala d'actes de l'Ateneu una interessant conferència sobre l'Alzheimer. Breument, foren presentades les ponents per la presidenta de l'entitat Matilde Marcé. Així es donà pas a les explicacions, acompanyades d'imatges, sobre aquesta greu malaltia que afecta a una part important de la nostra societat. La presidenta de l'Associació de Familiars de Malalts d'Alzheimer, M. Carmen Fuentes i Julita Sanou, feren amena i constructiva la conferència sobre una malaltia mental, encara per a alguns, una mica desconeguda. Anys enrere, quan no es coneixia el nom de la malaltia, però moltes persones tenien familiars o amics que la patien, quan aquesta es feia insuportable en un ambient familiar normal, se'ls duia al que, llavors, es mal anomenava manicomi. I allà, massa cops, aquests malalts patien, segons explicaven algunes persones, experiments no gaire adequats. A Sant Boi de Llobregat hi havia i encara hi és, un centre d'aquestes característiques i, quan una persona no tocava quarts ni hores, se la duia sense més paraules "a Sant Boi". No tothom entenia el que volia dir, fins i tot, a vegades, es feien comentaris sarcàstics de molt mal gust (la ignorància és molt mala amiga). A Reus també n'hi havia un de manicomi, ara anomenat Institut Pere Mata, i suposo que a altres indrets de Catalunya també n'hi deuria haver, ara amb el nom canviat. Afortunadament, la informació és ara a tots els mitjans de comunicació i això fa que els malalts mentals siguin més respectats arreu. A la conferència de l'Ateneu, es donaren consells i explicacions generals per així mantenir activa la memòria, els quals foren molt ben detallats, així com la manera de tractar els malalts. En acabat l’exposició, les persones assistents, no gaires, tot s'ha de dir, però molt implicades en el tema, feren preguntes tot demostrant un gran interès; d'aquesta manera, amb respostes adequades, molts dubtes van quedar aclarits i la malaltia de l'Alzheimer més entenedora. Gràcies, M. Carmen Fuentes i Julita Sanou, per la conferència i totes les explicacions donades. Us esperem en una propera ocasió. Text: M. DOLORS NAT I PINYOL Foto: ANTÒNIA CALDÉS

UN PASSEIG PER SINERA (Ruta literària teatralitzada) El proppassat 5 d’octubre, i dins dels actes programats per l’Ateneu amb motiu del Centenari del naixement de Salvador Espriu, un grup de socis i amics de l’entitat ens dirigírem cap a Arenys de Mar per recórrer els punts més emblemàtics que inspiraren al poeta bona part de la seva creació. El 10 de setembre de 2011, any en el qual es celebrava el 50è aniversari de la publicació de La pell de brau, ja vàrem fer aquesta mateixa passejada, però enguany hi havia un al·licient afegit: era una ruta teatralitzada. L’Hermelinda i l’Emiliano, una divertida parella que anaven vestits com en els anys quaranta, ens esperaven al Cementiri, lloc on començava la caminada –curiosament al revés de l’altra vegada, que era just on l’acabàrem. El Cementiri, inaugurat el 1868, està situat al capdamunt d’un turó, enfront del mar. Estructurat en tres grans replans, els dos primers són

envoltats de nínxols i travessats per un passeig de xiprers. Al tercer es troben els panteons de les famílies acomodades, industrials i navegants majorment, i s’hi poden admirar escultures d’artistes com Josep Llimona, Venanci Vallmitjana i Frederic Marés. Abans de l’agressió urbanística que han sofert els seus voltants, aquest era un lloc aïllat i silenciós, que atreia a Salvador Espriu per la bellesa del paratge. Hi anava sovint a passejar i a meditar: “Mur blanc d’aquest recinte / a l’entorn del silenci”, com ell deia. I també: “Passejaré per l’ordre / de

verds xiprers immòbils / damunt la mar en calma”, anunciava en uns altres versos del llibre Cementiri de Sinera; ell va escollir aquest recinte lluminós i de pau per reposar eternament. Espriu és enterrat al nínxol núm. 381, una senzilla làpida de marbre blanc on hi ha gravat el nom i les dades del seu naixement i la seva mort, l’identifica. Al costat mateix, només separat per una balustrada, es troba el panteó del bisbe Català (encara que aquest no hi és enterrat), on reposen els pares i germans difunts de l’escriptor. I allà, davant la sepultura de l’escriptor, van començar els nostres guies les seves explicacions. Tot seguit vam anar baixant cap al poble pel passeig de xiprers que hi porta, i que ofereix una ampla panoràmica damunt de la població i del port. Al començament, amb motiu d’aquest any Espriu, un artista local ha fet un mural en què inclou uns versos de Ronda de mort a Sinera: “En el vell carret d’en Quel·lo / desitjava de pujar / pel camí del cementiri / que domina tot el mar”. En aquell indret l’Hermelinda ens va oferir una breu actuació sobre la “Trinquis”, un personatge de l’obra citada. Poc després vam aturar-nos a la placeta dels Cinc Cantons, cruïlla de cinc carrers i lloc idoni d’actuació de vells cantaires, romanços de gitanos i saltimbanquis, que inspiraren a Espriu diferents personatges –com per exemple, l’ós Nicolau- que trobem en Les cançons d’Ariadna: “Per placetes i carrers / fan ballar l’ós Nicolau / orb i semi paralític”. En aquest indret l’Emiliano, entre els comentaris força divertits dels personatges que interpretaven, va representar un fragment de l’ós Nicolau. Arribàrem després a la plaça de l’Església, on es desenrotlla la narració “Tereseta que baixava les escales”, que reflecteix les etapes de la vida de la protagonista, des que hi juga de petita, quan les baixa en diferents ocasions i quan, finalment, la baixen dins del taüt. Mentre feien les seves explicacions, i reposàvem una mica, ens van obsequiar

amb uns rotllets dolços, que vam agrair, ja que s’acostava l’hora de dinar i tots teníem gana. Després del petit descans, ens vam encaminar cap a l’antic carrer de la Perera –avui anomenat del Bisbe Català-, on en el núm. 27 s’aixeca la casa pairal de la família de l’escriptor, construïda el segle XIX per Jaume Català, bisbe de Cadis i de Barcelona, oncle besavi d’Espriu, que utilitzaven com a residència de vacances. En aquesta casa, on passava la major part de l’estiu durant la seva infantessa i joventut, va viure el poeta tants moments de felicitat com de tristesa, per produir-s’hi la mort de familiars que li eren molt propers i estimats. Saquejada durant la guerra Civil esdevingué “la casa dels morts del meu vell nom” i també el símbol del seu esfondrament interior. A la part del darrere hi ha un pati que conté: un safareig, diverses plantes i cinc arbusts, que era un racó de refugi en el qual convidava els amics de la infantesa a fer putxinel·lis. Més tard Salvador Espriu el convertí en “el jardí dels cinc arbres”, i va imaginar que allà transcorria la seva obra per a titelles Primera història d’Esther. Finalment anàrem fins al port, per poder contemplar des del mar la panoràmica del poble, amb el turó del cementiri a una banda i a l’altre diversos indrets que també van inspirar el poeta alguns textos. Si algú pensava que podia semblar una sortida repetida, no ho va ser en absolut: el lloc i la història eren els mateixos, però la manera de veure-ho i sentir-ho, no. A més a més, van resultar molt amenes i interessants les explicacions de l’Hermelinda i l’Emiliano amb les escenificacions corresponents als indrets visitats. En fi, que ho vam passar molt bé. Text i fotos: ANTÒNIA CALDÉS

Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” número 307, visita a la zona volcànica de la Garrotxa. Dissabte 19 d’octubre de 2013. El dissabte 19 d’octubre, a les 8 del matí, sortírem de l’avinguda del Carrilet de l’Hospitalet, amb un cel molt tapat en direcció a Olot, capital de la Garrotxa. Quan vam sortir del túnel de Bracons vàren trobar el cel més clar i durant tot el dia la temperatura va ésser molt agradable. “La Garrotxa – va escriure Josep Pla – vol dir, en la nostra llengua, terra dolenta, terra aspra, pobra, trencada i esberlada”. Arribats a Olot, vam parar per esmorzar al Cafè Viena, on còmodament vam cabre tots. Després d’esmorzar vam passar per la plaça de Clarà i pel carrer de Sant Rafel per anar al centre de la ciutat per fer una passejada per la Fira de Sant Lluc. Per manca de temps només vam poder veure una part de la Fira amb paradetes de queviures, roba, estris de cuina, etc., però ens va faltar arribar fins a la part dels vehicles d’ocasió i la fira ramadera. Al carrer de Sant Rafel vam passar pel davant de la casa on va néixer el gran escultor Josep Clarà. D’Olot vàrem anar al camping Lava de Santa Pau on inicia el recorregut el trenet del Parc Natural de la zona volcà-nica. A les 12 vam pujar al trenet i durant 50 minuts vam poder gaudir de l’espectacle, principalment del volcà Crostat que està situat entre Santa Pau i Olot i que és el més alt de la zona volcànica a 786 m sobre el nivell del mar i 800 m de diàmetre de base. Va tenir dues erupcions importants, una fa 17.000 anys i l’altra en fa 14.000. Aquest volcà es va deteriorar força perquè durant més de 25

anys fou explotat com a pedrera per a fer maons i pistes de tenis, i també fou dedicat a l’explotació de greda. Finalitzada la visita ens vam dirigir al Restaurant Can Xel de Santa Pau. Ens van preparar un menú típic de la zona: patates farcides i fesols amb botifarra. Després de dinar vàrem fer una visita ràpida a la població de Santa Pau. Només vam tenir temps per aturar-nos i contemplar la plaça porticada medieval i l’església de Santa Maria, gòtica medieval, d’una nau esvelta i campanar quadrat. De Santa Pau vàrem retornar a l’Hospitalet. El dissabte 16 de novembre farem l’excursió Coneguem Catalunya núm. 308. Visitarem la cartoixa d’Escaladei. Inscripcions, dimarts dia 5

Text: MARTÍ GUERRERO I COTS Fotos: ANTÒNIA CALDÉS

EXPOSICIÓ: LES OLIVERES Al capvespre del dia 7 d’octubre, es retrobàrem un nombrós grup d’amics per inaugurar l’exposició de l’artista Eugenio Momblan. Foren presents a l’acte companys seus d’aula, professors, familiars i també alguns membres de l’Ateneu. La causa i motiu de la mostra era el fruit de l’entesa i el bon guiatge dels seus professors d’art, l’Eugenio és membre actiu del Centre d’Art Contemporani TPK a la nostra ciutat.. Seguint el consell dels seus mestres, va tirar endavant el projecte de fer uns treballs que portessin al present els seus paisatges viscuts. L’artista va néixer a Andalusia els anys quaranta, on visqué la plena joventut, després deixà aquelles terres a la recerca de millors horitzons i s’adreçà cap a Barcelona on va treballar de farmàcia amb diferents càrrecs que exercí fins a la seva jubilació. Temps que aprofita per a fer allò que li agradava més; pintar quadres.Com queda dit, amb la nostra sala ben plena, la presidenta, Matilde Marcé, inicia els parlaments donant la benvinguda als assistents a la inauguració de l’exposició de l’Eugenio Momblan, que ens mostrava el bo i millor del seu art en la tècnica de l’oli. Tot seguit, com ja va sent habitual, vaig fer la presentació de l’artista fent una mica de crítica positiva del que hi havia exposat. Entre altres coses vaig dir que, en les obres exposades, s’havia aconseguit el propòsit de l’artista de fixar la imatge d’allò que deixà enrere; aquelles vivències i paisatges d’infantesa i joventut, que se li anaren emboirant a la memòria i, per aquest motiu va voler retrobar-los. Com a interpretació i tècnica, l’artista ha pintat allò que coneix, sense riscos excessius. no inventa res, és sincer en el seu quefer diari, tossut i insistent fins a fer seu el tema. Com ell ens va dir “és el paisatge viscut que sempre m’ha impressionat, el de la meva terra andalusa”. En acabar el meu parlament, l’artista va dir unes senzilles i sentides paraules d’agraïment a l’Ateneu i a tots els presents per la seva presència. Per acabar, la nostra presidenta va donar per inaugurada l’exposició i tot seguit, es va fer un pica-pica amb cava, força celebrat per la quarantena de persones que érem a la sala. L’acte va ser planer i informal, com calia entre amics. L’exposició romandrà oberta fins al dia 18 d’octubre. Text: EMILI BONA Fotos: TINA ERILL

REPOSICIÓ DE “RONDA DE MORT A SINERA “ A L’ATENEU Els passats dies 26 i 27 d’octubre, el Grup de Teatre Margarida Xirgu de la nostra entitat va fer dues noves representacions de “Ronda de mort a Sinera”, espectacle creat per Ricard Salvat sobre textos de Salvador Espriu. Aquest muntatge, com ja ha quedat recollit en els números precedents de Xipreret, va ser presentat el passat mes de juny en una sèrie de quatre representacions a la nostra sala i el mes d’agost a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada. Aquestes noves representacions van ser acordades per poder acollir un bon nombre de persones que van quedarse sense poder-lo veure, ja que es van exhaurir les localitats de què disposa la sala. També van permetre que l’alcaldessa, Sra Núria Marín, presenciés l’espectacle, atès que per qüestions d’agenda no havia pogut fer-ho abans. La Sra. Matilde Marcé, presidenta de l’Ateneu, va pronunciar unes paraules de presentació en les quals va remarcar l’envergadura del muntatge i la satisfacció amb els resultats obtinguts, tot felicitant i agraint la tasca realitzada a tot l’equip, especialment al director i impulsor del projecte, Joan Soto. Va agrair també la participació d’actrius, actors i col·laboradors d’altres quadres escènics de la nostra ciutat com el Casino del Centre i el Centre Catòlic. Com en les anteriors ocasions, l’espectacle va ser molt ben acollit per un públic atent i predisposat a captar l’àmplia gama de sensacions, pensaments i refexions que transmet. Els actors i les actrius van respondre molt bé al repte d’incorporar alguns canvis en el repartiment obligats per circumstàncies personals. En definitiva s’ha constatat que l’experiència ha estat àmpliament enriquidora per a tots els participants, fet que donarà lloc a un conjunt de reflexions que s’exposaran en propers números de la nostra revista. ATENEU U

2013, ANY SALVADOR ESPRIU ELS PAÏSOS CATALANS: “UNA VELLA I ENCERCLADA TERRA” Cap al final de la seua vida, Espriu confessava en una entrevista: “Sobretot la llengua; la meva preocupació fonamental ha estat la salvació de la llengua.” Però la “preocupació” li venia de molt abans; ho comprovàvem en els versos reportats el mes anterior en aquesta mateixa secció. Segurament ja des de la llar familiar. Per a ell, l’idioma era, en definitiva, el tret més distintiu i definidor de pertànyer a una comunitat cultural. Ho havia explicat així de clar: ”Quan parlo de Catalunya, m’agradaria que vostès entenguessin Països Catalans i la seva estricta personalitat. Jaume I el Conqueridor va voler des del principi que el País Valen-cià, el Regne de Mallorca i Catalunya formessin part, separats i amb personalitat pròpia, d’un tot nacional. Aquest fet s’ha de respec-tar, tot i que jo vaig encara més enllà, perquè m’agra-daria que es respectessin tots els matisos, de poble a poble...” [...] “Hi ha un comú denominador que és la llengua”. Més endavant, en una altra ocasió, reblava el clau: “Jo crec en els Països Catalans, però d’altres no hi creuen. Els demagogs fan els possibles perquè no s’hi cregui i provoquen la destrucció d’aquesta realitat que són els Països Catalans. Jo entenc per Països Catalans aquells que parlen la mateixa llengua.” Com a escriptor escènic, tingué ocasió de desenrotllar el tema quan, a propòsit del Centenari del Centre Excursionista de Catalunya (1976), se li encomanà un text per a un espectacle –amb fragments recitatius i altres cantats- que havia d’acompanyar unes peces musicals de Manuel Valls. El resultat literari fou D’una vella i encerclada terra, o sigui els Països Catalans. Fou editat acompanyat d’uns colpidors dibuixos de Josep M. Subirachs. En aquest text, escrit majorment en prosa, fa un recorregut –sota el nom de Rodamón- per tots el territoris on es parla l’idioma comú. I ja a les primeres línies es lamenta: “Els qui no som savis ignorem què ha estat i què és aquest nostre país, on comença i on s’acaba. L’hem embastardit, però és. L’hem malmenat, però existeix. Ens angunieja molt de pensar si continuarà o no vivint i, si de cas, de quina manera.” I surt cap al nord,

creua les comarques catalanes de domini francès, i fent una escapada fora d’aquest territori, visita Montpeller, ciutat on nasqué el nostre rei fundador, a qui retrata sense cofoies ni vanes contemplacions en aquest poema: EVOCACIÓ EIXUTA DE LA FIGURA I ELS ESDEVENIMENTS DEL CONQUERIDOR Ran del bressol aprenies lliçons dures, aspres vies que menaven a fermesa, servituds de la grandesa, lligams greus de la paraula. El ric guany d’un singular, daurat regne dins el mar. Temps després, amb noves guerres, t’emparaves d’amples terres, amb l’ajuda dels teus pobles lliures, vells, diversos, nobles. Alt soldat, dolent polític: resum d’un examen crític. Ingrats fills, mort atardada, una tomba profanada. Delicat, cruel, doner, d’amors senils presoner. Ni pervers ni tampoc sant: home sempre mig infant.

A continuació, s’aventura per mar a les Illes, on aprofita per fer memòria del seu amic mallorquí, Bartomeu Rosellò Porcel, de qui enguany celebrem també el Centenari: “Una malaguanyada veu ens lliura, des de l’ombra i de l’enyor, el coneixement despullat, essencial, d’aquesta terra, en uns versos que no hem d’oblidar mai”: Verdegen encara aquells camps i duren aquelles arbredes i damunt del mateix atzur es retallen les meves muntanyes. Allí les pedres invoquen sempre la pluja difícil, la pluja blava que ve de tu, cadena clara, serra, plaer, claror meva! Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls i que em fa tremolar quan et recordo! Ara els jardins hi són com músiques i em troben, em fatiguen com en un tedi lent. El cor de la tardor ja s’hi marceix,

concertat amb fumeres delicades. I les herbes es cremen a turons de cacera, entre somnis de setembre i boires entintades de capvespre. Tota la meva vida es lliga a tu, com en la nit les flames a la fosca.

Després de fer un tomb per les Pitiüses i recordar el gran poeta d’Eivissa, també enguany de Centenari, Marià Villangómez, aterra a la Ciutat de València i s’entreté embadalit pels seus carrers: Des de les torres dels Serrans, i davallant a la plaça de la Reina, on s’eleva l’esvelt campanar de Santa Caterina, veig el noble palau de la Generalitat i entro en la plaça de la Verge, que és la dels Desemparats. Miro la Seu, amb el Miquelet, la porta romànica de l’Almoina i la gòtica dels Apòstols. Al seu davant, es reuneixen tots els dijous, a migdia, el mil·lenari Tribunal de les Aigües. Contemplo després el prodigiós “Cavall de Sant Martí” i m’arribo a la llotja de la Seda i, al extrem sud i oest de la ronda, a l’església dels Agustins i a les torres de Quart.

Les Torres de Quart dibuixades per Subirachs. Il·lustració del llibre: D’una Vella i encerclada terra.

I a més d’acostar-se al reducte del català a la ciutat de l’Alguer (Illa de Sardenya), encara es passejarà les comarques valencianes més meridionals: “A desgrat de ser tan petita, quanta terra encara al meu davant, fins on desemboca el Segura, a Guardamar, extrem límit meridional del nostre domini lingüístic.” ANTONI PRATS

COL·LABORACIONS REBAIXA SALARIAL DEL 10 % L’FMI (Fons Monetari Internacional) recomana a Espanya una rebaixa salarial del 10 %. Això és un pecat econòmic gravíssim. Rebaixar els sous als treballadors representa ensorrar el consum del país. Els treballadors juntament amb les seves famílies formen el 90 % de consumidors de cada país. Si les empreses fabriquen i una part important de la seva producció no es ven, els comerços tancaran, les empreses rebaixaran la producció o plegaran i hauran ineludiblement d’acomiadar treballadors. Els sous baixos provoquen atur. La prosperitat d’un país depèn de dues grans premisses: A) Una gran producció de riquesa, i B) Una bona distribució de la riquesa produïda. Una bona distribució de la riquesa produïda és imprescindible per al benestar dels ciutadans de cada país. És impensable creure que una societat pot funcionar harmònicament mentre que uns individus tenen milions i milions i a molts altres els manca el mínim imprescindible per a viure. A tots els països, es formen unes oligarquies, unes castes de banquers, terratinents, presidents i assessors de multinacionals, polítics de partits en el poder, afavorint-se els uns als altres i als quals el benestar del conjunt de la població els rellisca, perquè hi estan molt allunyats. Ens diuen: sempre hi haurà rics i pobres, l’atur obrer és inevitable, etc. Els governs, les administracions públiques per atendre les despeses diverses d’ensenyament, sanitat, neteja, etc., necessiten diners. Donat que els governs no produeixen res, els diners primerament els han de recaptar dels propis habitants del país. El sistema de recaptació és amb recollida d’impostos, però els impostos actuals tenen tota mena de defectes: Castiguen el treball Castiguen les empreses Castiguen el consum Castiguen l’estalvi Els poderosos tenen gestors i advocats per trobar formes d’eludir els impostos o pagar-ne una quantitat mínima. Contràriament, els treballadors i els petits comerciants són els qui paguen gairebé tots els impostos del país perquè estan perfectament controlats.

SISTEMA NATURAL DE RECAPTACIÓ Per subvenir diners a les administracions públiques, la millor recaptació és la de la renda de la terra. El valor de la terra puja amb la major presència d’habitants i els milloraments dels mètodes de treball. El valor de la terra és un valor social, i és d’aquest valor d’on s’han de sufragar les despeses públiques. Hi ha un bon exemple molt aclaridor que és el de les palmeres d’un país asiàtic. En un país asiàtic es vivia molt bé per la gran producció de dàtils de les seves palmeres. El govern, volent recaptar més diners, va posar un impost per cada palmera. Els propietaris de les palmeres, per no pagar gaires impostos, van començar a tallar les palmeres que no rendien gaire. La producció de dàtils va començar a minvar i el país s’empobria. A més calia sumar-hi les despeses que ocasionaven la multitud d’inspectors i recaptadors d’impostos vigilant la quantitat de palmeres. Un assessor intel·ligent va suggerir: ”Hem de treure els impostos sobre les palmeres i posar-los sobre les terres on estan plantades les palmeres” Els propietaris de terres on tenien palmeres, van tornar a plantar noves palmeres per augmentar-ne la producció. CONCLUSIÓ: Un impost sobre la producció, la disminueix. Un impost sobre la terra fa augmentar la producció i el treball i redueix l’atur. No es necessiten els inspectors d’impostos, perquè la terra sempre mesura el mateix. Tenim l’experiència de molts anys aplicant l’impost sobre la terra de Nova Zelanda, Austràlia, Canadà, Sudàfrica, Pensilvània, etc. Sobre els oligarques dels quals hem parlat, quan tenen a mà uns quants milions, el primer que fan és comprar terres, cases i locals a les grans ciutats i a llocs d’estiueig. Ells ja saben quin és el millor sistema impositiu; però acceptaran anar en contra dels seus interessos? Posem un exemple d’Extremadura. Hi ha mig milió d’hectàrees en poder d’uns terratinents la majoria dels quals no viuen a Extremadura sinó que viuen al barri de Salamanca de Madrid. Mig milió d’hectàrees representen el territori de 55 Barcelones. No és estrany que la Comunitat tingui el 26,4% de funcionaris. La terra en poques mans i els habitants de braços plegats, pobresa general. “Déu ha destinat la terra i tot el que ella conté, per a ús de tots els homes i de tots els pobles” Pau VI Populorum Progressio. MARTÍ GUERRERO I COTS

LA TARDOR De les estacions de l’any, la tardor és la que m’agrada més sobretot pels boscos que s’enriqueixen d’una manera especial, difícil de descriure, més bonics i compets: en tots els seus aspectes, generosos, en tot el que ens ofereixen, olors, colors, textures... i em deixo una infinitat de coses per descriure... Però avuí vull parlar de bolets. Si pel setembre els núvols descarreguen damunt els boscos una pluja adequada, només cal esperar 21 dies per poder-hi trobar els primers bolets. El dia 21 de setembre d’enguany, TV3 va començar la nova temporada de “Caçadors de bolets” amb alguna novetat, i vaig poder escoltar un detall que els vaig agrair molt sincerament! Com a novetat podem veure i escoltar la imitació d’uns bolets que parlen, per cert tenen molta gràcia. El rovelló va dir una cosa molt coherent! M’agradaria poder agrair aquestes paraules personalment al guionista encarregat d’aquest tema. Més o menys digué el rovelló: “Diuen que em vénen a caçar? Va dir tot astorat, però si jo no tinc cames per córrer”. Aquest és el meu dilema de el primer any que TV3 va dar el dar el tret de sortida al programa “Caçadors de bolets”. És cert que obren la veda de caça quan fa pocs dies que ha començat la temporada de bolets, la caça sempre comença el mateix dia, els bolets depenen del temps. “No en tenim prou que ens confonguin amb el nom, que per a més inri hàgim d’anar junts pel bosc. Penseu que no és gaire agradable anar pel bosc amb acaçadprs i gossos a poca distància, els boletaires de veritat solem ser discrets i callats, no fem gatzara, els caçadors és una altra cosa, són més baladrers i és natural, han de menar els gossos que estan molt esverats, els seus lladrucs i els crits dels seus amos tot ho envaeixen. Quan ells no hi són, el bosc torna al seu natural”.

Per protegir-te d’algun ensurt, si els sents massa a prop teu, has de fer un crit ben fort dient som aquííííí, perquè tinguin cura de dirigir el tret cap a una altra banda, que més d’una vegada ha passat que a algú l’han confós amb un conill. Els que ja tenim certa edat i ens estimem el bosc havent-lo conegut des de petits, sabem per les àvies que el bosc és màgic: allà hi viuen les fades, els follets, els nans, els ogres i les bruixes: Durant unes quantes generacions, elles, les àvies ens havien explicat històries plenes de fantasia, però també de realitats. Demanaria a TV3, ja que la seva veu és més potent i arriva més lluny que la meva, que ens fessin saber el perquè del títol “Caçadors de bolets”, sabem per deducció que tot el que es caça o corre o vola. Com diu el petit rovelló “com m’han de caçar si no em puc moure!”. -Cert que a la Garrotxa i a l’Alt Empordà li donen el nom de “Caçadors de bolets”- fins i tot podríem trobar-ne en algun altre indret, però diria que és una expressió minoritària a Catalunya. El nostre país té una gran tradició boletaire, situant-me en altres temps de fa molts anys. Em fa pensar en els dies de la verema, en la que tothom participava, grans i petits; amb els bolets passava el mateix, era cosa de família, si l’any havia estat generós amb els bolets, s’omplien unes gerres posant-los amb sal i tenien conserva de bolets fins a la porpera tardor. Vull acabar dient que m’agradaria saber si el nom d’aquest programa ha estat escollit a l’atzar o bé per alguna raó especial, si és que n’hi ha alguna. SALUT GUILLAMON

VENIU A COMPRAR A L’ATENEU LOTERIA CATALANA

LA GROSSA DE CAP D’ANY

OPINIÓ ON ÉS EUROPA? Des de fa molts anys, Catalunya, i els catalans, han mirat d’apropar-se d'alguna manera a Europa i buscar una justificació que li permeti encaixar dintre del que aquesta representava i fer-se veure. En els anys més foscos del franquisme, molts del nostres ciutadans i, per descomptat, una gran part dels nostres intel·lectuals, miraven d'emmirallar-se en el que significaven França, Anglaterra, Holanda, el Països Bàltics, etc. Europa volia dir llibertat, drets civils, honestedat, progrés i, per descomptat, democràcia, és a dir, tot allò que Catalunya, per motius sobradament coneguts, no podia tenir. L’entrada d'Espanya a la Unió Europea va significar per als catalans una porta oberta per la qual havia d'entrar allò que sempre li havia faltat a Espanya i que, més per força que per gust, al formar part d'aquest estat, no n’havíem pogut gaudir, ja fóra per bé o per mal. I ho significava no només a nivell econòmic, dintre d'un mercat comú, sinó també com una via per la qual havien d'entrar a la nostra vida quotidiana tots aquells conceptes que he esmentat abans i dels quals Espanya no tenia absolutament cap tradició, a banda de cinc anys mal comptats de república o d'una transició militarment tutelada. Per als catalans, Europa significava, entre altres coses, la via per la qual es podria frenar el canibalisme castellà (o espanyol, digues-li com vulguis), la seva prepotència, supèrbia, corrupció i incapacitat d'entendre res que no fos el que els era propi. Desgraciadament, el temps ens ha anat fent més i més escèptics. El mercantilisme, els interessos particulars de cada estat, l'immobilisme, la lentitud de l'aparell comunitari i la poca convicció en una unió política real i de cessió de sobirania per part dels partits dominants a cada país, que no volen cedir ni un gram de les seves prebendes, ha fet que cada vegada hi hagi més euroescèptics. Un exemple clar de tot plegat el tenim en el procés sobiranista que s'ha obert a Catalunya. Europa sempre ha exigit uns mínim democràtics a tots i cada un dels estats que en són membres i, quan algun estat ha trucat a la porta per entrar a formar part de la seva comunitat, no tan sols s'han mirat els temes de viabilitat econòmica, sinó també el compliment d'uns mínims de condicions i garanties de llibertat i democràcia per poder ser acceptat. D’altra banda, Europa, mai s’ha estat de voler donar lliçons de democracia a aquells estats extracomunitaris que, per alguna raó, els 24

han donat raons manifestes de la seva carència en aquest sentit, i els critica la seva manca de llibertats o la vulneració dels drets civils, tot omplint-se el pit i fent veure que a Europa això no pot passar. En tenim casos clars com les crítiques a la Rússia de Vladimir Putin, a Bielorrússia, Ucraïna, el règim de la Xina, Bolívia, la Veneçuela de Chávez o la Cuba castrista, entre altres. Què passa quan el problema s'origina dintre de les fronteres de la pròpia Unió Europea? En aquests casos, pel que s'ha pogut veure, Europa gira el cap i no en vol saber res i ho ignoren com si no passés res, amb l'argument que es tracta de problemes d'afers interns d'un dels seus estats. On són en aquests casos les lliçons de democràcia? Catalunya, a banda de les seves reivindicacions seculars, en aquests últims anys ha manifestat massivament la seva voluntat de llibertat, de voler ser independent o, com a mínim, de poder votar democràticament el seu futur. I ho ha fet de forma cívica i pacífica, l'única forma que veu viable dintre d'un entorn democràtic com és el que ha de ser a la Unió Europea, i en el que creu que està ficada. Però aquesta no s'ha significat de cap manera. Ha amagat el cap sota l'ala i fa veure que res no ha passat, incapaç d'escoltar el clam de milions de ciutadans de la pròpia Unió. Què espera Europa? Que Catalunya doni el tercer pas pel seu compte i obtingui la resposta habitual d'Espanya, amb reaccions desproporcionades i fins i tot violentes? Europa, o almenys alguns dels seus països, té un deute molt gran amb Catalunya. Per activa o per passiva, la situació històrica en la qual ens van deixar les seves accions (França) o les seves omissions (Anglaterra, Àustria, Holanda, Portugal, etc.) van fer que caiguéssim en mans d'un país despietat amb tots aquells que, sota les seves urpes, no parlen, pensen i són com ell. Algú dirà que tot plegat queda molt lluny, que 300 anys és molt de temps. Doncs tenen raó, massa temps per seguir aguantant. El mateix temps que fa que uns estiguin reclamant Gibraltar. O potser no n'hi ha que sempre s'han enorgullit d'haver trigat 800 anys a fer fora els musulmans dels seus regnes? El diari El Punt-Avui deia, en un dels seus escrits, uns dies després de la Diada de l'11 de Setembre d'enguany i del que va ser i significar la Via Catalana cap a la independència, que a Catalunya cada vegada hi ha més gent que opina que, si en el procés engegat, quedem fora de la Unió Europea, tant se’ls en dóna. Suposo que és qüestió de pura supervivència. Ja és hora que la veritable democràcia mogui fitxa. CARLES FARRÉS I PINÓS 25

HO SABÍEU? MENJAR I BEURE A L’EDAT MITJANA (IV) Quins estris feien servir a taula els nostres avantpassats?

Doncs, ben pocs. Les viandes, per descomptat, eren servides a taula amb grans safates, i els comensals tenien davant seu plats –o safates més petites- per posar-s’hi el que volien menjar. La carn era el que més abundava en els banquets, i l’agafaven directament amb les mans. Tanmateix també hi podien haver aliments –com sopes, potatges o verdures- que precisessin de l’ajut de la cullera. En principi no s’emprava cap més cobert, ja que el ganivet –necessari per tallar segons quines carns- cadascú se’l portava i no era inclòs en el parament de la taula. Amb el transcurs dels anys, els amos de la casa van anar proporcionant ganivets als invitats importants com a signe de distinció. Una pràctica habitual era la de compartir les copes i recipients en els quals es bevia. Això es considerava un privilegi de gran etiqueta, com també la cerimònia de partir el pa o de moure la plata de la carn ubicada al centre de la taula per oferir un tros al veí, encara que d’aquesta tasca, així com de servir el pa ja tallat i la beguda, s’encarregaven sovint els servents o assistents de més baixa posició. També hi havia el costum que, abans de menjar i en el seu decurs, s’oferís als comensals palanganes amb aigua i tovalloles perquè es netegessin. La vaixella i les copes que posaven a taula els rics, els nobles i, no cal dir, els reis, eren de ceràmica o bé de metall: aram, coure i, fins i tot,

de plata i or, però els estris que feia servir la gent del poble eren quasi sempre de fusta. En els banquets i menjars col·lectius que es celebraven a l’edat mitjana era poc comú que hi assistissin les dones, ja que els costums de l’època feien difícil que poguessin romandre belles, delicades i immaculades durant el transcurs d’un àpat sumptuós. La dona del cap de casa menjava sovint en un recinte separat i s’unia al festí quan aquest ja estava gairebé a les acaballes i s’havien tractat les aliances i els negocis. De forquilla no en feien servir. El seu ús no va ser habitual a Europa fins a final del segle XIV, i al principi només era comuna la seva utilització a Itàlia degut, en gran part, al fet que els era necessària per menjar la tradicional pasta. En català existeixen textos amb receptes de cuina que es remunten al segle XIV. El Libre de cuina de Sent Sovi n’és un i se’n con-serven dos manuscrits; l’un a València i l’altre a la Biblioteca Universitària de Barcelona. Hi ha també el Libre de coch del Mestre Rupert de Nola -potser el tractat culinari de l’època més conegut-, publicat a Barcelona l’any 1520, que ens mostra receptes del segle XVI. Són els llibres de cuina més antics que es coneixen a la península Ibèrica i estan escrits, lògicament, en català antic. Com que s’acosta Nadal, en el proper Xipreret –i ja per acabar amb aquest tema- us transcriuré algunes receptes d’aquells temps, per si voleu fer algun menú una mica diferent als d’ara. Però no us amoïneu que no us costarà d’entendre-les, perquè, és clar, intentaré fer-ne una versió en català actual. ANTÒNIA CALDÉS

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M.Dolors Nat. Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Tina Erill, Carles Farrés, Martí Guerrero, Salut Guillamon, Pere Juhé, Valentí Julià, M.Dolors Nat, Antoni Prats.

BENVOLGUTS SOCIS. La biblioteca va tirant endavant, tot i que és una tasca lenta i feixuga. Estem organitzant i informatitzant tots els llibres en castellà, com sabeu els de català ja estan a la vostra disposició. Hem rebut donació de llibres de diversos socis i no socis que agraïm profundament, això farà que la nostra biblioteca creixi qualitativament i quantitativament. Gràcies. Per animar-vos a fer servir la biblioteca, en la modalitat de préstec, aquí hi ha una petita mostra del que hi podeu trobar.

Novel·la: Col·lecció de Biblioteca A Tot Vent editorial Proa editada entre els anys 20 i 30 del segle passat. Col·lecció La Cua de Palla (novel·la negra) editada per Edicions 62 dels números 1 al 72, excepte els números 9, 11, 37, 53, 55 i 71. Moby Dick, Guerra i Pau.

Poesia: Tenim, a part de poesia catalana, de trobadoresca, francesa, italiana, anglesa i americana, i d'altres, totes traduïdes al català.

Clàssics: La Divina Comèdia, Orland Furiós i d'altres.

Història: Un títol molt curiós i de gran interès, El Compromís de Casp (resposta al Sr. Menéndez Pidal) de Ferran Soldevila. Us esperem.

ATENEU

Amb la col路laboraci贸 de: