13-12 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXIV– Núm. 375 DESEMBRE 2013

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE DESEMBRE DIUMENGE 1 (DIA DEL SOCI), a 2/4 de 12 del matí, ballada de sardanes a la plaça de l’Ajuntament, a càrrec de la cobla Premià. A la mitja part recital de poesies. A 2/4 de 3. DINAR DE GERMANOR, al restaurant Roselles 25. A les 6 del vespre, concert de Gospel a càrrec del grup New Gospel, de l’Ateneu. DIVENDRES 13, a les 7 del vespre, inauguració dels pessebres de Joan Pol i Josep Orquin. Lectura del poema Els tres reis d’Orient, de Carles Riba.  A les 9 de la nit, espectacle Inici de Càntic, amb textos de Salvador Espriu, a l’església de Santa Eulàlia de Mérida, a càrrec del grup Margarida Xirgu. DISSABTE 14, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 309, visita a Cadaqués. Dinar a l’Escala. Inscripcions dimarts dia 3. DISSABTE 14 i DIUMENGE 15, d’11 del matí a 3 de la tarda, participació a les Jornades Solidàries, a la rambla de Just Oliveras. DIMARTS 17, a 2/4 de 8 del vespre, Paradigmes? Caminant pel laberint amb Salvador Espriu. Conversa de Jaume Miró amb Antoni Prats sobre el seu llibre Salvador Espriu o la fidelitat als orígens (Literatura i Pensament) Presentat per Joan Soto. Il·lustrada amb la lectura de textos representatius. DIJOUS 19, a les 8 del vespre, inauguració de la 62a exposició de dibuix i pintura de l’Aula Rafael Garrich, infants i adults. DIUMENGE 22, a les 6 de la tarda, Cloenda de l’Any Espriu, recital poètic, organitzat per l’Ajuntament.  

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE GENER DIVENDRES 3, tot el dia, SS Majestats Melcior, Gaspar i Baltasar faran una visita a diverses llars d’avis de l’Hospitalet. DIUMENGE 5, a 2/4 de 9 del vespre. Després de la Cavalcada, a la nostra seu els Reis Mags donaran les joguines als nens els pares o familiars dels quals ho hagin sol·licitat. DIJOUS 16, a 2/4 de 8 del vespre, presentació del llibre Quatre vies per a la independència, de Martí Anglada, a càrrec de l’autor, convidat per ERC. DISSABTE 18, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 310, a Cardona, visita al castell i la col·legiata. Inscripcions dimarts dia 7.

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL L’Ateneu ha arribat a un principi d’acord amb la Coral Infantil Els Matiners de l’Hospitalet a fi que els grups de nens de la Coral puguin fer els seus assajos al nostre local social. El conveni, que es signarà un dia d’aquests, té una vigència per un any, prorrogable. Hem de dir que, per part nostra, és un orgull tornar a compartir espais amb una agrupació que, en els seus orígens, als anys 70, ja assajava i actuava a l’Harmonia, l’antiga seu de l’Ateneu. Val a dir, també, que l’acord representa un pas més en la política de col·laboració del nostre ens amb les altres associacions culturals de la ciutat. Al mateix temps, us volem fer saber que els Reis Mags d’Orient, tal com van fer el 2013, tornaran a la nostra sala d’actes, el pròxim 5 de gener, per lliurar regals als nens, els pares dels quals ho hagin convingut prèviament. Quan estem redactant aquest editorial, s’ha produït el tancament definitiu de la RTVV. Amb tots els defectes que poguessin tenir el Canal 9 i les ràdios valencianes, creiem que aquesta és una molt mala notícia per a la llengua catalana. Perquè és ella la que ens defineix als valencians, als mallorquins, als de la Catalunya del Nord, als de la Franja de Ponent i als del Principat, en un mateix espai cultural comú: el dels Països Catalans. Acabem un any i en comencem un altre, el 2014, que és especial, que ha de ser especial, per als que habitem en aquest trosset de món que es diu Catalunya. L’onze de setembre es compliran 300 anys de la caiguda de la ciutat de Barcelona a mans de les forces borbòniques. La derrota no fou únicament dels barcelonins, sinó de tot el poble català, del poble ras, que no volia perdre les seves llibertats. I que lluità per elles fins a la mort. És per aquest motiu que, al llarg de l’any que ve, tots plegats, és bo que dediquem un record, per petit que sigui, a aquells avantpassats nostres que no s’atemoriren davant la superioritat i l’agressivitat de l’enemic. I s’hi enfrontaren fins al final. Us desitgem, de tot cor, un bon Nadal i un molt feliç any 2014.

DESEMBRE

PORTADA FITES DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA MARIA DE CASTELLA Maria, nascuda el 14 de setembre de 1401, era la filla gran del rei Enric de Castella i de la princesa Caterina de Lancaster. Els seus avis paterns eren Joan I de Castella i Elionor d’Aragó i els materns, Joan de Gant i Constança de Castella. El seu matrimoni fou convingut el 1406. Quan es casà, el 12 de juny de 1415, a la catedral de València, amb l’infant i futur rei Alfons, encara no havia complert els 14 anys! El nuvi en tenia 19. Aquest casament amb Maria, cosina germana seva, li fou imposat com a primogènit de la branca menor dels Trastàmara, però la més rica. Sembla que les desavinences entre marit i muller i la poca salut de Maria podien haver estat una de les causes que van fer que la reina i el Magnànim estiguessin 27 anys separats! Alfons, el fill gran de Ferran I d’Antequera i d’Elionor d’Alburquerque, va néixer el 1396 a Medina del Campo on va viure tota la joventut fins que el seu pare es va convertir en el primer rei castellà de la Corona d’Aragó el 1412. Ferran I, a la mort d’Enric III de Castella als 27 anys i amb un hereu, Joan, de només 1 any, havia estat nomenat regent de Castella. El 1412 s’emportà amb ell Alfons i deixà els altres tres fills, Joan, Pere i Enric, governants en el seu lloc, cosa que originaria, anys a venir, un conflicte entre els fills de Ferran, anomenats ja infants d’Aragó, i el jove Joan II mentre Castella es dividia en partidaris, uns de l’alta noblesa i els altres de la baixa noblesa. Alfons intentà envair Castella i la reina Maria, la seva esposa, però també germana de Joan II i cunyada dels infants revoltats, es va presentar al camp de batalla el 1430 i va forçar una treva amb el tractat de Pau de Majano (1430). El 1416, al cap de quatre anys de ser coronat, Ferran I moria a Igualada. Alfons, per a qui Ferran havia creat el títol de príncep de Girona com a hereu del tron, esdevenia el nou monarca de la corona d’Aragó amb el nom d’Alfons IV, si seguim la dinastia catalana, o V si ens referim a l’aragonesa. Tenia aleshores tan sols 20 anys. Alfons i Maria no van tenir fills i, a la mort del Magnànim al castell d’Ou de Nàpols el 27 de juny de 1458, el seu germà Joan II esdevingué el nou monarca de la Corona d’Aragó, mentre el fill natural d’Alfons Ferran, nascut d’una de les seves relacions napolitanes, ho fou del regne de Nàpols. 2

Alfons no es va trobar mai còmode en les diverses corts que va presidir en els seu regnes perquè va haver d’acceptar la política pactista que l’obligava a cedir prerrogatives a canvi d’obtenir els subsidis que necessitava, que eren molts, sobretot a causa de la política imperialista que va portar a cap a la Mediterrània. Estigué absent dels seus estats de 1420 a 1423 per pacificar Sardenya, que s’havia revoltat de nou, i el 29 de maig de 1432 embarcava cap a Sicília i ja no va tornar mai més als seus estats peninsulars. Començava la conquesta del regne de Nàpols, que, enfrontat amb Venècia, Florència i el Papat, no va conquistar fins al 1442. Deixava la seva esposa, Maria de Castella, com a lloctinent, càrrec que alternà amb el seu cunyat Joan tant al Principat, com a València i Aragó. De fet va ser ella qui va governar el Principat des de 1416 a 1458. El 1421 presidia les Corts on va intentar aconseguir recursos per al rei com ho faria en les de 1435 a les de Monzó després de la derrota de Ponça en què van ser fets presoners el rei i els seus germans Joan i Pere. La reina, amb un patètic parlament, va aconseguir els recursos de la corona d’Aragó per a l’alliberament del rei. Alfons el Magnànim va instal·lar la seva cort renaixentista a Nàpols que esdevenia així la capital de la corona d’Aragó i des d’allà governava els seus regnes per via diplomàtica, amb ambaixadors, missatgers, etc. que anaven amunt i avall, amb els retards consegüents que aquesta situació provocava i amb tot el que significava d’un cert desconeixement del moment podríem dir que prerevolucionari que es vivia a Catalunya, amb el conflicte entre la Biga i la Fusta per exemple, en què es trobava a faltar l’autoritat del rei. Tot i que les Corts demanaven el seu retorn, Alfons no es mogué de Nàpols. A més les despeses que va originar la política mediterrània del monarca van representar un gran esforç per part dels seus súbdits que no passaven precisament una època de bonança econòmica, va escurar les arques i va empobrir Catalunya. La reina, malgrat els seus esforços i la seva tenacitat, no va poder solucionar el problema de les desavinences a Barcelona entre la Biga, partit de l’oligarquia, i la Busca, que aglutinava els estaments populars, ni el descontentament dels remences. Tanmateix es va enfrontar amb els més privilegiats i féu costat als remences. L’absentisme del rei va fer que molts dels problemes s’enquistessin i aquesta situació, que s’agreujà, preparava el camí de la guerra civil que esclataria amb Joan II. Pel que fa a la nostra història local, la reina també hi va intervenir quan els habitants de l’Hospitalet van buscar el suport reial en la pugna que mantenien amb els Oliver, amos de la Torre Blanca, per la capella de Santa Càndida. El 9 de gener de 1450, des de Perpinyà, la reina 3

concedia permís als parroquians de Provençana de reunir-se sempre que volguessin i de nomenar un síndic, és a dir que podien crear un ajuntament deslligat de l’església. El 2 de maig del mateix any, la reina, també des de Perpinyà “dicta sentència definitiva, favorable als obrers parroquials en la causa entre aquests i els Oliver sobre la propietat de Santa Càndida”, és a dir que es posava a favor de la comunitat. Maria de Castellà per la seva constància i les seves decisions a favor dels més febles, va ser molt estimada per una gran part de poble. Malgrat que personalment el rei sembla menysprear-la, Maria, malgrat tot enamorada fidel del seu espòs, intentava solucionar els afers diversos que se li presentaven, però poca cosa podia fer quan sovint era desautoritzada des de Nàpols. Escriu Vicenç Vives que “només tenia un ideal: servir Alfons doblegada a la seva voluntat”. A la mort d’Alfons l’estiu de 1458, Maria, es retirà a València on va morir el 4 d’octubre de 1458. Un dels metges que en va certificar la mort, fou el metge i escriptor Jaume Roig. Està enterrada en el monestir de la Trinitat que ella havia fundat. En morir Maria es va fer un inventari de la seva biblioteca que constava d’una setantena de llibres i que la reina guardava en els seus apartaments. Es tracta d’obres de caràcter religiós, i la majoria són escrites en català. Només hi ha una dotzena de llibres de prosa profana. Maria potser havia heretat aquests llibres o n’havia encarregat còpies ja que havia estat en contacte amb l’escriptori de Montserrat o potser els havia comprat seguint amb la participació de la reialesa, des d’Alfons I, en afers culturals. MATILDE MARCÉ

Fonts: “Els Trastàmares” de Jaume Vicenç i Vives. Editorial Vicenç Vives Revista Sàpiens, núm. 123 – novembre 2012 Viquipèdia: Maria de Castella

CONVERSES

Respon: M. Dolors Nat i Pinyol Nascuda a: Riudoms (Baix Camp) Edat: 62 anys Estat casada Fills una filla i un fill Professió: he tingut i tinc cura de la família i de la llar

La Dolors Nat, és l'última persona que s'ha incorporat a l'equip de redacció del Xipreret. I ens plau que tots, a través d'aquestes converses, la puguem conèixer una mica més.

Ens dius que vares néixer al poble de Riudoms i que hi vares viure la teva infantesa i joventut. Ens agradaria que ens parlessis una mica d'aquesta època de la teva vida. Bé, oficialment, vaig néixer, per raons sanitàries, a Reus, però jo sempre m'he sentit filla de Riudoms on vaig viure fins als 21 anys. A Reus hi anàvem molt a comprar i vendre i és una ciutat que també estimo; forma part de les meves arrels. La meva infantesa i joventut no foren gaire alegres, ja que els pares van morir prematurament, el pare amb només 40 anys, quan jo en tenia 8, i la mare, quan en tenia 45 i jo 16. Això va marcar la meva vida per sempre més i encara ara, els enyoro. Vas tenir alguna persona al teu costat que t'ajudés a superar la pèrdua dels teus pares? 5

Sí, tot i ser molt jove ja tenia promès i ell que també ho era de jove, sabia escoltar-me i consolar-me quan més ho necessitava. La Teresina, veïna i amiga de casa també em va ajudar molt, tant a l'hora de cuinar o rentar i planxar la roba com a l'hora de tenir sempre a punt el consell encertat o les paraules adients per aixecar-me l'ànim, la moral o tot alhora.I el camp, la terra (a casa érem pagesos), els arbres que el pare va plantar ben arrenglerats i que jo veia créixer i tot l'entorn amb les diferents estacions de l'any que marcaven els conreus, sembrades, collites i tot plegat em va ajudar a suportar millor l'absència dels pares. La lluna, amb les diferents fases que els pagesos seguíem a ratlla si no volíem perdre bous i esquelles, el sol, els núvols, les tempestes i les pluges, em feien sentir mínimament feliç. Pel que expliques sembla que portis la terra i la vida del camp molt a dins teu. Sí, és veritat, la mare em va ensenyar a estimar i respectar la natura i tot el que nosaltres conreàvem i a donar-li valor, tot i que no teníem gaire extensió de terra, el pare primer i la mare més endavant, aprofitaven al màxim el terreny per treure'n el màxim possible, amb l'ajut inestimable del carro i del cavall, el meu petit cavall que el pare va comprar al mercat de Reus, quan tenia només dos anys, els mateixos que tenia jo! Com me l'estimava el petit i ell a mi! Però ara vius a l'Hospitalet. Hi ha algun motiu especial que t'hi hagi portat? I tant, el meu marit. Ell és fill d'aquesta ciutat, concretament del carrer de l'Estrella al barri de Sant Josep, on des que ens vam casar vivim. A més el Pep hi tenia la feina aquí. Però, ens vam conèixer a Riudoms, en una festa major. Ha, és molt comprensible. Què et va semblar aquesta ciutat? T'hi vas adaptar bé? Dues preguntes difícils de contestar si he de ser sincera com és el meu costum. Contestant la primera et diré que aquesta ciutat em semblà trista, freda i grisa. I molt castellanitzada (era l'any 1972). Al principi m'hi vaig sentir marginada; al revés del que passava a Riudoms que els que se sentien marginats eren els que havien vingut d'Extremadura, Andalusia o altres llocs. Amb el temps això ha anat canviant per a millorar, tot i que ja sabem que les minories sempre són les que portem les de perdre. Ara però, estic il·lusionada amb els nous 6

aires que respirem, els quals fan pensar en un futur més esperançador, lliure i independent. Quant a la segona pregunta, et confesso que l'adaptació no va ser fàcil. Em sentia com un moixonet tancat dins d'una gàbia. No coneixia a ningú a part de la família del meu marit i em costà fer noves relacions i coneixences. Sort en vaig tenir dels meus fills els quals, sense saberho, m'ajudaren des de ben petits a superar la meva difícil adaptació en aquesta ciutat. Dius que sempre has viscut al barri de Sant Josep, però deuries conèixer i relacionar-te també amb el barri del Centre, ja que estem tan a prop. Sí, a part d'anar-hi a comprar -al Centre hi havia més botigues-, vaig fer cursos de català per aprendre'l a escriure bé i corregir barbarismes, amb la Matilde, a l'Ateneu que, llavors, estava a l'edifici de l'Harmonia.La Matilde va ser amb el seu tarannà tan obert, la que em va fer estimar l'Hospitalet. Gràcies a ella la meva concepció d'aquesta ciutat va canviar radicalment. Perquè jo no puc viure en un lloc sense estimar-lo. Col·labores amb treballs teus en el Xipreret. Has publicat en algun altre mitjà? La resposta torna a ser afirmativa, a part del Xipreret i durant una colla d'anys també he col·laborat a l'Om, revista mensual de Riudoms. Aquest any també m'han publicat diverses narracions a “Relats en Català de la Lluna en un Cove”, on també en un parell d'escrits i, com originalitat, m'hi han fet un dibuix bastant encertat amb la història explicada. Com va néixer la teva afició a l'escriptura? La mare fou qui em va ensenyar a llegir i a escriure -llavors no hi havia guarderies i no s'anava al col·legi fins als cinc o sis anys. La mare tenia un germà que havia emigrat a l'Argentina i sovint, a les nits, li escrivia llargues cartes, també escrivia als seus pares, el iaio i la padrina que vivien al Perelló. Suposo que aquest fet em va estimular i molt aviat jo també escrivia a una meva cosina de Reus i feia les postals de Nadal. Vull també anomenar la meva mestra Doña Carme Pijoan Prats la qual em va ensenyar tot el que em podia ensenyar dins les limitacions de l'època, en castellà, és clar; però, d'amagat m'ensenyava català i francès. A mi m'hauria agradat continuar estudiant, però la situació familiar no m'ho permetia i als 13 anys ja 7

treballava. Però, quan em va agafar aquesta dèria d'escriure més seriosament, fou de gran, amb quasi quaranta anys, a les classes de català, on la Matilde ens feia fer redaccions. Després, junt amb la Carme Jorba, ens vam assabentar d'uns cursos de literatura i escriptura creativa que feien a Barcelona amb el professor Ramon Cotrina. Aquí va ser on vaig començar a escriure més seriosament i a llegir en veu alta davant la resta de companyes. Aquest fet em va canviar una mica la vida per enriquir-la. Escoltant les altres lectures vaig aprendre molt i de seguida em vaig integrar al grup, el qual m'acollí amb els braços oberts. Ets aficionada a la lectura? I la poesia, t'agrada? Perquè ets una de les col·laboradores en recitals poètics de l'Ateneu. Sempre m'ha agradat llegir. Aquest ha sigut una mena de "vici" per a mi; i tinc llibres que he llegit més d'una vegada. La poesia m'encanta i llegir-ne és un plaer que també la mare, qui sinó, em va ensenyar. Ella tenia un llibre titulat: “Petites Llavors” del temps de la República, que guardava molt gelosament; en ell hi havia poesies de Carner, Maragall, etc. i, d'amagat i en veu baixa, ens en llegia a les nits fredes d'hivern, al meu germà i a mi (era temps de Dictadura i el català seriosament prohibit). Ara, l'Ateneu, amb la Matilde i altres persones, m'ha donat l'oportunitat de llegir-ne davant del públic; ha sigut un repte aconseguit, tot i que, podria millorar molt amb la pràctica. Què representa per a tu l'Ateneu? És el lloc on puc aprendre coses relacionades amb el món de la cultura, puc assistir a conferències, obres de teatre, concerts, continuar fent cursos per aprendre i millorar l'escriptura creativa i un seguit de coses que m'omplen de satisfacció. És com un al·licient que m'allibera de la rutina diària i dels possibles problemes personals que tots podem tenir.

TALLERS CURS 2013-2014 ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat

Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

ATENEU Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” número 308, a la Cartoixa de Santa Maria d’Escaladei. Dissabte 16 de novembre de 2013.

El dissabte 16 de novembre, a les 8 del matí, vam sortir de l’avinguda del Carrilet de l’Hospitalet, amb una pluja que no va parar en tot el temps que va durar l’excursió. A l’autopista AP7, en direcció a Tarragona, vam estar aturats 25 minuts a causa d’un accident important que va tallar els tres carrils de l’autopista. Arribats a l’àrea de servei del Penedès, vam parar per esmorzar. Mentre esmorzàvem, el senyor Miquel va rebre una trucada telefònica dels responsables de la cartoixa explicant que no era prudent fer la visita concertada, perquè la pluja i la neu ho havien deixat tot impracticable. Es va prendre la decisió de fer una visita a la ciutat de Reus. A Reus de la comarca de Baix Camp, vam anar a la plaça Mercadal on hi ha Informació i Turisme per demanar la possibilitat de visitar la Casa modernista Navàs, de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. No es va poder fer perquè no quedaven visites concertades lliures. Finalment, vam visitar el Gaudí Centre, edifici molt modern que va iniciar les obres de la seva remodelació el 2002, coincidint amb el 150è aniversari del naixement de l’arquitecte. Vam començar per la planta 3a, on hi ha dues pantalles gegants oposades a banda i banda de la gran sala. Aquesta planta està dedicada al Gaudí Universal, amb un interessant espectacle audiovisual de les seves obres. Vàrem rebre uns audífons molt moderns que ens permetien

escoltar detalls i característiques de cada maqueta al passar per davant de cada una d’elles. A la segona planta dedicada al Gaudí Innovador, hi vam trobar tota mena d’enginys, maquetes i altres aspectes inèdits de la seva arquitectura i la seva concepció artística. A la primera planta dedicada a Gaudí i Reus, hi vam trobar, objectes personals i la sala interactiva del Reus modernista. De Reus ens vam traslladar a Morera del Montsant de la comarca del Priorat, on al Restaurant Hotel Balcó del Priorat ens serviren el dinar. Pel voltants del restaurant vam veure restes de la nevada de la nit anterior. Al tornar cap a casa, passant per l’autopista AP7, vam trobat-nos un altre accident, malgrat que per l’autopista hi ha avisos recomanant precaució quan es condueix en temps de pluja. Al arribar a l’Hospitalet vam trobar la mateixa pluja que al matí. El dissabte 14 de desembre farem l’excursió Coneguem Catalunya núm. 309. Visitarem Cadaqués. Inscripcions, dimarts dia 3. Text: MARTÍ GUERRERO I COTS Fotos: ROSALIA DESIRRE

L’HOSPITALENC JOSEP JANÉS, POETA I EDITOR Entre els centenaris que es commemoren aquest any, ja a les acaballes, ha passat força desapercebut el de l’editor i poeta Josep Janés i Olivé, nascut el primer de setembre de 1913 a la carretera de Collblanc de la nostra ciutat en una família de petits menestrals. Potser per tractar-se d’un personatge amb una trajectòria pública ambivalent, hi ha hagut una certa reserva en homenatjar-lo. L’Ateneu de Cultura Popular, però, ha considerat que hi ha prou elements dignes de ser tinguts en compte per merèixer que siguin recordades les seves aportacions a la literatura i al país. A més, calia valorar la seva filiació hospitalenca i la relació que va tenir amb la nostra entitat, especialment amb Joan Rius i Vila, un dels fundadors, amb qui l’unia una bona amistat. El passat 28 de novembre, Matilde Marcé va pronunciar una conferència amb el títol “L’hospitalenc Josep Janés, poeta i editor” en què va repassar la trajectòria del personatge i va donar a conèixer circumstàncies viscudes i trets de la seva personalitat, que van permetre copsar molt bé els seus valors, objectius i aportacions. La conferenciant va destacar que, malgrat les dificultats viscudes en temps de persecució religiosa, Josep Janés sempre fou fidel a la fe cristiana transmesa per la seva família i va ser un practicant actiu de la religió catòlica. Abans del seu aterratge a l’òrbita de l’Espanya nacional, l’adscripció a la cultura catalana va ser inequívoca i la seva precoç i incessant activitat editora tant de revistes com de llibres d’escriptors catalans. Un cop acabada la guerra en l’exili de París establí contacte amb Eugeni d’Ors, llavors investit d’oracle franquista, que li obrí les portes a la que seria una reeixida carrera editorial amb la qual va guanyar una considerable fortuna que, sembla, no va saber administrar gens bé. Quan es va esdevenir la seva mort prematura, tenia quaranta-cinc anys, va deixar un munt de deutes que forçaren la vídua a vendre la seva principal editorial que, malgrat això, va conservar en part el nom ja que els nous propietaris la van anomenar Editorial Plaza-Janés. Malgrat tot, de forma gairebé clandestina, havia ajudat a sobreviure molts escriptors catalans que tenien vetada per la censura la possibilitat de publicar. Com a escriptor també va començar de molt jove i en poesia va guanyar la Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona l’any 1934 amb dos poemes: Tu i Il·lusió de vestit de núvia que li va lliurar Pompeu Fabra, fet que el va emocionar. Durant la guerra va escriure Combat del somni, publicat el 1938. Poc abans de la seva mort va tornar a escriure poemes, sempre en català. Cal valorar la meritòria tasca feta per Matilde Marcé donant a conèixer aquest polièdric personatge, i seria desitjable que arribés a molts socis absents el dia de la conferència. JAUME MIRÓ

JORNADES ESPRIU El divendres 29 i el dissabte 30 de novembre, la CNL (Consorci per la Normalització Língüística) va celebrar les Jornades any Espriu sota el lema Ens mantindrem fidels. Les jornades es van dur a terme al Centre Cultural Tecla Sala i van estar carregades d’activitats guiades per diferents entitats de l’Hospitalet, el Centre d’Estudis de l’Hospitalet, la biblioteca Can Sumarro, el Centre Catòlic, entre d’altres. L’Ateneu també va voler posar el seu granet de sorra en aquestes jornades i hi va participar amb dues activitats. Totes dues van tenir lloc el dissabte a la sala d’actes de la biblioteca. Com que el dia era fresc i no hi havia gaires ganes d’estar al carrer, la gent es va animar força i la sala es va omplir. A primera hora del matí vam obsequiar el públic amb un recital de poemes de Salvador Espriu a càrrec de Joan Soto, Ana Maria Vilanova, Matilde Marcé, Joaquim Cortés i Rosa Maurel. Tot seguit, es va fer la representació de l’entremès “Conversió i mort de Quim Federal”, fragment que forma part de l’obra “Ronda de mort a Sinera”, a càrrec de Ramon Sanfeliu, Anna Trias, Esteve Mulero i Francesc Diví. Cal dir que amb aquesta actuació donem per clausurada la Ronda a l’Ateneu. També recordem als nostres socis, que malgrat haver tancat les representacions de la “Ronda de mort a Sinera”, encara poden gaudir d’un parell d’activitats més sobre aquest autor. La primera el dia 13 de desembre a l’església, on es farà la lectura i la dramatització de poemes de “La pell de brau” de Salvador Espriu. La segona és la presentació del llibre d’Antoni Prats “Salvador Espriu o la fidelitat als orígens (Literatura i Pensament)” a càrrec de Jaume Miró i presentat per Joan Soto a la sala d’actes de l’Ateneu. Us hi esperem! Text i fotos: LAURA FARRÉS

2013, ANY SALVADOR ESPRIU SALVADOR ESPRIU I NOSALTRES S’acaba l’Any Espriu. I després, què? Guardarem el personatge com un llibre ja llegit al prestatge de casa? Des que fa uns cinquanta anys –mig segle!- el cantant Raimon musicà una part dels seus poemes i Ricard Salvat muntà l’espectacle Ronda de mort a Sinera, aquest escriptor s’havia donat a conèixer d’un públic mínimament interessat en la Literatura i sovint motivat sobretot pel “missatge” que transmetien uns quants poemes de la seva producció. Però per a les generacions crescudes passada la Dictadura, sospito que aquest escriptor havia passat a ser un més de la nostra Literatura contemporània, d’aquells que cal saber-ne alguna cosa si fas el Batxillerat. Aquest any que s’acaba, l’avinentesa de la celebració dels cent anys del seu naixement –recordem també que va morir el 1985- s’ha fet servir com un avanç de la revindicació nacional que l’any vinent comportarà sens dubte la commemoració del tercer centenari de la catàstrofe borbònica. S’ha produït així un esforç de divulgació de la seva obra, ara ja en un país relativament alfabetitzat en la pròpia llengua i amb un jovent que ha estat escolaritzat des del parvulari en la llengua de l’escriptor.

(Una imatge de S. Espriu del 1983)

No oblidarem mai que l’ús polític –o “cívic”, com ell preferia dir-neque permet una part de la seva obra i, sobretot, l’ètica ciutadana que se’n despren, com ens encoratgen i ens exigeixen perquè reclamem el dret elemental de decidir el nostre destí com a poble i ens fem mereixedors del respecte dels països democràtics. Recordem com ell es sentia un ciutadà més entre nosaltres des del mateix títol del memorable poema “El meu poble i jo”: Bevíem a glops aspres vins de burla el meu poble i jo.

Tenim la raó contra bords i lladres el meu poble i jo.

Escoltàvem forts arguments del sabre el meu poble i jo.

Salvàvem els mots de la nostra llengua el meu poble i jo.

Una tal lliçó hem hagut d’entendre el meu poble i jo.

A baixar graons de dol apreníem el meu poble i jo.

La mateixa sort ens uneix per sempre: el meu poble i jo.

Davallats al pou, esguardem enlaire el meu poble i jo

Senyor, servidor? Som indestriables el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos en encesa espera, el meu poble i jo.

Per a Salvador Espriu, allò que sustenta la identitat d’un poble era sobretot la llengua, i quant al català, malgrat l’Estatut d’Autonomia aconseguit amb la recuperació de la Democràcia, temia per la seva supervivència. Ho expressava així: “Quan no hi ha un Estat al darrera, les llengües fins i tot les més àmplies i molt més parlades i molt més extenses corren una sèrie de terribles perills. I el nostre perill és molt subtil, tinc molta por que nosaltres estiguem en minoria dintre de les nostres terres catalanes. [...] Per tant, aquest perill continua i hem d’estar amatents a aquest perill”. Així les coses, podem suposar sense temor d’equivocar-nos, què en pensaria el nostre escriptor a hores d’ara davant l’alternativa que se li obre al poble català, el seu, tot just als nostres dies. Llàstima que el País Valencià i les Illes, pobles germans per la llengua, siguin encara lluny de sumar-s’hi! Ell, de ben segur, també ho lamentaria.

(Una bona representació d’escriptors de la posguerra. Davant, d’esquerra a dreta, S. Espriu, J. Vinyoli, Carles Riba, J. M. de Sagarra, l’historiador Ferran Soldevila i Miquel Llor.)

Al marge d’aquestes consideracions i limitant-nos a les valoracions estrictament literàries, ¿considerarem Espriu com un autor entre els millors de la nostra Literatura? A ell, no costa de suposar que, a més de l’estima general dels de casa, li hauria agradat guanyar-se un lloc de prestigi en l’àmbit internacional. Un premi Nobel almenys. Però era conscient que això no havia d’anar així; malgrat la insistència d’acreditats representants del món literari, no li cabia esperar ni a ell ni al seu poble tanta sort. Cal explicar el perquè? De fet, arribada la Democràcia –un inici només del que hauria de ser i no ha estat una democràcia normal, com s’ha vist i estem veient-, o millor dit, un cop acabada la Dictadura, ¿a qui destinaren els senyors del Nobel el trofeu literari de benvinguda de l’Estat espanyol a la democràcia? A un poeta excel·lent com Vicente Aleixandre, però que no s’havia significat contra el règim i, a més a més –o sobretot?-, d’expressió castellana, l’única oficial encara aleshores. Sigui com sigui, malgrat la diversitat de gustos i valoracions sobre qüestions literàries i artístiques en general –tan vulnerables pels vaivens de la història-, no costa de reconèixer-li, a Espriu, que a la seva obra, de mèrits no li’n falten. I és evidentment un dels nostres clàssics contemporanis. ANTONI PRATS 16

COL·LABORACIONS EN RAFEL. Era l’home dels encàrrecs

Bona fe com ell, i que li agradés tant la música n’hi havia ben pocs. Era d’una bona fe que es podria dir encantadora. Era ja gran, cabell estarrufat, color panotxa. Era tan aficionat a la música que anava sempre pels passadissos tocant la flauta que duia a la butxaca de l’ infern de l’americana. Homes com ell n’hi havia pocs. Sempre disposat per a qualsevol encàrrec fins i tot particular; i per Sant Blai, mai no ens faltaven los bossetes d'aquelles galetetes anomenades pets de monja. Això sí, quan veia que al matí ens fèiem pujar un cafè amb llet de la cafeteria de baix, posava uns ullets que donaven a entendre amb quin gust se'n prendria un, i què havies de fer...! Tornant a la música i per demostrar-vos fins a quin punt li agradava, feia cap tot sovint al Palau. Allí un dia li varen robar la cartera de mà. No se'n sabia avenir. Quan ho explicava li semblava impossible que en un santuari com el Palau hi poguessin haver lladres. El Palau i l'església eren llocs per a ell sagrats. Aquest home-infant, me'l vaig trobar un dia a la porta de l'església de Sant Jaume, al carrer de Ferran, amb La Vanguardia estesa a terra tocant el violí. La gent hi deixava caure algunes monedes. El cas és que ell no ho feia per demanar almoina, era tan sols pel gust de tocar el violí. Era com si l'ànima se li fongués amb les notes. Havia de tocar el que fos i a tot arreu. La vida no li fou fàcil. De petit i durant bona part de la seva joventut la va passar internat a la Casa de Caritat. Ell deuria saber el que havia patit en aquella època fatal i en aquella institució. Jo n’havia sentit a dir de tots colors. Potser per això li agradava tant tocar la flauta per sentir-se ocell i potser amb la imaginació, volar, volar...! Suposo que li van buscar alguna dona per casar-s’hi i suposo, també, que aquest matrimoni va ser per a ell un segon infern. Amb la dona, i com a dot, li adjudicaren la sogra, un cunyat, que era un penques, un nebot i em sembla que algú més. El fet és que de cop i volta tenia, dona, sogra, cunyats, nebots i tots a viure junts i jo, que els vaig conèixer, sincerament, no em mereixien cap simpatia i per dintre em deia "pobre Rafel"! Per no ficar-me amb la resta de la família, em ficaré només amb la dona, la qual tenia un nas vermell resultat de la beguda. Em recordava el conte d'aquell vell que bevia d'una bóta i no en deixava ni una gota. Havia 17

donat alguns espectacles. El pobre home no sabia com sortint-se'n quan la veia així. Només volia disculpar-la dient que no es trobava bé. Un bon dia, així com sona, es quedà viudo. La dona se li morí i llavors va tenir la valentia de deixar tota la resta de la parentela. Se'n va anar a una pensió. Va fer que algú li guardés el piano, ja que només li cabia el violí i la flauta. Un bon dia també, i passat un cert temps, va trobar una segona dona; però aquesta era separada, la qual cosa el feia infeliç. Li semblava que vivia en permanent pecat mortal. Sempre deia: "Si m'hi pogués casar!". El cas és que ell i piano s’instal·laren al pis d'ella; fins i tot li semblava que el piano també pecava. Estava tan preocupat per aquesta situació que jo personalment no sabia com dir-li que el més important era la seva felicitat, que la vida ja li havia donat força garrotades i que Déu Nostre Senyor ja tenia prou feina com per fixar-se en aquestes foteses. Un dia, i molt content, em va dir que per fi es casava. Estava més feliç que un gínjol, ja que el casament era per l'església. Vaig pensar que no podia ser, però no li ho vaig dir i me'n vaig alegrar. Passat el temps sempre he pensat, i que Déu em perdoni, que algun capellà dels tants que coneixia li va fer la cerimònia perquè pogués dormir tranquil. Si això fos així penso que encara hi ha algun capellà capaç de fer il·lusionar i tractar la gent com un metge de capçalera. En Rafel es mereixia viure tranquil. Sabeu què? les dues dones d’en Rafel es deien Teresa. Ironies de la vida? Potser sí. Déu el tingui a la glòria. AMPAR PUJADES

EL COLOR I EL PODER DELS ULLS Aquest estiu, passejant per la Rambla de l'Hospitalet, vaig observar i admirar uns ulls de color blau que em cridaren l'atenció; uns ulls blaus d'un nen de mesos que encara no caminava i, de seguida vaig pensar: ulls blaus, color de cel, color de mar color d'amor. La Paula, la meva néta de cinc anys de la Bisbal d'Empordà, té els meus ulls. Vull dir, el color dels meus ulls i jo no m’havia adonat del canvi. Són d'un color verd marronós; color de bosc humit i de fulles tardorenques. I dic que no me n'havia adonat perquè abans, de petita, els ulls els tenia d'un altre color. Per què canvien el color dels ulls d'alguns nens? Per a mi és tota una incògnita. I va ser la Neus, la meva filla, qui em féu notar el canvi, un canvi que, quan el vaig comprovar, els meus ulls s'humitejaren d'emoció. Per què els avis som tan sensibles quan notem que els nostres néts tenen alguna característica física nostra? Deu ser per continuar sentint-nos vius, en ells, quan nosaltres ja no hi siguem. No ho sé, però imagino que per aquí van els trets. L'Arnau, el meu nét gran, el primer i que té set anys, no té el color dels meus ulls, però sí que té el meu "morrito", igual al que té son pare, el meu fill. La Jordina de quasi cinc anys i germana de l'Arnau (la meva néta petita) té els ulls del mateix color que son germà; una barreja de color gris verdós que enamora! I a part del color, potser caldria dir el poder que tenen els ulls en les persones; per a mi és la part més important de la cara i en la qual em fixo primer; poder per seduir, per enamorar o desenamorar o per fer mal amb la mirada quan algú ens n'ha fet alguna de grossa i, per educació, no gosem insultar-lo, però sí clavar-li una mirada enfurismada que pot tallar la respiració. Poder dels ulls, poder per parlar i expressar els nostres sentiments sense paraules. Si algú que ens coneix bé sap quan estem tristos, alegres, eufòrics, desenganyats o contents, només mirant-nos, ja tenim un gran què, una persona en qui poder confiar i parlar sense, a voltes, fer servir la veu. Color dels ulls: color de cel, color de mar, color de terra i de bosc humit i de fulles tardorenques...Color d'amor. Amor que hem sentit i sentim; avis, fills, néts... amics i amigues! M. DOLORS NAT I PINYOL

PETITS MONS La sobretaula ha estat llarga i animada, com correspon a la diada, hem parlat de moltes coses i hem estat junts amb ganes d’estar junts. Fa una estona que s’ha acabat la conversa: uns es diverteixen jugant a cartes i d’altres fan zapping buscant alguna cosa d’interès a la petita pantalla. Jo estic còmoda asseguda a la butaca, miro cap a la terrassa i m’adono que a fora ja és fosc. Penso que les nits de desembre solen ésser clares i estelades: recordo que molts anys enrere, anàvem a l’ermita de Bellvitge a cantar nadales a la Missa del Gall: recordo també l’encís d’aquell camí entre els camps de la Marina i el cel acostumava a ser net, molt net, d’un blau especial, el fred tibant ens tallava el rostre i, el que era més important, hi havia la companyia dels amics i la il·lusió del que estàvem fent. Tot d’una sento dintre meu el desig de reviure alguna d’aquelles coses, encara que només sigui sentir el fred a la cara i contemplar un trosset de cel. M’aixeco, em poso l’abric i dic als de casa: -Vull estirar una mica les cames, surto a fer un tomb. -A aquesta hora? Tapat bé, em diu la mare. Agafo la bufanda però no me la poso. En baixar l’escala penso que fa uns seixanta anys, al lloc en el qual hi ha els pisos on ara vivim i tot el seu entorn havien estat camps. En sortir al carrer camino cap a l’únic espai que ha quedat lliure; en arribar al parc del carrer de Rodés, m’adono que no fa fred, que el vespre és molt quiet, el parc és totalment desert i en silenci, és el que desitjava: alço els ulls al cel amb alegria, però ell no em dona la visió que jo cercava: el cel és d’un blau gris indefinit, sembla un vidre entelat, que amaga el que en un altre moment ofereix en transparència, però jo continuo mirant el firmament, buscant amb insistència aquell cel net, brillant, a través del qual, alguna vegada, he cregut haver copsat el més enllà. Abaixo els ulls amb desencís, però, de sobte, el meu esguard es troba amb una cosa inesperada, és com si acabés de descobrir una nova galàxia, que de tan propera ignorava. Al meu entorn veig una munió de finestres il·luminades: en la foscor, els blocs de pisos queden difuminats, sols les finestres reflecteixen cap a fora la seva llum, matisant tons i intensitats diferents, les estic contemplant una llarga estona: aquestes llums tenen un encís inexplicable en aquests moments, i aquesta estampa habitual i intranscendent agafa una altra dimensió: m’adono que a l’interior de cada finestra hi ha un mon palpitant i, en contemplar-les, tinc la sensació d’estar voltada de molts petits móns, separats, propers, semblants i diversos al mateix temps. Corro de nou cap a casa, em trec l’abric i m’assec a la butaca en silenci, contemplo la mare, els meus germans, els seus fills, m’acomodo al seient, m’hi trobo bé. Perquè estic i em sento immersa en aquest meu petit mon. CARME JORBA

UN MATÍ ENTRE LLIBRES

El dissabte 14 de setembre, al matí, vaig decidir arribar-me fins a la Fira del Llibre en Català que es feia a l’esplanada de davant de la catedral de Barcelona. Mentre hi anava en metro, una idea se’m va ficar al cap: “Per què no aprofito el viatge per fer una visita a la Llibreria Canuda? Al capdavall, em ve de pas i fa temps que no hi he posat els peus”. Després d’algun dubte, al final vaig optar per acostar-m’hi, ja que havia llegit en algun lloc que estava a punt de tancar portes. La Canuda és una llibreria històrica de Barcelona. Situada al costat de l’Ateneu Barcelonès, a tocar de la Rambla, va ser fundada el 14 d’abril de 1931 i s’ha dedicat, des de llavors, a la compra i venda de llibres de segona mà. El seu fons de volums de tots els gèneres és impressionant. Es diu que va servir d’inspiració a Ruiz Zafón per escriure el seu best-seller L’ombra del vent. Lamentablement, però, el passat setembre, el seu futur ja estava escrit. Tancava per sempre més. El motiu? Els llogaters de la llibreria es veien incapaços de fer front a l’augment de preu que se’ls imposava. El mercat turístic corrosiu que inunda la zona no perdona res. Un cop arribat a la Canuda, vaig enfilar cap a l’interior del local mentre les meves passes feien cruixir el sòl de fusta. A sala de dins, no érem més que tres o quatre tocats de l’ala que remenàvem llibres en absolut silenci. De sobte, ens va distreure l’entrada d’un grup de turistes. Anaven acompanyats per un guia i, discretament, es situaren en un racó del final de la botiga. Allà, es dedicaren a escoltar les explicacions que els donaven i a mirar-s’ho tot sense tocar res. Inclús crec que van fer alguna fotografia. Per uns instants, em vaig sentir una peça de museu. La colla d’estrangers va estar-se uns quants minuts al local, pocs, i va marxar de manera tan diligent com havia entrat. Aquesta irrupció, tanmateix, em va deixar perplex: “La llibreria es troba en els circuits culturals/turístics de la ciutat i es veu obligada a tancar?” A l’hora de marxar, mentre pagava els llibres que havia comprat i un exemplar del popular còmic Patufet de l’any 1938, el noi que em va atendre em va confirmar que la llibreria plegava el 22 de novembre. (Obro un parèntesi. Vaig tornar a la llibreria Canuda, un vespre, una setmana abans del tancament. El local estava ple com un ou de clients, però els prestatges i els expositors també ho estaven de llibres. En la meva recerca, vaig adonar-me que alguns volums que havia ullat en la meva visita de setembre ja no hi eren. Els havien venut? Poc importava, ja que havien estat substituïts per uns altres. El fons semblava inesgotable. Mentre abonava la meva compra, vaig preguntar 21

al senyor que m’atenia què farien amb els llibres que els quedarien sense vendre. Va fugir d’estudi i em va contestar que no ho sabia. Tenia cua darrere meu i no vaig voler entretenir-lo més). Tanco el parèntesi i torno al matí del dissabte 14 de setembre. Després de sortir de la Canuda, pocs minuts més tard em trobava a la Fira del Llibre en Català – abans es coneixia com a Setmana del Llibre en Català -, que feia una bona colla d’anys que no visitava. Allà vaig trobar-me amb una dotzena, més o menys, d’estands de color blanc escampats per la plaça de davant la Catedral. Cadascun d’ells corresponia a una o diverses editorials o llibreries diferents. Al mig de la plaça, a més, hi havia un parell d’espais destinats a fer presentacions de llibres, tertúlies literàries i altres actes culturals. En aquells moments, el poc públic que assistia a les activitats que es feien s’arrecerava a l’ombra tant com podia. El sol era de molt mal aguantar. La calor era forta. A la Fira hi havia poca gent. Massa poca, vaig trobar, tot i que potser aquella hora de migdia no fos la més adequada per visitar-la. Als estands s’hi podia accedir tranquil·lament. En alguns no hi havia ni un sol client. Així és que vaig poder fer la volta sencera i remenar llibres sense entrebancs. “Quina diferència!”, em vaig dir, “de quan la Setmana s’ubicava als baixos de les Drassanes”. Al final, un cop fetes les meves compres, vaig acabar en una parada situada a l’ombra, que curiosament era plena de gent. Fins i tot hi havia turistes. Era l’estand de les cerveses Moritz. PERE JUHÉ I ORIOL

MIQUEL MARTÍ I POL, 10 ANYS DESPRÉS “Primer de tot cal ser fidel a un mateix i, en conseqüència, eternament canviant.” MARTÍ I POL, Miquel. Obertura catalana

Permeteu-me, a les acaballes de l’any Espriu, la impertinència de dedicar-li un article a un poeta diferent: Miquel Martí i Pol. El motiu és justificat, l’11 de novembre va fer deu anys de la seva mort. Escric aquest text com a lector assidu, podria dir, fins i tot, fervent de Martí i Pol, no pas com a expert. No pretenc res més que oferir la meva mirada o lectura d’ ell. Recordo bé quan vaig sentir el seu nom per primera vegada. Va ser al bar de la Facultat on estudiava, el darrer any de carrera, el 1984. Un company més gran, i més llegit que no pas jo, me’n va parlar amb gran entusiasme. Vaig trigar encara dos anys a llegir-ne el primer llibre, L’hoste insòlit amb pròleg de M. Aurèlia Campmany. I tot seguit La pell del violí i Estimada Marta, que he rellegit més d’una vegada. Aquestes lectures em van produir un gran efecte. Em van captivar els adjectius despullats, les paraules pures, l’autenticitat, el ritme del vers: tot. Poesia entenedora, empremta cívica, versos brillants, poesia viva. Percepció subtil del món que ens envolta. Presència de la natura i narració de records. Poesia lírica i ètica, feta de raó i sentiments. La temàtica de l’amor en les seves formes més diverses. El rigor i la simplicitat en el vers que amaga una gran laboriositat, hores d’ofici per expressar-se amb aparent senzillesa. I la prosa. Pròlegs magnífics, reflexions afinades. Prosa de poeta: despullada, essencial. Acostumat a tractar amb les paraules, res no sobra del que diu. Miquel Martí i Pol ha estat el poeta més popular dels darrers anys, llegit a les escoles, citat en les festes populars, cantat pels cantautors. L’èxit li va venir de la seva autenticitat, de les paraules entenedores, de l’actitud vital, del compromís cívic. Caldria, però, recordar que alguns, potser envejosos d’aquest seu èxit, van menysprear el seu vers fàcil, simple per a ells. Va morir als 74 anys. La seva mort ens va sorprendre malgrat que l’esclerosi feia molt que anava fent el seu camí devastador. Ens havíem acostumat a veure’l delicat de salut, però sempre somrient i amb la mirada jove, inquieta. Martí i Pol amb el temps serà un referent. El recordarem i potser, masegats per l’enèsima cris, ens animarem els uns als altres dient: “Tot està per fer i tot és possible” ALBERT MARZÀ 23

ESPANYA I LA CONSTITUCIÓ Pel que fa als drets dels pobles, els espanyols encara viuen en l’esperit de la Reconquesta Pilar Rahola

Espanya és un territori on conviuen diverses llengües, tradicions, costums, etc., però entre totes les llengües que s’hi parlen, n’hi ha una que la Constitució Espanyola de 1978, diu que és hegemònica, que està per sobre de les altres: Artículo 3. Punto 1. El castellano es la lengua oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla. Quan es va començar a redactar la Constitució, l’any 1977, era el moment ideal per convertir Espanya en un país veritablement democràtic i just, com ara Suïssa, on es parlen 4 llengües i cap d’elles està per sobre de les altres o al Canadà, amb dues llengües amb els mateixos drets i també hi trobem Bèlgica. Aquell any, en feia escassament 3 que la Dictadura havia executat al garrot Salvador Puig Antich. Entre els 7 membres que la van redactar, anomenats “Pares de la Constitució” hi trobem Manuel Fraga Iribarne, exministre de la Dictadura. El senyor Fraga l’any 1968 va dir :“Cataluña fué ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció, fué bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a coger de nuevo el fusil. Por consiguiente, ya saben ustedes a que atenerse, y aquí tengo el mosquete para volverlo a utilizar.” Un altre “pare” de la Constitució va ésser el socialista Gregorio Peces-Barba que va dir una frase que sembla que pertany a Manuel Azaña, president del govern durant la segona República:“Barcelona necesita ser bombardeada cada 50 años”. Després va comentar que feia broma. Un tercer “pare” va ésser José Perez Lorca, que anys més tard es va apuntar al partit “Alianza Popular” fundat per Manuel Fraga Iribarne. En aquest partit es van aixoplugar molts dirigents de l’antiga Dictadura. Amb aquests pares tan poc demòcrates i encara amb l’escalfor de la Dictadura, quina Constitució havia de sortir? MARTÍ GUERRERO I COTS

OPINIÓ

RETORN AL PASSAT Qualsevol que tingui un mínim de cultura, educació acadèmica o sigui una mica llegit, podria arribar a pensar que algunes de les idees o fets que s'han vist al llarg de la història més recent, serien difícils de tornar-se a produir o repetir. En fets com podrien ser el feixisme a l'estil italià o espanyol, el nazisme alemany, el populisme peronista a l'Argentina dels anys quaranta i cinquanta, o el comunisme mal entès, entenguis estalinisme o maoisme, no tenim cap mena de garantia que, d'una manera o altra, amb un to d'un color diferent, amb escenaris canviats o actors més o menys empàtics, no es tornin a produir de forma similar, encara que ho fossin a nivell de més baixa intensitat. Només cal fer una mirada al món que actualment ens envolta i podem veure tota mena de tics que, en molts casos, arriben a posar la carn de gallina i, encara que no d'una magnitud tan brutal i salvatge com la que ens van portar els seus predecessors, sí que, si se'ls deixa la corda necessària i la permissivitat i inacció habitual dels que respecten la llibertat, poden tornar a fer molt de mal. I és que en el fons, tots aquells que d'una manera o altra van sortir beneficiats amb aquesta mena de règims i van poder salvar la pell i, sobretot, el paquet complet, és a dir, la pell i la fortuna, no tingueu cap dubte que, quan tinguin la més mínima oportunitat, intentaran repetir i portar la situació a l'escenari que sempre els ha estat més favorable. És evident que els actors ja no serien els mateixos. Gràcies a Deu no som immortals, i aquest aspecte ha fet que, almenys, l'etern defecte de fàbrica que solen tenir els éssers vius, aquesta vegada es posi de la nostra part i faci que fins i tot el més malparit acabi per morir-se, encara que sigui al llit. Desgraciadament, sempre en quedaran els hereus, les idees i, sobretot, els que en van treure profit. Del que hem dit al començament podem veure casos arreu del planeta de forma ininterrompuda: l'explotació obrera, l'apartheid, el fonamentalisme religiós, els règims populistes, els governs de tendència mafiosa; fins i tot en estats que s'autoconsideren o anomenen democràtics, les monarquies que es fan eternes a base de la sang i el patiment dels seus súbdits. En podríem posar molts més d'exemples, i en força casos hi ha estats que repeteixen en més d'algun d'aquests problemes. Tots ells es van repetint d'una manera o altra. 25

Quina diferència hi ha entre les massacres de les SS nazis i els crims del règim de Pol Pot o els assassinats en massa a Ruanda? Com ha pogut arribar tan lluny un home corrupte com Berlusconi? A què es deu la impunitat amb que veritables mafiosos, com els ha anomenat David Fernández de la CUP, segueixin en llibertat i sense retornar ni un sol cèntim de tot el que han robat? Per què per als jutges una princesa no és responsable del que firma i en canvi una persona de vuitanta anys, i gairebé sense estudis, sí que ho és d'haver signat unes preferents? Per què es considera delinqüent aquell que denuncia i desvetlla actes execrables i il·legals en forma de secrets d'estat? Per què qui diu la veritat a les xarxes socials i fa conèixer al món la misèria i les mentides dels que ens governen és considerat un criminal i s'ha d'amagar, mentre els veritables delinqüents segueixen impunes i sense càstig? Hi ha tants i tants exemples de tot plegat! On és el límit? Fins on es pot arribar abans que tot foti un pet com un aglà? Quan es va acabar la Gran Guerra l'any 1918 tothom (i quan dic tothom em refereixo als governants de torn) deia que el que havia passat havia estat tan gros que no havia de tornar a passar mai més. Vint i un anys més tard en començava una altra, de guerra, molt més brutal que l'anterior. Crec que els estats anomenats democràtics haurien de moure fitxa en aquest sentit, però sense deixar-se influenciar per lobbys interessats o per grups d'opinió de dubtosa qualitat i interessos massa partidistes. El retorn al passat és, en alguns estats, la gran il·lusió d'alguns dels seus polítics i governants. Si el país és una democràcia, una veritable democràcia, això ni tan sols s'hauria de plantejar, i si passa és perquè tant els polítics que ho pretenen com aquells que els donen suport, per més que s'anomenin demòcrates, en realitat no ho són. Només hi ha una manera de defensar-se contra tota aquesta mena de perills que ens envolten, i és amb més democràcia, amb més llibertat, transparència i respecte cap els drets tant de les persones com dels pobles. Amb jutges lliures i independents i no vinculats políticament. Amb funcionaris de ple dret i no amb assessors de dubtosa qualificació. Amb governants honestos i realment demòcrates i no amb lleis com la de Seguretat Ciutadana que, en breu, es signarà al Parlament espanyol i que és un veritable nou pas enrere en aquesta imparable regressió que estem vivint últimament a l'estat. CARLES FARRÉS I PINÓS

HO SABÍEU? MENJAR I BEURE A L’EDAT MITJANA (IV) Aquest mes –i per acabar de referir-me als costums alimentaris medievals- us donaré unes receptes culinàries tretes del Libre del Coch del mestre Rupert de Nola (com sabeu, publicat a Barcelona el 1520).

MENJAR BLANC (Molt apreciat a les taules dels nobles i reis als segles XVI i XVII) En una olla, coure una gallina, o mitja, segons la quantitat que vulguem, amb aigua per a fer un brou. A continuació, ja fredes, separar les parts més tendres dels pits i les ales i desfer-les, molt menudes, com en fils. A part, barrejar farina d’arròs amb llet freda de cabra, diluir bé i afegirho a una mica del brou de la gallina, al qual també posarem una molla de pa tendra. Coure-ho a foc suau fins que s’espessegi; posar-hi aleshores la carn de gallina i una mica de sucre blanc. Barrejar-ho tot bé mentre es cou a foc suau, remenant de tant en tant, mitja hora almenys. Quan estigui ben espès i melós es treu del foc, s’escudella i se li posa més sucre per sobre. Segons la recepta del Libre de cuina de Sent Sovi, del segle XIV, en lloc de llet de cabra se solia utilitzar llet d’ametlles. També pot resultar bo fer-lo amb llet de vaca.

CASSOLA DE CARN Agafeu un peixet o qualsevol altra part tendra de vedella i talleu-la a trossos molt petits. En una cassola de fang, amb sagí ja calent, sofregiu la carn. A continuació afegiu un got de brou de carn i deixeu coure. Quan arrenqui el bull, tireu-li una mica de safrà i mig got de suc de taronja. Quan la carn comença a desfer-se i la salsa és escassa, barregeu tres ous batuts amb el mig got de taronja que quedava i poseu-ho dins la cassola. Aneu tombant la carn i espereu que la salsa es faci espessa. Aleshores és el moment d’escudellar.

ALBERGÍNIES ESPESSES Encara que la carn era el menjar que més èxit tenia, també consumien, com ja hem dit, verdures i altres aliments. Aquesta que tot seguit transcriuré dona fe d’això; es tracta d’albergínies, però bastant elaborades. Peleu sis albergínies i passeu-les per aigua freda. Després les talleu i les poseu a coure amb una ceba gran trinxada i dos gots de brou de carn.

Procureu anar remenant-les amb un cullerot de fusta. Agafeu un litre de llet d’ametlles i uns cinquanta grams de formatge ratllat d’Aragó (“tronchón”), remenant a foc lent, fins que es faci una mena de pasta untosa. Tot seguit hi afegiu quatre rovells d’ou –que prèviament haureu batut fins a aconseguir una crema-; tirar, moderadament, nou moscada, canyella, celiandre i alcaravia. Després d’uns instants, retireu-ho del foc i distribuïu cinquanta grams més de formatge per damunt per tal de posar-ho tot seguit al forn i que es dauri. *** I ara, per tirar avall tot aquest menjar aniria bé beure alguna cosa. Una beguda molt popular d’aquella època -que, per cert, jo he tastat- és la “clarea”. La prenien en el berenar acompanyada de neules i dolços. La podeu elaborar amb aquesta recepta:

CLAREA 750 cl de vi blanc (una botella de ¾). 1 canó de canyella sencer. 15 claus d’espècia. 1 culleradeta i mitja de gingebre en pols. 5 cullerades grans de mel (la quantitat pot variar segons el gust) Posar el vi en una olla al foc i afegir les espècies: el canonet de canyella trencat amb els dits, els 15 claus, el gingebre i al final la mel. Remenar a poc a poc amb una cullera i deixar bullir a mig foc uns 15 minuts. Apagar el foc i deixar refredar durant una mitja hora. Ho passem per un colador molt fi i ho aboquem en una gerra de vidre. Es deixa reposar el líquid dues hores perquè el solatge es quedi al fons de la gerra. Decantar amb molta cura per treure el solatge, i amb l’ajuda d’un embut posem la “clarea” dins d’una ampolla de vidre. Es pot servir calenta o natural, i a l’estiu també una mica gelada. Té un gust, diguem, diferent, al qual no estem acostumats, però penso que la trobareu bona. Ara que venen les festes nadalenques, a veure si algú de vosaltres s’anima i cuina algun d’aquests plats. Seria una celebració especial, amb un dinar o sopar de regust medieval, que, fins i tot, podria resultar divertit i a la vegada interessant. ANTÒNIA CALDÉS

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, dolors Nat. Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Rosalia Desirré, Carles Farrés, Laura Farrés, Martí Guerrero, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Albert Marzà, Jaume Miró, M.Dolors Nat, Antoni Prats, Ampar Pujades.

Amb la col·laboració de:

RECORDEU EL DIA 5 DE GENER EL REIS MAGS D’ORIENT SERAN A L’ATENEU