14-01 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXV– Núm. 376 GENER 2014

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES GENER DIVENDRES 3, tot el dia, SS Majestats Melcior, Gaspar i Baltasar faran una visita a diverses llars d’avis de l’Hospitalet. DIUMENGE 5, a 2/4 de 9 del vespre. Després de la Cavalcada, a la nostra seu els Reis Mags donaran les joguines als nens els pares o familiars dels quals ho hagin sol·licitat DIJOUS 16, a 2/4 de 8 del vespre, presentació del llibre Quatre vies per a la independència, de Martí Anglada, a càrrec de l’autor, convidat per ERC. DISSABTE 18, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 310, a Cardona, visita al castell i col·legiata. Inscripcions dimarts dia 7.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE FEBRER DISSABTE 15, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 311, a Rupit, dinar a Tavèrnoles. Inscripcions dimarts dia 4.

TALLERS CURS 2013-2014 ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat

Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL La llei Wert amenaça de tornar els continguts dels llibres d’història dels escolars catalans a un nivell que molts vam patir en l’època franquista i que ja crèiem superat. És aquest un dels motius, entre d’altres, que han dut al Consell de Redacció del Xipreret a allargar un any més les portades del butlletí dedicades a episodis destacats de la història de Catalunya. Això vol dir que, si els nostres lectors no hi tenen inconvenient, mantindrem la sèrie iniciada l’any passat fins a 2015. Ho farem, ampliant el nombre de temes que teníem previst publicar. D’altra banda, el 2013, en ocasió de l’any Espriu, la secció Poesia del Xipreret va fer un any sabàtic. Ara, aquest mes de gener, la reprenem. Publicarem poemes dels poetes catalans dels quals es van complir aniversaris l’any passat, així com també dels que el compleixin aquest. Comencem amb Joana Raspall que recentment ens va deixar. Llegiu-ne el poema que li publiquem en les pàgines interiors. Us agradarà! A més del tricentenari de la desfeta de l’onze de setembre, aquest 2014 també es commemora el 75è aniversari del final de la guerra civil espanyola, que provocà l’exili de milers de catalans i la repressió per a molts dels que es quedaren. Les dues derrotes, la de 1714 i la de 1939, no estan tan lluny una de l’altra. Els efectes que es produïren, a Catalunya, van ser similars en ambdós casos: es van derogar les lleis catalanes, es suprimí el govern autòcton, es prohibí la llengua pròpia, es liquidaren els símbols del país, es reprimí als contraris al nou règim, etc. Convé ser-ne conscients, de tot plegat. Sobretot, quan encetem un any que pot ser decisiu per al nostre futur.

GENER

PORTADA FITES DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA LA GUERRA CIVIL CATALANA Voler comprendre la guerra civil catalana del segle XV és un fet certament complex. En aquesta guerra hi van participar diversos grups, tots enfrontats entre ells i buscant les aliances més propícies, fins i tot, cercantlos fora de Catalunya. Si a això hi afegim els indecisos i els que canviaven de bàndol, tot plegat ho fa encara més complicat. I al mig de tot, el rei Joan II Trastàmara, també conegut com Joan el Sense Fe, autoritari, poc amic del pactisme i malabarista de la política, digne pare del seu fill, el futur Ferran el Catòlic. Per entendre bé el conflicte cal conèixer bé els orígens i els actors. LA BUSCA I LA BIGA En la lluita pel control del poder municipal es van formar a Barcelona dos grups diferenciats i rivals: la Biga i la Busca. El primer grup el formaven els anomenats ciutadans "honrats", la oligarquia constitucionalista integrada per barons i cavallers feudals, els grans eclesiàstics i els grans mercaders pactistes. El segon grup, la Busca, estava formada pels barons de la cort i alguns mercaders partidaris de la Busca, els artesans i els camperols, tots ells més o menys partidaris de la monarquia, fet que implicava acceptar l'autoritarisme monàrquic, que per cert, no era patrimoni dels Trastàmara, ja que aquest era un corrent que afectava la majoria de les monarquies europees i que, dintre de la Corona d'Aragó, ja havien defensat reis com Pere el Gran o Pere el Cerimoniós. La crisi iniciada per la Pesta Negra i la posterior crisi mediterrània va implicar l'exigència de mesures proteccionistes per part de la Busca, com, per exemple, la prohibició d'importacions de productes, la millora de la producció tèxtil i impostos als estrangers, entre altres, mentre que des de la Biga, hi havia forta oposició a aquestes mesures i a qualsevol de tipus monetari. Finalment la Busca, amb denúncies d'irregularitats i corrupció, la insistència en la devaluació de la moneda i la promesa de baixar els impostos, va aconseguir el suport del poble i va fer possible que el rei reconegués el Sindicat dels Tres Estaments, que recollia mercaders, menestrals i artistes) Una modificació en el sistema de l’elecció de consellers i una reorganització del Consell de Cent va posar el govern municipal en mans del Sindicat deixant a la Biga en minoria. Amb el temps la Busca va caure en els mateixos errors en què abans ho havia fet la Biga, mentre que aquesta, recolzada per les Corts i la Diputació, va fer fracassar tots els intents de reforma. A poc a poc, la Biga va anar recuperant poder dintre del Consell.

El cop final va venir amb la creació, per part de la Diputació, del Consell Representant del Principat de Catalunya, que va caure sota la direcció de la Biga, el 1461. Aquesta no va esperar per acusar diversos membres de la Busca, condemnar-los i ajusticiar-los. EL SINDICAT REMENÇA Des de 1440 el principal objectiu dels remences va ser aconseguir la llibertat personal i la supressió dels mals usos mitjançant la compra dels drets als senyors feudals. Amb aquesta finalitat es fundà el Sindicat Remença, amb el vist i plau reial. De fet, aquesta acceptació dels monarques a donar suport als remences, ve lligada per la lluita que aquest estament mantenia amb la noblesa amb la voluntat de recuperar patrimoni reial. Els remences s'oferiren a ajudar al rei a canvi de tornar a la jurisdicció reial, i per part dels oficials reials es facilitaven les reunions dels sindicat. La Diputació del General va assumir la defensa dels senyors prohibint les reunions del Sindicat. Tot i així, aquest es va seguir reunint i en alguns moments, durant el regnat d'Alfons el Magnànim va semblar que fins i tot podrien assolir l'alliberament final, amb l'abolició dels mals usos, però finalment tot va quedar en no res. Amb Joan II van veure una nova oportunitat. EL PRÍNCEP DE VIANA I LA CAPITULACIÓ DE VILAFRANCA Del matrimoni entre Joan II i Blanca I reina de Navarra va néixer el príncep Carles de Viana que, segons les capitulacions matrimonials de 1419, havia d'heretar el regne de Navarra a la mort de la seva mare. Però quan aquesta morí el 1441 el rei Joan II va usurpar el tron navarrès, fet que va provocar la Guerra civil navarresa, que finalment va guanyar Joan II a la batalla d'Oibar el 1451. La situació de Carles de Viana es va complicar, però va trobar un ampli suport a Catalunya com a hereu de la corona. Per aquest motiu, quan Joan II el va fer empresonar, a finals de 1460, les classes privilegiades catalanes es van posar del cantó del príncep. Aquell mateix any, a les Corts, s'elegeix un Consell del Principat que es presentà davant del rei i li va exigir l'immediat alliberament del príncep Carles. L'actitud dels nobles catalans, juntament amb la col·laboració dels derrotats durant la Guerra Civil navarresa i pressions castellanes a la frontera a l'Aragó, van fer que Joan II cedís i signés l'anomenada Capitulació de Vilafranca, en la qual es recollien les reivindicacions polítiques de l'oligarquia catalana, entre les quals hi havia la prohibició al rei d'entrar a Catalunya sense permís de la Generalitat. La mort de Carles de Viana al cap de poc de ser alliberat ho va alterar tot. Joan II va intentar diluir els efectes de la Capitulació de Vilafranca enviant la seva dona, Juana Enriquez i el seu fill a Barcelona, on va generar enfrontaments com per exemple ajudant la Busca.

LA GUERRA Els reialistes, emparats pels seus aliats propis, per buscaires i pagesos, van provocar un aixecament camperol el 1462. Joan II va demanar ajut al rei Lluís XI de França a qui va regalar el Rosselló i la Cerdanya pel seu suport. Per la seva banda, el Consell del Principat va enviar les seves tropes, encapçalades per Hug Roger III de Pallars Sobirà, per combatre els pagesos. La reina va decretar la il·legalitat d'aquest fet mentre el Consell va prohibir la crida reial. Tot plegat va crear un impàs de fets tots legals i legítims però contradictoris. Així, els primers en atacar van ser el remences. En veure a la reina i el seu hereu assetjats a Girona, el rei Joan II va entrar a Catalunya sense l’autorització del Consell, i es va instal·lar a Balaguer. La guerra va durar fins al 1472, amb èxits i derrotes per totes les parts i amb la pèrdua i recuperació de places i ciutats. Durant aquet temps, el Consell es va plantejar, inicialment, l'establiment d'una república a l'estil de Venècia o Gènova, però sense el suport extern això no va ser possible. Posteriorment, va buscar diversos substituts per a Joan II, oferint la corona del Principat a Enric IV de Castella, Pere de Portugal i Renat I d'Anjou i després el seu fill Joan II de Lorena, en diverses etapes de la guerra, a canvi d'ajut militar i recursos. Malgrat alguns èxits, al final tot els va sortir malament. Finalment, Joan II, amb l'ajut de castellans, gràcies al matrimoni del seu fill Ferran amb Isabel de Castella, arribà a Barcelona a finals de 1471, començant un setge que va durar fins al 8 d'octubre de 1472. Tot va acabar amb el lliurament de Barcelona als reialistes, després d'un perdó general atorgat pel rei. El dia 24 d'octubre es signà la Capitulació de Pedralbes, a la fi d'una guerra sense vencedors ni vençuts. Joan II només va demanar que s'anul·lés la Capitulació de Vilafranca. Les mesures de clemència i de preferència envers la Diputació rebel i el manteniment en el seu càrrec als diputats opositors, malgrat alguna divisió, van aconseguir pacificar el país. Joan II, vell i cansat, va morir l'any 1479 sense haver solucionat els principals problemes de Catalunya. Problemes als quals el seu fill Ferran mirarà més tard de buscar solució, com el cas dels Remences, la recuperació del Rosselló i la Cerdanya o els problemes institucionals, reformant els organismes dirigents del Principat: la Diputació i el Consell. El pitjor de tot van ser les conseqüències econòmiques. La fallida de la banca municipal i la de les finances públiques, l'enfonsament del comerç, les devaluacions i la fugida de capitals, van deixar Catalunya força tocada, i va perdre l’hegemonia dintre de la Corona d'Aragó. Va ser la fi d'un imperi que ben aviat hauria d'afrontar la seva adhesió a la corona espanyola dels Àustries, i no pas en no gaire bona posició. Un mal començament que el 1714 hauria de portarnos a un final encara pitjor. CARLES FARRÉS I PINÓS Foto portada: Proclamació del Príncep de Viana

CONVERSES

Respon: Pilar Umbon Nascuda a: Barcelona Edat: 78 anys Estat casada Fills dos Professió: empleada d’editorial i llibreria

La Pilar Umbon és des de fa temps col·laboradora del Xipreret. Aquest mes ha tingut l’amabilitat de respondre les preguntes de les converses, en un espai idoni per conèixer-la millo i saber quelcom de les seves inquietutds literèries.

Vares néixer al barri de Sants. En la distància dels anys com el recordes? Era un barri obrer que sortia de la postguerra. Encara no hi havia el bum d’immigrants que va tenir la dècada dels cinquanta i seixanta. La meva família era obrera. El pare era mecànic polidor, nascut a Euskadi, però parlava gairebé perfecte el català. La mare era modista, nascuda a Reus d’on provenen tots els familiars materns. I de l’escola, què ens en pots explicar? La recordo amb molt d’afecte. L’escola del barri era l’Institut Montserrat, Sistema Montessori. L’escola era mixta i hi vaig aprendre un munt de coses i hi vaig fer amistats que encara conservo avui dia. 5

Vares fer estudis mitjans o superiors ? Als onze anys vaig ingressar a la “Escuela de Altos Estudios Mercantiles”, un casalot immens del carrer de Balmes on vaig cursar Peritatge Mercantil, estudis que no em van fer gens feliç, perquè el que a mi m’agradava eren les lletres. Va ser força anys més tard, ja canviat el règim polític, que em vaig treure el títol de llengua catalana de la Generalitat fins al grau “D” i el de correctora a l’Escola de la Rosa Sensat. També em vaig apuntar als cursos de literatura “La joia d’escriure” que impartia el professor Ramon Cotrina, gran coneixedor de la nostra llengua i un grup molt nombrós d’alumnes amb qui mantinc contacte després de vint anys. Sabem que vares treballar a la llibreria Catalònia. Ens en pot parlar. En aquell temps, corrien els anys cinquanta, es deia Librería Casa del Libro, però el nom per a tothom era el de Llibreria Catalònia, recentment i dissortada, avui desapareguda. La Catalònia va ser la primera que va fer una espècie de prestatge que donava el tomb al local, ple de llibres. El client els fullejava i de vegades fins i tot els llegia. Establí amb els clients un estat de confiança i va ser una bona manera de vendre llibres. Aquest sistema va ser imitat per totes les llibreries. Oi, que a la Catalònia s’hi va fundar una editorial? Si, l’Editorial Selecta, sota el mestratge del seu director el senyor Josep Maria Cruzet. Va ser la primera editorial que va publicar en català després de la guerra. Editar llibres, i més en català, en època franquista podia ser complicat, i especialment amb la censura. Què ens en pots dir? La reedició dels nostres clàssics més prestigiosos, com Verdaguer, Maragall, Llull, Ruyra, Rusiñol; aplegats a la Biblioteca Perenne, va ser precedida d’un treball de demanadissa d’ajudes a gent influent del país que van pressionar la censura a admetre la publicació de les obres. Més tard, amb la Biblioteca Excelsa, van sortir a la llum la Víctor Català i en López Picó, entre altres. I sobretot, cap a 500 volums de la Biblioteca Selecta, recull pràcticament exhaustiu de la producció catalana dels anys 1950 a 1965. Pel que fa a la censura val la pena explicar l’anècdota viscuda amb en Josep Pla. En l’obra tramesa a censura hi figurava sovint la paraula “gerra civil”. Censura va respondre: “Publíquese omitiendo siempre la 6

palabra guerra civil, puesto que en España no ha habido una guerra civil, sino una cruzada de liberación.” En Pla, en veure allò, va dir “... això és una collonada, jo no ho poso” i ho va substituir per la frase “...la guerra de 1936.” També referent a la teva feina, et va donar l’oportunitat de conèixer algun escriptor famós d’aquella època? Va ser una experiència valuosa veure i tractar personatges tan famosos com Josep Maria de Sagarra, Carles Riba, Carles Soldevila o un joveníssim Salvador Espriu. Viure entre llibres i poder conèixer escriptors, creus que et va desvetllar la teva afició a escriure? Sempre m’havia agradat escriure, però la convivència amb el material bibliogràfic va ajudar molt. El contacte amb escriptors valuosos va ser molt positiu. Al teu marit i a tu, us agrada molt viatjar, Parla’ns-en una mica. Hem fet diversos viatges a l’estranger, França, Itàlia, Portugal, Grècia, el Canadà, Egipte i un llarg etcètera. Els països que més em varen impactar van ser Egipte i Grècia. Tots dos heu vingut a l’Ateneu a projectar uns reportatges molt interessants dels vostres viatges. Els presenteu a diferents llocs, sou socis d’alguna altra entitat? Som socis des de fa molts anys del Centre Excursionista de Catalunya, on hem fet força projeccions i també excursions a peu quan érem joves, en la vessant de la botànica. Altres entitats de Barcelona i Catalunya també han tingut ocasió de conèixer els nostres videoreportatges. El meu marit va ser president de la Secció de Geografia i Ciències Naturals del CEC durant quatre anys i deu de vicepresident. Jo em vaig cuidar de la secretaria. Com vares conèixer l’Ateneu, i també fer-te’n sòcia? Va ser per mitjà de condeixebles dels cursos de “La joia d’escriure” i va ser una oportunitat única de conèixer l’Ateneu que sempre he agraït.

Es pot dir que ets una sòcia activa: has col·laborat en el Xipreret, també en lectures poètiques en els nostres recitals. Ara assisteixes al curset d’”Escriptura Creativa”. Sabem que tens una hora de viatge per venir i una altra per tornar. Què et mou a fer-ho? En primer lloc, l’interès per les activiats culturals de l’Ateneu, molt interessants totes, i el plaer d’escriure en els cursets que feu sovint. Això fa moure l’esperit i enriqueix els coneixements. Ja per acabar, i canviant totalment de tema; ens agradaria saber: què penses del moment històric que viu el nostre país ? Ens ha tocat de viure un moment històric de gran transcendència i s’ha d’aprofitar aquesta avinentesa per dir a tots i a tothom que volem ser nosaltres mateixos.

-----------------------------------------------------

ACTORS PER ESPRIU Amb aquest títol, el 22 de desembre proppassat, a la nostra d’actes, va tenir lloc l’acte institucional que cloïa l’Any Espriu després que biblioteques i diverses entitats de la ciutat haguessin portat a terme un gran nombre d’activitats en homenatge a Salvador Espriu. Van assistir-hi el senyor Jaume Graells, regidor de Cultura, la senyora Maria Dolors Fernández, regidora de l’Àrea de Benestar Social i Família, i el senyor Jordi Monrós, regidor. Estel Solé, Martina Tresserra i Edu Buch, els actors que hi van prendre part, van recitar i cantar, amb sentiment i delicadesa, diversos poemes d’Espriu, d’altra banda ben coneguts, acompanyats a la guitarra per Sergi Estella. El públic va premiar amb càlids aplaudiments els actors i el guitarrista. Si alguna cosa hem de recalcar, és que l’acte va ser molt curt, fins i tot van haver de fer el bis de dues cançons per allargar-lo. Una llàstima, doncs, perquè, amè i ben interpretat, va agradar al públic present aquella tarda de diumenge a l’Ateneu. ATENEU

ATENEU DIADA DEL SOCI Ja som gairebé a Nadal, i l’Ateneu com un preludi de les festes que s’apropen celebra la seva i més emblemàtica: la Diada del Soci. El diumenge 1 de desembre va ser el dia escollit per retrobar-nos els socis i amics de l’entitat. Vàrem començar la festa a 2/4 de 12 del matí a la plaça de l’Ajuntament amb la tradicional ballada de sardanes que la Coordinadora Sardanista de l’Hospitalet té la gentilesa de brindar-nos cada any. La cobla Premià fou l’encarregada de tocar les

peces que moltes de les persones assistents puntejaren. No podia faltar, a la mitja part, un breu recital de poemes, aquest cop del poeta i editor hospitalenc Josep Janés i Oliver. Tal com va dir, en un breu parlament, la presidenta Matilde Marcé –i com havia explicat uns dies abans, concretament el 28 de novembre, en una conferència al nostre local- enguany es commemora el seu centenari, que entremig de tots els que han coincidit aquest 2013, ha passat força desapercebut. Les rapsodes Julita Sanou, M. Dolors Nat, Antònia Caldés i ella mateixa, varen posar veu als textos escollits.

A 2/4 de 3 de la tarda ens encaminàrem cap a dinar, per recuperar forces. El restaurat Roselles 25 va ser, com l’any passat, l’encarregat de servir l’àpat per a les més de noranta persones que hi assistírem. El senyor Jaume Graells, regidor de Cultura, acompanyat de la seva esposa, va compartir taula amb nosaltres. A les postres, tot fent un brindis amb una copa de cava, la Matilde ens va dirigir unes paraules d’agraïment a tots els assistents i, al mateix temps, fer-nos saber quelcom del bon funcionament de l’entitat. Així mateix, també el senyor Graells es va adreçar als nostres socis i amics per animar-los a seguir com fins ara, col·laborant amb l’Ateneu i, en tant que sigui possible amb l’Ajuntament, i felicitar-nos a tots per la tasca que hem dut a terme fins ara. A les 6 de la tarda, finalment, va arribar l’hora de l’acte lúdic, enguany a càrrec del grup New Gospel, que, com ja sabeu, assaja al nostre local tots els dilluns. Ens van oferir un concert de les cançons que tenen en el seu repertori, fent collaborar el públic i explicant-nos el significat dels textos que interpretaven. Va ser un dia molt agradable, passat amb la bona companyia de molts socis i amics –una quants més que l’any anterior-, alguns dels quals feia temps que no vèiem. Us donem les gràcies a tots, tant els que vàreu venir com als que, per les circumstàncies que siguin, no vau poder fer-ho. Tingueu la seguretat que els components de la Junta Directiva treballarem el màxim possible perquè l’any vinent puguem retrobar-nos de nou i que l’Ateneu segueixi ben viu. ANTÒNIA CALDÉS 10

EL PESSEBRE A L’ATENEU El 13 de desembre, festivitat de Santa Llúcia, era, tradicionalment, el dia de l’encesa de les il·luminacions nadalenques als pobles i ciutats i la inauguració dels pessebres. Però, com que tot canvia, en això també s’havia de notar, i, actualment, encara no s’ha acabat el mes de novembre que els adornaments de Nadal, arbres i pessebres, llueixen en tota la seva esplendor. Tanmateix, a l’Ateneu, volem seguir fidels als costums de tota la vida que no fan mal a ningú, i un any més hem esperat fins a mitjan desembre per obrir les portes del nostre pessebre. A les 7 del vespre del divendres dia 13, la presidenta Matilde Marcé, amb unes breus paraules, va donar per inaugurats els dos diorames, obra de Joan Pol l’un i de Josep Orquín, l’altre, socis de l’entitat i pessebristes reconeguts, que com ja ve sent costum ens els cedeixen per aquestes dates festives. Fent-los companyia llueix al seu costat el dibuix del Naixement que, com cada any, l’Emili Bona, conductor de l’aula Rafel Garrich, elabora per felicitar com cal els nostre socis i amics, i que reproduïm en el Xipreret del mes de desembre.

La lectura del poema Els tres reis d’Orient, de Carles Riba, a càrrec de M. Dolors Nat, Lolita Garcia, M. Rosa Ibañez i Matilde Marcé, va ajudar a amenitzar l’acte. Fins al 2 de febrer, festa de la Candelera, que, com diu la tradició, s’han de guardar els pessebres, podeu visitar els nostres. Text i foto: ANTÒNIA CALDÉS 11

62a EXPOSICIÓ DE L’AULA RAFEL GARRICH Amb les festes del Nadal a les portes, a les 8 del vespre del dijous dia 19 de desembre, vam inaugurar la que ja és la 62a exposició de dibuix i pintura de l’Ateneu. Una tradició que és veterana. Fa molts anys havia escoltat dir als companys pintors que aquesta exposició, la que encara fem pels volts de Nadal, també era oberta als socis que pintaven a casa seva. De fet, recordo alguns artistes de notable qualitat, que així ho feren i exposaven a la sala de l’Harmonia junt amb els pintors de l’aula Joan Miró. Avui, d’aquests socis pintors o que pintaven a casa, em sembla que ja no en queden, alguns perquè fa temps que deixaren de pintar o ja no són entre nosaltres. El cas és que ara queda com una anècdota, però cal dir-ho i, pel desembre vinent, podríem comptar amb algun dels antics alumnes de l’aula Rafel Garrich de pintura i dibuix. Cal conservar aquestes tradicions tan boniques que es van esvaint amb el pas del temps. Aquesta exposició del Nadal és oberta i no és tan solemne com la que es fa per a Festa Major de l’estiu, quan els alumnes presenten el bo i millor que han fet al llarg del curs. Les obres exposades enguany són de diferents tècniques, poques obres però amb qualitat, els alumnes veterans ja ens tenen acostumats a presentar bons treballs, altres alumnes són de l’última volada i no han tingut temps pràcticament per fer grans treballs. Segur que a l’estiu ens sorprendran amb coses força interessants. Dels més petits, no cal dir-ne gaire res, ells sempre tenen qualitat, aquest curs són menys i de menor edat, però a tots els és innata una gràcia per a enllestir bons dibuixos amb molt bona forma i color. Aquest curs el porten molt bé i la mostra la podeu veure al passadís de l’aula. Felicitats per als més petits per la feina feta i, als més grans, vull dir-los que perseverin camí de l’excel·lència, per a això no cal córrer, el camí és tan interessant com arribar al final. Ara toca descansar uns dies i tornar amb les idees clares i les ganes de crear coses que ens omplin una mica la vida. Us desitjo a petits i grans i a les vostres famílies que tingueu un bon any 2014. Text: EMILI BONA Foto: FRANCESC DIVÍ

Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” número 309, a Cadaqués, Alt Empordà. Dissabte 14 de desembre de 2013.

El dissabte 14 de desembre, a les 8 del matí, vam sortir de l'avinguda del Carrilet, amb la grata sorpresa que ens acompanyava la senyora Glòria, després de passar una important operació quirúrgica. A l'àrea de descans del Montseny, vam fer una parada per esmorzar. Vam emprendre novament el viatge per l'autopista AP-7 fins a la sortida de Roses. A pocs quilòmetres de Roses, vam desviar-nos per la carretera plena de revolts que ens va portar a la vila de Cadaqués de la comarca de l'Alt Empordà. Aquesta vila està situada a l'extrem llevantí de la península del Cap de Creus, formada per la vila de Cadaqués pròpiament dita, l'antic barri de pescadors de Portlligat i urbanitzacions de tipus residencial i turístic. La vila, amb el seu terme va ésser declarada, paratge pintoresc el 1972.

La visita a la població va ser lliure, de manera que tots vàrem recórrer el municipi pels indrets que ens van resultar més plaents. Alguns de nosaltres vàrem pujar fins al punt més alt del nucli antic, on hi ha l'església parroquial de Santa Maria, un edifici gòtic tardà iniciat a mitjan segle XVI. El segle XVIII se li afegí una gran capella. És important el seu retaule barroc, fet el 1725, dissenyat per Joaquim Moretó.

Des de la fi del segle XIX i al llarg del segle XX, la població va esdevenir un centre d'atracció d'artistes i intel·lectuals, inicialment al voltant dels germans Pitxot i més tard de Salvador Dalí, que construí la seva residència sobre una antiga casa de pescadors de Portlligat. La llista de grans personatges vinculats a Cadaqués és molt extensa i entre ells hi ha noms tan destacats com els músics Andrés Segovia, Albéniz, Granados o Vives i els pintors Picasso, Rusiñol, Casas, Utrillo, Manolo Hugué, etc, tots del cercle dels Pitxot. Entorn de Dalí s'agruparen Paul Eluard, André Breton, Marcel Duchamp, etc. Fora d'aquests cercles també hi residien importants personatges de l'art i de les lletres com Carles Riba, Gabriel Ferrater, Grau Sala, Ràfols Casamada, Guinovart, etc.

De Cadaqués, sense sortir de la comarca, ens vam traslladar a la seva part més meridional, la població de l'Escala, on al restaurant La Gruta ens serviren un bon dinar. Cal destacar l'amanida de pernil ibèric i pernil d'ànec i vinagreta de gerds. Després de dinar vam poder fer una passejada fins a la platja i unes compres de dolços a la pastisseria Juhé. Arribats a l'Hospitalet es va acomiadar de nosaltres molt emocionat, el senyor Manel, el xofer que durant molt anys ens ha acompanyat en les excursions mensuals; es jubila a final d'aquest mes. El dissabte 18 de gener farem l'excursió Coneguem Catalunya núm. 310, visitarem el castell de Cardona. Inscripcions, dimarts dia 7 .MARTÍ GUERRERO I COTS

JORNADES SOLIDÀRIES Els passats 14 i 15 de desembre va tenir lloc, a la rambla de Just Oliveras, davant de la Regidòria del districte, un esdeveniment que es porta fent des de ja fa uns anys, les Jornades Solidàries, on un gran nombre d’entitats de la ciutat es van aplegar amb la finalitat de fer una festa per a tots els públics, entre elles, l’Ateneu. Les jornades es van centrar en tres punts diferents. El primer va ser l’estand de la Creu Roja que, durant tot el cap de setmana, va fer una recollida d’aliments, obsequiant els donadors més generosos amb un llibre. Una altre punt va ser l’escenari, on vam poder veure diverses actuacions al llarg dels dos matins, des del Grup “New Gòspel”, que té el seu local d’assaig a l’Ateneu, fins a un gran grup de nens i nenes afortunats que van poder fer cagar el tió. Per últim un gran nombre d’entitats van voler amenitzar la festa per als més petits amb activitats manuals, pintant dibuixos i els més valents pintant-se la cara. L’Ateneu va voler participar amb dues activitats per als nens; dibuix i maquillatge facial. El Sr.Emili Bona es va carregar la maleta amb tot de dibuixos divertits i senzills per a aquells nens que volguessin aproparse i passar una estona tranquil·la pintant. Quant al maquillatge facial, va córrer a càrrec de la Dolors Hermano i alguns dels actors del grup juvenil. El dissabte no hi havia gaires nens que s’engresquessin a pintar-se la cara, tot i així van sortir d’allà algunes papallones, vampirs, etc. En canvi diumenge un gran nombre de nens es varen animar i els més atrevits fins i tot demanaven ser per una estona lleons, tigres o spidermans! La valoració de les jornades va ser molt positiva, ja que val molt la pena veure com els nens marxaven amb un somriure de satisfacció al veure que podien ser grans pintors o fins i tot convertir-se en els seus personatges preferits. Text i fotos: LAURA FARRÉS

RECOLLIDA JOGUINES CREU ROJA Nadal és una festa que, malgrat que ha variat al llarg dels anys i que molta gent la considera com la festa del consumisme, hi ha moltes persones que ens agrada conservar l’esperit de quan érem nens, compartir amb la família, fer regals a aquells que més estimem, etc. Però, i en això estareu d’acord amb mi, Nadal és la festa dels nens. Qui no se sent ple només de veure el somriure d’un nen en obrir aquell paquet tan esperat? Per desgràcia, i amb els temps que corren, cada dia hi ha menys famílies que es poden permetre fer un regal als seus fills a la nit més màgica del món. És per això que, com cada any, el mes de desembre vam iniciar la campanya de recollida de joguines per a la Creu Roja. Durant tot el mes, un gran nombre de persones, sòcies i no sòcies de l’Ateneu, es varen apropar a la nostra entitat per portar-nos joguines perquè els nens més necessitats poguessin tenir aquella nit màgica que tots hem viscut. Per uns dies, la Sala polivalent de l’Ateneu va arribar a semblar un magatzem d’una botiga de joguines amb una gran quantitat de nines, peluixos, jocs, puzles, pilotes, etc. Més d’un centenar de jocs i joguines per a totes les edats. Des d’aquí volem agrair a totes aquelles persones que van col·laborar aportant joguines noves, així com aliments per a l’església. Gràcies de tot cor! Text i Fotos: LAURA FARRÉS

2013, ANY SALVADOR ESPRIU CLOENDA DE L’ANY ESPRIU PARADIGMES? CAMINANT PEL LABERINT AMB SALVADOR ESPRIU

Dintre dels actes de l'Any Espriu a l’Atenu, aquest mes de desembre, ens hem trobat amb diverses propostes, i una de elles, la del dimarts dia 17, va servir per poder conjuntar una entrevista, una presentació de llibre i la cloenda de l'Any, tot alhora. Un projecte complex però que crec que a la fi es va aconseguir amb èxit. D’una banda, com ja he dit, ens trobàvem que calia, d'alguna manera, tancar l'Any Espriu amb un tipus d'acte que s'allunyés de la típica lectura de poemes o peça teatral i la clàssica conferència, que ja s'havien dut a terme anteriorment a l'Ateneu. L'equip organitzador va buscar quelcom diferent i que alhora pogués engrescar el públic, i van tenir la pensada de fer una entrevista al propi Salvador Espriu. Com ja sabeu, durant part de l'any 2012 i del 2013, l'Ateneu havia presentat diversos actes en format d'entrevista, als quals es va

anomenar Paradigmes?, dirigits per en Joan Soto i que van tenir una important acollida amb un bon èxit de públic. Així doncs, van creure que el format podria ser aquest; només calia buscar la manera de poder entrevistar el benvolgut amic Espriu, fet que es presentava impossible, és clar, donat que aquest ja fa uns quants anys que no és entre nosaltres. Calia buscar una alternativa, algú que, de forma seriosa i amb força coneixement del personatge, el pogués substituir. Havia de ser algú que hagués estudiat amb profunditat Espriu, tant la seva obra, com la seva vida, i el que és, possiblement, més important, conèixer la seva forma de pensar, la seva filosofia de la vida. I una persona com aquesta un no se la troba en qualsevol lloc. Afortunadament, a l'Ateneu sí que vam tenir la possibilitat de poder comptar amb aquesta persona, la teníem a mà, dintre de casa. Un home que durant tot aquest any ha estat escrivint per al Xipreret, en commemoració de l'Any Espriu, tot un seguit d'articles divulgatius sobre l'obra i la vida d'aquest escriptor català. Em refereixo a l'amic Antoni Prats. El coneixement d'Antoni Prats sobre la vida i l’obra d’Espriu ve de l’època en què va fer el doctorat en filologia catalana a la Universitat d'Alacant, amb un tema que a aquestes alçades ja ens podem imaginar: Salvador Espriu. Però a banda de la tesi doctoral, que ja té per si sola una important rellevància, també ha escrit diversos articles i dos llibres sobre el personatge, un d'ells, Salvador Espriu. Poemes i narracions (Antologia), editat per Bromera, ja va ser presentat, a principis del 2013, a l'Ateneu. Però resulta que enguany n'ha publicat un altre: Salvador Espriu o la fidelitat als orígens. Aquest cop sota l'aixopluc de les Publicacions de l'Abadia de Montserrat, dintre de la col·lecció Biblioteca Serra d'Or, amb el número 460. Tot un privilegi que dóna a entendre el prestigi que té Antoni Prats dintre de la comunitat literària del nostre país. Tal com es diu en la sinopsi de la coberta: “En aquest llibre, l'autor ha indagat l'ideari de Salvador Espriu espars en la seva producció literària, tot considerant les fonts clàssiques i hebrees [...] D'altra banda hi han resultat força orientatives les declaracions de l'escriptor en les entrevistes periodístiques publicades.” És a dir, no ens trobem amb un llibre d‘anàlisi literària ni amb una antologia o recopilació de textos i poemes, sinó amb un estudi seriós de la figura d'Espriu, basada, això sí, en els seus textos i declaracions. D'aquesta manera es va decidir aprofitar el format dels Paradigmes? per entrevistar un avatar de Salvador Espriu, en la molt digne figura d'Antoni Prats, que va aprofitar la ocasió per, alhora, poder presentar el seu darrer llibre.

Primerament vam tenir una introducció a l'acte per part de Joan Soto, que va donar pas al diàleg entre l'entrevistador, Jaume Miró, i Antoni Prats com a entrevistat, i, entremig, la lectura de diversos poemes i textos d'Espriu a càrrec del propi Joan Soto, adients amb els temes que s'estaven tractant durant l'entrevista. Un projecte complex però que crec que es va dur a terme amb molta dignitat, fluïdesa i força interès per part del públic. Voldríem agrair des d’aquestes línees l'esforç dels organitzadors i la seva idea, així com la col·laboració i disponibilitat d'Antoni Prats. Text: CARLES FARRÉS I PINÓS Foto: ANTÒNIA CALDÉS

INICI DE CÀNTIC Recital i concert sobre textos de Salvador Espriu El proppassat tretze de desembre, l’Ateneu de Cultura Popular va organitzar un recital de text i música a l’Església Parroquial de l’Hospitalet Centre que culminava l’ampli conjunt d’activitats portades a terme per l’entitat amb motiu del centenari del naixement de Salvador Espriu. L’acte tenia com a lema Inici de càntic, en referència a Inici de càntic en el temple, un dels poemes més representatius de l’escriptor. El poema conté els principis que es volien comunicar a través dels continguts del recital, com són la fidelitat al país i la nostra llengua i l’esperança que les noves generacions trobaran el recte camí per governar-se. Es donava, a més, la circumstància que la vetllada es feia en una església, el mateix marc referit en el títol del poema. El programa es va compondre de dues parts i un entremès. En la primera part es van recitar íntegrament els cinquanta-quatre poemes de La pell de brau. Amb aquest poemari, editat l’any 1960, Salvador Espriu va assolir un ampli reconeixement com a escriptor dotat d’una gran profunditat intel·lectual i al mateix temps d’un compromís cívic, molt necessari en plena dictadura franquista, passant a exercir des d’aleshores la funció de principal referent de la literatura catalana. En La pell de brau Salvador Espriu aborda la problemàtica relació entre els homes i els pobles que habiten la Península Ibèrica, tot proposant uns principis ètics que permetrien construir una societat justa, respectuosa amb els drets individuals i col·lectius, tan menystinguts al llarg de la història i tanmateix de tanta actualitat. Francesc Cabrera, Teresa Casado, Rosa Maurel, Fèlix Puig, Jesús Rocosa, Julita Sanou i Joan Soto, membres del Grup de Teatre Margarida Xirgu de l’Ateneu, van recitar els cinquanta-quatre poemes del llibre. Els músics Joan Miró i Albert Giménez, jugant amb un ampli ventall d’instruments de diverses èpoques i procedències geogràfiques, van crear un suport musical adequat per a cada poema que va ajudar a la seva comprensió. L’aposta de recitar íntegrament tots els poemes, justificada pel lligam que existeix entre tots ells, va reeixir gràcies a la minuciosa tasca de rapsodes i músics per donar sentit a cada vers, tot i que la durada fou de gairebé una hora. En mig de les dues parts, Joan Soto va llegir un fragment de la novel·la Laia (1932), titulat Setmana Santa, en què l’autor narra amb un to irònic algunes actituds convencionals lligades a les pràctiques religioses tradicionals. La segona part va estar integrada per poemes pertanyents a Les hores, El caminant i el mur, Llibre de Sinera, Les cançons d’Ariadna i 20

Per a la bona gent amb els quals es va fer un recorregut pels principals temes que va abordar el poeta al llarg de la seva obra, com la reflexió existencial sobre la finitud de la vida, el record dels morts estimats, el plany pel país malmès, la fidelitat als orígens i l’esperança en el redreçament, pensant sobretot en els joves i reflectida en el poema que va inspirar el recital. Els poemes foren recitats per Joaquim Cortés, Anna Maria Vilanova, Dolors Sala i Joan Soto, components del Grup de Teatre Margarida Xirgu, o interpretats pels cantants invitats Llúcia Vives, Judith Ruiz, Francesc Pahissa i Joan Miró, acompanyats per Carles Beltran al piano, Albert Giménez, flauta i percussió i el propi Joan Miró al piano i diversos instruments així com en la direcció musical. La música de les cançons, composada per Carles Beltran i Joan Miró o basada en adaptacions de peces molt conegudes de Raimon, Marina Rossell, Ramon Muntaner o tradicionals, va realçar l’impacte de les lletres, ja de per si molt eloqüents. Cal destacar el gran nivell artístic dels cantants i músics, professionals que van participar desinteressadament en aquest concert, així com l’esforç dels rapsodes per fer entenedor el missatge que transmeten els versos recitats. La direcció general de Joan Soto va posar molt d’èmfasi en la comunicació d’un discurs reflexiu, sense deixar de banda, però, la càrrega emocional, molt palesa en poemes com Assaig de càntic en el temple, Un nou “cant dels segadors”, Indesinenter, El meu poble i jo o Inici de càntic en el temple amb el qual es va cloure el recital, i amb el que hom volia simbolitzar la via que, esperançadament, està emprenent el nostre país. Text: JAUME MIRÓ Foto: FRANCESC DIVÍ

POESIA Endavant!'

Respira fort, que l’aire és teu i l’aire i tot et poden prendre. Un cop ja l’hagis respirat és carn com tu, és alè teu que no es pot vendre. Respira fort, que l’aire és teu. Trepitja fort, que el lloc és teu! On hi ha el teu peu no n’hi cap d’altre. La terra té per a tothom camins oberts. Fuig de qui vulgui entrebancar-te. Trepitja ferm, que el lloc és teu! Parla ben clar, que el mot és teu i el pensament ningú no el mana. Si creus la teva veritat llança-la al vent i que s’arbori com la flama. Parla ben clar, que el mot és teu! Joana Raspall Poema publicat al llibre “Ales i camins” (1991)

(Joana Raspall ens deixà el passat 4 de desembre, a l’edat de 100 anys. Els havia complert l’u de juliol de 2013. Atès que, a causa de la commemoració de l’any Espriu, el Xipreret del darrer any no publicà cap poema seu, encetem la secció Poesia del butlletí, d’aquest 2014, amb un dels seus més bells poemes: “Endavant!”).

COL·LABORACIONS ANIVERSARIS CULTURALS 2014 (1)

Miquel dels Sants Oliver i Tolrà (150è aniversari del seu naixement) Nascut a Campanet (Mallorca) el 4 de maig 1864, fou un destacat periodista, que també es dedicà a l’assaig, a la narrativa i a la poesia. Es llicencià en Dret per la Universitat de Barcelona i de ben jove col·laborà en publicacions mallorquines. Fou director de La Almudaina, des d’on vindicà la personalitat històrica i cultural de Mallorca. Influït per Valentí Almirall, s’acostà al catalanisme polític i el 1904 es traslladà a Barcelona, on trobà feina a l’Ateneu Barcelonès i al Diari de Barcelona -n’arribà a ser director-, gràcies a Joan Maragall. El 1906 dimití de la direcció del Diari de Barcelona, per ser la propietat contrària a les tesis de la Solidaritat Catalana. Entrà a La Vanguardia i en va ser nomenat director el 1916. Amb ell a la direcció, el diari esdevingué el de més tiratge de l’època. Fou membre fundador de l’Institut d’Estudis Catalans (1907), del qual en sortí el 1914 per diferències amb la gent de la Lliga. El 1917 va ser elegit president de l’Ateneu Barcelonès. Morí a Barcelona el 9 de gener de 1920. La seva obra periodística i assagística està escrita preferentment en castellà. En canvi, la narrativa i poesia en català. Entre les seves produccions destaquen: La cuestión regional (1898); Mallorca durante la primera revolución (1808-1814), de 1901; Ensayos críticos. La literatura en Mallorca (1840-1903), del 1903; Catalunya en temps de la revolució francesa (1911-1912); L’hostal de la Bolla, de 1903 i Poesies, també de 1903. 23

Clementina Arderiu (125è aniversari del seu naixement) Filla d'una família d'argenters, Clementina Arderiu neix a Barcelona el 1889. De petita estudia idiomes i piano, aprèn l’ofici dels pares i els ajuda a la botiga. El 1916 es casa amb Carles Riba, malgrat l’oposició familiar, a qui ha conegut quatre anys abans, quan es presentà a uns Jocs Florals en els quals ell és president. Aquell mateix any, publica Cançons i elegies. Tot i que Carles Riba l’orienta en la seva vocació literària i l’introdueix en els cercles culturals de l’època, la seva ascendència no va ser mai aclaparadora. En canvi, sí que l’obra de Clementina Arderiu va rebre fortes influències de Josep Carner. De totes maneres, la noia té una personalitat prou forta per a bastir el seu propi món, com a dona i com a poeta. El 1920 publica L'alta llibertat i el 1936 Cant i paraules. Compromesa amb la República, igual que el seu marit, durant la guerra civil, el 1939 marxa cap a l’exili. Les privacions i les angoixes la duen a viure en diverses ciutats franceses. El 1943, retorna a Catalunya, on s’enfronta amb la misèria material i cultural més absoluta, i amb una vida grisa i clandestina. La seva reaparició pública es produeix el 1946 amb el recull Sempre i ara i contribueix, a partir de llavors, al costat de Carles Riba, al redreçament cultural i literari del país. Altres obres seves són: Poesies completes (1952), És a dir (1960) i L’esperança encara (1969), el seu darrer llibre. Amb la mort de Riba el 1959, Clementina Arderiu es refugia en la seva soledat i els seus records. Mor a Barcelona el 1976, a l’edat de vuitanta-set anys. Joan Vinyoli i Pladevall (centenari del naixement) Joan Vinyoli neix a Barcelona el 3 de juliol de 1914. Té quatre anys quan mor el seu pare i quan amb la seva mare s’instal·len a Sant Joan 24

Despí, a causa de les penúries econòmiques que passen. Als vuit, torna a Barcelona i estudia a l’escola dels jesuïtes del carrer Casp. En aquesta època passa diversos estius al poble de Santa Coloma de Farners, el paisatge del qual evoca en els seus primers poemes. Cursa estudis de comerç i als setze anys entra a treballar a l’editorial Labor, on s’està fins a la seva jubilació l’any 1979. De formació autodidacta, s’inicia públicament a les pàgines de La Publicitat. No participa en la guerra civil per ser fill de vídua i per motius de salut, però col·labora en els serveis auxiliars de la zona republicana. Acabada la guerra, les necessitats econòmiques l’obliguen a reprendre la feina a l’editorial. És en aquesta època que, a causa d’haver traduït un poema de Rilke, coneix Carles Riba que, juntament amb el poeta alemany, influeix decisivament en la seva producció poètica. L’obra de Vinyoli, segons la majoria de crítics, es pot dividir en dues etapes. La primera va des del 1937 al 1963. És una època de formació i consolidació. En destaquen els llibres: Primer desenllaç (1937); De vida i somni (1948); Les hores retrobades (1951), que obté el premi “Óssa Menor”; El callat (1956), que és potser el volum més reeixit d’aquesta època i Realitats (1963). A partir de 1970 s’inicia la seva segona etapa poètica. Publica Tot és ara i res i tres anys més tard Encara les paraules, que obté la “Lletra d’or”. El 1975, amb Ara que és tard, aconsegueix el premi de la “Crítica literària” i el de la “Crítica de Serra d’Or”. A continuació treu Vent d’aram (1976), Llibre d’amic (1977), El griu (1978), A hores petites (1981), un volum excels, i Cants d’Abelone (1982). Malgrat la malaltia que l’afecta, que l’obliga a viure sovint, els darrers dos anys, a l’Hotel de Vallvidrera, Vinyoli reprèn la seva vocació amb dos poemaris claus: Domini màgic (1984) i Passeig d’aniversari (1984), que obté nombrosos premis, entre els quals el de la Generalitat de Catalunya i el Ciutat de Barcelona. Mor a a la ciutat comtal el 30 de novembre de 1984. PERE JUHÉ I ORIOL 25

OPINIÓ LA RODA DEL TEMPS Any 1982 La Dolors i l'Andreu eren una parella jove de poc més de 18 o 19 anys i feien el que en aquells temps es deia "sortir". En aquells temps la paraula novio o nóvia es reservava per als més formals i "company" o "companya" quedava encara a uns quants anys de distància i per a les mentalitats més progressistes. La Dolors i l'Andreu sortien junts des que tenien catorze anys. Plegats van descobrir l'amor, la relació de parella. Primer com a infants, ja que no s'és altra cosa quan es tenen 14 anys. Després van redescobrir els seus propis cossos per, més tard, i de forma tímida al començament, i més passional a mesura que anaven experimentant, descobrir el cos de l'altre. Durant aquells anys van viure tota una vida. Primer de tot, amb la família, l'escola i els amics de la infantesa omplien les seves vides, després, en tenir-se l'un a l'altre, s'ofegaven quan feia només uns dies que no es veien. Encara que no havien estat gaire freqüents ni gaire entenedores les converses de la Dolors amb la seva mare, ella sabia de què anava tot plegat en les relacions entre un home i una dona, o almenys creia saber-ho. De fet, n'havia après més en les converses amb les seves amigues que no pas amb les que havia mantingut amb la seva mare, carregades de religió, prejudicis i pors, ja que no deixava de ser una dona procedent d'una època i una mentalitat en què tot, absolutament tot, era pecat, menys treballar, obeir i anar a missa. Pel que feia a l'Andreu, tot va ser més senzill. A casa mai ningú li va explicar res de res. A l'escola, els mestres ni en parlaven d'aquests temes i amb els amics, tot quedava reduït a una simple qüestió de bromes, números i mides. Malgrat tot, quan els seus dos cossos es van acostar d'aquella manera en què el sentiment d'amor es converteix en acció, tots dos ja sabien de què anava tot plegat. I no em refereixo al funcionament i la mecànica dels fets, que en bona part la Natura ja n'aporta un bon bocí d'experiència, sinó als riscos i els perills que pot comportar una relació d'aquesta mena. És a dir, el que podria passar si no tenien prou cura. Així doncs, la Dolors va iniciar l'habitual periple femení de visites periòdiques al ginecòleg, que li va receptar la famosa "píndola", que prenia d'amagat, no fos que la descobrís la seva mare, o pitjor encara, 26

el seu pare, un home dels d'abans, que tot i ser un bon jan, encara hi havia coses per les quals no passava, i menys amb la seva filla. Pel que feia a l'Andreu, tot i que la Dolors li deia que no feia falta, es comprava preservatius, avergonyit, a la farmàcia. Malgrat tot, els homes sempre han estat més despreocupats en aquests temes i com es pot imaginar, no sempre en portava, de condons. Com en tantes altres coses de parella, i per descomptat de família, no cal dir que la responsabilitat sempre acaba caient del cantó de les dones. La Dolors estudiava dret a la Universitat de Barcelona, i no li quedava pas gaire per acabar. De moment encara no tenia feina, però en buscava. La maleïda crisi (aquesta maleïda crisi espanyola que mai s'acaba del tot) no li donava cap oportunitat. D’altra banda, l'Andreu va acabar el batxillerat i va haver de buscar una feina, ja que en morir el seu pare es va convertir en el cap de família. Deia que quan pogués reprendria els estudis, però, de moment, els tenia aparcats per culpa d'una feina que li prenia tot el temps i total per cobrar quatre quartos. Aquella tarda de primavera de 1982 una suor freda pujava per l'esquena de la Dolors. Ja era la segona falta i estava força preocupada. No s'ho va pensar dues vegades, i va anticipar la seva visita al ginecòleg, amb la despesa que això li suposava. L'home, sense cap mala intenció, li confirmà els seus mals pressentiments: estava embarassada. No se'n sabia avenir. Què havia passat, què havia fet malament? Potser es va deixar de prendre la pastilla algun dia, li digué el metge. Tant li feia el motiu, ara el que la preocupava eren els fets. Què li diria a l'Andreu? I a la seva mare? i pitjor encara, i al seu pare? No podia evitar recordar el que havia sentit en amagades converses entre la seva mare i la seva àvia, sobre tal o qual dona i les barbaritats que havien fet per deixar-se perdre el fill: deixar-se caure per una escala, prendre determinades herbes o potingues, banys d'aigua freda, visites a dones i curanderos que, per poc preu i menys garanties, et provocaven un avortament, i s'esgarrifava en recordar quan deien com havia quedat aquella dona o com havia mort la de més enllà. La Dolors tenia por, molta por. També pensava en el seu propi futur. No tenia feina i no volia deixar els estudis, eren la seva única garantia de futur. Tampoc es podia permetre mantenir un nouvingut en aquells moments, amb quins mitjans i en quines condicions? L'angoixa no la deixava viure, no dormia, no menjava... L'Andreu, que no era pas un babau, no va trigar a adonar-se de que alguna cosa no anava bé. Així doncs, entre un mar de llàgrimes, la Dolors li va fer saber el que passava, fent-lo partícip de tots els seus mals. 27

- Podries avortar, li va dir. - Tu el que vols és matar-me. No veus que està prohibit? Ja ho veus, o em mato o me'n vaig de pet a la presó. L'Andreu tenia un bon amic, en Jaume, una mica més gran que ell. Tenia una bona feina i es guanyava bé la vida. Vivia independitzat en un pis acabat de comprar amb una hipoteca, és clar, però no li anava malament. Quan l'Andreu i la Dolors li van explicar el seu problema i els preguntà què pensaven fer, li van dir que volien anar a Londres. (En aquell temps tot un clàssic per les noies espanyoles que es trobaven en la mateixa situació) Quan li van dir que no tenien prous diners en Jaume ja va imaginar el motiu de la visita. -No patiu, jo us els deixaré. Ja m'ho tornareu quan pugueu. Per què estan els amics si no és per situacions com aquestes? Finalment, la Dolors va anar a Londres. Actualment, al 2014, la Dolors és una coneguda advocada que treballa en un prestigiós bufet d'advocats a Barcelona. L'Andreu, amb el temps, va trobar una bona feina i al cap de poc va poder reprendre els seus estudis. Ara fa classes en un institut de secundària a Viladecans. Els dos es van casar quatre o cinc anys després de tot plegat, tenen tres fills i són molt feliços. Any 2014 La Dolors i l'Andreu són una parella jove, de poc més de 18 o 19 anys i diuen que són novios. La Dolors i l'Andreu surten junts des que tenien catorze anys. Plegats van descobrir l'amor, la relació de parella. Primer com a infants, ja que no s'és altre cosa quan es tenen 14 anys. Després van redescobrir els seus propis cossos per, més tard, i de forma tímida al començament, i més passional a mida que anaven experimentant, descobrir el cos de l'altre... CARLES FARRÉS I PINÓS

HO SABÍEU? TOT RECOLLINT EL PESSEBRE... (Un pessic d’història)

A casa, que som una mica tradicionals, sempre hem fet el pessebre, i quan s’acosta Nadal alguna força interior m’empeny a muntar-lo. Potser per això, l’altre dia, quan ja quasi s’acabaven les festes, mentre endreçava escrits i papers i van caure a les meves mans uns textos que parlaven dels inicis d’aquest costum, em van semblar prou interessants, i ara us els explico. L'origen del pessebre es troba en les escultures i pintures que curullaven les esglésies i que servien per explicar als fidels menys instruïts les creences cristianes. Així, la primera representació data

del segle II després de Crist, quan a les catacumbes de Priscil·la van descobrir-se unes pintures de la Verge Maria amb el Nen Jesús als braços. També es coneix un pessebre, del mateix segle, al monestir alemany de Füsen. I és de començaments del segle IV la primera representació catalana, concretament a la catedral de Barcelona. En alguns sarcòfags romans del segle VI, també apareixen escenes del Naixement, amb els Reis, animals i pastors, esculpides en baix-relleu. A finals del segle XIII, els personatges adquireixen autonomia pròpia i passen a formar part de quadres dins dels temples.

El 1223, Sant Francesc d’Assís va fer una representació del Naixement al voltant d'una menjadora d'animals –un estable semblant a aquell en què segons la tradició cristiana va néixer el Nen Jesús–, considerada per molts l'origen del pessebre. El segle XVI, les autoritats catòliques més tradicionals van voler fer front a la Reforma protestant en el Concili de Trento impulsant cultes nous, com ara una rememoració del Naixement en una part de la casa. El pessebre més antic del qual es té coneixement es va fer a Praga l'any 1562. A Catalunya, les primeres figures no arriben fins al segle XVII, però al XVIII ja hi ha notables escultors com el murcià Salzillo, els catalans Vallmitjana i Amadeu, o els valencians Josep Esteve Bonet i Josep Ginés que crearien imatges que més tard servirien com a model per a altres representacions. Una divertida particularitat del pessebre de Catalunya i del País Valencià és la figura del “Caganer”, que tots, em sembla, posem, amagadet, al de casa nostra. Dins del marc de les il·luminacions nadalenques i les exposicions de pessebres que en aquestes festes es fan a Barcelona, enguany n’hi ha hagut una molt interessant. El vestíbul de l’Ajuntament, a la plaça de Sant Jaume, ha acollit una mostra de pessebres napolitans acompanyada, a més a més, de diverses figures elaborades de manera artesanal. Tot el conjunt datava del segle XVII, i, en els cartells explicatius, es podia llegir que, en aquella època, a Nàpols, treballaven unes cinc-centes persones en la confecció d’aquestes petites obres d’art. Estan vestides amb roba de debò, feta a la seva mida i amb tots els complements necessaris (bosses, barrets, bastons, etc.), i representen a la perfecció la societat del moment, no la del temps de Jesús. A la ciutat italiana de Nàpols, els pessebres tenen una important rellevància des de molt antic i són especialment peculiars. El pessebre napolità és una de les tradicions nadalenques més consolidades i que s’ha mantingut inalterada a través dels anys. El primer que està documentat de l’església de Santa Maria del Pessebre, data del 1025. A partir d’aleshores es van anar trobant diverses figures en marbre, fins que el segle XV sorgeixen el primers i veritables escultors pessebristes, com els germans Giovanni i Pietro Alemanno, que també n’esculpiren en fusta. Més endavant, al XVI, un noble de Sorrento, Matteo Mastrogiudice, realitza el primer pessebre modelant figures de fang cuit. A partir de llavors, el pessebre va començar a engrandir el seu escenari. No només es realitzaven representacions del Naixement, sinó també del mon profà. Inspirats en l’estil barroc es van incloure en els

pesebres escenes de tavernes, carnisseries, verduleries, fleques... La taverna, que representava els vicis i els pecats de l’home, es col·locava al costat oposat del naixement. Els personatges que omplien aquests ambients eren més petits i de fusta. Però el pessebre napolità adquirí el seu veritable “Segle d’Or” durant el regnat de Carles III de Borbó, el segle XVIII. Gràcies als mèrits artístics i culturals de l’època, els pastors van canviar el seu semblant. La comitiva ja no era només religiosa i humil; els rics i els nobles, habillats amb les seves vestimentes habituals, en prenien el relleu, i el nen Jesús naixia en mig de les ruïnes d’un antic temple d’homenatge a Pompeia i Herculà, perquè aparegués com una cosa extraordinària, un veritable miracle, ben diferent de les imatges habituals i quotidianes. El més cèlebre exemple és el Presepe Cuciniello (1889), que està exposat actualment al museu de Sant Martino. Un altre d’important, el Presepe del Banc di Napoli, és al Palau Reial de Nàpols. Avui en dia, els pessebres napolitans, a més a més dels clàssics pastors, reprodueixen escenes amb personalitats conegudes que surten habitualment a les pàgines de notícies, televisió, premsa del cor, etc. A la via San Gregorio Armeno, en ple centre històric d’aquesta ciutat, hi ha botigues especialitzades en aquest tema i, a les seves vitrines, hi podem trobar figures de personatges populars i també s’hi poden encarregar a gust de cadascú. A partir de novembre, aquest indret de Nàpols es converteix en una veritable atracció turística ben peculiar, que us recomano. ANTÒNIA CALDÉS

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Francesc Diví, Carles Farrés, Laura Farrés, Martí Guerrero, Pere Juhé, Valentí Julià, Jaume Miró.

Amb la col·laboració de:

Miralls, armaris, i accesoris de bany Ceràmiques i Gres Griferies i sanitaris Escalfadors a gas i termes elèctrics Accesoris de coure i llautó per lampisteria Tubs de coure, ferro, P.V.C. i politilé Calderes, radiadors i accesoris per a calefacció

C/. Major, 9 – 08901 L’HOSPITALET DE LL. Teléf. 93 337 00 70 – Fax 93 261 24 49 E-mail: awyca@awyca.com ·

Amb la col路laboraci贸 de: