14 04

ANY XXXV– Núm. 379 ABRIL 2014

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES D’ABRIL DIMARTS 8, a 2/4 de 8 del vespre, presentació del llibre 17.14.

L’hora del poble, organitzat per ANC. DIJOUS 10, a 2/4 de 8 del vespre, presentació del llibre de Jordi Panyella Salvador Puig Antich, cas obert, a càrrec de l’autor.

DIMARTS 22, a les 7 del vespre, presentació del llibre número 27 de la col·lecció la Medusa L’Hospitalet i la guerra del Francès, de Francesc Marcé i Sanabra, a càrrec de la presidenta de l’Ateneu Matilde Marcé. Contarem amb la presència de Marcel Poblet, historiador, i de l’autor.

DISSABTE 26, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 313, visita a Montserrat i dinar a Monistrol.

DIUMENGE 27, d’11 a 2/4 de 2 del matí, XIX Trobada comarcal de puntaires a la Rambla de Just Oliveras.

A les 7 del vespre, representació de l’obra de teatre Vademecum, a càrrec del Grup de teatre juvenil.

DIMARTS 29, a 2/4 de 8 del vespre, conferència: 1714-2014 L’evolució de la societat civil catalana, a càrrec del senyor Quim Torra, director del Born Centre Cultural.

LA PROGRAMACIÓ DEL MES DE MAIG LA TROBAREU A LA DARRERA PÀGINA, NÚM 31.

Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Amb el mes d’abril arriba la Diada de Sant Jordi, el dia del llibre i de la rosa al nostre país. Un dia que, malgrat no ser festiu, els catalans celebrem, vulgues no vulgues, tant si treballem com si no. L’Ateneu, com és habitual des de fa anys, té previst muntar la seva parada de llibres, que estarà oberta durant tot el dia 23. En ella s’hi oferirà, editat per la nostra entitat, el recull de textos L’Hospitalet i la Guerra del Francès, de Francesc Marcè, així com les darreres novetats literàries. Us recordem que per cada compra que feu us regalarem una rosa. Us esperem!

D’altra banda, aquest mes d’abril, es compleix l’aniversari de l’obertura de la nostra actual seu social. El dia 27, concretament. Aquest any, l’efemèride cau en diumenge i coincideix amb la celebració de la XIX Trobada de comarcal de puntaires, que organitza la nostra entitat a la rambla de Just Oliveras. A la tarda, si voleu passar una bona estona, us recomanem que acudiu a la representació teatral de l’obra Vademecum, que anirà a càrrec del grup juvenil de l’Ateneu.

Si res ho esguerra, el dissabte 3 de maig tindrem al poeta Enric Cassasses recitant els seus poemes a la nostra sala d’actes. No us ho perdeu! La presència a l’Ateneu d’un dels millors poetes catalans actuals no és un fet que passi cada dia.

Per últim, volem aprofitar aquestes línies per donar la més sincera felicitació al cantautor valencià Raimon, recentment guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2014. Un premi ben merescut a qui va representar una llum, per a molts de nosaltres, en la llarga nit del franquisme, i que va acostar, i fer populars, poetes nostrats a una gran part de la població. Els que sempre l’hem seguit el continuarem escoltant.

ABRIL

PORTADA FITES DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA LA GUERRA DELS SEGADORS Què va ser la Guerra del Segadors?

Va ser un moviment secessionista català contra la monarquia hispànica que s’allargà des de 1640 a 1659. Tingué el seu origen en el malestar que provocaven entre la gent del camp els allotjaments de les tropes castellanes a Catalunya, així com també en la irritació que suscitaren en les institucions del país els intents unificadors de la corona.

Antecedents Felip IV de Castella, i III d’Aragó, pujà al tron l’any 1621, als setze anys, a la mort del seu pare, Felip III. Com el seu progenitor, confià el govern en un primer ministre: el comte-duc Olivares. L’obsessió per recuperar l’hegemonia castellana a Europa, els portà a participar en la Guerra dels Trenta Anys. Tanmateix, les arques reials estaven buides.

A fi de remeiar-ho, la monarquia exigí recursos als territoris perifèrics, alhora que els incitava a participar activament en la guerra. En aquest sentit, reclamà els quints – cinquena part de les rendes locals - als municipis catalans; exigí els delmes parroquials – dècima part de les collites i dels ramats, que pagaven els pagesos - i pretengué imposar la Unió d’Armes, que fixava la tropa que cada regne havia de destinar al servei de la corona.

Per explicar aquest pla reial, hi hagué Corts a Barcelona el març de 1626. Foren unes Corts agitades, marcades per la prepotència dels cortesans que volien anar cap a una monarquia amb “un rey, una ley y una moneda”. És a dir, la unificació total dels regnes hispans. El refús de les institucions catalanes va ser contundent i els estaments paralitzaren les Corts amb discrepàncies contínues. Felip IV les abandonà sense clausurar-les. Era lògic: de Catalunya, no obtingué ni homes ni diners.

Represes les Corts el 1632 amb pretensions similars a les anteriors per part de la corona, se suspengueren altre cop sense arribar a cap acord. Malgrat tot, Olivares no defallia. Davant la resistència catalana a participar en la guerra europea, la portà a la frontera del Principat (1635-1637), amb la qual cosa feia efectiva l’ocupació militar del territori català per l’exèrcit castellà. Des de 1637 a 1640 foren constants les exigències d’una contribució militar als

2

catalans, així com les pressions perquè els soldats reials fossin degudament allotjats.

La revolta pagesa Al Principat s’entrava en una dinàmica conflictiva i es configurava un bloc resistent a la política de Castella (pagesos i membres de la Generalitat). Resistència que es va refermar en ser elegits diputats Pau Claris, pel braç eclesiàstic; Francesc de Tamarit, pel militar; i Josep Quintana, pel popular (1638). Tots ells eren oposats a la política d’Olivares.

El 1639, la vila de Salses va caure en mans franceses. Olivares ordenà la mobilització de les forces catalanes per recuperar-la, però la població autòctona ho rebutjà de ple. Davant la negativa, el comte-duc va manar prescindir de les Constitucions del Principat per procedir al reclutament de manera obligatòria. Amb els catalans mobilitzats, el gener de 1640, es reconquerí Salses. Aconseguit l’objectiu, les forces reials, en lloc de marxar, romangueren al país. Es quedaren tot l’hivern i la primavera, fent recaure la seva manutenció sobre la població civil. El conflicte estava servit.

Tot empitjorà amb l’empresonament del diputat Tamarit (primavera de 1640), acusat de boicotejar els allotjaments. Els xocs s’acceleraren i quan Santa Coloma de Farners fou saquejada per les tropes castellanes, les comarques s’alçaren. La pagesia estava en peu de guerra i els camperols entraren a Barcelona el 22 de maig de 1640 i alliberaren Tamarit.

Corpus de sang La revolta catalana ja era un fet. El virrei va demanar a la Generalitat que es tanquessin les muralles de Barcelona, ja que fora vila hi havia molts pagesos “armats” amb la falç. Eren els segadors que, en aquesta època, venien a llogar-se per a la sega. Els diputats no atengueren l’ordre i els camperols entraren a la ciutat. Amb l’ajut de les classes populars, es feren amb el control del carrer, perseguiren els funcionaris reials i arribaren fins al moll de Sant Bertran per on fugia el virrei, al qual apunyalaren fins a deixar-lo mort.

També foren assassinats diversos jutges de l’Audiència, que havien fet possible la política d’allotjaments. Era el dia de Corpus, el 7 de juny de 1640.

La Generalitat estava presidida, en aquells moments, pel canonge d’Urgell Pau Claris, que no va dubtar, d’acord amb la Junta de Braços, a trencar les relacions amb la monarquia. D’altra banda, inicià negociacions amb França per obtenir el seu ajut. Tenia les seves raons: sabia de la formació d’un exèrcit castellà preparat per

3

envair Catalunya. De l’acord amb França, en sorgí el pacte de Ceret de 7 de setembre de 1640, pel qual el monarca francès es comprometia a donar suport militar al Principat, que quedaria com a república lliure sota la seva protecció. La ruptura política amb Madrid era gairebé un fet.

La República Catalana El 19 de setembre, Claris va escriure a València, Mallorca i Saragossa per cercar la solidaritat dels antics membres de la corona d’Aragó. Cap d’ells decidí fer-li costat. Al desembre, les tropes reials, aplegades a Tortosa, començaren l’ofensiva contra Catalunya.

Castigaren durament Cambrils (el 15) i ocuparen Tarragona (el 24).

En pocs dies es presentaren als afores de Barcelona. El 16 de gener de 1641, davant l’amenaça de l’exèrcit castellà, Pau Claris proclamà la República Catalana. La nova situació, però, durà pocs dies. La pressió política de França va dur la Junta de Braços a proclamar Lluís XIII comte de Barcelona (23 de gener) i a jurar-li fidelitat.

Amb l’acord, l’avenç de l’exèrcit espanyol fou frenat el 26 de desembre en la batalla de Montjuïc. S’obria, així, un nou front en la guerra dels Trenta Anys. Catalunya, convertida en camp de batalla, s’integrava dins la corona francesa, si bé poblacions com ara Perpinyà, Salses, Roses, Tortosa i Tarragona restaven, el 1641, en mans de l’exèrcit castellà.

Catalunya, francesa Ara les tropes que senyorejaven pel país eren les franceses, que provocaven els mateixos problemes que anteriorment les castellanes.

El Principat es regia per virreis, amb les institucions de l’Audiència i la Generalitat, que ja no presidia Pau Claris, mort – hi ha qui diu que enverinat – el 1641.

La guerra, però, continuava, malgrat les contínues tensions que provocava l’estada de l’exèrcit gal en el camp català. Allotjaments, impostos i reclutaments no respectaven les lleis que s’havien jurat mantenir. A més, la repressió dels virreis afectà nobles, eclesiàstics i, fins i tot, diputats de la Generalitat, que foren perseguits, desterrats i, en algun cas, executats per les seves activitats antifranceses. La distància entre uns i altres era cada cop més gran. D’altra banda, militarment, França no passà de fer una guerra de contenció. Tot i que es va conquerir la Llitera i Montsó el 1642, el 1644 ja s’havien perdut juntament amb Lleida. Mentrestant, l’exèrcit de Felip IV, anava ocupant punts claus del territori català, fins que a l’octubre de 1652 va entrar a Barcelona.

4

Final de la guerra Davant la nova situació, els catalans que havien estat més compromesos amb el trencament amb Castella fugiren al Rosselló. El conflicte, però, duraria set anys més encara. En aquest període, les tropes franceses i els voluntaris catalans (“miquelets”) dominaren diferents parts del nord del Principat (Empordà, Gironès, Solsonès, etc.). La guerra finí amb el Tractat dels Pirineus (1659) – en parlarem al Xipreret del mes que ve. Des de llavors, si bé Catalunya conservà les institucions polítiques, la monarquia hispànica les controlà fortament.

PERE JUHÉ I ORIOL Foto text: Corpus de Sang, d’Antoni Estruch i Bos (1907) Foto portada: Pau Claris i Casademunt, 94e president de la Generalitat de Catalunya, 1638-1641.

5

CONVERSES

Respon: Helena Farrés Crespillo Nada a: L’Hospitalet Edat: 24 anys Estat: soltera Professió: estudiant de magisteri Aquest mes conversem amb Helena, que ara és l’adminsitrativa de l’entitat, a més de ser membre del grup de teatre Margarida Xirgu. Com podreu veure no es mossega la llengua i té força empenta.

Què penses quan sents parlar a la gent gran de l'Ateneu de com era l'Hospitalet d'abans? Què t'agradaria que hagués quedat d'aquell temps?

Penso que l’Hospitalet, tot i tenir ja abans molts habitants, tenia aquell sentiment de poble en el qual tothom es coneixia. Només passant una sola tarda a l’Ateneu, pots veure que la gent es dirigeix pel nom o pel cognom, o fins i tot saben qui són guiant-se per on viuen, de qui ets fill o filla o quin negoci pots tenir al barri. Pot ser que això, a alguna gent gelosa de la seva intimitat, no li agradi, però, personalment, això és el que m’agradaria que hagués quedat d’aquell temps. Crec que és molt maco anar passejant pel carrer i saber que la gent que t’envolta et veu com algú familiar i proper, et saluden i saben qui ets, i no anar caminant, mirant cap endavant sense creuar un trist “hola” o “bon dia” amb ningú.

Què és el que t'agrada més de l'Hospitalet d'avui?

El que més m’agrada de l’Hospitalet d’avui en dia és que és una ciutat activa. Parlo d’Hospitalet Centre que és on visc, i veig que sempre, a qualsevol hora, hi ha gent al carrer, els parcs a la tarda són plens de nens i nenes jugant, les terrasses dels bars –tot i la crisisempre tenen gent, i la veritat, penso que és una ciutat on es fan moltes activitats. Des del meu punt de vista, això fa que tinguis més ganes de sortir al carrer, participar en aquestes activitats i, per al jovent, potencia el fet de voler quedar-se al barri un cop hagis de triar 6

el teu lloc per viure. A més a més, considero que és una ciutat molt ben comunicada en l’àmbit de transports, cosa que fa més fàcil i còmode viure aquí.

Vas cursar els estudis primaris i secundaris al mateix Hospitalet.

Com recordes l'escola?

Bé, abans de parlar de l’escola, sigui de l’Hospitalet o no, he de reconèixer que no m’agrada el model d’educació amb el qual em vaig trobar a la meva època. Ara, com a mínim, algunes escoles estan canviant la seva manera de fer, però crec que encara queda molt camí per recórrer. No és que tingui un mal record de la meva etapa escolar, ja que de nena vaig ser una nena molt feliç que mai va tenir problemes amb els aspectes acadèmics, però un cop et fas gran i gires la vista enrere pots veure com hi ha moltes coses que no acaben de funcionar bé. Crec que s’ha de canviar la manera de fer i la manera d’aprendre. Crec que s’ha de potenciar més el fet d’ensenyar a pensar i no pas a memoritzar, el fet d’aprendre a valer-se per si mateix i no a imitar allò que és correcte fer i, sobretot en la petita infància, crec que s’ha de potenciar el fet d’aprendre sense deixar de ser feliç.

L'escola que vas viures, ja va ser la de la immersió lingüística.

N'éreu conscients? Què penses dels constants atacs que rep la nostra llengua per part d'un govern, l'espanyol, que hauria de cuidar-la i protegir-la, tal com diu l'article 3.3 de la Constitució?

Tot i que se suposa que jo vaig pertànyer ja a l’escola de la immersió lingüística, tinc molts records de classes en castellà, i molts records de companys, que avui en dia encara són amics meus, que no s’atreveixen a dir més de tres paraules seguides en català. El parlen, sí, però de tal manera que els fa vergonya. A l’escola aquests parlaven en castellà i, a cap classe, excepte potser en la de català, se’ls obligava a respondre en català. Només els treballs i els exàmens en algunes ocasions havien de ser en català, tot i que en molts casos també es feia els ulls grossos. Així que no, no considero haver viscut cap “immersió lingüística” enlloc.

D’altra banda, penso que el tema de la llengua, tot i ser un tema per a nosaltres, els catalans, molt important, només és una excusa més per atacar-nos. Si no tinguéssim una altra llengua, es buscarien una altra excusa per seguir torturant-nos a nosaltres i a la nostra cultura. Malauradament han trobat un tema potent i que realment fa molt de mal als que ens estimem Catalunya i el català. Crec que mai ningú hauria d’imposar l’idioma amb el qual volem educar els nostres fills. Sóc catalana, a casa sempre he parlat el català, no només m’expresso en català, sinó que fins i tot penso i somio en català, per a mi el català no només és una llengua, no només és una manera de 7

comunicar-me, el català és part del que sóc i com sóc. Si pretenen treure’m el català, m’estaran traient una part de mi mateixa, i això, sento molt dir-ho, és repressió, maltractament i dictadura.

Estàs estudiant a la UAB. Què en penses de la universitat?

Semblaré una ploramiques, però, crec que el model universitari també hauria de canviar, i molt. La UAB es ven com “una universitat capdavantera que imparteix una docència de qualitat i flexible”. Bé, porto 4 anys estudiant allà i no he pogut veure res del que prometen.

He pogut veure que s’ha de lluitar, i molt, cada cop que es vol que s’escolti l’alumnat. M’he trobat amb mestres de tot tipus, n’hi ha hagut alguns de molt bons, però malauradament també n’hi ha hagut molts que considero que no estaven qualificats per a la feina de mestre d’universitat. El problema arriba quan l’alumnat se sorprèn de tenir-ne un de bo, quan hauria de ser el contrari. Per tant, docència qualificada? Ho poso en dubte. A més a més, m’ha costat moltíssim durant tot aquest temps poder combinar feina i estudis, els horaris de la universitat són molt tancats i, tot i que et venen el fet de fer pràctiques com una cosa positiva, només és un aspecte més al qual has de dedicar més hores i que et tanca més les portes a poder treballar mentre curses una carrera, així que, flexible? Rotundament no. A més a més, la UAB (i totes les universitats en general) afegeixen que el seu compromís és “satisfer les demandes de formació de les persones en els diferents moments de la seva vida”. No vull imaginarme tot això que he comentat sobre els horaris inflexibles sent mare, tenint una feina a jornada completa o simplement havent-te de fer càrrec d’una casa. Per tant, o vius amb els pares, o ets ric, o tens moltes persones al teu voltant disposades a tenir cura dels teus fills, o això de poder formar-se en diferents moments de la vida és mentida.

A banda de tot això, també afegeixen el tema estrella de les universitats durant aquests últims temps, i diuen que la universitat està “ajustada a les necessitats de la societat i adaptada als nous models de l'Europa del coneixement”. No cal recordar que el pla Bolonya ha sigut un fracàs, i que no s’ajusta a les necessitats de la societat quan per treure’t una carrera (pagar-la) necessites una beca – cosa cada vegada més complicada d’obtenir- o bé una feina, cosa que ja he comentat abans que és impossible de combinar amb els horaris.

Estàs a punt d'acabar la carrera de mestre d'infantil. Ja estàs preparada per ficar-te en una classe plena de nens i nenes cridaners i ploraners, que s'ho fan tot a sobre?

Sempre he dit que em fa menys por envoltar-me de nens cridaners i ploraners que ficar-me en una empresa envoltada de feres salvatges (també cridaneres i ploraneres en molts casos).

8

Ara, seriosament, crec que per treballar amb nens només es necessiten tres coses, la primera és estimar el que fas i tenir vocació, la segona carregar-se de paciència i la tercera voler canviar el món i el tipus d’educació actual, no dic que ho aconseguim, però si tots els que ens volem dedicar a això tenim aquest objectiu, a poc a poc ho anirem fent. Si abans de començar la feina ja ets un conformista que no té ganes de treballar, que vol fer el mínim, cobrar el sou i cap a casa, t’has equivocat de feina. La professió de magisteri està molt mal valorada, tothom opina, tothom sap, tothom té moltes idees, però crec que opinar és molt fàcil i fer coses és molt més complicat i, evidentment, per fer-ho, primer se n’ha de tenir ganes. M’agradaria veure molta d’aquesta gent que diu que magisteri infantil és “pintar i dibuixar”, envoltat com dieu de nens i nenes cridaners i ploraners, i seguir, tot i així, tenint ganes d’anar a treballar cada dia.

Creus que s'ajusta el que us estan ensenyant a la universitat amb el que, durant les pràctiques, has vist que és la realitat de cada dia a l'escola?

Crec que a la universitat d’avui en dia ens ensenyen l’educació d’una manera idealitzada i poc realista. D’una banda és positiu per tal de veure com l’educació hauria de ser, a on volem arribar i què hem de canviar, però de l’altra, sortim de la universitat amb molt poca idea sobre el que es fa de veritat, sobre el dia a dia, sobre allò més “lleig” que a la universitat no s’atreveixen a ensenyar-nos i sobre les problemàtiques reals amb les quals es troben els mestres. Això fa que quan acabem de cursar la carrera semblem poc qualificats, i fa que en situacions complicades, o ets capaç de resoldre els problemes tu sol, o tot allò que has après no et servirà.

Per exemple, ens ensenyen com dur a terme activitats amb infants, però sense tenir en compte les ràtios; no és el mateix tenir 10 nens a l’aula que tenir-ne 30.

Una de les víctimes de la crisi i de les retallades que estem patint, entre altres, és l'educació. Com creus que està afectant els nens i nenes de Catalunya?

Crec que el model d’educació que es planteja, a part de ser erroni, no està pensat bastant-se en la realitat, i crec que els infants ho estan pagant. Tenen classes plenes (i els espais no estan preparats), compten amb pocs professionals, pocs recursos, no es pot donar una atenció individualitzada i, per tant, tot i que sóc testimoni que els mestres es deixen la pell perquè això no passi, no els estem donant una educació de qualitat.

Veus la immigració com un problema per a les escoles?

9

No seria un problema si es disposés dels recursos adequats per fer front al fet de tenir alumnes que no saben l’idioma i que s’han de fer encara a la manera de funcionar de les escoles i de la vida d’aquí.

Com a mestres se’ns exigeix arribar a uns objectius i complir un currículum, que ja és de per si complicat amb la gran quantitat d’alumnes que hi ha per aula. Si a això se li afegeix haver de tenir una atenció individualitzada per a aquests alumnes, només hi ha dos resultats, o bé els que vénen de fora no reben l’atenció que necessiten per avançar o bé els altres alumnes han d’endarrerir els aprenentatges i no arribar a aquests objectius i complir el currículum per donar cabuda als aprenentatges dels alumnes que vénen de fora, sobretot en aquells casos en què hi ha una gran quantitat d’alumnes immigrants en una sola aula.

Com veus el procés i la situació política que esta vivint Catalunya en aquests moments?

Crec que hem de seguir lluitant per això que els polítics espanyols es volen negar a veure, que no és una campanya política ni una lluita entre partits, sinó que és un desig entre els ciutadans, entre la població i entre un gran nombre de catalans. Ja està bé que ens enganyin, que amenacin i que vulguin vendre la il·legalitat d’allò que demanem. Que l’única cosa que hauria de ser il·legal en aquest país és no permetre votar a una part de la població que demana a crits llibertat en plena democràcia (o això diuen).

El teu avi i la teva àvia van ser de la Junta de l'Ateneu, el teu pare en va ser president, i tu, de moment, ets sòcia de l'entitat. Tercera generació. Com ho veus?

De moment, tant la meva germana com jo formem part del grup de teatre, tenint dos projectes entre mans, a més a més, el curs passat vam participar en la representació de l’obra Ronda de mort a Sinera, de Salvador Espriu, cosa que va fer que ens passéssim molt de temps a l’Ateneu.

Tot i que això està més encaminat cap al grup de teatre, ja fa que ens sentim part de l’Ateneu i que el tinguem present com un dels paisatges que conformen el nostre dia a dia i, si a partir d’aquí comença a haver-hi més activitats que l’Ateneu ofereixi que ens poden interessar, en un futur, el temps dirà.

Vas començar, de ben joveneta, a formar part del grup de teatre Margarida Xirgu de l'Ateneu i encara hi estàs ficada. Parla'ns d'aquells temps.

Bé, vaig començar de ben petita, així que no tinc records molt detallats, només sé que era un moment d’esbarjo per a mi, però que 10

alhora vaig aprendre molt, vaig aprendre a fer teatre i a estimar-lo.

Quan vaig ser més gran vaig haver de deixar-ho, ja que m’era molt complicat combinar-ho amb els estudis, però hi he tornat quan el temps m’ho ha permès, símptoma que només puc guardar bons records d’aquella època, quan vaig començar.

Com veus el futur del grup? Quins projectes teniu?

Veig el grup de teatre, el juvenil en concret que és del qual formo part, amb un bon futur, cada curs ve gent nova, el curs passat érem 12 membres, i aquest som 11, que, personalment, crec que no està gens malament.

Quant a projectes s’ha de dir que de moment no en tenim cap al pensament, vivim bastant el dia a dia, començant cada curs amb idees vàries i escollint entre tots allò que més ens agrada i que veiem més possible d’arribar a fer.

Fa anys que ens ronda fer un musical, però l’espai de l’Ateneu és limitat, a més a més, assagem només un cop per setmana, temps potser insuficient per a grans projectes, i els recursos també són limitats.

Com a membre jove de l'entitat, creus que els joves us involucreu i participeu prou en el funcionament de l'entitat?

Crec que podria haver-hi molta més participació per part dels joves, que en moltes ocasions només vénen a fer algun taller dels que s’ofereixen a l’Ateneu i prou.

Opino que és a causa de totes dues bandes, els joves no s’interessen gaire per les activitats que s’hi realitzen i, per part de l’entitat, crec que no s’ha trobat aquest “què” que podria donar lloc a l’arribada de més joves i que s’involucressin en l’entitat. Però sent sincera, jo tampoc sé quina podria ser la clau per a fer aquest canvi, si des de l’entitat es vol, és clar.

Parlant de l'Ateneu, com el veus? Què en penses i quins consells ens donaries?

En relació a la pregunta anterior, veig l’Ateneu amb una falta de joves més enllà del grup de teatre. Insisteixo que no sabria dir quina seria la manera correcta per fer que això canviés, però una de les coses que se m’acudeixen seria oferir més activitats per als joves, espais lúdics, algun taller més encaminat cap a la joventut que potser els faria entrar i, després, quedar-s’hi.

11

ATENEU LES CLAUS DEL 9 N. Conferència a càrrec de Jesús Palomar, organitzada per Omnium Cultural En la seva condició de politòleg i especialista en ciències de la comunicació, el conferenciant va desgranar les raons que han portat una part molt considerable del ciutadans de Catalunya cap a una voluntat de ruptura amb el regne d’Espanya, en què les forces polítiques s’han decantat per una involució del model de pluralisme que s’havia consensuat en la transició de la dictadura cap a una constitució democràtica. La conjunció d’un creixent desequilibri financer i les successives vexacions en l’àmbit social i cultural han congriat un fort moviment popular, expressat en manifestacions multitudinàries i l’articulació de moviments cívics estructurats com són l’Assemblea Nacional Catalana o el mateix Òmnium Cultural que propugnen obertament la independència de Catalunya obtinguda per via democràtica a través d’un referèndum vinculant com el que es farà a Escòcia el 18 de setembre.

La reacció de l’Estat Espanyol i la gran majoria de les forces polítiques que el governen és virulenta, amb menyspreu, amenaces i prepotència, negant la més remota possibilitat de portar a terme el sufragi. Sense comptar amb la cooperació d’estructures bàsiques perquè els resultats siguin homologables com són els cens poblacional o el sistema judicial, la celebració de la consulta és incerta.

Queda, però, la via alternativa de les eleccions plebiscitàries. El conferenciant va explicar aquesta estratègia que de manera indirecta avalua la voluntat dels ciutadans, delegada en els representants elegits. Valgui com a antecedent que unes eleccions municipals van ser el desencadenant de la proclamació de la Segona República espanyola. També va posar èmfasi en la voluntat de respectar i integrar en el procés diverses sensibilitats com ara la dels qui tenen el castellà com a llengua pròpia Al llarg del col·loqui es van esgrimir arguments per rebatre les invectives llançades pels polítics i altres forces vives espanyoles en contra de la viabilitat d’un, per a ells impossible, estat català. També es va apuntar la conveniència de prioritzar un discurs en positiu que remarqui els avantatges de la construcció d’unes estructures polítiques sanes que superin les greus deficiències de les actuals.

JAUME MIRÓ

12

OSKAR SHOW El passat diumenge, dia 2 de març, ens va visitar l'Oskar, amb els seu ja famòs Oskar Show. I dic famós, perquè no és la primera vegada que ha vingut a delectar-nos a l'Ateneu amb la seva màgia i el seu art.

De fet, ja va venir l'any passat, el dia 20 d'abril, per ser més exactes. Aquell dia vam fer ple, i tot plegat va ser un gran èxit, i amb el mateix esperit vam convidar l'Oskar perquè enguany ens tornés a visitar.

Tot feia pensar que la fortuna no estava de la nostra part aquesta vegada: El dia 2 de març coincidia amb les festes del Carnestoltes, fet que va condicionar l'assistència de públic. Això d’una banda. De l'altra, l'artista, que, al final de l'espectacle, acostuma a oferir-nos un repertori de música tradicional catalana, estava refredat i una mica enrogallat, fet que no li permetia poder desenvolupar els seus dots musicals en tota la seva plenitud.

Però on hi ha voluntat també hi ha sacrifici, i els que ens vam reunir a la sala d'actes de l'Ateneu el dia 2 de març, si bé no vam omplir físicament la sala, sí que ho vam fer amb entusiasme i ganes de gaudir i passar-ho bé. Suposo que aquests ànims van ser els que ens va encomanar l'amic Oskar, que ens va tornar a sorprendre amb els seus trucs de màgia, carregats d'humor i acudits, fent participar el públic, sobretot els més menuts, i meravellant-nos amb les seves arts màgiques, que fan que t'estiguis preguntant tota l'estona: Com ho fa?

Crec que finalment tots els que vam poder assistir a l'espectacle vam poder sortir contents d'haver passat una bona estona, i ens va fer pensar que, si be la poesia, o bé el teatre, son un valor inqüestionable dintre de la proposta cultural de l'Ateneu, que algú, de tant en tant, et faci desaparèixer una moneda per l'orella i te la torni a fer aparèixer per allí on es perd la dignitat, també té el seu punt, CARLES FARRÉS I PINÓS

13

NOVA EXPOSICIÓ DE PINTURES DE PERE PAHISSA El dijous 13 de març, a 2/4 de 8 del vespre, inauguràvem l’exposició de pintures de Pere Pahissa, que va romandre oberta fins al dia 28. El vicepresident de l’entitat, Miquel Patón, en absència de la presidenta, Matilde Marcé, donà pas a l’acte amb un breu parlament.

Tot seguit l’Emili Bona, conductor de l’aula de dibuix i pintura, ens dirigí unes paraules amb les quals explicava i elogiava l’obra del artista. Després va parlar l’amic Pere, agraint a l’Ateneu la bona acollida que li dispensa, i l’assistència a tos els que hi acudiren.

M’he permès anomenar Pere Pahissa com a amic perquè és consoci nostre i, a més a més, perquè és la segona vegada que tenim el plaer d’admirar obra seva, ja que durant tot el mes d’abril de 2012 una vintena dels seus quadres ompliren les parets d’aquest mateix espai.

Seguint amb el tarannà de l’anterior exposició, Pere ens mostra un seguit de pintures a l’oli -o acríliques-, i també aquarel·les, amb panorames rurals i muntanyencs. Sovint es tracta de vistes emmarcades per una finestra o una porta, en les quals no hi ha presència humana. Aquest cop, a més a més, hi ha unes boniques miniatures, idònies per penjar en un raconet de qualsevol cambra.

Antoni Prats, també consoci nostre, va escriure un article a propòsit de l’anterior mostra, (Xipreret de maig de 2012), amb unes impressions que segueixen sent vàlides en aquesta ocasió: “Pere Pahissa es troba entre els pocs que cultiven un art com a “oci” i, esmerçant-hi una dedicació continuada, remouen emocions que la rutina del dia a dia ens oculta. Ell ho aconsegueix sense espaterrar, com qui no vol sorprendre; cerca d’apropar-se tímidament i suggerirnos allò subtil que volíem expressar i no sabíem com”.

Unes ratlles que defineixen la qualitat de les obres i la tècnica acurada amb la qual s’expressa aquest pintor autodidacta.

Text i foto: ANTÒNIA CALDÉS

14

Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” número 312, visita a Cotlliure. Dissabte 15 de març de 2014.

A 2/4 de 8 del matí, mitja hora abans de l'habitual per la distància del recorregut, vam sortir de l'avinguda del Carrilet de l’Hospitalet en direcció a l'autopista AP-7. L'organitzador de les excursions, el Miquel, no va poder acompanyar-nos, perquè una filla seva esperava augmentar la família.

Durant el viatge ens vam assabentar que ja era el feliç avi d'una nova néta.

A l'àrea de descans de l'Empordà vam parar per esmorzar. Vam entrar a França per la Junquera, un camí més segur i més ràpid que el de Portbou.

En arribar a Cotlliure, municipi del Rosselló a la Catalunya Nord, un poble preciós situat al litoral mediterrani que té la fama d'ésser el paradís dels pintors de marines, vàrem passejar lliurement. Vam visitar l'església de Santa Maria de Cotlliure, construïda entre el 1684 i el 1691. Està situada al port, i conté el magnífic retaule de l'Assumpció, una de les millors obres barroques de Josep Sunyer, escultor manresà que deixà importants peces a la Catalunya Nord. A l'exterior de l'església hi ha adossat un far d'origen medieval que aprofita com a base del seu campanar. Al port també vam veure l'imponent edifici del Palau Reial.

A pocs minuts del centre de la població hi ha el petit cementiri on està enterrat el poeta de llengua castellana nascut a Sevilla Antonio Machado. És molt visitat tant com a símbol republicà com per haver mort a l'exili. A la seva tomba sempre hi ha banderes de la República.

Mentre escrivia aquesta petita narració de l'excursió, vaig tenir la curiositat de consultar una biografia de Machado per saber la data de la seva defunció i vaig tenir la sorpresa d'assabentar-me del seu pensament polític.

Era molt jacobinista i anticatalanista: “No cal entestar-se que els nostres nens parlin cap altra llengua que la castellana, la qual és la llengua imperial de la seva pàtria... D'aquells que diuen ser gallecs, catalans, bascos, extremenys, castellans, etc., abans que espanyols desconfieu-ne sempre. Acostumen a ésser espanyols incomplets, insuficients, dels quals res de profit pot esperarse”. El poeta va demostrar animadversió contra l'autonomia de Catalunya.

Hi ha una frase de Machado que considero força aprofitable: En Espanya de cada diez cabezas, nueve embisten y una piensa. Només cal mirar alguns canals de televisió, en els quals veiem una sèrie d'individus envestint, llençant escombraries sobre els catalans i Catalunya .

De Cotlliure ens vam traslladar a Llançà, a la comarca de l'Alt Empordà, on, al restaurant de l’Hotel Beri, ens van servir el dinar.

Vam arribar a l'Hospitalet sense cap incidència. El Miquel, encara que no hi va poder participar, ho havia deixat tot molt ben planificat.

La propera excursió la farem el dia 26 d'abril a Montserrat.

MARTÍ GUERRERO I COTS

15

VIDA SANA AMB L’OSTEOPATIA Aquest va ser l’ anunciat de la xerrada-col·loqui que es va celebrar el dia 20 de març a la sala d’actes de l’Ateneu, que ens va donar l’oportunitat de conèixer, i per a molts descobrir, l’osteopatia.

Les explicacions de Meritxell Fernández referent a aquesta disciplina varen ser entenedores i al mateix temps molt interessants, sens dubte fruit de la seva formació, ella és diplomada en Osteopatia i fisioterapeuta. La va descriure com una medicina natural que busca l’equilibri del cos i a través d’aquest equilibri tornar al seu funcionament correcte i vital, resolent els problemes o malalties que porten a la consulta: per aquest motiu és molt important obrir un coneixement profund de la història clínica i de vida del pacient seguida d’una exploració física. La Meritxell va aclarir que les tècniques utilitzades són sempre segures i han de resultar agradables per al pacient, no han de ser doloroses. Per aquest motiu poden ser practicables a totes les edats, també en pediatria.

Va concretar que aquesta branca de la medicina natural és coneguda i utilitzada en diversos països. A l’Estat Espanyol es va obrint camí pels seus resultats positius. La Unió Europea en recomana l’ús, la promoció i el desenvolupament en els seus estats membres.

Em plau ressaltar l’interés desvetllat per aquesta xerrada, com ho varen demostrar les moltíssimes intervencions en el col·loqui, d’un públic que, si bé no omplia tot l’aforament, sí que va ser nombrós.

Finalitzat l’acte, moltes persones varen envoltar la Meritxell per continuar interessant-se per aquest tema, mostra evident que la vetllada va ser molt interessant i també agradable.

CARME JORBA

16

DIA MUNDIAL DE LA POESIA El 21 de març, com cada any ja va sent habitual a l'Ateneu, es va celebrar el Dia Mundial de la Poesia. Aquest any es va fer la lectura participativa amb la consigna: DONES POETES. Totes les poesies triades foren escrites per dones: Dolors Monserdà, Clementina Arderiu, Carme Jorba, Joana Raspall, Anna M. Fontanals, Mercè Borràs, M. Mercè Marçal...per anomenar-ne només unes quantes.

L'acte va ser presentat per la presidenta de l'Ateneu, Matilde Marcé, la qual també va participar en la lectura de poemes. Julita Sanou va ser l'encarregada de llegir el poema principal de l'acte, el que Montserrat Abelló va escriure expressament per celebrar aquest dia i que es titula: La paraula nua. A part, és clar, d'organitzar tot l'acte.

A dalt de l'escenari i com a rerefons, es projectaren unes diapositives amb la imatge de la poetessa i la data de naixement, a sota el nom de la persona que llegia o recitava els seus poemes.

La participació va ser alta i bona: dinou dones i dos homes. Totes les persones que vam pujar a l'escenari ens vam fer escoltar i aplaudir.

(Modèstia a part), crec que ho vam fer força bé. I potser cal ressaltar el crit de: NO CALLAREM, LES DONES, NO CALLAREM!, crit que formava part d'un dels poemes escollits.

Aquest any i per motius de salut, no vam poder sentir les veus amigues de Teresa Casado i Romuald Monreal. Els vam enyorar.

Esperem retrobar-los aviat i sentir la salutació del Romuald a l'arribar, amb aquell: "Ave Maria Puríssima".

La sala d'actes no es va omplir, però la gent que va venir va ser molt participativa, ja que, al final, es van repartir uns paperets on hi havia escrits, haikus. La majoria en va llegir i moltes persones, més d'un.

Només posaré un parell d'exemples: "La veu se'm nua/ i per no lamentarme'n/ encara canto". I l'altre: " El riu, les ales,/ el mar o les senderes..., tot se m'enduia".

Per acabar cal agrair a l'Ateneu, el fet de deixar-nos expressar en aquest tema de la poesia, tan difícil. També agrair la tasca de l'Adrià a la taula de so i llums. Moltes gràcies a tots.

Encoratgem a tothom a continuar llegint poesia! A reveure!

M. DOLORS NAT I PINYOL

17

VISITA AL MUSEU DE LA XOCOLATA El dissabte 29 de març ens vam reunir a 3/4 de 9 del matí a l'estació del Metro de l'avinguda del Carrilet per fer una visita cultural guiada al Museu de la Xocolata de Barcelona. El Museu està ubicat a l'antic Convent de Sant Agustí Vell del carrer del Comerç.

A les 10 en punt ens van obrir el Museu i la senyoreta Cristina - una guia jove que ens va acompanyar en tot el recorregut- ens va portar a un edifici contigu, on ens va donar un got de xocolata i melindros per a sucarhi. La Cristina ens va dir que podríem prendre la xocolata sense cap temor d'engreixar-nos perquè no tenia només tenia un 73 % de cacau. La xocolata de més del 73 % de cacau és la que ens engreixa.

En iniciar el recorregut pel Museu, la Cristina ens va explicar els orígens de la xocolata, la seva arribada a Europa, la seva elaboració, la sala amb diferents màquines per a fabricar-la, les sales amb la reproducció de moltes figures de xocolata, etc.

La xocolata es va originar a Mèxic probablement 1.500 anys aC. Les classes altes dels maies i els asteques en consumien molta. Una vegada que els espanyols van conèixer l'existència del fruit, van quedar sorpresos, van difondre-la per Espanya i després per la resta d'Europa.

Després del tractament de les llavors de cacau a les zones de recol·lecció, aquestes s'envien a les fàbriques xocolateres. El primer que es fa és rentar i torrar les llavors. Després d'eliminar les pells es realitza la torrefacció de les llavors durant alguns minuts entre 110 i 120º C, cada tipus de gra es torra per separat, a continuació es molen les llavors del cacau, se sotmeten a un batut a un temperatura entre 60-80 º C. Vàrem passar per les sales de maquinària per a treballar la xocolata, seguidament per les sales amb tota mena de figures, La Pietat de Miquel Àngel, el Floquet de neu, el mono de l'Anís, Sant Jordi, l'Arc de Triomf, historietes i contes infantils, Tintín, Obelisc, animals exòtics, Kubala, etc.

Aquest Museu és propietat del Gremi de pastisseria de Barcelona. Hi fan tallers de pastisseria.

ATENEU

18

DIA MUNDIAL DEL TEATRE

El passat dissabte 29 de març, es va celebrar a l’Ateneu el Dia Mundial del Teatre, organitzat per la Coordinadora del Barcelonès, de la Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya.

L’Ateneu va cedir les instal·lacions a la FGATC per fer aquesta diada, en la seva segona edició. L’Ajuntament de l’Hospitalet va col·labora amb la difusió, encarregant-se de fer els cartells i els programes.

Aquesta nova iniciativa de celebrar durant tot un dia aquesta diada, va sorgir a partir d’una participació que van fer alguns membres de la Coordinadora en unes lectures que es van fer al barri de Gràcia de Barcelona l’any 2012. Tot i que el Dia Mundial és el 27 de març, sempre es tria una data propera que sigui un dia festiu. Es pretén que sigui itinerant, la primera edició va tenir lloc a la casa Orlanday, del barri de Sarrià de Barcelona.

Aquest any han participat 13 grups de tot Catalunya, entre ells el grups infantil i juvenil de la nostra Entitat.

Es va donar el toc de sortida a les 12 del matí amb textos preparats per grups de la Coordinadora. La Sra. Matilde Marcè, presidenta de l’Ateneu, i el Sr. Josep Rafecas, president de la FGATC, van donar la benvinguda i a continuació es va fer la lectura del Manifest Internacional a càrrec de la Julita Sanou, del Margarida Xirgu, i del Manifest escrit per en Francesc Parcerisas, de l’Associació Cultural i Recreativa de Fals, que va llegir pel matí la Josefina Altés del grup Disbauxa de Barcelona i per la tarda el mateix autor. Per acabar d’omplir les hores del matí, els joves del Margarida Xirgu van 19

representar 2 escenes de l’obra que estan preparant, Vademecum.

Després vam anar tots a dinar, i a la tarda es continuà amb la resta d’actuacions.

A les 5 de la tarda, es donava de nou el toc d’inici amb la inauguració dels actes per part del Regidor de Cultura Sr. Jaume Graells i la benvinguda per part de la Presidenta de l’Ateneu la Sra. Matilde Marcè. De nou es van llegir els dos missatges del Dia Mundial del Teatre a les 17,30 h. Els grups convidats van omplir l’escenari amb petites representacions de 10/15 minuts cada una.

El repertori va ser molt variat: poesia o monòlegs, escenes o fragments d’obres, lectures dramatitzades..., tot molt minimalista degut a ser una jornada maratoniana on no es podia disposar de temps de muntatge i desmuntatge, això sí amb l’entusiasme de fer les coses ben fetes i amb molta il·lusió per part dels participants.

Encara no havien tocat les 8 de la tarda en el rellotge de l’església quan, dins de l’horari previst, es va arribar al final, amb el lliurament de records, uns obsequis que va fer l’Ateneu a cada grup participant. El Sr. Alfonso Salmerón, regidor del districte I de l’Ajuntament va acomiadar l’acte.

I va arribar l’hora de dir-nos adéu i fins l’any vinent, que possiblement ens tornarem a trobar en algun teatre de Barcelona o potser a l’Ateneu Torrellenc, de Torrelles de Llobregat.

Els grups participants: Margarida Xirgu (infantil i juvenil), de l’Hospitalet; El Partiquí jove, de Barcelona; Aulascènica, de Barcelona; Egar Show, de Terrassa; La Trapa, de Barcelona; Pentagrama, de Valldoreix; A.C.R., de Fals; Ocellassos de Sant Oleguer, de Barcelona; Bell lloc, de Sant Pere de Ribes; Disbauxa, de Barcelona; Grup de Teatre de l’Ateneu Torrellenc, de Torrelles de Llobregat; J.V. Foix, de Barcelona; TdC, de Barcelona. Tots ells han quedat molt satisfets de com va transcórrer la diada i ja comencen a preparar la propera.

Per l’Ateneu, aquest passeig per la cultura, ha estat una experiència molt positiva i esperem que un altre any es torni a repetir.

Moltes felicitats a tots els participants.

DOLORS HERMANO

20

POESIA TAN SOLS LA PARAULA NUA

Tan sols la paraula nua la teva, mai la d’un altre la que reflecteix una vida dins d’una solitud curulla de promeses, on tot és possible.

S’esvaneixen els dubtes la foscor claror es torna i els sols variants i múltiples cauen damunt cada mot, el cobreixen i donen força.

Enllà d’aquest ser-hi tan precís que s’allarga en el contingut de cada paraula clara.

Com ho és la poesia.

Montserrat Abelló (Poema escrit expressament pel Dia Mundial de la Poesia, 21 de març de 2014)

21

COL·LABORACIONS ROMA I L’ILLA TIBERINA L'abril del 2013, vam tenir la sort, el meu marit i jo, de passar uns dies a Roma, ciutat de la qual estem enamorats.

Vam visitar els llocs més coneguts i famosos com el Panteó, darrere del qual, hi ha la plaça Minerva, amb un elefantet preciós! la plaça Navona, el Coliseum, el Fòrum Romà i el Palatí, les termes de Caracalla, la Ciutat del Vaticà, amb la immensa plaça de Sant Pere i la Basílica del mateix nom que, de tan luxosa, embafa...La Capella Sixtina i el Castell de Sant Àngelo, on vam visitar les estances papals. De la plaça de Sant Pere al Castell de Sant Àngelo, només hi ha 800 metres de distància i, quan anaven maldades, els papes de torn es refugiaven al castell...

L'església de Sant Giovanni el Laterano és una de les que més ens va impactar. La gran quantitat de belles escultures, que semblava que ens parlessin, ens va deixar extasiats. I allà és on hi ha l'autèntica porta de bronze, originària del Panteó. (La van dur allà perquè no la robessin, com havien fet amb tantes altres coses).

A l'església de Santa Maria la Majore, ens havien dit que hi havia una capella del Papa Borja i vam voler visitar-la, però no va ser possible. Ens van dir que la capella era privada i no es podia visitar. Per què? No vam obtenir resposta i, és clar, vam sospitar que era pel fet que el Papa Borja era català i deuria portar algun escut amb les quatre barres i això s'ha de tapar, dissimular i prohibir, no fos cas que ens emocionéssim massa...

Una de les millors sorpreses va ser poder veure l'illa Tiberina i passejar-hi. En aquesta illa, antigament, hi havia els leprosos i algunes persones s'encarregaven, amb barca, de tirar-los el menjar. Ara hi ha un

22

hospital i una església, anomenada de Sant Bartomeu, per cert, molt senzilla i acollidora.

En algun lloc havia llegit que, en aquesta illa en forma de vaixell i amb aigua del riu Tíber per les dues bandes, hi havia poesies i se n'hi podien portar i deixar-les allà. Me'n vaig endur de Salvador Espriu, Rosselló-Pòrcel i Carme Jorba. Les vaig deixar dins d'una cistelleta que hi havia, damunt d'una taula, només entrar a l'església. També vaig voler deixar constància escrita en un llibre obert per a l'ocasió que aquell dia era la festa de la Mare de Déu de Montserrat, Patrona de Catalunya, d'on jo venia. Després,vam baixar unes escales que ens van dur arran mateix de l'aigua verdosa i força pudent del Tíber. Vam arribar davant del tros del pont vell que encara resta dempeus i, girant cap a l'esquerra, va arribar la sorpresa: tot un seguit de panells amb poesies italianes. Però, també n'hi havia una en català: Tiberina, de Valentí Gómez i Oliver, un català que viu a Roma des dels dinou anys, hi va anar a estudiar i s'hi va quedar i va formar una família. Va ser un dels moments màgics i més emotius a Roma, la bella Roma, on sempre trobes racons dignes d'admiració i que et deixen bocabadat, per tornar-hi, sempre! Arrivederci Roma!

M. DOLORS NAT I PINYOL A Roma, el 27 d'abril del 2013 vaig descobrir aquesta poesia catalana a l'illa Tiberina, com és natural em féu il·lusió i la vaig copiar.

TIBERIS Al bell mig campa l'illa Tiberina, un oasi de pau de color verd on hi rauen discrets i amb encert uns frares ben devots de medicina.

Riba esquerra, segur, vital llobera on s'hi alletaren bessons fundadors, dreta la riba amb vaticinadors, del món etrusc frescal portabandera.

Les aigües metzinoses porten dol de la pol·lució tan esquitxada, que tortura antics ponts amb fuetada, orgullosos pilars, savi mormol.

Descobreixes a Roma l'optimisme tot fent gala d'excés de paroxisme.

Valentí Gómez i Oliver Festival Mediterrània, Premi Ferona, Barcelona 2004

23

L'EXTRATERRESTRE Un extraterrestre aterra amb la seva nau a Andalusia. Passejant pels camps, troba un habitant del país amb un posat molt trist.  Bon dia, amic, què us passa que us veig tan amoïnat ? - pregunta l'extraterrestre.  Tinc gana.  Per què no mengeu?  No tinc diners per comprar menjar.  Treballeu i en guanyareu.  No trobo treball.  Cultiveu aquest formós camp que està sense utilitzar!  El propietari no me’l vol llogar.  Quí ?  El propietari  Què és un propietari?  L'amo de la terra  L'amo de la terra?  Naturalment.  Però digueu-me, no és la Natura, la que ha creat la terra?  Això diuen.  I no ho ha fet per a tots els humans en general?  Això sembla, però jo no ho sé.  Però com pot ser que un home sigui propietari de la terra?  Perquè la llei li dóna el dret.  Qui fa la llei?  Doncs, els polítics  Qui elegeix els polítics?  Nosaltres.  Com pot ésser que vosaltres trieu uns polítics que fan una llei que permeti que un sol home tingui el dret d'impedir que treballeu i que us estigueu morint de gana?  Sí senyor, desgraciadament és així.  Em permeteu que us examini el cervell per veure com funciona?

L'EXTRATERRESTRE VISITA BARCELONA El mateix extraterrestre aterra la seva nau prop de Barcelona ciutat.

Passejant pel centre de la urbs, arriba al carrer dels Arcs, on troba un ciutadà davant de l'antiga botiga “El Palacio del Juguete” que ha plegat recentment. El senyor que troba, el veu tant trist i amoïnat com el d'Andalusia.  Bon dia, amic. Com és que us veig tan amoïnat? – pregunta l'extraterrestre (l'extraterrestre també sap parlar en català)  És que estic aturat i aviat no cobraré res.  Per què no us poseu a treballar en aquesta botiga que ha plegat?  Oh, no! El propietari en demana un lloguer de 30.000 € al mes.  30.000 € al mes? Potser el terreny està folrat amb una capa d'or?

24





   

     

No! Al centre de totes les grans ciutats el valor de les terres és semblant. Com més densitat de població, més alt el valor dels terrenys. Ara tenim a sobre una greu crisi; si estiguéssim en temps de bonança, el valor encara seria més alt. Altres terres del mateix carrer dels Arcs, del Portal de l'Àngel, de la plaça de Catalunya, passeig de Gràcia, rambla de Catalunya, Rambles, etc., també valen el mateix o més.

D'on treuen els diners les Administracions Públiques per pagar la Sanitat, l'Ensenyament, la neteja, la policia, els bombers, les presons, etc.?

Dels impostos.

Qui paga els impostos?

Doncs, els empresaris i els treballadors, i una petita part els propietaris.

Com pot ser que la major càrrega fiscal la tinguin els empresaris i els treballadors, que són els que produeixen la riquesa i els propietaris només paguin una petita part sense que afegeixin riquesa al país sinó al contrari només la disminueixen? Fent un càlcul en gros, si suposem que a Barcelona hi ha 200 botigues com la del carrer dels Arcs, 30.000 euros al mes són 360.000 euros a l'any. Multiplicat per 200 botigues ens dóna la xifra de 72.000.000 d'euros que van a parar a unes butxaques privades d'unes persones que no han fet res per augmentar la riquesa de la ciutat. Per què ho permeteu això?

Perquè ho diu la llei.

Qui fa les lleis?

Els polítics.

Qui els elegeix els polítics?

Tots nosaltres.

Em permeteu que us examini el cervell?

En una revista de l'any 1918 “El Impuesto Único” trobem el text següent: SIS RAONS PER A SUBSTITUIR TOTS ELS IMPOSTOS PER UN DE SOL SOBRE EL VALOR DE LA TERRA 1 - La terra no ha estat produïda per l'home, sinó donada per la Natura a tots els homes 2. - La terra és de quantitat limitada i fixa. Ningú pot augmentar-la ni disminuir-la.

3. - La terra és indispensable per a la nostra existència: és indispensable per a la nostra producció.

4. - El valor de la terra no prové de cap esforç de treball ni de cap inversió de capital del seu amo.

5. - El valor de la terra es deu enterament a la presència, activitat i despeses de tots els seus habitants. És, doncs, un valor públic.

6. - Ningú pot emportar-se la seva terra ni amagar-la. La terra i el seu valor estan són a la vista.

MARTÍ GUERRERO I COTS

25

OPINIÓ NO ENS SALVIN, SI US PLAU! No em costa reconèixer, i de fet em sembla que ho he fet més d'una vegada en aquestes pàgines, que no soc una persona perfecte, més aviat al contrari, i soc conscient que estic carregat de defectes i febleses, tantes que em costaria fer-ne el recompte.

Per altra banda, i sense voler ser pretensiós, crec que estic dins de la banda mitjana, ni per sota ni per sobre, que la resta dels mortals, i suposo que, al igual que tots vostès, m'emprenya molt que em prenguin per imbècil. Em treu de polleguera que, alguns que estan demostrant permanentment que són una colla de babaus i bufa gaites, creguin que són més llestos i espavilats que la resta de la gent, i es passin la vida volent-nos donar gat per llebre. Es creuen tan llestos que es pensen que els altres combreguem amb tot el que ens volen "vendre" i no s'adonen que el que passa és que no tenim més remei que empassar-nos els seus contes i les seves mentides perquè no ens queda d’altra. És ben simple, ells tenen la força.

D'espavilats sempre n'hi ha hagut, i qui més qui menys ha estat ensarronat per algun d'ells alguna vegada, però d'això a voler arribar a la pretensió i supèrbia de pensar que poden arribar a enredar a tothom, hi ha un abisme. Abraham Lincoln va dir: "Es pot enganyar a alguns tot el temps, i a tots algun temps, però no es pot enganyar a tothom tot el temps". Lamentablement, alguns dels polítics que tenim, tant a casa nostra, com voltant per la capital de l'Imperio, es pensen que ens poden enredar a tots, tot el temps, vaja, que ens prenen per imbècils. I això, m'ofèn.

Quan últimament he sentit manifestar al president del govern, i alguns dels seus adlàters, estar profundament preocupats pel futur i el benestar dels catalans, em vénen ganes de vomitar.

Siguem sincers, quan sentiu això no us ve a la memòria tot el que ens han arribat a fer durant els últims 300 anys? Recordar com al llarg de tot aquest temps, ens han escanyat políticament, culturalment, econòmicament, lingüísticament i, últimament, també democràticament.

Recordar com ens han humiliat, volent-nos fer sentir inferiors, passant el que ens era preciós sempre al darrere del que a ells els era apreciat, tot veient com el mateix que ells han sacralitzat, a nosaltres ens ho han trepitjat una i mil vegades. Recordar com generació rere generació ens han violat com a poble i negant-nos com a tal. Tan sols ens han rigut les gràcies quan ens han necessitat, i un cop s'han tornat a aprofitar de nosaltres, han tornat a deixar caure la seva llosa d'humiliació. Recordar com ens han apartat dels nostres germans de les Illes i del País Valencià,

26

amb lleis absurdes que no permeten que ens relacionem políticament entre nosaltres i ens arribem a entendre, tot dividint-nos i humiliant-nos, com per exemple, canviant el nom de la nostra llengua a cada territori, una llengua que estimem igual que ells estimen la seva, cosa que nosaltres comprenem i ells són incapaços d'entendre.

Quan recordo tot això, en l'últim que puc arribar a pensar és que estiguin preocupats per nosaltres.

Fa anys, l'inoblidable humorista català Castro Senda, més conegut per Cassen, explicava aquest acudit: Un nen no ha fet els deures i el mestre li dona una bufetada. I mentre el pega li diu al nen: Pensa que quan et pego, em fa més mal a mi que a tu. A que el nen respon: Sí mestre, però no pas al mateix lloc.

Hem de fugir d'aquells que mentre que per una banda diuen que t'estimen i es preocupen de tu, per l'altre ens van fotent clatellots un darrere l'altra.

Per què el nen de l'acudit només pot respondre al mestre de forma feble i humiliant, encara que li digui la veritat. Per què s'ha d'empassar el càstig? És ben senzill, el mestre te la força. Però l'ús d'aquesta força fa que perdi tota la seva credibilitat i que qualsevol raó que pugui argumentar en favor del seu interès i preocupació pel nen es perd per la violència dels seus actes.

Cada vegada que els catalans hem gaudit d'una mica de llibertat o hem vist una petita escletxa a les cadenes que ens han imposat, hem intentat fugir del captiveri i ens han castigat amb la força. Ho vam fer el 1714, d'infame record. Ho van intentar a les Corts de Cadis, mentre es debatia la famosa constitució coneguda com la Pepa, on els diputats catalans, en demanar que es restituïssin les seves lleis i constitucions, només van rebre insults i humiliacions per part dels diputats espanyols que se'n reien de com parlaven el castellà. Es va intentar amb la Mancomunitat, fins que va arribar Primo de Rivera, ho vam intentar el 6 d'octubre del 1934 i van empresonar el nostre govern, i després, al 1939, que us he d'explicar?

De què s'estranyen ara si no deixem d'insistir a demanar el mateix que sempre hem demanat des que ells van entrar a Barcelona aquell maleït 11 de setembre? Però compte! Ara resulta que es preocupen de nosaltres, ens volen salvar! Com? Com sempre?

Tornant a Abraham Lincoln, va dir: De la mateixa manera que no seria un esclau, tampoc seria un amo. Això expressa la meva idea de la democràcia.

El dia que els que sabem, tant de dretes com d'esquerres, m'és igual, es treguin la màscara d'amos que han estat portant els últims 300 anys, aquell dia, potser, podrem començar a parlar de veritable democràcia.

Aquell dia, potser, podrem votar.

CARLES FARRÉS I PINÓS

27

HO SABÍEU? ELS MIQUELETS DE CATALUNYA A propòsit de la presentació al nostre Ateneu del curtmetratge “VÈNCER O MORIR”

El dissabte 8 de març, a 2/4 de 7 del vespre, tothom que passava pel carrer de Santa Anna, va veure, davant de l’Ateneu una acolorida formació militar molt ben armada. Però no era, és clar, una invasió de cap exèrcit estranger, no us espanteu... Es tractava de soldats ben nostres: els Miquelets de Catalunya, que tot seguit presentaren a la sala d’actes de l’entitat el curtmetratge Vèncer o morir i ens oferiren una xerrada sobre el que aquest cos militar va suposar per Catalunya en diverses etapes de la seva història.

Miquelets de Catalunya és una associació cultural que té per objectiu fer reviure i honorar els milicians i els soldats que, des del 1704 fins al 18 de setembre del 1714 (alguns fins i tot més enllà) van defensar els drets, les llibertats i les institucions del poble català.

Treballen en la recreació del Regiment de la Diputació, un dels grups d’infanteria creats per la Generalitat per fer front als exèrcits borbònics. L’associació participa en reconstruccions històriques de batalles, desfilades o celebracions com l’11 o el 18 de setembre. Els integrants dels grups de recreació van armats amb fusells d’avantcàrrega per fer més contundents i espectaculars, però sobretot més sorolloses, les seves actuacions. Els qui no hi vulguin formar part -o, per ser menors d’edat, no puguin dur un fusell-, poden actuar com a tabalers, músics, cuiners, aiguaders i de tot tipus de personal no combatent que acompanyava els exèrcits del segle XVIII. Les dones també hi estan representades, ja sigui com a personal civil o militar.

28

Els cos dels Miquelets fou fundat el 1640, durant la Guerra dels Segadors, amb el nom de Companyia d’Almogàvers, i tenien com a objectiu frenar la invasió castellana de Felip IV. També se’ls coneixia com a Regiment de Fusellers Voluntaris, o Fusellers de Muntanya.

Eren els membres de la milícia paramilitar de caràcter mercenari o voluntari, reclutada per les diputacions i juntes de la Corona d’Aragó, per a accions especials o com a reforç de les forces regulars.

S’anomenaren Miquelets pel nom d’un dels seus primers caps, Miquelot de Prats (possiblement veí de Prats de Lluçanès).

El cos era reconegut com a descendent dels Almogàvers, però no tenien cap relació, malgrat compartir el nom, amb els guerrers medievals de la Corona d’Aragó a l’Edat Mitjana. La seva indumentària era una casaca vermella, calça blanca, espardenyes i una faldilleta que cobria fins als genolls. Duien barret amb ploma llarga i un gran nombre d'armes de foc de pany català o pany de miquelet, a més a més d’espasa i punyal.

En la Guerra dels Segadors, delmaren i aturaren l’exèrcit castellà a Tortosa i a la batalla de Cambrils. Participaren en la victòria de la batalla de Montjuïcel (26 de gener de 1641) i en les de Montblanc i de Constantí. En aquesta van alliberar 300 presoners catalans.

Malgrat els seus èxits, el cos fou dissolt el 1642 a causa de la seva indisciplina, que els duia a alternar l’acció de guerra amb el pillatge. Cal tenir present que els regiments i les partides de miquelets no sempre van poder rebre uniformes i paga, motiu pel qual hagueren de subsistir sovint en condicions molt dures.

L’any 1689 foren creats de nou com a cos, tant per part de les autoritats espanyoles com de les franceses del Rosselló, per combatre en la Guerra dels Nou Anys (1688-1697) entre Espanya i França. Van tornar a ser dissolts en acabar aquesta.

Ja dins el període que ens interessa, la Guerra de Successió a la Monarquia Hispànica, l’arxiduc Carles III d’Àustria va restaurar de nou el cos, aixecant diversos regiments de fusellers que el poble va seguir anomenant Miquelets. Aquests participaren molt activament en la lluita contra els invasors castellans i francesos, que no n’havien tingut prou amb les guerres anteriors. Gràcies al seu coneixement del terreny, la seva mobilitat i una gran potència de foc, els Miquelets van esdevenir un malson per als seus oponents. L’11 de setembre de 1714 es produí el darrer i sagnant assalt a Barcelona que va portar a la capitulació de la ciutat i a la rendició de l’exèrcit. Les darreres unitats catalanes que encara resistien a la fortalesa de Cardona, capitularen el 18 de setembre. La victòria final de Felip V, determinà, lògicament, una nova

29

abolició dels Miquelets, que havien combatut de forma molt activa a la zona del Maestrat, com a partidaris de l’arxiduc.

Tot i la seva dissolució per part del Règim Borbònic, durant la Guerra Gran (1793-95), les autoritats catalanes aprovaren la creació d’un cos de 20.000 Miquelets voluntaris, per combatre al costat de les forces espanyoles contra els francesos. Això el va revifar enmig d’un enorme entusiasme popular, sovint relacionat amb el desig dels catalans de recuperar les quatre comarques i mitja perdudes arran del Tractat dels Pirineus: el Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i mitja Cerdanya. La seva acció fou molt eficaç, sobretot després de la derrota de l’exèrcit regular espanyol, però, tot i així, van tornar a ser dissolts arran de la Pau de Basilea el 1795.

Els Miquelets reapareixen altre cop durant la Guerra del Francès, que s’inicia el 1808 amb l’entrada de les tropes napoleòniques i la pretensió de Napoleó d’instal·lar en el tron espanyol el seu germà Josep Bonaparte. Els primers èxits de les forces espanyoles s’aconseguiren a la primavera i l’estiu de 1808. La resistència de Saragossa i València i la sonada victòria de Bailén, així com la important batalla del Bruc, on participaren els Miquelets, foren decisives en la marxa de la guerra, que va acabar el 1814 amb el retorn de Ferran VII d’Espanya al poder.

Text: ANTÒNIA CALDÉS Foto: ANTONI PRATS

30

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE MAIG DISSABTE 3, a les 7 del vespre, Poesia, a càrrec del senyor Enric Cassasses, poeta.

DIMECRES 7, a 2/4 de 7 del vespre, al Casino del Centre, Homenatge a Francesc Marcé i Sanabra, historiador hospitalenc, dibuixant i poeta, cofundador i primer director del Museu de l’Hospitalet. Organitzat per l’Ateneu, Casino del Centre i la Coordinadora Sardanista. Amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Catalans.

DIJOUS 8, a les 7 del vespre, Nuria Feliu recita poemes catalans.

Organitza: l’Ateneu de Cultura Popular DIVENDRES 9, a 2/4 de 8 del vespre, inauguració de l’exposició de pintures de la senyora Carme Camarasa. Romandrà oberta fins el dia 23.

DISSABTE 10 i DISSABTE 17, a les 7 del vespre, representació de l’obra de teatre L’estranya parella, a càrrec del Grup de Teatre Margarida Xirgu.

DIUMENGE 11, a 2/4 de 12 del matí, Assemblea General Ordinària.

A les 6 de la tarda, Concert de guitarra i veu a càrrec del senyor Raúl Sandin.

Del DIJOUS 15 fins el DILLUNS 19, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 314, Excursió sorpresa.

DISSABTE 17, de 10 a 12 del mig dia, trobada del Club Palindromista Internacional. Obert a tothom.

DISSABTE 24, a les 7 del vespre, recital històric-musical: 1714, cròniques i cançons, a càrrec del grup musical Ètnicat DIUMENGE 25, a les 7 del vespre, representació de l’obra de teatre Vademecum, a càrrec del Grup de teatre juvenil.

DIVENDRES 30, a les 2/4 de 8 del vespre, presentació del llibre El llarg solatge (Antologia poètica), d’Antoni Prats. Durant la presentació es recitaran poemes del llibre a càrrec de membres del Grup Margarida Xirgu.

Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat 31

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants.

Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Dolors Nat. Col·laboradors: Antònia Caldés, Carles Farrés, Helena Farrés, Martí Guerrero, Dolors Hermano, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Jaume Miró, M.Dolors Nat.

Amb la col路laboraci贸 de:

Amb la col·laboració de:

ASSOCIATS S.L.P.

c/ Roselles 24 – 08901 – L’HOSPITALET – Barcelona Tel. 93.337.07.68 – Fax 93.338.54.06 E-mail: info@moraliassociats.com www.moraliassociats.com

 Operador Postal Autoritzat  Tractament Integral  Manipulació  Bustiades

 Repartiment de Correspondència, àmbit Nacional i Estranger  Campanyes publicitàries

ELS SOLUCIONEM TOTS ELS PROBLEMES AMB LA SEVA CORRESPONDÈNCIA