14-11 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXV– Núm. 385 NOVEMBRE 2014

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE NOVEMBRE DISSABTE 8, a 2/4 de 12 del matí, visita cultural guiada al Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. Inscripció fins al dia 4. DISSABTE 15, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 319, visita al Parc Temàtic de l’Oli, a les Borges Blanques. Dinar a Vimbodí. Inscripcions el dimarts dia 4. DIMARTS 18, a 2/4 de 8 del vespre, xerrada-col·loqui El riu Llobregat, a càrrec de Matilde Marcé. DIUMENGE 30, a 2/4 de 12 del matí, ballada de sardanes a la plaça de l’Ajuntament. A la mitja part, recital de poesies.  A 2/4 de 3. DINAR DE GERMANOR.  A les 6 del vespre, concert a càrrec del cantautor Josep Tero.

PROGRAMACIÓ PER AL MES DE DESEMBRE DIMARTS 2, a 2/4 de 8 del vespre, presentació del llibre Els pobles oblidats, del senyor Marcel Fité. DIJOUS 11, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 320,

visita a la Fira de l’avet d’Espinelves, dinar a Sant Hilari de Sacalm. Inscripcions dimarts dia 2. DIVENDRES 12, a les 7 del vespre, inauguració de l’exposició tradicional de pessebres i recital de poesies a càrrec de socis de l’entitat. DIMARTS 16, a 2/4 de 8 del vespre, inauguració de la 64a exposició de dibuix i pintura de l’Aula Rafael Garrich, infants i adults.

DIVENDRES 19, a 2/4 de 8 del vespre, xerrada col·loqui a càrrec del senyor Josep Catà, Assimilacions reeixides i/o mig fracassades i els Països Catalans davant l’estat francès i espanyol (1624-2014) TALLERS CURS 2014-2015 ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades

Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Recordeu que el pròxim diumenge 30 de novembre és el Dia del Soci. Com és habitual, al matí tindrem sardanes a la plaça de l’Ajuntament i lectura de poemes a la mitja part. Seguirà el dinar i, a continuació, a les sis de la tarda, a la sala d’actes de l’Ateneu, hi ha prevista l’actuació del cantautor Josep Tero. D’ell, amb una llarga trajectòria en el món de la cançó catalana, un bon nombre de discs editats i amb l’experiència d’haver actuat arreu del nostre territori i per diversos països d’Europa, podem esperar –ne una bona cloenda d’un dia tan especial. D’altra banda, volem anunciar-vos que ja disposem de participacions de la Grossa de Cap d’Any en diversos números. Després de la prova positiva de l’any passat, enguany tornem a repetir la iniciativa d’oferir rifa catalana, no debades els beneficis que es generen van destinats a programes socials a Catalunya. Finalment, volem informar-vos que, a principis d’octubre, va morir en Francesc Marcé i Sanabra. Soci de l’Ateneu, col·laborador del Xipreret i impulsor de la publicació d’alguns dels llibres que formen part de la col·lecció La Medusa, sempre va sentir una gran estima per la nostra entitat. A l’Hospitalet, també va desenvolupar una gran tasca, que l’any passat li va ser reconeguda. En les pàgines que segueixen podeu llegir l’article que li dediquem. En pau reposi. Quan acabàvem de redactar aquest editorial, ens comuniquen la mort d’en Domènec Pastor Petit, als 87 anys. Un altre amic de l’Ateneu que ens deixa. El tindrem sempre present en el record.

NOVEMBRE

PORTADA FITES DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA LA RENAIXENÇA

Amb el mot de Renaixement s'anomena tot un moviment d'ample abast, bàsicament cultural i literari, però que alhora també va motivar una gran conscienciació política que semblava restar adormida. Aquest moviment sorgeix cap a l'any 1830 i té com a base el redescobriment de la cultura i la societat catalana com un fet diferencial, i que es perllongarà, per alguns fins el 1880, amb l'arribada del Realisme, i per a altres, fins ja entrat el segle XX, encara que en aquest últim cas, des d'un punt de vista més vinculat a la política que no pas a la literatura. Aquest moviment es produeix i desenvolupa a Catalunya al mateix moment que ho fa el Romanticisme arreu d'Europa i per tant, tenen, en inici, una forta vinculació. Tot i així, la Renaixença no té l'origen en el Romanticisme, aquest, va ser només un dels mitjans per afavorir l'expansió del fenomen. La publicació ocasional del poema Oda a la Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau, l'any 1833, i l'aparició d'un volum de poesies, que ja s'havien anat publicat al Diari de Barcelona, des de 1839, escrites per Lo Gayté del Llobregat (pseudònim de Joaquim Rubió i Ors, que també va tenir una participació destacada en activitats i associacions de l'època) marquen l'inici de la primera etapa del moviment anomenat Renaixença. En aquesta primera època, que arriba fins al 1841, destaca la lluita pel reconeixement, la recuperació i la definició de la identitat nacional catalana i la dignificació de la seva llengua i la seva història, així com la creació d'una literatura en català. També cal tenir en compte que, tot i que el moviment va tenir una forta empremta social, aquest va venir originat per parts procedents de la burgesia liberal i, per tant, sense tenir una projecció realment popular. A mig segle XIX la Renaixença queda clarament vinculada amb el redreçament de la cultura catalana i, malgrat certes matisacions ideològiques, base d'algunes polèmiques culturals, el moviment ja es considera totalment consolidat i inqüestionable, i es fa present en els òrgans de difusió del país i, promovent instruments culturals importants com gramàtiques i diccionaris, pel que fa a la llengua, o creant els seus propis mites polítics i literaris, com Jaume I, Felip V o els mateixos trobadors. El moviment va ser sostingut per algunes 2

institucions importants i de renom de l'època, com per exemple, l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, la Universitat de Barcelona i fins i tot per alguns sectors de l'Església (Jaume Collell i Torras i Bages) Amb la menció dels òrgans de difusió, a banda de la premsa habitual de l'època, van aparèixer diverses publicacions, entre les quals destaca la revista La Renaixença, des de l' any 1871, per iniciativa de Pere Adalvert amb la col·laboració d'Àngel Guimerà. De fet, el nom de la revista va donar nom a aquest moviment cultural i literari. Posteriorment, per problemes polítics i després de diverses vicissituds, la revista va passar a anomenar-se Revista Catalana de Literatura, Ciències i Arts. Un dels punts principals de consolidació de la Renaixença, en la seva vessant més literària, va ser la instauració del Jocs Florals, l'any 1859, que va comptar amb un prestigi i reconeixement públic important i que, a més de facilitar l'aparició de nous escriptors, va obrir el moviment a les classes populars. Autors com Antoni de Bofarull i Víctor Balaguer van ser figures capdavanteres dels Jocs Florals. Però si hi va haver una persona que va vincular la Renaixença amb les classes populars, aquesta va ser, sens dubte, Jacint Verdaguer, també vinculat al Jocs Florals, de fet va presentar-hi el seu poema l'Atlàntida, l'any 1877. També són coneguts de Verdaguer poemes com Canigó (1886) o La llegenda de Montserrat (1880). El gruix de la seva obra lírica la formen els temes religiosos juntament amb altres de caire més civils i patriòtics. Molts dels seus poemes han esdevinguts himnes populars, ja de forma recitada o fins i tot cantada, com és el cas de l'Emigrant o el Virolai. Àngel Guimerà també va ser proclamat mestre en gai saber, l'any 1877, als Jocs Florals, però va ser amb la seva producció teatral, des de 1879, amb què es va fer famós i va popularitzar els seus escrits. Una de les seves obres emblemàtiques és Terra Baixa (1897) També dins del món del teatre, tenim a Frederic Solé (Serafí Pitarra) que amb uns inicis crítics cap al romanticisme, per la irrealitat i la falsedat dels drames romàntics, semblava fora del moviment de la Renaixença, però el corrent de l'època, finalment, el va acabar fent-ne part. Entre les seves primeres obres tenim El Cantador l L'Esquella de la Torratxa, de la dècada de 1860, però els seus grans èxits vingueren amb posterioritat, entre 1864 i 1866, amb obres com Es castell dels tres dragons o Els herois i les grandeses, derivant posteriorment a temes més costumistes i drames rurals. Si Verdaguer va popularitzar la poesia i Guimerà va fer el mateix amb el teatre, és a Narcís Oller a qui correspon el mèrit d'aconseguir una novel·la catalana que, gairebé, es pot equiparar amb les obres 3

europees que s'estaven escrivint en aquell moment. Tot i que en els seus inicis Oller va escriure en castellà, aviat va iniciar la seva escriptura en català, amb un recull de contes. La seva obra més representativa és La febre de l'or, novel·la situada els anys 18801881, amb elements històrics ben documentats, i posteriorment, L'Escanyapobres (1884). La Renaixença no només va afectar el Principat de Catalunya, també s'afegiren al moviment, amb intensitats diferents, això sí, la resta de territoris dels Països Catalans. Així doncs eren habituals les trobades, diàlegs i participació en els ideals, d'escriptors i poetes del País Valencià, les Illes i la Catalunya Nord. Com a exemples, podem citar a Marià Agulló, a les Illes i a Josep Joaquim Agulló, Teodor Llorente o Cons-tantí Llombart, a València.

Tot aquest moviment literari i cultural que es va originar dintre de les classes burgeses lliberals i que, posteriorment, va impregnar les classes més populars, no podia quedar encaixonada tan sols dintre d'aquest àmbit. Darrere de tot plegat, es va originar un discurs polític que va anant agafant importància amb influències més enllà del que, a nivell literari, va durar la Renaixença, i que, potser, actualitzat, ha arribat fins als nostres dies. Efectivament, la Renaixença va servir com una llançadora per a la generació d'un discurs propi, catalanista, però alhora integrador i dirigit a totes les classes socials. Aquest moviment va ser encapçalat per Valentí Almirall, que l'any 1889 va publicar Lo Catalanisme, una obra cabdal per al desenvolupament del catalanisme polític. L'any 1891 molts del principals actors culturals de la Renaixença i altres personalitats destacades de la vida política catalana es van reunir en un grup polític catalanista anomenat Unió Catalanista. Entre els fundadors d'aquest corrent polític hi trobem coneguts personatges 4

com l'arquitecte Lluís Domenech i Muntaner, l'advocat Enric Prat de la Riba o el mateix Àngel Guimerà. Va ser la Unió Catalanista qui va redactar les Bases de Manresa, l'any 1892, avantprojecte d'autonomia per a Catalunya i embrió ideològic del posterior Estatut d'Autonomia, durant la República. Malgrat tot, les discrepàncies internes van fer perdre l'empenta a la Unió Catalanista, fet que va motivar l'escissió del sector més conservador, Lliga Regionalista (1901) o de sectors més progressistes i independentistes amb la creació, finalment, d'Estat Català, l'any 1922, fundat per Francesc Macià. No es pot negar la importància de la Renaixença en tots els seus àmbits i en un moment en què la literatura, la cultura i el futur de la llengua catalana semblaven restar adormides, o pitjor encara, en vies d'extinció. La recuperació, el despertar d'aquesta cultura mil·lenària, va ser forjada per tot un conjunt d'homes a qui, com a catalans, devem un agraïment infinit, fa que la llavor que van sembrar és la que ens ha portat al que ara som i sentim. CARLES FARRÉS I PINÓS Fonts: wikipedia.org, xtec.cat i sapiens.cat Fotografies: Coberta: Retrat de Bonaventura C. Aribau. Interior: Capçalera de la revista La Renaixensa, dissenyada per Lluís Domench i Muntaner el 1880. Conjuga l'escut de Catalunya amb l'au Fènix que ressuscita de les seves cendres.

CONVERSES

"Espanya ens estima" Recull de frases cel·lebres Actualment vivim uns moments convulsos pel que fa a la idea de la unitat de l'estat, i algunes opinions defensen que és millor unir que separar. Què en pensa? Ahora que os hemos asimilado y no tenéis que gastaros dinero en lucha contra nosotros, parece razonable que nos paguéis impuestos. (1625- conde Duque de Olivares) Creu que la democràcia pot ser un punt d'inflexió en la integració de Catalunya en Espanya? El problema catalán no se resuelve, pues, por la libertad, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego. (1907-La revista militar) Que no se vote es una victoria de la democracia. (2014- Alicia Sánchez Camacho) Com veu el fet diferencial català dins de l'Espanya plural? El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán. (1984- Felipe González) Una pregunta ben directe, li agrada Catalunya? Me gusta Cataluña a pesar de los catalanes. (1981 - Santiago Bernabeu) 6

I què pensa de la seva capital, Barcelona? Barcelona es preciosa, lástima que esté en Cataluña. (1968 Manuel Fraga Iribarne) Així doncs, què pensa dels catalans? “¡Perros catalanes! ¡No sois dignos del sol que os alumbra!. (1939 – Gobernador militar Aymat) Ho podria concretar? Todos los catalanes son una mierda. (1968 - Luís de Galinsoga. Director de la Vanguardia) En un terme més ampli i més relacionat amb la història, què pensa del concepte de Països Catalans? Un valenciano que se considere catalán es como un judío que admirara a Hitler. (2006-César Vidal) Un dels temes principals que argumenten els sectors més separatistes és l'econòmic i, sobretot, el del dèficit fiscal. Com creu que es podria resoldre? Que vengan cada año estos catalanes a por alpiste. (Alfonso Guerra) Esta es la prueba de que el sistema funciona (Jose Luis Rodríguez Zapatero) Però no creu que això que diuen és políticament incorrecte? A estos catalanes (Francisco Franco)

hay

que

ahogarlos

económicamente.

En el tema de les inversions de l'estat, quines són les seves propostes? Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar. (1938 - Queipo de Llano. Un general) Així doncs, de cara al futur, que tenen previst per Catalunya? 7

Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España, la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. (1934-Manuel Azaña) Algun projecte interessant més? Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fué ocupada por Felipe V, que la venció, fué bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a coger de nuevo el fusil. *Por consiguiente*, ya saben ustedes a qué atenerse, y aquí tengo el mosquete para volverlo a utilizar. (1968Manuel Fraga Iribarne) Un altre punt important de les reivindicacions catalanes és el de l'idioma. Com veu la llengua catalana en aquests moments? Obligar a usar el castellano en Cataluña es hacerles un favor paternal, como lo es obligar a un niño corto de vista y revoltoso a ponerse unas gafas. (1927-Juan LLarch. Cataluña y la nacionalidad española) Hay que castellanizar a Cataluña... Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español, y esto de grado o por fuerza. (Revista “Ejército y Armada”) Com veu la literatura catalana en aquests moments? Los catalanes solo son importantes cuando escriben en castellano. (1984-José Prat - Abogado y político español) A banda de l'idioma, què pensa de la cultura catalana? ... es bien notoria la obstinación y barbaridad de este pueblo criminal (Catalunya)... (1725-José Patiño - Secretario de estado en el reinado de Felipe V y grande de España) Finalment, des de Catalunya, quina reflexió final ens faria? No podem permetre que el català sigui la llengua vehicular a les escoles. (2009-Alicia Sánchez Camacho)

ATENEU FRANCESC MARCÉ I SANABRA

El passat 9 d’octubre moria Francesc Marcé als 92 anys i, l’endemà, fills, néts, altres familiars i amics l’acomiadàvem en una cerimònia molt emotiva al tanatori d’Igualada, amb el record present de la seva esposa, la Rosó. A l’hora de fer aquesta nota necrològica, podria repassar fil per randa el que Francesc va fer al llarg de la seva vida, que és molt, però només en faré un petit esbós perquè qui vulgui conèixer la seva biografia té a l’abast el llibret que se li va dedicar en motiu de l’homenatge que se li reté el mes de maig passat.

“Sóc un tastaolletes”, deia d’ell mateix, però, si mirem el diccionari, veurem que tastaolletes és una persona que comença moltes coses i no n’acaba cap i aquesta no era, per descomptat, una característica del Francesc, sinó tot el contrari. Potser l’únic que ha deixat per fer han estat les seves memòries i és una llàstima. Si una cosa el caracteritzà va ser el seu amor pel “poble” on havia nascut, l’Hospitalet, i la seva obra n’és testimoni. Fou cofundador del Museu d’Història del la ciutat on, a més, va desenvolupar una activitat importantíssima durant el temps que en fou director. Fou el primer historiador que va furgar seriosament en el passat hospitalenc, articles i llibres en són testimoni; com a poeta i dibuixant, deixa una obra remarcable en tots dos camps (en aquest apartat cal incloure també la seva obra sobre Calella de Palafrugell i Igualada), i, fins i tot, durant uns anys, fou ceramista amb els seus amics Marià Riera i Valentí Julià. Soci de la primera hora del nostre Ateneu, va col·laborar d’una banda en el butlletí Xipreret amb articles, generalment històrics, i de l’altra amb un llibre molt important per a la ciutat Hospitalencs d’ahir, i aquest mateix any 2014 amb un altre llibre La Guerra del Francès, alhora que fou l’impulsor de l’edició de “Deu anys crucials a l’Hospitalet 1930-1940 de Joan Rius, un altre dels seus amics entranyables. Amb la seva mort, l’Ateneu no ha perdut només un col·laborador sinó també un bon amic. Tenim, però, l’íntima satisfacció d’haver-li retut, amb el Casino del Centre, la Coordinadora Sardanista i el suport de l’Institut d’Estudis Catalans, un homenatge el 7 de maig passat, al qual es van unir els seus amics de sempre. El vam fer feliç, com va dir: “Ja no esperava res de la vida (la pèrdua de la seva esposa fou un cop molt dur per a ell) i aquest acte ha estat un regal inesperat”. Personalment no he perdut solament un cosí, sinó que també he perdut un amic, el de les llargues converses, per telèfon des que vivia a Igualada... Les darreres foren per l’agost, estava animat, em va demanar el llibre Hospitalencs d’ahir que volia regalar, però, com que està exhaurit, pensava fer fotocòpies del capítol que li interessava, però, em digué “Ho faré després de l’estiu”. No sé si hi va ser a temps! Vam parlar també del llibre que l’Ateneu editarà l’any que ve, no l’ha escrit ell, però n’ha estat l’instigador. Serà, sens dubte, el darrer homenatge que li podrem retre. MATILDE MARCÉ

Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” número 318 a la Cerdanya. Del dijous 2 fins al dilluns 6 d’octubre de 2014 Aquest cop no era sorpresa. La cinquantena de persones que ens havíem apuntat a la segona excursió de llarga durada de l’any, preparada com totes amb molta cura per en Miquel Patón, sabíem, d’antuvi, on anàvem. A les 8 del matí del dijous dia 2 d’octubre, a bord d’un autocar de la nostra companyia preferida, Hispabus, sortíem cap a la bonica comarca de la Cerdanya. A mig camí, a Berga, vam parar per esmorzar i fer-hi una breu passejada, i un cop recuperades les forces vam seguir fins a arribar al nostre destí. L’hotel Muntanya de Prullans -que ja coneixien alguns companys de viatge per haver-hi fet estada en una altra ocasió- va ser la nostra llar aquests cinc dies. Un cop assignades les habitacions i amb les maletes ben endreçades, ens retrobàrem als jardins de l’hotel per prendre una copa de cava, o bé un suc de fruita, que ens oferia la direcció de l’hotel com a benvinguda. Després, passàrem al menjador, on havíem de fer tots els àpats (menys el dinar de l’últim dia), ja que l’hotel disposa d’un restaurant amb un bufet lliure d’excel·lent qualitat. Aquest primer dia, com que el viatge havia sigut prou llarg i no teníem ganes de tornar a pujar a l’autocar, dedicàrem la tarda a passejar pel poble de Prullans, per gaudir de la seva tranquil·litat i bons aires i admirar les meravelloses vistes de la serra del Cadí. També hi havia la possibilitat, per a qui volgués fer una mica d’esport, d’anar a la piscina, el gimnàs o el “spa” de l’hotel El divendres, de bon matí, vam començar a fer turisme. Poc després de passar la frontera amb l’Estat francès, a prop de Fontromeu, paràrem per fer la nostra primera visita: el Forn solar d’Odello, que és un laboratori d’experimentació científica de fama mundial i un dels més grans sobre energia solar. Coneixeu l’efecte “lupa”, oi? És quan un vidre reflecteix un raig intens de llum solar, per exemple en trossos d’ampolles llençades al bosc, que, fins i tot, pot arribar a produir un incendi. Doncs bé, això és 11

el que fa aquest forn que funciona amb energia solar, però amb molta més intensitat. Intentaré explicar-vos-ho. El principi físic que s’hi utilitza és el de la concentració dels raigs per miralls reflectors. Una primera sèrie de miralls, orientables i situats al pendent de la muntanya, recullen els raigs solars i els transmeten cap a una segona sèrie de miralls, situats davant, que formen una enorme paràbola a l’edifici principal. Aquests convergeixen cap a la zona superior de l’edifici on són dirigits cap a un objectiu situat més amunt, que anomenen “target”, (una superfície circular de 40 cm de diàmetre) concentrant-hi una poderosíssima energia. Els beneficis derivats de l’obtenció d’aquesta energia, gratuïta, totalment neta i de gran puresa química, són diversos: s’arriba ràpidament a temperatures de fins a 4.000 graus i permet estudiar l’efecte del xoc tèrmic en canvis bruscos de temperatura. Tots aquest estudis estan dirigits cap a la indústria aeronàutica i aeroespacial, perquè és en aquest camp on es produeixen els canvis anomenats.

En un forn en miniatura ens van fer una demostració: vam poder veure com el nostre guia cremava a l’instant una gruixuda branca, en segons foradava un tros de ferro i, per acabar, ràpidament, feia una soldadura. I tot això només mitjançant un raig solar. Tanmateix, un pollastre a l’ast, un rodó de vedella o bé un peix no podrien ser cuinats amb aquest forn. Només en el temps de posar-lo i treure’l, ja se’ns hauria cremat! Va ser una experiència interessant. Llàstima que, com que va durar més del previst, s’hagué d’anul·lar la visita programada a Font-romeu. Després de dinar i fer una breu migdiada, ens encaminàrem cap a Andorra la Vella. Aquesta vegada no es pretenia assistir a cap estudi científic: és tractava només de passejar i, qui en tingués ganes i diners, fer compres.

El dissabte ens vam despertar amb el sol i bona temperatura que ens va acompanyar tot el viatge i, després d’esmorzar, marxàrem cap a la Seu d’Urgell. Allà ens esperava una guia experimentada i amable que ens va explicar una mica d’història de la població i ens mostrà la catedral de Santa Maria d’Urgell. Cal esmentar que la ciutat pren precisament aquest nom (Seu) pel fet de ser la seu episcopal del Bisbat d’Urgell (un bisbat important, ja què el bisbe és copríncep d’Andorra) i acollir-ne la catedral, l’única íntegrament romànica de Catalunya, considerada, per tant, un exemplar únic del romànic català. És la quarta catedral construïda a la diòcesi i la tercera erigida al mateix emplaçament. A l’arxiu epìscopal es conserva una acta de consagració i datació de l’any 839 de la segona (la primera en aquell lloc), la tercera, anomenada de Sant Ermengol, fou erigida entre el 1010-1035. L’actual fou construïda, sota el manament del bisbe Sant Ot, el segle XII, entre els anys 1116-1182. Dins d’aquelles velles parets i fent una volta pel claustre es gaudeix d’una tranquil·litat en extrem agradable. Un gran contrast amb el mercat que trobàrem al sortir, cridaner i acolorit, que ens va retornar al segle XXI. I després de dinar cap a l’Estat francès altre cop! Montlluís, la vila capital de la comarca nord-catalana de l’Alta Cerdanya ens esperava. Aquesta localitat conserva un important atractiu turístic a causa de la bona conservació de la fortificació militar de la Ciutadella de Montlluís, construïda, entre 16791691, per l’enginyer militar francès Vauban. L’any 2000, aquesta fortificació, amb el conjunt d’altres dotze d’aquest mateix enginyer a l’Estat francès, fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Si heu llegit el llibre Victus, d’Albert Sánchez Pinyol, que tracta sobre els fets del

1713-1714 a Barcelona, aquest monument pot despertar-vos un interès especial, ja que el protagonista, Martí Zubiria, un enginyer que va fer un important treball en l’edificació de les defenses de Barcelona, fou alumne de Vauban. El diumenge vam dedicar-lo a Puigcerdà, capital històrica de la Cerdanya, fundada el 1178 per Alfons II d’Aragó. Vam caminar una bona estona pel passeig ombradís, d’altíssims pollancres i gran extensió de zona verda, que envolta l’estany. Aquest racó de Puigcerdà té un gran encant i fa goig reveure’l. Com sabeu, és un llac artificial construït a mitjan segle XII amb la funció d’emmagatzemar aigua per regar les terres del terme.

Dedicàrem una altra estona a fer un volt pels carrers de la població, que el diumenge s’omplen amb el bullici del mercat. També a admirar els seus monuments, sobretot el campanar de l’església de Santa Maria, que va ser enderrocada en temps de la Guerra Civil de 1936, i que han conservat al mig d’una plaça. A la façana de l’edifici que acull l’ajuntament vam llegir el poema que va escriure Joan Maragall a propòsit de l’impressionant panorama que des d’allà es contempla: A MUNTANYA M’agrada el balcó gran de la muralla quan la gent de la vila hi va a badar i amb ull quasi incommovible aguaita el pas de la llunyana tempestat.

Vam tornar a l’hotel per dinar. La tarda la vam dedicar a la xocolata. A l’obrador d’una pastisseria de Martinet ens van ensenyar com elaboraven les “mones de xocolata”, i ens obsequiaren amb la que van fer de mostra (una caseta voltada d’arbrets), que ens vam 14

menjar entre tots després de sopar, en una petita festa organitzada com a comiat. Uns acordionistes van tocar per a nosaltres unes tonades i cançons del seu repertori, fent més agradable la darrera vetllada plegats. L’endemà al matí, vam fer una visita guiada per Prullans. Un veí del poble, molt amable, que ho coneixia bé, ens mostrà l’església de Sant Esteve, romànica, del segle X, comentant-nos la seva història i la d’altres racons interessants de la vila. Finalment, vam enfilar la carretera per tornar cap a casa. Paràrem a Bagà, per dinar, però amb temps per fer un petit recorregut per aquella població, que disposa d’un petit nucli medieval prou interessant, amb una plaça porxada i algunes edificacions de l’època, entre elles l’església. Després d’això, sí que ja s’havia acabat del tot el viatge i, tristos però a la vegada contents pels bons dies passats, arribàrem a l’Hospitalet esperant el proper maig, quan tindrem, esperem, l’excursió “Sorpresa”. Mentrestant, com que encara falten uns quants mesos, el 15 de novembre, anirem a les Borges Blanques, a visitar el Parc Temàtic de l’Oli, i dinarem a Vimbodí (Inscripcions: dimarts 4). Text: ANTÒNIA CALDÉS Fotos: ANTÒNIA CALDÉS i ANTONI PRATS

FOTOS: Foto 1: Tot el grup prenent un cafè a Montlluis Fotos 2-3: Font solar d’Odello Foto 4: Claustre de la catedral de la Seu Foto 5: Fortalesa militar de Montlluis Foto 6: Estany de Puigcerdà Foto 7: Panoràmica de Prullans

“LA REPRESSIÓ BORBÒNICA I L’EXILI AUSTRACISTA” Conferència a càrrec de Josep Catà Una de les darreres activitats del cicle amb què l’Ateneu commemora el tricentenari de la caiguda de Catalunya en poder de les forces borbòniques i la fi de l’autogovern, fou la conferència pronunciada pel Sr.Josep Catà i Tur el passat dia 26 de setembre en què abordà les conseqüències de la desfeta del 1714. Des de fa més de vint anys, Catà fa recerca historiogràfica sobre la Catalunya dels segles XVII i XVIII, havent fet importants aportacions sobre les conseqüències de la derrota. Ha col·laborat en revistes especialitzades d’història com “l’Avenç”, “Quaderns d’Història” i“Sàpiens” i ha publicat diversos llibres relacionats amb el tema de la conferència, com “Repressió borbònica i resistència catalana (17141736)” (2005), “Absolutisme contra pactisme. La Ciutadella de Barcelona (1640-1704)” (2008), “La traïció anglesa. Comerç colonial i destrucció de la sobirania catalana (1706-1715)” (2009) i “25 presos polítics del 1714″ (2011). A principis del segle XVIII la Guerra de Successió, conflicte bèl·lic que va afectar bona part d’Europa i de les seves colònies, va representar la confrontació de dues maneres de fer política, la pactista i l’absolutista, que responien a interessos i visions del món ben diferents. Mentre a Europa la victòria va caure de part dels pactistes, els absolutistes van imposar-se als territoris de la monarquia hispànica, deixant via lliure als seus anhels d’imposar els principis autocràtics del regne de Castella a tots els països de la Corona d’Aragó. Aquesta voluntat existia des de molt abans i s’havia plasmat en les campanyes de Felip IV de Castella i el comte-duc Olivares quasi un segle abans. Per això la incitació a la catalanofòbia, sublimada en els textos de Francisco de Quevedo (1580-1645), estava molt arrelada en el poble castellà i va ser molt útil a Felip d’Anjou per guanyar-se la Cort de Madrid, tot i ser francès. Un cop conquerit el territori, els instruments de submissió es basaren en el terror, l’arbitrarietat, la confiscació de béns, l’espoli fiscal, la presència d’un nombrós exèrcit a qui calia allotjar, la destrucció dels habitatges en l’enderroc de bona part del barri de la Ribera de Barcelona per construir-hi la Ciutadella militar, etc... Tot això, acompanyat de mesures assimiladores que tenien com a finalitat esborrar la memòria col·lectiva i les principals senyes d’identitat del poble com la llengua i l’ordenament jurídic. Aquesta repressió va

originar que un nombrosíssim contingent de catalans fugissin a territoris de l’imperi austrohongarès, que va provocanr l’esfereïdora xifra d’entre vint-i-cinc i trenta mil persones exiliades. El conferenciant ve explicar aquests fets de manera molt amena i entenedora i els il·lustrà amb la projecció de gravats i textos de poemes i rondalles de l’època. Aquest relat li permet formular la seva interpretació que posa en evidència que les mesures repressives portades a terme pels guanyadors des de l’ocupació definitiva de Barcelona obeïren a una planificació ben establerta i implacable, tot i que en algunes ocasions també foren fruit de la improvisació. Malgrat tot, podem constatar que un dels seus principals objectius, l’eliminació de la memòria històrica no reeixí del tot. Gràcies a això fou possible la renaixença econòmica i cultural de la Catalunya del segle XIX que permeté iniciar el camí de la represa de les institucions pròpies. Tal com es va posar de manifest en el col·loqui, algunes de les estratègies seguides pels borbònics d’aquella època encara són emprades avui en dia pels centralistes espanyols, com ara la instigació de anticatalanisme, la tergiversació de la història o l’espoli econòmic. També es va denunciar que, de la mateixa manera que hi ha qui nega l’holocaust jueu a la segona guerra mundial, hi ha teories negacionistes de la poderosa mecànica repressora que va instaurar l’absolutisme filipista. JAUME MIRÓ

UNA VISITA A LA BARCELONA DE 1714 El passat 25 d’octubre, dissabte, l’Ateneu va organitzar una visita cultural guiada al Born Centre Cultural. Una trentena de socis i amics ens hi vam encaminar per tal d’endinsar-nos en els carrers d’aquell indret barceloní, devastat per les tropes de Felip V al final de la Guerra de Successió, i que fou l’epicentre de l’últim episodi bèl·lic del setge decisiu de 1714. El testimoni històric que aporten les restes de les cinquanta-cinc cases i onze carrers del jaciment arqueològic del subsòl del vell mercat, és importantíssim per rescatar la memòria d’uns fets que expliquen la voluntat ferma dels catalans de mantenir viva la seva personalitat. És un espai arqueològic de grans dimensions (8.000 m2), de primer ordre i únic a Europa pel seu estat de conservació.

Gràcies a això, confrontant les dades arqueològiques amb la documentació notarial que es conserva de l’època, s’ha pogut elaborar de manera detallada el retrat quotidià d’aquell racó ben significatiu de la ciutat: com eren els interiors de les cases, els oficis a què es dedicaven els seus habitants, els jocs que s’hi practicaven i els hàbits socials més estesos. Fins el nom de les famílies i persones que successivament les habitaren. Tot fent la visita, mentre caminàvem pels carrers recuperats, la guia ens anava informant que l’entrada d’aquella casa era l’hostal d’Alba; l’altra, l’adrogueria Duran; més enllà, la taverna Colomer, les cases Boxadors i la casa del Baró de Sant Vicenç. També que el carrer principal que trepitjàvem era el mateix que, per dalt, seguim per arribar a Santa Maria del Mar, etc.

Una visita durant la qual et trobes immers en els fets d’aquell 1700, en què ens van prendre les nostres llibertats i ens van prohibir parlar en la nostra llengua. I una altra ignomínia més: per construir la Ciutadella, des d’on apuntaven els canons cap a la ciutat amb la intenció de controlar i atemorir militarment la població, van obligar als veïns a enderrocar les seves cases (més de mil habitatges) i portar les pedres cap aquella construcció. Però Barcelona, a poc a poc, va aconseguir refer-se d’aquell terrible setge. A mitjans del segle XIX, quan els avenços de la balística permetien bombardejar Barcelona des de Montjuic, l’exèrcit espanyol va creure inútil l’existència de la Ciutadella i va retornar l’espai a la ciutat. Aleshores, un cop enderrocada la fortalesa militar, amb la possibilitat de donar nous usos a aquest espai, es va decidir construir-hi un mercat cobert que acollís les parades d’origen medieval, que se situaven a la plaça del Born, i les de la vella Peixateria, que es posaven sota dels porxos d’un edifici desaparegut amb els enderrocs. Segons el projecte presentat per Josep Fontserè i Mestre, que importava d’Europa l’arquitectura del ferro, en aquest espai de 8.000 m2, s’aixecà un edifici innovador amb estructura metàl·lica i de vidre: el mercat del Born -que encara hem conegut com a tal molts dels que assistíem- avui catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local. El 1971 va tancar com a Mercat Central de Fruites i Verdures. Després de tres dècades d’inactivitat, es van iniciar unes obres per instal·lar-hi una biblioteca, gràcies a les quals es van posar al descobert les restes de la Barcelona del 1700 Per fi, l’11 de setembre de 2013, obria les seves portes el Born Centre Cultural. Més d’un milió tres-centes mil persones han visitat aquestes instal·lacions des d’aleshores. El potencial arqueològic d’aquest jaciment, catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional, encara no està esgotat. La seva visita ens aporta una aproximació màgica a uns temps claus de la nostra història. Text: ANTÒNIA CALDÉS Fotos: FRANCESC DIVÍ i ANTONI PRATS

INDIS I NEGRES CATALANS El divendres 24 d’octubre, a la sala d’actes de l’Ateneu, l’escriptor Jordi Peñarroja va presentar el seu llibre Indis i negres catalans, en un acte íntim i breu, que va resultar prou interessant. Va explicar que la seva obra era producte d’un encàrrec i que, mentre la majoria d’historiadors es basen en documents i pergamins per fer les seves recerques, ell ha optat, en aquest cas, per les pedres. És per aquest motiu que el seu treball està farcit de fotografies i dibuixos, que donen sentit i suport a la seva tesi. L’autor va anar desgranant, al llarg de la sessió, les seves troballes més destacades. Va començar per la cara d’un negre que es pot observar a la façana del Palau de la Generalitat, al carrer del Bisbe. Va continuar amb la que observà a la font del pati de l’Arxiu Històric de la ciutat. I seguí amb els descobriments fets a la catedral de Barcelona, al monestir de Santes Creus, a la capella del Consolat de Mar de Palma, etc. L’explicació que dóna Jordi Peñarroja sobre l’existència de persones negres al nostre país, a l’edat mitjana, es justifica per l’esclavitud. Els negres eren presoners de guerra de les expedicions que les naus del Regne d’Aragó feien al nord d’Àfrica, durant els segles XIII, XIV i XV. També podia ser, però, que molts fossin comprats directament com a esclaus. Una vegada arribats a terra catalana, se’ls destinava als treballs que la població autòctona rebutjava. El règim d’esclavitud a Catalunya tenia unes peculiaritats pròpies, que el ponent es cuidà molt bé d’exposar. Així, féu especial referència a les condicions en les quals vivien els esclaus, a les confraries de negres cristians alliberats i a la seva participació en els viatges cap a Amèrica. Jordi Peñarroja també tractà dels indis que foren “captats” com a esclaus pels descobridors d’Amèrica. Com a punt final, digué que la construcció de la primera catedral al Nou Món, a Santo Domingo, tingué com a model, de ben segur, l’església de Santa Maria de Castelló d’Empúries. PERE JUHÉ I ORIOL

CONFERÈNCIA: El meu Jaume Reventós Tal com estava anunciat, el dia 28 d’octubre, a l’Ateneu, es va celebrar la conferència El meu Jaume Reventós a càrrec de Matilde Marcé. La Matilde va fer una breu introducció referent als anys en què ella havia estat reclamant a l’ajuntament un homenatge a Reventós, que, segons la seva consideració, era ben merescut per diverses raons que va exposar, entre d’altres el llegat que va cedir a la ciutat. La conferència en si va ser breu, pel motiu que considerava ja dites moltes de les coses que ella podia exposar en la tertúlia celebrada al Centre Cultural Barradas. No obstant ens va parlar de la persona que ella havia conegut, afegint petites anècdotes personals entre ells. Finalitzada la conferència es va establir, de manera espontània, un breu col·loqui amb els assistents parlant del Jaume Reventós. També de manera natural es va recordar en Francesc Marcé, que al igual que en Jaume havia sigut un dinamitzador de la cultura a la nostra ciutat i cofundador amb Marià Riera del Museu d’Història de l’Hospitalet, del qual celebrem l'existència. I esperem que pugui ser un museu dinàmic i que molt del fons guardat en el seu magatzem el puguem anar gaudint en properes mostres. La conferència va acabar com un xerrada d’amics. Text: CARME JORBA Fotos: FRANCESC DIVÍ

BIBLIOTECA Aquest mes us recomanem dos llibres:  

Repressió borbònica i resistència catalana (1714-1736) d’Antonio Muñoz González i Josep Catà i Tur Indis i negres catalans (de Santes Creus a Santo Domingo) de Jordi Peñarroja

El primer està relacionat amb la conferència que el passat 26 de setembre va fer el senyor Josep Catà a la nostra entitat, i el segon és el que el seu autor va presentar-nos el dia 24 d’octubre.

ATENEU

2014: CENTENARI JOAN VINYOLI El “real poètic” en els darrers llibres de Joan Vinyoli I què volia dir per a ell això de “real poètic”l? En alguna ocasió ho explicà així de clar: “Quan algú, fins el més senzill, diu que troba poètica una cosa, poso per cas l’aurora o una fageda encesa a la tardor o una brunyida posta a l’hivern, vol significar un estat d’ànim que allò que veu ho troba poètic li fa pensar o “sentir” una “altra cosa” que podríem dir-ne “permanència feliç” en lloc de caducitat o fugacitat. Tal vegada el sentit últim d’aquesta “permanència feliç” seria el “real poètic”.”

El seu darrer llibre, Passeig d’aniversari (1984), termina amb un llarg poema titulat “Elegia de Vallvidrera”, que sintetitza quina era segons ell la missió del poeta. Hem de tenir present que l’autor se’ns apropa, ja greument malalt –faltaria el novembre del mateix any de l’edició-, com qui fa testament i balanç de la seua existència des de la desolació de la senectut, abocant-hi tot el saber que “el poètic” li ha reportat: Un altre hivern i cada cop més àrid: al fons de l’avinguda, el pomerar s’ha tornat una taca de silenci lilós que ja no esquinça cap lladruc, planura enllà, i es va apagant de pressa. Adéu!, adéu! Embriagat de flaires de fum de llenya al bosc i de resines, encenc la salamandra dels records,

que tira bé: m’enterboleixo, veig per clivelles al mur naixença d’albes antigues que no van arribar a ser ple dia mai, tot l’enderroc dels anys, allà i aquí, trossos de marbre, focs, vells arbres secs. I en moltes vies mortes trens aturats Sóc una golfa plena de mals endreços, però cap soroll ningú no sentirà quan la devasti la màquina del temps. Que un dia algú va entrar-hi brusc, transfigurant-la tota i amb tanta llum que vaig quedar-me cec, però vident d’alguna cosa certa, certíssima: estel fix mirant-me fit en la foscor. D’ençà d’aquell excés totes les coses se’m canvien sempre en altres de millors, insòlites; si rocs, en diamants; si didals, en campanes tocant a festa; si agulles de cosir, en parallamps d’acer; si cavallets de fira, en constel·lacions. I doncs, és falsa tota queixa que digui, tot gemec que faci, tot ploricó: que el que, però, perdura ho funden els poetes. Tant és així que l’àrid hivern amb què s’obria aquest poema ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny feliç, afirmatiu, il·limitat, i tot el blat es torna pa de vida.

Ell, doncs, en mirar cap arrere, es veu com un cúmul de “mals endreços”, i experimenta en ell la vivència del caos que és la primera impressió que li arriba de la realitat; però “algú” l’ajudà a descobrir alguna dimensió clarificadora de “totes les coses”, sens dubte el “real poètic” que adés ell mateix ens explicava. Qui era aquest “algú”? Potser el poeta alemany Rilke, que mai no va deixar de traduir? Potser el mestratge i l’amistat d’un altre rilkeà, Carles Riba? Pel temps que escribía aquest poema, s’havia definit com “un modest ‘executiu’ 24

de, per exemple, Rilke o Riba o Hölderlin, que són els poetes que més han pesat sobre mi.” També de Hölderlin? En efecte: tot just les paraules remarcades en cursiva per Vinyoli (“el que, però, perdura / ho funden els poetes”) són un eco evident d’aquell poeta, al que tant deuen els propis Rilke i Riba. Siga com siga, aquest “algú” tan “brusc” i alhora encegador recorda la “Nit de l’àngel”, poema de Vinyoli del seu llibre El callat (1956) al voltant de l’encontre en vida, cara a cara, amb una llum formidable –o divina-, basat en un passatge bíblic (Gènesis, 32-24/32) protagonitzat per Jacob i, per cert, reportat en general directament o indirecta pels poetes seguidors del Simbolisme. Vet aquí la versió de Vinyoli: He lluitat amb un àngel d’inusitat ardor -ell gran i fort, jo temerari-, vingut a mi perquè participés d’allò més alt que salva. Tens com la nit, amb meravella i espant, entre les seves mans debatent-me, quin misteri naixia en mi, que m’igualava com a la nit, sobrepassant-me? Quasi vençut, ell em cedia part del seu foc, jo veia l’escala de la llum, per on els cants davallen al solitari cor.

Aquesta llum és la que en aquell altre poema, publicat vora trenta anys després, diu que canvia totes les coses “en altres de millors, insòlites”, o dit en altres paraules: “tot el blat es torna pa de vida”. Sense perdre de vista, però, la realitat de les coses, amagada sovint sota les aparences. Una experiència enriquidora que el poeta ens ofereix a través dels seus versos, és a dir, la pròpia recerca vigilant de l’harmonia en el caos quotidià. ANTONI PRATS

COL·LABORACIONS PA

M'agrada el pa i es pot dir que sóc panarra. De petita m'obligaven a menjar-ne molt i amb tot. Tot s'havia d'acompanyar amb pa. "Nena suca pa en aquest suquet", em deia la mare, i el plat quedava net que quasi no calia rentar-lo. "Minja pa filla meua", em deia la padrina del Perelló i jo, obeïa. A l'estiu la mare feia samfaina i escalivada i apa, en aquell oli tan bo fet d'olives nostres calia sucar-hi pa i no deixar-ne ni una gota al plat. Era la base de la nostra alimentació. Recordo el pa amb mel, mel que portava sempre la padrina del Perelló quan venia a casa. Era una mel color d'ivori i dura que costava d'escampar sobre la llesca del pa, ja que era aterrossada, i que bona que era! És clar que no estava manipulada, res de sucre afegit ni altres romanços. Per berenar sempre era el mateix: pa amb vi i sucre, pa amb oli i sucre, pa amb oli i vinagre i, si era a l'hivern, un grapadet d'olives arbequines, recaptades nostres i un ceballot (ara en diuen calçot) per acompanyar el pa. Si li demanava a la mare, "i el tall?". Em responia: " Fes-te'n un al dit". No n'hi havia de tall o no n'hi havia gaire i menys per berenar. Dalt del carro, fent el camí de casa al mas i viceversa, menjàvem pa amb xocolata. (el viatge durava quasi una hora i ens havíem d'entretenir amb alguna cosa, a vegades i de nit comptant estels). Quan n'era temps i arribàvem al mas al matí ben d'horeta, menjàvem pa amb figues que, acabades de collir i amb la rosada que les embolcallava, era un esmorzar deliciós. Al pa amb tomaca o tomacó, sí que calia posar-hi alguna cosa, talment fos un trosset de botifarra o una truita caragolada. Recordo també el lloc on fèiem la majoria d'àpats: el rafal del davant del maset, petit i humil de pagès pobre. Sèiem en un pedrís i, a vegades, en troncs d'arbres que havien mort i que aprofitàvem per ferne tamborets de les soques més gruixudes que posàvem al voltant de la taula de pedra feta pel pare. En un costat, entremig de totxanes, la mare hi cuinava el menjar. Tot això sota l'ombra esplendorosa de la figuera, la qual era l'arbre més alt de tot el mas, fins i tot més alt que el cirerer i que cap vella olivera.

Tornant al pa podria dir que ara n'hi ha de moltes menes: pa d'espelta, pa sense gluten, pa integral, pa de llavors, pa rústic, pa sense sal o sucre, pa de motlle i sense crosta... la llista és llarguíssima. I el preu? Excessiu! Almenys, aquí, a ciutat. Ah, me n'oblidava, també hi ha les baguettes, que s'anomenen així , en francès ( deu quedar més fi...) I de la torna, us en recordeu? Abans, quan era petita, si el pa o la barra no feien el pes corresponent, t'hi afegien un tros de pa anomenat torna. Ara, ni el pes ni la qualitat van lligats al preu i, tothom a callar o la majoria. Si alguna persona s'exclama i demana els preus més visibles o que no cobrin un preu diferent cada dia per la mateixa peça (a mi m'ha passat), els mateixos clients del voltant, i que també poden ser perjudicats, et miren malament perquè els fas perdre temps i, és clar, aquí a ciutat, tothom té pressa i no parlem de demanar un full de reclamacions quan convé. Si més gent estiguéssim a l'aguait el comerc del pa, en general, no fóra tan car. Són altres temps, però no s'hauria de poder fer un negoci tan abusiu al voltant d'aquest aliment bàsic com ho és el pa. M. DOLORS NAT I PINYOL

QUÈ SEGUEIX DESPRÉS DEL FINAL? Vera és el títol d’una excel·lent novel·la que he acabat de llegir fa poques setmanes, de la qual vull donar quatre pistes als pacients lectors del Xipreret. L’obra es va publicar en català l’any passat, el 2013, en la col·lecció El cercle de Viena i amb traducció de Dolors Udina. Tota una garantia. Vera va sortir editada el 1921 anònimament, tot i que tenia una autora coneguda: Elizabeth von Armin. Malgrat el temps transcorregut des de llavors, la novel·la manté la seva vigència, més en el contingut que en la forma. És una singular història d’amor que no deixa indiferent qui la llegeix i que fa pensar en Rebeca, l’obra de Daphne du Maurier, que Alfred Hitchcock portà amb tant d’èxit al cine. En ambdues narracions, el títol fa referència a una absència sempre present en el relat – el nom de la primera dona del protagonista. Val a dir que Vera es va publicar 17 anys abans que Rebeca. Segons figura a la solapa de la portada, Elizabeth von Armin va néixer a Austràlia el 1866. De ben jove es traslladà a Anglaterra per completar els estudis. En un viatge a Itàlia conegué el baró von Armin, amb el qual es casà i tingué cinc fills. A la mort del seu marit, trobà una nova parella, però no trigà a divorciar-se. Sembla que aquestes dues experiències matrimonials li serviren d’experiència per crear el personatge masculí de Vera. La història comença amb la Lucy, la jove protagonista, passant les vacances a Cornualla (sud-oest de la Gran Bretanya) amb el seu pare, que de sobte un dia mor. La noia, entristida, sense creure-s’ho encara, fa coneixença del senyor Wemyss, un vidu de fa poc, que li dobla l’edat. La coincidència de la situació de dol en què ambdós es troben provoca que, de mica en mica, es sentin atrets un per l’altre i s’enamorin. Mentrestant, apareix en escena la senyoreta Entwhistle, la tieta de la Lucy - un personatge entranyable -, que no veu bé la relació de la seva neboda. La parella anuncia la intenció de casar-se, però la tieta s’hi oposa. Sobretot quan descobreix que la primera dona d’en Wemyss, la Vera, va morir en circumstàncies estranyes – es va llençar des d’una finestra. Malgrat tot, el matrimoni es celebra i la senyoreta Entwhistle no té més remei que fer el cor fort i condescendir al casament, per no enemistar-se amb la Lucy. Durant el viatge de noces, la noia s’angoixa perquè no té mai un moment per a ella sola. El matrimoni no és el que s’havia imaginat. Així mateix, comença a notar alguns trets, no gaire agradables, del caràcter del seu marit, que li eren desconeguts. 28

En ocasió de l’aniversari d’en Wemyss, la parella es trasllada a Willows, la casa de camp on va morir la Vera. El primer dia, just arribar, la Lucy observa incrèdula el comportament egoista, possessiu i despietat del seu marit envers ella i el servei de la casa. I també descobreix el retrat de la dona absent, els ulls de la qual sembla que la segueixin pertot arreu. Malgrat la situació de desconcert i de malson en què es troba, la noia intenta superar el seu malestar aferrant-se a l’amor - és en aquests moments que el lector comença a sospitar el perquè del suïcidi de la Vera. La Lucy es posa malalta i la senyoreta Whistle hi acudeix per cuidar-la, malgrat l’oposició d’en Wemyss, que és a Londres. Però ell torna abans del previst... S’ha de dir que, a partir de l’entrada en escena de Willows, a la casa de camp, segueixen les que potser són les millors pàgines de la novel·la. Quan el lector gira l’última, no es pot creure que la història s’acabi. Es queda amb una pregunta a l’aire: Què passa després del final? Dolors Udina, en una entrevista sobre la feina de traduir a Papers de vidre, explica perfectament aquest detall de l’obra: ”M’hauria agradat que la novel·la continués per veure com la noia abandona aquest marit impresentable, autoritari, obsessiu i cap quadrat”. Vera és una gran narració que descriu el domini que poden arribar a exercir els homes servint-se de l’amor. Compta amb uns personatges molt ben definits, sobretot el masculí: en Wemyss, i conté petites dosis d’humor, que en fan atractiva la lectura. PERE JUHÉ I ORIOL

POESIA ARA MATEIX Ara mateix enfilo aquesta agulla amb el fil d'un propòsit que no dic i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s'ha complert i els anys passen de pressa. De res a poc, i sempre amb vent de cara, quin llarg camí d'angoixa i de silencis. I som on som; més val saber-ho i dir-ho i assentar els peus en terra i proclamar-nos hereus d'un temps de dubtes i renúncies en què els sorolls ofeguen les paraules i amb molts miralls mig estrafem la vida. De res no els val l'enyor o la complanta, ni el toc de displicent malenconia que ens posem per jersei o per corbata quan sortim al carrer. Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots, solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I, en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora, que tot està per fer i tot és possible. Miquel Martí i Pol (Del llibre L’àmbit de tots els àmbits)

Nota.- Aquest poema de Martí i Pol va ser interpretat, de manera enèrgica i expressiva, per l’actriu Sílvia Bel, acompanyada de Lluís Llach al piano, el diumenge 19 d’octubre de 2014, en l’acte central de la campanya “Ara és l’hora”, que l’ANC i Òmnium Cultural van organitzar a la plaça Catalunya de Barcelona.

OPINIÓ MANIPULACIÓ? Idiota: mancat d'inteligència Imbècil: que pateix imbecil·litat, estúpid. Estúpid: molt neci Neci: d'intel·ligència i instrucció insuficients Beneit: que no té el cervell prou desenvolupat

Amb una bona part de la població a favor, una altra en contra, i la resta sense pronunciar-se, potser esperant fins a l'últim minut o bé pensant que la cosa no va amb ells, el nostre país està vivint un procés intens i obert amb la mirada posada cap al futur. Pel que fa als partits polítics, la cosa és diferent i, tot i que les posicions, en la seva majoria, són força clares, en un sentit o un altre, també és cert que les manifestacions i les opinions que es transmeten a la població, no sempre són del gust de tothom, però dit això, també cal remarcar que, en principi, hi ha un cert respecte per la opinió envers aquells que no pensen com un mateix. I aquest és un tret molt important, tant pel que fa a la convivència com al respecte i el civisme. Però, és sempre així? Lamentablement, la resposta és no. Les falses notícies que parlen d'un clima crispat, amenaçant, gairebé violent s'han utilitzat de forma partidista i precisament amb la intenció final de generar realment aquest clima, fet que no han aconseguit. Tots sabem qui difon aquestes notícies, i en dic notícies quan hauria de dir mentides. D'altra banda, les crítiques per manipulació i tergiversació de la realitat per part dels mitjans espanyols, dirigides, tant cap al president de la Generalitat, com cap als minsos mitjans de comunicació en català, han estat brutals i despietades, sense cap filtre ni mesura. No han estat poques les vegades que hem hagut de sentir per part dels mitjàns d'informació "messetaria" i, sobretot, en veu dels representants polítics, que la població catalana ha estat instrumentalitzada i utilitzada amb propagandes, segons ells, properes als sistemes nazis, fet que ha provocat que, en aquests moments, segons ells, bona part de la població catalana hagi perdut la seva capacitat de decisió i opinió, completament manipulada i alienada. Si, amb les limitacions d'un govern autonòmic i una sola televisió pública, es pensen que els catalans som tan idiotes que ens hem deixat manipular i enredar fins al punt d'encegar-nos i aconseguir mobilitzar-nos tal i com ho hem fet, la meva pregunta és: que no deuen haver fet ells, coneixent-los, tenint tot el poder de l'Estat, les televisions públiques, estatals i autonòmiques, al seu abast, les privades, de les que han anat donat llicències a gent de la seva corda, els diaris subvencionats i

mantinguts, insisteixo, què no deuen haver fet, coneixent-los, amb la gent d'Espanya? I també de Catalunya, ja que aquí tots aquests mitjans també arriben? Parlem de manipulació, doncs? Posaré només un exemple de com van les coses i que la gent opini de qui són els que estan fent servir el càrrec i els mitjans en interès propi. El diari francès Le Monde, en un article del passat 22 d'octubre, es feia creus de com es va manipular a la TVE (la televisió pública de l'Estat, pagada per tots, sí, també pels catalans) la informació relativa a l'11 de Setembre i la manifestació de la "V" a Barcelona. El diari feia esment de "la manca d'equitat" a l'hora de donar aquella informació i les opinions al seu voltant. Així doncs, mentre que la televisió pública espanyola va emetre 34 minuts per donar veu a diverses persones contràries a la consulta, només en va donar 3 de minuts per als qui hi estaven a favor, amb una manca de pluralitat esfereïdora. I aquest és tan sols un petit tast en un sol mitjà, ja que n'hi ha d'altres amb percentatges encara més brutals de parcialitat i manca d'objectivitat. La pregunta que cal fer-se, doncs, és qui intenta manipular realment la gent? Que cadascú ho analitzi i en tregui les seves pròpies conclusions, no en va crec que tots mirem la televisió i podem endevinar de quina banda vénen aquells que realment estan utilitzant tècniques de propaganda realment goebelianes. A banda de la manipulació o conscienciació de la gent, però vinculat a aquest entorn, hi ha una cosa que, particularment, encara m'emprenya més, i és veure com tota aquesta patuleia s'arriba a pensar, i així ho manifesta quasi obertament en les seves declaracions, que els catalans som una colla d'idiotes, uns imbècils. Uns beneits que ens empassem tot el que, des d'un sol sector i amb malícia, ens volen ficar al cap, com si no tinguéssim la capacitat de pensar, de raonar i, definitivament, de decidir, i no de saber adonar-nos quan ens enreden o no. L'única manipulació va venir quan els catalans van veure trepitjat, violat i humiliat el seu vot en un referèndum per part d'un grupet de jutges deslegitimats, caducats i polititzats. Això, i no cap altra cosa, va ser el que va moure la consciència dels catalans, la gota que, després de tantes i tantes humiliacions, a la fi, va fer vessar el vas. Pensar que la població és beneita, idiota i nècia, sobretot per part dels partits polítics, al meu entendre, és un dels fets més antidemocràtics que hom es pugui trobar dins d'aquest sistema, ja que, quan un polític comença a creure que el poble no té raó, que està equivocat, que es deixa enredar o que no té criteri, està sembrant les veritables bases per tot allò que tan injustament i obertament atribueix als que no pensen com ells. Aquest són en realitat, i no altres, els que sembren la llavor de feixisme i, en el fons, el que els agradaria fóra retirar la veu i la paraula al poble perquè només en quedés una, la seva. I Europa veu, calla i no diu res... CARLES FARRÉS PINÓS

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Dolors Nat. Col·laboradors: Antònia Caldés, Francesc Diví, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Jaume Miró, M.Dolors Nat, Antoni Prats.

Amb la col路laboraci贸 de: