14-12 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXV– Núm. 386 DESEMBRE 2014

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE DESEMBRE DIMARTS 2, a 2/4 de 8 del vespre, presentació del llibre Els pobles oblidats, del senyor Marcel Fité. DIJOUS 11, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 320, visita a la Fira de l’avet d’Espinelves, dinar a Sant Hilari de Sacalm. Inscripcions dimarts dia 2. DIVENDRES 12, a les 7 del vespre, inauguració de l’exposició tradicional de pessebres i recital de poesies a càrrec de socis de l’entitat. DIMARTS 16, a 2/4 de 8 del vespre, inauguració de la 64a exposició de dibuix i pintura de l’Aula Rafael Garrich, infants i adults. DIVENDRES 19, a 2/4 de 8 del vespre, xerrada col·loqui a càrrec del senyor Josep Catà, Assimilacions reeixides i/o mig fracassades i els Països Catalans davant l’estat francès i espanyol (1624-2014) DIMARTS 30, a les 7 del vespre, concert de la coral infantil Els Matiners. Preu de l’entrada: una joguina que serà donada, posteriorment, a la Creu Roja.

Podeu consultar l’agenda del mes de GENER a la darrera pàgina.

TALLERS CURS 2014-2015 ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades

Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Una vegada enllestida la selecció, catalogació i arxiu dels cinc mil llibres que, a hores d’ara, aproximadament, formen la biblioteca de l’Ateneu, ens ha arribat una important donació d’un soci de l’entitat – 40 caixes! -, que conté obres d’una gran qualitat, així com també alguns quadres. Des d’aquestes pàgines del Xipreret volem donar-li el nostre agraïment més sincer. De totes maneres, la donació ens ha posat davant d’un problema: la falta d’espai físic, a l’actual seu social, per col·locar tots els volums que tenim. Som conscients que ara ens toca avançar en una feina prou complicada i delicada com és la de marcar prioritats. És a dir, discriminar les obres que pel seu valor literari es mereixen lluir en els prestatges de la biblioteca de les que, dissortadament, hauran de quedar emmagatzemades. És aquesta una tasca dura, llarga i desagraïda que, malgrat tot, portarem a terme amb satisfacció, ja que és preferible patir maldecaps per un excés de llibres que per tenir-ne massa pocs. Una biblioteca buida o mig buida remet a situacions allunyades dels nostres principis: el foment de la cultura entre la població. El passat mes de novembre la llengua catalana va perdre un dels seus referents: Antoni M. Badia i Margarit, lingüista i filòleg destacat. Els seus estudis sobre la història de la llengua i la gramàtica catalanes han estat fonamentals a l’hora de donar fortalesa al català i albirarne un futur esperançador. El recordarem. Només ens queda desitjar-vos que passeu un bon Nadal (i dia de Sant Esteve) amb les persones que més estimeu. Així mateix, que el nou any 2015 us sigui molt profitós i que els Reis d’Orient – que seran a l’Ateneu el dia 5 de gener - us portin, entremig dels regals, algun “impossible” que hàgiu somniat.

DESEMBRE

PORTADA FITES DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA EL MEMORIAL DE GREUGES DE 1885

Abans de veure què va ser el Memorial de Greuges de 1885, farem una ullada, si més no, als antecedents que van influir en la seva elaboració, i, per fer-ho, haurem de remuntar-nos als inicis del catalanisme polític. Les primeres concrecions de la necessitat d’autogovern van aparèixer a Catalunya al mateix temps que el moviment republicà federal, però és durant la Restauració, impulsada per Antonio Cánovas del Castillo i caracteritzada per una política de repressió i manipulació policial, que sorgiren moviments nacionalistes a Catalunya alhora que s’accentuava la sensació d’exclusió de la política i dels centres de poder. A partir d’aleshores s’inicià un procés d’afirmació del catalanisme amb l’aparició d’organitzacions, publicacions i plataformes que van fer possible que gent de procedència diversa se sumés al catalanisme. S’iniciava, per tant, un procés d’enfrontament entre Catalunya i l’Estat, en proclamar, els catalans, l’existència d’una comunitat diferenciada de la resta de l’Estat. Valentí Almirall és el primer teòric del catalanisme polític dins de la reconstrucció de l’Estat espanyol. Una figura cabdal de la nostra història que anà perdent influència al llarg dels anys: massa catalanista per a la majoria dels republicans, massa republicà per a bona part dels catalanistes, massa radical a ulls dels conservadors i massa conservador per als radicals... El 1879 fundà el primer diari escrit totalment en català, el Diari Català, en què escrigué articles polítics entre 1879 i 1881. En transcric alguns fragments que encara podem fer nostres, malgrat que el llenguatge és d’una altra època i que Valentí Almirall no pretenia la independència (si no era que els greuges rebuts “fossin de tal naturalesa que ens autoritzarien fins i tot a proclamar la separació”), sinó l’agermanament “amb totes les restants regions de la Península”: “Perquè volem parlar la nostra llengua, nos diuen aspres i maleducats. Perquè volem conèixer la nostra història, nos motegen d’exclusivistes i de mals espanyols, de rebecs i de pertorbadors. Si volem defensar el nostre treball i pretenem que se’ns dongui no lo que ens pertoca sinó una petita part de lo que deurien, nos tracten com als

pobres que capten, i si no ens diuen “Déu n’hi do”, se’ns treuen del davant amb un “demana més que un català”. “ Si ens presentem tal com som sense fingir lo que ens surt del cor, si diem al pa pa i al vi vi, a la catalana, nos presenten per rústics i pretenen burlar-se de nosaltres. Això fa molts anys que dura. Abans fèiem molt cas de lo que se’ns deia i arribàvem a avergonyir-nos. Quasi no gosàvem parlar la nostra llengua, no citàvem mai les grans figures de la nostra història... Era que aleshores no havia nascut encara lo catalanisme. Avui ja parlem i escrivim en català, avui ja sabem que la nostra llengua és tan bona com qualsevol altra per a expressar fins a grans idees. ... demà... dintre de casa nostra nos arreglarem de la manera que ens doni la real gana; demà ens presentarem tal com som, amb les nostres qualitats bones i dolentes, amb els nostres costums, amb les nostres lleis, amb els nostres ideals, demà viurem a casa nostra i a la nostra moda...”. El 1880 Valentí Almirall convocà el Primer Congrés Catalanista que, d’entrada, reunia les diferents tendències del catalanisme i formulava aquestes demandes: la creació d’una comissió defensora de llengua catalana, d’una Acadèmia de la llengua catalana i una altra comissió de defensa del dret civil català, amenaçat pel govern central. El 17 de juny de 1882 es fundà el Centre Català durant un acte que tingué lloc al Teatre Romea. En fou elegit president Frederic Soler i secretari Valentí Almirall, qui de fet n’era l’ànima. Era una entitat política que establia per primera vegada que els seus socis no podien pertànyer a cap partit sucursalista de caràcter espanyol i que era l’encarregada de desenvolupar un projecte polític catalanista i alhora reivindicatiu que englobava la llengua, el dret civil, la divisió comarcal i el proteccionisme econòmic. El 1883 organitzà el 2n Congrés Catalanista i presentava un programa de set punts: Reconeixement del català com a llengua oficial espanyola Manteniment i reforma del dret civil català Establiment d’un Tribunal Suprem Català Establiment d’una administració catalana Foment del proteccionisme econòmic Potenciació del caràcter mercantil de Catalunya El 1885, davant l’amenaça de la signatura d’un conveni comercial entre Espanya i Anglaterra i els intents del govern d’unificar el dret civil català, el Centre Català va convocar un acte a la Llotja de Barcelona al qual van participar Foment de la Producció Nacional, 3

Institut del Foment del Treball Nacional, etc., organitzacions econòmiques de la burgesia catalana, així com institucions culturals catalanes com el Consistori dels Jocs Florals i altres entitats catalanistes. Tots ells, a través de Valentí Almirall, van elaborar una Memòria en defensa de los intereses morales i materiales de Cataluña que es va anomenar Memorial de Greuges. El document que anava dirigit al rei Alfons XII denunciava el centralisme, demanava el proteccionisme econòmic per a la indústria catalana i el manteniment del dret civil català, amenaçat pel projecte del govern d’elaborar un nou codi civil únic per a tota Espanya. Vegem-ne alguns fragments: ...Lo que nosotros deseamos, Señor, es que en España se implante un sistema regional adecuado a las condiciones actuales de ella y parecido a alguna de los que se siguen en los gloriosísimos Imperios de Austria-Hongria y Alemania, y en el Reino Unido de la Gran Bretaña.. Lo deseamos no solo para Cataluña, sino para todos les regiones de España; i, si en nombre de Cataluña hablamos, es porque somos catalanes i porque en estos momentos sentimos como nunca los males que el centralismo nos causa. Señor: se nos arrebató nuestro sistema administrativo, que hoy encuentran bueno e imitan naciones cultas de Europa, para ser substituido primero por el sistema castellano y hoy por una copia imperfecta y viciosa del sistema francés. No podemos usar nuestra lengua mas que en nuestros hogares y en conversaciones familiares; desterrada de las escuelas, lo ha sido más tarde de la contratación pública y también de los tribunales, en los cuales muchas veces, y por muy ilustrados que sean, ni los jueces entienden a los testigos i procesados, ni estos entienden a los jueces. Y por si todo esto no fuera bastante, hace tiempo que viene amenazándose, y hoy se intenta com empeño, destruir, o cuando menos adulterar, nuestro derecho civil, base indeleble de la robusta y moral organización de la familia catalana y de nuestra propiedad, que va aumentando y creciendo a medida que unas generaciones suceden a otras generaciones. Tot seguit feien una aferrissada defensa dels industrials que havien creat una indústria española que en cuarenta años ha progresado y alcanzado altísimo nivel, però que no podria competir, sobretot la cotonera i la llanera, per exemple, amb la de la Gran Bretanya si continuava la tendència lliurecanvista i demanaven, per tant, el proteccionisme econòmic. El Memorial de Greuges va ser presentat a Alfons XII, després que, en un acte públic que es va celebrar a la Llotja de Barcelona, 4

s’acordés fer ús del dret de petició reconegut per la Constitució de 1876. El rei, en adreçar-se a la comissió que li presentava el Memorial, es mostrà receptiu, aquestes són algunes de les coses que els va dir: ... que comprendre perfectamente estas reclamaciones... que... España no era una nación exclusivamente agrícola, y por lo tanto pobre, de modo que si España tiene industria lo debe a Cataluña... Dijo que de todos modos Cataluña podia llevar-se la seguridad de que seria su abogado convencido, en las cuestiones de su indústria y de sus leyes, porque en cuanto a la primera era proteccionista, y tan individualista como la Comissión por lo que respecta a las segundas. Dijo finalment que recibia con mucho gusto la Memoria y tendria interès en estudiarla. Malauradament Alfons XII moria inesperadament aquell mateix any 1985, aquest fet i l’acció posterior del govern van limitar l’eficàcia política del Memorial. MATILDE MARCÉ Foto coberta: Valentí Almirall

BIBLIOTECA Aquest mes us proposem un molt bon llibre: 

Les mil millors poesies de la Llengua Catalana

Recordeu que el podeu demanar en préstec, així com tots els altres llibres dels quals disposem. ATENEU

CONVERSES

9 DE NOVEMBRE DE 2014: un dia històric, emotiu i inoblidable Ja feia uns quants dies que el meu fill i la meva jove s’havien apuntat com a voluntaris i m’insistien perquè jo també ho fes. Si us he de dir la veritat, m’espantava una miqueta el fet d’estar a primera línia, però vaig pensar que, si no hi era, em perdria l’oportunitat de participar, tant com pogués, en una consulta que presumiblement serà una diada força significativa de la nostra història El 31 d’octubre, entusiasmats, em van dir: “Ens ha tocat de vocals, cadascú a un col·legi diferent. I a tu?”. Jo encara no ho havia mirat i quan vaig obrir el correu em va fer un salt el cor: M’havien assignat fer de presidenta de mesa! El 9N, a 2/4 de 8 del matí, tal com ens havien demanat, em vaig encaminar cap el meu institut: Can Vilumara. Alguns dels voluntaris i voluntàries ja hi eren i a poc a poc van anar arribant els que faltaven. A les 9, tots sabíem quina era la nostra tasca, i, amb les meses constituïdes i les urnes a punt per acollir les paperetes, es van obrir les portes. A Can Vilumara, hi tocava anar a votar a la majoria de veïns del barri del Centre, i això va propiciar l’encontre amb moltes persones conegudes a les quals feia temps que no havia vist. Ens deien, quan eren davant nostre, que havien fet gairebé una hora de cua. Una cua, per cert, que des d’abans de les nou i fins més tard de les dues tombava cap a l’avinguda d’Isabel la Catòlica i arribava fins al carrer de Barcelona. La gent hi aguantava, ferma i decidida, per participar. Cap a mig matí, va començar a ploure una mica i es van anar obrint 6

els paraigües, però de cap manera abandonaven. Persones grans o amb dificultats, amb bastó, amb crosses i fins i tot amb cadira de rodes, no van voler passar al davant, com se’ls oferia, aguantaven la cua estoicament; deien que l’ocasió s’ho valia i quan dipositaven el seu vot ho feien amb una viva emoció. Una senyora a la qual no li trobàvem el lloc de votació, va plorar i tot (afortunadament ho vam solucionar, i va poder votar). Les fotos de record estaven a l’ordre del dia. Tothom volia deixar constància d’aquell moment, i ens demanaven de retratar-los perquè poguessin sortir acompanyats. Ja eren més de les vult del vespre quan va passar el darrer votant, i aleshores ho vam fer els voluntaris. Després obrírem les urnes i va començar el recompte de vots: dels tres-cents cinquanta vuit recollits a la nostra mesa, només deu havien estat negatius i vint amb “Si i No”: la majoria de “SI” havia sigut absoluta! A Can Vilumara s’hi van instal·lar vint meses, gairebé totes van passar dels tres-cents votants; per tant, foren més de sis mil les persones assistents. Nosaltres, els voluntaris, també ens vam fotografiar, només faltaria. Els tres components de mesa junts i cadascú en introduir la papereta. En el moment de dipositar el meu vot vaig sentir una emoció especial; sabia que participava en una decisió molt important i, ara, al recordar-ho, se m’entelen altra vegada els ulls. Hem votat! Hem expressat el nostre desig d’independència! Ells, tot i que es diuen demòcrates, ens havien prohibit exercir el dret més elemental de la democràcia; però no comptaven amb la ferma convicció dels catalans, amb el nostre desig de tornar a ser un país, tal com ho érem fins que ens van sotmetre per la força ara fa tres-cents anys. ANTÒNIA CALDÉS

Per a mi el 9N va significar un dia d'il·lusió, de cues i d'esperança. La il·lusió i l'esperança venien de sèrie, les cues ja me les imaginava, però no tal i com es van desenvolupar els fets. Després de gairebé un any esperant il·lusionat poder votar, ja us podeu imaginar com anava de carregat aquell 9 de novembre, semblava un nen petit el Dia de Reis, no crec que faci falta que ho expliqui millor. El meu germà Lluís i jo mateix ens vam dirigir cap a l'Institut de secundària Can Vilumara, ben d'hora, tal com ens havien demanat la gent de l'ANC, no fos cas que s'hagués de donar suport als presidents, secretaris, vocals i voluntaris en cas que les forces estatals decidissin, finalment, engegar la mecànica repressiva a la qual tant ens tenen acostumats. Afortunadament no va ser així i, per tant, ens vam limitar a fer cua. 7

Com que anava amb les piles carregades d'il·lusió i content com unes Pasqües, la cua, tot i ser llarga es va fer força entretinguda, xerrant i comentant la jugada i els anhels amb aquells que eren al nostre costat. Per fets que no vénen al cas, vaig haver de deixar al Lluís sol i tornar cap a casa, tot demanant-li que em guardés la tanda. Desgraciadament, quan vaig tornar ja m'havia passat el torn i vaig haver de tornar a fer, de nou, la llarga cua. Sorprenentment, el que semblava que havia de ser un moment feixuc, es va tornar en un altre moment d'alegria, mentre conversava amb un munt de gent que, com jo, era a la cua per votar, tots plens de la mateixa il·lusió i ganes de votar que jo mateix. I tant em va agradar fer cua aquell dia, que m'hi vaig afeccionar, per tant, més tard, vaig acompanyar la meva esposa, l'Anna, durant tota l'estona que va haver de fer cua i esperar per poder votar, i un cop va sortir del col·legi electoral, com que sabia que les meves filles també eren a la cua, doncs cap allí em vaig tornar a dirigir. I us diré la veritat, de feixuc, res! Il·lusió, quatre cues i l'esperança que, ben aviat, el meu país esdevingui lliure i normal. CARLES FARRÉS I PINÓS El dia 9 de novembre d’enguany, el vaig viure com aquell que espera un part desitjat i sap que la partera ha tingut un embaràs molt difícil, ple d’ensurts i, per tot plegat, la criatura tenia el risc de no poder encaixar la posició normal per arribar al desenllaç. I això sempre comporta una mica d’ànsia. Però en cap moment em va mancar la il·lusió per l’espera: perquè tenia la seguretat que al seu entorn hi havia un equip de ginecòlegs fantàstics que treballarien amb intel·ligència perquè la criatura naixés sana i vigorosa. Convençuda del feliç esdeveniment, a les nou del matí, em vaig afanyar a portar-li el meu present a dins d’un sobre amb un contingut molt important. Al entregar-lo vaig donar les gràcies a la persona que el va rebre per la seva bona feina i ell me les va donar per l’entrega del meu present. Tanmateix la gran alegria va ser veure com moltes, moltes persones, feien llargues estones d’espera per entregar, també, el preuat sobre, desafiant un dia rúfol i fred i altres possibles tempestes de tota mena. Malgrat això es respirava un aire festiu i es repartien somriures. Així és com vaig veure i viure el dia 9 de novembre de 2014. CARME JORBA

Encara no eren les nou del matí, que el diumenge 9 de novembre em trobava fent cua davant l’Institut del meu poble natal. Érem una cinquantena de persones. Darrera meu, però, als pocs segons s’hi van començar a afegir altres vilatans. A molts els coneixia de tota la vida, mentre que a altres era la primera vegada que els veia. En aquella hora, era fàcil adonar-se que tots plegats teníem una cosa en comú: la il·lusió amb què afrontàvem un dia tan especial. A les nou en punt, quan obriren les portes del centre, el centenar de veïns que ja hi érem ens posàrem a aplaudir. S’havia resolt el dubte: podríem votar. I ho vam fer. Amb ordre, rigor i bon humor. Tothom es saludava i somreia. No és d’estranyar, es votava per la independència de Catalunya. Que l’acte no tenia valor jurídic? No ens importava gaire, perquè, en el fons, valoràvem el gran significat polític de la nostra acció. Pels voltants del migdia em trobava en una altra cua, aquesta més llarga, la que s’havia format a l’Institut de can Vilumara de l’Hospitalet. Hi havia anat a acompanyar a la part de la meva família que votava aquí. Just a aquella hora, feia un airet fred i plovisquejava, però això no era pas obstacle perquè la gent es mantingués ferma en el seu lloc. Avançàvem ràpid. Vaig entrar al local per fer algunes fotografies. En totes les cares s’hi podia llegir el mateix missatge que havia descobert a primera hora al meu poble: il·lusió. I aquí potser també nervis. Nervis perquè les llargues files de gent per votar, en la nostra ciutat, superaven les expectatives que s’havien creat. El 9N va ser un èxit total. Un èxit, sobretot, de tota la gent que vam votar sí-sí, que ens vam prendre el dia com un cim que havíem d’enfilar per, un cop arribats a dalt, escampar als quatre vents el nostre clam: tots junts, sense distinció d’ideologia, origen, llengua i religió, hem emprès el camí que ens ha de dur a la independència del nostre país. Tenim pressa! PERE JUHÉ I ORIOL

És difícil narrar en poques paraules el cúmul de sensacions i d’emocions que vaig sentir aquell dia. Si el divendres, al vespre, vaig tornar il·lusionada i un bon xic eufòrica, en veure tanta i tanta gent a l’avinguda de Maria Cristina, l’endemà dissabte vaig començar a sentir un cert rau-rau: com anirà demà la votació? La deixaran fer? El diumenge, a dos quarts de nou, arribava davant de l’Institut Can Vilumara on vaig trobar una trentena de persones, més matineres. Al voltant de les 9, la cua ja arribava a la cantonada d’Isabel la Catòlica, una cua que després es va allargar fins al carrer de Barcelona. 9

A les 9 en punt entràvem els primers votants. Com em passa sovint quan visc moments transcendentals, actuava com un autòmat, vaig buscar la meva taula, vaig donar el DNI, em van inscriure i, aleshores sí, és a dir en el moment de dipositar la papereta dins l’urna, va ser com si em despertés: estava fent allò que pensava que potser no podríem fer: votar. Em van venir ganes de plorar pensant en tota la gent que no ho podien fer, els meus pares, però també en el doctor Solé i Pla, un “separatista” que intransigent des de principis del segle XX i que va morir a l’exili. Vaig sortir al carrer i vaig demanar a la Pilar Massana si necessitaven voluntaris per recollir signatures per la denúncia i ja em teniu demanant-ne a la gent que feia cua, tant si eren coneguts com si no, era igual perquè tots o gairebé tots aquell diumenge formàvem una sola família, joves i grans, parelles amb nadons, i gossos inclosos. Va ser emocionant perquè vaig tenir l’ocasió, mentre recollia les firmes, de resseguir la filera d’aquelles persones que, malgrat la llarga espera, estaven contentes, que et somreien i et deien:”Jo també vull firmar”, aquella gent gran que, tot i anant amb bastó o amb crosses, no volien passar al davant dels altres, “Encara aguanto”, em va dir una senyora molt gran, i també n’hi havia d’altres que, en cadires de rodes, havien fet l’esforç d’anar fins al “punt de votació”, malgrat les xacres evidents que patien. N’hi va haver d’altres que vaig poder ajudar, se m’acostaven (com que recollia les signatures es devien pensar que era una voluntària) i em demanaven si hi havia paperetes i sobres a dins, o bé que eren de Bellvitge i els havien dit que els tocava anar a Can Vilumara, però no sabien on ni com, els encarrilava cap a la persona que, darrere de la finestreta de l’entrada, els buscava la dada que els faltava mentre voluntaris i voluntàries es feien càrrec i acompanyaven les persones amb mobilitat reduïda alhora que, de tant en tant, paraven el flux de la gent que entrava perquè no es produís cap aglomeració dins. Felicitats als organitzadors i els voluntaris i voluntàries que van fer possible l’èxit d’aquest nou 9N. Un dia que no oblidaré mai, no oblidaré les cares rialleres, les converses alegres i la il·lusió que es feia patent, potser a Can Vilumara més que en altres llocs de la ciutat, ja que sembla que va ser on les cues foren més llargues, cosa que facilitava les converses. Entremig, és clar, també hi havia unes poques cares serioses, algunes fins i tot malhumorades, dels que no prenien part en l’alegria i la il·lusió d’un poble que posava la primera pedra per trencar les cadenes que l’han subjectat des de fa 300 anys. MATILDE MARCÉ 10

El 9 de novembre va ser per a mi un dia molt especial. Va ser una barreja d'emocions i sentiments que tant van desembocar en una alegria i optimisme immensos, com en una tristesa en què no vaig poder evitar les llàgrimes. M'explicaré: d'una banda, el fet de poder votar per la independència de Catalunya, el meu poble, la meva terra, la meva pàtria, em va generar una il·lusió molt i molt gran, més que res pensant en els meus néts i que ells, podrien gaudir en un futur (desitjat proper) d'un país lliure i digne. D'altra banda, aquest fet em portava records tristos: els meus pares, morts prematurament i amb la boca tancada, ja que mai van poder parlar obertament de la guerra i de la greu repressió soferta, principalment el pare, (camp de concentració a Medina de Rioseco (Valladolid) durant tres llargs anys i encabat, tres anys més a l'Àfrica perquè no havia fet la mili). Va patir tortures tan físiques com psíquiques de les quals mai es va refer ni va gosar parlar.Per això deia més amunt que va morir amb la boca closa. La mare, també. A més la mare va rebre amenaces, si parlava, davant el cos mort del pare acabat de traspassar (40 anys). I la por no li va marxar fins a la seva de mort als 45 anys! Això no es pot oblidar, però tampoc ho puc perdonar. Pensant, doncs, en els meus morts, sola, al sofà de casa (el meu marit feia de voluntari en una mesa de l'Institut Provençana de l'Hospitalet de Llobregat), vaig plorar amargament la tarda del 9N. Ara, el mal govern espanyol ha gosat posar querelles no només al president Mas, a la vicepresidenta Joana Ortega i a la consellera Irene Rigau, sinó també a mi i a tots els que vam poder i voler votar. I això tampoc ho perdono. Continuaré endavant amb la meva lluita pacífica i democràtica per la independència del meu poble. I a mi, us puc ben assegurar que no em faran emmudir. Ah, a l'Institut Provençana on em va tocar votar, vaig ser la primera a fer-ho, a la mesa corresponent, i em van fer una foto que ho acredita, per record, per curiositat i per si "algú" em vol posar una querella (oficial) pel simple fet d'haver excercit el dret a decidir i el meu dret de llibertat d'expressió. M. DOLORS NAT I PINYOL

ATENEU BIBLIOTECA MUSEU VÍCTOR BALAGUER (Vilanova i la Geltrú) Visita cultural guiada, dissabte 8 de novembre La Biblioteca Museu Víctor Balaguer, fundada l'any 1884 pel polític i escriptor que li dóna nom, és un dels museus més antics i singulars de Catalunya. El llegat de Balaguer (1824 – 1901) ubicat a la planta baixa, està format pel conjunt de llibres i obres d'art que el fundador havia aplegat al llarg de la seva vida: pintures, escultures, peces de ceràmica i vidre i objectes etnogràfics de cultures llunyanes, així com un rellevant dipòsit de quadres del "Museo del Prado". Un fons que s'ha anat ampliant al llarg dels anys. La Biblioteca es va inaugurar amb 22.000 volums, ara en té de 55.000 a 60.000. A les sales es troben obres de pintors com Ramon Martí Alsina, Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Isidre Nonell, Joaquim Mir, Xavier Nogués, entre d'altres, que ofereixen un excepcional recorregut per l'art català. La secció de pintura es completa amb l'exhibició permanent d'una vintena d'olis del barroc espanyol i europeu del dipòsit històric del "Museo del Prado" que conté quadres de El Greco, Ribera, Goya, Rubens o Van Dyck. Entre les col·leccions etnogràfiques, s'hi troben peces de Filipines, Egipte, la Xina i el Japó, així com una mostra d'art precolombí, fruit de l'interés per altres cultures propi del segle XIX i de la vessant política de Balaguer com a ministre d'Ultramar. Destaca especialment la col·lecció egípcia, la primera que es va formar a Catalunya, en la qual es troba una mòmia d'infant, una de les cinc úniques mòmies que actualment es conserven en museus catalans. Vàrem tenir la sort de gaudir d'una guia excel·lent, la Sílvia Mestres, que va aconseguir transmetre'ns el seu entusiasme amb les seves explicacions. Gràcies Miquel per aquesta visita tan interessant. Érem un grup molt reduït, solament vuit persones. Acabada la visita vam anar a la Fira, gairebé tot era d'alimentació, feia goig de veure. Després vam anar a dinar I al sortir del restaurant vàrem passejar pel moll, i després cap a casa. Va ser un dia molt agradable. LOLITA GARCIA I ESTADELLA

Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” número 319, visita al Parc Temàtic de l'Oli a les Borges Blanques. Dissabte 15 de novembre de 2014. El dissabte 15 de novembre a les 8 del matí, amb pocs núvols i força sol, malgrat la pluja de la nit anterior, vam emprendre el viatge en direcció a Tarragona per l'autopista AP-7. Arribant a prop del Vendrell, ens vam desviar per l'AP-2 fins a arribar a la vila medieval de Montblanc, capital de la comarca de la Conca de Barberà. Montblanc rebé el seu nom d'una petita prominència d'argila blanquinosa (mont blanc) que tenia a prop en el passat. En aquesta població vam esmorzar còmodament al Casal Montblanquí Acabats d'esmorzar, vam tenir temps per passejar pel centre de la vila. Prop del Casal vam trobar l'entrada al recinte emmurallat que encercla tot el nucli històric i, ens vam dirigir a la plaça Major del centre de la vila, on hi ha la Font Major de l'any 1804, la Casa de la Vila, la casa Desclergue del segle XVI amb grans arcades o porxos a la planta baixa, la casa de Pere Tomàs del segle XIX ornada amb diversos motius pictòrics, els porxos de cal Malet, on hi ha ubicades les antigues quarteres per mesurar gra del segle XVIII, úniques a Catalunya junt amb les de la Seu d'Urgell. Al sud del turó hi ha l'església de Santa Maria la Major, notable edifici gòtic amb façana barroca. Solament vàrem veure la façana perquè la porta era tancada. De Montblanc, continuant per l'autopista AP-2, vam arribar a la població de les Borges Blanques, capital de la comarca de les Garrigues, per fer una visita guiada del Parc Temàtic de l'Oli, inaugurat l'any 1998. La senyoreta Jèssica ens féu de guia per les diferents sales de l'interior del Museu i després per l'exterior del Parc. El Parc ocupa part dels termes municipals de les Borges Blanques i de Juneda. L'interior del Museu està ubicat a la masia catalana anomenada Torre-Salat, té l'origen en una construcció sarraïna on, a mitjan segle XIII, s'establiren els templers. Més tard, durant el repoblament d'aquestes terres garriguenques, l'edifici passà a mans d'algun poblador del qual, probablement, esdevingué el nom de Salat. Segons alguns historiadors, l'olivera prové de Pèrsia, segons altres, de la vall del riu Nil. Els primers documents escrits sobre l'oli són unes tauletes micèniques de fang trobades a Creta, 2.500 anys abans de Crist. L'olivera va entrar i es va propagar per Europa d'est a oest. Els grecs, fenicis, romans, jueus, cartaginesos, àrabs, hispans, etc., van difondre el cultiu i les aplicacions de l'olivera. En aquesta època de la història, a l'oli d'oliva l'anomenaven or líquid. L'oli d'oliva tenia una important funció sagrada, ja que s'utilitzava per ungir reis, grans sacerdots i com a instrument de culte diví. Els hebreus també l'utilitzaven com a cosmètic, bàlsam per a la pell i remei per a les ferides com ho mostra la Bíblia: el Bon Samarità va utilitzar un ungüent fet amb oli, clara d'ou i vi per guarir les ferides del fariseu. També l'utilitzaven com a combustible per a les seves llànties i per fer perfums, per condimentar els menjars i servia de moneda de pagament. Per exemple els reis d'Israel regalaven el seu oli als egipcis per tal d'acontentar-los i evitar que els ataquessin.

En una altra sala vam veure representada l'arca de Noè, on ens explicà la Jèssica, que després de quaranta dies i quaranta nits plovent, inundant la terra i matant tot signe de vida, quan va parar de ploure i per saber si podien desembarcar, Noè va deixar anar un colom que va tornar amb una branca d'olivera al bec. Noè va saber que podia tornar a haver-hi vida a la terra. A Catalunya l'olivera fou introduïda per Rodes, Empúries i Tarragona, per aquells pobles que vingueren a colonitzar-la. A les terres lleidatanes l'arqueologia ens confirma l'existència de l'olivera durant el període romà, ja que s'han trobat pinyols d'oliva i llànties d'oli en excavacions dutes a terme als jaciments de la Paeria de Lleida i d'altres poblacions properes. Posteriorment la cultura aràbiga de l'olivera aportà moltes millores tant en la tècnica del conreu com en la de l'obtenció de l'oli. Continuant la visita trobem una sala on hi ha pintures representant com obtenien l'oli els grecs, una sala on trobem un cuina completa amb tots els estris que s'utilitzaven a principis del segle XX. També hi trobem com es transportava l'oli a la mateixa època, on veiem un carro tirat per un burro de mida natural, (evidentment de cartró). També un gran globus terraqüi mostrant les zones del món on es produeix oli. Trobem també taules indicadores de producció en tones i consum, formes d'arreplegar les olives dels arbres, unes piques de decantació de l'oli, àmfores especials per a transport marítim, una mola del segle XIV, un molí de sang (amb animal). Obtenir oli de més qualitat s'aconseguia amb més temperatura de mòlta posant una pedra com més grossa millor. L'oli d'oliva verge s'obté esprement les olives, sense cap procediment químic i sense addicció de colorants ni conservants. És el que s'obté del fruit de l'olivera per procediments mecànics o altres mitjans físics que no alterin les característiques naturals. Trobem una sala dedicada al duc de Medinaceli (senyor d'Arbeca) perquè fou el que introduí l'anomenada olivera arbequina provenint de Grècia i per la seva explotació va fer construir un nou trull amb 14 premses. A les Borges, el 1721 només hi havia el molí de la vila que era de vent, amb dues grans premses de barra on es podia (legalment) moldre olives. Seguidament trobem una sala amb terra de vidre i sota del qual hi ha una mapa de la comarca. En aquesta sala hi ha exposició de setrilleres de 45 països i una col·lecció d'ampolles plenes d'oli de diferents pobles de la regió, de l'Albí,

d'Arbeca, Bovera, Castelldans, La Granadella, Juneda, El Omellons, Vinaixa, etc. També ens explicà la Jèssica que la reina de Suècia, l'any 1995, amb motiu de la celebració de l'entrega dels premis Nobel, va demanar que servissin oli de les Garrigues, perquè es considerava que aquest oli era el millor del món. A l'última sala visitada veiem uns murals explicatius que il·lustren la vida , el treball i la tradició del pagès en relació amb l'olivera i l'oli. Hi ha un molí tradicional del segle xx restaurat i en funcionament. Finalment ens van oferir unes llesquetes de pa untades amb oli verge. A l’exterior de l’edifici, ens van ensenyar els arcs romànics que es conserven de l'època que hi van residir els monjos templers. És un paradís d'oliveres mil·lenàries, n'hi ha 55 que envolten el parc. Procedeixen del terme d'Ulldecona (Montsià). L'olivera més antiga l'anomenen El besavi. Té 2.200 anys aproximadament i el perímetre del seu tronc és 10,50 metres. Hi ha una col·lecció de premses que reflecteixen l'evolució del procés d'extracció de l'oli entre els segles V aC. i finals del segle XX: Premsa romana de barra o seixantena, datada del segle XVIII, està considerada la més gran del món, de 13,77 metres de llargària. Premsa grega del segle V aC. Premsa de pedra, segle X. Molí de pedra anomenat de sang, segle X. Premsa de fusta, segles XV a XVIII. Etc. Penso que els fenicis tenien molta raó d'anomenar l'oli or líquid. Ens és imprescindible com a condiment, és el greix més fàcilment digerible per l'organisme. És un ingredient bàsic per a la fabricació de tota mena de bàlsams i perfums i per a la fabricació de sabó. S'utilitza com a medicament i per fer fregues, etc. En Miquel Martí i Pol va fer un poema amb algunes de les agradables aplicacions de l’oli: Pa amb oli i sucre, quina pensada, per donar gust a la mainada!

Després del sucre, ben escampat, que tot quedi ben impregnat.

La llesca s’unta Amb el setrill, però amb molt de compte Que hi ha perill.

i apa, a menjar-se’l, que res no hi ha més agradable de mastegar.

Acabada la visita ens vam traslladar a la població de Vimbodí, comarca de la Conca de Barberà. Abans de dinar, poguérem fer un petit passeig pel poble que té un museu dedicat al vidre, però no teníem temps per a visitar-lo. Al restaurant La Clau d'aquesta població ens serviren el dinar amb una bona escudella de pagès. Abans de tornar a casa, ens vam deturar per comprar galetes i carquinyolis a la fàbrica RIFACLI. La propera excursió de Coneguem Catalunya núm. 320, la farem el dijous 11 de desembre per visitar la Fira de l'avet d'Espinelves. Inscripcions dimarts dia 2. MARTÍ GUERRERO I COTS

ADORACIÓ DELS PASTORS (1609) Miquelàngelo di Caravaggio 1571-1610 En les dates de desembre amb les festes de Nadal a tocar, l'Ateneu, com és tradicional, fa la presentació dels pessebres i també una còpia a llapis d'un quadre, enguany del gran pintor Caravaggio, d'estil naturalista i iniciador entre altres del barroc. El quadre representa l'escena en clarobscur d'un interior fosc, amb un feix de llum procedent de l'esquerra, fent que les figures sorgeixin de la foscor general. La composició és enginyosa però discreta. El seu efecte és de moderació, de tranquil·litat, de calma i d'immutabilitat. Les implicacions doctrinals estan subestimades. Potser, en asseure la Madonna a terra, Caravaggio estava recordant deliberadament l'antic joc medieval en les paraules llatines "Humilitas '' (humilitat) i '' humus '' (terra). Però la humilitat de la Mare de Déu parla per si mateixa. Ella no és la reina del Cel, sinó una simple dona jove i sana, que abraça el seu nadó com qualsevol altra mare. Tampoc res no suggereix la importància històrica dels pastors com els primers homes a reconèixer Crist. Només l'home jove al centre fa un gest d'oració i fins i tot és equívoc. Pot sorprendre trobar aquesta mare i el seu bell fill acabat de néixer en aquesta barraca, però la seva resposta és admirar l'Infant en lloc de venerar la Mare de Déu i el culte a Crist. No hi ha un núvol d'àngels que esclata, ni cap gran resplendor de llum que pertorbi la tranquil·litat, els estris són escassos i senzills. La cistella conté simples necessitats de viatge de la Sagrada Família - una barra de pa, uns trossos de tela i les eines de fusteria de Josep - sense pretensions, i la seva escassetat fa èmfasi en la senzillesa i la pobresa de la família.

Alguns significats teològics podrien estar ocults dins dels altres accessoris de l'obra, però semblen més com detalls de naturalesa morta. L'edifici és un rústic cobert d'una granja, evidentment no destinat a habitació humana. El bou i la mula tradicional semblen pertànyer a aquest graner, alimentant-se plàcidament des del pessebre. No obstant això, el tema, fins i tot sense els halos que marquen Maria i Josep, és inconfusible, encara que sense ornaments ni simbolismes essencials terrenals, que no tenen tots els seus components, Caravaggio ha evitat deliberadament qualsevol eloqüència, com contradient l'autenticitat "casolana" de la meravella del miracle del naixement. La dignitat, que l'artista ha reconegut en aquestes persones senzilles en aquest entorn monòton, transmet el sentit de la seva vàlua, principalment no com a participants en aquest esdeveniment cristià central, però sí com a símbol universal de gent comuna de bon cor. Aquest quadre pertany a l'última etapa de la vida del pintor. André Berne-Joffroy, secretari de Paul Valéry, digué de l'artista italià: «Caravaggio inicià, amb el seu art, la pintura moderna». Podeu veure la còpia del quadre exposat junt als bonics pessebres al nostre local social. Us esperem a la seva presentació el dia 12 de desembre a les 7 del vespre. EMILI BONA

XERRADA - COL·LOQUI SOBRE EL RIU LLOBREGAT

El dimarts dia 18, a dos quarts de vuit del vespre, en plena tardor i amb els arbres de color rovellat, una trentena de persones vam poder gaudir de la conferència feta per la presidenta de la nostra entitat Matilde Marcé. El tema del riu Llobregat o Rubricatus (riu vermell), a mi, personalment, m'interessava perquè, després de molts anys vivint a l'Hospitalet, encara em resultava força desconegut. La Matilde, amb molta atenció per part dels assistents i amb diapositives que feien més real les explicacions, ens detallà les bonances i les penúries que es vivien devora del riu. Un riu que neix a les Fonts del Llobregat a Castellar de N'Hug i va serpentejant les distintes comarques fins a arribar a la mar, prop d'on nosaltres vivim i, molts cops, amb l'aigua vermella, perquè les terres de més amunt per on passa són d'aquest color, d'aquí el nom de Rubricatus. I per a poder conrear la terra, en els temps dels Ibers i romans, es tallaven arbres i amb l'aigua que s'escolava riu avall, plena de llims, s'anava guanyant terreny al mar i formant el Delta. Però l'aigua també s'hi estancava i produïa malalties i morts, fins no fa gaires anys. Retrocedint en el temps hi ha constància que als s. XII i XIII hi va haver grans inundacions que fins i tot s'emportaren el pont de Martorell. Déu n'hi do! El riu també era capriciós perquè va canviar almenys dues vegades de llera alhora que sortia sovint de mare. Això enutjava molt els pagesos que perdien les seves preuades collites. L'any 1907 n'hi hagué cinc, d'inundacions, i els agricultors de la comarca es van veure obligats a fer un terraplè en el qual hagueren d'invertir molts diners i esforços. Una anècdota, curiosa avui, és que els rectors del Prat i l'Hospitalet, sempre tenien raons pels morts que, es disputaven les dues parròquies quan no podien enterrar-los on tocava per culpa del riu que baixava desbordat i ho inundava tot. Els s. XIX i XX l'aigua del riu Llobregat també va fer molt mal i l'any 1940 els aiguats van afectar tot Catalunya i a l'Hospitalet i a la Catalunya Nord i van morir més de 300 persones. L'any 1962, amb els grans aiguats que molta gent gran encara recorda, fins i tot baixaven els cadàvers de persones que l'aigua havia arrossegat riu avall i feien cap a la Marina. El 1971 el riu s'emportà el

pont de Molins de Rei, anomenat de Carles III, encara que poca gent l'anomena així. Però no tot eren desgràcies, la riquesa del riu Llobregat era immensa a causa dels llims que aportava i a la Marina al s. XX s'hi conreaven fins a tres collites l'any: enciams, carxofes, mongetes seques de molta anomenada, entre altres verdures i hortalisses. Fins al segle XVIII, s'hi pescaven peixos al riu, com el Saboga que en temps passat, es pescava en dies establerts. Aquest peix, poc conegut avui en dia i desaparegut al Llobregat, remuntava el riu per pondre els ous. Als anys 50, la gent també anava al riu a banyar-se i a berenar i ho aprofitaven per a fer-hi banyar els cavalls. Al riu, fins i tot hi havia granotes, carpes i anguiles. Amb la industrialització, però, l'aigua va canviar d'aspecte i la porqueria hi era molt evident. A la Marina s'hi va perdre molt de conreu i la construcció de blocs de cases, eixos viaris, carreteres, ponts i un llarg etcètera, va impedir a la majoria de pagesos continuar amb la seva feina. Una vegada acabada la conferència, el col·loqui va ser molt interessant per les anècdotes viscudes i explicades. Una persona va dir: "El foc té aturador, l'aigua no". Això es deia sovint a les cases quan l'aigua feia estralls, etc. Sembla que ara fóra difícil, segons la conferenciant, que el riu sortís de mare. Esperem-ho! Vam acomiadar-nos amb la sensació de saber més coses del riu Llobregat, el nostre riu, el qual, potser a la primavera, anirem a veure de prop en una excursió. L'espero amb delit. Al sortir al carrer era fosc i no es podia entreveure el color de les fulles dels arbres que queien suaument, però la sensació de placidesa i serenor traspuava dintre meu. M. DOLORS NAT I PINYOL

HA MORT DOMÈNEC PASTOR PETIT No acostumem a fer necrològiques al nostre butlletí, però, per desgràcia, aquest any n’hem hagut de fer tres gairebé seguides perquè han mort dos socis rellevants i una persona col·laboradora del Xipreret, i és just que els recordem. El 30 d’octubre moria Domènec Pastor Petit als 87 anys. Era escriptor i autor de 50 llibres sobre espionatge al qual es va dedicar a partir dels anys seixanta. Va entrevistar espies de diferents nacionalitats, anglesos, alemanys i nord-americans relacionats amb la Segona Guerra Mundial i va investigar la xarxa de l’espionatge franquista entre moltes altres. Va ser una de les primeres persones que van entrar a l’Arxiu de Salamanca i va mantenir correspondència amb personalitats com Indira Gandhi, Josep Tarradellas, Santiago Carrillo, Salvador Espriu, Xirinachs, Jean Cocteau, etc. De fet, va tocar moltes tecles perquè, si llegiu la Conversa que li vam fer per l’abril de 1989, veureu que, a part d’espies i espionatge, va escriure el llibre Hollywood respon a la Guerra Civil (1936-39) amb testimonis inèdits de grans personalitats americanes per al qual el van ajudar grans figures del cine com Lauren Bacall, Charlton Heston, Jack Lemon, etc. Pel juliol de 1992 li fèiem una segona Conversa al Xipreret en què ens feia saber que TVE estava a punt d’estrenar la sèrie En el ojo del huracán que ell havia assessorat i que, d’altra banda, se n’anava a l’Índia amb una beca de la Generalitat per escriure un llibre que va titular Índia: ángeles y demonios (1997). Acabem de veure un petit esbós de la seva faceta d’escriptor, ara fem una ullada al Domènec més proper, aquell nen que va néixer a la nostra ciutat el 1927 i hi va viure fins al 1981, el gran amic d’infantesa de Rafel Garrich, amb qui havia compartit jocs pels carrers d’aquell Hospitalet on, quan hi venia molts anys més tard, se sentia foraster i estrany, havia canviat massa. Domènec evocà els records de la seva infantesa, els de la Guerra Civil, en la seva obra Posta de sol sense lluna: memòries d’infantesa de la Guerra Civil (2006). També va escriure, si més no, dues obres de teatre, Un crit de rebel·lió, que es va estrenar al Centre Catòlic el 1954, i L’espia Lablonde a l’Ebre, estrenada pel Grup Teatral de Ràdio 4 el 1980. Al Xipreret, a més de les dues Converses, hi hem publicat diversos escrits sobre el seu amic Garrich i altres, que ell mateix ens enviava, el darrer per mitjà de Valentí Julià, un altre dels seus amics hospitalencs, publicat pel gener de 2012: Missatge pòstum de Rafel Garrich. MATILDE MARCÉ

ENGUANY, UN DIA DEL SOCI PASSAT PER AIGUA El 30 de novembre, data escollida per celebrar el Dia del Soci, ens va sortir remullat. Plovia, no tan sols a Catalunya, també al País Valencià i a les Illes; però, malgrat els greus incidents provocats pel temporal, només ens va afectar en no poder ballar sardanes, que es van haver de suspendre. Tanmateix, a les 2 del migdia, a l’hora d’anar a dinar, ens encaminàrem, armats amb paraigües, cap al restaurant on ens reunírem una important quantitat de socis i amics per degustar el menú preparat pel xef del Roselles 25. L’àpat, tal com prevèiem, va transcórrer amb amenitat i bona harmonia. Tots sabíem, d’antuvi, el que ens posarien al plat, perquè ho havíem escollit prèviament, però vam poder constatar que era molt ben guisat. Comptàvem amb l’assistència del senyor Jaume Graells, regidor de Cultura del nostre ajuntament, la senyora Mercè Perea, flamant regidora de Districte I (a més a més de la seva dedicació a l’àrea d’Economia i Hisenda) i el nou portaveu de CiU, Jordi Monrós, que va venir acompanyat de la seva esposa. A les postres, la nostra presidenta, Matilde Marcé, brindant amb tots, va fer un breu parlament agraint l’assistència dels participants i encoratjant-nos a assistir tant com puguem als actes que organitza l’Ateneu. També va dedicar uns mots de record per als socis i amics que ens han deixat durant aquest any. El senyor Graells, per la seva part, amb unes paraules cordials, va elogiar l’activitat de l‘Ateneu reafirmant-se en el seu suport als nostres actes. D'altra banda, com que és habitual fer un breu recital de poesia a la mitja part de les sardanes al matí de la nostra diada, la Matilde Marcé, que era una de les lectores, ens va proposar a la M. Dolors Nat i a mi que llegíssim juntament amb ella, després del brindis que va seguir al dinar, els poemes que havíem escollit de Montserrat Abelló. Així ho vàrem fer, rendint d’aquesta manera el nostre petit homenatge a la poetessa recentment traspassada.

A les sis del vespre, a la sala d’actes de l’entitat, vam tenir l’actuació del cantautor Josep Tero. Nascut a l’Escala el 1958, aquest

musicador de tants poetes, va irrompre a l’escena artística els anys 80, com un dels màxims exponents de l’anomenada “segona generació” de la cançó en català. Va debutar el 1982 en un concert amb Lluís Llach i Marina Rossell i, des d’aquell moment, ha actuat i treballat amb cantants i músics de diversos àmbits arreu dels Països Catalans i diferents indrets d’Europa i dels Estats Units d’Amèrica. La seva obra destaca per la tasca de divulgació de la poesia catalana i de la cançó tradicional, així com per les cançons compromeses amb la defensa del medi ambient i les llibertats individuals i col·lectives, sempre amb una gran qualitat musical. El recital que ens va oferir a l’Ateneu englobava un recull de cançons que figuren en els nou discos que té publicats, el darrer dels quals, D’un mateix mar, sobre poemes de dotze poetesses mediterrànies, el vam poder adquirir després de l'actuació. En aquesta ocasió va estar acompanyat per en Ferran Martínez al sintetitzador i a l’acordió. El dia, encara que plujós, va acabar amb un bon gaudi gràcies a Josep Tero, que ens va fer passar una agradable tarda amb les seves composicions. Esperem l’any vinent poder tornar a retrobar-nos els amics de sempre i, si pot ser, amb algun més de nou. Text i Fotos: ANTÒNIA CALDÉS

POESIA NIT DE NADAL La gent reposa colgada al llit. El llop no gosa moure brogit. D'un vell estable mal ajustat la llum eixia. Fuig el diable. La nit és dia. Jesús és nat. El bou recula poquet a poc. "Decanta't, mula, per fer-li lloc". Oh meravella! Penja una estrella de l'embigat. Les profecies són aquests dies. Jesús és nat. La neu afina xòrrecs avall. Canten el gall i la gallina. Els àngels broden el cel d'estrelles. Els pastors roden amb vestits nous perdent els bous i les esquelles.

Guerau de Liost (Jaume Bofill i Mates) (Olot, 1878-Barcelona, 1933)

2014: CENTENARI JOAN VINYOLI Testament del poeta, de l’home i del ciutadà Joan Vinyoli El 1982, als seus seixanta-set anys, dos abans del seu traspàs, Vinyoli enviava a un dels seus comentaristes una llarga carta que, per la quantitat d’opinions que hi aporta sobre assumptes fonamentals, pot llegir-se com el seu llegat ideològic.

Una de les darreres imatges del poeta

I Naturalment, tractant-se d’un poeta empedreït, hi comença referint-se a la tasca que li és pròpia: “Les paraules ho són ara tot o gairebé tot per a mi. Considero que el poeta n’ha de tenir greu cura i treballar amb elles com el músic ho fa amb els sons o el pintor o l’escultor amb els colors i la pedra; sense mai no oblidar, però, que cada paraula té un significat i que aquest l’ha d’aprofitar el poeta i és obligat que ho faci, però no, primordialment, en funció de la comunicació sinó del poema. La música ajuda molt el poeta com a model perquè en ella es realitza perfectament el que és tan difícil en la poesia a causa del significats. Les paraules serveixen per a fins utilitaris i per a fins estètics. Les paraules del poeta només en segon terme han de significar o designar. Han d’evocar sobretot.” I sobre la tria de l’idioma a emprar, afirmava: “Jo escric com si el català no fos una llengua d’àmbit restringit, com si escrivís en anglès, 24

per exemple, com si en un futur no massa llunyà fos la nostra literatura, arreu del món, el que fou en les hores de Llull o d’Ausiàs March.” II La mort i el més enllà, tot i figurar com a temes força reportats pels poetes de totes les èpoques, entre els de la generació de Vinyoli ha estat especialment insistit, potser per haver conegut la guerra de ben a prop i en plena joventut. Ja coneguem el cas extrem de Salvador Espriu; però, en realitat, la idea que tots dos s’havien fet s’assembla força. Mireu el que confessava Vinyoli al respecte, gairebé el mateix que Espriu fins i tot per les paraules que hi empra: “No temo la mort, encara que no puc respondre, naturalment, de com sabré suportar l’agonia. No sé res del que es troba o som quan el cervell ha deixat d’emetre ones, encara que se’m fa difícil d’imaginar l’extingiment absolut.” III No hi era molt distint tampoc com pensaven tots dos escriptors sobre Déu: “No entenc un déu personal, trinitari o no. No puc suportar cap dogmatisme, ni religiós ni polític.” IV I tampoc no diferien gaire pel que fa al model de societat desitjable: “No milito en cap partit. Penso que els models de societat capitalista o comunista estant periclitant, però no sóc de lluny profeta per a atalaiar cap nou model de convivència entre els homes. Mentrestant, estic com sempre, a favor dels pobres i els oprimits i enfront dels rics i poderejants. Però quant a la problemàtica nacional fa la impressió d’una major radicalitat: “He cregut sempre en Catalunya com la meva nació, incrustada en la península ibèrica, però amb destins històrics diferents dels d’Espanya. Però no sé res de com es poden vertebrar uns Països Catalans i penso que el poder de Madrid és inflexible i ens deixa més o menys –més aviat menys- jugar a nacionalisme a través d’un Estatut que pot arribar a no ser res. Però el destí dels pobles ningú no el sap, i penso que hem de treballar sense complexos d’inferioritat.” En tot això no anava gens equivocat: el que s’ha esdevingut a Catalunya després d’haver faltat el poeta i el que vivim a hores ho confirma a bastament. ANTONI PRATS

COL·LABORACIONS DEFENSORES I DEFENSORS DELS DRETS HUMANS “Tantes són les formes del crim!” VIRGILI

El 10 d’octubre es va concedir el Premi Nobel de la Pau 2014 a Malala Yousafzai i a Kailash Satyarthi. Tots dos han destacat per la defensa dels Drets Humans des de vessants diversos. Malala és una jove paquistanesa de disset anys, activista pel dret a l’educació de les noies, cosa per la qual va patir fa dos anys un atemptat a mans dels talibans que van estar a punt de matar-la. Un cop recuperada de les greus ferides sofertes, ha rebut guardons diversos, entre els quals el Premi Internacional Catalunya i el Premi Sakharov concedit per l’Eurocambra. Satyarthi, indú de seixanta anys, té una llarga trajectòria en la defensa dels infants, especialment dels nens i nenes que treballen a l’Índia en règim d’esclavitud. Aquesta tasca humanitària li ha valgut diversos reconeixements, entre els quals, l’any 2008, el Premi Internacional Alfons Comín que va rebre a l’Ajuntament de Barcelona. Ells dos són les figures visibles d’una llarga sèrie de defensores i defensors dels Drets Humans, ferms en la seva posició davant de les violacions contínues que aquests drets pateixen. En aquesta mateixa tradició cal situar els sis jesuïtes i les dues dones que van ser assassinats ara fa vint-i-cinc anys a El Salvador. Va ser la nit del 15 al 16 de novembre de 1989. Els sis jesuïtes treballaven a la UCA de San Salvador, la Universitat que aquesta congregació té en aquella capital. Les dues dones, una mare i la seva filla, eren treballadores del centre. Els escuadrones de la muerte, els paramilitars salvadorenys, van assassinar brutalment aquelles vuit persones que, en la guerra que enfrontava des de 1980 l’oligarquia local i la guerrilla, havien pres partit pel poble senzill d’El Salvador. 26

Encara no una setmana abans d’aquests fets, la nit del 9 al 10 de novembre, es va produir un fet que ha marcat una pàgina de la història europea. La Caiguda del Mur de Berlín va significar una fita en l’alliberament d’un poble, el de l’Alemanya Oriental, gairebé trenta anys després de la seva separació del món occidental. Aquell fet ha quedat, malgrat algunes ombres, com el símbol de la lluita per la llibertat de les persones i dels pobles, protagonitzat per joves -noies i nois- de les dues bandes del Mur. Finalment, i anant, encara, més enrere en el temps, el 10 de desembre de 1964 -enguany es commemora el cinquantè aniversari- li va ser concedit a Martin Luther King el Premi Nobel de la Pau. Els seus mèrits consistien en haver encapçalat la lluita pels drets civils de la població afroamericana als Estats Units, persones discriminades i sobre les quals es practicava una vergonyant segregació. El combat pacífic de King per la integració dels nordamericans negres en la vida quotidiana li va costar multes, presó i atemptats, un dels quals acabaria llevant-li la vida l’abril de 1968. Si variades són les formes del crim, com s’exclamava el poeta llatí, diverses són també les formes com els Drets Humans són defensats arreu del món per dones i homes, arriscant la seva vida i, de vegades, perdent-la. Ells són referents per avançar cap a un món més just. No els oblidem. ALBERT MARZÀ

HO SABÍEU? VA DE BRUIXES Penseu que les bruixes existeixen realment o han existit alguna vegada? Aquest és un tema interessant; hi ha un munt d’històries i de llegendes en les quals són protagonistes, i també parlen, a vegades, de bruixots. Els nens i nenes s’ho passen força bé escoltant aquestes narracions; de fet, sempre que s’expliquen contes acaben demanantne un de “por” (amb les bruixes corresponents, o bé fantasmes, etc.). Però als que ja som grans també ens agraden, encara que fem veure que no. De fet, quan els nostres avantpassats es reunien els llargs vespres d’hivern al voltant del foc i a l’estiu a la fresca explicant històries atribuïdes a aquests éssers, suposadament malèfics, no se’ls escoltaven solament els infants. Fa poc va caure a les meves mans un llibre d’històries i llegendes sobre les bruixes catalanes. A mi, aquest tema sempre m’ha atret, ja que encara que diuen que són pura fantasia, mai no se sap del cert, i, amb el vostre permís, n’he triat alguna per contar-vos-la. Altafulla, una localitat actualment turística de la nostra costa, sempre ha tingut fama de ser un poble de bruixes. Hi ha la sospita que la van fomentar els contrabandistes per poder treballar tranquils durant la nit, però el cert és que, al costat de l’església, encara hi ha el barri de les Bruixes, amb tres cases molt conegudes: la de les Bruixetes, la de Paula del Sol i la de la Xoixeta. D’una altra casa, la dels Baldrich, conten que, en fer obres a les golfes, va aparèixer un document en el qual es mencionava que antigament hi havia habitat un bruixot. Tampoc no falten històries de fantasmes i d’apareguts en el municipi, però hi ha una llegenda –que també s’explica amb petites diferències en diverses poblacions costaneres- en què es narren les malifetes d’unes bruixes que anaven fins a l’altre banda del mar per fer les seves maldats. És molt divertida, veureu: VARA PER TRES! Hi havia tres dones al poble que cada nit muntaven en una barca i desapareixien mar endins. Però vet aquí que el marit d’una d’elles, en Ramonet, que era pescador, estava molt intrigat per aquelles absències, i un dia va decidir amagar-se a la barca a veure si ho esbrinava. Cap a la mitjanit, van arribar les tres dones i, un cop a dalt

de la barca, una d’elles va exclamar: “Vara per una. Vara per dos. Vara per tres!”. Va repetir la frase dos cops més i la barca no es movia, i, sospitant que una de les dones podia estar embarassada, va exclamar: “Vara per quatre!” Llavors l’embarcació es posà a volar com una centella, i no es va aturar fins a arribar a l’altre cantó del mar. Aleshores les tres dones van desembarcar i se’n van anar terra endins per cometre les seves malifetes. Al cap d’unes quantes hores van tornar i, després de pujar a l’embarcació, la mateixa d’abans cridà, altre cop: “Vara per quatre!” I tornaren a volar a la mateixa velocitat d’abans, i, en un tres i no res, foren a Altafulla. Però en arribar, van tenir una sorpresa: En Ramonet sortint del seu amagatall, va donar una pallissa tan gran a la seva dona que li van passar, per sempre més, les ganes de tornar a embarcar-se per fer malifetes. Què us sembla? També diuen que hi ha un camí, que comença a la part sud-est del poble, cap a la platja, que té per nom Camí de Cametes. Per ell arribaven, discretament, les bruixes d’Altafulla fins a la platja de Tamarit, i als peus del Castell de Tamarit celebraven les seves reunions amb la finalitat de provocar fortes tempestes. Per no ser reconegudes, quan anaven pel camí, s’embolicaven el cap amb un mocador i feien com si duguessin a sobre un farcell de roba. Aquest tema és inacabable, tant que no se’n salva cap comarca de Catalunya. Si us sembla bé, us en podria seguir explicant en propers articles. I si vosaltres en sabeu algun, del succeït de bruixes, me’l podríeu fer arribar. ANTÒNIA CALDÉS

OPINIÓ EL CONTE DE NADAL En Jordi Escritg és un català com molts altres, ni millor ni pitjor, amb les seves virtuts i amb els seus defectes, ni més ric ni més pobre, amb més o menys salut, ni més maco ni més lleig, ni més alt ni més baix, és simplement un català com moltíssims altres. En Jordi porta un temps il·lusionat. El seu país està vivint uns moments decisius per a la seva història, uns moments engrescadors i alhora plens d'incerteses i temors, ja que, com a qualsevol ésser humà, li fa una certa recança tot allò que li és desconegut. Per una banda l'engresca el que pot esdevenir, per al seu país, un futur de llibertat on no haver de dependre de ningú que et digui què has de fer i què no pots fer, però per una altra banda, li fa por el gir que pot donar la seva vida. Alguns l'han amenaçat que deixarà de ser europeu, que es quedarà aïllat tal i com va quedar el Robinson Crusoe de Daniel Defoe o, pitjor encara, rondant perdut per la galàxia en un destí fred, incert i ple de misèria. I aquesta Nit de Nadal del 2014, en Jordi se'n va a dormir amb una sensació estranya al pit. Certament, els torrons no li han fet geire bon profit. Mentre es posa el pijama, Jordi recorda quan va sortir al carrer el dia 10 de juliol de 2010, emprenyat perquè el tribunal es va passar per allí on no toca la seva veu democràtica juntament amb la de la immensa majoria dels seus conciutadans. Es va manifestar l'11 de Setembre del 2012 en una Barcelona plena a vessar de gent il·lusionada, l'any següent, el 2013 va fer més de 100 quilòmetres per anar a la Via Catalana i el 2014 es va posar la samarreta vermella per poder complir amb el que li havia tocat per la gran "V". Finalment, el 9N va anar a votar. Quan porta una bona estona adormit, l'ha despertat una fortor àcida i, envoltat de fum, se li ha aparegut un home de cabells llargs rissats i que no pot amagar que es tracta d'una perruca. Vesteix una jupa de color vermell llampant, plena de medalles, que li arriba als genolls i porta unes mitges llargues tot calçant unes sabates adornades amb un llaç. El més estrany de tot és que està de cap per avall tot envoltat per un marc. "Amic Jordi, jo sóc els Nadals del teu passat, els Nadals del passat del teu poble, de fet, jo en sóc l'origen. Fas bé de tenir por i repensar-te del que aquesta colla de visionaris et volen fer veure. Si fa 300 anys els teus avantpassats haguessin tingut la mateixa por que tens tu ara, potser no haguessin acabat com van acabar. Però fixa't, pel seu mal cap, per no voler reconèixer ni senyors ni sobirans, mira què s'han trobat" Amb un gest del desconegut, la boira s'escampa preu perquè el pobre Jordi pugui veure com Barcelona era assetjada per les forces de Felip V i queia sota les bombes i escomeses enemigues, i com unes

setmanes després ho feien Cardona i la resta del país. Ràpidament hi ha un canvi d'escenari i pot veure com un general, a qui l'estrany anomena Espartero, tot cofoi, ordena bombardejar Barcelona, de nou. També pot veure algunes càrregues militars contra la població, entre elles les de la Setmana Tràgica. Tot seguit hi veu un cop d'estat, el de Primo de Rivera, i finalment, entre una boira encara més pudenta, se li apareix la Guerra Civil i la posterior brutal repressió i persecució franquista, que es va allargar durant 40 anys eterns. L'estrany li somriu i s'acomiada tot dient: "Amic Jordi, repensa-ho. Com pots veure, a nosaltres mai ens ha sabut cap greu posar-vos de genolls." Mig endormiscat i sense saber ben bé el que ha passat, en Jordi es lleva i se'n va cap a la cuina, potser un glop d'aigua l'ajudarà a fer-li passar aquest mal son. En arribar a la cuina, es troba un home baixet, calb, somrient i de color werd. "Amic Jordi, sóc els Nadals del teu present, i sóc aquí per demostrar-te que tots els vostres anhels són inútils, els esforços duts a terme pels meus antecessors, i per als que ara som aquí, tard o d'hora donaran els seus fruits." Jordi veu com la boira torna al seu voltant i entre aquesta pot veure tot un seguit de personatges que li són familiars, simplement perquè els ha vist per la televisió. Primer, pot veure gent il·lusionada pel carrer, enganxant els cartells de les primeres eleccions democràtiques, veu com la gent vota en el referèndum d'una Constitució que no els acaba de fer el pes, però que cal votar per fugir del franquisme. Veu l'intent de cop d'Estat del 1981 que condiciona la victòria del PSOE. Però també veu, content, l'Autonomia, la TV3...i de sobte, la boira es va enfosquint, apareixen la LOAPA, l'espoli fiscal, la gairebé ridícula inversió en obra pública, les grans mentides, com la del nou Estatut fallit, retallat primer pel ribot d'un ufanós Guerra i després, ja ho temien, per aquella Constitució de la por que va canviant la seva forma de llibre per el d'una gàbia opressora. Veu algú que parla en català en la intimitat mentre es refereix a Catalunya com un gueto, i mentre segueix el robatori anual, apareix la nova llei d'educació que, com tantes altres, no busca altra cosa que anorrear el català. Pot sentir com des de les televisions el titllen de nazi, només perquè vol votar per la llibertat del seu país, mentre les estructures de l'Estat son plenes de mafiosos que es converteixen en ninots de guinyol en mans d'un govern que diu NO absolutament a tot. En Jordi es desperta sobresaltat, a la cuina. S'havia quedat dormit. El fred fa que no s'ho pensi dues vegades per tornar cap el llit i, mentre intenta recuperar el son, davant seu es manifesta un home de cabells blancs, amb ulleres i pinta de jutge que diu anomenar-se Santi i venir del futur. "Jordi, no et deixis enredar, potser al començament passarem algunes penes i força mal de caps, però de ben segur que no veuràs mai més com els diners dels teus esforços se'n van cap a Madrid, i mai més

veuràs perseguida la teva llengua ni la teva dignitat com a ciutadà. Mai més et podran fer creure que el que és l'herència dels teus pares i dels teus avantpassats et converteix en ciutadà de segona. Jordi, ens vindran magres i no serà fàcil, però és a les teves mans, i a les mans de tants i tants com tu fer-ho possible. I quan ho haguem fet possible no hi haurà ningú que ens aturi" "El camí de la por et porta cap a un passat de repressió i un present d'ignomínia, mentre que el valor, la fe i la confiança et portaran cap un futur, si bé ple d'incerteses, també carregat del bé més preuat que sempre han perseguit els éssers humans durant tota la seva història: llibertat i dignitat. Tu tries." En Jordi demà es despertarà amb un somrís a la boca. Demà, serà Nadal. CARLES FARRÉS I PINÓS

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE GENER DILLUNS 5, tot el dia, SS Majestats Melcior, Gaspar i Baltasar faran una visita a diverses llars d’avis de l’Hospitalet. A 2/4 de 9 del vespre. Després de la Cavalcada, a la nostra seu els Reis Mags donaran les joguines als nens els pares o familiars dels quals ho hagin sol·licitat. DISSABTE 18, a les 9 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 321, anem a la representació de: Els Pastorets de l’Ametlla de Merola. Dinar a Puig-reig. Inscripcions dimecres dia 7. DISSABTE 24, a 2/4 de 7 del vespre, concert a càrrec del grup New Gospel.

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Dolors Nat. Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Carles Farrés, Lolita García Estadella, Martí Guerrero, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Albert Marzà, M.Dolors Nat, Antoni Prats.

RECORDEU EL DIA 5 DE GENER EL REIS MAGS D’ORIENT SERAN A L’ATENEU