15-01 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXVI– Núm. 387 GENER 2015

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE GENER DILLUNS 5, tot el dia, SS Majestats Melcior, Gaspar i Baltasar faran una visita a diverses llars d’avis de l’Hospitalet. A 2/4 de 9 del vespre. Després de la Cavalcada, a la nostra seu els Reis Mags donaran les joguines als nens els pares o familiars dels quals ho hagin sol·licitat. DIUMENGE 18, a les 9 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 321, anem a la representació de: Els Pastorets de l’Ametlla de Merola. Dinar a Puig-reig. Inscripcions dimecres dia 7. DILLUNS 19, a 2/4 de 8 del vespre, inauguració de l’exposició d’icones de Carles S.R. DIJOUS 22, a 2/4 de 8 del vespre, xerrada a càrrec d’Eduard Voltas, al voltant del seu llibre Carta a un indecís. DISSABTE 24, a 2/4 de 7 del vespre, concert a càrrec del grup New Gospel.

PROGRAMACIÓ PER AL MES DE FEBRER DISSABTE 14, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 322, visita al Museu de Trens en Miniatura de Santa Eugènia de Berga. Inscripcions dimarts dia 10. DIMECRES 18, a les 7 del vespre, projecció de la pel·lícula L’endemà. DISSABTE 21, a 2/4 de 7 del vespre, concert a càrrec de Àngels Mateo.

TALLERS CURS 2014-2015 ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades

Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Deixem enrere el 2014, l’any en què l’efervescència sobiranista del país ha arribat a les seves cotes més altes i en què el record, en multituds d’actes i articles a la premsa, de la derrota i ocupació de la ciutat de Barcelona, a mans de les forces borbòniques, l’onze de setembre de 1714, s’ha estès per tot Catalunya. I sense pausa, encetem un 2015 ple d’incògnites, des d’un punt de vista polític, en el qual bona part del poble català, després de demostrar a bastament que està prou madur i preparat per assumir els reptes que planteja la construcció d’un nou estat, confia que la seva esperança no es converteixi en desencís. Amb el canvi d’any, l’Ateneu continua amb la seva aposta de servei als socis, a la ciutat i a la cultura catalana. Gradualment, com hem fet sempre, us anirem informant de totes les activitats que programarem, amb l’ànim que siguin del vostre interès. Penseu que la vostra participació és molt important per mantenir viva l’entitat. La mateixa continuïtat defineix el nostre modest Xipreret, del qual va parlar, cordialment, no fa pas gaires dies, Josep Maria Espinàs en la seva columna en un diari d’abast nacional. El butlletí de l’Ateneu segueix amb les portades dedicades a fets destacats de la història de Catalunya, tot entrant enguany en el segle XX. Així mateix, continua amb la seva estructura i seccions habituals. De totes maneres, us recordem que les pàgines de la revista estan obertes a tots els socis i amics que vulguin presentar-hi un escrit, històric o actual, sobre la nostra entitat, l’Hospitalet o el món cultural català.

GENER

PORTADA FITES DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA LA UNIÓ CATALANISTA I LES BASES DE MANRESA Introducció En el text de la portada del Xipreret del passat mes desembre s’acaba dient que la mort del rei Alfons XII i l’acció del govern espanyol limitaren l’eficàcia política del Memorial de Greuges que, l’any 1885, la societat catalana havia presentat al monarca. Malgrat aquests entrebancs, l’esperit de la reivindicació catalana va mantenirse ben viu en els anys posteriors. En aquest sentit, entre 1885 i 1889, a Catalunya, es va produir una forta resistència a la unificació del Codi Civil espanyol, ja que no es respectava la legislació autòctona. Tots els juristes catalans, multitud d’associacions i, inclús, l’Església, treballaren conjuntament contra la descatalanització jurídica que s’imposava. El nou Codi va ser finalment aprovat pel Senat espanyol, però s’hagué de reformar al cap de poc d’acord amb els plantejaments catalans, a causa de les accions de rebuig produïdes al llarg de 1889. Aquesta campanya de protesta en defensa del dret català, inspirada per Narcís Verdaguer i Callís, donà pas a la creació de la Unió Catalanista (1891), que era una confederació de centres catalanistes. Va ser-ne primer president Lluís Domènech i Montaner, i secretari un jove advocat: Enric Prat de la Riba. La Unió Catalanista Es va constituir a Barcelona el febrer de 1891 amb la voluntat d’estructurar i guiar el catalanisme. Agrupava associacions, mitjans de comunicació (diaris) i persones particulars. La seva primera acció va ser posar en marxa (1892) una assemblea per discutir les Bases per a la Constitució Regional Catalana, un projecte d’estatut autonòmic català, conegut com les Bases de Manresa. Posteriorment a aquesta primera trobada, es celebraren altres assemblees a comarques, amb la voluntat de donar a conèixer l’entitat, per discutir qüestions concretes. En foren seus: Reus (1893), Balaguer (1894), Olot (1895), Girona (1897), Terrassa (1901), Barcelona (1904) i Tarragona (1912). La Unió Catalanista era regida per una junta permanent; tenia pocs militants però una àmplia difusió geogràfica i popular; emetia segells i monedes al·legòrics a la “pàtria catalana”; tenia una bandera, i un himne compost per Joan Maragall i Enric Morera. Era hereva del

nacionalisme romàntic i no va perdre mai el caràcter conservador, però a partir del final de segle incorporà també als grups nacionalistes radicals i als que reclamaven un acostament al moviment obrer. En el si de la Unió es perfilaren al poc de néixer dues tendències: una, purista i apolítica, aglutinada la voltant del diari La Renaixensa, i una altra, pragmàtica i política, amb homes com Prat de la Riba, Carner i Cambó, que l’abandonaren el 1899, per fundar el Centre Nacional Català, que ben aviat s’uní amb la Unión Regionalista per formar la Lliga Regionalista de Catalunya. La Unió Catalanista va dur a terme —a partir de 1895— mobilitzacions populars per protestar contra les guerres de Cuba i Filipines, territoris per als quals demanava una autonomia, com la que volia Catalunya. Aquestes campanyes li comportaren prohibicions i suspensions, però també feren que incrementés el nombre d’associats, tant a Barcelona com a comarques. El març de 1897 la Unió publicà un manifest catalanista i autonomista que fou incorporat a la capçalera dels mitjans de comunicació adherits sota el lema “volem”. Participà, així mateix, en la Solidaritat Catalana (1907). El seu darrer president, el Doctor Martí i Julià la volgué revitalitzar potenciant el radicalisme nacionalista i intentant acostar-la als sectors obrers. El seu òrgan d’expressió més important va ser La Renaixensa, però a més a més tingué una sèrie de publicacions adherides de tendència diversa com ara La Nació Catalana, Llevant, El Gall, Som!... Després de l’abandó del doctor Martí i Julià, caigué en l’ostracisme i el 1936 desaparegué. Les Bases de Manresa És el nom, com ja s’ha dit, amb el que és conegut el document Bases per a la Constitució Regional Catalana, presentat per la Unió Catalanista en la seva primera assemblea general que va tenir lloc a Manresa, els dies 25, 26 i 27 de març de 1892. La trobada estigué presidida per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner i en foren secretaris Enric Prat de la Riba i Josep Soler i Palet. En l’assemblea, es posaren al descobert diferències entres regionalistes i nacionalistes. Segons Rovira i Virgili, les Bases de Manresa “estaven inspirades en la fórmula federalista, amb algunes concessions al vell règim de Catalunya”. Hi assistiren 243 delegats: escriptors, metges, historiadors, artistes, professors d’universitat, clergues i, una gran part, propietaris i advocats, que representaven unes 160 poblacions. Entre aquests delegats hi havia: Àngel Guimerà, Narcís Oller, Pin i Soler, Vayreda, Puig i Cadafalch, Domènech i Muntaner, i altres.

Les Bases de Manresa van venir a ser la primer concreció del catalanisme polític, que definia un poder regional català amb unes Corts pròpies. Proposaven: el català, com a única llengua oficial; la condició de català per poder exercir càrrecs a Catalunya; el territori dividit en comarques i municipis; l’ordre públic, sotmès a les autoritats catalanes; el dret de Catalunya a establir relacions concordatàries amb l’Església; l’autonomia fiscal i financera del país; la creació del Tribunal Superior de Catalunya; el servei militar obligatori substituït per voluntaris —en aquest cas, en compensació, s’oferia un rescabalament econòmic o un grup de voluntaris al govern central; etc. Prat de la Riba i Pere Muntanyola traslladaren els enunciats de les Bases a l’opuscle Compendi de doctrina catalanista, del qual es publicaren 100.000 exemplars. S’hi descrivia Espanya com l’Estat en el qual Catalunya era la pàtria/nació dels catalans. L’edició fou segrestada i els autors processats. PERE JUHÉ I ORIOL

Fonts d’informació: Termes, Josep. “(Nou) Resum d’Història del catalanisme”. Barcelona 2009 Mestre i Godes, Jesús. “Breu història de Catalunya”. Barcelona 1998 Rovira i Virgili, A. “Resum d’història del catalanisme” Barcelona 1936 Diccionari d’història de Catalunya. Barcelona 1997 Fotos: Coberta: Lluís Domènech i Montaner Article: Foto 1, Doctor Martí i Julià Foto 2, Narcís Verdaguer i Callís

CONVERSES

Respon: Francesc Diví Torns Nat: L’Hospitalet Edat: 71 anys Estat: Casat Fills: Dos Professió: Mecànic motllista Aquest mes el soci i amic Francesc Diví, respon molt amablement a les nostres preguntes.

Els teus pares i avis eren de l’Hospitalet i tu hi estàs inscrit, però vas néixer a Cornellà. Com va anar tot això? Va anar que vaig néixer el mes de desembre de 1943, a la casa de pagès tocant a la Remunta, però al costat de Cornellà. Segons la meva mare feia molt de fred i la casa no estava en condicions i, a més, tenia moltes humitats, i tot eren camps, per tant el vent i el fred feien de les seves. Aquí s’hi ha d’afegir que el meu pare feia de pagès amb la qual cosa no era a casa en tot el dia, i els oncles amb qui vivíem tenien una parada al mercat de la Boqueria. A causa de tot això, la meva mare es quedava sola amb mi tot el dia. Els meus pares i els avis materns, van decidir que anéssim a viure a la barriada de Sant Josep, concretament al carrer de Leonardo da Vinci, on els meus avis tenien una foneria i la casa, per tant estaríem en mes bones condicions i acompanyats. Aquest fet va provocar que estigui inscrit a l’Hospitalet, on vam passar una bona temporada. La teva família ve del mon de la pagesia, oi? Ben be tota no, tan sols els oncles del meu pare, que al no tenir fills, li van demanar que els ajudes a portar els camps. I els meus avis paterns teníen terres tocant a Santa Eulàlia, allà on hi havia els escombriaires, concretament al carrer de l’Aprestadora on ara hi ha el Polígon Gornal, aquestes terres les van anar llogant en petits horts a gent immigrant, i ells van muntar un bar. Els altres avis, els materns, tenien tal com he dit, una foneria. 5

T’agrada recordar la teva infantesa? Doncs sí, en aquells anys es començava a anar a l’escola a partir dels 6 anys, i per tant de ben petit ja anava pels camps fent maleses d’infant. També convivint amb els cavalls de casa i l’aviram, era una manera de viure molt oberta i una miqueta lliure, dic això perquè la meva mare patia pels perills que hi havia, ja que a prop de la casa hi passava un rec, i per això em tenia més controlat, però el que és el perill d’ara que és el trànsit, en aquell temps pocs cotxes passaven per la carretera. També recordo anar amb el pare a portar la verdura que collíem al Born, era tota una excursió per a mi, semblava que fes un viatge i m’ho passava molt divertit. Quan acabàvem del Born, anàvem a esmorzar, el meu pare el feia de pagès i jo ho feia amb xocolata i melindros. Un fet de la meva infantesa que em va deixar molt trist i fotut, va ser la mort del meu avi matern “en Tinet”, el que tenia la foneria, quan jo tenia al voltant dels nou anys. Ell era una persona d’empenta, em va ensenyar tot el que sabia del seu ofici, era un manetes i tenia recursos per sortir-se’n en moments difícils de la seva feina. Jo tenia fal·lera per anar a casa els avis els caps de setmana, per vacances, sempre que podia era allà. El meu avi em deixava fer com els treballadors, però evidentment a petita escala, però poques vegades tenia un “no” ja que volia que jo decidís. Jo quedava extasiat quan veia aquell líquid vermell i calent amb espurnes, que abocava a la terra i després en sortia una peça de ferro ja acabada. Recordo unes paraules que em deia l’avi i que sempre recordo,: “Mentre tinguis deu dits a les mans, no et pots morir de gana”. En fi, vaig tenir una infantesa molt variada. Quins estudis vares cursar? Educació Primària i Batxillerat a l’Acadèmia Comercial de l’Hospitalet, i Maestria Industrial en la branca del metall a l’Escola Industrial de Barcelona. Com va anar la teva entrada al mon professional? Va ésser l’any 1967, vaig començar d’aprenent a l’empresa ROCAM d’aquí l’Hospitalet, concretament al carrer Barcelona davant de Can Sumarro. Vaig fer el Servei Militar a Sant Boi, i vaig treballar en diferents empreses, i em vaig creure que podia treballar per mi, que en aquell temps en deien “plantar-se”. Vaig muntar un petit taller de construcció de motlles d’injecció per plàstic, a la mateixa casa de pagès. Em vaig dedicar a la mecànica, ja que el meu pare em va aconsellar que no fes de pagès, perquè era molt pesat i també perquè 6

les terres que teníem eren de lloguer i les va deixar de conrear. Això va fer que muntessin una granja de gallines i es dediquessin a la venda d’ous. Aquells temps van ser molt durs per a mi, ja que treballava, estudiava i també anava a vendre ous. L’any 1969 es va enderrocar la casa de pagès, i vàrem construir una nova vivenda, i el local del taller, també és a on vivim actualment. El temps lliure sempre l’has considerat important. Els anys seixanta foren per tu molt actius en activitats de caire lúdic, oi? Sí bastant actius i molt importants. En aquells anys a l’Hospitalet Centre, tots teníem la nostra colla, de vegades érem tres i de vegades deu o dotze. Durant la setmana ens vèiem poc, uns estudiaven i d’altres treballàvem i estudiàvem, per tant era els caps de setmana quan teníem més temps per veure’ns i passejar Rambla amunt i Rambla avall. Els diumenges anar a missa, fer el vermut i, a la tarda anar al cinema a l’Hospitalet o a ballar a Barcelona. També fèiem les famoses trobades amb ball a casa d’algun de nosaltres, per cert, a la casa de pagès com que era gran, en fèiem bastants. Aquesta manera de passar l’estona no m’agradava gaire, i amb un grup d’amics vam decidir crear una entitat que realment canviès aquella apatia; fèiem excursions, anàvem al cinema, fèiem teatre, xerràvem, lligàvem i, sobretot, ens identificàvem com un grup al marge de l’època en què ens trobàvem. Aquesta entitat va néixer l’any 1963 amb el nom d’Alpha – 63, i malgrat tenir poc temps d’activitat, set anys, va marcar aquell moment de l’Hospitalet Centre, va esdevenir un fet cultural diferent i, segurament va ser un canvi en la política cultural de l’Hospitalet, una bona llavor. Per a algú que vulgui saber més sobre aquest canvi cultural a l’Hospitalet, hi ha editat un llibret amb el títol “Alpha 63, fets i llegat”, escrit per en Jaume Botey, i crec que el poden consultar a la Biblioteca de l’Ateneu. Després et vas casar .... Tal com he comentat, a l’Alpha-63 també es lligava, i fent teatre vaig conèixer la que avui és la meva esposa. Un cop vaig posar en marxa el petit taller, l’any 1971 ens vam casar. Cap a on va derivar la teva vida professional? Doncs tirant endavant el taller, i sí que va derivar de construir motlles d’injecció per plàstics, a construir motlles d’injecció de poliestirè expandit, el famós POREXPAN, dedicat a l’embalatge i també incorporant la construcció de matrius, fins a arribar a l’any 2006, quan deixo l’activitat i tanco el taller.

Els anys vuitanta canvies l’activitat lúdica per dedicar-te a l’àmbit social. Con va ser això? Tot i que creia que dedicar-me a la feina era molt important, ja que era la manera de tirar endavant la família, i potser et fa poc sociable, penses que quan deixis de dedicar-te al teu ofici la vida també segueix. Per això vaig mirar de combinar la feina i buscar un actiu complementari. Tot va començar quan, en ser soci de l’entitat Assistència Sanitària, vaig assistir a una trobada per tal de formar part d’un equip que expliqués a la resta de socis, el projecte de tirar endavant l’Hospital de Barcelona gestionat per l’entitat SCIAS, formant part del què s’anomena Cooperativisme Sanitari. Tot col·laborant-hi, arriba l’any 1986 en que hi ha eleccions per accedir al Consell Rector de SCIAS, i surto elegit per Cornellà, fins l’any 1998 en que acabo el mandat, tot i que segueixo col·laborant-hi. Com a Conseller d’SCIAS, entitat que formava part de FCCUC, entro a formar part com a vocal de la seva Junta Directiva l’any 1991 i fins el 1998. També a causa d’això, l’any 1994, passo a formar part com a Àrbitre Vocal, de la Junta Arbitral de Consum de Catalunya, activitat aquesta que deixo l’any 2010. El fet de tenir una filla, la Laura, amb discapacitat intel·lectual i que és usuària d’un taller ocupacional, em fa que hi col·labori intensament. L’any 1996 soc escollit president de l’entitat i resto en aquest càrrec fins l’any 2008. Durant aquest temps el taller es trasllada de l’esquerra de l’Eixample al Districte de les Corts, sota el nom d’Associació Taller Ocupacional Ariadna i Serveis per als Discapacitats. L’any 2007 col·laboro en la creació d’una federació amb el nom de Plataforma d’Entitats de Persones amb Discapacitat, al Districte de les Corts, i sóc nomenat secretari fins l’any 2011. I també has participat en altres entitats cíviques ... Doncs sí, sobretot al Districte de les Corts pel fet d’estar vinculat tant de temps amb el T.O. També a l’Hospitalet Centre en diverses entitats, però sobretot a l’Ateneu assistint al màxim de les activitats que s’hi fan. L’any 2013 en la representació de la Ronda de Mort a Sinera, també hi vaig col·laborar i participar. Entrant en un pla molt personal, gosaríem preguntar-te com vareu acceptar i conduir la discapacitat de la vostra filla. L’any 1974 va néixer la nostra filla Laura, al cap de poc temps se li va diagnosticar la seva discapacitat, va ser un cop molt fort ja que no penses que puguis tenir aquest gran problema. Els primers anys van ser fatals per acceptar un fet així, anant de metge en metge, rehabilitacions, fent-li proves, etc., etc. Els metges ens van aconsellar que tinguéssim un altre fill i, al cap de sis anysm vàrem tenir en Jordi. 8

Tenir un altre fill comporta no obsessionar-te tant amb la persona afectada, i un germà també l’estimula. Tant la meva esposa com jo mateix, vàrem creure de portar la Laura a l’escola “normal”, vàrem creure en la integració de la qual ara es parla tant. Aquí a l’Hospitalet va anar al Parvulari Santa Eulàlia, que està a la rambla de Just Oliveras i que ara és Tecla Sala. Tal com anava creixent va anar canviant d’escola, fins arribar als 18 anys en què la valoració de la seva discapacitat en un 65%, va comportar entrar en un Taller Ocupacional. Actualment té 40 anys, i al llarg d’aquest temps sempre hem intentat integrar-la el màxim possible a la societat. Un fill amb aquestes característiques et canvia la vida, veus les coses molt diferents, tens problemes però val a dir que també aprens coses molt valuoses. Ara, el proper repte que ens queda pendent, és preparar el seu futur. I un cop arribat a l’edat de la jubilació, com aprofites el teu temps? Participar en les entitats abans esmentades, ha fet que un cop arribes a la jubilació, puguis col·laborar-hi sense tenir cap càrrec de responsabilitat, i sense tanta pressió sobretot dels horaris. També a casa tens coses per fer, com fer bricolatge, llegir, anar al cinema, al teatre, etc., si vols no t’avorreixes. Tens altres “hobbys”? No sé si se’n pot dir hobby del viatjar, tenim una autocaravana i ens permet tot tipus de viatges sense anar estressats, l’altre és que faig col·lecció de sobres de sucre. Actualment se’t veu actiu en la vida de l’Ateneu. Com veus el dia a dia de l’entitat? Que hi proposaries? Procuro col·laborar i assistir a les activitats de l’Ateneu. El dia a dia el veig amb poca assistència tant de gent de fora, com dels mateixos socis, a les activitats que es duen a terme. És complicat que jo pugui fer propostes, per això hi ha una Junta Directiva que ja fa el dia a dia, però, amb una mica d’experiència en les entitats en que he participat i he tingut responsabilitats, el tema de la participació dels socis és complicada, és un tema problemàtic que tenen totes les entitats. Una proposta que segurament ja fa l’Ateneu, és buscar la màxima interrelació amb d’altres entitats.

ATENEU ELS POBLES OBLIDATS Presentació a càrrec de Marcel Fité Dinou escriptors són autors dels textos d’aquest llibre que porta com a subtítol “Una vall i 29 viles deshabitades”, editat enguany per Edicions Sidilla de la Bisbal d’Empordà. El llibre té una acurada impressió i va acompanyat d’unes notables il·lustracions de Llenas que ajuden a la comprensió del text i fan agradable la seva lectura. Xavier Cortadellas i Judit Pujadó són els coordinadors de l’edició, i ensems autors d’alguns textos. Com el seu títol indica, el llibre se centra en uns indrets on hi havia hagut unes poblacions plenament consolidades durant segles, però que per diversos motius van desaparèixer totalment o pràcticament, deixant el panorama de viles i valls deshabitades. El treball dels autors consisteix a recuperar les històries, les llegendes, els topònims, els noms i motius de la gent i les cases i altres circumstàncies que estaven oblidades, però no extingides de la memòria dels que hi havien habitat o hi tenien relació. El passat dos de desembre Marcel Fité i Argerich, un dels autors, va fer la presentació d’aquest llibre a la sala d’actes de l’Ateneu de Cultura Popular. Marcel Fité, lingüista i pedagog, ha treballat en diversos instituts com a professor de llengua i literatura catalanes, entre ells l’IES Apel·les Mestres de la nostra ciutat. També ha estat cap del Servei de Normalització Lingüística de l’ICE de la Universitat de Barcelona, així com autor de diversos llibres didàctics i literaris, com ara narracions, novel·la, descripcions de paisatges, etc. La seva gran afició a l’excursionisme i al paisatgisme ha propiciat la seva participació en aquest llibre així com en el que els mateixos coordinadors d’edició i editorial van publicar fa dos anys intitulat “Els pobles perduts”, que cal considerar com el precedent del llibre actual. Un fet singular d’aquest llibre és la inclusió d’un capítol, escrit precisament per Marcel Fité, ben diferenciat de la resta, ja que no es refereix a cap indret deshabitat i allunyat de les grans nuclis de població, sinó al carrer del Xipreret de la nostra ciutat, ubicat al bell mig de la gran conurbació metropolitana. Això no obstant, Fité creu que s’han oblidat fets relacionats tant amb aquest carrer com amb la resta dels primers nuclis habitats de l’Hospitalet que ell anomena Vila Vella. Aquest fou terme cordialment esmenat per la presidenta Matilde Marcé, la qua l en la presentació de l’acte va dir que aquí sempre se

n’ha dit Casc Antic. Com a un tast del que s’explica en el llibre, Fité va relatar alguna de les històries incloses, com la del poble que es va esfondrar poc després que els habitants havien pogut evacuar-lo a temps. alertats per uns estranys sorolls que sortien de les profunditats. O la d’un poble d’alta muntanya pirinenca, incomunicat gran part de l’any, en què el cens era molt majoritàriament femení a causa del fet que molts nois al néixer eren registrats com a noies per tal d’evitar-los haver de fer el servei militar. Joan Ferrer, rellevant soci de l’Ateneu, va participar en l’acte de presentació del llibre, fent-ne la introducció i efectuant diverses intervencions en el curs del col·loqui. Cal dir que el principal motiu de la seva presència era el fet d’haver estat interlocutor d’en Marcel Fité, a qui va proporcionar informació de primera mà sobre el carrer del Xipreret amb el que ha estat sempre vinculat. La pau que es respira en aquest carrer sorprengué molt positivament el conferenciant, que considera que pot parlar-se realment d’un poble. Com a prova, recollí els versos d’un dels poemes inscrits en les rajoletes adherides a les façanes de les cases, escrit pel nostre company Carles Farrés, que atorga a aquest carrer la condició de ser el més vell i bonic del seu poble. El col·loqui va comptar amb una àmplia participació dels assistents que o bé coneixien alguns dels indrets dels quals parla el llibre o bé volien aclarir dubtes sobre les causes del seu abandonament. Una de les explicacions més plausibles és la manca d’accessos assequibles per arribar a aquests pobles. Cal tenir en compte que en la majoria dels casos no és possible accedir-hi per cap camí transitable amb vehicles de rodes, inclosos els de tracció animal. En tot cas podrien tenir una oportunitat de renéixer si es dediquessin al turisme o a segones residències. Finalment, el conferenciant va ser àmpliament felicitat per l’interès que va suscitar la seva presentació, traduït en un notable nombre de signatures dels llibres adquirits en acabar l’acte. JAUME MIRÓ

Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” número 320, visita a la Fira de l'Avet d'Espinelves. Dijous 11 de desembre de 2014. El dijous 11 de desembre a les 8 del matí amb un cel sense cap núvol, vam emprendre el viatge fins a la població de Vic, on vam esmorzar. Des de Vic, sense sortir de la comarca d'Osona, ens vam traslladar a la bonica població d'Espinelves, on cada any abans de Nadal se celebra La Fira de l'Avet. A part de trobar moltes paradetes venent avets de totes mides, també en trobem d'altres de queviures, d'artesania, de joguines, etc. Espinelves té velles cases dels segles XVII i XVIII i l'església de Sant Vicenç construïda entre el segle XI i XII. A la Fonda Rita de Sant Hilari Sacalm ens serviren el dinar. LES EXCURSIONS DE L'ATENEU Voldria fer unes reflexions referides a les excursions del nostre Ateneu. Lamentem molt que, a les conferències i exposicions que s'organitzen, hi participin un nombre tan reduït d'assistents. Amb això no hi trobem solució; però el que considero que no és encertat assenyalar que aquesta manca de persones a les conferències i les exposicions sigui deguda al fet que es fan excursions. Les excursions són una activitat cultural i ateneística. Es coneixen comarques de Catalunya, poblacions, els seus museus, esglésies, ermites i centres culturals. S'apleguen un cinquantena de socis que passen el dia junts establint-se una bona relació i coneixença entre tots ells. El dia de l'excursió ens llevem ben d'hora - com recomanava en Guardiola – esperant la sorpresa del que ens oferirà el dia. Cal destacar que les excursions és l'activitat més nombrosa de totes les que es fan a l'Ateneu. EL SENYOR MIQUEL PATÓN Ja que hem fet un comentari sobre les excursions, hem de parlar també del senyor Miquel Patón. Aquest senyor (no és familiar meu), fa dotze anys que organitza les excursions regularment cada mes. Per preparar-les cal triar un lloc que tingui un interès cultural o artístic, que s'hi pugui arribar amb autocar, que no calgui caminar gaire i cal programar els horaris de visites. Cal cercar un restaurant que no estigui excessivament lluny de l'indret visitat, escollir el menú i que no sigui excessivament car, concertar el nombre de taules i distribuir els assistents, encomanar l’autocar amb

el nombre de places convenient i distribuir cada persona al seu seient. Cal estudiar on podem parar per esmorzar i, a cada parada de l'autocar ajudar a baixar les persones amb poca mobilitat. Abans de cada sortida, s'ha de fer el recompte de persones, atendre si algú es troba indisposat, preparar el full de ruta de l'excursió, amb el preu, seient de l'autocar i la taula del restaurant, cobrar a cadascú el preu de l'excursió i posteriorment pagar la factura del restaurant i de l'autocar. A part de les excursions, el senyor Miquel fa moltes altres funcions. El Dia del Soci fa la carta per a tots els socis, les envia, cobra el preu del dinar a tots els que ho sol·liciten i distribueix els assistents en les diferents taules. El dia de Sant Jordi, es preocupa de preparar el llibres propis de l'Ateneu i dels que es porten d'una llibreria exterior, està tot el dia venent-los i després passa comptes amb la llibreria i torna els sobrants. Quan hi ha una funció de teatre, ven les entrades. A la Festa del Reis Mags, rep els regals dels pares de les criatures, posa els noms, els numera, i anota el Rei a qui va destinat. Quan el Xipreret està preparat per imprimir, el porta a la impremta i els recull, quan estant acabats, els reparteix a mà, els sobrants els envia per correu. Confecciona el tríptic de les futures activitats per efectuar, els etiqueta i envia a tots els socis. Prepara els fulls de les activitats més properes. Es preocupa de les persones que s'inscriuen en les diferents activitats de l'Ateneu. Quan cal fer alguna compra, fa el pagament i en porta el control. Els dijous al matí obre l'Ateneu de 10 a 12 hores; però pràcticament hi passa cada matí de la setmana. També organitza visites culturals per Barcelona i rodalies. Si alguna vegada l'Ateneu dóna medalles al treball, en Miquel en té una de ben merescuda. La propera excursió es farà el diumenge 18 de gener, per assistir a la representació de: Els pastorets de l'Ametlla de Merola. Inscripcions com al més aviat possible perquè les places són limitades.

MARTÍ GUERRERO

INAUGURACIÓ DEL PESEBRE El mes de desembre va complir aquella dita “ Cada cosa al seu temps “ I com tantes altres, la nostra ciutat va guarnir la plaça de l’Ajuntament i els principals carrers amb dibuixos il·luminats. També alguns aparadors eren embellits amb motius nadalencs, entre els quals és habitual trobar-ne alguns importats d’altres països. Nosaltres, a l’Ateneu, continuem arrelats a les nostres tradicions. Tant és així que comcada any el dia de Santa Llúcia ( no obstant enguany va ser el dia 12 ), vàrem inaugurar dos pessebres, cada un d’ells amb el seu estil, però sempre molt bonics, amb una sèrie de detalls que demostren les hores que els seus autors hi han dedicat. Això és possible gràcies als nostres socis i amics .Josep Orquín i Joan Pol, els quals són uns pessebristes reconeguts. Com cada any per completar el conjunt de pessebres, l’Emili Bona ens va obsequiar exposant una obra seva en llapis, còpia del quadre Adoració dels pastors del pintor Miquelàngelo Caravaggio que traspua naturalitat i tendresa. Aquest dibuix de l’Emili va ser publicat en el Xipreret de desembre en caràcter de Nadala. Anava acompanyat d’un article seu en què feia una anàlisi de l'art que Caravaggio va transmetre a la seva obra. També com podreu comprovar Josep Maria Espinàs considera oportuns aquest i altres temes publicats el mes de desembre a la nostra revista. A nosaltres ens satisfà i ho agraïm. Des de fa un bon temps la poesia forma part de molts actes de l’Ateneu. Ens agrada escoltar què ens diuen i com ho diuen els nostres poetes. En aquesta ocasió tots els poemes eren dedicats al Nadal. La Matilde va fer una breu presentació dels autors menys coneguts, ja que ,entre d’altres,Verdaguer, Maragall, Martí Pol no necessitaven cap mena de presentació. La mostra recollia obres publicades des de finals del segle XIX fins als nostres dies, en les quals vàrem poder trobar matisos i estils de cada època. També vàrem poder gaudir dels matisos i sentiment què cada rapsode ens va saber transmetre al llegir-los. Vàrem escoltar les poesies en les veus de Matilde Marcé, Maria Rosa Ibañez i Dolors Nat, que com ja ens han demostrat en altres ocasions les diuen molt bé. L’acte va estar acompanyat per un bon nombre d’assistents que després vàrem compartir impressions i bons desitjos per les festes nadalenques. CARME JORBA

INAUGURACIÓ DE LA 64a EXPOSICIÓ DE L’AULA DE PINTURA Era dia feiner, tot just els pintors enllestien els últims treballs de l’any. Sent encara hora de fer feina, a 2/4 de 8 del vespre deixaren els llapis i els pinzells i passàrem tot el grup a la sala d’exposicions on havíem penjat els treballs que fins al moment i, des de l’inici del curs, vàrem poder enllestir per a aquesta ocasió. Un grupet de socis amb la presidenta de l‘Ateneu al davant, ja ens esperaven. La Matilde encetà els parlaments agraint als presents l’assistència a l’acte. Remarcà el fet de quedar sorpresa de la bona qualitat dels treballs que guarnien les parets, insistint que li agradaven molt totes les obres mostrades i la seva diversitat. En passar-me la paraula la presidenta, vaig fer èmfasi en les seves apreciacions remarcant l'alt valor i esforç que comportà poder presentar tan bones obres, amb tan bon traç i color amb les poques setmanes que portàvem de curs, de la qual cosa em sentia satisfet perquè això dóna sentit a la tasca cultural que l’Ateneu desenvolupa. Aquesta tasca la pot reconèixer tothom que passa pel nostre estatge i s’atura un instant a mirar, diria més, admirar el treball que la dotzena d’artistes, més o menys ensinistrats en l’art del dibuix i la pintura, ens mostren. Alguns són veterans d’altres cursos i altres són novells, en conjunt considero que tots demostren gran capacitat de treure el millor d'ells mateixos, possiblement en haver trobat l’ambient propici per a expressar el que porten dins del seu cap. El cert és que no m’ha costat gaire d’engrescar-los i encara espero veure més coses bones que, si Déu vol, podrem admirar a la 65a edició l’estiu vinent. Reitero la meva felicitació als artistes. Poca cosa es pot dir més de l’acte, va ser tot molt senzill, érem pocs, tots els artistes i alguns socis, però amb ganes de passar-s’ho bé, tal com així va ser. No hem d’oblidar la tasca que els més petits també van presentar, si passeu pels passadís de les aules, podeu admirar l’encant ingenu i la frescor espontània del menuts, amb una mitjana d’edat que tot just arriba als deu anys. No cal parlar de les obres, només cal mirar-les i entendre que també s’ho passen bé amb l’Emili. El treball dels grans romandrà exposat encara gran part del mes de gener, i el dels petits el podeu admirar fins al juny vinent. Val la pena fer la visita, al gener fa molt de fred al carrer, però a l’Ateneu s’hi està força bé, També podeu admirar els pessebres creació dels socis, senyor Orquín i senyor Pol. Són molt bonics i de gran qualitat artística. Us hi esperem. EMILI BONA

PARTICIPACIÓ A LES JORNADES SOLIDÀRIES Com altres anys, els dies 13 i 14 de desembre, en dates prenadalenques es celebraren les jornades solidàries a la nostra ciutat, una iniciativa de participació a la qual l’Ateneu sol ser present. La finalitat és cridar l’atenció per demanar als ciutadans la seva aportació donant allò que altres ciutadans necessiten; menjar i joguines. en aquest cas, queviures per a tots i joguines per als més menuts, una bona tasca que en aquestes dates fou encomanada a membres de l’Assemblea de la Creu Roja de la ciutat i la nostra Parròquia de Santa Eulàlia amb les quals l’Ateneu ja participa com a entitat col·laboradora. Van ser dos dies assolellats, la rambla de Just Oliveras, amb la bona temperatura, era plena de dalt a baix. L’Ateneu va participar amb tot un elenc d’artistes voluntaris, fent gaudir de les seves activitats els infants que es volgueren apropar a les nostres taules. En una hi havia un equip de maquillatge amb la Dolors Hermano al davant. Pintaren gatets, spidermans, pallassos, papallones i altres fantasies a les carones dels menuts. Mentre feien cua per a ser pintats, el dissabte l’Emili, el nostre mestre de dibuix, en una altra taula els convidava a dibuixar allò que més els agradava, la taula era plena de models, llapis de colors, papers per a fer les seves creacions, etc. Al final dels treballs marxaven contents amb les seves creacions acolorides i uns caramels. El grupet de participants es completava amb la presència de puntaires fent puntes al coixí, la senyora Rosalia Desirré el dissabte, i la senyora Maria López el diumenge, membres actives del Grup de Puntaires de l’Ateneu, i la Laura Farrés, el nostre patge reial, feia la seva tasca donant paperetes informatives als vianants que anaven passejant amb les criatures, per tal de fer-les saber que el dia 5 de gener els Reis serien puntuals a l’Ateneu. I poca cosa més a dir, només agrair als participants la seva col·laboració en tasques tan encomiables com és portar una mica de caliu humà i material al col·lectiu, desgraciadament cada vegada més nombrós, de persones, veïns nostres, que tant ho necessiten. ATENEU

CONFERÈNCIA Assimilacions reeixides i/o mig fracassades; el Països Catalans davant els estats Francès i Espanyol (1624-2014) El passat 26 de setembre vam tenir el privilegi de tenir a l'Ateneu, com a conferenciant, al senyor Josep Catà. Aquelles persones que venen habitualment a les nostres conferències de ben segur que el recordaran. Així dons, amb el record d'aquella primera conferència, el divendres dia 19 de desembre vam tornar a l'Ateneu per poder gaudir de la segona conferència que el senyor Catà feia a l'Ateneu. Si en la primera ocasió el senyor Catà ens va parlar de la repressió borbònica i de l'exili austriacista, com a resultat de la derrota catalana en la Guerra de Successió, en aquesta segona sessió ens va parlar dels intents d'assimilació (i per tant d'eliminació) que per part de l'Estat Francès i Espanyol s'han dut a terme contra els Països Catalans. La conferència es va dividir en quatre parts. En la primera d'elles ens va parlar sobre alguns tipus de model d'assimilació, entre els que va ressaltar, per la seva eficàcia, el model de l'antiga Roma, en que, tot respectant la idiosincràsia de cada una de les terres que va envair per construir el seu imperi, al final va aconseguir assimilar-les al seu model propi. Un exemple d'aquest sistema d'assimilació és el que ha dut a terme l'Estat Francès amb tots i cada un dels pobles i països que actualment formen part d'aquest estat. En aquest sentit vam entrar en la segona part de la conferència, en que ens va parlar de la manera en que, seguint el sistema romà, l'Estat Francès, finalment, ja al segle XX, havia aconseguit els seus objectius, deixant com a "residuals" els aspectes nacionals i identitaris d'aquestes petites nacions, centrant-se, evidentment, en el cas de la Catalunya Nord, on els catalans d'aquestes terres, actualment, ja se senten plenament identificats com a francesos, adoptant sense cap reserva l'idioma i la identitat de l'estat. Com a fet puntual i aclaridor del procés, el Sr. Catà va fer saber que abans de la Revolució, la població de França que parlava el francès habitualment voltava el 16 i 17 per cent. Tot i així cal aclarir que el procés no va ser fàcil i que els catalans del Nord s'hi van resistir, a voltes amb molta força, sent finalment la Revolució la que va iniciar el procés "real" i final que ha acabat en la situació actual, una Catalunya Nord gaire bé perduda.

La tercera part de la conferència va tractar de la situació del Principat dins de l'Estat Espanyol, des de que es va iniciar l'anomenat "anticatalanisme", als voltants del 1624, passant per la Guerra de Successió i la posterior repressió borbònica, de funestes conseqüències, i amb la pèrdua de la sobirania pròpia. Tot i així, al Principat hi va haver una resistència interna que va condicionar força el procés d'assimilació, demostrant que la vitalitat de la identitat catalana no era pas feble ni una casualitat, i que només podia caure per la força i per la injustícia. D'aquella primera resistència, en que fins i tot, en ocasions, part de la població va arribar a pensar que, tart o d'hora, en qualsevol moment es podia tornar a la situació anterior de la guerra (fet que desgraciadament no es va produir) en va sorgir una repressió si no més brutal, si més intensa i que en alguns moments va poder donar peu a creure que, al final, l'invasor havia tingut èxit. Afortunadament, la primera resistència deixà latent una llavor que va ressorgir de nou i amb força amb la Renaixença cultural i política (18331901) que van donar lloc, a primers del segle XX a la Mancomunitat i després al primer Estatut d'Autonomia, demostrant que la resistència catalana contra l'assimilació era forta i present. No es va oblidar de fer esment de la dictadura militar de Primo de Rivera, ni dels intents de la República de diluir les aspiracions catalanes ni del genocidi cultural i ètnic (entre altres) que va significar el franquisme i que va fer tan de mal. Va acabar aquesta tercera part de la conferència parlat de la Transició, que va anomenar "trampa" i que a hores d'ara, gaire bé tots ja hem pogut comprovar i verificar. Finalment va cloure la conferència parlant, breument, de la situació tan al País Valencià com a les Illes, situació que considera preocupant, però on podríem dir que es manté un bon grau d'esperança. En tenim un exemple en la Revolta Verda que ha provocat la tramposa Llei del Tercer Idioma a les escoles de les Illes Balears. Volem agrair al senyor Josep Catà el seu esforç i interès, i a tots aquells, lamentablement pocs, que van venir a la conferència, també els volem donar les gràcies per la seva assistència. CARLES FARRÉS I PINÓS 18

ELS MATINERS Un dels últims dies de l'any 2014, el dia 30, per ser exactes, a les 7 del vespre a l'Ateneu, vam omplir la sala d'actes. I això no passa gaire sovint i cal remarcar-ho, perquè feia molt goig! El motiu, el concert que ens van oferir els Matiners, presentat breument per la presidenta de l'entitat, Matilde Marcé, la qual va dir que ella no sabia cantar perquè de petita no n'hi havien ensenyat. Tot i que a fora feia un fred viu, els Matiners no es deixaren atemorir i van entonar diverses cançons en cant coral. Primer els més menuts, amb Els cinc gats, cançó on també utilitzaven les mans per fer-nos veure els bigotis dels felins: encantadors! A poc a poc van anar desgranant melodies cantades i, a mesura que ho feien, s'hi anaven incorporant veus de nens més grans. Al final, petits, mitjans i grans i les persones que omplien la sala, tots junts, vam cantar amb veu, mans i peus. Va ser un espectacle entendridor, alegre i divertit per part de pares, avis, amics i gent de l'Ateneu. Val a dir que tots els nens i nenes duien una samarreta amb un gall rialler dibuixat que els feia a tots plegats més alegres i infantils (d'aquí el nom dels Matiners, com els galls). Cal felicitar les directores de la joveníssima coral dels Matiners: Sílvia Bermans, Berta Carreras i Mònica Peig. També agrair i felicitar la col·laboració al piano de l'Aida Urgell. Aquest va ser un concert que ens tragué el fred de les orelles i ens va fer sentir, per uns moments, més infants, més innocents, més divertits i amb els cors més alegres. Vam acabar l'any tenint la sort de poder sentir, gaudir i compartir un concert entranyable! A tots ells moltes gràcies i a reveure! Ah, l'entrada era gratuïta, només s'havia de dur una joguina perquè la Creu Roja la lliurés als nens més necessitats. Aquí els assistents també van ser generosos. Moltes gràcies. M. DOLORS NAT I PÌNYOL

DE CLAVÉ A CANDEL El passat dissabte dia 13 de desembre, a 2/4 de 7 del vespre, al Barcelona Teatre Musical, va tenir lloc el festival que el món de la cultura va retre a Francesc Candel en commemoració del 50è aniversari de la publicació del llibre Els Altres Catalans. L’acte, al que va assistir força públic, es va dividir en dues parts. La primera va començar amb la interpretació de la sardana De Clavé a Candel, de Josep Mut, a càrrec de la Banda de la Sociedad Musical de Ademuz. No oblidem que Candel era originari de la comarca valenciana anomenada el Rincón de Ademuz. Posteriorment, la Coral d’aquesta societat musical va interpretar unes Albadas, peces poéticmusicals típiques de la comarca. La primera part va cloure amb la cantada de diverses havaneres, per diferents corals, i l'espectacular interpretació que el grup Amar Mende va fer de les peces Al Vent, de Raimon i Per tu ploro de Pep Ventura. La segona part va ser espectacular ja que a l’escenari es van aplegar més de 300 persones entre músics, de l’esmentada Banda de la Sociedad Musical de Ademuz i de la Banda Simfònica de Cerdanyola, per un cantó, i per un altre, un aplec de més de vuit corals catalanes que van Inter.pretar, conjuntament, diverses peces catalanes, clàssiques de coral, com per exemple La Maquinista, Cançó d’amor i de guerra o La Santa Espina. Us preguntareu el motiu pel qual fem esment d’aquest acte al Xipreret? És ben senzill. L’organització d’aquest festival va demanar a l’Ateneu si algun membre del Grup de Teatre Margarida Xirgu podia ajudar-los tot assumint el paper de presentadors. I així va ser que, gairebé com si fossin veritables professionals, l'Helena Farrés i en Gerard Miró van conduir la presentació d’aquest impressionant acte cultural en una vetllada memorable. ATENEU

COL·LABORACIONS DECIDIR-SE NO ÉS PAS MAI FÀCIL Els comptes no surten. El balanç no hi ha manera que quadri. En Ramon creu que el problema està en els actius financers, però no sap trobar-ne el desllorigador. Ja són dos quarts de vuit del vespre i a l’oficina només hi queden ell i la Maria Rosa que, asseguda davant seu, es mira de reüll, amb preocupació, les gesticulacions i els esbufecs que, de tant en tant, fa el seu superior. A més, el nota tens i veu que té la cara vermella com un perdigot; juraria que li surt fum del cap i tot, de tant rumiar. —Ramon, no seria millor que ho deixessis? És tard, estàs cansat, nerviós i enfadat. En aquestes condicions els números no es veuen pas gens clars. Les xifres demanen calma. —Sí, potser tens raó, però si no resolc aquest embolic estaré amb l’ai al cor tota la nit. Sense dormir. Ho veig a venir. —No t’hi escarrassis home! Encara queden tres dies per presentar el balanç i segur que demà, que estaràs més fresc, et sortirà tot a la primera. —Sí, sí, d’acord. Millor que ho deixi i me’n vagi cap a casa. —T’hauries d’esbargir una mica, però. Per què no aprofites avui per, amb una esgarrapada, venir a veure la meva col·lecció de fotos del romànic català? Així duràs a terme, d’una vegada per totes, la promesa que m’has fet no sé pas quants cops i mai has complert. —Ah! Em sembla perfecte. Som-hi! La Maria Rosa sap que el seu superior, que supera de llarg la cinquantena, alt, calb, prim, gris, tímid, dubitatiu i amb cara de bona persona, a més de problemes amb les xifres en té amb la família. No s’entén amb la dona, partidària de fer vida social i, per tant, de sortir a les nits cada dos per tres, mentre ell prefereix quedar-se a casa. A més, per si no fos prou, fa una colla d’anys que no té notícies del seu fill que va abandonar la llar paterna després d’una forta baralla. Tot plegat, provoca que visqui amb una amargor soterrada que se li reflecteix de tant en tant al rostre. Des que va entrar a l’empresa amb vint-i-set anys, en fa dinou que la Maria Rosa és la secretària d’en Ramon, el cap de comptabilitat. Soltera, viu en un pis de l’Eixample barceloní, herència dels pares, massa gran per a ella sola. Dedica la majoria dels caps de setmana a recórrer el país, amb alguns amics, en busca de tresors del romànic català, del qual és una apassionada, que engrandeixin la seva col·lecció fotogràfica. 21

Una vegada arribats al pis, després d’encendre els llums, es dirigeixen cap al menjador, on es pot veure un mobiliari clàssic ben conservat, així com algunes fotografies de monestirs catalans en dues parets. —Seu, seu, mentrestant prepararé unes galetes. —No cal, gràcies. No voldria ser una molèstia. En Ramon va per asseure’s quan la Maria Rosa exclama. —No, sisplau, seu en aquesta altra cadira. És la teva. “La meva? Què vol dir això?”, es pregunta en Ramon, que ha quedat ben desconcertat. Aprofitant que la dona ha sortit del menjador, s’asseu a la “seva cadira” amb totes les precaucions, ben encarcarat. Quan la Maria Rosa torna, porta una safata amb galetes, bombons, dos gots i una ampolla de moscatell. Ho deixa tot sobre la taula i li posa al costat un tovalló de roba. En Ramon se l’ha de mirar dues vegades: du una “R” gravada. La inicial del seu nom. Es sorprèn, però no hi dona importància. —Aquest és el teu got. S’ha esperat intacte a què tu vinguessis algun dia. —El meu got? Ara sí. La “seva” cadira, la “R” al tovalló i el “seu” got, són massa coincidències que en Ramon interpreta com una declaració —de fidelitat?, d’amor?—. De cop, comença a suar i a posar-se neguitós. Mentrestant, la Maria Rosa es fa la distreta —s’ha adonat de l’estat de torbació en què es troba l’home— i amb coqueteria comença a girar pàgines dels àlbums —n’hi ha sis!— i a explicar fets i anècdotes de les seves excursions per Catalunya. En Ramon, tot i que fa per prestar atenció, està absent. Se n’ha anat, mentalment, enrere en el temps i en l’espai. Al despatx, fa una pila d’anys. És ara que comprèn les mirades furtives que li enviava la seva secretària, així com també algunes frases dites amb segones intencions. I també recorda les ullades luxurioses que ell feia a la noia, jove i de bon veure en aquella època. Se li anaven els ulls. “M’he passat la vida badant”, es diu en Ramon. “Vaig deixar perdre un tren que m’hauria canviat la vida”. De sobte, una allau de dubtes l’aclaparen: “M’arrisco a insinuar-me? Li faig suggeriments íntims? Encara hi sóc a temps? Ara bé, i si em rebutja? Llavors, quin ridícul m’espera! Si no m’he decidit en tots aquests anys... Potser millor no dir res i, tant aviat com pugui, me’n vaig d’aquí. Però, i si... Per Déu!, què faig? Bufff!” PERE JUHÉ I ORIOL

ANECDOTARI Abans, en els wàters de les oficines i centres de treball, no hi havia paper de vàter, ara anomenat paper higiènic. Ni a les cases tampoc, almenys a ka meva. Recordo que tallàvem paper de diari a quadrets i el penjàvem d’un ganxo que hi havia a la paret del “excusado”. Tant era així, que mentre t’hi asseies per fer la teva feina, anaves llegint un dels trossets de paper i, si la notícia era interessant, buscaves el trosset de paper que podia ser la continuació d’allò que estaves llegint, de tal manera que, naturalment, t’hi estaves més del compte, almenys els que ens agradava llegir, fins que algú trucava a la porta i deia: -Que trigaràs gaire? -No, responies ràpidament. Ja surto. -Afanyat, encara deien. Fa una hora que ets aquí dins i els altres també tenim necessitat d’entrar-hi. Després veies que no er tant així, però el cas era fer-te la pasqua. Corries com un boig i sorties del que ara anomenem lavabo.. No sé si ve a compte, però una vegada vaig demanar, en una perruqueria, per anar al lavabo i em van dir: -Al fons a la dreta! Jo que hi vaig, i la sorpresa va ser grossa, ja que en aquell quartet efectivament hi havia un lavabo, res més. La vergonya va ser meva, ja que, quan la persona és jove, aquestes coses sempre fan una mena de no sé què, vaig sortir per demanar on era el vàter. A la casa on jo treballava, naturalment tampoc no hi havia paper als lavabos i, com que t’ho havies d’arreglar d’una manera o altra i sempre dissimulant per allò de la vergonya i ves que diran, agafàvem paper de copiar (del que col·locàvem després del paper carbó i abans de l’imprès original), en dèiem paper de ceba, era primet i finet. Anava molt bé. Però vet aquí que una vegada, i recordo molt bé qui era, us ho diré de totes maneres, va venir a fernos una visita el mestre Joaquin Rodrigo, el músic i compositor. Naturalment se’l va rebre amb tots els honors. Però tot d’una, sento aquesta conversa entre dos caps o “jefes” com abans en dèiem: -On has anat abans amb el mestre?, preguntà un d’ells. -L’he acompanyat al lavabo, contestà. -A fer majors o menors?, insistí el primer. -Suposo que majors, perquè m’ha demanat paper. -I tu què has fet? Ja en tenies? -No, però li he dut un programa del Palau de la Música. -I n’ha tingut prou?, tornà a insistir. -No, perquè li he hagut de donar el sobre que m’ha demanat.. Aquesta conversa em va fer petar de riure i naturalment, en explicar-lo a les altres companyes, que entre totes, no sabíem com mirar-nos al tan admirat mestre Rodrigo. AMPARO PUJADAS

LA MARI

La meva mare va morir el dia 12 de juny... i qui era? La Mari. Una persona que va venir d'Extremadura i que sempre es va sentir d'aquí, del seu carrer, de la seva ciutat i de Catalunya. Del seu carrer sobretot, on va viure i va morir, per voluntat pròpia, i on van néixer les seves filles. Com a filla vull agrair a tot el carrer Xipreret haver estimat la meva mare, ella es sentia estimada i respectada per tots. Us estimava molt a tots, em consta, el Romualdo, la Rita, la Paquita, la Lali i la Lolita. Li haig d'agrair sobretot a ella haver estat amb la meva mare fins al final; quan nosaltres tres no teníem ja forces ni físicament, ni psíquicament, ella la va cuidar i estimar, i a nosaltres ens va donar suport en tot. No tinc paraules, de veritat, estic orgullosa de venir d'on vinc, del meu carrer que estimo tant i dels seus veïns, encara que vagin canviant jo puc tenir al meu cor molt presents a tots els que ja no hi són. Moltes gràcies a tots, us portaré sempre al cor a tots. Sobretot per haver fet feliç la meva mare que per a mi i les meves germanes era i és una part del nostre cor que ens falta. Gràcies també per haver-la tinguda present en el pregó de les festes. Això ho tenia pensat fa mesos, fins ara no he pogut fer l'escrit. Ens teniu a les tres filles de la Mari pel que us faci falta a tots, ara i sempre.

EMILIA SOTERAS CARRASCO

El nom i la cosa: LOTERIA Gener és un mes fred, de peus a terra. S’han acabat les dolçors del Nadal i les il·lusions de cara l’Any Nou. L’empenta i els propòsits ara ens mouen més que mai; la sort de la loteria ja s’ha repartit, i cadascú ha de fer amb el que compta, amb el que té, segurament el mateix que tenia abans de comprar la seva participació en la sort d’un determinat nombre. Al cap i a la fi, només en cassos extrems la loteria opera un colp de timó en la vida de l’afavorit. Tanmateix, aquesta cosa amb què “juguem” a les acaballes de cada any, s’ha instal·lat en la vida de tothom per més desenganyat que algú digui ser-ne, fins i tot en el supòsit que no s’hi jugui ni un cèntim. L’enrenou que genera al nostre voltant durant unes setmanes arriba a totes les llars. Fet i fet, la loteria, aquest nom relativament modern, s’ha convertit en un sinònim de sort. La “sort”, que els publicistes catalans, seguint la nostra tradició front al gordo del castellà, han representat en femení, com una dona somrient i generosa, amiga de tothom. Però, ai, això de la sort va com va i depèn de molts factors. I al remat, si cap de les paperetes que hem jugat no han segut premiades, després de la decepció inicial, potser ens sentim més afortunats que mai en recordar tot allò de què gaudim. Als temps que corren, quan trobar un bon treball és difícil inclús per a un jove, diem llavors que “li ha tocat la loteria”. El mateix per cert que quan algú aconsegueix la jubilació anticipada. Són assumptes en la vida del personal que valen la pena, que mereixen una preparació. Sí, cal esmerçar-hi esforç, treball, voluntat en una paraula: donar oportunitats a la sort. Sense escarrassar-se, és clar. Hi ha, tanmateix, l’enderiat, que ho aposta tot en alguna suposada “sort grossa”, i “s’ho juga a una carta”... L’escèptic no caurà mai en aquest parany perquè no creu en cap bé absolut, i dispersa el seu interès en més d’un propòsit. Anirà fent i provant si l’encerta, tot seguint el model d’aquell auriga que reportava un filòsof de la Grècia clàssica com a personificació del savi. Recordem que els fundadors de les Olimpíades comptaven entre llurs jocs les competicions de carros tirats per dos cavalls. L´èxit del conductor o auriga depenia per tant del domini ferm i segur dels extrems, que eren per al clàssic grec el cavall de les passions i el del senderi. I de l’atzar. O sigui, de la bona sort, oi? ANTONI PRATS

MOLTES GRÀCIES, SENYOR ESPINÀS Reproduïm la columna que el senyor Josep Maria Espinàs va publicar el passat 4 de gener al Periódico de Catalunya. En el seu escrit elogia la bona tasca que, des de fa anys, duem a terme en la puntual publicació del butlletí Xipreret. Li agraïm de tot cor les seves amables paraules que ens animen a seguir treballant amb empenta i il·lusió. ATENEU

HO SABÍEU? QUAN ÉREM ESCLAUS

El tràfec d’esclaus a la Roma imperial era un negoci normal i pròsper. Des de l’emperador fins a l’últim vassall, si es tenien prou diners, qualsevol podia comprar un esclau. Eren considerats uns servidors barats i els encomanaven les tasques més baixes i pesades; eren mal alimentats, mal vestits i no tenien cap dret a formular la més mínima queixa; ans el contrari, si ho feien el càstig més lleu era que els assotessin. L’arribada del cristianisme no va acabar, ni de bon tros, amb la compravenda d’éssers humans; aquesta pràctica cruel i injusta va perdurar fins més enllà de l’Edat Mitjana, barrejada amb la servitud. Al segle X, el port de Barcelona era un dels principals llocs de trànsit d’esclaus del Mediterrani occidental, amb destinació, principalment, a la Còrdova musulmana. Pel maig de l’any 985 els barcelonins patiren en les seves pròpies carns les penalitats d’ésser esclaus. El cabdill cordovès Almansor, al capdavant d’un poderós exèrcit, principalment de cavalleria, es va presentar al Pla de Barcelona aprofitant la debilitat del regne dels francs i la mala relació del rei franc Lotari amb el comte Borrell. Després de sis dies de setge, va entrar a Barcelona a sang i foc, va incendiar la ciutat, confiscant les seves riqueses i assassinant a gran part de la població. Quan, per fi, al cap de sis mesos es va enretirar, s’endugué com a esclaus centenars de barcelonins. Però dos segles més tard, l’any 1231, quan Jaume I va conquistar Mallorca, fou la totalitat de la població musulmana la que va ser venuda com esclava a Barcelona. El 1355 es va obrir la plaça Nova, enfront de la Catedral, i s’hi va instal·lar el lucratiu mercat d’esclaus. Als segles XIII i XIV el tràfec d’esclaus a Barcelona era molt notable i, com qualsevol altra mercaderia necessitava, a més a més de venedors i compradors, financers o banquers que l’asseguressin. Un d’aquests fou Andreu Creixells, que entre els anys 1453 i 1467 va assegurar 34 transaccions de compravenda d’éssers humans. Els esclaus d’11 a 30 anys, els assegurava amb quantitats de 30 a 84 lliures per persona i les esclaves embarassades entre 40 i 70 lliures. Els esclaus, en 28

aquesta època, no eren tan sols moros, sinó també russos, búlgars, tàrtars i especialment grecs, capturats pels mercenaris coneguts com almogàvers. El 1431 el cens d’esclaus a Catalunya era de 1748, assegurats per la Generalitat, dels quals, 1.255 vivien a Barcelona. Encara que, com ja hem dit, en general feien els treballs més durs, alguns menestrals o artistes els compraven com a aprenents. L’esclavitud va perdurar molt de temps encara. Als Estats Units la va abolir Abraham Lincoln, amb la Proclamació d’Emancipació l’any 1863. Fa, com qui diu, quatre dies que hi havia esclaus als països avui amants i defensors de les llibertats democràtiques. Malauradament, encara avui, en alguns països orientals o africans, segueix existint una esclavitud més o menys encoberta. I nosaltres, que ens creiem lliures, ho som de debò? L’anhel de poder i de diners esclavitza a alguns. I tots som esclaus de les noves tecnologies que, diuen, ens faciliten la vida, però que en realitat ens la compliquen, ja que no sabem viure sense els televisors, ordinadors, mòbils, etc. d’última generació. ANTÒNIA CALDÉS

BIBLIOTECA Aquest mes us proposem uns molt bons llibres:



Col·lecció complerta de l’obra de Josep Pla (Edicions Destino)

Recordeu que el podeu demanar en préstec, així com tots els altres llibres dels quals disposem. ATENEU

---------------------------------------------------------------------------------------------------

AVÍS: JA PODEU PORTAR ELS XIPRERETS DE 2014 PER RELLIGAR.

POESIA L'OBLIT? No, no hi va haver copes de vi entre nosaltres. Però arribàrem al raïm! La vinya no era nostra i va restar tot el raïm al cep... Podran els nostres llavis oblidar-se d'una vida tastada bes a bes?

BATICOR EL temps, llenyataire pel bosc dels records, m'ha portat branques i soques a la llar del cor, on ja saps que la nostàlgia em va encendre el foc. Un dia hauré de sentir-li ociosa la destral, perquè arrels a flor de terra i sens tu ésser-hi ja... pobra història del bosc, erma i sense replantar! Xavier Casp

Nota.- El poeta Xavier Casp va néixer a Carlet, poble de la Ribera Alta, el 7 d’octubre de 1915 i va morir a València l’11 de novembre de 2004. Amb motiu del centenari del seu naixement, li publiquem aquets dos breus poemes continguts en el recull Jo sense tu (1948)

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Dolors Nat. Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Carles Farrés, Martí Guerrero, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Jaume Miró, M.Dolors Nat, Antoni Prats, Amparo Pujadas, Emilia Soteras.

Amb la col·laboració de:

Miralls, armaris, i accesoris de bany Ceràmiques i Gres Griferies i sanitaris Escalfadors a gas i termes elèctrics Accesoris de coure i llautó per lampisteria Tubs de coure, ferro, P.V.C. i politilé Calderes, radiadors i accesoris per a calefacció

C/. Major, 9 – 08901 L’HOSPITALET DE LL. Teléf. 93 337 00 70 – Fax 93 261 24 49 E-mail: awyca@awyca.com ·

Amb la col路laboraci贸 de: