15 02

ANY XXXVI– Núm. 388 FEBRER 2015

€

DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE FEBRER DISSABTE 14, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 322, visita al Museu de Trens en Miniatura de Santa Eugènia de Berga. Inscripcions dimarts dia 3.

DISSABTE 21, a 2/4 de 7 del vespre, concert a càrrec de Àngels Mateo & Friends.

DIJOUS 26, A 2/4 de 8 del vespre, xerrada-col·loqui El dret a morir dignament 1 (El testament vital), a càrrec de la Sra. Teresa Gol de l’Associació pel dret a morir dignament (Entitat fundada pel Sr. Salvador Paniker).

PROGRAMACIÓ PER AL MES DE MARÇ DISSABTE 7, al matí, Visita cultural guiada a les caves Ferré i Catasús de la Granada amb degustació i dinar. Inscripcions i pagament fins al dia 23.

DISSABTE 21, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 323, visita amb trenet a la Vall d’en Bas i calçotada a Olot.

Inscripcions el dia 10.

DISSABTE 21, com cada any organitzarem actes pel Dia Mundial de la Poesia. Ja us anirem informant.

DIMARTS 24, a 2/4 de 8 del vespre, xerrada-col·loqui El dret a morir dignament 2 (La situació legal a casa nostra i a Europa), a càrrec de la Sra. Maria Benitez, presidenta de l’Associació pel dret a morir dignament.

TALLERS CURS 2014-2015 ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades

Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL

El passat 27 de novembre es va aprovar una important reforma fiscal, en l’àmbit de l’Estat espanyol, a partir de la qual totes les entitats no lucratives hauran de declarar l’Impost de Societats en l’exercici 2016. Això vol dir que, en aquest 2015, cal portar una comptabilitat de doble partida, que deixi ben clar quin és el patrimoni, quins són els actius que es posseeixen i quins són els deutes que es mantenen.

Ens afecta aquesta reforma a l’Ateneu? Sí, ens concerneix totalment. De fet, cap entitat, per petita que sigui, s’escapa de l’obligació de presentar la declaració de l’Impost de Societats l’any que ve. Per part nostra, tot i que partim de l’avantatge que fa anys que duem una comptabilitat de doble partida, tal com es requereix, les noves directrius fiscals ens suposaran una càrrega administrativa suplementària, que haurem d’analitzar quin impacte tindrà en el dia a dia de l’entitat.

D’altra banda, us avancem que el dia 21 de març, tenim previst celebrar el Dia Mundial de la Poesia. Ens plantegem fer-ho, si les coses no es torcen, amb un format diferent i més atractiu del que és habitual. En aquests moments, el programa encara s’està confegint.

Us mantindrem informats.

FEBRER

PORTADA FITES DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA EL TANCAMENT DE CAIXES 1.- Introducció La pèrdua de les colònies d’ultramar per part d’Espanya (1898), en plena era imperialista, quan tots els estats europeus no tan sols conservaven les que ja tenien, sinó que les ampliaven, va tenir una gran repercussió i el govern espanyol del conservador Silvela — successor de Cànovas— necessità el màxim de suports per refer-se del desastre. És per aquest motiu que es mostrà complaent amb el regionalisme moderat català —nomenà Duran i Bas, ministre de Justícia, i al doctor Robert, alcalde de Barcelona—, sempre i que n’obtingués la necessària col·laboració.

La bona disposició del govern espanyol, tanmateix, no passà de ser un gest de bones intencions. Les peticions catalanes d’un concert econòmic semblant al basc, d’una diputació única per a Catalunya i d’un port franc per a Barcelona, acceptades en un principi, varen ser rebutjades. Pitjor encara: s’apujaren els impostos estatals, amb la finalitat d’eixugar el dèficit que havia deixat la guerra colonial. Per tot plegat, la decepció al nostre país va ser molt gran. La decisió s’interpretà com una agressió i com la persistència dels vells errors centralistes de sempre.

2.- L’esclat de la protesta En aquest context, els sectors econòmics catalans, que havien col·laborat àmpliament en el finançament de les guerres colonials, es revoltaren. Ho feren juntament amb les classes mitjanes i productives.

No els costà gens posar-se d’acord per crear un moviment civil contra la reforma tributària del ministre d’Hisenda Villaverde. Les accions de refús s’iniciaren el 21 de juny de 1899, just després de la presentació del projecte de pressupostos al Congrés.

Els gremis de Barcelona, agrupats en la Lliga de Defensa Industrial i Comercial, que presidia Sebastià Torres i que tenia com a secretari a Marià Pirretas, van ser els qui van polaritzar el moviment de protesta. Inicialment, amenaçaren de boicotejar el pagament del gas i de l’electricitat si s’apujaven les tarifes; posteriorment, es negaren a pagar els nous arbitris municipals i, a primers de setembre, 2

començaren la vaga de contribuents, animada per la premsa catalanista i republicana. A aquesta negativa a pagar els impostos a l’Estat se la denominà “tancament de caixes”.

3.- Incidents en la visita de l’esquadra francesa Una anècdota que demostra l’estat de coses d’aquells dies, es produí durant la visita que una esquadra francesa féu al port de Barcelona pel juliol de 1899. En una funció dedicada als visitants, en entrar l’almirall francès al teatre, l’orquestra va tocar la marxa reial espanyola, que va ésser rebuda pel públic amb grans protestes i xiulets. Aquest fet va provocar una gran irritació en l’opinió pública espanyola, que descobria amb estupefacció que hi havia un racó de la Península que preferia parlar una altra llengua i venerar altres himnes i banderes.

4.- El desenllaç de la revolta Davant l’èxit inicial aconseguit pel tancament de caixes i, sobretot, davant del perill que la protesta s’estengués a altres ciutats d’Espanya, el govern adoptà aviat mesures de repressió, que produïren una gran indignació a Catalunya. A causa d’aquestes disposicions, s’adheriren al moviment el Foment del Treball Nacional, la Cambra de Comerç i d’altres entitats ciutadanes, com l’Ateneu Barcelonès.

D’altra banda, el to anticatalanista amb què va ser tractat el conflicte en el Congrés abocà molts diputats catalans, que havien donat suport, inicialment, al nou sistema tributari, a fer un front comú amb republicans i reformistes. El 28 de setembre, Polavieja, ministre de la Guerra, no tingué més remei que dimitir, una vegada constatat el fracàs del seu projecte regeneracionista, ideat per atreure als catalans. La vaga gremial era total a Barcelona.

A començaments d’octubre, un cop acabats els terminis de pagament, sense que els catalans abonessin les contribucions, el doctor Bartomeu Robert, alcalde de Barcelona, es negà a autoritzar l’embargament dels morosos. Tanmateix, després de signar, a prec dels gremis mateixos, els primers expedients d’embarg, ja que hauria estat pitjor no fer-ho, i pressionat pel govern espanyol, dimití enmig de l’admiració ciutadana i d’un clima de protesta popular al qual s’afegí el tancament general del comerç el dia 13 d’octubre. Deu dies després, el 23, Duran i Bas plegava del càrrec de ministre.

3

L’endemà, el 24 d’octubre, el govern espanyol va suspendre les garanties constitucionals a la província de Barcelona i al cap de tres dies hi declarà l’estat de guerra. La dissolució de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial en fou la conseqüència. De totes maneres, com que ni amb aquestes mesures no es podia vèncer la protesta passiva dels gremis barcelonins, s’assimilà la resistència al pagament dels tributs al delicte de sedició.

L’empresonament de cinc botiguers morosos l’1 de novembre va provocar de nou el tancament general del comerç, el dia 9, fins que s’aconseguí la llibertat dels detinguts. La protesta s’havia estès a Sabadell, Manresa i Vilafranca, però la situació es va fer insostenible, i el 18 de novembre els gremis decidiren posar-hi fi. La repressió del moviment havia arribat a tal extrem que els seus directors cediren i les contribucions del trimestre es pagaren. L’acció de protesta acabà en una derrota, però l’èxit de la mobilització implicà una victòria popular i fou molt important pel reforçament del catalanisme.

PERE JUHÉ I ORIOL

Fonts d’informació: Termes, Josep. “(Nou) Resum d’Història del catalanisme”. Barcelona 2009 Fontana, Josep. “La formació d’una identitat”. Barcelona 2014 Rovira i Virgili, A. “Resum d’història del catalanisme” Barcelona 1936 Balcells, Albert. “Història del nacionalisme català”. Barcelona 1992 Diccionari d’història de Catalunya. Barcelona 1997 Fotos: Coberta: Gravat sobre el tancament de caixes el 1899 Interior: Manifestació sobre el tancament

4

CONVERSES

Avui conversem amb les germanes Núria i Concha Pozo que regenten una botiga al carrer de Barcelona de la nostra ciutat. Creiem que ens poden orientar en matèria d'alimentació.

Sabem que sou filles de l'Hospitalet. Ens agradaria saber si tot el vostre ensenyament es va desenvolupar a la nostra ciutat o el vàreu completar en algun altre lloc.

Vam créixer al Barri Sanfeliu de l'Hospitalet, i és allà on va començar la nostra formació.

El col·legi en el qual vam fer el que aleshores era parvulari i EGB, es deia Col·legi Goya situat al carrer de Sanfeliu. Des de les finestres es podia veure el que fa anys era el Camp de futbol del CF Sector Sanfeliu i tota una extensió de terreny que a la primavera s'omplia de roselles vermelles.

Però la nostra formació no va ser només a l'escola, al barri també comptàvem amb l'Aula de Cultura on una generació de joves, que lluitaven per canviar el nostre entorn, feien tot el possible per submergir-nos en el món de la literatura, de la música, de la dansa, de la natura...

Aquesta és una etapa de la nostra vida que totes dues recordem amb molta dolçor.

5

Després vam continuar els nostres estudis a l'INB núm. 5 i a l'institut de Bellvitge.

L'INB núm. 5 va néixer el curs 1979-80 per atendre les necessitats d'escolarització del barris de Pubilla Casas i la Florida i inicialment consistia en uns barracons situats en un solar del barri del Polígon Gornal.

Els nois i noies que anàvem a aquest institut, comptàvem afortunadament amb un servei de transport escolar que feia una ruta des de casa al centre i, en sortir del centre, als diferents barris on vivíem els alumnes.

La meva germana i jo encara recordem com s'enfangava tot quan plovia... però sobretot tenim un grat record de la il·lusió i la vocació dels professors i de l'ambient en general. Ens va tocar viure un etapa molt especial de la nostra història, amb moltes coses per fer, moltes per aprendre i moltes lluites a sostenir.

L'INB núm. 5 es va traslladar al barri de Sanfeliu, a la plaça dels Cirerers, el curs 1983-84. Però aquesta és una altra història...

Actualment teniu una botiga que no sé com classificar. En el vostre rètol figura el nom ORGÀNIC. I anuncieu aliments, espècies, herbes, te. Parleu-nos-en una mica.

Orgànic L'H (que és el nom complet de la botiga) és una herbodietètica, és a dir una botiga d'herbes, espècies, alimentació dietètica i complements alimentaris. També és una ecobotiga perquè oferim tot un ventall d'aliments ecològics, des de fruita i verdura, passant per llegums, pasta, pa, fruits secs i una àmplia selecció de tes d'arreu del món, així com diverses línies de cosmètica. Tot això en un espai que intentem que sigui diferent, acollidor, càlid i amb un tracte al client que volem que sigui personalitzat, és a dir, que l'adaptem a les necessitats específiques de cada persona. Estem en un constant intercanvi d'idees amb els nostres clients, que d'aquesta manera, han passat a formar part del procés de creació del nostre projecte.

Com se us va acudir muntar aquesta classe de negoci? Des de quan el teniu obert?

En primer lloc hem de dir que la idea de crear una empresa sorgeix de la necessitat de tenir una feina. L'empresa per a la qual treballava abans, va fer un ERE pel desembre del 2012 i va despatxar gairebé tota la plantilla. La meva germana, la Núria, també feia temps que es trobava sense feina. Això, juntament al fet de pertànyer a un segment de la població, dona, major de 45 anys, que està pràctica6

ment exclosa del mercat laboral, ens va animar a tirar endavant aquest projecte.

Ens vam decidir per aquest en concret (havíem valorat dos projectes més) després d'estudiar dades del Ministeri d'Agricultura, Alimentació i Medi Ambient sobre l'evolució de la superfície de producció ecològica i dels productors, elaboradors i comercialitzadors i d'estar plenament convençudes que el mercat estava en franc creixement. Per descomptat també vam fer un estudi de la viabilitat del projecte amb l'ajuda dels professionals del CEMFO. Veig que disposeu de varietat d'herbes. S'ha de tenir molt de coneixement de les seves facultats curatives. Us ha sigut difícil entrar en aquest món?

L'ús de les plantes medicinals amb finalitat terapèutica necessita de certs coneixements que pots adquirir, bé en disciplines com la Fitoteràpia i la Naturopatia o cultivar-los al llarg de la teva vida en estudis basats en l'observació, l'experimentació i l'aplicació dels resultats. És un món que et dóna la benvinguda sempre i quan hi estiguis realment interessat.

La curació amb herbes és una cosa de tota la vida. Però a l'època d'una medicina tan avançada hi ha gaires persones que recorren a l'herbolari?

Sí, és així però sense deixar de banda la medicina tradicional.

Tenim dades del Ministeri de Sanitat, Política Social i Igualtat que confirmen aquest fet. Hi ha una tendència creixent de l'ús de les teràpies naturals, entre les quals s'inclou la Fitoteràpia, és a dir l'ús de les plantes medicinals i els seus derivats amb finalitat terapèutica, ja sigui per prevenir, per alleujar o per curar malalties així com les teràpies nutricionals, tractaments amb suplements nutricionals i vitamines.

Com he dit abans la vostra botiga disposa de molts altres articles referents al món de l'alimentació la majoria dins la línia naturista.

Teniu una certa clientela que els utilitzi?

Si bé és cert que una part de la nostra clientela només compra herbes, tes o complements alimentaris, la major part són consumidors habituals d'alimentació natural i ecològica, sense que hi hagi un segment o una edat concreta que defineixi aquest hàbit.

7

També disposeu de fruites i verdures fresques ecològiques, tot plegat. Creieu que és una moda o un canvi conscient en l'alimentació?

Definitivament no és una moda. Estem davant d'un canvi plenament conscient per part d'un sector de la població cada vegada més ampli, preocupat per la salut i l'alimentació saludable provinent de cultius biològicament controlats que s'abstenen de l'ús de pesticides i adobs químics i que generen un producte totalment natural.

M'he fixat que teniu alguns presents preparats per regal amb espècies naturals. Tenen èxit?

Quan has de fer un regal a algú que ja té de tot, regalar experiències acostuma a funcionar bé. Els regals amb seleccions d'herbes, tes o espècies de qualitat són presents que es gaudeixen i que es poden compartir.

Tenir l'establiment prop de la Farga, creieu que beneficia el vostre negoci i també altres de l'entorn?

Si, tota l'àrea entre la Farga i la rambla de Just Oliveres és una zona amb molta activitat comercial i molt trànsit de persones.

Ja per acabar, em dieu que no coneixíeu l'Ateneu, ara que sabeu algunes de les nostres activitats, ens agradaria saber què en penseu.

Crec que heu portat ha terme una gran tasca apropant la cultura a sectors que hi tenim més dificultats d'accés.

8

ATENEU Excursió "Coneguem Catalunya" número 321. Assistència a la representació dels Pastorets de l'Ametlla de Merola. Diumenge 18 de gener de 2015 Vam sortir a les 9 del mati en direcció a Manresa, on vam fer una parada per esmorzar a la cafeteria "Viena". Després vam seguir cap a Puig-reig, que estaven en festes. Vam veure la "Cavalcada dels Tres Tombs", (ells en diuen "La Corrida"), també hi havia mercat on es podia trobar gairebé de tot, naturalment també menjar, i vam fer un tastet d'embotits, coca i moscatell que era molt bo. Tot seguit ens vam dirigir al Restaurant "Can Marçal", on ens van servir un bon dinar.

A la tarda vam anar a l'Ametlla de Merola per assistir a la representació dels Pastorets, "La Flor de Nadal", de Francesc d'Assís Picas, amb música de Josep Conangla i amb la direcció musical i arranjaments de Carles Cases.

Són uns Pastorets diferents dels que estem acostumats a veure, ben interpretats i molt ben cantats. Els efectes especials són molt aconseguits, en especial l'ensorrament del Temple. Molt bonica la posada en escena.

Els Pastorets de l'Ametlla de Merola és una Associació Cultural Esplai, fundada el 1878 i que conformen una tradició molt arrelada, en la qual participen molts veïns, unes 160 persones en total. El 2007 van rebre la Creu de Sant Jordi.

Fou un bon comiat de les Festes Nadalenques.

El 14 de febrer, visitarem el Museu de Trens en Miniatura de Santa Eugènia de Berga. Us hi podeu apuntar el dimarts dia 10.

LOLITA GARCÍA ESTADELLA

Foto: Cavalcada dels Tres tombs

9

DIADA DE REIS A L’ATENEU Com cada any, a 2/4 de 9 del vespre del dia 5 de gener, SS. MM. els Reis d’Orient, entraven, triomfals, a la sala d’actes de l’Ateneu.

Unes hores abans, però, com que els Reis són matiners, van fer el seu habitual recorregut per algunes llars d’avis de la nostra ciutat.

El Centre de dia Jardinets fou el primer a ser visitat, i els avis que hi eren presents van passar una bona estona amb la seva companyia.

L’ofrena d’un cistellet ple de llimones acabades de collir del propi jardí va ser la mostra d’agraïment que oferiren a ses majestats. Tot seguit la comitiva reial marxava en direcció a Bellvitge, a la residència Feixa Llarga. Els avis allà allotjats ja els esperaven, una mica impacients, per intercanviar regals i somriures.

Encara sort que havien aparcat els camells i que per la ciutat es movien amb cotxe, perquè, tot i ser màgics, SS. MM. patien l’estrès del trànsit i, tant ells com els xofers i els patges, estaven una mica cansats; per això van decidir parar i anar-se’n cap a dinar per recuperar forces i reposar una mica. Un cop refets reprengueren la ruta marcada dirigint-se al barri de Sant Josep, on, a la residència Jericó, els avis ja estaven a punt per rebre’ls i, tal com havia passat al matí, l’alegria va regnar en tot moment. Finalment s’adreçaren cap a la residència La Torrassa i, com podeu suposar, l’estona també va transcórrer entre una barreja d’alegria, d’emoció i d’il·lusió.

Amb tot plegat s’havien fet les vuit del vespre i la Cavalcada ja era a la plaça de l’Ajuntament, el seu punt final. S’acostava, doncs, l’hora d’arribada a la nostra entitat, on, frisosos, ja feien cua els gairebé setanta nens i nenes, els familiars dels quals ho havien sol·licitat prèviament, que volien rebre de les seves mans un regal prou desitjat.

La sala d’actes de l’Ateneu era plena de gom a gom, ja que els infants venien acompanyats de pares, avis, germanets, tiets, etc. Tots amb les càmeres a punt i els mòbils (que actualment moltes vegades 10

les substitueixen) per immortalitzar el moment tan anhelat de rebre el seu obsequi. Les boniques carones infantils reflectien l’emoció d’aquell instant. Els més petitons potser tenien, fins i tot, una miqueta de por, però que s’esvaïa de seguida en seure a la seva falda i escoltar les paraules que els dedicaven. Al darrer moment, alguns, canviaven el rei escollit d’antuvi per un altre, però això no interferia en la bona marxa de l’acte. El més important era contribuir a la felicitat dels nens.

En acabar de repartir els regals, tots, Reis i col·laboradors, estàvem cansats, però contents d’haver contribuït a fer agradable aquesta diada als avis de les llars visitades i, el millor de tots: gaudir de la meravellosa experiència de veure la il·lusió reflectida en les innocents carones infantils.

Tant de bo poguéssim arribar fins a tots els petits que, arreu de món necessiten, no només menjar, sinó també alegria i il·lusió.

Igual que en anys anteriors, i aprofitant la coneixença amb els Reis, l’Ateneu els va demanar si podien visitar el col·legi Canigó. I així, el dia 23 de desembre, abans de les vacances nadalenques, van fer una breu aparició perquè els alumnes més petits els donessin les cartes. No cal dir que, gràcies a la seva màgia, no van ser vistos per cap altre nen o nena de l’Hospitalet.

Agraïm la participació dels que ens heu ajudat a fer possible la celebració d’aquest acte, tant els antics col·laboradors com les noves incorporacions.

Text: ANTÒNIA CALDÉS Fotos: CARLES FARRÉS

11

EXPOSICIÓ D'ICONES RELIGIOSES

DILLUNS 19 de gener, a dos quarts de vuit del vespre, inauguració d'una exposició que va ser diferent a les que a l'Ateneu solem fer.

Aquesta vegada, el senyor Carles Sobrino ens mostrava una vintena d'icones religioses. Uns magnífics treballs d'una gran fidelitat als patrons de la imagineria religiosa medieval.

A l'hora indicada, la nostra presidenta va fer un breu preàmbul a la presentació de l'artista i de seguida li va cedir la paraula. Des del principi i, al reclam de les moltes persones encuriosides per saber alguna cosa de les boniques obres que vèiem, l'artista va assolir el repte de fer una explicació com cal. Ens deia que les fórmules i les tècniques han evolucionat poc, encara avui es segueixen pintant icones quasi de la mateixa manera que al segle VIII, amb uns models i fórmules de representació quasi immutables; el Totpoderós (Omnipotent o Pantocràtor, segons sigui la idea de Déu, i no la Naturalesa, el vist pels ulls, representant les figures frontals (vistes de front), amb pocs detalls realistes, sense gaire expressió que els humanitzi i que els restaria aquest caràcter sagrat, diferents simbolismes (la Verge porta sempre “MP OY”, abreviatura de Mare de Déu, i el Crist porta “IC XC”, abreviatura de Jesucrist, o també “O" en llatí o grec, respectivament…) La icona s'apropa molt al que significaven les relíquies en el món occidental (restes de sants, objectes que estigueren en contacte amb Crist com la fusta de la Creu o la Verge María i les seves llàgrimes). La iconografia va néixer amb la idea de ser un camí espiritual cap a la divinitat.

12

La imatge pintada ha estat el mitjà pel qual el poble secular, amb una cultura minsa, veiés i entengués el drama de la Passió i la vida i els miracles dels sants que venera l'Església Cristiana.

Va seguir dient que, en el cas de la mostra, ha seguit un model clàssic, les icones són fetes en fusta tractada amb levra i pintades al tremp (diluint els pigments amb rovell d'ou) i enllestides amb diferents capes de laca. És característic de les icones els fons daurats fets amb finíssimes làmines d'or que s'enganxen sobre el suport. Segons el senyor Carles, un dels trets més remarcables (pel que té de conceptual) és la representació de la perspectiva inversa, on les figures del davant poden ser més petites que les del darrera.

Això es degut al fet que la icona és un lloc entremig entre l'espectador i la divinitat, invertint així el punt de fuga, que ja no es troba en el fons del quadre. sinó en el propi ull de l'espectador. També va dir que, no va ser fins a l'últim quart del segle XX que no es va sancionar la lluita iconoclasta per l'església catòlica i l'ortodoxa.

Durant una bona estona, va seguir fent un guiatge molt entenedor, després prenguerem una copa de cava i pastetes entre molts amics i socis presents. Felicitem el senyor Carles Sobrino per la seva exposició. Una magnífica mostra d'art que no us podeu perdre, val la pena apropar-se a l'Ateneu, casa vostra, i admirar aquestes obres. L'exposició romandrà oberta fins al proper 6 de febrer.

EMILI BONA

13

CARTA A UN INDECÍS Aquest és el títol del llibre que Eduard Voltas ens va explicar el dijous dia 22 de gener a les 7'30 del vespre. Però, anem a pams, la presentació la va fer l'Eduard Cirera de l'ANC. Voltas va dir que ell també era soci de l'Assemblea.

Ho va voler deixar clar.

Voltas és periodista i editor. Llicenciat en ciències de la informació per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat cap de redacció del setmanari El Temps i ha dirigit les revistes: Descobrir Catalunya i Sàpiens. Actualment és professor de periodisme a la Facultat de Comunicació de Blanquerna i col·labora en diversos mitjans. Un bon currículum!

Amb Carta a un indecís, llibre editat també en castellà, (per arribar al màxim de gent possible), només pretén una cosa: que els indecisos deixin de ser-ho i votin per la independència de Catalunya, sabent tots els ets i uts que això comportarà.

Va posar èmfasi en diferents temes: pensions, seguretat econòmica, seguretat identitària, crisi, corrupció, malbarataments actuals, justícia i Santi Vidal i un llarg etcètera que es fa difícil d'explicar de manera completa.

El preu del llibre és de només 5 euros i això ajuda a poder-lo comprar i, llegint-lo, a entendre el perquè ens és tan necessària la independència per al nostre poble. Per tant us el recomano.

Voldria exposar algunes de les frases dites per Eduard Voltas: "La independència no és garantia de res, però dóna eines per fer millor un estat".

"Vull decidir, jo, si fem o no el Corredor Mediterrani".

"Quan siguem independents, els errors i els encerts seran nostres".

"Necessitem tenir el full de ruta, ja! ".

"La V baixa amb més de 1.800.000 persones va acabar sense un paper a terra. Això diu molt de la cultura d'un país".

"Les eleccions del 27 de setembre han de semblar un referèndum". " Per generar seguretat, no només s'ha de guanyar en nombre de diputats, sinó el resultat de participació ha de ser de més del 50 per cent".

Acabo, la sala d'actes quasi plena i amb algunes persones de l'ANC vingudes d'altres comarques. Tot un goig!

Les preguntes i les reflexions per part del públic assistent van ser nombroses i tothom va semblar convençut de les raons exposades.

Gràcies per fer més aclaridors alguns conceptes i, si hi havia algun "indecís" a la sala, segur que ara ja no ho és!

A fora feia fred, però dins de la sala, es va haver de tancar la calefacció.

Com l'escalfor humana no hi ha res!

M. DOLORS NAT I PINYOL

14

RECITAL NEW GOSPEL Com ja tots deveu saber, a l'Ateneu, tenim un grup de gospel que assaja a la nostra sala d'actes. El grup s'anomena New Gospel i, de forma més o menys regular, cada any ens regala amb un parell d'actuacions en honor als nostres socis i amics.

D'aquesta manera, el passat dissabte 24 de gener, el grup New Gospel ens va tornar a convidar a assistir a un dels seus concerts.

No fa gaire, algú em va comentar que això del Gospel li semblava repetitiu, i que sempre, més o menys, es cantaven les mateixes cançons.

Com a primera impressió, potser podria tenir una certa raó, però permeteu-me la reflexió. El Gospel, en estat

pur, als USA, es canta habitualment a les esglésies, cada setmana, durant els oficis religiosos. Potser també allí canten sempre les mateixes cançons, amb l'afegit d'alguna de nova de tant en tant. El que fa que per a aquella gent no sigui un fet repetitiu ni avorrit és, sobretot, la participació d'aquells que assisteixen a l'ofici.

Es fan seus els concerts, participen de l'acte, canten amb el cor, ballen i piquen de mans. Potser quelcom diferent al que estem acostumats aquí, però, de veritat, si heu de anar a un concert de gospel i ho feu amb l'esperit de la participació, veureu com us ho passareu infinitament millor i ho veureu de forma totalment diferent.

Proveu-ho.

Pel que fa al concert del dissabte, he de dir que va ser un gran concert, en què el grup, encapçalat pel seu director, Manel Garcia Sepúlveda, i el pianista Dani Campos, va dur a terme una de les seves millors actuacions a l'Ateneu. Primer de tot per la qualitat creixent que mostra el grup en les seves últimes actuacions, i on es pot veure un important progrés. I segon, per la presentació de dos nous temes, amb la complexitat que això representa, i que van defensar molt bé.

Felicito el grup New Gospel per la seva actuació i espero no perdre'm la propera que, de ben segur, encara serà millor.

També vull agrair l'assistència del públic, que gairebé va omplir la sala, i que va gaudir d'un molt bon espectacle.

Ens veiem a la propera actuació i, no ho oblideu, gospel vol dir també participar, engrescar-se i ganes de passar-ho bé. Veureu el canvi.

CARLES FARRÉS I PINÓS 15

COL·LABORACIONS RECORDANT L’ANTONI MESA

L

'Antoni Mesa ens va deixar quan tenia vuitanta-sis anys. I, coneixent-lo, m'atreveixo a dir que, com sempre, forjava projectes amb la voluntat de realitzar-los.

Ens vàrem conèixer a la UEC quan érem molt joves. No fou estrany que ell estigués entre els fundadors o els primers col·laboradors, no ho sé. l'important és que aviat l'Antoni va ser-hi visible, era palès el seu esperit creatiu i organitzador. Allà va trobar cap obert al seu impuls de fer coses, de treballar pel nostre país a través de l'excursionisme i la cultura. No estava sol ni era l'únic, és cert. Hi havia un bon grup de nois i noies amants de la natura, inquiets i, també cal dir-ho, amb sentiment de pàtria: per a nosaltres mantenir la catalanitat en aquells temps adversos i difícils era una prioritat, i l'Antoni també era allà treballant. Era exigent amb els altres perquè s'exigia molt a ell mateix: pot ser que aquesta actitud, en algun moment, li comportés dificultats L'Antoni va ser soci de l'Ateneu en els primers temps. A ell li devem la idea i la creació del butlletí Xipreret, a ell i estic segura, a la Montserrat, perquè sé que sempre havien treballat i caminat junts fossin quins fossin els camins que petjaven. Parlar d'en Mesa també és parlar de Gent de Pau, crec que va ser un projecte il·lusionat per part seva que ha donat els seus fruits.

Personalment guardo el record de vetllades molt agradables amb la seva companyia i sempre l'he considerat un amic d'aquells que veus poc i recordes molt. L'he vist com un home que ha estimat molt la seva família. Que ha volgut fer una mica seu l'entorn més proper, potser també el més llunyà. Diria que, en el seu recorregut, ha anat sembrant la llavor de les petites coses que perduren.

Avui les pàgines del Xipreret continuen explicant coses... En els nostres carrers i places queden unes dites poètiques que desvetllen l'ànima i... Un dia a l'any un ou balla damunt un fil d'aigua en un brollador i...

CARME JORBA

16

ANIVERSARIS CULTURALS 2015. XAVIER BENGUEREL

En aquest 2015, es commemoren dos destacats aniversaris de la nostra cultura que cal anar a buscar a l’edat mitjana. D’una banda, es compleixen 750 anys del naixement (1265), a Peralada, de Ramon Muntaner, l’excel·lent cronista de les expedicions dels almogàvers de la Corona d’Aragó i, de l’altra, 700 de la mort de Ramon Llull, una de les figures europees més destacades del seu temps. Filòsof teòleg i missioner, va escriure la seva obra en català, occità, llatí i àrab. Va néixer a Palma de Mallorca l’any 1232 i hi morí el 21 de juny de 1315.

Molt més cap aquí, tenim el centenari del poeta Xavier Casp, nascut a Carlet (Ribera Alta), del qual publicàrem un parell de breus poemes en el Xipreret del mes passat. Des de ben aviat, destacà pel seu valencianisme cultural, tot i que, més endavant, discrepà obertament de la idea de Països Catalans de Joan Fuster. En la seva maduresa, capgirà la seva ideologia i es manifestà pel secessionisme lingüístic.

Així mateix, cal destacar els 25 anys de la mort de Manuel de Pedrolo, al qual vam dedicar un article en ocasió del vintè aniversari de la seva desaparició, en el Xipreret de juliol de 2010. No ho tornarem a fer ara, però sí que volem recuperar el que dèiem al final d’aquell text. “El pas del temps i el país no estan sent justos amb la memòria de Manuel de Pedrolo... el vintè aniversari de la seva mort ha passat sense pena ni glòria, mentre que la seva obra, immensa, està mig oblidada.” Veurem si l’aniversari d’aquest any serveix, com a mínim, per a reeditar bona part de les seves novel·les, obres de teatre, articles periodístics i dietaris.

També fa 25 anys que va morir Xavier Benguerel. Els que hàgiu llegit El testament, La família Rouquier o Els vençuts, sabeu que no es tracta d’un novel·lista qualsevol. Ni de molt. Nascut el 3 d’agost de 1905 al barri del Poble Nou de Barcelona, comença a escriure de ben jove i als quinze anys publica en català el conte “El mar” a La Publicidad, que s’editava en castellà. El 1929, amb Pàgines d’un adolescent, guanya el premi de novel·la de l’editorial Les Ales Esteses i comença la seva producció literària.

Durant la República, la seva activitat novel·lística és considerable. D’altra banda, des de 1936, s’encarrega dels serveis administratius a la Institució de les Lletres Catalanes. En plena guerra, estrena la comèdia en tres actes El casament de la Xela, premi Ignasi 17

Iglésias. Val a dir que les dues primeres nits l’obra fou interrompuda pels bombardeigs, però després arribà al centenar de representacions. ¿Com és que un escriptor com Benguerel, que no ostentava cap càrrec polític, va haver de marxar a l’exili? Segons explicà ell mateix, en una entrevista amb Lluís Busquets, el novembre de 1978, els “seus pecats” van ser pertànyer a l’Institut de les Lletres Catalanes i haver estat amenaçat juntament amb Joan Oliver des de l’ABC de Sevilla. El diari andalús publicà una foto dels dos intel·lectuals catalans amb aquest peu: “Señoritos de los cuales tenemos que acordarnos al hacer nuestra entrada triunfal en Barcelona...”. Se’ls acusava d’haver lliurat l’import dels premis oficials de Literatura de la Generalitat a institucions antifeixistes.

Després de passar per França, s’embarca amb la seva família cap a Buenos Aires amb destí final a Santiago de Xile. Aquí hi crea un laboratori farmacèutic i es guanya bé la vida. El 1954 torna a Catalunya i un any després enceta amb Joan Sales El club dels novel·listes. El primer volum de la col·lecció és la seva novel·la El testament, que té una molt bona acceptació per part del públic i la crítica. L’acció transcorre durant les primeres dècades del segle XX. La mort del patriarca Aguilera —un industrial d’èxit— fa que la vídua i els tres fills es reuneixin per llegir una carta – el testament— que el finat els ha deixat. Amb la lectura, surten a la llum secrets de família inconfessables i draps bruts que havien quedat soterrats. Res torna a ser el mateix, des de llavors.

El 1967 Xavier Benguerel publica Gorra de plat que s’esgota només de sortir a la venda. El 1974 guanya el premi Planeta amb Icària, Icària, ..., que publica en català i castellà al mateix temps. Més endavant, El Club de Llibre li edita Els vençuts/1939 i es dedica a fer de guionista de televisió. L’any 1988 és guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Mor a Barcelona el 19 de desembre de 1990.

PERE JUHÉ I ORIOL

18

EL MEU PRIMER COTXE Es deia Siscentorro. No sé pas qui el va batejar. Segurament els meus fills.

Me'l va regalar el meu marit.

Feia poc que jo m'havia tret el "carnet de conduir" tot donant de mamar al meu tercer fill, el Jordi.

Tot just el nadó havia acomplert els tres mesets, quan cada dia el professor de l'Auto – Escola, em venia a buscar a les 8 del matí per fer les pràctiques de circulació. Recordo els nervis que jo passava mentre el nen no tenia cap pressa per fer el corresponent rotet, després del primer "àpat" del matí.

Un cop fet, jo li deia un "bon profit!!!" triomfal, i el posava altre cop al bressol ben tapadet i ell dormia com un àngel, fins que jo no tornava.

A casa teníem cotxe: un Seat 1430. Jo no cal dir-ho que frisava per conduir i ell, el marit, mai no me'l va deixar, tenia por que, amb la meva mala traça pròpia dels principiants, el fes malbé.

A mi em començava a pujar la mosca al nas en veure la seva actitud, i ell, al capdavall, va decidir comprar-me'n un. Però això sí, mai abans de fer-ho no me'n va dir res, ni em va demanar pas la meva opinió... i és que sabeu una cosa? "el Jefe és el Jefe".

Un dia a l'hora de dinar van trucar a la porta a través del porter automàtic de baix.

Era el marit; i ell que em digué: - Oi que vols un cotxe per a tu sola? Doncs el tens a la porta de casa.

Jo, d'una revolada, vaig baixar a comprovar si era cert el que acabava de sentir.

Quina sorpresa! Allà davant els meus nassos hi havia un cotxe de debò: un Seat 600, de color blau intens, com el blauet que posàvem en aquells temps a la roba blanca perquè el blanc ressaltés més.

Lluent, net i polit, bonic com ell sol. Però tenia trampa: el propietari, perquè semblés més nou l'havia rentat i l'havia deixat mullat. D'aquí la seva lluentor, estava tan mullat que tot el seu sota, a la calçada, era ple d'aigua que degotejava del vehicle. Jo vaig preguntar de què venia aquell mullader, ell em va contestar que no havia tingut temps d'eixugar-lo.

Dic això i no estranyi a ningú, perquè no era pas un cotxe nou.

Ui! Això ja hauria sigut massa pel meu home: ell de cap manera podia posar a les meves mans un cotxe nou de trinca, es veu que jo, asseguda al volant, li hauria fet la competència a ell, i això, el seu títol de "mascle" no ho hauria resistit.

19

Sigui com sigui, jo estava encantada, vam anar a fer un volt i el vehicle anava de meravella.

Vaig dir de seguida que sí, mentre el xicot que me l'havia portat fins a casa, un mecànic de Seat, que, en realitat, era el que s'havia ocupat de buscar-lo entre els seus clients, m'anava dient que aquell "sis-cents" era de tota confiança i que havia passat per moltes mans fins i tot l'havia tingut un capellà i un guàrdia civil.

Es veu que això era un tema de molta garantia perquè no em passés mai res viatjant amb aquell vehicle, que només tenia un petitíssim problema de bugies: s'embrutaven sovint. Quan això passés, jo l'havia de trucar a ell, al mecànic és clar, i al cap de dos minuts, vindria a casa, i allà mateix, resoldria el problema en un tres i no res.

Vaig desar el cotxe al garatge, mentre els homes parlaven de finances... una veu va dir: "25.000 peles ja hi hem quedat!". Jo vaig pensar que amb aquell cotxe hi havia d'anar molt amb compte, ja que era molt barat per ser "tan bo" com deia el venedor.

A partir d'aquell moment vaig començar a conduir amb tota normalitat.

Recordo que instal·lava al seient del darrera els meus fills i anàvem a tot arreu, fins i tot a la platja.

Això sí sempre portava una cistella amb aliments i begudes per si passava algun imprevist, i diners per si calia demanar un taxi a meitat del trajecte, no se sap mai. En cap moment no va caldre fer servir aquells "kits" de supervivència. El nostre S600 mai no ens va deixar tirats.

Un dia, feia poc que circulàvem amb el "Siscentorro" (ja l'havíem batejat) quan el Lluís, el meu fill gran que aleshores tenia set anyets, encuriosit pel sorollet que sentia sota els seus peus, em diu, tot aixecant l'estoreta de goma: "Mama sembla que aquí a sota hi ha algunes pedretes que salten i que em piquen la planta dels peus".

Sense parar de conduir vaig fer una ullada ràpida al desota l'estora de goma que em mostrava, descobrint la procedència de les pedretes "saltadores".

El "meu" cotxe... aquell que estava "estupendo" i que només tenia un petit problema de bugies brutes!, tenia la carrosseria plena de forats. Talment un colador. Em vaig esparverar! No fos cas que anés perdent criatures pel camí!!!

Quan vaig arribar a casa li ho vaig explicar al meu home, sabeu la seva resposta? Doncs després de fer-se un tip de riure, ell va i em digué: "No pateixis, dona, aquests forats del terra del Siscentorro són per l'eixidiu... quan plogui i entri l'aigua de la pluja pels forats del sostre, sortirà pels de baix, cap problema". I va continuar rient.

20

Recordo que un dia (de tants que em passaven coses estranyes quan viatjava), en arribar a un semàfor, el conductor del cotxe parat al costat del meu, va baixar com un esperitat, es va dirigir cap a mi i, tot trucant al vidre perquè jo l'abaixés, ell que em digué: - Senyora, fa estona que vinc darrere seu i veig que vostè va transitant com si res i arrossega un cable que surt més d'un metre de llargària pel darrera del vehicle, la puc ajudar?

Ens ho vam mirar i vam arribar a una conclusió d'emergència.

Vam passar el cable penjant, pel forat de la carrosseria que el Lluís havia descobert aquell primer dia, cap a l'interior del vehicle, el vam lligar a la pota del seient, i llestos. ...i com aquesta us en podria contar moltes, però acabaré dient, que a mi el Siscentorro m'encantava.

Era un cotxe petit però fort i valent i em va portar sempre fins al lloc de destí, sense demanar-li grans proeses és clar. Ja era vellet i se l'havia de cuidar.

Me n'hauria comprat un d'igualet però nou, ja no es fabricava, llavors havia sortit el Seat 850, i no es podia comparar en res al S600, vaig esperar una mica... cuidant-lo molt això sí. Dintre aquell cotxe hi portava el més valuós de la meva vida, els meus tres fills.

Quan va sortit el S127, me'l vaig canviar. És curiós tots els models de cotxes que sortien de la Seat portaven un número, però jo he arribat a la conclusió que com el Seat 600 no n'hi haurà mai cap més.

Un dia el vaig retrobar, no dirieu mai on? Al pàrquing. Just a la plaça del costat mateix on jo aparcava el meu flamant S127. El veí l'havia comprat i n'estava encantat.

Quan ens vam adonar de la seva presència, vam sortir tots del S127 i vam abraçar el nostre Siscentorrro.

Va ser una reacció instintiva per part meva i dels nens. Com aquell qui es troba amb un vell amic.

I és que el nostre Siscentorro era únic i ens l'estimàvem de debò.

MONTSERRAT GIRALT

21

EL PESSEBRE I EL RATOLÍ

Des de feia temps, cada any muntàvem un pessebre a la llibreria on treballava. Un taulell vell, ja jubilat, posat a les prestatgeries dels llibres i contes infantils i la col·lecció de receptaris de cuina, servia per a ressuscitar el paisatge de Betlem, els pastors, els poblets i les muntanyes de suro. En un racó molt discret, s’hi posava el caganer.

Uns caminets giragonsaven per tot aquell petit món.

Després de tancar la botiga, ens quedàvem per arreglar els desperfectes que les mans inquietes i curioses del públic, especialment la mainada, feien en el nostre pessebre. Una tarda l’encarregat de la botiga parlava molt seriosament abocat damunt de les figuretes. Vaig quedar una mica estranyada. En adornar-se de la meva presència, em féu un signe perquè m’hi acostés. Vaig veure un ésser petit, molt petit, de color gris, de pèl ras, amb uns ulls rodons, vius i negres com el cap d’unes agulles de picar, i unes orelles rodones, molt grosses per a un cap tan petit. Ah! I una cua molt llarga i prima. Vaja, no hi havia dubte, es tractava d’un ratolí. Havia sortit d’un foradet arran de la paret.

El ratolí s’explicava: - Veuràs, no m’hauries de fer cap mal. Jo també tinc dret a viure el Nadal i mirar el pessebre. Què et penses? Que no hi havia ratolins a l’estable de Betlem? I tant que n’hi havia. I mira, jo només passejo amunt i avall, m’aturo davant la cova, on hi ha el fill del Creador, que també m’ha creat a mi, i res més.

Prometo no menjar-me cap tros de suro ni rosegar cap teulada.

El bon home argumentava: - Jo sóc demòcrata, amic de la natura i defensor dels animals, però has d’entendre que si la clientela veu un ratolí a la casa, el nostre prestigi quedarà molt mal parat.

- Vejam, féu el ratolí. Em comprometo a sortir només a la nit.

Deixeu-me algun trosset de pa o una mica de formatge i establim una treva fins a la Candelera, que és quan traieu el pessebre. Després ja tornaré a la pastisseria del costat, que per cert hi fan uns dolços molt bons. Però ara és Nadal i m’agradaria quedar-me aquí.

22

Vaig gosar intervenir.

- El podríem deixar. Fer una treva fins a la Candelera no és gaire temps i segur que Sant Francesc ens ho agrairà.

L’encarregat replicà: - Si et deixes veure per cap client, o el gerent, et caurà un cop d’escombra que no ho contaràs pas. Promet no rosegar cap llibre, ni revista, ni paper d’embolicar.

Bé, el cas és que es va acordar la treva. El ratolí fou respectat i alimentat i s’ho va passar pipa passejant pel pessebre, fitant el Nen Jesús i menjant ganyips.

El dia 2 de febrer, festa de la Candelera, vam desmuntar el pessebre. El ratolí va desaparèixer. S’havia respectat el pacte... aparentment. A la setmana següent es va descobrir una autobiografia de Fraga Iribarne plena de cagallons. L’animalet tenia les seves idees, pel que es veu. El que ja no em va agradar tant va ser que rosegués la història del general Prim. Home! Que la meva família és de Reus!

PILAR UMBON

-------------------------------------------

RECORDEU: JA PODEU PORTAR ELS XIPRERETS DE 2014 PER RELLIGAR.

23

POESIA EL DISTRET

Segur que avui hi havia núvols, i no he mirat enlaire. Tot el dia que veig cares i pedres i les soques dels arbres, i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.

Mirava de prop, no m'aixecava de terra.

Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols.

Que demà me'n recordi. L'altre dia vaig mirar enlaire, i enllà de la barana d'un terrat, una noia que s'havia rentat el cap, amb una tovallola damunt les espatlles, s'anava passant, una vegada i deu i vint, la pinta pels cabells.

Els braços em van semblar branques d'un arbre molt alt.

Eren les quatre de la tarda, i feia vent.

Gabriel Ferrater i Soler (1922-1972)

Nota.Al Xipreret, si no anem errats, mai hem publicat res de Gabriel Ferrater, un gran poeta que va morir, tràgicament, massa jove. Per compensar-ho, aquest mes li dediquem la nostra secció de Poesia. Ho fem amb un bell i senzill poema, El distret.

24

EL NOM I LA COSA CAL·LIGRAFIA

L

’ensenyament de la cal·ligrafia, allò que fèiem de menuts a l’escola per assolir una bona lletra, ha començat a qüestionar-se entre els millors pedagogs. Qui ho anava a dir! Aquelles hores –tantes- de la nostra infantesa emplenant fulls de llibretes amb un doble pautat i seguint uns models canònics de lletra de traç inclinat –lletra anglesa, també se’n deiao bé vertical... Sí, era un aprenentatge que es considerava bàsic. I ho havia estat més encara. Abans de la generalització de l’ús de la mecanografia, la bona lletra –la “cal·ligrafia”, o sigui, “la lletra bella”- obria les portes dels departaments administratius de qualsevol empresa. I no diguem per treballar en un banc, que era l’aspiració de tants pares camperols per a llurs fills. De fet, encara emprem aquella dita que expressa el requisit de tota eficàcia: “A poc a poc i bona lletra”. Però en realitat calia replantejar-s’ho, perquè, si mirem al nostre entorn, què llegim als nostres dies que no se’ns presenti en lletra d’impremta? Les màquines d’escriure ja foren un canvi considerable, però les noves xarxes socials pareix que van a fer la resta perquè la lletra cursiva desaparegui de les vides humanes. I per suposat, aviat ja no veurem cap nen llegint llibres de contes il·lustrats en lletra lligada.

Ha estat tot just un país petit, Finlàndia, el primer que ha decidit per norma abolir l’ensenyament de la cal·ligrafia. Ells hi troben una pèrdua de temps ja que des de ben menuts els missatges que els infants veuen al seu voltant se’ls presenta en lletra de pal. I poca broma amb aquest Estat de només cinc milions d’habitants: els seus alumnes de primària i secundària són els que assoleixen les més altes quotes de rendiment escolar de tota la Unitat Europea.

Encara que el que pot ser bo per a un país no ha de ser-ho necessàriament per a un altre, és clar que el toc d’atenció de Finlàndia no fa més que proposar com a norma allò que fins a cert punt ja es practica als nostres col·legis; per suposat que no s’hi ha deixat de banda la bona lletra, o sigui, la lletra clara (lligada o no) i eficaç, però sí obviant aquelles propostes de bellesa en el traçat, que tant de goig feien als pares dels escolars. La psicomotricitat -un terme pedagògic que tant té a veure amb el desenrotllament intel·lectual i afectiu de l’infant a tots el efectes-, aquesta capacitat de comunicar amb tot el cos, sembla ser l’eix de la nova pedagogia. Millor que aquella altra? Es tracta de no fer passar els escolars per l’adreçador d’unes normes arbitràries, sinó d’afavorir el desenrotllament d’una ment sana que s’expressi amb claredat sense la imposició d’uns models.

ANTONI PRATS

25

BIBLIOTECA En l'editorial del passat mes de desembre vam fer esment que un soci de l'entitat ens havia fet una important donació de llibres, amb obres i col·leccions de gran qualitat. També ens va fer entrega de diversos quadres, una col·lecció completa de 37 DVD d'òpera així com d'altres objectes diversos.

Un cop rebut tot el material de la donació, i en fase avançada de classificació, des d'aquestes pàgines, volem agrair al senyor Antoni Royo i Lleixà la gentilesa que ha tingut envers l'Ateneu i haver pensat en nosaltres a l'hora de fer entrega d'aquest donatiu cultural, al nostre entendre, força valuós.

La gran quantitat, varietat i qualitat dels llibres, els seu estat de conservació són una mostra de l'amor que el senyor Royo mostra tan pels llibres com pel món de la cultura en general.

Desitgem de tot cor que els nostres socis en facin bon us i gaudeixin d'aquest generós regal.

Per a aquells que hi estiguin interessats, i com a exemple, us detallem algunes de col·leccions de llibres i enciclopèdies dels quals se'ns ha fet entrega: Col·lecció Bernat Metge d'autors grecs i llatins Enciclopèdia completa "Catalunya Romànica" Enciclopèdia completa d'Història de Catalunya, d'Edicions 62, dirigida per Pierre Vilar Costumari català, de Joan Amades. Col·lecció completa Col·lecció d'obres completes de Josep Pla, d'Edicions 62 Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana de Joan Coromines (Col·lecció complerta de nou volums) Com en tots els llibres i el material de la nostra biblioteca, aquestes col·leccions estan a disposició dels socis.

ATENEU

26

27

OPINIÓ GUERRES I ESTATS

L

a guerra és un fet brutal que trasbalsa absolutament tot el que toca i que en un no res et pot portar a la més absoluta de les misèries. Cap guerra és bona, però desgraciadament és un fet inherent al gènere humà, des que l'home és home i hi han hagut grups diferents d'homes, les guerres han existit. De fet, s'ha demostrat que, fins i tot, hi ha guerres fora del gènere humà. Molts tipus del que anomenem micos tenen enfrontaments "tribals" que podríem anomenar guerres. Els papions, els ximpanzés, etc. acostumen a enfrontar-se per territoris i zones on poden trobar el millor aliment, fins i tot, se sap d'altres espècies que viuen en grup i que es barallen pels millors territoris. Fa poc, vaig veure un documental sobre uns llops d'Alaska que se les fotien de valent pel control d'una vall on acostumava a haver-hi més preses que per les altres zones del voltant. Potser la guerra és un mitjà més que fa servir la natura en el seu procés incansable de selecció natural.

Se suposa que els homes, com a éssers racionals i intel·ligents, hauríem de poder superar els instints més bàsics, sobretot aquells que ens porten a fer-nos mal els uns als altres. Però, en canvi, malgrat tot, hem aconseguit desenvolupar una capacitat destructiva tan gran que fins i tot hem arribat a posar en perill la supervivència entera del planeta, en una escalada sense fre de tecnologia anihiladora. Però això no és el pitjor. A nivell més individual, al llarg de la història, l'home ha estat capaç d'inflingir el pitjor dels mals a tot aquell a qui, en algun moment, ha considerat un vençut. Esclavisme, abús, robatori, genocidi, violacions, holocaust. No fa falta gaire tecnologia perquè es duguin a terme els actes més vils i brutals que un pot ser capaç de realitzar contra un altre.

Afortunadament, avui en dia, malgrat que no s'ha pogut acabar amb les guerres, s'ha de reconèixer que s'han fet passos endavant perquè, tant durant com després de les hostilitats, la violència i la brutalitat cap els civils, sobretot els vençuts, s'apaivagués, o almenys no quedés impune, i així, la societat internacional ha anat aplicant tot un seguit de pactes i normes per "humanitzar", si que es pot dir així, la violència. El conveni de Berna cap als presoners de guerra, la mateixa Creu Roja o el Tribunal de la Haia en són uns exemples. Les accions, judicis i condemnes contra els genocides i torturadors de la Guerra dels Balcans en són una bona mostra. Lamentablement, aquesta mena de "protecció" no arriba a tot arreu, i actualment encara es poden veure veritables bestialitats en llocs en què es pateix o s'ha patit una guerra, sense que hi hagi un càstig per part de la comunitat internacional. Les guerres civils en són un clar exemple, i amb l'excusa de considerar-ho "un afer intern", s'han permès

28

les més atroces brutalitats. Exemples clars els tenim a Cambotja, Biafra, Libèria, i un massa llarg etcètera.

En altres casos, les rivalitats internacionals, no tan sols han deixat sense càstig veritables crims contra la humanitat, sinó que, a la fi, han generat un problema encara més gran. Aquests casos, acostumen a passar, de forma més sovint, en els conflictes hipòcritament anomenats "afers interns". La guerra a Síria n'és un clar exemple, en què la rivalitat i la inoperància de les grans potències i de l'ONU han fet que sorgís un problema encara més gran: l'Estat Islàmic i el seu autoproclamat Califat.

El passat dia 7 de gener a París, van ser assassinades, fredament, dotze persones: humoristes i empleats de la revista francesa Charlie Hebdo i dos policies. L'argument de la massacra: haver-se burlat del Profeta Mahoma amb caricatures i acudits profans i blasfems. Pocs dies després hi va haver a París una manifestació massiva on es van concentrar un milió i mig de persones, en senyal de protesta (A aquesta sí que alguns li van donar el valor que li neguen a altres manifestacions massives). A la resta de França també hi va haver concentracions multitudinàries. Amb la frase "Jo sóc Charlie", milions de persones de tot el món es solidaritzaven amb les víctimes i per la defensa del dret i la llibertat d'expressió. La pregunta que em faig és, realment tots aquells que van anar a la manifestació o deien ser "Charlie", ho feien i deien sincerament? Crec que la gran majoria sí, però n'hi havia uns quants que eren a París només per "fer-se veure".

S'ha argumentat, sobretot per part de veus procedents dels països occidentals, que la llibertat d'expressió ha de ser sagrada, i que si bé no és correcte fer mofa o ridiculitzar segons què, el cert és que cal respectarla per davant de tot, i que en cap cas això ha de donar peu al crim i l'assassinat. En això jo estaria d'acord, però, entraria dintre d'aquest criteri també la repressió?

Potser per a alguns, la religió ja no té cap sentit ni importància, els respecto i jo podria estar entre aquests, i fins i tot n'hi ha que encara la segueixen considerant "l'opi del poble". La majoria dels països occidentals respecten les religions però alhora es proclamen "laics".

Laics! Com s'equivoquen! De religions, n'hi pot haver de moltes maneres, potser per a alguns la seva veritable religió no es digui Crist, ni Mahoma, potser es diu "Estat". I també potser són capaços d'entendre que algú se'n foti de les creences d'un altre i demanen comprensió, però per la seva banda, quan els actes van contra el que ells consideren la seva religió, és a dir, el seu "Estat", es comporten igual que aquells que van entrar a sac a la redacció de la malaurada revista, o sinó que li ho preguntin, per posar un exemple, als pobres que han estat detinguts, jutjats i empresonats per estripar i cremar banderes estatals.

CARLES FARRÉS I PINÓS

29

HO SABÍEU? UN RELIQUIARI SINGULAR

A

Catalunya, tradicionalment, no es desfan els pessebres fins a la Candelera. Per això, en aquest Xipreret de febrer, penso que encara hi sóc a temps de comentar-vos quelcom sobre els Reis Mags.

Diuen les cròniques que, el 1164, l’emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, Frederic I Barba-roja, va portar a Colònia, des de Milà, les despulles dels tres Reis Mags, lliurant-les a l’arquebisbe d’aquella ciutat Reginald de Dassel.

Per conservar-les com calia, uns anys després, el famós orfebre Nicolau de Verdú va començar a treballar en el reliquiari considerat el més gran del món occidental: un sarcòfag triple, daurat i ricament decorat, que acabaria cap al 1225. L’estructura bàsica és de fusta, banyada en or i plata, decorada amb esmalt i amb gairebé mil pedres precioses. Té gravades escenes de la vida de Crist i elaborades escultures d’or dels profetes i apòstols. El reliquiari conté un total de nou quilos d’or i quinze quilos d’argent.

Per albergar tan importants relíquies, el 1248 va començar la construcció de l’actual catedral de Colònia, que va trigar més de siscents anys a acabar-se (1880). Catalogada per la Unesco com a Patrimoni Mundial de la Humanitat, és un dels millors monuments arquitectònics d’Alemanya, una de les esglésies més grans del món i l'església gòtica més gran del nord d’Europa. Fins a la conclusió del Monument de Washington i la Torre Eiffel, fou l'estructura més alta del nostre planeta. Per les seves enormes agulles bessones, també presenta la façana més gran de qualsevol església del món. No cal dir que l’obra d’art més cèlebre de la catedral és el Santuari dels Tres Reis, que es troba ubicat darrere de l’altar major i genera un corrent constant de visitants que acudeixen a contemplar-lo.

El 20 de juliol de 1864 es va obrir el reliquiari. Van trobar-hi restes de benes, fragments de resines aromàtiques i substàncies semblants i nombrosos ossos de tres persones, que els experts pogueren ordenar en cossos gairebé complets. Un pertanyia a una persona en la seva primera joventut, el segon en els inicis de la seva edat adulta i el tercer ja gran. Al costat d’aquestes restes hi havia dues monedes d’argent dels temps en què fou construït el reliquiari.

Els ossos es van embolicar en seda blanca i van ser retornats al sarcòfag.

30

Al nostre país la diada de Reis és una festa molt especial dedicada als nens, però no hi ha gaires dades sobre aquests personatges. L’única referència que en trobem a la Bíblia és la de l’Evangeli segons Mateu 2,1-12, que conta l’adoració tal i com la sabem i representem als pessebres. Al segle VIII, Beda, un monjo benedictí anglès, del comtat de Durham, i venerat com a sant per diverses confessions cristianes, estudiós de gran prestigi i autor d’uns quants llibres, parlava dels Reis en un dels seus escrits sobre l’Evangeli de San Mateu i deia que, un era asiàtic, l’altre, europeu i el tercer, africà. Llurs vestidures i aspectes els descrivia de la manera següent: L’anomenat Melcior, que duia or com a ofrena, era un ancià amb cabells i barba llargs, vestia una túnica de color violeta i calçava sabates blaves i blanques. El segon, Gaspar, que portava encens per oferir al Nen Jesús, el descrivia com un noi imberbe, ros, amb una capa de color vermell i un parell de sabates violeta, i del tercer, Baltasar, amb mirra com a oferiment, deia que era negre, amb barba, i el cobria un abric vermell i blanc –de sabates no en parlava.

Però, què va passar després amb els Mags? On van viure i morir i on embalsamaren els seus cossos? Com van anar a parar aquests a Milà? M’agradaria saber si hi ha alguna referència sobre tot això.

ANTÒNIA CALDÉS

31

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants.

Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Dolors Nat. Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Carles Farrés, Montserrat Giralt, Carme Jorba, Pere Juhé, M.Dolors Nat, Antoni Prats, Pilar Umbon.

32

Amb la col·laboració de:

TALLERS CURS 2014-2015

Modelat en fang i Informàtica (*) (*)Començaran quan hi hagi un mínim d’alumnes inscrits en cada taller.

Amb la col路laboraci贸 de: