ANY XXXVI– Núm. 390 ABRIL 2015
Preu 1.- €
BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA
AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES D’ABRIL DISSABTE 11, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 324, visita a Montserrat i dinar a Monistrol. Inscripcions dimarts dia 31 de març. DIMARTS 14, a 2/4 de 8 del vespre, conferència L’Hospitalet: de poble a ciutat, a càrrec de Matilde Marcé i Neus Espunyes. DISSABTE 18, a les 7 del vespre, concert de música Pop i Rock a càrrec del grup The Chartres, amb peces dels anys 70 i 80. DIMECRES 22, a 2/4 de 8 del vespre, presentació del llibre núm. 28 de la Col·lecció La Medusa, Cròniques de la Gran Guerra, escrites per Pere Ferrés-Costa. Posteriorment, presentació del llibre La nostra llegenda de Sant Jordi (Teatre il·lustrat) d’Irene Puig i Campreciós. DIJOUS 23, tot el dia. Venda de llibres a la nostra seu. DIUMENGE 26, d’11 a 2/4 de 2 del matí, XX Trobada comarcal de puntaires a la rambla de Just Oliveras.
PROGRAMACIÓ PER AL MES DE MAIG DIUMENGE 10, a 2/4 de 12 del matí, Assemblea General Ordinària Del DIMARTS 19 fins el DISSABTE 23, excursió Coneguem Catalunya núm. 325, Excursió sorpresa. Oberta la inscripció. Places limitades. DIJOUS 28, a 2/4 de 8 del vespre. Presentació del recull de poemes: Encara d’Antoni Prats. Matilde Marcé presentarà l’autor del recull i membres del grup de teatre Margarida Xirgu en recitaran poemes, que el propi poeta comentarà, alhora que presentarà el CD del veterà cantautor Paco Muñoz: Amics Poetes.
Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet
EDITORIAL Any 1939. Consumada la victòria de les forces rebels a la República en la guerra civil espanyola, a l’Hospitalet de Llobregat, com arreu de Catalunya, comencen a fer-se notar les pautes que defineixen el nou règim. Davant l’edifici de l’Harmonia, situat al carrer Xipreret, seu de l’Ateneu de Cultura Popular, hi ha una foguera de llibres. Pertanyen a la biblioteca de l’entitat. L’immoble és ocupat per la Falange. Per sort, un bon grapat de volums poden ser salvats i amagats, però res torna a ser el mateix. Amb l’arribada de la democràcia i la tornada a l’Harmonia, la biblioteca de l’Ateneu reviu. Per poc temps, però. L’entitat ha de deixar el local de nou. Aquesta vegada per fer-hi reformes. Des de llavors, per falta d’un lloc adequat, els llibres es fan invisibles. Fins a l’actualitat, en què les instal·lacions del carrer de Santa Anna han fet possible recuperar-los i lluir-los. Tanmateix, l’entrada de valuoses, quantioses i agraïdes, noves donacions de llibres per part d’alguns socis, ha fet que l’emplaçament actual hagi quedat petit. I amb el problema addicional, un cop catalogats tots els volums, de disposar, en forces casos, de més d’un exemplar d’una mateixa obra. Davant aquesta situació, hem optat per alleugerir l’espai i regalar els repetits als socis que, el dia de Sant Jordi d’enguany, s’acostin a la parada de l’Ateneu, a comprar un llibre. Amb aquesta mesura aconseguim que una obra que va arribar a la biblioteca per la donació desinteressada d’un soci beneficiï un altre soci de l’Ateneu. I així, tot quedi a casa.
ABRIL
PORTADA FITES DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA ELS FETS DEL CU-CUT! i LA FORMACIÓ DE LA SOLIDARITAT CATALANA Antecedents En les eleccions generals espanyoles de 1901 Alejandro Lerroux aconseguí acta de diputat per Barcelona. La fita fou possible gràcies al poder de seducció que tenia sobre les masses el to populista del líder republicà. Aquest primer èxit electoral impulsà els lerrouxistes a accentuar el discurs anticatalanista i, en les eleccions de 1903, per sorpresa, quedaren davant de la Lliga Regionalista. Tanmateix, la revifalla republicana no durà gaire. En les municipals de 1905, l’actitud dictatorial de Lerroux, que era conegut amb el sobrenom de “l’Emperador del Paral·lel”, a l’hora de confeccionar les llistes, provocà nombrosos enfrontaments dins el seu partit i la Lliga guanyà les eleccions. El Banquet de la Victòria i els fets del Cu-cut! Per celebrar el bon resultat, els regionalistes organitzaren un gran àpat al Frontó Comtal, a Barcelona, el 18 de novembre de 1905, al qual assistiren 2.500 persones. Se l’anomenà el Banquet de la Victòria. Pocs dies després, un dibuix petit, col·locat en una de les planes interiors de la revista Cu-cut!, fou l’espurna d’una explosió de violència anticatalanista. El dibuixant —Junceda— havia col·locat a la via pública, davant del local on es celebrava el banquet, un oficial de cavalleria, que preguntava a un vianant: “Qué se celebra aquí, que hay tanta gente? “El Banquet de la Victòria”.”¿De la victoria? Ah, vaya, serán paisanos”. Aquest curt diàleg, amb un matís que semblava fer befa del resultat de les guerres colonials espanyoles, causà una gran indignació entre els militars de la guarnició de Barcelona. La nit del 25 de novembre de 1905, nombrosos oficials assaltaren, amb la tolerància del governador civil, els locals de les redaccions del Cu-cut! i de La Veu de Catalunya. Trencaren màquines, destrossaren mobles i, fent-ne una pila al mig del carrer, hi calaren foc. A la foguera encesa 2
a la rambla de les Flors, prop de l’edifici de la Virreina, hi tiraren, fins i tot, un retrat del doctor Robert. Formació de la Solidaritat Catalana Els fets del 25 de novembre causaren una gran commoció a Catalunya. Els homes i els partits catalans més allunyats en idees polítiques, s’uniren en la protesta. Només una veu s’alçà per aprovar el cop: la de Lerroux, que el va defensar en un article a La Publicidad. Els 5 i 6 de febrer de 1907 hi hagué al Congrés espanyol un tens debat sobre l’assalt al Cu-cut!. El sentiment d’odi a Catalunya que s’hi manifestà i, sobretot, la presentació d’un projecte de llei per reprimir el catalanisme, feren el miracle d’ajuntar en un bloc els partits catalans, amb l’excepció dels lerrouxistes. D’aquí va sorgir Solidaritat Catalana. La formaren: els regionalistes de la Lliga, amb Francesc Cambó al davant; els republicans, amb Jaume Carner; la Unió Republicana, amb Roca i Roca; els federalistes, amb Vallès i Ribot; la Unió Catalanista, amb Martí i Julià; els carlins i els republicans independents d’Amadeu Hurtado. La creació oficial de la nova coalició tingué lloc a Girona l’11 de febrer de 1906. En l’acte, es demanà el restabliment de les garanties constitucionals, que havien estat suspeses, i es protestà contra el projecte que, al cap d’un mes, es convertiria en la Llei de Jurisdiccions, que sotmetia als tribunals militars les opinions contràries a l’exèrcit o als símbols d’Espanya. L’embranzida que havia agafat la Solidaritat Catalana quedà reflectida en dues trobades multitudinàries. La primera, la gran manifestació que es celebrà a Barcelona, la tarda del 20 de maig, a la qual assistiren 200.000 persones vingudes d’arreu de Catalunya. I la segona, el míting anomenat l’Aplec de la Protesta (contra la Llei de Jurisdiccions), que tingué lloc a la plaça de les Arenes de la ciutat comtal, l’onze de novembre de 1906. Les primeres eleccions en què participà Solidaritat foren les de diputats provincials del març de 1907, en què únicament presentà candidatura a Barcelona i Girona, on guanyà. La seva victòria es completà amb l’accés a la presidència de la Diputació d’Enric Prat de la Riba. La gran victòria de Solidaritat La propaganda electoral dels partits solidaris per a les legislatives de l’Estat engrescà fortíssimament els ciutadans. Mai no s’havia vist una emoció semblant. Davant l’espectacle d’un poble en peu, Joan 3
Maragall escriví el seu famós article “L’alçament”. En les eleccions del 21 d’abril de 1907, Solidaritat aconseguí 41 dels 44 escons possibles. A Barcelona els guanyà tots, i Lerroux es quedà sense acta. En resposta a aquests resultats, el govern central d’Antoni Maura presentà el Projecte de Règim Local, amb el qual pretenia una reforma del municipalisme i s’establien les Mancomunitats provincials. Tanmateix, la poca descentralització que s’hi recollia provocà que els diputats de Solidaritat es dividissin en dues tendències: els favorables a l’aprofitament del projecte, per millorar-lo, i els partidaris de rebutjarlo. La primera opció era defensada per la Lliga Regionalista, mentre que la segona pels nacionalistes republicans. El final de la Solidaritat Catalana L’actuació de Solidaritat, en aquest aspecte, no va satisfer a la majoria del poble català, ja que no s’havia aconseguit la derogació de la Llei de Jurisdiccions. Aquest estat d’ànim de descontentament es reflectí en les eleccions parcials a Corts, de 1908, en què la llista solidària fracassà. Aquesta derrota produí entre els enemics de Catalunya una gran alegria i es precipità la ruptura de Solidaritat, que ja estava en greu crisi per les dissensions internes. Així, en les eleccions municipals de 1909, els partits republicans que havien format part de Solidaritat anaren pel seu compte, a Barcelona, en una coalició d’esquerres. I aquell mateix any arribà la Setmana Tràgica.
Fonts d’informació: Rovira i Virgili, A. “Resum d’història del catalanisme” Barcelona 1936 Termes, Josep. “(Nou) Resum d’Història del catalanisme”. Barcelona 2009 Fontana, Josep. “La formació d’una identitat”. Barcelona 2014 Balcells, Albert. “Història del nacionalisme català”. Barcelona 1992 Foto coberta: Acudit de la revista Cu-cut! del dibuixant Junceda Fotos interior: Foto 1, Jaume Carner - Foto 2, Francesc Cambó
PERE JUHÉ I ORIOL 4
CONVERSES
Respon: Neus Espunyes Vingut Nada a: L’Hospitalet Edat: 54 anys Professió: Mestra
Aquest mes hem sostingut una llarga conversa amb la coordinadora de l’ANC a l’Hospitalet, Neus Espunyes, una gran lluitadora per la independència de Catalunya. Neus, ets nascuda a l'Hospitalet. Què recordes de la nostra ciutat de quan eres petita? Fins als 16 anys vaig viure en una casa al carrer de Barcelona i recordo molt els estius quan, cap el tard, tots els veïns treien les cadires i s’asseien davant de casa seva, després de regar el terra amb l’aigua d’un porró per treure la calor acumulada. Recordo les converses i els riures i que la canalla corríem amunt i avall per aquell carrer sense asfaltar i que, quan passava un cotxe, molt de tant en tant, les mares i els pares, les àvies i els avis, les veïnes i els veïns i tot el carrer sencer ens deien que poséssim el cul a la paret, no fos cas! Recordo els autobusos Oliveras, que deixaven aparcats al carrer amb les portes obertes, i com vivíem l’aventura d’entrar al vehicle per agafar els tacos de bitllets d’aquells que eren allargats, de diferents colors i fins com el paper de fumar. Era l’emoció de fer la malesa, de transgredir i de mantenir el secret entre nosaltres per enfortir el vincle amb la colla; tot i que els conductors ens deixaven la porta oberta i els bitllets sobrants del dia aposta. Recordo anar a enterrar la sardina a Can Serra, muntanya encara per explorar, i a menjar la truita a la Fonteta. Recordo, bàsicament, un Hospitalet completament diferent. 5
Com la veus actualment? Què en canviaries? La veig com un patchwork. Hi ha els barris històrics: Santa Eulàlia, Collblanc i el Centre i després hi ha els barris més recents sorgits de les onades migratòries en una sola dècada: Can Serra, Bellvitge, El Gornal,... Són barris que han viscut d’esquena els uns dels altres i, en bona part, encara hi viuen. Crec que l'Hospitalet hauria d’estar més cohesionat i que els hospitalencs i les hospitalenques sentissin la ciutat com a seva, una ciutat amb una història pròpia i un sentir comú que inclogui totes les diversitats que la componen. Ets llicenciada en Ciències de l'Educació i en Humanitats. Quins records tens de la teva etapa universitària? Creus que ha canviat el món universitari de quan tu hi vas fer la carrera? De la meva època universitària, direm que de la primera carrera, perquè les altres les vaig fer més de gran, recordo les vagues, la negligència d’alguns professors, el fred de les aules, recordo les assemblees d’estudiants interminables on votàvem un cop i, si no agradava el resultat als que portaven la veu, tornàvem a votar i encara hi tornàvem unes quantes vegades més. Recordo un professor que portava perruca i un dia se la va posar al revés i no se’n va adonar. Recordo que vaig aprendre alguna cosa i que en vaig descobrir alguna altra, res més. Sento no poder ser més prosaica. Han passat uns trenta anys des de la meva època universitària, malament aniríem si no hagués canviat res. Malgrat tot, podríem discutir molt sobre les mancances en l’ensenyament, crec que avui en dia els universitaris surten amb una preparació millor, tenen molta més informació i el món de la tecnologia és seu i això està bé si es fa servir bé. La teva professió és la de mestra, actualment una feina força complexa. Què penses dels constants canvis de lleis i de sistemes? Es pot treballar així? No creus que són els nens qui al final ho pateixen? Actualment el govern encara intervé, herència d’un règim dictatorial, en coses que haurien de tenir una neutralitat, per no dir una llibertat, total per a poder auto-corregir-se, renovar-se i desenvolupar-se. Però l’educació és molt poderosa i cal controlar-la, clar. Que si l’EGB, implantada en els últims anys del franquisme i seguida pel govern d’UDC amb en Suárez i en Calvo Sotelo; que si la LOGSE amb el PSOE de Felipe González, que si la LOCE amb el PP 6
d’Aznar, que si la LOE amb el PSOE de Zapatero i ara la LOMCE amb el PP de Rajoy. No, és evident, no es pot treballar així. Quan s’inicia un programa nou es cometen nous errors i s’apliquen, encertades o no, altres maneres de treballar, si es canvia contínuament els errors no es corregeixen i els encerts no s’aprofiten. Per no parlar del trasbals que suposa canviar estructures i també de la despesa econòmica que tot plegat suposa. De patir-ho ho pateix tot el país, tota la societat i, com a mal que a voltes ja crec endèmic, ho patirà el futur. En aquest Estat, en què encara estem, l’ensenyament universitari sempre ha tingut un prestigi, sovint molt de pandereta que també cal dir-ho, que no ha tingut l’ensenyament primari, gran error! És a primària on les persones han de poder trobar tot allò que després els servirà, i que servirà a la societat, com a persones i com a estudiants: la seguretat en un mateix, els hàbits de treball, la responsabilitat en els propis actes, la contenció i l’assertivitat, l’honradesa, el compromís... I tot allò que fa que les persones d’un país, almenys una majoria, facin un país honest on poder viure sota unes lleis justes amb dignitat. No creus que alguna de les últimes reformes anaven més encaminades cap a Catalunya que no pas per enriquir o millorar el sistema educatiu? Creus que s'adonen d'això a la resta de l'Estat? El ministre d’Educació Wert deu ser molt bromista en posar aquest nom a la llei actual d’ensenyament: Ley Orgánica de Mejora de la Calidad Educativa. Realment la Mejora no es veu per enlloc. La sonada retallada de pressupost per a l’educació, la implantació d’exàmens inútils de revàlida…, i, en el cas de Catalunya, la castració de la llengua catalana i l'evident implantació de la ideologia paternal de règim amb bigoti que accepta de bon grat tot allò folklòric (amb tots els respectes pel folklore), però que anul·la tot allò essencial de la cultura d’una nació, augura un futur gris per a les aules públiques i concertades catalanes. La resta de l’Estat viu, en general, allunyat de la realitat catalana. Els mitjans de comunicació espanyols donen una informació esbiaixada i tendenciosa del que està passant aquí, atiats per una ideologia determinada. Avui, en un d’aquest canals espanyols, donaven la notícia que els principals cognoms a Catalunya són García, Fernández i López i que els cognoms purament catalans com Vidal o Serra estan en franca minoria. Encara no saben que Catalunya és de la gent que viu a Catalunya es diguin com es diguin i vinguin d’on vinguin i, tan català, o tan espanyol, pot ser un López
7
com un Serra. Si parlem d’Estat direm que ni se n’adonen ni se’n volen adonar, si parlem de la gent del poble he de dir que m’he trobat amb persones molt dialogants i raonables i que l’entesa ha estat total. Fa més de trenta anys que exerceixes com a mestra. Suposo que en tot aquest temps deus haver reunit tot un bon seguit d'anècdotes. Algunes, sí. Un dia, fent una entrevista amb uns pares, el senyor se’m va quedar adormit. La cosa va ser més evident quan va començar a roncar. La seva dona li donava cops amb el peu dissimuladament, tot i que allò no hi havia qui ho dissimulés. Jo continuava parlant com si res i al final, quan es va despertar, em va dir que estava molt d’acord amb tot el que havia dit. Bé, acabava de fer un adepte! Un altre dia, vaig trobar-me un nano d’uns vuit anys que estaven atenent a secretaria amb el nas trencat i amb la cara plena de sang. S’estava mirant un peu mentre s’aguantava un cotó sota el nas, quan li vaig preguntar “I doncs, què t’ha passat?” Em va contestar: “Que se m’ha descordat una sabata”. Fusta de guerrer! Vas començar com a mestra de francès i has acabat fent classes d'anglès. Com ha estat això? Quan vaig fer Magisteri vaig agafar l’especialitat de llengües estrangeres, llavors a les escoles s’estudiava el francès. Vaig entrar a treballar en una escola concertada de mestra de francès però al cap de pocs anys es va imposar l’anglès. Així que vaig decidir marxar a Anglaterra i m’hi vaig quedar quasi tres anys. Actualment ets la coordinadora de l'ANC a l’Hospitalet. Explica'ns quina és la tasca d'aquest càrrec? Com la mateixa paraula diu, la meva feina és coordinar les diverses activitats, impulsar actes i estar en contacte amb les altres territorials del Barcelonès i, també, amb entitats i associacions locals per promoure polítiques de difusió i de cohesió. He de dir que aquestes tasques, de fet, les portem a terme entre els set membres que componem el secretariat de la nostra territorial i, sempre, amb la col·laboració i el suport dels socis voluntaris sense els quals l’ANC l’H no seria possible. Enquestes, visites, paradetes, manifestacions, coordinar actes, Déu n'hi do! Creus que la gent comença a estar cansada de tot plegat? Què els diries perquè no defalleixin? 8
Sí que hi ha hagut un cert desànim. S’esperava que hi hagués una bona entesa entre els partits sobiranistes que han de liderar el procés i els seus estires i arronses han decebut molta gent. Després, s’esperava que es convoquessin plebiscitàries per la primavera i finalment la data fixada ha estat el 27 de setembre. El poble ha estat empentant amb la il·lusió que fa saber que som molts els que volem el mateix i amb la certitud que allò impossible es farà possible. Em sento, com molts de vosaltres, molt contenta de pertànyer a aquest poble que reivindica la seva llibertat amb un somriure i és aquest somriure que no hem de perdre, perquè sense ell no seriem on som i som a set mesos de votar unes plebiscitàries. Hem de mirar cap endarrere per ser conscients de tota la feina que s’ha fet i hem de mirar cap endavant per veure que l’objectiu continua sent el mateix i que allò impossible és possible del tot. Tenim una data clau, el 27 de setembre, i un país per construir. Desànim? Cap! L'Hospitalet, com a ciutat de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, no és el mateix que les ciutats de l'interior. Com es viu el procés a la nostra ciutat? L’ANC l’H té molta feina a fer a l’Hospitalet perquè hi ha un percentatge elevat de persones que es mostren indecises davant la independència. Pensem que, en aquests moments, la primera força al nostre consistori és el PSC i la segona el PP. Ara bé, després d’estar fent paradetes durant tres anys, he de dir que hem normalitzat la nostra presència a la ciutat, sobretot en aquells barris que són més unionistes, i veure l’estelada ha esdevingut un fet quotidià, per dir-ho d’alguna manera. La feina feta, i que es fa, a les xarxes; les xerrades, la marxa de torxes, les caminades que s´han fet, i que es faran, per la ciutat i, sobretot les paradetes, han difós, i continuen difonent, el nostre missatge i ens han fet visibles. L'Hospitalet sap que hi som. També cal dir que la gent, en general, és respectuosa i no hem tingut més de dos o tres problemes en aquests anys, molt al principi, perquè algun transeünt s’ha passat de rosca i hem hagut de trucar als mossos. La sang, però, no va arribar al riu! Ara bé, hem de tenir en compte que també hi ha un percentatge, gens menyspreable, d’hospitalencs i hospitalenques que són independentistes i el nombre va creixent. Ho diu el nombre de socis de l’ANC l’H, que cada cop és més elevat, i també ho diuen les estadístiques que afirmen que a l’Hospitalet el catalanisme ha pujat un 4%. Per tant, diré que la nostra ciutat viu el procés amb molta força per part d’un sector important de la població cosa que és lloable tenint en compte que el consistori no és sobiranista i ignora del tot el tema. 9
Si mirem una mica més en general. Com veus el procés en aquests moments? El procés ha de ser polític i està fent el seu camí. Per tant, hem de confiar en els polítics que lideren el procés i els hem de donar suport. Amb això no vull dir que abaixem la guàrdia i deixem d’estar atents als esdeveniments. Recordem que si tenim data per les plebiscitàries és perquè el poble ha empès; sense les manifestacions del 2010 i del 2012, sense la Via catalana, sense la V i sense la concentració a la plaça de Catalunya el 19 de novembre passat, potser no tindríem ni data ni plebiscitàries. Però hem de tenir clar que cada cop som més a la vora i que cal que els polítics facin la seva feina i els entesos, les estructures de Estat necessàries per a una Catalunya lliure. Parla'ns de les teves aficions. Sabem, per exemple, que t'agrada nedar o anar a la muntanya. Si, m’agrada molt anar a la muntanya, però en el meu cas és una afició més contemplativa que esportiva. Des de baix també es pot estudiar el relleu del país. Tinc un amic que em diu que em falta la perspectiva des de dalt, però, si he viscut fins ara amb aquesta mancança, crec que hi podré continuar vivint. Admiro molt, però, els alpinistes i m’agrada molt veure, des de baix, com pugen. La natació la trobo meditativa, l’origen biològic dels humans sembla que fou l’aigua i jo m’hi sento connectada, el fet de no haver de patir el pes del cos fa que em senti alliberada, sense gravetats incordiants. També sabem que una altra de les teves aficions és tot un clàssic: llegir, però, això sí, novel·la negra. I doncs? M’agrada llegir en general de tot però no ho llegeixo tot. Hi ha llibres que m’avorreixen sobiranament i els abandono quan no puc més o bé els acabo de llegir de biaix. La novel·la negra és un gènere que he descobert fa relativament poc i, la bona novel·la negra té la virtut d’exposar un enigma que s’ha de resoldre i, de pas, és capaç de fer una anàlisi psicològica molt aguda dels personatges sovint fent servir aforismes. L’últim llibre que he llegit és “Liquidación final” de Petros Márkaris, que és un economista grec que aprofita per mostrar els patiments dels seus compatriotes en aquests moments. Us el recomano. Divertit, irònic i intrigant. Com a coordinadora d'una entitat, com veus el món associatiu a Catalunya? 10
Per tradició el món associatiu a Catalunya sempre ha estat fort. És a les associacions on la gent es pot cohesionar, mantenir la cultura i desenvolupar la capacitat crítica i reivindicativa. És el som i serem Catalans. En aquests moments Catalunya manté, més que mai, la crítica vers el govern espanyol i reivindica, més que mai, la seva llibertat i el món associatiu té la força necessària per plantar cara. No vull ser malpensada, però diria que la llei de fiscalitat associativa, que imposa l’ofec econòmic a les entitats sense ànims de lucre, està pensada, de fet, per ofegar les crítiques i les reivindicacions. Què penses de l'Ateneu? Quins consells ens donaries? Penso que l’Ateneu és una fortalesa perquè ha sobreviscut a tots els embats que ha patit des del 1932 quan va néixer. Fa poc que fullejava el llibre “L'Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet(19322007)” de la seva presidenta, Matilde Marcé Piera, i queda clar que la lluita per sobreviure ha estat pura resistència de totes les persones que, generosament, han ofert el seu esforç per mantenir-lo viu. És un patrimoni que cal cuidar perquè és una associació cultural que ens ofereix la possibilitat de cohesionar-nos i de créixer com a persones i com a hospitalencs. Pobra de mi! No m’atreveixo a donar-vos en cap de consell! No en tinc cap! Només vull agrair-vos tota la feina feta i la que feu, que és molta!
11
ATENEU 21 DE MARÇ. DIA MUNDIAL DE LA POESIA
E
l dia 21 de març és el dia que la comunitat internacional, en concret la UNESCO, va triar per dedicar-lo a la poesia, és el Dia Mundial de la Poesia. A l'Ateneu cada any celebrem aquets acte commemoratiu amb la lectura de poemes de tota mena i la participació, abundant, de socis i amics. Enguany, com que aquest dia ha coincidit en dissabte, la coordinadora habitual d'aquest esdeveniment a l'Ateneu, la Julita Sanou, ens va proposar de dur a terme un acte diferent, una mica més complex però, alhora, pel seu caràcters innovador i de canvi, engrescador. Si l'estructura dels actes del Dia Mundial de la Poesia dels anys anteriors es basava simplement en la lectura de poemes en un sol bloc, aquest any la proposta anava més enllà, donat que el dia ens ho permetia. Tot plegat havia de constar de tres parts diferents.
La primera, una lectura de poemes per part dels més menuts de la casa, és a dir, els nens i nenes que formen part del taller de teatre infantil. Al principi ens feia una certa por que, donat el dia de la setmana, no s'hi afegissin gaires nens, però, afortunadament, no podíem anar més errats, ja que el nombre de nens i nenes que es van inscriure va ser força alt. Així doncs, ja teníem un grup de 10 petits rapsodes preparats per fer-nos conèixer les seves habilitats de recitació. El segon bloc seria el que vam anomenar clàssic, és a dir, la lectura habitual de poemes per part de socis i amics de l'Ateneu.
12
El tercer bloc, i que seria el que tancaria els actes, estaria dedicat a una mena de poesia diferent, més transgressora, de gust subjectiu però alhora divertit i sense complexos. Es tractava d'un recital de poesies de caire eròtic, satíric i fins i tot un xic escatològic. Com no havia de ser d'altra manera, van ser els més joves de l'Entitat els qui es van apuntar, sense pensar-s'ho dues vegades, a aquest bloc. Cada un dels blocs quedaria dividit per un petit descans d'entre 15 a 30 minuts en els quals el públic podria gaudir d'un petit servei de càtering. Després de la selecció de poemes, presentació de voluntaris, assajos i altres preparatius, tot estava enllestit per a aquest Dia Mundial de la Poesia tan especial. Així doncs, el dia 21 de març, a les sis de la tarda, ens vam trobar a la sala d'actes de l'Ateneu. S'ha de dir que, encara que en la celebració d'aquesta festa dels anys anteriors l'assistència de públic havia estat força important, aquesta vegada ens feia por no complir amb les expectatives, donada la durada de l'acte. Afortunadament no va ser així i, abans que comencés la primera part, la sala era plena de gom a gom. D'aquesta manera vam passar a les lectures per part del grup del més menuts. Va ser un recull de poemes que tractaven bàsicament sobre el menjar i els animals. Els petits rapsodes se'n van sortir força bé, tot pel delit dels seus pares i familiars així com de la resta del públic. Després dels més menuts, i també després d'un descans en què vam poder gaudir d'un bocí de coca i un got de refresc (boníssimes totes i cada una de les coques que es van preparar per a aquests entreactes, de
debò) vam passar a la segona part, amb la lectura de poe-sies clàssiques, on els recitadors es van trobar una sala d'actes, de nou, ple-na a vessar. Aquest bloc va començar amb les paraules de la pre-sidenta de l'Ateneu, Matilde Marcé, que va donar la benvinguda al públic assistent i el seu agraïment, i el de l'Ateneu, cap a les persones que tan amablement participaven en l'acte.
13
No volíem començar la festa sense tenir present una persona que durant tots aquests anys ha participat en els actes del Dia Mundial de la Poesia, a l'Ateneu, d'una forma activa i des de la primera línia, i que ens ha deixat fa poc, em refereixo a Romuald Monreal. En memòria seva es van dir unes paraules i es va passar, tot seguit, a la lectura d'un poema que ell recitava de forma extraordinària i que, en més d'una ocasió, ja fóra durant una festa de fi de curs o una altra celebració, li demanàvem insistentment que el recités. Es tracta del poema Res no m'agrada tant (més conegut per nosaltres com Lo pimentó torrat) de Vicent Andrés Esteller recitat per Julita Sanou. Tot seguit, i encara emocionats, es va donar pas a la lectura del poema que enguany havia triat la Institució de les Lletres Catalanes per commemorar aquesta diada: Illa escrita, de Jaume Pont a càrrec de Dolors Nat. Després d'aquesta part protocol·lària, vam passar directament a la lectura de poemes. Se'n van llegir un total de 37 de molts diversos autors, però amb un tema que pretenia ser el fil conductor d'aquesta part: la Natura. Tot es va desenvolupar en un silenci absolut, copsant l'atenció del públic, que, com és habitual en aquesta mena d'actes, deixa els aplaudiments i les ovacions per al final. El tercer bloc va començar després d'un altre petit descans que ens va permetre tornar a gaudir del deliciós "càtering" que ja he esmentat (renoi, que bones que eren les coques!) Aquesta part, ja més cap al tard, va reunir una sala força plena d'un públic que tenia ganes de gresca i de sentir allò que, per a alguns, no s'hauria de dir mai. Era el torn de les poesies eròtiques i satíriques. Embolcallat d'un diàleg que feia de fil conductor, els recitadors ens van anar llegint tot un seguit de poemes picants que van fer riure al públic i que, un cop acabat l'acte, es va exclamar que se li havia fet curt. Tot un èxit! I d'aquesta manera es va acabar tot plegat, amb una sonada ovació i amb la intenció de seguir celebrant, l'any vinent, el Dia Mundial de la Poesia. El llistó ha quedat força alt.
CARLES FARRÉS I PINÓS
14
Excursió “Coneguem Catalunya” número 323. Visita amb trenet a la Vall d’en Bas i calçotada a Olot. Març de 2015
D
issabte 21, aquesta passada nit no ha deixat de ploure i fer fortes ventades, però un grup de gent agosarada i amb ganes de passar-s'ho bé es trobava al lloc de sempre per iniciar l'excursió 323. Aquesta sortida, ha sigut la més passada per aigua que mai havia fet l'Ateneu i que es recordarà durant temps. La sortida, com és costum, estava programada per a les vuit, però un malentès ha motivat un retard de tres quarts d'hora que no estava previst. Al fer el recompte habitual, els números no quadraven, faltava una persona, i els responsables han hagut de fer mans i mànigues per localitzar-la. En aquestes ocasions es demostra la voluntat de voler fer les coses bé. Ja tots junts, enfilem la Ronda de Dalt per enllaçar amb l'AP-7 i sortir a Mollet per a la vegada circular per l'autovia direcció Vic. Mentre la pluja és suau i sembla que el temps vulgui millorar. Les noticies del servei meteorològic indiquen que el mal temps afectarà la zona litoral del nostre país i amainarà a l'interior cap on anem. Aquesta vegada no han estat gaire encertats... A mesura que ens acostem a Vic, anem deixant el massís del Montseny que avui està amagat (com si no hi fos) perquè la boira no ens permet gaudir de la seva presència ni tampoc de la Plana tan rica i verda sobretot ara en aquest temps que hem iniciat la primavera. Més tard, i empitjorant l'oratge, passem pel túnel de Bracons i seguim per la C-37 que ens portarà a Olot, capital de la Garrotxa on farem una parada a la cafeteria Viena per esmorzar i recuperar forces. Ja feta l'agradable feina d'esmorzar, seguim la ruta i ens aturem a Hostalets d'en Bas. Segueix plovent. Pel camí no trobem gaires cotxes a la carretera. A Hostalets comença l'aventura del trenet amb la visita a la vall. En Pitu és el conductor d'aquest mitjà de transport i l'Anna, la persona que ens va donant informació dels llocs per on passem. Sovint en Pitu es veu obligat a tocar el clàxon que anima el personal. El destí és Sant Privat des d'on tornarem a Hostalets. La vall que visitem està situada a la Garrotxa, té 90 km quadrats i l'ocupen tres mil habitants. La seva capital administrativa, des de la parcel·lació, és Sant Esteve d'en Bas. Segons comenta la guia, quan les erupcions volcàniques i el seguit de terratrèmols que van haver-hi, van arrossegar unes roques que van tancar les aigües formant un
15
gran llac que amb el pas dels anys es va anar filtrant deixant unes terres molt fèrtils. Després de la fusió dels antics municipis de Sant Esteve, Sant Privat d'en Bas, Joanetes i la Pinya es va convertir en un dels municipis més grans de la comarca. La concentració i la parcel·lació de les terres agràries entre els pagesos i la creació de la cooperativa a principis dels 70 van donar econòmicament un notable impuls amb què es van crear estructures i carreteres que comuniquen els nuclis de població i veïnats. En tricu-tricu ens deixa a Sant Privat d'en Bas. Segueix plovent i no podem visitar el poble, tan sols aixoplugar-nos en un establiment que ens ha convidat a un tast dels seus productes, com també comprar-los. El recorregut del tricu-tricu ha sigut de 16 quilòmetres i amb això hem hagut de donar per acabada la visita. La vall disposa de molts camins i rutes que es poden fer sense gran esforç, tot i que els que siguin més exigents i els agradi el senderisme poden pujar al Puigsacalm de 1515 metres o anar al Salt de Sallent. El lloc és atraient i molt bonic. Pels comentaris que es feien de la visita, tothom ha quedat amb les ganes de tornar-hi. Això sí, amb una bonança que ens permeti conèixer millor Olot. Ja de tornada hem anat a dinar al restaurant Les Tries on una gent molt amable ens han servit una calçotada que ha estat bé però que no podem comparar amb altres que podem recordar. Després d'una bona sobretaula, hem tornat a l'Hospitalet per on hem vingut. Arribem tots sans i estalvis. I el mes d’abril, com ja és costum, el dissabte 11 anirem a Montserrat. Us hi podeu apuntar el 31 de març. JOAN PUJADAS
16
TESTAMENT VITAL
C
om a segona part de la conferència feta el passat mes de febrer sobre el Dret a Morir Dignament, el dia 24 d'aquest mes de març, la senyora Maria Benítez va fer la xerrada col·loqui sobre l'eutanàsia. Va parlar sobre malalties, hospitals, residències, metges i mort. Ho va fer amb paraules clares i entenedores i la seva veu traspuava serenor i harmonia. Entre la conferenciant, acompanyants i assistents només fórem 10 persones, però això no va impedir que es creés una mena de caliu molt agradable. L'any 1986 a Catalunya les persones ja teníem dret a saber tot el que fes referència al propi historial clínic. O sigui conèixer els nostres drets i deures. L'any 2000, també a Catalunya, ja hi havia la llei per a morir dignament. El 2002 i quasi copiant-nos, també s'instaurà a l'estat espanyol. Això vol dir: mort assistida amb sedació per no patir al morir. Catalunya, segons la senyora Benítez, ha sigut capdavantera en aquest tema i cada autonomia fa la llei a la seva manera. Avui dia a Catalunya els malalts o familiars directes tenen dret a rebutjar un tractament , com podria ser la quimioteràpia en cas de càncer. Però això no vol dir que es vulgui patir fins al final, ans el contrari. Hi ha les cures pal·liatives que ajuden molt a aliviar el dolor i d'això n'és responsable el metge de capçalera. No poden negar-s'hi. A altres llocs d'Europa com ara Suïssa, l'eutanàsia no és penalitzada i també segons la conferenciant, molta gent hi va com de vacances i torna dins d'una urna convertida en cendra. A Holanda i Bèlgica s'instaurà l'eutanàsia l'any 2002, però només per a la gent del país. A Luxemburg es valora la maduresa dels menors d'edat per a poder-los fer arribar a la mort per ells desitjada. (Sempre, és clar, davant de greus malalties). Tot plegat semblen dades fredes, però, per a qui pateix i per als familiars i amics, pot ser molt important de saber-les. Aquí, sembla ser, també segons la senyora Benítez, tenim una bona atenció sanitària i moltes vegades no cal demanar l'eutanàsia per acabar de patir. Amb les cures pal·liatives ben aplicades, tant el malalt com la família i amics que l'acompanyen, tenen un conhort molt satisfactori. És important, però, fer el Testament Vital, ja que d'aquesta manera s'estalvien diferències d'opinió entre familiars i els metges saben què han de fer. Bé, el tema va donar per escriure moltes pàgines i es va parlar molt de les experiències viscudes i patides amb familiars ja morts, però, no ens podem allargar més. Donem les gràcies a les persones de l'Associació pel Dret a Morir Dignament i als assistents. Si algú vol més informació sobre com fer el Testament Vital, pot passar per l'Ateneu on tenim uns fulletons explicatius M. DOLORS NAT I PINYOL
17
COL·LABORACIONS LA PLANTA I LA SENYORETA MARIA
L
a senyoreta Maria és una dona gran —vella, diu ella--, menuda, amb els cabells blancs un xic arrissats i uns ulls de blau de miosotis que encara ho miren tot amb curiositat. Aquell dia, estava contenta. En despertar-se, havia sentit la piuladissa dels ocellets enfilats a l’antena de la televisió, al terrat, just sobre la finestra de la seva habitació. Havia arribat el bon temps! Des de petita, la senyoreta Maria no pot veure l’hivern ni en pintura i espera amb delit que arribi la primavera. Cada any, quan ve la tardor, s’entristeix tota. Quan veu que s’esgrogueeixen les fulles dels arbres del seu jardí, com la marialluïsa perd la verdor i les seves fulles prenen un to grisenc, es cargolen i cauen, pensa que potser no tornarà a veure el borrissol verd clar dels nous borrons, quan torni la primavera. Ella és tan gran, tan vella, repeteix... Només alguna rosa escadussera li alegra la mirada. Quan els arbres, despullats de les fulles, aixequen les branques fosques cap al cel, com si esperessin que una fada els tornés la ufanor perduda, se li encongeix el cor. I ella, a qui tant agrada de trafeguejar pel jardí, no té ganes de sortir i arreglar les plantes que resisteixen el fred: les falgueres de llargues fulles retallades, l’esparreguera gràcil, els lliris d’aigua i aquelles fulles grosses, arrodonides, d’un verd lluent, que no sap com se’n diu, i que alcen, plenes d’orgull, la seva insolent ufana. Aquell hivern havia plogut molt, i no en tenia poca, de feina, a arrencar les males herbes que havien cobert els parterres d’una catifa fina, d’un verd tendre, encara una mica esporuguit. Però la senyoreta Maria, que fins aleshores encara no havia sentit la primavera als ossos, feia veure que no havia advertit la seva presència. Tanmateix, alguna vegada, s’hi acostava i els deia: “Ja us arrencaré, ja, quan sereu més altes i no faci tant de fred. Que us pensàveu que no us havia vist?”. La senyoreta Maria parla amb les plantes, els arbres, els ocells, les papallones, les marietes, fins i tot amb les paneroles que s’amaguen sota els testos i amb tota bestiola que se li posa al davant. Les úniques que no pot clissar són les formigues (potser un altre dia sabrem el perquè). 18
Fa tants anys que viu sola, que s’ha fet un món propi en aquell jardí, en què hi ha bons i dolents com en la vida real. Les plantes i els arbustos bons, els cuida, els agombola, els arrenca delicadament la flor o la fulla pansida, els talla la branqueta seca, els acarona amb la mirada i amb la mà. “Són com els meus fills”, diu. Però les males herbes, les arrenca sense pietat! Quan li esporguen el magraner o el llimoner, és com si li clavessin un punxó al cor quan veu a terra aquelles branques. Ja sap que és pel seu bé, perquè brotin amb més força. Pensa que deu ser com quan castigues un fill que ha fet una malifeta, cal fer-ho, però dol al fons del cor. Aquell dia, que havia començat amb la piuladissa dels ocells, el sol lluïa, flocs de núvols blancs solcaven ara i adés un cel d’un blau nítid. Tocava, doncs, baixar al jardí i emprendre la tria: arrencar les herbotes i deixar els diminuts esperons de cavaller, que tot just havien tret les primeres fulletes arrissades d’un verd grogós, els cascalls que començaven a esbullar les fulles dentades d’un verd grisenc, les gracioses camamilles d’un verd groc espantat... i entremig alguna flor de plata, més crescuda, amb les fulles d’un verd fosc, raspós... El jardí no és gaire gran, però la feina és feixuga per a una persona de certa edat, però la senyoreta Maria sempre ha pensat que càrrega que plau no pesa. Vet aquí, doncs, que aquell matí es va posar els guants de jardí que li havia regalat la neboda. “A la seva edat, ha de tenir les mans fines i cuidades”, li havia dit. Ella ja sabia que no trigaria gaire a treure-se’ls perquè li feien més nosa que servei per agafar aquelles plantes tan xicarrones encara. Va sospirar. “Aquesta gent jove es pensen que ho saben tot”, va mormolar, me’ls poso una estona perquè no sigui dit”. Amb un cistell atrotinat folrat amb paper de diari al braç, ja me la teníeu ajupida, disposada a eliminar tota planta que fes tuf de mala herba. Ah! si la veiessin els seus nebots, acotada a terra, quan, diuen, seria tan fàcil escatar la terra amb un càvec de mànec llarg! Però, i les plantetes bones, on anirien a parar? Llençades amb les dolentes! No, no, mentre pugui, ho farà a la seva manera. A més, té tot el temps del món i s’ho agafa en calma. Tot estirant per aquí, tot estirant per allà i dipositant sense mirament dins el cistell tot aquell munt d’herbotes, contemplava els esperons que treien el caparró, les camamilles –n’arrencà alguna perquè en naixien massa-, els cascalls que sortien a pilots i s’haurien d’aclarir, les flors de plata... Però, vet aquí que tot d’una va topar amb una planteta desconeguda. Tenia quatre fulletes fines, d’un verd apagat. “Té, és bufona”, es va dir, què deu ser? no n’havia vist mai 19
cap d’igual”. Aleshores se li va presentar un dilema: l’arrencava o no l’arrencava?... Bé, de moment no la tocaria, sempre seria a temps de fer-ho més endavant. La senyoreta Maria no sabia que acabava de cometre un greu error perquè com més la planta anava creixent, més i més bonica la trobava i, és clar, no l’arrencava. “No pot ser una planta dolenta – i de fet dolenta, dolenta no ho va ser--, és massa bonica”. Ella, tan prudent, tan sensata sempre, no recordava aleshores que la bellesa no sempre és sinònim de bonesa en el sentit ampli del mot. La planta creixia, creixia i, com que estava prop d’un roser enfiladís, tan vell que qualsevol dia faria l’ànec, malgrat la cura que en tenia la senyoreta Maria, se li va arrapar a la soca i a les branques fins que va arribar a un arc de ferro forjat que, entre dues columnes, separa el jardí en dues parts. “Té, és una planta enfiladissa. No crec que li faci mal al roser i, en tot cas, ja és mig mort”. Mireu si l’estimava aquella planta que fins i tot deixava de patir per aquell roser de roses grogues que havia plantat el seu pare anys ha!
La planta creix que creixeràs, s’anava entortolligant pel roser i l’arc. Feia goig, tenia raó la senyoreta Maria! I encara en va fer més quan van aparèixer unes flors blanques—no eren gaire boniques si hem de ser francs--, però ella estava disposada a trobar-li totes les gràcies, a la planta. I a fe que encara li va donar una altra alegria: les flors van deixar pas a unes carbassetes d’un verd clar, gairebé transparent, amb tot de nervis. N’hi havia qui sap-lo, de carbassetes! Al capvespre, quan la brisa jugava amb elles i el sol ponent les acariciava i les tenyia d’irisacions daurades amb pinzellades de foc, la senyoreta Maria asseguda en una cadira del jardí, prop de la tauleta de marbre blanc, contemplava embadalida l’arc de ferro forjat amb l’entortolligament de la tija i les carbassetes que es gronxaven com minúsculs fanalets xinesos.
20
Eren les últimes trobades amistoses amb la planta. Les carbassetes es van assecar i, tot d’una, com si un director d’orquestra hagués fet el senyal amb la batuta d’iniciar el concert, aquelles carbassetes es van obrir i van escampar tot de volves blanques, suaus, com de cotó fluix, una mica com aquells angelets que bufàvem de petits. La senyoreta Maria, desolada, es mirava el jardí entapissat d’aquell borrissol... Però, ben pensat, havia gaudit d’aquella planta molt de temps. Ara només es tractava de recollir aquell cotó fluix amb un rasclet petit. No li va ser fàcil perquè, en passar-lo, els angelets s’enlairaven i formaven uns nuvolets estiregassats per caure una mica més enllà. Però, ella era tossuda i, de mica en mica, els anava atrapant i omplia una bossa amb tot aquell bé de Déu. Quan va haver acabat, va sospirar. ”Estic contenta”, va dir per dissimular, al cap i a la fi, ha estat una distracció.” Contenta?, potser sí que ho estava, però cruixida molt més! No us penséssiu pas que tot va acabar aquí. Van passar uns quants mesos i va arribar el bon temps i, al jardí, hi va tornar a néixer un fotimer d’aquelles plantetes. Vinga arrencar-les, la senyoreta Maria, però des d’aleshores i ja han passat cinc anys, cada primavera, una o altra planteta de miraguà (ara ja en sap el nom) apareix amb les boniques fulletes d’un verd apagat. Per a ella s’han convertit en un malson. Escorcollar tots els racons del jardí, caçar-les pertot arreu, és una dèria nova de la senyoreta Maria, que, quan en troba alguna, no dubta ni un instant, l’arrenca d’una revolada i la llença a les escombraries cuita-corrents. De fet, no era una mala herba, sinó una planta empìpadora”, ha hagut de reconèixer la senyoreta Maria que tanmateix no vol que li’n creixi mai més cap al seu jardí! MATILDE MARCÉ
=============================================== TALLERS CURS 2014-2015 ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades
Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat
21
ELS CAMPS DE TARRAGONA la foscor de l’hivern ens ha omplert de melangia i tristor Quan traient-nos fins les ganes de moure'ns, arriba el febrer i els ametllers floreixen. En veure’ls, revifem i se’ns obren les portes a noves il·lusions i projectes. D’on treuen l’energia per desplegar, com si fos un vano, la munió de flors que tot de sobte els cobreixen, sempre ha estat per mi un misteri. Llavors, és temps d'anar a recórrer els camps de Tarragona per recrear-se contemplant un dels espectacles més meravellosos amb què ens obsequia la Natura. Anant de Vilafranca del Penedès a Valls, es veuen els camps lluir com guarnits d’estores de flors rosades esperant el pas de Déu, en un Corpus avançat que els ha de beneir amb tota mena de mercès. He mirat cada primavera de no perdre'm mai la visió del munt de flors que intento, en va, emmagatzemar dins l’aparell fotogràfic per conservar d’alguna manera tot el que els meus ulls contemplen i que s’ofereix gratuïtament a l’abast de tothom. Per això vaig comprendre els japonesos que valoren la bellesa tan breu de la floració total, en el seu cas el cirerers, i organitzen una gran festa per impregnar-se, embadalits, de l’esclat florit i la ruixada de pètals perfumats que els envolta. Enguany he tingut la sort de poder perdre'm per les carreteres secundàries que envolten Valls, i he tornat plena d’alegria i energia, veient, sota un cel blau mig cobert per un núvol negre de tempesta que marcava clarament els seus límits, els arbres amics que dissortadament eren menys dels que recordava. M’ha semblat trobar a canvi més vinya junt amb oliveres i garrofers que fan formosos els conreus, però que no tenen el privilegi d’omplir-se d'unes flors tan precioses com els ametllers. Suposo que, a causa del Mercat Comú, la competència del turcs ha fet inviable guanyar-se la vida amb les ametlles i les avellanes. Quina pena!, Ni que fos organitzant visites turístiques o àpats fets amb fruita seca (la gent s’entusiasma amb la cuina), pagaria la pena mirar de salvar els camps d’ametllers. Vaig passar un dia inoblidable, potser per la por de no poder gaudir el pròxim any de la visió dels camps coberts de color com si fossin llençols florits posats a assecar sobre l’herba com antigament es feia per deixar la bugada blanca i olorosa. AMPARO LÓPEZ RUBIO 22
LA PRIMERA VEGADA
S
empre acostuma a ser una mica especial la primera vegada de tot. El veia sovint de lluny, però mai l'havia tingut a la vora. No hi pensava i pocs cops l'anomenava. Es pot dir que vist de lluny, m'era indiferent. Però, per ell sí que jo era important. Mai m'ho hauria imaginat. Ell m'estimava i no m'ho deia. I va arribar el dia que m'hi vaig acostar. El camí semblava fàcil i a poc a poc i amb respecte per haver estat massa temps ignorant-lo, vaig atansar-m'hi. Al tenir-lo tan a prop l'emoció em va omplir el cor d'alegria continguda. Semblava quiet i silenciós, com si volgués passar desapercebut. I jo amb la mirada el vaig abraçar i besar, tot acaronant-lo. Quina felicitat i, quantes coses es poden fer amb la mirada... La seva olor, però, no m'acabava d'agradar i el seu color tampoc, però, era la primera vegada... El paisatge que l'envoltava era encara fredós: els arbres, orfes de fulles, només deixaven veure algun niu escadusser que, potser amb l'arribada de la primavera, s'ompliria d'hostes. A mesura que m'hi anava acostant i entrellucant-lo, ell semblava més decidit i amable, més content. Semblava que volia córrer endiumenjat cap a mi per ferme festes. Estava, però, un xic trist o potser endormiscat i mig tapat pel llençol de cel ennuvolat i amb el sol enteranyinat que li feien companyia. Tot ell semblava dubtar. Les dones però, som més decidides i, de puntetes, m'hi vaig arrambar i amb els dits el vaig tocar. Oh, quina alegria, quina sensació d'optimisme i plenitud ens vam encomanar. Oh, sí, riu Llobregat, el meu riu i jo ens vam abraçar emocionats! I, per primera vegada! NOTA: A part que el dia 22 de març era el primer dia de la primavera, també va ser el Dia Mundial de l'Aigua i una seixantena de persones de diferents entitats, entre elles l'Ateneu, vam fer una passejada a la vora del riu Llobregat. M. DOLORS NAT I PINYOL 23
ROMUALD MONREAL. In Memoriam he començat a escriure, he pensat què podria explicar del Quan Romuald que no sàpiguen la gent del barri del Centre i sobretot la gent del nostre Ateneu: la seva generositat, entrega, bon humor, la capacitat de feina... ell era dels de "no preguntis, fes-ho". També la seva vessant artística, amb els seus quadres que ens acompanyaran sempre, la seva faceta de director teatral, de tècnic de llum i so, muntant i desmuntant els decorats, i si calia escombrant l’escenari i un llarg etc., i molts el recordareu per la faceta més visible, la d'actor: el paper de “Burgmestre” que va interpretar a l’obra teatral “El retaule del flautista” cantant amb aquella veu tan potent que tenia i amb aquell tango tan divertit que ens va ballar. Pel barri, ell no era dels que es dedicava a rondinar, criticar i prou: quan veia un problema anava allà on fos a parlar amb qui fos i intentava solucionar-ho. Una de les últimes coses que va fer, ja malalt, va ser anar a la Regidoria a demanar que
plantessin un xiprer al carrer del Xipreret, ja que el que teníem s'havia mort; el matí que el van plantar, ens van trucar de la Regidoria per dir que diguéssim al Romuald que aquell matí hi anaven. M'agrada pensar que, malgrat el seu estat, d'alguna manera ho va entendre i que va estar content i orgullós. 24
Així doncs he estat pensant i he arribat a la conclusió que no us explicaria res de nou perquè ell era així amb tothom, tant amb els veïns i coneguts com amb la família, jugant amb els meus néts, fentlos un dibuix, un estri per jugar, arreglant qualsevol cosa que s'hagués trencat, escoltant-los, fent-los riure, explicant històries i una altra vegada un llarg etc. Els meus néts i molts altres nens i nenes, quan s’acosti el dia sis de gener, pensaran en el Rei blanc. Si em calgués resumir amb poques paraules el record que em quedarà d'ell, serà el d'una persona positiva i una de les poques persones que he conegut, que han sigut necessàries per fer d'aquest món un lloc una mica més amable, i que ens ha deixat una petjada que mai oblidarem. Permeteu-me acabar amb un dels versos del poeta hospitalenc Francesc Marcé i Sanabra Sense dir-nos adéu te n’has anat per fer-nos creure a tots que tornaries. De puntetes has fet ton comiat, que mai volgueres plors sinó alegries. Incomprensibles mots, viure, morir... Qui podrà destriar-ne la comesa? Sé només que molt junts hem fet camí i ens has deixat un buit ple de dolcesa...
Text i Fotos: M. ÀNGELA CASADO
25
POESIA ET TORNA AL CAP
Et torna al cap el retruny de les bombes, l’esgarip de les sirenes que us feien córrer als refugis abraçant la por. Silenciosos, amb les mans humides, resàveu d’esma no sabíeu què. Et torna el cap el racionament, les cartilles, el fred cosit al cos escardalenc de l’infant afamat que eres. Farina de garrofa, llenties corcades i peles de moniato. Et torna al cap l’escola on desaprenies tantes coses que ja formaven part de tu i del teu poble. Deixaves la llengua a casa. Ni hi parlaves, ni hi llegies, ni hi jugaves. Només podies pensar-hi. La memòria, que sovint ja et falla en recordar els noms dels néts i de les places veïnes, ara s’obstina a recordar-te l’hostilitat d’aquells anys de tristesa. Avui, tot i el temps rúfol i ventós, tot i la pluja, has sortit generós al carrer a esborrar aquest funest record i a preservar-ne així els que més estimes.
Anna Martínez Deu
26
EL NOM I LA COSA PREDICADORS o cal dir que vivim una època convulsa. L’Orient Mitjà, que era un polvorí vigilat per unes quantes dictadures, ara, sense aquell dogal, ha esclatat. La pesta del caos amenaça els països que en aquella part del món encara viuen en pau, i ací ens arriba l’amenaça jihadista com un eco d’aquell terror, la III Guerra Mundial segons ja comencen a dir certes veus. Al capdavall, un negoci per a uns quants. Més a prop, la misèria global ens arriba pel Mediterrani, on cada any s’ofeguen milers de desesperats de la vida que no troben en els països d’origen. I dins de casa, en una societat que adés podia considerar-se del “benestar”, tenim la vergonya d’unes taxes d’atur rècords i de tant de personal a qui li falta allò més bàsic. Com és natural, davant d’espectacles tan depriments, que directament o indirecta ens afecten a tothom, busquem com sortir-ne. Hi ha qui es refugia tancant-se en l’individualisme més infantil i acceptant les catàstrofes socials com a inevitable. Hi ha qui fa el pas endavant i pregona que “un altre món és possible” (pintada que vaig llegir anys enrere prop de casa), i comença a projectar una societat més o menys ideal, sobretot quan se sent escoltat i fa rogle (moviment 15 M). Indubtablement, aquesta segona actitud sembla la més sana i desitjable. Però sempre hi ha hagut algun líder carregat de raons i de propostes, que ha sabut aprofitar l’avinentesa per fer-se valdre, com quan, durant la II República espanyola, va destacar Alejandro Lerroux, polític d’una ambigüitat ideològica proverbial però sempre anticatalà fervent. Segles enrere, els valencians tenim un brillant exemple en el sant frare dominic Vicent Ferrer, a qui li tocà conèixer de prop la mortaldat de la Pesta Negra (segle XIII), que s’endugué la meitat de la població a Europa i s’expandí per l’Orient. A més a més, hagué de viure la gran vergonya per als cristians del Cisma d’Occident. Així les coses, les prediccions de l’Apocalipsi sobre la fi del món semblaven complir-se, i ell atemoria la gent perquè es penedís aviat, i els jueus i els musulmans perquè es convertiren. Amb aquesta prèdica, recorregué l’Europa occidental per guanyar-se devots seguidors i encaminar-los a la imminent Jerusalem celestial, la millor de les Utopies. Fins i tot convencent per als seus designis prelats tossuts; però –ai!- també governants poderosos, amb una intervenció de veres lamentable, el Compromís de Casp. Tot això és ben conegut, i tanmateix s’ha oblidat massa sovint el perill que suposen la mena de predicadors que ens proposen grans solucions i s’obliden del “com” s’hi pot arribar. Ara mateix, hi ha un predicador i la seva colla, que s’autoanomenen Podemos. I hi ha gent que s’hi sent atreta perquè “creu” –necessita creure- en ells. Tant de bo tots plegats arriben a temps d’obrir els ulls. ANTONI PRATS
N
27
OPINIÓ CONSPIRACIONS
D
es de l'inici de la Guerra Freda, passant per l'assassinat de JFK fins a arribar als Expedients X, si hi ha hagut algun tema que ha donat vida i joc als guions de pel·lícules, sobre tot americanes, han estat les Teories de la Conspiració. Les Teories de la Conspiració són aquelles per les quals un grup secret o agència, independent o vinculat a un govern, es dedica a amagar i encobrir la veritat de determinats fets, passats, presents i possiblement futurs, amb falsedats i tota mena de mitjans amb la intenció de manipular l'opinió pública i controlar el poder. De teories de conspiració n'hi ha de moltes menes. Una de les més recents va ser la dels fets de l'11 de Setembre de 2001 a New York, en què alguns argumenten que el govern americà estava al corrent de tot plegat, i que l'interès final era entrar en guerra a l'Afganistan i Irak i promoure la restricció i la limitació de les llibertats als països occidentals. D'entitats i teories de la conspiració, n'hi ha hagut de tota mena durant la història i encara que actualment és l'Agència Americana d'Intel·ligència (CIA) la que encapçala tots els "rankings" en el món de les pel·lícules, (amb permís de les de l'agent 007) hi ha hagut grups que també han estat famosos per formar part d'aquestes conspiracions, alguns amb més èxit que altres. Tenim els càtars, els Il·luminati o els jueus, entre molts altres. Però els que més tinta, novel·les i pel·lícules han motivat, dins de les teories de la conspiració, han estat els maçons, tot i que, actualment, les teories sobre extraterrestres no els queden gaire al darrere. Queda clar que aquestes teories tenen una gran part de mite, de cultura popular i manipulació mediàtica que, en molts casos, no són més que fantasies, però en altres hi ha una veritat al darrere que, per bé o per mal, s'amaga al públic en benefici de ves a saber què o qui. També és cert i cal dir que bona part d'aquestes conspiracions no sempre tenen un caire polític i de control de la societat, sinó que també n'hi ha amb l'únic i exclusiu objectiu del benefici purament econòmic. Aquí podríem citar les troiques, els lobbys i tota mena de multinacionals que provoquen crisis o altra mena de desgràcies mundials amb l'única intenció de guanyar cada vegada més i més diners. No fa pas gaire vaig coincidir amb una persona que va estar treballant en un equip mèdic durant molts anys i, si bé aquella persona no era ni metge ni biòleg ni res que s'hi assembli (de fet era un dels administratius), sí que és cert que em va confirmar que durant els gairebé
28
deu anys que va estar treballant allí, va sentir converses, va veure papers i fins i tot algun dels metges li va explicar directament coses que, de ser veritat, haurien de fer que ens emprenyéssim, i molt. Tot va venir a ran d'una trobada en què, xerrant, li vaig comentar que estava refredat i que m'estava costant molt de curar-me. De fet, ja m'havia passat al pit. Llavors, li vaig comentar que a finals del anys 80 em vaig posar malalt unes tres o quatre vegades en menys de dos mesos. Refredats comuns o grips que no acabaven de marxar. Vaig anar a veure un dels metges de l'empresa i, després d'explicar-li el meu problema, em va receptar un seguit d'injeccions. Després del tractament vaig estar gairebé quatre o cinc anys sense agafar ni un mal refredat! Quan al cap d'uns anys vaig tornar al metge per demanar que em tornessin a aplicar el mateix tractament, el nou metge em va dir que el que li deia no era pas veritat. Em vaig sentir ofès, per què li havia de mentir jo, a aquell home? Que potser no era jo testimoni del que m'havia passat? El fet és que, des de llavors, cada any, religiosament, i com la majoria de "mortals", no m'estalvio els refredats habituals amb el mal tràngol i les molèsties que comporten. Què em van receptar aquella vegada? Realment estava enganyat? El meu conegut (anomenem-lo senyor K) em va dir que no estava equivocat i que realment existeixen medicaments i defenses que eviten els refredats. Normalment s'administren a soldats, militars, policies i altres elements de la societat en què interessa tenir al 100% els seus efectius, però que, si això es receptés a tothom de forma habitual, les empreses farmacèutiques perdrien una part molt important de les seves vendes i, per tant, dels seus beneficis. Vet aquí el perquè de tot plegat. El senyor K em va comentar, com a exemple, que entre els medicaments més famosos que s'anuncien per televisió i que diuen que frenen els símptomes del refredat i de la grip, n'hi havia un, la fórmula del qual, al principi de comercialitzar-lo, realment curava el refredat. Del tot. No va durar gaire temps a la venda. Al cap de poc temps d'aparèixer, li van fer canviar la fórmula. Actualment no deixa de ser un medicament més amb els mateixos components que els altres del mercat. Si mireu els prospectes, gairebé tots aquests medicaments tenen la mateixa composició amb petites diferències. Per què li van fer canviar la fórmula? Estem parlant de teories de conspiració per aconseguir cada vegada més beneficis a les espatlles dels pobres ciutadans? O potser simplement estem davant de la pèrdua total d'ètica dintre d'un sector on ens pensàvem, ingènuament, que s'investigava i es treballava per la nostra salut i benefici? CARLES FARRÉS I PINÓS
29
HO SABÍEU? UNA ALTRA DE BRUIXES
C
om us deia el mes de desembre, a Catalunya són prou abundants les històries o les llegendes sobre bruixes i bruixots. No hi ha cap indret que se n’escapi. Aquesta vegada, us n’explicaré una que, diuen, va passar ja fa uns quants segles als Pirineus catalans. Vivia en aquell temps, en un petit poble d’aquelles muntanyes, un xicot anomenat Nonell. Era ben plantat, ros, de frondosa barba i cabells rulls. Però tenia un defecte: s’enamorava de totes les noies boniques que veia. Per tal d’aconseguir-les, els prometia matrimoni, cosa que després no complia. La primera noia que va confiar en les seves promeses, en veure’s abandonada, va emmalaltir de mal d’amors i morí al cap de poc temps. Tot just era enterrada, que Nonell ja tornava a anar darrere d’una altra, amb les mateixes promeses d’amor etern i matrimoni, per tal de satisfer els seus anhels. També la va deixar en cansar-se’n, i va conquistar una tercera que patí la mateixa sort. I una quarta i una cinquena... fins a un total de set, que oblidava tot just havia satisfet la seva luxúria. A causa de la pena que sentien en saber-se enganyades, les noies emmalaltien i morien, però sense que el jove seductor tingués cap remordiment. L’hivern en el qual es centra la historia fou especialment cru, van caure fortes nevades i feia un fred de mil dimonis. Un dia, trucaren a la porta de la casa de Nonell, un pare amb la seva filla, buscant refugi per aixoplugar-se d’una gran tempesta de neu que els havia sorprès en el viatge. Durant quinze dies els forasters van romandre a la vivenda esperant que els camins fossin practicables. La filla del viatger era d’una bellesa exquisida, i, com podeu imaginar, Nonell se’n va enamorar a l’instant. Però, coses de la vida, aquest cop el sentiment va resultar ser un amor autèntic i profund. -T’estimo amb tota la meva ànima i vull fer-te la meva esposa! -va exclamar un matí, caient de genolls als peus de la noia. Si no aconsegueix-ho estar amb tu per sempre, la meva existència no tindrà cap sentit! La forastera el va mirar intensament als ulls durant uns instants i, sospirant profundament, li va respondre:
30
-Està bé, seré la teva dona, però amb la condició que, quan reprengui el meu viatge, tu em segueixis a peu fins a casa meva, que està molt lluny d’aquí. A Nonell li va estranyar una mica aquella resposta, però quan el setzè dia pare i filla reprengueren el viatge, ell va caminar, decidit, al darrere del cavall que cavalcava la dona dels seus somnis. Com que el pas dels genets era molt lleuger i la neu molt espessa, aviat es va sentir esgotat. La seva estimada es girava de tant en tant a mirar-lo, però, en lloc d’apiadar-se’n al veure’l defallir, somreia malignament i se’n burlava. Quan el noi ja era a punt de caure extenuat, va començar a cantar: En vas matar una, en vas matar dos En vas matar tres, en vas matar quatre En vas matar cinc, en vas matar sis En vas matar set; la vuitena no la mataràs I per ella moriràs.
-Maleïda sigui la meva sort -va exclamar en Nonell desesperat-. Tant de bo fos un gos per anar tant de pressa com els cavalls. Només va haver acabat de pronunciar aquelles paraules, un pelatge espès li va cobrir tot el cos i la seva estatura va arribar a proporcions gegantines, estripant-se la roba que el cobria i deixant-lo nu al mig de la ventada. Al mateix temps, va col·locarse instintivament de quatre potes, deixant al seu darrere unes estranyes petjades sobre la neu. Les petjades del monstre en què s’havia convertit. Tot i que va córrer i córrer sense parar, mai no va arribar a temps d’atrapar el cavall de la seva dissort. Diuen els vells de la comarca que, fins avui, segueix corrent pels cims nevats dels Pirineus catalans darrere del seu amor impossible. Encara que ningú no l’ha pogut veure mai, els camperols intueixen la seva presència els dies de fortes nevades, quan el rumor del vent es barreja amb els sorolls del bosc. Uns diuen que aquella dona era una fetillera poderosa. Altres que, en realitat, era el mateix diable. I hi ha qui també assegura que Nonell només recobrarà la seva figura humana quan algú sigui capaç d’abatre’l d’un tret. Llavors, al morir, es deslliurarà de l’encantament o de l’embruix que el té pres. ANTÓNIA CALDÉS
31
BIBLIOTECA Recordeu que de la donació que el senyor Royo va fer a l’Ateneu, a banda de llibres valuosos per la seva qualitat i interès, també vam rebre una col·lecció de 37 òperes, en format CD. Per als amants de la música, i de l’òpera en especial, tenim a la seva disposició aquesta interessant proposta.
BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Dolors Nat. Col·laboradors: Antònia Caldés, M. Àngela Casado, Carles Farrés, Pere Juhé, Amparo López, Matilde Marcé, M.Dolors Nat, Antoni Prats, Joan Pujadas.
32
Amb la col·laboració de:
RECORDEU: DIMECRES 22, a 2/4 de 8 del vespre: Presentació del llibre núm. 28 de la Col·lecció La Medusa, Cròniques de la Gran Guerra, escrites per Pere Ferrés-Costa. Seguidament, presentació del llibre La nostra llegenda de Sant Jordi (Teatre il·lustrat) d’Irene Puig i Campreciós.
Amb la col·laboració de:
ASSOCIATS S.L.P.
c/ Roselles 24 – 08901 – L’HOSPITALET – Barcelona Tel. 93.337.07.68 – Fax 93.338.54.06 E-mail: info@moraliassociats.com www.moraliassociats.com
Operador Postal
Autoritzat Tractament Integral Manipulació Bustiades
Repartiment de
Correspondència, àmbit Nacional i Estranger Campanyes publicitàries
ELS SOLUCIONEM TOTS ELS PROBLEMES AMB LA SEVA CORRESPONDÈNCIA