15-05 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXVI– Núm. 391 MAIG 2015

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE MAIG DISSABTE 2, a 2/4 de 5 i a les 6 de la tarda i a les 7 del vespre, i dins de la Mostra de Teatre Amateur de Catalunya a Pineda de Mar, espectacle de carrer AQUELARRE, a càrrec del Grup de Teatre (juvenils i adults) Margarida Xirgu. DIJOUS 7, a 2/4 de 8 del vespre, presentació del llibre Josep M. Ainaud de Lasarte, un humanista al servei de Catalunya, a càrrec de Josep Lluís Martín Berboise. DIUMENGE 10, a 2/4 de 12 del matí, Assemblea General Ordinària Del DIMARTS 19 fins al DISSABTE 23, excursió Coneguem Catalunya núm. 325, Excursió sorpresa. Oberta la inscripció. Places limitades. DIJOUS 28, a 2/4 de 8 del vespre. Presentació del recull de poemes: Encara d’Antoni Prats. Matilde Marcé introduirà l’autor del recull. A continuació, membres del grup de teatre Margarida Xirgu en recitaran poemes, que el propi poeta comentarà.

PROGRAMACIÓ PER AL MES JUNY DISSABTE 6, a les 12 del migdia, concert de la coral Els Matiners. DIUMENGE 7, a 2/4 de 7 de la tarda, representació de l’obra Boing Boing, d’Ignasi d’Artés, a càrrec del Grup de Teatre Margarida Xirgu. DISSABTE 13, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 326, visita a les illes Medes, dinar a l’Escala. Inscripció dimarts dia 2. DISSABTE 13, a les 7 de la tarda, representació de l’obra No és tant fàcil, de Paco Mir, a càrrec del Grup Juvenil. DIJOUS 18, a 2/4 de 8 del vespre, inauguració de la 65è. exposició de dibuix i pintura dels alumnes infantils i adults de l’aula Rafael Garrich. Romandrà oberta fins al dia 30. DIVENDRES 19, a 2/4 de 9 del vespre, dintre dels actes de la Festa Major, i just abans del Correfoc, espectacle de carrer AQUELARRE, a càrrec del Grup de Teatre (juvenils i adults) Margarida Xirgu. DIUMENGE 21, a les 12 del migdia, dins dels actes de la Festa Major, ballada de sardanes, 22e. Memorial Jaume Reventós, a càrrec de la cobla Vila d’Olesa DISSABTE 27, a les 7 de la tarda, representació de l’obra Les rialles perdudes del príncep, a càrrec del Grup Infantil.

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Josep Maria Ainaud de Lasarte va ser un homenot, tot i que no consta a la llista de personatges que Josep Pla va analitzar esplèndidament. A hores d’ara, però, qui sí que s’ha acostat al mític senyor que ho sabia gairebé tot de la història i de la cultura catalanes, és l’historiador Josep Lluís Martín i Berbois. N’ha fet un excel·lent perfil, que el dijous 7 de maig presenta a la sala d’actes de l’Ateneu. Val a dir que, l’acte ha estat organitzat per la nostra entitat, juntament amb Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana de l’Hospitalet. També el dijous 28 de maig tindrem una altra presentació de llibre. Aquesta vegada serà el poemari Encara del nostre soci i amic Antoni Prats, de qui molts coneixem i seguim els seus versos. Durant l’acte es llegiran poemes del volum per part del Grup Margarida Xirgu de l’Ateneu i es presentarà el CD Amics poetes del cantautor Paco Muñoz. En el Xipreret d’aquest mes entrevistem a la mestressa d’una de les botigues més emblemàtiques del barri Centre. Es tracta de la senyora M. Rosa Riu i Gol de la Merceria Toica, situada a tocar la plaça de l’Ajuntament. Us recomanem que llegiu la conversa, paga la pena. Per últim, us fem saber que el diumenge 10 de maig tindrà lloc l’Assemblea General de Socis de la nostra entitat. Com sempre, i més en aquesta ocasió que es tractarà sobre la renovació de càrrecs, us agrairem la vostra assistència.

MAIG

PORTADA FITES DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA LA SETMANA TRÀGICA

s coneix com a Setmana Tràgica les revoltes populars que es van desenvolupar a Barcelona i altres poblacions catalanes, entre el 26 de juliol i el 2 d’agost de 1909. La causa detonant del conflicte va ser la lleva de reservistes per a la Guerra del Marroc. A part que la majoria dels mobilitzats eren catalans, el fet de cridar altra vegada els reservistes de la lleva posterior al 1903 provocava que els homes estiguessin ja casats i amb fills per mantenir. El sentiment d'injustícia s'incrementava, a més a més, perquè els fills de les famílies riques podien comprar l'exempció d'incorporar-se a files si pagaven 6.000 rals (1.500 pessetes), una quantitat fora de l'abast dels obrers de l'època, que cobraven només entre 10 rals i 5 pessetes al dia. D’altra banda, aquesta guerra, que començava a gestar-se a les places espanyoles del Nord d’Àfrica, era percebuda a Catalunya com una qüestió aliena, pròpia de la política madrilenya. Van ajudar-hi les fervoroses campanyes mediàtiques, com la del anticolonial d'Antoni Rovira i Virgili a El Poble Català, o la del lerrouxisme, per tal com va atiar les tensions socials ja existents. De fet, es considerava que el motiu de la campanya militar era el descobriment, l'any anterior, d'unes mines propietat d'una empresa formada pel comte de Romanones, el marqués de Comillas i el comte de Güell. Per acabar-ho d’adobar, durant els esdeveniments va revifar l’anticlericalisme latent a la societat catalana: s'acusava el clergat d'estar sempre a favor dels rics i els poderosos amb la seva ideologia tradicionalment conservadora, del tracte paternalista amb què dispensava la beneficència en aquells temps de crisi, així com del seu suport als sindicats grocs catòlics, un fre a qualsevol iniciativa dels sindicats obrers reivindicatius, que eren majoritaris. Però la crítica més contundent que es feia llavors a l’Església era el domini gairebé total que tenia del sistema educatiu, sobretot per part dels sectors progressistes, que advocaven per una educació laica que formés "homes nous", cultes i científics. En aquest context, durant el juliol de la Setmana Tràgica, el lerrouxisme va atiar amb vehemència l'anticlericalisme amb proclames violentes; en canvi, la repressió governativa posterior a la revolta fou contra la ideologia pro escoles laiques. *** 2

Els embarcaments de les tropes van començar el dia 11 de juliol sense gaires incidents, però quan el dia 18 fou embarcat a Barcelona el Batalló de Caçadors de Reus, format majoritàriament per joves catalans, es van produir incidents al port i una manifestació de protesta, que va rebre el suport del PSOE, del Partit Republicà Radical i del Centre Nacionalista Republicà. Una setmana després del primer embarcament, arribaren notícies sobre la mort en combat d'uns 300 reservistes. El dia 21, Solidaritat Obrera va convocar un míting a Terrassa amb una proclama del periodista socialista Antoni Fabra i Ribas, que convocava una vaga per al 26 del mateix mes La vaga del dilluns 26 de juliol fou tot un èxit, però cap al vespre començaren a sorgir els primers brots de violència al barri obrer del Poblenou, on la indignació popular es va focalitzar contra els tramvies (que pertanyien a l'empresa del marqués de Foronda) i contra l'escola marista (que fou cremada). Hi va haver 2 morts i 11 ferits greus. La reacció del ministre de Governació, Juan de la Cierva, fou declarar l'estat de guerra i la suspensió de les garanties constitucionals a tota la província de Barcelona, cosa que provocà la dimissió del governador civil Ángel Ossorio y Gallardo. L'endemà, els enfrontaments armats es van generalitzar arreu de Barcelona amb l'aixecament barricades. Al llarg dels dies 27 i 28 s'incendiaren molts edificis religiosos: convents, esglésies i escoles. Fins i tot es van profanar sepultures arribant a ballar al carrer amb els cadàvers a tall de sorna. Alguns dirigents radicals van fer córrer llistes de convents i institucions religioses per ser incendiats. Després d'aquests avalots al centre de la ciutat, les forces de seguretat dispararen sobre els manifestants a la Rambla, cosa que va exacerbar encara més els ànims i féu que s'arribés a una veritable insurrecció, amb l’aixecament de barricades als carrers, amb molts ferits i amb la proclamació de la llei marcial. Van ser assaltades les comissaries del Clot i del Poblenou, i al barri de Sant Andreu del Palomar hi va haver una veritable insurrecció de caràcter republicà dirigida per Josep Miquel i Baró. El dia 29 de juliol, les tropes dels generals Santiago i Brandeis ocuparen el Poblenou, les Drassanes, el Clot i San Martí de Provençals; el dia 30, Sant Andreu i, el 31, Horta, darrer bastió dels revoltats. El balanç deixà entre 110 i 115 morts, d'ells 3 religiosos, 104 civils, 4 policies i 4 membres de la Creu Roja, així com 441 ferits (124 militars i policies, 300 civils i 17 membres de la Creu Roja). *** La revolta de 1909 va ser un esclat caòtic i desorganitzat que aviat va escapar del control del Comitè de Vaga. L’arribada massiva de treballadors a Barcelona per les obres urbanístiques i el clima 3

anticlerical sempre latent entre una classe obrera molt influïda pel pensament anarquista, són algunes de les causes que poden explicar perquè els revolucionaris no van assaltar fàbriques ni bancs sinó que es van abocar a la destrucció i al saqueig d’edificis religiosos, fins i tot amb l’exposició de mòmies de les monges a la vista pública. El dia 2 d’agost, quan ja es tornava a la feina, es va desenvolupar una dura repressió governamental, fent tancar centres obrers, ateneus i escoles laiques. Centenars de persones van ser empresonades i més de dues-centes enviades a l’exili. Les cinc sentències de mort executades van ser la culminació d’una revenja institucional que havia estat reclamada per amplis sectors de la societat i que va triar com a cap de turc la figura de Francesc Ferrer i Guàrdia, creador de l’Escola Moderna, a qui acusaren de ser l’instigador de la revolta. Malgrat les protestes internacionals va ser afusellat al castell de Montjuic el 13 d’octubre, juntament amb quatre acusats més. Cap d’ells no havia estat dirigent destacat durant la revolta. A més a més, arreu de Catalunya es van tancar totes les escoles laiques i les anomenades “neutres” i diverses entitats titllades de lliurepensadores. Els afusellaments ocasionaren un ampli rebuig internacional. La premsa estrangera fou unànime en la seva condemna, i el règim espanyol veié com davant de les seves ambaixades es convocaven manifestacions, i, fins i tot, es produïen assalts. El rei Alfons XII, alarmat per aquestes reaccions, va destituir el president conservador Maura, que va ser substituït pel liberal Segismundo Moret. L’escriptor Joan Maragall, des de La Veu de Catalunya, va fer una sèrie d’articles queixant-se dels extremismes a banda i banda i es mostrava esperançat en que no hi hagués execucions. Quan el 10 d’octubre es féu pública la sentència contra Ferrer i Guàrdia, Maragall va escriure’n un titulat La ciutat del perdó, però l’article fou censurat per la Lliga Regionalista, propietària del diari. Aquesta decisió i la reacció dels conservadors en general, va causar una protesta generalitzada contra aquest partit i contra Prat de la Riba. La Lliga va patir un sever càstig electoral del qual no es recuperaria fins a 1912. ANTÒNIA CALDÉS Fotos coberta: Imatges de la Setmana Tràgica

CONVERSES

Respon: M. Rosa Riu Gol Nada a: l’Hospitalet Edat: 59 anys Estat: vídua Fills: una filla Professió: comercial

La merceria Toica és un referent al barri. Qui no hi ha entrat alguna vegada per comprar algun estri de cosir, o bé unes mitges? La seva propietària, la M. Rosa, ens ha permès saber-ne alguna cosa més a través d’una agradable conversa.

Quan tu vas néixer, el barri Centre de l’Hospitalet era, pràcticament, un poble. En guardes alguns records? Jo vaig néixer al carrer del Bruc; el meu avi, que era vaquer, regentava la vaqueria Riu, i la meva mare hi venia la llet. Allà vaig passar els primers anys de la meva vida. Els meus records estan, principalment, lligats a la plaça del Repartidor, on per la Festa Major es muntava el circ i també, en diverses ocasions, s’hi instal·laven les barques, els cavallets i els autos de xoc. Ah! I les barraques de tir al blanc, on intentaven lluir-se els nois. També recordo com era el carrer de Sant Joan, tan diferent d’ara, amb les cases totes de planta baixa i pis i la “bodega” de cal Tutusaus, que feia xamfrà amb la riera de la Creu. Aleshores sí que era una riera de debò, sense empedrar i, pujant cap a Can Buxeres, a la banda esquerra, era plena d’horts i, a la dreta, s’aixecaven els pisos del Parral, amb els safareigs compartits, i més amunt el carrer del Parral, amb casetes baixes i més aviat modestes, alineades davant del canal. Però vàreu marxar del carrer del Bruc molt aviat, oi? 5

Sí. Quan només tenia sis anys ens vam traslladar al barri de La Florida, on vaig viure vint anys. La meva mare va obrir un “súper” i jo hi vaig treballar fins i tot de casada. I hi ha prou diferència entre un súper i una merceria... Com va anar tot això del canvi? L’aparició de grans supermercats va fer anar a la baixa els petits comerços, i el súper, com és lògic, se’n va ressentir. Aleshores, a través del meu marit, que era representant de filatures, es va presentar l’ocasió d’obrir una merceria. Uns clients li van proposar iniciar un petit negoci d’aquesta mena aquí mateix, on som ara. Era l’any 1981. La meva mare, a qui li agraden molt les labors, ens va animar a fer-ho. Quan vivíem al carrer del Bruc, a part de vendre llet, feia brodats a mà per encàrrec que enviava a una casa de Mallorca, i també atenia demandes d’altres persones del poble. A més a més, a les tardes, venien a casa unes quantes noies a les quals ensenyava a brodar. “Toica” és un nom força original. Quins són els seus orígens? Un d’aquells clients -i també amics nostres- es deia Torres de cognom, i l’altra Caba. Varen fer una unió de tots dos i en va resultar Toica. Al cap de dos anys ells van deixar la societat, i ens proposaren de seguir nosaltres el negoci. Tanmateix vam decidir continuar amb aquest nom. La teva mare i tu heu estat sempre al front del negoci? Si. La meva mare i jo vàrem començar plegades, hi ha estat darrera el taulell fins no fa gaire. El meu marit també va col·laborar amb nosaltres durant un temps (a més a més de seguir amb la seva representació). I des de fa divuit anys tinc en la M. Elena una imprescindible col·laboradora. Aquí, al barri, no gaire lluny, hi havia dues importants merceries: Cal Serfull i La Moda. No vareu tenir por d’aquesta forta competència? És cert, no eren gaire lluny, cal Serfull aquí al carrer Major, molt a prop de l’església, i La Moda al mateix carrer, cap al final, a tocar la Rambla. També n’hi havia d’altres una mica més apartades, però això no ens va aturar, per sort totes teníem la nostra clientela. 6

L’emplaçament actual de la merceria no és l’original. Per què vareu canviar? El 1981 vam llogar el local de Ca Les Noies, que, com recordareu era una botiga de queviures de tota la vida que regentava l’Angeleta (molt coneguda al barri i que, fins i tot després del traspàs de la botiga, va viure al costat). Però fa cosa de nou anys, els amos van pensar a muntar un restaurant (el que hi ha actualment) aprofitant el xamfrà amb la plaça Mossèn Homar, i ens van proposar el canvi al lloc actual. Ho vam acceptar, i ens van fer la botiga exactament igual com la que teníem, només que uns metres més enllà. A tu, t’agrada molt la merceria, oi? M’encanta la merceria. Sovint les clientes em demanen assessorament en les seves compres i em satisfà poder-les ajudar. A mi, m’agraden molt les labors, sobretot el punt de creu, i quan en tinc l’oportunitat, les oriento. Fer de venedora és com fer, una mica, de psicòloga; a vegades les persones t’expliquen les seves coses i les escoltes i, si pots, els dones algun consell. El sistema de venda i els articles, han evolucionat amb el pas del temps? I tant! Has de tenir en compte que, quan vam obrir, només veníem, diguem, betes i fils. Puntualitzant una mica més, el necessari per a cosir (agulles, fils, cremalleres, beta, cintes, gafets, puntes, etc.), mitges, mitjons i no gaire cosa més. Ah!, i una cosa que ha desaparegut del tot: colònia i laca a granel. En l’actualitat, la varietat d’articles s’ha ampliat molt. Ara tenim: llenceria femenina, calçotets i samarretes per a home, pijames i camises de dormir, vestits de bany, bates d’estar per casa... Una oferta molt àmplia que permet guanyarte més bé la vida. Diuen que fer labors torna a estar “de moda”. Tu ho has notat en les vendes de la merceria? Sí, sí que s’ha notat! Abans, les nostres mares i àvies cosien molt, confeccionaven gairebé tot el vestuari dels membres de la família, i feien labors, sobretot ganxet (puntes, tapets, fins i tot cobrellits); alguna, puntes de coixí i mitja; teixien jerseis per a tothom. Les nenes teníem gairebé l’obligació d’aprendre’n perquè havíem de fer-nos l’aixovar. Va haver-hi uns anys en què això va decaure, però 7

actualment hi ha hagut un renaixement de les labors, i, el que és més sorprenent: en gent jove. Potser el ganxet i la mitja no tant, però sí les puntes de coixí (això ho sabreu per les trobades de puntaires que organitzeu) i el punt de creu. Han sorgit novetats, com, per exemple, el patchwork, que actualment té molts adeptes; també decoren caixes, àlbums, etc. Tot això ha fet que a les merceries venguem molt més gènere i que les clientes ens demanin assessorament. Vosaltres, però, aneu una mica més enllà de l’assessorament. Tinc entès que, fins i tot, organitzeu exposicions dels treballs de les vostres clientes. En efecte, dos cops a l’any, a la primavera i a la tardor, fem exposicions dels treballs que han dut a terme les nostres clientes. Amb el pas dels anys, has notat algun canvi en la manera de comprar? Sí. Actualment les persones que vénen a comprar saben el que volen, i són més exigents en les seves demandes; hi ha molts més productes per triar i tothom vol qualitat en el gènere. Que opines de les grans superfícies? Bé, a mi personalment, m’agrada anar a comprar a les botigues de sempre, on ens coneixem, deixar-me aconsellar, en fi, un tracte més personal. A mi, les grans superfícies m’agraden, sobretot, per anar-hi a passejar. I passant a un camp una mica més personal. A part de la merceria, on t’hi trobes tan bé, què més t’agrada fer? Ara fa temps que no el practico, però l’esquí ha sigut un dels meus “hobbys” preferits. He anat molt a esquiar. També m’agrada la muntanya, però no per fer senderisme, simplement per estar-hi i caminar al meu aire. I una altra cosa, també de muntanya: anar a buscar bolets. I en un caire més intel·lectual? M’encanta la música i assistir a concerts. De tot tipus. Sé tocar el piano i ho faig sempre que puc. També m’agrada molt llegir. Malauradament no tinc prou temps per dedicar-hi. Potser quan em jubili. 8

Parlant de la jubilació. La teva filla està interessada a continuar amb el negoci? Doncs, més aviat no, ella ja té la seva feina. Em temo que si no trobem ningú interessat en el traspàs de la merceria, l’haurem de tancar. (La M. Elena podria ser una bona candidata, però tenim gairebé la mateixa edat, i per tant...) I per acabar, la pregunta obligada: què en penses de l’Ateneu i de la tasca que hi fem? Podries donar-nos alguna idea per ampliar les nostres activitats? La meva mare ha assistit a molts actes dels que organitzeu (conferències, teatre, excursions, visites culturals), ja ho sabeu. A través del Xipreret i els programes que envieu als socis, estic al cas de les activitats que s’hi fan. M’agradaria poder venir a alguns dels actes, però no puc a causa de l’horari de la botiga, que, com sabeu, és molt ampli. El dia que em jubili espero poder fer tot això que tinc pendent. Jo penso que tot el que feu està molt bé, però ja que em demaneu una idea nova: potser un curset de cuina?

_____________________________

Per informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS Excursió “Coneguem Catalunya” número 324. Visita a Montserrat. Dissabte 11 d’abril de 2015

les 8 del matí, com fem any rere any, vam sortir de l’Hospitalet per pujar a Montserrat. Ja sabeu que sempre hi ha molta gent, però aquest any era especialment ple, perquè hi havia un grup molt nombrós, aproximadament unes 1.000 persones, que, segons ens van dir, venien d'Igualada; Eren els traginers que celebraven els 500 anys de la seva fundació. Quan vam arribar a dalt al monestir, després d’esmorzar, vam anar a visitar la Mare de Déu. Després els que en tenien ganes, se’n van anar a caminar una estona, i els altres, vàrem anar a missa. La basílica era plena a vessar, ja què hi havia els traginers. En acabar la missa i després de cantar tots junts el Virolai, hi va haver un intercanvi de parlaments i regals entre el pare abat i els representants dels traginers. Finalment una coral d'homes va cantar diverses cançons. Com que ja era una mica tard, no ens vam poder quedar fins al final, ja que havíem d'estar a l'autocar per anar a dinar a Monistrol. Ja sabeu que el mes de maig hi ha, com sempre, l’excursió “SORPRESA”, sortirem el dimarts dia 19, fins al dissabte dia 23. LOLITA GARCIA I ESTADELLA

L’HOSPITALET DE POBLE A CIUTAT

quest va ser el títol de la conferència que va tenir lloc el dia 14 d’abril a la nostra entitat, organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana i l’Ateneu. La conferència va ser compartida per Neus Espunyes i Matilde Marcé, en la qual varen fer un llarg recorregut per la història de l’Hospitalet. Elles varen confessar que la decisió d’escollir aquest tema, va ser en constatar que moltes de les persones que viuen a la ciutat no coneixen ni un borrall de la seva història, i, el que encara és mes preocupant, d’altres creuen que no en té, que la ciutat és producte de les immigracions de la nostra era. Les conferenciants ens varen demostrar tot el contrari, amb dades i dates ben documentades, acompanyades de diverses diapositives que anaven comentant: amb reproduccions de mapes antics mostrant-nos, per exemple, el reduït nucli originari, també els moviments d’aquest nucli en el transcurs del segles.... Tant els comentaris com l’acompanyament de les diapositives varen ser plens de contingut, i es convertiren en un conjunt enriquidor. Per aquest motiu em permeto anotar, de manera ràpida, a grans trets dispersos algunes dades que considero interessants. Consta documentat que l’ermita de santa Eulàlia de Provençana fou construïda a principis del segle XII, al damunt d’una de visigòtica. Disseminades al seu entorn, s’instal·laren unes poques cases, Aquest devia ser el primitiu origen del poble. Tanmateix aquells avantpassats nostres varen decidir formar un altre nucli al final del terme, prop d’un gran hospital alberg que es suposa per l’entorn de l’actual Harmonia, i que amb el temps va ser abandonat. El nom de l’Hospitalet pot provenir d’un hospital petit que s’hi va construir més tard. Encara avui és ben coneguda i estimada l’ermita de Bellvitge, de gran devoció per part dels pagesos, i data del segle XIII . Pel que fa a l’església de Santa Eulàlia de Mèrida es va inaugurar el 1600 i s’acabà totalment el 1800 ( però fou tristament derruïda el 1936 en esclatar la guerra civil) Referent al nucli de població, durant alguns segles va oscil·lar al

voltant dels 500 habitants. Va ser amb el flux de diverses immigracions que va créixer, la més significativa va ser l’arribada d’occitans durant els segles XV al XVII. Els nou vinguts parlaven una llengua molt propera al català i aquestes famílies anaven formant un conjunt important al poble. Hem de saber que l’Hospitalet no va tenir el seu primer metge i el primer apotecari fins a finals del segle XVII. Convertides en fèrtils les terres que s’havien anat guanyant al mar, els segles següents els hospitalencs ja eren al voltant de 1.600. I, allunyades del poble, a mitjans del segle XIX hi havia 123 masies, la majoria a la Marina i unes poques al Samontà. Aquestes dades i breus notes solament poden reflectir un mínim de l’interessant conjunt d’aportacions donades per les conferenciants que arribaren fins a les emigracions dels anys 20, dels 50 i dels 70. En aquest comentari solament he volgut que quedés reflectits, de manera esquemàtica, aquells punts que poden demostrar que l’Hospitalet és una ciutat amb fortes arrels que tenen més de mil anys. Puc assegurar que la conferència va ser molt interessant, seguida per un públic atent que gairebé omplia la sala i que va donar mostres de satisfacció.

TEXT: CARME JORBA Fotos: ELENA FARRÉS

CONCERT ROCK. THE CHARTRES

es que estem a la nova seu, a la sala d’actes de l’Ateneu hem fet tota mena d’activitats musicals: Gospel, Jazz, cancó d’autor, música clàssica, concerts de piano, de guitarra, cant coral d’adults i infantil, si fins i tot s’hi ha fet un karaoke. Però encara anàvem coixos en un estil de música que, personalment, trobava a faltar, i crec que també molts de vosaltres, des dels més joves fins als més grans. Un estil de música que ha dominat l’espectre musical durant molts anys i que avui, encara, el podem escoltar en moltes de les emissores de ràdios musicals. Em refereixo, evidentment a sa majestat el Rock'n'roll. Així doncs, el dissabte 18 d’abril, ens vam trobar a les 7 de la tarda tot un grupet d’aficionats a la música sorollosa, al ritme descontrolat i també, per què no dirho, a la virtuositat. I això ho dic convençut, encara que els escèptics no ho creguin, no tothom és capaç de definir un bon “solo” de guitarra, un joc de baix o aguantar dues hores cantant a ple pulmó a ritme de Rock. Els nostres amics The Chartres ens van oferir un concert que podríem dir per al record, ja que durant més de dues hores vam poder escoltar moltes de les cançons que més van sonar des de final dels anys 70 fins al començament dels 90. ja fos des de les principals emissores de ràdio fins als radiocassets particulars. S’ha de dir que els The Chartres ho van fer amb força mestria i que tant la selecció com l’execució dels temes va ser molt encertada, si més no ens van tenir a tots fent bots i seguint el ritme al mateix temps que més d’un retornava als seus anys de joventut, rememorant vells temps passats en què crèiem que podríem canviar el món.

Sap greu dir-ho, però la música purament Rock o Pop-rock, en aquests moments no està gaire en voga, sent actualment el Pop i altres estils més moderns els reis de les ones i les discoteques. Però per als vells rockeros mai passarà de moda, aquest estil. Dit això, també he de dir que encara hi ha força gent jove que s’apunta al Rock, els felicito pel seu bon gust. Els amics Pepe, a la guitarra solista, Adrià, al baix i als cors, Oscar B., a la guitarra rítmica, Oscar P., a la bateria i David, veu i saxo, van donar-nos un tast de la seva gran tècnica musical i ens van encomanar a tots una bona part del seu esperit i ganes de passar-ho bé amb temes tan coneguts com Carolina, La chica de ayer, En el límite del bien, Sunny o Dirty bad blues, entre moltes altres. He de confessar que al principi tenia una mica de por, no pas pels músics ni pel públic, sinó que amb el soroll els veïns vinguessin a picar-nos la cresta, però cal dir que amb aquest concert de Rock la insonorització de la sala d'actes va passar amb nota la prova del 9. Tot plegat una vetllada inoblidable, plena de ritme i on els assistents ens ho vam passar d'allò més bé, on els més joves van tenir una classe d'història, i on els més vells, per uns moments, tornàrem a recuperar, en viu, el ritme d'una joventut llunyana en el temps però ben a prop en esperit.

Text: CARLES FARRES Fotos: CLAUDIA PÉREZ

XX TROBADA COMARCAL DE PUNTAIRES

ny rere any, el mes d’abril i pels voltants de Sant Jordi, l’Ateneu organitza la Trobada Comarcal de Puntaires, que es celebra dins dels actes de les Festes de Primavera. Enguany, el dia escollit ha estat el diumenge 26, i l’edició una mica especial, ja que era la número XX. Quan arriba aquest dia, sempre estem neguitosos per si farà bon temps, o bé plourà, perquè la pluja -al ser l’acte a l’aire lliure- és un gran enemic nostre. Però un cop més vam tenir sort; el sol no va lluir gaire i els núvols prims que cobrien el cel ens van protegir de passar massa calor.

Les puntaires solen ser matineres, sempre comencen a aparèixer més d’una hora abans del previst, quan encara estem muntant les taules, però se’n van a prendre un cafè o a fer un volt. Això sí, a partir de les 11 ja les tenim a totes i tots -perquè enguany també hi participava un senyor-, amb el seu coixí al davant i fent dringar els boixets. El nombre de grups ha estat el mateix que en l’anterior edició: vint-i-cinc, i sobre dues-centes vint les participants. Com sempre hi va haver una gran afluència d’espectadors, que, tot passejant per la Rambla, s’acostaven a contemplar les delicades meravelles que, de mica en mica, van sorgint de l’encreuament de fils, boixets i agulles de cap. Sembla que facin màgia amb els seus dits, les puntaires.

La senyora Núria Marín, alcaldessa de la ciutat, va fer entrega a cada grup d’una làmina que reproduïa el cartell anunciador de les festes i saludava cordialment les participants. També gaudirem de la presència de la senyora Mercè Perea, regidora del districte i del senyor Jordi Monrós, regidor de CIU. L’Ateneu va obsequiar les participants amb la corresponent ampolleta d’aigua i un petit record de la Diada, que aquesta vegada era un patró per confeccionar una punta de coixí. Després del petit refrigeri a base, com sempre, d’unes pastetes dolces i una mica de vi moscatell, a 2/4 de dues vàrem donar per acabada aquesta XX Trobada. Agraïm la col·laboració dels socis i amics que ens han ajudat en l’organització, ja que sense ells hauria estat molt difícil dur a terme aquest acte. També donem les gràcies a la Junta Directiva del Centre Catòlic per haver-nos facilitat l’ús de l’espai de secretaria per guardar els estris necessaris. I als Trabucaires, que tingueren la gentilesa de no disparar mentre passaven pel tros on estàvem instal·lats, per evitar que la pólvora disparada pel seus trabucs ens embrutés el blanc de les taules. Esperem, també amb la vostre ajuda, poder dur a terme l’any vinent la XXI Trobada, que ja ens encamina cap al XXV aniversari. Text: ANTÒNIA CALDÉS Fotos: ANTONI PRATS

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE NÚM. 28 DE LA COL·LECCIÓ “LA MEDUSA” Cròniques de la Gran Guerra 1914-1918 escrites ara fa cent anys per Pere Ferrés-Costa

m sembla que amb aquest títol ja es diu gairebé tot. La presentació fou el dia 22 d'abril, vigília de Sant Jordi, i la va fer la presidenta de la nostra entitat, Matilde Marcé, que va explicar, entre moltes altres coses relacionades amb el llibre, com en Francesc Marcé li ho va demanar i com aquest es va gestar. El llibre conté 7 cartes escrites per Pere Ferrés Costa ara fa una mica menys de cent anys. Hi explica les vivències sofertes durant la Primera Guerra Mundial, més coneguda com la Gran Guerra. També s'hi poden trobar unes poesies de l'autor de les cartes i unes fotografies de trinxeres i barracons molt reals i colpidores. Això fa que el llibre encara sigui més valuós. El llibre només té 69 pàgines, però emotives i enriquidores. Potser hi afegiria que al pot petit hi ha la bona confitura. A més el preu, el dia de Sant Jordi, només va ser de 6 euros! Si algun soci no el va poder venir a comprar, encara hi és a temps, venint-lo a buscar a l'Ateneu. Com que el llibre fa de molt bon llegir, no cal explicar-ne més coses. Només dir que Pere Ferrés Costa va viure dos o tres anys a l'Hospitalet, prou perquè s'hi integrés plenament. La nostra llegenda de Sant Jordi El mateix dia 22 es va fer la segona presentació de llibres. Si el primer va ser realitat i tristesa, el segon va ser de fantasia i alegria, ja que anava sobre la llegenda del Drac de Sant Jordi. La presidenta de l'entitat que ja havia fet la presentació de l'autora del llibre, Irene Puig Campreciós, li dona la paraula i després d'una breu intervenció, la Irene va presentar els il·lustradors, Eva Torné i Carles Gordillo.

Amb molt d'encert es va fer una representació teatral molt reeixida i divertida per amics i familiars de l'autora, que va entusiasmar a tots els assistents. L'autora viu a Gelida, però mai no

ha perdut el contacte amb l'Hospitalet. I va mostrar-se molt agraïda pel teatre que va aprendre a la seu antiga de l'Ateneu de petita. Les imatges en diapositives van ser molt ben explicades i s'hi podien veure diferents indrets de Gelida. La Irene Puig va escriure la seva versió de la llegenda de Sant Jordi i la va teatralitzar, tot pensant en uns actors i actrius molt especials, pares i mares que, amb els seus fills, pujarien dalt de l'escenari. Després, veure l'obra impresa en paper i amb uns dibuixos molt bonics, ha sigut un regal ple de joia. Sant Jordi, dia de llibres i roses Com cada any a l'Ateneu, es van vendre llibres per la Diada de Sant Jordi. Aquest any, a més a més, hi havia doble regal: la rosa i llibres de segona mà, molts dels quals encara força actuals. N'hi havia de poesia, entre altres gèneres. Tot i així les vendes no foren gaire nombroses i això que va fer un dia de sol esplèndid i de temperatura agradable. A la tarda, fent un tomb per la Rambla, hom es podia trobar amb una sorpresa inesperada i enlluernadora. M'explicaré, de parades de llibres no n'hi havia gaires, d'altres coses, més... Però, a l'aparador de la farmàcia Sanfeliu, s'hi podia admirar un bell paisatge: a l'esquerra, un llibre obert amb un pomet d'espigues madures i unes roselles

il·lustrades, al mig, el cavaller Sant Jordi en miniatura, a la dreta, un petit castell amb princesa inclosa i un drac vermell encantador! Un detall ple de sensibilitat que em va emocionar! Gràcies! Text: M.DOLORS NAT I PINYOL Fotos: ANTÒNIA CALDÉS, M.DOLORS NAT

****************

VISITA GUIADA A LES CAVES FERRÉ I CATASÚS

l dissabte 28 de març, una colla de socis i amics de l’Ateneu ens vam trobar a l’estació de la “Renfe” per dirigir-nos a la Granada, a visitar les caves Ferré i Catasús. Un cop allà, tot fent un passeig per les caves, ens van explicar la seva història: Tot i que la família s'havia dedicat tradicionalment a la Viticultura a la Granada, Josep Maria Ferré i Catasús i la seva dona, Sònia Serrano Quetglas, van començar de zero, adquirint diverses finques en diverses zones de la denominació d'origen al llarg de la dècada dels vuitanta i venent-ne el raïm a diversos cellers. A partir del 1990, el somni de crear una marca pròpia va viure el primer pas, amb la construcció de la neomodernista Masia Gustems, a peu de la carretera entre Vilafranca i Sant Sadurní. Aquest edifici, que acull l'elegant restaurant Sumoll, és un dels grans atractius de la visita, així com els petits però cuidats jardins que l'envolten. Naturalment vam dinar allà mateix molt bé. El celler no es va arrencar fins l'any 2000. LOLITA GARCIA

COL·LABORACIONS ÉS TEMPS DE CIRERES

’Aurora tenia set anys quan la seva àvia Maria va morir, però en guarda molts bons records. Segons explicava la mare de l’Aurora, l’àvia Maria morí d’un tip de cireres. Ara n’és temps, de cireres, i l’Aurora, quan en menja, hi pensa. Pensa en la seva àvia. Es recorda de les avellanes torrades que, picades al morter i barrejades amb sucre, li donava l’àvia per postres. A vegades, quan l’Aurora sent una mica d’enyor, agafa el morter i pica un bon grapat d’aquest fruit sec tan deliciós, després hi afegeix sucre i, amb una cullereta de les de cafè (són més petites i el plaer s’allarga), s’ho va menjant a poc a poquet. En acabar li fa l’efecte que té el cor un xic més alegre. Quines postres les de l’àvia! Però, les millors de totes, eren les cireres confitades, les que, quan no n’era temps, ella anava a aquell armariet petit i tancat amb clau, una clau petita i daurada que sempre duia a la butxaca del davantal, i l’obria. D’allí dins sortien els potets de vidre plens d’aquell fruit vermell i dolç, coberts d’almívar que era com un xarop i que l’àvia Maria només guardava per a ocasions molt especials, com aquella vegada en què l’Aurora no parava de plorar perquè el seu germà li havia pres els llapis de colors i l’àvia, per consolar-la, li donà un d’aquells preuats potets de cireres. I era el mes d’agost! Pocs dies abans de morir l’àvia Maria i, com una premonició que ningú sabia explicar, va voler anar a collir cireres i a menjar-ne, és clar! Era en ple mes de maig i potser sí que se’n féu un tip, però alguna altra cosa li devia rondar perquè morís. Quan va arribar a casa amb el carret i la somera, el primer que va fer fou anar dret a la calaixera. Del fons d’un dels calaixos tragué una capseta allargada on, embolicat amb paper fi, hi havia un ventall d’ivori, cosit amb fil d’or. Aquell ventall fou el regal que va rebre de les mans de la senyora Enriqueta, mare d’en Joan, el seu fill de llet. Havia fet de dida a un nen fill d’un bon i reconegut metge de Reus. Va cridar la seva nora Teresa i li digué que, quan ella faltés, el donés a la seva néta Aurora. A la seva nora això no li va fer cap gràcia. Si hi havia alguna cosa de valor en aquella casa havia de ser per a ella, i no per a la filla de sa cunyada. Fent però, un gest de resignació, va dir que sí, que no patís, que compliria l’encàrrec, llavors, l’àvia Maria es posà al llit, on aquella mateixa nit va morir.

El ventall d’ivori, cosit amb fil d’or, tornà a la calaixera i la Teresa s’oblidà de la promesa feta a sa sogra abans de morir. S’oblidà també de fer-lo valorar. Si hagués tingut una nena... Passaren els anys i ningú coneixia l’existència d’aquell ventall fins que la Teresa, ja molt vella i, potser, en un acte de remordiment, li digué a la també, seva nora Pilar, que sisplau, lliurés aquell ventall a la seva neboda Aurora, ja que era una cosa d’un gran valor sentimental i molt important. I li fes saber que era l’ herència de la seva àvia Maria. La Pilar, que mai fou egoista, ans el contrari, era generosa de mena, va complir l’encàrrec. I vet aquí, que sense comptar-hi, l’Aurora, en un dels viatges al poble, va rebre una petita gran herència. Aquell ventall qualificat com a modernista valia una fortuna. Així li ho digué el joier, al qual havia dut el ventall a reparar una de les barnilles que tenia trencada. L’Aurora, tot i estar restaurada, no gosava fer servir aquella peça de museu, segons els experts, però sí que la tenia en una gran estima. I mai dels mais volia sentir parlar de vendre-la. Quan arribava el temps de les cireres, com en un ritual, obria la capseta que contenia aquell petit estri tan fi i delicat, es ventava una mica i, tot pensant amorosament en la seva àvia ( se la imaginava menjant cireres, vermelles, grosses, sucoses, sota el cirerer del mas l’últim dia de la seva vida), el tornava a desar fent-li un suau petó i deia: fins l’any vinent, quan torni a ser temps de cireres! M. DOLORS NAT I PINYOL

EL HAUS VA DESCOBRIR LA TENDRESA

a Francina estava asseguda a la butaca amb la revista oberta al damunt de la falda; no tenia esma de sostenir-la amb les mans: una esgarrifança freda havia recorregut el seu cos en reconèixer-lo. No en tenia cap dubte: era ell. La presència del gos al seu costat, el Haus, que ella havia estimat tant, la va emocionar. Havien passat molts anys des de llavors. En aquell temps la Francina tenia dificultats econòmiques, fins al punt d’endarrerir-se a pagar el lloguer. Quan el propietari de la casa li va proposar de proporcionar-li un rellogat, tant a ella com a la seva mare, la Madrona, els va semblar un alleugeriment per als seus problemes. Les condicions eren raonables i el perfil de la persona els va semblar adient. Es tractava d’un professor que feia classes d’alemany en una acadèmia. Aquell tracte també incloïa el gos del senyor, el Haus, un pastor alemany magnífic. Cosa que no va representar cap complicació, L’home parlava castellà amb un marcat accent estranger. No entenia el català, motiu pel qual elles li parlaven en l’idioma que comprenia, però entre mare i filla continuaven amb la seva pròpia llengua, cosa que, per la actitud del foraster, semblava molestar-lo. Era reservat i poc sociable. Cuidava molt la seva persona i el seu aspecte. Es llevava de bon matí, feia gimnàstica i corria durant una hora amb el seu gos. Era perseverant i rigorós en tot el que feia. El Haus, quan advertia que sortien al carrer, feia mostra d’alegria, però normalment era tan esquerp com el seu amo. Ajagut als seus peus o assegut al seu costat, observava cada moviment de les dones, en especial els de la mare, que es sostenia amb un bastó, si se’ls apropava mostrava una actitud d’alerta. El professor les havia advertit que no el toquessin mai, perquè tenia reaccions inesperades. Durant l’absència de l’amo, el gos es passava la major part del temps, ajagut al costat de la butaca on aquest seia, semblava guardar-la. En un altre racó del menjador hi havia un balancí on la Madrona passava moltes hores, adés feia ganxet, adés passava el rosari. Una de tantes tardes, va observar que, durant la seva pregaria, el gos, amb el cap molt dret, l’observava atentament. A ella li va semblar veure, en la seva postura i la seva mirada, un posat complaent. D’ençà d’aquell dia, la Madrona li havia dedicat moltes tardes, parlant-li amb aquell to suau que s’empra quan es diuen coses a les criatures, i que, a ella, li agradaria tenir a l'entorn. S’inventava converses, explicava contes o cantava cançons. Ella gaudia del canvi observat en aquella bestiola. El Haus havia deixat aquell posat esquerp, atent a aquella veu dolça, movia el cap seguint el més mínim gest de les seves mans, i es quedava gairebé immòbil i respectuós el temps que ella dedicava al rosari. Potser sense adonar-se’n, cada dia era més lluny de la butaca i més a prop del balancí.

La Madrona, conscient de l’afecte que havia desvetllat en el gos, es va proposar de fer un experiment. En tota una tarda no va parlar. El Haus, primer es mostrà pacient; després, inquiet. Davant d’aquella mudesa movia el cap amb unes postures coquetones i amb algun udol suau, reclamant que li parlés. La dona continuava ben desperta i en silenci. Després d’uns dubtes, el gos, arrossegant-se a poc a poc, va arribar al seu costat, i alçant-se li va posar la seva pota al damunt de la mà. El va acariciar amb tendresa, i el recompensà amb dolces paraules. Durant l’absència del professor, el Haus era lliure. Sortia al pati amb la Francina que també li parlava amb afecte, descobrint que la comprenia parlant en català. A les tardes feia companyia a la Madrona. Quan aquesta es va allitar durant un dies per malaltia, el gos mostrava el desfici de visitar-la. I també d’ajudar a cuidar-la. Si la filla li pujava alguna cosa, semblava que ell li volgués prendre de les mans. Un migdia que la Francina es disposava a portar-li el dinar, se li acostà el Haus sostenint amb la seva boca un cistell agafat per la nansa. Era evident que havia descobert la manera de ser útil i de demostrar el seu afecte. La noia un xic divertida va optar per posar-ho tot a dins i ell, servant un equilibri precís, va pujar l’escala. En arribar a prop de la malalta, l'hi va oferir i tot seguit es quedà al seu costat a fer-li companyia. D‘una manera intuïtiva, a prop de l’hora que arribava el professor, com sempre, es col·locava al costat de la butaca. La seva amistat va romandre en secret fins que un dia, a la Madrona, li va caure el bastó i el Haus amb rapidesa el recollí amb la boca i l'hi va donar. La dona, d’una manera natural, li va agrair amb una carícia, i ell, també de manera natural, la va acceptar. Aquest fet va irritar el seu amo. La seva cara enrogida semblava que havia d’explotar. Alterat, dirigia al gos unes paraules seques en alemany renyant-lo. I a les dones, una mirada de ràbia continguda que li transfigurava la fesomia. Dos dies després, abandonava la casa amb les seves pertinences i el seu gos. Les dues dones, dretes al menjador, no varen fer cap gest d’anar a l’entrada per acomiadar-los: no volien veure el Haus traspassar la porta. Com a únic comiat, el professor els va dirigir unes paraules en alemany que elles no varen entendre. Tampoc varen saber si el Haus saltava amb mostres d’alegria al sortir, o si la seva intel·ligent intuïció el va advertir que era una sortida trista, sense retorn. La Francina continuava amb la revista oberta, ara sí que la sostenia entre les mans. Hi llegia el vertader nom i la vertadera identitat del fals professor. La fotografia el mostrava amb l’uniforme de la SS quan era responsable d’un camp de concentració. Havia viscut durant anys en un país d'Amèrica llatina. Ara havia estat descobert i jutjat per la seva crueltat. La Francina va passar amb suavitat la mà per damunt del retrat del gos mentre li parlava: “Estimat Haus, com va ser possible la teva història amb aquest home cruel, a qui a pesar de tot eres fidel?" CARME JORBA

LES OLORS

’olor que més m'agrada del món, allà a on n'hi hagi de bones, és la que fan els nens petits. Posem pel cas, l'olor que fa en Jordi acabat de banyar, bé, acabat de banyar i sempre, a tothora. Fins i tot quan me'l miro a la foto del fons de la pantalla, al meu ordinador, tanco els ulls i automàticament el primer que em ve a la memòria és la seva oloreta, talment si el tingués a la falda. I no és pas que els seus papes li estiguin posant a cada moment litres i litres de colònia com feia jo amb el seu pare quan era petit, no... "I ara! Quines coses de fer!" diuen ells. Es veu que el perfum no és bo ni per a la pell ni per als cabells. En fi, que actualment els metges aconsellen no posar colònia als bebès. Quina bestiesa! Però tant s'hi val! El meu nét en té prou i de sobres amb la seva pròpia olor, aquella olor suau, tendra... és una olor innocent, neta, que em fa venir unes ganes d'omplir-lo de petons que no es poden resistir. Quan jo era petita a casa tot eren olors. Olors bones i olors dolentes. I és que allò de: "Quina pudor!" no es podia dir de cap manera. No era de bona educació. Havies de dir: "Quina mala olor" si era una diguéssim... pudor, o bé: "Quina bona olor" quan es tractava d'una olor agradable. Encara avui la paraula pudor, si mai la pronuncio, em sembla que dic una paraulota. En fi, coses de les modes en educació. El cert és que les olors, ja siguin bones o dolentes, en sentir-les em porten a passejar-me pels records. Per dir alguna cosa, cada cop que entro en un cotxe, instintivament, ensumo el seu interior, per si hi endevinés aquelles ferums de gasolina que en temps pretèrits empudentien els vehicles motoritzats i que de petita m'omplien de mareigs i fatics. Però, per sort o per desgràcia, tot el que s'hi pot percebre, a l'interior d'un automòbil d'avui en dia, és una olor de nou, resclosa, provinent dels materials emprats en la seva fabricació, o la d'algun impúdic ambientador que vindria a mal dissimular probablement una falta de toaleta i que en realitat a mi, uns i altres, sovint em vénen a suplir aquelles ferums que mai no voldria ja sentir. ...I no és que tots els meus records de les bones i males olors d'aquells temps, siguin negatius, res de tot això, m'agradaria tant tornar a experimentar encara que només fos per un cop, l'olor de garrofes i trepadelles fresques, acabades de segar, i que els mossos abocaven a les menjadores de la quadra, cada matí, un cop canviat el jaç i escurçat degudament els ronsals al bestiar. El soroll del remuc compassat que feien mentre menjaven, em feia creure que els

animals gaudien de l'àpat matinal, tant com jo d'aquelles aromes, avui gairebé oblidades. I és que el món ha canviat, i per bé, és clar, tot sigui dit. Perquè a les quadres d'aquells temps no tot eren coses agradables... Quan penso en el femer que hi havia al capdavall d'aquell immens pati, a la part del darrere de la finca... em vénen unes basques de no dir, sort que es buidava amb freqüència puntual i rigorosa, i mai no hi va haver cap queixa ni per part del veïnat, ni de les autoritats competents. Eren altres temps, avui no es podria pas instal·lar un negoci de bestiar al centre de cap població. Només he de dir que, al mateix lloc on hi havia la quadra de la qual parlo, al carrer del General Prim núm. 9 de Vilafranca del Penedès d'aquella època, avui en dia, hi ha un edifici, l'edifici anomenat precisament Prim-Nou, i en el qual hi han instal·lats un Cinema a la planta baixa i un grup de consultoris mèdics, i les notaries comarcals als pisos superiors. Res a veure amb aquelles instal·lacions antigues dels meus records. Qui ho havia de dir que just on avui hi ha la pantalla monumental d'un cinema a “la última”, anys ha, hi havia aquell femer pudent! N'hi ha tantes, d'olors antigues i noves que han format i formen part de la meva vida... Aquest matí ventós, sense anar més lluny, quan m'he llevat i he sortit a la terrassa, una rebufada m'ha portat un oreig de roses i geranis; són les flors que avui tinc a casa, però també són aquelles que, amb el seu perfum, durant un temps, cada matí, em portaven el petó del meu promès, quan, després de pispar-li a la seva mare aquell esqueix, el dipositava amorós al meu portal. Jo, tantost em llevava, el primer que feia era obrir la porta del cancell per arreplegar, del bell mig del lluquet, el perfum d'aquell bes que sempre m'inventava. Bé, amb tants records, ni me n'he adonat, del pas del temps. Sort que la veïna, bona minyona i no pas somiatruites com jo, ha posat, puntual i com Déu mana, l'olla al foc, fent-me arribar a temps, les flaires d'una carn d'olla que m'avisa que per avui ja n'hi ha prou, així que sense rumiar-m'ho, deixo aquí el meu passeig pel món de les olors. Tant el de les bones, com el de les males olors. MONTSERRAT GIRALT 25

POESIA AVUI NO CANTARIA CAP CANÇÓ

Avui no cantaria cap cançó que volés gaire lluny... M'agradaria estar-me en un racó assolellat que no hi toqués el vent, i amb molta llum. I guardar-me els records, tenir-los a les mans tota la tarda, gronxant-los dolçament damunt del cor. Contar-los d'un a un com un grapat de perles, o unes gotes molt rares de perfum. I que es fongués la tarda daurada i transparent, darrera la quietud de les muntanyes, i les fulles no fessin cap remor, per no trencar-me el fil del pensament, per no trencar el teixit de les aranyes. I si callés el vent, m'agradaria seure en un racó. Avui no cantaria cap cançó.

Maria Castanyer

(1913)

EL NOM I LA COSA POLÍTICS

o sento una admiració especial pels polítics. A vegades, quan ocupen llocs d’una responsabilitat extraordinària, han de prendre decisions que afecten directament la seguretat de milers, fins i tot de milions de persones. En alguns casos, com tard o d’hora se sap, determinades mesures del govern han causat massacres humanes evitables, que ells han anomenat “danys col·laterals”. Esborrona ficar-se en la pell dels polítics amb tant de poder. Però algú ha d’assumir el risc d’equivocar-se en assumptes tan greus i d’un abast tan ampli. Repeteixo: admiro vivament els polítics que acudeixen al treball amb l’afany de servir el proïsme per damunt de tot. Clar que aquesta imatge del professional bonhomiós, que sens dubte correspon a una part dels governants, no coincideix amb la nostra realitat immediata segons cada dia ens esbomben els mitjans de comunicació. La galeria dels líders corruptes que mostren creix tant que pot induir a fàcils generalitzacions francament desqualificadores. Com anem coneixent, les modalitats del frau –sovint es tracta de milions d’euros- són d’allò més variat, i fins i tot avergonyeix el ciutadà de a peu la insensibilitat davant la misèria dels col·lectius afectats per la despesa pública sostreta (fons assignats, per exemple, a les ONG). Una realitat, ben dura també per als que no volem renunciar a la ingenuïtat de considerar els servidors públics en general com a ciutadans especialment generosos i auto-exigents. I a més a més, volem continuar admirant-los. Ara bé, “admiració” no és el mateix que “respecte”. Tothom és mereixedor del mateix “respecte”, o sigui, d’idèntics drets. Ni més ni menys els uns que els altres. En democràcia ha de ser així. I això és el que el polític encimbellat tendeix a oblidar. El neurocientífic irlandès Ian Robertson s’hi referia temps enrere, i explicava que, en el cos de les persones habituades a manar, es produeix un augment de la testosterona, fins al punt que incrementa força el nivell de dopamina al cervell i excita reaccions com la cobdícia financera i la cobejança sexual, alhora que afavoreix l’egocentrisme i la manca d’empatia. Per tant, tot plegat no fa recomanable la permanència en l’exercici del poder per molts anys dels qui han de governar la cosa pública. I sí, la corrupció no és un mal exclusiu de la nostra societat –i, del tot, sembla impossible eradicar-la-, però és evident que no comptem encara, a diferència d’altres democràcies, amb mecanismes legals eficients que li barren el pas. La democràcia que ens governa demostra també en aquest assumpte la seua immaduresa. ANTONI PRATS

OPINIÓ ESTAT DE DRET feia el batxillerat teníem una assignatura que es deia Formación Quan del Espíritu Nacional a la qual tothom anomenava FEN. La majoria dels cursos en què ens va tocar complir amb aquestes classes van passar sense pena ni gloria, primer de tot perquè era una de les matèries conegudes com Maries, és a dir, sense transcendència acadèmica, d'una sola hora setmanal i a última hora de la tarda. D’altra banda, els mestres de FEN que vaig tenir em van influir i em van arribar tan poc les seves explicacions que no em recordo de cap d'ells... excepte d'un. Tot i que no recordo el seu nom, cosa que em sap greu, sí que recordo vagament la seva fesomia, potser perquè portava perilla i això em va cridar l'atenció, no ho sé. A diferència dels altres mestres de FEN, aquest, no em pregunteu per què, va aconseguir que m'interessés per moltes de les coses que ens explicava, potser perquè va ser l'únic que no ens parlava de Franco, ni del Movimiento, ni dels "bons i mals espanyols", ni que els rojos eren uns indesitjables. Suposo que el fet de coincidir amb ell l'últim curs del batxillerat elemental va fer que el meu enteniment, que anava deixant enrere la mentalitat d'infant i perseguia, amb ganes, el moment de ser la d'un home, em va fer adonar que aquell senyor, aquell mestre, parlava de coses totalment diferents del que ens havien explicat els altres i que ja teníem memoritzades com si fossin avorrides lletanies. Jo tenia catorze anys i Franco encara era viu. Recordo que per primera vegada algú ens parlava d'economia, de renda per càpita, de producte interior brut, d'inflació i deflació, de productivitat, d'importació i exportació, i, sobretot, de països rics i de països pobres. I aquell home que ens havia d'explicar les excel·lències d'un règim que més tard, en créixer, vam saber que era criminal, usurpador, corrupte, il·legal i assassí, ens va fer veure que Espanya no era ben bé el país que ens havien explicat. Resultava que vivíem en un país pobre, on molta gent vivia al llindar de la misèria, que en moltes regions la gent havia de marxar a buscar feina a les grans ciutats o a l'estranger perquè allí on vivien no hi havia prou per subsistir. Ens va explicar que la feina, que a fora ja es feia amb màquines, aquí encara la feien peons a pic i pala, i que érem a la cua tant a nivell tecnològic com industrial. També ens va ensenyar que la democràcia era el govern de la

majoria respectant els drets de les minories. Això sí, el que teníem aquí era una Democràcia Orgànica, no en va era el mestre de FEN. Entre moltes altres coses, ens va parlar del que era un Estat de Dret i un de Fet i de les diferències entre l'un i l'altre, i resultava que aquell país que ens havien "venut" tan meravellós, governat per un iaio que es preocupava per tots nosaltres, era un estat de Fet. Un Estat o Govern de Fet (o de Facto) és aquell que, si bé en la pràctica exerceix com a tal, realment no està reconegut per cap norma jurídica. Els motius pels quals hi ha un govern de facto són o bé per un cop d'estat o per un buit de poder, i aquest últim no era el cas. Imagineu què significava tot plegat per als alumnes que estiguessin atents. Algun afecte al règim podria discrepar que Espanya no fos, en aquell moment, un Estat de Dret, argumentant de l'existència dels Principios Fundamentales del Movimiento i El Fuero de los Españoles com una mena de pseudoconstitució. De tota manera, el fet d'haver estat imposat per la força ja li restaria tota argumentació. L'Estat de Dret és aquell que es regeix per un sistema de lleis i institucions ordenats al voltant d'una constitució. El que no indica la definició és si aquesta constitució pot ser manipulada per tribunals poc clars i clarament partidistes, on uns quants estan obligats a complir-la de cap a peus, i uns altres, en canvi, tenen tota la impunitat del món per saltar-se-la al seu gust i conveniència, perquè saben que no els passarà res de res. Suposo que, en aquest cas, un Estat de Dret deixa de ser-ho com a tal per passar a ser un Estat de no hi ha dret. Potser ja tenim un tercer concepte. Anys més tard el concepte d'Estat de Dret el vaig tornar a sentir, primer a l'inici de la democràcia, durant la transició, i després, amb força i d'una forma reiterada i persistent, coincidint amb els governs d'un conegut partit de dreta, com intentant convèncer-nos d'alguna cosa. Amb els anys he après que, quan algú es repeteix i repeteix sobre el mateix en alguna cosa, ho fa, o bé per convèncer-te o per convèncer-se a ell mateix. Quan tot plegat ja és massa redundant i veus que es fa per tractar de justificar-se, és perquè, realment, ni ell mateix es creu el que està dient. Des de fa un temps, algú s'ha encaparrat a vincular el gihadisme internacional amb l'independentisme català, i ho ha fet de forma reiterada i barroera, en declaracions a diversos mitjans de comunicació, tot plegat, una mica massa repetitiu. Només voldria recordar que en la història més recent del nostre país, l'únic que va portar els moros per fer mal, matar i violar va ser un criminal anomenat Francisco Franco, el mateix que avui dia, alguns, lamentablement, encara tenen en gran estima mentre venen Estat de Dret. CARLES FARRÉS I PINÓS

HO SABÍEU? LA BIBLIOTECA PÚBLICA ARÚS

l barri del Centre de l’Hospitalet hi ha un carrer dedicat a Rossend Arús i Arderiu (1847-1891) escriptor, periodista i dramaturg. Però és el cas que aquest personatge no va néixer a l’Hospitalet, ja què el seu pare en casar-se es va traslladar a Barcelona, tanmateix hi tenia un gran lligam, ja què hi passava llargues temporades a casa dels seus avis. Per això, en morir, i en record del seu pare, va deixar un llegat econòmic substanciós per a construir l’actual Casa de la Vila. Rossend Arús va escriure en castellà i català per a la premsa i el teatre. Col·laborà amb regularitat al Diari Català, a La Llumenera de Nova York, a La Campana de Gràcia i a L’Esquella de la Torratxa. De la seva ploma van sortir més de quaranta comèdies en català; va cultivar la poesia també en català i sovint de caire humorístic, i va fer nombroses traduccions i adaptacions del francès. Era poc coneguda la seva filiació francmaçònica. Maçó des de 1866, dirigí i publicà un Diccionario Enciclopédico de la Masoneria, en dos volums de més de 700 pàgines cada un, amb moltes il·lustracions. Ell mateix s’autotitulava: “Grado 33 del Rito Escocés, Miembro Honorario de los Supremos Consejos de Portugal y de España”. Amb aquesta trajectòria cultural no és estrany, que, en les seves darreres voluntats, també disposes un fons per a la creació i el manteniment d’una biblioteca per a la instrucció del poble treballador a la casa on ell havia viscut. Seria la primera biblioteca pública de Barcelona, amb més de 28.000 volums. La Biblioteca Pública Arús Tan sols un discret rètol vuitcentista assenyala el lloc on es troba aquesta biblioteca: el passeig de Sant Joan, número 26, de Barcelona. Inaugurada el 25 de març de 1895, posseeix una de les col·leccions més destacades en llengua espanyola sobre els moviments so-

cials a Espanya, l’anarquisme, la maçoneria i la política en general del segle XIX i inicis del XX, a més a més del fons originari, molt variat, que abraçava totes les àrees del saber (filosofia, religió, ciències socials, dret, idiomes, biologia, botànica, medicina, arts, música, literatura, geografia i història, diccionaris, premsa, etc.). Aquestes característiques de la biblioteca van fer que, en acabar la Guerra Civil, els vencedors la tanquessin al públic, i així va romandre fins l’any 1967, en què es va tornar a obrir de manera tan discreta com el seu rètol anunciador. Això va permetre que es deslliurés de les purgues purificadores del franquisme i el seu fons s’hagi conservat gairebé intacte. El que no se sol assenyalar i poca gent sap, és que, precisament, va ser un falangista, José Maluquer Cueto, sotscap provincial del Moviment, qui es va preocupar de protegir i conservar l’inigualable fons documental de la biblioteca. Ell va aconseguir aturar l’afany destructiu i venjatiu dels feixistes triomfadors de la guerra i va facilitar a estudiosos i intel·lectuals la consulta dels llibres al marge de la repressió de l’època. Al llarg dels seus 120 anys d’existència, la biblioteca ha viscut sense que mai fos saquejada la guerra civil i totes les etapes polítiques i revolucionaries de Barcelona. Aquests antecedents foren decisius perquè el fill de Enrique Tierno Galván es decidís a deixar-hi en copropietat part dels arxius del seu pare, amb la condició que mai es moguessin d’aquí. La Universitat de Princeton –on Tierno Galvan va exercir de docent els anys seixanta- acull la resta d’aquests importants documents; però quan es compleixin cinquanta anys de la cessió del llegat, aquest també està destinat al fons de la biblioteca. Altres personalitats hi han fet importants donacions, com: Apel·les Mestre, Victor Balaguer, Joaquim Miret, Antoni Torrents i Monner, Josep M. Vallès i Ribot, l’artista Ferran Torras, Francesc Carreras i Candi, Marià Faura, Pere Estasen, Ramon Enric Bassegoda i Amigó,

Frederic Rahola, etc. Gràcies a això el seu fons actual ha augmentat fins a uns 69.000 volums, prou allunyat dels 28.000 inicials. En estar especialitzada concretament en la història de moviments socials, com l’anarquisme i la maçoneria, la biblioteca s’ha consolidat com a centre d’investigació, i és freqüentada per estudiants, historiadors i investigadors d’aquests temes. S’intenta obrir-la a la ciutat oferint conferències, seminaris i també visites guiades i jornades de portes obertes coincidint amb les festes majors de la Dreta de l’Eixample i de la Mercè. També rep la visita de turistes, sobretot francesos. L’horari és variat: dilluns, dimecres i divendres obre de 2/4 de 10 del matí fins a les 3 de la tarda, i dimarts i dijous de 4 de la tarda a 9 del vespre. Tanca el dissabte i el diumenge. El coordinador d’aquest recinte d’aires victorians, des de fa més de vint anys, Josep Brunet Serra –expert en maçoneria i coautor del llibre Franco contra los masones- diu que aquesta biblioteca també es pot considerar com un museu. De fet el 2013 va participar per primera vegada en la Nit dels Museus, que cada any es celebra a Barcelona al mes de maig. Una altra curiositat: darrere les seves prestatgeries es construïren passadissos secrets, que es poden fer servir d’amagatall per a persones i tenen sortida directa al carrer. No hi ha constància que s’hagin utilitzat, però com diu el senyor Brunet, no se sap mai, perquè la maçoneria té la gran virtut de no deixar petjades ni res escrit. I, ¿sabíeu que dintre de les seves parets hi ha una de les tres úniques reproduccions que a finals del segle XIX es van fer de la famosa estàtua de la Llibertat? La primera és, naturalment, la de Nova York (1886), la segona, molt més petita, és a París (1889), i la tercera, que data del 1894 i la més xica de totes, la podem veure just al bell mig del rebedor de la Biblioteca Arús, al capdamunt de la imponent escala d’entrada, obra de l’escultor LL. Razzuoli. Un motiu més que ens anima a visitar-la. ANTÒNIA CALDÉS

BIBLIOTECA

Dins de la donació de llibres que el senyor Royo va fer a l’Ateneu, hi tenim un bon recull de llibres i col·leccions d’art i d’història de l’art. Us recomanem, especialment, l’enciclopèdia Catalunya Romànica, d’Enciclopèdia Catalana o la Col·lecció d’art medieval, d’Edicions 62.

Són a la vostra disposició.

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Antònia Caldés, Carles Farrés, Elena Farrés, Lolita García, Montserrat Giralt, Carme Jorba, Pere Juhé, M.Dolors Nat, Claudia Pérez, Antoni Prats.

Amb la col路laboraci贸 de: