15-06

ANY XXXVI– Núm. 392 JUNY 2015

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES JUNY DISSABTE 6, a les 12 del migdia, concert de la coral Els Matiners.

DIUMENGE 7, a 2/4 de 7 de la tarda, representació de l’obra Boing Boing, d’Ignasi d’Artés, a càrrec del Grup de Teatre Margarida Xirgu.

DISSABTE 13, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm.

326, visita a les illes Medes, dinar a l’Escala. Inscripció dimarts dia 2.

DISSABTE 13, a les 7 de la tarda, representació de l’obra No és tant fàcil, de Paco Mir, a càrrec del Grup Juvenil.

DIJOUS 18, a 2/4 de 8 del vespre, inauguració de la 65è. exposició de dibuix i pintura dels alumnes infantils i adults de l’aula Rafael Garrich.

Romandrà oberta fins al dia 30.

DIVENDRES 19, a 2/4 de 9 del vespre, dintre dels actes de la Festa Major, i just abans del Correfoc, espectacle de carrer AQUELARRE, a càrrec del Grup de Teatre (juvenils i adults) Margarida Xirgu.

DIUMENGE 21, a les 12 del migdia, dins dels actes de la Festa Major, ballada de sardanes, 22e. Memorial Jaume Reventós, a càrrec de la cobla Lluïsos de Taradell.

DISSABTE 27, a les 7 de la tarda, representació de l’obra Les rialles perdudes del príncep, a càrrec del Grup Infantil.

PROGRAMACIÓ PER AL MES DE JULIOL DISSABTE 18, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm.

327, visita al Cau Ferrat i Palau Maricel de Sitges, dinar a la Granada.

Inscripció dimarts dia 2.

DEL 29 DE JUNY FINS AL 24 DE JULIOL, CASAL – TALLER DE CUINA PER A INFANTS Per a aquest mes de juliol s’ha organitzar un casal-taller per a nens de 6 a 12 anys que té com a base un taller de cuina. El taller serà per setmanes independents, que es podran repetir. Horari: de les 9 del matí fins a les 2 del migdia. Màxim 15 places. Inscripcions a secretaria.

Organitza: EDUCACHEF

EXCURSIÓ MES DE SETEMBRE DEL DIJOUS 17 AL DIMECRES 23. Estada a la residència de temps lliure Padre Polanco, d’Orihuela del Tremedal (Terol) Inscripcions a partir del dia 1 de juliol. Places limitades.

Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat

Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL En l’editorial del mes juny de l’any passat, dedicàvem un apunt a donar suport al col·lectiu Som Escola, amb motiu de la cercavila organitzada en defensa dels atacs que ens vèiem a venir sobre la llengua per l’aplicació de la LOMQE —Llei Wert d’Educació. Així mateix, en un altre apartat, ens solidaritzàvem amb el docent mallorquí Jaume Sastre per la llarga vaga de fam que havia assumit en protesta contra la política educativa del govern balear, que discriminava el català a les aules de les Illes.

Dotze mesos després, la immersió lingüística a Catalunya continua rebent agressions dels estaments de l’Estat i, a hores d’ara, el retrocés del català a les escoles del país creix de mica en mica a cops de sentències judicials. Tanmateix, aquests dies hi ha una nota positiva: els resultats de les eleccions del 24 de maig han obert una llum d’esperança, pel que fa a la llengua catalana, al País Valencià i a les Illes. En aquest sentit, esperem que, ben aviat, la unitat de la nostra parla a tot el territori — llegiu Països Catalans— deixi de ser qüestionada.

Aquest juny acaben les classes els diferents tallers de l’Ateneu. Alguns ho fan amb un èxit d’assistència que, no per esperada, ens deixa molt satisfets a l’hora de fer balanç. D’alguns d’ells en podreu conèixer els resultats ben aviat. Per exemple, els tallers de dibuix i pintura tenen previst fer l’exposició de treballs de fi de curs—la 65a— a partir del dijous 18.

Deixem pel final la cirereta del pastís. Les representacions teatrals. Els diferents grups de l’Ateneu, infantils, juvenils i adults, ofereixen, aquest mes, a tots els socis, familiars i amics, que vulguin assistir-hi, les obres que han estat assajant els darrers mesos. Convindria que tots agraíssim els seus esforços deixant-nos caure per la sala d’actes el dia de les funcions. A l’espai agenda d’aquest butlletí hi trobareu les dates programades.

JUNY

PORTADA FITES DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA

LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA El punt de partida El fracàs de la Solidaritat Catalana i la Setmana Tràgica, amb la repressió que la seguí, produïren en els catalans una gran desmoralització política. Amb tot, els fonaments del catalanisme con-tinuaven ben vius i ressorgiren amb força en ocasió de la campanya per la Mancomunitat de Catalunya.

L’any 1909 el diputat Manuel Folguera i Duran presentà una proposició, a la Diputació Provincial de Barcelona, demanant la constitució d’un organisme català que representés la unitat política del Principat. Evidentment, fou rebutjada. Només aconseguí els vots dels nacionalistes republicans. El 1911, però, tornà a insistir en la iniciativa i comptà, aquest cop, amb el suport de Lluís Duran i Ventosa que presentà una proposta més detallada.

El mes de març s’aprovà una proposició en la qual es demanava que fos preparat un projecte de bases per a la constitució d’un organisme supranacional. Les diputacions de Girona, Lleida i Ta-rragona acceptaren la proposta i al cap d’alguns mesos el projecte era ratificat pels quatre organismes provincials i admès per tots els partits polítics catalans, amb l’excepció del lerrouxista.

El 8 de desembre de 1911, una comissió composta per membres de les quatre diputacions, presidida per Prat de la Riba —que era president des de 1907 de la Diputació de Barcelona—, a la qual s’uniren un gran nombre de representants parlamentaris de Ca-talunya, visità el president del govern espanyol, Canalejas, del partit Liberal, per tal de lliurar-li les bases de la projectada Mancomunitat catalana.

Canalejas acollí bé la proposta i prometé presentar-la a les Corts, les quals discutiren un projecte general de mancomunitats, semblant al que havien aprovat les diputacions catalanes. El president espanyol lluità per fer-lo aprovar, però el 12 de novembre de 1912 fou assassinat i la iniciativa quedà aturada.

El seu successor en el càrrec, el comte de Romanones, féu també seu el projecte, però topà amb un forta oposició al Senat, sobretot per part dels liberals. Aconseguí aprovar l’article primer per poc, però no es pogué anar més enllà. Les escissions en els partits provocaren que s’haguessin de tancar les Corts.

2

L’autorització de les mancomunitats Al cap d’alguns dies, el comte de Romanones fou substituït per Eduardo Dato, del partit Conservador i el projecte de mancomunitats quedà novament ajornat. Els catalans, tanmateix, demanaren a Dato que declarés vigent, per decret, l’article primer del pla Canalejas, aprovat per les dues Cambres i que contenia tot l’essencial. El nou president no s’hi avingué.

De totes maneres, per acord de govern, el ministre de Governació, Sánchez Guerra, féu signar al monarca un reial decret (18 de desembre de 1913) que autoritzava les diputacions provincials a mancomunar-se per als fins administratius que els corresponien i donava a les mancomunitats que es constituïssin el dret de sol·licitar al Govern delegacions de serveis, per a la concessió de les quals caldria una llei.

Constitució de la Mancomunitat de Catalunya Superats els tràmits que el reial decret marcava, el dia 6 d’abril de 1914 es constituí, a la Sala de Sant Jordi de la Diputació de Barcelona, la Mancomunitat de Catalunya, de la qual fou elegit president Enric Prat de la Riba. Cap altra mancomunitat no es constituí dins l’Estat espanyol.

La Mancomunitat catalana es basava en tres òrgans fonamentals: l’assemblea general, composta per tots els diputats de les quatre províncies —96 en total—, que elegia el president; el consell permanent, que tenia caràcter executiu, integrat pel president i vuit consellers —dos per província—, i la presidència.

Les atribucions de la Mancomunitat van ser traspassades per les diputacions. L’Estat espanyol, en canvi, no cedí cap de les seves prerrogatives i serveis.

L’obra de la Mancomunitat La Mancomunitat, malgrat la manca de recursos econòmics, durant la presidència de Prat de la Riba, exercí una important tasca educativa i cultural. En són un exemple: l’impuls donat a l’Institut d’Estudis Catalans, que s’havia fundat el 1907, i la creació de la Biblioteca de Catalunya, l’Escola de Bibliotecàries, l’Escola Superior d’Agricultura, l’Escola Industrial (1910), l’Escola del Treball, l’Escola d’Administració Local, etc.

Així mateix, potencià en gran manera les obres públiques, que s’enduien la major part del pressupost, i els serveis d’assistència social.

La llengua catalana era l’idioma públic i administratiu de la Mancomunitat i, en aquest sentit, promogué la normalització lingüística i l’edició en català. D’altra banda, també procurà per la salvació i la conservació del patrimoni nacional.

3

Per portar a bon terme una tasca tan ingent, Prat de la Riba va desenvolupar una obra de govern gens sectària i captà intel·lectuals i professionals sense distinció de tendències. En són un exemple, els esquerrans Pompeu Fabra, Pere Coromines i Antoni Rovira i Virgili, i els socialistes Manuel Serra i Moret i Rafael Campalans.

El relleu presidencial i la fi de l’ens Prat de la Riba morí l’1 d’agost de 1917 —havia nascut el 1870 a Castellterçol, en una família de propietaris rurals—, i li succeí en el càrrec Josep Puig i Cadafalch, que tot i no tenir el carisma del seu predecessor, estabilitzà la Mancomunitat concentrant-hi tots els serveis de les diputacions. Durant el seu mandat, que s’acabà bruscament el 1923 amb la Dictadura de Primo de Rivera, s’arribà a la màxima eficàcia administrativa de l’organisme.

El Noucentisme: el món cultural El Noucentisme —paraula llençada per Eugeni d’Ors des del seu Glossari—, va ser un moviment que proposà la intervenció directa dels intel·lectuals i dels professionals liberals en la vida política i administrativa del país. Es mogué en perfecta sintonia amb Prat de la Riba i es caracteritzà per promoure una política cultural culta, classicista i clarament europeista. En aquest sentit, un dels seus fruits, que va influir també en el món de les arts i l’arquitectura, va ser la creació, el 1922, i amb el mecenatge de Cambó, de la Fundació Bernat Metge, dedicada a la traducció al català d’obres clàssiques.

Els noucentistes també foren els responsables de promoure l’ús de les noves normes ortogràfiques fabrianes en tot l’àmbit del domini lingüístic català —Països Catalans. Així mateix, el moviment tingué una molt bona relació amb l’esperantisme, del qual el folklorista Joan Amades —de qui enguany es compleixen els 125 anys del seu naixement—, va ser-ne una figura destacada.

PERE JUHÉ I ORIOL Fonts d’informació: Rovira i Virgili, A. “Resum d’història del catalanisme” Barcelona 1936 Termes, Josep. “(Nou) Resum d’Història del catalanisme”. Barcelona 2009 Fontana, Josep. “La formació d’una identitat”. Barcelona 2014 Mestre i Godes, Jesús. “Breu història de Catalunya”. Barcelona 1998 Fotos coberta: Enric Prat de la Riba Josep Puig i Cadafalch

4

CONVERSES Respon: Amparo Pujadas Gilabert Nada a: Barcelona Edat: 87 anys Estat: casada Professió: administrativa jubilada Aquest mes, la persona amb la qual conversem, no us serà del tot desconeguda. Heu pogut llegir els seus escrits, amens i divertits, a les pàgines que dediquem a les diverses collaboracions que ens feu arribar socis i amics.

Sou de Barcelona, què us va portar a col·laborar amb una entitat de l’Hospitalet com l’Ateneu?

Unes amigues van tenir la bona pensada de preparar-nos una excursió a l’Hospitalet. A mi particularment em va agradar força i em va deixar molt corpresa i il·lusionada veure con en alguns indrets hi havien col·locades unes plaques amb poesies i pensaments de la Carme Jorba. Ens van ensenyar els llocs més bonics de la ciutat, fins que vàrem anar a petar a l’Ateneu. Ens van fer les explicacions necessàries per fer-nos conèixer la ciutat per a elles tan estimada i ho vàrem passar molt bé.

Jo vaig pensar: tota la vida vivint a Barcelona i mai ningú em farà una placa en cap cantonada de carrer i mira que Barcelona és gran, gairebé com l’Hospitalet ja ara!

L’altra amiga que em va fer molts elogis, molts, va ser la M. Dolors Nat. Quina dona. Tot és ple de vida en ella i encara que no vulguis t’encomana la seva vitalitat. Elles em van encomanar fer-me sòcia de l’Ateneu.

Heu treballat en molts tipus de feines diferents. Ens agradaria que ens parléssiu una mica d’aquestes feines i els motius que us hi van portar.

Començant pel final de la pregunta us diré LA GANA, eren en temps de guerra quan jo puc escriure aquestes coses i ja tenia un, com ho diré? raciocini per adonar-me de les coses que passaven a 5

casa. En aquesta època tenia 9 anys. Eren temps de garrofes. Els meus germans més gran varen anar a guerra essent unes criatures i no van tornar mai més. El meu pare va morir quan jo tenia quatre anys. S’havia de treballar i com que a la meva escala uns veïns van tenir dues criatures de cop, em van dir si els podia ajudar. I clar!, així fou la meva primera feina. Rentar les criatures, portar-les a passejar, donar-les els biberons i el més cru era rentar el bolquers, ho feia en un safareig a la galeria, feia fred, i el sabó molt escàs. Això ho vaig passar molt malament. Ara les criatures ho compensaven tot. Jo me les menjava a petons, els estimava de veritat. I sort d’aquesta primera feina jo menjava, perquè aquests veïns i pares de les criatures, podien fer-ho. Aquesta família i els nens, avui homes amb deu anys menys que jo, encara ens estimem, ens visitem i ens ajudem.

D’aquí vaig anar a petar en una altra casa per fregar l’escala.

Me’n vaig avorrir aviat, vaig pensar que jo no podia fer aquelles feines, que en la meva de casa per fregar, ja en tenia prou. Ho feia bastant a casa perquè jo a la meva mare, i una germana casada, el marit d’ella, també era a la guerra, més un germà més petit que jo, ho dic perquè jo a la mare sempre la vaig veure molt i molt trista i també molt i molt vella. I no ho era, però jo sense adonar-me’n en vaig convertir amb el cap de casa.

Com que el temps passava, ja vaig fer els catorze anys, època oficial per anar a treballar. Vaig entrar en una fàbrica de teixits, però ignoro el perquè no m’hi vaig estar gaire temps. D’aquesta fàbrica vaig anar a petar en una de filats que era al Poblenou. Era lluny de casa, jo vivia al Clot. Entrava a treballar a dos quarts de sis del matí, la qual cosa vol dir que m’havia de llevar, d’hora, molt d’hora. Em dutxava al quartet del vàter, que hi van fer un desguàs per a l’aigua. La dutxa, hivern i estiu amb aigua freda, i les cinc sortia de casa. Hi anava a peu per tots aquells indrets que avui tot són cases, però que llavors eren camps de patates i altres hortalisses. Jo amb el meu catorze anys passava molta por, fins que una dona de la fàbrica se’ n’adonà i m’esperava per acompanyar-me. Per esmorzar duia una carmanyola amb un moniato bullit. I com que em feia una mica de cosa que les altres dones i companyes em veiessin, me’l menjava d’amagat. Ai!, la dignitat dels pobres!. Si la misèria ens feia grans i dignes a la vegada.

Com que realment volia sortir d’aquesta situació, em va caure a les mans una màquina d’escriure, (que ara no comentaré com va anar allò, seria massa llarg) i així vaig començar a pensar que podia estudiar i preparar-me per treballar en una oficina, Això ho vaig aconseguir.

Finalment vau decidir donar un pas endavant i formar-vos per aconseguir un treball millor. Com va anar tot plegat?

6

Ja he dit que em va caure a les mans una màquina d’escriure, allò era una meravella. A mi m’hauria agradat estudiar i fer-me mestre d’escola. Era la meva vocació i encara em dura. Penso, sense falsa modèstia, que hauria tingut traça. M’agrada ensenyar i m’agradaven les criatures. Però com que no podia fer el batxillerat, vaig fer el que en dèiem comerç, que no era altra cosa que preparar-te per treballar en una oficina. Fèiem ortografia, comptabilitat, dibuix lineal i problemes (ara en diuen matemàtiques). I sobretot mecanografia i taquigrafia. Ho vaig anar fent amb molt bones notes. Finalment vaig trobar feina en un despatx. Allò va ser un èxit, perquè si no era mestra d’escola, tampoc treballava en una fàbrica.

Mecanografia i taquigrafia. Potser avui són paraules que ja gairebé no es fan servir, però hi va haver un temps que eren força valorades. Per als que no ho saben (o no ho recorden) expliqueu-nos que significava en aquells temps, dominar aquestes tècniques d’oficina, almenys per a una dona.

Eren el tot, aquestes dues parauletes. Sí, jo em vaig fer Taquimeca, comprenc que encara que algú ho recordi i n’hi ha, ben mirat i amb les noves tecnologies és una paraula que fa riure. Però per treballar eren imprescindibles. Si sabies escriure a màquina i taquigrafia, eres valorada encara que no sabessis on era la capital de França. Si eres una bona oficinista, una dona ho tenia tot guanyat.

Quan penso que ara et pots fer policia o bombera, o moltes més professions que estaven només pensades per homes...!

La vostra formació us va portar a treballar a l’ONCE, de fet, ja ens n’heu parlat en alguns dels vostres escrits per al Xipreret. Quina va ser la vostra feina?

Quan hi vaig entrar, i m’agradaria dir-vos com va ser, però seria massa llarg, ja tenia divuit anys, i em van col·locar a comptar cupons.

Em passava el matí només fent aquesta feina, això sí, no et podies equivocar. De tant en tant em donaven alguna feineta una mica més qualificada, però tornava als cupons.

Al cap d’un temps en col·locaren al departament d’Administració.

Allò era tota una altra cosa, i us diré amb tota franquesa que m’hi vaig sentir molt bé. Escrivia a màquina com una boja, en sabia molt i era molt ràpida. Recordo que un cap (cec, tots el càrrecs de caps de secció eren cecs) un dia em va felicitar perquè no sabia com escrivia tan de presa, es quedava meravellat i jo això ho percebia i tenia cert orgull de la meva feina.

7

Recordo molt bé l’època dels dos “iguales para hoy”, el poc que es guanyaven la vida els venedors i que per poca cosa se’ls castigava amb multes i retirada de cupons. Era vergonyós. Els sortejos provincials eren molt bons, al meu entendre i vista la distància. Es feien a la vista de la gent que ho volia veure i de tant en tant l’alegria d’algú del públic a qui havien tocat aquelles 25 pessetes. Era el premi gros.

Suposo que, amb els anys que hi vau treballar , les coses van anar canviant molt. Com recordeu de l’ONCE de l’època del “iguales para hoy” i de sortejos provincials?

Va ser inesperat l’èxit de preuar el cupó de deu cèntims o de vint o de cinquanta, perquè s’anava apujant i també el premi, però sempre era tot molt raquític, fins que es va col·locar el preu a cent pessetes i en donaven cent mil de premi. Allò va fer obrir els ulls a tots els cecs d’Espanya. No recordo bé si va ser en aquest moment quan el sorteig es convertí en nacional. La cosa va ser perquè de les tres xifres del cupó es passà a quatre xifres. Era un xic més difícil però les cent mil pessetes eren tot un capitalàs.

Jo ho vaig viure com un gran èxit, ja que els venedors també es guanyaven molt bé la vida, ja que el cupó tenia una demanda molt gran, no es donava l’abast a confeccionar cupons. Ara bé, allò que en castellà es diu “la avaricia rompe el saco. I el “saco” es va trencar.

Van voler fer més i més cupons i van inventar-se altres formalitats.

També si hem de ser sincers hi influí la gran quantitat d’altres sortejos que des de la Generalitat i altres associacions es van anar prodigant per tot el país.

Llavors l’ONCE anava inventant cada vegada més, i cada vegada més car el cupó i cada vegada més milions en cada sorteig. Això per a mi va ser un fracàs. Els cecs és van sentir forts. Van comprar edificis, es van augmentar els sous fins a la “immoralitat”. Els cecs-venedors, ja no es guanyaven tan bé la vida, la venda es reduïa. També es parlava de la baixada d’aquell boom i van començar a suprimir quioscos, perquè l’Ajuntament els demanava un impost d’ubicació i a partir d’aquí podria parlar-vos de moltes coses. Hi havia un edifici a Pedralbes que es va convertir en un centre per a nens cecs, allò va ser un èxit per a Catalunya, ja que España o els que manaven allà sempre van dir que els nens havien de parlar bé el castellà, i per això hi havia col·legis a Madrid, a Pontevedra, a Alacant i a Galícia però no a Catalunya. Després s’edificà un Centre per a Cecs Adults, a Castellarnau, una urbanització entre Sabadell i Terrassa. Jo la vaiginaugurar, hi vaig treballar tres anys, hi tenia un estatge. Era tot molt bonic, però jo no m’hi vaig trobar bé només que quatre dies. Jo hi 8

vaig anar en qualitat d’administradora, però hi havia el director que encara avui no sé si era boig o mala persona. Ho sento però encara no ho he esbrinat. Total que vaig tornar a la Delegació que al moment em van dir que podia tornar quan volgués.

Com que d’aquest canvi se’n podria parlar molt, em limitaré a la meva feina. Jo anava pujant de categoria, i vaig ser secretaria particular de quasi tots el delegats territorials de Catalunya. Com he dit abans el càrrecs de categoria eren reservats per als cecs, però hi va haver una temporada que van deixar que els empleats poguéssim opositar per un d’aquests càrrecs tan reservats, i jo, d’oposició en oposició, cada vegada anava pujant, fins a arribar a cap de departament o de “Jefe”.

Després, tot plegat va fer un gran canvi. Com el vau viure?

De tot el canvi ja n’he parlat abastament en l’apartat anterior, però sí que he de dir que posar sortejos milionaris ha estat una equivocació, ja que, molta gent malpensada creu que els premis no surten de la Central, jo no ho crec però tampoc m’estranyaria. La finalitat de tot plegat és que s’ha fet un edifici nou a tocar de la plaça d’Espanya, i que això ha comportat centralitzar el Col·legi per a nens cecs que hi havia a Pedralbes i el Centre de Rehabilitació que hi havia a Castellarnau. Ara està tot centralitzat a la plaça d’Espanya.

Quan això es veia venir, vaig pensar en la jubilació, no per ganes, treballava amb molt de gust i bona fe. I sabia que jo servia.

Tenia la moral molt alta. Però van haver-hi canvis i va venir un delegat nou amb la seva secretaria, una noia molt maca i jove, i jo ja era gran i gens maca, i vaig pensar: ara em posaran en un raconet i vaig fer números. Vaig veure que les hores que jo passava al despatx (no tenia horari) era allò de dedicació plena, doncs com deia vaig decidir jubilar-me, no hi vaig perdre allò que es diu gens.

Com ja hem esmentat abans, sou col·laboradora del Xipreret, on heu publicat diversos contesi escrits. Quan va començar la vostra afició per l’escriptura?

M’hi van induir la Carme Jorba i la M. Dolors Nat, em vaig apuntar i vaig començar a enviar alguna coseta que em van publicar i la il·lusió no té preu. Ara bé, la meva afició per l’escriptura penso que la tinc de tota la vida, sempre m’ha agradat escriure i llegir, de tal manera que jo noto que quan un article m’interessa, no el puc deixar, els ulls se me n’hi van. Potser per això ja volia ser mestra d’escola, la meva il·lusió frustrada.

9

Quins son els vostres temes preferits?

La literatura en general, però tirant a poètica. He llegit més d’una vegada les memòries de Josep Mª de Sagarra, són una meravella. La poesia de Martí Pol, i llibres com els de Folch i Camarasa, Josep M. Espinàs, Josep Pla o articles del diari i que quan una frase em crida l’atenció, he de repetir-me-la més d’una vegada.

No tinc una preferència per cap lectura o escriptor, si m’agrada allà vaig. I de poesia, una infinitat.

Quan treballava a l’Once, gairebé tenia conquistat un cap perquè publiquessin en Sistema Braille, les Tombes Flamejants, de Ventura Gassol. Però en aquella època el pobre home em va dir que no s’atrevia. Era massa català.

Ara sento no ser més jove i poder-me dedicar a tantes coses com es fan en el nostre país, però gairebé no m’hi veig en cor. Sóc massa gran.

Us heu plantejat escriure, ni que fos per un cop, un tex més llarg dels habituals, com una novel·la?. Si ja ho heu fet, parleu-nos-en i, sobretot digueu com aconseguir-la.

Fa cosa d’un any i mig, vaig fer un llibre, pagat tot de la meva butxaca. Era un o és, més ben dit, un llibre sense cap importància, ple de records, algun conte, i anècdotes viscudes. Me’l vaig fer fer, va quedar molt bonic, però no val res. Ara la il·lusió que hi vaig posar i tot el que per a mi va significar no té preu. Vaig tenir la gosadia de fer una presentació, que en realitat va ser una festa. Potser si presentaren unes 80 persones, totes amigues i familiars. Ah! I aquells nens, ja homes que jo cuidava quan tenia nou anys. Varen venir fins i tot uns amics de Sevilla, expressament per a la presentació del llibre de l’Amparo.

Ara bé, no tinc prou imaginació per fer una llibre o novel·la llarga i amb contingut. Aviat em canso, sóc de coses petites i sense suc n’hi bruc.

Quines altres aficions teniu?

Poques, escoltar música m’agrada molt, sobretot la clàssica o simfònica i les cançons de Lluis Llach, en sóc una fan. Ah! I escriure.

De jove la gran afició que tenia era anar en bicicleta, hi havia somiat molt fent curses i números de circ. Era una animalada, però era això i córrer. Sempre corria. No sé com m’ha passat la vida, l’he viscuda molt de pressa i encara corro, sense necessitat i sense poder.

10

Ens han dit que heu arribat a tenir fins a quatre cotxes . Sou aficionada al motor?, O, si més no, parleu-nos d’aquest parc mòbil particular.

Això encara fa riure més, si se’n tenen ganes. Vaig demanar el 600 com tothom cap allà als anys seixanta. Des de la demanda i l’entrega, va passar un anyet ben bo. Naturalment no vaig poder triar el color i me’l van donar de color de merda d’oca. Però, nois. Allò era una meravella. Anava sempre ple de família i amistats, hi cabia tot.

Una vegada vaig anar a Andorra a comprar plats de duralex i roba de niló. Érem cinc amigues i totes hi cabíem, i totes anàvem carregades.

No entenc com ens hi vam poder encabir. Recordo que un senyor ens estava mirant per veure com ens col·locàvem i tot d’una ens diu: “Jo no em moc d’aquí fins veure com hi posen el piano”. No tot s’acabà amb Andorra, havia fet algun viatge per “l’estranjeru”. Quan aquest cotxe ja havia fet els deures, me’n vaig comprar un altre, també un 600 de color carbassa. Feia un goig!. Tothom em coneixia pel color del cotxe. Però un bon dia, un company em va dir: “On vas encara amb 600, ja et podries comprar un cotxe més gran”. Li vaig fer cas.

Agafo el cistell d’anar a la plaça de vendre o de comprar i amb previsió em vaig endur el talonari de La Caixa. Entro a la botiga de la Renault que hi havia prop de casa. Surt un xicot i em diu: “Què vol senyora?” Jo li dic: “Un cotxe com aquest”. Em diu: “Li ensenyo?” “No, no cal, perque de motors no hi entenc gens, però deixi’m provar si arribo als pedals”. Sí que hi arribo, doncs aquest és el que vull, però de color platejat. Bé val... No recordo el preu, i em va dir “aquest color no el tindré fins d’aquí a un parell de dies”. Bé, responc, jo li pago i ja el vindré a buscar. Trec el talonari i tot seriós em diu: Ha d’estar confirmat, el taló. I jo ràpida li dic: Que me’n porto el cotxe jo ara? Oi que no?. Doncs vostè va al banc i si no li paguen no em doni el cotxe i si cobra, com espero, ja me’l donarà demà passat. Aquell home no sabia quina cara fer. Bé, li faré un rebut del taló i quan cobri ja el pot passar a buscar. Així vàrem quedar i sí al cap de dos dies tenia un Renault molt més gran que el 600. El que sí que vaig notar és que els altres conductors, sobretot en carretera, em respectaven més, ja que amb el 600 me’n sentia de tots colors, els feia nosa, pobra de mi!.

Quan ja tocava, em vaig comprar un Opel Astra, i una amiga em va dir: “Oh! Si té 16 vàlvules”, Jo no tenia ni idea de que volien dir 16 vàlvules, però em vaig sentir molt important, important perquè conduïa un cotxàs. Aquest era fabulós, anava com una seda. Tot d’una un nebot meu, que el pobre el necessitava per treballar i el cotxe que tenia no valia un ral, penso que el conduïa a peu, li vaig dir: “Mira: jo ja em faig gran, no el necessito per a res, o sigui que passa per casa i te

11

l’emportes”. Ell viu a Calonge. I així va ser com vaig regalar un cotxe Opel Astra de 16 vàlvules amb 60.000 km. Potser encara no els tenia.

L’he trobat a faltar?, alguna vegada sí perquè he volgut fer alguna escapadeta que sense cotxe no he pogut fer res més que això.

Aficionada al motor ni parlar-ne. Quan fan curses i les fan per la tele i que a més a més traslladen les notícies a un altre espai o horari, se m’emporten els dimonis.

Com viviu i veieu el moment actual del nostre país, Catalunya?

No ho sabria dir. Sento esperança per un cantó i per l’altre molta por, por que això no arribi a veure-ho. Hem posat massa esperances o n’hi he posat, no ho sé. El que sí que sé es que m’agradaria amb bogeria. Estic segura que el país funcionaria d’una altra manera i molt millor que ara. Però tenim una gent allà a la Meseta que no ens deixaran per a res del món. Ara ens toca esperar el 27 S i que passin el divuit mesos establerts. Després veurem. Jo sento comentaris de tots colors en les tertúlies radiofòniques o en la televisió i quan hi ha un tertulià d’aquells que no cal anomenar, m’agafa com un calfred i una mala gaita que em domina tot el cos. Jo el visc amb esperança.

Ens en sortirem?

Crec que sí, rotundament!! I amb sort encara ho veuré. Tinc una fe estranya.

Com a col·laboradora del Xipreret, com veieu l’Ateneu? Quins consells ens donaríeu?

Jo no puc donar consells. M’assabento de les vostres activitats per les amables lletres avisant-me de tots els esdeveniments que al llarg del curs promoveu. Que si poesies, que si xerrades, que si exposicions, que si presentacions de llibres. Què voldríeu que digués una persona de 87 anys i que viu a Barcelona i a que costa fer camí per venir a qualsevol d’aquestes activitats?. Sóc incapaç de donar-vos consells.

La veritat és que fa goig que persones sense cap afany de lucre, siguin capaces de promoure tanta activitat i a sobre “DEMANAR CONSELLS?”. Jo solament us puc dir gràcies i endavant no tingueu mai cap defalliment pensant que feu poca cosa i que podríeu fer més.

Això no és així.

Potser he estat incapaç de dir-vos GRÀCIES per tot el treball que esteu duen a terme. Però ho repeteixo, MOLTES GRÀCIES!!!

12

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS AQUELARRE

P

el que fa al món del teatre amateur, i dins de tot l'espectre de festivals i mostres que hi ha a Catalunya, n'hi ha un que, per la seva rellevància, volum i tradició, ressalta per damunt de la resta, em refereixo a la que anualment té lloc a la vila marinera de Pineda de Mar, i del qual, enguany, la gent de l'Ateneu no en volíem quedar al marge.

Així va ser que el dissabte dia dos de maig i dintre de la XIII Mostra Nacional de Teatre Amateur de Pineda de Mar, el Grup de Teatre Margarida Xirgu de l'Ateneu va presentar el seu espectacle Aquelarre.

"Un cop l'any les bruixes dels Ports de Caro baixen al centre de "Pineda de Mar" per buscar víctimes joves i verges, i així aconseguir la poció de l'eterna joventut. A més els serveix com a ofrena per a poder invocar al seu déu, Satanàs. Però no tot és tan fàcil com sembla perquè la Santa Inquisició sempre vigila..."

Aquesta és la presentació que es feia d'Aquelarre en els programes de la Mostra, dintre de la qual també es presentaven més de cinquanta obres de tota mena: teatre clàssic, d'autor, musical, drama, humor, monòlegs, etc.

Aquelarre no és una obra de teatre convencional, és un espectacle diferent del que estem acostumats a veure a l'Ateneu, és un espectacle de carrer, on els actors, en un temps limitat, actuen i alhora interactuen amb un públic que, al mig del carrer, els encercla per poder contemplar la seva proposta. Tot un repte, ja que, a diferència d'una sala convencional de teatre, on el silenci i l'atenció són claus per al desenvolupament de l'obra, el carrer és soroll, moviment, gent que passa, gent que s'atura, que

13

se'n va i que es queda, és aquell cotxe que gira o aquell camió que fa soroll a la cantonada. La concentració dels actors ha de ser màxima, i al mateix temps ha de cridar l'atenció d'un públic que, si no queda interessat de primeres, pot passar de llarg i ignorar-te completament.

Tot un repte per als nostres joves actors que, com sol ser habitual, van saber defensar la seva proposta de forma notable.

Donat que es tractava d'un espectacle de només 40 minuts, el compromís amb els organitzadors era fer la representació diverses vegades, tres en concret.

Per tant, a dos quarts de cinc de la tarda i en ple barri del Poble Nou de Pineda, va tenir lloc la primera representació. Desgraciadament, el dia i l'hora no ajudaven que hi hagués massa públic, un públic que de ben segur a aquella hora estava o bé acabant de dinar o fent la migdiada.

La segona cita va ser a la plaça de la Vila, davant de l'Ajuntament, a les sis de la tarda. Aquí, tot i que encara no hi havia gaire públic pel carrer, sí que es va captar l'atenció de força vianants que van seguir amb interès l'espectacle. Però la bomba va ser en l'última actuació a la confluència de dos carrers comercials de Pineda: Bertomeu i Ignasi Iglèsias, tot just a dues passes del passeig Marítim, a les set del vespre.

Com sol ser habitual en aquesta mena d'espectacles, al començament hi ha poc públic, vianants curiosos que es queden mirant, però en pocs moments es va fer una gran rotllana que va encerclar els nostres actors mentre seguien força interessats i sorpresos el desenvolupament de l'Aquelarre. Al final, un nombrós públic va aplaudir i felicitar els nostres joves actors que, d'haver posat el típic barret al mig de l'escena, de ben segur que haurien recaptat una petita fortuna en donacions.

A banda del saber fer dels actors, Aquelarre és posada en escena, vestuari, maquillatge, relació amb el públic, i por, perquè Aquelarre és un espectacle de por, de bruixes i inquisidors, una por que es podia veure reflectida en més d'un dels rostres d'un públic sorprès.

Després de Pineda, la intenció és tornar a representar Aquelarre dins dels actes de la Festa Major del barri Centre, aquí, a l'Hospitalet, just abans de la festa de foc, diables i tabalers, a la plaça de l'Ajuntament. Us convidem a venir a veure-la, de segur que, com a mínim quedareu sorpresos. No hi falteu!

Text: CARLES FARRES I PINOS Fotos: ARMANDO RIOS

14

ASSEMBLEA GENERAL ORDINÀRIA

C

om cada any i dintre del primer semestre l'Ateneu celebra la seva Assemblea General ordinària. Enguany aquesta es va celebrar el diumenge 10 de maig.

L'Assemblea General Ordinària és el fòrum pel qual la Junta Directiva de l'Ateneu exposa i explica tot el que ha estat i el que s'ha fet a l'Entitat durant l'any anterior, i on els socis poden demanar comptes a la Junta Directiva, aprovar o no les seves accions i propostes i fiscalitzar, rebatre i preguntar sobre tot allò que considerin que no és del seu grat o que creguin que és millorable.

Aquest és un privilegi dels socis, un dret inapel·lable que només tenen ells i ningú més. Per aquest motiu, tot aquell que s'estimi l'Ateneu, o com a mínim desitgi que aquest segueixi amb les seves activitats i compromisos socials, culturals i de servei, hauria de fer-se'n soci.

Ser soci de l'Ateneu no és només poder venir a realitzar alguna mena d'activitat o curs, no és només venir a una exposició, assistir a una conferència o anar d'excursió. Ser soci de l'Ateneu també és permetre que l'entitat segueixi endavant, que tingui recursos per seguir amb la seva tasca cultural i que l'espai social que ocupa es mantingui, tan en benefici de la gent del barri, com de la resta de la ciutat i del país. Un petit gra de sorra que ajuda que la muntanya que és l'Ateneu segueixi endavant després de més de 83 anys.

L'Assemblea va començar amb la benvinguda de la presidenta als assistents, agraint-los la presència, lamentant-se que, malgrat que encara avui el nombre de socis que vénen a l'Assemblea, comparativament al d'altres entitats de les que tenim referència, és alt, sí que cal dir que cada any que passa en som menys. Esperem que l'any vinent el nombre de persones compromeses augmenti.

Dintre de seu discurs de benvinguda la presidenta, Matilde Marcé, va insistir a demanar voluntaris que vulguin accedir a càrrecs dins de la Junta Directiva, ja que aquest és un fet que la preocupa, la manca de regeneració. També va tenir un record per aquells que habitualment o de forma ocasional col·laboren en el desenvolupament de les activitats i compromisos de l'Ateneu i sense els quals res no es podria fer.

Finalment, i dintre de l'informe dels socis que ens han deixat per motiu del seu traspàs, i sense voler desmerèixer ningú, la presidenta va fer esment especial de tres persones que, per la seva rellevància i participació en càrrecs dins de l'Ateneu, mereixien aquest reconeixement: Artur Garcia, Francesc Marcé i Sanabra, Domènec Pastor Petit i Romuald Monreal.

Seguidament, la presidenta va donar la paraula a la secretària, Tina Erill, que va informar de les altes i baixes de socis, passant posteriorment a la lectura de la memòria d'activitats, actes i col·laboracions de l'Ateneu

15

durant l'any 2014, així com la proposta d'activitats per al 2015, que va ser aprovada per unanimitat.

Com ja ve sent habitual i de complida obligació, després de la memòria venen els temes econòmics. Així doncs, el tresorer, Pere Juhé, ens va explicar els "números" de l'Ateneu del 2014, fent especial esment en l'esforç, pel que a despeses es refereix, que va fer l'Entitat amb motiu de la celebració del Tricentenari del 1714 i del cost extra de les activitats i actes que dintre d'aquesta commemoració es van organitzar i que han influït força en els resultats finals.

Després d'explicar, amb força mestria i de forma molt didàctica els comptes de l'any 2014, que es van aprovar per unanimitat, el tresorer va passar a presentar els pressupostos per a l'any 2015. Un pressupostos realistes i lligats a les reformes legislatives, en motiu d'hisenda, que va aprovar el govern central i que tan perjudicials seran per a les entitats cíviques i socials de l'Estat, no només pel que signifiquen de possible asfixia econòmica sinó també per les despeses administratives que poden arribar a comportar. Els pressupostos van ser aprovats, també, per unanimitat.

El punt següent de l'Ordre del Dia era la renovació de càrrecs.

Segons els nostres Estatuts, cada dos anys cal renovar la meitat de la Junta Directiva. enguany corresponia canviar o renovar els càrrecs de President i Secretari, així com quatre dels vocals: Emili Bona, Carles Farrés, Antònia Caldés i Martí Guerrero.

Lamentablement no s'havia rebut cap sol·licitud per part de cap soci per rellevar a cap dels membres, pel que es va aprovar per unanimitat les renovacions dels càrrecs actuals. També es va aprovar la inclusió com a vocal, dins de la Junta Directiva, a Laura Farrés, a qui donem la nostra benvinguda i agraïment pel seu compromís.

El punt següent a tractar va ser el de la pujada de les quotes, en què des de la presidència es proposava un augment de 3€ anuals. Des de la pròpia Assemblea va sorgir la proposta que, considerant insuficient aquesta pujada, fos de 5€, deixant la quota total anyal en 45€. Després d'un debat sobre aquest tema i una votació posterior, l'Assemblea va aprovar l'augment de la quota anual en 5€.

Després d'un curt Torn de Paraules i per amenitzar una mica l'acte, vam passar a la sala posterior de la sala d'actes on es va oferir un petit refrigeri als socis assistents.

Des d’aquestes pàgines volem donar les gràcies al socis de l'Ateneu, per permetre amb el seu suport que l'entitat segueixi endavant, i en especial al socis que van venir a l'Assemblea i que, amb el seu interès, fan que aquells que treballen, participen i col·laboren en les feines i compromisos de l'Ateneu puguin veure reconegut, d'alguna manera, el seu esforç i sacrifici. Moltes gràcies i fins l'any vinent.

ATENEU

16

Excursió “Coneguem Catalunya” núm. 324. “SORPRESA” a Vielha i Betren. Del 19 al 23 de maig de 2015.

E

l dia 19 hem sortit a 2/4 de 9 de l'avinguda del Carrilet, mitja hora més tard del previst perquè hi ha hagut una persona que no sabia des d'on sortíem. Salvat aquest inconvenient, hem pujat a l'autocar, després de deixar les maletes dins del maleter, en direcció desconeguda. Però a mesura que anem fent quilòmetres en direcció a Lleida, ja tothom va fent les seves càbales sobre la destinació. A les 10 hem arribat a Agramunt on hem esmorzat a l'hotel Crich, el mateix on dinarem el dia que tornem cap a casa.

En aquest moment, se'ns va repartir el full on eren detallades totes les excursions i l'hotel on ens hostatjaríem durant la nostra estada a Viella. Tot fent camí el xofer ens ha dut per uns indrets meravellosos encara que per una carretera plena de revolts, però amb unes vistes fantàstiques, tot i que algunes persones es maregessin una mica. A l'hotel La Tuca, hi hem arribat a 2/4 de 2. Després d'agafar cadascú les seves maletes i que a la recepció ens entreguessin les claus, hem pujat a deixar la maleta i tot seguit hem baixat en un saló on la direcció de l'hotel ens ha servit una copa de benvinguda i després hem anat cap al menjador per dinar. Els àpats en aquest hotel són: l'esmorzar és a base de self-service, el dinar i el sopar, els serveixen a taula.

En acabar de dinar cadascú ha fet el que ha volgut, ja que aquesta tarda és lliure. En aquest moment, quan hem sortit al carrer el termòmetre marca 7º i a més s'ha posat a ploure bastant, la majoria de gent ha escurçat el passeig i ha retornat a l'hotel en espera de l'hora de sopar i, havent sopat, la gent se n'ha anat a l'habitació i a dormir que demà ens espera un dia bastant atapeït de quilòmetres i de caminades.

L'endemà quan ens hem despertat i en obrir la finestra de l'habitació, hem vist els cims de les muntanyes nevats i la temperatura està cap als 6º. Tot plegat i en vista de la situació, ha sigut quan la majoria de gent s'ha posat la roba d'hivern que portava i tot i així no suaves gens. A les 8 hem baixat a esmorzar i l'autocar ha sortit en direcció a Banyeres de Luchon, on hem arribat després que el xofer ens tornés a portar per una carretera plena de revolts, però amb unes vistes esplèndides. Com el dia anterior, la gent que té tendència a marejar-se no ho va passar gaire bé. De tornada ja hem passat per una carretera més plana. Hem arribat a Banyeres de Luchon a les 10. En aquesta ciutat, la via principal és una gran avinguda on hi ha edificis de fa bastant temps i també hi ha botigues i bars tants com vulgueu. Al final d'aquesta avinguda hi ha una església que per sort aquesta

17

vegada era oberta i l'hem poguda visitar, la vegada anterior que vam venir-hi era tancada, de fet no té res d'extraordinari per veure. Baixant també per la mateixa avinguda, ens hem trobat una telecabina que en aquesta època de l'any està parada, però que de segur a l'hivern deu estar força sol·licitada per pujar fins als cims per esquiar-hi. Seguim baixant i al final hi ha un balneari d'aigües termals. L'hem visitat per dins i ens hem pogut adonar de la quantitat de coses que s'hi poden fer per millorar la salut i, davant del balneari, hi ha un petit parc força agradable. Hem fet algunes fotos com a record.

Després hem agafat l'autocar i cap a l'hotel falta gent. Quan hem arribat a l'hotel, hem anat al menjador per dinar, després fer la migdiada i a les cinc hem tornat a agafar l'autocar que ens ha de dur fins a Salardú on hem de visitar l'església dedicada a Sant Andreu on hi ha el famós Sant Crist i, a part d'aquesta Imatge, hi ha unes pintures de fa molts anys i dignes d'admirar. En acabar aquesta visita, hem anat a fer una volta pel poble que era pràcticament desert. Com que el temps anava empitjorant per moments, hem anat cap a l'autocar ja que encara no era l'hora que s'havia quedat, quan hi hem estat tots, l'autocar s'ha posat en marxa cap a Viella. Quan ja hi estàvem arribant, i com que encara era d'hora, el xofer ens ha dit que si algú volia anar a la part de Viella que no coneixíem, ell ens hi duria amb l'autocar i després que cadascú puges cap a l'hotel quan volgués. Alguns ens hi hem apuntat, però tot d'una l'amenaça de pluja s'ha fet present i hem hagut de sortir cames ajudeu-me cap a l'hotel. Quan hem arribat a l'hotel, la gent ha fet el que ha volgut fins a les 9 que és l'hora de sopar. Després, cap a l'habitació i a dormir ja que estem bastant cansats.

Em sembla que aquesta nit tothom dormirà ben pla, i a més demà tornem a tenir un altre dia bastant carregat de quilòmetres i caminades.

Avui 21 de maig, anem a visitar la catedral de Santa Maria de Sant Bertran de Comminges. L'hora de sortida, és la de sempre, a les 9 del matí. A les 8 hem baixat al menjador per esmorzar. I a les 9 en punt hem pujat a l'autocar per anar a visitar aquesta monumental catedral on teníem prevista la visita a les dotze.

A l'hora prevista hem anat a recepció on ens han donat un plànol plastificat on havies d'escollir l'idioma en el qual volies sentir les explicacions i on hi havia assenyalats els punts més importants de la visita amb una petita fotografia de cada lloc a fi d'orientar-nos del lloc que estàvem veient i també una audioguia de tal manera que arribaves al lloc assenyalat al plànol, havies de posar la punta de l'audioguia sobre la fotografia i tot seguit t'havies de posar l'audioguia a l'orella i ja començaves a sentir les explicacions. Tot plegat una mica embolicat perquè, entre que no hi havia gaire llum i que la fotografia

18

era bastant petita, no estàvem mai ben segur d'estar al lloc del qual senties les explicacions. Però la veritat és que en aquesta visita, hem vist bastants més coses que en la visita anterior que havíem fet en aquesta catedral. A la tarda hi ha una excursió a Llavorsí passant pel port de la Bonaigua on hem gaudit de la visió de la quantitat de neu que hi havia al cim de les muntanyes.

Com que el dia havia sigut bastant agitat, vam baixar a sopar i a dormir.

L'endemà al matí es va anar a visitar l'Artiga de Lin, paratge inigualable que quan el veus se t'encongeix el cor. En una estrofa d'una cançó diu: A L'ARTIGA DE LIN EL COR S'ESBATANA i és vertaderament auxò el que passa, i per si no en tens prou, tot i que abans ja t'has quedat bocabadat veient el naixement del Jueu amb la seva boca rajant un doll d'aigua extraordinari. En fi, una excursió esplèndida . A la tarda s'ha anat a visitar Les i Bossost. Un dia fantàstic amb unes excursions també fantàstiques. A l'hora de sempre hem baixat a sopar i després a dormir ja que demà, és un dia de bastant feina a fer maletes.

L'endemà dia 23 de maig, era el dia assenyalat per tornar cap a casa.

Quan ens hem despertat, hem anat a esmorzar i tot seguit acabem de fer les maletes ja que la sortida de l'hotel és prevista per a dos quarts de deu, A aquesta hora hem baixat amb les maletes, hem tornat la clau de l'habitació i, quan ens ha tocat, hem portat les maletes on ens ha dit el xofer.

La introducció de les maletes a l'autocar la feia el xofer, per ordre de quan havíem de baixar a Hospitalet. Cosa molt ben feta. A l'hora senyalada, les deu, hem dit adéu l'hotel i a Viella agraint la bona estada que hem tingut.

Avui al mati, hem de visitar una piscifactoria a Pont de Suert on ens esperaven a les onze. A l'hora en punt, la senyoreta que ens havia de fer de guia, ens ha portat en una sala on en una pantalla ha anat projectant totes les feines que fan allí i els amfibis que cuiden: la llúdriga, el visó, les truites, que, quan han passat d'alevins a adults, introdueixen a tots els rius d'arreu de Catalunya.

Després d'aquesta dissertació, hem anat a visitar les piscines on estan creixent les cries. En acabar la visita hem tornat a l'autocar que ens ha de dur fins a Agrament on hi ha l'hotel Crich on hem dinat bé amb la companyia de tots els que durant l'estada i ara ens ho hem passat força bé. En sortir gairebé tots hem anat a comprar per portar a casa productes de la casa Vicens.

Després hem sortit en direcció a l'Hospitalet on hem arribat sans i estalvis a dos quarts de set.

Per acabar voldria fer notar que tant el Martí com el Pere, han dut el pes de l'excursió substituint el Miquel d'una manera magistral tant pel que fa al tarannà com les explicacions donades de les diferents excursions, (pots estar content Miquel). L'altra felicitació va per al xofer, home amable i que sempre ha procurat portar-nos per indrets desconeguts malgrat la dificultat de la carretera plena de revolts i per fi felicitar a tots els companys de viatge per la seva puntualitat en totes les sortides.

Text i fotos: JAUME MARZÀ

19

PRESENTACIÓ DE LLIBRES

N

ovament Josep Lluís Martín va triar l’Ateneu per presentar el seu últim llibre titulat Josep Maria Ainaud de Lasarte . Un humanista al servei de Catalunya. L’acte va tenir lloc el dia 7 de maig.

A la taula acompanyaven l’autor Matilde Marcé, per part de l’Ateneu, Neus Espunyes, coordinadora de l’Assemblea Nacional Catalana i en Jordi Olivé d’Òmnium Cultural. Els dos últims ens varen dir que no havien conegut personalment el senyor Ainaud, per tant, poca cosa podien dir d’ell llevat del que ja era conegut. Però la seva presència era un reconeixement a l'home que sempre havia treballat per Catalunya i, de poder estar entre nosaltres, de ben segur col·laboraria amb aquestes entitats i les que fessin falta per tirar endavant el procés il·lusionat per aconseguir la independència. La Matilde sí que podia parlar d’ell referent a uns contactes personals que el senyor Ainaud va tenir amb l’Ateneu.

Ens va oferir dues conferències (sense cobrar) i sempre disposat a allò que se li va demanar, com és el cas d’alguna col·laboració en el nostre Xipreret. Jo tinc el record d’una petita anècdota de la seva primera conferència: la sala de l’antic local era plena de gom a gom, però passava de l’hora anunciada i el conferenciant no venia, amb la inquietud que això proporcionava als organitzadors. Quan va arribar ens va aclarir que el taxista, desconeixedor de la ciutat, li havia fet un munt de voltes, i ens va demanar disculpes pel temps que havíem perdut, perquè lamentablement, el temps que es perd ja no es pot recuperar.

Josep Lluís Martín, coneixedor i amic d’Ainaud de Lasarte, ens va parlar de la seva personalitat tan humana com intel·lectual, remarcant una vida que és prou interessant de conèixer i aquest llibre ens hi endinsa.

M’he permès copiar unes paraules seves que conté el llibre “Catalunya és i ha estat sempre una nació, perquè tenim totes les característiques de territori, de població, de cultura i sobretot de voluntat de ser-ho.”

Els assistents, que omplíem mitja sala, vàrem gaudir dels comentaris de l’autor i alguns de nosaltres varem comprar el llibre. També cal saber que està disponible a la nostra biblioteca.

CARME JORBA

20

PRESENTACIÓ d’Encara, nou recull de poemes d’Antoni Prats

V

a ser presentat per la presidenta de l'entitat, Matilde Marcé, qui va destacar, entre altres coses, com s'havia commogut al llegir els versos dedicats per l’autor al seu fill mort. En realitat, Antoni Prats ja era conegut per tots nosaltres com a professor d'escriptura creativa i periodística a l'Ateneu, a més a més de seguir-lo en aquesta mateixa publicació cada mes durant l'any Espriu (2013), uns mesos durant el de Vinyoli (2014) i amb altres escrits més actuals, D’altra banda, el llibre de poemes esmentat, l’onzè del seu autor, va ser l’obra guanyadora del 6è Premi de Poesia "Ciutat de Torrent" 2013. Conté 40 poemes, alguns dels quals van ser llegits durant l’acte per Helena Farrés i Jaume Miró de manera molt encertada.

Ja escoltant el propi poeta, em van colpir en seus comentaris en referir-se a l’arribada de l'edat provecta, que en el llibre explica així: "Fent el cor fort acceptes / que al teu voltant ja guanyen / en nombre i vigoria / els més joves que tu. / Però si et fan vell, / encara no els enveges". I afegeix: "I ara, cada any que passa, / s'espesseix un tomb més / el prodigi de llum / que ho acarona tot". A més a més: “Adona't que, al recer de les paraules, / fins ara la tardor t'ha estat benigna.”

Al mateix llibre, es refereix també a l’amor, que li fa dir: "Només hi ha el fibló del desig / una mà que ens recorre trèmula / de cap a peus mentre hi ha vida." I del poema titulat “Amants” són aquests versos: “Quan sent l'enyor de tu, / m'aconhorte si pense / quants som ara mateix / els qui sofrim d'absència."

21

I parlant dels patiments per la mort del fill, al poema “Els noms de la pena”, escriu: "Hi ha la pena clara de l'orfe, / i tanmateix és introbable / el mot per donar nom als pares / que soterraren algun fill."

Toni va recordar al respecte uns versos de Vicent Andrés Estelles, a qui se li va morir un fill menut: "Però no és per això; és pel que tinc de pare. / De pare d'un fill mort. D'un fill ja soterrat". I també va al·ludir de passada a Joan Margarit, poeta que va dedicar tot un llibre de poemes a Joana, una filla seva morta, i al qual Toni es refereix en el poemari amb aquestes paraules: "Conec el tast de l'infortuni / del costat que a ell tant li ha burxat."

El recull acaba amb aquests versos del poema que du per títol “Tot plegat”: "Malgrat tanta recança / les hores en blanc innombrables, / penes i temors gratuïts, / tot plegat ha valgut la pena."

I tant que va valdre la pena anar el 28 de maig a l'Ateneu...!

Gràcies per les teves paraules, els teus sentiments, les teves emocions ben transmeses als pocs amics que vinguérem a escoltar-te.

A fora, com un dibuix màgic, un tall de lluna blanca ja creixent il·luminava el cel de color blau fosc i semblava voler dir: " Sí, ha valgut molt la pena, caminem endavant, ENCARA!" Text: M. DOLORS NAT I PINYOL Fotos: ANTÒNIA CALDÉS

Nota: Les persones que estiguin interessades a comprar el llibre (9 euros) poden venir a buscar-lo a l'Ateneu. Gràcies.

22

POESIA TROBALLES

I Frisem.

Frisant anem fent via per retrobar-nos més a prop del centre.

I quan per fi esclata la rosa generosa, l’àngel, adés encadenat per la por o pel tedi, mansuet de primer, de bell nou ressuscita. És quan pica l’ullet I tot sembla més clar, més pur, més cert.

II Llavors, fa nosa l’enfarfec de les paraules, cal sols deixar que llisque el trànsit pur, el mer present.

Llavors, quan l’ara du propina.

Llavors, si hem trobat.

Frisar, cercar troballes, saber com són de belles.

No hi ha millor camí.

Antoni Prats Del recull de poemes Encara

23

COL·LABORACIONS MANUEL SABATÉ: EL GERMÀ PETIT

A

quest 2015 es compleix el centenari del naixement de Quico Sabaté, el maqui que féu anar de bòlit a les forces d’ordre espanyoles en l’època més fosca de la dictadura franquista. Com a fill que era de l’Hospitalet, el 2010 es van commemorar, a la nostra ciutat, els cinquanta anys de la seva mort a mans del sometent, en un acte multitudinari a l’Auditori Barradas. Així mateix, al nostre butlletí Xipreret li dedicàrem un breu article biogràfic. Tot fa pensar que, enguany, l’actual efemèride passarà gairebé desapercebuda. És per aquest motiu que volem aportar la nostra modesta col·laboració a l’aniversari dedicant les línies que segueixen al seu germà Manuel.

Manuel Sabaté i Llopart va néixer a l’Hospitalet de Llobregat el 26 d’agost de 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera. Era fill de Manuel Sabaté i Escoda i de Madrona Llopart i Batlle, originaris també de l’Hospitalet. Fou el quart de cinc germans. Josep, Francesc i Joan, 24

eren els grans, mentre que Maria, nascuda el 1927, era la petita. Com és prou conegut, la del Sabaté Llopart, era la típica família treballadora de l’època. El pare exercia de guàrdia municipal, mentre la mare es dedicava a les feines de la llar i a cuidar els fills.

Quan va néixer en Manuel, l’Hospitalet era una vila eminentment agrícola. Tanmateix, al cap de poc temps, el municipi va canviar de fesomia. S’hi instal·laren indústries i va créixer espectacularment amb l’arribada de mà d’obra forana que venia atreta, especialment, per treballar a l’Exposició Universal de 1929 i en la construcció del metro de Barcelona. El 1920, la ciutat comptava amb 12.360 habitants i el 1936 en tenia ja 48.544. És a dir, en setze anys havia multiplicat per quatre el cens poblacional. El creixement desordenat del municipi i l’ambient bàsicament obrer que hi regnava fomentaren que l’anarquisme hi arrelés amb força.

Poques coses es coneixen de la infància de Manuel. Tenia tretze anys quan va acabar la guerra civil. En l’adolescència, en canvi, es sap que va tenir afany d’aventures i va marxar de casa. Però hi retornà famolenc i sense ni cinc. Va ser aleshores quan li vingué una gran afició pels toros i el desig de ser torero.

Quan l’abril de 1946 s’havia d’incorporar al servei militar, fugí i, per camins de muntanya, anà a França. Com que era buscat, l’alcalde d’Hospitalet, Enric Jonama, hagué d’informar sobre el seu amagatall.

Ho féu pel desembre de 1947 per dir que feia aproximadament dos anys que era absent de la ciutat. L’11 de febrer de 1948 s’ordenà la recerca i captura de Manuel. Tot plegat no va servir per res. El noi estava a punt d’ingressar als rengles dels maquis, després de contactar amb companys dels seus germans Quico i Josep, que ja hi estaven ficats, a Tolosa de Llenguadoc.

Va ser engarjolat per un període breu de temps per la policia francesa, que havia descobert armes en el mas on residia. Un cop alliberat, Manuel va participar en una expedició —comandada per Ramon Vila “Caracremada”— que pretenia actuar a Barcelona.

L’havien advertit que no hi participés, ja que era massa jove i inexpert, però ell va insistir a anar-hi. El 24 de setembre de 1949, prop de Manresa, tres components del grup, cansats de trescar per camins de muntanya, pels quals no estaven acostumats, van intentar apoderarse d’un cotxe. Hi va haver un tiroteig. Aquest fet va revelar la seva presència i la força pública es posà en alerta. Els membres de la banda extremaren precaucions i cinc d’ells aconseguiren arribar a Barcelona.

Quan tornava cap a França, Manuel Sabaté, juntament amb en Ramon Vila i un altre company, foren objecte d’una emboscada per part de la guàrdia civil. Mentre en Caracremada va poder escapar-se, 25

en Manuel, desconeixedor del terreny i poc experimentat, va ser detingut a Moià. El tercer membre del grup va caure mort.

Després de diversos interrogatoris, el 5 d’octubre va ser menat a la presó de Vic. Només hi passà una nit. L’endemà el traslladaren a Barcelona per ser sotmès a noves preguntes pel jutge militar de guàrdia. El dia 7 va ser conduït a la presó Model i ingressat a la quarta galeria. Estava considerat un pres “molt perillós”. El dia 8, en una nova declaració davant el jutge reiterà que ell no havia participat mai en cap atracament.

El 15 de novembre es notifiquen a Manuel Sabaté les conclusions de l’auto de processament. Va ser acusat de dos delictes: bandidatge i terrorisme i atracament amb armes. Tot i que els informes demanats pel jutge a la guàrdia civil de l’Hospitalet i a la policia feien constar que el pres no tenia antecedents per actes violents, sí que posaven de relleu les activitats delictives dels seus germans Quico i Josep. La sentència de la causa sumaríssima aplicà la màxima sanció: pena de mort. Durant les festes de Nadal i Cap d’Any, Manuel rebé la visita dels seus pares, que venien a peu a la Model des de l’Hospitalet. Eren moments durs per a la família, ja que en Josep havia mort abatut per la policia feia poc, el 17 d’octubre.

En Manuel Sabaté va ser executat al Camp de la Bóta, el 24 de febrer de 1950, als 24 anys d’edat. En les hores prèvies, com a última voluntat, demanà un plat d’arròs amb llet. Les monges encarregades de la cuina quedaren sorpreses per la petició i no li prepararen res.

Però un funcionari de la presó ho demanà a la seva dona. Quan l'hi portà, el noi se’l menjà amb bona gana.

En Manuel, inexpert com era en la militància política, en la formació anarquista i en la lluita antifranquista, fou afusellat perquè era un Sabaté. El seu cognom pesava massa. Per al règim, matar-lo, era una victòria en la lluita que no havia finit el 1939. I que culminaria, en certa manera, amb la mort d’en Quico a mans del sometent el 5 de gener de 1960.

PERE JUHÉ I ORIOL

Font d’informació: “Manolet Sabaté. Aprenent de maqui” – Josep Clara. Episodis de la Història 359. Editor: Rafael Dalmau. B.2014

26

EL NOM I LA COSA GRANS ESPERANCES

E

l resultat de les eleccions municipals del 24M -i també autonòmiques al País Valencià i a les Illes- obri un panorama polític francament esperançador. Fins i tot a Catalunya, on la pèrdua en representació de la majoria sobiranista a la ciutat de Barcelona s’ha vist amb complaença com un núvol fosc per a l’autogovern. Un daltabaix, però, només aparent, al capdavall; perquè ¿què votarien en un referèndum sobre la independència bona part dels seguidors d’Ada Colau...?

De moment si més no, el bipartidisme espanyol totpoderós –i nefast per a la democràcia com hem comprovat a bastament els darrers anyss’ha esberlat en benefici de formacions polítiques emergents, algunes de les quals, tot i ser col·lectius improvisats, han assolit una representació significativa als ajuntaments i als parlaments autonòmics. Sospito que fins i tot una part dels seguidors espanyols del Partit Popular i del Partit Socialista, necessitats tots dos d’una pregona regeneració si volen sobreviure, comparteixen aquesta opinió.

Al País Valencià, on la barrera del 5% per assolir representació al parlament autonòmic ha sigut un llast per a les opcions nacionalistes, Compromís, formació valencianista i d’esquerres fins ara amb una representació d’escassa incidència, ha aconseguit ser el partit més votat a la ciutat de València, que semblava el bastió irreductible de la inefable Rita Barberà. I al Parlament i al conjunt del territori autonòmic, ha compartit la victòria amb el PSPV i Podem. Així doncs, la desfeta del Partit Popular valencià ha sigut especialment rellevant.

I no menys fulminant a les Illes, on la supèrbia del govern “popular” ha fet i ha desfet al seu antull. Però, allà especialment, la fragmentació de les forces de l’oposició –i és clar, no hi incloc Ciutadans, o Ciudadanoscorre el perill d’esbravar en discussions partidistes el que podria ser un vent d’autèntica democràcia.

Tant al País Valencià com a les Iles aquestes eleccions han reobert vells projectes transversals il·lusionants: reivindicar el poder i decisió econòmics que els correspon i consolidar l’ús de la llengua pròpia en tots els àmbits de la vida pública i privada. En aquest respecte, no oblidarem el malson de les maniobres legislatives dels “populars”, tan descarades al País Valencià com a les Illes, per tal d’asfixiar el català, que ens han recordat, als que els visqueren, els tristíssims anys del Franquisme.

Fet i fet, el poble ha dit la seva. Ara esperem dels polítics que sàpiguen aprofitar la conjuntura històrica i que no balafien la voluntat popular en prepotències i protagonismes. Fóra un delicte de lesa democràcia.

ANTONI PRATS

27

OPINIÓ FALSES COMPARATIVES

E

n el moment que aparegui aquesta Opinió ja s'hauran dut a terme les eleccions municipals i els resultats ja estaran damunt de totes les taules, les valoracions ja estaran fetes, els escollits estaran preparant les seves estratègies i tot plegat eclipsarà qualsevol notícia o incident que s'hagués originat previ a aquests comicis.

Però com que, basant-me en les paraules d'un ministre del govern espanyol que deia que per segons quines coses cal tenir sentit d'estat, em vull referir a uns fets anteriors a les eleccions que, de ben segur, ressorgiran, de nou, com au fènix de la política espanyola habitual.

Sentit d'estat també vol dir no generar desestabilització on no n'hi ha o generar polèmica quan aquesta no existeix, només amb la intenció de generar malestar i humiliació i per trepitjar, per enèsima vegada, un enemic particular que fa tres-cents anys que s'intenta anorrear.

Que la manca d'educació sigui l'única condició perquè un sigui ministre, no és una novetat, Franco en va posar molts d'aquests, però que a sobre ho sigui el del mateix ministeri que porta aquest nom, és un escarni no tan sols per als catalans, que ja hi estem acostumats, sinó també per a la resta de la ciutadania de l'Estat. Un ministre que va gosar comparar la suposada discriminació actual del castellà a Catalunya amb la que va patir el català en altres èpoques. No es pot ser més miserable!

En aquest sentit, el passat dijous 14 de maig, el columnista del diari El Punt-Avui, Carles Ribera, va fer un article brillant i excepcional.

No el voldria copiar en aquestes pàgines ja que respecto la seva feina i la seva propietat, però permeteu-me que repeteixi els mateixos greuges que inclou en el seu escrit, perquè considero que aquests no són propietat exclusiva seva sinó patrimoni de tots els catalans i de la seva memòria. Si el senyor Ribera no ho veu així li prego sincerament que em disculpi.

Reial cèdula de 1768 que prohibia l'ensenyament del català a les escoles i es foragitava l'idioma dels jutjats. La llei Moyano de 1857, que prohibia el català a tot el sistema escolar. La reial cèdula de 1772 que ordenava a tots el comerciants que portessin els llibres de comptabilitat en castellà. L'altre de 1779 que prohibia representar, cantar i ballar en català. La normativa de 1838 que prohibia l'ús del català en els epitafis dels cementiris. La circular de 1846 que prohibia

28

les receptes en català. La prohibició de 1898 de parlar per telèfon en català.

Això no és més que una molt i molt breu relació de greuges, injustícies, lleis i mals usos que hem hagut de patir els catalans durant més de tres-cents anys. La llista pot ser molt més llarga.

En aquesta relació no hi van incloses les persones sancionades, castigades, multades, condemnades, sentenciades i maltractades físicament i moralment per aquestes lleis, prohibicions, cèdules i normatives. No detallen la misèria humana que han representat.

I ara ve un de Madrid i sense tenir ni punyetera idea de tot això, que l'hauria de tenir si creu que ha de parlar sobre el tema, i en fa comparació. Escarni! Que em diguin en quin moment l'idioma castellà o espanyol ha hagut de patir ni que sigui una sola d'aquestes lleis o similar. Que em diguin quantes persones de parla castellana han hagut de patir en les seves carns i en la seva dignitat la més mínima humiliació que representa la imposició antidemocràtica, imperialista, colonialista i abusiva de lleis com les amunt relacionades.

Ara, en ple segle XXI i en un estat mal anomenat democràtic, podem veure com els de sempre s'afanyen a persistir en l'abús, la humiliació i l'insult, en aquest cas emparant-se en un sistema judicial que es nega, no ja a acceptar que el català sigui obligatori per als jutges que exerceixin a Catalunya (que seria el normal), sinó que ni tan sols volen acceptar que es consideri convenient que aquells que l'han d'exercir a Catalunya en coneguin l'idioma. Però, alhora, són els mateixos que sentencien sobre aquest aspecte en temes d'educació, prenent decisions tan poc pedagògiques com els percentatges de temps mínims de castellà, decidits a discreció i en base al seu propi criteri, o la obligatorietat que tot un col·lectiu d'alumnes s'hagi de sotmetre a la voluntat d'uns pocs. Jutges i part, al·lucinant! Tot un exemple d'Estat de Dret. I Europa mira, veu i calla.

Ah! Mentrestant, al País Valencià, milers de famílies que volen que els seus fills siguin escolaritzats en valencià, tot i tenint-hi dret, són sistemàticament ignorats i, per què no dir-ho, també humiliats.

Si a aquestes alçades de la pel·lícula, i després de veure tot això, que només és una petita mostra d'allò a què els catalans ens hem de veure sotmesos dia a dia, any rere any i segle rere segle, encara hi ha algú que no entén perquè volem fotre el camp, o bé és perquè no ho vol veure, i per tant, ni que sigui per omissió, es converteix en còmplice, o és que viu en un altre planeta (Europa, per exemple) o potser és dels que creuen en unes terceres vies que, per mortes, a aquestes alçades de la història, ja no porten enlloc.

CARLES FARRÉS I PINÓS 29

HO SABÍEU? ANEM DE VIATGE? EIVISSA (1)

V

iatjar és sens dubte per a molta gent un dels millors plaers.

Gaudim trepitjant per primer cop paratges desconeguts, però també pot ser un goig refer camins. En cada nova visita tenim l’oportunitat de descobrir llocs que havíem passat per alt –tal vegada intencionadament, per tenir una excusa per tornar-hi- i, al mateix temps, rememorar els moments feliços viscuts en el viatge anterior.

Encara que totes les èpoques de l’any són bones, sembla que l’estiu sigui més propici per viatjar: fa bo, el dia és llarg i és temps de vacances. Si m’ho permeteu, i per si de cas no heu triat un lloc per anar, m’agradaria parlar-vos-en d’un: Eivissa, on, fa pocs dies, vaig tenir l’oportunitat de passar-hi un cap de setmana. Si us he de dir la veritat, no m’atreia especialment; pensava: bah! Tot és platja i a part de “hippys” i turistes no trobaré res més.

Ben lluny de la realitat!! Només amb la ciutat podem omplir un munt de pàgines. És del que us parlaré; la resta de l’illa, si us sembla bé, la deixarem per a més endavant. ********** Eivissa és una de les illes més belles de la Mediterrània i la més gran de les Pitiüses. Tanmateix, no n’és gaire, de gran: les distàncies màximes que podem recórrer són de quaranta-un quilòmetres de nord a sud i de quinze d’est a oest. La seva bellesa natural i l’ambient variat i cosmopolita que s’hi troba li han donat una imatge que atreu cada any milers de visitants. Però cal saber-ne molt més, perquè l’illa té una personalitat pròpia, marcada per l’empremta de segles de penúria i aïllament i una llarga història que comença al segle VIII aC., quan els fenicis procedents del sud de la península Ibèrica, en la seva expansió comercial per la Mediterrània hi decideixen muntar una colònia.

S’establiren primer vora mar, a sa Caleta, però més tard, l’any 654 aC., s’instal·laren en un altre lloc: un puig fàcilment defensable que tanca una gran badia, molt a prop d’unes salines i d’una plana fèrtil i amb aigua abundant. Havien trobat l’indret ideal on fundar la colònia definitiva, que anomenaren Ibosím, en honor al déu Bes. És l’actual Eivissa, una de les més antigues d’Europa,

30

La ciutat d’Eivissa Ibosim, que havia començat sent un simple port d’escala, amb tan sols uns quants magatzems, un santuari i un petit destacament militar, va anar desenvolupant una gran indústria que exportava productes manufacturats per tota la Mediterrània. El segle V aC. ja tenia prop de quatre mil habitants i va arribar a ser una de les ciutats més grans i poderoses de la Mediterrània en un temps en el qual capitals com Palma de Mallorca, Barcelona, Madrid, Munic, Milà, Paris o Londres, encara no existien. La seva importància, comercial i estratègica, va aconsellar des d’època molt antiga, per evitar que caigués en mans dels enemics, envoltar-la de muralles, que aviat demostraren que eren inexpugnables. L’any 217 aC. resistiren l’atac de les tropes romanes comandades per Gneu Corneli Escipió. Per això, quan més tard Ibosim va passar a l’òrbita romana, després de la destrucció de Cartago, es convertí en ciutat federada de Roma, amb el nom d’Ebusus, conservant una àmplia autonomia i privilegis. Roma va decidir que era millor pactar amb els eivissencs que no pas enfrontar-se i estavellar-se en les seves muralles com ja els havia passat.

Després de la caiguda de l’Imperi Romà va estar sota el domini de vàndals i de bizantins i, finalment, fou annexionada al califat de Còrdova, amb el nom de Iabissa. Els musulmans referen la muralla, poblaren l’illa i aportaren moltes millores a la seva cultura en lletres i ciències, en el regadiu, etc.

Per fi, l’any 1234, Jaume I, la va conquistar als musulmans, repoblant-la amb la seva gent. El 8 d’agost de 1235 els catalans ocupaven la ciutat. Això va suposar la incorporació definitiva de les illes Pitiüses a la civilització occidental, amb el nom actual Eivissa.

Però Felip V també hi va arribar. L’illa va ser l’últim bastió conquistat per les tropes castellanes. El 4 de juliol de 1715 va ser ocupada sense resistència; Aragó, València, Catalunya i Mallorca ja havien caigut i no hi havia cap possibilitat de defensa. Això va suposar, com en els altres llocs, la pèrdua de totes les seves institucions i un pla sistemàtic –que encara dura- per integrar-la a Castella, esborrant-ne tots els trets (costums, llengua, lleis) de la cultura catalana.

La ciutat de Eivissa és un compendi de totes aquestes ocupacions i dominacions, de les quals es poden veure més o menys petjades segons la seva antiguitat. Una de les seves característiques és que totes les civilitzacions, una rere l’altra, han estat a sobre del mateix espai físic que ara és Dalt Vila. Per això les successives construccions i reformes han anat engolint vestigis de les anteriors. El

31

seu subsòl és un “sandwich” de restes arqueològiques de les anteriors cultures, en qualsevol obra que es fa a la ciutat es descobreixen troballes dels antics pobladors. Si es pogués dur a terme –cosa del tot impossible- una excavació completa del puig, podrien reconstruir-se les ciutats púnica i romana.

Ara que ja sabem una mica d’història d’aquest lloc, podríem començar el passeig per Dalt Vila, pujar fins dalt de tot, a la Catedral, admirar el bell paisatge que s’estén als seus peus i anar baixant a poc a poc, per assaborir-ne l’encant.

Hi entrarem per la porta principal de les Murades (que és com anomenen els eivissencs les muralles): el portal de ses Taules.

Text: ANTÒNIA CALDÉS Fotos: ANTONI PRATS

32

BIBLIOTECA RECOMANACIÓ D’AQUEST MES:

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants.

Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M.Dolors Nat. Col·laboradors: Antònia Caldés, Carles Farrés, Armando Rios, Carme Jorba, Pere Juhé, Jaume Marzà, M.Dolors Nat, Antoni Prats.

Amb la col路laboraci贸 de: