15-07 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXVI– Núm. 393 JULIOL 2015

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE JULIOL

DISSABTE 18, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 327, visita al Cau Ferrat i Palau Maricel de Sitges, dinar a la Granada. Inscripció dimarts dia 2.

PROGRAMACIÓ PER AL MES DE SETEMBRE

DIMARTS 8, a 2/4 de 8 del vespre. Acte per a l ‘11 de Setembre. DIVENDRES 11, al matí. Participació a l’Ofrena Floral i actes de l’11 de Setembre. DIMARTS 15, a 2/4 de 8 del vespre. Presentació dels cursos i tallers 2015-2016. DEL DIJOUS 17 AL DIMECRES 23. Excursió núm. 328. Estada a la residència de temps lliure Padre Polanco, d’Orihuela del Tremedal (Terol) Inscripcions a partir del dia 1 de juliol. Places limitades. DISSABTE 26, a 2/4 de 7 de la tarda, representació de l’obra Boing Boing, a càrrec del Grup de Teatre Margarida Xirgu.

Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Finalment, el passat 26 de juny, quan es complia el 25è aniversari de la mort de Manuel de Pedrolo, la televisió de Catalunya va emetre —pel Canal 33—, el documental Pedrolo, contra l’oblit, llargament esperat pels qui havien ajudat a finançar-lo mitjançant la plataforma Verkami, com també per molts lectors de les seves obres. Llàstima de l’hora intempestiva en què es va passar —dos quarts de dotze de la nit—, que no va ajudar gens ni mica a aconseguir una bona audiència. Per sort, però, sempre es pot intentar veure`l, o reveure’l, qualsevol altre dia, mitjançant el portal TV3alacarta. De totes maneres, hem de saber que el documental va tenir la seva pre-estrena el 6 de juny, a l’Ajuntament de Guissona, en una jornada organitzada per la Fundació Pedrolo. Tant al passi del film com a la resta d’actes del dia, hi assistiren un grup de socis de l’Ateneu. De tot plegat, M. Dolors Nat ens n’ofereix una breu crònica en les pàgines interiors d’aquest butlletí. A l’editorial de juny us informàvem de les actuacions que tenien previstes portar a terme els diferents grups teatrals de l’Ateneu com a cloenda del curs 2014/15. Us hem de certificar que totes les representacions van ser brillants, del gust del nombrós públic assistent, i ens van deixar amb un bon regust de boca cara al futur. És per aquest motiu que, volem fer arribar la nostra felicitació a tots els membres dels diferents elencs de la nostra entitat pel seu esforç i bona disposició. Per últim, només ens queda desitjar-vos un bon estiu. I que agafeu forces per donar encara més vida a l’Ateneu a partir de setembre, així com per fer front als nous reptes que esperen al nostre país.

JULIOL

PORTADA FITES DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA

L’ASSEMBLEA DE PARLAMENTARIS Introducció En temps de la Mancomunitat, l’estiu de 1917, l’Estat espanyol va viure greus moments de crisi. Dins l’exèrcit hi havia agitació i malestar. Els militars havien constituït les Juntes de Defensa — similars als sindicats obrers—, amb la finalitat de posar remei al descontentament existent, entre els oficials, pel sistema d’ascensos que practicava el Govern. Tanmateix, tot el moviment havia quedat reclòs a les casernes, i el públic no en sabia res. És per aquest motiu que causà força sorpresa, a finals de maig de 1917, la notícia que alguns caps i oficials de la guarnició de Barcelona havien estat arrestats al castell de Montjuïc. El dia primer de juny, el Capità General de la Regió Militar va rebre una mena d’ultimàtum de l’arma d’infanteria, exigint-li que els militars presos a Montjuïc, membres de la Junta Superior de Defensa, fossin posats en llibertat dins del termini de dotze hores, del contrari esclataria a tot l’estat una revolta militar. Les autoritats van cedir i, abans de les dotze hores fixades, els arrestats eren posats en llibertat. Amb aquest succés inesperat, el Govern espanyol de García Prieto va rebre una ferida mortal, que l’obligà a dimitir i a ser substituït pels conservadors de Dato. L’Assemblea catalana del 5 de juliol Els fets de primer de juny produïren a l’Estat espanyol una forta sotragada. Per controlar la situació, Dato apel·là a les mesures comuns en aquesta casos: suspensió de garanties constitucionals i censura prèvia a la premsa. A més, el Govern es negà a obrir les Corts, tal com sol·licitaven diversos diputats i senadors. En aquest context, Cambó prengué la iniciativa d’organitzar, fora del Parlament, una Assemblea de parlamentaris catalans, oberta a tots els sectors, per tal de debatre sobre la problemàtica creada pel moviment militar. El 5 de juliol es celebrà una primera reunió a l’Ajuntament de Barcelona, en la qual es demanà, per unanimitat dels quaranta-sis assembleistes presents, la reunió immediata de les Corts, “per tal que 2

deliberin en funció de constituents i prenguin una decisió sobre l’organització de l’Estat i l’autonomia dels municipis, i també perquè donin solució de forma immediata al problema militar”. En el cas que el Govern no accedís a aquesta petició, es convocava a tots els diputats i senadors de l’Estat a una Assemblea extraordinària, a Barcelona, el 19 de juliol. Dato desoí la sol·licitud de convocatòria de Corts, ordenà el tancament de la premsa regionalista i republicana i prohibí la celebració de l’Assemblea extraoficial anunciada. Al mateix temps, Sánchez Guerra, que era ministre de Governació, amenaçà de considerar sediciosos els qui intentessin celebrar-la. L’Assemblea de parlamentaris de 19 de juliol Arribà el 19 de juliol, i Barcelona, des de bon matí, semblava una ciutat presa militarment. L’Assemblea havia estat convocada a la Casa de la Ciutat, o “en un altre lloc que oportunament s’avisarà”. Finalment, fou escollit un immoble municipal, sobre el qual no requeien sospites. Els parlamentaris s’hi traslladaren, de manera separada, en automòbils. Dinaren en un restaurant proper i en acabat es dirigiren a l’edifici acordat. Ramon d’Abadal ocupà la presidència de la reunió, i tot seguit començà l’Assemblea amb l’assistència de 78 diputats i senadors. En els debats, es donà compte d’una proposició, en què es protestava per l’actitud del Govern espanyol i es declarava indispensable la convocatòria d’unes noves Corts que, en funcions de constituents, obrissin un procés de reformes que culminessin amb la implantació d’una república autonòmica. Tot just acabaven d’ésser llegides i aprovades les conclusions, quan la policia féu irrupció en el local i ordenà als reunits que es dissolguessin. L’ordre no fou obeïda i l’Assemblea continuà. Poc després arribaren davant l’edifici nombroses forces de la guàrdia civil, el cap de les quals reiterà l’ordre de desallotjament, que tampoc fou escoltada pels parlamentaris. Veient que sols la violència podia dissoldre la trobada, fou avisat el governador civil, que hi acudí a les cinc de la tarda. Féu sortir als periodistes i demanà als assembleistes que donessin per acabada la reunió. El president de l’Assemblea, Ramon d’Abadal, rebutjà sotmetre’s a l’ordre de desallotjament i decidí continuar amb el suport de tots els parlamentaris. Fou aleshores que la força pública detingué un a un a tots els presents, sense empresonar-los. Al cap de pocs dies, en la sessió de l’Ajuntament de Barcelona, l’alcalde Antoni Martínez Domingo, que estava disconforme amb la 3

conducta del Govern i del governador, dimití el seu càrrec, i pronuncià un discurs memorable, que acabava així: “Abans de faltar, abans d’oposar-me a aquest esperit, que jo sento avui que és unànime a Catalunya, prefereixo tornar a ésser ciutadà lliure de la lliure Barcelona”. La vaga general del 1917 Els obrers, sobretot els afiliats a la UGT que responia a les orientacions del socialisme espanyol, tenien projectada, des de l’any 1916, una vaga general, per al cas que el Govern no prengués les mesures adequades en el sentit de resoldre la crisi obrera i el problema de l’encariment extraordinari dels productes bàsics. Amb l’excusa de la situació creada a causa de les iniciatives de les Juntes de Defensa i de l’Assemblea de parlamentaris, els sindicats —la UGT i la CNT— declararen la vaga general, que esclatà el dilluns 13 d’agost, i durà tota la setmana, fins al 19. Val a dir que, encara que el comitè de vaga actués a Madrid, el veritable centre del moviment, en el seu aspecte polític, era Barcelona. El curs dels esdeveniments depenia del que a Catalunya succeïa. El centre de l’acció dels elements de l’Assemblea de parlamentaris, i també el centre de l’acció militar, era a Barcelona. La vaga va ser avortada per la intervenció de l’exèrcit i, a més, va obligar a fer marxa enrere als parlamentaris de l’Assemblea, espantats davant el perill de revolució social i de què els militars no secundessin, ni que fos d’una manera passiva, les reformes plantejades. La segona sessió de l’Assemblea de parlamentaris i punt final Tot i el fracàs de la vaga obrera del mes d’agost, els conflictes plantejats seguien ben vius. Així, els militars accentuaren llur hostilitat al Govern Dato, i aquest va acabar per dimitir. Aquesta crisi coincidí amb la celebració, a Madrid, de la segona sessió de l’Assemblea de parlamentaris —octubre de 1917—, en la qual foren aprovades unes conclusions sobre la reforma de la Constitució. S'hi demanava que s’admetés un règim autonòmic, amb la regió com a element natural, en tots aquells casos en què la voluntat majoritària de la població ho manifestés. Catalunya i el País Basc afirmaren llur personalitat i reclamaren l’autonomia. La crisi promoguda per l’obligada dimissió del Govern Dato es resolgué amb la formació d’un Govern de concentració, 13 de 4

novembre de 1917, presidit per García Prieto, en el qual entraren dos catalans de la Lliga: Ventosa i Calvell (ministre d’Hisenda) i Felip Rodés (ministre d’Instrucció Pública). La Lliga Regionalista, així, es comprometia amb el Govern de la monarquia. Aquest acord tingué com a conseqüència que els elements d’esquerra de l’Assemblea de parlamentaris no acceptaren l’actitud dels regionalistes i el bloc assembleista es dissolgué. D’altra banda, amb la mort de Prat de la Riba, Cambó tingué camp lliure i entrà de ple en l’alta política. En les eleccions legislatives següents el paper de la Lliga va ser hegemònic a Catalunya. Fou d’aquesta manera que acabà el moviment de l’Assemblea de parlamentaris, el qual, bé que no va ser exclusivament català ni específicament catalanista, tingué a Catalunya el seu centre i la seva força principal. PERE JUHÉ I ORIOL

Fonts d’informació: Rovira i Virgili, A. “Resum d’història del catalanisme” Barcelona 1936 Termes, Josep. “(Nou) Resum d’Història del catalanisme”. Barcelona 2009 Fontana, Josep. “La formació d’una identitat”. Barcelona 2014 Fotos: Coberta: Ramon d’Abadal Interior: Portada de El Imparcial

CONVERSES Respon: Nada a: Edat: Estat:

Noelia Meroño Crespillo l’Hospitalet 25 anys Soltera

Professió: Biòloga

Aquest mes és la Noelia, una de les actrius del grup Margarida Xirgu qui conversa amb nosaltres. Llegint aquestes pàgines la podreu conèixer una mica més.

Què penses quan sents a parlar a la gent gran de l'Ateneu de com era l'Hospitalet d'abans? Què t'agradaria que hagués quedat d'aquell temps? Penso que abans, al ser un poble més petit, hi havia aquell sentiment de proximitat on la gent era més solidària els uns amb els altres, tothom era conegut. A més, sento com la gent lluitava i s’involucrava més pels drets d’un poble que volia avançar i, amb menys recursos s’aconseguia més. M’hauria agradat mantenir una part d’aquell Hospitalet antic, de cases baixes i carrers empedrats amb la gent de llavors, on el Carrilet anava per damunt del carrer, i anar a l’ermita de Bellvitge es convertia en una excursió de tot un dia. Avui l’Hospitalet, ja no és un poblet de casetes baixes i s’ha convertit en una gran ciutat i, malgrat que això és evolucionar, sento una manca d’aquell sentiment d’abans. Què és el que t'agrada més de l'Hospitalet d'avui? Ara és una ciutat moderna, molt ben comunicada i complexa. Sempre hi ha alguna cosa amb la qual entretenir-se, ja siguin festes, concerts, fires, etc. Això fa que sigui una ciutat activa i molt dinàmica. Vas cursar els estudis primaris l'Hospitalet. Com recordes l'escola? 6

secundaris

mateix

Tots algun cop hem dit allò de: no vull estudiar, vull treballar i guanyar diners. Però el millor de l’escola és que la teva major preocupació, és estudiar i portar els deures fets. Per sort vaig ser una bona estudiant i no vaig tenir cap problema de cap tipus a l’escola. Sempre hi havia el típic company enredaire, però era molt estrany trobar-te casos com els que se senten ara de nanos conflictius, agressius, etc. Recordo una etapa molt divertida, tampoc fa gaire que vaig anar a l’escola i el sistema no ha canviat gaire, almenys la meva que la tinc prop de casa i encara mantinc molt bona relació amb els professors. Potser la manera d’ensenyar s’ha quedat una mica enrere i és antiga en algunes escoles, això hauria de canviar i mostrar un sistema educatiu on la canalla aprengui de veritat coses que no solament són als llibres. Ets llicenciada per la Universitat de Barcelona en biologia. Què en penses de la universitat? Crec que la universitat hauria d’entendre’s com alguna cosa més que donar conceptes i coneixement i avaluar-los a final de curs en un paper. La universitat ha de servir perquè els joves aprenguin a prendre decisions importants pel futur professional i personal, els estudiants siguin capaços de tenir un pensament crític, experiència, sàpiguen resoldre problemes i adaptar-se a un futur canviant i, a més, per descomptat, ha de ser formadora de bons professionals. Malauradament crec que el sistema educatiu ha de posar més èmfasi en tot això. Què et va portar a estudiar biologia? Les ciències sempre m’han agradat des de petita. Era la típica que durant una excursió portava a casa “regals del camp”, és a dir pots amb bitxos que no feien cap gràcia als pares. Recordo també un cop que va nevar, i vaig decidir guardar la neu a l’armari, i em vaig cremar les mans del fred. Quan evidentment tot va quedar desfet i mullat, vaig estar preguntant-me com era això que la neu es desfés, perquè la natura canviava i com era que el fred cremava. Vaig estudiar el batxillerat científic, i no sé si era perquè tenia bons professors o perquè em motivaven els estudis, el cas es que se’m feia tan fàcil i evident estudiar ciències, que vaig veure clarament que era el que volia fer en el futur.

Vaig escollir biologia perquè, encara que la gent només pensi en animals i plantes, la biologia abasta un camp immens d’aplicació, i encara que adori als animals, vaig triar la branca sanitària i vaig completar-la amb un màster d’immunologia mèdica. Per tant, d’animals i plantes en veig poquíssims. Sempre dic que darrere d’un gran metge hi ha d’haver un gran biòleg, ja que és una ciència complementària a la medicina, on pot recaure, potser, la causa d’una malaltia o l’origen d’un medicament. La carrera de biologia és una de les de més prestigi i en canvi una de les que es diu que té més poques sortides, almenys a l'Estat Espanyol. Què en penses? Et veus a l'estranger? La ciència i l’I+D no es valora a l’estat espanyol perquè no és rentable, aparentment. Cal invertir molts recursos econòmics en un projecte d’investigació on no es sap si, a la llarga, generarà guanys o pèrdues. Per tant, no dóna un rendiment òptim en un temps curt, i això no interessa. Però ens rebenta que surtin notícies com que han trobat la vacuna contra el càncer, o que s’ha fet amb èxit el primer transplantament de cervell fora d’Espanya, i pitjor encara, que ha estat fet per un espanyol. Crec que aquí tenim molt bons professionals, gent amb ments brillants i amb una formació que molts de fora voldrien, que no se’ls reconeix com és degut, que no se’ls recompensa com mereixen i malauradament se n’han d’anar perquè acaben frustrant-se. Així que acabem aplicant tots els nostres coneixements en un país que avança gràcies a ells, mentre aquí va passant la vida. Quan vaig començar a estudiar, sabia que no tenia cap futur a Espanya, i em molesta que això sigui així. Però, qui té futur a Espanya avui dia? Així que no descartava la possibilitat d’arriscar-me, marxar fora i deixar família, amics i tota una vida aquí. Molts amics de la carrera ho han fet, i els que no, no estan exercint la seva professió. Jo he tingut sort i avui treballo de biòloga en una farmacèutica, encara que cada dia em pregunto, fins quan? Creus que s'ajusta el que ensenyen a la universitat amb el que us podeu trobar després en el món real de la investigació o del treball? Definitivament no. L’educació d’avui dóna massa importància als continguts teòrics sense preocupar-se gaire per l’aplicació pràctica. Realment és al món laboral quan et trobes davant de situacions que mai se t’han descrit i de vegades no saps ben bé quina es la 8

manera correcta d’actuar o del protocol a seguir i sembla que a la universitat no t’han ensenyat res. També és veritat que l’experiència és un grau, però crec que és necessari posar l’accent en una formació més pràctica i orientada al món laboral. Tens alguna mena d'afició o hobby? El teatre, la música i tocar la guitarra. Quin tipus de llibres i de música és la que t'agrada llegir i escoltar? De música, m’agrada gairebé tota, sobretot la música dels 80 i de llibres m’agraden molt les novel·les de misteri, intriga i ambientades en un context històric. Un dels meus llibres preferits és “Ángeles y Demonios” de Dan Brown.

Formes part del grup de teatre Margarida Xirgu de l'Ateneu. Què t'ha portat al món del teatre? Sempre m’ha agradat el teatre i mai he tingut cap mena de vergonya, així que el teatre amateur és una forma de distreure’m i passar una bona estona. A més hi ha molt bon ambient al grup i ens ho passem molt bé, tret de la feina d’estudiar i fer una bona obra. Les dues últimes obres que has representat: E.R i Boeing Boeing han estat, salvant les diferències de gènere teatral, obres d'envergadura. Parla'ns de com les has viscut i el seu procés des de’l teu punt de vista. E.R era arriscar-nos a fer una obra diferent de les que s’estaven fent a l’Ateneu, des del meu punt de vista, dramàtica, intensa, amb un guió difícil i llarg, la que no sabíem si realment commouria el públic o l’avorriria. Finalment, gràcies al nostre esforç i a l'Esteve Mulero com a director, que va tenir molta paciència en dirigir-nos, va fer que el públic sortís realment impressionat del treball fet, i nosaltres molt satisfets. En canvi Boeing Boeing, ha sigut la continuació de volar fora del niu, amb ganes de fer una obra còmica, d’autodirigir-nos i seguir arriscant sense tenir gaire idea de com fer-ho, de la mà de la Laura Farrés, però fent-ho amb ganes i ànim. També hi ha hagut moments 9

de tensió i alguna altra polèmica, però res que amb esforç i ganes no es solucioni. Sobretot crec que hem d’atreure al públic jove i de mostrar que a l’Ateneu també es poden fer obres de qualitat. Com veus el futur del grup? Quins projectes teniu? Crec que el teatre de l’Ateneu necessita un gir, fer espectacles diferents i innovadors, com Aquelarre, l’espectacle de carrer d’aquest any, fer soroll i que la gent ens conegui, en definitiva un teatre 2.0. Tots els que formem part del grup de teatre Margarida Xirgu, hauríem de debatre molts aspectes, fer un brainstorming o pluja d’idees, definir com volem portar el grup, com aconseguir més recursos i promocionar el grup crec que serien conceptes clau per començar a donar-li un altre sentit diferent al teatre. Els projectes llavors aniran una mica per aquest camí, encara no tenim res segur, però som un grup jove, molt entusiasta i amb ganes que això tiri endavant. Com a membre jove de l'entitat, creus que els joves us involucreu i participeu prou en el funcionament de l'entitat? Crec que falten joves a l’Ateneu. Només som els del grup de teatre i intentem participar en tot allò que el temps ens permet. Crec que els joves no coneixen l’Ateneu però perquè tampoc hi ha cap activitat que atregui l’atenció dels joves. Parlant de l'Ateneu. Com el veus? Què en penses i quins consells ens donaries? Doncs potser organitzaria més tallers o activitats per a joves. Excursions, torneigs, concerts més encaminats cap a un públic més jove sense deixar de banda l’àmbit cultural, però sense que es fes avorrit. Per a la majoria dels joves la cultura avorreix, per això s’ha d’intentar inculcar una mica, però d’una manera més entretinguda. Per tant hem d’escoltar les demandes de la gent jove d’avui dia i intentar promoure-les. --------------------------------------RECTIFICACIÓ D’ERRADES En la conversa que el passar juny vam fer a la senyora Amparo Pujadas va sortir publicat, per error, que estava casada quan en realitat no s’ha casat mai. És soltera. Li demanem disculpes.

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS TEATRE: BOEING – BOEING

l diumenge 7 de juny, a 2/4 de 7 de la tarda, assistírem a l’Ateneu a la representació teatral que ens oferia el Grup de Teatre Margarida Xirgu de l’entitat. L’obra duia per títol Boeing–Boeing i, per accedir a la sala d’actes ens havien proporcionat a cadascú la reproducció d’una tarja d’embarcament. Amb aquesta autopresentació –tan original, oi?-, i la sinopsi escrita al seu darrere, ja teníem una petita idea de què anava l’espectacle. Asseguts a les nostres butaques, a vegades ens semblava que, realment, érem a la sala d’espera d’un aeroport. Sentíem per megafonia instruccions que dirigien als viatgers cap a una porta d’embarcament, que anunciaven l’arribada d’un vol, d’un altre que es reardava, un darrer avís de sortida, etc., sempre en un to humorístic que feia petar de riure. Tota l’obra, com ara veureu, mantenia el mateix tarannà: El protagonista, Marc Pons (a càrrec de Manel Zaragoza), és un atractiu periodista amb tres nòvies alhora, hostesses de diverses companyies aérias: alemanya, anglesa i francesa. En Marc aprofita la diferència d’horaris entre els vols per dur a terme les seves relacions íntimes, confiant que mai coincidiran totes tres a casa. Això provoca una sèrie d’embolics dels quals aquest bona peça se’n pot sortir més o menys bé, gràcies a la complicitat d’un amic, l’Eduard, també periodista, que interpretava Adrià Pérez i, sobretot, de la seva assistenta, meravellosament representada per un noi, Gerard Miró, que li va saber donar una gran comicitat al personatge. Però tot el tripijoc escènic esclata quan vet aquí que un inesperat canvi en la programació dels viatges fa que, en una ocasió, coincideixin totes tres a l’apartament, a més a més de la novia de sempre, que, innocent, pensa que és l’única.

Les tres hostesses, la Betty (anglesa), a càrrec de Helena Farrés, la Herta (alemanya), a qui donava vida Esther Martínez i l’Antoinette (francesa) que feia Noelia Meroño, resultaven força atractives i molt ben posades dins dels seus respectius rols. El paper de promesa enganyada, la Merxe, corria a càrrec de Laura Farrés. Potser era una mica menys lluït que el de les hostesses, però és que la Laura en tenia alhora un altre de màxima responsabilitat: la direcció de l’obra. Va ser el seu debut com a directora i ha estat prou valenta d’acceptar aquest repte, que ha superat amb molt d’encert. Des d’aquí l’animem a continuar endavant en aquesta nova tasca. Ella, com la seva germana Helena, prové del grup infantil del Margarida Xirgu, és del “planter” –com diríem en argot futbolístic-. Això ens anima els que ja som “veterans” de l’Ateneu, perquè veiem gent jove amb bona disposició per a tirar endavant l’entitat. Carles Farrés es va encarregar de fer anar les llums i el so, vigilant en tot moment de no deixar-nos a les fosques i que la megafonia de l’aeroport funcionés. No em voldria oblidar de l’escenografia, a càrrec d’Adrià Pérez, ni d’altres companys que, darrere el taló, van col·laborar en la bona marxa del espectacle. Moltes felicitats a tots per l’èxit aconseguit. Els qui no vareu ser a temps de trobar entrada (la sala era plena de gom a gom), no patiu; el mes de setembre ens han assegurat que la tornaran a representar. Text i fotos. ANTÒNIA CALDÉS

Excursió “Coneguem Catalunya” número 326. Visita a l’Estartit i l’Escala. Dissabte 13 de juny de 2015

om estava anunciat, el dia 13 de juny, vàrem sortir a les 8 del matí en direcció a la Costa Brava, amb la companyia d’ un cel net i un sol lluent, i això sempre dona alegria. Vàrem parar per esmorzar a l’Àrea del Montseny, per cert, els que feia temps que no ens hi havíem aturat, la vàrem trobar renovada amb un aspecte molt agradable. Així que aquesta estona la vàrem passar bé, sense pressa. En arribar a l’Estartit, el grup es va dividir: els que volien quedar-se al poble i els que preferíem pujar a la barca. Aquesta excursió va durar una hora i tres quarts, durant el seu recorregut es fa la volta a les Illes Medes, també es veuen els petits illots o roques solitàries de formes atractives. Amb la barca aturada, els que ho desitjaren pogueren veure una mica del fons marí, amb la visió d’alguns peixos. Va ser una excursió plena d’encant. Els que es varen quedar a terra també pogueren gaudir d’un recorregut amb trenet, força atractiu. En conjunt va ser un matí agradable i per a tots els gustos Novament de camí, fèiem via cap al poble pescador de l’Escala. Allà varem dinar en al restaurant La Gruta, amb un menú exquisit, tant per la qualitat dels plats com per l’atenció del servei. El dinar va acabar amb una copa de cava i un brindis per l’Ateneu i la continuïtat de les excursions. Tot seguit el cos ens demanava una passejada i ens vàrem arribar fins a la platja. Quan visitem aquesta vila, els de l'Ateneu, per a molts resulta habitual entrar a la pastisseria Juhé, per comprar uns petits croissants, deliciosos, que sap fer. Després del passeig i les compres vàrem enfilar el camí de retorn cap a casa. Amb la satisfacció d’haver visitat uns bonics racons de la nostra Costa Brava. CARME JORBA

TEATRE: NO ÉS TAN FÀCIL

om ja va sent habitual a l'Ateneu, i crec que a moltes de les entitats d'arreu del país, quan arriba el mes de juny es produeix una explosió d'actes i representacions. Casualitat? En absolut, simplement és que arriba el final de curs, i amb el final de curs tots aquells que vénen preparant alguna cosa des del més que llunyà mes de setembre, volen donar a conèixer el resultat final de totes les seves hores d'estudi i repàs, de tots els preparatius i assajos. Durant el curs hi ha hagut moments d'alegria, moments de tibantor, moments d'il·lusió, fins i tot moments de desesperació pensant que no s'hi arribarà a temps, però a la fi, amb un esforç final, tots arriben al mes de juny llestos i preparats per mostrar a tothom el resultat del seu esforç. D'aquesta manera, el dia 7 de juny ja vam tenir un primer tast amb la representació de l'obra Boeing Boeing, del grup dels adults. El dissabte dia 13 era l'hora dels juvenils, amb l'obra No és tan fàcil, i a sobre per partida doble, ja que la setmana següent tenien una altra cita amb la mateixa obra a la Mostra de Teatre Juvenil de Sant Feliu de Codines. Però anem a pams. El dia de l'estrena, dissabte 13 vam omplir la sala d'actes de l'Ateneu per assistir a la primera representació del grup juvenil. No és tan fàcil no és pas una obra juvenil, i no ho dic tan sols en el sentit del tipus d'obres que fins ara ens podien tenir acostumats els més joves del Margarida Xirgu, sinó que la seva temàtica és més aviat "adulta", no en va l'obra tracta de les dificultats en què es pot trobar una persona a l'hora de buscar arguments per poder deixar la seva parella després d'anys de relació, o fins i tot de matrimoni, sense que la seva consciència se'n vegi alterada. Tot faria pensar que la trama és de tipus dramàtic, i potser en el fons així s'hauria d'entendre, però l'òptica de l'obra apunta cap a una forma més còmica, és a dir, presa des del punt de vista de voler treure ferro a l'assumpte amb un toc d'humor.

Malgrat tot, tot i tractant-se d'un tema "adult", els juvenils del Margarida Xirgu (Jordi Figueres, Helenna Royo, Carolina Farrés i Noemí Mejias) van defensar l'obra amb molt d'encert, copsant l'interès del públic, engrescant-lo en els moments més còmics i fent-lo còmplice en aquells més dramàtics on els sentiments humans fan que quedi enrere l'humor. Així doncs, no és d'estranyar l'ovació que van rebre en acabar la representació, una ovació, al meu entendre, merescuda i plena d'encert. La pròxima cita dels juvenils va ser el diumenge següent a Sant Feliu de Codines, dintre de la Mostra de Teatre Infantil i Juvenil. Aquesta vegada van anar acompanyats de bona part de membres del grup d'adults ja que tots plegats van marxar el dia abans, dissabte, per acampar, juntament amb membres d'altres grups de teatre, en una zona esportiva especialment habilitada per la organització, que també tenia preparats diversos actes i divertiments. No cal dir que tots plegats s'ho van passar d'allò més bé. L'endemà, amb menys hores de son de les que a l'hora de la veritat haurien volgut, els juvenils del Margarida Xirgu van defensar, de nou, la seva proposta d'enguany. I ho van fer amb un notable. Ara ja només queda gaudir del que ha quedat de tot plegat, desar les sensacions i els sentiments als calaixos de la memòria i del record, gaudir d'unes merescudes vacances i preparar-se per al proper curs. CARLES FARRÉS I PINÓS

65a EXPOSICIÓ AULA DE DIBUIX I PINTURA RAFEL GARRICH.

l capvespre del dijous passat, dia 18 de Juny, vam reunir al nostre local social un nodrit grup de socis i amics per inaugurar la que ja és la 65a exposició dels treballs dels alumnes de pintura, grans i petits. Com és preceptiu, la nostra presidenta, Matilde Marcé va fer lloança dels treballs que penjaven de les parets encoratjant els artistes a seguir la feina feta i fer més treballs amb la categoria dels exposats. Va cloure el seu parlament fent un record molt sentit del nostre desaparegut company, el Romuald Monreal. Ben cert que el que va dir ens va arribar a tots al més profund del cor; ell era en aquell moment entre nosaltres, si més no en presència, en esperit, la qual cosa va ser corresposta amb aplaudiments dels presents. Tot seguit em va cedir la paraula, vaig agrair la presència dels presents i al mateix temps em vaig afegir al record dit per la Matilde, sí que es notava la absència y molt del Romuald, però, com això no para, tot seguit vaig fer una mica de glossa dels treballs presentats, fent èmfasi en la qualitat ràpidament assolida pels que en aquest curs havien començat a fer coses força boniques, desitjant que continuessin, advertint que per la pràctica continuada s'assolia l'excel·lència. Tot seguit la presidenta va donar per inaugurada l'exposició i es va servir un pica-pica. L'exposició romandrà oberta fins al 30 de juny.

MOSTRA D’ACTIVITATS DE L’ATENEU AL CARRER

om ja és tradicional dins de les activitats de l'Ateneu i amb motiu de la Festa Major del Centre, el dissabte, dia 20 de Juny, convidats per l'Atalaia vam muntar la paradeta a la plaça de Mossèn Homar. Érem tres persones; la Rosalia i la María representant les puntaires i un servidor, representant els pintors i pintores. A recer de la carpa muntada a l'efecte, amb una calor tremenda, desenvolupàrem la nostra activitat, repartint propaganda, rebent la visita d'amics i socis i engrescant els més petits a pintar i acolorir un bon grapat de dibuixos.

Al meu costat les puntaires, tot fent punta, anaven explicant, a qui interessava, els detalls d'algun punt o moviment a treballar amb el fil, les agulles i els boixets. En un moment donat, ens varen visitar les autoritats de la Regidoria del Districte, donant suport a la tasca que desenvolupem a l'Ateneu. Un matí ben aprofitat fent Ateneu al carrer. EMILI BONA

FESTA MAJOR 2015

banda de la mostra de pintura i puntaires que ens ha explicat l’amic Emili Bona en pàgines anteriors, l’Ateneu aquest any ha participat en dues activitats més vinculades a la Festa Major. La primera va ser l’Aquelarre, espectacle de carrer que el Grup de Teatre Margarida Xirgu de l’Ateneu va estrenar el passat mes de maig en la Mostra de Teatre Amateur de Pineda de Mar. L’escenari, aquest cop va ser completament diferent, la nostra plaça de l’Ajuntament, un espai ample i gran on es fa difícil amagar els diversos sorolls que l’envolten, la gent, els cotxes i, sobretot, els nens i nenes que juguen i criden en són un clar exemple. La cita va ser el divendres dia 19 en que els nostres actors i actrius havien de dur a terme la seva representació de carrer, com a preludi del correfoc i la marxa dels tabalers. Cal dir que l’espectacle va ser força lluït i que va agradar molt a la gent, que així ens ho va fer saber, però sobretot, va ser la mainada que, asseguda a terra va encerclar l’escenari imaginari per seguir de ben a prop i amb força interès l’Aquelarre, enlluernats per les disfresses, el maquillatge i els moviments i danses de les nostres bruixes. Finalment destacar que van ser acomiadades amb una forta ovació per part del públic assistent. Hem de lamentar la falta d’organització que, d’una banda, no va facilitar uns micròfons adients als nostres actors, i que els havien promès, fet que va provocar que no se sentís gaire bé, per no dir gens, el text i els cants de l’espectacle, donat el soroll que hi havia a la plaça, soroll que es va veure incrementat per l’entrada, fora d’hora, dels grups de tabalers, a qui sembla que els és imposible deixar de

tocar els timbals, encara que no toqui fer-ho i així puguin arribar a molestar a algú altre que estigui fent una altra activitat. A part de tot això crec que he de dir que tot plegat va ser un èxit que, esperem, que es pugui repetir en futures ocasions. La segona cita ve tenir lloc el diumenge 21 de juny, també a la plaça de l’Ajuntament, en la ja més que tradicional ballada de sardanes Memorial Jaume Reventós, que aquest any celebrava la vint-i-dosena edició. La cobla convidada aquest any era la cobla dels Lluïsos de Taradell que, juntament amb altres sardanes, també van interpretar-ne un parell de les del commemorat Reventós. Recordem també que aquest mateix dia es celebra el Dia Mundial de la Sardana i de la Música. Com ja també és habitual en la ballada de Festa Major, hi va haver un gran afluència de públic tot i la calor que feia i del sol que queia de valent. També ja és tradició que abans de la mitja part hi hagi la ballada de gegants, en que els dos gegants de la nostra vila, el gegant Roc i la geganta Eulàlia, ballen la sardana acompanyats pels capgrossos, els membres dels grups de geganters i tota la resta de dansaires en una gran rotllana de germanor. A la mitja part es va fer la rifa del tortell i l’ampolla de cava que va ser el toc de sortida de la segona part, amb més sol i més calor, si fos possible. Una jornada sardanista de Festa Major que un anys més queda enrere però que ens dóna el tret de sortida per retrobar-nos, de nou, en la Festa Major de l’any vinent. CARLES FARRÉS I PINÓS

TEATRE INFANTIL LES RIALLES PERDUDES DEL PRÍNCEP

na de les cites anuals de cada mes de juny, entre altres, és la representació de l'obra que el taller del grup infantil de teatre de l'Ateneu ha estat preparant durant tot el curs. La feina amb nens i nenes no és pas fàcil, ja que a banda de la problemàtica que habitualment es pot tenir en la preparació de qualsevol obra de teatre, estudiar i aprendre els papers o els assajos, entre altres, cal afegir el que comporta el tracte directe amb els nens, la disciplina, la manca de concentració i atenció, etc., que fan que la tasca no sigui pas senzilla, tot i que, al final, un cop es poden veure els resultats, la satisfacció de la feina feta pot arribar a omplir de joia al més insensible. Per això, des d'aquestes pàgines, vull felicitar el mestre d'aquesta "troupe" infantil, en Roger Bastida, per la feina feta durant tot aquest curs, per la seva paciència i per la seva dedicació. Però anem per feina. El dissabte 27 de juny ens vam trobar una bona quantitat de públic, la majoria pares, mares, germans, germanes, tiets i tietes, avis i àvies dels actors, però també amb força altra gent de l'Ateneu, per veure la representació de l'obra Les rialles perdudes del príncep, obra amb què els nostres infantils del teatre ens havien de delectar amb les seves habilitats artístiques i teatrals. Com tota obra teatral va tenir els seus alts i baixos, però en línies generals la mainada va saber defensar l'obra demostrant que són un bon equip i que, dalt de l'escenari, se saben ajudar els uns als altres en les seves petites manques de memòria. Petits detalls que un públic entregat va saber perdonar i assumir amb humor i comprensió. L'obra, en poques paraules, tracta de la història d'un príncep que per culpa d'un encanteri perd l'alegria i les ganes de riure, però que, a la fi, en un acte d'amor sorprenent (que no desvetllaré per no matar el final a aquells que no han vist l'obra i que, potser, en el futur poden tornar a veure-la) retorna el somriure al desgraciat príncep. Al final, els petits actors van obtenir el premi que tots el membres de la faràndula cerquen d'una representació: l'ovació del públic, que no va fallar i que, amb el seu aplaudiment, els va carregar de moral de cara a la temporada vinent. CARLES FARRÉS I PINÓS

COL·LABORACIONS HOMENATGE A MANUEL DE PEDROLO

l dia 6 de juny i amb un sol de justícia, vam enfilar el camí cap a Guissona. Ens acompanyaren la presidenta de l'entitat Matilde Marcé, Carme Jorba i Josep Aijon. A l'Ajuntament de Guissona es va retre homenatge a Manuel de Pedrolo en el 25è aniversari de la seva mort i es va fer amb un documental on s'explicava la seva vida. En ell hi parlaven amics i escriptors. La família amb la seva única filla Adelais de Pedrolo també n'era protagonista des de molt petita. Actualment és la persona que dirigeix la Fundació que porta el nom del seu pare. L'escriptor nascut a l'Aranyó, comarca de la Segarra, va conrear diversos gèneres com: teatre, poesia, novel·la, assaig entre altres i, segons explicà la seva filla, tenia una gran necessitat d'escriure tot allò que li voltava pel cap, això el feia sentir bé. Un dels llibres més coneguts i més llegits en català va ser El Mecanoscrit del segon orígen, el qual es va dur a la pantalla gran i va tenir molt èxit. Però sembla que Pedrolo no n'estava gaire satisfet, ja que pensava que havia escrit altres llibres de més qualitat literària i , en canvi, no se'n va parlar tant o gens. Al diari Avui, ja fa uns quants anys, es van publicar Cròniques d'una ocupació, les quals tingueren molta repercussió mediàtica, perquè llavors quasi ningú s'atrevia a parlar d'independència i menys dels Països Catalans com ho feia ell sense cap mena de rubor. Personalment destacaria, a part de les Cròniques, altres llibres seus com: les Fronteres Interiors, Si són roses floriran, Cendra per a Martina, Acte de violència, Joc brut i paro. La llista fóra molt llarga i és una pena que no es conegui i es divulgui més tota la seva obra. Sembla que, quan encara era viu i amb idees independentistes, no era gaire "estimat" per les institucions del moment... 21

Després d'un llarg aplaudiment a un documental que li feia justícia, vam anar al Castell de Concabella on, amb taules parades amb sensibilitat (espigues i paraules com Llibertat damunt les estovalles), vam poder degustar diferents coques amb recapte típiques de la Segarra, per cert, boníssimes. Els bunyols de postres, també eren tradicionals de la comarca i exquisits! Havent dinat tocava fer la visita a l'Espai Pedrolo (Museu), dins el mateix castell on val a dir que, gràcies a les seves parets gruixudes, no vam passar ni un xic de calor. Les explicacions de l'Adelais força entenedores ens donaren una imatge molt real d'aquest escriptor i del seu entorn massa desconegut encara. Caldria fer per tots els mitjans possibles una bona difusió de tota la seva obra. S'ho mereix! Adelais de Pedrolo i la Fundació que ha creat han obert un camí que desitjaríem que fos lliure i ple d'esperança per conèixer millor un home íntegre i fidel a la seva pàtria! El nostre de camí, tant d'anada com de tornada, va ser acompanyat d'un espectacle natural bellíssim en una gran part del trajecte: camps de blat madur a punt de segar a banda i banda de la carretera. Esperem que la collita sigui generosa en fruits per poder continuar treballant cap a la Independència del nostre poble, tant volguda i desitjada per l'admirat Manuel de Pedrolo. Text i fotos: M. DOLORS NAT I PINYOL

EL VELL PESCADOR

quell any havíem llogat un apartament a Sant Antoni de Calonge, i en gaudíem. Era freqüent esperar que es desvetlles el dia asseguts a la sorra. La platja era deserta, l’aigua arribava mansa i la remor que desprenia semblava el seu respirar. Des de Sant Antoni no es podia veure el sol eixint del mar, Palamós era un obstacle, no obstant això oferia una visió sorprenent. Es podia dir que tot Palamós cremava: el seu perfil allargat destacava en un fons vermellós potent. Aquell to encès s’anava suavitzant amb matisos ataronjats i daurats sense perdre intensitat. Fins que, majestuós, apareixia el sol: altiu, dominant, impossible de sostenir-li la mirada. Era hora de fer-nos a la mar. Quan en Joan preparava la barca que havíem llogat, vaig observar que un home seguia amb atenció tots els seus moviments; era gran, més aviat vell, es sostenia amb un bastó i, acostant-se, es va dirigir directe a en Joan. -Bon dia. Preparant per sortir a la mar? -Sí. -Mira, noi, potser m’equivoco, però em sembla observar que ets un mariner novell i voldria dir-te... -Tant se’m nota? el va interrompre divertit en Joan . Home, quan s'ha mamat la mar, poques coses passen per alt. -Heu estat pescador ? -Podria dir que encara en sóc, perquè el qui neix pescador es mor pescador. Però al que anava: no et refiïs de la calma, avui pot haver-hi tempesta forta, a tot estirar que sigui a la tarda. És important que no us agafi dins la mar, et seria difícil sortir-ne. Nosaltres vàrem mirar al cel, era net, gairebé transparent. Solament a ponent un nuvolet blanc, esquifit, insignificant, semblava posat per trencar tant de blau. En Joan va arronsar les espatlles. -Si vos ho dieu...però de totes maneres us agraeixo el consell-. Hi havia una certa ironia tant en el to com en les paraules que, de ben segur, a l'home no l'hi va passar desapercebuda. -Ja t’he dit el que crec que t'havia de dir. Que passeu un bon dia. El vaig veure allunyar-se, vestia pantalon gris, camisa blanca i gorra també blanca. No sé per què, però em va semblar que no tenia res de pescador, simplement era un home que volia fer el savi. Va ser un matí esplèndid: vàrem navegar, nedar, ens vàrem estimar...també vàrem gaudir del repòs. Sense adonar-nos-en, aquella mar tranquil·la es desvetllava inquieta, fins que una onada rebel va sacsejar la barca. Jo em vaig incorporar sobresaltada. De ponent venia una nuvolada fosca i amenaçadora. Ho vaig advertir a en Joan, que es feia el mandrós. Jo insistia i assegurava que aquell home, sí que era un pescador i li recordava la seva advertència. Per fi va posar rumb a la costa. A cada instant l’entorn era més hostil, jo em mostrava inquieta,

però ell, potser per tranquil·litzar-me o per amagar el seu propi neguit es burlava del meu. En arribar a la platja, estava alterada i, encarant-me amb en Joan, el vaig advertir. -Mai no et tornis a burlar de mi: jo en el meu hàbit natural, que és la terra, ho desafio tot, incloent-hi una tempesta–, dit això em vaig dirigir decidida cap a Torra Valentina. Aquells núvols gruixuts i recargolats varen engolir el sol i la claror de mitja tarda es convertí en capvespre. Jo caminava amb pas segur i a bon ritme, notava que ell em seguia. Vaig continuar pujant aquell deliciós caminet poblat de vegetació i proper als penya-segats que lliscaven vers la mar. Aquell camí era una talaia per veure com es gestava la tempesta: les onades es llançaven amb força contra les roques. De sobte unes gotes grosses eren el preludi de la pluja anunciada i una forta ventada ho sacsejava tot. En Joan, agafant-me pel braç, va exclamar. “Ja en tenim prou per avui, tots hem fet tonteries. Avall”. I em portà enrere sense que jo hi posés resistència. Els pins masegats pel vent movien les branques amb violència, tan aviat es decantaven vers el precipici com s’inclinaven amb força sobre el camí amb el perill que ens poguessin colpejar. Els peus ens relliscaven per la roca mullada i la pluja era tan forta que no podíem veure on els posàvem. Vàrem decidir aturar-nos, en Joan em va arrecerar d’esquena a la paret de roca i ell m’abraçava per protegir-me. Els meus ulls venien just per damunt de la seva espatlla. A través de la cortina d’aigua solament podia veure les contínues zigazagues dels llampecs i tot seguit la veu seca i esfereïdora del tro. I així vàrem restar quiets, no sé quant de temps, fos el que fos em va semblar excessiu. Mentre, em venia a la ment l’estranya visió de la nostra barca a mercè dels elements desbocats. De la mateixa manera que varen arribar, la pluja i el vent s’apaivagaren junts, continuava plovent, però el cor de la tempesta s’allunyava. Vàrem desfer el camí amb dificultats, fins a arribar a la platja. Tornàvem a casa, caminàvem lentament sota la pluja, agafats, molt junts i en silenci. Ignoro els pensaments d’en Joan en aquells moments, però jo vaig tornar a recordar i admirar el vell pescador que ens havia salvat. Quanta saviesa natural ! quants coneixements guardava ! CARME JORBA

LA MAR I LA MUNTANYA

m demanes que triï entre la mar i la muntanya! Però si no hi ha color. La mar només m’agrada al costat de la muntanya, albirant-la a la llunyania guarnida de veles blanques. És quan la mar s’acosta a terra que s’embelleix en cales, platges i penya-segats, o quan s’encabrita en xocar en les roques o respirant per mitjà de les marees que es mostra grandiosa i espectacular, però dintre meu al cor fan niu les muntanyes. És quan les veig en la llunyania que em sento protegida, voltada de vida i abundor. En ella es viuen tots el climes del món. La gelor dels pols, les praderies, els boscos i, a la falda, conreus i arbredes que enriqueixen la mirada amb la seva diversitat. És una font no només d’aigua, sinó de força. Heu provat d’anar descalços pels camins coberts d’herba? L’energia recorre tot el cos de cap a peus i sembla que formis part de la muntanya. I pujant-les pots aconseguir estar situat per sobre els núvols i sentir-te l’amo del món. Les grutes són un estímul a la curiositat i a l’esperit aventurer. Què hi haurà al fons? Quins camins s’obriran davant nostre? Trobarem restes de quan els homes van tenir sort per sobreviure?, o endinsantnos arribarem fins on guarda amb cura tots el tresors possibles dintre la nostra imaginació. Olles plenes de monedes d’or, rampinyes d’antics bandolers i fins i tot, marededeús amagades per por dels infidels. Rics diamants, robins i maragdes. Pedres treballades pels anys i les forces del seu foc interior que han cristal·litzat en colors i dibuixos originals i preciosos. La muntanya ha aconseguit, amb paciència i temps, meravelles increïbles. Cingles vertiginosos, boscos impenetrables, cims quasi inabordables que ens posen a lloc i ens diuen sense paraules que som un no res davant d’ella, però també hi ha prats tendres i acollidors i rics, on ens ofereix tota la seva abundor. Sé que hi ha mariners, llops de mar, que pensen tot el contrari. Com la Mar res! Fins i tot m’agradaria que provessin de convèncer-me. La mar m’aclapara, la muntanya mai. Potser en una altra vida vaig ser una cabreta que saltironejava pels cims i que l’inconscient encara recorda. Potser! AMPARO LÓPEZ RUBIO

POESIA

PRESONERA SÓC DE LES PARAULES

Presonera sóc de les paraules. ¿Com dir l'alè del riu, les flors que s'obren a la llum, el misteri dels ulls estimats? Ombra i només ombra la teva presència fugitiva. ¿Com cridar-te? ¿M'ho vols dir? Voldria fer-te meu d'un cop de mot, que resta, andròmina malmenada, en la fugacitat d'una frase. Sóc gelosa del vent que acarona les fulles dels arbres, vora l'aigua, i cada pedra del camí plora el secret inconfessable.

Laia Martí i Marty (1960)

PUNTES DE PAPER Equivocar-se és un dret universal irrenunciable. * Hi ha qui menysprea les opinions dels entusiastes perquè suposa que els resta lucidesa i l’estat d’ànim que els domina. Però el mateix es podria pensar, òbviament, dels atemorits. Al capdavall, qui pot estar segur que les seves idees no li vénen dictades per alguna afecció sentimental que el governa? * Amor, llibertat, nació, justícia, grans paraules i sentiments que des de sempre han generat conflictes, totes les tragèdies. I bé? * Caos, esperança i amor. Això és a grans trets la vida de tothom. Harmonia, desolació i odi, també. * Segons una dita popular, pensa mal i l’encertaràs. Tanmateix, si es vol anar pel món amb bon humor, sembla aconsellable pensar bé. Pensa bé, doncs, i seràs “feliç”. * És força higiènic no pensar mal dels pròxims, ni és pràctic malparlarne, sobretot davant de coneguts d’ambdues parts, clar. Tanmateix, de vegades –massa vegades- s’imposa prevenir-nos davant possibles enemics. C’est la vie! * Compassió i congratulació, dues vies per sentir-nos units, en pau, a gust amb el proïsme. * Ser feliç és una opció? Amor fati, sí. Tanmateix, pot ser feliç un tetraplègic? Per exemple. * Hi ha persones amb mala bava que d’habitud se senten agredides. Van pel món com qui travessa seguit una llobera, que ells, sense adonar-se, alimenten. El peix que es mossega la cua. * Cultivar l’amistat és un art, demana unes habilitats, entre les quals figuren també fer els ulls grossos davant algunes situacions i certs trets característics dels altres. Al capdavall, obviar llurs limitacions ens ajuda a acceptar millor les pròpies deficiències. ANTONI PRATS 27

OPINIÓ LA GRAN ENGANYIFA

a unes setmanes, el fons Monetari Internacional, per boca de la seva presidenta Chistine M. Lagarde (que te un sou anual de 380.989€ lliures d'impostos) va felicitar l'Estat Espanyol per la recuperació i el creixement de la seva economia. Com a premi a aquest creixement recomanava reincidir en la Reforma Laboral, abaratint els acomiadaments, menys IRPF però més IVA, copagaments en els serveis, i, com no podia ser d'altra manera?, moderació salarial. Se'm fa estrany veure com les solucions per a un país que està sortint de la recessió i que està creixent econòmicament, siguin exactament les mateixes que quan estava enfonsat en el pou d'una de les pitjors crisis que ha patit mai, fet que em fa pensar que no cal ser gaire espavilat ni tenir un màster en economia avançada per formar part d'aquest estament que és el FMI. Simplement cal agafar el paperet que tenen enganxat a la paret i llegir-lo cada vegada que algú els demana la seva opinió, que, pel que veig, és sempre la mateixa, plogui o faci sol, vagin bé les coses o vagin malament. Però, deixant-nos de bromes, m'agradaria exposar el que s'amaga darrere d'aquestes declaracions, almenys pel que pot significar per a un estat suposadament democràtic com l'Espanyol, on està instaurat el que anomenen "l'Estat del Benestar". És a dir, un estat democràtic on els ciutadans paguen uns impostos força alts (per damunt del 50%) a canvi d'obtenir uns serveis bàsics de l'Estat. És a dir, se suposa que els ciutadans i les empreses paguen perquè hi hagi un serveis públics de qualitat com educació, sanitat, justícia, obra pública i seguretat amb una part solidaria per la defensa i la protecció dels més febles i desfavorits. Hi ha altres sistemes, com aquells en què el ciutadà paga menys impostos però a penes té uns serveis bàsics, o aquells on el ciutadà paga molts impostos i no té cap servei, però aquest ja el vam viure durant força anys i es diu Edat Mitjana o Antic Règim.

Donat que l'Estat Espanyol ha seguit gairebé tots els dictats del FMI o els que aquest estament envia a la Comissió Europea, la contenció pressupostària ha fet que en aquest últims anys s'hagin vist reduïdes de forma considerable les partides pressupostàries destinades a la majoria d'aquests serveis bàsics que l'Estat ha de donar als ciutadans. D'aquesta manera, podem veure com l'educació, la sanitat i la justícia estan sota mínims, en una situació més que precària, mentre que, d'altra banda, les estructures de l'Estat s'han mantingut gairebé inalterades, sense haver de fer cap mena de sacrifici, així dons, l'exèrcit, els ministeris i els seus funcionaris i, sobretot, assessors, a penes han notat les retallades. No ha estat el mateix per als ciutadans, que són els que paguen. En aquest sentit ens trobem que en lloc de tenir un estat al servei del ciutadà, tenim uns ciutadans que paguen, i molt!, però que sacrifiquen bona part de tot allò al que tenen dret per servir l'Estat, un Estat cada vegada més inflat i amb més gana, que ha provocat que la crisi fos més gran i brutal del que havia de ser, rescatant bancs, protegint grans empreses i multinacionals i embrutint-se per la corrupció. Vaja, de camí, de nou, cap al sistema medieval. I la gran pregunta és: on van a parar els nostres impostos? Doncs, com he dit, a pagar les estructures de l'Estat i a pagar el deute que aquest, amb la seva incompetència i voràgine ha generat. I és aquest deute el que ens reclamen que paguem la Comissió Europea i el FMI. Molts donen la culpa a les comunitats autònomes per les retallades, quan en realitat aquestes no han estat altre cosa que víctimes del propi Estat que, per mantenir-se en el seu privilegi, ha reduït les partides destinades a les comunitats autònomes que són les que, a la fi, paguen els serveis finals bàsics dels ciutadans. No hi ha res com tenir la clau de la caixa. Així ho va manifestar Xavier Solano, assessor de l'SNP i ex delegat del govern a la Gran Bretanya, referint-se a la comparació entre les competències autonòmiques que té Catalunya i les que té Escòcia. Solano argumentava que preferia el sistema escocès, que amb menys competències que Catalunya, almenys les té al 100%, és a dir, plenes, del principi a la fi. A Espanya no hi ha ni una sola competència que tingui cap comunitat autònoma que sigui seva al 100%. Ni una que d'alguna manera no passi per Madrid. Educació, Sanitat, Justícia, Obres públiques, etc. Absolutament totes tenen un percentatge que passa per les Estructures de l'Estat. Això li permet a l'Estat, en qualsevol moment, fer una llei (orgànica, de base, etc.) que, per motiu de prelació, per exemple, li permeti interferir, limitar, restringir i, fins i tot, recuperar competències. En això els catalans en tenim sobrada prova amb exemples com la llei Wert. Tot plegat fa pensar que l'Espanya de les Autonomies no ha estat altra cosa, com tantes altres, que una gran enganyifa i que, entre tots, l'estem pagant. CARLES FARRÉS I PINÓS

HO SABÍEU? ANEM DE VIATGE? EIVISSA (2) Recordeu que en l’article anterior havíem quedat de passejar per la ciutat d’Eivissa? Doncs comencem, posem-nos un calçat còmode i anem cap a Dalt Vila, un indret ple d’encant que l’escriptor Baltasar Porcel descrivia així: “És la totalitat de Dalt Vila allò que cal anar veient, sense pressa, no pas per la seua grandiositat, sinó per la seua senzillesa popular, bella i sàvia”. Les Murades (que és com anomenen els eivissencs les muralles), ens donen la benvinguda al nostre recorregut. Les murades de Eivissa són de les poques que queden senceres i perfectament conservades. En la seva època convertiren la ciutat en un lloc inexpugnable per als seus nombrosos enemics; avui són un bell testimoni d’un temps ja llunyà, alhora que l’element més característic de la ciutat. Envolten el barri de Dalt Vila al qual hi entrarem per la porta principal: el portal de ses Taules. En passar la porta trobem el pati d’Armes, un bell i harmònic espai rectangular en el qual, durant molts anys, muntaven el primer mercat hippi d’Eivissa. Ve, tot seguit, la plaça de la Vila, que s’havia anomenat de ses Ferreries o de sa Fuita, perquè acollia un dels dos mercats de la ciutat (l’altre es feia a la plaça de la Catedral). Ara és un deliciós indret amb bars i restaurants que et conviden, sobretot al capvespre o ja de nit, a seure en una de les seves terrasses per reposar i recuperar forces, tot menjant i bevent, en un ambient suaument il·luminat i envoltat de testos amb plantes i flors. Continuem passejant per carrerons estrets que s’enfilen cap amunt. Per el de Portal Nou, que és una escala, arribarem al carrer de Sant Josep. Allà podem veure dues torres i un tram de mur de la murada àrab que separava l’Arraval de la Vila Mitjana. També hi ha la casa del Rei Moro, on vivia un xeic en l’època de la dominació islàmica. Anem pujant un mica més i arribem a la plaça de la Catedral: 30

som al punt més alt i al nucli a partir del qual va néixer i créixer la ciutat, en un espai urbà habitat des de fa més de 2.600 anys. Penseu que aleshores no existia cap de les ciutats balears actuals, ni la majoria de les europees que avui coneixem. El Mirador de la plaça és un altre dels llocs mítics de l’illa. Tenim als nostres peus tota la metròpoli i el port de Eivissa. Aquí hi hagué durant molts segles una llotja coberta on es feia el principal mercat de l’illa. Ens hi asseiem tranquil·lament una estona per reposar i, tancant els ulls, podem sentir-nos transportats a una altra època: escoltem el muetzí cridant els fidels àrabs a oració; també imaginem que, envoltats del poble, som espectadors d’un ritual fenici o romà, amb les autoritats de l’illa presidint l’acte; altrament, que assistim, embadalits i estranyats alhora, a una subhasta d’esclaus moros capturats pels nostres corsaris en les incursions per les costes d’Alger, o bé en un dia de mercat, en un temps ja més proper, amb els pagesos venent fruita, hortalisses, gallines, conills..., on nosaltres omplim el senalló,

barrejats amb les mestresses del raval i les serventes de les cases senyorials del carrer Major. Cal, però, tornar a la realitat, perquè encara ens queda molt per veure. El lloc que ara ocupa la catedral, fou, en principi, l’assentament del temple púnic, més tard el romà i, finalment, la mesquita àrab. La catedral està dedicada a la Mare de Déu de les Neus (que se celebra el 5 d’agost) perquè, segons l’acord dels tres senyors feudals que conqueriren l’illa en nom del Jaume I, s’havia d’erigir una església

en nom de la Mare de Déu que se celebres en la data més propera al de la conquista que fou el dia 8 d’agost de 1235. De moment es va adaptar l’edifici de la mesquita àrab ja existent per al nou culte cristià, i a principi del segle XIV es va començar a edificar un nou temple que es va anar ampliant segons les necessitats i gustos de l’època. L’edifici actual és, en la major part, de principi del segle XVIII, menys el campanar i l’absis que són encara mostres del gòtic català primitiu. El 1782 la parròquia de Santa Maria es va desmembrar de la diòcesi de Tarragona, per convertir-se en un bisbat. Els baluards de la murada ens proporcionen unes vistes espectaculars. Des del de San Bernat es divisa una de les millors: la platja d’en Bossa, ses Portes, Formentera, l’entrada del port... Ara ja toca anar baixant. Anirem pel carrer Major, l’Eivissa medieval, que trobem documentat ja al segle XIV. Ho farem amb calma per contemplar les cases senyorials més antigues, on vivien els terratinents i els senyors dels segles passats, amb els escuts familiars dalt de les portalades i el que hi resta del gòtic català. Seguim i trobarem un carreró que acaba amb un arc de mig punt: és “sa Portella”, l’única que queda de la murada àrab. En traspassar-la, ja som fora de la ciutat emmurallada medieval. Continuem baixant, trobem més carrers i edificis dels segles XVII i XVIII: el convent dels jesuïtes, que més tard es convertí en seminari, l’església de Sant Elm. Quan arribem a la plaça d’Espanya, veiem l’edifici de l’Ajuntament, antic convent dels dominics. Seguim avall pel baluard de Santa Llúcia. Allà hi ha l’antic Polvorí, rehabilitat fa uns anys per fer-hi activitats culturals. Des del costat de ponent tornem a divisar el portal de ses Taules, per on hem entrat, tornem a passar per la plaça de la Vila, el pati d’Armes... i ja som fora. Però no us penseu que hem acabat. Encara ens resta la Marina i la ciutat Nova, a més a més d’un lloc molt interessant: el jaciment púnic de la necròpolis de Puig de Molins. Ho visitarem en el proper article. Text: ANTÒNIA CALDÉS Fotos : ANTONI PRATS

BIBLIOTECA RECOMANACIÓ D’AQUEST MES:

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M.Dolors Nat. Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Amparo López, M.Dolors Nat, Antoni Prats.

L’ATENEU US DESITJA QUE PASSEU UN BON ESTIU. FINS AL SETEMBRE!

A PARTIR DEL 15 DE SETEMBRE QUEDARÀ OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS CURSOS I TALLERS DEL PROPER CURS 2015-2016 INFORMACIÓ A SECRETARIA DE DILLUNS A DIVENDRES, DE 6 A 8 DEL VESPRE.