15-10

ANY XXXVI– Núm. 395 OCTUBRE 2015

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES D’OCTUBRE DISSABTE 3, a 3/4 de 6 de la tarda lectura de poemes, dins del programa de l’Engresca’t per part de membres de l’Ateneu. A la rambla de la Marina.

DILLUNS 5, a 2/4 de 8 del vespre inauguració de l’exposició de pintura del soci de l’entitat Xavier Garcia. Romandrà oberta fins al dia 9 d’octubre.

DISSABTE 10, a 2/4 de 12 del matí, visita cultural guiada al Castell de Santa Florentina. Modernisme a Canet de Mar. Inscripcions fins al dia 5.

DISSABTE 17, a les 8 del matí, Excursió Coneguem Catalunya, núm. 329, visita al monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges. Dinar a Vimbodí. Inscripcions el dia 6.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE NOVEMBRE DIJOUS 5, a 2/4 de 8 del vespre inauguració de l’exposició de pintura del soci de l’entitat Plàcid Maria Sorribes. Romandrà oberta fins al dia 19 de novembre.

DISSABTE 21, a les 8 del matí, Excursió Coneguem Catalunya, núm. 330, visita al santuari del Miracle, al Solsonès. Dinar a Su. Inscripcions el dia 10.

TALLERS CURS 2015-2016 ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades

Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Aquest mes d’octubre s’inicien els tallers de l’Ateneu, en un nou curs que es caracteritza per no tenir gaires novetats. Val a dir que continuen, vinculats amb nosaltres, i assagen al nostre local, la coral infantil Els Matiners i el grup New Gospel, dues entitats amb les quals mantenim unes relacions molt satisfactòries. En aquest sentit, ens agradaria que analitzéssiu durant uns minuts l’oferta d’activitats que us proposem. N’hi ha per a totes les edats i potser alguna us fa prou el pes per apuntar-vos-hi. Ànims!

L’elenc del Grup de Teatre Margarida Xirgu de l’Ateneu, després de l’èxit aconseguit en les seves dues representacions de l’obra Boeing, Boeing, a la nostra sala d’actes, s’està plantejant “exportar-la” a altres indrets del país. Des del Consell de redacció del Xipreret els encoratgem a fer-ho i els desitgem molta sort.

Algunes pàgines més endavant d’aquest butlletí, hi trobareu la conversa que aquest mes hem mantingut amb la filla de Manuel de Pedrolo, l’Adelais. Llegiu-la, us agradarà. Ens fa reviure la vida i l'obra del prolífic autor català i ens permet col·laborar en la commemoració del 25è aniversari de la seva mort.

D’altra banda, el dia 15 d’aquest mes d’octubre es compleix el 75è aniversari de l’afusellament de Lluís Companys, president de la Generalitat. L’efemèride ens agafa en uns moments en què el país està vivint situacions molt tenses i complexes, políticament parlant, a causa del camí que ha emprès cap a la seva llibertat. Un motiu de pes, aquest, perquè dediquem un record especial al nostre president màrtir.

OCTUBRE

PORTADA FITES DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA L'ANARQUISME I LA CNT

E

l corrent anarquista apareix a Catalunya al segle XIX a partir de la síntesi entre la doctrina de Bakunin i l'arrelament de l'associacionisme i el sindicalisme obrer a Catalunya, originàriament d'ideologia socialista, que s'inicia cap al 1840 amb l'Associació Cotonera, el 1840, i posteriorment el 1879 amb la creació de la UGT a Barcelona.

Però a la Catalunya de finals del segle XIX i principis del XX, va ser la ideologia anarquista la que més va arrelar entre el proletariat.

La relació entre el sindicalisme i el món polític i econòmic no va ser una relació pacífica. la "Propaganda per acció", és a dir, l'acceptació de la violència com a forma de lluita social va fer que Barcelona fos coneguda com la ciutat de les bombes, amb exemples com l'atemptat contra el capità general Martínez Campos, el 1893, l'atemptat del Liceu, el 1893 o el de la processó del Corpus, el 1896.

A nivell associatiu, el 1907 es crea la Solidaritat Obrera, integrada per treballadors de distintes ideologies: sindicalistes, anarquistes, socialistes i republicans de caire Lerrouxista (*), tot i que l'actitud d'aquests últims durant la Setmana Tràgica va provocar que en fossin expulsats.

Actualment alguns historiadors son partidaris de la idea que Solidaritat Obrera es va crear com una mena de resposta a la formació Solidaritat Catalana. Un altre dels motius de la creació de la Solidaritat Obrera va ser per la necessitat de diferenciar-se ideològicament de l'altre sindicat existent, UGT, de tipus socialista vinculat al PSOE. Les diferències ideològiques entre els diversos sectors del sindicat, sobretot entre socialistes i anarquistes, van fer que sorgissin tensions que, amb el temps, van anar creixent. L'evolució natural de Solidaritat Obrera va fer que, primer de tot, es marginés el sector socialista, i segon, el 1910, en accedir a la secretaria general Josep Negre i durant el congrés d'octubre-novembre d'aquell any, es va decidir la fundació de la Confederació Nacional del Treball, CNT, d'ideologia ja purament anarquista i que passarà, en poc temps, a ser la central sindical més important de la Catalunya d'aquells moments.

Inicialment, la CNT va ser declarada il·legal, i malgrat això l'any 1915 ja tenia més de 54.500 afiliats sobre un cens de 205.642 obrers, és a dir, un 26,53%. Pel que fa a la resta de l'Estat Espanyol, la CNT va tenir força empenta a Andalusia i València, mentre que a Madrid, Astúries i Biscaia, per exemple, va ser la UGT el sindicat majoritari.

L'any 1919 va esclatar la vaga de La Canadenca en què la CNT va demostrar la seva capacitat i força, malgrat ser il·legal. Els fets es van originar quan uns obrers van ser acomiadats per protestar per una rebaixa

2

salarial i com a conseqüència, els companys van decidir anar a la vaga.

Aquesta vegada l'acció va afectar la resta de fàbriques, que també van seguir-los com a forma de pressió col·lectiva, i va esdevenir, finalment, una gran vaga general. Durant aquests fets va prendre protagonisme Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Com ja era habitual a Espanya, la resposta del govern va ser declarar l'estat de guerra. L'exèrcit va actuar durament detenint 3.000 obrers i dirigents sindicals. Davant la negativa d'alliberar-los, es produí una nova vaga general, que aquesta vegada, lamentablement, només es va poder mantenir durant uns quants dies.

Tot i així, el resultat principal de la vaga de La Canadenca va ser, primer de tot, un decret del govern, l'abril de 1919, en què s'establia la jornada laboral de 8 hores a tot l'Estat, i per una altra banda la conscienciació, per part de la classe treballadora i de les organitzacions obreres , de la força que podien arribar a tenir.

Per la seva part, la resposta de la patronal va ser també contundent, amb un tancament patronal (lock-out) que va deixar 140.000 treballadors a l'atur i sense cap mena de subsidi.

Dintre de la dècada dels anys 20 la crisi econòmica es va fer sentir amb molta força al sector industrial català, fet que endurí la patronal. A tot plegat cal afegir-hi les fortes onades migratòries provinents de la resta de l'Estat. És en aquest moment, en què, juntament amb el tancament patronal i la repressió policial, s'origina el pistolerisme patronal amb el Sindicat Lliure, dirigit i controlat per empresaris i el govern que contracta criminals a sou per acabar amb els líder sindicals. Una mostra de tot plegat els tenim amb l'assassinat de Francesc Layret el 1920 i el 1923 amb l'assassinat de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, membre destacat de la CNT. Tot plegat amb la connivència dels governadors civils: el comte de Salvatierra i Severiano Martínez Anido i dels comissaris de policia. Evidentment, hi va haver resposta per part de la CNT, que va atemptar mortalment contra l'esmentat comte de Salvatierra, l'excomissari M. Bravo Portillo o el mateix president del govern, Eduardo Dato. En total, l'any 1921 van morir 49 membres de la CNT i es va començar a aplicar la llei de fugues, llei per la qual la policia podia disparar a un detingut si aquest intentava escapar. Del grup de la patronal i polític van morir 14 membres. En aquells moments, al govern hi havia una coalició de conservadors dirigits per Maura i la Lliga Regionalista de Cambó. La forta repressió contra la CNT, juntament amb el tancament de fàbriques, afeblí el sindicat.

El període que va del 1914 al 1923 és el del màxim predomini de la CNT i l'inici de la seva decadència. Dins de la CNT, ben aviat, es començaren a diferenciar dues tendències, per una banda els estrictament sindicalistes, és a dir pactistes, encapçalats per Seguí i Pestanya, i per una altra banda, la branca més revolucionaria.

El mal govern de la dictadura de Primo de Rivera desembocà el 1931 amb el triomf dels que reclamaven la república, però la lentitud en les

3

reformes i la feblesa a l'hora d'afrontar-les, per part dels governs republicans, van fer augmentar la desconfiança i la impaciència d'obrers i camperols. La CNT es radicalitzà adoptant una actitud antiparlamentària i revolucionària, encapçalada per la FAI (Federació Anarquista Ibèrica) dirigida per Durruti, Ascaso i Garcia Oliver i enfrontada al sindicalisme més pactista. D'aquesta manera, el 1932 hi va haver un intent d'insurrecció dirigida per la CNT a la conca minera del Baix Llobregat, que va ser reprimida per l'exèrcit.

Pel que feia a la pagesia, el problema principal era el dels rabassaires. En aquest cas ERC proposà una llei que donés més estabilitat als arrendaments i a la possibilitat dels pagesos d'adquirir la terra sota determinades condicions, fet que suavitzà el problema.

L'octubre del 1934 es declarà una vaga general a tota Espanya davant la possibilitat que guanyés les eleccions un govern de dretes. La vaga no va tenir èxit a Catalunya perquè la CNT es va declarar antinacionalista i, per tant, contraria al govern de Companys. Tampoc va ajudar la reticència d'Aliança Obrera, que incloïa altres sindicats i partits minoritaris.

Amb l'esclat de la Guerra Civil, el 1936, i al igual que altres sindicats, la CNT va prendre protagonisme, tant al front com a la reraguarda.

L'endemà del fracàs del cop d'estat militar a Barcelona, la Generalitat va reconèixer el domini del carrer per part de les forces obreres.

D'aquesta manera va començar una repressió indiscriminada i violenta contra persones afectes al sector colpista o simplement de tendències conservadores.

També s'encetà un procés de col·lectivitzacions d'empreses, fàbriques, algunes d'elles ja sense direcció en haver fugit aquesta. Malgrat tot, el control de la situació econòmica va fracassar i la major part d'indústries va patir greus dificultats en la producció.

Amb la victòria del general Franco, i la seva posterior dictadura, el moviment obrer va ser anorreat totalment. Repressió, empresonaments, afusellaments i exili o marginalitat van ser el resultat i el destí dels sindicalistes, entre ells els de la CNT, durant aquest infaust període.

CARLES FARRÉS I PINÓS

(*) El Lerrouxisme fou un moviment social de caire demagògic, anticlerical i anticatalanista, inspirat per Alejandro Lerroux, fundador del Partit Republicà Radical, que utilitzava els obrers -bàsicament immigrants- per als seus interessos però sense comptar en realitat amb ells.

4

CONVERSES

Respon: Adelais de Pedrolo Nada a: Barcelona

Aquest mes conversem amb la filla de Manuel de Pedrolo, Adelais.

Li agraïm de tot cor la seva col·laboració, les seves paraules ens endinsen en el món de Manuel de Pedrolo que podreu completar amb la visita a l’exposició permanent al castell de Concabella.

Viviu a Guissona? Què us dona la vida a comarques que no trobeu, per exemple, a Barcelona?

Sempre vaig ser una barcelonina que se’n va voler anar i sí, visc en un poble però no a la Segarra, el meu domicili habitual és a l’Empordà, concretament a Palafrugell, encara que passo temporades a Tàrrega amb motiu de les activitats del 7Lletres, el premi literari i més coses i el motiu és que m’agrada més la vida en un poble, on tothom es coneix i el dia a dia és més reposat, diferent, menys asfalt i més camp, aire més pur... m’encanta passejar pels camins de ronda quan estic a l’Empordà i pel camins de la Segarra quan hi passo temporades, m’agrada visitar els poblets, m’agrada xerrar amb les persones...

Creieu que la gent que, com vós, viu als pobles de l'interior té una visió del país diferent del que es pot tenir a l'Àrea Metropolitana?

He viscut a Barcelona, i des de fa 20 anys a l’Empordà i esporàdicament temporades a l’Urgell. Penso que sí que hi ha una visió diferent però no només de Lleida vers Barcelona, també de Girona vers Barcelona. Terra endins la gent és més tancada, Girona és més oberta. La mirada és diferent.

5

A nivell acadèmic, quins són els vostres estudis?

Vaig fer el batxillerat i després vaig estudiar a l’Escola Massana Quina és la vostra professió? Què us va portar a exercir-la?

Les circumstàncies. La mort del pare em va dur a plantejar-me deixar la feina per tal de poder difondre i preservar la seva obra i això és el que vinc fent des de fa 23 anys És evident que des de 1975 fins ara tot ha canviat força a Catalunya, però, què penseu que hauria d'haver canviat més i no ho ha fet?

Ser un estat lliure i sobirà, això és el que hauríem de ser, deixar d’estar supeditats a una Espanya que ens espolia i ens maltracta.

Poder viure i morir en terra lliure, com no es va cansar de dir el pare Teniu alguna afició? Parleu-nos-en.

Vaig créixer entre llibres, no sé viure sense ells; quan estava a la trona la mare m’explicava que em posaven davant la llibreria i em feia un tip de xerrar amb els llibres, suposo que m’atreien els colors dels lloms. El primer regal que vaig rebre va venir del pare, tenia tres setmanes i em va regalar... un llibre!, m’agrada caminar, el cinema, el teatre, restaurar mobles...

Suposo que, sent la filla de Pedrolo, ja deu estar acostumada que les vostres converses sempre acabin parlant del vostre pare. Què en penseu?

M’està bé, estic contenta d’haver tingut el privilegi de compartir part de la meva vida amb ell, que sigui el meu pare i que, a més, a través del seu exemple, m’hagi ensenyat a viure amb coherència i honestedat No us heu plantejat mai seguir el seu camí? Us agrada escriure històries?

No, mai, a més sempre hi hauria hagut comparacions però aquest no ha estat el motiu. Simplement no he tingut aquesta vocació

6

Actualment es diu que Pedrolo és un dels grans oblidats de la literatura catalana, i potser també de la intel·lectualitat catalana.

Per què creieu que ha passat?

Un cúmul de circumstàncies: personatge incòmode, va viure com ell deia dins dels murs però sempre va dir el que pensava i hi havia molt a dir, l’abundància de títols (escriu tota mena de gèneres) i la complexitat de la seva obra, si a això afegim que la seva obra (més de 20.000 pàgines) no es va poder publicar cronològicament perquè la censura el va prohibir una i mil vegades ens porta a un autor que té més de 120 títols al carrer i que per fer-ne, ara, una valoració s’haurien de llegir tots, tasca una mica feixuga a la qual ningú s’hi ha atrevit.

Suposo que, com la gran majoria dels escriptors catalans de la seva època, i per culpa de la dictadura feixista, el vostre pare, sobretot com a escriptor, es deuria sentir frustrat en no poder dir ni escriure tot allò que un pensava en aquells moments. Què creieu? Us va fer alguna vegada aquesta reflexió?

Va escriure tot el que pensava i els llibres censurats els va presentar una i altra vegada a censura, amb diferents títols, va tenir constància i encara que ell deia de si mateix que era pessimista, també deia que la seva classe de pessimisme el feia no abandonar.

Us adjunto el text que vaig trobar pocs dies després de la seva mort, on parla de com li agradaria ser recordat, escrit l’any 1963 Tot i així, durant tots aquells anys robats, la producció literària de Manuel de Pedrolo va ser molt important i de qualitat. Creieu que la seva literatura ha estat prou valorada?

No, no ho ha estat. La sèrie del Temps obert no té precedents en la història de la literatura universal, Mecanoscrit (l’únic valorat, si més no, venut) un autèntic best seller català, amb un milió llarguíssim d’exemplars al carrer, el llibre més venut de tota la història de la literatura catalana, introductor, juntament amb Rafel Tasis de la novel·la negra, escriu ciència ficció, teatre de l’absurd i tot això només per una voluntat de servei als Països Catalans, escriu poesia (ja publicada en dos volums), ens deixa més de 300 peces de poemes visuals....

Sabem que, des de la fundació Manuel de Pedrolo, treballeu per reivindicar i difondre l'obra i el pensament del vostre pare.

Parleu-nos de la tasca que du a terme la Fundació.

7

Tot d’activitats al voltant de la seva figura i la seva obra, actualment i des de fa 10 anys hi ha el 7Lletres, el premi literari i més coses que va precedit de 7 setmanes d’activitas. Com sabeu fa quasi un any finalment es va poder portar a terme el projecte de l’exposició permanent; al mateix castell de Concabella hi ha dipositat tot el seu Fons documental per poder ser consultat pels estudiosos de la seva obra. Lamentablement no tenim recursos però el que sí que fem és participar, en la mesura de les nostres possibilitats, en tots els actes organitzats per entitats, també fem xerrades a escoles....

Què cal fer si algú vol ajudar o col·laborar amb la Fundació?

Fer-se Amic de la Fundació, de fet ara iniciarem una campanya per fer més amics, la butlleta es trobarà d’aquí a pocs dies a la web www.espaipedrolo.cat i també ens podeu trobar el proper 11 de setembre a la Fira d’entitats de l’Arc de Triomf, on tenim des de fa 6 anys una parada informativa. Ser amic de la Fundació dóna dret a un obsequi exclusiu anual, l’any passat va ser una reproducció numerada d’un poema visual, aquest any un exemplar del còmic del Mecanoscrit; hem editat en edició facsímil numerada “La pipa” el primer conte que va escriure... cada any fem una cosa diferent.

Tenia Pedrolo algun escriptor preferit. A qui llegia?

Poetes: Oliver, Foix, Bartra, Espriu Brossa, Ferrater.

Novel·listes: Villalonga, Rodoreda, Tisner, Calders, Maria Aurèlia Capmany. També Sartre, Nietzsche, Spengler, Beckett, Joyce, Zola, Kafka, Dostoievski, Balzac, Faulkner... me n’oblido segur que molts, moltíssims.

Per acabar, us va dir alguna vegada el vostre pare quina o quines eren les seves obres o novel·les preferides? (Recordem que Pedrolo no només va escriure novel·la, sinó també poesia, assaig, periodisme, teatre, etc.).

Ho va deixar escrit. Diari 1986. Pàg. 77: “Se situen entre els anys 65 i 80, o sia que correspon a un període de quinze anys, entre els meus quaranta set i seixanta-dos” Temps obert (la considera la seva obra més important per ser una aportació a la renovació del llenguatge)

8

Tocats pel foc (59) Solució de continuïtat (60) Acte de violència (62) M’enterro en els fonaments (62) Totes les bèsties de càrrega (65) A cavall de dos cavalls (66) Hem posat les mans a la crònica (69) Anònim I, II, III (70-71) Espais de fecunditat irregulars (72) Sòlids en suspensió (74) Procés de contradicció suficient (75) Baixeu a recules i amb les mans alçades (77) Apòcrifs (Un, Dos, tres, Quatre) (78/83) No hi fa res si el comte-duc no va caure del cavall a Tàrrega (80) Domicili permanent (82) Joc tapat (84) Poesia: ésser en el món i arreu on valguin les paraules, els homes Teatre: Cruma, Homes i NO, Tècnica de cambra i Situació bis

9

COM M’AGRADARIA SER RECORDAT

...... “Però m’importa d’afegir que si en el futur he de ser recordat, m’agradaria ésser-ho no com un simple creador de mons imaginaris, de ficcions, sinó, per damunt de tot, com un català que en un moment de la història del seu país, aquell que li tocà de viure, un moment tan difícil i propici a tots els abandons, va restar fidel a la seva terra i a la seva llengua i que com que no podia servir-la d’altra manera ni tenia altres facultats, li donà unes dotzenes o uns centenars de criatures que eren, que són, també d’aquí, i que, fent això, contribuí a la continuïtat d’un fer cultural, a la prolongació d’un projecte que ens és propi i a donar fe d’una manera d’ésser i d’existir prou forta, prou plena de vitalitat, fins i tot prou exuberant per a permetre en el seu sí la presència dels inconformistes que, com jo, voldrien revisar conceptes i estructures, no per vici ni afany de novetat, ans perquè l’home els fa mal i els fa mal la pàtria, i voldrien que uns i altra fossin millors, però ells mateixos, sense pèrdua de personalitat, al contrari, amb una personalitat acrescuda, prou poderosa per a imposar-se més que per la força o l’habilitat de maniobra, per la seva integritat i el valor indiscutible dels principis que tots hauríem de professar: llibertat i justícia en un món que ara per ara només manipula aquestes paraules que han deixat d’ésser, si ho foren algun cop, carn de la seva carn i sang de la seva sang.

En la nostra condició de catalans, de poble tan repetidament maltractat pels atzars de la història, tots sabem que només hi ha una manera d’ésser lliure i d’ésser just: ser conscients de nosaltres mateixos i no permetre que mai se’ns arrabassi aquesta consciència, perquè l’home que es renega ja no és ningú per a decidir i les seves obres ja no li pertanyen: ha perdut tot sentit de la responsabilitat. Per això sóc i vull seguir essent un escriptor català, i en aquest concepte poso tot el meu orgull. Vull ésser responsable i que la meva obra, constructiva o destructora, respongui per mi.

Res més.......”

Text de Manuel de Pedrolo, escrit l’any 1963

10

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS EXPOSICIÓ: DONACIÓ D’OBRES D’ART DEL SENYOR ANTONI ROYO

H

ola, amics i amigues, tornem a ser-hi! Hem deixat enrere el “caloret” i ja ens posem les piles.Tot just vàrem encetar el mes de setembre i ja vam fer la primera activitat: la inauguració de l’exposició d’obres d’art lliurades pel senyor Antoni Royo en donació a l’Ateneu. El dia 3, a dos quarts de vuit del vespre, ens vàrem reunir a la nostra “Sala d’art”, un grup de socis amb el nostre consoci el senyor Royo i amics. La nostra presidenta, Matilde Marcé, va iniciar el parlament assabentant tots els presents del motiu de l’exposició i donant les gràcies al senyor Royo per la seva generositat, a més d’altres coses rebudes conjuntament, com molts llibres valuosos i altres. Pràcticament i a tall de parlament, li va prendre la paraula el mateix senyor Royo, que tenia moltes ganes de dir coses referents a les obres. Per les explicacions que anava fent, es veia l’amor que tenia als quadres exposats. En el fons de la qüestió venia a dir que l’espai a les cases generalment és mínim, sempre insuficient per a lluir allò que tenint-ho a l’abast, per volum i quantitat, no n'hi ha prou per gaudir-ne. “Veiem que la vida avança i Déu sap on anirà a parar tot allò que amb tant d’esforç i il·lusió hem anat atresorant al llarg de la vida, i vaig pensar que on millor podria ser tot plegat seria a l’Ateneu on sabran apreciar el valor físic i sentimental del material que els lliuro”. Sense deixar el discurs, ens va anar fent una explicació acurada de les obres exposades. Són 17 peces exposades de categoria, hi ha olis, gravats, collages i dibuixos, tot plegat reuneix una sèrie de noms, alguns molt coneguts nostres; Soler-Jové, Subirach, Conxa Ibáñez, altres no tant, però no menys importants; Abelló, Capozzoli i Todó. Tancà l’exposició de les obres, dos grans olis del doctor Cozcolluela, gran amic del senyor Royo de qui va fer un esment molt especial, explicant un parell d’anècdotes. En conjunt vam poder apreciar una visió general d’art contemporani, reunint gairebé cinquanta anys del segle passat. Tot seguit prenguérem un pica-pica i brindàrem amb cava. Reitero el nostre agraïment al senyor Royo per la seva generositat i li assegurem que tindrem cura que el material es

11

conservi degudament i en el futur, fer altres exposicions per gaudir novament de la visió de tan importants obres d’art.

L’exposició romandrà oberta del 3 al 18 de setembre.

EMILI BONA

12

RECITAL DE POESIES D’ÀNGEL GUIMERÀ Commemoració de l’11 de Setembre

S

eguint la tradició encetada el 2011, any que vam estrenar la nova seu, el dimecres 9 de setembre de 2015, a 2/4 de 8 del vespre, va tenir lloc a l’Ateneu, juntament amb una lectura de poesies d’Àngel Guimerà, una petita conferència sobre l’11 de Setembre, a càrrec de la nostra presidenta Matilde Marcé, que va iniciar així el seu sentit parlament: “Aquest any, amb més motiu i més raó, no podíem faltar a la cita: estem vivint uns moments i uns fets tan transcendentals que marcaran, a partir del 27 de setembre, el futur del nostre país, és a dir, el nostre futur, sobretot el dels que venen darrere nostre, un futur esperançador si guanya el Sí, o si no, un futur molt negre.

La demanda de llibertat, d’independència, no és fruit de quatre dies, ni d’unes persones determinades, sinó que ve de molt lluny, des de l’endemà mateix de l’11 de setembre de 1714 quan les tropes castellanofranceses ocupaven Barcelona i Felip V, a més d’executar els patriotes defensors de la nostra terra, abolia les nostres institucions, les nostres lleis, bandejava la nostra llengua, etc.”.

També va recordar, en un breu resum, les prohibicions, humiliacions i penalitats que ha sofert Catalunya en el transcurs d’aquests tres-cents anys de domini espanyol, i va destacar la valentia de gent que, sovint d’amagat, salvaguardaren la llengua i la memòria històrica. I va acabar amb aquestes paraules: “Ara, doncs, és l’hora decisiva, i aquest 11 de Setembre serà semblant als dels darrers anys, però tanmateix força diferent. De tots nosaltres i de moltíssims més, de tots, depèn que sigui el darrer en què ens manifestem massivament perquè Catalunya pugui assolir la seva llibertat i pugui convertir-se en un país nou per a tothom”.

Encara Matilde Marcé, abans d’iniciar-se el recital de poemes, va explicar que havia triat Àngel Guimerà no per ser dramaturg ni poeta,

13

sinó per la seva fidelitat a la llengua i a Catalunya. A part de la seva vessant d’escriptor, també va tenir un paper polític important, va ser portador del Memorial de Greuges a Madrid i fou president de la Unió Catalanista i de l’Assemblea de Balaguer. Elegit president de l’Ateneu Barcelonès el 1895, va pronunciar el seu discurs electoral en català, fet insòlit en aquell temps i, a més a més, també en català, foren nombrosos els seus discursos polítics arreu de Catalunya. D’altra banda, va ser autor de diverses sardanes populars, entre elles La Santa Espina. Va morir a Barcelona el 19 de juliol de 1924, sense haver vist Catalunya lliure, però amb l’esperança que això seria possible.

Així doncs, vam passar a la segona part de l'acte, en el qual Dolors Nat, Helena Farrés, Laura Farrés i la mateixa Matilde Marcé, es van encarregar de llegir conjuntament dos magnífics poemes de Guimerà: El cap d’en Josep Moragues, en que és narra la captura i l’execució d’aquest general, i Agonia, que fa referència a l’11 de setembre de 1714. Entre l’un i l’altre, cadascuna va llegir un poema més breu del mateix autor.

En acabar, tots plegats vam entonar el Cant dels Segadors, com podeu suposar amb una forta i continguda emoció.

Text i Fotos: ANTÒNIA CALDÉS

14

COMMEMORACIÓ DE LA DIADA

V

am iniciar la commemoració de l’11 de Setembre la nit del dia 10, amb la tercera, i silenciosa, Marxa de Torxes per la Independència, convocada per l’Assembla Nacional Catalana arreu del país. A les 11 de la nit, en el punt de reunió indicat, davant de l’Harmonia, ens reunírem un important nombre de persones disposades a fer el recorregut. En arrencar la desfilada per l’emblemàtic carrer del Xipreret amunt, que romania a les fosques, les cases antigues, algunes medievals, de l’indret, il·luminades tan sols per les torxes enceses ajudaren a crear un ambient força especial. Un cop arribats a la rambla de la Marina, a les 12 de la nit, i davant el monument a Rafel Casanova, es va llegir el manifest i, tothom qui va voler, poesies patriòtiques. Tots plegat entonàrem, emocionats, el Cant de la Senyera i per acabar l’acte el nostre himne: Els segadors.

L’endemà al matí, en l’acte institucional per commemorar la Diada que organitza l’Ajuntament de l’Hospitalet, l’Ateneu hi va participar, com sempre, amb el ram de l’ofrena, que enguany entregà la nostra sòcia i amiga Concepció Devesa.

A la tarda, el plat fort: La Via Lliure 2015. L’avinguda de la Meridiana acollí prop de dos milions de persones. Plena de gom a gom hi vam acudir amb la família (marits, mullers, fills, nets, germans, cosins...) i amics. El clam d’Independència es va fer sentir més que mai. Des de 2/4 de quatre de la tarda, la gent vinguda d’arreu de Catalunya, el Pais Valencià, les Illes i d’altres indrets, començà a omplir els trams assignats, ocupant-los fins força temps després d’acabar l’acte.

L’emoció i l’alegria imperaren en tot moment, cap incident va enterbolir la celebració d’aquesta Diada tan important per al nostre país.

Quan acabo aquest comentari encara no ha arribat el dia 27, però sí quan el llegireu. Tindrem el resultat que tants desitgem?

ANTÓNIA CALDÉS

15

Excursió núm.328 a Orihuela del Tremedal (Terol) del 17 al 23 de setembre de 2015.

E

l dijous 17 de setembre vam sortir a les 6 del mati de l'avinguda del Carrilet. Vam parar per esmorzar, i tot seguit vàrem continuar el viatge per Lleida i Saragossa fins a arribar a la residència d'Orihuela cap allà a la 1 del migdia. Després de recollir les claus de l'habitació i de deixar les maletes, vàrem baixar a dinar. Tarda lliure i a les 8 del vespre presentació d'un documental d'excursions a la sala d'actes de la residència.

Divendres, excursió a Rodenas-Peracense.

Rodenas: església del segle XVI, aljub medieval, casa dels segles XIV i XVII. Peracense: Castell medieval del segle XIV (fortalesa impressionant pel seu enclau). A la tarda visita al Santuario de la Virgen del Tremedal i miradors.

Dissabte, visita al bonic poble d'Albarracín. És Monument Nacional des del juny de 1961. El desembre de 1996 va rebre la Medalla d'Or al Mèrit de les Belles Arts. Té abundants monuments com l'església de Santa Maria, la catedral, el palau episcopal, algunes cases senyorials com la de Monterde i una peculiar arquitectura popular, on destaca la casa de la Julianeta, la plaça de la Comunitat i la petita i evocadora plaça Major. A la tarda, excursió a Chequilla, recorregut per les formacions arenoses; impressionant paisatge.

Diumenge excursió a Molina de Aragón-Santuario de la Virgen de la Hoz i l'espectacular barranc de la Hoz, els miradors i les coves que envolten tot el barranc. Passeig per Molina de Aragón, el pont romànic, el barri de la Juderia i després el de la Moreria.

Dilluns fent un recorregut d'1.5 km, vam visitar els Tremedales de Orihuela, vam veure la planta carnívora (drosera rutundi-folia), la font de

16

Pradejones i vam pujar a la Tirolina. A la tarda excursió a Griegos-Muela de San Juan, el segon poble més alt d'Espanya i vam veure l'espectacular mirador.

Dimarts vam anar a Terol amb guia turístic. Vam veure les magnífiques Torres Mudéjares, els aljubs medievals, el modernisme de la plaça del Torico, l'aqüeducte medieval, el Mausoleo de los Amantes, la catedral museo de Arte Sacro, Sant Pere (això ja sense guia). A la tarda vam anar a veure el naixement del riu Tajo. Vàrem quedar impressionats de veure aquells formidables salts d'aigua.

Dimecres, després d'esmorzar, vam deixar la residència per iniciar el retorn per la Vall d'Uxó i Castelló, on vam parar per dinar al Restaurant Piero de Torreblanca i vam continuar la ruta fins a arribar a l'Hospitalet.

Aquella dita que diu "Teruel no existe" és mentida, existeix i és molt bonic.

El dissabte 17 d’octubre visitarem el monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges. Inscripcions el dia 6.

Text: LOLITA GARCIA ESTADELLA Fotos: ATENEU

Fotos: 1- Residència, 2 – Albarracín, 3 i 4 Terol

17

PRESENTACIO DELS CURSOS I TALLERS 2015-2016

E

l dimarts dia 15 de setembre, ens vam trobar a la sala d'actes de l'Ateneu en la presentació dels cursos i tallers 2015-2016.

Com podeu imaginar, aquest no és un acte com els que estem habituats, sinó que es tracta d'una trobada informativa i d'introducció als cursos i tallers que es duran a terme a l'Ateneu durant el curs que tot just acabem d'estrenar. Potser per aquest motiu no esperàvem que hi vingués gaire gent, donat que aquells que habitualment vénen i participen en les nostres activitats ja saben el que fem i com funciona tot plegat, per tant la trobada anava dirigida, més aviat, cap aquells que o bé no han vingut mai o que estan interessats en alguna nova activitat o curs que no han fet mai.

Tot i així, vam ser uns quants que vam poder escoltar les propostes dels mestres sobre els seus cursos i tallers, acompanyats, en tot moment, per la bona gent de la TV de l'Hospitalet que es van quedar durant tot l'acte i del qual van fer difusió, posteriorment.

Finalment, passem a detallar els cursos i els tallers per al curs 20152016 que podeu veure en el quadre següent.

CURSOS I TALLERS 2015-2016 ACTIVITAT

DIA

HORARI

Arts aplicades - Patchwork

Dilluns i dijous

Coral infantil Els Matiners

Dissabte

10:30- 12

Dibuix infantil

Dimecres

18 - 19:30

Ens divertim cosint Gimnàstica Abdominal Hipopressiva Grup de Gospel

Dilluns i dimecres

Dilluns

16 - 20 10 - 11 11 - 12 20:30 - 22:30

Informàtica bàsica

Dimarts

18 - 19:30

Mitja i ganxet

Dimarts

10 - 12

Pintura i dibuix per a adults

Dimarts

18 - 20

Puntes de coixí

Divendres

18 - 20

Teatre infantil

Divendres

19 - 21

Teatre juvenil

Dimecres

20:30 - 22

Tertúlies

Dimarts

11 - 12

Xerrem

Dimarts

19 - 20:30

Dimecres

16 - 20

ATENEU 18

COMENTARI DE TEATRE

E

n el XIPRERET del passat mes de juliol, sortia publicat el comentari de l’obra de teatre “Boeing- Boeing “ que havia tingut lloc al mes de juny, a càrrec del grup Margarita Xirgu de l’Ateneu. Comentari que feia referència a l’argument i els detalls que no cal repetir. D’aquesta primera representació haig de dir que es varen esgotar les entrades amb tanta rapidesa que molts socis ens vàrem quedar sense poder gaudir d’aquesta obra, motiu pel qual el grup va decidir repetir-la el dia 26 de setembre, i van omplir de nou la sala.

Va ser una obra àgil, amb els actors ben triats pels personatges, que els varen interpretar a la seva mida. Un periodista hàbil en el plaer de l’amor, un amic que l’ajuda per interès, quatre dones atractives enamorades i traïdes i, una assistenta que aporta una fina comicitat en cada moment. Com també una megafonia que ajudava a assolir l’ambient que requeia l’obra. Tots junts varen conduir el públic a gaudir d’una comèdia d’embolics, de portes que s’obrien i es tancaven moltes vegades, convertint-les en còmplice de l’argument. M’agrada comentar que, aquesta escenografia o decorat de portes que varen funcionar a la perfecció, va ser ideat i realitzat per un membre de l’equip, millor dit, per un dels actors, i ajudat per la resta. No sé si ho hauria de dir, però, segons tinc entès, aquelles americanes de colors atractius que lluïen les hostesses eren propietat de les actrius, comprades per a aquesta ocasió. Aquests i segurament d’altres, són detalls que sovint ignorem, i que diu molt a favor d’aquestes persones, d’aquests quadres escènics que per amor al teatre hi dediquen moltes hores i esforços de tota mena.

Solament em resta felicitar-los a tots i en especial a la Laura Farrés que ha tingut l’encert de dirigir-los.

CARME JORBA

19

EL MUSEU SOCIAL

E

l passat dia 29 de setembre va tenir lloc l’inici de curs en l’activitat de conferències-col·loqui. En Josep Fornés i Garcia va ser l’encarregat de fer-ho amb la seva proposta de reflexió sobre com hauria de ser un museu compromès amb la societat a la qual ha de servir. En la seva qualitat de persona dedicada a la gestió i promoció de la Cultura Popular, en les seves diverses vessants, el conferenciant posseeix el perfil idoni per presentar-se en una entitat com la nostra que conté el terme Cultura Popular en el seu nom. En efecte, Josep Fornés, llicenciat en Antropologia Social i Cultural i Màster en Gestió Cultural per la Universitat de Barcelona, ha creat i organitzat múltiples festes de carrer, comparses i música tradicional, especialment al barri de Gràcia des d’on va passar a coordinar diversos esdeveniments de Barcelona com el Carnaval o les Festes de la Mercè.

Des del 2003 treballa al Museu Etnològic de Barcelona, primer com a sotsdirector i des del 2008 n’és el director. Cal remarcar també la seva formació en Pedagogia que el va portar a exercir com a mestre fins al 1985. Precisament la seves aptituds didàctiques fan que sigui un excel·lent comunicador i que transmeti amb eficàcia i amenitat els temes que tracta.

Sota el concepte de Museu Social s’expressa el lligam directe que el museu ha de tenir amb la societat a la qual pertany i que ha de ser molt més profunda que la de ser un magatzem on es té cura d’objectes valuosos, en general bells i vells. Aquest compromís ha de fer que proporcioni eines per facilitar la reflexió sobre la societat que permetin el progrés cultural dels seus membres. Cal dir que aquest terme ja va ser encunyat a finals del segle XIX . Per exemple, l’any 1895 es va fundar el Museu Social de París com a centre d’estudi i debat sobre els moviments socials i l’any 1909 el Museu Social de Barcelona que tenia com a objectiu la promoció de l’educació i el benestar de les classes treballadores.

Mitjançant l’acompanyament d’objectes, com ara titelles o carrets de joguina, i la projecció de fotografies de peces del museu que

20

dirigeix, el conferenciant posà en relleu les similituds de les creences i les tradicions de cultures allunyades. Per exemple, la superposició de la figureta de Sant Pancràs, molt venerat a casa nostra, i el Manekineko, gat de la sort dels japonesos, molt apreciat també a la Xina .

Ambdós són emprats per invocar l’accés a la feina i a la prosperitat en entorns culturals tan diferents “a priori”, però en realitat força coincidents. L’observació de diverses fotografies de retalls de premsa, no tan antiga com podríem creure, va permetre evidenciar alguna de les xacres que arrossega la humanitat com ara el racisme i l’esclavatge, aberracions que cal posar de manifest per tal de contribuir a la seva eradicació. També va posar en relleu la utilitat social que van tenir al seu dia pràctiques i oficis que requerien la possessió d’uns dons especials, com ara els saurins o els sanadors.

El Museu Etnològic de Barcelona disposa d’un fons de més de setanta-dos mil objectes procedents de llocs i èpoques molt diverses.

El seu valor no rau en la perfecció o genialitat artística sinó en el fet de representar la vida i les relacions de la gent de diverses èpoques i territoris. Després de quatre anys de remodelació, el museu ha obert de nou amb la voluntat explícita de ser un centre d’interpretació i estudi de la nostra societat amb l’exposició d’unes cinc mil peces representatives de la creativitat quotidiana de la gent corrent, comptant amb l’ajut de mitjans gràfics i moderns audiovisuals.

Cal agrair molt sincerament que algú amb tants coneixements i responsabilitats hagi dedicat el seu valuós temps a la nostra entitat, oimés pocs dies abans de la inauguració oficial de la remodelació del museu que dirigeix Seria molt recomanable que es programés una visita guiada al Museu Etnològic de Barcelona per tal que els socis a qui interessés poguessin gaudir d’una experiència molt adequada a la pròpia raó de ser de l’entitat.

JAUME MIRÓ

21

COL·LABORACIONS 75 ANYS DE L’AFUSELLAMENT DE COMPANYS

“P

asarán los años y toda la piedra de Cataluña serà poca para erigirte làpidas y estatuas. Pasarán los años y todos los gobernantes te miraran como ejemplo, luminar y guia. Pasarán los años y los niños catalanes se educarán reverenciando tu nombre, bendiciendo tu memòria, conmoviéndose ante tu grandeza”. Aquestes línies les escrigué Angel Ossorio i Gallardo, que va ser ambaixador de la Segona República Española a França, Bèlgica i Argentina —país aquest darrer on s’exilià en finalitzar la nostra guerra civil i on morí el 1946—, en la seva obra Vida y sacrificio de Companys. Són paraules que commouen i que ens recorden la tràgica, digna i bella mort del president català, el 15 d’octubre de 1940. Ara fa 75 anys.

La citació d’Ossorio i Gallardo és treta del llibre Homenatge a Companys, president de Catalunya, de Robert Surroca i Agustí Barrera, publicat el 1983 per l’editorial El Llamp. El contingut del volum —que duu un pròleg d’Heribert Barrera—és d’un gran interès per la seva singularitat. En el primer capítol —“La mort”—, per exemple, inclou la transcripció sencera de la cinta que gravà el capità de la guàrdia civil Manuel Bravo Montero, que va ser testimoni presencial de l’execució del president Companys al castell de Montjuïc. És un document excepcional, inèdit encara, que ha estat utilitzat, tanmateix, posteriorment, com a font d’informació per molts historiadors, entre ells Josep Benet en la seva imprescindible obra La mort del president Companys (Barcelona, 1990).

El relat de Bravo Montero comprèn des de la detenció del president català a França fins al seu afusellament a Barcelona. El text no és gaire llarg i es llegeix amb interès, sobretot pels detalls que explica de la mort de Companys, avui ja coneguts a bastament però que el 1983 devien ésser un descobriment per a tothom. Per si no fos prou, l’autor, quasi al final de la seva declaració, confessa: “Hemos de hacer constar que somos completamente, y lo fuimos, enemigos de la política del señor Companys. Él era catalanista, nosotros españolistas; él era catalán, nosotros madrileños. Pero hemos de decir que la muerte del señor Companys fue gloriosa, fue ejemplar, fue una equivocación. Que en todo momento estuvo sereno, que estuvo tranquilo; que no hizo ningún gesto dramàtico, ningún gesto teatral. Que murió de cara a la posterioridad, que murió de cara a la historia y que murió por sus ideales y por Cataluña”.

22

El llibre de Surroca i Barrera, a més, al llarg de les seves 190 pàgines, tracta del ressò que tingué la mort del president a Europa i a Amèrica, dels homenatges clandestins que se li feren a l’interior del país, del seu record a l’exili català, així com també dels poemes que li dedicaren diferents autors. En aquest darrer aspecte, és curiós i simptomàtic veure’n la llista —més de trenta! Entre d’altres, hi destaquen: Agustí Bartra, Joan Brossa, Josep Carner, Manuel de Pedrolo —n’hi té dos—, Pere Quart, Rovira i Virgili, i ... Pablo Neruda.

Sí, el poeta xilè que va ser guardonat amb el premi Nobel de Literatura l’any 1971, li dedicà un sensible “Canto en la muerte y resurrección de Lluís Companys”, que es pot trobar fàcilment a Internet.

Homenatge a Companys, president de Catalunya, conté un altre petit detall interessant: Sabíeu que va ser a Montevideo (Uruguai), on per primera vegada es donà el nom del president Companys a una plaça pública? El fet es produí el 1943, a partir d’un homenatge conjunt que li feren el Casal Català i l’Ajuntament de la ciutat. L’any següent, el 15 d’octubre de 1944, s’hi inaugurà una font com a monument recordatori. Aquí a Catalunya, com és evident, dedicatòries com aquestes eren pràcticament impossibles.

El franquisme es trobava ben viu.

Companys va ser un personatge políticament molt controvertit, sobretot per la seva actuació el 6 d’octubre de 1934 i durant el període de la guerra civil. Tanmateix, tota la polèmica entorn de la seva figura —és ben sa que així sigui— no pot amagar la honorabilitat de la seva mort.

Ha estat l’únic president escollit democràticament a l’Europa occidental assassinat pel feixisme. Per cert, l’Estat espanyol, a hores d’ara, encara no ha revisat el seu judici, ni ha demanat perdó pel seu afusellament.

PERE JUHÉ I ORIOL

23

POESIA ESPEREM

Hem tancat la porta, perquè dins hi ha la llar i ells s'han quedat fora, amb els ramats, i amb gestos maldestres seguen collites que vam sembrar per als fills que esperàvem; demà sembrarem altra volta d'aquest gra ben guardat entre els dits dels més joves, un gra recollit a les tombes dels avis, més lliures i potser previsors d'un temps de penúria; ara mirem per les finestres, camperols que contemplen la pluja i saben que les tempestes sempre són curtes, i més breus si són enverinades; el riu es desborda i s'ho emporta tot, però sota queda un llim ben generós i una mica de sang: com que és nostra, sabrem com fer-la fruitar.

Manuel de Pedrolo (en commemoració dels 25 anys de la seva mort)

24

PUNTES DE PAPER OPINIONS, CONVICCIONS, CREENCES A sovint, opinem; a voltes, expressem les nostres conviccions; poques vegades ens referim a les pròpies creences. * De conviccions i creences, ben poques: les estrictament necessàries per anar fent. * És un tòpic pensar que solament els idiotes no dubten mai i que les persones assenyades són donades a repensar-s’ho tot. Certament, la manca de sentit crític embruteix, però hi ha la inseguretat malaltissa del cagadubtes. * El temor al ridícul i l’afany de ser acceptats pot fer-nos abandonar les conviccions més personals, les creences i tot. * El falsari impenitent, com és el cas de tants polítics, acaba creient-se les pròpies mentides. * Entre persones tolerants, les discussions sempre són productives.

Almenys, aprofiten per autoafirmar-se. En general, no aspiren a més. * En qualsevol cas -també entre persones cultes i respectuoses-, les dissensions s’accepten segons en quins assumptes i fins a cert punt.

Velles amistats hi poden fer aigua. * L’amistat, més i tot que l’amor, se sustenta en la proximitat de conviccions i gustos, cada dia menys en les creences, que reservem a la més estricta intimitat. L’amor té l’ingredient poderós del sexe; però, quan en minva l’entusiasme, es torna exigent quant a les afinitats. * Llegeixo en un popular magazín francès que per a un coup de nuit, encontres sexuals normalíssims a hores d’ara, à la page i tot als llocs de vacances almenys, no convé parlar sobre opinions i gustos, per si de cas es trenca el feeling. I de preferències, potser només de les sexuals.

ANTONI PRATS

25

OPINIÓ QÜESTIÓ DE RÈGIM

V

a ser el franquisme un règim per si mateix? O potser no va ser altra cosa que una etapa més d'un altre règim, igual de cruel i genocida que ja fa 300 anys que dura? El règim borbònic instaurat per Felip V i els seus ideòlegs.

Igual que n'hi ha que consideren que el franquisme va tenir diverses etapes, i que en algunes la virulència de la repressió semblava quedar una mica apaivagada, el règim borbònic també ha tingut els mateixos alt i baixos quant a repressió i comportament autoritarista, militarista i jacobí durant aquests fatídics 300 anys. De tota manera, no ens enganyem pas, aquests alts i baixos del règim borbònic, igual que en el franquisme, no han estat mai el fruit d'un canvi ideològic o de criteri polític, sinó que més aviat han estat el resultat del règim de terror i de la por de la gent que, després d'etapes de càstig i crueltat extrema, s'ha quedat rellepant les ferides i fent un pas enrere, donant oxigen al règim. A la més mínima mostra de reacció en contra, la maquinària repressiva i genocida sempre s'ha tornat a posar en marxa.

Sí que és cert que, ja entrat el segle XIX i després el XX, hi ha hagut moments en què s'ha intentat mantenir el règim embolcallat d'alguna mena de pseudodemocràcia, com els turnistes o els constitucionalismes, que, en el fons, sempre han estat manipulats i posats sota control del règim. La instrumentalització i la manipulació de la justícia i de la fiscalia, de la hisenda, de la cultura o de l'educació, per posar algun exemple, eren (i són) l'habitual en el comportament del règim. Finalment, si la manipulació i el control dels estaments estatals fallava i la cosa tendia cap a un trencament, doncs es feia servir l'últim recurs que, bàsicament, no ha deixat mai de ser el més habitual del règim en tots aquests anys: l'exèrcit, tenim els casos de la Primera i Segona República. No podia ser d'una altra manera, un règim que s'inicià amb una guerra brutal i que es basa en la repressió, el caciquisme i la corrupció, necessita, sempre, l'arma definitiva, la força, que li permeti actuar amb èxit contra l'única arma que els queda als seus opositors: la raó.

Per Felip V la caiguda de Catalunya, i en concret la de Barcelona, va arribar a ser una obsessió tan gran que fins i tot va arribar a posar en risc tot el que havia aconseguit amb els tractats d'Utrecht o de

26

Radstatt. No és d'estranyar doncs la brutalitat que va desplegar en l'ocupació de Catalunya. Les mesures repressives es van succeir una rere l'altra.

La repressió, exercida sota un sistemàtic control policial va caure al damunt dels dirigents austriacistes i va afectar almenys unes 4.000 persones amb diverses modalitats de càstigs: detencions, execucions públiques, deportacions, condemnes a galeres, etc. i, com no podia ser d'altra manera, de retruc sobre la mateixa població com per exemple l'aplicació del "diezmo de horca" que implicava l'execució d'un de cada deu presoners, i la resta a galeres, així com altres mesures punitives i de càstig, com els impostos abusius. El millor exemple que tota aquesta repressió buscava la por i el terror del poble va ser la execució del general Josep Moragues, arrossegat pels carrers de Barcelona per un cavall, primer, i després decapitat, esquarterat i amb el seu cap penjat en una gàbia al Portal de Mar. L'efecte que tingué entre la població va ser terrible.

Tal com va descriure Castellví: "La condición de los catalanes en este gobierno fue la más triste. No solo era peligroso hablar, sino también callar, y aún los pensamientos pagaban tributo y recibían daño... Si se hablaba, se interpretaba y se subvertía el sentido; si no se hablaba, se conjeturaba poca satisfacción y gusto de gobierno".

Pel que fa a les institucions "seculars" "no es va deixar ombra de lo antic". Es van dissoldre les Corts, la Diputació, el Consell de Cent i la constitució de municipis, es va abolir la figura del virrei y del governador, l'antiga Reial Audiència i els veguers. A finals de 1715 es va establir el marc legal pel qual s'havien de regir els municipis, és a dir, es regirien per individus, castellans, naturalment, de reconeguda adhesió al règim borbònic (ja ho veieu, el règim). Amb tot plegat, l'estat català, aquell que alguns ens volen fer creure que mai va existir, aquell que tenia tots aquells estaments i òrgans propis d'un país lliure i d'un estat, va deixar d'existir com a tal.

Tot i així, encara n'hi havia alguns que creien que no n'hi havia prou, i a tot plegat va seguir la construcció de la Ciutadella a Barcelona i es van reprendre els allotjaments de tropes. Unes tropes que implicaven oneroses cargues tributàries als ciutadans (per mantenir un exèrcit permanent de 30.000 homes). Les mateixes tropes recollien aquests impostos anomenats "quincenadas" (perquè es cobraven cada 15 dies) i ho feien sota tota mena de coercions i ultratges, fins al punt que algunes de les pròpies seves autoritats van haver d'escriure al rei i prendre mesures per frenar els abusos.

Després en seguiren molts altres, d'impostos i abusos econòmics com per exemple les "contribucions", que no es liquidaven a cap altra part

27

de la Corona de Castella. Cal recordar que en els tractats signats Felip V on mai va acceptar retornar els drets i les constitucions catalanes, sí que es comprometia a tractar els catalans igual que tractava als seus estimats súbdits de la Corona de Castella. Com va mentir!

El que va seguir durant la resta del segle XVIII no va ser gaire diferent, només dir que Carles III va ser qui va iniciar el procés de prohibició del català de forma sistemàtica en tots el termes politics i socials tant donant-se-li "el cuidado".

La nova estructura de poder a Catalunya es basava en una piràmide institucional que garantia el control polític i militar del Principat. En la punta de la piràmide es situava el capità general, màxima autoritat del país. En ell requeien les antigues funcions del virrei, la de comandant de l'exèrcit i la de governador de Catalunya.

Després el seguia la Reial Audiència, que substituí el Tribunal Suprem de Justícia i era presidida pel capità general (per descomptat) Imagineu què va significar tot plegat per a una població acostumada a un règim de llibertat. Molts argumenten que els borbons van portar el progrés, fet que actualment ja s'ha demostrat que és fals, de fet, el progrés ja venia d'abans, però també crec que les prohibicions, la repressió i la "depressió" col·lectiva que va significar tot plegat va fer que els catalans s'haguessin de centrar en el treball, era l'únic que els quedava, o més ben dit, que els van deixar.

Per tant, tenim un règim bàsicament militarista i suportat per un seguit de funcionaris copiat de la idea del sistema francès implantat per Lluís XIV a França, però a l'espanyola. Tots dos sistemes s'han demostrat com un fracàs, un va caure per una revolució, l'altre encara funciona. Tret de la repressió exercida sobre els pobles de l'antiga Corona d'Aragó, aquesta és també l'herència del règim borbònic implantat a la resta dels pobles del Regne d'Espanya. Un règim que, amb uns pocs canvis de maquillatge, no ha canviat en 300 anys.

Un exemple: el 21 de juliol de 1851, en una sessió del Congrés, el republicà Estanislau Figueras va interpel·lar el ministre de Governació sobre l'estat de setge, les deportacions i les presons a Catalunya. Figueras es queixava que “... el estado de sitio que pesa sobre Cataluña hace ya tanto tiempo, que bien puede decirse que desde que se planteó por primera vez en noviembre del año 1835 hasta el día, ha sido en aquellas provincias el régimen normal” De fet Salvador Maluquer preguntà: “¿Qué pecado hemos cometido, qué crimen hemos perpetrado, que somos los únicos favorecidos con tan funesto privilegio? [...] ¿Las provincias catalanas son acaso unas provincias conquistadas?”

28

El periodista conservador Joan Mañé i Flaquer, que va haver de publicar el seus articles als diaris madrilenys perquè a Catalunya hi havia censura de premsa, en referència a la revolta del 18 de juliol de 1856 a Barcelona que havia estat reprimida ferotgement, no va dubtar a remuntar-se al segle XVIII per afirmar que el règim borbònic havia tractat Catalunya com un enemic vençut, i reclamava un canvi en les maneres de governar-la, abandonant la via de la força en benefici de la integració, i que només es podria produir aquest canvi si Catalunya deixava de ser "una colonia española".

El final del segle XIX amb la "restauració" i el segle XX, amb brutals repressions a revoltes com la Setmana Tràgica o el segrest permanent dels nostres joves per endur-se'ls a les "seves" guerres, va seguir amb la dictadura de Primo de Rivera i després amb la rebel·lió militar, que va portar a la guerra civil i a la dictadura terrorista, no són més que noves etapes d'aquest règim. Un règim que en els moments en què Catalunya i, a vegades de retruc, la resta d'Espanya ha intentat deslliurar-se'n, sempre ha sabut, d'una manera o altra, reaccionar violentament per recuperar-ne el control. És difícil renunciar a uns privilegis de casta que fa 300 anys que duren.

El règim borbònic no és més que un règim de súbdits, en què els ciutadans sempre estan per sota del poder establert, presoners d'unes lleis i unes constitucions prèviament pactades i imposades, d'uns parlaments vigilats i controlats per castes militars i funcionarials on molts dels alts càrrecs acaben passant de pares a fills. Un règim basat en la corrupció, on amb grans obres públiques s'enriqueixen els membres d'una casta que, en cas de ser descoberts els seus tripijocs, s'emparen en una omertà on la justícia ja s'encarrega de tapar-ho i fixar el camí de la impunitat. Mentrestant, la gran majoria de súbdits paga uns impostos desmesurats, veu els seus drets trepitjats i fins i tot abolits i, si fa falta, omplint de fosses els marges de les carreteres i les tàpies de l'Estat.

L'altre dia, un redactor habitual d'un diari madrileny, suposadament progressista, en un "tweet" titllava els catalans d'imbècils perquè deia que no ens havíem adonat que el règim franquista s'havia acabat feia quaranta anys. La llàstima és que tot plegat forma part d'un sol règim que ja fa 300 anys que dura, digues-li borbònic, digues-li franquisme, tot és el mateix. I ell, i els seus, ho saben.

CARLES FARRÉS I PINÓS

29

HO SABÍEU? DESCANS CORPORAL Matalassos d’ahir i d’avui

U

s recordeu dels matalassos sobre els quals descansàvem fa quaranta o cinquanta anys? Els de llana deien que eren els millors, els de màxim confort, encara que també n’hi havia de borra (que era una espècie de cotó, prou dur i que feia bonys) i de clin, un material sec, una mica cruixent, d’origen, em sembla, vegetal. Potser dels de llana encara en quedi algun, però dels altres penso que ja han passat definitivament a la història.

Quan jo era una nena, els de casa meva, com aleshores en la majoria de llars, eren de llana. Tot sovint, no sé si cada any o cada dos, calia refer-los i demanàvem al matalasser que vingués a fer la seva feina a l’estiu, i coincidia en temps de vacances escolars.

Aquell dia era tota una festa per a mi. Començava de bon matí: ens llevàvem d’hora i la meva mare es posava de seguida a obrir els matalassos i abocava la llana en uns grans llençols. A mi, abans que els lligués com un farcell, m’encantava rebolcar-m’hi per sobre. Més tard arribava el matalasser, carregat amb dues vares corbades i una bosseta penjada a l’esquena, on duia els altres estris: tisores, agulles, cordill, etc. Carregava els farcells i, un a un, els pujava al terrat –que la mare havia deixat, d’antuvi, ben net-, els deslligava i començava la tasca. Se sentia tot el dia el tac-tac de les vares, lleugeríssimes. Jo contemplava embadalida com batia la llana que s’anava fent flonja i a poc a poc pujava com l’escuma. Després la feia entrar dins d’una funda neta i, amb gran destresa cosia les vores amb una grossa agulla que enfilava amb un cordill finet. Per tota l’extensió del matalàs hi distribuïa unes betes que, traspassant-lo d’una banda a l’altra, lligava fent llacets per fixar

30

bé la llana. Aquella nit la sensació del llit era diferent i nova, càlida i fresca alhora, i et senties protegit enfonsant-te en aquella còmoda i flonja obra d’artesania.

Els matalassos d’ara són ben diferents, anònims, fets en sèrie en grans fàbriques, i exposats darrerre els aparadors de botigues on n’hi ha de tantes menes (de molles, escuma, làtex, el més modern de viscolàtex...) que tens feina per saber quin és el més còmode o l’adequat als teus gustos o necessitats. Quan hi entres, el venedor o la venedora, molt atents, t’informen de preus i qualitats. Fins i tot pots provar-los: sobre els que tenen exposats, t’hi deixen estirar i comprovar directament la comoditat que ells, els “experts”, t’han elogiat. Finalment, te’n quedes un, sense saber ben bé si és la millor elecció, però has de decidir-te.

La primera nit de dormir amb el matalàs acabat de comprar també tens una sensació diferent i nova; però no és aquella càlida i fresca que recordes de la teva infantesa: senzillament vols creure (i segurament és cert) que hi estàs millor que en el vell, que en aquell alguna molla ja se’t clavava i et feia, fins i tot, mal d’esquena.

Tanmateix, no tenim alternativa. Encara que en algun raconet de les golfes guardéssim un d’aquells matalassos de llana, tampoc el podríem fer servir, perquè gairebé no hi ha matalassers per anar-los refent. Aquest és un ofici que, com tants d’altres, el temps se l’endugué.

ANTÒNIA CALDÉS

31

BIBLIOTECA

RECOMANACIONS D’AQUEST MES

32

A PARTIR DEL 15 DE SETEMBRE QUEDARÀ OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS CURSOS I TALLERS DEL PROPER CURS 2015-2016 INFORMACIÓ A SECRETARIA DE DILLUNS A DIVENDRES, DE 6 A 8 DEL VESPRE.

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants.

Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Lolita Garcia, Jaume Miró, Antoni Prats.

CURSOS I TALLERS 2015-2016 ACTIVITAT Arts aplicades Patchwork Coral infantil Els Matiners

DIA Dilluns i dijous Dissabte

HORARI 16 - 20 10:30- 12 18 - 19:30

Dibuix infantil

Dimecres

Ens divertim cosint Gimnàstica Abdominal Hipopressiva Grup de Gospel

Dilluns i dimecres

Dilluns

16 - 20 10 - 11 11 - 12 20:30 - 22:30

Informàtica bàsica

Dimarts

18 - 19:30

Mitja i ganxet Pintura i dibuix per a adults Puntes de coixí

Dimarts

10 - 12

Dimarts

18 - 20

Divendres

18 - 20

Teatre infantil

Divendres

19 - 21

Teatre juvenil

Dimecres

20:30 - 22

Tertúlies

Dimarts

11 - 12

Xerrem

Dimarts

19 - 20:30

Dimecres