15-11 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXVI– Núm. 396 NOVEMBRE 2015

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE NOVEMBRE DIJOUS 5, a 2/4 de 8 del vespre inauguració de l’exposició de pintura del soci de l’entitat Plàcid Maria Sorribes. Romandrà oberta fins al dia 19 de novembre. DISSABTE 21, a les 8 del matí, Excursió Coneguem Catalunya, núm. 330, visita al santuari del Miracle, al Solsonès. Dinar a Su. Inscripcions el dia 10.

DIA DEL SOCI DIUMENGE 29, a 2/4 de 12 del matí, ballada de sardanes a la plaça de l’Ajuntament, a càrrec de la cobla Ciutat de Terrassa. A la mitja part, recital de poesies, amb la temàtica La tardor i l’hivern. 

A 2/4 de 3. DINAR DE GERMANOR.



A les 6 del vespre, concert a càrrec de l’interpret Carles Virgili, amb peces de J.M. Serrat i altres cantautors.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE DESEMBRE DIMECRES 9, a les 7 del vespre, inauguració de l’exposició tradicional de pessebres i recital de poesies a càrrec de socis de l’entitat. DISSABTE 12, a les 8 del matí, Excursió Coneguem Catalunya, núm. 331, visita a la Casa Canals de Tarragona. Dinar a Prades. Inscripcions el dia 1. DISSABTE 12, a les 6 de la tarda, concert a càrrec del grup New Gospel. DIJOUS 17, a 2/4 de 8 del vespre, inauguració de la 66a exposició de dibuix i pintura de l’Aula Rafael Garrich, infants i adults. TALLERS CURS 2015-2016 ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Aquest mes de novembre es representa en diferents sales de la nostra ciutat l’obra “Candel, l’altre català”, amb organització del Centre d’Estudis de l’Hospitalet i la participació activa del grup d’Amics Alpha 63, l’estrena de la qual va tenir lloc el passat octubre, al Centre Cultural La Bòbila del barri de Pubilla Cases. Tots els que vau conèixer Francesc Candel i/o hàgiu llegit els seus llibres, no us podeu deixar perdre aquest inèdit espectacle teatral. Us agradarà. A més, el fet que molts socis i amics de l’Ateneu hi participin en diferents facetes, totes prou importants, és una altra bona excusa per assistir-hi. Us recordem que el diumenge 29 de novembre celebrarem el Dia del Soci. Com de costum, al matí, a migdia, hi haurà una ballada de sardanes, amb lectura de poesies a la mitja part. Tot seguit, el dinar al lloc habitual. I tancarem la festa, amb una actuació musical a la sala d’actes. Us hi esperem! Un any més, l’Ateneu ofereix als seus socis i amics butlletes de la Grossa de Cap d’Any. Si en compreu, heu de saber que, a banda de col·laborar amb la nostra entitat, els beneficis que s’obtenen amb la rifa es destinen a programes socials a Catalunya. Si esteu interessat a adquirir-ne només us heu d’acostar a la nostra secretaria. El preu de cada butlleta és de cinc euros. Per últim, dir que tots els que estimem la cultura catalana ens alegrem que al País Valencià el Premis Octubre de literatura hagin recuperat la normalitat que mai haurien d’haver perdut i hagin rebut, enguany, el suport de les institucions valencianes, cosa que ha representat un bon impuls per a la seva divulgació.

NOVEMBRE

PORTADA FITES DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA ELS FETS DE PRATS DE MOLLÓ

quest mes de novembre, el tema escollit per a la portada del Xipreret és Els fets de Prats de Molló. Com que ens havíem proposat presentar moments concrets de la història de Catalunya, intentaré no divagar massa i cenyir-me tant com pugui al tema. Tanmateix, d’entrada, no hi pot faltar la presentació d’alguns fets anteriors a aquella invasió frustrada de Catalunya, que, seguint el pla establert per Francesc Macià, havia de tenir lloc pel novembre de 1926, així com quatre pinzellades de la seva biografia per veure què el va portar a intentar una gesta que, vista ara, podem qualificar d’èpica alhora que molt arriscada i que hauria pogut acabar en un bany de sang, però que, al final, va resultar importantíssima en internacionalitzar la causa catalana. Sovint diem que una persona ha canviat de camisa, sobretot en política, quan simplement li ha passat que, al llarg de la seva vida, els fets que es van produint al seu voltant li fan canviar la manera, no solament de pensar, sinó també la d’actuar. Sí, les persones podem canviar i canviem quan ens adonem que el nostre món ha deixat de ser el que ens semblava que era i davant nostre s’obren noves perspectives que ens il·lusionen i en què, a vegades, podem incidir o si més no intentar-ho. No tothom en el canvi es convertirà en un mite com el president Macià, és clar! Francesc Macià era enginyer militar, havia ascendit a tinent coronel i semblava, per tant, que tenia la vida encarrilada, però el seu desacord amb l’assalt militar a la revista Cu-cut i a la Veu de Catalunya, així com la seva oposició a la Llei de Jurisdiccions el 1906 i la presentació de la seva candidatura en el marc de Solidaritat Catalana pel districte de les Borges Blanques, li van comportar el trasllat a Santoña (Castella la Vella) i la seva conseqüent renúncia a la carrera militar. Així iniciava la seva activitat política. Sota el patrocini de la Lliga Regionalista, ocupà també un lloc en la candidatura de Solidaritat Catalana per Barcelona i va triomfar tant a les Borges Blanques com a Barcelona, tot i que renuncià a aquesta darrera. Repetiria l’èxit a les Borges Blanques el 1910, 1914, 1916, 1918, 1919, 1920 i 1923. Resumint, després d’apartar-se de la Lliga, es va acostar al republicanisme i va intentar crear una alternativa per l’esquerra a la Lliga amb gent de la petita burgesia i de la classe obrera al voltant 2

d’un programa independentista. Quan Acció Catalana que en sorgí no va acceptar la seva proposició de crear un estat català, ho deixà córrer. A partir d’aleshores, des de la revista La Tralla, es va dedicar a organitzar un moviment per agrupar el catalanisme radical, que culminaria amb la creació d’Estat Català. El 13 de setembre de 1923, però, es produïa el cop d’estat de Miguel Primo de Rivera, capità general de Catalunya, que instaurava la dictadura, i Macià amb Ventura Gassol i altres dirigents d’Estat Català es va exiliar. S’instal·laren primer a Perpinyà a mitjan octubre de 1923 i després a Bois-Colombes prop de París. A l’exili va continuar la seva activitat insurreccional de cara a l’alliberament de Catalunya. Creia que l’única possibilitat d’aconseguirho era una intervenció militar en terres de Catalunya. Per poder portar a cap el seu pla, necessitava dues coses: diners i homes. Mantenia relació amb els grups catalans d’Amèrica que estaven disposats a ajudar-lo econòmicament i llavors, el 23 d’abril de 1925. en nom del govern provisional català, avalà L’Emprèstit Pau Claris, una emissió de bons destinada a sufragar les despeses de la incursió armada que Macià preparava contra la dictadura de Primo de Rivera. Aquella emissió era de 8.750.000 pessetes, en bons de diferents quantitats que foren repartits a diversos casals d’Amèrica i, a Catalunya, a membres d’Estat Català. De fet, només es van recollir tres milions i mig. Mentrestant, decidit a trobar aliances, es relacionà amb diversos grups de la CNT, amb els irlandesos, els nacionalistes bascos i amb el Partido Comunista de España amb qui formà el Comitè Revolucionari de París que propicià el seu viatge a Moscou per demanar ajut econòmic a la Internacional Comunista, ajut que no aconseguí. Malgrat tot, va decidir tirar endavant el seu projecte comptant tan sols amb les seves pròpies forces, convençut més que mai que només una acció militar podria alliberar Catalunya. A mesura que li arribaven els diners, anava comprant armes a França i Bèlgica que dipositaven en amagatalls prop de la frontera francesa. Aconseguí reunir uns 500 voluntaris, la majoria dels quals no tenien cap experiència militar. Macià va contactar aleshores amb italians antifeixistes exiliats a França que havien pres part a la Primera Guerra Mundial, perquè fessin d’instructors. El pla consistia en l’entrada a Catalunya de dues columnes, una comandada per Martí Vilanova que, sortint de Prats de Molló, entraria pel Coll d’Ares, i l’altre, amb Josep Rovira al capdavant, sortiria de Sant Llorenç de Cerdans. Ambdues havien de trobar-se en un punt prop d’Olot on s’unirien amb els homes que s’havien reclutat a 3

Catalunya. Es dirigirien a la ciutat on atacarien les casernes de la Guàrdia Civil i dels carrabiners. No esperaven una gran resistència alhora que comptaven també que molts dels 900 reclutes destinats al Marroc, que en aquell moment eren a la ciutat, s’hi afegirien. Un cop ocupat Olot, proclamarien la República Catalana. Al mateix temps els sindicats s’havien compromès a declarar una vaga general a Barcelona que, segurament, propiciaria prou suport popular per acabar en un alçament del poble. A finals d’octubre primers de novembres de 1926, després de donar l’ordre de mobilització, els “soldats” es van anar concentrant prop de la frontera francesa. Francesc Macià s’havia instal·lat a la vil·la Denise prop de Prats de Molló. Tot estava a punt, doncs, per iniciar la incursió armada a Catalunya que Macià havia preparat i organitzat personalment. Tot plegat, però, se’n va anar en orris. Entre els italians, hi havia el coronel Ricciotto Garibaldi, nét de Giuseppe Garibaldi (el mític heroi de la unificació italiana), que era un agent secret del govern de Mussolini i que va denunciar la conjuració a la policia francesa. El 4 de novembre la policia detenia a Estagell els grups que venien de París i de Tolosa, els que eren a Perpinyà així com Francesc Macià, Ventura Gassol i altres. En total els detinguts foren més d’un centenar, entre els quals 18 eren italians. Els simples soldats foren expulsats de França. 42 persones foren empresonades de les quals 20 foren alliberades més tard. Els caps foren traslladats a la presó de La Santé a París i foren processats i jutjats al Tribunal Civil del Sena. El Procés dels conjurats catalans, com se l’anomenà, començava el 27 de gener de 1927 i va durar tres dies. Molts intel·lectuals francesos lloaren els joves rebels i diversos advocats es van oferir a defensar-los desinteressadament. El prestigiós advocat Henri Torrès es va encarregar de la defensa de Macià, que s’havia declarat únic culpable. Les condemnes es reduïren a multes i expulsió. Macià mateix fou condemnat a una multa de 200 francs i dos mesos de presó, que ja havia complert, i a la posterior expulsió de França. Si la intervenció militar, coneguda com els Fets de Prats de Molló, fou un fracàs en si, el procés tingué un gran ressò arreu i va donar a conèixer a tot Europa el problema català i Macià, que es convertia en un símbol per al poble català Tot un brillant acte de propaganda que no havia previst, sens dubte, Francesc Macià! MATILDE MARCÉ Fonts: Enciclopèdia Catalana Foto coberta: President Macià

CONVERSES

Respon: Amparo López Rubio Nascuda a: Barcelona Edat: 77 anys Estat: viuda Fills: dos

Els que habitualment llegiu el “Xipreret” haureu trobat en alguna ocasió el nom d’Amparo López en l’apartat de col·laboradors. Les seves aportacions són sempre narracions curtes molt agradables de llegir. Aquest mes hem conversat amb ella per conèixer millor la seva persona, força interessant. Com recordes la teva primera escola i les vivències de la teva infantesa? Als quatre anys em van portar a una escola de religioses amb qui no em vaig entendre mai. Jugava al carrer i m'enfilava pels arbres del gran jardí que teníem als darreres de la vivenda junt amb tres veïns, i com que no hi havia separacions, el terreny era grandiós per a jugarhi. S'aprofitava per tenir-hi gàbies amb aviram i nosaltres les teníem de conills amb els quals la mare feia la paella del diumenge i amb un tortellet de nata arrodoníem la festa. Tenies dotze anys quan vares contraure el virus de la poliomielitis. Devia ser molt dur per a una adolescent. Ens en vols parlar? Sí, per a mi va començar una nova vida. Ningú no sabia pas què fer i se'n sortien aconsellant draps calents, vitamines i corrents. Quan vaig poder, vaig acabar el Comerç, que havia començat a les monges, per guanyar-me la vida com a oficinista. Eren temps difícils per a les noies que volien treballar i jo, a sobre, coixa. A la fi vaig trobar feina! 5

Com veus la societat d'aquell temps envers les malalties físiques? La societat no estava preparada per acceptar les diferències i la majoria de gent amb problemes restaven a casa amagats per no figurar com castigats per Déu, a causa de qui sap quin mal comportament, tal com li varen dir les monges a la mare, al comunicar-los la malaltia que havia contret i que em feia deixar el col·legi. A casa em vaig sentir molt estimada i mai es van avergonyir de mi, ans el contrari, celebraven el fet que era una noia alegre i amb ganes per anar a aprendre anglès o amb amigues al cine o alguna excursioneta senzilla que muntaven a la UEC on tenia una bona amiga. Dins la teva relació d'amistats, vares trobar alguna persona especial? Vaig trobar xicot als vint-i-dos anys i, molt enamorats, ens vam casar amb prou problemes. Jo, que com gosava tenir parella "normal" i ell per casar-se amb una noia "esguerrada", com deien abans. Després de casada vaig seguir treballant i al cap de l'any ens naixia el Jesús. Així que em vaig quedar a casa per tenir cura del meu fill, ja que, llavors, no hi havia ajudes ni guarderies. Va arribar el Toni per arrodonir la parelleta, encara que repetits, però tothom feliç amb els dos nens. Però... ens van vendre el pis i vaig reprendre la feina fora de casa per ajudar a pagar-lo. Eren els anys setanta i amb exàmens i oposicions vaig anar trobant bones empreses sempre per millorar sou i horaris. La Generalli d'Assegurances, el C.C.S., la Química Cros, fins acabar en una oficina de "La Caixa". També havia seguit estudiant, primer el Graduat Escolar, després el curs per a majors de 25 anys i més tard Geografia i Història. La jubilació va portar canvis a la teva vida? Sí, la polio no perdona i em va passar factura de l'esforç que fins aleshores m'havia costat el portar un ritme de vida semblant al de tothom. No pas en sí el jubilar-me, sinó ja en els últims anys en actiu amb vertígens, dolors i inseguretat al caminar que em va fer passar del bastonet als dos bastons i ni així. Va ser com una baixada als inferns, com viure amb pròpia carn els escrits de Dante. Cada cop pitjor fins a arribar a la cadira de rodes, que, ves per on, em permet prou llibertat i salut per ser feliç de debò un cop passats o assimilats els mals que em van aclaparar.

Sabem que t'agrada molt viatjar, parla'ns-en una mica. Els últims anys dels setanta vaig començar a fer el turista per Europa: França, Itàlia, Àustria, Suïssa i més tard el Marroc i Mèxic. Com que el Toni vivia a Berlín, hi viatjava sovint sola i em vaig animar a anar al Japó, total uns quants quilòmetres més i ho vaig aconseguir el 2006. Per celebrar els 70 anys vaig anar amb la família a visitar amb vaixell els fiords noruecs, aquí ja amb cadira de rodes alternant amb els bastons. L'últim amb cara i ulls, a la Ruta de la Seda al Uzbequistà, ja tot amb cadira, però on vaig trobar gent encantadora que m’ajudava a veure la bellesa de Marasses, fortaleses, mesquites, mercats... Són mestres artesans en pintura, fusta, metalls, trencadís, sedes, ceràmiques i arquitectura, avui dia actius en la restauració. Teníem una camioneta llogada amb xofer i guia amb què vam creuar el desert salí de Kyzyl-Kum on existeix una raça de cavalls autòctona i encara hi ha nòmades vivint en tendes com les del Gengís Kan. Tallo, perquè m’accelero amb els viatges, però no em vull morir sense haver vist les Aurores Boreals. Ja us tindré informats. Veiem que ets molt agosarada i valenta. De tots aquests viatges, n'hi ha algun que t'hagi captivat de manera especial? El que vaig fer al Japó. Per mitjà d’una amiga japonesa en un blog d’Internet un grup d’estudiants de castellà volien conèixer-me i practicar. Cada migdia en venia un de diferent a buscar-me a l’hotel i anàvem a veure el torneig de “Sûmo” (una debilitat que tinc després d’entendre’l) i en acabat a voltar-la i a sopar. Vaig anar amb els dos bastons però a tots els edificis públics hi havia cadires de rodes a disposició, en vaig fer ús. Van ser quatre setmanes meravelloses visitant temples, mercats (el del peix, fora de mida), el Fuji amb els llacs que l’envolten, el Teatre antic, museus, jardins (vaig coincidir amb la festa Sakura dels cirerers en flor) i tota mena de restaurants i menges per mi desconegudes. Com que entre ells no es coneixien, només per Internet, ens vam ajuntar en un sopar final per veure’ns les cares. Alguns han visitat Barcelona i hem pogut seguir l’amistat. Inesborrable!. A part de viatjar, tens altres aficions? No sé què posar primer si la lectura o la música. He perdut moltes hores de son per acabar una bona novel·la, però la música em toca el sentiment i penetra dins l’ànima. A Barcelona les principals sales d’espectacles estan adaptades, i jo en gaudeixo.

Ets sòcia de l'Ateneu, com el vas conèixer i què en penses? A l'Ateneu, a l'Hospitalet i al Xipreret, hi he anat del bracet de la Dolors Nat i de la Carme Jorba, les fades madrines que m'han acompanyat, però de la resta, no puc sinó agrair la bona acollida, tant a la Seu com al dinar del Dia del Soci. Tothom m'ha rebut amb afecte i consideració. Tant de bo fos així a tot arreu! Sovint assisteixes als nostres actes. N'hi ha algun que t'interessi en especial? Sí, l'Ateneu m'ha proporcionat bons moments de la mà de la poesia. A més de presentar llibres, reciten de forma magistral. L’últim amb versos d’Àngel Guimerà, molt sensitiu i entenedor per sobre del difícil vocabulari de l'autor. Per acabar tens alguna altra opinió personal que ens vulguis transmetre? Ja em perdonareu que acabi amb el que d'ençà que vaig amb cadira de rodes és per ara la meva lluita constant. Aconseguir que tothom vegi la gent que anem amb cadira com a persones i ens respecti. Tenim com tothom: caràcters, manies, gustos, expressions ben diferents, però unes necessitats especials que ens permeten viure millor. Ulleres, plantilles, audiòfons o cadires ajuden i no desmereixen qui els porta. Confio plenament que dia a dia s'ampliarà la visió sobre el que és l'ésser humà i l'esperit que l'aguanta perquè a la fi és aquest qui juga les cartes del nostre físic, família, circumstàncies i país on hem nascut i ens hem trobat sense prendre-hi part ni haver-ho escollit. L'esperit, l'ànima, el ser superior, com ho vulgueu dir, és el més important i el que ens fa homes i dones i no val a badar amb l'embolcall.

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS L’ATENEU PARTICIPA EN L’OFRENA AL MONUMENT A COMPANYS El passat 15 d’octubre, amb motiu del 75è aniversari de l’afusellament del President Companys a mans del franquisme, el nostre Ateneu va ser una de les comptades entitats de l’Hospitalet que va participar en l’ofrena floral que es va fer al monument que porta el nom de Lluís Companys, al barri centre. L’acte que es va dur a terme va tenir una curta durada, va ser discret, poc concorregut, i va consistir en la lectura d’un breu recordatori biogràfic del president màrtir, per tot seguit procedir a l’ofrena floral per part de cadascun dels grups presents. Al final, els assistents van entonar Els Segadors. Val a dir que, es va comptar amb l’assistència de l’alcaldessa de la ciutat, així com dels representats de la majoria dels partits polítics amb presència municipal. ATENEU

****************************

Com en anys anteriors hi vàrem fer acte de presència, aquesta vegada l'Aina i jo M. Rosa. Quan ens va tocar el nostre torn, recitàrem unes poesies patriòtiques que els assistents escoltaren molt atenta-ment. GRÀCIES. M. ROSA IBÀÑEZ

EXPOSICIÓ DE PINTURAS DEL SENYOR XAVIER GARCIA

l dilluns dia 5 d’octubre vàrem inaugurar la 2a exposició de la nova temporada que romandrà oberta fins al dia 9. Per absència de la nostra presidenta Matilde Marcé, vaig ser jo mateix qui va presidir l’acte d’inauguració. Les meves primeres paraules van ser per excusar la seva absència per malaltia i desitjar-li que es recuperés ben aviat. Després d’agrair la presència dels assistents, vaig presentar l’artista de la nostra ciutat, i soci de l’Ateneu, Xavier Garcia. Vaig dir que sense ser una exposició extensa era una exposició molt digna, podíem admirar una quinzena d’olis de mig format, prou material per poder ressaltar amb molta dignitat la riquesa dels colors de la seva paleta, el domini dels blaus mediterranis, ben empastats. La densitat de la seva pinzellada indicava diferents coses: l’amor per la pintura a l’oli i que hi havia darrere seu un bon guiatge. Unit a l'harmonització dels colors en què els blaus mariners dominaven, podíem veure altres motius de terra endins de molta qualitat. Vaig felicitar l’artista i li vaig cedir la paraula. Xavier García va fer esment de la seva trajectòria artística dient que feia pocs anys que s'havia jubilat i aleshores es dedicà de ple al que li agradava, pintar quadres, sent les marines la seva passió. Encara que es definí com a autodidacta, va fer menció del seus diferents mestres i companys; en aquesta ocasió, alguns eren assistents a l’acte, en total es varen reunir un grup de diversos artistes que van donar molt caliu a la reunió i que feren molt elogi de l’obra exposada. Acabà l’acte amb una foto grupal de tots els artistes presents al voltant d’un saborós pica-pica amb cava. El proper dia 5 de novembre inaugurarem una altra exposició, aquesta serà feta pel senyor Plàcid María, artista pintor i consoci nostre. La podreu veure fins al dia 19. Us hi esperem. EMILI BONA

VISITA AL CASTELL DE SANTA FLORENTINA

l dissabte 10 d’octubre, un grup de vint-i-dos socis de l’entitat es dirigiren cap a Canet de Mar, al Maresme, amb el propòsit de fer una visita al castell de Santa Florentina. Aquest castell es troba a la part alta de la vall de Canet, enmig de boscos, edificat sobre l’antiga fortificació romana. Documentat des del segle XI, l’antic “domus” de Canet ha estat propietat de diverses famílies al llarg dels segles, fins que a la fi del XVI va passar a mans dels Montaner. Entre 1900-1910, per encàrrec de Ramon de Montaner i Vila, fou ampliat i reformat per l’arquitecte modernista Lluis Domènech i Montaner que li va donar un aire de castell medieval, Té altes torres emmerletades, un gran pati tancat, amplis salons senyorials i una capella amb cripta. Del primitiu edifici romànic en resta una estança amb una torre rectangular. Al pati es pot contemplar una galeria gòtica traslladada des del monestir del Tallat (Vallbona de les Monges). El castell alberga una interessant col·lecció d’obres d’artistes catalans de principis del segle XX i un quadre de P. A. Béjar, on es pot veure la llegenda de Guifré el Pilós. Un cop acabada aquesta bonica visita, van fer tots plegats un bon dinar per tal de recuperar forces i tornar cap a l’Hospitalet. ATENEU

Excursió “Coneguem Catalunya” número 329 a Vallbona de les Monges Dissabte 17 d’octubre de 2015

om cada mes, els excursionistes de l’Ateneu varen pujar a l’autocar a les 8 del matí per iniciar la sortida programada. Després de parar per esmorzar a Montblanc, continuaren el viatge fins a arribar a Vallbona de les Monges, per fer la visita al monestir de Santa Maria., un espai únic on el pas de les hores es comparteix amb la comunitat religiosa femenina. Amb vuitcents anys de presència monàstica, és el tresor més desconegut i sorprenent de la Ruta del Cister. Les primeres notícies del monestir daten del 1153, però no fou fins a l'any 1176 quan s’integrà plenament a l’orde del Cister. Es tracta de l’únic monestir femení de la ruta i l’únic que ha conservat ininterrompudament la comunitat durant més de 850 anys, llevat, és clar, dels temps de guerra. El de Vallbona és un monestir preciós. De dimensions reduïdes i dotat d’una bellesa singular, és l’exponent més clar de la importància de la dona en l’època medieval. Dins la seva història trobem un abaciologi ple de filles de la noblesa catalana. Del monestir, en destaquem els dos cimboris gòtics, el més gran dels quals reposa tot

el pes sobre la nau de l’església. Un dels trets més importants del monestir és que podem fer-hi estada mercès a la seva cuidada hostatgeria. Va ser declarat monument historicoartístic l'any 1931. L'església constitueix un clar exemple de transició romànicogòtica. La planta de creu llatina consta d'una sola nau i de tres absis rectangulars amb ornamentació escultòrica. Cada una de les galeries del claustre és d'un estil diferent: àrab, romànic i gòtic. La sala capitular (segle XIV) acull una imatge de Nostra Senyora de la Misericòrdia (segle XV). Un cop acabada la interessant visita es dirigiren cap al bonic poble de Vimbodí per degustar un saborós menú. La propera excursió serà el 21de novembre, al Solsonès per fer una visita al santuari del Miracle, us hi podeu apuntar el dia 10. I el dissabte 12 de desembre veurem la casa Canals de Tarragona i es dinarà a Prades. Inscripcions el dia 1 de desembre. ATENEU

COL·LABORACIONS LA POR; PARLEM-NE

e vegades de les situacions que no ens agraden no volem ni parlar-ne, quan en posar-les en veu alta ja perden una bona part de la seva malignitat. És semblant al que va passar quan vàrem disposar de la llum elèctrica, va fer desaparèixer tots els fantasmes i bona part de les pors. Aquelles pors eren degudes a la foscor on vivien esperits i desconeixements, però avui en dia segueixen les pors, unes per topar amb canvis imprevistos als quals no sabem adaptar-nos, i d’altres perquè rebem informacions, la major part manipulades, en què es presenten els fets esbiaixats segons l’interès de qui els posa en circulació. Abans era l’Església qui, amb la por a l’infern i als inconvenients de no seguir els seus manaments, ens dominava, i ara són els estats a qui convé tenir la gent sota les seves ordres i en nom d’una seguretat, que es veu que no poden assegurar, van retallant cada vegada més les llibertats de les persones.

Aquesta emoció tan forta que és la por, quan ens domina, pot fernos del tot infeliços. I aquest sentiment que en l’antigor, quan ens defensàvem de les bèsties ferotges, ens podia salvar la vida, avui ens l’amarga i ens esclavitza i pot arribar a anorrear-nos totalment. 14

La meva mare, parlant de la por, m’explicava que durant la guerra, anant al refugi del Metro de Gal·la Placídia (vivien al carrer de Neptú), va quedar garratibada sense poder moure’s de lloc, i ni tota la força del meu pare va aconseguir que fes un pas. Van passar tot el bombardeig a peu dret junt amb el meu germà de quatre anys perquè el meu pare no va voler marxar i posar-se a cobert deixant-la sola. D’una força tan gran val la pena tenir-ne cura, dominar-la i cultivar la serenor. Potser l’Església podria haver inclòs la por a la llista dels pecats capitals que més que pecats són emocions i forces de l'home que cal tenir sota control. Són tants els canvis que hem experimentat en pocs anys que no és estrany que tinguem por. La parella, la feina, l’habitatge, que abans eren per a tota la vida, ara no ho són, i ens hem adonat que no hi ha res de perdurable. Es viu el dia a dia, d'altra banda molt més realista ja que l’important és com vivim l'avui i no els plans futurs que la mort, que desconeixem quan serà, fa quimèrics. El món s’ha fet petit i s’acaba vivint protegits dintre de casa nostra, el nostre país i els nostres costums. Els atemptats que no saps on i quan seran. La grip vola de la Xina a Europa, de l’Àfrica al Pol Nord. L’avaria d'un reactor nuclear contamina molts països. La indústria canvia el clima del Planeta i les aigües brutes acaben amb multitud d’espècies animals. La tala d’arbres per al profit d’unes nacions crea desforestació i destructores allaus de fang. Això és el que hi ha i, un cop acceptat, l'únic camí es treure’ns la por de sobre, plantar cara als esdeveniments i aprofitar tots els avantatges. Hi ha molta gent que ajuda sense esperar res a canvi, es viatja per tot el món, la joventut coneix altres cultures i es tenen més coneixements tècnics per millorar la vida i la salut. I Internet que uneix al “Món Mundial” i permet la consciència de l'Espècie Humana per sobre de governs i manaires sense consciència. És un temps de canvis i un cop acceptat, permet créixer i assaborir amb profunditat els moments de germanor i lluita. No hi ha ningú que sigui feliç tenint por. AMPARO LÓPEZ RUBIO

EL FORAT

iuen que cap allà els anys quaranta-cinquanta, més o menys, l'Albert amb els seus vint anys, se'n va anar a Alemanya a treballar. Era una època que molta joventut hi anava ja que, pel que deien, allà es lligaven els gossos amb llonganisses. Cert que aquí tampoc no hi havia feina i fins i tot penso que ni gossos. Aquests xicots que marxaven tornaven de tant en tant, per les festes assenyalades, per veure la família i potser per melangia, no ho sé. El cas és que explicaven vertaderes fantasies: els diners, els guanyaven a cabassos; feien amistats (no amb alemanys) amb gent que com ells havien fugit de casa i havien fet cap en aquella terra; que feien vida social a base de "pandereta i flamenco", que és el que des d'aquí se'ls feia arribar perquè no se sentissin sols, treure'ls l'enyor i demostrar-los que "Espanya" es recordava dels seus fills escampats pel món. Bé, vull continuar la història amb l'Albert. Quan aquest xicot venia per vacances, engegava quatre paraules en alemany, ensenyava el rellotge de polsera i la gavardina a l'estil Humprey Bogart, i feia dringar les quatre peles que duia a la butxaca... Nois, allò era per enlluernar qualsevol. L'última vegada que va venir va dir: "Em quedo, ja he fet prou diners. Muntaré un petit negoci." La seva família no se'n sabia avenir! L'Albert a casa, ric i empresari! Allò era com un conte de fades. El negoci consistí en la compra d'un camió. Volia dedicar-se a comprar i vendre coses, però, segons deia, coses poc corrents, coses més aviat estranyes, que per la seva raresa cridessin l'atenció de la gent, futura clientela seva. I així fou com, un cop installat i propietari del camió, va enfilar la carretera, res d'autopistes encara, en busca d'aquella cosa estranya que pogués revendre. Tot d'una va veure un camp amb un gran forat al mig i es va dir: "Quin forat més bonic! Això a l'estranger m'ho prendrien de les mans, ho podria subhastar i en trauria molts diners". Així doncs, es posà en contacte amb el propietari del forat, un pagès d'aquells que també la sabien llarga. No l'hi volia vendre. Però després d'un estira-i-arronsa o el que és igual un bon regateig, el forat ja era seu. Es sentia feliç per aquella adquisició. Amb l'ajut d'uns quants homes carregaren el forat al camió. Era preciós, rodonet, ni gran ni petit, la mida justa i prou fondo per cridar l'atenció de gent entesa en qüestions d'art...

Tornà a la carretera i, pel mirall retrovisor del camió, anava mirant aquella meravella que acabava de comprar. I a si mateix es deia: "Que n'és de bonic"! De sobte, tornà a mirar i oh! sorpresa!, el forat no hi era, l'havia perdut, havia caigut del camió i el veié allà lluny al bell mig de la carretera. "Mare meva, es va dir, he d'anar a buscar-lo i tornar-lo a carregar de la manera que sigui. Tant que m'ha costat, quina desgràcia!" Va posar la marxa enrere, premé l'accelerador i a poc a poc va anar acostant-se al forat, però amb tanta mala sort que ell i camió hi van caure dins. L'Albert va tenir sort, va poder sortir-ne, però el camió encara hi deu ser i el forat també. Si d'aquí a uns anys o segles es fan excavacions per allà on ara hi ha l'autopista A-7, potser algú trobarà el forat i diran que es tracta d'una peça surrealista del segle... AMPARO PUJADAS

BIBLIOTECA

RECOMANACIÓ D’AQUEST MES

RECORD DE LES INUNDACIONS DE L’ANY 1940

quest any es compleix el 75è aniversari de les devastadores inundacions de l’octubre de 1940, que van afectar tràgicament la Catalunya Nord i el nord-est de la Catalunya Sud. De segur que no hauria recordat aquest aniversari, si no n’haguessin parlat a TV3. Aquelles inundacions formen part del meu passat. Feia temps que no hi pensava, però, ves quina casualitat, una senzilla llibreta que vaig trobar aquest estiu arreglant papers antics em va recordar aquell vespre d’octubre a Perpinyà: després de sopar jo feia els deures, als textos que feien referència a diferents estils del mobiliari a través dels segles, hi afegia il·lustracions que havia retallat de revistes o hi feia dibuixos en aquella llibreta, quan ja sabíem que la Tet, el riu que travessa Perpinyà, baixava molt ple. L’episodi de pluges torrencials, que van caure a l’Alt Vallespir i al vessant sud del Canigó, va durar cinc dies del 15 al 20 d’octubre. Es van registrar fins a 840 mm de pluja per metre quadrat en 24 hores, rècord a Europa. Els rius Aglí, Tet i Tec a la Catalunya Nord van provocar una inundació que es va emportar 43 ponts i va provocar la mort de 50 persones. Més devastador encara foren els desbordaments del Ter i del Fluvià: 350 persones van morir a casa nostra, els danys materials van ser incalculables i les seves seqüeles es van fer sentir durant força temps: diverses fàbriques van ser destruïdes i més de 2.000 treballadors van quedar a l’atur. Aquestes només són algunes dades que donen una visió objectiva d’aquella catàstrofe. Altra cosa és el record personal que en puguin tenir aquells que la van patir. En puc parlar personalment, sempre, és clar, des del punt de vista d’aquella nena de dotze anys que era jo el 1940 i que, per tant, no va entendre en profunditat la magnitud de la tragèdia. En aquella època vivíem a Perpinyà on acabàvem d’arribar a primers d’octubre des del petit poble de Beautiran prop de Bordeus. Encara no havíem acabat de desfer l’equipatge i dos baüls esperaven

el seu torn a la “cave” (soterrani) de les mademoiselles Pic que ens havien tornat a llogar el pis que ocupàvem abans. Recordo molt bé que plovia i el meu germà i jo acabàvem de berenar mentre els pares escoltaven la ràdio que desgranava notícies alarmants: continuava plovent torrencialment a les muntanyes, el nivell dels rius pujava per moments i es temia inundacions importants. No sé per què els pares van decidir d’anar a veure com baixava la Tet, segurament per curiositat, recordant les sortides de mare del Llobregat, que, per cert, també va inundar la Marina. Ja ens teniu amb impermeable i botes d’aigua cap al pont que duia, per a nosaltres la canalla, a la ruta de Bonpàs on teníem uns amics amb casa i eixida a costat del riu. Ja s’havia anat fent fosc i continuava plovisquejant. Recolzats a la barana del pont, miràvem embadalits aquell riu, que sovint portava tan poca aigua i aleshores passava rebent sota del pont, amb onades com la mar, transportant tota mena d’objectes, branques i canyes, que aquelles aigües desfermades d’un color indefinit s’emportaven cap a mar. Tot un espectacle per a nosaltres, però els pares, suposo que pressentint el que podria passar si les aigües continuaven pujant, van tocar retirada. De retorn a casa, vam passar per la riba de la Basse, aquell aprenent de riu canalitzat entre parets força altes que aleshores ja havia envaït els parterres amb gespa i flors que l’adornaven. Quan vam arribar a casa, les mademoiselles Pic ens esperaven per saber com estava la situació. El pare els va dir que la Tet desbordaria de segur i que la Basse anava també molt plena. Elles, però, van assegurar que no hi havia cap perill, que la Tet sí que a vegades sortia de mare, però que la Basse no desbordaria, no havia passat mai! I ho asseguraven ben convençudes! Per descomptat que no en recordava la data exacta, però l’he trobada a Internet: fou la nit del 17 al 18 d’octubre que Perpinyà s’inundà. A la ràdio continuaven alertant de possibles i greu inundacions perquè seguia plovent a bots i barrals a les muntanyes i el cabal dels rius augmentava cada minut que passava. Finalment vam anar a dormir. L’endemà, quan ens vam llevar per anar a l’escola,

vam descobrir que al jardí hi havia dos pams d’aigua: era impossible sortir de casa, les aigües de la Tet i de la Basse s’havien ajuntat al mig de Perpinyà! Sí, la Basse havia saltat els murs protectors, una entremaliadura d’aquell riuet sempre tranquil! que va arribar a un cabal superior deu vegades al del Sena a París! Mentrestant el pare estava rescatant els conills que les nostres propietàries criaven en gàbies en un costat de la casa així com les gallines que s’havien refugiat als barrots d’aquell minúscul galliner. Xops i tremolant, el pare els anava posant a aixopluc en una habitació buida on els vam eixugar pèls i plomes amb draps vells. La feina, però, no s’havia acabat: un cop les aigües es van retirar del tot, es va haver de netejar del llot el jardí i el soterrani. Buidàrem els baüls i la mare va rentar tota la roba que hi havia dins mullada i tacada de fang, i vam posar els llibres al sol, quan en va fer, per assecar-los, alguns guarden les seqüeles d’aquella aigua amb les tapes arrugades i els fulls tacats, d’altres no es van recuperar de la mullena. Quan vaig anar al col·legi, algunes nenes que vivien en pobles propers a Perpinyà encara no havien pogut venir. Les carreteres eren intransitables, a tot arreu muntanyes de runes, d’arbres arrencats, de tota mena de detritus, etc. que s’amuntegaven coberts de llot... Diuen que l’aigua no té aturador, aquelles inundacions de 1940. conegudes com l’aigat, són, com moltes altres, la tràgica confirmació d’aquesta dita. MATILDE MARCÉ

Foto 1: Maison Berdaguer (Arles sur Tech) Foto 2: Pont Jofre (Perpignan) Foto 3: Imatge d’Olot

SERVIDORS DEL POBLE

envolguts ciutadanes i ciutadans! De ben segur que us esteu preguntant: I ara aquesta, què vol? I de quin partit ha dit que era candidata? Feu bé de preguntar-vos-ho, però abans de contestar, deixeu que us manifesti el meu agraïment per la vostra presència. És cert que sóc nova en aquests afers, però tinc experiència a escoltar la gent que m'envolta i també m'he fet un fart d'escoltar mítings, i sabeu què us dic? Doncs que mai no n'he tret l'aigua clara, perquè quasi tots només miren d'abatre el contrari a base d'insults i despropòsits, però, per més que he estat atenta, no he sentit cap projecte engrescador i viable que donés bo d'apuntar-s'hi. Decebuda, m'he dit, fan el mateix de sempre: vèncer el rival o el qui els pot fer més ombra, amb cops baixos i sense oferir alternatives creïbles. És més, quan estan al poder, s'aferren a l'escó i s'obliden de les promeses. Bé, m'he dit, ara hi ha partits nous, que de ben segur aportaran aire fresc, creativitat... Oh decepció! Fan servir les mateixes estratègies caduques i tronades i, sovint, calcades les dretes i les esquerres. Però què és això? I ja no diguem quan aterren, des del melic de la península, els poders fàctics d'alguns partits. Aleshores poden pujar el to, ser més contundents, però no milloren el contingut, perquè, com els gats, només saben dir "meu", "meu", tant si van en grup com en solitari. És per aquest motiu que he pres la decisió de posar-me al capdavant del partit "Servidors del poble", perquè això és el que vull ser: una servidora del poble. Si durant el meu discurs, dic inconveniències o caic en la rutina de les frases fetes i dels disbarats miserables, xiuleu-me sense contemplacions. Voluntàriament he vingut i us dec un respecte, per tant no permeteu que, per descuit o enardida davant d'un públic expectant, us tracti con gent incapaç de raonar per ella mateixa. Aquest és el meu primer propòsit: jo no us he d'obrir els ulls a res, vosaltres teniu ulls, orelles, però sobretot teniu criteri propi, sou capaços de treure les vostres pròpies conclusions davant els esdeveniments, les circumstàncies i les limitacions que la vida ens porta. Exigiu-me, més aviat, que us exposi les meves propostes (viables, això sí!), per tal de millorar tot allò que no funciona, per obrir expectatives noves per a tothom. I sobretot, parleu vosaltres, el poble, el qui patiu el dia a dia; parleu de com voleu que funcionem els qui estem al capdavant del país, propostes raonables per poder tirar endavant tothom en aquests temps difícils. Ajudeu-nos perquè, finalment, puguem demostrar al món que ja som majors d'edat i ben capaços de sortir-nos-en per nosaltres mateixos, els qui venim del nord o del sud, de trencar cadenes que no ens deixen actuar, ni prendre decisions, ni iniciatives que ens impulsin cap a un futur millor. Endavant Catalunya! M. DEL CARME RIERA

PULMONS URBANS i CA N’ARÚS

vui dia, amb l’eclosió de l’aviació i la febre de conèixer món que s’ha apoderat dels humans, som molts els que viatgem a ciutats i països llunyans, amb la finalitat de descobrir altres llocs, però sobretot altres temps. Hi ha un gran interès per conèixer períodes històrics irrecuperables i cultures desaparegudes. Alguns exemples en són: les piràmides egípcies, l’Acròpolis grega, l’Alhambra de Granada, el Coliseu romà, les construccions inques, i molts altres més. Tanmateix, l’alternativa de visitar, sense mirar el passat, ciutats com Nova York, París, Berlín, Londres, Amsterdam, Venècia, etc., també té el seu reclam i atractiu. La majoria de nosaltres, quan ens trobem en qualsevol dels destins abans esmentats, arriba un moment que quedem tips de veure ruïnes, museus, catedrals, castells, esglésies, places, i altres llocs singulars, i cerquem un parc o un jardí per refugiar-nos a descansar i refer forces. El Central Park novaiorquès, el Hyde Park londinenc, i innombrables més, són paradigmes de pulmons urbans. I són —des del més petit al més gran— els elements urbanístics que fan que les ciutats siguin més dignes i habitables. Al cap i a la fi, estan pensats com a espais d’oci i relax per als ciutadans i els forasters. Bé, deixem de voltar pel món i aterrem a casa nostra. L’Hospitalet no és pas una ciutat turística. Amb tot, acull un bon nombre d’esdeveniments internacionals en el recintes de la Fira i és la segona població de Catalunya en nombre d’habitants. Per aquests dos motius li convé, i molt, disposar de pulmons urbans o verds en el seu terme municipal. I els té. Can Buxeres, l’Ecològic de Bellvitge, les Planes, la Torrassa, Can Rigal, en són els més representatius. Però cal preguntar-se si, en ple segle XXI, són suficients des d’un punt de vista urbanístic i ecològic. El parc de Can Buxeres, que està situat al barri del Centre, és un espai molt digne per passejar-hi, fer-hi exercici —running—, o seure en un dels seus bancs a fer-la petar, llegir o, simplement, badar. És un indret altament recomanable per deixar-s’hi caure de tant en tant, ja que pocs més en trobarem al barri aïllats del tràfec mundà. En aquest sentit, n’hi ha de més reduïts i menys coneguts, que paga la pena conèixer. Un d’ells és la masia de ca n’Arús, una petita perla arquitectònica, que es troba situada, també al barri del Centre, a la confluència entre la rambla Marina i l’avinguda del Carrilet. Va ser construïda el 1851 per Jaume Arús i Cuixart, antic alcalde de l’Hospitalet, enmig d’un entorn, llavors, dominat per les cases baixes i 22

pels camps de conreu. Anys a venir, l’arribada de la febre constructora ho capgiraria tot per sempre més. Malgrat el canvi de paisatge que es produí, els jardins que hi havia davant la masia—la façana de la qual està orientada a mar— es van conservar. La família en tingué cura fins als anys vuitanta, en què la casa fou adquirida per l’Ajuntament que la reformà de manera molt encertada hi instal·là alguns serveis municipals. A hores d’ara, en una part dels jardins de ca n’Arús s’hi estan acabant de construir 63 pisos de lloguer per a joves i un casal per a la gent gran a la planta baixa. Inicialment, el projecte estava pensat per a la plaça Lluís Companys, però la pressió veïnal l’aturà i es traslladà a l’altre costat de la Rambla. La plasmació definitiva d’aquesta obra social ha estat possible per l’acord establert entre el Departament d’Obres Públiques de la Generalitat i l’Ajuntament de l’Hospitalet. Val a dir que és una iniciativa lloable, sobretot l’opció del casal d’avis, que havia estat llargament reivindicada pels veïns. De totes maneres, vista la necessitat de pulmons verds que té l’Hospitalet, sap greu que la construcció dels pisos i del casal s’hagi hagut de fer en una part dels petits jardins de ca n’Arús —que ara queden gairebé ofegats— i no es trobés un altre lloc més adient. PERE JUHÉ I ORIOL

POESIA TRAGÈDIA D’UNA ROSA En el jardí hi ha una rosa que s’embrinca en el tany dret; en el jardí hi ha una rosa, una rosa hi ha només. Papallones li fan ronda; les abelles, rondineig; i passa dient-li coses d’altres jardins el ventet. Al jardí, la trista rosa, d’altres roses no sap res i en l’altària de sa angúnia ha posat tot embelés. De ruixim la nit passada li han quallat uns cristalets i ara al cor sent les ferides sent les ferides només. Relluïx com pedres fines, relluïx com or i argent. ...Ningú no sabrà que és morta portant al cor un turment. Maria Ibars i Ibars (Del recull Poemes de Penyamar)

l poema pertany al grup poc nombrós de poemes intimistes de l’autora, per tal com el motiu predominant en la seva obra poètica –no gaire extensa, d’altra banda- és la natura entesa com a refugi i companyia. En aquesta ocasió, si bé el text s’organitza al voltant del motiu força usat pels poetes, no cal dir, d’una “rosa”, aporta, tanmateix, l’originalitat de representar la pròpia persona de la poetessa, amb la seva soledat (“d’altres roses no sap res”) i els seus neguits més insistents (“ferides”). Les “papallones”, les “abelles” i el “ventet” són altres personificacions d’elements de la natura, que,

mitjançant la imatge del “jardí”, s’acoblen formant un conjunt al·legòric. Un altre poema intimista de la mateixa autora, “Desolació”, ens ajuda a fer-nos càrrec del sentit d’aquest “jardí” al·legòric, sobretot si sabem que la poetessa era una dona “separada” i pensem en l’època que li tocà de viure: “El teu cor és un jardí ple d’afanys i mustigat. ¿Serà cruel ton destí, esperar sempre l’amat?”

aria Ibars i Ibars (1892-1965), mestra d’escola, com es deia en el seu temps, pertany com a poeta al grup valencià del “paisatgisme sentimental”, segons l’etiqueta de Joan Fuster. En el seu cas, són la muntanya i el mar de Dénia, on va créixer i on passava les vacances d’adulta, la companyia que l’inspira gran part del seus poemes, sovint amb algun toc preciosista que recorda Rubén Dario. D’altra banda, com a narradora, són la ciutat de Dénia i el seu camp tal com eren en les primeres dècades del segle passat, els escenaris de les seves narracions. D’aquestes, destaquen les novel·les: Vides planes, ambientada majorment en el món rural, i L’últim serf, un retaule d’escenes de l’elaboració i del comerç de la pansa, animat de drames foscos amb ecos de Víctor Català. Si en la seva poesia s’observen influències de Rubén Dario, en les seves narracions trobem ecos de Víctor Català. ANTONI PRATS

PUNTES DE PAPER OPINIONS, CONVICCIONS, CREENCES (2) La certesa és un estat d’ànim exultant provocat pel descobriment d’una suposada realitat. Si es manté, allò que ens ha desvetllat aquest sentiment es converteix en convicció, o sigui, el mateix sentiment ara estable i segur; i si no perdura, ho oblidem. O bé ho conservem en la memòria només com a mera suposició o hipòtesi. * Si “certesa” i “convicció” fan referència a uns determinats estats d’ànim, “veritat” i “realitat” en són els motius. Només provisionals per a l’escèptic. * Si sent que algú al meu voltant empra sovint l’expressió “en absolut” o una altra de significació similar, m’adono que probablement em trobo davant d’algú força ingenu. I gens procliu a escoltar opinions diverses a les seues: potser les meues, per exemple. * “Sentit comú”? El de qui? Perdó: el de quin grup o col·lectiu? Em fa l’efecte, però, que quan ens referim al “sentit comú” és davant una qüestió d’interès general; perquè només llavors pot assolir alguna possibilitat de consens. Entre els d’una part o facció, és clar. * La mentida, per més que es repeteixi i s’esbombi, mai no serà “veritat”. Cert. Però fa forat i porta cua: pot condicionar la realitat fins canviar-la. I serà la certesa, sovint inqüestionable, per als indefensos davant la inèrcia del sentit comú del moment. * Jo admiro força els polítics per les responsabilitats que han d’assumir; però m’hi rebel·lo quan ofenen la intel·ligència dels ciutadans amb projectes inversemblants o amb justificacions inconsistents per a llurs errors. * La mentida més comuna és l’autoengany. Ens hi arrapem de vegades – només de vegades?- per sentir-nos còmodes i en pau. I no llanguir o desesperar. * Segons una dita popular, pensa mal i encertaràs. Tanmateix, si es vol anar per la vida amb bon humor, sembla aconsellable pensar bé. Mentre es pugui, clar. * Errare humanum est. Qui ho va dir, això? Si ens tranquil·litza quan la marrem –gairebé cada dia-, tant se val el qui i el llatí. ANTONI PRATS

OPINIÓ PER LA PORTA DEL DARRERE al pare, en pau descansi, ja fa més de quinze anys, li van Quan detectar uns pòlips, lamentablement dolents, als budells, al còlon per ser més exactes, el metge que l'atenia ens va dir, al tots els meus germans i a mi, que des d’aquell moment ens hauríem d'anar fent revisions periòdiques del colon, ja que aquell era un tema genètic i que amb el que li havien trobat al pare, els quatre fills teníem números perquè, tard o d'hora, desenvolupéssim el mateix tipus d'afecció. Quan vam preguntar quin tipus de revisió era la que calia fer, el doctor no va dubtar ni un moment: -Una endoscòpia de còlon, vulgarment anomenada colonoscòpia. L’endoscòpia és un procediment mèdic pel qual s'insereix dins el cos un tub prim amb una càmera (endoscopi) que porta un llum i que serveix per a diagnosticar o, en alguns casos, per tractar, una afecció mèdica. Amb aquest procediment, el metge pot veure l'interior del cos d'una persona a través d'una pantalla, amb imatges que, d'altra banda el metge no podria veure de cap altre manera. Durant l'endoscòpia es poden fer servir altre tipus d'eines per recollir teixits o cèl·lules. Algunes d'aquestes eines addicionals són els fòrceps flexibles per poder extreure mostres de teixits, o els fòrceps de biòpsia per extreure, també, altres tipus de mostres de teixits. Actualment, amb el làser es poden aplicar diversos tipus de teràpies i així destruir o cremar pòlips o altres teixits i cèl·lules dolentes en el mateix moment de l'endoscòpia. Una altra manera d’eliminar aquestes parts dolentes és cremant-les, si es pot, aprofitant l'endoscòpia. Tal com he dit abans, l’endoscòpia de colon també rep el nom, més habitual i popular, de colonoscòpia. A hores d'ara ja en porto unes quantes, tot i que amb els avenços mèdics i d'analítiques actuals, el que havia de ser, obligatòriament, una colonoscòpia gairebé cada any, ara, si passo les revisions periòdiques, només cal que me'n faci una cada tres o quatre anys, segons dictamini el doctor. He de confessar que una de les parts més desagradables d'aquest procediment són el preparatius previs a la prova, ja que els budells han de quedar completament nets, i això implica un procés de purgues que t'obliga a prendre tot un seguit de sobres, de gust no gaire agradable, amb molta quantitat d'aigua, aproximadament quatre litres, i que fan que gairebé et passis un munt d'estona, per no dir 27

hores, assegut a la tassa del vàter. amb les coïssors posteriors que això provoca. Afortunadament, en els últims temps, aquest procediment, l'han millorat bastant i amb dos sobres, de sabor mes agradable, i una mica menys d'aigua, o altres tipus de líquids filtrats, un pot quedar amb uns budells nets com quan va venir al món. Déu meu com avança la ciència! Fa pocs dies vaig ser víctima... bé, tampoc cal dramatitzar. Fa pocs dies em van fer una nova colonoscòpia. Cada vegada que me n’han de fer una, em pregunto el mateix: -Qui va ser la persona, metge, enginyer, inventor (o el que sigui) a qui se li va acudir això de posar un tub pel cul a una persona i veure el que hi havia allí dintre? És evident que la resposta inicial era ben senzilla! Què li passava pel cap en el moment que va tenir aquella brillant idea? Va passar una bona estona mentre paria la seva idea? Tenia ganes de riure o simplement estava de broma el dia que va tenir l’ocurrència? Pensem-hi un moment, si haguéssim d’inventar alguna cosa i sabéssiu que ho podeu fer, què inventaríieu? Què creieu que us vindria al cap? Suposo que buscaríeu alguna cosa que millorés la vida de les persones, que l'allargués o que la fes més fàcil, no ho sé. Però... creieu que per algun moment inventaríeu alguna cosa que signifiqués la violació d'una de les intimitats corporals més ben guardades (i fosques) de les persones? Jo crec que no. En fi, malgrat tot hem d'estar agraïts a aquella persona que va tenir la idea ja que, amb aquesta s'han salvat moltes vides, suposo que entre elles la meva mateixa. Quan un s'ha de fer una colonoscòpia, al principi un decideix quedar-s'ho per si mateix, coses de la intimitat, i només en fa partícip a aquelles persones més properes, el cònjuge o els fills, però no saps ben bé com ni de quina manera, al final tothom se n’acaba assabentant. En saber-ho, la majoria de la gent sent per tu, alhora, una mena de complicitat i llàstima, tot i que, a la fi, el que pensen deu ser: "millor tu que no pas jo". Els pitjors de tots, i de llarg, són els companys de feina. Aquella gent amb la qual gairebé passem tant o més temps que amb la pròpia família, i això, per bé o per mal, crea un vincle, i creiem que ens atorga unes confiances que hom no recorda haver concedit (a excepció dels caps, naturalment). Amb ells, la colonoscòpia pren un caire humorístic i alhora sexual i et converteix en víctima de les seves gràcies i conyes. Afortunadament, mal de molts... i a la fi un sap que no serà ni l'únic ni l'últim a qui facin aquesta mena de prova. -Vigila! No perdis de vista l'infermer!

-Quantes en portes ja? No vols dir que deu ser que això t'està començant a agradar. -Ves amb compte, no sigui que et canviï la veu! Quan els dius que per fer la prova t'han d'adormir, encara afegeixen: "Vigila quan et despertis, mira que l'infermer estigui ben embotonat" (No sé per què tothom pensa que en les colonoscòpies només hi ha infermers i mai infermeres). Sempre els mateixos comentaris i acudits, però que no deixen mai de fer gràcia, això sí, sempre que la maleïda prova li hagin de fer a un altre. Desconec si entre les dones es viu la mateixa situació. Espero que no, elles són més civilitzades, no? De totes maneres, un dels avantatges de tot plegat és que, més tard o més d'hora. gairebé ningú no s'escapa d'haver-se de fer una endoscòpia. És curiós que, si bé entre els companys de feina i els amics, la colonoscòpia pren aquest caire de tipus sexual, hi ha una altra prova que, tot afectant el mateix forat del cos humà i provocant també una certa hilaritat aliena, el component de l'humor és un altre completament diferent. Em refereixo a la prova per la qual el senyor (prefereixo dir-li aquí senyor) doctor, durant una revisió mèdica, controla com un té la pròstata. En aquest cas, tot plegat, pren un gir completament diferent, més aviat de tipus sàdic, pervers. Aquí el metge es presenta com una persona (sempre un home, per suposat! que si nó no té gràcia) que gaudeix del moment, i que et mira amb cara de malevolència mentre es posa els guants de goma, tot fent el màxim de soroll possible, tot plegat per a major incomoditat i malestar de la seva víctima, que espera atemorida el moment en què li diguin: -Si us plau, abaixis els pantalons i els calçotets. Per a la vostra informació, i retornant a la colonoscòpia, els resultats van ser bons. Fins a la propera. CARLES FARRÉS I PINÓS

HO SABÍEU? AQUELLES PASSEJADES PER BARCELONA

e vegades, coses que semblaven esborrades de la memòria, et venen al cap sense saber com, llavors ho revius i ho perceps tan clar, com si fos ara mateix. Això m’ha passat enguany en acostar-se la festivitat de Tot Sants, de sobte he recordat una cosa que el meu pare tenia per costum de fer en aquesta diada: El vespre abans encenia a la tauleta de nit del seu costat del llit una llàntia, una animeta viva, de flama, que surava en un got amb aigua i un dit d’oli d’oliva que cremava durant tot el dia i el següent, el de Difunts. Al darrere, repenjades a la paret, hi posava, com si fos un altaret, estampetes d’uns quants sants (Sant Antoni de Pàdua, un Sant Francesc, que ell deia que era el seu, no el d’Assís, i ja no recordo quins altres). A mi em feia una mica de por, un temor suau com de misteri, veure aquella flameta encesa en la foscor (perquè els finestrons del balcó romanien aquells dies tancats). No sé quin sentit tenia per a ell, ja que no era gens de missa. Potser, més que als sants, dedicava aquella llumeta als seus morts? Han passat molts anys d’això, fixeu-vos que el meu pare va morir el gener de 1964, però hi ha moltes coses que me’l recorden. Per exemple les llargues passejades que fèiem per Barcelona. Quan vaig ser prou gran per caminar de valent, m’agafava de la maneta i som-hi. Treballava a la fàbrica de Can Gomar, i a 2/4 de 6 de la tarda tocava el “pito” que anunciava l’hora de plegar. El sentíem des de casa i ell arribava de seguida. Aleshores es rentava, s’afaitava i es canviava de roba, es “mudava”, es posava americana, camisa i corbata, i marxàvem. La millor època era l’estiu, perquè fa bon temps i hi ha més hores de sol, però també aprofitàvem per Nadal o Setmana Santa els dies que jo tenia vacances de col·legi. Un dels meus llocs preferits era Montjuïc. Agafàvem el Carrilet per anar fins a la plaça d’Espanya i això sol ja era divertit. Les vies (com bé sabeu) no estaven soterrades com ara, només en arribar a Magòria, molt a prop del final, s’entrava al túnel, i jo m’embadalia mirant per la finestreta d’aquells vagons antics, de fusta, semblants als que veiem en els “westerns”. Sortíem al mig de la plaça i enfilàvem l’avinguda de Maria Cristina i, en arribar a l’esplanada del sortidor, el meu pare em preguntava: “Cap on vols que anem?” Vam voltar tota la muntanya: un dia era el Poble Espanyol, l’altre ens arribàvem fins a l’estadi, o també la zona de la Font del Gat. Un cop (això va ser una sortida matinal)

arribàrem fins dalt de tot, al castell; vam caminar pel Paral·lel cap a l’estació del funicular que puja fins a Miramar, i des d’allà amunt a peu. Rarament anàvem amb autobús, si havíem d’agafar el Metro, ho fèiem a l’estació de la plaça d’Espanya, un cop baixàvem del Carrilet. Quan parava a Catalunya, sortíem al carrer i ens dirigíem cap a les Ramblas, aturant-nos davant de les desaparegudes paradetes d’ocells i també contemplant les variades classes de plantes i flors de les floristes; de vegades arribàvem fins al port i si era a l’estiu fèiem el trajecte fins al “rompeolas” amb les “Golondrines”.

Si ens dirigíem cap a la catedral, tiràvem per l’avinguda del Portal de l’Àngel. Li agradava especialment passejar pel claustre. Si era per Nadal miràvem el pessebre, i cada any, en la festivitat del Corpus, em mostrava l’Ou com balla. Ens aturàvem a totes les capelletes, molt especialment a la de Santa Llúcia i la del Crist de Lepant. Moltes vegades des de aleshores, he visitat la Catedral, però sempre em sembla que hi entro de la mà del meu pare. Anar al “parque”, com en dèiem aleshores del parc de la Ciutadella i el zoo, era una gran festa, i encara més pujar al Tibidabo. Allò sí que era tota una excursió: primer el Carrilet, després el Metro fins a Catalunya, en aquella estació ens dirigíem cap als altres ferrocarrils catalans per arribar a l’avinguda del Tibidabo, un cop allà sortíem al final del carrer de Balmes i encara havíem d’agafar el mític tramvia blau fins al peu de la muntanya, aleshores el més divertit: pujar amb el funicular. Ara que ho escric, veig com n’era de complicat arribar fins dalt d’aquella muntanya perquè jo pogués gaudir una mica de les atraccions que s’hi oferien. Pensant-ho bé només el viatge (sobretot el del funicular) ja era força emocionant.

Recordo que rèiem molt a les sales dels miralls. En uns ens vèiem alts i prims i en altres baixets i grassos. Em deixava entrar al laberint a mi sola, i ell, des d’un lloc més alt, em vigilava i m’orientava si veia que no trobava el camí. Jo estava tranquil·la, ja que només alçant la mirada el veia, i corria divertida per aquells caminets enjardinats fent veure que em costava, quan no era cert, perquè hi havíem anat tants cops que el camí me’l sabia prou bé. El mes d’agost era el de les “festes majors”. Deixant de banda la de l’Hospitalet que, com sabeu, era a mitjan d’agost, se celebraven (igual com ara) primer la del barri de Gràcia i després la de Sants. Cap allà ens dirigíem per passejar pels carrers guarnits, que competien a veure quin era el més ben aconseguit. Val a dir que jo els trobava tots molt bonics, i, si hagués estat jurat, m’hauria vist en un bon compromís per saber a quin votar per al primer premi. Mirant-ho amb els meus ulls de nena era com entrar dins d’uns espais fantàstics, en els quals coves màgiques feien de porta, o bé traspassàvem un bosc tenebrós, o ens semblava endinsar-nos dins un mar blau on sirenes, caragols i cavallets de mar gegantins ens donaven la benvinguda. Però hi havia una cosa que, al mateix temps que m’agradava, em feia una miqueta de vergonya. Veureu: el meu pare em deixava pujar als cavallets, a les barques, etc., però hi havia una atracció a què no podia pujar si no era amb una persona més gran d’acompanyant, els autos de xoc. Ell no ho podia fer a causa d’una important lesió que patia a la columna vertebral, aleshores perquè jo hi anés feia una petita trampa: quan veia algun noi que li inspirava confiança, li deia: “Oi que deixes pujar a la nena?” I sense esperar cap resposta m’asseia al seu costat. Què havia de fer el pobre xicot? No sé si quan baixàvem els donava algun diner per agrair-ho, però, d’entrada, penso que tenia una miqueta de barra per endossar-me al seu costat. Podria omplir tantes pàgines recordant camins que vàrem fer plegats... Em va ensenyar la major part dels racons de Barcelona, caminant i amb transport públic, que és com es coneixen i es gaudeixen les ciutats. Quan ell ja no hi era (va morir en fer jo quinze anys), sabia anar a qualsevol indret de la ciutat. El Metro era i ha estat sempre el meu gran aliat. Aleshores era encara un embrió de la gran xarxa en què s’ha convertit amb els pas dels anys, però des d’aquella línia que començava a Santa Eulàlia i acabava a Fabra i Puig, amb l’enllaç a Catalunya amb el Gran Metro (actual línia 3) i a Espanya amb el Carrilet, gràcies al meu pare, he anat seguint la seva evolució sense cap problema. De vegades, en sortir del Metro a la plaça de Catalunya o a la plaça d’Espanya, encara em sembla notar la mà del meu pare que m’agafa la meva perquè no em perdi entre la gent. ANTÒNIA CALDÉS

HOMENATGE A ROMUALD MONREAL

stem preparant un llibre en homenatge a Romuald Monreal, que tenim previst que aparegui publicat el proper mes d’abril, per Sant Jordi. Si voleu participar-hi amb un escrit, ho podeu fer amb les bases següents: 1. Tema únic: Romuald Monreal. La vostra relació, experiències, records, anècdotes, etc., que vulgueu compartir. 2. Extensió: com a màxim 10 pàgines mida Din A4 a doble espai. 3. Feu-nos arribar l’escrit abans del dia 15 de gener de 2016 a:  



La nostra secretaria Per correu ordinari a : Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet. Carrer de Santa Anna, 1-7. 08901- L’Hospitalet de Llobregat Per correu electrònic a: ateneu@ateneulh.cat

Animeu-vos!

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Carles Farrés, M. Rosa Ibàñez, Pere Juhé, Amparo López, Matilde Marcé, Antoni Prats, Amparo Pujadas, M. del Carme Riera.

Amb la col路laboraci贸 de: