15-12 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXVI– Núm. 397 DESEMBRE 2015

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE DESEMBRE DIMECRES 9, a 2/4 de 8 del vespre, inauguració de l’exposició tradicional de pessebres i recital de poesies a càrrec de socis de l’entitat. DISSABTE 12, a les 7 del vespre, concert a càrrec del grup New Gospel. DIJOUS 17, a 2/4 de 8 del vespre, inauguració de la 66a exposició de dibuix i pintura de l’Aula Rafael Garrich, infants i adults. DIMECRES 30, a les 7 del vespre, concert de la Coral Infantil Els Matiners. Preu de l’entrada: una joguina que serà donada, posteriorment, a la Creu Roja.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE GENER DIMARTS 5, tot el dia, SS Majestats Melcior, Gaspar i Baltasar faran una visita a diverses llars d’avis de l’Hospitalet. A 2/4 de 9 del vespre. Després de la Cavalcada, a la nostra seu els Reis Mags donaran les joguines als nens els pares o familiars dels quals ho hagin sol·licitat. DIUMENGE 18, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 331, visita a Prats de Molló. Dinar a Setcases. Inscripcions el dia 7.

TALLERS CURS 2015-2016 ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Després de tres anys, el Xipreret arriba al final de les portades dedicades a la història de Catalunya. Pensem que el camí fet fins aquí és suficient —a les envistes de la proclamació de la República catalana per Francesc Macià— i, a més, és el que teníem previst recórrer quan vam començar l’aventura. De totes maneres, la portada del butlletí d’aquest mes de desembre, del que teniu ara mateix a les mans, està destinada a Pompeu Fabra. Per què?, us preguntareu. Doncs perquè hem pensat, com a cloenda, fer un petit homenatge a l’home que, amb la seva obra, va aconseguir que el franquisme —que va anorrear Catalunya, militarment, de dalt a baix— es veiés impotent per fer que el català tornès a ser la llengua “regional”, degradada i vulgar, que havia estat. Va ser el general franquista Queipo de Llano qui, durant la guerra civil, va declarar des de Ràdio Sevilla: “Cuando la guerra haya terminado, Pompeyo Fabra y sus obras irán arrastrados por las Ramblas”. L’obra del mestre feia por als feixistes i per aquest motiu l’amenaçaren durament. Tanmateix, no aconseguiren el seu objectiu. Malgrat que Fabra i la seva família, juntament amb molts altres catalans, es van veure obligats a marxar a l’exili, i el castellà s’imposà de manera obligatòria a Catalunya, la normalització de la llengua catalana perdurà. En un altre ordre de coses, volem informar-vos que la biblioteca de l’Ateneu ha rebut, recentment, una donació de petits llibres corresponents als premis Amadeu Oller de poesia. Aquests guardons, que tenen una llarga història —van néixer el 1965—, distingeixen poemaris inèdits i són concedits per la parròquia de Sant Medir, del barri de la Bordeta, de Barcelona. Si algú de vosaltres està interessat en llegir-ne algun només heu de demanar-ho a Secretaria. Per acabar, us desitgem que passeu un bon Nadal i que el 2016 us concedeixi molta salut i alegries.

DESEMBRE

PORTADA FITES DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA POMPEU FABRA

l’homenot que Josep Pla dedicà a Pompeu Fabra, s’hi pot llegir: “És l’únic català que tots els catalans han obeït plenament. Ell és l’únic que ha vist realitzada la noble ambició de tota la seva vida, l’únic que a l’hora suprema haurà pogut dir: del meu treball, res no ha estat debades”. Pompeu Fabra i Poch va néixer el 20 de febrer de 1868 al barri barceloní de Gràcia. Era fill de Josep Fabra i Roca, home d’arrelades conviccions liberals i republicanes, i de Carolina Poch i Martí. Presa de consciència lingüística Tot i que de la infància i adolescència de Fabra se’n sap molt poc, són coneguts alguns dels fets —o llegendes?— que despertaren la seva vocació per la llengua catalana. Malgrat que tots tenen el seu interès, hem escollit el que sembla més versemblant —sense menystenir els altres— i que va ser explicat per la seva germana Clara. Pels volts de 1883 els nebots de Pompeu Fabra, fills de la seva germana Anna, passaven l’estiu a Camprodon. Com que els trobava molt a faltar, els va voler escriure una carta. Just quan acabava de posar: “Queridos sobrinos...” es va aturar. S’havia adonat que era absurd escriure als nens en una llengua estranya. I va fer la carta en català, sense tenir nocions de gramàtica ni d’ortografia. A partir d’aquesta senzilla anècdota, Fabra va entendre que no es podia escriure català de qualsevol manera, que calia un model. I va començar a llegir llibres i diaris per trobar-lo. Intentava comprendre si el català escrit estava molt lluny del parlat. Va ser el seu pare qui intentà solucionar-li les preocupacions lingüístiques, lliurant-li dos llibres que tenia en un armari: el Diccionari de la Llengua Catalana de Pere Labèrnia i la Gramática de la lengua catalana d’Antoni Bofarull i d’Adolf Blanch. La decepció que causà, al noi, la lectura dels dos volums li feren néixer una confiança cega en la seva

pròpia capacitat, que el van dur a prescindir de models i a fer ell mateix una nova gramàtica. L’època de L’Avenç Fabra no dubtà d'iniciar els estudis d’enginyeria industrial tal com volia el seu pare. S’hi sentia còmode i tenia un especial interès per les matemàtiques. El 1890 acabà la carrera i el 1902, ja casat amb Dolors Mestre i Climent, aconseguí la càtedra de química a l’Escola Industrial de Bilbao. S’hi traslladà amb la família i allà, amb el seu caràcter sociable, no tardà a establir nombroses relacions i amistats, entre les quals Miguel de Unamuno. Malgrat trobar-se lluny de Catalunya, Fabra no oblidà mai quin era l’objectiu de la seva vida. L’any 1891, quan tenia vint-i-dos anys, publicà la seva primera obra: Ensayo del catalán moderno. Estava redactada en castellà perquè la situació del català, llavors, era lamentable. El llibre l’havia editat la revista L’Avenç que apostava per la llengua parlada. Fou des d’aquesta publicació que Fabra, juntament amb Joaquim Casas i Carbó i Jaume Massó i Torrents, inicià una campanya per la reforma ortogràfica del català literari. Com és natural, les seves opinions generaren grans polèmiques. En aquest sentit, foren cèlebres les grans baralles que es produïren sobre si els plurals femenins havien d’escriure’s amb as o es, així com també sobre l’adopció de la i llatina en lloc de la y grega. Al mateix temps, la discussió per la h fou d’escàndol. Fabra, amb tot, era un bon polemista i amb la lògica del raonament matemàtic solia imposar els seus criteris. Els adversaris no li perdonaven la tendència a la simplicitat que perseguia. Però la seva tenacitat i perspicàcia el conduïren a la victòria. Tant és així que, a poc a poc, les figures més rellevants de les lletres catalanes anaren posant-se al seu costat. L’Institut d’Estudis Catalans El 1906, Fabra participà en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, que fou presidit per Rubió i Lluch, amb la comunicació Qüestions d’ortografia catalana que li donà un gran prestigi. El 1907 Prat de la Riba fou designat president de la Diputació de Barcelona i obrí noves perspectives per a la nostra cultura. El mes de juny fundà l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i cridà a Fabra per formar-ne part. Fabra acceptà, deixà Bilbao i retornà a Catalunya el 1912 per encarregar-se de dirigir la Secció Filològica de l’IEC. La seva missió era “estudiar científicament la nostra llengua, inventariar-ne el lèxic, redactarne el diccionari i fomentar-ne la difusió”. Fixà la seva residència a Badalona i es lliurà completament a la nova tasca.

A l’IEC hi trobà col·laboradors eminents com: Josep Carner, Nicolau d’Olwer, Joaquim Ruyra i més tard Carles Riba. Aviat s’obtingueren els primers fruits amb la publicació de les Normes ortogràfiques (1913), a les quals seguiren el Diccionari ortogràfic (1917) i la Gramàtica catalana, oficial de l’IEC, el 1918. De la gramàtica, el 1935, se n’havien fet ja set edicions, cosa que demostra el gran interès que tenien els catalans per conèixer bé el seu idioma. Catalunya passava, llavors, per una febrada lingüística. Per si no fos prou, ell mateix redactà el Curs mitjà de gramàtica catalana (1918), dirigit a les escoles, que fou publicat per l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. El Diccionari ortogràfic, clar, ordenat i pedagògic, resultà ser una eina molt potent perquè resolia molts dubtes. Els escriptors s’hi abocaren i es passà de l’anarquia a la disciplina lingüística. El llenguatge es civilitzà. Contribuïren també a la normalització de la llengua les Converses filològiques que Fabra publicava al diari La Publicitat. Eren articles breus, simples i concisos, però substanciosos, que tractaven ara de l’extirpació d’un barbarisme, ara d’una construcció viciosa, etc., i proposaven, sistemàticament, el mot o la forma correctes. Els seus efectes eren contundents: per arrelat que fos el vici els qui escrivien s’adaptaven als nous criteris. I Fabra refermava la seva autoritat. El Diccionari general de la llengua catalana L’any 1932 va aparèixer l’obra magna de Fabra: el Diccionari general de la llengua catalana, editat per la Llibreria Catalònia. Els catalans disposaven per primera vegada d’una eina de treball imprescindible, que permetia escriure en català amb tota fermesa i seguretat. L’èxit del Diccionari fou enorme. El mateix 1932, Fabra accedí directament, sense fer oposicions, per raó del seu prestigi, a la càtedra de llengua catalana de la Universitat de Barcelona — el català hi entrava, oficialment, per primera vegada a la història. El 1933, esdevingué president del patronat de la nova Universitat Autònoma de Catalunya, tot just creada. En aquells moments, es convertí en un personatge molt popular al país i fou objecte de nombrosos homenatges. Josep Pla, que el conegué en aquesta època, el descriu així: “Fabra era un senyor de mitja estatura, flac, ossat, rigorosament afaitat, d’ulls blavissos, però intensos, d’una presència modesta però real, vestit de gris, que alternava amb blau marí quan es mudava, d’un acolliment

amable però caut, d’una total simplicitat, desproveït de gesticulació, silenciós, pausat, lent, en fi, un senyor que fumava en pipa amb el millor tabac ros que podia obtenir”. L’exili i la mort Quan Fabra havia arribat al seu punt de popularitat més alt, arribà la guerra i tot s’estroncà. El 31 de gener de 1939, envaïda Catalunya pels franquistes, marxà a l’exili. La seva darrera etapa en terres catalanes la féu en l’autobús que havia servit de biblioteca al front. Anava amb la seva família i un grup nombrós de gent de lletres. Tots amb ben poc equipatge. A França s’estigué a París, Montpeller, Perpinyà i, finalment, a Prada de Conflent. Allà, continuà treballant en una nova Gramàtica catalana, que veié la llum, ja pòstuma, el 1956, en una edició a cura de Joan Coromines. Entre el 14 de setembre del 1945 i el 22 de gener de 1948 va ser conseller de la Generalitat a l’exili. Pompeu Fabra morí el diumenge 25 de desembre de 1948. Ni els seus familiars ni els seus amics s’ho esperaven. Malgrat tenir el cor delicat i malgrat el cop que representà per a ell la mort de la seva filla Teresa pel gener d’aquell mateix any, era un home físicament sa. Per una carta a Joan Coromines del seu gendre, Ferran Rahola, es coneix com va anar tot plegat. Fabra havia arribat a Perpinyà, a casa del gendre i de la seva filla Dolors, el 24 de desembre, amb la dona i la filla gran, Carola. L’endemà, Nadal, passà un bon dia: estava content, se´l veia bé, menjà força, fumà unes quantes pipes, enraonà sense donar senyals de cansament,... Res no feia preveure el fatal desenllaç. A quarts de set del vespre, de retorn a Prada, de camí cap a l’estació, va queixar-se d’un xic de dolor al cor que no el deixava caminar de pressa. Però es va refer en el temps de comprar els bitllets. Quan arribà a Prada trobà que feia molt fred. De l’estació a casa tornà a sentir el dolor. Un cop arribat s’assegué a la butaca on ho feia habitualment, llegí un parell de felicitacions i demanà un got d’aigua. La seva dona va portar-l’hi i quan anava a sortir del menjador sentí el got que queia a terra: Fabra era mort. Eren dos quarts de nou del vespre. PERE JUHÉ Fonts d’informació: “Retrats de l’exili”. Domènec Guansé. Editorial Adesiara. 2015 “Pompeu Fabra a l’exili 1939-1948”. Jordi Manent. Proa. 2005 “Pompeu Fabra”. Mila Segarra. Nadala Jaume I. 1998 “Homenots: ..., Pompeu Fabra, ...” Josep Pla. Destino. 1984 “Els darrers dies de la Catalunya republicana”. A. Rovira i Virgili. Acontravent. 2014 Fotos: Coberta: Pompeu Fabra - Interior: Pompeu Fabra i Diccionari llengua catalana

CONVERSES

Respon: Cristina Flores Martínez Nada a: L’Hospitalet Edat: 22 anys Professió: Animadora sociocultural

Aquest mes conversem amb la Cristina, membre del grup de teatre, que ens parla de la seva feina i les seves moltes aficions.

Com recordes l'Hospitalet de quan eres petita, el veus molt diferent al d'ara? El recordo igual, vaja que no ha canviat pas gaire, potser alguna plaça nova, els parcs, per exemple el parc de la Serp que han canviat unes quantes vegades i cada cop és més lleig, de fet vaig iniciar una queixa al respecte, doncs hi han posat unes veles que, ara per ara, no tenen cap funció, quan en realitat haurien de fer ombra a l'estiu o protegir de la pluja. Crec que es fixen massa en el disseny. On vas cursar els teus estudis? La primària, la vaig cursar a l'escola Joan Maragall, a Sant Josep. La secundària, grau mitjà i grau superior, els vaig cursar a l'IES Can Vilumara, en total deu anys de la meva vida amb molts bons records. Vaig cursar el grau mitjà d'Atenció a persones en situació de dependència enfocat per atendre persones grans o discapacitats. El grau superior, el vaig cursar en animació sociocultural i turística, i és en aquest camp en què actualment estic trobant més feina, tot i que

també faig algunes hores relacionades amb el primer. Com podeu veure, la feina fixa és difícil de trobar. Tu que has viscut la immersió lingüística a l'escola, i a l'Hospitalet, és tan dolenta com ens la volen fer veure des d'alguns partits estatals? Crec que no. Penso que no hi ha cap mena d'educació que pugui ser dolenta per ella mateixa, hi ha sistemes diferents d'ensenyar i després cada un tria el que vol fer. Pel que fa a la immersió, particularment, jo no l'hi he trobat cap efecte negatiu, a l'inrevés, crec que aporta avantatges. Per exemple, poder canviar d'idioma, en un no res, sense problemes, de forma automàtica, ho trobo una cosa força positiva, i ho dic tant pels catalanoparlants com pels castellanoparlants. Quins són els estudis que, fins ara, has dut a terme? Quines són les teves expectatives de futur? M'agradaria formar-me en l'educació especial, en tots els seus àmbits, és a dir, no sols amb discapacitats psíquics, que ja m'agrada, sinó també amb gent amb altra mena de problemes o que ha hagut de canviar la seva forma de vida, ajudar-los a adaptar-se a noves situacions: persones amb discapacitat auditiva o amb discapacitats físiques, amb problemes de llenguatge, invidents, etc. Un cop formada, m'agradaria acabar sent coordinadora o directora (posats a escollir, no?) d'un centre d'educació especial. La meva il·lusió seria tenir el meu propi centre. Actualment estàs treballant com a assistent per a persones discapacitades. Parla'ns de la teva feina. No és diu discapacitades, és més correcte dir: amb diversitat funcional. Dins d'aquest àmbit, hi pots trobar gent amb Alzheimer, persones que han patit un ictus o hemiplègiques. Com pots veure no tot queda en el terreny psíquic, síndrome de Down o autisme. És d'aquest tipus de persones de les quals m'encarrego. He treballat tant en residències com en centres de dia i també en empreses d'atenció domiciliària. Això pel que fa a gent gran. Pel que fa a les persones amb problemes de caire més psíquic, he treballat en dues fundacions. Una de les "feines" d'un estat modern i democràtic hauria de ser la cura d'aquells que són més febles i no es poden valer per ells mateixos. Creus que es compleix això a casa nostra? 7

Sí que es compleix, perquè no els queda més remei i han de complir obligatòriament, per tant una part dels impostos i ajuts han d'anar destinats a aquest sector de la població. Un cop dit això, també s'ha de dir que no s'hi aporta tot el que caldria i que seria necessari, perquè sempre hi ha gent que, o bé es queda fora del sistema, amb els problemes que això comporta, o que sí que hi entra, però amb molt pocs recursos. Tot i així, l'administració encara es mostra cofoia per les aportacions que diuen que es fan quan en realitat els hauria de fer vergonya de tractar així a la part més dèbil de la societat. Quines creus que haurien de ser les mesures, polítiques i de qualsevol altre tipus, que caldria prendre perquè funcionés correctament el sistema assistencial? Crec que en lloc d'haver-hi tantes fundacions de tota mena, tirant cada una per la seva banda, caldria que s'unissin aquelles amb objectius similars per, juntament amb la resta de la població, conscienciada, reclamar, lluitar per intentar aconseguir de l'administració els recursos i l'atenció que aquestes persones necessiten. Pensem que estem parlant d'un col·lectiu que no ho pot fer per si mateix, per tant és imperiós que algú altre ho faci per ells. Cada vegada hi ha menys residències d'avis amb places gratuïtes, actualment el mínim per una residència, i tiro molt baix, són 1.000€ i amb uns serveis molt justets. Creus que la teva feina és prou valorada? Rotundament no! Penseu que estem parlant d'una feina en què es fan moltes hores, amb torns molt llargs, i que, pel tipus de feina, requereix un esforç tant físic com psicològic, en el qual s'ha de separar moltes vegades la part laboral de la personal i, al marge de tot això, és una feina que comporta una gran responsabilitat en haver de cuidar persones d'aquesta índole . En fi, que les hores són molt mal pagades. Però si en l'àmbit de la gent gran la feina és poc valorada i les hores són molt mal pagades, en l'àmbit de la diversitat funcional, encara és pitjor. Es fa servir molt el recurs del "voluntari remunerat", vaja un voluntari a qui li paguen gairebé només les despeses. Jo he hagut de treballar d'aquesta manera i és un enganyifa o potser millor que el que fas és treballar per "amor a l'art". Sabem que ets una "castellera" i que formes part del grup casteller "Colla jove de l'Hospitalet". Com va començar aquesta afició? Parla'ns de quina és la teva tasca dintre del grup. 8

Tot va començar en voler ampliar el meu grup d'amics i canviar una mica d'aires. També va ser com un nou repte personal. Ja dins de la colla, vaig fundar la comissió d'activitats i també vaig fer de cap de la canalla en l'àrea tècnica. Actualment, per motius d'estudis, no tinc cap càrrec, ara sóc una castellera de base. Quan fem castells, o bé faig de baix o de segon, en el que s'anomena "tronc", o bé faig de "pinya". En quina categoria situaries el teu grup i què creus que caldria fer perquè millorés substancialment? Es podria dir que som un equip de tercera divisió. Crec que seria molt important que l'administració, en el nostre cas l'ajuntament, ens donés molt més suport. A banda de la subvenció, ens caldria promoció i publicitat. De totes maneres, he de dir que ara hem aconseguit un local d'assaig amb les condicions necessàries, incloses les higièniques, per poder treballar i millorar. Una de les teves aficions és el teatre. Has participat en diverses obres produïdes per l'Ateneu, tant en el grup juvenil com en l'adult: Teràpia, Altres límits, Ronda de mort a Sinera, Aquelarre, entre altres, així com col·laboracions en obres, com actualment, Candel, l'altre català, amb els Amics de l'Alpha 63. Parla'ns de com et va sorgir l'afició al teatre i com ho vius actualment. Tot va sorgir quan em vaig decidir a entrar dins del món de la cultura, i el teatre em va cridar l'atenció. Un amic, l'Adrià Pérez, em va recomanar que vingués a l'Ateneu. I ho vaig fer, em vaig animar, vaig venir i no vaig trigar a entrar en els primer projectes i assajos. És curiós, però tant en el grup casteller com al teatre a l'Ateneu, em vaig presentar sola a inscriure'm. Estic contenta d'haver pres aquesta decisió, ja que gràcies al teatre he fet moltes amistats i molt bones. De cara a la feina, he de dir que fer teatre és un plus dins del meu currículum. Com veus el grup de teatre de l'Ateneu? Ara mateix veig un grup molt unit amb nous objectius i il·lusió. M'agrada treballar i actuar amb gent d'edats diferents, per exemple, la incorporació dels nous juvenils ha estat molt positiva i ha ajudat al canvi i a la millora del grup.

A banda de fer castells i les arts escèniques, tens alguna altra afició? No tinc gaires aficions, per exemple, i encara que sembli estrany, no m'agrada el cinema, no recordo mai els títols de les pel·lícules que he anat a veure. En canvi he de confessar que m'agrada ballar... en la intimitat, per a mi. També m'agradaria anar al teatre, però és molt car, fins i tot dins de l'àmbit amateur. És un luxe per a qui cobra el salari mínim... quan té feina. Com a sòcia de l'Ateneu, com veus el món associatiu en aquests moments? A l'Hospitalet, que és el del meu entorn, el veig pobre. Sí que hi ha espais, però sobretot per a gent gran o per als més menuts, però per al jovent no hi ha gairebé res, sobretot a la zona del Centre i Sant Josep. Trobo a faltar un lloc on poder anar sense cap compromís, és a dir, sense haver de fer cap activitat, només per trobar-se i no haver d'estar al carrer. Que hi hagués un bar, una sala d'actes amb actuacions, etc. Finalment, com veus l'Ateneu? Quins consells ens donaries? En aquests moments el veig bastant actiu, sempre hi ha gent. Els cursos, els tallers són interessants i hi ha una bona oferta com el teatre, la pintura, les manualitats, etc. Però, està poc enfocat als joves. També cal dir que hi ha molta gent que no sap que l'Ateneu existeix, i caldria fer-ne difusió i que el coneguin, però també cal que, quan vinguin, vegin una bona oferta i amb possibilitats de poder participar i no quedar-se fora.

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS EXPOSICIÓ DE PINTURES: TARDOR

a ser una esplèndida exposició de pintures la que va penjar a la nostra sala el pintor i soci nostre, en Plàcid Maria Sorribes. A l’hora prevista del dia 5 de novembre i fetes les presentacions de costum per la nostra presidenta, en el meu torn de paraules, vaig explicar molt somerament la trajectòria artística de l’artista, prou conegut per molta gent. Vaig cedir la paraula al pintor que ens va explicar algunes coses bastant interessants del seus vincles amb la gent de l’art i del món associatiu amb la qual es mou a diari. Amb una llarga experiència en el món de la pintura, vinculat a diferents col·lectius de pintors, ens va dir “Faig el que més m’agrada, només em llevo al matí, em poso a pintar”. Així no ens va sorprendre poder admirar tantes obres de gran qualitat, un festival d'olis amb el tema comú de Tardor. Amb aquest indicatiu, poguérem veure els colors que ara tot just són propis del nostre entorn i en què reconeixem la nostra floresta, unes marines amb molt blau mariner, onades escumoses i revoltades, era molt interessant observar els núvols i altres accidents atmosfèrics pintats amb un mestratge que em va recordar algunes coses que he vist d’altres paisatgistes catalans de gran renom. Sobretot, aquells de l’escola olotina que van representar grans paisatges tardorencs. El Plàcid pinta grans arbredes, amb camins que es perden en la llunyania a prop de la zona àurea, on neix o es pon el sol, veiem l’encertat color de les fulles dels arbres i la llum que es filtra entremig, que al llenç, es torna un sentiment que arriba a l’ànima de l’espectador. El Plàcid exposa amb nosaltres per primera vegada i espero que d’aquí a un temps el tornem a tenir amb nosaltres amb altres pintures. Les meves felicitacions a l’artista, amb el desig que continuï pintant durant molts anys. Aquesta exposició es va poder veure fins al dia 19 de novembre. La propera exposició és previst inaugurar-la el dijous 17 de desembre i correspon als treballs de grans i petits de l’aula de dibuix i pintura Rafel Garric. Romandrà oberta fins al 8 de gener de 2015. Us hi esperem. EMILI BONA

Excursió “Coneguem Catalunya” número 330 al Santuari de la Mare de Déu del Miracle

ra el dia 21 de novembre i, com de costum, ens reunírem a les 8 del matí per emprendre l’excursió 330 de les organitzades per l’Ateneu. Aquesta és una xifra que fa força goig. Vol dir 330 dies d’esbarjo i germanor entre els assistents, recorrent el nostre país de punta a punta visitant i coneixent ciutats, pobles i llogarrons, paratges i monuments. El viatge que empreníem ens portava al Santuari del Miracle. Vàrem esmorzar a Manresa. El senyor Martí va creure que el temps donava per fer una breu parada a Solsona, que nosaltres aprofitàrem per visitar la catedral. De nou en ruta, la majoria del camí seguia entre vegetació, alternant grocs de tardor amb el paisatge nu d’ hivern. En arribar al Miracle ens va rebre un dels quatre monjos benedictins que hi habiten amb constant contacte amb Montserrat. Ens va fer un breu resum dels orígens i la història del santuari. Molt a prop, encara avui existeix la masia de la Cirosa, d'on eren fills els dos pastorets Jaume i Celdoni. Explica que el 3 d’agost de 1458, se’ls va aparèixer la Mare de Déu al lloc on avui s’alça l’església. Tant els noiets com els seus pares varen guardar aquell secret, fins que un dia, el metge que atenia els malalts d’aquelles contrades es va presentar a la casa dient que, anant pel camí, havia sentit una veu dient que a la Cirosa hi havia un dels nois malalt, cosa que era cert, descobrint que l’aparició i la veu escoltada coincidien al mateix lloc. Des de llavors el sentiment popular se’n va fer ressò. Un any després s’autoritza la creació d’una capella sota l’advocació de Nostra Dona del Miracle. Aquest va ser l’origen de la primera església i el 1652 es construïa l'actual d’estil renaixement. En el seu interior, presidint l’altar major, es pot admirar un retaule original del barroc català, pel meu gust personal, és un dels que més m’ha agrada’t. Ens va cridar l’atenció, a les parets interiors, uns balcons que donaven a la mateixa església, ens van informar, que pertanyien a cel·les de clercs invitats . Parlant de cel·les, recordo que va fer propaganda de uns edificis exterior que anomenava cel·les-apartaments ben equipats per a aquells que volguessin tenir uns dies de decants. Finalitzada la visita, ens vàrem dirigir al poble de Su, quan escric aquest nom tinc la sensació que em deixo lletres, però no, es diu així. Al restaurant El Forn ens varen servir un primer plat d’entrants per picar molt bons i originals, la resta del menú i el servei varen completar un bon dinar. El viatge de retorn va ser tranquil, però amb ànsia d’arribar perquè jugava el Barça.

CARME JORBA

DIADA DEL SOCI

om cada any, quan ja tenim el Nadal a tocar, a l’Ateneu, com a preludi de les festes familiars, hem celebrat el Dia del Soci. Enguany el dia escollit per retrobar-nos els socis i amics de l’entitat ha estat el 29 de novembre. Afortunadament el temps ha sigut ben diferent de l’any passat que ens va sortir passat per aigua. El sol ha lluït amb esplendor i hem pogut començar la festa a 2/4 de 12 del matí a la plaça de l’Ajuntament amb la tradicional ballada de sardanes que la Coordinadora Sardanista de l’Hospitalet té la gentilesa de brindarnos cada any. La cobla Ciutat de Tarrassa s’ha encarregat de tocar les peces puntejades per moltes de les persones assistents.

A la mitja part, com és habitual, ha tingut lloc el breu recital de poesia, que acostumem a fer coincidir i que aquest cop ha estat dedicat a poemes de diversos poetes que ens parlen de la tardor i de l’hivern. Les rapsodes Julita Sanou, M. Dolors Nat, Matilde Marcé i jo mateixa, hem posat veu als textos escollits. A 2/4 de 3 de la tarda ens reuníem per dinar i recuperar forces. El restaurant Roselles 25 ha estat, altra vegada, l’encarregat de servir l’àpat per a les prop de setanta persones assistents. La senyora Mercè Perea, regidora del Districte I, ens ha acompanyat en aquesta ocasió. El dinar, tal com esperàvem, ha transcorregut amb amenitat i bona harmonia i a les postres la nostra presidenta, Matilde Marcé, ens ha dirigit unes paraules, i, a continuació hem fet tots plegats un brindis amb la tradicional copa de cava.

Després d’una llarga sobretaula, i d’haver degustat cafès, tallats o infusions, ens hem dirigit cap a l’estatge de l’Ateneu, on, a sala d’actes, hi havia programat un acte lúdic. Allà, juntament amb altres socis i amics que no havien pogut assistir al dinar, hem escoltat el concert dels l’intèrprets Carles Virgili i Joan Farrés, basat, sobretot, en cançons de Joan Manuel Serrat, encara que també ens n’han ofert de Lluís Llac, Joaquin Sabina, i algun altre autor. Tots plegats hem passat un dia molt agradable, en companyia de socis i amics, amb alguns dels quals feia temps que no ens vèiem. Us donem les gràcies a tots, tant els que heu vingut com als que, per les circumstàncies que siguin, no ho heu pogut fer. Tingueu la seguretat que els compo-nents de la Junta Directiva treballarem el màxim possible i el millor que sapiguem perquè l’any vinent ens puguem retrobar de nou i que l’Ateneu segueixi ben viu. Text: ANTÒNIA CALDÉS Fotos: ANTÓNIA CALDÉS I ANTONI PRATS 14

POESIA NIT DE REIS Aquella nit, començaves tot sol el dur aprenentatge. Va passar que al Rei Mag, ja gran, que us visitava, se li desenganxava la barba venerable improvisada amb cotó en pèl. Però no rèieu, de tant de respecte que hi sentíeu. I tot sol vas plorar aquella nit. Llavors no gosaries comentar-ho amb ningú, ni amb el teu germà menut, que no entenia res, ni amb els pares i els avis, per si de cas no hi havia més reis. Després, ho has explicat sovint, i potser no calia. Al fons del fons, tothom sent l’enyor d’uns Reis Mags. Antoni Prats

NADALA

Aquesta nadala és per a tu, perquè l'esperes... És només un llumí tremolós dins de la nit freda, sota els estels rutilants. És només un gra de sorra, perdut entre els sorrals. Tan sols és una petita gota d'aigua, que navega sola riu avall. Jo, humilment la deixo als peus de l'adormit Infant. mentre Josep i Maria, l'estan vetllant. "Gràcies Jesús per retornar amb nosaltres també aquest any." Helena Jové

COL·LABORACIONS UN OASI AL MIG DEL DESERT

n Pere Juhé, en el Xipreret del mes passat, parlava del jardí de ca N'Arús a la nostra ciutat i deia que ara hi han fet un bloc de pisos al costat. A mi em féu recordar les bones i íntimes estones que he passat en aquest petit jardí. Quan el vaig descobrir, fa uns anys, un dia d'estiu que venia acalorada de comprar al barri del Centre, vaig trobar-hi allò que tant necessitava: pau i tranquil·litat. Després, amb un llibre, millor de poesia, hi he anat trobant quietud, silenci, harmonia, algun cant d'ocell que, per uns instants, em feia oblidar la fressa de la vida a la Rambla i els seus voltants. Us suggereixo que hi aneu i, si pot ser, feu-ho pels volts de Sant Joan, llavors hi trobareu tot un llençol estès de color blau, ple de flors de miosotis. Són una meravella i entendreixen la mirada més esquerpa. No sé si el proper any, amb la paret de ciment alçada al seu costat, la sensació de recolliment serà la mateixa i si els miosotis floriran amb la mateixa intensitat. Espero i desitjo que sí. Jo continuaré anant-hi a cercar el meu petit oasi dins el meu gran i sorollós desert. (Amb el blanc i negre del nostre Xipreret no es pot copsar la bellesa blava d'aquestes flors, miosotis, tan ben descrita en alguns llibres de l'admirada M. Àngels Anglada). M. DOLORS NAT I PÌNYOL

TRES NADALS

ada any, quan Nadal s’acosta, els records d’altres temps sempre fan acte de presència i, generalment, el primer que em ve a la memòria són els Nadals amables, alegres, els de la meva infantesa, amb aquell pessebre humil i anacrònic muntat en un racó del menjador: les muntanyes de suro nevades amb farina amb els ramats de bens escampats arreu o aplegats vora l’Anunciata, l’Establia amb el Nen Jesús damunt la palla, la Mare de Déu, Sant Josep i el bou i la mula, els pastors agenollats davant l’Infant amb els seus presents, els de casa portaven un gall dindi, un pot de mel, un pollastre... d’altres, carregats amb feixos de llenya o algun be al coll, encara feien camí; el saltant de paper de plata (de les rajoles de xocolata) acabava en un riu serpentejant entre la molsa on havíem col·locat la dona que renta amb el picador i el pescador amb un peix penjant de la canya i tot d’aneguets quiets en la falsa aigua cristal·lina. Tampoc no hi faltava la casa de pagès perquè, és clar, el gall, les gallines i els pollets, les oques de coll estirat, els porquets de color rosa, bé havien de tenir un espai per a ells. I els tres Reis d’Orient que, asseguts dalt dels camells, amb els seus patges (aquests a peu), dia rere dia, avançaven pel desert de sorra que acabava en un plana de molsa verda i esponerosa, que travessaven fins a arribar a l’Establia. Llavors baixaven dels camells i, agenollats, presentaven els seus presents al Nen Jesús. No hi podien faltar, és clar, dues figures tradicionals i anacròniques: la primera: sobre el pontet sobre el riu, hi trobàvem el capellà amb el paraigua vermell (no em pregunteu què significava, però sí que us puc assegurar que hi era sempre, impertorbable, camí de l’Establia). La segona era el caganer amb la barretina vermella, més o menys amagat en un racó del pessebre. Paraigua vermell, barretina vermella... el vermell era per destacar dues figures que no formaven part d’un pessebre diguem “normal”? Ah!, m’oblidava de les diminutes atzavares que anàvem a buscar amb l’avi cap a la Fonteta així com les pedres poroses d’estranyes formes que disseminaven pel pessebre. Només em queda per afegir que, amb el temps, algunes de les figures havien patit alguns accidents, perquè, tot s’ha de dir, les anàvem canviant de lloc sovint: n’hi havia més d’un de manc, algun amb prou feines s’aguantava perquè li mancava un peu, a altres l’avi els havia enganxat el cap que havien perdut en una sobtada caiguda, etc., però mai no els vam substituir, eren els nostres, ens els estimàvem... Van ser uns Nadals feliços, potser també perquè aleshores érem criatures innocents i tot ens feia il·lusió, no solament el pessebre, la Missa del Gall i el ressopó (una mica de torrons i fruits secs, cap disbauxa!), el tradicional dinar de Nadal, que no va variar mai durant anys i panys( tret en temps de guerra i postguerra, és clar), l’escudella i la carn d’olla, el pollastre rostit, les prunes i pinyons, els torrons i les neules.

Ah! I el tió!, aquella soca (durant tot l’any, amagada a l’estable), que havíem tapat amb una tros de flassada vella perquè estigués calentona i arribés en bon estat a Nadal. L’havíem alimentat amb enciams i escaroles durant força dies perquè no li costés “cagar” les llaminadures. A casa explicaven que, quan jo tenia cinc anys, vaig fer cagar el tió pegant-li, com és tradicional, amb un bastó mullat (es veu que així feia més efecte), Després de la pallissa contundent, l’avi va apartar una mica la flassada i van aparèixer ametlles, avellanes, pinyons, un paquet de neules... i alguns caramels. Llavors els grans em van dir: “Vés i torna a mullar el bastó a la galleda que hi ha a l’estable”. I jo, deien que, molt seriosa, els vaig respondre: “Mentrestant ja podeu amagar-hi els torrons!”. Va ser una de les poques vegades que vaig decebre avis i pares! De passada, us haureu fixat que el tió només cagava les postres del dinar de Nadal, cap joguina que aquestes les portaven els Reis. Ara, que ja sóc vella, celebraré Nadal amb la família, una vegada més, i el record dels familiars morts m’acompanyarà i omplirà d’una certa melangia els dies nadalencs. Però Jesús tornarà a néixer en nosaltres com cada any i els grans reviurem els Nadals feliços que hem viscut al llarg de la nostra vida. És més agraït recordar aquella taula de Nadal i l’alegre xerinola que petits i grans fèiem, que no els dies de Nadal tristos. Sí, si hi penso, no tots els Nadals de la meva infantesa i adolescència van ser alegres. Algunes vegades perquè les circumstàncies al nostre voltant havien canviat, eren més amargues ... no hi havia llums al carrer, ni joguines a dojo, ni menges tradicionals o exòtiques... i no hi havia ni pau. Déu naixia cada 25 de desembre, però els homes es mataven entre ells en unes guerres cruels i inhumanes. Aleshores vaig viure tres Nadals estranys en una època difícil, angoixant fins i tot, en circumstàncies adverses que esvaïen la dolcesa, el goig, la pau que ens porta el Naixement de Jesús. Foren el Nadal de 1938, el de 1943 i el de 1944. El desembre de 1938 feia molt de fred, molt, un fred exterior que es feia sentir a Perpinyà amb fortes ventades de tramuntana que escombraven els carrers, i un fred interior que ens tenia a casa amb l’ai al cor. Les notícies que rebíem de Catalunya ens corglaçaven, eren els darrers temps de la guerra civil, que ja es donava per perduda. Els pares temien pels familiars, pels nebots que eren al front i per tot el que podia passar quan el país fos ocupat per l’exèrcit franquista... Havien rebut una carta d’uns coneguts andalusos en què explicaven com havien mort alguns dels seus, infants incloses, quan fugien camps a través... El mateix dia de Nadal, les flors i les plantes del jardí, pansides, lluïen una capa de rosada gelada i semblaven estranys éssers d’un altre món i, de les branques negres dels arbres, penjaven diminuts caramells. Dins del pis, més aviat petit, no hi feia gaire fred, si més no al menjador on un “mirus” (estufa) escampava una escalforeta reconfortant. Sobre la lleixa de l’escalfapanxes, havíem col·locat un “mini” pessebre, és a dir només el Naixement, que la mare havia comprat el

primer Nadal que vam passar a Perpinyà. En tornar a l’Hospitalet i, durant moltíssims anys, Maria, Josep, l’Infant Jesús i el pastor van romandre sobre la calaixera de la mare i ara els tinc desats en un calaix. S’han fet vells, estan una mica escrostonats i descolorits i l’Infant ha perdut gairebé tota la palla del jaç, però conserven, per a mi, tot l’encís i el record dels Nadals de Perpinyà. Aquell 25 de desembre, la mare estava preparant el dinar (el 1938, a Perpinyà, hi havia de tot, la guerra encara no havia arribat). Estava rostint un pollastre i ja tenia l’escudella a punt. Tot i que havia après a fer molts plats francesos, per Nadal i Sant Esteve, seguia la tradició de casa nostra. A la cuina, el baf de l’escudella entelava els vidres de la finestra i l’olor de l’olla i del rostit s’escampaven pel menjador. Tot d’una, es dirigí al pare dient-li: “Per què no vas amb la nena a felicitar Nadal al senyor P... i la seva dona? Deuen estar morts de fred en aquell piset sota teulada... si de cas els convides a dinar.” Ja ens teniu, el pare i jo, tapats com si anéssim al Pol Nord, pels carrers gairebé deserts. Arribats al pis, el senyor P... ens va obrir la porta i vam entrar. Ell portava l’abric posat i una bufanda, i la seva dona, asseguda, en una cadira amb l’abric i tapada amb una flassadeta, tremolava com una fulla de fred. Encara recordo que, entrant a la cuineta, ell ens va mostrar, deixant caure una gota d’aigua sobre els fogons, com quedava glaçada a l’acte! La veu trencada, el senyor P... ens deia que no s’havien vist amb cor de sortir a comprar i que no tenien res per menjar. I era el Dia de Nadal! El pare els va dir que els havia anat a buscar i que dinarien amb nosaltres. Aquell dinar de Nadal fou, en certa manera, alegre. Estufa, escudella, rostit i nougat (torrons), van escalfar el cos i el cor de tots nosaltres, i també l’endemà, a ells i a nosaltres. Amb tot, però, no oblidàvem el drama que vivien a Catalunya, que fou el tema de conversa constant. El senyor P... tenia un negoci d’olis, em sembla recordar, a Granollers ,i havia hagut d’exiliar-se en esclatar la guerra civil. No sé com va conèixer el pare, potser al Centre Espanyol... però es van fer amics i venien a casa sovint, ell i la seva dona es trobaven molt sols.

Una història de Nadal bonica, però no em féu explicar què va passar quan ells i nosaltres vam tornar a Catalunya. Diuen que, de malagraïts, l’infern n’és ple! El segon Nadal tenia lloc en el mateix escenari, Perpinyà. Havien passat quatre anys i, si l’escenari era el mateix, el decorat havia canviat força. Estàvem en guerra, la Segona Guerra Mundial. Si el 1938 estàvem angoixats pel que passava a Catalunya, el 1943 estàvem atemorits amb l’exèrcit alemany instal·lat i patrullant per la ciutat, amb toc de queda inclòs, i els finestrons ben tancats perquè no deixessin passar ni un esquitx de llum, amb gent que un dia ja no veies i sabies que els havia agafat la Gestapo... D’altra banda, ja feia temps que mancaven molts dels aliments bàsics, amb un racionament que incloïa un suplement per als infants i els vells: xocolata, sucre i alguna cosa més que no recordo, potser llet. No puc dir que passéssim realment gana, sinó que menjàvem coses estranyes: cigrons corcats, colinaps (a mi no m’agradava gaire la col i gens el nap, i els tenia juntets!, nyàmeres (ara les serveixen als millors restaurants i diuen que són exquisides, però us puc ben assegurar que aquelles eren difícils d’empassar malgrat la picada d’all i julivert que la mare hi espolsava), i, per acabar-ho d’arreglar, el pare ens explicava que a Catalunya uns i altres es donaven als porcs, és a dir que menjàvem com els porcs, i gràcies de tenir-ne!). Una altra de les menges que recordo amb fàstic eren uns pops deshidratats de color de rosa mort procedents d’Indoxina (ara Vietnam), que havíem de posar en remull abans de cuinar-los. Afegim-hi llet (el pare anava unes hores en una lleteria per ajudar-los a vendre’n, i, com que portava els comptes d’una peixateria, algun peix queia de tant en tant). I sort en teníem dels paquets que ens enviava la família de l’Hospitalet per mitjà de la Creu Roja. El que són les coses: durant els anys de la guerra civil, nosaltres els enviàvem menjar, als anys quaranta, eren ells qui ens n’enviaven! I, a l’escola, per berenar ens donaven llet en pols (això abans de l’ocupació alemanya, la llet venia dels Estats Units) i ens feien empassar, tant sí com no, unes boletes d’oli de fetge de bacallà i, veient que molts després les escopien, van optar per posar damunt un trosset de pa unes quantes gotes d’aquell oli i ens el feien menjar davant dels repartidors de torn. Era pel nostre bé, és clar, però era tan dolent! No gaire lluny de casa, a l’avinguda de la Gare, hi havia una botigueta de queviures on venien gairebé de tot el que hi havia llavors, que no era gaire. L’amo, el senyor Duedra, era veí nostra. La vigília de Nadal, també amb força fred, la mare va anar-hi per comprar un pollastre, no sabíem d’on els havia tret i no n’hi havia gaires! Per sort, després de fer gairebé dues hores de cua, es va poder emportar l’últim! No recordo la resta del menú que, de segur, no devia tenir res a veure amb el tradicional de Nadal! Suposo que el brou d’herbes i els menuts del pollastre devia suplir l’escudella tradicional.

El que no havia variat era el pessebre, aquell Naixement que ens va fer companyia cada Nadal de 1936 a 1943 i que vindria amb nosaltres a l’Hospitalet! El tercer Nadal ja el vaig passar aquí, al nostre poble, era el 1944. Si els altres havien estat, en certa manera, tristos, aquest fou amarg. Era el primer i de fet, per sort, fou l’últim que vam passar separats, el pare a Perpinyà i nosaltres tres aquí, amb una situació econòmica molt dura i amb greus problemes familiars. D’altra banda, no sabíem quan podria tornar, el pare, i la mare s’havia hagut de posar a cosir a màquina camises de moro per guanyar algun diner, no recordo quant li pagaven cada dotzena de camises, només sé que era una misèria. Es passava hores i més hores a la màquina i tant fer anar el pedal li provocava sovint atacs del ronyó que tenia malalt. Aquell Nadal devia fer fred com era costum anys enrere, recordo vagament un cel gris de plom i una estranya quietud. A l’escalfapanxes de la galeria, els sarments esporgats de la vinya i algun tronc d’olivera cremaven amb força, les flames s’enlairaven xemeneia amunt i endolcien aquell ambient trist i un xic depriment. Malgrat la tristor que ens embolcallava i les ganes de plorar, asseguts a taula, fèiem esforços per parlar i riure mentre la mare ens explicava històries del tió, que havíem oblidat a Perpinyà, ens parlava d’uns amics de Sant Andreu de la Barca que cada any ens enviaven branques verdes i molsa per al pessebre... el pessebre que havíem fet de nou al menjador, més petit però, amb les figures d’abans de la guerra que havíem trobat desades en unes capses de sabates. Potser perquè la guerra ens havia marcat, en treure-les del seu amagatall, la majoria esguerrades, vaig dir:”Sembla que hagin anat a la guerra!”. Figures i muntanyes eren les mateixes, fins i tot el capellà del paraigua vermell que havia resultat indemne, però no hi havia les atzavares diminutes ni les pedres poroses, ni branques verdes i molt poca molsa, les serradures havien substituït la sorra... però era el passat que tornava i, mirant el pessebre,, sentia la presència i la veu del pare que deia “Bon Nadal”, i la dels avis que exclamaven “Que n’és de bonic!”. I em semblava que aquell Infant Jesús tan petitó com era somreia mentre pensava que per què el representaven sempre despullat, bé li devia posar bolquers, la Mare de Déu. És curiós, que quan la Gisela, la meva reneboda, tenia quatre anys, en acabar de fer el pessebre a casa meva, em va demanar un trosset de roba petitó. En preguntar-li per què el volia, em va respondre:´”És per tapar el Nen Jesús que té fred, que no ho veus?”. Un darrer apunt, no ens havíem oblidat de l’altre pessebre, el de Perpinyà: Damunt la calaixera de la mare, les figures tenien la companyia d’un gerret amb unes xicarrones flors seques i una fotografia del pare. En tots dos, la llum minsa d’una xinxeta davant la Sagrada Família, acaronava el Nen i deixava Maria i Josep en una penombra suau. MATILDE MARCÉ

REFERENT MUJICA als meus pares, que enguany també han fet 80 anys i que, per a mi, també són referents “Per l’economia i els mercats, la solidaritat és gairebé una paraulota” FRANCESC I

n aquests temps d’insolidaritat i de mirar-nos el melic que ens ha tocat viure, em sembla bo mirar una mica més enllà, cercar alguna veu que ens permeti entendre aquest desgavell. Una de les figures que els darrers anys ha destacat per sobre de les altres per aquesta visió global és la de l’expresident de l’Uruguai José Mujica. Nascut a Montevideo el 1935, ara fa 80 anys, va ser president del país entre el 2010-2015. En la seva joventut va ser militant de la guerrilla dels Tupamaros i va passar quinze anys a la presó. Vaig tenir la sort de poder-lo escoltar en una conferència que va fer el 31 de maig al Casinet d’Hostafrancs, ple a vessar, tot i que la convocatòria va ser “boca-orella” i a través de les xarxes socials. Dic “escoltar-lo” i no “veure’l” perquè em va tocar estar a fora amb tota la gentada que, com jo, no va poder entrar i vam haver de sentir-lo a través de la megafonia. El que tota aquella gent anàvem a escoltar eren les paraules d’un home senzill i lúcid. Un polític que no ho sembla perquè parla sense embuts i diu el mateix a tot arreu on va. I què diu? Diu que la política sense ètica no és res. Que hem d’alliberar la política de l’economia i el Mercat, que la tenen encadenada, per evitar que la cobdícia sigui qui dirigeixi aquest món. Clama contra l’acumulació i el malbaratament que estan destruint la Terra. Demana que sigui la ciència que treballa pel bé de la humanitat la que governi el planeta i no els interessos immediats. Que governin el talent i el treball col·lectiu. Reclama que les Nacions Unides deixin de ser un negoci d’uns pocs països poderosos i que esdevingui una autèntica democràcia mundial. I fa una crida perquè des d’aquest nou poder es proclami un acord planetari perquè es desfermi la solidaritat en beneficiï dels més pobres. Exigeix la defensa del bé comú, de la justícia i l’equitat, de la gent del poble, de l’home del carrer. I ho fa des d’un coherència vital, d’una

senzillesa i sobrietat que no treuen profunditat al seu pensament ni el fan oblidar un horitzó utòpic en les seves propostes. En definitiva, Mujica ens recorda el que és obvi: que, pel damunt de qualsevol interès, tots els humans formem part d’una mateixa espècie. Que l’espècie humana és “el nostre nosaltres”. I afirma que l’ésser humà ha de sortir d’una vegada de la prehistòria on està ancorat per culpa de les guerres i l’opressió. I diu coses tan assenyades com que el principal és tenir temps per dedicar-lo a les relacions humanes, o que res no val més que la vida. Paraules sàvies les de Mujica: sentit comú i esperança que van directament al cor dels indignats o desorientats davant la deriva del món actual. Per a tots ells, per a tots nosaltres, Mujica és un referent. ALBERT MARZÀ ***************

EL DESCONSOL

a trobo al lloc de sempre, melangiosa i solitària. Somric evocant imatges antigues, imatges d'infantesa, jugant amb la meva germana i altres nenes, com si el temps s'hagués aturat. Faig la volta a la plaça, tot vorejant el llac. El recinte ovalat és encerclat per un mur verd de xiprers. Hi ha silenci en aquesta hora de la tarda. No me'n puc estar i m'hi adreço: - Bona tarda! - ella ni tan sols em mira. - Que potser et destorbo? - m'ha semblat que movia lleugerament les espatlles, amb un gest imprecís. - Fa bo de passejar per aquest indret. - Oh i tant! Sobretot per a vosaltres, els passavolants, que no heu d'aguantar la xardor de l'estiu, ni les inclemències de l'hivern - m'ha sorprès tan sentir-li la veu que, per uns moments, m'he quedat sense saber què dir. Em refaig i li etzibo: - Jo havia vingut moltes tardes d'estiu amb la meva àvia i la meva germana. Berenàvem i jugàvem amb altres criatures. Ara, però, tens tota mena de visitants: turistes, polítics, antisistemes, mossos d'esquadra, periodistes... Vaja que estàs al dia de moltes coses aquí, davant del Parlament. - És veritat, si jo parlés! Hi ha molt de sarau pels voltants. Uns dies més que altres, això sí, però hi ha hagut moments que he tingut por per la meva integritat física. - No exageres una mica? - Com es nota que tu eres ben lluny d'aquí, el dia que el president va haver de venir amb helicòpter i alguns dels polítics van sortir ben malparats. Crits, sirenes... quin enrenou! I jo, indefensa aquí, sense cap mosso que em protegís. És clar, com que no sóc de mena de queixar-me!

- Però has estat testimoni de dies més gloriosos; manifestacions per la independència, celebració de Diades... - És veritat! Els ulls s'humitegen en veure onejar tantes senyeres i estelades, sentir els càntics, viure la festa... però m'agradaria tant haver pogut participar en alguna de les darreres manifestacions de l'11 de Setembre. Sé que cada vegada hi participa més gent, famílies senceres que vénen d'arreu del país, sento a dir que són tot un èxit! - Oh i tant! No es pot descriure amb paraules l'emoció, l'orgull de formar part d'un poble com el nostre. Anar colze a colze amb gent de tota condició i procedència, moguts per un anhel ben legítim: poder recuperar la nostra llibertat! - Ah, però, si sabessis les trifulgues dels uns amb els altres! Sembla mentida que el temps no els hagi ensenyat res. Tinc por que, després de tant patiment i tantes dificultats, el partidisme passi per damunt de les il·lusions i les esperances del poble. Fa temps que visc en aquest recer i he sigut testimoni de moltes situacions, he sentit xiuxiuejar tantes converses i crítiques aferrissades... Ara és el moment de mostrar a tot el món, però sobretot a nosaltres mateixos, que som capaços de superar, puntualment, les nostres diferències (que són moltes i que és bo que hi siguin) per amor al nostre país. Ser generosos per aconseguir conquerir, entre tots, la preuada llibertat! - I és clar que serà així, no ho dubtis ni un moment! Els polítics, sovint, capficats amb les seves llistes, estratègies i atacs als contraris, no s'adonen del món real, però la força del poble cada cop és més evident. La seva veu cada cop és més escoltada i valorada. Jo tinc moltes esperances i estic segura que ens en sortirem. Crearem, entre tots, un nou país, amb dificultats és clar i amb pals a les rodes també, però amb creativitat, empenta, treball, responsabilitat, saviesa, seny i també un xic de rauxa... quan faci falta. Ah! I que es preparin els polítics perquè ara els tindrem més a la vora. S'ha de fer tot de cap i de nou, ens hem de tornar més cauts, però també més efectius, més àgils amb els tràmits i en resoldre qüestions, més humans a estendre la mà, però també més rigorosos procurant ser més justos. Que ningú hagi de marxar del país per manca de feina. Ja veus que n'espero molt, potser massa i tot! - Saps que et dic: tant de bo tinguis raó! I, sense cap més paraula, s'ha replegat més sobre ella mateixa, deixant caure unes llàgrimes al llac. M. DEL CARME RIERA Nota: El Desconsol és obra de Llimona

PUNTES DE PAPER OPINIONS, CONVICCIONS, CREENCES (3) Al capdavall, malgrat l’hàbit de reflexionar i tantes lectures, la llibertat personal no és més que una il·lusió engrescadora i irrenunciable. Cal acceptar que, per determinar el nostre capteniment, a l’herència genètica se suma l’ambient familiar i social en què hem crescut. * Sigui com sigui, també pel que fa al món afectiu i intel·lectual, depenem tota la vida de la família que ens va criar. Només à reburs d’aquelles primeres vivències podríem sentir-nos segurs d’haver assolit un criteri propi. * Conèixer altres cultures val sobretot per aprendre allò que les fa diferents de la nostra. Malament, doncs, si ens hi apropem cercant complicitats amb la nostra. Fem camí encotillats habitualment per uns còmodes prejudicis: els de la nostra cultura, que ens ajuden a prendre decisions ràpides; però a voltes ens convindria algun préstec alliberador i estimulant. * “Natural” i “naturalment” són dos mots que em resulten de vegades incomprensibles. ¿Sap algú del cert què és i què no és “natural”, què fem i què deixem de fer “naturalment”? Només hi ha consens sobre el seu ús quan ens referim a la mera biologia; la resta són intents de revestir com a vertader o correcte allò que, en el millor del casos, solament s’hi aproxima. * No li faltava raó a Roland Barthes quan assenyalava que és de “sentit comú” petit burgès confondre “habitual” o “normal” amb “natural”, per assegurar-se així la bondat de llurs prejudicis. En realitat, la fal·làcia de l’opció “natural” ens assetja a tots. * Tant de bo m’equivoqui, però, ara mateix, l’equívoc semàntic més perillosa per a la nostra qualitat de vida –sobretot per al futur de humanitat- és la de la paraula “necessitat” referida a tot allò que ens fa falta per viure bé. El règim econòmic que ens governa ens mena a crearnos noves necessitats. * Segons una dita popular, pensa mal i encertaràs. Tanmateix, si es vol anar per la vida amb bon humor, sembla aconsellable pensar bé. Pensa bé, doncs, i seràs “feliç”. ANTONI PRATS

OPINIÓ XIPRERET: FA DEU ANYS GENER 2005

l temps és un monstre que passa inexorablement i, que tot i que ens aporta experiència i experiències, també ens va gastant i ens va fent vells. Encara que fer-se vell no sigui del nostre grat , no podem fer res més que resignar-nos, perquè, quan el temps ja no passa i un no es fa vell, és per què alguna cosa ha anat malament. Pensant en el temps i com anem deixant la vida enrere, hom pot veure la manera de com ens anem oblidant de la gran majoria de les coses que ens passen o que passen al nostre entorn, quedant-nos al fons de la memòria tan sols, de forma selectiva, allò que més ens colpeix, afecta o impressiona. I ho fem d'una manera distorsionada, en què, sovint, tot i coincidint en una experiència amb altres persones, amb els anys, cada una ho recorda d'una manera diferent a la de l'altra i fins i tot, sovint, fins i tot oposada. Recordeu que vau fer fa deu anys? Recordeu què va passar fa deu anys? Recordeu el 2005? Amb aquesta pregunta al cap, no he pogut evitar anar enrere en el temps i revisar el Xipreret del mes de gener de 2005, com a mes d'inici d'aquell any. Això és el que hi vaig trobar: En l'Editorial es criticava la guerra d'Iraq, que havia de durar "quatre dies" i que era més sagnant que mai. També es parlava del tsunami que va tenir lloc al sud est asiàtic, amb més de 150.000 morts i dos milions de persones necessitant ajut i que van rebre ràpida resposta solidària per part de la gent d'arreu del món. Guerra i solidaritat, l'esser humà és capaç de tot al mateix temps! Els Xiprerets de l'any 2005 els encetàvem amb un nou seguit de portades, aquesta vegada dedicades a onze poetes catalans, d'aquells que, potser, per "culpa" dels que podríem anomenar grans o més populars, com Maragall o Martí i Pol, van quedar, si no oblidats, si en un segon pla o dins d'un entorn més culte. El primer d'aquests poetes reconeguts va ser Teodor Llorente, del que Joan Fuster va dir que va ser el que inicià l'etapa del recobrament de la llengua catalana al País Valencià. Evidentment, la poesia del mes, Vora el barranc dels Aldagins, era seva.

Les converses les vam tenir amb una persona que, per poc que et relacionis dintre del mon associatiu o comercial de l'Hospitalet, sobretot al mercat del Centre, de ben segur que la coneixes, em refereixo a la Mercè Tubau i Audí. Però si algú encara no hi cau, cal dir que és la presidenta de la Coordinadora Sardanista de l'Hospitalet. Si amb això no en teniu prou, també ha fet teatre, dansa, excursionisme... Una persona inesgotable. Pel que fa als actes de l'Ateneu del desembre del 2004 (recordeu que els actes mensuals es comenten sempre al mes següent d'haverse efectuat) i que, per tant, aparegueren en el Xipreret del mes de gener del 2005, informàvem que els nostres "excursionistes" havien anat a Hostalric i Canet de Mar, en l'excursió número 210. També informàvem que es va participar en els actes de la Mostra d'Entitats que s'organitzava en aquells moments i que, actualment, ha quedat reconvertida en la més modesta Mostra solidària. L'estand de l'Ateneu, com sempre, era dels més concorreguts, ple de fotografies i cartells que mostraven les nostres activitats. Acompanyats tot el temps per socis i amics que col·laboraren durant la mostra amb les seves habilitats: maquilladores, puntaires, pintors, etc. Com que els nostres artistes sempre estaven (i estan) amb ganes de fer coses, van participar en diverses actuacions, com l'esquetx "Hem fet una obra", a càrrec dels més menuts (Oriol, David, Laura i Esther, que també n'eren els autors) una escenografia musical i, posteriorment, amb la lectura de contes i monòlegs, a càrrec dels socis Joan Ferrer, Antonia Caldés i l'enyorada Montserrat Solanas. En les fotografies es pot veure com rebíem la visita de l'alcalde de la nostra ciutat, d'aquells moments, el senyor Celestino Corbacho. El dia 16 de desembre va tenir lloc la conferència La persona gran dins la societat actual a càrrec del senyor Xavier Brú i Beà.

Pel que fa al grup de teatre, s'informava que els nostres menuts havien participat en l'entrega de premis de teatre infantil, al Lluïsos de Gràcia, amb l'obra L'herència de les bruixes, lamentablement sense èxit a l'hora de rebre guardons, fet que va disgustar als nostres petits actors i va fer enfadar la nostra directora, gens d'acord amb les decisions dels organitzadors. També s'explicava que el grup dels grans van representar l'obra Gorditas al Centre Cívic de la Trinitat Vella, amb força èxit. La previsió per al mes següent era l'estrena de l'obra SE-CRE-TO. Si voleu veure com va anar, busqueu el Xipreret del febrer del 2006, a l'hora que Gorditas tenia prevista una nova representació, aquest cop al Barradas. En les col·laboracions, Matilde Marcé ens parlava de Sant Antoni Abat, tot recordant també els Tres Tombs i els actes i les cerimònies que es duien a terme ja fa força anys enrere. El senyor Joan Costa ens parlava d'un empordanès oblidat: Dalmau Creixell, personatge a qui es va encarregar l'organització i la direcció de la batalla de Las Navas de Tolosa, l'any 1212. El senyor Costa ens va parlar de la seva vida, fets, records i oblits . En l'Opinió, un servidor de tots vostès, afectat per l'efecte del tsunami que va tenir lloc a la zona de Sumatra, amb gran quantitat de morts i desapareguts, transcendia sobre La vida i el destí, de com es presenta la vida i que, malgrat totes les expectatives que hom pugui tenir, el destí és inexorable i ho pot canviar tot en un segon. Es veu que en aquella època passava un període més filosòfic que no pas ara, on la política i el món social fan que m'emprenyi un dia si i l'altre també. Potser que retorni a la filosofia, em seria més saludable. En la secció Ho sabíeu? Antònia Caldés ens va parlar del Carnestoltes i algunes de les seves curiositats històriques com l'antiguitat de la festa i dels seus rituals, amb l'exemple del fet de cremar el ninot del Carnestoltes, que sembla que no es cosa de fa quatre dies. Al final, l'amic Valentí Julià ens feia somriure amb les aventures d'en Tinet i el Puceta i amb els refranys de la Tieta Consol, mentre que els amics de les botigues Awyca i Finques Massagé ens convidaven a visitar els seus respectius negocis. Temps era temps. CARLES FARRÉS I PINÓS

HO SABÍEU? CAP D’ANY I LES BRUIXES DEL PLA DE BERET

l pas d’un any a l’altre, encara que sembli només un canvi de calendari, ens afecta més o menys a tots més enllà de les creences religioses. La sortida i l’entrada d’any és, arreu del món, una de les dates més celebrades. Hom fa bons propòsits, que gairebé mai compleix; diem: “Any nou vida nova”. Hi ha pronòstics de tot tipus per als propers dotze mesos i prediccions meteorològiques a dojo. És habitual entre nosaltres festejar la sortida de l’any amb un bon sopar i brindant amb cava, empassant-nos a cada campanada de les dotze un gra de raïm, i la gent jove assistint a revetlles massives de gran cridòria i amb un punt de disbauxa. D’altra banda, la litúrgia cristiana commemora el 31 de desembre la data de la mort de Sant Silvestre (l’any 335), a qui dedica aquesta festivitat pels seus miracles i prodigis i per haver estat Papa de la primitiva església cristiana. Això no treu que existeixen llegendes molt antigues referides a bruixes i bruixots que aquesta nit celebraven aquelarres en diversos indrets del nostre país i que relacionaven la figura del sant cristià amb el món màgic de la bruixeria. El Pla de Beret diuen que fou un dels principals punts de reunió de bruixes i bruixots dels Pirineus catalans. Precisament a moltes comarques pirenaiques és coneix aquesta diada com la Nit de les Bruixes. Curiosament, uns consideren Sant Silvestre com el sant que protegeix els cristians de les bruixes, i d’altres opinen tot el contrari, que és qui les protegeix, a elles. El cas és que, sigui d’una manera o d’una altra, Sant Silvestre és la versió cristianitzada de Silvà, un dels noms del déu Pan, geni de la natura, les fonts, els boscos i la fertilitat. Se l’acostuma a representar amb banyes i potes de boc i els cristians van acabar convertint-lo en un dimoni. L’Ull de la Garona és una font considerada popularment com el naixement d’aquest riu, quan en realitat aquest està al Goueil de Jouéou (Ull de Júpiter), punt en el qual les aigües tornen a ressorgir de les profunditats subterrànies. Hi ha qui assegura que si t’acostes a la impressionant boca de l’Ull de la Garona, que queda a l’esquerra del camí de Port de Beret a Montgarri, es poden escoltar les veus, laments i discussions, de les ànimes en pena que allà habiten, així com les dels genis demoníacs i les bruixes que hi han instal·lat la seva llar. També hi ha qui assegura que aquest és un forat inquietant que

arrenca del mateix infern i que per aquí acudia i marxava el dimoni que presidia les satàniques reunions. Una altra llegenda diu que les aigües que sorgien d’aquí eren verinoses, però que les va tornar potables i pures el Sant Crist de Salardú, que miraculosament, sense la seva creu, va nedar contracorrent fins a Montgarri. A més a més, si els primers dies de l’Any bufa el vent del Sud al port de la Bonaigua, aquest és considerat com un hàlit de l’infern. En els grans aquelarres que es duien a terme en aquest paratge, acudien bruixes i bruixots de tota la Vall d’Aran, de la comarca del Pallars i, fins i tot, més llunyans. Però sembla que no tots els anys eren propicis per a dur-los a terme; aquella nit havia de reunir unes condicions imprescindibles. La primordial era que coincidís amb el pleniluni, després que el vent no bufés massa fort i que la neu, abundant en aquestes dates, no fos excessiva. Aleshores arribaven les bruixes volant sobre pals d’escombra i els bruixots sobre branques de freixe, al voltant de la mitjanit Els congregants eren d’edats molt diverses i, després de les salutacions de rigor, realitzaven l’assemblea en la qual es repassaven totes les maldats que havien fet durant l’any i les que prometien cometre l’any següent. A continuació, celebraven una gran festa amb danses nues, abundància d’alcohol i drogues i relacions sexuals entre joves i vells. Sembla que aquest intercanvi eròtic donava molta vitalitat als vells i velles de la zona. També diuen que aquest aquelarre estava absolutament prohibit als nens i menors d’edat, cosa que, segons altres llegendes, no passava en reunions d’aquesta mena a la resta d’Europa. No sé si en algun racó amagat encara continuen aquests aquelarres, realment fantàstics. Sigui com sigui, us desitjo una bona sortida i entrada d’any. FELIÇ 2016!!! ANTÒNIA CALDÉS

BIBLIOTECA

RECOMANACIÓ D’AQUEST MES

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Helena Jové, Pere Juhé, Lolita Garcia, Matilde Marcé, Albert Marzà, M. Dolors Nat, Antoni Prats, M. del Carme Riera.