16-01 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXVII– Núm. 398 GENER 2016

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE GENER DIMARTS 5, tot el dia, SS Majestats Melcior, Gaspar i Baltasar faran una visita a diverses llars d’avis de l’Hospitalet. A 2/4 de 9 del vespre. Després de la Cavalcada, a la nostra seu els Reis Mags donaran les joguines als nens els pares o familiars dels quals ho hagin sol·licitat. DIMECRES 13, a 2/4 de 8 del vespre, presentació del llibre D’un nou patriotisme i altres poemes civils de Tomás M. Porta i Calsina DISSABTE 16, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 331, visita a Prats de Molló. Dinar a Setcases. Inscripcions el dia 7. DIMECRES 27, a 2/4 de 8 del vespre, presentació del documental homenatge Manuel de Pedrolo, Trencat l’oblit, introducció a càrrec d’Antoni Munné-Jordà.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE FEBRER DISSABTE 13, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 332, visita al Parc Samà de Cambrils. Dinar a Banyeres del Penedès (calçotada). Inscripcions dia 2 de febrer. ACTES D’HOMENATGE A ROMUALD MONREAL DIVENDRES 26, a 2/4 de 8 del vespre, acte inaugural: Presentació, exposició i documental. DISSABTE 27, a les 7 del vespre, representació de l’obra Quatre dones i el sol. DIUMENGE 28, a les 6 de la tarda, lectura dramatitzada de l’obra L’avar de Moliere

TALLERS CURS 2015-2016 ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades

Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL

Un cop finalitzada la sèrie de portades del Xipreret dedicades a la història de Catalunya, l’arribada del nou any ens serveix d’excusa per fer un gir temàtic i encetar un nou cicle que té com a escenari la nostra ciutat. En aquest sentit, hem decidit recuperar alguns dels articles de l’enyorat Ramon Morales continguts en el seu llibre Coses de l’Hospitalet. Aquest volum, que és el número 4 de la col·lecció La Medusa de l’Ateneu, es va editar el 1990 —fa vint-i-sis anys— i actualment es troba exhaurit. Al llarg d’aquest 2016, doncs, trobareu a les pàgines Portada del butlletí els escrits que haurem seleccionat del llibre d’en Morales, que ens donaran, ben segur, una imatge nostàlgica de determinats racons i costums de l’Hospitalet que formen part del nostre passat. Com a primer tast, el primer text que us oferim és el Refranyer hospitalenc, un conjunt de curioses frases genuïnes que us incentivaran a somriure. L’entrada del nou any ens du, així mateix, a commemorar dues efemèrides pròpies de l’Hospitalet de Llobregat. Una, és el 180è aniversari del naixement d’en Pau Sans i Guitart, enginyer, poeta i polític, que fou fundador del Casino de l’Harmonia i president de la Unió Catalanista. L’altra, són els 125 anys transcorreguts des de la mort d’en Rossend Arús i Arderiu que tot i no ser nascut a la nostra ciutat hi passà llargues temporades allotjat a la casa pairal. D’ambdós personatges el Xipreret en va publicar unes breus biografies l’any 2010, quan dedicàrem les portades a Hospitalencs singulars.

GENER

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET RAMON MORALES

n l’editorial ja us fem saber que, aquest any, les portades del Xipreret, seran una selecció d’articles escrits per Ramon Morales al butlletí, alguns dels quals foren editats en el llibre de la nostra col·lecció Coses de l’Hospitalet (1990), exhaurit. Per als socis que fa temps venien a la nostra seu o llegien el Xipreret, el nom de Ramon Morales els serà familiar, però per a altres els serà desconegut. Ramon Morales va ser un soci que col·laborava amb els seus escrits però, tot s’ha de dir, no venia pràcticament mai a l’Ateneu. Deia que s’estimava més escriure aquells articles, cosa que volia dir fer feina de camp, no eren solament els seus records, sinó també la recerca de dades, les caminades pels carrers i places de la nostra ciutat, les fotografies que van il·lustrar diferents portades del butlletí, etc. Ja des de 1980, inici del Xipreret, el Ramon començà a escriurehi articles, primer esporàdicament, més endavant mensualment, i ho va fer fins a l’abril de 2014 quan una greu malaltia el deixa durant setmanes inconscient. Es va recuperar, però ja no va ser mai més el mateix i no tornà a escriure. De fet, no va publicar solament les articles esmentats al Xipreret, sinó que en va fer diverses portades els anys 1995, 1997, 1999, 2001 i 2002 amb els temes següents:Onze postals del Baix Llobregat, Onze petits monuments, L’Hospitalet verd, El ferrocarril a l’Hospitalet i Carrers de l’Hospitalet. L’Hospitalet està en deute amb Ramon Morales: gràcies als seus articles, una part important de la història del nostre “poble” i de la seva gent no s’han perdut sense remei. Ho podreu comprovar llegint cada mes alguns dels articles més significatius. I si veniu a la nostra seu, podreu llegir les portades que també són el reflex de molts llocs de la nostra ciutat. Ramon Morales va morir a Igualada on, després de la malaltia, s’havia traslladat amb la seva dona perquè hi tenien família. Va morir lluny de l’Hospitalet que, deia, en la entrevista que li vam fer pel setembre de 1982, “tan sols m’agrada perquè és el meu poble”, però, en salvar-ne la “petita però important història” i la de la seva gent, ens demostra com el va estimar el seu “poble”, així com va estimar el seu país: a la pregunta Com veieu la Catalunya del demà, que li fèiem en 2

la mateixa entrevista, responia:” Com una princesa reclosa en un castell de fades. Per arribar-hi cal salvar un fossat ple de cocodrils, gripaus i piranyes. Tots plegats i ben units, podríem ésser un nou sant Jordi”. MATILDE MARCÉ

REFRANYER HOSPITALENC

umiava l'altre dia que sembla impossible que l'Hospitalet, una població amb segles de vida a l'esquena, no tingui un refranyer propi. Els refranys i altres sentències, així com les frases fetes, i també els modismes, els girs i les intencions que es donaven a les perles comunals, han estat un distintiu de cada poble fins que la prolixitat dels mitjans de comunicació -tots ells en una altra llenguaels ha homogeneïtzat, i ens han abocat a parlar sense singularitats, amb un vocabulari sovint insípid i mecànic, i convertint mots estranys en barbarismes. Com que avui plou i no fa goig d'anar enlloc, m'entretindré a recollir-ne un farcellet, d'aquestes expressions nostrades. Si Sant Pere Màrtir porta barret, pluja segura El pagès llobregatà s'ha guaitat moltes vegades l'antic mont d'Orsa des de l'antigor, i fins i tot, hi alçà una ermita a honor del seu patró, sant Pere Màrtir, segles abans que costums forans passessin aquest padrinatge a sant Isidre. Hi ha dies que els núvols baixos cobreixen el cim de la muntanya, essent la premonició d'un ruixar, i aquesta reiteració donà origen al proverbi. Ara, com que vivim envoltats d'edificis tan enlairats, és ben difícil saber què fan les boires allà dalt, però el refrany encara és viu entre la gent que ha treballat al camp. Anar a prendre vent a la Farola

(Foto de la coberta)

Quan d'un diàleg no se'n podia treure l'entrellat, o el contertuli es posava pesat, intolerable, insuportable o simplement molest, se l'enviava "a prendre vent a la Farola". Aquest indret, el far marítim de la platja on desguassa el Llobregat, és espolsat constantment pels terrals i les marinades, i era també el lloc més distant del centre del terme abans que, a començament de segle, un consistori se'l vengués per un plat de llenties. No sé quina de les dues raons fou l'origen 3

etimològic de la dita, però era pregonament arrelada entre els hospitalencs fins que han après a enviar la gent pesada a prendre altres coses totalment irreproduïbles en aquestes planes. Ja anem bé per anar a Sants! Escrit amb signe admiratiu perquè és una exclamació i no pas una pregunta. Es feia servir per a advertir d'una errada en el procedir i també com advertiment quan fallava la memòria de l'interlocutor o quan un assumpte no prenia el camí que volíem. Exemples: quan s'acosten els exàmens i la mainada surt a distreure's en lloc de tancar-se a estudiar; quan creix el blat i no cau una gota d'aigua; quan els regidors de Casa la Vila us prometen una millora i passeu anys esperant-la. Anar-se'n al Canyet Al carrer de l'Aprestadora hi havia fins fa relativament pocs anys una gran fàbrica d'adobs orgànics. Disposava d'una alta xemeneia per on sortien els fums produïts per l'assecat i la mòlta de les carcanades dels animals que hi duien, i que, segons d'on venia l'aire, "perfumava" qualsevol indret de la ciutat. Aquest fet ens recordava sovint la seva presència, i quan algú perdia les ganes de menjar, agafava un refredat molt fort o se sentia enamorat -que és una malaltia com una altra-, els amics li deien: "Alerta, o aniràs al Canyet!" Tan pesat com fer un volt de sorra El Xatet era un carreter que disposava del que ara en diuen una "flota" de vehicles per al transport. Tenia la seva base per allà on ara hi ha el carrer del Canigó, i la seva especialitat eren els carros de trabuc que anaven a les ribes del riu per sorra i grava, feina dura en aquells anys en què més avall de la via del Carrilet tot eren camins de terra amb sots, pols i fang. Feia servir aquesta frase -que potser no era seva, però jo la vaig recollir d'ell- quan en una conversa volia posar exemple d'una tasca difícil o penosa. Els anys quaranta era corrent sentir-la al ram de la construcció a la nostra ciutat. Pla com la Marina. Enlairat com la Torrassa Eren dues maneres de fer oralment una descripció geogràfica d'un paisatge llunyà, i també fent un paral·lelisme servien per a altres imatges afins. Amb la primera d'elles es podia parlar des d'un bon 4

enrajolat fet per un paleta eficient fins a la pitrera d'una mossa poc afavorida, i amb la segona es recordava la costa del carrer del Montseny, via d'accés de la gent del pla, que, quan calia pujar-la a peu, sintetitzava en aquella llarga pujada l'esforç i el cruiximent. Anar allà dintre En els municipis extensos amb molts barris dispersos, el rovell de l'ou és sempre l'indret on hi ha la Casa de la Vila. La majoria de veïns de Sant Josep, que són els que he tractat més, quan havien de tirar lletra a la bústia, anar al dispensari perquè s'havien tallat amb un vidre, a comprar un pastís o fer-se un vestit de vellut, havien d'anar "allà dintre". Després de la guerra, i en tancar per represàlies polítiques l'únic estanc del barri, fins i tot per comprar un segell de correus havíem d'anar "allà dintre", i haguérem de fer-ho durant gairebé trenta anys. Per a nosaltres "anar allà dintre" era passar més enllà de la Rambla, però aquesta expressió també la feien servir, potser en un sentit més ampli, alguns sectors de la Marina i també la gent dels districtes de Santa Eulàlia, la Torrassa i Collblanc quan havien d'anar a l'ajuntament a "arreglar" papers. Semblar el carrer de Mitja Galta En els anys de govern republicà, quan l'anticlericalisme abolí del país totes les mencions religioses dels nostres topònims, el carrer de Santa Eulàlia es digué de Mitja Galta. Sembla que ja era del domini popular puix que a molts altres pobles quan un carrer o una carretera només té cases en un costat, se l'anomena així des de la nit dels temps. Entre els hospitalencs, "semblar el carrer de Mitja Galta" era sinònim de quelcom desballestat o incomplet, i tant podia referir-se a una feina inacabada, a una festa deslluïda o a una família on cadascú tombava del seu costat. L'Hospitalet, fàbriques i escombriaires Era la fase de ritual en un barceloní quan li fèieu saber el vostre lloc de residència. De fet, fins als anys cinquanta en què l'Hospitalet començà a convertir-se en ciutat-dormitori, la visió superficial dels qui passaven la riera Blanca cap a ponent era una línia de coberts de deixalles que anava des de Can Pi a la Torrassa i, per sobre de les cases -la majoria de planta baixa i les altres amb una o dues plantes damunt- sobresortien les grans naus de les fàbriques, que, fins i tot, treien el nas a les vies d'accés més concorregudes. 5

CONVERSES

Respon: Alba Pérez Girgues Nada a: L’Hospitalet Edat: 24 anys Estat: Soltera Professió: Comercial

Aquest tenim una conversa força interessant amb l’Alba, que entre altres coses ens parla del seu hobby: És, ni més ni menys, àrbitre federada de futbol, una activitat no gaire freqüent entre les dones. Ens dius que vares fer l’ESO i el batxillerat a l’escola Joan Peregrí. Ens agradaria que ens en parlessis una mica. Si en el teu record creus que va ser un sistema vàlid, tant en l’ensenyament i, molt important, en la formació com a persones. La meva experiència a l’escola Joan Pelegrí va ser molt positiva en tot els aspectes. Tracten no només l’ensenyament i la formació de cara al nostre futur, sinó ho engloben dins d’un context social i formatiu que fan que, els alumnes, adquireixin els conceptes necessaris a la vegada que fomenten el treball en equip. A hores d'ara, segueixo mantenint amistat i relacions amb part del professorat. També vas fer CFGS d’arts gràfiques a l’Escola del Treball, i el graduat de gestió comercial i màrqueting a l’escola IES Provençana. Què ens pots dir? Vares trobar diferències entre les dues escoles. Quina part d’aquests estudis t’han estat més útils? Com escoles de CFGS totes dues tenen sistemes molt vàlids, tot i que, personalment, a l’escola IES Provençana vaig trobar-m’hi molt còmode a nivell formatiu i, sobretot, pensant de cara al meu futur . Aquí vaig cursar Gestió Comercial i Màrqueting, estudis que m’han permès avui dia trobar el meu forat dins del món laboral. 6

En general és difícil trobar feina, i pel joves potser més. Com t’ha nat. Treballes a l’actualitat ? La veritat és que, tot i ser conscient del moment en què ens trobem actualment, vaig trobar feina molt ràpidament per via Infojobs, al cap de dos mesos d’acabar les pràctiques ja estava dins d’una empresa de publicitat desenvolupant tasques de comercial. Actualment porto dos anys i mig en aquesta empresa. Anteriorment aquí, ja havia començat a treballar als divuit anys en una botiga de roba, Starbucks i Decathlon, per alternar el món laboral i començar a tenir certa independència . Parla'ns d’aquest món dels comercials. T’agrada, costa introduir l’article? Què creus més important l’habilitat en expressar-se o la psicologia ? La veritat és que el món dels comercials és molt maco i té molts avantatges, aprens molt de tu mateix i cada venda té la seva pròpia historia. Sovint et veus pressionat pels objectius que has de fer però, qui no es veu pressionat alguna vegada a la feina? Es tracta de seguir endavant i, sobretot, aprendre de tot el que ens envolta. És molt important conèixer el producte que es ven, sigui quin sigui, per poder oferir-lo de manera més personalitzada que podem, com saber expressar-se i poder empatitzar amb el client interessat en allò que li estàs oferint. Ens has dit una cosa que ens crida l’atenció: ets àrbitre federada de futbol. Sembla que no és gaire freqüent en les dones. Què t’hi va portar? Vaig entrar al Comitè d’Àrbitres quan començava estudiar Gestió Comercial, de sempre m’ha agradat molt el futbol i formar part d’aquest món des d’un punt de vista més objectiu...per què no? Generalment, juguem a futbol, a bàsquet...però mai ens imaginem tenint un xiulet a la mà i assenyalar una falta. Ja fa cinc anys que sóc àrbitre de futbol i, tot i que m’he trobat de tots colors als terrenys de joc..., generalment són partits macos i es pot gaudir del futbol vist, com deia, des d’un punt de vista objectiu. Tots, tant homes com dones, arbitrem futbol masculí i femení, no sé què passaria si succeís aquesta situació en categories professionals, però les funcions que es desenvolupen dins dels camps, treure personalitat, coneixements del reglament, bon estat de forma física, això ho té l’home i la dona àrbitres. El meu cas, tenia amics àrbitres i un dia em van animar a provar-ho, i aquí estem encara, jeje. Quina preparació heu de fer per obtenir el títol? 7

Per obtenir el títol d’àrbitres hem de fer un curset i, en acabar-ho, ens fan unes proves tècniques i unes de físiques que hem de superar per poder arbitrar partits de futbol. Sou gaires dones àrbitres? Bé, en conjunt, parla’ns una mica d’aquest ambient que nosaltres desconeixem. Actualment som unes 100 en tot Catalunya dels 2.200 àrbitres que hi ha, no cal fer gaires esmenes dels percentatges, però, més enllà de tot el que es podria millorar per tal de facilitar l’accés a aquest esport al col·lectiu femení, no oblidem que els hobbys els triem cadascú de nosaltres i que, donant més facilitats només per fomentar el futbol femení, fins a quin punt és just per a aquells homes vàlids que ho volen provar i no es troben en les mateixes condicions? Porto un temps aquí i, siguin homes o siguin dones, tothom té la informació i la mà estesa per poder arribar a ser àrbitre. Com portes el tema dels insults, en cas que n’hi hagi, o la falta de respecte, per part del públic, protestes per jugades... Els insults no formen part del masclisme dins del futbol, sinó del futbol en si mateix. Ens insulten siguis home o dona, però la veritat és que quan estàs concentrat ni sents la veu del públic. De tot plegat tens alguna anècdota que vulguis compartit amb nosaltres ? Potser us explicaria, parlant del tema del masclisme dins del futbol, un partit de prebenjamins (edat de sis-vuit anys aproximadament) on van ser les mares que observaven els seus fills i filles jugadors, les que em van oferir tota mena d’insults masclistes. Practiques algun altre esport? M’agrada l’esport en general, també vaig jugar a tenis i el segueixo practicant de tant en tant, l’atletisme... Deixant la teva activitat esportiva. Sabem que tens deu anys d’estudis superiors de solfeig i piano. La música continua formant part de la teva vida? Sí, vaig cursar aquests estudis. La música sempre forma part de nosaltres i saber tocar un instrument és una gran sort. 8

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS INAUGURACIÓ DELS PESSEBRES DE L’ATENEU

es tradicions diuen molt dels pobles que les conserven i les cultiven. Catalunya és un país de tradicions. Entre les moltes que sabem guardar i gaudir-ne, el pessebre ocupa un lloc entranyable.

El Desembre unes figures surten de la capsa per recordar-nos el naixement de Jesús, i el conjunt es transforma en una estampa del passat, que també és una estampa del present: un infant, una família amb dificultats i una gent senzilla que aporta aquell petit present que ajudarà a superar les mancances. El pessebre és moltes coses: reflex de la fe d’alguns, per a altres seguir el costum, per molts contemplar la mirada plena de fantasia que desvetlla a la mainada... Sigui quin sigui el motiu per fer-lo el cert és que sempre desperta tendresa. Aquesta antiga transmissió també ha arrelat al nostre Ateneu i se l'ha fet ben seva. Quan s’apropa Nadal tenim el goig d’inaugurar i poder lluir dos bonics pessebres, gràcies als nostres socis pessebristes Josep Orquín i Joan Pol, l’Emili Bona completa aquest conjunt amb un excel·lent dibuix, còpia a llapis, de l’obra... del pintor.... El pessebre en ell mateix sembla demanar un embolcall sensible i s’acostuma a acompanyar amb música, tanmateix a l’Ateneu no tenim cantaires, però sí rapsodes i lectores de poesia. Varen ser Matilde Marcé, Maria Rosa Ibañez, M. Dolors Nat, i Antònia Caldés qui, amb

el to adequat i el seu ben dir, varen llegir poesies dedicades al Nadal de diferents i coneguts poetes com són Joan Maragall, Àngel Guimerà, Josep Navarro, David Jou, Antoni Prats, Joana Raspall, Josep Vicenç Foix, López Picó... L’acte va tenir lloc a l’Ateneu el dia 9 de desembre. Va ser senzill i bonic el mateix temps.

Text: CARME JORBA Fotos: ANTONI PRATS Pessebre 1: Josep Orquin Pessebre 2: Joan Pol

66a EXPOSICIÓ DE DIBUIX I PINTURA

l passat dia 17 de desembre, vam assistir a la inauguració de l’exposició dels dibuixos i pintures dels alumnes dels cursos de l’Ateneu. La nostra presidenta,la Matilde Marcé a dos quarts de vuit del vespre, va donar la benvinguda als assistents i, després de donar les gràcies a tots, va fer una valoració del total d’exposicions,“són ja 66 les que l’aula ha tret endavant, són moltes i esperem que siguin moltes més”, passà a fer una breu valoració de les obres exposades dient que li agradaven molt, tot seguit em cedí la paraula i,com ja és costum, dic alguna cosa referent al món de l’art en general i els motius de les persones que dediquen una part del seu temps a practicar-lo. Vaig dir que el concepte d’art, tan ample com relatiu, s’aplicava a tota obra de creació artística i que tenia diferents vessants per a les persones que volien fer coses; una era per entreteniment, una altra per teràpia, cosa que l’Ateneu entén molt bé i aplica plenament. No serveix de res fer art per vendre alguna cosa quan per la xarxa d’Internet s’ofereixen bones peces a preus irrisoris, per la qual cosa l’art ens havia de servir per a altres motius diferents del lucre; fer i practicar el que s’ha vingut a dir l’art per l’art, sense cap altra implicació ha esdevingut el normal. Després d’aquesta reflexió i davant de quasi bé una trentena de persones, la presidenta va donar per inaugurada l’exposició oferint als assistents un saborós picapica. L’exposició romandrà oberta els dies que sigui obert l’Ateneu i fins al 8 de gener de 2016. Cal fer ara un apunt d’un detall que se’m va passar per alt; no vaig fer menció del magnífic treball que també presentaven els més petits, demano perdó per l’omissió i cal dir que val la pena passar pel passadís d’accés a les aules i contemplar els bonics dibuixos que, des de l’octubre, quinze menuts, nens i nenes des de sis a onze anys han anat fent. Estarà visible fins a les vacances de l’estiu vinent. Ara només cal desitjar-vos bones festes i fins a la propera. EMILI BONA

CONCERT DE LA CORAL INFANTIL “ELS MATINERS”

l dia 30 de desembre i ja com a final d'un dels actes més esperats del 2015, la Coral Els Matiners ens va delectar amb les seves agradoses i conegudes melodies, cantades amb il·lusió. La presidenta de l'entitat Matilde Marcé en va fer una breu presentació i de seguida els nens i nenes amb les samarretes habituals, on duen uns preciosos galls estampats, van entonar: Pessigolles, Somiem tots junts, Dolça nit de Nadal, entre altres cançons que, tot sigui dit, van tenir gust a poc i vam quedar-nos amb la mel als llavis. Mònica Peig, Anna Ferrer i Berta Carreras (pianista) foren les encarregades de dirigir amb entusiasme aquesta coral infantil, anomenada Els Matiners. Felicitats a totes tres! La presència de pares, avis, família tota i amics de l'Ateneu, quasi bé ompliren la sala d'actes que desbordava alegria. Aquest any no vam picar de peus ni de mans per ajudar els petits cantaires, potser perquè el fred no era tan viu com el de l'any passat. Aquest vegada la temperatura del capvespre era molt més suau.Però la curta estona que va durar el concert ens va fer sentir més infants. La gent que va acudir a l'acte dugueren joguines per als nens més necessitats. Aquest era el preu de l'entrada. Gràcies a tothom! Per acabar, tan petits com més grandets i tots plegats vam entonar: Un món millor, sense por, sense dolor! Tant de bo aconseguim fer realitat aquests desitjos! M. DOLORS NAT I PINYOL

RECITAL NEW GOSPEL

l grup de Gospel que assaja cada dilluns a la nostra seu, anomenat New Gospel, i que a hores d'ara ja tots coneixem i tenim en gran estima, periòdicament actua a casa nostra, una gentilesa per als nostres socis i amics. Moltes vegades, tan dintre com fora de l'Ateneu, sento com la gent es queixa, o almenys així ho manifesta, que aquí a l'Hospitalet no es fan massa actes culturals, i entre aquests, concretament, actes musicals. Tot i així, quan les tenim a l'abast sembla que no ens interessin i les deixem passar de llarg, sense fer-ne massa cas. Això sí, reiterant les nostres queixes de forma constant i alhora ignorant el que passa i tenim al nostre entorn. Avui dia estem acostumats a escoltar música en format electrònic, ja sigui per mitjà de la ràdio o de la televisió, escoltant discos, o bé pel mòbil o per l'ordinador, però crec que podem estar d'acord que, per més qualitat que pugui aportar la música en format "enllaunat", no hi ha res com la música en directe. El contacte humà, tant amb els intèrprets com amb la resta del públic, la possibilitat d'improvisacions, els comentaris que es fan des de l'escenari, les novetats, ja siguin grans o petites, com una nova cançó o aquella de fa temps, interpretada de forma diferent, fan que cada concert sigui una cosa única, irrepetible, excepcional, i això, amics, no ho pot oferir la música "de llauna". La meva pregunta és, per què doncs quan tenim l'ocasió de viure un d'aquests fets irrepetibles, moltes vegades, no en fem cas? Per què deixem que passin de llarg? Per a mi, amics, és una llàstima veure com deixeu enrere, sense cap interès algunes de les propostes que us hem portat a l'Ateneu, i em sap greu per vosaltres, perquè segons quines coses a la vida, quan les heu deixat passar, ja no tornen. I en concret em refereixo al concert que el passat dissabte dia 12 de desembre de 2015 us vam oferir a la sala d'actes de l'Ateneu, on el grup New Gospel ens va presentar un dels seus habituals, però únics i irrepetibles concerts. Em sap greu que alguns de vosaltres us ho perdéssiu perquè els que hi vam assistir ens ho vam passar fantàsticament bé. Vam poder gaudir de la música i del ritme. Vam viure i compartir la il·lusió que els del New Gospel posen en totes i cada una de les seves actuacions. Vam ser partícips en algunes de les cançons, cantant i seguint el ritme juntament amb tot el grup. Vam riure i fruir amb la simpatia d'en Manel, el director del grup i de tots els cantaires. Vam ser testimonis de dues estrenes i de la interpretació d'alguns dels temes ja clàssics, però amb el toc que només podien oferir aquelles veus d'un irrepetible 12 de desembre de 2015. Això, tristament, alguns de vosaltres ho vau deixar passar. Altres no, altres, que van omplir gairebé tres quartes parts de l'aforament de la

nostra sala d'actes, saben el que vull dir i de ben segur que pensen (i pensem) que quan New Gospel torni a actuar a la nostra seu, tornaran a venir, perquè sabran que, malgrat que algunes de les cançons ja les hauran escoltat abans, res no serà el mateix i tot serà diferent. Només per la il·lusió i l'entrega que hi posen els nostres cantaires ja et venen ganes que arribi la propera actuació i ésser allà, al davant o al darrere de la sala, és igual, seguint el ritme amb les mans, cantant, fent soroll i participant, de la mateixa manera que ho fan, diumenge rere diumenge, aquells que, al lloc d'origen del Gospel, assisteixen als actes litúrgics o recitals d'aquest tipus de música, fent-la seva. CARLES FARRÉS I PINÓS

AVÍS D'INTERÈS PER A TOTS ELS SOCIS L'Ateneu és una associació inscrita en el Cens d'entitats que defensen la llengua catalana del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Que l'aportació econòmica anual de 40 € feta per cada soci ha estat efectuada en concepte de quota de soci i què, d'acord amb la normativa, totes les dades de la donació s'han dipositat a l'Agència Tributària de Catalunya. Per aquest motiu us informem que us podeu acollir als beneficis fiscals establerts a la llei 49/2002 i a més els beneficis fiscals d'entitats que defensen la llengua catalana. En aquest sentit i de cara a la propera declaració de l'IRPF podeu passar per secretaria per demanar el vostre certificat.

COL·LABORACIONS LES FORMIGUES: UNA OBSESSIÓ!

’entrada, sembla que un animaló tan petit no es pot convertir en un enemic real de l’home. Per descomptat, si posem un lleó al costat d’un formiga, segur que pensarem que val més no trobar-nos amb el lleó pel carrer, en canvi la formiga més aviat ens faria gràcia, però... Les formigues també me’n feien, de gràcia, quan era petita. Me les mirava sovint, a l’eixida de casa n’hi havia d’allò més que trescaven sortint del cau o anant-hi, amunt i avall, sempre atrafegades. Sovint les veia carregades amb un pes que semblava excessiu per a aquells cossos tan menuts, podia ser una llavor o vés a saber què, en tot cas era la teca que portaven a casa seva i que potser guardarien de reserva per a l’hivern. Llavors el seu pas era feixuc i avançaven a poc a poc, algun cop els queia la càrrega que, amb penes i treballs, tornaven a enfilar. En canvi corrien com esperitades si es veien amenaçades pels marrecs que, cruels com ho són a vegades els infants, intentaven aixafar-les, i no parlem de quan, a cops de peu, els desfeien els nius. Es tornaven boges i es dispersaven sense rumb, o almenys era el que semblava. Llavors em feien pena, però... D’altra banda, en un conte infantil prou conegut, les formigues sempre són l’element bo, tan treballadores i, sobretot, tan previsores, no com la cigala que, a l’estiu, només cantava a tota hora sense pensar que vindria l’hivern i no tindria res per menjar. De totes maneres no era gaire bona companya, la formiga de la faula, perquè no volia ajudar la pobra cigala que passava fam... tot i que de fet aquesta s’ho havia ben guanyat! Tant cantar sense fer res! Per què no s’havia fet un raconet, com deia l’àvia, per, si un dia, les coses anaven maldades? Ja sé que aquella petita historia de la formiga i la cigala no podia acabar bé perquè es tractava d’enviar un missatge moral a la mainada i, potser, també als més grans: mentre treballes no has de gastar tot el que guanyes, sinó estalviar, fer el raconet, pel que pugui passar el dia de demà. Avui dia, això s’hauria de matisar perquè, d’un banda hi ha gent a l’atur, per tant que voldria treballar i no pot, i de racó res de res, sinó tot el contrari, però de l’altra, hi ha gent que té la sort de treballar i gasta el que té i, a vegades, el que no té, perquè vivim en una societat que ens incita a comprar i comprar, a viatjar, a canviar el cotxe i els electrodomèstics cada dos per tres, etc., per tant, de racó res de res tampoc. Ai, com sempre he sortit de fogó, no es tractava de fer-vos “la moral”, sinó de parlar estrictament de formigues, més ben dit de la meva obsessió per aquests animalets. Tornem-hi, doncs!

De fet, es pot dir que em vaig començar a neguitejar per la presència de les formigues quan, en un llibre de lectures de l’escola a Perpinyà, hi havia un gravat que representava una vil·la gran amb un frontispici amb columnes i, en el camí que hi portava, s’hi veia un romà vestit amb la toga corresponent, alt i cepat, que estava a punt de trepitjar una formigueta que, quieta en una llosa, malgrat el risc imminent, aixecava el cap desafiant aquell homenàs. No recordo gairebé el text que acompanyava el gravat, però sí, més o menys, les paraules de la formiga al romà: ”Et creus important i valent, molt valent, però potser et faria por un lleó, en canvi jo no te’n faig gens ni mica, però pensa que em pots aixafar perquè em consideres poca cosa, però no hi ha cap enemic petit, recorda-ho.” Naturalment, el romà, menystenint l’amenaça o el consell d’aquella bestioleta insignificant, la va trepitjar sense pietat. En un segon gravat, apareixia la vil·la en ruïnes i el romà, envellit, assegut en una pedra, s’aguantava el cap entre les mans. Una munió de formigues passaven davant seu, insensibles al sofriment de l’home: havien trigat, però, complint les paraules de la formiga aixafada, havien aconseguit enderrocar aquella casa, i ell, amargament, reconeixia finalment que, en efecte, no hi havia enemic petit. A partir d’aquí, les formigues van començar a ser, per a mi, un enemic a abatre. Molt grandiloqüent, oi? Però és que sovint han estat presents en la meva vida més del que hauria volgut. Sempre les havia deixat tranquil·les al jardí, eren a casa seva, en el seu ambient, però... quan estiuejàvem a Cabrils, ja era tota una altra cosa: les formigues hi eren a dotzenes, unes formigues negres, grosses, feien cosa d’un centímetre de llarg, i es ficaven per tots els baixos de la casa. Intentàvem eliminar-les però era guerra perduda, elles, porfidioses, sempre acabaven fent acte de presència. Sí, a fora sembla que no m’hagin de fer nosa, però em posa nerviosa veure-les amunt i avall de les branques del llimoner o del magraner, o sortint de la “corona” de les magranes en collir-les (què hi fan allà dins?) o apinyades tenyint de negre els brots tendres de l’heura... i aquí les espolso i les ruixo, però tant és, unes altres hi tornen com si res. Dins de casa, hem patit petites o grans però sempre molestes accions, comeses per formigues amb ales que, durant força temps, periòdicament, entapissaven de negre la banyera, i, aleshores, començava la batalla amb fortes ruixades d’aigua o de líquids diversos. D’altres s’encabeixen, ara encara, al pedrís del magatzem d’on s’escapen a centenars quan ruixo les esquerdes amb l’esprai exterminador i, després de mortes, les he de treure a paletades; o aquelles altres, aquestes sense ales, és a dir formigues “normals”, que un dia envaïen un tall de lluç fregit posat sobre els fogons i el deixaven ben ratat en qüestió de poca estona, o atacaven el tall de carn que s’estava descongelant, o s’escampaven per dintre del rentaplats, que no sé què hi buscaven perquè, abans de posar-los a dins, esbandeixo plats i eines sota el raig de l’aixeta. A la cuina les hem pràcticament eradicades a base d’unes

plaques mortíferes, enganxades en lloc estratègics on no hi ha menjar (no es tracta que, per fer-les desaparèixer, ens intoxiquéssim nosaltres!) Malgrat tot, molt de tant en tant, encara en surten unes de molt petitones, gairebé microscòpiques, que s’instal·len a la sucrera com a casa seva! D’altres no saps d’on surten, però apareixen de seguida si ha caigut a terra un trosset de pernil o qualsevol altre menjar que els agradi, i, en un amén Jesús, s’hi abraonen, és un dir, és clar. Digueu-me si no és per enrabiar-se! I encara sort perquè podria haver estat pitjor. Suposa que ara que hi ha tants productes per matar insectes, ja no passa el que explicaré tot seguit. Quan, als anys cinquanta del segle passat, el meu oncle Lluís va emigrar a l’Argentina, concretament a Rosario, va voler plantar unes farigoles en uns testos, ho va fer a la posta del sol, que refrescava una mica. L’endemà, quan es va llevar, les plantes havien pràcticament desaparegut, només restaven uns tronquets esmerlits: les formigues se les havien cruspit! Devien ser unes aprenentes de la marebunta! Les nostres, per sort, són una mica més civilitzades. Les de casa, per ara, encara no s’han menjat cap planta! De totes maneres, he de reconèixer que la meva guerra particular amb les formigues és una guerra perduda: elles viuen gairebé a tot arreu, tret dels pols i algunes illes, i són els insectes més abundants de tot el planeta! N’hi ha 12.000 espècies diferents! Organitzades en societats, amb una reina, els mascles que la fecunden, i moren, i diferents tipus d’obreres, viuen en formiguers d’estructures complicades. Si mengen molts altres insectes i, per tant, protegeixen les plantes, també poden ser invasores i malmetre collites o envair cases, com la vil·la romana! Per acabar aquest tema i tornant a la història del romà, quan faig la guerra a les formigues, tinc, en el fons del fons, un sentiment estrany i pertorbador: no hi ha enemic petit, deia la formigueta, algun dia ELLES aconseguiran venjar-se dels meus atacs... i com ho faran? MATILDE MARCÉ

PASSAT FESTES

La Vanguardia. Un bon amic, que cada dia laborable agafa el tren de Rodalies de bon matí a la ciutat del Vallès on viu per anar a treballar a Barcelona, m’explica que, sovint, quan els passatgers s’enfilen al vagó es troben que els seients estan “ocupats” per exemplars de La Vanguardia. Evidentment, tots acullen aquest regal matiner de bon grat i el fullegen mentre dura el viatge. Un altre company em confia que, a la Jornada dels Economistes, que es fa cada any a la ciutat comtal, els assistents tenen a la seva disposició, de manera gratuïta, els exemplars del diari del grup Godó que vulguin. D’altra banda, en determinades facultats universitàries, al llarg del curs, és habitual veure-hi una pila de “vanguardies” que s’ofereixen de franc als estudiants, molts dels quals, però, s’hi mostren totalment indiferents.

Ara, una experiència personal. Tant aquest any passat com l’anterior, a la Fira del Llibre en Català, que té lloc a primers de setembre davant la catedral de Barcelona, a qui compra un llibre li entreguen una butlleta que, un cop emplenada amb les dades personals i lliurada a l’estand corresponent, dóna dret a participar en un sorteig. A canvi, se li ofereix un obsequi. Quin? Ho heu encertat. Un exemplar de La Vanguardia del dia. Si no hi ha gat amagat, hem d’imaginar que aquesta estratègia de distribuir exemplars de manera gratuïta, en aquests temps difícils per als mitjans de comunicació escrits, es fa per mantenir la difusió i, de rebot, els anunciants. Ara bé, ¿també serveix per assegurar-se les subvencions públiques? Estaria bé saber-ho. Pistes de gel. Des del 27 de novembre fins al 10 de gener, si no vaig errat, l’Hospitalet va acollir la pista de gel que Barcelona havia refusat a perquè “no era un model sostenible econòmicament ni mediambientalment per a la ciutat”. El complex lúdic es va instal·lar, a 18

casa nostra, en els espais lliures del centre comercial La Farga, al barri Centre. Aquesta incorporació a l’oferta d’activitats d’oci dels hospitalencs en dates tan assenyalades, es va justificar com una eina dinamitzadora del comerç local i com un incentiu per incrementar-ne les vendes nadalenques. Amb les mateixes intencions, s’ha de creure, es va muntar una segona pista de gel a la rambla Marina, tocant a l’avinguda del Carrilet, de més reduïdes dimensions que la primera. Qui hi passava per davant i s’hi fixava una mica, no tenia més remei que associar aquesta estructura amb les estufes exteriors que molts bars i cafeteries col·loquen, els mesos d’hivern, en les seves terrasses situades a l’aire lliure. No sé què en penseu vosaltres, però amb les pistes de gel al mig del carrer, en un desembre gens fred com el que hem passat, la sensació de malbaratament de recursos energètics és innegable. I més ara, que tant es parla de canvi climàtic. Ben segur que, si els nostres avis aixequessin el cap dirien poc anem pas bé.

Tortells. En les seves memòries polítiques: Construint un nou estat, Miquel Sellarés, que fou director general de Seguretat Ciutadana de la Generalitat de Catalunya, a més d’ocupar altres càrrecs institucionals, i de ser un ferm activista polític i cultural durant molts anys, ens conta una sucosa anècdota dels temps en què es preparava la constitució de l’Assemblea de Catalunya. 19

Pels qui no ho sabeu, o no ho recordeu, l’Assemblea de Catalunya va ser un moviment ciutadà unitari que, en els darrers anys del franquisme i primers de democràcia (1971-1977), reivindicava les llibertats polítiques i socials dels catalans. El seu eslògan era: “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. Explica en Sellarés que els qui impulsaven el moviment de l’Assemblea, després de moltes reunions preparatòries, convocaren la primera gran trobada per al 23 de maig de 1971. A fi d’evitar sorpreses desagradables aquest dia, s’organitzà un servei de seguretat que consistia a tenir sintonitzada la freqüència de ràdio de la policia i distribuir “semàfors” d’advertència en llocs estratègics. Els “semàfors” eren nois i noies amb carpetes vermelles i verdes que es situaven en indrets escollits i visibles al mig del carrer parlant o tocant la guitarra. Si el dia assenyalat passant per algun d’aquests controls els participants a l’Assemblea veien aquells joves amb la carpeta vermella havien de recular. Volia dir que la policia s’havia assabentat de la reunió. El 23 de maig, en Miquel Sellarés es va trobar amb en Josep Benet per anar junts cap a la trobada clandestina. En Benet, però, tenia la mania d’anar a comprar un tortell perquè deia que això el feia menys sospitós, que dissipava els dubtes de la policia. Ningú va amb un tortell a una reunió prohibida, deia. Tanmateix, en sortir del metro a la Meridiana, van veure una noia amb la carpeta vermella. Sellarés, Benet i tortell van haver de girar cua cap a casa. L’assemblea se n’havia anat en orris i el tortell hem d’imaginar que almenys va servir per llepar-s’hi els dits. PERE JUHÉ I ORIOL

UN CAS VERÍIDIC

ona part de la meva infantesa la vaig viure en una casa del carrer de Josep Prats, concretament el número 10, davant del mercat. Els meus pares hi tenien una botiga d’oli, sabons i vins, per moltes persones era coneguda com a cal Carquet, sobrenom de la família de la mare. Unes ventalles separaven la botiga de la vivenda. Era una casa gran que jo recordo molt bé. Tot just passades les vidrieres es trobava el portal de l’escala que conduïa a les habitacions, al seu costat una porta, que en realitat tancava el sota escala convertit en un ordenat rebost, aquell lloc em tenia fascinada perquè guardava coses bones. Tot seguit el menjador amb una taula llarga, gran, la recordo molt gran, a la dreta la porta de la cuina i al fons unes altres ventalles que portaven a l’eixida, també gran i allargada, amb gerros de plantes i flors, i el que era habitual a la majoria de les cases, el galliner amb aviram. A l’esquerra hi havia una altra eixida. Recordo que les persones grans es comunicaven entre els dos patis. El que no sé si era tan freqüent és que, davant penjaven dos balcons o petites galeries. Tot plegat era un lloc per al bon veïnatge. En un d’aquests pisos hi vivia en Josep Audí (el Pepito) amb la seva esposa Montserrat, allà hi va néixer la seva filla gran. A l’altre pis un matrimoni amb tres fills. La dona es deia Matilde, l’home no ho sé pas, però sí que tinc gravats els noms de la mainada: la Pilarín, la Núria i el més petit, que tindria uns cinc anys, el Josep Maria, era eixerit i trapella. A tots tres el recordo parlant amb accent de Lleida o valencià, no ho sé, però m’agradava, els trobava un to xamós. Un dia la meva mare va veure, esglaiada, sense saber com, que el Josep Maria queia de la galeria a l’eixida de casa: ella va córrer impulsada per aquell instint d’aturar el que semblava inevitable, el seu impacte contra el terra. Però, a vegades, els fets esdevenen extraordinaris: el nen va caure just al damunt del travesser que aguantava el filat del galliner, la fusta era vella i amb l'impacte es va esberlar i anava cedint i el filat s’arronsava amb el pes del nen que baixava a poc a poc, tot passava amb suavitat, com si un àngel el sostingués entre el seus braços. El nen havia quedat penjat per la cintura, mig cos a fora i mig a dins del galliner, no plorava, no cridava, no donava mostres d’esglai. Tot el contrari dels habitants del galliner que muntaren un guirigall de crits i batecs d’ales impressionant. Amb tot aquest rebombori, la Matilde va sortir a la galeria, i, al fer-se càrrec de la situació, es va quedar sense esma d’articular ni una paraula, ni

un crit. Així que els de casa varen poder arribar a tocar el nen, el varen treure al mateix temps que tranquil·litzaven la seva mare. - El nen està bé, no té ni una rascada.- però ai, al cap de pocs moments d’haver-lo posat de peus a terra, va esclatar a plorar amb un sentiment entendridor. La meva mare l’acaronava i el consolava amb paraules d’ànim. - No ha passat res, fillet, no ha passat res...- però el nen, entre sanglots, va voler posar les coses al seu lloc. - Sí que ha passat, se m'ha trencat la beta de l’espardenya... s’ha... a... trencat la beta de la meua espardenya. Era cert, la beta de l’espardenya penjava trencada . CARME JORBA

AVÍS: JA PODEU PORTAR ELS XIPRERETS DE 2015 PER RELLIGAR.

ELS REGALS

’home li diu a la dona: “Mira, ja sé què regalar-te. Acaben de sortir unes planxes que gairebé ho fan tot, vull dir planxar, sense que tu ni te n'adonis. Pensa que estaràs com en un núvol. Agafaràs les meves camises i en un tres i no res, pujaràs, pujaràs... i quan estiguis als núvols solament hauràs de posar-te horitzontal, això sí, sense deixar la planxa, i lliscaràs tant que les meves camises quedaran impecables. Ho he descobert fa poc temps. Noia, com ens espavilem perquè tingueu menys feina a casa! Ara, potser t’agradaria més un aparallet que l’endolles i, a la cassoleta que hi ha incorporada, posanthi els ingredients necessaris, et fa un allioli excel·lent. Ja saps que a mi m’agraden les costelletes a la brasa amb allioli, i t’estalviaries molta feina. Per què, si no, vejam! Ara vénen els Reis. Tot són bajanades per gastar diners i a mi m’agraden les coses pràctiques i que tu no hagis de treballar tant. La dona es queda una estona sense dir ni piu i per fi troba també la solució per a l’home. Però no. S’ho treu del cap. Ell és molt important, no pot pas regalar-li una colònia d’aquelles que, això sí, fan molt home. Ell és un home de cap a peus. I molt important, no com ella, pobreta, que només es dedica a les feines de la llar, feines sense importància. Com l’estima ell!, impressiona veure com ha pensat en allò de la planxa. Amb el mal d’esquena que tinc, pensava ella, no seria mala solució, no. Una vegada ja li va fer portar a casa una fregona d’una bona marca, i una altra, un aspirador que deixa els racons nets com una patena. A la cuina, fora d’allò de l'allioli, hi té de tot. Rentaplats, nevera (de la nevera ell n’està molt content, és d’una marca molt bona i sempre hi troba la cerveseta al punt). A la llar, o sia a la sala d’estar, també hi ha una bona tele i un equip de música. La dona, com és molt natural, està al corrent de tots els esports. Seu al costat d’ell i vinga futbol, bàsquet, volei no sé què, ah! i tennis. Ella, quan l’home no hi és, mira algun serial. Però ell sempre li diu que allò són bajanades i diu seriosament: “No comprenc com t’agraden aquests programes". I afegeix: “Tantes coses que hi ha per treure’n profit.” Ella calla, no vol raons per un serial de res. Ell, com que és tan important, té una feina prou valorada. Resulta que es dedica a la política. I tant que és important! Ella, no obstant això, l’acompanya a molts actes oficials. I vesteix bé. A ell li agrada que la dona faci goig. I, quan després d’un d’aquests actes, amb sopar inclòs, arriben a casa, ella espera alguna cosa en ficar-se al llit. Però ell està tan cansat! Ella es diu a si mateixa: “Pobre! Com treballa!"

I la pregunta continua a l'aire: “Què li regalaré per Reis?”. Per fi troba la solució. Algun llibre de ciència ficció. Com l'hi agraden! Està encantat seguint les peripècies dels txetxens. Que si Moscou arrasarà o no Grozni... que si els Estats Units faran o desfaran... I no parlem ja del que té més a prop. Que si el país basc, que el problema català, que els pressupostos, que si les pròximes eleccions. Això sí que el té ben preocupat. I resulta que no hi ha llibre per a aquestes coses. Però si no en troba, també té la solució. Ell, en el fons, és com un nen. Li pot comprar un joc per a l’ordinador. L’ordinador el fa anar que és una meravella. Quan no fan esports a la tele, s’hi passa hores. Fa feina, és clar, no tot és jugar, però de tant en tant sí que hi juga, diu que el desinhibeix, que surt de les moltes cabòries, ja que de tant pensar té el cap com un bombo. I per si fos poc, ara vénen el Reis, i ell, pobre, ha de pensar en el regal que li farà! AMPARO PUJADAS

EL NOM I LA COSA ARA ES DIU “JIHADISME”

a “democràcia”, una paraula que s’inventaren els atenesos fa milers d’anys, es veu que va caure prompte en desús. Als nostres dies, després de més de dos segles que al món occidental s’ha intentat fer-la servir com el millor procediment per organitzar la vida col·lectiva, en la major part del món encara no se l’accepta, i, on se l’ha instaurat per fi, fa la impressió de vegades que ben poca gent se la creu. Clar que perquè una societat visca en democràcia ha d’haver assolit un mínims de civisme, sols possible quan es dóna un cert nivell de formació cultural i, alhora, és clar, de justícia social. I de pau! ¿Quantes guer-res, tanmateix, no s’han produït, sense anar més lluny, a Europa, des dels temps de Pericles? Tot i això, no es fàcil trobar en el passat guer- res inevitables; evidentment, faltà el diàleg i el consens entre les parts en conflicte, fonaments ideològics de les democràcies modernes, que salva l’entrebanc ancestral –humaníssim- de l’afany de venjança. Ara també a casa nostra, comencem a flairar la presència de la guerra. Als indrets més concorreguts de les metròpolis, les metralletes es mostren ostensiblement i, des de fa uns anys, se sent parlar cada dia més de la “jihad”, que el lector de segur ja sabrà que vol dir guerra santa musulmana. “Santa”, sí, com aquelles campanyes bèl·liques que entusiasmaven i movien reis i cavallers de l’Europa medieval per tal de fer fora de “Terra Santa” el domini dels “infidels”, enemics en aquell cas del Cristianisme. En realitat, els calia distreure les forces bel·licoses d’aquells regnes a penes consolidats i controlar el comerç de les espècies i d’altres mercaderies amb l’Orient, rutes que passaven per aquells territoris i que fins aleshores havien controlat venecians i genovesos. Ara, la qüestió econòmica en joc es diu “petroli”... I si en aquells temps tan llunyans l’emoció religiosa que movia el personal a fer la guerra, les “croades”, es basava en una versió simplista del Cristianisme, en l’actualitat la “jihad” es propaga gràcies a una interpretació sectària del Mahometisme. És descoratjador que, en un món amb un domini tècnic tan poderós, a la història de l’autodestrucció –quina altra cosa si no és la guerra-, no se li vegi el final. I els mateixos gests de ressentiment i venjança –el peix que es mossega la cua- es repeteixen. Recentment, després dels atemptats gravíssims a París perpetrats pel terror jihadista, França, amb les simpaties de gran part d’Europa, ha incrementat l’ofensiva bèl·lica contra l’Estat Islàmic. Per cert que, amb aquesta reacció tan ràpida i expeditiva, la popularitat del president Hollande ha crescut ostensiblement entre els seus compatriotes. ANTONI PRATS

POESIA CANÇÓ DE TAVERNA A la taverna d'en Mallol s'hi riu i plagueja; a la taverna d'en Mallol molts hi entren amb lluna i en surten amb sol. A la taverna d'en Mallol s'hi veu i s'hi juga; a la taverna d'en Mallol dels diners que hi entren no en torna ni un sol. A la taverna d'en Mallol s'hi canta i s'hi balla; a la taverna d'en Mallol tal hi entra donzella que en surt com Déu vol. A la taverna d'en Mallol hi ha hagut punyalades; a la taverna d'en Mallol diuen que eren quatre contra un home sol. A la taverna d'en Mallol no tot són rialles; a la taverna d'en Mallol han tancat les portes en senyal de dol. Apel·les Mestres (1854-1936)

En el 80è aniversari de la mort d'Apel·les Mestres us volem oferir un seu poema que, en el seu dia, va ser molt popular; alegre, al principi, i tràgic amb final de dol.

HO SABÍEU? EL REPARTIDOR: Breu història d’una font

’any 1729 Josep de Cortada i Bru, tercer baró de Maldà i avi del cèlebre autor de Calaix de sastre, venia al rector de l’Hospitalet, el doctor Josep Carreras, la tercera part de l’aigua que obtenia del torrent de la Font pel preu de 550 lliures. D’aquesta aigua, se’n reservava el rector una part per al seu consum i la resta la cedia al poble per a ús general. En aquell temps, l’Hospitalet tenia escassament cinc-cents habitants i els ingressos de l’Ajuntament pels impostos municipals eren prou minsos; per aquesta raó, moltes vegades els fons parroquials suplien o ajudaven els del comú en les seves necessitats. Per això i aprofitant la bona entesa entre el senyor Cortada i el doctor Carreras en el tema de l’aigua, el consistori els va proposar de dur a terme una canalització més completa per abastir millor la població. Així doncs, s’inicià la construcció d’una canonada per a conduir l’aigua procedent de la mina de Mas Conill, d’Esplugues, a través del torrent de can Cervera, també conegut com a torrent d’en Nyat, fins al safareig del clos de la masia del baró (que, com sabeu, estava situada entre el carrer Major i el del Centre i la riera de la Creu). En un lloc oportú de la canonada, s’aixecaria una caseta amb un pou perquè dins s’assolés la immundícia arrossegada. A més a més, al costat del safareig es posaria una pica de pedra (amb una planxa de bronze per el repartiment de l’aigua). Per a major seguretat, la porta d’entrada d’aquest repartidor tindria dos panys i claus diferents, segons s’havia convingut amb la parròquia. Els treballs anaven a poc a poc i van passar quatre anys fins que l’aigua no va arribar al seu destí, i aleshores calia fer una conducció per portar el preuat líquid des de l’esmentat safareig fins a una font a la placeta de la Carnisseria. Aquests treballs costaren 667 lliures, que va pagar el poble. L’obra de la Font s’inicià el 21 de maig de 1734 i el 4 de novembre d’aquell mateix any començaren a rajar les dues aixetes que s’hi van instal·lar. En el frontispici lluïa una imatge de santa Eulàlia feta en pedra, i a un costat s’hi va obrar un abeurador per al bestiar i dues anelles per a fermar els cavalls. Aquesta font i la de la rectoria foren les úniques del poble fins al 1864, en què el nombre d’habitants de l’Hospitalet ja passava de tres mil. Veient que no hi havia prou aigua per abastir la població, Gaietà M. Amat i

d’Amat, baró de Maldà, cedí al comú els seus drets sobre la mina, reservant-se a perpetuïtat una quantitat determinada. El rector, mossèn Josep Montasell, també va renunciar a la seva part en favor del poble a canvi que l’ajuntament subministrés aigua de franc a la casa rectoral, cosa que el consistori acceptà. Es va establir aleshores una conducció més moderna d’aigua des d’Esplugues, s’edificà una torre-repartidor i es col·locaren cinc fonts més per tot el terme. També, a mig camí de la canonada, en ple barranc, es construí un altra font: la Fonteta, donant-li l’aparença d’una deu de muntanya. Quan a partir de 1888 s’instal·là l’aigua corrent, la gent, de mica en mica, se la va introduir a casa seva, i les fonts públiques eren cada cop menys necessàries. Actualment, la Fonteta ja no funciona, la van inutilitzar ja fa temps per insalubre, i el repartidor, renovat els anys vint del segle passat, ja no reparteix l’aigua fresca del Mas Conill; ara està connectat a la xarxa pública. S’aguanta, això sí, ben dret a la plaça que du el seu nom: la plaça del Repartidor, la qual, durant els anys de l’època franquista, es va anomenar del General Mola. Jo m’estimo aquesta placeta; em porta bons records. Vaig néixer molt a prop, al núm. 3 del carrer del Centre, i quan era una nena el tenia com el meu espai de jocs preferit. A les nits d’estiu, sent ja una mica més gran, mentre preníem la fresca ocupant algun dels bancs, ens explicàvem històries que volien ser de por, mentre en els altres bancs s’asseien, per fer tertúlia, la gent del veïnat. Us recordeu de la senyora Pascuala? Sembla que la vegi, amb els cabells blancs i el seu davantal gris amb una gran butxaca al davant on posava els diners. En una casa a tocar de la plaça, guardava una colla de bicicletes de diverses mides i uns tricicles, que, els diumenges i dies festius, llogava per un quart o mitja hora als nens

i nenes. Tenia molta clientela, i de vegades havies de fer cua per poder aconseguir una bicicleta. El tracte era donar voltes a la plaça, però els xicots, més entremaliats, intentaven allunyar-se cap a la Rambla i ella a toc de “pito” els feia tornar. Recordo amb una mica de nostàlgia aquells tricicles de color groc en els quals havia pujat tantes vegades i que formaven part de les meves tardes dominicals. Aleshores la plaça tenia un sortidoret a un cantó amb una estàtua al mig d’una sireneta enfilada en unes roques, obra de Valentí Julià, i a l’altra banda un rectangle amb sorra per jugar-hi els més petitons. El febrer de l’any 1954, em sembla que per la Candelària, va fer molt de fred, es van glaçar les canonades de gairebé totes les cases i aleshores el Repartidor va tornar a fer la seva feina: repartir aigua. Tothom hi anava a omplir galledes, càntis i cubells, fins que tot es va arreglar. Per a mi, que tenia cinc anys, era com una festa, però els grans, n’estaven una mica fastiguejats. La plaça ha sofert diverses reformes. El sortidor amb la sireneta fou rellevat per un altre que deien que era més maco, però que a mi no em va agradar mai, i l’estatueta va estar emmagatzemada molt de temps. També va desaparèixer la sorra per als nens, que al final servia per als gossos. Ara pateix una altra modificació: diuen que per a millorar-la, però trobo que hi ha massa rajola i ciment. Els arbres frondosos del seu voltant han estat substituïts per unes xicrandes petitones, que trigaran un quant temps a fer l’ombra d’aquells, i els bancs són unes cosetes de disseny -molt “mones”-, però que només hi poden seure una o dues persones... I que hi passarà amb les tertúlies dels veïns? Diuen que són altres temps i que la gent s’està a casa veient la “tele”, però si hom troba un espai agradable amb arbres frondosos i parterres amb plantes i flors, em sembla que ho agraeix i hi seu una estona per reposar i gaudir una mica de l’aire lliure. Encara sort que la torre, emblemàtica, del Repartidor, amb les seves quatre aixetes de les quals encara raja l’aigua, resta d'empeus. ANTÒNIA CALDÉS Font d’informació: 25 imatges de la història de l’Hospitalet, de Francesc Marcé i Sanabra

OPINIÓ QUI PAGA NO MANA

ot i que els estats, els països o les nacions estan formades per milions de persones i cada individu és diferent un de l'altre, crec que podem dir, sense temor a equivocar-nos, que cada una d'aquestes persones ha estat influenciada de tal manera per la família i per la societat que l'ha envoltat que, tot i tenir una personalitat pròpia al darrere, existeix tot un seguit de trets que marquen la seva forma d'entendre la vida i de veure el món. Alguns anomenen aquests trets, valors. Aquests valors els arrossegarà sempre, si no fos que influències externes facin que o bé dubti d'aquests valors i els rebutgi o que els modifiqui. Un exemple el tenim en el pas que es va donar en abandonar l'antic règim per entrar en el món modern, deixant enrere la creença que els reis eren nomenats per la gràcia de Déu i que per tant eren el millor sistema de govern, per passar a una societat més democràtica i lliure. En altres ocasions, i com deia Candel, aquests valors poden anar arrelats a la terra. Una terra que fa que tot aquell que hi arribi a viure es pugui veure influït per la seva forma de veure i entendre el món, com si fos una herència, un llegat deixat per tots aquells que, en un temps o un altre, hi han viscut, una terra que fa de pont transmissor de valors. Aquests valors són també els que marquen les diferències entre uns països i altres, i en molts casos, encara que culturalment aquests estiguin ben a prop, la forma de veure i entendre el món fa que les diferències entre ells siguin força grans. El passat 24 de novembre, en el diari El Punt-Avui, Vicent Sanchis escrivia un article que es titulava Qui no paga abusa. En l'article criticava el govern central, que tot i el que recapta a Catalunya, després no paga els seus compromisos, i a sobre es vanagloria de pagar-li les factures tot intervenint els comptes de la Generalitat i, per tant, de Catalunya. En el seu article comentava que els catalans tenim arrelat dins el nostre subconscient el fet que Qui paga mana. Aquest és un dels nostres valors. Aquell que treballa, amb el fruit del seu esforç, obté uns guanys, i això li dóna dret a ser l'amo dels seus diners, i per tant, quan paga té dret que no se l'enganyi, que se li doni allò per al qual ha pagat, i que així com ell ha complert pagant, l'altra banda també ha de 30

complir. Crec que els catalans, des de fa segles que això ho tenim ben clar en el nostre ADN. És la creença de la gent d'un país de comerciants ancestrals, de gent esforçada i treballadora i defensora de les seves llibertats, dels seus drets i les seves obligacions. Hi ha una altra forma de veure la vida, en aquest sentit, i és la que ens volen fer entendre, a cops i des de fa més de tres-cents anys, uns forasters procedents de la Meseta: Mana qui té la força. Així els han anat les coses! Quan hom té un poble sotmès sota aquest criteri, com espera que respongui la gent? Simplement, amb submissió. Però també amb picaresca, engany i mentida. Si el que mana és qui té la força i jo no puc reclamar, de què em serveix sacrificar-me? Si aquell que té la força, quan vulgui i li plagui, em pot prendre tot el que tinc i he guanyat amb el meu esforç, no vull ser pas jo qui l'engreixi, i a la que pugui, l'enganyaré i amagaré el que tinc. Us sona? Així de senzill! A la llarga, aquest criteri queda arrelat en el subconscient dels afectats. Un cas similar el tenim en els règims mal entesos comunistes on, en la falsa la creença que tots som iguals, no es valori l'esforç i el treball, i, en aquest sentit, si es premia un individu que no fot res de la mateixa manera que un que s'hi deixa la pell, qui penseu que canviarà d'actitud? Aquí, a Catalunya, sempre hem pensat que qui paga mana, i no ens acabem d'acostumar que això no sigui així. Potser per això no hem parat de revoltar-nos, per això ens han tingut castigats, d'una manera o altra, durant tots aquests anys. Des d'aquest punt de vista, només ens queden dues opcions, o marxar o adaptar-nos, perquè canviar, ells, no canviaran. En la primera opció ja fa anys que s’hi està treballant. La segona és la que porten anys fent-nos entendre a garrotades. No saben com s'equivoquen! No entenen l'error que estan cometent! Si alguna vegada Catalunya (i de retruc els valencians i illencs que en això no són pas tan diferents de nosaltres) perd aquest valor i acaba creient que qui mana és el que té la força, potser aquell dia deixarà de ser com és i es convertirà en una regió més d'Espanya i començarà a actuar, a fer i a pensar com ho fan les altres. No seria d'estranyar que, un cop acostumada que qui té la força li prengui quan vulgui el resultat del seu esforç, es negligeixi, és deixi fer i pensi: que treballin ells! Aquell dia, des d'aquell moment, si això passés, l'estructura que té muntat el sistema espanyol, crec que començarà a esquerdar-se. Quan la mamella deixi de rajar i ja no els doni llet, quines colònies els quedaran? Algú es pensa que el sistema continuarà com ara? El principal error seria creure que els que tenen el control del règim hi renunciaran

en absolut, ja fa massa anys que en viuen. Els principals afectats seran els propis ciutadans, com sempre i perquè no tenen la força. O potser aquests es pensen que els que controlen en règim renunciaran al seu exèrcit, a les seves súper estructures estatals plenes de funcionaris, o a les grans obres públiques d'on han tret sempre grans quantitats de diners per enriquir-se a costa del que paga la gent? En absolut! El primer afectat serà la sanitat pública, el sistema educatiu, la justícia (que no la judicatura) i la resta de serveis públics. No cal ser un geni per endevinar-ho. Només cal veure d'on s'han retallat els diners quan ha vingut una crisi. Seria bo que els ciutadans d'altres indrets d'Espanya comencessin a despertar i a exigir que Qui paga mana! CARLES FARRÉS I PINÓS

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Matilde Marcé, M.Dolors Nat, Antoni Prats, Amparo Pujadas.

Amb la col·laboració de:

Miralls, armaris, i accesoris de bany Ceràmiques i Gres Griferies i sanitaris Escalfadors a gas i termes elèctrics Accesoris de coure i llautó per lampisteria Tubs de coure, ferro, P.V.C. i politilé Calderes, radiadors i accesoris per a calefacció C/. Major, 9 – 08901 L’HOSPITALET DE LL. Teléf. 93 337 00 70 – Fax 93 261 24 49 E-mail: awyca@awyca.com · www.awyca.com

Amb la col路laboraci贸 de: