16-02 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXVII– Núm. 399 FEBRER 2016

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE FEBRER DISSABTE 20, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 333, visita al Parc Samà de Cambrils. Dinar a Banyeres del Penedès (calçotada). Inscripcions dia 9 de febrer. DISSABTE 27, a les 11 del matí, visita cultural guiada a l’Espai Xocolata Simon Coll a Sant Sadurní d’Anoia. Inscripcions fins al dia 23 ACTES D’HOMENATGE A ROMUALD MONREAL DIVENDRES 26, a 2/4 de 8 del vespre, acte inaugural: Presentació, exposició i documental. DISSABTE 27, a 2/4 de 9 del vespre, representació de l’obra Quatre dones i el sol, de Jordi Pere Cerdà. DIUMENGE 28, a les 7 del vespre, lectura dramatitzada de l’obra L’avar de Molière.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE MARÇ ACTES D’HOMENATGE A ROMUALD MONREAL DISSABTE 5, a 2/4 de 9 del vespre, lectura dramatitzada de l’obra L’avar de Molière. DIUMENGE 6, a les 7 del vespre, representació de l’obra Quatre dones i el sol, de Jordi Pere Cerdà. DISSABTE 12, a 2/4 de 9 del vespre, representació de l’obra Quatre dones i el sol, de Jordi Pere Cerdà. DIUMENGE 13, a les 7 del vespre, representació de l’obra Quatre dones i el sol, de Jordi Pere Cerdà. DISSABTE 19, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 334, visita al santuari de Santa Maria de Queralt, Berguedà. Dinar a Borredà. Inscripcions dia 9 de febrer. DIJOUS 31, a 2/4 de 8 del vespre, conferència L’Hospitalet en el costumari de Joan Amades, a càrrec de Matilde Marcé.

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL L’Ateneu té previst dedicar el darrer cap de setmana de febrer a qui va ser, els darrers anys, una de les ànimes de l’entitat i especialment de la secció de teatre. Parlem, com ja ho deveu haver endevinat, d’en Romuald Monreal que, desgraciadament, ens va deixar sense la seva energia i bonhomia massa d’hora. Així, el divendres 26 de febrer s’inaugurarà una exposició i un documental en record seu. El dissabte 27, tindrà lloc l’estrena de l’obra de teatre Quatre dones i el sol, de Jordi Pere Cerdà. I el diumenge 28, s’oferirà la lectura dramatitzada L’avar, de Molière. Són actes potents, tots tres, que esperem que us sedueixin i que us animin a assistir-hi. En el mateix sentit, hem d’anunciar-vos que, per la diada de Sant Jordi d’enguany, el llibre de la col lecció La Medusa de l’Ateneu estarà dedicat també al nostre enyorat amic. Serà una miscel lània sobre en Romuald, per a la qual es compta amb la col laboració d’un bon gruix de persones que el conegueren. D’altra banda, aquestes darreres setmanes, en els sectors més sensibilitzats de la nostra ciutat, hi bull una certa polèmica a l’entorn del pi centenari de la Remunta. Resulta que s’ha de traslladar de lloc a causa de la urbanització de l’espai. Evidentment, les veus contràries al canvi clamen que moure’l significarà la mort de l’arbre en uns tres anys. Des de l’Ateneu esperem que les coses es facin bé i es superi aquesta mort anunciada. De totes maneres, cal lamentar que, amb l’argument d’edificar nous pisos, no es respecti ni el dret de viure tranquil d’un trist pi centenari.

FEBRER

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET ELS PASSATGES

l carrer del mestre Candi, ben poca gent l'ha conegut per aquest nom, llevat que fossin ben forasters al barri. Un estol de cases barates, de les que es feren als anys vint, li havia donat el renom de "Els Passatges", perquè les casetes, totes de planta baixa, s'arrengleraven en corralons perpendiculars a la via pública. La darrera setmana d'abril d'aquest 1984. les casetes han estat destruïdes, després de les naturals tibantors que porta un procés d'aquesta mena i de trobar nous estatges als seus llogaters. Havien estat bastides al mig del camp -aleshores del carrer Prat de la Riba fins a la via del Carrilet tot era horta- i per preservar-les de la propera riera dels Frares, es reomplí el solar amb terra extreta de la foradada que sota el carrer de les Corts Catalanes feien els belgues perquè el Carrilet arribés a la plaça d'Espanya. Aquest metre i escaig d'alçada preveia de les avingudes i donava un cert aïllament sobre les humitats veïnes, ja que, a més del regar dels pagesos, calia comptar amb les aigües freàtiques, d'acció constant al delta llobregatà. Construïdes per allotjar la mà d'obra que atreien les obres públiques en temps del directori militar de Primo de Rivera -el Metropolità Transversal, el pla de carreteres, l'ampliació i l'electrificació de la xarxa ferroviària, l'Exposició Universal, etc.- eren d'allò més senzill. Una paret de totxos i embigat de taulons de fusta, amb coberta de rajoles. Tenien cambres que no feien els dos metres lineals, i aquesta estretor abastava tots els serveis. No van disposar d'aigua corrent fins fa relativament pocs anys, i fou posada pels mateixos llogaters ja que els constructors es limitaren a posar una bomba d'aigua a cada passadís, i la gent anava amb el càntir i la galleda a proveir-se d'una aigua que, a mesura que el barri s'eixamplava, va aconseguir una certa contaminació. No sé si la instal lació elèctrica es féu a totes les cases de bon començament, puix recordo haver vist els anys de la postguerra algun llum de carbur. Quan es decidí ampliar la zona verda-verda- que hi ha al costat ens digueren, en un full informatiu, que les cases se servarien com a mostra de l'arquitectura d'aquella època. No em va semblar bé i celebro el pas donat. Era un masoquisme intolerable servar uns habitatges inhabitables. En tot cas calia fer-les noves, i una de nova per cada quatre de les antigues. No crec que als Estats Units servin 2

encara cap cabana de l'oncle Tom, ni com a motiu històric, ni com a artístic, i això que els americans tenen molta tirada al seu curt i poc dens historial. Els passatges foren, al seu dia, l'equivalent d'aquests lletjos blocs de Bellvitge, que també algun dia aterraran perquè hi haurà millors condicions de vida. Els passatges del carrer del mestre Candi no tenien l'exclusivitat, al nostre terme municipal, en aquesta mena de construccions, malgrat que en fos el conjunt més nombrós. Al mateix barri de Sant Josep, se'n troben als carrers de Rodés, Estrella, Miquel Romeu i Fabregada, i encara podrien afegir-s'hi, amb lleugeres variants, algunes dels carrers de Muntanya i Galvany o les que es feren els anys trenta d'esquena al Canal de la Infanta.

Els immigrants que les habitaren procedien de tota la costa mediterrània des de Tarragona fins a Almeria, i en general foren un exemple d'integració i de ciutadania com no n'hem tornat a conèixer. Entre els veïns amb qui vaig tenir una certa relació, n'hi havia de procedents de Vilanova d'Escornalbou, Benifallet, Tortosa, Vinaròs i altres indrets del Baix Maestrat, com també de la Plana i de la costa alacantina. Tots ells, lògicament, de parla catalana. Perfectament barrejats i sense cap tensió lingüística, n'hi havia d'Oriola, Cartagena, Mazarrón, Aguilas, Llorca, Vera, Cuevas de Almanzora i els dos Vélez, a molts dels quals era difícil identificar pels seus orígens al cap de pocs anys de viure a l'Hospitalet. Recordo el cas concret d'un bon home, que coneixíem pel renom de "el pintor" perquè a les festes es treia alguna pessetona amb una galleda de calç i una brotxa d'espart, i de qui, fins després de molts anys de tractar-lo, no vaig saber que era almerienc de naixença. Bona part dels cantaires del cor "El Pensa3

ment", l'única entitat cívica del barri que va sobreviure al daltabaix mercès al seu aparent folklorisme, eren homes d'aquesta fornada d'immigrants i els seus fills, que no se sentiren mai estranys i estimaren sense reserves aquesta terra. El seu civisme fou sempre un model de convivència. Tenien una filosofia molt elemental, però d'efectes positius. Sóc testimoni de fets que ompliren moltes planes, i a tall d'exemple vull recordar la tarda que el "Quico" va esperar una llarga estona al carrer el seu veí "Juanito", que tornava de la feina, per endur-se'l a Ca la Coscona a fer uns gots de vi. Demanat pel motiu de la convidada, va respondre que les respectives mullers s'estaven estirant dels cabells i més valia tornar a casa quan hauria passat el xàfec. A l'estiu, la gent treia les cadires a fora en caure la vesprada i matava les hores xerrant i bevent la aigua fresca del pou fins que es feia l'hora d'anar a jeure. Un casament, un bateig o un enterrament era conviscut per tot el veïnat. Amb l'enderrocament d'aquestes casetes, es clou un procés on, com de costum, perdem una estampa més del viure hospitalenc. És d'hora encara per dir si l'espai que deixen serà ben aprofitat, que això encara està per veure, però sí que calia fer constar que deixen un bon record. I els veïns, és clar, més que les cases. Alguns hauran sentit la tristor de deixar unes estances on, malgrat el poc espai i altres carències, havien passat la meitat de la seva vida. Gent ferma i trempada, aquesta de "Els Passatges"! RAMON MORALES

Foto coberta: Entrada als passatges Fotos interior: 1, vista dels passatges, 2, l’enderrocament

CONVERSES

Respon: Carme Jorba Campamà Nada a: L’Hospitalet Edat: 84 anys Estat: Soltera Professió: Jubilada

En Xiprerets anteriors ja us vam parlar sobre l’idea de tornar a conversar amb algunes persones amb qui ja ho havíem fet fa força anys. L’idea era que, després d’aquests anys tindrien noves coses per explicar-nos. Aquest mes ho tornem a fer amb la Carme Jorba, sòcia de l’Ateneu i col laboradora veterana del nostre butlletí.

Carme, tu ets uns sòcia veterana de l’Ateneu. Què ens en pots explicar? Bé, sóc veterana com tu dius, de quan es va poder recuperar el local i obrir de nou l’entitat. Sembla mentida com passen els anys, ara tinc veterania i en aquell moment era una sòcia nouvinguda, i els veterans, molts d’ ells, eren socis fundadors del 1932. Però vas viure aquells primers temps. Com els definiries? D'il lusió, d’una manera especial per part d’aquelles persones que l’havien creat, els l’havien pres i ara el recuperaven. La Falange l’havia deixat molt malmès i ells van treballar de valent, i el van convertir en un estatge agradable. Fins i tot crec que tanta activitat els va rejovenir. 5

Tu vas prendre part en alguna activitat? No, els primers temps simplement en vaig gaudir, també amb il lusió, n’havia sentit a parlar molt de l’Ateneu. De la UEC coneixia en Navarro, en Vilà i d’altres. I el retorn em va complaure. Veníem d’un temps molt fosc, va ser com una finestra oberta a la cultura. Tot i que el ventall d’activitats fou molt divers, el que més recordo són les conferències, totes molt interessants, poder escoltar aquells conferenciants, podríem dir a casa, va ser una novetat. I en el XIPRERET, quan vas començar a col laborar- hi? Aquí anava, jo vaig començar a ser una sòcia activa quan en Josep Muntané em va demanar per fer unes lectures de poesia, i l’altra activitat va ser la de prendre part en la redacció del butlletí. Ah, hi vas ser des del primer número? No, el nostre butlletí, com ja s'ha comentat en altres ocasions, va ser ideat i portat a terme únicament per la família Mesa durant un temps. Però el dia que l’Antoni va dir que seria important la col laboració d’altres persones tant en la redacció com en el muntatge, tot el procés es feia manual, sis socis vam alçar la mà. I puc dir que d’aquests, solament van deixar el compromís aquelles persones que la salut no els va permetre seguir, alguns ja no són entre nosaltres. A veure si ens pots aclarir això que tot el procés es feia manual. Bé, la primera part no es diferencia de l’actual. Consisteix a buscar col laboracions per publicar. El que varia molt és la feina del muntatge. Per començar, alguns treballs, els rebíem escrits a mà, com sempre la correcció de la Matilde, l’Amèlia Pastor ho passava tot a màquina, i el Valentí en feia la maquetació, els portava a imprimir i ens tornava amb fulls plans, s’havien de col locar per numeració, doblegar-los i finalment grapar-los. Tota una feinada, i, durant molt de temps, es va fer així. Ara en treballar amb ordinador ho facilita tot, algunes col laboracions ens arriben per Internet, d’altres amb llapis de memòria, tot plegat ens permet jugar amb el format i imprimir fotografies, en resum ja ho sabem, els avantatges de la informàtica. Tot i això, Deu n'hi do del temps que s'hi dedica.

Quina diferència pots trobar entre aquell Ateneu i l’actual? No gaires. Des de l’estada al nou local, s’ha refet la il lusió, tenim nous tallers que no teníem, però les activitats són molt semblants. En el que sí que hi ha una diferència és que, quan aquelles persones grans van perdre les forces, es va quedar una generació més jove per tirar endavant, gràcies a això i també a noves incorporacions, l’Ateneu és viu i actiu. A l’actualitat falta més ganes d’implicar-se en la direcció per part d’aquelles persones joves que el freqüenten, bé, ganes o potser falta de temps, no ho sé. Creus que s’haurien de fer altres activitats per atraure gent jove? N'hem parlat unes quantes vegades i també diferents persones ens ho han comentat, però aquesta és la pregunta del milió: "Quines coses?" i ningú la respon. Perquè és allò del peix que es mossega la cua. No tenim joves perquè no fem coses, però no fem coses perquè no tenim joves. Els que tenim i els agrada fer teatre, ells s'ho munten i en fan, sempre amb el suport de la Junta. Potser hauríem de recórrer a Internet que té tant d’èxit i penjar-hi un missatge més o menys així: "GENT JOVE, QUE VULGUI FER ACTIVITATS INTERESSANTS, POT VENIR A L’ATENEU DE CULTURA POPULAR QUE NOSALTRES ELS AJUDAREM” . Potser d’aquesta manera podríem resoldre el problema.

Bé, parlem una mica de tu. Vas publicar un llibre de poesies. Quan penses publicar-ne un altre? No n'hi haurà cap mes. És cert que vaig reunir unes poesies en un llibre, però jo no considero que fos publicar un llibre. Per a mi sempre serà un regal que vaig fer a la meva mare. Solament els de casa sabien que n’escrivia. El fet de reunir-les va tenir dos punts concrets. No recordo quin es va produir primer. Quan la mare va tenir a les mans el primer llibre d’Anna Maria Fontanals, em repetia que jo hauria de fer el mateix. L’altre, un dia estant amb una colla d’amics, l’Andreu Tries ens va dir que, si teníem alguna poesia escrita nostra, ell en necessitava per fer un recital de diverses persones de l’Hospitalet. Jo, en aquell moment, la idea de participar en un grup em va semblar bé i li'n vaig portar unes quantes. El resultat va ser que me’n va demanar més perquè volia fer un recital solament de les meves. Això va enfortir encara més el desig de la mare, i la vaig complaure, va tenir el llibre. 7

Però continues escrivint: El que publiques al Xipreret acostumen a ser petites històries. T’agrada escriure contes? Sí, les petites històries m’agraden: crear personatges i fer-los fer el que jo vull ho trobo interessant i divertit. Canviant totalment de tema i per acabar. Com veus i com vius el procés d’independència del nostre país ? Uf, ho veig complicat, i ho visc des de diferents estats d’ànim però amb esperança. Em preocupen els polítics de casa (dels de Madrid, no cal parlar-ne, i més en aquests moments que tenen prou feina per tenir president). Em preocupen en especial aquells el principal motiu dels quals és fer la revolució de pressa i a la seva manera. Salvant les grans distàncies, els que ja tenim una edat vam viure un temps en què unes persones, mentre volien defensar la república, feien la revolució i ho vam perdre tot. D'altra banda, sembla que el nou president ha caigut bé a la part interessada del poble, però les dificultats importants han d’arribar. Per formar un nou estat que funcioni, jo crec que es necessita temps, esforç i sacrifici per part de tots. El més important seria que els polítics no es barallessin, que el procés estigués per damunt dels interessos de partits. Tots sabem que per tirar endavant, es necessita unitat.

=======================================

Fe d’errates: A les converses del mes de gener, vàrem tenir una equivocació en el segon cognom de l’entrevistada. Demanem disculpes. Avui l’esmenem escrivint-lo correctament: Alba Pérez Girgas

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS DIADA DE REIS A L’ATENEU

l’Ateneu, entre les diverses activitats que duem a terme, n’hi ha tres de més destacades: A l’abril, pels voltants de Sant Jordi, presentem el llibre corresponent de la col lecció La Medusa, i organitzem la Trobada de Puntaires, que, com sabeu necessita l’important col laboració de socis i amics. Quan s’acosta Nadal una altra celebració important és el Dia del Soci i tot just en començar l’any, el 5 de gener, la nit màgica: la Diada de Reis. Ja fa una pila d’anys que vam demanar la col laboració de SS. MM. els Reis d’Orient en aquesta tasca de repartir joguines i il lusió entre els nens i nenes. Va ser, si no ho recordo malament, en la primera meitat de la dècada dels 80, del segle passat, i fins al dia d’avui. Enguany, com altres vegades, començaren la tasca el dia 22 de desembre, amb una prematura aparició per visitar els alumnes més petitons del col legi Canigó, per tal que aquests els lliuressin les seves cartes. Una visita més que màgica, ja que cap altre nen els va poder veure. Per fi arriba el dia 5 de gener. De bon matí ja tenim els Reis a l’Ateneu. Amb els camells ben guardats, s’enfilen en els cotxes que posem a la seva disposició per anar a visitar algunes llars d’avis de l’Hospitalet. Primer de tot el Centre de dia Jardinets, on, com és costum, els agraeixen la visita amb un cistell de llimones del seu jardí. A continuació se’n van cap a Bellvitge, a la residència Feixa Llarga, per intercanviar regals i somriures amb els avis allà allotjats. Després, per reposar una estona i recuperar forces, Reis, patges i xofers feren una paradeta per dinar, ja que tenien prevista una tarda plena d’activitat. A la residència Jericó els esperaven amb ànsia, i, tal com havia passat al matí, l’alegria va regnar durant la visita. Finalment

s’adreçaren cap a la residència La Torrassa i, com podeu suposar, l’estona també va transcórrer amb una barreja d’alegria, d’emoció i d’il lusió. Les hores passaven de pressa, i ja eren les 8 del vespre. La Cavalcada arribava a la plaça de l’Ajuntament, el seu punt final, i a l’Ateneu feien cua els més de seixanta nens i nenes -els familiars dels quals ho havien sol licitat prèviament- que volien rebre de les mans reials i màgiques de SS. MM. un anhelat regal. La sala d’actes de l’entitat, plena de gom a gom amb pares, avis, germanets, tiets, etc. dels nens, bullia d’activitat. Càmeres fotogràfiques i mòbils eren a punt per immortalitzar l’instant en el qual l’infant, a vegades una mica atemorit, rebia l’obsequi i unes paraules del rei escollit. Tot i haver fet la llista per al rei que a cadascú li agradava, al darrer instant alguns nens el canviaven per un altre, però això no interferia en la bona marxa de l’acte. L’única cosa important en aquells moments era fer feliç la mainada. Seria molt bonic poder fer extensiu aquest acte a una major quantitat de nens i nenes, veure reflectida, ni que fos per una estona, la felicitat i la il lusió a les carones de tants infants que pateixen arreu del món, però malauradament, la nostra capacitat és limitada. Agraïm la participació dels que ens heu ajudat a fer possible la celebració d’aquest acte, tant els antics col laboradors com les noves incorporacions. ANTÒNIA CALDÉS

PRESENTACIÓ DE LLIBRES

l dia 13 de gener d'aquest nou any acabat d'estrenar, es va fer a l'Ateneu la presentació del llibre de poemes de Tomàs-Maria Porta i Calsina: D'un Nou Patriotisme i altres poemes civils. L'hora 2/4 de 8 del vespre en un ambient càlid i íntim. La introducció va ser feta per en Jordi Romaguera d'una manera àgil i demostrant una gran coneixença del llibre i el seu autor, el qual, des de molt petit, comprava gran quantitat de llibres que llegia, subratllava i en feia resums. També escrivia molt. Era tanta la passió que sentia pels llibres que son pare, forner de professió, li va haver de dir que fer pa no donava per a comprar tants llibres. L'autor dels poemes d'un patriotisme crític, fa seva la frase de: "No pensis què pot fer el teu país per tu, sinó que pots fer tu pel teu país." En els seus poemes intenta ser entenedor i que la gent hi reaccioni. Un dels seus versos diu, referint-se a Catalunya: "No suporto veure't empresonada", o "T'estimo, apassionadament". En la pregunta que li féu en Romaguera al poeta Porta i Calsina, aquest contestà afirmativament que sí, que era maçó, i que això l'havia dut a un patriotisme universal, sense odi, sense retrets. "És difícil veure que tots som germans", va dir. L'autor del llibre va llegir la poesia "Catalunya Lliure", escrita abans de la primera gran manifestació en favor de la Independència. Després, ja va tenir més esperança en un futur lliure. Els seus poemes, llavors, esdevenen menys durs i més il lusionats. L'autor del llibre va néixer el 1962 en plena dictadura franquista. Es declara gran admirador d'un altre gran poeta, Vicent Andrés Estellés. "Fundador del grup poètic Reversos i admirador també d'Homer, Juvenal, Villon, entre tants d'altres. I de Raimon i Ausiàs March que l'han acompanyat des de molt jove". En la biografia que acompanya el llibre, ens diu que és llicenciat en dret i advocat i que necessita de la poesia per a pensar que la vida també pot ser una altra cosa. Gràcies, Tomàs-Maria Porta i Calsina per aquest poemari de desesperances, al principi i que, al final, es converteix en un cant il lusionat. També gràcies a Jordi Romaguera per fer-nos proper un autor poètic compromès amb el nostre país, Catalunya. M. DOLORS NAT I PINYOL

Excursió “Coneguem Catalunya” número 332 a Prats de Molló, al Vallespir. Dissabte 16 de gener de 2016

om és habitual, a 2/4 de 8 del matí de l’avinguda Álvarez de Castro i a les 8 des de l’avinguda del Carrilet/Rossend Arús, va sortir l’autocar amb els excursionistes de l’Ateneu per visitar la bonica vila de Prats de Molló. Després d’haver esmorzat, fent una breu parada a la cafeteria Viena de Vic, amb les forces renovades, reprengueren el viatge direcció Camprodón, i passant pel Coll d’Ares van arribar al seu destí. A Prats de Molló la visita fou prou extensa, ja que en el centre històric hi ha una gran quantitat d‘edificis remarcables. A la plaça del Rei s’aixeca la casa del Geni Militar i la residència dels comtes de Besalú, que van regnar al segle XII. També és molt interessant la visita a l’església de Santa Justa i Santa Rufina, patrones de la vila, per admirar el retaule barroc del seu altar major. Un cop recorreguts els llocs importants de la vila i passejar per tots els seus interessants racons, els nostres viatgers van tornar a pujar a l’autocar per anar cap a dinar. A Setcases els esperava una bona esqueixada de bacallà, una suculenta graellada de carn i un pijama de postres, tot això ben remullat amb vi, aigua, cava i cafè. Al febrer us esperem el dia 20, per fer la tradicional “calçotada” a Banyeres del Penedès, després d’haver visitat el Parc Samà de Cambrils. Us hi podeu apuntar el dimarts 9. ATENEU

BOEING BOEING

es hostesses i la resta d’actors del “Boeing Boeing”, es van tornar a enlairar el passat diumenge 17 de gener, aquest cop a l’Ateneu Unió de la Colònia Güell. El repte era doble, ja que la possibilitat de fer aquest “bolo” no va sorgir fins ben entrat el mes de desembre i el grup no representava l’obra des del passat mes d’octubre, per tant els assajos es van haver de fer via “express”. D'altra banda, el canvi d’escenari implicava haver d’adequar l’escenografia d’un espai limitat com el de l’Ateneu a un escenari més gran, tant pel que feia d’amplada com de llargada. No em voldria oblidar de l’amabilitat i la predisposició amb què ens va tractar la gent de l’Ateneu Unió, sobretot l’amic Ferran, encarregat de l’equip tècnic que ens va ajudar en tot moment. Des d'aquestes pàgines, els vull enviar una salutació ben efusiva. He de dir que la representació va ser tot un èxit. Primer de tot de públic i per demostrar-ho rés millor que una anècdota. Un cop col locades les cadires de la sala, unes vuitanta aproximadament, estava amb l’amic Ferran preparant el tema del so quan vam sentir un rebombori a la platea. Quan vam preguntar què passava, ens van dir que estaven col locant més cadires donat que la cua per entrar era força més gran del que esperaven. En total van assistir-hi unes 130 persones, i com a dada curiosa, més de la meitat del públic venia de casa, de l’Hospitalet. Moltes gràcies a aquest públic tan fidel. També va ser un èxit de representació. He de dir que, per a mi, va ser la millor de totes les representacions que han fet fins ara. Potser fou el fet de poder disposar de més espai a l’escenari, o que els actors estaven més concentrats, no ho sé, però aquesta va ser la meva sensació i d’altres assistents amb qui vaig poder conversar. En resum, un gran diumenge en què, les tasques d’adequació de l’atrezzo a l’escenari i els nervis previs a la representació no van enfosquir una diada de germanor i de bon teatre. CARLES FARRÉS I PINÓS

TOT REIVINDICANT MANUEL DE PEDROLO

l dia 27 de gener a 2/4 de 8 del vespre l’Ateneu va programar una projecció comentada del documental "Trencant l'oblit" en què es reivindica l’obra de l’escriptor Manuel de Pedrolo. Aquest documental va ser dirigit per Eduard Miquel i realitzat per Sergi Guix, els quals van escriure’n el guió. És una producció de Zeba Produccions en coproducció amb Televisió de Catalunya i amb la col laboració de la Fundació Pedrolo, Llibertat.cat, ICEC, Televisió del Ripollès i Verkami. Precisament en aquest apartat del finançament obert a la participació ciutadana la nostra entitat va contribuir-hi. Per aquest motiu, el dia de l’estrena a l’Espai Pedrolo, ubicat al Castell de Concabella (Sagarra) va assistir-hi una delegació de la Junta Directiva encapçalada per la seva presidenta. Posteriorment va ser programada a l’espai “El documental” del Canal 33 de Televisió de Catalunya.

Atesa la vàlua cinematogràfica i testimonial del documental, va sorgir la proposta de presentar-lo als nostres socis i simpatitzants en una sessió comentada per algun expert en l’obra de Manuel de Pedrolo. Gràcies al contacte amb la Fundació Manuel de Pedrolo, vàrem poder aconseguir, que, de la presentació i la direcció del

col loqui en tingués cura Antoni Munné-Jordà, llicenciat en història de l’art, novel lista, redactor de Serra d’Or i corrector lingüístic fins a la seva jubilació, entre altres activitats. És un gran coneixedor de l’obra de Manuel de Pedrolo amb qui mantenia una bona amistat i li va dedicar un estudi intitulat “Temps obert de Manuel de Pedrolo, entre dues cultures” on estudia la relació entre ciència i literatura. Precisament la ciència-ficció és un dels gèneres que han conreat tant Munné-Jordà com Pedrolo. Actualment és vicepresident de la Fundació Pedrolo. Com posa de relleu el documental, Manuel de Pedrolo fou un escriptor de gran transcendència en la literatura catalana de la segona meitat del segle XX tant per la quantitat, va publicar més de 120 llibres, com per la varietat i l’ambició dels gèneres en què treballà com foren la poesia, la novel la, el teatre i l’assaig. També va ser director de col leccions literàries, com ara “La cua de palla” de novella negra. De fet va ser l’introductor d’aquest subgènere a la literatura catalana. També es dedicà profusament a la traducció. Cal estacar que fou un defensor desacomplexat de la necessitat que Catalunya assolís la independència quan aquest anhel era encara força minoritari. Potser en part per aquest motiu, va tenir problemes per ser acceptat per alguns sectors influents i s’intentés apartar-lo del coneixement del gran públic, Actualment només se'l coneix àmpliament per la novel la "Mecanoscrit del segon origen", que ell considerava de fet una obra menor. Tant en la seva exposició inicial com en l’animat col loqui sostingut després de la projecció, el moderador va aclarir molts dels trets biogràfics i literaris de Pedrolo així com els possibles motius de la seva poca presència actual. La Fundació Pedrolo treballa per posar la figura de l’autor al lloc que mereix. Per això va convidar a visitar les pàgines web fundaciopedrolo.cat i espaipedrolo.cat on es recullen notícies, informacions i enllaços de gran interès per a qui vulgui conèixer el personatge i la seva obra. Text: JAUME MIRÓ Fotos: HELENA FARRÉS 15

COL LABORACIONS ANIVERSARIS CULTURALS 2016 RAFAEL TASIS

quest 2016 està previst que es commemorin oficialment: els 700 anys de la mort de Ramon Llull; els 150 del naixement del pintor i cartellista Ramon Casas; el centenari de la mort del compositor Enric Granados i el cinquantenari de la mort de Víctor Català. Vista la relació, sobta que l’administració catalana hagi oblidat un autor que no tan reconegut potser com l’escriptora de l’Escala, va morir el mateix any que ella i, per la seva obra i actuació, es mereixeria rebre també un mínim record per part de la cultura oficial del país. Parlem d’en Rafel Tasis i Marca. De la commemoració dels cinquanta anys de la mort de Caterina Albert i Paradís, Víctor Català, ocorreguda el 27 de gener de 1966, poca cosa en direm, que no sigui fer referència al seu llegat de llibres emblemàtics que han sobreviscut el pas dels anys i que contínuament troben nous lectors. Solitud, la seva obra mestra, és ja un clàssic que s’ha reeditat nombroses vegades des que es va publicar el 1905 i ha estat traduïda a diversos idiomes; Drames rurals és un inoblidable recull de narracions que quan sortí imprès —el 1902— impactà fortament en la societat catalana a causa de la seva cruesa; Un film, que va ser titllada de novel la fulletonesca en el seu temps, ha tornat a ser editada el 2015 amb un bon nivell de vendes; ... Bé, no cal esplaiar-s’hi més. Les pàgines culturals dels mitjans de comunicació catalans, digitals i escrits, cal esperar que ens en parlin enguany a bastament. Amb Rafael Tasis i Marca, en canvi, hi aprofundirem un xic més i, per tant, a continuació en presentem unes breus pinzellades biogràfiques. Nascut a Barcelona el 9 de març de 1906, als quinze anys comença a col laborar a la revista infantil La Mainada que, dirigida per Avel lí Artís i Balaguer, vol ser una alternativa culta a En Patufet, de Josep M. Folch i Torres. El 1931, publica la novel la Vint anys, testimoni de la vida barcelonina de l'època, que li obre les portes a escriure per al diari La Publicitat i per al setmanari Mirador. És aquest un període en què el periodisme l’absorbeix completament. Però no del tot. Amb la seva gran capacitat de treball, troba temps per traduir El retrat de Dorian Gray d'Oscar Wilde —èxit europeu del moment—, i La nimfa constant de Margaret Kennedy. El 16

1935 escriu Una visió de conjunt de la novel la catalana, on reflecteix el panorama narratiu d’aquells anys. Als inicis de la guerra civil, Tasis col labora amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat. L'any 1939 s'exilia a París amb la muller i els fills. Viu com un refugiat, però el seu caràcter expeditiu i una bona salut moral i física, l’ajuden a superar les dificultats. Fa traduccions, adapta diàlegs de films, fa classes,... S’associa amb el dibuixant i cartellista Carles Fontserè i emprèn l’edició d’una sèrie de llibres d’autors catalans, bellament il lustrats. Tot plegat li permet tirar endavant la família. Al mateix temps, coneix París, visita exposicions i museus, assisteix als espectacles, però... enyora Catalunya l’idealitza en els seus somnis. És llavors que li agafa la fal lera d’escriure i publica diversos llibres com Històries de coneguts (1945). Posteriorment, s'editarien d’aquesta època les novel les Sol ponent (1953), Abans d'ahir (1956) o Tres, amb la qual obté el Premi Catalònia de Mèxic el 1953. Segons explica Domènec Guansé en el seu llibre Retrats de l’exili — del qual s’han extret bona part d’aquestes notes—, acabada la segona guerra mundial, Tasis reprèn el contacte amb els amics que havien quedat a l’interior i amb els que es trobaven repartits per diversos països. Amb aquests darrers hi col labora, de primer, a Quaderns, de Perpinyà; més tard a La Nostra Revista i després, sobretot, a Pont Blau i Xaloc, revistes totes tres editades a Mèxic. 17

L'any 1948 retorna a Barcelona, on treballa d’impressor i llibreter, com el seu pare. Es manté com a enllaç amb el món de l'exili, per al qual continua escrivint, amb informacions sobre fets literaris de l’interior, estudis d’escriptors i necrologies dels catalans il lustres que desapareixen. Així mateix, es fa eco a Catalunya del dolor de l’exili pels seus morts i escriu les biografies de Pompeu Fabra, de Rovira i Virgili i del cardenal Vidal i Barraquer, que només poden circular clandestinament. Mentrestant, publica l’Antologia de la poesia catalana. De Ramon Llull a Verdaguer, preparada a Paris i La novel la catalana (1954). Poc després, amb La Bíblia valenciana (1955), És l’hora de plegar (1956) i Un crim al Paralelo (1960), intenta fer arrelar a Catalunya la novel la policial —Manuel de Pedrolo sempre va dir que Tasis havia estat el pioner de la novel la negra catalana. En aquests volums mostra la part oculta, secreta, de la ciutat de Barcelona, que molts dels que la trepitgen cada dia ignoren completament. En aquell temps, Rafael Tasis es llança també a escriure teatre. En col laboració amb Josep M. Poblet adapta Un crim al Paralelo que s’estrena al Teatre Romea de Barcelona l'any 1953. Escriu altres obres com Un home entre herois (1957), que és premiada i estrenada a Mèxic. Però l’escena teatral no és el seu fort. Val a dir que, tot just un any després d’arribar a Catalunya, en un dels concursos anuals de l’Institut d’Estudis Catalans li és premiada La vida del Rei en Pere III, que no es publica fins el 1959. Induït per Jaume Vicens Vives escriu Pere el Cerimoniós i els seus fills i, com una conseqüència, Joan I, rei, caçador i músic. Les obres són molt ben valorades i Tasis esdevé un historiador amb el qual cal comptar. Publica també una sèrie de monografies en la col lecció Episodis de la Història. Malgrat tot, la vida de Tasis a Barcelona no és fàcil en els anys del franquisme. Li imposen multes i sancions; li segresten publicacions; és sotmès a llargs interrogatoris; li retenen una temporada el passaport; etc. Però se’n surt. Malauradament, mor a París, de manera sobtada, l'any 1966. PERE JUHÉ I ORIOL

TEMPS ERA TEMPS El Servei Social

e segur que, si a les dones joves d’avui dia, tret que alguna àvia o mare els ho hagi explicat, els parléssim del Servei Social i sobretot del que representava, esclatarien a riure perquè els semblaria impossible que les coses poguessin anar d’aquella manera. Però sí que hi anaven durant la Dictadura del Generalísimo Franco. Cal dir que, tot i que el Servei Social va ser una imposició a la qual no hi havia escapatòria, a vegades, hi podem trobar alguna situació irònica i fins i tot ridícula perquè, malgrat tot, com tota llei, també hi havia alguna manera, no d’esquivar-la, però sí de fer, en certa manera, una mica de trampa. Abans de narrar-vos com va ser el meu Servei Social particular, donem un cop d’ull a aquella “mili” femenina. Sí, allò era, en efecte, equivalent al servei militar dels homes. Un decret oficial l’havia establert per l’octubre de 1937 i depenia de la Secció Femenina de les Fets i de les Jons. Refundat el 1940 com a continuació del primer, no fou derogat fins al 1978. L’havien de fer les dones solteres de 17 a 35 anys durant sis mesos, i no se’n podien escapolir si volien exercir funcions públiques, obtenir títols professionals, el carnet de conduir o el passaport. I vet aquí que jo, a mitjan anys cinquanta, necessitava tenir passaport per poder acompanyar el meu pare, que havia d’anar a visitar els nostres clients de Suïssa, Luxemburg i Bèlgica abans de Nadal. No cal dir que em feia molta il lusió perquè seria la primera vegada que faria un viatge tan llarg a l’estranger: havia de fer el Servei Social tant sí com no! Tot i que ja tenia 27 anys, el meu pare em va dir que m’acompanyaria a la seu de la Sección Femenina de la Falange ubicada a l’Harmonia, potser perquè allò de la Falange, al cap de tants anys, encara ens feia venir esgarrifances. De fet hauria hagut de ser un tràmit fàcil perquè la persona que se n’encarregava era una noia, l’Adela, que jo coneixia, no solament perquè durant força temps, cada dia, havíem agafat totes dues el tren de Dalt per anar a Barcelona, sinó també perquè era filla d’una família molt coneguda del poble. Allò que ens separava, en tot cas, era unes posicions polítiques molt allunyades. Ja ens teniu asseguts al despatx de la Sección Femenina demanant primer de tot informació. L’Adela ens assabentà que a l’Hospitalet hi havia una “escola del Servei Social” a la qual hauria d’assistir durant sis mesos cada vespre a partir de dos quarts de vuit. El cas és que jo vaig fer-li notar que arribaria cosa d’un quart o vint minuts tard cada dia perquè treballava a Barcelona fins a les 7 i agafava el tren de les 7.20 al baixador del passeig de Gràcia. Suposant que el tren anés a l’hora, cosa que en aquella època no era gaire habitual, jo arribava a l’estació de l’Hospitalet vint minuts més tard i, encara que sempre baixava del tren pel costat de les vies per anar més de pressa (cosa que em comportava cada vegada l’escridassada del cap d’estació) i podia arrencar a córrer, era totalment impossible arribar a l’escola a dos quarts de vuit! I aquí va començar el

joc dels disbarats: per cada dia que arribés tard, hauria de fer un dia més de Servei Social! És a dir que l’hauria de fer pel cap baix durant dotze mesos! Però la cosa no va quedar aquí perquè havies de fer una feina o altra, un servei, i l’Adela em va dir que hauria de cosir els vestits de les integrants de la Secció dels Coros y Danzas de l’Hospitalet. No en sabia gaire de cosir i menys de clavar lluentons i li vaig demanar que em donés una feina de despatx, que era el que sabia fer. S’hi va negar en rodó, havia de cosir i prou! El meu pare i jo ens vam aixecar d’una revolada i ens en vam anar, ell traient foc pels queixals i jo enfadada i decebuda perquè ja veia com el viatge somiat s’esvaïa. A vegades, però, una circumstància fortuïta fa girar la truita i allò que semblava impossible es materialitza: al cap de pocs dies de la visita infructuosa al despatx de l’Adela, vam anar a visitar el pis d’uns amics que es casaven com s’acostumava fer aleshores. Tot parlant vam comentar el que ens havia passat i la futura núvia ens va dir que hi havia una solució, la que ella havia fet servir. En pobles més petits, no hi havia escola del Servei Social, només hi havia una oficina on calia presentar-se cada mes a segellar una llibreta. D’entrada et donaven un llibre, que havies d’estudiar perquè al final dels sis mesos calia passar un examen. Finalment havies de regalar dues “canastillas”. Per tant, ella s’havia empadronat a Cornellà on vivien els seus avis. La solució era fàcil, al Prat tampoc no hi havia escola, però sí que hi teníem la tia Tilde, era qüestió, doncs, d’empadronar-me en aquella ciutat. El meu pare va anar a l’Ajuntament per donar-me de baixa del padró amb l’excusa que jo havia decidit anar-me’n de casa. Com que la persona que se n’encarregava era un conegut, li va aconsellar que no es precipités, que no cursés la baixa amb aquestes paraules: “Pepito, no ho facis, que només és una caparrada de ta filla i d’aquí a quatre dies tornarà”. I el pare que no, que està molt decidida, que no té el cap ple de pardalets, que sap molt bé el que vol, que si estira, que si arronsa... Total, baixa del padró! Una vegada empadronada al Prat, vaig anar a l’oficina que la Sección Femenina hi tenia. La senyora que se’n cuidava era molt amable, de seguida va fer les gestions necessàries i em va donar aquell llibre que m’havia d’estudiar. A partir d’aleshores cada mes, combinant els dos trens, el de Vilafranca fins a Sants i el de Vilanova fins al Prat, me n’anava a segellar el full corresponent. Finalment aquella senyora em va comunicar el dia que hi hauria l’examen a la seu de la Falange a la Via

Laietana. M’hi vaig presentar, no cal dir que una mica esporuguida, els exàmens no m’han agradat mai i a més temia equivocar-me..., però no, vaig treure un notable! He d’aclarir que la primera part del llibre, especialment, me l’havia après de memòria per no ficar els peus a la galleda: es tractava de la doctrina de José Antonio Primo de Rivera fil per randa, i jo no en sabia ni un borrall abans, i era dura d’empassar! De fet, gairebé em vaig aprendre de memòria també la resta perquè m’ensenyaven a fer dissabte, a rentar, a planxar... és a dir totes les feines de la casa de manera diferent de com ho fèiem nosaltres. Es pretenia inculcar a les dones que el seu paper en la societat era el de mestressa de casa i mare. També hi havia un apartat de religió nacionalcatòlica! I jo havia portat de França una altra manera de veure i de viure la religió. Per sort, la memòria no em va fallar! L’important era que havia acabat el Servei Social i vaig anar al Prat a recollir els papers i preguntar quan havia de portar les “canastillas”. Aquella senyora em va dir que no calia i, llavors, jo vaig intentar donar-li unes pessetes. Ella em digué que no les podia acceptar, que si volia les podia donar per a l’obra social i que em faria un rebut. I així ho vam fer. Encara guardo la placa que donava fe d`haver complert amb el deure de tota dona soltera: hi figuraven dues esses, SS, com les de les SS alemanyes. No digueu que aquella coincidència no era una mica alarmant! Per tancar el tema, parlem del meu reempadronament a l’Hospitalet. Aquell conegut, que havia pronosticat que jo tornaria a casa al cap de quatre dies, va tenir el seu moment de glòria en poder dir al pare; “Ja t’ho vaig dir que no la donessis de baixa, que era una caparrada de ta filla”. I el pare, mostrant-se exteriorment confós i com un xic avergonyit, li deia:”Sí, noi, em vaig ben equivocar!”. Ja ho veieu, com diu l’adagi, feta la llei, feta la trampa! O, si més no, una petita trampa. MATILDE MARCÉ

PREMI JOSEP PLA LLUIS FOIX

a dies que volia escriure aquestes quatre ratlles, però no sé el perquè se m’han resistit, he perdut aquestes quatre lletres un parell de vegades, se m’han esborrat i ara em trobo que no sé com començar, ja que estic segura que segones parts no són mai més bones. Ei! Les primeres tampoc eren les més bones, què voleu que us digui, però sempre tenim un petit replec en el nostre ego i ens ho pensem que eren bones. Doncs no, per això ara ho torno a provar. A través del diari ARA em vaig assabentar que se li havia concedit el premi Josep Pla d’aquest any al Sr. Lluís Foix. Aquest senyor és un periodista que jo admiro sin-cerament. El també periodista Sr. Jordi Nopca li va fer un bon reportatge enfocat primerament sobre la feina feta pel Sr. Foix. Gran tertulià, bon escriptor que es revela sobretot en aquest llibre motiu del seu últim premi, Aquella porta giratòria. L’he sentit a RAC1, a 8TV i temps enrere a Catalunya Ràdio, dirigit per Antoni Bassas, ara no sé si participa en alguna emissora més, però quan recordo precisament les emissions de Catalunya Ràdio, sempre en dimarts, penso que eren una meravella. Hi participaven també el Sr. Pere Portabella, director de cinema, el Sr. Francesc Sanuy, un gran savi, ho sabia tot, i el Sr. Foix, del qual no vull dir les seves aportacions tan fantàstiques. Eren unes tertúlies tan bones, que el Sr. Foix, penso que a través del

Periódico, va escriure un davantal que el titulava Aquellos martes con Bassas. Estic segura que encara ara se’n recorda i els deu trobar a faltar, eren molt bons tots tres. Una de les preguntes que li fa el Sr. Jordi Nopca en el seu reportatge és: “Quina literatura de memòries l’ha marcat?”, i em vaig quedar de pedra quan la resposta va ser: “El llibre que em va impressionar molt van ser les Memòries de Josep M de Sagarra, i afegia: "en Néstor Luján deia que eren el millor llibre del segle XX". He fet esment d’aquest paràgraf perquè jo, de molt jove, ja havia llegit les Memòries de Josep M de Sagarra i en van agradat tant que les he llegit tres vegades. Ara, a tall d’anècdota, diré el següent: Una vegada, en una tertúlia que es feia en una emissora de ràdio la qual no recordo, es va fer aquesta mateixa pregunta als tertulians presents, en el sentit de quin llibre els havia impactat més en la seves vides, la meva sorpresa va ser quan cap d’ells va anomenar aquest llibre. Jo no me’n vaig poder estar i vaig telefonar la emissora en qüestió per expressar la meva estranyesa. Jo no vaig saber la resposta fins al dia següent de la trucada perquè algunes persones que em coneixen van sentir per ràdio el meu nom, ja que van dir que una senyora els havia trucat estranyada que cap d’ells hagués anomenar aquesta gran obra. Jo em vaig sentir molt cofoia quan els amics que ho sentiren m’ho feien saber. Em vaig posar com un paó, us ho asseguro. Serveixi aquest escrit per felicitar el Sr. Foix per aquest merescut premi Josep Pla, i el que sento és no poder-li-ho dir a ell personalment, felicitats, Sr. Foix. AMPARO PUJADAS

POESIA D’UN NOU PATRIOTISME Ubi bene, ibi patria M. T. Ciceró

No vull per a Catalunya un patriotisme ple de ràbia. ans el contrari vull un patriotisme ple d'esperança fraternal on cada nació, cada cultura, cada poble, sigui reconegut com un miracle de la història i li sigui reconegut el dret d'omplir-se els pulmons de llibertat i faci un do de pit d'alegria i de bellesa. I que la gent - que és la sang que corre en les venes del pobleoblidi les velles rancúnies. Que cada poble oblidi totes i cadascuna de les ofenses; que cada poble oblidi totes i cadascuna de les tiranies que cada poble dels altres pobles ha sofert: el poble lliure de culpa que llenci la primera pedra! I si té vergonya que envermelleixi com la brasa incandescent. Apleguem-nos tots els pobles del món i plens de respecte i d'admiració dels uns pels altres construïm amb una renovada il lusió el mosaic més bell i alegre, el mosaic més lliure i fraternal de les històries de la històra del món. Tomàs-Maria Porta i Calsina Nota: Aquest poema forma part del llibre D’un Nou Patriotisme, presentat a l’Ateneu el passat 13 de gener.

EL NOM I LA COSA IMPÀS

robar-se en un impàs –tot i que el nom de la cosa no figura encara al diccionari oficial- diem, per exemple, d’una conjuntura política com la que es viu a Espanya després de les eleccions generals del passat 20 de desembre; perquè avui, a primers de febrer, quan escric aquest paper, encara no han tret cap. Una situació desagradable per al ciutadà de carrer i de la ideologia que sigui. Una perplexitat davant un desllorigador imprevisible, que pot comportar alguna solució massa fràgil i, en definitiva, tard o d’hora, la repetició de les eleccions. Sobretot deu produir –imagino- una sensació d’impotència als polítics del partit guanyador però necessitat per governar d’aliances amb altres formacions, que aquestes li negaran per discrepàncies en els interessos que representen. Se suposa, clar. Coses de l’ofici, que, de vegades, en ocasions com aquesta, pot resultar fins i tot engrescador i divertit per als elegits de l’actual oposició provisional. Fet i fet, tripijocs als quals el parlament espanyol sorgit de l’envellida Constitució de 1978, no està tan avesat com, posem per cas, el parlament italià de les darreres dècades. Clar que, comparats amb l’inefable Berlusconi, els polítics espanyols més pintorescos i periclitats -Rita Barberà, per exemple-, semblen mediocres. Si, finalment, s’aglutinen les opcions d’esquerra per tal de reconduir la deriva antidemocràtica de les darreres legislatures, la tasca que els espera només per a recuperar allò de democràtic que s’havia assolit abans dels nefastos governs d’Aznar, ja és ingent. D’altra banda, tampoc no fou gaire lluït que diguem el paper representat pel president Zapatero en la seua darrera legislatura. Quant a Catalunya, allò de retallar-li l’Estatut sorgit el 2006 per majoria més que absoluta del seu parlament, gairebé per unanimitat, ha decantat indubtablement el greu problema territorial amb què el proper govern espanyol haurà d’enfrontar-se. Molts socialistes catalans –fins i tot entre els que no han abandonat el partit- de segur que ho lamenten. I també alguns polítics de la dreta espanyolista. El carreró sense sortida en què es troben uns i altres és molt difícil d’esquivar. I què direm dels atacs a l’autonomia del País Valencià i les Balears? D’altra banda, no podem saber quin resultat abocarien unes noves eleccions. Potser un de semblant? D’enquestes, probablement que els grups polítics n’hauran encarregat per al seu ús privat; però, mentrestant, aquesta opció perllongaria el mateix impàs... I Catalunya continuarà fent la seva. ANTONI PRATS

OPINIÓ MALALTIES

ntre d'altres, tinc dos molt bons amics. Ens coneixem de tota la vida. Són d'aquells que sempre que ens trobem s'alegren de veure'm i ho manifesten de forma efusiva, potser fins a arribar a l'exageració, però a mi ja m'està bé, ja que jo, que soc de comportament fred a l'hora de mostrar els meus sentiments, ens trobar-nos, i davant la seva insistència, em veig obligat a respondre de la mateixa manera, amb salutacions efusives i abraçades totalment fora del normal, amb una mostra d'alegria comuna, per part de tots, que amb altres em resultaria realment estranya. Hi ha gent que, quan està al davant d'un nen petit o d'un nadó, manifesten els seus sentiments d'una manera especial, endolcint el caràcter, modificant el to de la veu i canviant la manera de parlar, pensant que l'infant el veurà d'una manera diferent, més al seu nivell. En realitat, estic convençut, que al nadó li són completament indiferents tots aquests gestos i pantomimes i que tot plegat a ell li és igual i no entén res de res, i que, fins i tot, pot arribar a tenir por de veure com aquella cara de gegant es va apropant al seu rostre tot fent ganyotes i uns sorolls incomprensibles per a ell. En molts casos, i amb sort, es pot esgarrapar un somriure, però de ben segur que, en moltes altres ocasions, el resultat és un estrident i sonor plor d'un nen espantat. No ha estat mai aquest el meu cas. Si ja són comptades les ocasions en què he pogut actuar d'aquesta manera amb les meves pròpies filles, imagineu amb altres infants. Això no vol dir que no els pugui arribar a estimar, que és molt diferent, tot i que, malgrat que l'amor es pot manifestar amb efusivitat, el cert és que hi ha moltes altres maneres de mostrar-lo i manifestar-lo. Tampoc vull dir que no em pugui arribar a entendre amb els nens petits (els nadons no, que mai els he sabut tractar) simplement mostro els meus sentiments d'una altra manera. He de dir que, tot i així, he estat una persona que, normalment, he caigut bé als nens i que aquests, sovint, en conèixer-me, m'han vingut al darrere, potser perquè, en lloc d'actuar davant d'ells com un adult disfressat de nen petit, els he tractat com a ells els agrada que els tractin. El secret? Mai he deixat de ser una mica un infant, i ells saben com treure a la superfície la meva vessant més ancestral: els ensenyo jocs i jugo amb ells, i descobreixen la meva imaginació quan els explico històries i aventures. Però tornant als meus dos amics (sempre em desvio dels temes), aquests han aconseguit que l'efusivitat formi part de la meva vida. I com ho han fet? Doncs perquè l'efusivitat i el contacte físic són la seva manera de fer-te veure que t'estimen, i exigeixen de tu que també els responguis en el mateix sentit.

Quan arribo a casa, després d'una jornada laboral normalment esgotadora, amb més ganes de seure al sofà i descansar que no pas de dinar o de sopar, ells dos són els primers en adonar-se que estic a punt d'obrir la porta de l'entrada. Quan al menjador de casa, que és on sempre està reunida la família, el més menut surt disparat cap a mi mentre l'altre se'm queda mirant amb ulls de plat, esperant. El menut, com un llampec, corre i es posa davant meu, sense deixarme passar, mirant-me amb cara d'alegria i, amb uns ulls foscos, quasi negres, em saluda com si no ens veiéssim des de fa anys. Llavors, m'exigeix una carícia, i una altra, i una altra. Això provoca que el més gran, surti disparat i comenci encerclar-me fent voltes i exigint la seva part de les festes. I em llepen, i m'amanyaguen i es refreguen contra mi, i, si es posen nerviosos, comencen a xisclar com si ploressin, sobretot el gran, i em diuen: "D'on véns? On has estat que has trigat tant? T'hem trobat a faltar... tant!" Si en algun moment del dia em sento realment important, és aquest. Després, em saluda la resta de la família. Sense desmerèixer, però vaja, res a veure! L'altre dia em vaig assabentar que el petit estava malalt. Se'm va trencar el cor. No és una malaltia senzilla, d'aquelles que amb unes pastilles o unes quantes injeccions, pim pam tot curat! Desgraciadament la cosa és més complicada. El més petit té un càncer. Pobret, encara no ha fet els quatre anys i tinc la sensació que m'ha vingut a rebre tota vida. Sembla que hi ha tractament, però com sempre, en aquests casos, no hi ha res de segur. Tot són conjectures i encara que no hi ha res garantit, sembla que pot haver-hi solució. Espero que tingui sort. Suposo que a hores d'ara ja us haureu adonat que estic parlant del meus gossos. El petit, un Yorkshire Terrier, és el que està malalt. Veure aquella bestiola petita, diminuta, que potser no ha crescut més perquè el seu cor és tan gran i ple d'amor que no l'ha deixat créixer, fa que ara, m'envaeixi un sentiment de tristesa tan gran que no us el podria explicar ni en mil paraules. Veure'l indefens, ignorant de tot, sense tenir ni idea del que li passa, com si no tingués res de res, em supera. Alguns em diran: "Quina bajanada! Tot plegat per un gos!" Potser tinguin raó. "'Amb tanta gent que ho passa malament al món i aquest preocupant-se per un gos!" Tal com li va dir el mag Gandalf a Frodo, en "El Senyor dels anells", quan aquest li diu que tant de bo en Bilbo hagués mort a Gollum: "Molts dels que viuen mereixen morir i molts dels que moren mereixen la vida. Podries retornar-lo tu a la vida? Llavors no t'afanyis a dispensar la mort, perquè ni el més savi coneix la fi de tots els camins." Ja m'agradaria poder retornar la salut a tots aquells que pateixen malaltia, però desgraciadament no és a les meves mans, i, tot i que puc lamentar de tot cor el patiment d'aquells que estan malalts, no deixo de

ser humà, i m'entristeix tant la malaltia del gosset que tinc a casa com la que pugui patir qualsevol altra persona que no conec. Si això és reprovable, ho lamento, i no puc fer res més que demanar perdó pels meus sentiments. Però n'hi ha d'altres que, a banda dels seus sentiments particulars, tenen unes obligacions directes amb la resta de la població. Són persones que s'han compromès amb la societat, que formen part d'una elit a la qual s'han afegit per tal de trobar solucions als problemes de la gent, i, si no ho fan, o almenys no ho intenten, es converteixen en un frau. Em refereixo als polítics, sobretot aquells amb poder de govern. Si, a sobre, el seu comportament només beneficia una part de la societat que governa, obviant i castigant la resta per les seves idees, ètnia, procedència o forma de pensar, llavors estem parlant de prevaricació, un dels pitjors delictes que pot cometre un polític o un partit polític en democràcia. Actualment a Espanya hi ha comunitats autònomes que, en sanitat, a penes han tingut retallades. Altres comunitats estan sent escanyades econòmicament de forma voluntària, no pagant l'Estat allò que per llei està obligat a pagar, retallant a voluntat i saltant-se absolutament la llei estatutària i de pressupostos. Tot un càstig. Un tracte colonial. En resum, prevaricació. Però els fiscals estan massa ocupats defensant germanes. Hi ha una persona molt propera a mi, un familiar, que, desgraciadament, no ha tingut massa sort a la vida i que, en un moment en què semblava que podia tenir una certa estabilitat, tant pel que feia a nivell professional com familiar, li van diagnosticar un càncer que se la està menjant literalment, i últimament d'una forma brutal i en excés accelerada. Una persona de cinquanta-dos anys que quan la veus sembla que en tingui gaire bé setanta. I la veus patir, la veus passar-ho malament, tant físicament com anímicament. I veus com allí on hi hauria d'haver recursos, no n'hi ha. Allí on l'estat hauria de ser generós, és a dir, amb els més febles, es comporta amb tirania i venjança, regatejant-nos uns diners que són nostres, que per llei ens pertoquen i ens els regategen i amaguen directament, prevaricant. Ara no estic parlant del meu gosset, ara no parlo amb tendresa, ara no parlo amb amor dolç i carrincló. Parlo amb la mala llet d'un que veu com algú a qui estima i que està greument malalt no se'l tracta com se l'hauria de tractar, no se li donen els recursos i mitjans que en altres indrets estan donant a altres persones i que se li regategen uns serveis al quals té el mateix dret que qualsevol altra persona de qualsevol altre indret de l'estat espanyol. Tot plegat per viure a Catalunya. Tot plegat per ser catalana. A veure si n'hi ha que comencen a aprendre de què va tot plegat.

CARLES FARRÉS I PINÓS

HO SABÍEU? PASSEJAR PER ROMA

oma sencera és un monument. En qualsevol racó apareixen vestigis de l’Imperi Romà. No cal dir que les visites al Coliseu, el Foro Romà, la basílica de Sant Pere i el Vaticà –encara que no es practiqui la religió catòlica-, són gairebé obligades. Val la pena anar al museu Vaticà i, sobretot, a la capella Sixtina, decorada de dalt a baix amb les pintures de Miquel Àngel, que són una meravella; però el millor de tot és perdre’s per les vies romanes, trepitjar els carrers i places, viure l’ambient de la ciutat. Hi ha tant per veure! És inacabable! En un recent viatge hem trepitjat uns quants llocs inoblidables. Us agradaria que en recorreguéssim alguns? ******** Enfilar la Via Veneto –coneguda per ser escenari de moltes pel lícules, i freqüentada per artistes del món del cinema i de les arts- és un passeig molt agradable i amè que comença a la plaça Barberini. En aquesta avinguda s’hi concentren molts, i bons, hotels Mentre caminem anem contemplant els luxosos aparadors d’algunes botigues i també ens atreuen les terrasses que els bars i restaurants ofereixen a les amples voreres. Però el més important ho trobem en arribar al capdamunt de l’avinguda (que no és gaire llarga), allà poden accedir als fantàstics jardins de la Villa Borghese. Naturalment hi entrem, i aquell preciós i relaxant entorn ens convida a descansar i prendre quelcom en qualsevol dels seus quioscs de begudes, A més a més, si sou amants de l’art, podeu fer la visita a la Galeria Borghese, que acull pintures d’artistes com: Tiziano, Rafael, Rubens, Ribera... i, sobretot, de Caravaggio, un extraordinari pintor barroc del qual podrem contemplar més quadres, magnífics tots ells, si seguim visitant esglésies i museus de Roma. També hi és exposada una part de la meravellosa obra de

Bernini, escultor, pintor i arquitecte, nascut a Nàpols el 1598, la qual podem admirar no només a l’interior de museus i esglésies, sinó en tota la ciutat, ja què la seves escultures s’escampen per places i parcs de Roma. En aquests jardins tenim l’oportunitat de poder visitar, a més, un altre museu: el d’Art Modern (segles XIX i XX). ******** Si ens apropem cap al riu Tiber, que creua la ciutat de dalt a baix, podem fer un altre preciós i interessant passeig. Aquest una mica més llarg, però us asseguro que val la pena. Seguint el seu curs trobarem importants monuments que s’aixequen a les seves vores. Per exemple el temple de l’Ara Pacis (magníficament reconstruït), edificat per l’emperador August per commemorar les seves victòries i la llarga pau aconseguida en el seu període. Si anem baixant, després d’uns quants ponts, arribarem al de Sant’-Angelo, que deu el nom a les divuit magnífiques escultures d’àngels que el decoren a banda i banda, obra de Bernini (de qui ja us he parlat). El creuem i entrem directament al castell fortalesa de Sant’Angelo, refugi dels papes i nobles en cas de setge a la ciutat en l’antiguitat i que es comunica amb el Vaticà per un passadís de 800 metres de llarg anomenat Il Passetto, pell qual podien entrar i sortir els allà allotjats, sense ser vistos. Cal armar-vos de valor, i pujar el castell. Em sembla que no caldria, perquè vosaltres mateixos notareu la necessitat, però us recomano que descanseu una estoneta. Aleshores, tranquil lament asseguts, consulteu el plano (que sens dubte porteu al damunt) i us anireu engrescant. Us adonareu que uns quatre ponts més avall ens trobaríem el Trastevere, un encantador barri bohemi i tranquil que manté la seva gràcia peculiar de carrers estrets i empedrats i ha conservat les antigues cases populars medievals, en els baixos de les quals s’han instal lat gran quantitat de bars i restaurants. És un bon lloc per menjar una bona pizza i recuperar forces. També hi ha una bonica plaça on s’aixeca l’antiquíssima basílica de Santa Maria del Trastevere, que si ens ve de gust, podem visitar. I ja que estem a la vora del riu, caminem una mica més i veiem l’Illa Tiberina, situada al bell mig, un lloc que va servir de

refugi dels romans en diverses ocasions. Actualment hi ha un hospital i algun restaurant. Arribats a aquest punt, com que ja estareu molt cansats, el millor que podeu fer és anar-vos-en cap a l’hotel, si pot ser amb un taxi. ******** Sabíeu que a Roma hi ha més de quatre-centes esglésies? És pràcticament impossible veure-les totes; ens hem de dedicar, per tant, a visitar les més importants, o les que, pel motiu que sigui, ens interessin. Prop de la plaça Barberini –on per cert, podem veure la Font del Tritó una altra obra de Bernini-, s’alça l’església de Santa Maria de la Vitoria. El seu interior alberga una gran i magnífica escultura, digna de ser visitada, també de Bernini (ja us he dit que el trobaríem arreu), molt coneguda: L’èxtasi de Santa Teresa. A la plaça Navona (de la qual tornarem a parlar), podeu entrar a Santa Agnese, i quasi al darrere, a l’església de San Luigi dei Francese, val la pena la visita per admirar els tres grans quadres de Caravaggio que alberga. També a prop s’aixeca Santa Maria de la Pace amb un interessant claustre, i una mica més allunyada, però també a la zona n’hi ha una altra d’interessant, Santa Maria sopra Minerva, just al darrere del Panteó. Un capítol a part mereixen Santa Maria la Magiore i, per descomptat, la Basílica de San Pere. En un article proper les visitarem, junt amb altres indrets interessantíssims. ANTÒNIA CALDÉS

Fotos: 1. Apol lo i Dafne (escultura de Bernini) a la Galeria Borghese. 2, Castell fortalesa de Sant’Angelo. 3, Una vista del riu Tiber des del castell de Sant’Angelo. Al fons s’endevinen els carrerons del Trastevere.

TALLERS CURS 2015-2016 ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades

Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

RECORDEU QUE TENIU LA BIBLIOTECA A LA VOSTRA DISPOSICIÓ

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col laboradors: Antònia Caldés, Carles Farrés, Helena Farrés, Pere Juhé, Jaume Miró, Matilde Marcé, M.Dolors Nat, Antoni Prats, Amparo Pujadas.

Amb la col laboració de:

AVÍS: JA PODEU PORTAR ELS XIPRERETS DE 2015 PER RELLIGAR.

Amb la colﾂ様aboraciﾃｳ de: