16-03 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXVII– Núm. 400 MARÇ 2016

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE MARÇ ACTES D’HOMENATGE A ROMUALD MONREAL DISSABTE 5, a 2/4 de 9 del vespre, records, poesia i teatre. DIUMENGE 6, a les 7 del vespre, representació de l’obra Quatre dones i el sol, de Jordi Pere Cerdà. DISSABTE 12, a 2/4 de 9 del vespre, representació de l’obra Quatre dones i el sol, de Jordi Pere Cerdà. DIUMENGE 13, a les 7 del vespre, representació de l’obra Quatre dones i el sol, de Jordi Pere Cerdà. DISSABTE 19, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 334, visita al santuari de Santa Maria de Queralt, Berguedà. Dinar a Borredà. Inscripcions dia 9 de febrer. DIJOUS 31, a 2/4 de 8 del vespre, conferència L’Hospitalet en el costumari de Joan Amades, a càrrec de Matilde Marcé.

EN PREPARACIÓ PER AL MES D’ABRIL DIVENDRES 1, a les 8 del vespre, actes del Dia Mundial de la Poesia. DISSABTE 16, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 335. Visita a Montserrat, dinar a Monistrol de Calders. Insc. dimarts 5. DIMECRES 20, a 2/4 de 8 del vespre, presentació del llibre núm. 29 de la col·lecció La Medusa, Romuald Monreal – Miscel·lània. DIUMENGE 24, d’11 a 2/4 de 2, XXI Trobada Comarcal de Puntaires a la rambla de Just Oliveras. DIMECRES 27, a 2/4 de 8 del vespre, actes 5è aniversari de la inauguració de la nostra seu. DISSABTE 30, a les 7 del vespre, espectacle Ars Vitae. Itinerari musical i poètic de Ramon Llull, a càrrec de Nuria Cervera i Joan Miró, músics, i Javier Bustamante, poeta. DIUMENGE 1 DE MAIG, Assemblea General Ordinària de socis.

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL

Els que ens vam fer seguidors del seu coratge i del seu somriure, en els impressionats moviments populars dels onze de setembre d’aquests darrers anys, comptàvem amb ella per anar fent el camí que duu a l’assoliment de la plena llibertat del nostre poble. Fa pocs dies, però, la mort se l’ha endut. I una certa buidor ens ha envaït. Perquè tot i que després de les eleccions del 27 de setembre, es quedà en un lloc discret, a segon pla, del procés independentista, nosaltres seguíem mirant-la de reüll, no la deixàvem de petja. Sense embuts: la Muriel Casals era un dels nostres punts de referència per saber si les coses anaven com havien d’anar. Des d’aquest petit i humil butlletí de l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet de Llobregat volem fer-li saber, allà on sigui, que tindrem sempre present la seva empremta cívica. En guardarem el record. D’altra banda, una bona notícia ens reforça els ànims. L’ha protagonitzada, aquestes darreres setmanes, una dona en el món de la cultura. Es tracta de la illenca Maria Antònia Oliver que ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2016. Des de l’Ateneu volem donar-li la nostra més sincera felicitació. Ah! I una recomanació per als nostres socis i lectors: llegiu alguna de les seves obres. Us ho passareu bé. Per cert, ens felicitiem per haver assolit el número 400 del Xipreret. Portem sortint des del 1980. Aviat és dit! Però sobretot, us donem les gràcies a vosaltres, estimats lectors, per la constància que teniu en llegir-nos cada mes.

MARÇ

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET EL MEU MESTRE

vui hem coincidit al quiosc on ambdós comprem el diari. Tenim la llar a cent metres l'un de l’altre, i a vegades passem anys que no ens vèiem. És un fet normal del viure ciutadà en una població que fa temps que va perdre el sentit de la mesura. Quan ens trobem, la fem petar una estona, ja que tenim un passat comú, generós en extensió i contingut. Els anys durs de la postguerra, dels quals tanta gent ignora voluntàriament la fam i la repressió; les il·lusions amb que esperàvem sempre un futur millor; la llarga nit, inacabable; la distensió que semblava dosificada científicament amb un comptagotes... Comparar entre l'ahir i l'avui els conceptes de família i d'amistat, la rigidesa perduda en allò que en dèiem bons costums, l'honestedat en el fer i el dir, la modèstia de les persones senzilles i la buidor de moltes patums, els veïns que ja no són entre nosaltres, els avenços de la tècnica que no ens han fet més civilitzats. Tot això i molt més pot ser tema de conversa amb un home que, com ell, fa cinquanta anys que viu al barri i té la saviesa de la senectut. L’he trobat més envellit que Ia darrera vegada. Porta ja setantavuit anys a l'esquena i arrossega alguns dels ”si no fos per...” propis de l'edat. Quan es va jubilar, em va dir que no sabia com omplir tantes hores del dia sense fer res, agreujat aquest canvi per l'absència dels xiscles i el brogit de la mainada que l’havien acompanyat tota la vida. Va haver de replantejar-se de cap a peus el seu viure quotidià per omplir-lo amb altres tasques, que potser fins aleshores li havien semblat superficials o insignificants. Quan m’ha vist, ha arrencat de la vidriera del quiosc una important revista per ensenyar-me el nom del sots-director que, naturalment, és el seu fill i el fa sentir-se orgullós. l em parla del càrrec que ara "el noi” té al Consell Superior d'Investigacions Científiques, i de com li van de bé les coses. La persona amb qui m’he trobat, i de la qual rememoro la conversa, és Jaume Josa, el meu mestre. I dic el meu mestre perquè, si he rebut algun altre mestratge, ja de gran -i n'espero continuar rebent, ja que corn aquella vella de la rondalla no em vull morir sense saber-ne de noves-, cap no podra fer-me oblidar qui va iniciar-me al món de les lletres, i em va dotar d'una bella cal·ligrafia de què ens sentim ben ufanosos tots els qui hem estat els seus alumnes. Jaume Josa, nat a Mont-roig, es va diplomar com a pedagog en els primers anys trenta. Pertany doncs a aquelles fornades de mestres 2

que, com ens deia fa poc Carme Serrallonga, creien tenir a les mans la manera de fer una nova Catalunya, culta, moderna i assenyada. I aquell acte de fe tenia per base l'ideari polític de la Generalitat republicana i els seus plantejaments d’educació popular. Va passar uns anys a Ridaura, un poblet garrotxí on el senyor rector se'l mirava de gairell perquè els diumenges la quitxalla s’estimava mes anar d’excursió amb el mestre o jugar un partit de futbol en què aquest feia d'àrbitre, que no pas assistir a les lliçons de catecisme que es feien a la parròquia. Va arribar la guerra, l'odiosa guerra, i un caòtic terrabastall es va endur les esperances, els projectes i tota Ia feina feta. I aquell mestre, com molts altres, va sofrir la depuració que significava renunciar a la llengua i la cultura pròpies i acceptar un sistema pedagògic en el qual no creia, i que adaptà tant com va poder al dels seus inicis. Amb els tres nivells de l'enciclopèdia gironina de Pia i Cargol, l'aritmètica de Bruño i els llibres de lectura "Paises y Mares" i "España, mi patria”, ens va treure de les tenebres i ens va posar en camí per enfrontar-nos amb la vida i guanyar-nos el pa. Obíi botiga mercès a un edifici que havia de ser l'Ateneu Republicà d'Esquerra —potser algun dia podré parlar d’aquest casal i del protagonisme que hi tingueren, en la seva vida breu, persones com Ramon Garriga, Vicenç Perelló i ei seu parent estanquer, la família Islenyo, etc.-, del qual s’incautaren els nous manaires, que el deixaren en usdefruit a la parròquia per a obres socials. L'església, que ja tenia, als baixos del Centre Catòlic, les ”Escuelas Parroquiales del Sagrado Corazón”, va obrir-ne una de nova en aquest local. que s’alçava al carrer de Rodés, cantonada al carrer de les Esquadres, i la deixà en mans del meu mestre. Sóc de les primeres tongades de minyons que es formaren en aquella aula, i puc certificar que la tutela de l'església no va anar més lluny de posar en un prestatge cada mes de maig una imatge voltada de flors, a la qual cantàvem la Salve Regina, amb la mateixa naturalitat amb què cantàvem el nom dels cinc continents, dels rius de la Península o la taula de multiplicar. Tampoc, en aquells anys difícils, amb visites d’inspectors del magisteri que portaven camisa blava i exigien el compliment de les normes establertes pel govern, no ens va fer alçar mai la mà, ni cantar el "Cara al sol”. Mai tampoc, que jo recordi, no ens donà una lliçó d'allò que en deien "formación del espiritu nacional”. I no les tenia totes en aquelles inspeccions, ja que érem un barri obrer qualificat de roig per l'autoritat governativa i per tant calia redimir-lo dels pecats passats. Jaume Josa es va guanyar el crèdit a pols, abocant-se de ple a la seva tasca. Va cobrar algunes mensualitats d’alumnes en paperines 3

de llenties o de mongetes, sense fer-ne distinció amb els qui pagaven en metàl·lic. El seu prestigi al barri de Sant Josep fou tal que es va veure assetjat per un cacic que el volia integrar en el moviment carlí, del qual era representant local, per un influent regidor que el volia 'fer falangista i pel rector que el pressionava perquè acceptés càrrecs en cercles d’influència religiosa. Va saber negar-s’hi sempre, sense donar un no sec a ningú, justificant-se en la poca estona que el deixava lliure la mainada. I, efectivament, de les nou del mati a les nou del vespre, era al peu del canó. Aquella aula justificà per si sola la seva existència. Un aula on el càstig més greu era estendre la mà per rebre un cop de regle -n'hi havia de tres mides: el fill, el pare i l’avi, i tots tres eren polits i envernissats per un bon artesà- o estar una estona de cara a la paret. l on els premis anaven des d'uns trossos de pegadolça fins a un llibre finament dedicat. Darrerament s’han fet alguns homenatges a mestres que han exercit a l'Hospitalet. Han estat fets per alumnes que els recordaven després del seu traspàs, quan aquells homes ja no podien gaudir del reconeixement dels seus deixebles. Jo sento la necessitat de dir-li en vida com agraeixo el seu mestratge, i com que sóc incapaç d'organitzar un sopar en honor seu, en què el batlle li fes l'ofrena d'un pergamí agraint els serveis prestats a la ciutat, el porto a aquest full de dietari per desitjar-li molts anys d’activitat, per seguir fruint de la seva conversa docta i amable i de la seva presència entre nosaltres. RAMON MORALES

Foto coberta: Col·legi del Sr. Josa (Academia San José)

CONVERSES

Respon: Nat a: Edat: Estat: Professió:

Antoni García Acero L’Hospitalet 42 anys Amb parella Administratiu

Aquest mes l’Antoni García, elegit en les darreres eleccions com a regidor de l’Ajuntament de l’Hospitalet per Esquerra Republicana, ha tingut l’amabilitat de respondre les nostres preguntes.

Quins records tens de l’Hospitalet de quan eres un infant? La meva infància va estar entre dos barris, el barri del Centre on els meus pares van tenir el seu primer habitatge, concretament al carrer de Josep Prats, i el barri de Sant Josep on el meu pare tenia la sastreria i posteriorment en aquest barri el seu pis definitiu. Recordo de la meva infantesa quan jugava amb els amics a la plaça de l’Ajuntament, acompanyava el meu avi que treballava fent encàrrecs al Forn Ferrer, anava a l’antic estudi de TVE de l’Opera on es feia un programa infantil. I de la teva escola? Quins records en tens? Vaig anar de petit al parvulari Montserrat del carrer d'Enric Prat de la Riba. Després vaig fer l’EGB a l’escola Catalonia. Tant el parvulari com l’escola ja no existeixen i en el seu lloc hi ha edificis. Tinc grans records de la meva etapa d’EGB, a part d’estudiar allí vaig jugar a l’equip de bàsquet de l’escola i també de futbol sala. 5

Recordo els finals de curs que fèiem sempre al Casino del Centre, algunes de les excursions a Arbúcies. També recordo el viatge de final de curs que vam fer a Mallorca o el dia que ens vàrem acomiadar a final de curs. Vàrem fer una gran festa al patí de l’escola. Va ser un comiat entranyable. Els amics d’aquesta època són els que perduren. T’agrada l’Hospitalet actual? Què t’agradaria que no hagués canviat? M’agrada l’Hospitalet. És una ciutat amb una forta entitat de barris. La gent de l’Hospitalet diu en primer lloc que és d’un barri de la ciutat i després és de la ciutat. Des de la democràcia s’ha garantit les necessitats bàsiques urbanístiques i de dignificació de la ciutat, cosa que és positiva però massa vegades s’ha prioritzat més el ciment que les persones i la història de la ciutat. M’hauria agradat més sensibilitat pel patrimoni històric de la ciutat, molt del qual s’ha perdut. M’agradaria tenir un govern amb més sensibilitat pel patrimoni i per la història de la ciutat Què et va portar al món de la política? Em va portar a fer polítiques les meves inquietuds socials de canviar les coses que no m’agradaven i assolir la llibertat plena del meu país, Catalunya. Sempre he estat vinculat a entitats, moviments socials i organitzacions ecologistes, de defensa dels drets socials i nacionals. Vaig començar a militar als 14 anys a la Crida a la Solidaritat en defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes fins a la seva dissolució l’any 92. Aquell any vaig participar en el procés d’unitat dels Verds on vaig ocupar diferents responsabilitats entre elles ser el responsable de joves, moviments socials i portaveu fins a la seva transformació en associació. He estat insubmís. També vaig participar en la creació i la fundació de la Plataforma Aturem la Guerra i la Plataforma pel Dret de Decidir a part de participar en diferents plataformes locals i comarcals en defensa de la sanitat pública per la recuperació i millora del riu i delta del Llobregat. I per preservar la darrera zona agrícola de l’Hospitalet ( Cal Trabal). Des de l’any 2007 sóc militant d’Esquerra Republicana de l’Hospitalet, tasca que compagino amb el suport a altres entitats com el sindicat Intersindical-CSC, Òmnium Cultural, ANC, la Fundació Josep Carreras o la Fundació Pasqual Maragall. Has viscut des de dins l’evolució d’Esquerra Republicana en aquests anys. Com l’has vist? 6

Molt interessant. ERC és un partit que porta evolucionant 85 anys, i aquesta capacitat d’evolucionar ha fet que avui sigui un partit que ocupa un espai molt important en la societat catalana i tingui un paper decisiu. En aquests darrers anys he vist com s’eixamplava la seva base social donant cabuda a milers de persones que fa només uns anys no s’haurien imaginat que militarien a ERC. Esquerra, al llarg de la seva història, sempre ha liderat les propostes de màxim benestar, llibertat i democràcia per al nostre país. Esquerra és el punt de trobada que va des del liberalisme social fins a l’esquerra transformadora, passant per la socialdemocràcia, i que conflueix en els objectius de la independència, la justícia social, la regeneració democràtica i la tolerància zero a la corrupció. En el cas de l’Hospitalet, ERC no és una excepció. som un força en creixement que té presència a tots els barris i que cada dia suma més militants i simpatitzants. Som l’alternativa catalanista, independentista i d’esquerres al govern del PSC. Com va anar que fossis escollit cap de llista del teu partit en les darreres eleccions municipals? Va anar de forma molt natural, en acabar l’anterior cicle polític en què ERC va escollir l’Anna Simó i l’Eduard Suàrez perquè fossin els nostres representants institucionals, havíem d’obrir aquesta nova etapa partint de la important experiència anterior i de la força que ERC ja anava rebent de persones de l’Hospitalet que s’anaven sumant al projecte. Vam fer unes primàries obertes a la ciutadania. En aquesta primàries vaig obtenir el suport dels militants, simpatitzants i amics d’ERC per ser cap de llista. A les eleccions municipals, vam fer una gran llista electoral oberta, integradora, plural i amb gent independent que va fer possible que ERC tingués els millors resultats amb gairebé un 9% dels vots i 2 regidors ( ens vam quedar a pocs vots del tercer). Vas sortir elegit com a regidor. Quina és la teva tasca? La meva tasca com la del meu company al consistori de l’Hospitalet, el Jorge Garcia, és fer una oposició constructiva amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida dels ciutadans de l’Hospitalet. La nostra tasca es escoltar els veïns, les entitats i fer propostes al consistori i a l’equip de govern per avançar en la construcció d’un Hospitalet més just. Durant aquests més de sis mesos d’ERC, l’Ajuntament s’ha compromès a crear el Defensor del Ciutadà, que ha de vetllar pel bon funcionament de l’administració i protegir els drets de la ciutadania. Hem aconseguit també que es desenvolupi un pla de 7

mesures urgents per millorar la neteja i revisar l’actual contracte. A més hem impulsat el consum d’energia verda, que es destinin més recursos a la lluita contra la violència masclista, protegir i dignificar el carrer del Xipreret –el carrer més antic de l’Hospitalet-, constituir la Taula sobre la Pobresa Energètica o demanar la recuperació de la masia de Can Rigalt,..... També hem treballat propostes amb altres formacions polítiques, com la reforma dels mitjans de comunicació i el retorn de Ràdio l’Hospitalet i la revisió de l’actual model de subvencions i el foment de polítiques de transparència. En el debat de les ordenances fiscals, hem assolit el compromís del govern municipal de rebaixar l’IBI el 2% durant el període 20172019, augmentar les bonificacions per a les famílies i treballar per la tarificació social. També amb la nostra abstenció als pressupostos hem assolit més recursos per lluitar contra la pobresa energètica, per fomentar el petit comerç de la ciutat, reindustrialitzar la carretera del Mig, millorar els equipaments esportius, augmentar la partida pressupostària de suport a les entitats de lleure i el compromís de destinar més recursos a la cultura popular catalana i al català. Quins són, al teu parer, els principals problemes de l’Hospitalet en aquests moments? Quin seria el vostre projecte? L’Hospitalet encara té molts problemes que s’han d’afrontar de cara perquè es resolguin en benefici de la gent. El primer problema és l‘atur que va provocar la crisi i aquest problema ha fet que se n’agreugin d’altres. Malgrat que l’Ajuntament no té competències en el tema, sí que té l'obligació de posar tots els seus recursos per a ajudar que hi hagi més i millor feina, que vinguin més empreses que generin llocs de treball a la ciutat, que els emprenedors ho tinguin fàcil, que l’economia social pugui crear riquesa i, mentrestant, s’ha d’ajudar els nostres veïns que encara ho passen malament. També tenim un problema amb la neteja i el civisme a la nostra ciutat i cal soterrar la vies de Renfe que divideixen la ciutat Volem un nou Hospitalet per crear un nou model econòmic i treballar per superar la crisi. Un model basat en atreure PIMES, que aposti per la industrialització, pels emprenedors, el comerç de proximitat, per potenciar el talent de la ciutat, per la innovació, pel cooperativisme i l’economia social Un nou Hospitalet amb compromís social, que aposti per la igualtat d’oportunitats, que garanteixi i millori la sanitat, l’educació i els serveis socials. 8

Una ciutat amb compromís ciutadà que acabi amb el clientelisme i que fomenti la participació ciutadana. Treballem per un Hospitalet compromès amb el Medi Ambient i el patrimoni arquitectònic i que preservi la darrera zona agrícola de la nostra ciutat, Cal Trabal. I finalment volem un nou Hospitalet que sigui digne de ser la segona ciutat de la República Catalana També ets a la Diputació de Barcelona. Voldries comentar-nos la tasca que hi fas? Formo part de l’equip de govern de la Diputació de Barcelona i espero ser un dels darrers diputats d’aquesta institució que es dissoldrà i es reconvertirà en vegueries una vegada siguem Estat. La principal tasca que fem des de la Diputació és donar suport econòmic, tècnic i de formació als 311 municipis de la demarcació de Barcelona. Jo sóc diputat d’Igualtat i municipis i ciutadania i porto els temes de convivència, diversitat, participació ciutadana, l'oficina d’igualtat home-dona, lluita contra la violència masclista, LGTBI i les polítiques de joventut. Com a representant d’un partit independentista, ens podries donar la teva opinió sobre el moment en el qual ens trobem? Estem en un moment importantíssim de la història de Catalunya. Avui tenim la sort de ser els protagonistes del procés de fundació d’un nou país: la República Catalana. Ho hem de fer bé, per aquells que ja no estan amb nosaltres i pels nostres fills i néts. I el futur? El futur és ara. Cada pas, cada minut i cada dia, fem futur i construïm la Catalunya de demà. Estem fent la República Catalana per nosaltres, volem la independència per construir un nou pais. Un país socialment just, democràtic, obert, que creí ocupació i riquesa i que no tingui ni un pam de corrupció Tens alguna afició? Ens en pots parlar? Les meves aficions són l’esport, la muntanya i gaudir dels amics. Malauradament últimament no tinc gaire temps per fer gaires excursions. L’esport que faig habitualment, una vegada vaig penjar les botes de futbol sala, és anar a córrer i al gimnàs. El c ontacte, les 9

trobades i les sobretaules amb els amics són de les coses que mai han canviat. Com veus el món associatiu a Catalunya, i, sobretot, a l’Hospitalet? El moviment associatiu a Catalunya és plural i molt fort. Els canvis polítics, econòmics i socials sempre els ha liderat el teixit associatiu i el procés actual que estem vivint com a país n'és un clar exemple. A la ciutat tenim un moviment associatiu divers. El que ens preocupa és que l’actual equip de govern promou la política d'entitats de primera i de segona i valora les entitats, no per la feina que fan, sinó pel color polític de les seves juntes directives Què en penses, de l’Ateneu? Ens donaries alguns consells per poder funcionar millor? És una de les entitats més importants de la nostra ciutat. Un centre amb moltes activitats (art, teatre, exposicions, xerrades...). L’Ateneu és un punt de referència de la cultura popular catalana. Si no existís l'hauríem d’inventar. Un consell: que continuí treballant en la mateixa direcció

EXCURSIÓ NÚM. 336 - CONEGUEM CATALUNYA Del 12 al 16 de maig de 2016-03-08

“SORPRESA” Inscripcions des de l’1 al 28 d’abril. Pagament: 50% a la inscripció i la resta el 2, 3 i 4 de maig.

Places limitades

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS VISITA CULTURAL A L’ESPAI XOCOLATA SIMÓN COLL

l dissabte 27 de febrer i desafiant el mal temps, un grup de 21 socis de l’entitat ens desplaçàrem amb RENFE a Sant Sadurní d’Anoia per fer una visita guiada a la fabrica de xocolata de l’espai Simón Coll que són xocolaters des de 1840. A les 11 en punt, ens varen passar un magnífic audiovisual en què ens explicaren de manera molt detallada tot el procés de l’elaboració de la xocolata que fabriquen amb cacau importat de Ghana i de l’Equador i tot seguit vàrem degustar alguns tipus de xocolata que la guia ens va oferir. Acabats aquests actes, vàrem poder veure les diferents màquines que utilitzen per a la fabricació del producte i finalitzada la visita anàrem a la botiga i els que ho van voler varen comprar alguna de les moltes especialitats que tenen a la venda. Al sortir de l’espai passejàrem una estona per diversos carrers del poble i vam visitar el mercat ambulant que fan el dissabte i després ens vàrem posar d’acord per dinar tots plegats en un restaurant i al voltant de les 6 del vespre arribàrem a l’Hospitalet i en definitiva va ser una sortida cultural força interessant. MIQUEL PATÓN

Excursió “Coneguem Catalunya” número 333 al Parc Samà de Cambrils. Dissabte 20 de febrer de 2016

e nou, els excursionistes de l’Ateneu van sortir a les 8 del matí cap a la destinació programada, aquest cop Cambrils. Després de fer una breu parada per esmorzar a l’àrea de servei del Penedès, van continuar el viatge fins al Parc Samà. Aquest parc, situat a uns 3 quilòmetres de Cambrils en direcció a Mont-roig, és en una finca on el marqués de Marianao va fer construir l’any 1882 un casalot d’estil colonial que rememora l’època que la família va viure a Cuba. El seu atractiu principal rau en els peculiars jardins que contenen una gran diversitat d’espècies de la flora mediterrània i tropical. El conjunt Samà és obra de l’arquitecte Josep Fonseré, responsable, també, del Parc de la Ciutadella i del Mercat del Born de Barcelona. Un cop feta la visita, es dirigiren a dinar: aquest mes tocava Calçotada, i es va fer a Banyeres del Penedès, on tothom va quedar molt satisfet. El mes de març anirem al Berguedà per visitar el santuari de Santa Maria de Queralt. Us hi podeu apuntar el dia 9 de febrer. ATENEU

HOMENATGE A ROMUALD MONRAL

l darrer cap de setmana del mes de febrer l’hem dedicat, com ja us havíem anunciat, als actes programats en memòria del nostre consoci i amic Romuald Monreal. El divendres dia 26, a 2/4 de 8 del vespre, va tenir lloc l’acte inaugural. Els assistents van omplir de gom a gom la sala d’actes de l’entitat, oferint així el seu caliu a Teresa Casado, la seva viuda, i a tots els altres familiars que hi eren presents. Matilde Marcé, presidenta de l’Ateneu, va obrir l’acte amb la inauguració d’una placa que dòna el nom de Romuald Monreal a la sala d’actes. Va dedicar, a continuació un emotiu parlament al record del Romuald, que expressava el sentiment de tots: la seva enyorança. Tot seguit es va du a terme la projecció d’un audiovisual muntat per Francesc Xavier Ferrer. Un recull de fotografies del Romuald, amb un guió escrit per Antoni Prats, al qual van posar veu en Francesc Xavier i jo mateixa, que ens va apropar a la seva vida. Després es va donar pas a la inauguració de l’exposició de dibuixos que, un cop jubilat, va realitzar a l’aula de dibuix i pintura de l’Ateneu, sota la mirada de l’Emili Bona, conductor de l’aula, que ja havien estat exposades en una anterior ocasió i, darrerament, a l’Aula de Cultura de Sant Josep. Aquesta exposició, en la qual també hi ha incloses diverses fotografies del Romuald, està presidida per un retrat obra de l’Emili. No cal dir que va ser un vespre ple de continguda emoció. Un preàmbul del que vindria l’endemà amb l’obra de teatre dirigida per en Santi Monreal Quatre dones i el sol. 13

Les lectures de records i poemes que diversos companys i amics i amigues de l’Ateneu li van dedicar el diumenge 28, fou també de gran emotivitat. La M. Dolors Nat ens en fa un bonic comentari que, tot seguit, podeu llegir. Text i fotos: ANTÒNIA CALDÉS

***********************

AUDIOVISUAL I LECTURES, algunes dramatitzades

'altre dia al matí (a la matinada havia plogut i tot feia olor de fresc i net), al passar pel costat del xipreret del Romuald, camí de la piscina, una colleta de moixonets, no sé si eren pardalets, varen sortir de dins del xiprer fent una piuladissa alegre i, saltironejant contents, van aixecar el vol. Van ser uns instants màgics i vaig pensar que el Romuald que, segurament ho guaitava embadalit des de aquell cel blau i lluent, feia un somriure dels seus. Al vespre del mateix dia (28) a la sala d'actes de Romuald Monreal, inaugurada amb aquest nom el dia 26, la presidenta de l'entitat va fer la presentació de l'acte de lectures i algunes d'elles, foren escenificades de manera teatral. La Matilde va parlar de manera emotiva del Romuald i de com ens corregia a l'hora d'assajar poesies i el molt que ara el trobem a faltar. També sentia enyor de la relació humana que el homenatjat cultivava i que s'havia perdut. Amb un, "apagueu els mòbils, sisplau", com ho feia en Romuald va començar l'acte amb un audiovisual. En ell s'hi reflecteix en fotografies i explicacions la seva vida des de petit. La foto dels seus pares i la manera de vestir d'ell mateix són reflex de tota una època. Però no cal aquí fer esment de tot l'audiovisual, ja que està a l'abast de tots els socis que el vulguin veure a la seu de l'Ateneu. El que sí que cal dir és que l'Ateneu era com casa seva. Se l'estimava i res li sabia greu de fer per aquesta "seva" entitat. Després de la projecció de l'audiovisual van començar les lectures amb explicacions personals de les vivències que cadascú havia tingut amb en Romuald. Es varen explicar entre moltes altres coses, els inicis del col·legi Patufet Sant Jordi. Això sí, tots els lectors

al pujar a l'escenari duien una rosa vermella que dipositaven davant del quadre on hi havia emmarcat el rostre del Romuald, fet per l'Emili Bona. Es van llegir poesies de Joan Margarit, Sagarra, Espriu, un conte de Pere Calders, etc. Cal destacar com a nota d'humor una escena de l'obra "Gente Bien" de Santiago Rossinyol que en Joan Ferré i M.Àngela Casado interpretaren de manera brillant fent-nos riure amb ganes. Com a final de l'acte s'escenificà l'última escena de la Filla del Carmesí, molt emotiva i plena de sentiment ben transmès. L'acte va ser acompanyat per l'Adrià i la seva guitarra. Entre grans i emocionats aplaudiments les roses vermelles foren obsequiades a la Teresa, l'esposa del Romuald i al seu fill Santi, els quals les alçaren cap amunt, oferint-les al marit i al pare. Text: M. DOLORS NAT I PINYOL Foto: ANTÒNIA CALDÉS

QUATRE DONES I EL SOL

l teatre va ser, probablement, l’activitat a la qual en Romuald va prestar la seva màxima dedicació i de la qual va gaudir de manera preferent. No és estrany, doncs, que l’espai central de l’extens conjunt d’actes programats per homenatjar-lo l’hagi ocupat precisament un muntatge teatral. En efecte, la comissió que va triar les activitats que es portarien a terme com a testimoniatge i reconeixement del que Romuald Monreal va significar per a l’Ateneu de Cultura Popular, va demanar a Santi Monreal Casado que s’encarregués de seleccionar i dirigir una obra de teatre representativa de la trajectòria teatral del seu pare, petició que va acceptar generosament. Cal assenyalar que d’aquesta manera quedava garantit un alt nivell artístic, atesa la seva condició d’home de teatre professional de provada vàlua. En el programa de mà Santi Monreal explica perquè va triar Quatre dones i el sol de Jordi Pere Cerdà: “No recordo la primera vegada que el meu pare em va parlar de Quatre dones i el sol. Li agradava. Sempre deia que la volia fer i al final no la va poder dirigir mai”. Per portar a terme el projecte es va posar en contacte amb totes les persones que havien participat en muntatges teatrals junt amb el seu pare en el marc de l’Ateneu. D’aquesta manera aconseguia un equip molt complet que ha donat molta solidesa a una proposta escènica totalment reeixida. Quatre dones i el sol és l’obra més representativa de Jordi Pere Cerdà, pseudònim d’Antoni Cayrol, escriptor nascut a Sallagosa (Alta Cerdanya) l’any 1920 i mort a Perpinyà (Rosselló) l’any 2011, que pot ser considerat el màxim exponent de la literatura nordcatalana del segle XX. Fou Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 1995 i va excel·lir especialment en la poesia, però també en la narrativa i el teatre. En aquesta obra, com en la major part de la seva producció teatral, Jordi Pere Cerdà analitza una societat enclaustrada en uns costums que bloquegen els desigs de viure en plenitud i llibertat, a través de la mirada femenina i en un entorn rural. Les quatre dones corresponen a dues generacions, la de més edat integrada per la Margarida, mestressa de la casa, i la seva cunyada soltera Vicenta i la de les joves Adriana i Bepa, filla i nora de Margarida respectivament. Aquestes malden per alliberar-se dels prejudicis i imposicions de qui exerceix el poder, Margarida, sortint a la llum del sol, fora de l’entorn ombrívol en què les voldrien recloure. Per a la Vicenta, la gran perdedora, l’única sortida que veu factible és el suïcidi. El homes són absents de l’escena, bé lluitant a la guerra, bé treballant al camp, com el mosso que temporalment és contractat per treballar la terra durant l’estiu i que desperta l’interès de les dones joves.

L’obre fou estrenada l’any 1964 al teatre Romea de Barcelona i des de llavors ha estat representada en moltes ocasions, tant per companyies professionals com grups de teatre independents o aficionats. L’any 1991 un muntatge dirigit per Ramon Simó, amb Julieta Serrano en el paper de Vicenta, va obtenir el Premi Crítica Serra d’Or. Per tant no és estrany que en Romuald estigués interessat a dirigir-la. Segurament pel fet de tractarse d’una obra molt introspectiva, on el diàleg i l’examen psicològic són els elements predominants algú desaconsellés el seu muntatge per considerar-lo poc adequat per al públic local. Potser per conjurar aquest risc, el text escenificat pel grup dirigit per Santi Monreal ha estat una adaptació de Julita Sanou que ha esporgat els fragments més descriptius, escurçant la seva durada significativament. Això la fa més digerible i amena, amb la contrapartida inevitable d’una simplificació de l’acció i els continguts L’escenografia, a càrrec de Toni Arrieta i Xavier Ferrer, és d’una gran eficàcia. Consisteix en un cub on transcorre l’acció, les parets del quals són una xarxa, donant la sensació d’una gàbia, potser un galliner. Aquest marc reflecteix molt acuradament el clima d’enclaustrament que vol expressar l’autor. Tots els elements tècnics, molt ben treballats per un equip multidiciplinari juguen a favor del contingut que es vol transmetre. La interpretació de Dulcinea Meijide (Bepa), Irene Puig (Adriana), Julita Sanou (Margarida) i Anna Trias (Vicenta) és extraordinàriament reeixida i aconsegueix plasmar els perfils de cadascun dels personatges, amb gran riquesa de sensibilitat i matisos. Òbviament una gran part del mèrit dels excel·lents resultats aconseguits cal atribuir-lo a la posada en escena i la direcció de les actrius portada a terme per Santi Monreal que d’aquesta manera va retre un gran tribut a la tasca abnegada del seu pare en favor del teatre a la nostra entitat. Text: JAUME MIRÓ Foto: F. XAVIER FERRER

COL·LABORACIONS LO RIU ÉS VIDA, no al transvasament!

a matinada del 7 de febrer, diumenge, va fer un ruixat, insuficient per alleugerir la greu sequera que patim, però almenys, va treure una mica la pols del paisatge i tot semblava més net i fresc. Amb el dia acabat d'estrenar i amb núvols foscos, vam emprendre el camí en direcció a Amposta. Anàvem a la manifestació en contra del "Plan Hidrológico Nacional de España". Per l'autopista AP7 de seguida vam ser al Penedès. Vaig poder contemplar el paisatge estimat de vinyes, encara orfes de redoltes i fulles, amb els ceps marronosos que destacaven de la terra neta de males herbes.

Anant fent camí cap al sud el paisatge anava canviant. A l'alçada d'Altafulla els ametllers florits enamoraven i els garrofers de fulla verda i lluenta feien goig. Feia vent i, a mesura que escurçàvem camí, les oliveres velles de soca caragolada i fulles platejades, anaven moventse com ones encisadores. Els núvols, ja escassos, deixaven admirar un cel blau que era com un regal, només hi faltava l'embolcall. A l'esquerra, la mar una mica arrissada, feia petites onetes blanques com si fossin puntes de ganxet o de coixí. El blau del cel, el blau del 18

mar, tot plegat va ser un bell espectacle per el qual no vaig haver de pagar entrada. Gràcies. Passat el Perelló, poble i terra de la mare i avis, el paisatge va tornar a canviar. Els camps de tarongers eren freqüents i molts d'ells, encara plens de fruita, acolorien l'entorn; camps de bròquils, d'escaroles empaperinades, de cols, molts d'ells, guarnits per les vores, on hi passa l'aigua, amb juanets i clavells de moro d'un groc enlluernador. Per acabar d'arrodonir-ho al davant d'una masia humil on la xemeneia hi fumejava, hi havia una esplèndida mimosa florida! Només faltava emmarcar-ho. El Parc Municipal d'Amposta on estava prevista la concentració, era net, nou i polit. Ja hi havia gent que duia banderes estelades i com que el vent continuava, mai més ben dit allò de: banderes al vent, amb il·lusió i alegria, amb cares somrients i molta joventut. Molts pares joves amb canalla que xalaven i feien encomanadissa la seva passió per lo Riu. Va ser una gran festa cívica. Els eslògans més cridats van ser: "lo riu és vida, no al transvasament" i de tant en tant: "in-de-pendèn-ci-a! La majoria de partits polítics hi estaven representats, excepte el PP i Ciutadans. Carme Forcadell, presidenta del Parlament de Catalunya i Oriol Junqueras, entre altres encapçalaven la pancarta principal. Diuen que vam ser 50.000 persones les que vam acudir a les terres de l'Ebre per intentar salvar lo Riu. Jo diria que moltes més. Nosaltres anàvem davant de la pancarta que portava escrit: "vatros sempre pugeu, ara baixem natros". Vam acabar el recorregut a l'inici del Pont Vell d'Amposta i allí vam poder contemplar de prop, en tota la seva grandesa, lo Riu. El nostre riu, el riu de tot Catalunya! Després de dinar al Perelló, al lloc habitual, enfilàrem el camí de retorn en direcció a l'Hospitalet de Llobregat. A la meva dreta podia tornar a admirar la mar que continuava ben endiumenjada tota plena de puntes . I els xiprers. Xiprers gallards, airosos que es brincaven saludant-me per la força del vent. Uns xiprers esvelts que guarnien camins i caminals i molts trossos de voreres de la carretera N340. També en vaig contemplar al costat de masies i cementiris com el de l'Aldea. Xiprers que em recordaren els de la Toscana, la meva segona pàtria. Catalunya i la Toscana, dos paisatges similars i sempre estimats. El paisatge harmoniós (gràcies a tots els pagesos que ho fan possible), ajuda a fer el trajecte de manera més serena i, si com va ser el cas, el dia 7 de febrer, per intentar salvar el Delta de l'Ebre, no resten més paraules. M. DOLORS NAT 19

RECORDO QUE...

ecordo que assegut en un banc de la placeta de l'església, vaig aixecar el cap i vaig veure a dalt de tot del campanar una sorprenent i formosa gavina de plomatge gris clar, amb un bec de vermell pintallavis, que m'estava guaitant desvergonyidament. Recordo que havia sortit a la placeta perquè estava molt cansat i tenia moltes ganes de fumar. Em sabia greu pel meu nebot que feia la primera comunió, però vaig fugir de la Casa de Déu, cames ajudeume, d'incògnit i com aquell qui no vol, perquè em guanyava la necessitat imperiosa d'encendre una cigarreta. Abstret per qualsevol pensament, vaig deixar de mirar la presumptuosa gavina i, quan després d'una estona vaig tornar a aixecar el cap, ja n'hi havia una altra que li feia companyia. Hi havia, dalt del campanar, dues gavines idèntiques, clavades, que no deixaven de mirar-me. I després en van venir dues més, i quatre més. I després, vuit, i després, suposo que setze, i trentadues...perquè ja vaig perdre el compte i les ganes de comptar. Allò semblava talment una manifestació silenciosa gavinòfila dalt d'un campanar, perquè fins a aquell moment, cap gavina no havia dit ni piu. Però vet aquí que de cop i volta van començar a xisclar i a grinyolar com unes desesperades. I la sorpresa va deixar pas a l'angoixa, perquè, en un tres i no res, van aixecar el vol i estructurades militarment, em van encarar i van iniciar un atac suïcida. No vaig tenir ni temps d'apagar la cigarreta. No vaig tenir temps de res! Em van picotejar de dalt a baix. Recordo, com si fos ara, que només tenia feina a tapar-me la cara i sobretot els ulls. I ja no em recordo de res més perquè vaig perdre el coneixement i quan em vaig despertar ja estava en un llit, en una habitació d'un hospital, embenat de cap a peus i amb tot el cos adolorit. Vaig trigar molt de temps a recuperar-me del tot i mai més he tornat a ser el mateix, ni físicament ni psíquicament, malgrat els grans esforços dels professionals que em van atendre, que, per cert, eren unes bellíssimes persones, i sobretot el psiquiatre de l'hospital que cada matí em venia a veure a l'habitació i em posava la pel·lícula de vídeo dels Ocells de Hitchcock. I aquí em teniu altre cop assegut al mateix banc de la mateixa placeta de l'església. I és que avui tampoc he pogut aguantar i he hagut de sortir altre cop a fer la cigarreta. Avui és la neboda la que fa la primera comunió. I per comprovar que tot va bé, i que no passa res (el psícòleg sempre em diu que haig de ser valent), aixeco el cap per guaitar el campanar. Haig d'estar tranquil i no perdre el seny. I veig el 20

que no volia veure mai més; una formosa gavina de plomatge gris clar, amb un bec de vermell pintallavis que m'està clissant desvergonyidament. El meu cor s'accelera. M'espanto. Estic a l'expectativa. I de cop i volta, n'arriba una altra i després dues, i quatre més... No m'ho penso dues vegades. Reacciono. M'aixeco del banc. Apago la cigarreta i entro a l'església. Aquesta vegada faré el cor fort i aguantaré la cerimònia fins al final, sense fumar. FRANCESC JORBA

Nota: El que són les coses! El text anterior -pura fantasia- va ser escrit fa una colla d'anys. Justament aquest estiu passat El Punt Avui va publicar que unes gavines van atacar un nen de 4 anys i una dona de 66, darreres víctimes d'aquests ocells en pobles del sud d'Anglaterra. Alguns testimonis de la Zona creuen que els darrers cinc anys el problema s'ha agreujat, això deia el diari esmentat. És inevitable pensar en la pel·lícula d'Alfred Hitchcock The Birds (Els Ocells). Però no ens alarmem! Les gavines, els ocells en general, formen part del nostre món. I cal respectar-les. M. DOLORS NAT I PINYOL

JOAN MARGARIT: PARAULA, VIDA

“Vinc d’allí. El que hi hagi en mi de noble no pot venir d’enlloc més que de la pobresa. La que amb humilitat treu la bastida d’uns murs rectes, verticals i clàssics. La que amb l’aixada va apartar la terra. L’he coneguda. Sé què és.” Joan Margarit Des d’on tornar a estimar

aig descobrir Joan Margarit l’any 2002 en l’antologia titulada Deu poetes d’ara feta per Dolors Oller, i just deu anys després vaig tenir la sort immensa de compartir taula amb ell en el sopar literari que va organitzar l’Espai de Lletres a la Masia-Museu Serra. Aleshores vaig escriure unes paraules que serveixen de base per aquest escrit. Joan Margarit és el meu poeta de capçalera. Vaig trobar-lo quan anava a la recerca d’algú que omplís el buit que estava a punt de deixar Martí i Pol. El primer que en vaig llegir va ser Joana, el gener de 2003, publicat l’any abans. És per a mi significatiu d’aquest relleu que el llibre que llegís just abans d’aquest fos Després de tot, l’últim de Martí i Pol. El que ha convertit Joan Margarit en el meu poeta de capçalera, el que busco els seus llibres i em fa tornar a la seva poesia és, en primer lloc, la seva sensibilitat extraordinària: la seva poesia aporta emocions intenses amb les paraules justes. Sentiments continguts, una tristesa de posat digne. Paraules nues (“La nit era la fulla d’una dalla”), imatges amb precisió fotogràfica (“El mar és una peça de seda desplegant-se”) que ens porten sentiments profunds (“Sento la calma que els desastres, /quan ja han passat, ens deixen”). La paraula és l’eina del poeta. Si amb les paraules dels poemes de Joan Margarit en féssim un llista endreçada, en podria sortir més o menys això: Silenci-refugi- Rilke El mar-el vent 22

Hivern-fred-nit- matinada Llenya-foc-olor de poble antic Llum-bosc-caçadors Vellesa-mort Estructures Records-oblit amor-música-Joana Joan Margarit no utilitza la paraula només en vers, és remarcable el que ens ofereix en prosa a través dels epílegs dels seus llibres. És la prosa dels poetes: concisió i exactitud. Amb ella ens diu quina és l’actitud adequada del poeta: “Diria que s’ha de ser agosarat quan s’escriu el poema i humil abans i després d’escriure’l”. O ens anima a escriure, sense deixar-nos aclaparar pel passat: “Cal una certa franquesa, una certa despreocupació a l’hora d’escriure un poema. Un no deixar-se aclaparar pel passat. Què puc dir jo després d’Homer, o de Baudelaire? Pot ser una pregunta que, segons com es faci inutilitzi a priori la possibilitat d’escriure res”. La poesia de Joan Margarit és una poesia que ens diu coses, que s’entén, que té una certa utilitat (“que són [els poemes]/si no poden salvar-te de l’oblit?”). La poesia de Joan Margarit no és èpica perquè no està feta de grans frases per encapçalar proclames patriòtiques, en canvi, és profundament ètica perquè parla de la vida, perquè és evocadora i mena a la reflexió íntima sobre com cal conduir la pròpia vida. És ètica sense ser moralitzant. “Creuant els temporals s’aprèn a planejar sobrevolant la vida. A avançar fent servir la violència del vent Com les gavines.” “La poesia –diu Joan Margarit en un dels fragments en prosaserveix per introduir en la soledat de les persones algun canvi que proporcioni un major ordre interior enfront del desordre de la vida”. Ens ajuda a fer front, amb mirada lúcida, al patiment, a la foscor, al no sentit. En aquesta tasca trobem en ell algú proper, un amic. ALBERT MARZÀ

POESIA VELL A VELLA

Altre cop sols, la vida mia, com en el jorn que ens vam casar... S'han fos tots els cants i l'alegria i restem sols vora la llar. Tots han volat lluny de son niu; s'han espargit les vides noves; restem tu i jo vora el caliu. Ja ha saonat altra esperança com en el jorn que ens vam casar; eixuga el plor de l'enyorança... Encar som dos vora la llar!

Victor Català (1869-1966)

En record de Víctor Català, en el 50è aniversari de la seva mort.

EL NOM I LA COSA EL QUIXOT I NOSALTRES

algrat els apocalíptics de l’ús llibre en paper, cada any amb més èxit ve celebrant-se a Catalunya la Festa del Llibre i de la Rosa el dia 23 d’abril. Enguany coincideix amb el IV Centenari del decés de Cervantes i de Shakespeare, tant se val que no siguin molt fidedignes les dates assignades en un i altre cas. La Casa Reial i el Govern d’Espanya, des de mitjans de l’any passat, han declarat aquest com a Any Cervantes, però, a pesar dels preparatius previstos, està sent gens o poc lluït, i és que ni la Casa Reial ni el Govern d’Espanya estan per tirar coets amb uns mitjans de comunicació públics que en van plens, d’escàndols de corrupció al més alt nivell del poder, i, ara mateix, després de les eleccions del passat desembre, amb la desentesa dels polítics espanyols entre ells. Amb tot i això, sospito que, quan hi hagi a Madrid el nou govern, esclataran les commemoracions. Només caldria: Cervantes és un símbol egregi de la cultura espanyola. Com Shakespeare n’és de l’anglesa; Goethe, de la germànica; Dante, de la italiana; Joanot Martorell i Ausiàs March, de la nostra... Però se l’ha vingut fent un símbol excloent de les altres cultures i llengües del territori de l’antiga Hispània. L’Institut Cervantes, que fa d’ambaixador de la cultura espanyola arreu de món, empra com a logotip una “ñ”, que representa un so que existeix en altres llengües romàniques –també en la nostra, sense anar més lluny-, però no amb aquesta grafia. De fet, quan vaig tenir ocasió de visitar la seu de l’Institut Cervantes a Nova York, em va sobtar que a la biblioteca no hi hagués cap llibre en català. I naturalment, aquesta institució també la paguem nosaltres... No podem saber què en pensaria Cervantes d’aquest ús prepotent que es fa de la seva figura, però m’inclino a pensar que s’hi sentiria incòmode. D’un costat, hi ha la valoració excepcional que li mereixia el Tirant lo Blanc, el nostre gran clàssic de la narrativa, per a ell la millor novel·la entre les d’aventures, sense punt de comparació amb les novel·les castellanes de cavalleries, tant de moda en aquells temps; per un altre, ell, que havia visitat Barcelona, posa en boca del Quixot aquest elogi per referir-s’hi: “Archivo de la cortesía, albergue de los extrajeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y un sitio en belleza única”. Fa la impressió que, en aquestes paraules de l’entranyable personatge cervantí, l’autor ha projectat la seua peculiar bonhomia. Cervantes, de les nombroses desgràcies que acuitaren la seva vida, en va saber extreure saviesa. ANTONI PRATS

OPINIÓ UNA DE CONTENIDORS

lgunes vegades, tornant en cotxe d'alguna excursió on hem estat fora uns quants dies, una de les coses que més em xocaven en arribar a la nostra barriada, a l'Hospitalet, era la pudor. No sé ben bé quin era el motiu ni que era el què feia que tot just obrir la porta del vehicle, una fortor pudent envaís els nostres narius de forma desagradable. Després, al cap de poca estona, un s'hi anava acostumant, i, passats uns minuts, ja no es notava gens. Puc constatar que aquest problema persisteix. -Això és que venim de la muntanya i ens hem mal acostumat als aires sans i purs, diu algú intentant justificar la flaire. No us deixeu enganyar. D'entrada, l'Hospitalet fa pudor. Afortunadament és una pudor que passa aviat o almenys ens ho sembla. Tothom sap que els humans ens acostumem aviat a les olors. Dit això, n'hi ha d'altres de pudors a la nostra ciutat que no es produeixen per manca d'aire pur i que no desapareixen al cap de poca estona un cop la nostra pituïtària s'hi ha acostumat. Són pudors fortes, persistents, brutes i fastigoses. Parlo dels contenidors d'escombraries. Els contenidors són uns elements més pràctics que altra cosa, ja que permeten que els camions de les escombraries puguin fer la seva feina amb més celeritat i eficiència, fet que permet que la recollida dels residus es faci més de pressa i, per tant, amb menys molèsties per als ciutadans. Fins aquí res a dir. D'altra banda, la seva estètica no és que sigui d'allò més glamorosa i que la gent intenti evitar passar just pel seu costat, si no és que no en tingui més remei. Fins aquí, tampoc res a dir, si no fos perquè, si et toca tenir alguns d'aquests contenidors davant de casa teva, maleeixes l'hora en què, des de l'Ajuntament, van decidir la distribució d'aquests elements i es van enamorar del teu bocí de vorera, tot just al davant del teu portal. O almenys, maleeixes que després de vint anys encara ets segueixi tocant a tu quan hauria de ser una "desgracia" compartida. Tot i així, crec que, posat en una balança, el pes de la part positiva dels contenidors pesa més que no pas la negativa i de les pegues que hom hi pugui tenir. Al començament de tot, quan els van posar, podrien agradar més o menys, o potser un podria quedar més o menys perjudicat per la 26

seva situació, però una cosa era certa, es respectaven els contenidors, i la gent els feia servir per a allò pel qual havien estat dissenyats, i, un cop la merda entrava dintre del contenidor, era rar el cas en què el que hi havia entrat en sortís. A banda de la vigília de Sant Joan en què algun eixelebrat es dedicava a llençar-hi algun petard, que en ocasions provocava algun petit incendi, la resta de l'any els contenidors i els seus voltants restaven relativament nets.

La crisi i les penúries que comporta, la pobresa, la misèria i altres desgràcies que, lamentablement, ens envolten, fan que la gent hagi de sortir de casa, no pas a treballar, perquè no hi ha feina, sinó a mirar de buscar, on sigui, quelcom per menjar o bé per mirar de treure'n algun calé i poder seguir endavant, ni que sigui un dia més. No crec que hi hagi ningú a qui pugui agradar haver de remenar i burxar entre la porqueria per veure si pot trobar ni que sigui un bocí de pa o un tros de ferro o fusta que es pugui vendre. S'ha d'estar desesperat, o almenys aquest és el meu parer. Però també sóc del parer que la pobresa, la misèria i la necessitat no han de anar lligades ni amb la brutícia, ni amb l'empastifament dels contenidors i el seu entorn. Heu vist com estan els voltants de la majoria dels contenidors? No noteu la ferum que els envolta? I ara que som a l'hivern, encara! perquè quan arriba l'estiu aquesta pot arribar a ser insuportable. 27

Puc arribar a comprendre que, per necessitat, hom remeni les escombraries alienes, tot i que també crec que és un fet que no s'hauria de produir, i que hi hauria d'haver mecanismes que fessin que la gent necessitada no hagués de perdre la seva dignitat havent de remenar merda. Però tampoc puc entendre com es pot permetre que aquelles deixalles que ens obliguen a posar dins d'unes bosses adients, ben tancades i a ficar-les en els contenidors, després arribi una altra persona a remenar-les i estripar-les i buidar tot el seu contingut dintre el contenidor i embrutant i empastifant el seu entorn, i que, a sobre, ningú els digui res. Malauradament, en aquests moment, hi ha un bon grapat de gent que ho fa. Sincerament, crec que caldria buscar alguna mena de solució. Primer de tot per ajudar les persones que es veuen obligades a viure d'aquesta manera, i que es deixin ajudar, i segon, per evitar que els contenidors es converteixin en un punt fastigós i pudent de la nostra ciutat. És insalubre i antihigiènic i pot ser un focus de malalties, rates, escarabats i altres éssers indesitjables. Finalment, també demanaria que periòdicament es revisessin els punts d'ubicació dels contenidors i que no siguin sempre els mateixos veïns els que s'hagin de menjar aquesta brutícia. Almenys mentre no es trobi una solució a l'altre problema. CARLES FARRÉS I PINÓS

BIBLIOTECA

RECOMANACIÓ D’AQUEST MES Llibre número 18 de la col·lecció La medusa.

HO SABÍEU? PASSEJAR PER ROMA

i us ve de gust, podríem reprendre les passejades per la capital de l’Imperi Romà. Avui ens aproparem a la Piazza del Popolo, una amplíssima zona de vianants presidida per una gran porta que havia sigut un dels principals accessos a la ciutat i en la qual, gairebé al mig, s’hi aixeca un altíssim obelisc egipci, mesura 24 metres, que va ser portat a Roma per l’emperador August. En aquesta plaça hi ha edificades tres esglésies. La més antiga, i que val la pena visitar, és la de Santa Maria del Popolo, del segle XI, que és a un costat de la porta d’entrada. El gran pintor Caravaggio, del que ja us vaig parlar, hi té exposades dues obres mestres en una de les capelles: la Conversió de Sant Pau i la Crucifixió de Sant Pere. En una altra, la capella Chigi, ideada per Rafael, podem admirar dues esplèndides escultures de Bernini, qui, el 1.655, va rebre l’encàrrec de restaurar-la, juntament amb la façana i la porta d’accés a la plaça, ja que, com Rafael i altres artistes de l’època, també era arquitecte. Justament en una sortida lateral de Santa Maria comença una escala que puja cap als immensos jardins del Pincio, que s’enllacen amb els de la Vila Borghese. Des de dalt, si ens aboquem a les terrasses del turó, podem contemplar tota l’extensió de la plaça i bona part de Roma. La vista és preciosa, tot plegat ens convida a seure una estoneta en un dels bancs per reposar envoltats de la frondosa vegetació d’aquest gran parc; hem d’agafar forces per baixar i continuar el nostre passeig per la ciutat.

********* 29

En línia recta amb la porta de la plaça i de l’obelisc, just al davant, s’alcen les altres dues esglésies, bessones, Santa Maria en Mon-tesanto i Santa Maria dei Miracoli, que emmarquen la capçalera del trident que formen tres principals avingudes romanes: al mig, la Via del Corso; a l’esquerra, la Via del Babuino i, a la dreta, la Via Ripetta. Nosaltres tirarem cap a avall per la més popular i concorreguda: la Via del Corso. És molt llarga (un quilòmetre i mig) i creua tot el centre històric de Roma; però no hi arribarem fins a baix de tot: aviat tirarem cap a l’esquerra per dirigir-nos a la Piazza d’Espagna (que, per cert, està en obres i no vam poder contemplar com cal la tan coneguda i famosa escalinata). Girarem, tot seguit, a la dreta, per anar cap al Panteó, primer, però, passarem per un lloc que, sense necessitat d’haver anat a Roma, tots coneixem: la Fontana de Trevi. L’hem vista en tantes i tantes pel·lícules i fotografies que ens la sabem de memòria. D’un tros lluny, ja se sent el soroll de l’aigua que cau: és impressionant, potser pel fet que està ubicada en un espai prou reduït; si estigues emplaçada en un lloc ampli, com un parc, potser perdria magnificència. Sempre hi ha gent! Fins i tot un dels cops que hi vam passar que plovia, era ple de persones amb paraigües a les seves escales. Diu la llegenda que si hi llences una moneda, tornes a Roma. No sé si és cert o no, però jo ho vaig fer en el meu primer viatge i ja hi he anat tres cops (i no em desagradaria tornar-hi). Caminem una miqueta més i ens trobem davant del Panteó. Hi hem d’entrar, és un dels edificis més ben conservats de l’antiga Roma, el més bell record de l’antiguitat romana, dedicat originàriament a les divinitats planetàries. La façana està formada per setze fines columnes de granit i l’interior, circular, és una combinació meravellosa d’enginyeria i d’art. Dalt de la cúpula s’obre el famós forat, “l’oculus”, l’única entrada de llum natural del lloc, que li dóna un efecte especial. Alberga diverses tombes de reis d’Itàlia i d’altres personalitats, com la del pintor Rafael. ********* 30

Després d’aquest recorregut, ja tocaria anar a dinar. Una pizza, és clar, o bé un plat de pasta o de risotto, això a gust de cadascú, i, com que no som gaire lluny, per concloure el dia podríem arribar-nos fins la Piazza Navona. És una gran plaça ovalada, un espai totalment obert que en temps de l’Imperi fou un estadi, amb una capacitat de fins a 30.000 persones, on els romans es reunien per veure els atletes competir en els jocs atlètics heretats del grecs. En aquesta plaça, que és l’orgull de la Roma barroca, hi ha instal·lades tres fonts: la Font del Moro, la Font de Neptú i, al seu bell mig, un element escultòric preciós: la Font dels Quatre Rius, de Gian Lorenzo Bernini (artista que, per cert, a mi m’encanta, i ja us vaig dir que el trobaríem per tota Roma). Aquesta font representa el Danubi, el Ganges, el Nil i el Riu de la Plata, els quatre “extrems” de la Terra. Al seu centre hi ha situat un obelisc de 16 metres d’alçada, trobat a la Via Àpia. Aquesta obra és una autèntica meravella, no podeu deixar de veure-la si aneu a Roma. Davant mateix de la font, s’aixeca l’església de Sant’Agnese in Agone, també amb importants pintures. Aquesta plaça, a més a més, té molt d’ambient: està envoltada de bars i restaurants. És una zona força animada, on es pot gaudir, a qualsevol hora, d’actuacions d’artistes, com mags o ballarins. Ara sí que podríem donar per acabat aquest dia. Hem visitat uns quants llocs emblemàtics de la capital italiana, i, encara que ens queda tant per veure, ho deixarem per a una altra ocasió. Ara toca descansar ANTÒNIA CALDÉS

Fotos: 1- P. Popolo, 2- Panteó, 3- Font Quatre rius (P. Navona)

TALLERS CURS 2015-2016 ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades

Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

RECORDEU QUE TENIU LA BIBLIOTECA A LA VOSTRA DISPOSICIÓ

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Antònia Caldés, Carles Farrés, F.Xavier Ferrer, Francesc Jorba, Albert Marzà, Jaume Miró, M.Dolors Nat, Miquel Patón, Antoni Prats.

Amb la col·laboració de:

Us recordem: Dia 31 de març a 2/4 de 8 del vespre

CONFERÈNCIA L’HOSPITALET EN EL COSTUMARI DE JOAN AMADES A càrrec de Matilde Marcé

Amb la col路laboraci贸 de: