16-04 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXVII– Núm. 401 ABRIL 2016

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES D’ABRIL DIVENDRES 1, a les 8 del vespre, actes del Dia Mundial de la Poesia i del Teatre. DISSABTE 16, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 335. Visita a Montserrat, dinar a Monistrol de Calders. Insc. dimarts 5. DIMECRES 20, a 2/4 de 8 del vespre, presentació del llibre núm. 29 de la col·lecció La Medusa, Romuald Monreal – Miscel·lània. DISSABTE 23, Tot el dia. Venda de llibres i obsequi de la rosa, a l’entitat. DIUMENGE 24, d’11 a 2/4 de 2, XXI Trobada Comarcal de Puntaires a la rambla de Just Oliveras. DIMECRES 27, actes 5è aniversari de la inauguració de la nostra seu. A les 6 de la tarda, inauguració de la biblioteca. A 2/4 de 7, xerradacol·loqui: 5 anys al carrer de Santa Anna, a càrrec de Matilde Marcé. Tot seguit: Exposició del patrimoni de l’Ateneu. En acabar hi haurà un petit refrigeri. DISSABTE 30, a les 7 del vespre, espectacle Ars Vitae. Itinerari musical i poètic de Ramon Llull, a càrrec de Nuria Cervera i Joan Miró, músics, i Javier Bustamante, poeta.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE MAIG DIUMENGE 1, 2/4 de 12 del matí. Assemblea General Ordinària de socis. En acabar s’oferirà un petit refrigeri. DEL DIJOUS 12 AL DILLUNS 16. Excursió núm. 336 SORPRESA. Inscripcions de l’1 al 28 d’abril. Pagament 50% a la inscripció i la resta el 2,3,4 de maig. DISSABTE 28, a les 11 del matí, visita cultural guiada a la Festa de la cirera de Santa Coloma de Cervelló. Inscripcions fins al 24 de maig.

TALLERS CURS 2015-2016 ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades

Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Aquest més d’abril el tenim atapeït d’actes a l’Ateneu. Comencem ja el dia 1 amb la commemoració del Dia Mundial de la Poesia i el del Teatre —el citem tot i que quan surti publicat aquest butlletí ja haurà passat. Continuem el dimecres dia 20 amb la presentació del llibre de la nostra col·lecció La Medusa dedicat a l’enyorat Romuald Monreal. Segueix el dissabte 23, dia de Sant Jordi, amb la col·locació davant la nostra seu d’una parada de llibres, on podreu adquirir el nostre volum, així com algunes de les darreres novetats editades —recordeu que us regalem una rosa per la vostra compra. El diumenge 24 tindrà lloc la Trobada Comarcal de Puntaires i el diumenge 30 un espectacle musical i poètic en record de Ramon Llull. Menció especial mereixen els actes que es faran el dimecres 27, en ocasió de commemorar el 5è aniversari de la inauguració del nostre actual local social, situat al carrer de Santa Anna. S’ha previst, en una jornada de portes obertes, inaugurar la biblioteca, així com també una exposició d’imatges sobre la història de la nostra entitat. D’altra banda, hem de recordar-vos que el diumenge 1 de maig tindrà lloc l’Assemblea General de socis de l’Ateneu. No cal dir que us esperem, no debades l’entitat és vostra i als que formen la Junta els interessa conèixer quines són les vostres inquietuds. Per últim, volem dedicar les últimes ratlles a recordar mossèn Ballarín —mossèn Trontxo—, que ens va deixar el passat mes de març. D’ell i de la seva vida ja s’ha dit tot i més. Per tant, només volem desitjar-li que s’ho passi molt bé allà on sigui, que no deixi de fer ostentació de la seva bondat i murrieria i que pugui continuar fumant el seus cigars ben tranquil. Descansi en pau!

ABRIL

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET MONUMENTS I PARLAMENTS INAUGURALS

vui, que és un dissabte de darrers d'abril, he entrat a la farmàcia Sanfeliu quan una clienta i un dependent parlaven de l'establiment al bell mig del passeig de vianants d'una obra escultòrica d’Arranz Bravo, que hom anomena "l'Acollidora” i que, segons diuen els promotors del monument, és la representació simbòlica de l’Hospitalet. Mentre l’altre dependent anava a l’interior a la recerca de la meva comanda, he assistit a un diàleg d’aquells que n’hi ha per sucar-hi pa i en que per discreció no he volgut posar cullerada, tot i que m’ha semblat que no els hauria fet res. La dona no estava gaire d'acord amb els discursos inaugurals, tant en el contingut com en la llengua emprada, i recordava el parlament de mossèn Oliveras en l'acte d’inauguració del monument a Just Oliveras, fet en la fosca nit del règim anterior. Retenia encara a la memòria com el mossèn ens va fer veure els motius pels quals el passeig era dedicat a aquell patrici, cosa que semblen ignorar els qui van desfer aquella obra per tirar endavant la foradada del ferrocarril metropolità, i no semblen tenir cap mena de pressa per retornar-la al seu lloc. El farmacèutic ha dit que aquell bust i el seu pedestal ja formaven part del nostre paisatge habitual i sembla com si ens manqués un altre símbol d’identitat hospitalenca. Finalment, tots dos han convingut amb un somriure que potser caldrà fer una manifestació per demanar la seva restitució. La referència al discurs inaugural m'ha fet recordar que he assistit a l'estrena de diverses obres monumentals a la nostra ciutat no caldrà aclarir que això de ”monumentals” respon a la nostra escala de valors, que potser té el llistó bastant baix, però, qui només té una camisa no pot presumir d'altra cosa- i que, efectivament, en aquella ocasió l'oficiant va estar a l’altura de la seva missió. A més del monument a Just Oliveras he estat present en l'acte de descobrir el monument a la Sardana, a Josep Anselm Clavé, a la Mare de Déu de Montserrat, etc., i els parlaments, la majoria de les vegades, només han servit per constatar la nostra ascendència pagesívola i les ganes d’acabar aviat i anar a dinar.

Per festejar que l’Hospitalet fou Ciutat Pubilla, s’inaugurà amb una gran festa el monument a la Sardana. En aquella diada, un bon senyor es va passar trenta-cinc minuts tractant de convèncer l’auditori que ell era la persona menys indicada per parlar en aquell acte. A mi, em va convèncer en dos minuts. La plaça era plena de gom a gom, amb una gentada frisosa de sentir la cobla i veure les anelles agitar-se harmoniosament d’acord amb el ritual. Pérez de Rozas demanà permís per pujar a un balcó i treure una panoràmica que l'endemà "La

Vanguardia” publicaria a primera plana. Els segons es feien minuts, els minuts es feien quarts, i aquell bonàs d’home entestat a dir una i altra vegada que ell no era la persona més indicada per ocupar la tribuna. I no va plegar veles fins a haver convençut tota aquella gernació de les seves raons. També em ve a la memòria la inauguració del monòlit a Josep Anselm Clavé, a la plaça del seu nom, justament al lloc on fa cinquanta anys l’empresa del Ferrocarril Metropolita de Barcelona féu un sondeig del subsòl, ja que pensava establir una estació de Ia seva, ja aleshores, prevista estesa. Hi participaren tots els cors de la ciutat, molts d’altres de forans, i es notà la presència d’alguns estendards històrics. Abans de la cantada amb que es clausurà l’acte hi hagué una llarga corrua de parlaments. Com que aleshores estava molt estès l'homenatge a la vellesa que patrocinava una coneguda Caixa d’Estalvis, fou convidat a parlar, en nom dels cantaires veterans, un home de cabells blancs i veu tímida i tremolosa. La mesa de l'acte l'acollí amb somriures i aplaudiments d’amor filial. I l’home va parlar. Fou un discurs improvisat, i aquell vell cantaire, que estava cremat i no podia dissimular-ho, es va 3

desfogar. Ens va dir com lamentava que aquell acte fos la flor d’un dia. Que ni la Federació, ni la Casa de la Vila, ni els organismes oficials que haurien de protegir el nostre migrat patrimoni cultural feien res de bo i de valent per promoure la cançó catalana, tot i que, seguint les directrius del seu creador, els cors eren un reducte que redimia l'obrer del taulell de la taverna, de la taula de joc, de les discussions que acabaven a bufetades o a cops de navalla, i de molts altres vicis com la insolidaritat, la manca de convivència, etc. El president de la Federació de Cors de Clavé, el batlle de la ciutat i els presidents dels cors locals, guaitaven enlaire un xic tibats. Semblaven atrets per uns petits núvols que la marinada empenyia cap al Poble Sec (vet aquí un altre dels topònims perduts en els darrers anys. I en van...) En aquells minuts, llargs, inacabables per a ells, es feien algun comentari a cau d’orella, sense deixar de guaitar els núvols. Quan aquell arriscat cantaire va treure tot el que portava al pap, el batlle, que aleshores era un carnisser de la plaça més important de la meva ciutat, va acostar-se al micròfon per dir-nos, en un horrible castellà carregat d’accent casolà, -el seu càrrec l'obligava a emprar aquesta llenguaque es felicitava d’un acte que ”feia realitat la diversitat i la fraternitat entre els homes i les terres d’Espanya”.. Reconec que en el passatge transcrit sóc més fidel a l'esperit que a la lletra, perquè cito de memòria i han passat molts anys, però recordo que aquelles paraules, escrites moltes hores abans per un fosc funcionari, foren la confirmació de l'encert d’aquell vell cantor que havia fet d’un recitatiu, un planyívol memorial de greuges. Ara em penedeixo d’haver estat testimoni mut de la conversa a la farmàcia, i si pogués els diria que quan vulguin fer una manifestació per reinstaurar el monument d’en Just Oliveras, que m’avisin, que jo també hi seré. Tenim tan poques coses veritablement nostres, els hospitalencs...! RAMON MORALES Fotos: Coberta: Monument a la Sardana a la plaça de l’Ajuntament Interior: Inauguració del monument el 1966 – Inauguració del monòlit a Anselm Clavé

CONVERSES

Respon: Nada a: Edat: Professió:

Helena Royo Ochoa L’Hospitalet 18 anys Estudiant

Aquest mes conversem amb l'Helena Royo, un dels membres més joves del grup de teatre i que ve plena de projectes i d'esperances. A diferència de la majoria de converses on habitualment parlem i aprenem del passat, aquesta vegada ens en venen unes carregades amb una bona dosi de futur.

Vas néixer a l'Hospitalet, què és el que més t'agrada d'aquesta ciutat? M'agrada l'ambient que hi ha, és com un poble gran, ho coneixes tot i gairebé tothom. També m'agrada pel que fa a les seves comunicacions, tenim Barcelona a prop i s'hi pot accedir fàcilment i de moltes maneres: metro, trens, autobusos. Per als que estudiem i, sobretot, als que van a la universitat, ens és més fàcil a molts que venim de l'Hospitalet que a altres que hi van d'altres indrets de la pròpia Barcelona. I què és el que menys t'agrada? Crec que es podria treure més partit d'aquesta ciutat, la veig una mica deixada. No es promou prou tot el que pot oferir, per exemple, els de fora no saben el que tenim. Tot i que encara ets molt jove, què és el que més recordes de l'Hospitalet de quan eres petita?

Quan sortia de l'escola i anàvem a la plaça de l'Ajuntament. Recordo que era sempre plena de gent, sobretot de nens. Jugàvem a la pilota, a pica paret, etc. Ara no s'hi veuen tants nens, ah! i tampoc no deixen jugar a la pilota! Si treuen espais per jugar, per exemple a la pilota, crec que haurien de posar-los en un altre lloc, i gratuït! Per cert, també trobo a faltar força el Cinema Rambles. On vas cursar els teus primers estudis? Des de sempre he anat al col·legi Tecla Sala. Què estàs estudiant en aquests moments? Estic fent el segon i últim curs del batxillerat social. Explica'ns què és el batxillerat social. És la branca del batxillerat actual que et prepara per accedir a un cicle superior o per poder fer la selectivitat i entrar a la universitat per cursar carreres com: llengües, psicologia, economia, dret, història,magisteri o turisme, entre altres. Si tot va bé, què tens previst estudiar el curs vinent? Això és llarg d'explicar. Crec que amb divuit anys hi ha poca gent que estigui realment preparada per saber què vol fer la resta de la seva vida. En aquests moments, per a mi, és súper difícil escollir, decidir-me. De moment tinc dues opcions i que són molt diferents entre elles. La primera seria fer magisteri, en la seva branca d'educació especial, i l'altra opció seria estudiar turisme. Crec que aquesta segona opció em podria enriquir molt, per exemple em permetria conèixer altres països, cultures i persones diferents. No creus que tens massa idealitzat el món laboral? Sí, però si no ho enfoco d'aquesta manera no em podria decidir per cap matèria, no voldria fer res, tant pel que fa a ser mestre, dedicar-me al món del turisme o qualsevol altra professió. Tot i així, en aquests moments, a nivell vocacional, confesso que encara no ho tinc del tot decidit. És difícil saber el que es vol fer i, a sobre, un ho té tot massa idealitzat. També és cert que les persones que ens informen tant pel que fa al cicles de grau superior com sobre les carreres universitàries, o bé 6

tenen un cert interès a magnificar-ho tot o són altres estudiants sense gaire experiència. Com que no tot ha de ser feina, estudiar i pensar en el futur, diguen's quines aficions tens. M'agrada molt fer teatre, per això vaig venir aquí a l'Ateneu. També m'agrada molt viatjar, sempre que hi hagi temps i diners. No em calen gran viatges, qualsevol lloc, per petit que sigui que sigui diferent de l'Hospitalet o del que estic acostumada ja em serveix. També m'agrada sortir a divertir-me, com a la majoria del jovent. Escoltar música, anar a la platja... Veig que no has dit res ni de llegir o anar al cinema o el teatre. També m'agrada! El que passa és que ara, amb els estudis i que em fan llegir obligatòriament determinats llibres, no tinc gaire temps per la lectura que a mi m'agrada. Pel que fa al teatre o al cinema, tampoc tinc gaire temps actualment. De fet, de petita m'agradava molt anar al teatre ja que la mare em portava sovint a veure espectacles infantils. He de dir també que tot plegat s'ha posat força car. Pel que fa al teatre intento anar-hi tant com puc, almenys un cop al mes, ja que m'agrada tant veure'n com fer-ne. Diuen que el jovent no es preocupa ni per la política ni pel món social. Què en penses? Crec que no és veritat. Ens preocupa, i molt, però també és cert que tot el que ens arriba ho fa d'una forma contaminada. Segons les fonts tot ve explicat d'una manera o d'una altra no hi ha ètica en el món del periodisme. Per exemple, no entenc la corrupció, el robatori de bens i fons públics, i sobretot veure com els que ho fan són aquells a qui la societat ha donat la seva confiança. I després veus que tot ve explicat de forma diferent segons qui ho explica. Crec que a l'escola hi hauria d'haver una assignatura que parlés de política actual. Penseu que he arribat en un moment de la meva vida que ja he de tenir un criteri, jo he de votar! D'altra banda sóc de l'opinió que ens volen "tontos" (beneits, babaus) i així poder-nos enredar i treure'n profit, no pas per al poble o el país, sinó per a ells mateixos. Amb tot plegat, sembla que vulguin que ens en desentenguem. Formes part del grup de teatre de l'Ateneu. Què t'hi va portar? 7

De petita ja havia fet teatre a l'escola, gairebé des que tenia sis anys. Quan vaig arribar a l'ESO van retirar aquesta activitat extraescolar i no vaig poder seguir tot i tenint-ne moltes ganes. No vaig trobar cap lloc que m'agradés i, al final, ho vaig deixar córrer. L'any passat vaig coincidir a classe amb un company que havia fet teatre amb mi i ens vam proposar de reprendre aquesta afició. Vam buscar per Barcelona però no trobàvem res que ens engresqués, ja que el que volíem era més aviat teatre de grup, d'aficionat, com una via d'escapament o un hobby i no pas quelcom que anés cap a objectius de caire més professional. Visc a prop de l'Ateneu però no el coneixia. Un dia, passant pel davant, vaig veure que anunciaven alguna activitat de teatre, no recordo ben bé de què es tractava. Ens vam presentar, vam parlar amb algun dels membres del grup, ens va agradar... i aquí estem! Quins projectes teniu en aquests moments? Estem preparant l'obra Mareig, però encara no sabem ben bé quan la representarem, ja que entre la feina d'uns i els estudis i la selectivitat dels altres no tenim clar quan la podrem estrenar. Avui (l'entrevista la vam fer el dia 1 d'abril) tenim els actes commemoratius del Dia Mundial de la Poesia i del Dia Mundial del Teatre on farem alguns esquetxos, lectures de poesia i monòlegs, ah! i un "improshow". Finalment, com veus l'Ateneu. Quins consells ens donaries? Crec que potser s'hauria de promocionar més, fer-se conèixer, fer sabem on som, sobretot a la gent jove. Caldria fer activitats per a gent jove i gran conjuntament, on puguin coincidir, i no solament activitats per a uns i altres per als altres. Tots podríem aprendre de tots. He de dir al respecte que ho estem parlant entre nosaltres i tenim algunes idees, però encara són això, idees.

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS HOMENATGE A ROMUALD MONREAL

n el Xipreret del mes de març, tant Dolors Nat com Jaume Miró van fer sengles comentaris detallats dels dos primers actes que s'havien fet de l'homenatge al Romuald, la Dolors de les Lectures i el Jaume de Quatre dones i el sol, per tant només ens queda esmentar els actes que s'han fet a l'abril. El dia 5 es repetiren les Lectures, amb una variació: Joan Soto va substituir Fèlix Puig que, la primera vegada, havia llegit amb gran força un fragment de La Corona d'espines de Josep M. De Segarra, i aquell dia estava malalt. Els dies 6, 12 i 13 es va representar Quatre dones i el sol amb el mateix èxit de públic, de les quatre intèrprets i del director. Era emocionant veure tots tres dies la sala plena de gom a gom d'amics del Romuald que, una vegada més, el recordaven. Els aplaudiments forts i sostinguts al final de cada representació devien arribar-li sigui on sigui i li devien fer aflorar aquell somriure tan seu. Al final de cada representació, el Santi donava les gràcies a tothom i s'acomiadava del seu pare amb un petó enviat al cel, en un gest final i emotiu. Cal remarcar que aquests no han estat els darrers actes de l'homenatge, el dia 20, a la nostra sala i a 2/4 de 8, tenim una altra cita, la presentació del llibre del Romuald Monreal - Miscel·lània. Us hi esperem! ATENEU

CONEGUEM CATALUNYA Excursió n. 334 a Sta. Maria de Queralt (Berguedà)

l dissabte 19 de març a les 8 del mati, vam emprendre el viatge amb un cel ple de núvols per visitar a la comarca del Berguedà el Santuari de Santa Maria de Queralt. Vam agafar la carretera nacional i varem parar per esmorzar a l’establiment Viena de Manresa. Després d’esmorzar i per la mateixa carretera vam continuar el viatge fins a arribar al Santuari de Santa Maria de Queralt. El senyor Rector ens esperava i va donar-nos una explicació molt detallada sobre la historia del Santuari en el qual per cert havia estat 35 anys de rector mossèn Ballarín que va morir el dia abans de la nostra visita. El Santuari es troba al capdamunt de la Serra de Queralt, a una alçada de 1.200 metres. Per la seva peculiar ubicació se l’ha anomenat el “balcó de Catalunya”. L’amplitud del seu paisatge i les sensacions que provoca justiﬁquen pujar a Queralt. L’indret on avui s’aixeca el Santuari correspon, segons sembla, a l’espai que hauria ocupat el castell de Guillem de Berguedà. El conjunt de Queralt, l’integren el Santuari on es venera la imatge de la Mare de Déu de Queralt i un notable edifici annex que acolli al seu moment l’hostatgeria del Santuari on avui hi ha el restaurant i l'estació del funicular inclinat que hi accedeix des dels aparcaments. Hem de considerar igualment part del Santuari l’església de la Cova on, segons la llegenda, fou trobada la imatge de la Mare de Déu. Finalitzada la visita ens vam traslladar al poble de Bagà on al restaurant Ca l’Amagat ens van servir el dinar. La propera excursió , la farem el dissabte 16 d’abril i com ja és habitual anirem a Montserrat. Inscripcions el dimarts dia 5. MIQUEL PATÓN

CONFERÈNCIA: EL COSTUMARI DE JOAN AMADES

l dia 31 de març, es va fer a l'Ateneu una conferència amb el bon segell de la presidenta de l'entitat, Matilde Marcé, i aquesta va tenir un èxit notable. Es tractava de parlar de Joan Amades i el seu Costumari el 2015 es va complir el 125è aniversari del seu naixement. Tot fent especial referència a fets i costums de l'Hospitalet de Llobregat Segons ens explicà Matilde Marcé d'una manera molt entenedora, en Joan Amades era autodidacta i als 9 anys ja treballava. De gran va estar durant 11 anys voltant i recopilant costums, llegendes, tradicions, festes i cerimònies, entre les quals les festes religioses molt importants en el passat ja que permetien, a més d'anar a missa, ballar, cantar i fer gresca després d'haver treballat durament durant tot l'any tant homes com dones perquè cal remarcar que, en contra del que encara molta gent creu, les dones han treballat sempre; al camp, a casa, fent de marmanyeres i un llarg etcètera. Parlant del menjar i, com a nota curiosa i dels canelons en particular, aquesta menja és més aviat moderna. Per Sant Esteve, abans, es feia l'arròs de Catedral el qual era elaborat amb les restes del pollastre rostit sobrant del dia de Nadal. Una altra menja que ha perdurat en el temps són les coques. En aquells temps se'n feien de dotze metres de llargària que després es menjaven entre el veïnat (això era per Sant Joan). També hi havia el costum, la vigília de Nadal d'anar al turó de Can Cartó i ballar al voltant d'un pi gros, tot demanant bones collites. Una altra anècdota era guardar les escombres velles de les cases i cremar-les amb el Carnestoltes, ja que així marxaven els mals esperits (les escombres eren símbols de dimonis i bruixes). Una de les diversions d'aquella època era fer el joc de l'ànec que (pobret) li arrancaven el coll de viu en viu. Déu n'hi do! El ball de

l'Espolsada o ball de Gitanes també era molt popular i participatiu al Baix Llobregat. El Divendres Sant no es podia escombrar, perquè sinó encabat sortien formigues durant la resta de l'any. L'ermita de Bellvitge era l'ermita dels pagesos! La gent anava a Sant Pere Màrtir a collir herbes la nit de Sant Joan i es feia festa. El temps de segar el blat i l'ordi era també motiu de festa, en alguns pobles la mestressa de la casa molia els primers grans de blat collits i en feia pa que menjaven al vespre junt segadors, cap de colla o amo; en d'altres enterraven al camp segat les primeres set espigues per assegurar la collita de l'any vinent. Sembla, segons la conferenciant, que els balls tenien molta importància ja que en surten una infinitat en el Costumari. A l'Hospitalet molts anys enrere es ballava el ball de la Balsa i els de la Festa Major de Sant Roc eren els més lluïts de la comarca. Per Tots Sants es rifaven panellets al carrer, no es compraven i es menjaven al vespre quan tornaven del cementiri. Bé, la llista de costums és llarga i m'he deixat coses al tinter. Val la pena dir que va ser una vetllada molt agradable i que va donar entenent que la gent, dins de les seves possibilitats, s'ho passava molt bé en aquells temps. El bon humor en explicar algunes anècdotes i llegendes va imperar a la sala d'actes, amb més públic que en d'altres ocasions i, al final, amb un xic de misteri... En Joan Amades, després de la conferència, va demostrar ser tot un gran personatge digne d'admiració! Gràcies! Text: M. DOLORS NAT I PINYOL Fotos: ANTÒNIA CALDÉS

POESIA I TEATRE

ls proppassats 21 i 27 de març es commemoraven, respectivament, els Dies Mundials de la Poesia i del Teatre. Donat que cada any programàvem actes per aquestes diades (darrerament, sobretot, en poesia), calia no perdre aquests bons costums. Però enguany aquestes dates queien totes dues en Setmana Santa. Buscàvem una sortida adient per a l’activitat, però no sabíem ben bé què fer, i el jovent de l’entitat ens va donar la solució: un acte que ho conjuminés tot. La Laura Farrés, principal promotora de la idea, se’n va fer càrrec. Ens ho va explicar a la junta amb tant d’entusiasme que, per força, se’ns havia d’encomanar: “Farem un cafè-teatre”, ens va dir. “Enretirarem les butaques de la sala i posarem les tauletes rodones i aquelles cadires negres que tenim, simulant això, un cafè. Hi haurà begudes (sense alcohol) que servirem al començament i a la mitja part i l’espectacle consistirà en un conjunt de poesia i teatre”. Ho va exposar a la resta de jovent del grup Margarida Xirgu, i s’hi van posar de ple:

El dia 1 d’abril, a partir de 2/4 de 9 del vespre, presentaven a la sala d’actes de l’Ateneu un amè espectacle, amb la Laura com a animadora, que iniciaren amb la cançó (composta per la ocasió), Benvinguts a l’Ateneu, on prenien part tots els participants. Tot seguit, Rosa Maurel va llegir el poema escollit per la Institució de les Lletres Catalanes per al Dia Mundial de la Poesia: Preneu les roses, d’Olga Xirinacs. I la Dolors Hermano va procedir a la lectura del Missatge Internacional del Dia Mundial del Teatre, que, enguany, havia escrit Anatoli Vassiliev. 13

Es van anar intercalant un seguit de monòlegs i poemes a càrrec de diferents membres i col·laboradors del grup: Carolina Farrés, Noelia Meroño, Francesc Cabrera, Ismael Adell i Helena Farrés. Un fragment de la sèrie televisiva Plats Bruts va ser escenificat per Helena Royo i Jordi Figueres. Per acabar, ens van presentar una improvisació, a càrrec de Roger Bastida i Aina Tadeo, que anomenaren Impro-Ateneu, i que, actualment, sembla que té força èxit: es tracta del següent: Ens van donar uns paperets en els quals havíem d’escriure una frase que se’ns acudís, i que a la mitja part van recollir i guardar en una capsa. El Roger i l’Aina havien d’improvisar una petita història per cada paperet que treien de la capsa. Això va portar a unes escenes molt gracioses. Jo, particularment, ho trobo una mica difícil, però ells ho van fer amb una naturalitat que semblava que sabessin el que sortiria i ho haguessin assajat, cosa que, us asseguro, no era així en absolut. Per acomiadar-nos van tornar a interpretat la cançó Benvinguts a l’Ateneu, corejada aquest cop per tots els espectadors. Va ser un espectacle molt lluït, on tots, artistes i espectadors vam gaudir de la festa i, que sens dubte, s’ha de tornar a repetir. El mes de juny, com a cloenda del Taller de Teatre Infantil, del qual son conductors el Roger i l’Aina, els nostres petits aprenents d’actors i actrius, tenen previst dur a terme una Impro-Ateneu. Haurem d’anar animar-los en aquest compromès intent. Text i fotos: ANTÓNIA CALDÉS

COL·LABORACIONS TEATRE, CINEMA, POESIA

Teatre: “Fa fosc ja, mare! No voleu que encengui el llum?” Amb aquesta frase de l’Adriana, una de les protagonistes, comença la representació teatral de Quatre dones i el sol, de Jordi Pere Cerdà. Una frase que és premonitòria de la foscor que envolta l’obra. Perquè, d’una banda, és obscur el lloc on es desenvolupa l’acció: la vall fosca d’un poble rural del Pirineu, durant la segona Guerra Mundial, en el qual quatre dones d’una mateixa família conviuen i on quasi mai veuen el sol. I de l’altra, és tèrbol l’aiguabarreig de prejudicis, intrigues, neguits, il·lusions i pors, que les actrius treuen del seu interior arran de l’arribada d’un home a la contrada. Aquesta percepció d’obscuritat, tanmateix, sembla que no va afectar el públic que vam assistir a alguna de les quatre representacions que es van fer al nostre Ateneu. Diria que, sense risc d’equivocar-me gaire, la majoria vam sortir, al final de l’espectacle, força entusiasmats. Això indica que la fosca que embolcalla l’obra va quedar diluïda per l’excel·lent interpretació de les quatre protagonistes, així com també per l’encertada direcció i adaptació del text. Hi va acompanyar, a més, una escenografia simple i austera —una gàbia i dues cadires al bell mig de l’escenari— molt ben trobada. Els que vam gaudir de la representació de Quatre dones i el sol a l’Ateneu, hem d’agrair al Romuald Monreal que la tingués entre cella i cella, amb l’objectiu de dirigir-la algun dia. Malauradament, no va serhi a temps. Però, per sort, el seu fill ha fet possible l’acompliment d’aquell desig, assumint-ne la direcció amb una gran eficàcia. De totes 15

maneres, que quedi clar: sense la dèria d’en Romuald, ben segur que molts no hauríem conegut mai aquesta petita obra mestra del teatre català. *********

Cinema: Matar un rossinyol és el títol de la que havia estat, fins fa poc, l’única novel·la de l’escriptora nord-americana Harper Lee, que va morir el passat mes de febrer a l’edat de 89 anys. L’obra va guanyar el premi Pulitzer el 1961 i l’any següent va ser duta al cinema. La pel·lícula que en va resultar —guanyadora de tres Oscars— va ser protagonitzada per un inoblidable Gregory Peck en el paper d’Atticus Finch, l’advocat que defensa un home negre acusat de violar una noia blanca en el període de la Gran Depressió nord-americana. Fa molt temps que vaig veure a la pantalla gran Matar un rossinyol. Per mi, sempre serà una gran pellícula. D’aquelles que deixen pòsit i que recordes al cap dels anys. Més recentment (2006), la lectura del llibre -boníssim!-, em va permetre recuperar imatges i sensacions que creia perdudes. I conèixer trames i detalls nous, que no apareixen al film. Amb tot, l’impacte ja no va ser el mateix. És per aquest motiu que, per no tenir una altra “petita frustració”, vaig refusar llegir la segona novel·la de l’autora, Vés i aposta un sentinella, publicada el 2015 i que es considera una segona part d’aquella única obra de Lee. Vaig optar per no fer malbé els pocs i bons records que encara conservo d’aquella pel·lícula memorable.

*********

Poesia. “Fer un poema és com construir una paret seca, cada paraula ha d’encaixar perquè el conjunt no s’esfondri”. Aquesta declaració la va fer el poeta menorquí Ponç Pons en una entrevista que li va publicar el setmanari El Temps, a finals de l’any passat. Acabava de guanyar el Premi Miquel Palol de poesia 2015 amb Camp de Bard, un poemari dedicat a Jaume Vallcorba —el desaparegut editor de Quaderns Crema. Ponç Pons, que és autor del destacat recull Nura (2006) i de l’exquisit conjunt de proses El rastre blau de les formigues (2014), ha escrit amb Camp de Bard una mena d’autobiografia a través de poemes que homenatgen la seva família i un grapat d’escriptors i artistes admirats. El llibre inclou, també, versions de certs passatges bíblics amb un toc personal i més humà. A Camp de Bard hi traspuen contínuament l’illa de Menorca i el racó de Sa Figuera Verda, els paradisos vitals i poètics de Pons. Alguns dels poemes del recull són una autèntica delícia i demanen, per assaborir-ne tot el gust, ser llegits més d’un cop. A l’impressionant i bell Lara. Julie Christie (la protagonista de la pel·lícula Doctor Zhivago), l’autor hi escriu: “Em conform amb saber que existeixes, que hi ets,/ que la lluna que veig és la lluna que et veu”. I a l’insuperable Carta de Nadal a mon pare s’hi pot llegir. “Mos vas fer menorquins i amb s’exemple des fets/ mos vas dir i ensenyar que hem de ser bona gent”... “Des que te’n vas anar sent es pes d’un gran buit/ i no vull que te moris, mon pare, mai més”. Un gran poemari. PERE JUHÉ I ORIOL

PROCESSONS AL BARRI CENTRE - SETMANA SANTA

n llegir en un llibre, editat a l’Hospitalet el 2015, que la parròquia de Santa Eulàlia de Mèrida, acabada la guerra civil, havia intentat organitzar una processó per Setmana Santa que no havia tingut gaire èxit, vaig pensar de seguida que l’autor de l’escrit havia estat mal informat: jo recordava força bé la processó de Dijous Sant que recorria diversos carrers des de l’església fins a Sant Josep, una processó prou important perquè vinguessin a veure-la gent d’altres llocs. No sabia, però, quan s’havia iniciat i quan s’havia deixat de fer, en tot cas, el 1944, quan jo vaig tornar de França, ja es feia i es va fer uns quants anys més, com d’altra banda em van confirmar altres persones, entre les quals algun portant del Santcrist. Vaig pensar que valia la pena mirar si en trobava alguna informació a l’Arxiu parroquial. I la vaig trobar en els Fulls Dominicals (Hojas Dominicales), no solament de la processó esmentada sinó també de la de Corpus, del Via Crucis que els portants del Santcrist feien el dia de Rams i de la processó que es feia pel maig en la cloenda del Mes de Maria. La informació és més aviat minsa, tot s’ha de dir, però tanmateix aclareix el panorama de les processons al barri Centre, portades a terme per la parròquia de Santa Eulàlia de Mèrida. Donemlos, doncs, un cop d’ull.

Processó de Dijous Sant

i pensem que les tropes nacionales entraven a la nostra ciutat el 26 de gener de 1939, hem de deduir que les autoritats eclesiàstiques es van afanyar a posar fil a l’agulla i, a part altres actes eclesials, van organitzar de seguida la primera processó de Setmana Santa que es va celebrar el Dijous Sant d’aquell mateix any 1939 a les 9 del vespre. Pel febrer ja tenien una Imatge de Crist nova, pagada per un devot i, l’11 d’aquell mateix mes, es feia un Via Crucis per anar a buscar-lo a Can Garriga, potser el feligrès que l’havia pagat. Sortien a 2/4 de 3 del carrer de Laureà Miró (carrer Major) per arribar a Can Garriga a les 3. De totes maneres, aquest Santcrist no fou el definitiu com veurem més endavant. No en sabem res més de la processó, ni tan sols el recorregut, com tampoc de la de 1940 que també es va fer a la mateixa hora i amb el mateix recorregut, alhora que es demanava als veïns que il·luminessin les façanes. En canvi, de la de 1941, en trobem força detalls, cosa que ens fa pensar que ja estava prou consolidada. L’anunciaven amb aquestes 18

paraules: “Hem de preparar degudament la processó, la manifestació pública més típica de la nostra parròquia, que tant de renom li donà en anys passats. Les coses improvisades pateixen necessàriament molts defectes, que s’han d’esmenar a poc a poc. La de l’any passat va tenir els seus defectes, no solament per haver-hi passos o misteris repetits, sinó també pel dèficit que va generar. Per tant, aquest any: 1. Tots els qui vulguin anar a la processó per representar passos o misteris de la Passió i estiguin disposats a pagar-se el vestit, ho han de comunicar al despatx parroquial. 2. Els que tinguin alguna iniciativa per a la processó que ho comuniquin oportunament al rector i li demanin la seva aprovació per poder ordenar i coordinar els diferents passos.” Al mateix temps, s’obria una subscripció per sufragar les despeses de la processó per tal de no gastar per sobre de les possibilitats i, si sobressin diners, es destinarien a la compra d’objectes o de vestits necessaris per a anys successius. ”Així podrem fer una manifestació de fe ordenada i digna de la nostra parròquia. Com que la processó és una glòria nostra i de la ciutat, convé que tots hi prestin la seva valuosa col·laboració”. Hi van prendre part alguns passos monumentals i també de vivents.. A més, segons consta en el Full corresponent, també hi havia la Creu processional i els cirials; els armats amb el capità Manaia; timbals i trompetes. Pel que fa als passos monumentals i els vivents, hi havia els següents: La Sagrada Família, La Samaritana, Els Apòstols i els Summes Sacerdots, El Lavatori, els Símbols Eucarístics, la Darrera Cena, L’Hort de Getsemaní, El Cirineu, La Trobada de Jesús i Maria, La Verònica, Jesús consolant les dones de Jerusalem, La Mare de Déu dels Dolors, Les tres Maries, Jesucrist crucificat i el Sant Sepulcre. Acabava amb les autoritats, les jerarquies eclesiàstiques, cadets i piquets de soldats. Aquell any també s’obria una subscripció per pagar les despeses següents: lloguer dels vestits dels soldats de la Remunta, que feien d’armats, la perruqueria i l’ordinari que havia de portar els obsequis per als soldats i “altres”. La processó sortia de la rambla de Just Oliveras (recordem que s’havia habilitat el Centre Catòlic com a temple ja que l’església parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida havia estat derruïda el 1936), passava pel carrer de Calvo Sotelo i l’avinguda Generalísmo Franco (carrer d’Enric Prat de la Riba) i acabava a la Rambla. No hi ha cap anotació de l’any 1942, tret de l’hora: les 9 del vespre, però sí de la de l’any següent quan feien saber que estaven preparant la processó, amb Joaquim Campreciós com a organitzador principal, alhora que, de març a maig, s’obria una subscripció per 19

pagar les despeses inherents. I asseguraven que procurarien que la processó tingués l’esplendor d’anys passats Alhora estudiaven els més petits detalls i obrien una subscripció per pagar les quantioses despeses. El programa dels actes de segur que anava en full a part, com el 1944, 1945 que s’han perdut.

El 1944 obrien un cop més una subscripció per pagar la imatge del Santcrist entre els feligresos, que anirien aportant el seu donatiu, però el Cos de Portants en van rebre un de molt important: 4.500 pessetes ofertes per l’alcalde, Enric Jonama i Darnaculleta. De fet aquells diners procedien de la Comissió que li havia organitzat un homenatge i, passats els comptes, els sobrava aquesta quantitat i en feren lliurament a l’alcalde. Per Rams, es va beneir el Santcrist a l’atri de l’Ajuntament amb l’excusa que l’havia regalat l’alcalde (no parlaven dels donatius dels fidels que, després d’aquesta data, encara van continuar!). L’any següent, tot preparant la processó, volien establir canònicament, quan fos possible, la Confraria de la Mare de Déu dels Dolors. Crearen una Comissió organitzadora amb Vicenta Sala de Coll, Mercè Ferrer de Perramon i Josepa Cancelos d’Oliveros. Foren les encarregades de prendre nota de totes les senyores casades i viudes que en volguessin formar part alhora que recollien diners per a

la festa dels Dolors i per comprar una imatge de la Verge Dolorosa, que es beneiria per a la processó de Dijous Sant. No serà fins al 1946 que trobarem nous detalls: prenien part a la processó passos monumentals: Oració a l’hort, El Bes de Judes, La Verònica i Jesús, la Imatge del Crist crucificat, el Sant Sepulcre i, per primera vegada, la nova Imatge de la Mare de Déu dels Dolors), i els passos vivents que representaven escenes de la Passió. Les noies solteres acompanyaven el pas de la Verònica i Jesús. Les casades i les vídues, vestides de negre, amb pinta (peineta) i mantellina o mantell i amb un ciri a la mà, anaven amb el pas de la Mare de Déu dels Dolors. Aquell any, la processó sortia del carrer de l’Església i continuava pel de Barcelona, Heures, Calvo Sotelo, Església, Sant Joan, Rambla, Generalísimo Franco fins a Sant Josep i tornava a l’església per Generalísimo Franco i Calvo Sotelo. L’any següent, no trobem cap notícia de la processó perquè els actes programats per Setmana Santa també constaven en un programa a part que s’ha perdut, només sabem que es va fer a dos quarts de deu del vespre i que demanaven donatius per a la despesa dels ciris i els brandons. El 1948 es creà la Comissió Permanent per a l’organització de la processó amb Ubaldo Linuesa, Lluís Layola, Anton Parera i Martí Pallarés, presidits per Joaquim Campreciós. El 1949 i fins al 1952, se’n detallava el recorregut, força més llarg: carrer de Barcelona, Heures, Calvo Sotelo (ara Major), Bergara, Josep Prats, Isabel la Catòlica (ara Rossend Arús), Porvenir (ara Josep M. de Sagarra), Roselles, plaça de l’Ajuntament, carrer de l’Església, Sant Joan, Bruc, Rambla, Generalísimo Franco fins a la plaça del Molí (ara plaça del mestre Clavé)). Gairebé cada any, es demanava als assistents bones formes, silenci i recolliment, propis d’aquells dies, i abstenir-se de costums pagans i també que s’il·luminessin les cases del recorregut. Es feia saber que a la sagristia es facilitarien ciris a les persones que anessin a la processó. A partir de 1953 no en trobem cap més notícia escrita, però no sabem si va ser el darrer any de fer-la o simplement és que no hi ha fulls dominicals fins a l’any 1967 en què ja no trobem cap referència de la processó. En canvi el 1968 hi ha una nota en què es feia saber que les noves disposicions litúrgiques aconsellaven que el Via Crucis (no processó) del Divendres Sant (no el Dijous Sant) se celebrés després de l’Acció litúrgica de les 4 de la tarda i proposaven que fos interparroquial i que comencés a Santa Eulàlia i acabés a la parròquia de la Immaculada. 21

El 1969, 1970 i 1971, es va seguir celebrant el Via Crucis pels carrers de l’Església i Tecla Sala. Hem de deduir, doncs, que, en un moment donat (mitjan anys cinquanta o més tard), la parròquia va deixar d’organitzar la processó de Dijous Sant. Segons algunes persones, va ser el propi rector de Santa Eulàlia qui va decretar que no es fes més la processó.

D’altra banda, les fotografies aparegudes a l’ABANS ens donen altres detalls, així com el testimoni d’algunes persones: la presència d’encaputxats amb vesta negra i cucurulla blanca que acompanyaven el pas de Jesús i el Cirineu, la Guàrdia civil de gala escortant el Sant Sepulcre, les dones que acompanyaven la Mare de Déu dels Dolors vestides de negre com era preceptiu amb un ciri a la mà, els Summes Sacerdots encarnats per Josep, Jaume i Joan Rosell de Cal Trabal. Les tres Maries... Nombroses persones anaven a veure passar la processó durant tot el recorregut. Es posaven cadires a la vorera davant les portes de les cases per als parents i amics que veien passar la processó en silenci, trencat pels cops donats als timbals i el soroll de les piques dels armats. MATILDE MARCÉ

50é ANIVERSARI DE L’HOSPITALET CIUTAT PUBILLA DE LA SARDANA

l 17 d’abril de 2016, es commemora el 50è aniversari de l’Hospitalet com a Ciutat Pubilla de la Sardana. Per celebrar-ho com cal, l’Ajuntament de l’Hospitalet, amb la col·laboració de la Coordinadora Sardanista, ha programat els actes següents:



A les 10 missa amb la cobla Ciutat de Terrassa.



Acte protocol·lari al Saló de Plens.



A les 12 ballada de sardanes, a càrrec de la cobla Ciutat de Terrassa.



Ofrena floral i ballada del ballet "Nostra senyora de Bellvitge".



A les 6 de la tarda, a la Farga: concert de cobla i veu a càrrec de la cobla La Selvatana.

********

l passat mes de març l’Alcaldessa de l’Hospitalet, senyora Núria Marín, va comunicar a la nostra presidenta, Matilde Marcé, que ens havien atorgat la Distinció Ciutadana, que ens serà lliurada el dia 19 de maig al Saló de Plens de l’Ajuntament. Us seguirem informant. ATENEU

POESIA ABRIL 74

Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca digueu-li que la vull però no puc anar a estimar-la. Que encara hi ha combat. Companys, si coneixeu el cant de la sirena allà enmig de la mar jo l'aniria a veure. Però encara hi ha combat. I si un trist atzar m'atura i caic a terra porteu tots els meus cants i un ram de flors vermelles a qui tant he estimat. Companys, si busqueu les primaveres lliures amb vosaltres vull anar que per poder-les viure jo me n'he fet soldat. I si un trist atzar m'atura i caic a terra porteu tots els meus cants i un ram de flors vermelles a qui tant he estimat. Quan guanyem el combat. Lluís Llach

EL NOM I LA COSA ENCARA HI HA LLIBRES

es d’antic, s’han dit dels llibres paraules encomiables i força sentides. Crec que era Ciceró, però podria ser qualsevol altre lletraferit d’aquells temps, qui identificava els llibres amb els seus millors amics -o siga, aquells amb el quals pots també comptar quan et van mal dades-, i aquests altres amics, afegia ell, aporten l’avantatge que sempre hi son disponibles. Hi ha qui tem pel futur dels llibres, i no hi ha cap dubte que els han eixit potents competidors. Molts creuen que la lliure competència és positiva per esperonar la millora del producte; però segurament no en tots els casos. Per exemple: en ben poques ocasions els llibres mes venuts es troben entre els millors. Però jo volia referir-me a la substitució del llibre imprès en general per altres vehicles de la paraula. Al segle XX fou primerament la radio i el cinema mut, després el cinema sonor i, per a postres, la televisió. l que direm del que ja portem de segle XXI? Cert: s'hi ha sumat internet, les possibilitats de la qual s’han eixamplat espectacularment. I cal suposar que ho faran més, molt més. Fins l’altre dia, al tren, al metro, al transport públic en general que permet la lectura, els usuaris xerraven, miraven per la finestra, meditaven, sentien musica del seu mp3 o llegien algun llibre o premsa, a voltes d’aquella gratuïta i amb bona cosa de publicitat, que ara sembla que ha desaparegut. Sí, els smartphones han bandejat definitivament la paraula impresa sobre paper. És sorprenent: si vas dret, pots observar davant teu la major part dels companys de trajecte amb el cap cot mirant-se l'smartphone, i somrient feliços en algun moment per algun acudit que s’hi han trobat, o qui sap si per certa notícia que els plau especialment. És veritat que també els llibres digitals permeten una lectura del tot comparable a la del llibre imprès, refugi dels amants de la lectura reposada; però aquests petits aparells encara no han assolit la difusió necessària que bandege el llibre en paper. Temps al temps. I si bé es mira, no serà en realitat cap “revolució" del llibre. Sens dubte, la decisiva “revolució” del llibre fou l'aplicació generalitzada de la tècnica de la impressió, que, al segle XX, va abaratir-ne l'edició, el format en paperbook, al prescindir de la coberta dura. No fa gaire, em cridà l'atenció en el metro una senyora que llegia amb un llapis a la mà i, de tant en tant, hi subratllava. Em vaig sentir acompanyat, perquè es així com jo acostume a llegir. Deuria tenir la meua edat. ANTONI PRATS

OPINIÓ QUAN DOS I DOS NO SEMPRE SUMEN QUATRE

s convido que feu en exercici d'imaginació. Imagineu per un moment un mestre d'escola, una home o una dona que ensenya i educa un grapat de nens i nenes de segon o de tercer grau, per posar-ho fàcil, en una matèria tan important com són les matemàtiques. Imagineu que, un bon dia, el mestre es lleva, mira per la finestra i com que veu que fa sol i que el dia s'ha llevat bo, quan arriba a la classe, diu als nens: -Nois, avui us ensenyaré que dos més dos són igual a quatre! I els nens de la classe, admirant la sapiència del seu mestre, pensen: Ja sé una cosa més, dos més dos són quatre. L'endemà, el mateix mestre, després de llevar-se i preparar-se per anar a l'escola a formar els seus alumnes, mira per la finestra i veu que està plovent. Emprenyat i de morros, arriba a l'escola i diu als seus alumnes: -Nois, avui us ensenyaré que dos més dos ja no són quatre. Avui són tres. Un dels seus alumnes, tímidament, alça el braç i li pregunta: -Mestre, ahir ens vau dir que dos més dos eren quatre i avui ens dieu que són tres. Quin és el resultat correcte? -Fill meu - respon el mestre -tot i que les matemàtiques són una ciència, a vegades les coses no són el que semblen, ni sempre són el mateix. Creu-me, a la vida aquesta ensenyança et servirà, et serà útil, almenys per espavilar-te. Els nens de la classe, estranyats, es miren els uns als altres, somriuen i pensen, primer de tot, que el seu mestre és el millor dels mestres, perquè es preocupa per ells i els dóna bons consells, i segon, que no sempre dos i dos són quatre. L'endemà, el mateix mestre, just a punt de sortir de casa per anar cap a la feina, mira per la finestra i veu com a més de ploure també fa fred i que el dia és força ventós. En arribar a l'escola on imparteix el seu coneixement, un dels alumnes, demanant permís per parlar, tot respectuosament, pregunta: -Mestre, avui... quant són dos més dos? -Doncs mira, avui, tal i com estan les coses, et diria que dos més dos són dos. Vet aquí quina realitat més crua, fill meu. Em sap greu, però no sé si t'has adonat que, a part de la pluja, el dia s'ha llevat fred i ventós, - li respon el mestre estirat com un pal d'escombra. -Així doncs- replica el nen -és el temps el que marca el resultat d'una suma.

-Noi, són tantes les causes i els motius que fan que el que sembla que les coses que han de ser exactes no ho siguin. El temps, el món, l'economia, la política, tot pot justificar que allí on hauríem de dir: QUATRE! diguem tres, dos, un o res. Aquesta és una de les cruels realitats de la vida. Què en penseu? Algú diria: Quin ximple aquest mestre! Doncs, fins a cert punt, creieu-me si us dic que, potser, aneu errats. Sent sincer, no podia fer millor favor als seus alumnes que preparar-los per a la més crua realitat de la vida, o per ser ciutadans d'un estat anomenat Espanya on, a conveniència dels manaires de torn i de com bufa el vent, les coses un dia són d'una manera i l'endemà, les mateixes coses, ho són d'una altra. El passat mes de febrer, en un conegut diari, una notícia informava que gaire bé 126.000 persones dependents havien mort sense rebre cap prestació pel cop de destral del govern central, que portava retallats més de 2.800 milions d'euros del sistema d'ajudes per la Llei de Dependència, essent unes 384.000 les persones que estaven en llista d'espera sense ser atesos malgrat tenir reconegut el dret de dependència. Però és que la cosa va més enllà. Posant com a argument la crisi econòmica, la retallada en les partides econòmiques destinades a la Llei de Dependència han motivat variacions substancials en les ajudes i en els pagaments als dependents, fins al punt d'arribar a criteris de fixar copagaments o, fins i tot, de descartar com a receptors beneficiaris, i per tant sense accés al sistema, els dependents moderats. Amb quin criteri raonable una persona que l'any 2007 tenia dret i era susceptible de tenir un ajut per patir un grau determinat de dependència, amb la crisi deixa de tenir aquest dret? És que potser per motius econòmics un dependent deixa de ser-ho o deixa de tenir les mateixes necessitats, problemes i misèries que ahir? Que és que potser ahir feia sol i dos i dos sumaven quatre i avui, que plou, només sumen tres? Un altre exemple el tenim en les concessions de percentatges de discapacitació. Amb la crisi s'han reduït en més d'un 80%. Un altre clar exemple que, quan convé, dos més dos poden sumar quatre o dos, o un, o res. Si un Estat modern no serveix ni tan sols per protegir els més desvalguts, aquells que no es poden defensar per ells mateixos, més val que tregui el cartell de tancat. Potser aquell mestre no anava tan mal encaminat. CARLES FARRÉS PINÓS

HO SABÍEU? PASSEJAR PER ROMA

(3)

entre anem caminant per la ciutat descobrim més i més coses peculiars. Com, per exemple, vestigis egipcis. Els emperadors de l’Imperi Romà portaven, triomfals, grans obeliscs en tornar de les seves conquestes africanes. Actualment, adornen molts dels seus indrets, ja sigui en solitari o formant part d’una obra escultòrica. Els hem vist a les places del Popolo i Navona, i n’hi ha molts més. Però en una zona una mica apartada del centre històric, trobem fins i tot una piràmide: es tracta de la Piràmide de Cesti, un antic monument funerari que va ser erigit al voltant de l’any 12 aC., com a sepulcre de Gai Cesti (tribú romà durant el regnat d’August). Està situada al costat de la Porta de San Paolo, en part dins i en part fora, de les muralles d’Aurelià. Va ser construïda en maó i recoberta de marbre blanc travertí. Té una base quadrada que mesura 30 m. de costat i una alçada de 36,4 metres. Llàstima que el seu interior no es pot visitar, només en casos excepcionals s’ha obert a estudiosos.

Al costat de la piràmide, i envoltat per la muralla, hi ha un peculiar cementiri: el protestant, anomenat oficialment “Cimitero acattolico”, i també, Cimitero degli Inglesi. Les tombes formen carrers: algunes són senzilles, només una discreta làpida de pedra en diu el nom, d’altres tenen escultures i formes més vistoses. Però no us penseu que és tètric; en absolut, és com un jardí, ple d’arbres frondosos i xiprers i

adornat amb parterres de plantes i flors. L’espai que inclou la piràmide forma una àmplia i lluminosa plaça, amb bancs per seure, que conviden a la meditació. Aquest cementiri també és anomenat “dels poetes”, ja què el van escollir com a darrera morada coneguts escriptors i poetes, molts d’ells anglesos com: John Keats (17951821), que va morir quan només tenia vint-i-sis anys de tuberculosi, cosa prou habitual en aquells temps, o Percy Bysshe Shelley (1792-1822), amic seu, que el va acompanyar fins al darrer moment i que va morir ofegat poc temps després a la riviera italiana. També hi descansen Antonio Gramsci (1891-1937), d’origen sard, filòsof, escriptor i important polític, un dels fundadors del partit comunista italià; un fill de Goethe, i pintors d’anomenada, científics... És habitual trobar-hi grups d’estudiants que, en visites guiades, els porten a fer un recorregut per les tombes més interessants.

Un breu recorregut pels museus Fins ara només us he parlat d’un museu, el la Galeria Borghese, però n’hi ha tants! Avui ho faré, perquè cal visitar-los i gaudir de la magnificència de les obres d’’art que acullen. A prop d’aquest, dins dels mateixos i immensos jardins de la Vila Borghese (que ja sabeu que s’uneixen amb els del Pincio), hi ha la Galleria Nazionale d’Arte Moderna, que mostra un total de 1.100 obres, entre pintures i escultures, realitzades per coneguts artistes del segles XIX i XX, tals com Cézanne, Degas, Kandinsky, Monet, Rodin, Van Gogh, i un llarg etc. I també us pot agradar veure el Palazzo Barberini (a l’avingu-

da Barberini i al costat de la plaça del mateix nom). El seu disseny va ser acabat per Bernini -la façana, el pòrtic i l’escalinata són obra del gran arquitecte i escultor-. Acull una col·lecció de pintura que va des del segle XIII al XVIII, amb obres de Filippo, Rafael, Tintoretto, Caravaggio, el Greco,... No poden deixar de visitar els Museus Capitolins. És el museu municipal més important de Roma, ubicat a la plaça del Capitoli (Piazza del Campidoglio). Se’n parla en plural perquè el conformen dos edificis, el Palazzo dei Conservatori i el Palazzo Nuovo, situats a banda i banda de l’Ajuntament i projectats, com la plaça, per Miquel Àngel. La seva creació es remunta al 1471, quan el papa Sixt IV va donar a la ciutat una col·lecció d’importants escultures de bronze, entre elles la famosa Lloba Capitolina. La col·lecció d’antiguitats es va anar enriquint amb el temps per donacions de diversos papes que volien expulsar del Vaticà les escultures paganes. No només hi ha testimonis de l’època romana; també inclou obres d’art medieval, del renaixement i del barroc. Al recull original d’escultures antigues s’hi va afegir la pinacoteca. Un altre força interessant és el Palau Doria, ubicat al núm. 305 de la Via del Corso i conegut a Roma com Palazzo Doria-Pamphili. Actualment és la mansió particular habitada més important de la ciutat, ja què segueix sent residència de la família nobiliària del mateix nom. Això és especialment ressenyable perquè els palaus de la vella noblesa romana són quasi sempre seus de museus, organismes públics i ambaixades. El seu interior alberga una fastuosa col·lecció privada, l’anomenada Galleria Doria-Pamphili, que inclou pintura, escultures romanes i objectes decoratius. De les estances del palau destaquen la capella i la Galeria dels Miralls, d’estil barroc. Els grans

miralls van ser portats des de Venècia el segle XVIII, caríssims aleshores, no tant sols per la seva complexa elaboració, sinó per la dificultat que suposava transportar-los sense que es trenquessin.

A part de les sales que acullen les pintures i obres d’art, és bonic visitar la part del palau que encara és vivenda de la família. S’hi pot veure un bany i diverses estances: el menjador, uns salons, el dormitori (amb el mateix llit en el qual dormen quan hi són) i armaris que contenen vaixelles, copes, coberts, tot molt xós i, evidentment, antic. Visitar museus és una mica cansat, però, de vegades, i aquesta és una d’elles, val la pena dedicar-hi unes quantes hores.

Text i fotos: ANTÒNIA CALDÉS Fotos: 1, Piràmide de Cesti - 2, Tombes de Keats i Shelly - 3-4, Galeria d’Art Modern (escultura i quadre de Van Gogh- 5, a Loba Capitolina - 6, Sala dels Museus Capitolins 7, Saló del Doria Pamphili – 8, Façana del P.Barberini i escultura exposada al mateix.

RECORDEU DIMECRES 20 D’ABRIL, a 2/4 de 8 del vespre: Presentació del llibre núm. 29 de la col·lecció La Medusa,

Romuald Monreal – Miscel·lània. ********

BIBLIOTECA

RECOMANACIÓ D’AQUEST MES

Amb la col·laboració de:

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Antònia Caldés, Carles Farrés, Pere Juhé, Matilde Marcé, M.Dolors Nat, Miquel Patón, Antoni Prats.

Amb la col·laboració de:

ASSOCIATS S.L.P.

c/ Roselles 24 – 08901 – L’HOSPITALET – Barcelona Tel. 93.337.07.68 – Fax 93.338.54.06 E-mail: info@moraliassociats.com www.moraliassociats.com

 Operador Postal Autoritzat  Tractament Integral  Manipulació  Bustiades

 Repartiment de Correspondència, àmbit Nacional i Estranger  Campanyes publicitàries

ELS SOLUCIONEM TOTS ELS PROBLEMES AMB LA SEVA CORRESPONDÈNCIA