16-06 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXVII– Núm. 403 JUNY 2016

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE JUNY DISSABTE 4, a 2/4 de 12 del matí, concert de fi de curs coral Els Matiners. DISSABTE 4, a 2/4 de 8 del vespre i DIUMENGE 5, a 2/4 de 7 de la tarda, espectacle literari en commemoració del cinquantenari de la mort de Caterina Albert/Victor Català. DIUMENGE 5, a 2/4 de 12 del matí. Assemblea General Ordinària. DISSABTE 11, excursió núm. 337 Coneguem Catalunya, visita al Butterfly Park de Castelló d’Empúries. Dinar a l’Escala. Insc. 31 de maig. DIUMENGE 19, a les 12 del migdia, dins dels actes de la Festa Major, ballada de sardanes 23é. Memorial Jaume Reventós, a càrrec de la cobla Lluïsos de Taradell. DIMECRES 22, a 2/4 de 8 del vespre, inauguració de la 67a. Exposició de dibuix i pintura dels alumnes infantils i adults de l’Aula Rafael Garrich.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE JULIOL DIUMENGE 3, a les 7 de la tarda, improvisacions a càrrec del Taller de Teatre Infantil. DISSABTE 9 i DIUMENGE 10, a les 7 de la tarda, representació de l’obra Mareig, de Jordi Sánchez, a càrrec del Grup de Teatre Margarida Xirgu. DISSABTE 16, excursió núm. 338 Coneguem Catalunya, visita a la Casa Canals de Tarragona, dinar a Prades. Insc. dimarts 5 de juliol.

TALLERS CURS 2016-2017 EN PREPARACIÓ ELS TALLERS DEL PROPER CURS Recordeu que són places limitades

Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL

Després de la renúncia al càrrec, per qüestions d’edat, de l’actual presidenta de l’Ateneu, la senyora Matilde Marcé, és molt probable que aquest pròxim diumenge 5 de juny —escrivim aquest editorial dos dies abans—, una vegada finalitzada l’Assemblea Extraordinària de Socis, la nostra entitat disposi d’un nou president. És saludable que així sigui. Les renovacions en els llocs directius que regeixen les actuals associacions són indefugibles si es vol que aquestes continuïn vives en el temps. És per aquest motiu que, sigui qui sigui el nou president —ja us anirem informant—, des del consell de redacció del Xipreret li donem per avançat la benvinguda. Com ja deveu saber el nostre Ateneu va ser guardonat per l’Ajuntament de l’Hospitalet amb la Distinció Ciutadana 2016, juntament amb altres entitats i persones de la ciutat. Tots plegats, junta, socis i amics, n’hem d’estat molt orgullosos. El nostre ens, nascut l’any 1932, duu molts anys a l’esquena procurant per la formació de les persones i per mantenir —i difondre— la cultura i les tradicions de la ciutat. I que sigui per molts anys! D’altra banda, volem fer-vos saber que, aquest 2016, la senyora Dolors Nat, sòcia i companya nostra en el consell de redacció d’aquest butlletí, ha estat escollida per fer el pregó del carrer del Xipreret de l’Hospitalet, Ho considerem un gran encert. Si el 17 de juny, al vespre, teniu un moment, aneu a escoltar-la. No en sortireu decebuts i ella us agrairà la companyia.

JUNY

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET LES FOTOGRAFIES D'EN JOSEP BONASTRE

vui he estat a l'Ateneu per gaudir d'una de les exposicions que periòdicament realitza aquest gran afeccionat a la cambra fosca i bon amic que és En Josep Bonastre. El dissabte al matí és l'estona més aconsellable per visitar el local sense presses, sense haver de girar en caravana sentint que et petgen en els tacons de les sabates, podent aturar-te allà on la curiositat o el teu interès et demanin una més gran atenció. Les fotografies eren agrupades per temes, i en el primer plafó, que era dedicat a l'àmbit religiós, se'ns mostraven des de les processons d'uns anys enrere, amb creu alçada i la guàrdia civil amb uniforme de gala, fins a l'actual del barri Pubilla Cases-La Florida, que podríem considerar laica malgrat que sigui presidida per la Macarena. Fer una processó sense religiosos és una manera de ficar-se en llibres de cavalleries que només podia aconseguir-se en un suburbi on les contradiccions es converteixen en actes liberals. El segon plafó era dedicat al sardanisme, i m'ha sorprès veure ballar els hospitalencs del 1927 davant una església i una rectoria que foren aterrades fa més de mig segle i davant d'un Casino que no era el que ara és. Voltant pel terme i pel temps, les instantànies ens portaven a les audicions actuals davant del nostre estatge social, com a símbol de la fidelitat ciutadana a la nostra dansa nacional. El tercer espai era dedicat a la política local, molt sovint anomenada política de campanar. Hi havia un respectable clixé per recordar-nos la festa d'Estat Lliure al carrer de Rossend Arús l'any 1934. I fent un salt per l'espai s'arribava als ”grafitis” actuals, on molta gent protesta, amb raó o sense, només perquè protestar és un signe de llibertat. M'adono que entre demanar una autonomia més àmplia com a poble i protestar perquè l'Hospitalet no té una plaça de braus feta de totxos i rajoles, hi ha un salt ideològic ben notable. El quart tauler me l'he mirat i remirat. Hi apareixien les masies, representants al llarg d'un mil·lenni d'un poble de pagesos. Ca n' Alós, Can Batlle Vell, Ca l'Esquerrer, Cal Colom, Ca l'Ubach, Cal Paperines, Can Panyella, són restes malaltisses d'un passat esponerós que a poc a poc van caient dins el bagul dels records. Completaven aquest homenatge al passat hospitalenc, cases pairals com Ca n'Arús, Can 2

Rigalt i Can Buxeres. En dura dissemblança apareixien les desaparegudes bòbiles, algunes fàbriques desmantellades i zones suburbials d'aspecte patètic. Emotiva la cruïlla del carrer dels Alps, entre la Farga i el taller de marbre d'en Giménez: un camí polsós d'on arrencava una fillola que portava al Poble Sec. Vaig petjar-la tantes vegades aquella pols! A l'enquadrament dedicat a l'Hospitalet centenari hi havia reproduïdes algunes postals antigues que l'amic Bonastre ha aconseguit millorar tècnicament, ampliant-les i dotant-les de més contrast. Estic enamorat d'aquella que reprodueix un seguit de sembrats i vinyes, predecessors de l'actual rambla de Just Oliveras. Com m'agradaria posseir-ne una bona ampliació per guaitar-me-la les estones de melangia! Fins i tot podria regalar-ne una còpia als illetrats segrestadors del monòlit dedicat al propietari d'aquelles terres. Completaven la visió històrica fotografies actuals de les velles cases dels carrers de Sta. Bàrbara, Parral, Xipreret, Major, Famades, Escorxador, etc. I algunes altres d'edificis notables -notables a la nostra limitada escala de valors, com recordo sempre-, escampats ací i allà per la ciutat. En l'apartat dedicat a l'art al carrer n'hi havia per a triar remenar entre els reclams publicitaris, l'art jove, els treballs escolars i les manualitats dels ociosos. Hi podreu estar d'acord o no amb la qualificació d'obra artística, però és un fet que ens refreguen pel nas cada dia, i el fotògraf s'ha limitat a captar la seva presència per donarne testimoni. " Cloïa la volta a la gran sala, una selecció de les expansions festives dels hospitalencs: les diverses Festes Majors, les de Primavera, el Correfoc, les Cercaviles de Gegants i Capgrossos, els Focs Artificials, El Carnestoltes... i la festa del Llibre a l'Ateneu! Heus ací una festa sense gaire soroll, en la més pura tradició nostrada, i tan interessant que m'agradaria veure-la expansionar-se fins a aconseguir el ressò que es mereix. En Josep Bonastre és una ďaquelles persones que adopten una afecció i s'hi mantenen fidels tota la vida. No puc imaginar-me'l sense la màquina penjada al muscle. El recordo de fa més de trenta anys, fent uns contrallums a la barana del seu balcó amb figures de pessebre o retratant els rectilinis primers blocs de Bellvitge. Ambdues activitats li aportaren infinitat de premis en tots els concursos en què va participar. Des ďaleshores, i probablement des de molt abans, l'objectiu de la seva cambra ha fet l'ullet a tot allò que singularitza el nostre paisatge i la vida quotidiana de la comunitat. Penso que els seus negatius són dignes de presidir un hipotètic Arxiu Fotogràfic Municipal, si fóssim capaços de crear-lo. 3

En altres ocasions he parlat dels llibres que han aparegut els darrers anys a Vic, Igualada, Mataró, Reus, Girona, etc., i que són un aplec de velles fotografies, on, ultra la seva important aportació a la història del país, es pretén revitalitzar l'esperit cívic dels veïns més responsables. Els negatius d'en Bonastre, aplegats amb els de molts altres hospitalencs que comparteixen la seva dèria, podrien nodrir amb brillantor les pàgines del nostre passat més proper. També aquella revista que cada dissabte us regalen al forn porta a vegades estampes dignes de recollir i preservar. Agraeixo finalment al vell amic l'estona de joliues remembrances que significa assistir a les seves exposicions, i li prego que insisteixi en la seva tasca. És un servei a la cultura ciutadana que hom reconeix en la seva justa mesura. RAMON MORALES Publicat al Butlletí Xipreret núm. 104 de febrer de 1989

Foto Coberta: Josep Bonastre i Bacardit, il·lustració de les seves converses publicades al Xipreret de gener de 1984.

CONVERSES Respon: Nada a: Edat: Professió:

Aina Tadeo Delgado L’Hospitalet 24 anys Estudiant

L’Aina és una altra de les joves actrius de l’Ateneu. Amb ella conversem aquest mes i ens explica coses força interessants.

Els teus besavis van venir a viure a l’Hospitalet en uns temps en què hi va haver una gran afluència de persones d’altres indrets. Com va ser? El meu besavi per part de pare va venir a treballar a la construcció de l’estació de Sants i la plaça d'Espanya, el que li deien el gran metro. A l’esclatar la guerra, tornaren al poble, a Castelló, i en acabar van tornar a l’Hospitalet, a la Torrassa. La meva besàvia va ser amiga de Jaume Busquets, el primer mossèn de l’església Santiago Apostol, a la Torrassa. Una cosina del meu avi, Teresa Tadeo, va fundar a l’Hospitalet l’acadèmia Montesori, també a la Torrassa. Tu vas néixer a l’Hospitalet, però ens dius que per al teu part la teva mare va prendre una opció diferent de la majoria, oi? Sí, tant jo com les meves germanes hem nascut al carrer del Molí, a Can Serra. Els meus pares van optar per un part natural a casa. I creus que per això va ser tan trista per a tu la decisió dels teus pares de canviar de casa? Sí...! Era la casa que ens va veure néixer i créixer… A més vàrem canviar de barri, d’escola… la nova casa era molt més gran… Van ser molts canvis de cop i nosaltres encara érem petites. Ara, però, n’estàs contenta del canvi. T’agrada viure a l’Hospitalet? 5

Estic molt de gust de viure a l’Hospitalet, i més al barri Centre! És tranquil i acollidor, pots planejar tant una tarda tranquil·la com una nit de festa, tot és a l’abast. I si el que vull és anar a Barcelona o més lluny, no hi ha problema: tenim Metro, Renfe, Ferrocarrils, Bus, Bus nit… Només hi afegiria una cosa: una bona comunicació de carril bici. Crec que la ciutat encara s’ha d’adaptar als patinadors. A Sants, per exemple, veure gent que es desplaça amb patins és d'allò més normal. Encara ens falta adaptar la ciutat a aquest mitjà de transport. A tu, des de ben petita, ja t’agradava fer teatre, perquè als dotze anys ja vas entrar al Grup Infantil del Margarida Xirgu de l’Ateneu. Si, i vaig haver d’esperar-me a la cua d’espera com tants altres…! Quan per fi em van dir que hi podia entrar, em va fer molta il·lusió, i és que potser m’hi vaig estar dos anys esperant. I en acabar l'ESO, vas tenir clar de seguida que el que volies estudiar era teatre? Vaig decidir que volia ser actriu ja des de ben petita. Però a l’acabar els estudis no tenia gaire clar el tema de les escoles i vaig fer el més fàcil: seguir les meves amigues a fer un grau mitjà. Però durant aquell curs ja em vaig decidir del tot a estudiar per a actriu professional, i vaig demanar consell a la Dolors Hermano, que ha sigut la meva directora de teatre aquí a l’Ateneu, perquè m’indiqués diverses escoles, i en vaig escollir una. No va ser la decisió més encertada, però vaig aprendre molt. He voltat per moltes escoles fins a trobar la que m’oferia el que buscava. Potser el treball del teu avi també hi va tenir alguna cosa a veure. Explica’ns a què es dedicava. Era decorador de cinema. Va treballar als estudis Balcázar, a Esplugues, que fins i tot va arribar a tenir un poblat de l’Oest. Va treballar amb actrius com Sara Montiel, Elizabeth Taylor, Sophia Loren... Ell mateix va sortir en alguna pel·lícula, com “Plácido”, de Berlanga, on passa uns papers al director de l’agència bancària. El meu pare i tiets van fer de figurants en més d’un rodatge. Anar a casa de la meva àvia és com anar a un museu cinematogràfic: hi ha espases, vaixells, quadres, miralls… Quan les meves germanes i jo érem petites i vèiem “Cine de barrio” jugàvem a reconèixer objectes a les escenografies de les pel·lícules, per saber si el meu avi havia treballat allà. 6

Tinc entès que al Col·legi del Teatre, on estudies actualment, no només apreneu art dramàtic, sinó que també treballeu molt el cos, oi? En realitat, a totes les escoles de teatre treballes el cos, ja que és l’eina de treball per a un actor, nosaltres només tenim això, és com el fuster que té la seva serra i ha de tenir-la sempre ben afilada. Tornant al tema del Col·legi i el treball amb el cos: a una escola de teatre mai faltaran les assignatures “cos” i “veu”. Però el Col·legi va més enllà i dintre el pla d’estudis, a primer et trobes amb “aikido” i a segon amb “taisô”. La primera és una art marcial japonesa que es basa en utilitzar la força del teu contrincant a favor teu, a més de “fer caigudes” (perquè ho entenem, seria alguna cosa així com fer tombarelles). Taisô seria com una mena de ioga japonès. La funció d’aquestes assignatures és perdre la por i anar més enllà amb el nostre cos, entendre que, els límits, els posem nosaltres. A part, també fem “gest” que és una branca del teatre més física, requereix molt entrenament. També fem dansa contacte. I per si tot això no fos prou, a veu fem tot tipus de ioga per a aprendre a respirar correctament… no parem. Ets molt esportista, també. Comenta’ns aquest hobby que tens i t’agrada tant. Faig “Muay Thai” des de fa dos anys, és boxa tailandesa. Utilitzes punys, colzes, genolls i cames. M’agrada moltíssim. A part, m’encanta patinar, és una llàstima que l’Hospitalet no tingui més facilitats per a aquest mitjà de transport, bé, això ja ho he comentat abans... Aquest esport el fas en un gimnàs de l’Hospitalet? Sí, una excompanya de classe havia vingut a entrenar un parell de cops en un gimnàs força conegut del barri i me’l va recomanar. M’hi vaig apuntar perquè estava a prop de casa, i ha donat la casualitat que és dels millors d’Espanya en “Muay Thai”. Hi entrenen campions d’Europa, lluitadors que han barallat a la TV tailandesa. Hi ha un noi i una noia que van participar en un “reality” d’allà, una cosa com “Fama” però d’aquest esport. Col·labores amb alguna altra entitat? Sí, amb l’Agrupament Escolta Lola Anglada. Sóc membre des que tenia nou anys.

Parlem del que fas actualment a l’Ateneu, ja que segueixes formant part del grup de Teatre Margarida Xirgu, i al mateix temps ets la conductora del Grup Infantil amb en Roger Bastida. Dueu a terme una important tasca i d’una manera una mica peculiar. Com ho feu això? Aquest any els nens preparen un espectacle sense guió, tot és improvitsat sobre l’escenari. Us convido que vingueu a veure'l al juliol. Ja la van presentar a l’abril, a la Mostra Infantil de Teatre, i la veritat és que els nens se’n van sortir molt bé. També estem treballant d’una altra manera, en Roger i jo fem molt de ball perquè aprenguin a deixar-se anar i a moure’s més lliurement per l’escenari. Ara hem començat amb balls llatins en parelles de noi/noia i no els fa gaire gràcia, però confiem de veure els resultats sobre l’escenari. Amb el grup juvenil estem preparant un vodevil, el qual també us convido a veure, si teniu ganes de riure! A més, fa poc vam organitzar un café-teatre per celebrar el Dia Mundial de la Poesia i el Teatre, i el resultat va ser molt satisfactori. Per acabar. Com veus l’Ateneu? Quan jo vaig fer-me sòcia de l’Ateneu, érem al carrer de Digoine, en aquell local tan petit que estava tot en capses i el grup de teatre havíem d’assajar al local que ens prestava el Club Muntanyenc… O sigui que des que vàrem estrenar el local nou, que ja no és tan nou, em sento envoltada de luxe quan vinc! Però no és un “luxe regalat”, és el nostre dret de disposar d’un local que sigui nostre. És necessari que gent jove s’impliqui en el seu funcionament i fer activitats que us agradin, a part de col·laborar amb les que ja hi ha. Tu tens algunes idees que es poguessin dur a terme? Jo crec que una sala d’assaig seria perfecta. Una sala de parquet amb una paret de miralls. Podríem fer tallers de ball, ioga, el grup de teatre podria assajar allà quan l’escenari no estigués disponible (per a jugar als nens els aniria genial) i a més ho podríem llogar a grups de dansa juvenil que busquen local on assajar. Però amb les instal·lacions que tenim actualment, crec que organitzar concerts de grups juvenils seria l’ideal, ja que els músics portarien com a públic els seus amics.

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS ASSEMBLEA GENERAL ORDINÀRIA

l passat 1 de maig els socis de l'Ateneu teníem la cita anual en la qual la Junta Directiva de l'Entitat rendeix comptes davant els seus associats, tant pel que fa a les activitats dutes a terme durant l'any anterior així com de les previstes per al que tenim en curs. També es pot dir el mateix pel que fa a la presentació dels comptes com del nou pressupost. Aquesta cita era l'habitual Assemblea General Ordinària. Aquest any, l'ordre del dia tenia un punt especial, donat que la presidenta, la senyora Matilde Marcé, havia decidit dimitir del seu càrrec, i per tant, corresponia l'elecció d'un nou president. Però anem a pams. Comencem per l'ordre del dia de l'Assemblea: 1. Obertura i benvinguda de la presidenta 2. Lectura de la Memòria de l'any 2015 3. Lectura i aprovació, si s'escau, estat de comptes any 2015 4. Presentació i, si s'escau, aprovació pressupost nou exercici 5. Renovació càrrecs de la Junta 6. Torn de precs i preguntes Així doncs, la reunió va començar amb unes paraules de la presidenta dirigides als 35 socis assistents, tot agraint la seva presència i interès pels temes de l'Ateneu. Seguidament va agrair, en nom propi i de la Junta Directiva, a totes aquelles persones i entitats que d'una manera o una altra van participar, col·laborar o assistir als actes i activitats que es van dur a terme durant l'any 2015, fent especial esment del senyor Josep Aijon, pels seus tres anys i mig de feina en el muntatge, preparació, organització i informatització de la biblioteca. També va esmentar el senyor Emili Bona, pel nou enllumenat de la sala d'actes. Finalment, també va tenir unes paraules d'agraïment per a tots aquells que van participar, d'una manera o altra, en l'homenatge a Romuald Monreal, en cada un dels actes organitzats. Va cloure les seves paraules de benvinguda i agraïment informant als socis que l'Ajuntament de l'Hospitalet ha atorgat a l'Ateneu la Distinció Ciutadana, fet que ens honora i ens omple d'orgull.

D'aquesta manera es va donar pas al segon punt de l'ordre del dia, en què la secretària de l'Ateneu, Tina Erill, va llegir la memòria del 2015, informant de tots i cada un dels actes i activitats que es van dur a terme durant l'any passat, dels cursos i tallers i de les col·laboracions amb altres entitats i associacions en què va participar l'Ateneu. Finalment va presentar el projecte i la proposta d'activitats per al 2016, que va ser aprovat per unanimitat. El tercer punt de l'ordre del dia és potser un dels més feixucs de tots, sobretot per a aquells a qui no agraden ni els números ni l'economia. Però cal reconèixer que aquest és un punt imprescindible: fer conèixer al socis en què s'han gastat els diners de les seves quotes i fins on pot arribar l'Ateneu amb aquestes. D'altra banda, cal reconèixer que el tresorer, Pere Juhé, aconsegueix convertir la presentació dels comptes anuals, en una mostra didàctica i entenedora del que és la comptabilitat d'una associació i el seu balanç econòmic, amb explicacions clares i la presentació de gràfics comparatius. Entre les seves explicacions, que no podem plasmar en aquest resum per manca d'espai, va fer especial esment de dos punts econòmicament cabdals. El primer, en la gran importància, imprescindible diria jo, que tenen les quotes dels socis, pel que representen respecte al percentatge total d'ingressos de l'Entitat, comparant-ho amb els altres tipus d'ingressos, com poden ser les subvencions, etc., i segon, al fet que, actualment, l'Ateneu no deu res a ningú. Els comptes de l'any 2015 van ser aprovats per unanimitat per l'Assemblea. El següent punt de l'ordre del dia, el quart, va ser la presentació dels pressupostos per l'any 2016, que, tal i com va dir el tresorer, s'han mirat d'ajustar a la situació actual de l'economia i, per tant, sense gaire pretensions. Va recordar que el compliment dels pressupostos durant aquests últims anys ha estat molt ajustat i que es pretén seguir en la mateixa línea, és a dir, sense grans desviacions del pressupostat. Potser per aquest motiu, hi ha hagut un descens d'un 2% en relació als pressupostos de l'any anterior, no en va, també estem en època de contenció. Va cloure la seva presentació amb un gràfic on es mostrava l'evolució dels pressupostos durant els últims anys. Posats a votació, els pressupostos van ser aprovats per unanimitat. El punt cinquè era, per dir-ho d'alguna manera, la part més complicada de l'Assemblea, donat que implicava l'elecció d'un nou president.

La senyora Matilde Marcé, presidenta sortint, va dirigir unes paraules als assistents per explicar el motiu pel qual havia decidit deixar el càrrec de presidenta. El principal motiu, va dir, era l'edat, ja que quan va agafar el càrrec encara no tenia el 80 anys i que actualment ja en té 88, afegint que ja són molts anys i que creia que té edat per deixar-ho i poder dedicar-se a altres coses. També va explicar com va arribar a la presidència i els motius que la van portar a presentar-se per assumir aquest càrrec: el procés del nou local. Malgrat la seva voluntat de plegar abans, no ho havia fet, però va manifestar que aquesta vegada era la definitiva. Finalment, va remarcar que deixava la presidència però que, en tot cas, no deixava l'Ateneu, quedant al seu servei i fent saber la seva voluntat de seguir dins de la Junta Directiva, com a vocal. Va agrair l'estimació i el respecte que ha rebut per part dels membres de la Junta i de tots el socis de l'Ateneu, al igual que el de totes les administratives que han passat per la secretaria durant tots aquests anys, i demanà disculpes per si, durant la seva presidència, havia pogut ofendre algú. Ja de forma més didàctica, va continuar les seves paraules explicant la funció del president i la importància de la Junta Directiva, amb la qual ha de fer equip, acabant per agrair als joves de l'Ateneu la seva actual implicació amb l'entitat. Donat que no s'havia rebut cap candidatura i ni els Estatuts ni el Reglament de Règim Intern especifiquen com cal actuar en un cas com aquest, es va proposar a l'Assemblea donar un temps de reflexió perquè es presenti alguna candidatura. Aquest temps seria d'un mes, fet pel qual quedaria convocada una nova Assemblea per al dia 5 de juny. Durant aquest temps la senyora Matilde Marcé actuaria com a "presidenta en funcions". D'altra banda, també es va presentar la proposta que un cop escollit nou president, la senyora Matilde Marcé passaria a formar part de la Junta Directiva com a vocal. Posades a votació de l'Assemblea aquestes propostes, totes van ser aprovades per unanimitat. L'últim punt de l'ordre del dia era el del torn de paraules, sense que es demanés cap paraula, potser perquè durant el punt anterior ja es va produir un debat sobre l'elecció del nou president que potser ja va incloure, de retruc, alguns altres punts d'interès. Així doncs, en no haver-hi cap petició de paraula, la presidenta va donar per tancada l'Assemblea emplaçant als socis, de nou, en la propera assembla, el dia 5 de juny.

Finalment, hi va haver un petit refrigeri on els socis assistents van poder prendre el vermut mentre petaven la xerrada, preocupats per la manca de candidats per ocupar el càrrec de president d'una entitat referent a l'Hospitalet com és l'Ateneu. Amb aquesta última reflexió, no voldria tancar aquest article sense que els lectors i socis de l'Ateneu fessin també la seva pròpia reflexió. Una entitat com l'Ateneu no pot estar sense un president, o presidenta. La importància de la entitat pel que fa a la nostra ciutat com al mon cultural del país no ens ho hauria de permetre. Per aquest motiu, us demanem que hi penseu, i que us decidiu a presentar la vostra candidatura. Per l'Ateneu i el que representa, i més en un any que hem estat honorats amb la Distinció Ciutadana. ATENEU

CONEGUEM CATALUNYA Excursió número 336 “Sorpresa”. Del dijous 12 al dilluns 16 de maig de 2016

ada any a l'Ateneu s'organitza alguna excursió de més d'un dia de durada, una d'aquestes acostuma ser l'anomenada Excursió Sorpresa, dita així perquè els excursionistes de l'Ateneu saben que van d'excursió, saben que hi aniran més d'un dia però no saben la destinació. Així doncs, el dia 16 de maig, amb la incertesa del nostre destí, vam sortir de l'Hospitalet, amb l'autocar apuntant cap al Nord, fent una paradeta a la població de Vic per poder esmorzar i descansar una mica del viatge. Un cop de retorn al nostre enorme vehicle, seguírem cap al Nord, per arribar finalment al nostre destí, la bonica població del Ripollès anomenada Camprodon, capital de la vall que porta el seu nom. Per a la vostra informació, la meitat nord del Ripollès, que és la seva part pirinenca (la resta és prepirinenca), està formada per dues grans valls, una la que hem esmentat, la de Camprodon, i l'altra la vall de Ribes, amb capital a Ribes de Freser. Com que el viatge havia estat una mica llarg i calia desfer les maletes i descansar, els excursionistes vam tenir la tarda lliure, fet que ens va permetre fer un primer volt per Camprodon i començar a decidir, com a mínim, en quines botigues compraríem els embotits i els records. L'endemà ens oferia un viatge encisador, anàvem a Núria. Així doncs, ens vam llevar ben d'hora per poder arribar a temps a Ribes de Freser i poder agafar un dels primers trens

cremallera. El viatge en autocar es va fer una mica pesat, però Núria valia la pena. Un cop a Ribes, vam anar cap a l'estació del Cremallera on ens enfilàrem en aquest peculiar mitjà de transport i vam fer via amunt, amunt fins a arribar a la vall de Núria. Crec que fins i tot aquells que no hi han estat mai sabrien fer un dibuix de Núria: el perfil de l'hotel, amb l'església al mig. Sense oblidar l'ermita, els telecabines, l'estació i el llac. I al darrere de tot, retallant el perfil del cel, les muntanyes amb el Puigmal per bandera, que com la resta dels pics més alts, encara tenia una mica de neu enfarinant els seus cims. El viatge de retorn amb el Cremallera, fins a Ribes, va servir per comentar el viatge i recordar quantes vegades, o si més no, l'última vegada, que havíem visitat Núria. El trajecte de retorn a Camprodon va ser més feixuc, primer perquè estàvem cansats, i segon, perquè començàvem a tenir una mica de gana. Tot i així, com que va començar a ploure, l'efecte calmant de la pluja va fer que acabéssim mig endormiscats i que el temps passés més de pressa. A la tarda, i per relaxar la jornada, vam fer via cap a Molló, bonica població de la vall de Camprodon, de 350 habitants, on vam passejar pels seus carrers i, sobretot, on vam poder contemplar, per fora i per dins, l'església de Santa Cecília, magnífica construcció d'estil romànic llombard, de la qual, la vista del seu campanar, certament, ens trasllada amb la imaginació al nord d'Itàlia d'on pren nom aquest estil arquitectònic.

L'endemà ens va portar cap al poblet de Beget. El viatge es va fer força llarg donat que la ruta curta no permetia el pas del nostre autocar i, per tant, vam haver de fer la volta i entrar per l'altra banda,

la ruta llarga. Tot i així va valer la pena, ja que passejar pels carrers de Beget et transporta a l'edat mitjana, amb els seus carrers estrets i empedrats, amb pujades i baixades pronunciades i els seus edificis de pedra amb bonics balcons de fusta que també perfilen les finestres i algunes de les bigues de les seves façanes. Però l'edifici més important de Beget és l'església de Sant Cristòfol, també d'estil romànic llombard i molt semblant a la de Molló. A la tarda, i després de descansar una estona, ens dirigírem cap a Ripoll, per visitar l'interessant museu etnològic, que donada la importància del monestir de Ripoll, a vegades queda en segon terme pel que fa a turistes i visitants. Allí vam poder gaudir d'una tarda plenament cultural on vam aprendre força de la vida que feien anys enrere la gent d'aquelles contrades i, més en concret els pastors i gent d'altres oficis, molts d'ells ja oblidats. El diumenge dia 15, vam anar al monestir de Sant Joan de les

Abadesses, un important bocí d'història de Catalunya, testimoni de personatges tan importants com Guifré el Pelós i la seva filla Emma, primera abadessa del monestir, o de Bernat Tallaferro que va fer mans i mànegues per prendre les terres i propietats del monestir fins a aconseguir-ho.

Com que l'endemà havíem de marxar, la tarda va quedar lliure per poder enllestir les maletes i fer també les últimes compres de records de Camprodon. L'endemà, ens dirigírem, ja de tornada, cap a la Fageda d'en Jordà, on vam poder pujar als ja coneguts carros tirats per cavalls que ens van fer una volta per aquella meravella natural del nostre país. A mig camí, els conductors van aturar els seus carros i ens van explicar l'origen volcànic de les terres de les quals forma part la Fageda i la singularitat de l'entorn, ja que es tracta d'una fageda de característiques insòlites, donat que aquesta s'ha format en un entorn climàtic una mica atípic, ja que les fagedes se solen trobar en llocs de major alçada. Finalment van acabar recitant el conegut poema de Joan Maragall: La fageda d'en Jordà. Acabada la visita ens vam dirigir cap a Santa Pau, on ens vam aturar una estona per visitar aquesta bonica població de la Garrotxa, tot fent via després cap a Tavèrnoles (Osona) on ens esperava el dinar de comiat. Un cop omplert el pap, tornàrem cap l'autocar que ens retornà a la realitat de l'Hospitalet, que ens feia saber que l'endemà era dia feiner i que s'havia de tornar a la quotidianitat. El que no ens podrà prendre mai aquesta quotidianitat feinera és el record d'una excursió "sorpresa" inoblidable. Text i fotos: CARLES FARRÉS I PINÓS

Fotos: 1. Camprodon - 2. Els excursionistes cap a Núria – 3. Església de Santa Cecília – 4. Beget – 5. Claustre de Sant Joan de les Abadesses – 6,7. A la Fageda d’en Jordà.

VISITA CULTURAL

l dissabte dia 28 de maig un grup de 28 socis de l’entitat ens vàrem trobar a les 10 del matí a l’estació dels Ferrocarrils Catalans per anar a Santa Coloma de Cervelló per fer una visita a la Festa de la cirera que es celebra des de fa 31 anys. Estava tot molt ben organitzat i hi havia moltes carpes amb parades sobretot de cireres, però també de molts altres productes com embotits, formatges, etc. però ha sigut un any de poques cireres segurament per les pluges a destemps. La qüestió és que en aquest aspecte no vàrem tenir gaire sort, cosa que ja que ens va passar en una altra visita fa uns anys. A més de les parades hi havia el Museu de la cirera que molts de nosaltres vam visitar pagant una petita entrada. Acabades les visites volíem dinar en un restaurant del poble però tots tenien ple i per tant més de la meitat varen tornar a l’Hospitalet amb el tren i un grup d’11 dinàrem al bar-restaurant de la plaça prou bé i, després de la sobretaula, també pujàrem al Carrilet i cap a casa on arribàrem a 2/4 de 4 de la tarda. MIQUEL PATÓN

DISTINCIÓ CIUTADANA PER A L’ATENEU

al i com ja s’ha anat informant amb anterioritat, l’Ajuntament de la nostra ciutat va decidir atorgar el títol de Distinció Ciutadana a la nostra entitat. L’acte d’entrega de la Distinció va tenir lloc el dijous dia 19 de maig a dos quarts de set del vespre a la sala de plens de l’Ajuntament en un ple extraordinari. Juntament amb la Coordinadora Sardanista de l’Hospitalet, l’Associació ALPI-AAS, la Comissió Organitzadora del 50è aniversari del barri de Bellvitge, el Grup de Dones de Santa Eulàlia, i a títol individual, el senyor Domingo Guijarro Gómez, l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet va rebre el diploma i la medalla que acreditaven la Distinció Ciutadana. A continuació us oferim el discurs d’agraïment que va llegir la nostra presidenta al ple de l’Ajuntament. *****

enyora alcaldessa, senyors regidors i senyores regidores, socis i sòcies de l’Ateneu i de les altres associacions que avui reben també la Distinció Ciutadana, i d’altres associacions convidades, senyor Domingo Guijarro, amics i amigues. Quan la senyora alcaldessa em va comunicar personalment que enguany l’Ajuntament havia concedit la Distinció Ciutadana a l’Ateneu, d’entrada vaig quedar sorpresa i, immediatament, vaig sentir goig i agraïment, sentiments compartits més tard tant pels membres de la Junta com pels socis. Agraïment que, avui, en nom de l’Ateneu de Cultura Popular, manifesto públicament a l’Ajuntament de la nostra ciutat, agraïment pel seu reconeixement a la tasca que vam fer, hem fet i fem. Les associacions, i em sembla que puc parlar per elles, necessitem que se’ns tingui en compte el que fem, necessitem sentir que, des de l’Administració, la nostra tasca, en bé dels nostres conciutadans i, per tant, de la ciutat, és reconeguda i apreciada. Aquesta Distinció és una prova que és així. En una editorial del nostre butlletí, a principi dels vuitanta, dèiem: “Les portes de l’Ateneu no són mai closes, són sempre obertes de bat a bat i a tothom. Aquesta actitud de donar-se als altres, de servir el proïsme, és el veritable camí per a la integració d’un poble, d’una ciutat”.

Aquesta ha estat l’actitud de l’Ateneu i la seva tasca, desenvolupada durant 45 anys de vida activa, 84, però, d’existència amb gairebé 40 de silenci forçós després que, el 1939, les autoritats feixistes ens van foragitar de la nostra seu a l’Harmonia. Una realitat i un projecte de futur morien a mans d’aquells que negaven la democràcia, els drets humans i Catalunya. No tornaríem a la nostra seu fins al 1978 i repreníem, des de zero, la nostra activitat amb el mateix objectiu, difondre la cultura catalana, la formació i la promoció cultural no elitista i el millorament moral i cultural dels nostres associats. Avui, l’Ateneu actual rep la Distinció Ciutadana, però som conscients que no som els únics protagonistes perquè venim de molt lluny, darrere nostre hi ha, no solament la tasca esmentada, sinó les persones que l’han portada a cap al llarg dels anys. És per això que les recordem i els donem les gràcies. Mereixen, potser més que nosaltres, aquest reconeixement. Finalment i una vegada més, moltes gràcies per aquest guardó, l’Ateneu n’ha rebut d’altres, però aquest té un plus d’emotivitat i d’estímul perquè ens l’atorga el nostre Ajuntament i no passa gaire sovint ser reconegut en casa pròpia, per allò que diuen que ningú és profeta a la seva terra.

COL·LABORACIONS ARBRES A L’HOSPITALET

a pocs anys —tres, quatre?—, es va canviar el paviment del meu carrer a l’Hospitalet, amb la intenció de millorar-ne la imatge. Es van eixamplar les voreres —que queden al mateix nivell que la calçada— i es va prohibir que els cotxes hi aparquessin, tot i que podien circular-hi. Per evitar l’aparcament motoritzat, es van plantar una sèrie de tubs metàl·lics verticals, a poca distància un de l’altre, als dos costats del carrer, gairebé a tocar la calçada. Són uns tubs gens estètics, però sí pràctics per a la finalitat per a la qual han estat instal·lats. A hores d’ara, però, la majoria estan rovellats per la base. En una de les voreres hi van col·locar uns arbres incipients, prims, dèbils, que per mantenir-se drets necessitaven l’ajuda d’una fusta un xic gruixuda, que tenien lligada al llarg de tot el tronc i que estava clavada al terra. De mica en mica, els petits arbrets han anat creixent i el seu fullatge també, tot i que més lentament del que esperàvem alguns veïns, que el que volem és una bona ombra a l’estiu. Però no cal fer gaire cas de la nostra opinió. Com la majoria de ciutadans, no hi entenem un borrall en botànica. En som uns perfectes ignorants. Ho som tant que no sabem ni el nom dels pobres arbrissons que tenim davant de les nostres cases, ni tampoc el temps que necessiten per créixer i mostrar-se ben ufanosos. Aquest desconeixement, que és general entre la gent de la ciutat, pot ésser degut a dos motius: al desinterès que tenim la majoria de ciutadans per la vegetació que ens envolta, i/o a la desídia de l’administració a l’hora d’informar la població de l’arbrat que planta en el seu terme. Diria que les dues causes es complementen perfectament. A l’Hospitalet n’hi ha molts d’arbres, centenars —de diferents espècies—, escampats pels parcs, carrers i places, de la ciutat. Tanmateix, de tota aquesta diversitat caldria preguntar-se quants en som capaços d’identificar la major part de veïns. Segur que ben pocs, que es poden comptar amb els dits d’una mà. La cultura botànica dels que vivim a les ciutats és baixa. En aquest aspecte, la gent del camp ens passa la mà per la cara. A pagès, en general, coneixen molt bé el nom dels arbres i plantes del seu entorn. És, però, aquesta nostra ignorància un problema greu? No, clar. Però superar-la seria una manera d’incentivar el nostre respecte i estima pels comptats espais verds que ens envolten i que

tant ens ajuden a atenuar les repercussions dels gasos amb efecte hivernacle. Per pal·liar aquest desconeixement dels urbanites es fan servir, normalment, plafons informatius —com el que hi ha Parc de Bellvitge—, o plaques encastades al paviment, davant dels arbres, que n’indiquen l’espècie i l’origen geogràfic. En aquest senti, el grup de veïns Gent de Pau va col·locar, fa un temps, en diversos llocs de l’Hospitalet, una mena de rajoles que, situades al costat d’alguns arbres singulars, els identificaven i duien afegit un petit poema que hi feia referència. A la plaça de l’Ajuntament, se n’hi poden veure unes quantes. Gràcies a elles sabem que, davant de l’església de Santa Eulàlia de Mèrida hi ha una olivera; a tocar l’Ajuntament, un pi i, a la plaça del Rector Mossèn Homar, s’hi pot veure un magnífic magnolier, a més d’una palmera. Dubto que avui dia, però, als inicis del segle XXI, en plena era tecnològica, aquest tipus d’iniciatives —plafons i plaques— continuï essent una bona idea a desenvolupar per conèixer els arbres de la ciutat. Potser és més sensat que qui hi estigui interessat pugui buscar la informació botànica en un lloc web específic a Internet, que avui és inexistent i que, per tant, caldria crear. ¿Disposarem, en un futur pròxim, a l’Hospitalet, d’un sistema prou eficient que ens permeti reconèixer amb facilitat el nom dels arbres que cada dia ens trobem davant dels nassos? No hi confiem pas gaire. PERE JUHÉ I ORIOL Foto: Olivera de davant de l’església de Santa Eulàlia de Mérida

COORDINADORA D’ASSOCIACIONS PER LA LLENGUA CATALANA (CAL) “Si estimem de veritat la comunitat on vivim, si estimem l’ànima d’aquesta comunitat –i com es pot estimar algú sinó estimant la seva ànima vivent?- , caldrà posar tot el nostre cor a prendre cura de la seva llengua en estat de recessió i en perill d’extinció, assetjada com està per poderoses llengües que voluntàriament o involuntàriament la poden ofegar”. (Fragment del text “Gràcies, CAL” escrit per Lluís M. Xirinachs el 23 d’abril de 2001 per mostrar el seu suport a la CAL)

VINT ANYS I CREU DE SANT JORDI

l divendres 6 de maig, la CAL va celebrar el vintè aniversari de la seva fundació i la concessió de la Creu de Sant Jordi, que enguany els ha atorgat la Generalitat. Més de 250 persones van omplir la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, que va ser l’escenari de l’acte. Durant gairebé dues hores vam gaudir amb diferents intervencions, introduïdes per Màrius Serra, periodista i enigmàtic, que, com no podia ser d’altra manera, va “jugar” amb la paraula “cal”, ara cal, més necessària que mai, imprescindible, va dir, en un parlament brillant i divertit. Després de la salutació de Patrícia Gabancho, vicepresidenta de l’Ateneu, van projectar un audiovisual titulat Vint anys fent viva la flama de la llengua en què es fa un recorregut pels vint anys de l’existència de la CAL: el Correllengua, els premis Joan Coromines, els grups Xerrem i Junts, etc. La intervenció principal va anar a càrrec de l’escriptor Vicenç Villatoro, director del CCCB.Amb el lema La llengua sí que importa, el ponent, amb paraules planeres, va parlar de la llengua, del seu futur i acabà afirmant que “el català ha de ser la llengua de la plaça pública als territoris de parla catalana”. Tot seguit es van lliurar els premis del Concurs de Microrelats, alguns dels quals eren d’assistents a grups de Xerrem, que va anunciar Jordi Muñoz, director de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. També es va presentar el disseny commemoratiu dels 20 anys del Correllengua, obra de la il·lustradora Roser Capdevila present a l’acte. L’acte va acabar amb la intervenció de Marta Xirinachs, subdirectora general de Política Lingüística i el recital de poemes de musicats de Joan Vinyoli a càrrec del grup Magnus Luna. I, per descomptat, amb el cant dels Segadors! Després hi hagué un “brindis per la llengua” amb una copa de cava al pati de l’Ateneu Barcelonès,més emblemàtic que mai a la nit. Només ens resta felicitar la CAL pels vint anys i per la Creu de Sant Jordi, que el nostre Ateneu, membre de la CAL, sent també una mica seus. MATILDE MARCÉ

JO HI ERA

í, jo hi era el dia que varen inaugurar la biblioteca de l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet, concretament el dia 27 d’abril del 2016. M’ho varen dir i m’he n’hi vaig anar. Per què? Perquè mai vaig a cap acte dels que fa l’Ateneu i mireu que són gent que no paren. De veritat ho dic, no paren. Vaig arribar d’hora i no coneixia a ningú, fins que al cap de poca estona es presentaren els meus amics i coneguts, la Dolors Nat i la Carme Jorba, Ah! I el noi o marit de la Dolors. Aquest home té un paper molt important en la posada a punt de la Biblioteca. M'ho explicava ell personalment i em va fer impressió la il·lusió amb que m’ho explicava. “Mira, aquí hi ha tots els llibres en castellà, a l’altra punta tots els de català. Part d'aquests prestatges els he fet jo i ara penso, ei! si volen i els diners arriben, posar-hi parquet, m’agradaria molt i jo mateix el posaria. Quin home!, vaig pensar. La Dolors se la veia cofoia, ella hi té molt a veure en aquesta entitat, ajuda molt o més ben dit hi treballa de valent, ella diu que no, però és que sí. Em va agradar ser-hi i veure la gran quantitat de llibres que tenen ben classificats i obres d’importància. Hi vaig veure les memòries de Josep Pla, per exemple. Tot això em va fer rumiar molt. Jo també tenia aquesta obra de Josep Pla i me’n vaig desfer perquè ja no sabia on posar els llibres, que en tinc un munt. Fa un temps vaig enviar quatre caixes de llibres a Garriguella, un poble de l’Alt Empordà, (posaven en funcionament un Casal per a la gent del poble i m’ho van agrair). Entre els llibres que hi vaig fer enviar, hi havia la Gran Enciclopèdia Catalana, i molts altres, perquè són llibres que ara no vol ningú. Amb Internet i les tauletes, tot ho tenen a mà i no els ocupa espai. Ara em trobo que sembla que m’he quedat un mica òrfena, però no, encara en tinc una pila i d’aquests que jo me’ls estimo molt, i tampoc ningú en vol cap. I jo em pregunto: i que faré, per exemple amb aquest que tant m’ha agradat?, “Nosaltres els mestres” de Jaume Ministral Masià i els de Jaume Cabré i les Memòries de Josep M de Sagarra, i els llibres de Ramon Folch i Camarasa i els de Josep M. Folch i Torres i els de Tagore i algun de M Antònia Oliver, que aquest any ha estat guardonada per Òmnium Cultural amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i les poesies

de Maragall i les de Miquel Martí Pol i tantes altres. Què en faré, de tot aquest bagatge literari? Ben mirat , només parlo de llibres, però en una casa, per petita que sigui, com la meva, hi ha un munt de coses que et fan pensar com desprende-te'n. Jo ja ho faria ara que encara tinc corda, perquè m’angoixa una mica pensar que ho poden fotre tot a la bassa. Que quines coses són? Mireu, des del joc de cafè de quan es va casar la meva mare, fins a aquella agulla de pit que m’agrada tant i que mai em poso i que tampoc té cap valor. És molt senzilla, però el record és el record, i els discos (d’aquests en tinc pocs, de vinil vull dir, ja que una noia que tenia a casa per fer feines es va endur tots els de música clàssica i em va deixar els que no li volien quan va anar a vendre-se’ls. I així em passa també amb uns quadres de paret. Són, la majoria, retaules de Jordi Vila Rufas i tenen el seu valor. Tinc també esmalts en forma de quadre penjats. Jo ho trobo molt bonic perquè és meu. Per res més. A vegades penso: si tingués fills potser en farien alguna cosa. Però no, tinc nebots i no els agrada res. Aquelles copes de cava amb el peu de plata, potser sí que ho voldran, però en tinc dubtes, ja que un d’ells em va dir, no les faríem servir mai, perquè si se te’n trenca una, “adiósmuybuenas” O sigui que no hi ha res a fer. I jo, com una burra, guardant-ho tot. Tinc un munt de fotografies que segur que la meitat de la meva família no sap ni quines persones són, per tant no cal classificar-les, allà les tinc en un calaix dins una capsa de sabates. Una cosa sí que em porta de cap. Les cartes que tinc de l’Octavi, el meu germà mort en un sanatori a França tot just acabada la guerra. Són cartes de l’Octavi, d’en Josep M i de l’Alfons, amics íntims del meu germà que escrivien cartes i poesies a una nena que en aquella època era jo. Torno als llibres, ja que és el motiu d’aquest escrit. El premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que aquest any ha estat adjudicat a M Antònia Oliver, m’ha fet molta il·lusió, primer perquè és una dona i aquest després de més de 48 anys seguits, solament l'han obtingut, penso que tres o quatre dones. Mercè Rodoreda, Teresa Pàmies, Montserrat Abelló i ara M Antònia Oliver. Jo tinc algun llibre d’ella, sobretot JoanaE. És molt interessant com a novel·la, és de bon llegir. Estava casada amb Jaume Fuster, també escriptor, fa anys que va morir i li dedicaren una placa, al carrer de Tallers, jo la vaig anar a veure, no era una placa corrent, tenia forma de llibre obert. Em va impressionar. Penso assistir a l’acte organitzat per Òmnium Cultural. Més endavant us en faré cinc cèntims. AMPARO PUJADAS

ELS MANIS

l'estiu quan començàvem les vacances de l’escola, el meu germà Jordi i jo anàvem cada dia a l’hort amb el pare. A la finca de casa aleshores hi havia de tot. Per un costat la vinya, per l’altre els camps de trepadelles per al bestiar, els arbres fruiters, una bona colla de taules de carxoferes i l’horta on el pare plantava tota mena de verdures i hortalisses per al consum de la casa. Ens agradava molt anar-hi i, quan ens deixava fer-ho, intentàvem d’ajudar-lo ja que la nostra edat no donava per gaire més. Plegàvem patates o collíem raïms quan n’era el temps de la collita, arreplegaven els ous de les gallines i, arribada l’hora de passar la post per aplanar el terreny llaurat, ens enfilàvem damunt la fusta al costat del Martí, el mosso, ben arrapats un a cada cama de l’home per no caure. Allò sí que ens agradava. El Xato, el matxo gros, estirava les regnes arrossegant amunt i avall l’aplanador i, talment com si anéssim en un vaixell meravellós, amb el braç lliure ben estès, veles al vent, somniaven navegar per la mar immensa. Però el que fèiem molt i sobretot era córrer lliures per la finca, ja que allà no hi havia cap perill. Sovint ens enfilàvem a la figuera i collíem una bona cistella de figues que al capvespre portaríem a la mare. Sabíem que de sempre aquella era la seva fruita preferida. Aquella figuera estava al capdavall de la propietat, just al costat de la fita de terme, tocant a la rasa dels vinots. Un dia el pare ens va explicar que aquells escorrialls d’aigües fosques i pudents venien de la fassina que hi havia a l’altra banda de la carretera. La Fassina del Just, -ens va dir- un propietari acabalat, que vivia a la Vila, molt amic seu. Nosaltres sabíem que el pare tenia molts amics. Tots el coneixien i l’apreciaven i ell també els corresponia d’igual manera. Per això ens va estranyar molt que aquell dia el pare, tot posantse molt seriós i allà mateix al costat de la figuera, ens fes prometre que mai no passaríem a l’altra banda de la rasa dels vinots perquè segons ens va dir- en una barraca hi vivien dos homenots molt estranys que no es feien amb ningú i que no volien que ningú, i molt menys cap bordegàs com nosaltres, s’acostés per aquells indrets. Aquells dos homes eren germans. Ningú no sabia com es deia cadascun però tots, quan parlaven d’ells, els anomenaven els “Manis”. Nosaltres estàvem encuriosits, tanmateix una mica espantats vàrem fer la promesa. A partir d’aquell moment, i sense dir res a ningú, muntàrem la torre de guaita a la branca més gruixuda de la nostra figuera. 25

Des d’allà, sense ser vistos espiaríem tot el que passés al territori prohibit. Aviat vam descobrir que aquells homenots, com els deia el pare, eren de debò unes persones molt rares. Un era alt i escanyolit com una canya, l’altre baix, rodó i amb el cap gros que cobria amb una gorra esquifida i llardosa. Embotit en parracs, semblava talment una bóta. Nosaltres aviat els vàrem batejar. A l’alt i sec li diguérem el Mani-sequellut, i al baix i gros, el Maniboterut, per allò de la bóta. Sempre anaven desgrenyats, bruts i esparracats. Segaven asseguts, gairebé ajaguts per terra fent anar la dalla, que sovint en aquella posició, se’ls retombava com si es volgués acarnissar amb l'energumen que tan maldestrament la feia treballar. Així que mai no feien net i l'herba creixia sense aturador. No parlaven entre ells, només de tant en tant deixaven anar un renec, quan el gos els volia estirar algun rosegó a l’hora d'esmorzar. La bestiola, que, de la debilitat, les potes li feien figa, sovint conseqüència de l’esforç del salt per conquerir la menja, queia d’esquena i es posava a somicar allà, al costat del Mani-sequellut que, lluny de compadir-se'n, etzibava una puntada de peu al juquel, el qual, sortia grinyolant com podia cap a una altra banda buscant consols inexistents pels seus mals. El Mani-boterut que, assegut a terra, s’estava cosint amb un filferro la bragueta dels pantalons de vellut que duia posats i que a hores d’ara ja no els quedava cap botó, no es perdia un detall de l’escena. Quan veia acostar-se-li el ca, no fos cas que es fes il·lusions, l’escridassava: -Gudari, què en farem de tu? Si no la dinyes aviat, haurem de fer un pensament. Llavors arreplegant un pedrot el llençava al gos i, a continuació, com si no hagués passat res, agafava el bot que penjava a l’esquena, graduava el broquet i feia xerricar el rajolí negre i calent a la llengua; tot seguit el feia córrer pel front amarat en suors. Després s’eixugava la cara amb mitja màniga, tapava i deixava caure el bot al seu lloc, sense més extremituds. El Gudari indefectiblement resignat, tris tras, tris tràs, anava darrere la barraca i s’arraulia damunt la palla volent distreure la seva mala sort, tot mirant el picoteig de les quatre gallines famèliques que corrien pel femer. Nosaltres ens ho miràvem tot això de lluny estant. Cada dia en vèiem alguna de més grossa. Estàvem esparverats. Un dia, compadits, li vàrem guardar un bon tros de l’entrepà del berenar per al pobre Gudari. Sense fer soroll travessàrem la rasa dels vinots i ens endinsàrem en aquella mena de selva d’herbots secs que ens fiblonejaven les cames, deixant-nos-les plenes de punxes.

Quan arribàrem darrere la barraca, just al costat mateix del Gudari, aparegué el Mani-seqellut amb un garrot a la mà. En advertir la nostra presència, començà a cridar com un boig: -Lladres! Què hi feu aquí, malparits...canalla dels dimonis? Nosaltres, de l’ensurt, ens quedàrem allà palplantats talment com si la llapassa d’un engrut diabòlic ens hagués enganxat les sabates al terra del femer. El Gudari, mig aixecant el cap, sense forces, ni gosà pas fer cap bordada, no fos cas que també n’hi hagués per a ell. Llavors l’home, embogit, ens féu treure les sabates, mentre ens tenia agafats fortament per una orella a tots dos. Nosaltres l’obeïrem a l’instant. Amb les sabates ja tretes, ens agafà d’un braçat per l’esquena un a cada banda i se’ns endugué camp enllà, fent-nos voleiar sense tocar de peus a terra, i corrent com un esperitat. En arribar a la rasa dels vinots, ens deixà anar de cul per terra i ens escridassà: -Si voleu recuperar les sabates digueu-li al coi del vostre pare que les vingui a buscar ell mateix, i ens les veurem, i tant si ens les veurem !- I ens empenyé dins la rasa dels vinots que, nosaltres, ofegant angúnies i plors, travessàrem tan de pressa com vàrem poder. De seguida, saltant amb els peus descalços per damunt dels terrossos del tros, vam arribar plorosos al costat del pare. Quan ell va saber tota la història, de seguida ens va anar a comprar unes sabates noves. Nosaltres, des d'aquella feta, no passàrem dels límits marcats mai més. Els Manis van ser trobats morts a la barraca un dia d’un hivern molt fred. Els vapors d’un braser els havien fet la feina del morir. Així és com havien viscut i mort, talment com uns miserables però, en un racó de la barraca, sota una rajola molt gruixuda i pesant, s’hi va trobar una autèntica fortuna. Malaguanyada. MONTSERRAT GIRALT

POESIA UN INSTANT FUGISSER Dels ulls blaus apagats de la dona, ja fa temps que la vida n’ha fugit. Avui l’han portada al parc. Asseguda a la cadira de rodes, ni tan sols s’adona del seu entorn. No veu els arbres i la gespa gerda, no sent el mormoleig del brollador, la piuladissa dels ocells i els crits alegres dels infants... Inerta, amb les mans a la falda, esgota un temps que ja no és seu. L’home, assegut al seu costat, acaricia aquelles mans tan quietes. Recordes, diu, amb veu trencada... De sobte, una llum dóna vida als ulls ara tan blaus, que fiten l’herbei clapejat de mil flors. Sent l’escalfor de la mà amiga que antany l’acompanyà per estrets viaranys vora el riu enjogassat entre còdols i roques llises que l’aigua besava, trepitgen de nou aquells prats verds, amb peus alats, mentre un núvol de papallones blaves aixeca el vol, ocells sense nom canten entre les branques i, al cel, nivis núvols de cotó fluix s’empaiten al grat del vent. Un instant fugisser i la llum s’apaga, el tel de la inconsciència ha velat de nou els ulls blaus de la dona asseguda a la cadira de rodes. Matilde Marcé

(2012)

EL NOM I LA COSA EL MOBBING I EL BULLYING

e tant en tant salta notícia, igual d’una cosa com de l’altra, o potser més del bullying, que sol ser més dolorós per a qui el sofreix, fins al punt d’induir a vegades al suïcidi. Els noms respectius s’han traduït al català, de manera força expeditiva, com a “assetjament laboral” el primer i com a “assetjament escolar” l’altre. Perdoneu l’explicació, que segurament no calia, però jo mateix he hagut d’escatir si hi havia alguna diferència entre el significat d’un i altre mots. I en realitat vénen a significar igualment alguna mena d’humiliació gratuïta, mera manifestació de l’agressivitat humana. Quant a l’assetjament laboral el motiu pot ser el joc brut en la competitivitat: intentar fer fora el company rival mitjançant paranys imprevistos en el dia a dia de la jornada laboral o marginant-lo en el tracte perquè s’hi senti incòmode i deixi el lloc de treball a un favorit del peix gros. Etcètera. L’assetjament escolar sol donar-se entre adolescents però especialment en l’agitació de la pubertat. Qualsevol “deficiència” física o “feblesa” de caràcter observades en l’altre pot ser el pretext per projectar en ell les pròpies inseguretats i frustracions. Com a ensenyant de secundària i batxillerat, i de vegades directament com a tutor, he hagut de manegar sovint conflictes d’aquesta mena. Recordo, per exemple, el cas d’una noia de quinze anys que va haver de canviar d’Institut i de població perquè les companyes li feien el buit i arribaren a l’agressió no sols verbal... El motiu: l’enveja que desvetllava en elles la bellesa, discreta però extraordinària, de l’adolescent. I bé, és cert que hi ha fins i tot “ments criminals”, com diu la famosa sèrie de telefilms nord-americans, més encara si disposes a casa, com passa en aquell país prepotent, d’una arma de foc; però es tracta en qualsevol cas de mostres d’agressivitat produïda per una deformació de la personalitat genuïna, segurament a causa d’unes circumstàncies adverses. Diuen els especialistes que posseïm al nostre cervell certes neurones que a manera d’espill ens mouen a sentir el mateix si fa no fa que veiem en els congèneres que ens envolten, o sigui, a empatitzar. Per això, s’espera de tota persona “normal” que respecte si més no els sentiments del proïsme. I sí, l’ésser humà, totes les persones, estem exposades a ser víctimes d’aquestes mostres d’agressivitat per part dels nostres congèneres, sobretot si no hem assolit encara la maduració equilibrada que s’espera de tothom amb el pas dels anys. Com també a perdre fatalment el control dels nostres impulsos, és clar. ANTONI PRATS

HO SABÍEU? LA FESTA DEL CORPUS I LA PATUM

l dia de Corpus, tan assenyalat anys enrere, ha passat a ser un dijous qualsevol, feiner, ja no “reluce más que el sol” com es deia en altres èpoques juntament amb dos més: Dijous Sant i l’Ascensió. Quan jo era una nena, aquesta diada que m’agradava força, la trobava una festivitat alegre i l’esperava amb il·lusió. A l’Hospitalet, com a totes les poblacions de tradició catòlica, es feia la processó de Corpus. Els veïns rivalitzaven per confeccionar la catifa de flors més gran i maca o guarnir millor els balcons amb domassos els carrers pels quals passaria. Recordo els nervis dels organitzadors quan es feia la formació, no paraven d’anar amunt i avall per col·locar bé tothom. Es guardava un rigorós ordre: els col·legis lluïen cadascú el seu penó i t’havies d’apuntar per portar-lo una estona, ja fos el pal (que ho feia un alumne gran o un professor, perquè pesava una mica) o un dels cordons. Es circulava en dues files arran de les voreres, al davant les dones i després els homes, i al mig, darrere del penó o bandera, els nens i nenes vestits de primera comunió. Feia gràcia això, perquè com que s’hi anava dos anys amb aquest vestit, a alguns del segon any ja els venia una miqueta curt. Mentre eres un infant, les nenes portàvem un ramet de flors blanques, molt bonic, guarnit amb un llaç i organdí i els nens un caramel llarg i gruixut, que semblava un bastó, embolicat amb paper lluent de color i amb un serrell de paperets a cada punta. Després, ja es duia un ciri, (el de les dones acostumava a ser més petit que els dels homes). Les nenes i les noies anàvem amb guants i agafàvem el ram o el ciri amb un mocadoret blanc de puntes (de coixí o ganxet). I tothom intentava, segons les seves possibilitats, estrenar alguna peça de roba. A la processó hi participaven els gegants i els capgrossos. Els primers ho feien majestuosament sense deixar el seu lloc, però els capgrossos no paraven d’anar amunt i avall, amb una bosseta, amb la intenció que els que miraven els hi posessin algun caramel o moneda a dins. També el personal que s’estava a les voreres ens tirava paperets i serpentines mentre passàvem. L’Ajuntament, la parròquia, alguns col·legis o entitats i, sobretot, l’exèrcit (a l’Hospitalet teníem els soldats de la Remunta), portaven una banda de música. El meu pare, que era músic, formava part d’una d’aquestes orquestres; jo, com que, amb el meu col·legi, aleshores el del senyor Massot (“Colegio San Antonio”), acabava abans que ell el

recorregut, anava de pressa amb la meva mare a buscar lloc, davant de l’Ajuntament, per veure’l arribar. ********** Les processons han passat a la història, però hi ha poblacions en què el Corpus és una diada important, com a Berga. En aquesta població es celebra la Patum, una festa que en els seus orígens, probablement pagans, s’anomenava Bulla, més tard sacralitzada, com moltes altres, per l’Església. La referència documental més antiga que es conserva a Berga, correspon al 20 de maig de 1454. El nom de la Patum és una onomatopeia del característic so del tabal, un gran timbal omnipresent a la festa. El toc d’aquest primitiu instrument té dos temps, el primer dèbil (pa) i el segon fort (tum). La majoria d‘actes consisteixen en representacions de lluites de moros i cristians, de sant Miquel Arcàngel contra Llucifer i les burles dirigides a Abul-Afer o Bullafer, cabdill àrab que va envair aquest país. Mentre dura l’espectacle, van apareixent diverses figures: l’Àliga és la més important, el seu ball expressa la satisfacció de Berga per haver acabat amb el domini feudal i passar a dependre directament del rei. Les Guites en són unes altres, amb aspecte de drac monstruós de coll llarg i cos de mula, que van perseguint la gent mentre treuen foc sense parar per la boca; el foc és un gran protagonista de la festa juntament amb la pirotècnia. I hi ha algunes

figures més: els turcs, els cavallets, les maces, els plens, els Nans vells, de 1855; els Nans nous, de 1888 (que representen els joves); el Tirabol, és la figura que marca el punt final de la Patum, moment en què s’ajunten tots saltant i ballant sense parar, agafats de bracet i en sentit contrari a les agulles del rellotge. El foc, el soroll i la bogeria són aleshores els amos. I fins l’any que ve. L’endemà de Corpus es celebra encara la Patum infantil, una còpia exacta de la festa dels adults, però amb les figures fetes a mida dels nens.

Enguany ha tingut lloc una celebració extraordinària: el 150è aniversari del Gegants vells i el 125è dels Gegants nous. Per commemorar-ho s’han organitzat uns quants actes especials, entre els quals ha destacat la ballada que van fer el diumenge de Corpus (dia 29 de maig) amb música de Bruce Springsteen. Concretament una versió de la cançó “If l should fal behind”. El músic nord-americà en va cedir els drets i el director i compositor Sergi Cuenca va fer els arranjaments. Els qui omplien la plaça de Sant Pere van ovacionar el ball interpretat per la Cobla Ciutat de Berga. L’any 1983, la Patum va ser declarada per la Generalitat de Catalunya “Festa Tradicional d’Interès Nacional”, i el 25 de novembre de 2005 fou nomenada “Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat” per la Unesco. Aquest esdeveniment ha fet que la Patum sigui coneguda arreu del món. ANTÒNIA CALDÉS

BIBLIOTECA US RECORDEM QUE PODEU DISPOSAR DELS LLIBRES DE LA BIBLIOTECA. TAMBÉ, SI US VE DE GUST, VENIR A L’ENTITAT A CONSULTARLOS.

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Antònia Caldés, Carles Farrés, Pere Juhé, Montserrat Giralt, Matilde Marcé, Miquel Patón, Antoni Prats Amparo Pujadas.

Amb la colÂˇlaboraciĂł de: