16-07

ANY XXXVII– Núm. 404 JULIOL 2016

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE JULIOL DIUMENGE 3, a les 7 de la tarda. Representació de l'obra de teatre "Què farem? Què direm?", a càrrec del grup infantil de teatre Margarida Xirgu. A la sala d'actes de l'entitat. Entrada lliure. S'han de passar a buscar les entrades a la secretaria de l'entitat.

DIUMENGE 10, a les 7 de la tarda. Espectacle "Cafè-Teatre", a càrrec del grup d'adults de teatre Margarida Xirgu. A la sala d'actes de l'entitat. Taquilla inversa.

DISSABTE 16, excursió núm. 338 Coneguem Catalunya, visita a la Casa Canals de Tarragona, dinar a Prades. Insc. dimarts 5 de juliol.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE SETEMBRE DIVENDRES 9, a 2/4 de 8 del vespre. Acte per l'11 de setembre.

DIUMENGE 11, al mati. Participació a l’Ofrena floral i actes de l’11 de Setembre.

DISSABTE 17, excursió núm. 339 Coneguem Catalunya, viatge en vaixell a Sitges. Dinar a Castellví de la Marca. Insc. dimarts dia 6.

DIJOUS 22, , a 2/4 de 8 del vespre. Presentació dels cursos i tallers 2016-2017.

TALLERS CURS 2016-2017 EN PREPARACIÓ ELS TALLERS DEL PROPER CURS Recordeu que són places limitades

Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL En Fèlix Puig és el nou president del nostre Ateneu de Cultura Popular. Va ser escollit unànimement —era l’únic candidat— en la passada Assemblea General de Socis, que es va celebrar el passat 5 de juny. Soci històric de l’entitat, membre des de fa anys de la junta, vocal en actiu de la FAC (Federació d’Ateneus de Catalunya) i col·laborador habitual del grup de teatre Margarida Xirgu, no tenim cap dubte que la seva elecció és ben encertada i merescuda. Des del consell de redacció del Xipreret li donem la benvinguda i li desitgem molta sort en els nous reptes que haurà d’afrontar d’ara endavant.

Aquest passat mes de juny van acabar les sessions els diferents tallers que organitza l’Ateneu. El balanç és molt satisfactori. Tots els cursos han tingut una bona assistència i s’han complert els programes previstos. Fem menció especial de les aules de dibuix i pintura els alumnes de les quals han obtingut uns excel·lents resultats. Val a dir que, aquests, estan exposats a la nostra seu social i els podeu visitar fins al 22 de juliol.

A hores d’ara ja som en temps de vacances. Tots plegats les passem on escollim i com volem. I així ha de ser! Sense estar condicionats per res i per ningú. De totes maneres, tant als que us quedeu a l’Hospitalet com als que sortiu fora uns dies, volem fer-vos una recomanació: en els temps morts aprofiteu per llegir. I si ho féu en català, millor. La nostra llengua ho necessita. La lectura d’una novel·la, d’un poemari, d’un assaig històric, etc., ben segur que us farà companyia, us entretindrà, us relaxarà. I a més, potser també us farà pensar un xic i desenvolupar un cert esperit crític, qualitats que no abunden gaire en la societat actual d’aquests inicis del segle XXI. Que passeu uns molt bons dies d’estiu!

JULIOL

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET L’ADÉU ALS DARRERS CAMPS

S

'ha parlat moltes vegades de l'escurçament del terme municipal hospitalenc fet en el primer quart de segle, d'una banda, per allotjar un port franc que encara no s'ha construït -ni es farà mai, donades les circumstàncies, que el converteixen en el frau del segle- i de l'altra, com una manera de gratificar a la gran urbs alguns serveis com el del cos de bombers, despesa que ens podíem haver estalviat molt bé amb un xic d'enginy. És aigua passada, i a la truita, ja no podem donar-li més voltes. Les masies que envoltaven la Farola i guarnien tota la riba esquerra de la desembocadura del Llobregat, de les quals encara en recordo alguna amb una esvelta palmera en el seu clos, han passat a l'arxiu de les coses pretèrites més estimades, aquelles que considerem irrecuperables. Cal Tano, Cal Paticó, Ca l'Isenyo, Cal Joanet del Mar, Can Ramon del Coll, Can Perola, Cal Torres de l'Illa, Can Cunillaire, Cal Ramon Frare, etc. són, ja fa anys, epígrafs dels records.

En els anys trenta, el traçat de la Gran Via, ruta paral·lela a l'antic camí del Prat, però molt més dreturera, s'endugué bona part de l'horta de masies com Cal Magí, Cal Matxacot, Cal Terol·lo, Cal Miquel del Ros, Cal Xic de la Barca i moltes altres petites propietats. (Davant aquesta riquesa de topònims rurals que sembla perduda per sempre, em reservo el dret de tornar-hi una altra estona amb més espai i en exclusiva.)

El tercer cop de falç al verd hospitalenc fou l'inici de les obres d'aquest esperpèntic nucli de Bellvitge-Gornal, cruel exemple del que no hauria d'ésser mai un agrupament veïnal. En el vicenni esmerçat en la construcció d'aquest immens rusc (1960-1980), s'ha donat el paral·lelisme de la transformació agro-industrial de la zona de la carretera del Mig, que féu desaparèixer l'ampla franja verda que restava entre la via del Carrilet i els primers blocs de Bellvitge.

En els primers anys setanta, la nova residència sanitària i la seva àrea de serveis va deixar Cal Masover Nou i la seva rodalia amb una cama a l'aire. Per rematar aquesta destralada al camp hospitalenc, només calia el cinturó del litoral, que, ara fa poc, s'ha endut les millors terres que hi havia entre Cal Manso i Cal Xic de la Barca.

L'any passat restava dedicat a l'agricultura un ample finestral a ponent del tros de delta que ens pertoca, la major part del qual pertany al municipi veí de Cornellà, però on encara podíem estendre 2

la mirada els qui passem la jornada laboral entre quatre parets molt properes i amb llum artificial tot el sant dia. La reducció de l'àmbit agrari havia arribat a un límit extrem i ara s'ha trobat la manera de foragitar totalment els rústecs camperols de la nostra mirada.

Els treballs de parcel·lació industrial que duen a terme la Generalitat i la Corporació Metropolitana entre la Remunta i Cal Manso, entre la riera Famades i el barri Almeda, ens tancaran aquesta darrera finestra. Diuen que és necessari, imprescindible. Que el futur no pot aturar-se. Que si escoltéssim els planys sentimentals encara aniríem amb espelmes. No hi fa res que els ensenyeu els milers de locals que hi ha per llogar, i que no donen fruit a ningú. Les institucions han de fer grans obres, de ressò triomfalista. Les indústries que romanen tancades esperant l'hora de la seva reconversió hi poden aspirar per mitjà dels anuncis econòmics de la premsa diària. I tranquils, que ací no passa res.

Aquesta transformació paisatgística té conseqüències biològiques inevitables. La papallona, l'insecte més sensible a la contaminació, ha desaparegut del nostre terme. Dels ocells que abans creuaven a tort i a dret el nostre cel, amb prou feines si ens visiten els moixons, aus que no estranyen el fet urbà, però que disminueixen contínuament per culpa dels pesticides, la manca de llavor i alguns cretins que encara els consideren un trofeu de caça.

Si esbrinem l'origen dels parcs zoològics, veurem que aquests es van crear per mostrar a petits i grans aquells animals que ja eren fora del nostre abast o pertanyen a altres latituds. Els lleons, les mones, la foca o el cocodril són bestioles que, de no haver estat pel "zoo", tan sols coneixeríem per les làmines dels llibres d'història natural. Ara l'escala de coneixements s'ha rebaixat i molts nens i nenes de la nostra ciutat van al parc per conèixer què és una cabra, un esquirol o un gall dindi, animals que un dia ens foren tan familiars com el gat i el gos.

Crec que, en un futur ben proper, caldrà fer parcs urbans dedicats ara als vegetals, per evitar la ignorància que suposarà desconèixer les diferents fases evolutives de la seva existència. I com que sóc altruista de mena, ofereixo, gratuïtament i sense reserves, la idea a qualsevol entitat, associació, gremi o regidoria que vulgui dur-la a la pràctica. Seria una manera d'estendre la pedagogia a un camp molt allunyat de la informàtica, però que ajuda a sobreviure tant o més que aquesta.

Es tractaria simplement que en els nous jardins on s'acostumen a plantar arbres d'adorn que no donen fruits, arbusts de fulles incomestibles i flors delicades, que sovint no s'avenen amb l'atmosfera tèrbola que nosaltres respirem, s'hi plantessin carxofes, faves, blat de moro,

3

enciams, patates, cols i altres verdures que donaren justa fama als pagesos hospitalencs d'ahir, i que ara cal dur d'indrets força allunyats.

El gran valor pedagògic d'aquesta innovació consistiria que els nens i nenes que ara deixen el pit -suposo que encara n'hi deu haver algun que es cria amb llet materna- no creguessin d'aquí a uns anys que els espàrrecs són producte exclusiu d'una indústria navarresa, que les olives, les fa una factoria cordovesa, que les verdures, les fabrica un polígon industrial i per això sovint ens arriben congelades, o que la llet i el vi són producte de grans multinacionals que potser els extreuen d'algun derivat del petroli. De fet, la publicitat televisiva ja apunta en aquest sentit.

I ben mirat, la bellesa no és aliena a la verdura. La flor d'una favera, d'una tomaquera o d'una carbassera, el pomell compacte del bròquil, la sedosa crestallera del moresc, l'ombra fresca d'un emparrat o la llarga filada d'encanyissat que sosté la mongetera, tenen un atractiu i un encant que fan l'ànima més sensible. Les veig molt més emotives i inspiradores que no pas el plàtan, el boix o la morera borda.

A les innovacions tecnològiques del medi ambient, cal oposar les mesures correctores convenients per evitar que, a poc a poc, els canvis del nostre entorn ens converteixin en pollastres de granja.

Allunyar l'horta de nosaltres ens torna insipients, desconeixedors de les nostres arrels, ja que venim d'un poble de pagesos que no va descobrir la indústria fins al segle passat, i que podia haver combinat les dues coses per tal de no fer-se tan gran i mantenir un hàbitat més anivellat ecològicament.

RAMON MORALES Xipreret núm. 87, octubre de 1987

Foto coberta: Imatge de la Marina

4

CONVERSES

Respon: Nat a: Edat: Estat: Fills:

Eduard Cirera Prats Igualada 44 anys casat dos

Aquest mes parlem amb l’Eduard Cirera, molt implicat en el món polític i associatiu de l’Hospitalet.

En aquestes pàgines ho podreu comprovar.

Ets hospitalenc d’adopció. Parla’ns del lloc on vas néixer i passar els primers anys de la teva vida.

Vaig néixer a Igualada, un 22 de juliol de 1972. A la capital de l’Anoia hi vaig viure fins als 29 anys; per tant, tota la meva infantesa i la major part d’aquesta etapa de la vida que sembla que mai vulgui acabar­se que anomenem joventut. Hi vaig ser feliç i vaig tenir una creixença plàcida, podria dir que gairebé idíl·lica, sense grans trasbalsos en una ciutat que m’oferia tot el que necessitava en aquells moments.

Sempre m’ha agradat dir que Igualada no saps ben bé si és una ciutat petita o un poble gran. Jo crec que aquesta dicotomia la defineix perfectament. Sóc fill d’anoiencs de soca-rel, de pare igualadí i mare capelladina, descendents de llargues generacions totes vinculades a la comarca de l’Anoia, ciutat industrial que l’ha passat magre aquests darrers anys i que jo dic mig en broma que és “la ciutat no turística per excel·lència”.

Quins records tens de la teva etapa com a igualadí.

En tinc un gran record. Vivíem en una casa de lloguer relativament gran, amb jardí, dues plantes i terrassa, que compartíem amb els meus avis paterns. De les estones a casa en recordo sobretot el so del piano, sempre present. La meva àvia era professora de piano i feia les classes a casa, i per tant el so del piano, sempre constant, ens acompanyava a totes hores.

5

Igualada és una capital de comarca on tot és prou a prop per tenir-ho a l’abast i prou lluny per poder passar desapercebut quan pugui interessar. Recordo també els estius a Capellades, els caps de setmana a la Torre de Claramunt i sobretot la llibertat que em va oferir la meva primera Vespino quan vaig començar a anar a l’institut i podia escapar-me amb la colla a pujar i baixar la carretera de les Malloles o anar a jugar a tenis a les Pinedes d’Armengol. Suposo que tot plegat està una mica idealitzat, però és ben bé així com ho recordo On vas cursar els teus estudis?

Malgrat ser el meu pare un menjacapellans declarat, va decidir, per no trencar la tradició familiar, de portar-me a estudis als Escolapis.

Allà hi vaig fer el que en aquell moment es coneixia com a EGB (Ensenyança General Bàsica), que era l’ensenyament obligatori i que arribava fins al vuitè curs, als 14 anys. Només érem nois a classe.

Tinc la sensació d’haver rebut una bona educació primària, prou laica i molt posada al dia malgrat ser una escola de congregació religiosa.

No en tinc cap mal record, ans al contrari.

Després vaig estudiar el Batxillerat Unificat Polivalent (BUP) i el Curs d’Orientació Universitari (COU) al que en aquell moment era l’únic institut públic d’Igualada, el Pere Vives Vich.

Els estudis universitaris et van portar a Barcelona. Com va anar tot plegat.

Ben bé a Barcelona, no. Vaig estudiar a l’Autònoma i per tant anava cada dia, amb el cotxe amunt i avall fins a Bellaterra. Un cop acabats els estudis a l’institut, tenia la intenció d’estudiar periodisme, però la nota de selectivitat no em va permetre d’accedir-hi i em vaig haver d’acontentar amb els estudis que havia escollit en segona opció, els de filologia catalana Després, un cop matriculat, vaig estar prou content amb la carrera que havia iniciat per no haver de penedir-me’n.

Tot i així seguies vinculat a Igualada, oi?

Efectivament, el meu vincle amb Igualada continuava ben viu.

Anava i tornava cada dia d’Igualada a Bellaterra, atès que dedicava les tardes a guanyar el meu primer sou fent de monitor de piscina al Club Natació Igualada, club del qual havia format part des de ben petit, primer com a nedador i després com a waterpolista i que va ser la meva particular escola en termes de disciplina i superació personal.

Encara avui en dia em costa ben poc de matinar, acostumat com 6

estava a llevar-me durant anys a les sis del matí per anar a entrenar abans d’iniciar la jornada escolar.

Un cop acabada la carrera, vas poder trobar feina pel que t’havies estat preparant?

Sí, gairebé per inèrcia, sense ni tan sols plantejar-m’ho gaire, em vaig trobar treballant com a professor en una escola concertada d’Igualada, el col·legi Monalco. Era l’any 1996, o potser 1997, i els alumnes s’aixecaven quan jo entrava a classe i deien tots alhora: “Bon dia, senyor Cirera”. Va ser aleshores que vaig deixar casa els pares i vaig llogar un pis a la Rambla, en ple centre d’Igualada. Semblava predestinat a continuar amb la tradició familiar: un igualadí més a la família que s’establia a la ciutat de forma definitiva.

Pel que has dit, vas viure a Igualada fins a l’any 2001. És cert que vas deixar Igualada per amor?

Doncs sí. Tot té el seu inici l’any 1999. Vaig fer un viatge a Egipte, a resultes del qual vaig conèixer una parella, l’Albert i l’Eulàlia, que pocs mesos després em presentarien, en un concert a l’Auditori de Barcelona, la Lali Panyella, la dona de la meva vida i mare dels meus fills Núria i Raimon. La Lali és barcelonina, i és per això que l’any 2001 vaig decidir de deixar la meva ciutat de naixença per anar a viure a un petit pis del Paral·lel de Barcelona i començar a consolidar una relació que havíem iniciat poc més d’un any abans. Jo continuava treballant a Igualada i, per tant, anava amunt i avall cada dia de la setmana.

Com va ser que vas acabar venint a parar a l’Hospitalet?

Doncs perquè el març de 2003 havia de néixer la Núria, la nostra filla gran, i de seguida vam veure clar que al pis del Paral·lel no hi cabríem pas. Va ser en aquell moment que vam aprofitar que un amic de la Lali, el Ramon Font, tenia per llogar un pis a la rambla de Just Oliveras, rambla que jo no havia trepitjat mai abans (en realitat, l’Hospitalet només l’havia trepitjat per anar algun cop al teatre Joventut i en una furtiva visita al barri de Pubilla Casas a casa de la germana gran d’una antiga novia igualadina.

Per tant, a principis de novembre de 2002, pocs mesos abans de ser pares, ens instal·làvem a la rambla de Just Oliveras, just davant de l’auditori Barradas, i començava per a mi el descobriment d’un barri, d’una ciutat, que fins aquell moment per a un jove de comarques com jo no era altra cosa que la part desconeguda i recòndita de l’àrea metropolitana de la capital catalana.

7

El fet d’establir-te a l’Hospitalet et va portar que iniciessis una extensa relació en la vida sociocultural de la ciutat. Què ens pots dir de tot això?

A fe de Déu que ha estat un dels més grans descobriments que he fet a la meva vida. Al barri del centre de l’Hospitalet hi he trobat l’escalfor i l’ambient d’un veïnat de bona gent que ens ha acollit com si sempre haguéssim format part del seu teixit ciutadà. He tingut la sort de participar de les entitats del barri: principalment del Centre Catòlic, on vam entrar de la mà de la representació dels Pastorets i del qual actualment en sóc secretari de la junta; de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL), d’on he estat president de la secció local i actualment en sóc també el secretari; de la territorial de l’Assemblea Nacional Catalana, on he tingut la gran sort de ser membre del Secretariat Nacional de l’associació durant tres anys com a representant de la territorial hospitalenca; de la coral infantil els Matiners, de la qual la Lali n’és actualment la presidenta; i finalment com a participant a diverses activitats de l’Ateneu de Cultura Popular, gràcies a l’amistat de la Matilde Marcé, a la qual la Lali coneixia des de finals dels anys vuitanta, quan havien compartit classes de català per a adults a l’Hospitalet.

Vivies a l’Hospitalet però seguies treballant a Igualada, suposem que hauria de ser complicat. Com va ser que aconseguires apropar la feina a casa?

Efectivament, en un principi, com que tenia feina estable a Igualada, vaig decidir no deixar-ho tot de cop. Però finalment també vaig decidir fer el pas i establir el meu vincle professional més a prop de casa. Cansat també de tant anar amunt i avall (l’any 2002, quan ens vam insta∙lar a l’Hospitalet, jo encara treballava a Igualada) vaig decidir finalment, l’any 2005 (un canvi de les condicions laborals a l’escola d’Igualada on treballava em van acabar d’ajudar a decidir) presentar-me a les oposicions per a ser professor de secundària a l’ensenyament públic, per així intentar poder treballar més a prop de casa. Vaig aprovar les oposicions i, no només això, sinó que la primera destinació provisional que em varen adjudicar fou a l’Institut Joan Miró, actualment Europa, del barri de Bellvitge.

Allà hi vaig estar tres cursos, abans d’anar a treballar a Sant Vicenç dels Horts i posteriorment a Sant Feliu. Actualment estic tirant endavant, com a director, un Institut de nova creació al barri de Sant Ildefons de Cornellà. I sense haver-hi treballat mai, també cal dir que he consolidat una plaça definitiva, de moment en reserva, a l’Institut Torras i Bages del barri de Can Serra.

8

Sense menystenir cap dels dos llocs, podríem dir que actualment ets més hospitalenc que igualadí?

Sens dubte. La meva ciutat, la de la meva família, els meus referents són, actualment, plenament hospitalencs. El que més m’ha arrelat a aquesta ciutat ha estat que és ja la ciutat de la meva família.

Els meus dos fills, malgrat que en el registre civil hi consti que són nascuts a Barcelona (quan vam anar a inscriure la nostra filla gran a l’Hospitalet no ens van deixar fer-ho, perquè havia nascut a la clínica del Pilar de Barcelona i ens mancava un document), són i se senten de l’Hospitalet. Hi han crescut i se’n senten part fonamental. Els seus referents són hospitalencs al cent per cent: l’escola, el paisatge, els amics, el dia a dia... Ja de ben petits, quan encara algun cop als meus pares se’ls escapava, després de passar un dia a Igualada, el “apa, ara cap a Barcelona...”, ells contestaven immediatament: “Barcelona, no, avis; l’Hospitalet”.

Per tant, catorze anys, encara no, de vida plenament hospitalenca; ciutat de la qual me’n sento part i on he fet més vida associativa i de poble, en el millor sentit de la paraula, que no havia fet pas mai a Igualada, la meva ciutat natal. Ciutat on he conegut molt bona gent. Ciutat acollidora i plena de vida, molta més de la que pot semblar a qui no l’ha viscuda ni l’ha coneguda de prop. La meva ciutat i la de la meva família, sens dubte.

A banda de la teva vida professional i del món associatiu, tens alguna mena d’afició?

He estat sempre un tastaolletes, i he anat provant coses sense acabar de consolidar-ne cap. Com ja he comentat abans, de petit vaig passar moltes hores dins de l’aigua del Club Natació Igualada, però ara això em queda molt lluny i vaig a la piscina molt menys del que voldria.

També el piano va marcar bona part de la meva infància i adolescència. Vaig estudiar fins a sisè o setè curs (no ho recordo del tot). Després el vaig deixar en sec, cansat de tantes hores d’estudi, però en conèixer la Lali va donar la casualitat que ella tenia un piano que ara tenim a casa i l’he recuperat una miqueta. No tot el que voldria, però sí en part. Ara bé, no tinc gens d’oïda per a la música.

Llegeixo la partitura perquè el meu aprenentatge prové d’una metodologia molt clàssica en aquest sentit, i els dits a més ja no em van tan ràpid com m’anaven abans.

Una altra cosa que també havia començat a fer i que tinc aparcada és l’escriptura. També tinc pendent de recuperar-la. Havia escrit cosetes i a Serra d’Or i a alguna altra revista m’havien publicat algun

9

assaig, així com alguna edició pedagògica de llibres de lectura escolars. Diria que, aquests últims anys, les meves aficions han fet un pas al costat i han deixat lloc a la família, la feina i la vida associativa.

Com veus el nostre país, quin futur li veus?

Li veig un únic futur. Un gran futur. Un futur que només passa per una cosa, la Independència. Tenim un País ple de possibilitats que necessita el seu instrument bàsic, la capacitat de poder gestionar-se i decidir per si sol. Si aconseguim ser un País independent, que ho aconseguirem, n’estic segur, serem un gran País perquè ho tenim tot per ser-ho: gent amb ganes de fer i produir, bona gent amb ganes d’acollir i de sentir-se lliures; gent que estima i que sap estimar.

Només ens falta el punt de força i valor final per aconseguir finalitzar una de les més grans revolucions que s’han produït mai.

Que penses de l’Ateneu i de la feina que fa? Quins consells ens donaries?

De consells, pocs; per no dir cap. Pobre de mi. L’Ateneu fa una gran feina, una d’aquestes feines que expliquen per què Catalunya és com és; pel que dèiem fa un moment. Cal mantenir viva la flama d’entitats com l’Ateneu perquè són l’ànima del nostre País. Cal que l’Ateneu continuï sent referent de la cultura popular de la nostra ciutat.

I ara que hi penso. Potser sí, un consell. Bé, més que un consell, un reconeixement. Deixeu-me felicitar el nou president de l’entitat, animar-lo a treballar de valent per l’entitat i només dir-vos una cosa, no oblideu mai el model de feina, dedicació i compromís de la que fins fa ben poc ha estat la vostra presidenta, la Matilde Marcé. Amb gent com ella, i per a gent com ella, hem de continuar treballant per mantenir viva la vida hospitalenca a través d’entitats com l’Ateneu. La ciutat i el país s’ho mereixen.

AVÍS: HORARI D’ESTIU Horari d’estiu de l’11 al 31 de juliol De dilluns a dijous: de 5 a 8 Divendres: de 6 a 8

10

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS ASSEMBLEA GENERAL

T

ot i que en l'Assemblea General Ordinària del passat dia 1 de maig de 2016, es van aprovar tant la memòria de les activitats del 2015 com els projecte pel 2016, així com també els comptes del 2015 i el pressupost per al 2016, va quedar un punt fosc que es va haver de deixar en remull. Davant la dimissió de la presidenta Matilde Marcé i la convocatòria per escollir un nou president, lamentablement, a l'hora de l'Assemblea no s'havia presentat cap candidatura per ocupar aquest càrrec.

Per aquest motiu es va donar un període de temps per veure si d’entre els socis de l'Ateneu, incloent-hi la Junta Directiva, sorgia algun candidat o s'arribés a algun acord per poder convèncer la persona indicada perquè es presentés per ocupar un càrrec de tanta importància per a la nostra entitat. Així doncs quedàvem, de nou, emplaçats a una nova Assemblea General per al dia 5 de juny.

Afortunadament les gestions realitzades van donar els seus fruits i a l'hora de la nova Assemblea ja hi havia una candidatura presentada. Però anem a pams.

L'esmentat dia 5 de juny ens vam trobar a la sala d'actes de l'Ateneu un total de 32 socis a més de la recepció de 5 delegacions de vot.

Després d'unes paraules de la presidenta en funcions, es va donar pas a l'únic punt de l'Ordre del Dia, és a dir, l'elecció del nou president de l'Ateneu. Va ser aquí on es va informar als socis que, després de moltes negociacions i converses, a la fi s'havia arribat a convèncer una persona perquè presentés la seva candidatura.

Aquesta persona era en Fèlix Puig i Carbonell, tot un històric, no tan sols com a soci de l'Ateneu, on ha format part de diverses seccions, sobretot del grup de teatre, sinó que a més és el més veterà dels membres de la Junta Directiva, no pas en anys, sinó en la seva responsabilitat com a membre seu.

Un cop presentada la candidatura a la presidència per part de Fèlix Puig, aquesta es va posar a votació de l'Assemblea que la va ratificar per unanimitat.

11

Un cop votat i acceptat com a nou president, Fèlix Puig va dirigir unes paraules als socis assistents, primer per agrair a la presidenta cessant la seva feina, dedicació i compromís, i finalment per explicar, breument, com hauria de ser el seu projecte, com hauria de ser l'Ateneu, el nostre Ateneu.

Després d'iniciar-se un torn de paraules on els socis van poder exposar la seva opinió, la majoria d'elles d'agraïment i de suport al nou president, i sense cap petició més de paraula, es va donar per tancada l'Assemblea.

Des d'aquestes pàgines del Xipreret i des del Consell de Redacció, volem agrair a l'amic Fèlix Puig el pas endavant que ha fet, tot un pas de valentia i responsabilitat que com a socis de l'Ateneu, hem de fer que no se li faci gens feixuc, donant-li tot el nostre suport, ajudant-lo en tot allò que ens sigui possible perquè, amb ell al capdavant, l'Ateneu pugui seguir fent feina per molts anys!

ATENEU

12

FESTA MAJOR 2016

C

om cada any i dins de les seves possibilitats, l'Ateneu ha participat als actes de la Festa Major del Barri del Centre, no tan sols formant part de la Talaia, que és la entitat responsable d'organitzar i coordinar les activitats que formen part de les festes, sinó també participant directament en alguns dels actes organitzats.

El primer de tots va tenir lloc el dijous dia 16 de juny al vespre en què es va fer la presentació de la Festa Major i el pregó, que va ser a càrrec del senyor Jesús Rocosa, amic de la nostra entitat, amb la qual ha col·laborat en diverses ocasions, com en les representacions de l'obra Ronda de Mort a Sinera o més recentment en l’homenatge a Romuald Monreal. Va ser un pregó interessant, ple de records del passat que es van fer servir per recordar-nos a tots on som actualment, quines són les coses que s'han fet ben fetes a la nostra ciutat, com la plaça de l'Ajuntament i d'altres que no han estat tan ben fetes. Però, juntament amb el pregó de l'amic Rocosa, l'acte va ser conduït per dos coneguts de tots plegats. Un procedent de la nostra entitat, membre del grup de teatre i membre de la nostra Junta Directiva, la Laura Farrés, i l'altre, un membre del quadre escènic del Centre Catòlic, però que també ha participat en alguns actes de la nostra entitat, Ramon Sanfeliu. Tots dos van presentar, amb força encert, aquest acte introductori de la Festa Major, en què van informar a tothom dels actes i les activitats previstos durant els dies que duren les festes, amenitzant-ho tot amb gags i acudits que ens van fer riure a tots plegats.

13

El divendres, l'Ateneu va tornar a participar als actes de la Festa Major. Aquesta ve-gada aportant un dels membres del jurat del concurs d'aparadors que organitza el Grup de Botiguers. Així doncs, un servidor, amb altres tres persones vinculades a altres entitats, vam voltar per tot el barri mirant i remirant els aparadors concursants per acabar decidint quins eren els mereixedors dels premis. No va ser una tasca fàcil donat que hi havia diversos aparadors que s'havien esmerçat d'allò més, però desgraciadament calia prendre decisions.

Des d'aquestes pàgines felicitem els guanyadors i volem engrescar aquells que no van ser guardonats perquè segueixin concursant.

El mateix divendres, va tenir lloc el pregó del carrer del Xipreret, al qual l'Ateneu està vinculat des de fa força anys, ja que no oblidem pas on havíem tingut inicialment la nostra seu.

Tot i així, aquest any el pregó era especial.

Si habitualment ja hi assisteix un nodrit grup de socis i amics de l'Ateneu, aquest any encara era més d'obligat compliment perquè el pregoner era una sòcia de l'Ateneu, una sòcia activa i coneguda de tots vosaltres ja que forma part de l'equip de redacció del Xipreret i que de ben segur la recordeu pels seus contes, escrits i crítiques. Em refereixo a la Maria Dolors Nat. L'amiga Dolors va fer un pregó rodó, carregat d'un vocabulari culte i alhora entenedor, amb un ritme que feia que no et destorbessis ni perdessis el fil i, sobretot, ple de records i sentiments cap al seu poble i de quan va venir a l'Hospitalet, però sobretot, fent especial esment a aquells records relacionats amb el carrer del Xipreret i de les seves vivències relacionades amb aquest carrer tan entranyable i carregat d'història, de fet, el seu pregó es podria haver titulat “El carrer del Xipreret m’enamora”. L’enamoren les seves plantes i flors als balcons i portals, les poesies que, compartint les parets de les cases, són part integral del carrer i inviten a pensar. L’enamoren les cortines de ganxet, els arbres i tot el que és bonic i delicat: perquè la Dolors necessita enamorar-se del seu entorn perquè necessita estimar-lo. No es va oblidar del petit xiprer ni de dedicar unes paraules de record per

14

l’amic Romuald. Finalment i per acabar va desitjar que en aquest solstici “...les fogueres cremin ben vives, no només trastos vells, sinó també totes les injustícies, guerres, repressions i desamors, en definitiva totes les maldats del món. Que el foc purificador de Sant Joan ens faci persones més humils, més lliures, desvetllades i felices.

Ei, si pot ser!” Moltes felicitats pel teu pregó, Dolors!

La cita següent la vam tenir el diumenge dia 19 a la plaça de l'Ajuntament on un grapat de socis, acompanyats per membres de la Talaia, vam preparar l'esmorzar per a tots els grups de geganters i capgrossos que posteriorment havien de participar en el cercavila.

Un cop vam tenir tots els geganters ben tips, ens va tocar el torn de preparar l'escenari per poder-s'hi instal·lar la cobla dels Lluïsos de Taradell, encarregada de posar música a la ballada de sardanes de la 23a. edició del Memorial Jaume Reventós, organitzada per l'Ateneu amb la col·laboració de la Coordinadora Sardanista. Abans de començar, el president de la nostra entitat va dirigir unes paraules als assistents i posteriorment es va llegir un text en commemoració del Dia Mundial de la Sardana, que també es celebrava aquest mateix diumenge.

Com en els últims anys, el temps ens va acompanyar i el sol brillà amb força durant tot el matí, fet que va ajudar que la ballada fos tot un èxit musical i de públic, ballador o no. Com ja és habitual, abans de la mitja part, hi va haver la ballada de gegants, en què els dos gegants de la nostra vila, el gegant Roc i la geganta Eulàlia, acompanyats per altres gegants procedents d'altres barris d'Hospitalet i de comarques, formaren una rotllana de germanor amb la resta dels sardanistes. A la mitja part es van rifar el tortell, una gentilesa del Fornet de la Plaça, i de dues ampolles de cava, gentilesa de la Talaia.

Per acabar la nostra participació en la Festa Major d'enguany, cal esmentar la representació de l'obra Quatre dones i el sol, estrenada el mes de febrer a la nostra seu durant els actes d'homenatge a Romuald Monreal i que aquesta vegada es va traslladar, el dimecres dia 22, a la sala Espai d'Art de l'Harmonia. La representació va anar força bé amb una sala totalment plena d’un públic que va quedar realment encantat. Felicitem, una vegada més, els actors, el director i els col·laboradors per la seva feina.

CARLES FARRÉS I PINÓS Fotos: 1 - Pregó de la Festa Major 2 - Pregó del carrer del Xipreret

15

ESPECTACLE LITERARI DEDICAT A CATERINA ALBERT / VÍCTOR CATALÀ

E

nguany s’escau el cinquantenari de la mort de l’escriptora Caterina Albert i Paradís (L'Escala, Alt Empordà, 1869-1966). Per commemorar aquesta efemèride, dues veteranes col·laboradores de la secció de teatre de l’Ateneu de Cultura Popular, Julita Sanou i Teresa Casado, van presentar els dies 4 i 5 de juny a la Sala Romuald Monreal un espectacle basat en un recull de textos del qual eren guionistes i directores. Amb ell es feia una aproximació a la vida i l'obra de l’escriptora, buscant les claus interpretatives de la seva importància i vigència. En el programa de mà deien que no pretenien fer un estudi acurat de la biografia i l'obra de l’autora ni una lectura exhaustiva dels seus textos, sinó una “passada a vista d’ocell” que fes venir ganes d’endisar-s’hi. Aquest propòsit l’aconseguiren amb escreix, ja que la combinació de poemes, fragments narratius i una peça teatral, junt amb opinions sobre l’autora provinents d’intel·lectuals tan rellevants com el poeta Joan Maragall, l’escriptor Baltasar Porcel, Lluís Albert, músic i nebot de l’escriptora i Lluís Busquets, erudit literari, permeteren a l’espectador l’adquisició d’un coneixement força acurat al respecte.

Caterina Albert formava part d’una família benestant i culta, molt afí al catalanisme cultural i polític. De molt jove va sentir inclinació cap a la creació artística com a dibuixant i escriptora. Als catorze anys ja havia escrit alguns dels relats que més tard es publicarien a l’Esquella de la Torratxa. Com moltes altres escriptores del segle XIX signà les seves obres amb pseudònims masculins per evitar els prejudicis que en aquella època es tenien envers la capacitat creativa de les dones.

Autores tan importants com la francesa Amantine-Lucile-Aurore Dupin o l’anglesa Mary Ann Evans es refugiaren en les conegudes firmes George Sand i George Elliot, respectivament. Caterina Albert signà els seus primers treballs com a Virgili d’Alacseal, anagrama de “La Escala”. Aquesta actitud es va veure reforçada l’any 1898 quan es va produir un escàndol en saber-se que l’autora de La infanticida, monòleg amb què havia guanyat els Jocs Florals d’Olot, era una”senyoreta de l’Escala”, ja que es considerava impropi de la seva condició tractar temes tan escabrosos. Des d'aleshores va signar com a Víctor Català, personatge d’una novel·la que estava escrivint i que no va arribar mai a publicar. Malgrat això no va deixar de reivindicar el paper de la dona i denunciar les injustícies que patia.

16

Al llarg dels seus noranta-set anys de vida Caterina Albert va escriure poesia, teatre, relats, contes i dues novel·les, una de les quals, Solitud, publicada entre 1904 i 1905 en format d’episodis a la revista Joventut i l’any 2005 en forma de llibre, va tenir una gran repercussió, fet que la consagrà definitivament. Caterina Albert és un dels exponents més destacats del Modernisme a Catalunya. Aquest corrent incidí àmpliament en l’arquitectura, l’escultura, la pintura i la literatura catalanes, homologant-les amb les dels països més avançats.

L’espectacle va constar de dues parts. En la primera, dues narradores, Dolors Hermano i Rosa Maurel, van fer una sinopsi de la vida i l’entorn de l’escriptora i van presentar els textos que s’anaven llegint.

Dalt de l’escenari Teresa Casado, caracteritzada de Caterina Albert va llegir apunts autobiogràfics de l’escriptora i Joan Ferrer textos de diversos autors en relació amb ella. A ran de platea es van anar presentant diversos fragments de narrativa i poesia de l’escriptora. Per ordre d’aparició Joan Soto, Francesc Cabrera, Àngela Casado, M. Dolors Nat, Dolors Sala, Anna M. Vilanova, Matilde Marcé i Antònia Caldés van llegir poemes i narracions sobre temes domèstics de la vida a l’Escala, fragments de relats breus, com ara el Parricidi que havia escrit amb només catorze anys, i fragments de la seva emblemàtica novel·la Solitud. Lectores i lectors transmeteren amb gran correcció els textos que els corresponien, fent palesa la seva experiència en aquest gènere.

El plat fort va ser l’escenificació del monòleg La infanticida, interpretat de forma magistral per Julita Sanou que va saber copsar molt bé la riquesa de registres que ofereix el personatge de Nela, la qual viu la seva alienació mental de manera lúcida, recordant el devessall de circumstàncies que van portar-la a causar la mort de la nena que poc abans havia infantat. Tot i que no va ser gaire profusa la vessant teatral de Caterina Albert, cal dir que no va ser per manca d’interès en el gènere, que com els altres modernistes apreciava i volia dignificar. El seu llegat es concreta en un conjunt de monòlegs, subgènere poc cultivat i que en ella pren una volada notable, donant veu a la crítica d’una moral opressora i creant uns personatges que tenen vida i discurs propis. Per tant, cal aplaudir la tria i esperar que tingui continuïtat en futurs espectacles de l’Ateneu.

JAUME MIRÓ

17

CONEGUEM CATALUNYA Excursió n. 337. Visita al Butterfly Park de Castelló d’Empúries. Dissabte 11 de juny.

E

mpreníem l'excursió corresponent al mes de juny el dia 11 a les 8 del matí, una mica intrigats per la presència de núvols que amenaçaven pluja. També una mica encuriosits, ja que el nom del nostre destí prometia. Ens esperava una visita guiada al Butterfly Park.

Fèiem la primera parada acompanyats d’un breu ruixat, l’únic del dia, a l’àrea del Montseny per esmorzar sense pressa. De nou en ruta fins a arribar al nostre destí, en el qual, atesos i acompanyats per una guia, empreníem l’aventura de trobar-nos immersos en l’ambient d’una diminuta selva tropical de 2,000 m2, tanmateix molt ben aprofitats. L’espai ens mostrava les plantes adequades per aconseguir l’ambient propici on viure, amb una certa comoditat, animals i animalons, entre els quals destaquen les papallones pel fet especial de poder seguir en directe les fases del seu cicle vital, que per ser prou conegut no deixa de ser curiós i interessant: de l'ou passa a la fase larvària en forma de cuc que va formant el seu capoll en el qual es reclou fins que la papallona està formada i surt de l'embolcall, moment que, casualment, vàrem poder gaudir, i apareix una papallona d’ales plegades i humides que al cap de pocs moments desplegava esteses i acolorides, amb l’atractiu que sempre ens ha fascinat. Dins de la seves varietats vàrem observar l’Attacus Atlas, l’espècie de papallona més gran del món, que estàtica en una planta semblava artificial. Continuàvem per la diminuta selva habitada per papagais, lloros i diferents aus de plomatge acolorit i atractiu. També diversos animals com la iguana i els tranquils cérvols asiàtics Muntjaks. En conjunt una visita que va complaure a tothom.

Arribats al bonic poble de l’Escala, vàrem gaudir d’un bon dinar, exquisit en qualitat i servei. Per últim, una passejada fins a la platja que mostrava la mar encalmada.

Ja de retorn arribàvem a l’Hospitalet amb el goig d’haver viscut un bon dia.

CARME JORBA

18

EL PASSAT AGRARI A L’HOSPITALET

A

quest va ser el títol de la xerrada organitzada pel Grup de patrimoni de l’Hospitalet, creat fa poc per a la defensa i preservació tant del patrimoni arquitectònic com el natural, el cultural i l’immaterial.

La xerrada, que va anar a càrrec de Manuel Domínguez, president del Centre d’Estudis, i de Matilde Marcé, aleshores presidenta en funcions de l’Ateneu, va tenir lloc a la nostra sala d’actes.

Davant un públic interessat pel tema i que al final va poder intervenir, fer preguntes o també aportacions interessants, Manuel Domínguez va parlar dels canvis que es van produir en els conreus de la Marina, des del segle XVII fins a principi del XX, i especialment amb la inauguració del Canal de la Infanta el 1819, de les nombroses i importants masies ubicades principalment a la Marina i algunes al Samontà, dels moviments camperols, de com els camps de l’Hospitalet esdevingueren el rebost de Barcelona, etc.

Matilde Marcé va parlar de la vida a pagès en les primeres dècades del segle XX, amb els canvis que van portar l’arribada dels pous artesians i de l’electricitat, l’exportació de les carxofes, els enciams i les escaroles, principalment als anys vint que, interrompuda per la guerra civil, agafà encara més volada als anys cinquanta i va canviar de nou la fesomia de la Marina amb camps i més camps destinats exclusivament a l’exportació.

L’aparició del tractor, de les màquines de sembrar mongetes i llavors, del camió que foragitaria carros i cavalls, van fer més fàcil la feina dels nostres pagesos.

Tot aquest món desapareixia a principis dels anys setanta colgat sota blocs i més blocs.

Una xerrada interessant per conèixer part del nostre passat agrari. Potser encara som a temps d’aprofundir-hi: encara hi ha pagesos que ens poden explicar moltes més coses.

ATENEU Foto: Camp d’escarxofes a la Feixa Llarga, anys 60

19

67a EXPOSICIÓ DE L’AULA RAFEL GARRICH.

E

l dia 22 de juny de 2016 vam tenir una tarda especial, després de fer la cloenda del curs de dibuix infantil, inauguràvem tot seguit l’exposició dels adults. Abans de tot, demano disculpes als nens i nenes i als seus parents, per no haver esmentat explícitament el treball que havien fet les criatures. Uns bons treballs que resten exposats a les parets de l’Ateneu, una mostra dels preciosos dibuixos que han anat fent al llarg d’aquest curs que tot just hem acabat, si més no, els convidem a veure-la, restarà exposada durant tot el curs vinent.

Després de la cloenda del curs dels petits, a dos quarts de vuit del vespre, la sala d’exposicions de l’Ateneu era plena de socis i amics. A prop de cinquanta persones amb ganes de gaudir de la vista dels treballs que els alumnes han fet al llarg del curs. Va iniciar el parlament el senyor Felix Puig, donant-se a conèixer als concurrents com a nou president de l’entitat.

Agraí la presència dels reunits, encomià la qualitat dels treballs exposats, encoratjant els artistes i el “profe” a seguir fent i guiant tan bons treballs com els que es poden veure. Tot seguit em cedí la paraula, moment en què vaig poder expressar el meu agraïment a unes persones que fan coses a l’Ateneu: el senyor Pere Molinas en la tasca d'ajudar-me a penjar quadres i el senyor Josep Aijon en l'enllumenat de la sala d’art i altres tasques notables. També vaig donar les gràcies a tots els presents per la seva assistència, i poca cosa més, total van ser uns parlaments molt curtets però amb molta joia per part meva per l’assistència de tants socis i amics.

Pel que fa a la presentació que vaig fer de l’exposició, cal esmentar l'alt nivell que dia a dia van aconseguint els alumnes, i no ho dic jo, va ser el comentari més escoltat aquella tarda-vespre. Hi havia un ambient molt càlid de germanor i de temperatura ambiental, feia molta calor, malgrat això la gent es trobava a gust mirant els quadres, inclús el nostre president i a qui volia escoltar, els vaig fer cinc cèntims sobre les diferents tècniques pictòriques de cada obra exposada, tot fent notar el grau de qualitat dels quadres. Vaig fer observar la seguretat del traçat del llapis, el pinzell o la ploma dels treballs presentats, i tots van quedar gratament sorpresos que es facin tan bones obres amb elements tan senzills. Resten exposades dues dotzenes d’obres, unes més treballades que altres, però totes resoltes amb bona tècnica. En el moment que rebreu aquest butlletí, l’exposició encara romandrà oberta, la podeu visitar fins al dia 22 de juliol. Ara als pintors els toca descansar i cercar nous paisatges per a la tardor emprendre de nou la tasca. L’Ateneu us convida a visitar les exposicions. Us hi esperem, tot desitjant-vos un bon estiu.

EMILI BONA

20

COL·LABORACIONS COINCIDÈNCIES O CASUALITATS

A

vegades, en un llibre o en una pel·lícula, hi veiem certes situacions que ens fan dir: “Això és impossible que passi en la vida normal”.

Doncs, a vegades sí que la vida “normal” t’ofereix estranyes situacions fruit de casualitats o coincidències!

L’any 1955, durant el primer viatge a l’estranger que vaig fer (aquell del Servei Social), després de passar uns dies a Brussel·les, a casa del nostre representant, la seva dona em va acompanyar fins a París on m’havia de trobar amb el meu germà per tornar junts cap a casa.

Era la primera vegada que tots dos érem a la capital francesa i ens hi vam estar dos o tres dies per fer-hi una minivisita turística. Com és natural, vam pujar a la torre Eiffel. En aquella època, mon germà i jo encara parlàvem francès entre nosaltres, costum que havíem adquirit durant els vuit anys d’estada a Perpinyà (en canvi, mai no vam poder parlar francès amb els pares i, per tant, a casa sempre es parlava en català).

Mentre, sols, des de dalt de la Torre Eiffel, admiràvem el panorama de la ciutat estesa als nostres peus i n’anàvem localitzant alguns punts coneguts, un matrimoni jove va arribar.

Educadament ens vam saludar en francès Bonjour, Bonjour. De moment nosaltres continuàvem parlant en francès, quan tot d’una vam sentir que la noia deia: “Quina mandra tornar a Mataró, París és tan maco, tan impressionant! “. Oh! sorpresa, eren catalans i de Mataró! Aleshores ell, abraçant-la, li va dir que, de retorn, podrien ensenyar les fotos i les postals i explicar-ho tot als amics del veïnat de Mata i així reviure aquell viatge. Veïnat de Mata... allà hi tenien la casa i els camps els Viñals, uns bons amics nostres a més de ser els que ens preparaven 21

les caixes de pèsols de sopa i d’enciams llargs, que enviàvem a l’estranger.

Vam decidir que era l’hora de fer saber a la parelleta que els enteníem i preguntar-los si coneixien els Viñals de Mataró. S’haurien pogut sentir molestos però no, al contrari, eren en viatge de nuvis i no se’n sabien avenir, i nosaltres tampoc, que ens haguéssim trobat dalt de tot de la Torre Eiffel! sobretot si tenim en compte que en aquell temps no hi havia gaire gent, catalans inclosos, que viatgés a París i encara menys en ple mes de desembre... Sí, és clar, que coneixien els Viñals! Quina coincidència, oi?

Tres anys més tard, concretament pel juny de 1958, els meus pares i jo vam visitar Milà. Una de les visites obligades era la catedral.

Després d’admirar-ne la façana i de visitar-ne l’interior, el guia ens va recomanar pujar al terrat, hi havia ascensor. Un cop a dalt, vam passejar-hi fins a l’altra banda, el terrat és grandiós, vam descansar una mica i, quan tornàvem cap a l’ascensor, vam veure, a l’altra punta, una parella que en sortia i que venia cap on érem. La meva mare em digué: ”Noia, aquella parella, em sembla que són de l’Hospitalet”. Jo em vaig posar a riure: ”Sí, mama, ara trobarem una parella de l’Hospitalet al terrat de la catedral de Milà!”... La mare tenia raó! Exclamacions i abraçades: eren el Jaume Campreciós de cal Salau i la seva dona en viatge de nuvis! Nosaltres arribaríem primer a l’Hospitalet i el Jaume ens va demanar que expliquéssim la trobada al seu pare que estaria content de saber que els havíem vist i que estaven bé, cosa que el meu pare va fer.

La tercera casualitat es va produir pel juliol de 1963 i potser hauria de dir casualitats en plural, jutgeu-ho vosaltres mateixos.

Ens havíem inscrit per a un viatge a la Gran Bretanya a l’oficina Marsans de Barcelona. Quan faltaven molt pocs dies per a la data de sortida, ens van trucar per comunicar-nos que el viatge s’anul·lava perquè no hi havia prou gent inscrita, que en tot cas podíem triar alguna altra destinació.

Vam decidir anar a l‘oficina per veure si hi trobàvem alguna oferta que ens agradés. L’empleat, el senyor Arias, que ja coneixíem d’altres ocasions, ens va explicar que ja no hi havia gaires possibilitats, érem a finals de juny. Mentre rumiàvem, va sonar el telèfon i quan ell va penjar, amb un somriure còmplice, ens feia saber que acabaven d’anul·lar un passatge per a un creuer al Sol de Mitjanit, que ens havíem de decidir de seguida si ens interessava, perquè no hi havia gaires dies de coll i, a més, hi havia l’inconvenient que el vaixell salpava de Bilbao on hauríem d’anar per embarcar... Dit i fet, cap a Bilbao! I al cap d’uns dies, ja érem a bord del “Cabo San Roque” en una cabina per a tots tres!

22

Si la telefonada ja havia estat una coincidència, encara n’hi havia d’haver una altra: quan, un cop aposentats, sortíem de la cabina, també sortia una parella de la del costat. Exclamacions, i ara vostès!

Eren els senyors Artadó, uns amics de la família de la meva cunyada que ja coneixíem! Ni nosaltres ni ells no sabíem que faríem aquell viatge, que ells, d’altra banda, tenien programat des de feia temps. I érem veïns de cabina! Si ho haguéssim volgut, de segur que no hauria estat possible!

Aquell viatge fou un pou de sorpreses, sí perquè l’encarregat de proveir de queviures el vaixell, també era un conegut de la meva cunyada de Portbou que, ves quina casualitat!, era un familiar del farmacèutic Luanco de l’Hospitalet!

La quarta casualitat va passar més lluny, a Nova York. Era el 1965 quan, amb el meu cosí Daniel i la seva dona, la Núria, vaig anar als Estats Units.

Vet aquí, que després d’un viatge amb avió, diguem que una mica distret, ja que, a causa d’un forta tempesta a la costa, ens van desviar cap al Canadà i vam poder admirar des del cel la panoràmica del golf de Sant Llorenç glaçat, i, en arribar a Nova York, vam estar gairebé mitja hora fent voltes fins que van tenir pista per aterrar.

Per fi ja érem a l’hotel, un hotel d’aquells de pisos i més pisos i una infinitat de passadissos i habitacions. Al taulell de recepció, després de presentar les reserves de les habitacions, ens digueren que aquelles reserves fetes des de Barcelona no eren vàlides i que si volíem podíem posar-nos en una cua, interminable, de persones que esperaven que es buidés una habitació! Ja us podeu pensar que vam quedar bocabadats, per no dir esbalaïts. Érem allà, amb les maletes, capficats i dubtant, quan se’ns acostà un senyor, aquell que porta claus daurades a les solapes de l’uniforme, i en català ens va preguntar: “Són de Barcelona, oi? Jo hi vaig viure quinze anys treballant a l’hotel Palace i vaig aprendre a parlar català. Barcelona m’agrada tant que, quan em jubili, penso anar-hi a viure”. Estava tan content de parlar amb catalans, que ens va oferir una sola habitació (sempre en tenien alguna per si de cas) per a tots tres, hi afegirien un llit i un paravent de separació per a aquell dia... Casualitat perquè no vam veure mai més el senyor de les claus! ni aleshores ni uns dies més tard quan vam tornar-hi de retorn a casa.

Quatre coincidències o casualitats de la vida que demostren que hi ha situacions imprevisibles que semblen tretes d’una novel·la o d’una pel·lícula! com deia al principi.

MATILDE MARCÉ

23

CARTES D’AMOR

A

ra que s'ha acabat la Festa Major i amb ella hem intentat cremar a les fogueres de Sant Joan totes les maldats del món, celebrant el solstici d'estiu, hauríem de pensar en les vacances i en com fer més plàcida la calor.

Fa un parell de mesos, tot rellegint un Xipreret, em vaig trobar amb la recomanació literària de la biblioteca, el llibre de Pere Calders titulat: Cartes d'Amor. El títol i l'autor em sorprengueren una mica perquè el que jo coneixia més de Pere Calders eren els contes. En recordo un en què un home en aixecar-se al matí troba un arbre plantat al bell mig del menjador . I no és un arbre de Nadal i de plàstic, res d'això, és un arbre amb tots els ets i uts, o sigui, amb arrels, soca, branques i fulles. L'home queda tan astorat d'aquella visió...(Si voleu saber el final busqueu els contes de l'esmentat autor, segur que riureu una mica i em sembla que ens convé molt a tots plegats.)

I ara sí, passo a les cartes. En Pere Calders ja era casat quan es va enamorar profundament -i tots els ments coneguts i per conèixer- de Rosa Artís (germana d'Avel·lí Artís Gener, més conegut com a Tísner).I per conquistar-la, a part és clar de separar-se de la primera esposa, es va dedicar amb tota l'ànima a enviar-li tendres i apassionades cartes d'amor sense, però, faltar-li mai el respecte. Mai dels mais n'havia llegides de tan belles i colpidores, en què demostren tot el que un home pot sentir per la seva estimada amb una sensibilitat enlluernadora. Literàriament són per a mi una gran obra d'art.

Com exemple n'he copiat algunes frases perquè en pugueu fer un petit tast.

"En les meves soledats t'arribes a convertir en presència".

"Cercar tots dos tota la meravella de la vida."

"La il·lusió em ve de tu."

"Les absències fan més viu l'amor veritable."

"Els meus ulls, mirant a través de tu."

"Tota la puresa amb què un home pot estimar una dona."

"La il·lusió que em fas abriga totes les altres il·lusions."

Què us sembla? Precioses frases dins les cartes que l'admirat Pere Calders dedica a la seva estimada Rosa.

Aquest estiu segur que us pot resultar més romàntic si les llegiu.

Però, si us plau, no vingueu tots a la vegada a buscar el llibre, perquè només en tenim un exemplar!

Espero i desitjo que el pugueu gaudir i després de les vacances ja m'ho fareu saber. S'accepten comentaris i amb ells podem fer un altre escrit. Què, us decidiu? Penseu que, amb un parell de tardes llargues, us el fareu vostre. Segur que no us en penedireu.

Bones vacances a tothom!

M. DOLORS NAT I PINYOL

24

VÍCTOR CATALÀ I L’ONZE DE SETEMBRE

E

l reconegut poeta Enric Cassasses em va donar la pista. Va referir-se al text de Caterina Albert —i en va publicar la part final—, ja el passat mes de febrer, al digital cultural Núvol. Vaig proposar-me buscar-lo i trobar-lo a la font original. I vet aquí, a les Actes de les primeres jornades d’estudi sobre Víctor Català (1992), s’hi pot llegir la conferència que féu en Lluís Albert sobre aspectes inèdits de la vida i l'obra de la seva tia.

Com a conclusió de la xerrada, es referí al catalanisme de Caterina Albert que vivia intensament el desvetllament nacional de Catalunya, com gairebé tots els intel·lectuals i artistes catalans de l’època. Ara bé, no hi ha dubte que, digué el nebot, aquestes inquietuds catalanistes li venien influïdes, en bona part, per la tradició política familiar. El seu avi i padrí, de Verges, i el seu pare, havien estat diputats provincials del partit federal. I el seu germà Francesc, en la seva joventut, havia participat en mítings del partit republicà.

Va ser en aquest punt de la ponència que en Lluís Albert va anunciar la descoberta, feia uns pocs mesos, tot revisant els papers escrits per la seva tia, d’una llibreta que contenia un document excepcional i desconegut fins llavors. Es tractava de A flor de jorns, un dietari íntim, iniciat l’1 de gener de 1918 i reprès l’onze de setembre de 1923.

En el text corresponent a aquesta darrera data, Caterina Albert hi fa una descripció dels actes de commemoració de la diada que tenen lloc a l’Escala. Comença amb: “... Toquen sardanes al Passeig de Mar,... avui és l’onze de setembre, data de la caiguda de Catalunya en l’afrau engolidora de l’Estat Español, data commemorativa d’aquell gran gest patriòticament simbòlic de Rafael Casanova, caient envolt en la seva sang i en la bandera de les quatre barres, en defensa de la Mare Catalunya...” És, però, al final de l’escrit que Caterina Albert, o Víctor Català, com vulgueu, deixa anar, com de passada, com si fos un aspecte secundari, però d’una manera brillant i apassionada: “M’oblidava de dir-ho: ja fa dies que oneja per l’Escala, sense ésser importunada per ningú, la bandera separatista, fulgurant al sol les seves barres de sang i or, encarant la immaculada blancor de la seva estrella solitària vers la terra, però encara tremolant pels aires com si acabés de desprendre’s del firmament. L’estrella solitària!”.

“Quants somnis, quantes lluites, quantes traïcions, quants heroismes, quants esforços pròdigs de joia o de dolors engendrarà! Ara com ara la deixen campar pel blau fosc del triangle simbòlic, perquè creuen que sa aparició no és més que un innocent joc de nois; més així que sospitin d’ella eficàcia potencial, veureu quina manya es donaran per enterbolir-la, per esborrar-la, així ho hagin de fer amb sang, amb sang a dojo...”

Vist el que va succeir en els anys venidors —començant pel cop d’estat d’en Primo de Rivera al cap de dos dies (13 de setembre de 1923)—, no es podia pas imaginar l’escriptora escalenca quanta raó tenia en els seus vaticinis.

PERE JUHÉ I ORIOL

25

POESIA ELS RECORDS

Jo fos per tu aquesta cançó tan dolça que desgrana el molí.

Aquest oreig suau que t’agombola perfumant-te el matí.

Fos el flauteig dels tòtils a la tarda en la calma dels horts.

Si fos aquesta pau que t’acompanya en el repòs dels ports.

Si fos la punxa de la rosa encesa d’un desig abrandat.

Aquell record d’una hora de follia, d’aguda voluptat.

Si fos l’enyorament d’uns braços tendres que varen ser-te amics.

Si jo no fos per tu record amable, fos almenys un neguit, un odi o un dolor, una recança...

Ho fos tot menys l’oblit.

Rosa Laveroni

26

EL NOM I LA COSA CANVI GENERACIONAL?

L

’actual conjuntura, que potser durarà almenys tant com l’estiu, és realment incòmoda per al ciutadà responsable, vull dir, aquell que, si més no, es pren la molèstia d’anar a votar. Després de l’impàs -sensible també a Catalunya- que hem sofert durant mig any, ara resulta que ens trobem pràcticament on érem: sense un partit guanyador amb suficient majoria a Espanya per poder governar, i, altre cop, no es veu fàcil la solució d’unes aliances duradores entre els grups elegits. Què hi farem?

Perquè, comptat i debatut, sembla prou clar que unes terceres eleccions no assegurarien un canvi suficient en els resultats... ¿I com explicar la manca de generositat –crec que, en política, també se’n diu “cintura”- dels partits espanyols actuals en les negociacions?

Certament, no aclariríem res reduint la qüestió a la immaduresa política de bona part de la societat espanyola, que hi és. Anem a pams, doncs. En l’àmbit estatal, tenim dos partits “conservadors”; l’un, el PP, ha governat diverses legislatures i ha pogut consolidar-se, i l’altre, Ciudadanos, nou i sense experiència de govern, ha aconseguit en les fallides eleccions anteriors uns resultats gens menyspreables, tot i no superar al PP. Paral·lelament, a l’altra banda del panorama polític espanyol, s’ha produït un repartiment de forces “progressistes” –i vots- molt similar entre el PSOE i el moviment Podemos. És clar que, a l’hora de buscar aliances per sumar una majoria mínimament estable, allò més raonable fóra que es produís entre ideologies afins; però no, pareix que, en l’actual parèntesi de govern, els retrets entre les forces afins persistiran insuperables.

De moment, el PP, per haver obtingut més escons que els altres tres grups majoritaris, mostra voluntat de negociar primer amb el PSOE que amb Ciudadanos. Solament per sumar així més escons? I per què el PSOE mai no ha mostrat interès per tal de guanyar-se Podemos?

En realitat, pel que sembla, el problema polític a salvar no és en aquesta ocasió qüestió de nombre de vots, sinó generacional. Segons han dit les enquestes –també hauran mentit en aquest respecte?-, els votants de més edat, sobretot del medi rural, han preferit el PP i el PSOE a Ciudadanos i Podemos. ¿Com a un pensionista, posem per cas, si sempre ha sigut procliu al PP, l’inspirarà confiança un partit nou com Ciudadanos? Ja coneix el lector allò de “no deixes sendes velles per novelles”. ¿I com pot refiar-se un pensionista de centre-esquerra, que tem sobretot perdre la seua merescuda jubilació, d’uns líders sempre en cos de camisa, que volen remoure tantes coses...? Sí, també al Regne Unit, el vot urbà i el dels joves, encara que nombrosíssim, ha sigut el perdedor en el Brèxit. Sens dubte, ens trobem en un moment àlgid del canvi generacional.

ANTONI PRATS

27

OPINIÓ EVOLUCIÓ CULTURAL

D

es de ja fa un cert temps ens trobem amb l'enfrontament directe, algunes vegades simplement d'opinió però d'altres, lamentablement, de forma més agressiva, entre els defensors i els detractors de l'ús d'animals per a espectacles públics. L'exemple més actual el tindríem en les curses de braus, però en tenim d'altres no tan anomenats, però dels quals sovint es poden veure moviments reivindicatius en els mitjans. Dins d'aquests casos trobaríem les exhibicions d'habilitats animals als circs, ja sigui per part d'animals domèstics com gossos i cavalls, animals salvatges com lleons o elefants i fins i tot d'animals que, tot i ser considerats intel·ligents, pel fet d'exhibir-los els hem allunyat completament fora del seu entorn i en espais més reduïts del normal, en aquest cas podríem parlar dels espectacles de dofins i orques als aquaris.

A un nivell més ampli tindríem el debat sobre la conveniència o no dels parcs zoològics, tot i que d'aquests sí que cal dir que n'hi han hagut alguns que han fet un gran esforç per millorar la comoditat dels animals i el seu entorn, però tot i així cal entendre que segueixen fora del seu ambient natural, i alguns col·lectius ho rebutgen de ple, encara que si no fos per aquests parcs no ens caldria més remei que anar a Kènia o Tanzània per veure un lleó o una zebra, per posar algun exemple, fet que convertiria la possibilitat de poder veure aquesta mena d'animals en cosa de rics i pobres.

Fixeu-vos fins on ha arribat la preocupació sobre la situació dels animals i el tracte que reben que, en la passada excursió de l'Ateneu del mes de maig, en què l'últim dia vam anar a la Fageda d'en Jordà, una de les preguntes més insistents va ser la de com es tractava els animals, si patien tirant del carro, les pujades, les baixades, etc. Però és que d'altra banda els nois que conduïen els carros s'esmerçaven a explicar-nos com es tractava de bé als cavalls, els torns que feien i, en general, com vivien de bé aquelles bèsties. És curiós perquè moltes de les persones que feien aquestes preguntes crec que podrien recordar el tractament que patia, per exemple, un cavall o una mula de tir no fa pas gaires anys enrere, tirant de carros brutalment carregats, sense importar les baixades i les pujades, tirant de l'arada o fent un munt de feines pesades durant tota

28

la seva vida, per ser sacrificat al final quan, de vells o cansats, les forces els abandonaven.

Podríem dir que hem evolucionat? Que la nostra forma d'entendre la vida ha sofert un gir que afecta ja no tan sols als propis éssers humans, sinó que ara ja inclou la resta d'éssers vius? Podríem considerar això evolució? Particularment ho interpretaria com un gran avenç.

Lamentablement no tothom evoluciona de la mateixa manera o amb la mateixa velocitat, i encara podem veure persones a qui la crueltat amb els animals no els fa ni fred ni calor, o que, malgrat sí que els pugui afectar, el seu egoisme personal els porta a prioritzar el seu propi benestar i gaudi a la salut o patiment de les bestioles. No ens hem d'estranyar, doncs, que encara n'hi ha que han quedat més enrere i ni tan sols els afecta el patiment de les persones o no els importa fer-los mal. Històricament aquests últims sempre han estat i segueixen sent els més perillosos i és als que, amb més facilitat se'ls ha donat accés a armes i altres estris de fer mal.

Al llarg de la història hi ha hagut costums i tradicions que han canviat per motiu d'aquesta evolució, i així podem veure com amb l'arribada del cristianisme es van eradicar les lluites de gladiadors, encara que anys més tard els mateixos van inventar les creuades o la Inquisició, és trist de dir, però la humanitat, a vegades, fa algunes passes enrere. Un altre exemple el tenim amb l'esclavatge, un fenomen que ha existit durant la major part de la civilització (?) humana i que actualment ha quedat abolit en la majoria de països del món. De forma més recent també tenim la persecució global de l'apartheid que va alliberar milions de persones a Sud-àfrica d'un sistema polític nefast. De totes maneres és evident que encara som lluny d'arribar a una situació perfecta, les dictadures, els imperialismes, la tortura i altres exemples ens mostren que encara ens queda un bon camí per recórrer.

Tornant al tema dels animals i ja a casa nostra, tot i l'acceptació de la major part de les persones del país de la llei que prohibia l'exhibició d'animals als circs o la més polèmica llei anti-taurina, que prohibia les curses de braus a Catalunya, hi ha ciutats i pobles que no volen renunciar a les seves tradicions, i, si bé és cert que ja s'ha deixat de pujar i llençar rucs pels campanars (sí, a Catalunya hi havia llocs on també s'havia fet), també és cert que encara hi ha llocs on els correbous, els bous embolats i altres manifestacions festives amb animals se segueixen celebrant, i molts d'ells no volen renunciar-hi.

Creieu que hi hauria alguna manera que aquestes festes, moltes d'elles seculars, poguessin evolucionar o enfocar-les d'altra manera?

29

Ja no estaríem parlant tant de prohibicions sinó de modificacions, de canvis en la mena de festa sense que perdin ni l'origen, ni la litúrgia, ni bona part del seu significat i diversió.

Una de les festes més antigues i populars de l'antiga Roma, potser anterior a la seva fundació, i que va ser de les que més li va costar abolir a la Església Catòlica, ja que es va seguir celebrant gairebé fins a la fi de l'Imperi, va ser la de les Lupercals, més coneguda com la festa del llop (lupus) La festivitat tenia lloc en honor del déu de la fertilitat Luperc i dels seus ajudants, Faunos i val a dir que altres ciutats italianes també celebraven festes similars. El dia de la celebració, uns joves (normalment patricis), que anaven mig nusos i coberts només amb tires de pells d'animals, perseguien i miraven de fuetejar amb petits fuets fets amb les mateixes pells que els cobrien, a tothom que estigués en el seu recorregut.

Hi havia un col·lectiu que, en lloc de defugir-los, els anava a buscar, ja que, segons la tradició, aquella noia que fos fuetejada per un d'aquest Lupercalis tindria facilitat per quedar prenyada.

En aquest exemple podem veure com aquella civilització, la romana, tan brutal i sense pietat durant la major part de la seva història, tenia com a una de les seves festes més importants i divertides una innocent persecució pels carrers sense maltractaments, ni humans ni animals, sense sang.

No podríem fer el mateix a casa nostra? No podríem canviar el bous i les vaques per nois o noies disfressats tot perseguint a la resta de forma festiva? Aquí a l'Hospitalet, per exemple, amb tradició de dimonis, m'imagino una sortida de dimonis (o qualsevol altra figura) amb petites brotxes tacades de color, sortint de Can Boixeres i corrent per carrers tancats fins la plaça de l'Ajuntament, perseguint als que es posessin pel camí i mirant-los de tocar amb la brotxa i tintar-los de color. Aquell que quedés empastifat, seria eliminat i hauria de sortir del recorregut. És només un exemple, una idea, una mostra de com es pot seguir amb les tradicions i evolucionar al mateix temps, sense fer mal ni fer patir ningú, sigui home o animal.

CARLES FARRÉS I PINÓS

30

HO SABÍEU? ANEM DE VACANCES

E

ls dies passen de pressa, sembla ahir que érem a Nadal, i dèiem tristos quan s’acabaven aquells dies festius: “Ara fins a Setmana Santa”. I un cop aquesta va passar, estàvem més animats pensant que ja faltava menys per a les anhelades vacances d’estiu.

I ja hi som. Els infants van deixar enrere l’escola per Sant Joan, i els grans, entre juliol i agost, també gaudirem dels tan esperats dies de descans, per als quals, tothom que pot, fa plans de viatges, o lloga un apartament o bé una habitació d’hotel a la platja o a la muntanya.

També hi ha l’opció càmping, molt agradable i un pel més econòmica.

Repassem una mica això del càmping. Com als hotels i apartaments, hi ha categories: com més estrelles, lògicament, gaudeixes de més serveis i de més qualitat (parcel·les més àmplies amb gespa, aigua, llum i arbres fent-hi ombra). Totes aquestes comoditats al càmping són importants, si no corres el risc de passarho prou malament, però aleshores els preus pugen i es va reduint la diferència econòmica abans esmentada amb les altres possibilitats d’estiueig...

A casa, a partir dels anys setanta del segle passat i fins ben entrat l’actual, havíem passat la majoria de vacances de càmping, sobretot quan el meu fill era un nen, però també d’adolescent. El lloc escollit era Tamarit, situat entre Altafulla i Tarragona. Allà, ell s’ho passava d’allò més bé. Tenia la colleta d’amics, que coincidien cada estiu, i només llevar-se i esmorzar ja el perdies de vista. Es feien un tip de jugar, anar en bicicleta i fer tota mena d’esports que organitzaven els monitors del càmping. Només apareixia a l’hora dels àpats i per anar a la platja. Els grans també ho passàvem força bé; en primer lloc, t’estalviaves de netejar; només calia escombrar les fulles de la parcel·la, i, com que anar al restaurant cada dia no podia ser, cuinar una mica (però res gaire complicat). Després podies passar tot el temps del món ajagut en una gandula, a l’aire lliure, llegint o sense fer res, anar a la platja, passejar, fer esport, tot això gaudint de la natura.

A poc a poc el càmping ha anat canviant. Els primers anys les parcel·les no eren, com ara, ben definides i els encarregats del càmping només et demanaven que et col·loquessis mirant cap al camí i, aproximadament, t’assenyalaven l’espai que podies ocupar. Gairebé tothom muntàvem una tenda, més o menys gran, des de les típiques canadenques fins a les familiars, com la nostra, en la qual hi podies

31

fer vida a dins en cas de mal temps. Eren com casetes de lona amb diversos compartiments. S’hi veia alguna caravana però eren quasi sempre d’estrangers.

Més tard, van aparèixer una mena de combinats (de fet, es deien “Combi” i també “Apaches”)), una espècie de carretó que s’obria com un ventall i la part que feia de dormitori quedava aixecada del terra.

Mig tenda, mig caravana, doncs. Deien que era més fàcil i ràpid de muntar, encara que jo havia vist algun “drama”, d’haver de demanar ajuda, perquè no s’aclarien. Sigui com sigui, això no va triomfar, però sí les caravanes que van anar agafant el relleu a les tendes. Nosaltres no en vam arribar a tenir. El que si que havíem fet era llogar un parell d’anys un “bungalow”, que actualment també proliferen als càmpings.

Són, com ja sabeu, casetes de fusta amb totes les comoditats a dins, cuina, lavabo, llits, sofàs...

Penso que aquests nous sistemes més sofisticats de fer càmping li han anat traient aquell aire d’aventura i una mica de risc que tenia, ja que, si plovia molt, podia ser que t’entrés aigua a la tenda i haver de córrer per evitar que no se’t mullés tot. Al mateix temps, han contribuït que anar de càmping ja no sigui tan econòmic: comprar una caravana és prou car, s’han apujat molt els preus de les estades i llogar un “bungalow” resulta, fins i tot, més car que un apartament.

El càmping, per això, té un encant que et captiva. Mai oblides aquells estius a l’aire lliure, sobretot si vius a ciutat tancat tot l’any en un pis. El meu fill n’és la prova: encara que vagin a algun lloc de viatge, sempre esgarrapa uns dies cada estiu per anar de càmping, fidel al Tamarit. La meva jove també havia estat campista i li agrada tant o més que a ell i no cal dir com els nens en gaudeixen. Les noves generacions, però, van amb caravana.

ANTÒNIA CALDÉS

32

BIBLIOTECA US RECORDEM QUE PODEU DISPOSAR DELS LLIBRES DE LA BIBLIOTECA. TAMBÉ, SI US VE DE GUST, VENIR A L’ENTITAT A CONSULTARLOS.

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants.

Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Matilde Marcé, Jaume Miró, Antoni Prats.

L’ATENEU US DESITJA QUE PASSEU UN BON ESTIU. FINS AL SETEMBRE!

A PARTIR DEL 15 DE SETEMBRE QUEDARÀ OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS CURSOS I TALLERS DEL PROPER CURS 2016-2017 INFORMACIÓ A SECRETARIA DE DILLUNS A DIVENDRES, DE 6 A 8 DEL VESPRE.