16 09 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXVIII– Núm. 405 AGOST-SBRE. 2016

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE SETEMBRE DIVENDRES 9, a 2/4 de 8 del vespre. Acte per l'11 de setembre. Recital de poesies patriòtiques. DIUMENGE 11, al mati. Participació a l’Ofrena floral i actes de l’11 de Setembre. DISSABTE 17, excursió núm. 339 Coneguem Catalunya. Visita al Museu Deu del Vendrell. Dinar a Castellví de la Marca. Inscripcions dimarts dia 6. DIJOUS 22, , a 2/4 de 8 del vespre. Presentació dels cursos i tallers 2016-2017.

EN PREPARACIÓ PER AL MES D’OCTUBRE DEL DIJOUS 20 AL DILLUNS 24, excursió núm. 340, a Ainsa i Pirineu Aragonès. Ja és oberta la inscripció.

TALLERS CURS 2016-2017 EN PREPARACIÓ ELS TALLERS DEL PROPER CURS Recordeu que són places limitades

Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Un cop passades les vacances d’estiu, l’Ateneu torna a la seva vida habitual i obre les portes de la seva seu social a tots socis i amics. Pel que fa a les activitats que tenim programades per a aquest mes de setembre, us podem anunciar que el divendres 9 es farà un acte en commemoració de la Diada i que el dia 22 hi haurà la presentació dels cursos i tallers de la pròxima temporada. No cal dir que, pel que fa a aquest darrer punt, esperem que alguna de les ofertes plantejades sigui del vostre interès i us animeu a apuntar-vos-hi. D’altra banda, tingueu present que es troba en fase d’informació pública el Pla Director Urbanístic Gran ViaLlobregat (PDU), que afecta a 994.000 m2, un 8%, de sòl de la nostra ciutat. Es tracta d’un pla ambiciós que pretén transformar urbanísticament un espai una mica deixat de la mà de Déu fins ara. Entre les propostes destacades del projecte hi ha la conversió dels terrenys de Can Trabal en un parc públic. Pel que fa a la resta de canvis no hi entrarem, tan sols dir que confiem que els beneficiats amb la remodelació de la zona siguin tots els ciutadans de l’Hospitalet, sense excepcions. No voldríem acabar aquest editorial sense tenir un record per a l’escriptor Víctor Mora, que va morir el passat mes d’agost. Les històries que escrigué per al còmic El Capitan Trueno van donar moltes satisfaccions a tota una generació d’infants. A més, algunes de les seves novel·les com Els plàtans de Barcelona i París Flashback són testimonis d’una època que perduraran en el temps. Volem evocar, així mateix, la memòria del filòleg, professor i polític, Jordi Carbonell, que ens va deixar també fa pocs dies i que enmig del seu extens llegat hi sobresurt una frase que quedarà per sempre més: “Que la prudència no ens faci traïdors”.

AGOST-SBRE.

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET TRANSPORTS INTERURBANS

inalment hem vist allargada la línia I del Ferrocarril Metropolità de Barcelona fins al centre de la nostra ciutat, fet que esperàvem des que érem marrecs, els qui ja portem més de mig segle a l'esquena. Amb aquesta inauguració, acaba la llarga i pesada broma de dir-nos cada cap d'any que l'any vinent circularien els trens. En el darrer any la data d'estrena s'ajornà per mesos, i el darrer mes per dies, i va ser una pena no fer-la el dia abans -la diada de Sant Jordi era festiva a l'Hospitalet- ja que l'hauria convertit en una multitudinària festa ciutadana. Per a mi i també per a molts altres hospitalencs, hauria estat l'acte més important de les Festes de Primavera. Fa set o vuit anys que les obres d'infraestructura eren enllestides i només calia que el consistori barceloní, pare amantíssim de l'àrea metropolitana i propietari del ferrocarril, acabés els detalls d'adequació d'aquesta llarga foradada que li hem ofert gratuïtament tots els contribuents, de dins i de fora de Barcelona. Tot anava bé fins que, a la vall d'Hebron, les obres, molt més endarrerides, del perllongament del Metro gracienc foren causa de sonores reivindicacions d'aquell veïnat, exigint la ràpida posada en servei de la línia. Com que a l'Hospitalet dominava la pau bucòlica que acompanya la majoria de les nostres ànsies col·lectives més serioses, l'empresa va bolcar tots els seus efectius a acabar de pressa aquell ramal i ha deixat aquest per ara, quan no hi havia cap més urgència. Recullo aquest fet com una anècdota que no reflectirà cap llibre d'història local, i no pas per penjar-li el mort a ningú, malgrat que l'amic Güell i els seus companys de feina jurin que, aquesta decisió, la va prendre aquella que ells anomenen la dama de ferro. Ara ja és aigua passada. Estem molt contents de tenir arran de casa un mitjà de transport que hem reclamat des que va néixer, i que, per cert, va tenir l'única estació fora del terme barceloní, des dels anys trenta, al districte hospitalenc de Santa Eulàlia, on ens calia anar, amb autobús o a peu, travessant tot el terme. Una altra anècdota que cal recollir en aquesta modesta plana de dietari és que el president de la primera institució catalana va ésser acollit amb la mateixa cordialitat demostrada en anteriors inauguracions a la nostra ciutat, i reflectida en els parlaments que 2

recull molt resumits la premsa diària. El poble pla, també anomenat majoria silenciosa, agraeix aquestes deferències entre persones de diferents partits polítics, ja que posa sempre les institucions per sobre dels seus representants, tot recordant la llarga nit en què no tinguérem ni govern català ni ajuntaments democràtics. Aquest oblit momentani dels dissemblants criteris ideològics és una mostra del grau de maduresa que han assolit els nostres administradors i fa honor al nostre gentilici d'hospitalencs. Transcrites aquestes anècdotes, que són testimoni d'un temps i d'un país, voldria fer una lleu valoració de l'obra feta. D'elogis, no cal fer-ne gaires, ja que els vint-i-cinc mil veïns que a diari fan ús de les noves estacions parlen per si sols de la seva utilitat. Cerquem-hi, doncs, algun aspecte negatiu on poder desfogar-se de l'ànsia continguda en tants anys d'espera. Un d'aquests punts podria ser el seu traçat, que ha cercat les noves urbanitzacions -la Florida (una altra vegada han prescindit de l'article del topònim), Can Serra i Bellvitge- on un dens poblament ofereix una efectiva gestió comercial a curt termini. L'inconvenient d'aquest recorregut és que Bellvitge representa un cul de sac, des d'on, demanant molt, es pot travessar el pare Llobregat per acostar-se al nucli urbà del Prat. Si haguessin estat fidels al projecte primitiu que seguia les petjades de l'antiga carretera provincial, ara tindríem la possibilitat d'unir totes les poblacions del marge esquerre del riu pel seu centre històric, equidistant dels ferrocarrils convencionals i amb un sistema molt més àgil i efectiu. No cal encaparrar-s'hi. Fora de la creu que feren en els seus inicis el Transversal i el Gran Metro, tots els traçats posteriors han estat irracionals o, com a mínim, discutibles o problemàtics. I posats a parlar de transports interurbans, vull dedicar dues ratlles al Carrilet, que enguany s'ha amagat totalment sota terra, com aquells cucs sinuosos, ondulants, que anaven tan bé per a pescar el barb o la carpa quan el Llobregat i les sèquies no eren les actuals clavegueres. El recorregut primicer del Carrilet fou un dels arguments per allunyar l'allargament del Transversal pel samontà, en lloc de ferho pel camí tradicional, i ara el nostre petit tren també ha abandonat el curs que va escollir el 1912 per fer marrades a la recerca dels grans blocs d'habitatges, allà on el veïnat es desconeix d'un replà a l'altre. l perdoneu que digui tantes vegades Carrilet i no Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Aquest darrer nom és tan estrany als seus orígens com el seu aspecte actual. Ara que, a vint-i-sisestacions del metropolità barceloní, es multiplica un cartell que diu ”Direcció: Avinguda Carrilet”, aquest simpàtic renom encara es farà més popular. 3

Quan el govern autonòmic es va fer càrrec d'aquesta línia, anuncià entre els seus projectes l'antiga idea de renovar la via fins a Guardiola, travessar la serra del Moixeró i enllaçar a Puigcerdà amb la xarxa francesa. Per fer més efectiva aquesta unió, s'estudià la possibilitat d'eixamplar la via a la galga europea, amb la facilitat que això suposaria perquè els trens de tota l'Europa occidental poguessin arribar sense entrebancs a Barcelona. És evident que els revolts de petit radi que hi ha entre la Gran Via i el baixador de Sant Josep impossibiliten que un tren d'aquestes característiques empri aquesta foradada, i tampoc les dimensions del gàlib no són apropiades. La mateixa Generalitat ha publicat el llibre "El Ferrocarril a Catalunya” on es recorda que el radi mínim per a un tren de via ampla és de 700 metres, i molt més gran si es volen superar els cent quilòmetres per hora. La despesa per a estirar els rails fins a Puigcerdà suposaria nou mil milions de pessetes i fer-ne un tren europeu s'acostaria als cent vint mil milions. Són molts diners i massa revolts. Ara ja es parla, encara que només sigui per gastar la salivera, d'un tren nou que tallaria dret cap a la Jonquera. El Carrilet, doncs, serà sempre un tramvia interurbà, amb totes les insuficiències d'aquest mitjà. Cal conformar-se amb el que tenim. De la nostra ciutat surt unes quantes vegades al dia un tren amb el rètol ”L'Hospitalet de Llobregat - La Tor de Querol”. Ja tenim una sortida directa fora de les fronteres polítiques, malgrat que només es tracti d'un trosset de la catalaníssima terra cerdana, migpartida per l'ignominiós Tractat dels Pirineus. Al final del viatge hi ha una estació singular, amb tres línies fèrries de diferent ample de via. El tren hospitalenc aporta la galga ibèrica, el parisenc l'europea i el trenet del Conflent la via mètrica. Ben mirat, tot i que a vegades semblem un país de pocs recursos, l'Hospitalet està cada dia més ben comunicat i més acostat a Europa. RAMON MORALES Xipreret núm. 88, octubre de 1987

CONVERSES

Respon: Toni Cardiel Gelabert Nat a: Sant Boi de Llobregat Edat: 47 anys Estat: visc en parella Fills: un noi Professió: empleat de banca

Aquest mes és Toni Cardiel la persona amb qui, molt agradablement, hem conversat. Pot ser que algú de vosaltres, si és client de l’oficina de Catalunya Caixa a la plaça Mossèn Homar, tingui el gust de conèixer-lo, ja que n’és el director. De qualsevol manera, després de llegir les properes pàgines, tots podrem saber alguna cosa més de la seva persona.

Pensava que havies comentat que eres nascut a Begues.... No, jo sóc de Sant Boi, d’on eren els meus avis i on ha viscut sempre tota la meva família, però de ben petit els meus pares van llogar un habitatge per passar a Begues els caps de setmana. Aleshores Begues era un poble molt petit, cap a l’any 1980 tenia uns 1.300 habitants, tothom es coneixia, pràcticament l’activitat que tenia era rural, poc o gens de trànsit als carrers i als nens ens obria un ventall de possibilitats d’activitats a fer amb certa autonomia dels grans que va fer que ràpidament féssim colla amb vincles d’amistat, que avui encara perduren, i que em fan sentir més de Begues que de Sant Boi i, com que hi visc, tant jo com la meva mare i germans, sovint dic que sóc de Begues. 5

Què ens pots dir del teu poble d’avui, imagino que deu haver crescut molt, Sí, avui ja no té res a veure amb el poble que jo vaig conèixer de finals dels 70 i 80...Ha crescut molt, com molts pobles però en els petits es nota molt més com a conseqüència de l’especulació Inmobiliària i del sol. De l’activitat bàsicament rural en queda ben poc, hi ha un petit teixit de botiguers al centre del poble i la presència industrial és pràcticament simbòlica, s’ha convertit en un municipi fonamentalment residencial, una ciutat dormitori on tothom marxa del poble al matí a treballar i torna... bé, tornem al vespre a dormir. On vas cursar els teus estudis? Jo sóc de l'època de l'EGB, BUP i el COU, buf! això comença a sonar molt antic. Tot ho vaig fer a Sant Boi, al Col·legi Joan Bardina primer, a l’Institut Rubió i Ors després i vaig acabar a Barcelona, a la Universitat de Barcelona fent Empresarials. I la resta d’estudis complementaris que he anat fent sempre han estat a Barcelona, en diferents centres, però tots a Barcelona. Tot i que no ets nascut a l’Hospitalet hi estàs vinculat des de fa uns quants anys. Com va ser que hi vas venir a parar? Com solen passar les coses en la meva feina, un dijous... si no recordo malament, essent director a Sant Boi, em van trucar de personal per dir-me que dilluns m’incorporava de director a l’Hospitalet, al barri de Santa Eulàlia. He experimentat molts canvis en els 22 anys que porto a Caixa Catalunya, avui Catalunya Caixa i en molt breu BBVA, i amb l’edat també les emocions es van regulant però sí que aterrar a l’Hospitalet era un repte perquè, francament, no el coneixia gens... Hi passava sovint, a diari de fet, durant molt de temps per anar a Barcelona a estudiar, però no tenia necessitat d’aturar-m’hi. He de dir, després de set anys, tres a Santa Eulàlia i els quatre que porto al Centre, que estic encantat. T’agrada l’Hospitalet com a ciutat? L’Hospitalet m’ha sorprès molt agradablement i he passat de no conèixer-la gens a trobar-m’hi com a casa. Tant el barri de Santa Eulàlia com del Centre, que són les zones que conec més, em fan sentir com si estigués a casa, i avui ho considero part del meu entorn perquè m’hi he trobat molt bé i en la nostra feina jo acabo fent més amics que clients. 6

El desplaçament de casa teva a la feina et suposa un problema? Al contrari, una de les coses que més m’agraden és conduir, em relaxa molt i m’agrada sentir les notícies de camí cap a la feina i em serveix per desconnectar el trajecte de la feina a casa de tornada... És veritat que, si trobo cues a la carretera, ja no m’agrada tant, però fa temps que no n’hi trobo i, com que sempre vinc una mica més aviat de l’hora punta, la veritat és que no em suposa cap problema. Amb aquest llarg període que portes treballant a Catalunya Caixa, deus haver viscut més d’una situació complicada. Sí, la veritat és que el sector porta uns anys sent l’ase dels cops per molts motius, alguns justos i d’altres injustos, però es cert que ens han portat a situacions en què tot i no tenir-hi cap poder de decisió ni responsabilitat, als empleats ens toca ser la cara de l’entitat i ens ha portat a haver de lidiar amb conflictes poc agradables. Per sort, com en gairebé tot a la vida, el que solem recordar són les situacions agradables, que afortunadament també n’he viscut moltes, de fet la majoria... però sí que és veritat que se n’han viscut de desagradables. Aquesta darrera, però, de fusió amb el BBVA, ha estat potser la més dura? És l’altra cara de la moneda de la situació complicada viscuda i que em temo que encara viurem. En parlar de situacions complicades, el primer que em ve al cap és el conflicte amb el client sigui pel motiu que sigui i és al qual em referia en la darrera pregunta, però efectivament portem patint en silenci des de fa ja molt de temps, des que es van iniciar els processos de fusions, un seguit d'Eres que generen situacions molt complicades. Molts companys s’han vist abocats a abandonar l’entitat o a trasllats molt difícils de gestionar tenint família per tal de mantenir la feina. Aquest procés no s’ha acabat i de tant en tant van sortint notícies que demostren que la reconversió del sector tot just ha començat. Efectivament, a títol personal, no només l’adquisició de Catalunya Caixa per BBVA, sinó cada fusió i les conseqüents repercussions a la plantilla són moments molt difícils i que hem d’afrontar amb bona cara perquè en darrera instància som venedors i amb mala cara no vendríem res. Què penses del procés de com han acabat les caixes d’estalvis? Malauradament, ni la situació econòmica ni les lleis han permès mantenir el model de caixes al sistema financer. El model que ha 7

esdevingut obsolet, podem estar d’acord o no amb aquesta afirmació perquè hi trobarem partidaris i detractors, però es retornava obertament i per llei a la societat part del benefici de l'activitat financera de les caixes. Perdre això, sigui com sigui, ja és perdre, per tant, de cap manera es pot veure amb bons ulls la pèrdua d’alguna cosa que directament o indirectament suposava un benefici per a la societat. A tu que t’agrada el tracte personal amb el clients, com veus aquesta creixent influència de solucionar les màximes coses a través dels caixers automàtics i internet? A qualsevol canvi d’entrada hi posem resistències i això deu anar amb la naturalesa humana perquè jo recordo posar benzina amb personal a la benzinera i tenir sensació d’inseguretat la primera vegada que ho vaig fer sol en un autoservei, avui en canvi, no recordo quina és la darrera vegada que em va posar la benzina al cotxe un empleat de benzinera... la veritat. Aquest és un tema delicat perquè obliga que els clients tinguin una mínima habilitat d’ús tecnològic que en molts casos, fins ara, no és que no la tinguin, sinó que no els hi ha estat necessària i d’entrada genera resistència, però realment el gruix de les operacions que es fan a les oficines al poder-se fer pels caixers o per vies telemàtiques molt fàcilment, permet destinar el personal, cada vegada més escàs, a l’assessorament que demanda el client d’avui. Sóc conscient de les resistències que pot generar però penso que no podem aturar l’evolució tecnològica i no ens queda cap més remei que adaptar-nos....Des dels inicis dels temps ens estem adaptant al medi i la tecnologia, ens agradi o no, està formant cada dia més part del nostre medi. Això no treu que sempre hi ha d’haver empleats disposats a ensenyar, ajudar, assistir a les persones que tinguin qualsevol dificultat en aquest tema. Penso que és un procés que no podem aturar però que no és excloent del que es feia fins ara. Ets optimista amb el futur econòmic? Jo sóc optimista per naturalesa, al final un got per la meitat, o està mig ple o està mig buit, i jo prefereixo veure’l mig ple. No és un secret que l’economia no creix al ritme que a tots agradaria però està més que demostrat que el temps econòmic esta marcat per cicles més o menys profunds i portem gairebé deu anys d’un sotrac molt important i, potser no és tant el fet que no creixi al ritme que voldríem, sinó que tenim a la memòria els temps en què els creixements eren desorbitats i probablement el que no torni a passar sigui aquella alegria desmesurada que es va viure fins al 2007. Penso 8

que a poc a poc les coses van anant millor, i ara ens tocarà viure un llarg període de recuperació i vull ser optimista perquè sortir a empatar un partit és fer una aposta per perdre. I amb la situació política actual? Aquí em fas pensar una mica més i, per més que pensi, sóc una mica menys optimista, i mira que no vull dir pessimista, però malauradament no acabo d’entendre per què costa tant fer política de petits consens, no veig per què es pren, com a base per poder desenvolupar una bona política, la necessitat d’aconseguir grans acords i majories quan seria molt més enriquidor aconseguir consens per cada tema en particular, penso que es garantiria més l’interès de tots els que estem representats pels polítics. A més, a Catalunya, encara es fa mes complicat aquest consens per l’evidència d’un fet diferenciador que podem obviar o no, però que hi és... Un altre tema és com s’ha de gestionar. Canviant de tema. Tens alguna afició especial? Aquí volia arribar, que ara ja començava a posar-me seriós. M’agrada l’esport en general i en practico molt com a part de l’entrenament del que faig més seriosament que és el Tir al Plat, en concret en la modalitat de Fossat Olímpic. Tinc l’orgull de tenir una afició que m’ha permès representar en diverses ocasions la Selecció Catalana en les competicions nacionals per autonomies i conèixer gent d’arreu del món en competicions internacionals. Es tracta d’un esport minoritari que tothom és capaç de fer amb un mínim d’equip però que requereix molta dedicació i especialització per assolir resultats i que barreja habilitat, intuïció, concentració i físic, que de seguida em va enganxar i fins avui...Durant l’època de competició m’hi dedico dues vegades a la setmana en sessions de tres hores com a mínim i m’ha permès conèixer els màxims representants de la disciplina de diversos països als Jocs Olímpics d’enguany i passats, perquè de fet, competim junts en moltes ocasions durant la temporada. La pràctica del tir al plat és ben simple, perquè consisteix a trencar d’un tret, bé de fet es poden tirar dos trets, un plat que es llença des d’un fossat situat uns quinze metres davant dels tiradors. La dificultat resideix en el fet que no sabem en quina direcció ni alçada es llença. El tret, perquè sigui efectiu, ha de ser molt ràpid. Des que surt el plat, per terme mitjà, s’ha de disparar entre 0,65 i 0,85 dècimes de segon, això assegura que el tret arriba al plat a una distància en què la perdigonada és efectiva, és a dir uns 30 o 35 9

metres des que surt de les màquines que el llencen. El factor clau de tot el procés del tir és l’atenció i la concentració que ha de mantenir el tirador a la sortida del plat. Cal jutjar direcció i velocitat del plat i disparar en poques fraccions de segon i la més mínima influència o pensament que destorbi la total concentració fa errar el tret. Les competicions de la modalitat que practico consisteixen en 5 series de 25 plast cadascuna, és a dir, es tiren 125 plats. Es sumen els plats trencats i els sis primers classificats del conjunt de tiradors tiren una final eliminatòria de 15 plats més, aleshores amb un sol tret. D’aquests sis, en funció dels resultats, s’eliminen els dos pitjors, el tercer i quart tiren de nou 15 plats per definir el tercer classificat i els dos millors resultats també fan una sèrie de 15 plats per decidir el guanyador i segon classificat. En definitiva, es posa a prova tant l’habilitat tècnica d’encertar el blanc com sobretot la capacitat d’aguantar la pressió psicològica i capacitat de mantenir la concentració. Què n’opines, del món associatiu? A part del Tir al plat, formes part d’alguna altra entitat o associació? El món associatiu, hem de reconèixer que és molt ric i plural al nostre país; gràcies al món associatiu es creen i es desenvolupen moltes activitats enriquidores per a la societat, adequades a cada edat i ajuden a promoure la convivència i els valors molt necessaris per la nostra societat. Tot i les dificultats que solen tenir les entitats perquè sovint depenen d’ajudes en forma de subvencions que cada vegada sén més escasses, considero que són absolutament necessàries i signe d’una bona convivència i la seva abundància i diversitat manifesten la veritable riquesa d’una societat. Formo i he format part de diverses entitats, generalment vinculades a l’esport i alguna associació d’àmbit universitari i tinc la curiosa habilitat de trobar-me més d’una vegada, sense saber com, involucrat en tasques organitzatives de les entitats a les quals pertanyo, motiu pel qual em considero partidari i defensor del món associatiu. Normalment acabem les converses preguntant als nostres entrevistats què opinen de l’Ateneu. A tu, com que no el coneixes no ho puc fer, per tant, et convidem a venir quan vulguis a fer-ho. Moltes gràcies. Jo t’agafo la paraula perquè, a més, sóc conscient que hi tinc molts coneguts i amics i estaré encantat de venirvos a veure qualsevol dia.

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS CAFÈ TEATRE

lguns de vosaltres potser recordarà que el passat dia 1 d'abril, en commemoració dels Dies Mundials de la Poesia i del Teatre, aquí a l'Ateneu, vam estrenar un nou format d'espectacle que va tenir força èxit entre tots aquells que hi van assistir. Es tractava del Cafè Teatre. Tot plegat es va organitzar per tal de presentar un acte que fos diferent al que habitualment presentem al nostre públic (socis o amics) no pas perquè aquest format fos millor, en absolut, sinó per aportar una nova visió, més innovadora o fins i tot potser més fresca al que estàvem acostumats. Acostar l'espectacle al públic, fer-lo més participatiu, ni que sigui permetent que aquest es pugui moure lliurement, o fins i tot poder consumir una beguda mentre es veu les diverses actuacions, això fa que aquest es mostri més relaxat i distès, encara que igual de receptiu, que en una obra de teatre convencional o un recital habitual. L'ambient que es genera és completament diferent, i així ens ho va fer saber el públic. Empesos per la bona crítica, la gent del nostre grup de teatre es va plantejar estrenar un nou espectacle en aquest format de cara al final de curs. Tot i així, calia no ser repetitius i aportar alguna novetat mantenint l'estructura inicial, i d'aquesta manera els nostres actors van posar fil a l'agulla i ens van convidar a assistir a la seva nova proposta. Aquesta va tenir lloc el diumenge dia 10 de juliol a les set de la tarda, i he de dir que l'èxit va ser absolut i que la sala era plena de gom a gom. Primer de tot vull manifestar que fa goig veure com queda de diferent la sala d'actes, on s'ha substituït totes les fileres de butaques per taules rodones i cadires de metall. El públic, en lloc d'asseure's tot mirant l'escenari esperant que comenci la funció, està relaxat i assegut al voltant de les taules, prenent un refresc i xerrant amb el del costat, o potser anant a la barra a buscar una beguda. De fet, si l'espectacle hagués començat tard, ni se n'haurien adonat, aquesta era la distensió i l'ambient de cafè que s'hi respirava. Crec que això també fa que quan comença l'espectacle el públic està més receptiu,

però alhora, i aquí ve la trampa, també menys crític, perquè ja s'ho està passant bé abans de començar. Cal dir per endavant que aquesta vegada tot plegat anava més encaminat a la representació de monòlegs i petits diàlegs, de fet no es va recitar cap poesia. Això sí, hi va haver cabuda tant per a l'humor com per el drama. Així de variats venien els nostres actors. També vull fer especial esment que hi van participar des dels més joves del grup (diguem-ne juvenils) fins a actors ja veterans, tenint fins i tot l'honor de veure en escena al nostre recent estrenat president. La presentació va anar a càrrec de Laura Farrés, que entre peça i peça ens anava amenitzat amb petits gags i acudits. A la primera part vam poder veure a Rosa Maurel i la Dolors Hermano, amb la petita peça El Perfum, la Carolina Farrés amb el monòleg Vull ser gran, l'Helena Royo i el Jordi Figueres amb El Wassap. Totes elles de caire humorístic. Finalment, va venir l'Esther Martínez amb una peça dramàtica titulada Monòleg d'Ofèlia. La segona part ens va portar la Rosa Maurel i el Fèlix Puig amb L'orgasme (no s'esverin, es tractava simplement d'un simpàtic diàleg d'humor, res més). Tot seguit va sortir l'Helena Farrés amb el monòleg humoristic Vida de la presumida, assistida, en aquest cas, per altres membres del grup. Com a cloenda del que vindria a ser l'apartat interpretatiu o teatral, va venir l'Impro Show, un muntatge d'improvització dut a terme per l'Aina Tadeo i el Roger Bastida, que van fer que gairebé ens trenquéssim de riure. La part final havia de ser musical, i així, l'amic Adrià Pérez, que va estar tota l'estona a les llums i al so, va agafar la seva guitarra i va pujar a l'escenari. El van acompanyar una bona part dels actors que havien participat en l'espectacle per cantar entre tots petits fragments de fins a 37 cançons que tenien com a característica principal que totes elles es podien interpretar amb el mateix riff d'acords de guitarra, però amb diferents ritmes i melodies. Va ser força interessant i amè. I per últim, es va interpretar la peça musical que la nostra troupe ja ha pres com a himne de grup i que han dedicat a l'Ateneu. No voldria acabar sense fer especial esment a aquelles persones que sense sortir a escena també van treballar de valent perquè tot plegat funcionés a la perfecció. Em refereixo a la Cristina Flores i a la Noelia Meroño, que tota l'estona van apaivagar la set del públic des de la barra del bar. Ningú es imprescindible, però tothom és necessari. I fins aquí el detall d'un espectacle i d'una nit de Cafè Teatre que crec que va agradar a tothom, fins al punt que, m'ho ha dit un ocellet,

s'han rebut propostes de traslladar l'espectacle a altres indrets comarcals. Ja us informarem. CARLES FARRÉS I PINÓS

RECORDEU QUE TENIM A LA VENDA EL NOU LLIBRE DE LA COL·LECCIÓ LA MEDUSA D’ENGUANY, PRESENTAT EL PASSAT MES D’ABRIL PER SANT JORDI. SI ENCARA NO EL TENIU, ANIMEU-VOS I VENIU A COMPRAR-LO!

CONEGUEM CATALUNYA Excursió núm. 338. Visita a la Casa Canals de Tarragona. Dissabte 16 de juliol.

om és habitual a les 8 del matí va sortir l’autocar amb els excursionistes de l'Ateneu i vàrem fer la primera parada a l’àrea de servei del Penedès per esmorzar i continuar el viatge en direcció a Tarragona per fer una visita guiada a la Casa Canals. La família Canals, que dóna nom a la casa, s'instal·là a Tarragona, procedent de Reus, aproximadament a la darreria del segle XVII encara que les primeres noticies que relacionen aquesta família amb l'immoble del carrer d'en Granada coincideixen amb l'estada que hi va fer el rei Carles IV amb motiu de la inauguració del Port l'any 1802. En aquesta visita reial les cases del número 1 a l’11 del carrer d'en Granada es varen unificar per hostatjar el monarca i el seu seguici. Els Canals formaven part de la petita noblesa. AI seu escut, visible en diferents indrets i mobles de la casa, hi apareixen cinc canals de plata sobre guies i un castell donjonat d'or sobre atzur. Una bona política matrimonial els portà a emparentar-se amb altres famílies nobles i adinerades. Amb els Castellarnau, una de les més prestigioses de la ciutat, quan Joaquim Canals va casar-se amb Maria Antonia de Castellarnau l'any 1852, d'aquesta època són una bona part dels mobles i dels objectes decoratius de la casa. L'estructura general de la casa Canals responia a una residència senyorial amb uns baixos destinats a serveis de la casa i que estaven formats per una planta semisoterrània i una d'entresol, aquesta darrera era l'habitatge del majordom. A continuació la planta noble en forma de L oberta al jardí romàntic, amb les estances més luxoses situades al costat del passeig de Sant Antoni. Finalment hi havia una segona planta destinada al servei. Finalitzada la visita ens dirigírem al bonic poble de Prades i a la Fonda Espasa vàrem gaudir d'un bon dinar. La propera sortida serà el dia 17 de setembre per visitar el Museu Deu del Vendrell i dinar a Castellví de la Marca. Us hi podeu apuntar el dimarts dia 6. MIQUEL PATÓN

COL·LABORACIONS VIATGE A ROMANIA

’agost de1985, una colla d’amics vam anar a Romania. No recordo per què vam triar aquest país, potser perquè el viatge no era gaire car o potser l’atracció del comte Dràcula..., el que puc assegurar és que no devíem pensar gaire en un fet important: a Romania hi havia una dictadura comunista, hi manava Nicolae Ceascescu (i la seva dona) que, des de finals dels anys setanta, havia implantat un règim dèspota basat en el culte a la seva persona... que no cauria fins al 1989! A mi particularment, em feia gràcia aquella anada a Romania perquè s’hi parla una llengua romànica que té moltes semblances amb el català, encara que, al llarg de la seva complicada història, ha rebut influències eslaves, hongareses, turques i fins i tot gregues. Al Prat, vam agafar un avió d’Iberia que ens va portar a Roma on ens esperava un avió d’una companyia romanesa, era un vol charter. Primera sorpresa: aquell avió era una antigalla, la tapisseria dels seients tota apedaçada o simplement sargida, l’aire condicionat gairebé inexistent perquè la majoria de mecanismes et quedaven als dits quan els tocaves... i les hostesses no eren precisament unes sílfides: bastant grans i grasses, vestides amb unes bates i davantals, si no ho recordo malament, bastant descolorits... això sí, molt amables i atentes. Tot i que no les teníem totes, l’avió va resistir fins a aterrar a l’aeroport Otopeni de Bucarest. Segona sorpresa, i no puc dir que agradable: en baixar d’aquella andròmina, vam veure tot de soldats amb fusells a les mans fent guàrdia a fora i a dins dels edificis. Després de passar la duana amb regirament total de maletes i bosses (no recordo si ens van escorcollar) amb aquells soldats vigilant-nos, vam pujar en un autocar que ens havia de dur a la capital per una carretera que ens proporcionava una nova sorpresa: a més de més soldats armats, tot al llarg, hi havia una corrua de cotxes perfectament alineats, l’un darrere l’altre, en un costat de la via, amb els conductors xerrant a fora... i no s’acabaven, quilòmetres i quilòmetres de cotxes! Vam preguntar al guia què passava: esperaven que la benzina arribés a la gasolinera, amb la impossibilitat d’omplir del tot el dipòsit I la perspectiva d’haverse acabat quan els tocaria el torn! Per fi, vam arribar a Bucarest. A l’hotel ens van donar les habitacions. A partir d’ara ja no enumeraré les sorpreses perquè no paraven. L’habitació era senzilla, però neta, del sostre penjava un llum

amb quatre o cinc braços, però amb una sola bombeta! Hi havia un televisor, però la televisió romanesa només funcionava unes estones al dia! La nostra finestra donava a una plaça, vam sentir soroll i vam mirar: dos o tres nens d’uns sis o set anys sacsejaven una bàscula de peu per fer-ne caure les poques monedes que contenia!... On havíem anat a parar? Com que no havíem pogut comprar divises a casa nostra, vam preguntar a recepció on hi havia un banc per canviar els diners que dúiem. En veu baixa, aquella senyoreta ens va dir que valia més ferho al mateix hotel perquè el canvi era millor, que quan seuríem a taula, un cambrer es posaria en contacte amb nosaltres. Dit i fet; el cambrer ens va dir, en un castellà elemental i en veu molt baixa, que poséssim tots els diners que volguéssim canviar dins un tovalló sobre la taula, que dissimuladament ell agafaria i ens el tornaria després amb els diners romanesos. I així ho va fer: com en una novel·la de misteri, es va fer l’intercanvi sense cap novetat. Després, d’amagat per sota la taula, ens vam repartir els diners que tocaven a cadascú. Mentre menjàvem, ens van cridar l’atenció uns homes que passaven entre les taules i entraven a la cuina amb una bossa de plàstic (per cert eren molt buscades) i en sortien al cap d’una estona amb la bossa plena. Ens vam assabentar que anaven a buscar el menjar que havia sobrat en aquell hotel, que era exclusivament per a turistes i, per tant, anava més gras que altres. Misèria, sí, les botigues d’electrodomèstics mostraven uns aparadors plens de pols amb quatre aparells passats de moda escampats; al carrer, en una espècie de carretó gran, entre trossos de gel, es refrescaven alguns refrescos... les botigues de queviures mig buides, els nens pidolant un bolígraf...,però un museu ple de peces d’or de tota mena. Amb aquest començament, podríeu pensar que el viatge va ser un desastre i no fou així, al contrari. Romania té uns paisatges magnífics. Vam llogar un miniautocar que conduïa el Georgio, un xofer amable i rialler, amb el qual vam recórrer els Càrpats amb el castell de Bran, el del comte Dràcula, inclòs, en companyia d’un guia, el Jon Ionesco, professor de castellà, molt atent i simpàtic. Quan ens vam conèixer més bé, ens va explicar coses del règim que, d’haver-ho sabut les autoritats, li haurien pogut sortir cares, alhora que expressava les ganes que tenia de poder emigrar un dia. Vam començar amb la visita de Bucarest, coneguda abans de la Segona Guerra Mundial com el “Petit París” o “el París de l’Est” a causa de la seva arquitectura elegant i d’un elit intel·lectual important. Malauradament molts d’aquells edificis desaparegueren per la guerra, els terratrèmols com el de 1977, la demolició a finals dels setanta de

barris històrics i la construcció de blocs de pisos d’estil comunista com els que jo havia vist al Berlín oriental, així com el Palau del Parlament o Casa del Poble, l’edifici administratiu més gran d’Europa i el segon del món, obra faraònica de Ceascescu, que encara no era acabat. Hi van treballar 400 arquitectes i 20.000 obrers en torns de 24 hores, em sembla recordar que durant cinc anys! El nostre guia ens va portar al Museu etnogràfic Satalui o Museu del Poble, que s’aixeca a l’aire lliure. El vam poder visitar amb calma mentre el guia ens anava explicant cada una d’aquelles construccions que reprodueixen les de les diferents regions del país des de l’edat mitjana. Interessant i agradable, el passeig acabà en un restaurant “per a elits i turistes” on ens van servir un menú molt bo. La sorpresa aparegué novament: vam anar al lavabo, que era al soterrani, de seguida dues o tres dones se’ns van acostar i, amb gestos, ens van demanar si teníem pintallavis, no vam tenir temps de donar-los-en cap perquè immediatament es van presentar uns guàrdies que les van fer fora a grans crits i a nosaltres ens van dir que aquelles dones demanaven per vici perquè a Romania hi havia de tot! Devia ser perquè tenien de tot que sovintejaven els robatoris, a una de nosaltres li van prendre la cartera i a mi, no hi van ser a temps perquè algú em va avisar que m’estaven obrint la cremallera de la bossa a la porta giratòria de l’hotel!... I per què una bossa de plàstic o un senzill bolígraf era un regal cobejat? Per què hi havia gent que anava a buscar les restes de menjar? I, com que sempre dic que el que pot interessar d’un viatge són les anècdotes o les sorpreses, no us explicaré fil per randa el viatge, sinó alguns altres fets que sortien de la normalitat: un dia, xofer i guia ens van portar no ho recordo gairebé si va ser al Mar Negre o un riu, fins on es podia anar, és clar, perquè, encara que d’un tros lluny, vam tornar a veure soldats amb fusells que muntaven guàrdia a les torres dels capitosts del règim. Després de voltar, de visitar ciutats, una de les quals era molt bonica, amb jardins plens de flors, no en recordo el nom, però era la seu d’estiueig dels “poderosos”, de visitar el monestir de Caldarusani (Romania n’és plena, de monestirs) i l’esmentat Castell de Bran i

escoltar les malifetes del comte “empalador”, etc., vam tornar a Bucarest. Vam decidir anar a comprar algun record encara que ja n’havíem comprat durant el recorregut, sobretot a Brasov i al castell de Bran. No gaire lluny de l’hotel, hi havia una plaça immensa, no s’hi veia ningú i i nosaltres, tranquil·lament, ens vam posar a travessar-la en diagonal, només havíem fet quatre o cinc passes quan vam sentir uns xiulets frenètics: eren uns soldats de guàrdia davant un edifici enorme que s’aixecava al final, no recordo si era la llar del dictador. Vam retrocedir de seguida, la plaça no es podia travessar, no hi podies posar un peu! Per anar a l’altra banda, havies de seguir la vorera fins a la cantonada i girar a la dreta per seguir l’altra! Com a persones obedients (per força), vam seguir les instruccions fins a arribar en un magatzem bastant gran on podríem comprar. Sí, hi hauríem comprat si algú ens hagués atès. Vam estar mirant i remenant i cap de les dependentes no ens va preguntar què volíem, gairebé ni ens miraven, i ens en vam anar. Ho vam comentar amb el Jon i ens va dir que no gaire lluny de l’hotel, hi havia una botiga “amb amo”, ho va dir així, que hi anéssim perquè l’altra botiga era de l’Estat i a les dependentes tant els era vendre com no, elles ja tenien el sou assegurat! Aquella botiga era petitona i atapeïda de gènere i l’amo, un senyor amabilíssim, ens va treure peces i peces i, amb gestos, ens explicava què era fet a mà i què no... total, que ens van firar. I havia arribat l’hora de tornar a casa. El retorn, aquesta vegada amb avions “moderns”, fou tanmateix un xic accidentat. Quan vam arribar a Roma per fer el canvi, ens van fer saber que hauríem de fer nit a la ciutat: s’havia cancel·lat el vol cap a Barcelona, entre altres, a causa d’un gran incendi que cremava sense aturador a l’illa de Sardenya i provocava una densa fumera quilòmetres a la rodona. A càrrec de la Companyia, vam sopar i dormir en un hotel de Roma. Abans, però, encara vam tenir temps d’anar a fer una visita llampec a la Ciutat del Vaticà. Text i fotos: MATILDE MARCÉ

SANTA MARIA DE NÚRIA

'agrada el meu nom. Sempre dic que si quan tenia vuit dies hagués pogut triar-lo hauria escollit Núria. M'agrada per fonètica, trobo que sona molt bé i no costa de dir. És curt i concret. M'agrada perquè és el nom amb el qual s'honora una mare de déu que viu al cor del Pirineu, en una vall tancada com una olla, amb un muntanyam arran dels tres mil metres d'altura que l'envolta i la protegeix. La imatge de la Mare de Déu és petita, humil, fins i tot tosca, però té la bellesa i la simplicitat del romànic primitiu, del romànic de fa més de mil anys. La Mare de Déu de Núria té la senzillesa dels pastors, la rudesa de l'home de muntanya, reservat i dur, que estima la muntanya. De l'ermità, l'home de fe, que escolta la veu de Déu i per respondrehi dóna forma a una imatge. Cerca la mitjancera entre ell i la Veu i escull una dona : La Mare. La Mare de Déu de Núria s'hi troba bé en aquesta raconada del Pirineu, en aquest clot curull de silenci, en un paisatge auster, dur, misteriós. Un paisatge de neus i gel, de roques i tarteres, vents i tempestes, de vells avets i prats verds, de muntanyes altes que encara es miren des de la vall. La Mare de Déu de Núria ha viscut en la soledat i el silenci, en la bellesa d'una natura verge i sempre rodejada de la pietat i l'amor de la gent de la contrada, que enllà dels anys ni la duresa del camí ni l'esforç que calia per arribar a la petita ermita que li feia d'estatge no els privava de visitar-la sovint, d'encomanar-se al seu empar, d'acudir-hi en necessitats o festes, perquè a la Mare sempre se la té al costat, sempre es desitja la seva companyia, el conhort o manifestar-li agraïment. Ara, malgrat els esports d'hivern, de les facilitats per arribar-hi, Núria encara conserva la intimitat de l'estança de la Verge, encara s'hi respira l'entranyable silenci de les muntanyes que una colla de segles fa companyia a la Verge. " Verge de la vall de Núria voltada de soletats que immòbil en la boscuria i en vostres vestits daurats oïu l'eterna cantúria dels vents i les tempestats" Joan Maragall NÚRIA CERVERA

LA FORÇA INTERIOR

i ha experiències que, per temps que passi, no les oblides. Una d'aquestes va ser un programa fet a TV3, amb motiu del trentè aniversari del desastre de la Central nuclear de Txernòbil a Ucraïna, el 26 d'abril de 1986. Aquell terrible accident, un incendi a la Central nuclear, que va durar deu dies, va provocar una pluja radioactiva a tot el país que es va expandir a Rússia, Bielorússia i a un 40% d'Europa (segons Viquipèdia sembla que els efectes radioactius perduraran durant quaranta mil anys). La majoria de la població d'aquell territori va ser evacuada. Al cap de poc, un bon grup de persones grans, en el programa només hi sortien dones, van demanar de tornar a casa seva, al seu poble. En un ambient totalment rural, aïllades les unes de les altres, cultivant el seu hort, criant l'aviram, pescant al riu i recollint tot el que troben al bosc: bolets, herbes, fruits... S'alimenten del que troben, pesquen i cultiven i beuen, com sempre, l'aigua del seu pou. Era increïble veure l'activitat d'aquelles dones, fent els durs treballs del camp. Freqüentment reben la visita d'uns controladors que revisen el grau de radioactivitat (que és molt alt) de tota aquella zona. Sovint s'apleguen a casa d'alguna d'elles i fan un bon àpat, acompanyat de wodka. Riuen, canten, ballen... Admirable! No són inconscients, precisament perquè saben quina és la realitat que els envolta, la seva edat avançada i el perill constant que les amenaça, viuen amb joia cada moment de la seva vida. El mateix periodista que feia el reportatge, aclaparat, va preguntar a una d'elles com podien superar la situació en què estaven. La resposta de la dona va ser senzilla i clara: "El sol brilla damunt meu, i Déu té cura de mi". M. del CARME RIERA

LA NOVEL·LA D’EN RICARD SALVAT

l director teatral, escriptor i professor universitari, Ricard Salvat i Ferré no cal que el presentem. És prou conegut pels hospitalencs d’una certa edat arran d’haver fundat i dirigit l’Escola d’Estudis Artístics de l’Hospitalet de Llobregat (1975-1978), així com també per la seva vinculació amb l’entitat cultural Alpha 63, que durant una bona colla d’anys organitzà tot tipus d’activitats relacionades amb el teatre, el cinema i la música, en l’àmbit de la nostra ciutat. El que potser molts ignoren és que en Ricard Salvat guanyà el premi Joanot Martorell 1959, amb la seva única novel·la Animals destructors de lleis, quan tan sols tenia vint-i-quatre anys. Aquest darrer detall —ser tan jove—, sembla que no agradà gens ni mica a algunes personalitats culturals del moment. Res, tot plegat no va passar de ser una rebequeria fugissera. Les dificultats de veritat estaven per venir. Tal com explica el mateix autor al pròleg de l’última edició, l’obra, tot i haver guanyat un dels premis més prestigiosos de l’època, va ser prohibida per la censura espanyola i no es va poder publicar. No fou fins avançats els 60 que, mitjançant la intervenció d’Odó Hurtado, exiliat a Mèxic, es presentà l’oportunitat d’editar-la en aquest país sud-americà. Tanmateix, al cap de poc temps, les circumstàncies feren un capgirell i el volum s’acabà imprimint a Barcelona clandestinament. No va pas servir de gaire, però. Unes poques llibreries s’arriscaren a vendre el llibre sota taulell i comptats voluntaris en distribuïren uns quants exemplars mà a mà. La difusió, per tant, va ser ínfima. No fou fins al cap de cinquanta anys de la concessió del premi, el 2009, que l’editorial Meteora la tornà a treure en una edició commemorativa. Ho heu entès bé? Cinquanta anys després! Déu-n’hido! Veure aquest llarg retard en la publicació de l’obra, dur a preguntar-nos: per quina raó hem hagut d’esperar tot aquest temps per conèixer la bona i interessant novel·la d’en Ricard Salvat? Tant se val la resposta, però. Perquè sigui quina sigui l’excusa, no té perdó de Déu. La nostra literatura no va gens sobrada de publicacions de qualitat. A més, sabent, tal com s’indica en el pròleg, que Salvador Espriu la va corregir. Animals destructors de lleis és una novel·la atípica. Relata la vida d’un jove català que, per fugir de la grisor del franquisme, emigra a l’Alemanya de la postguerra europea per treballar en una fàbrica. Viu de rellogat a casa d’un matrimoni jove, poc convencional, sense fills, amb el qual manté una tensa relació, sobretot amb la dona. D’altra 21

banda, amb els amics que fa a la fàbrica i fora d’ella no s’hi acaba de sentir còmode. Percep que hi ha una distància insalvable de punts de vista i de costums entre ells. Així mateix, les seves relacions amb els treballadors emigrants d’altres països (majoritàriament perses) tampoc acaben d’encaixar. Pel protagonista, doncs, tot és molt diferent del que s’esperava trobar quan va marxar del seu país. I se sent decebut. Ricard Salvat en la seva novel·la, escrita amb un estil molt personal, es refereix de manera simple, però gens superficial, sense abusar de circumloquis, a un conjunt de temes que en l’època en què va ser escrita és evident que no devien agradar gens al règim franquista: els dubtes de la població per la manera com es reconstrueix el país després de la guerra; els problemes que duu implícita la immigració; les perversions que provoca el consumisme desenfrenat; les difícils relacions entre els estudiants i els obrers; la presència de les forces d’ocupació que recorden tothora als ciutadans que són uns vençuts; etc. Animals destructors de lleis no és una obra mestra, però sí una excel·lent novel·la de les que ajuden a consolidar una literatura. En aquest cas, la catalana. Amb Ricard Salvat, és evident que vam guanyar un extraordinari home de teatre, però mai sabrem si, en contrapartida, vam perdre un notable novel·lista.

PERE JUHÉ I ORIOL

JOAQUIMA SOLANES, SÒCIA DE L’ATENEU

oldria donar les gràcies a totes les persones que ens varen acompanyar en el comiat de la meva germana i, a més, fer un record de la seva relació amb l’Ateneu. La Quimeta, dona molt intel·ligent, va ser una gran fan durant molts anys. Darrerament, a causa de les seves limitades possibilitats, no podia participar-hi tant com ella hauria volgut. Ara que, a casa, ens toca fer recompte de moltes coses particulars i familiars, no podeu imaginar els records de tota mena que hem trobat: programes d’actes, de diades, de commemoracions, de teatre de molts anys, d’excursions, de la Diada del Soci, fins i tot els menús dels dinars, fotografies, llibres i, no cal dir, de “Xiprerets”. La Quimeta va anar, durant més de tretze anys, cada mes seguit, a les excursions de l’Ateneu. Se’n podria fer una història d’aquells anys quan les excursions eren preparades pel Sr. Faustino i la Pepeta, la seva dona. Pel que he anat recordant, era una època pionera i d’un temps que la gent no anava a tants llocs com ara. També, per a les persones que no podien fer sortides soles, ja que podien gaudir d’aquest gran servei de l’Ateneu. Ara, l’Ateneu segueix amb aquest esperit de donar servei als socis i a la societat. LALI, GERMANA DE LA QUIMETA

POESIA

DERROTA

El timó dóna la direcció de la nau. La muntanya és la ruïna d’una pàtria capgirada, els edificis van quedar a sota i els fonaments enlaire. Sota les ruïnes jeu un poble enterrat. Si escolteu amb atenció arriba de dintre la muntanya una veu profunda i apagada que pregunta, que pregunta sempre

Joan Brossa

EL NOM I LA COSA BIODEGRADABLE

l remei hauria de ser un altre, però cada estiu, aprofitant la disponibilitat de temps, grups de joves tocats per l’estima a la natura, s’organitzen per netejar el fons marí de les nostres costes. El “botí” que aconsegueixen sol ser grandiós: milers de quilos en forma de botelles, bosses, llaunes, xarxes obsoletes, objectes de plàstic o metàl·lics en general i, cada dia més, tovalloletes suposadament biodegradables. Evidenment aquests joves generosos no esgoten la brutícia que s’amaga dins d’aquest mar, que és el “nostre” –com diu la tradició-, però que és tant de tothom com la resta del planeta. Ja se sap, però no ho sembla. O sigui, que massa pocs se’n fan responsables, potser menys i tot els de casa. En part, passa que, de sobte, un bon dia ens instal·làrem en la “societat de consum” i oblidàrem, des de la pròpia llar familiar, el bon costum de reutilitzar o de reciclar: deixem perdre aparells o estris que encara es podrien aprofitar, llancem mobles encara en bon ús, de vegades fins i tot menjar en bon estat... Recordo del meu iaio, que no era cap pobre per cert, la reflexió que em va fer la vegada que em va veure llançar el pa a penes rosegat del berenar: el va agarrar de terra, bufà per llevar-li la pols i, després de donar-li un bes amb certa solemnitat, me’l tornà, i, com que jo el vaig refusar, ell mateix se’l menjà. Sí, la pedagogia de l’exemple sol ser la més eficient; però fomentar un estat d’opinió favorable és responsabilitat sobretot dels governs, del signe que siguin. I no sols de les conselleries d’educació. Un altre front que cal mediació política és el dels productes industrials d’ús quotidià qualificats com a biodegradables i que en la pràctica no ho són. El paper, per exemple, és reciclable, i sembla que una bona part del que es llança s’aconsegueix reconvertir. Encara com. És més: la informàtica ha resultat beneficiosa per a la conservació dels boscos en emmagatzemar tanta informació que abans es guardava en paper. Un capítol de dèficit, això sí, d’altra banda, per a l’economia dels països productors de pasta de paper, com Finlàndia... Tanmateix, el costum dels mocadors de paper s’ha disparat, i fins i tot s’ha generalitzat l’ús de l’anglicisme clínex, que evita certament recordar-nos allò que trobem quan ens moquem... Més greu de bon tros està sent l’oblit del bidet en les habitacions del nous hotels. I per més d’un motiu. El mot “bidet”, ens ho recordava la famosa cançó de “La trinca”, és un gal·licisme, com altres expressions referides al refinament dels costums sexuals. Dic jo si deu ser per aquest oblit dels nous arquitectes que s’ha expandit l’ús de les “tovalloletes” falsament venudes com a biodegradables i que embussen seguit les canonades dels sanitaris. ANTONI PRATS

OPINIÓ YACOUBA SAWADOGO

a història ens parla, gairebé sempre, de fets polítics, de guerres, de victòries i de derrotes, o de grans filòsofs, de grans generals guanyadors de batalles i de reis i de polítics, però rarament ens parla de la gent menuda, d'aquells que, dia a dia, han estat els que han fet realment la història de la humanitat, de tots aquells milers de milions anònims que , amb els seu esforç i tenacitat, han estat la veritable argamassa que uneix totes les totxanes que conformen l'edifici de la història de la humanitat, i sense els quals, tot plegat quedaria només en una llista de noms i de fets. Amb això no vull dir que les "grans" persones i els "grans" fets no hagin estat importants, és evident que sí, i la seva influència personal o dels seus fet ha marcat clarament el destí de la humanitat, això és indiscutible, però també és veritat que, sense el dia a dia de la gran massa humana, per ells sols, haurien sigut insignificants. Hauria estat Gen Gis Kan igual de poderós sense els seus exèrcits i tots aquells homes i dones que anaven al seu darrere amb els grans ramats de bestiar i que els alimentaven a tots? Què hauria estat dels grans faraons sense aquells que any rere any recollien les collites, veritable riquesa d'aquell antic regne del Nil. No van ser precisament els emperadors romans ni els seus generals els qui van construir pedra sobre pedra el Coliseu romà i tants altres monuments, edificis i grans construccions que després de dos mil anys encara segueixen drets. Aquestes petites persones, una a una, i treballant plegades han estat els veritables forjadors de la història humana. A vegades el destí fa que algun d'ells, sense voler-ho per ell mateix, sinó perquè la situació li ho demana, doni un pas endavant i destaqui per damunt dels altres, i així convertir una d'aquestes persones, anònimes i humils, però imprescindibles, en algú que acaba sent reconegut per la història. Aquests són els casos que m'apassionen. No fa pas gaire, en un d'aquests matins mandrosos de cap de setmana, després d'haver esmorzat i sense esma per sortir de casa o de posar-me a fer alguna altra cosa, em vaig quedar mirant un programa televisiu que parlava sobre l'aigua. Es tractava d'un fantàstic documental que explicava diversos casos actuals en què l'actuació humana havia provocat que un entorn, fins feia poc temps humit, ple d'aigua i de vida, es convertís en un erm sec, en un desert mort i sense futur, tant pel que feia als animals que allí hi vivien, com pels homes que hi treballaven. Un exemple d'aquests casos és el Mar d'Aral. En l'època soviètica, els dirigents de l'URSS es van encaparrar a cultivar cotó allí on no es

podia cultivar i, aconseguint que aquest enorme gran llac, amb els anys, s'hagi pràcticament assecat. El cotó necessita força aigua, i per aconseguir-la es van transvasar parts importants dels dos rius que donaven vida a aquest petit mar, els rius Amu Daria i Sir Daria. El Mar d'Aral, fins fa poc considerat el quart mar interior més gran del món, ara és una ombra del que havia estat. I la poca aigua que ara hi queda té uns nivells de salinitat tan grans que ja no pot tenir vida, quan fa anys s'hi pescaven tones de peix. Però l'exemple que més em va cridar l'atenció, per desconegut i perquè demostra que un petit pas d'un sol home pot canviar el món, va ser el que feia referència a la regió del Sahel i a Yacouba Sawadogo. El Sahel és una ecoregió africana que forma la transició entre el desert del Sahara, al nord, i la zona de la sabana menys àrida del sud. Aquesta zona ha vist com, any rere any i per culpa de l'acció humana, el desert li ha anat guanyant més i més terreny. Aquest fet ha implicat la pèrdua de milers de quilòmetres quadrats de conreus, que han provocat periòdicament períodes de fam, alguns d'aquests dels més grans que es puguin recordar. A causa d'això han estat innumerables les campanyes i els programes per reconduir la situació i tornar a guanyar terreny al desert, però gairebé sense èxit. La història de Yacouba Sawadogo és apassionant, però no pas per haver estat cap rei ni cap general, ni per ser el més ric ni el més poderós del seu poble. La història de Yacouba Sawadogo és la història de la lluita de més de quaranta anys d'un home contra el desert mentre veia al seu voltant un dels pitjors drames del qual un home pot ser testimoni, la fam. Yacouba Sawadogo va veure com la seva gent es resignava a l'avenç imparable del desert, a veure com les seves terres s'assecaven i quedaven eixutes i inservibles per al conreu. Després, va veure com aquestes masses resignades fugien de la fam per anar a llocs on potser els esperava una altra mena de misèria. Des del 1974, aquest camperol analfabet de Burkina Faso es va dedicar a replantar les terres del voltant del seu poble. En el documental s'explicava com en aquella terra, en les estacions en què plovia, l'aigua es perdia per la posterior evaporació provocada per la desertització. El que va fer Yacouba Sawadogo va ser començar a fer tot un seguit de forats no gaire grans de diàmetre però d'una certa profunditat, tots ells escampats per la zona. El pobre Yacouba es va convertir en la riota de la gent, en el beneit del poble. Tothom el mirava i se'n fotia. El que no sabien era que aquells forats eren aprofitats per diversos insectes, com els tèrmits, per excavar els seus nius, constituïts per unes xarxes de petits túnels. Això va provocar que en successives pluges l'aigua no s'evaporés del tot es perdés, sinó que es filtrava dins de la terra. Aquesta aigua va permetre plantar diversos arbres, que gràcies a la humitat de la terra van prosperar

i créixer. I aquells primers arbres, que feien de contenció del desert, van esdevenir tot un bosc, i finalment va venir el conreu de diversos cereals (en aquella zona el més habitual és el mill). El que al començament havia estat escarni i burla, amb els anys s'havia convertit en respecte cap a aquell home que, a poc a poc, amb un esforç i tenacitat de quaranta anys de feina, els estava retornant les collites, la riquesa i la vida. Aquest home, Yacouba, ara vell, ens ha ensenyat a tots una cosa que ja era coneguda ancestralment: el arbres són vida, el bosc és vida. Actualment Yacouba Sawadogo és un home respectat per la seva comunitat, un home que rep la visita periòdica del cap de la tribu, de les autoritats de Burkina Faso. És reconegut per ecologistes i per científics que volen aplicar aquest mètode a la resta del Sahel, per salvar l'ecoregió i aturar l'avenç del desert i, sobretot, la fam i la misèria que viu aquella zona. És en Yacouba Sawadogo un visionari? És un inventor? Va potser rebre la visita d'algun déu o li va arribar la inspiració divina? En absolut. Es va limitar a reintroduïr un sistema de conreu tradicional ja oblidat anomenat Zaï. Bé, seria incorrecte dir oblidat, potser caldria dir oblidat per tothom menys per en Yacouba, que es va limitar a fer el que havien fet els seus ancestres durant milers d'anys en una zona on no cal anar a buscar grans tresors ni riqueses perquè allí, l'aigua, els arbres i els conreus són la seva gran divisa, essent la seva gran riquesa no haver de passar gana. La gran lliçó que ha donat en Yacouba al món és que els seus avantpassats (i el nostres) no eren pas imbècils i que moltes de les coses que feien tenien el seu sentit, i que nosaltres, amb la nostra cobdícia i estupidesa, moltes vegades oblidem el seu llegat i deixem que tot es faci malbé. Després vénen les llàgrimes. CARLES FARRÉS I PINÓS

HO SABÍEU? AMSTERDAM, LA CIUTAT DE LES BICICLETES

msterdam, la capital dels Països Baixos, és una ciutat creuada per una gran diversitat de canals, la qual cosa fa que guardi una certa semblança amb Venècia, fins al punt de ser anomenada la Venècia del Nord. El casc vell, amb les seves cases de maó, altes i estretes, que s’aboquen als canals, té un encant particular. La inestabilitat del subsòl provoca un lleu, però gradual, enfonsament en alguns edificis, tot i que la majoria en ser construïts es van assentar sobre puntals de fusta. En aquesta zona no és possible aixecar edificis alts i moderns; per això s’ha multiplicat el nombre d’habitatges flotants. També, per culpa –o gràcies- als canals, a Amsterdam no hi ha grans i llargues avingudes. La xarxa de metro és més aviat minsa, els tramvies i els autobusos són la base del transport públic. Al centre no hi ha gaire trànsit de cotxes (aparcar és car i difícil), però el que si que hi ha són bicicletes, moltes, ”mooooltes” bicicletes. Amsterdam és famosa per la gran quantitat que té d’aquests vehicles i gaudeix del títol de centre mundial de la cultura de la bicicleta. Tots els carrers, carrerons i places tenen vies, de doble sentit, per a ciclistes, i és exactament així: els vianants hem de vigilar de no posar-nos al mig, perquè els ciclistes no ens respecten gaire i correm el risc de ser atropellats De la seva població, que és d’uns 750.000 habitants, cap a 700.000 són ciclistes, i la guia que ens va acompanyar en algun recorregut, ens va informar que hi ha censades més de 1.200.000 bicicletes. Al costat de l’Estació Central (un edifici d’estil neo-

renaixentista), s’aixeca un pàrquing de quatre plantes exclusivament per a bicicletes, encara que qualsevol lloc és bo per deixar-les, sempre que la puguis lligar bé amb un cadenat; si no ho fas així, va dir, gairebé segur que te la roben. Això passa cada any amb gairebé 80.000 bicicletes i d’aquestes 25.000 acaben al fons dels canals. Si et veus en aquesta situació, t’has d’espavilar com puguis; per exemple, intentar agafar-ne una altra. Veritablement impressiona veure com n’estan d’atapeïdes les baranes dels canals o qualsevol lloc que permeti lligarhi una cadena. Cal recordar exactament on l’has deixat, per poder-la recuperar sense problemes entre el maremàgnum de “bicis”. Però Amsterdam és molt més que la ciutat de les bicicletes. Us proposo un petit recorregut: Davant mateix de l’Estació Central s’agafen gairebé totes les línies d’autobús i de tramvia: pujarem en un d’aquests per anar a Het Museumplein (la plaça del Museu). Allà s’alça el Rijksmuseum, el més important de la ciutat, va ser inaugurat l’any 1885 –curiosament, el seu arquitecte també va dissenyar l’Estació Central- Aquest museu posseeix la més important col·lecció d’art clàssic holandès. Les obres de Rembrandt i d’alguns dels seus deixebles formen part del gairebé milió d’objectes que conté. Si us agrada la pintura, us recomano que el visiteu, això sí, aneu-hi amb calçat còmode perquè el recorregut és llarg. Molt a prop hi ha el Van Gogh museum, situat en un original i modern edifici, dedicat integrament, com podeu imaginar, al gran pintor holandès Vincent van Gogh. Prou més petit que el Rijks, és de més fàcil recorregut i a mi particularment em va agradar molt.

En un altre, indret, però proper, al costat d’un canal, s’aixeca la Rembrandt house, o sigui la casa museu d’aquest pintor. És curiosa la seva visita, ja què veiem el lloc on vivia i rebia els seus amics i compradors d’art, la cuina, els salons, l’espai on dormia i també on feia classe els seus alumnes. Hi fan una demostració de com elaborava els gravats i també s’hi conserven algunes obres. La casa d’Anna Frank, només la vam veure per fora. S’aboca a un dels canals, i pot passar completament desapercebuda enmig dels altres edificis si no ho saps. Per poder visitar-la, s’han de treure els tiquets per Internet amb força antelació. El mes de juliol ja estaven venuts tots fins a l’octubre. Un passeig amb barca pels canals és deliciós i va bé per espargir-nos després de tant de museu. Permet contemplar racons que d’altra manera no s’aprecien. Us ho recomano. Si mirem de cara l’Estació Central, a la seva dreta s’alça l’Església de Sant Nicolau, d’estil neobarroc i neorenaixentista. És la principal església catòlica de la ciutat, on també si fan concerts d’orgue. Curiosament, al seu darrera comença un barri una mica especial: el Barri Roig, o barri vermell. S’anomena així pel color de les llums que il·luminen els locals on es mostren, a través d’aparadors, les prostitutes que hi treballen. La prostitució als Països Baixos està legalitzada i regulada en zones designades i a Amsterdam es centra en aquest barri. Per copsar bé l’ambient cal anar-hi, lògicament, de nit: quan més tard, més disbauxa. Allà també hi ha les botigues especialitzades en el tema eròtic, sex-shops, i els Coffee-shops, que són locals on es pot fumar i comprar petites quantitats de marihuana, generalment de molt bona qualitat ecològica. No és que això estigui totalment legalitzat, però sí tolerat, mentre sigui

només fins a 5 grams diaris i tant el venedor com el comprador majors d’edat. D’aquests coffees, també se’n troben arreu de la ciutat. Molt a prop de l’Estació Central, a només 750 metres, hi ha la famosa plaça Dam. Val la pena passar-hi una estoneta. A tota hora és plena, la gent s’asseu per terra, als peus de les estàtues, als bars, a qualsevol lloc... Allà s’aixeca el Palau Reial., Si pot entrar, és una visita agradable i interessant de fer. També és bonic anar al Mercat de les Flors, encara que el juliol no era el millor mes; de tulipes, no n’hi havia, però sí els bulbs per plantar-les i força “souvenirs”. Com veieu, Amsterdam és una ciutat molt interessant i que val la pena visitar. Però, si pot ser, no hi aneu a l’hivern, que fa massa fred. Preferiblement a la primavera, i així podreu gaudir del famosos jardins de tulipes. Text: ANTÒNIA CALDÉS Fotos: ANTÓNIA CALDÉS, ANTONI PRATS Fotos: 1, un canal, 2,bicicletes al carrer,, 3, pàrquing de bicicletes, 4, Estació Central, 5, Rijks museum, 6, església Sant Nicolau amb el Barri Roig al darrera, 7, plaça Dam vista des d’una finestra del Palau Reial. __________________________

REFLEXIÓ LES NOTÍCIES A TV3 UN VESPRE D’AGOST

l cel d'aquesta nit, els estels hi són tímids, no llueixen com abans i potser ploren. Tenen por dels homes que maten i dels nens que fan matar; nens innocents, ignorants de tanta maldat com hi ha al món. Nens que han sigut segrestats i adoctrinats per a morir i fer morir. Duen bombes lligades a la cintura, amagades i a punt d'explotar. M. DOLORS NAT I PINYOL

BIBLIOTECA US RECORDEM QUE PODEU DISPOSAR DELS LLIBRES DE LA BIBLIOTECA. TAMBÉ, SI US VE DE GUST, VENIR A L’ENTITAT A CONSULTARLOS.

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Antònia Caldés, Núria Cervera, Carles Farrés, Pere Juhé, Matilde Marcé, Miquel Paton, Antoni Prats, M. del Carme Riera, Lali Solanes.

Amb la colÂˇlaboraciĂł de: