17-01 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXIX– Núm. 409 GENER 2017

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE GENER DIJOUS 5, tot el dia, SS Majestats Melcior, Gaspar i Baltasar faran una visita a diverses llars d’avis de l’Hospitalet. A 2/4 de 9 del vespre. Després de la Cavalcada, a la nostra seu els Reis Mags donaran les joguines als nens els pares o familiars dels quals ho hagin sol·licitat. DIUMENGE 15, a les 9 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 342. Assistència a la representació dels Pastorets de Calaf. Inscripció dilluns 28 de desembre. Aquest dia també es cobrarà el preu de l’entrada, 10 Euros, ja que s’ha de fer el seu pagament per anticipat. TALLERS CURS 2016-2017 EN PREPARACIÓ ELS TALLERS DEL PROPER CURS Recordeu que són places limitades

Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Montserrat Campreciós, Carles Farrés, Helena Farrés, Carme Jorba, Matilde Marcé, Jaume Marzà, Jaume Miró, M. Dolors Nat, Antoni Prats.

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Aquest mes de gener canviem d’any, però a la nostra ciutat hi ha maneres de fer que semblen estancades en el temps. Que no evolucionen. Una vegada més, s’ha de lamentar no haver fet prou per salvaguardar la memòria històrica de l’Hospitalet. En concret, ens referim a l’edifici anomenat El Coro que, situat al carrer Baró de Maldà i construït el 1925, mitjançant el treball voluntari dels veïns, pròximament anirà a terra. L’immoble va ser la seu, inicialment, de la societat La Campestre, que es dedicava a la promoció del cant coral. Més endavant, va acollir organitzacions polítiques, en la dictadura de Primo de Rivera, i sindicals, la CNT, en els temps convulsos de la República i de la Guerra Civil. Segons sembla, la façana no té cap interès arquitectònic i la construcció es troba en estat ruïnós. Raons de pes, les dues, per enderrocar-ho tot. Tanmateix, hi ha qui creu que s’hauria de conservar i rehabilitar el que es pugui perquè té un gran valor històric i que el resultat hauria de formar part del patrimoni de l’Hospitalet. Pensem que és debades, però. Tot indica que El Coro serà substituït pel producte habitual en aquests casos: pisos. D’altra banda, a l’Ateneu, hem acabat l’any 2016 amb un espectacle protagonitzat per nens, en concret per la coral Els Matiners. I comencem el 2017 amb un acte destinat a la mainada: la Diada de Reis. Ens enorgulleix apostar per dues activitats com aquestes dedicades als més menuts. Són una prova que la nostra entitat dirigeix les seves actuacions a les persones de totes les edats, sense distinció de cap mena.

GENER

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET UNA ALTRA RELLISCADA

a uns mesos vaig enutjar-me fortament en veure que, al carrer del Torrent Gornal (1), li han posat carrer de Rosalia de Castro. L'enrabiada fou tan forta que he deixat passar un temps per asserenar-me i poder-ne parlar sense aquells nervis que et fan enfilar per les parets, i que, després de raonar, veus que no n'hi havia per tant. En aquest cas però, com més fredament ho miro, més bestiesa em sembla. Primerament parlaré del personatge amb el nom del qual ha estat rebatejat el carrer, per evitar qualsevol interpretació errònia o desviada del meu enuig. Vaig descobrir Rosalia de Castro en una llibreria de vell -i parlo de fa molts anys, quan en aquests establiments encara es trobaven llibres vells i no restes d'edicions o lots subhastats d' editorials que pleguen- en un volum escrit per un farmacèutic de Sant Vicenç dels Horts, que havia esmerçat temps i delicadesa a traduir a la nostra llengua una mostra ben representativa de la gran poetessa gallega. Tenia una rara bellesa, aquella espina clavada al cor, que em féu cercar més endavant la versió original de l'obra, únic sistema d'assaborir plenament el missatge de qualsevol vers. A la meva admiració per l'autora, s'hi afegí una natural simpatia en saber que la Renaixença catalana havia estat un dels estímuls que l'empenyeren a escriure la seva llengua nadiua, i a iniciar la recuperació d'una altra de les cultures marginades de l'Estat. En la meva primera estada a la verda i enyorant Galícia, vaig trobar unes hores per voltar pels indrets que l'havien vist passejar, tot inspirant-se. Són uns paratge veritablement relaxants. A Sant Jaume de Galícia m'agrada esmentar aquella ciutat tal i com ho feien els nostre avisvaig aconseguir un disc on una veu femenina donava caliu a unes lletres que fan de l'amor i la melangia els fonaments del sentiment nacional de tot un poble. Aquest llarg preàmbul tan sols és per justificar que el personatge no és cap desconegut per mi, i que no van per ací els trons. Rosalia de Castro es mereix un carrer a l'Hospitalet, i a on sigui, per mèrits propis, sense emprar-la com a vehicle de mal entesos afanys integradors o llagoteries electoralistes, però mai a costa del nostre minsa patrimoni antropo-geogràfic.

En els darrers anys s'han tret dels nostres carrers i places alguns noms que hi eren de més. N'hi resten d'altres que es podrien treure sense sentir llàstima perquè no ens diuen res: Aviación, Buenhumor, Abundancia, Teide, Bosque, Cobalto, Plomo, Hierbabuena -per que no “Menta o millor encara Poliol? - Mantganeso, Claveles, Previsión, Estrella, Unificación. Hi ha un carrer Oriente i un altre que es diu Oriental. Hi ha una avinguda de Ponent que no sé a quin criteri geogràfic respon perquè, al meu barri, des d'allà ens arriba la tramuntana. Tenim un carrer de les Roselles i un altre que es diu Amapolas, suposo que per complir amb tots els requisits del decret de bilingüisme i que, ni ací ni allà, ningú no hi tingui res a dir. L'únic inconvenient de canviar un d'aquests noms és el natural de tot canvi: els veïns van unes temporades amoïnats amb el canvi d'adreça a rebuts i tota mena de documents, inclosa la correspondència. Aquesta molèstia no se'ls ha estalviat als veïns de l'antic Torrent Gornal. Per fer-ho, podia haver-se aprofitat alguns dels nous ajardinaments que no tenen nom encara, i que ja s'acosten a la dotzena al nostre terme. Un jardí dedicat a un poeta seria doblement ecològic. Fa uns mesos recordava el deute que l'Hospitalet té amb Pep Ventura i demanava un racó per a ell, malgrat fos un d'aquests espais innominats. Torrent Gornal és un dels pocs topònims netament hospitalencs fins ara gravat en plaques de places, carrers i carrerons. No sé la seva antigor, però no cal remenar arxius per trobar confirmació del seu llunyà origen. És un d'aquells noms que es recorden "de tota la vida". En la nostra destrossada geografia urbana, els mots que ens recorden l'existència de rieres, masies i partides de terra són sovint el nostre únic lligam amb el passat. El dia que desapareguin els noms de la riera dels Frares, la riera de la Creu -d'aquesta també se n'ha llevat un tros- de Famades, la Feixa Llarga, Fabregada, Pedrosa, Can Pi, Carretera del Mig, Cal Miquel del Ros, etc., haurem destruït el poc que resta de l'ossamenta netament hospitalenca, i haurem fet, del poble més lleig que és ara, el més anodí. A la nova estació del ferrocarril metropolità, construïda sota mateix del llit del torrent, se li ha posat “Torrassa". No n'encertem cap. La Torrassa està tan lluny i a tan considerable alçada que, per proximitat, més li escauria aquesta designació a l'antiga estació de Santa Eulàlia que no pas aquesta, a qui sense cap dubte, li hauria anat com anell al dit el nom de "Torrent Gornal". I encara que no faci el cas, vull afegir que trobo reprovable la supressió de l'article en el nom donat a l'estació, que ja té antecedents en la mateixa línia: la Bordeta, el Clot i la Sagrera. Cap raó no pot justificar la pèrdua dels articles en aquests entrañables topònims. Si algú volgués al·legar la

raó "tècnica" de la brevetat -sempre hi ha motius tècnics!- podríem demanar-li per què Plaça de Sants i Can Boixeres són noms d'estacions que el tenien molt més curt fins ara fa poc. Hem de continuar esperant el dia que totes les coses es facin ben fetes, i no hàgim d'estripar més camises. Si el seny i la cultura no són prou pes per demanar-ho, hi afegirem els danys a l'economia domèstica, ja -prou malmesa per altres circumstàncies. (1) L'Historiador Jaume Codina ens menciona en unes dades topònimes el nom de Torrent Gornal amb data 1408-1411.

RAMON MORALES Xipreret núm. 51, maig de 1984

Fotos: Coberta, imatge aèria de la zona (Imatges retrospectives de l’Hospitalet) Portada: Fragment del plànol topogràfic del "REAL CANAL DE LA INFANTA" data entre agost i octubre de l'any 1850

CONVERSES

ELISABET MEDINA Directora de lleure i Formadora sociocultural

Nascuda a Nou Barris (1976, Barcelona), viu a Vidreres i és pedagoga, activista política i social. Ha treballat a Cornellà de Llobregat i a terres gironines. És directora de lleure, professora d'FP del cicle d'Animació Sociocultural i Turística i del cicle d'lntegració Social a Salt des del 2008. Formadora al projecte "Formació de Formadores en Circ Social" a l'Ateneu de 9B. La seva escola -remarca- va ser l'autogestió a través del moviment ocupa i les lluites en diversos moviments socials. Pertany a una nova fornada de joves que creu en la transformació social a través de la implicació comunitària. Apunta que la poca confiança dels adults, la manca de temps i la precarietat econòmica són factors que entorpeixen la implicació de joves als ateneus. Proposa trobar confluències intergeneracionals. (Aquesta entrevista s'ha realitzat al Casino de Llagostera)

Veritat o mentida: els i les joves d'avui no participen en els ateneus? Mentida. En tot cas, són les metodologies que emprem les que faciliten o limiten la participació dels joves. Participar és consumir una activitat, però també pot ser organitzar-la. Són diferents àmbits. Veritat o mentida: els ateneus són reticents a les propostes de joves? Mentida. Ho demostra la història viva d'aquestes entitats, que avui segueixen ben vives. Però cal tenir sentit crític amb el model de 5

gestió de l'ateneu. L'ideal seria que sempre estigués obert a cercar i respondre a les necessitats de les persones que en formen part, i també detectar inquietuds de qui seria susceptible d”acostar-s'hi. Són els joves palanca de canvi al seu entorn? Si quan són infants se'ls ha acompanyat en l'accés a grups de lleure -que no són una obligació com l'escola-, com ara un esplai o un grup de cultura popular, per posar exemples, és més habitual que se sentin amb voluntat d'implicar-se en allò que els envolta. Jo he detectat que a partir dels divuit anys és quan el jovent manifesta les ganes de lluitar per transformar el seu entorn, quan ja no és l'adult qui decideix. Quin activisme desperta els joves? Aquell que treballa una entrada amable a un col·lectiu. És més fàcil que un/ a jove entri amb un sentiment d'acompanyament al grup que entrar individualment. La joventut és canvi i dubte constant, per això establir llaços de confiança és innegociable. Fomentar el seu esperit crític quan estan iniciant el camí de construcció de discurs. Els adults no són els únics que fan política, entesa com la cosa pública. Cal generar cultura de mobilització amb referents propers amb qui els joves s'identiﬁquin. En aquest sentit, moviments socials o ateneus poden ser un canal d'entrada al món, més enllà del nucli familiar. L'individualisme imperant, el sobreproteccionisme o l,actitud paternalista són mals que contribueixen a desresponsabilitzar als joves de les seves decisions, els infantilitza. Els adults han de limitar les intervencions quan eduquen. Les etiquetes són molestes i injustes a totes les edats. L'apoderament arriba amb un procés d'aprenentatge. I en una societat immediata no podem pretendre una motivació de llarga durada sense la sensació de lliure elecció. Troben el seu lloc a les entitats de barri ja existents o necessiten crear nous espais? Necessiten crear els seus propis espais. Experimentar. Tots hem viscut aquesta etapa, la més creativa de les nostres vides, possiblement, i no l'hauríem de criminalitzar. Crear els seus propis espais no té per que estar renyit amb trobar-lo dins d'una entitat que li doni acollida. Malgrat que els joves lluiten, s'associen, treballen, estudien... des de fa dos mil anys, el col·lectiu adult s'encaparra en la mirada de reprovació perquè consideren que són projectes. Un infant 6

o un jove ja és una persona; només és que no té tantes experiències al darrere. Com es pot fomentar el sentiment de pertinença a un projecte comunitari? Els adults sovint tenim pànic que els més inexperts s'equivoquin i l'error és la base de l'aprenentatge! Cal donar permís perquè els joves provin. Dir-los: "Teniu una proposta? Benvingutsl", i facilitar-los les eines i sales, només. Per generar el sentiment de pertinença a un col·lectiu, els adults han de tenir paciència, escoltar i no criticar. Hem de conrear la curiositat. I, sobretot, res d'allò de "ja ho deia jo!" Quins factors entorpeixen l'entrada de joves als ateneus? En un col·lectiu, si perds els joves, perds el sentit comunitari. Quan en un espai comunitari falta el vincle entre diferents edats, no tens garantida la supervivència. Per això és fonamental, als ateneus, generar activitats puntuals conjuntes com a excusa, ja sigui una festa major, una manifestació o una Xocolatada. El que importa no és l'activitat en sí, sinó com s'organitzen joves i adults junts. Pensem que els joves, paral·lelament a la seva vinculació amb l'entitat, necessiten temps per estudiar, formar-se -en escoles formals i informals-, viure experiències, etc., i això requereix hores. Un dels perills que detectem avui és la precarietat econòmica de les noves generacions, que està renyida amb el voluntariat. I'associacionisme no requereix diners, però, si les teves necessitats mínimes no estan cobertes, difícilment buscaràs temps per al lleure. Quins mecanismes de participació es treballen avui? Els ateneus han de visibilitzar que tenen les portes obertes per rebre iniciatives juvenils. I, sobretot, desenvolupar-les una vegada, com a mínim, independentment del resultat. Si no, generem frustració i ja no s”acostaran més a l'entitat. D'altra banda, una persona jove hauria de fer d'intermediària, de receptora de propostes, que faci de vincle entre joves i juntes directives; des de la proximitat és des d'on coneixem. I aquí intervé el llenguatge i canals que utilitzen els joves. No podem obviar les noves tecnologies. Els entorns virtuals són vàlids per fomentar l'activisme juvenil. Menysprear el poder de Twitter és un error. És cert que cal un filtre informatiu, però s,ha de tenir en compte l'activisme efervescent de campanyes de micromecenatge en línia, com les que trobem a Verkami, que no deixa de ser una plataforma de projectes comunitaris. 7

Quins aspectes haurien de reforçar els ateneus? Si no ho estan fent ja, han de treballar en xarxa amb els veïns, el barri i els col·lectius del municipi. Cal llegir l'entorn, la programació del costat, ja que l'oferta sociocultural està diversiﬁcada. Guanyarem molt si deixem de mirar-nos el melic. I en aquest sentit, cal posar atenció a la diversitat poblacional: tenir en compte les diferents realitats socioeconòmiques i donar perspectiva de gènere a les entitats. La participació també implica reeducar el jovent i evitar que reprodueixin els estereotips i violències que ja coneixem. I quins, els joves? Han de respectar l'ideari del casal a que s'acosten. Si no, hi ha dues opcions: marxes i crees el teu propi espai, o bé, participes activament des de dins per transformar el model a poc a poc. Quin és el camí cap a la regeneració de les entitats? Ens hauríem de preguntar si tirem del carro o deixem que el carro camini. Imaginem que passaria si una entitat cedís la gestió a un grup de joves del barri o municipi? El canvi real ve amb la gestió; és on construïm els valors de participació i desenvolupament comunitari. Al capdavall, l'associacionisme no és més que una forma jurídica. Les persones s'organitzen i transformen l'entorn amb la mateixa legitimitat, estiguin o no registrades com a entitat.

Text: Marta Rius - Fotografies: Toni Galitó Publicat a la revista Ateneus de la Federació d’Ateneus de Catalunya. Número 15, desembre de 2016

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS INAUGURACIÓ PESSEBRES

es que ens vam instal·lar a la nostra nova seu, per l'abril del 2011, l'Ateneu ha mirat de recuperar o instaurar alguns actes lligats amb festivitats, commemoracions o efemèrides, ja siguin pròpies de la nostra entitat com del país. Alguns exemples d'aquests serien les exposicions de l'Aula de Pintura Rafael Garrich, la inauguració i presentació dels pessebres de l'Ateneu obrint pas a Nadal, el concert i la recollida de joguines per a la Creu Roja o les lectures patriòtiques commemorant la Diada de l'Onze de Setembre. En aquests moments crec que, totes aquestes, ja les podem considerar tradicions de l'Ateneu. D'aquesta manera, cada any, a primers de desembre i intentant coincidir, que no sempre es possible, amb el dia 13, l'Ateneu organitza la inauguració dels pessebres amenitzat amb la lectura de poemes de caire nadalenc. Així doncs, el dimecres dia 14, vam començar, a la sala d'actes, amb la lectura dels poemes. Enguany s'havia triat el Poema del Pessebre de Joan Alavedra. Aquesta no era la primera vegada que es recitava aquesta obra a l'Ateneu el dia de la inauguració dels pessebres, ja que ja s'havia fet prèviament el dijous 13 de desembre de l'any 2012, aquesta mateixa sala. Va ser la primera lectura de poemes de caire nadalenc dels quals es va fer lectura a la nova seu. Aquell dia hi havia dues persones que van participar a l'acte i que, malauradament, ja no són entre nosaltres. Em refereixo als senyors Artur Garcia i Romuald Monreal. Tots dos membres força actius de l'Ateneu mentre la salut els ho va permetre. De fet, i curiosament, tots dos van ser, cada un en

el seu moment, vicepresidents de la nostra entitat. Encara els tenim força presents en el nostre record. Artur Garcia i Romuald Monreal, dos referents a l'Ateneu i que van formar part dels rapsodes d'aquell dijous 13 de desembre de 2012. Aquest any, amb la lectura del mateix poema, el grup de lectors i tècnics els han volgut rendir el seu petit homenatge.. El Poema del Pessebre de Joan Alavedra és ja tot un clàssic de la poesia catalana i, després de ser musicar per cèlebre violoncel·lista català Pau Casals, també es va convertir en tot un clàssic de la música culte i de culte del nostre país i crec que puc dir també d'arreu del món. Només vull fer dos apunts sobre el Poema del Pessebre, ja que la meva recomanació pel que fa a la obra en sí és que, simplement us la llegiu. Per tant només donaré unes petites pinzellades sobre la història d'aquest poema. El Poema del Pessebre va néixer d'un desig infantil, quan la filla de Joan Alavedra, Maria, un cop muntat el pessebre de casa, li va demanar al seu pare que hi fes un vers, un vers que fes parlar aquelles figuretes. I d'aquesta manera va començar tot plegat, Joan Alavedra va posar fil a l'agulla, tot i que li va portar força temps finalitzar-lo. Cal dir que el poema va viure les seves peripècies, ja que va ser traslladat, inacabat, dins d'una maleta, fugint de la guerra i el feixisme, cap a França. Va ser a París on Joan Alavedra va coincidir amb Pau Casals. El Poema del Pessebre va guanyar la Flor Natural en el Jocs Florals de 1943 a Perpinyà. Va ser l'any següent que Pau Casals va començar el projecte musical.

D’altra banda, l'Oratori, amb música de Pau Casals, està compost sobre el text íntegre de Joan Alavedra. La lectura va ser realment emotiva, molt ben duta a terme per part dels nostres rapsodes, ben assentats a l'escenari amb unes entrades a text que es notaven força assajades i que van donar un toc de qualitat i d'agilitat al text. La lectura va estar acompanyada en tot moment per imatges de pintures del romànic i gòtic català que s'adeien força amb el propi text. Amb la seva interpretació, els lectors van fer que el públic estigués atent i entregat fins a l'últim moment. Acabada la lectura es va procedir a la inauguració dels dos pessebres d'enguany, al seu lloc habitual, davant de la secretària. Aquest any han estat una gentilesa dels senyors Josep Orquín i Jordi Pallàs, a qui agraïm el detall i el seu esforç. Però també teníem amagada una sorpresa per al nostre públic. Hi havia un tercer pessebre! Aquest era fet pels nens i nenes del curs de dibuix i pintura que, utilitzant el material de què disposen al taller, ens van fer, utilitzant diverses tècniques, un pessebre força gran i que, en la part del naixement, està construït en tres dimensions. Val a dir que va capturar immediatament l'interès dels assistents. Aquests pessebres encara els podreu venir a veure a l'Ateneu fins al dia de la Candelària. Animeu-vos. Text: CARLES FARRÉS I PINÓS Fotos: HELENA FARRÉS

Fotos: 1, lectura del Poema – 2, 3, pessebres – 4, pessebre de l’aula infantil de dibuix

68a EXPOSICIÓ DE DIBUIXOS I PINTURES DE L’AULA RAFAEL GARRICH

a ser al capvespre del dijous dia 15 de desembre que ens trobàvem a l’Ateneu els socis i amics. Passats tres quarts de vuit iniciàrem els parlaments conduïts pel nostre president, el senyor Felix Puig. Com és habitual, donà les gràcies als assistents, en aquest cas no arribaren a dues desenes d’incondicionals, entre artistes, socis i convidats. Tot seguit vaig donar les gràcies als assistents i, especialment, a la gent que en aquest moment m’ajuden a muntar les exposicions, el senyor Pere Molines pel que fa als adults, el senyor Josep Aijon en una tasca una mica especial i als infants que han treballat de debò en un motiu diferent del que fan durant l’any. Uns dies enrere es plantejà quin pessebre muntaria l’Ateneu per a aquest Nadal i davant la incertesa de què poguérem disposar, em vaig oferir que els nens en fessin un que seria el pessebre de l’Ateneu. Es va acordar que es fes. Tot seguit; els nens, amb l'ajuda de la Maria Farrés, una estimable ajuda, a qui també dono les gràcies, el senyor Josep Aijon i un servidor, posàrem fil a l’agulla i en tres setmanes de treball de taller, muntàrem un pessebre d’allò més original, dins l’ortodòxia del pessebre català (caganer inclòs). Aquesta ha sigut l’aportació dels nens a l'exposició de l’aula de dibuix infantil, retallant i pintant un munt de figuretes, paisatges, postals, etc. Els adults han presentat poca obra però de força qualitat, vaig remarcar els pocs dies de treball que els artistes poden dedicar a fer aquesta exposició de desembre, no més de deu setmanes de treball intensiu, però que al final llueix força bé. Cal que vingueu els socis a fer suport als artistes, ells ho fan el millor possible per a ser visitats per molta gent. Aquest any, com queda dit, han estat pocs socis els que vàrem assistir a la inauguració, deuria ser perquè aquestes dades de compres a temps complet, amb actes diversos al carrer, no dóna temps a fer-ho tot. Però val la pena visitar els espais que encara tenim oberts en exposició: les pintures i els pessebres, tant els de les figures de fang com el de les figures de paper. Cal venir a l’Ateneu i admirar aquesta petita obra d’art infantil i col·lectiva, senzilla i fresca com li correspon a la mística de les nostres celebracions tradicionals de la Pasqua de Nadal. Tot plegat es pot visitar durant tot el mes de gener. Us hi esperem. Que tingueu un bon any 2017. Text: EMILI BONA Foto: HELENA FARRÉS

REIVINDICACIÓ DE LA SENYORA CLITO MESTRES

ls dies 3 i 4 del passat mes de desembre, els companys i amics del Quadre Escènic del Centre Catòlic de l’Hospitalet varen presentar a l’Ateneu el monòleg teatral de Montserrat Roig: Reivindicació de la senyora Clito Mestres, en homenatge a la periodista i escriptora. Montserrat Roig va escriure aquesta obra el 1990, especialment per la seva germana i actriu, Glòria Roig, qui la va representar al teatre Romea el 1991. Malauradament l’escriptora no va poder veure’n l’estrena a causa de la seva prematura mort. Aquest monòleg escenifica les reflexions d’una actriu abans de sortir a escena per interpretar el paper de Clitemnestra de la tragèdia Electra. Jugant amb la biografia del personatge i el mite grec, Roig va fer una reivindicació del feminisme i la llibertat individual, temes que, d’altra banda, són presents en tota la seva obra. Anna Trias va ser l’encarregada de donar vida al complex personatge de l’obra, fent-ne una gran interpretació. Romandre a dalt de l’escenari, davant del públic, durant l’hora llarga de la durada del monòleg, és una tasca prou difícil, que no és a l’abast de tothom. L’Anna va demostrar una vegada més la seva gran qualitat com a actriu en atrevir-se a tirar endavant un paper d’aquesta envergadura. Des d’aquestes pàgines volem fer-li arribar la nostra més cordial i merescuda felicitació. Així com a l’equip tècnic i al de direcció, que van donar mostres d’una gran professionalitat. Text: ANTÒNIA CALDÉS Foto: MONTSERRAT CAMPRECIÓS

CONFERÈNCIA SOBRE LA REFORMA HORÀRIA s un fet de tots conegut que els horaris comercials són molts

diferents a diverses parts de Catalunya en funció de quina sigui É l’administració estatal que hi estigui implantada. En efecte, quan a primera hora de la tarda al Pertús ja han tancat tots els establiments on es pot menjar a La Jonquera encara no han assolit la màxima afluència de clients. El mateix passa amb els horaris d’atenció al públic de botigues i serveis que mentre nord enllà pleguen cap a les sis de la tarda, al sud dels Pirineus encara els queden hores d’obertura. I això es deu al fet que l’eslògan Spain is different que proclamava aquell ministre de Información y Turismo que després seria fundador del Partido Popular (PP) és absolutament vigent, encara avui en dia, pel que fa als horaris de les activitats laborals i vitals. Els horaris es basen en un dilatat presencialisme als llocs de treball, amb jornades que poden acabar molt tard, sense que això impliqui una bona productivitat, ja que són plenes d’interrupcions per fer àpats entremig. A més aquesta distribució està renyida amb la conciliació familiar i la participació en activitats de lleure i voluntariat. L’origen cal buscar-lo en les èpoques de desarrollismo en què l’augment dels ingressos s’obtenia per la via de la pluriocupació i les hores extraordinàries. Per redreçar el desgavell horari que actualment patim, l’any 2014 es va constituir l’organització Iniciativa per a la Reforma Horària-Ara és l’Hora que pretén incidir en la reforma dels horaris de manera que s’assoleixi l’adaptació a uns “temps més humans i més cívics en el marc de les transformacions de la Catalunya que ve”. El seu principal impulsor fou Fabian Mohedano i Morales, el conferenciant que vam tenir ocasió d’escoltar el passat 19 de desembre a la nostra entitat. Per la seva formació universitària en relacions laborals és un expert acreditat en gestió dels temps i mediació laboral. A més és una persona molt compromesa amb el teixit associatiu juvenil i ateneístic

també és un destacat militant sindical i polític. Actualment és diputat al Parlament de Catalunya com a membre de la coalició Junts pel sí.

En la seva documentada exposició va remuntar-se als orígens de la situació actual, i va exposar els desajustos que provoca. El hàbits horaris vigents actualment estan renyits amb els ritmes circadians que s’ajusten a la sortida i a la posta del sol. Encara ho complica més el canvi de fus horari adoptat l’any 1940 pel govern franquista que va adaptar-lo al que passa per Berlin, en comptes del de Greenwich, com correspondria, i l’endarreriment estival d’una hora addicional. Tenint en compte, però, que països veïns com França també fen servir un fus canviat, potser aquest no sigui un element que calgués canviar, i en quant al canvi estival, completament ineficient i perjudicial caldrà plantejar-lo a la Unió Europea, ja que és competència seva. Per tant els canvis han de venir per la via de regulació d’horaris i convenis laborals. Finalment va presentar les accions que el grup d’experts promotors de la iniciativa estan emprenent en el marc del Consell Assessor per a la Reforma Horària del Govern de la Generalitat de Catalunya i des de la ponència conjunta de la Llei de la reforma horària del Parlament de Catalunya de la qual és coordinador. Tot i que aquest tema implica persones amb posicions transversals en el marc del procés de la independència de Catalunya, si es pot tirar endavant la reforma horària, s’haurà fet un acte de sobirania inqüestionable. JAUME MIRÓ

LA NIT DE SANTA LLÚCIA

l 16 de desembre es va celebrar la 66a Nit de Santa Llúcia al Poliesportiu Municipal del Gornal. Podem dir que per fi!, tot i que la intenció de fer-la a la nostra ciutat, ja l’havia tingut en ment, als anys vuitanta, el que era aleshores el president d’Òmnium, el senyor Enric Vila i de la Hoz. Malauradament, en aquell temps, no hi havia a l’Hospitalet una sala prou gran per encabir-hi les taules (es feia un sopar) i les nombroses persones que hi acudien. Diuen que val més tard que mai! La Nit de Santa Llúcia va ser la cirereta que coronava el pastís ja que, durant unes quantes setmanes, la ciutat havia acollit diverses activitats relacionades amb la llengua i la cultura catalanes. L’Ateneu hi va ser present amb un Paradigma a l’entorn de l´únic escriptor hospitalenc, Joan Casas, guardonat l’any 1979 amb el premi Víctor Català de contes i narracions. D’altra banda un bon nombre de socis de l’Ateneu vam assistir a la gala. L’acte, dirigit per Joan Font, director dels Comediants, i conduït per Alba Sarraute, constà d’un seguit d’actuacions d’artistes hospitalencs. Mitjançant el circ, la música, la dansa i el teatre, van anar apareixent, de manera original, diferents maneres de lliurar els premis als guanyadors: dins d’una capsa de regals, d’un maletí penjat del sostre, etc. David Cirici va guanyar el Premi Sant Jordi de novel·la amb l’obra El setè àngel; Maria Cabrera, el Premi Carles Riba de poesia amb La ciutat cansada; Jenn Díaz, el premi Mercè Rodereda amb Vida familar; Oriol Canosa, el Premi Josep M. Folch i Torres amb L’illa de Paldonèsia i Martín Piñol el Premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil amb Sentinels. Un dels premis, però, va quedar desert, el de Frederic Roda de teatre. A part els escriptors esmentats, la revista musical Enderrock va guanyar el Premi Òmnium de Comunicació i la traductora Mary Ann Newman va rebre el Premi Internacional J.B. Cendrós. Els premiats van agrair els guardons; alguns, amb molta gràcia, es van posar el públic a la butxaca. Hi van assistir nombroses personalitats del món de la cultura i la política, entre els quals Carme Forcadell, presidenta del Parlament, Oriol Junqueras, vicepresident del Govern, Núria Marín, alcaldessa de l’Hospitalet, els consellers Raül Romeva, Santi Vila i Meritxell Borràs i, naturalment Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, que va agrair,

al nostre Ajuntament i a tots els veïns de l’Hospitalet. l’esforç i la disponibilitat perquè la gala fos tot un èxit alhora que va insistir “en la necessitat d’un referèndum perquè el poble de Catalunya pugui decidir el seu futur i no sigui un tribunal el que ho faci”. L’Acte va acabar amb el cant dels Segadors... i una copa de cava. Una nit de Santa Llúcia diferent, presentada amb imaginació, a la qual només li puc retreure, perquè no vull abusar, l’espai. Un poliesportiu, per maco que sigui, crec que no és el lloc adient, vam passar fred i els seients eren incòmodes: els genolls se’t clavaven al seient de davant! Tot sigui, però, per la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre país! MATILDE MARCÉ

CONCERT DE LA CORAL INFANTIL ELS MATINERS

om ja és habitual a l’entorn de les Festes Nadalenques, i puntuals a la mateixa data de l’ any anterior, el dia 30 de desembre, com últim acte del 2016, la Coral Infantil Els Matiners (reforçat amb algun adolescent) ens oferia el seu concert anual a l’Ateneu. En una sala que per a ells és molt familiar, atès que durant tot l’any els acull per assajar. L’acte es va iniciar amb un breu parlament del president, en Fèlix Puig, que després d’agrair al públic la seva assistència, es va dirigir als novells cantaires amb paraules senzilles i entenedores destacant la importància de la seva dedicació al cant i la força que té fer-ho amb il·lusió, com escriure la carta als Reis i esperar els seus regals, els recomanà que sempre tinguin il·lusió pel que fan. Els va explicar que els Reis també visiten l’Ateneu i reparteixen joguines. Però el més important és quan recullen els obsequis entregats pel públic assistent al seu concert i els regalen a nens i nenes que no en podrien tenir, tot gràcies a les seves cançons: ells en poden estar molt joiosos. Dalt de l’escenari, els cantaires feien molt de goig i la seva sola presència va despertar tendresa. Atents a la directora, varen iniciar el seu repertori cantant cinc cançons pertanyents a una part de la cantata La venedora de llumins seguint amb Alegria, Les coses que m’ agraden més, Avui fas anys, totes cantades amb molta gràcia i portant un conjunt ajustat. El final del concert, els molts aplaudiments del públic que omplia tota la sala, els van agrair la seva actuació i la molt bona estona que havíem passat junts. Ells varen respondre oferint-nos un bis. Cal destacar la molt bona feina de les seves directores, Anna Ferrer, Mònica Peig i Berta Carreras, enhorabona. CARME JORBA 18

VICENÇ TORRES I CASAS Un home de l’Ateneu (1921-2016)

m varen dar la notícia pel contestador del telèfon. “En Vicenç Torres és mort”. Amb el seu traspàs, desapareix una figura d’una generació de persones, algunes ja oblidades, que varen fer coses molt positives per l‘Ateneu. Era un soci de la primera etapa. Jo el vaig conèixer a la meva arribada per la feina a l’Hospitalet, fa justament cinquanta anys. Ell com a industrial al davant d’una empresa de bombes d’extracció i jo com a venedor de subministres industrials. Ens vàrem fer amics, teníem les nostres converses dins i fora de la feina. Ell era un entusiasta de l’art de la pintura i jo practicava dibuix, que era el que m’agradava. Per la pressió de la feina, no va ser fins als anys noranta que vàrem tenir un apropament compartint espai a l’Ateneu. Aleshores teníem al Rafel Garrich com a referent de l’Aula Joan Miró. Pintàvem, fèiem excursions, xerràvem de tot, visitàvem sales d’art. Jo continuava amb el treball de venda d’eines i estris i ell construint enginys mecànics per extreure líquids de tota mena. Al cap de poc temps de ser jo a l’Ateneu, el 1994 va morir el Rafel Garrich. Aquells dies el mestre de dibuix dels més petits era en Vicenç Sala, quan va plegar per malaltia, va ser el Vicenç Torres qui va assumir la tasca. Mort Rafel Garrich el Vicenç proposà i férem exposicions col·lectives: a la plaça de l’Ajuntament, a Santa Eulàlia, a sales d’art, a l’Hospital de Bellvitge, en bars i les preceptives de l’Ateneu. En aquella època, alguns varen veure que necessitaven l’ajut d’algú que els fes de mestre. El Vicenç Torres al davant d’una delegació de pintors, va proposar la senyoreta Dolors Juárez, una jove llicenciada en Belles Arts que, temporalment, va fer de professora de dibuix i pintura dels adults de l’Ateneu. Passat un temps, vaig prendre el relleu de la seva

tasca. Després van venir els llargs anys al nostre estatge provisional al carrer de Digoine. A finals de la dècada del 2000, el Vicenç, amb la salut malmesa, va anar deixant d’apropar-se a l’Ateneu, jo sovint el visitava a casa seva, parlàvem d’art, dels bons dies passats a l’Ateneu, dels amics que hi érem i dels que ja no hi eren. A causa de la malaltia invalidant de la seva esposa, l’Antònia Arús, ell va anar concentrant la seva atenció en els afers de casa fins al traspàs d’ella. A poc a poc es va anar esllanguint la seva flama fins que el dia 31 de desembre passat, als 95 anys, es va apagar del tot. L’Ateneu i jo lamentem no haver arribat a donar-li les gràcies per la tasca assolida. Amb Déu sigui l’artista i amic, amb el desig que trobi la pau eterna. EMILI BONA (vegeu Xipreret Gener de 2007)

COL·LABORACIONS REFLEXIÓ POST NADALENCA

a han passat les festes i el gener fredós ens obre les finestres interiors, les més desconegudes per nosaltres mateixos. Ha passat el Tió: "Avui és Nadal, matarem el gall i a la tia Pepa li'n darem un tall".La Missa del Gall, Nadal i l'escudella amb galets i el pollastre rostit amb prunes i pinyons. Els Pastorets i Sant Esteve, els canelons i el fricandó. El Pessebre Vivent i estrenarem any nou. I la lluna, i l'estel que l'acompanya serveix de guia als estimats i esperats Reis d'Orient: Melcior, Gaspar i Baltasar. Que bonic! Desitjos de pau, amor, felicitat, mentre continuen les guerres al món, però, són tan lluny nostre...Ho veiem a la televisió com si fos una pel·lícula i ho llegim als diaris com un conte lleig i de mal pair. Però, escolteu, deixeu-me pensar! Abans, antigament, per aquestes dates, la gent, no celebrava el solstici d'hivern? No feien festa grossa perquè la presència del sol cada dia era més generosa i escalfava una estoneta més? I reien i ballaven i cantaven i feien gresca i xerinola i xalaven d'allò més. És clar, eren festes paganes! El cristianisme ho va canviar per posar en els mateixos dies: Nadal i Cap d'Any i els Reis. Festes una mica tristoies, si voleu que us sigui franca. Tots tenim més d'un ésser estimat per ser recordat en la seva absència i una llàgrima ens llisca cara avall davant dels fogons i les bombolles del xampany! S'ha obert una finestra. Sembla que no fa tant fred; el sol que s'hi embadaleix em fa companyia! Que l'any nou que acabem d'encetar ens faci costat en tots els nostres somnis! M. DOLORS NAT I PINYOL

EL MEU COTXE I JO

a alguns dies, vaig pensar que havia d’escriure un comiat digne per al meu cotxe, al qual vaig estar unit durant molt de temps. I això, és el que em disposo a fer ara. Ara, fa més o menys disset anys que ens vam conèixer, i pel que a mi fa, em vaig sentir atret envers ell de seguida, i crec que ell també va sentir alguna cosa per mi, ja que crec que, en veure’m, em va semblar per un moment que em picava l’ull amb l’intermitent. Des de llavors n’hem vist de tots colors: pluges, nevades, pedregades, i algun ensurt que no va passar a més. En tots aquests anys, hem anat envellint tots dos i en el temps s’ha creat una complicitat força bona. Crec que ell m’ha estat agraït perquè durant tota la seva vida amb mi, val a dir que l’he cuidat tan bé com he pogut. Li he canviat cada cinc anys les sabates (pneumàtics), cosa que, pels pocs quilòmetres que feia, estaven com nous, li he anat canviant l’oli i fent-lo revisar pel mecànic periòdicament perquè sempre estigués a punt i ell, per agrair-me aquestes atencions, mai em va deixar tirat a la carretera. Però, com tota cosa humana, tant ell com a cotxe, com jo com a persona, vaig creure que havia arribat l’hora de separarnos com a bons amics que hem estat sempre. He de confessar que últimament ell, el cotxe, havia patit un agreujament dels seus mals habituals, i jo, també anava notant una baixada dels meus reflexos, i tot això em va portar a pensar, que un dia, ja fos per culpa d’ell o per mi, patíssim un accident, cosa que hagués sigut força desagradable si hagués passat. En la seva última recaiguda, la bateria ja no se li carregava i que per tant, em semblava que havia arribat l’hora de jubilar-nos. Ell va comprendre de seguida que jo tenia raó i que havia arribat l’hora que cada u havia de seguir el seu camí. Li vaig explicar que segurament el durien a un desguàs (cementiri de cotxes) on molt possiblement acabaria encarnar-se en un altre cotxe, però que de fet, era molt difícil que ens tornéssim a trobar. Va ser un comiat molt emotiu, a ell crec que li va caure una gota d’oli i a mi, una llàgrima em va baixar per la galta. Tota aquesta emoció va ser deguda, segons crec jo, al fet que, quan dos amics s’han fet vells junts, els sentiments d’amistat augmenten dia a dia. En fi, sentint-ho molt, vaig anar a avisar l’ajuntament perquè et vinguessin a recollir. Un dia i sense avisar que et venien a buscar, es va presentar la grua per dur-te al desguàs i oh! fatalitat aquell dia jo no era a casa i per tant no vaig poder-te acomiadar com jo havia volgut per donar-te l’últim adéu. Des d’aquest dia cada cop que surto al pati i no et veig en el teu lloc habitual, sento enyor de tu. Adéu-siau, amic meu. JAUME MARZÀ

EL NOM I LA COSA MERLÍ

ra que ja ha conclòs la segona temporada de la famosa sèrie televisiva, podem felicitar amb coneixement de causa els seus guionistes creadors per llur encert en tants aspectes, començant per la tria per al protagonista de la sèrie del nom de Merlí. Si l’originari personatge mític amb aquest nom es caracteritzava per fer de tutor del príncep Artur i alhora pel seu tarannà ambigu, el Merlí televisiu, amb l’amenitat indispensable d’un sentit de l’humor de vegades espatarrant, encarna la independència de criteri i la constant revisió dels plantejaments de l’home contemporani que aspira a la saviesa però mai no a fer seu un sistema ideològic global. En definítiva, un compendi d’allò que darrerament s’anomenava “postmodernitat”. Aquest professor de Filosofia, encara que ha de complir, li agradi o no, amb un el programa oficial de la seua matèria acadèmica que els alumnes de batxillerat han d’aprendre, verbalitza i escenifica a l’aula –sobretot a l’aula però també fora d’ella- algunes de les aportacions fonamentals de la història del pensament, però insistint en aquells aspectes que poden ser útils també als que ara som vius. D’altra banda, el capteniment del protagonista, modest alhora que murri –i tant davant dels alumnes com en la seva vida privada, que no tem desvetllar-, desmunta el tòpic del savi envanit i tediosament llibresc. Així doncs, un producte televisiu popular de debò que ofereix instruments filosòfics per treballar i aconseguir un criteri propi, el més personal possible, des del respecte i l’acceptació tolerant del pluralisme ideològic i de les més diverses opcions vitals. Al remat, els antídots més recomanables contra la ximpleria dels populismes i la perversió ètica dels neofeixismes i del fanatisme religiós, tan temuts ara mateix. També al món occidental –i tant!-, que és el nostre, tot just el que presumeix d’haver descobert la “raó” i la “democràcia” fa més de dos mil·lennis. Només faltava l’èxit electoral d’un enrabiat espantall com Donald Trump per governar un país poderosíssim, que –per a bé en unes ocasions o per a mal en altres- exerceix la seua prepotència, com tothom sap, arreu del món. ¿Us imagineu que distint seria mister Donald Trump si hagués conegut d’adolescent un Merlí...? Perquè, per sort, al món real també hi ha Merlins, però en falten molts més. ANTONI PRATS

ANIVERSARI RECORD DEL POETA JOAN VALLS JORDÀ (Alcoi, 1917-1989)

ovint, el lloc de naixement no diu gran cosa d’un escriptor. No és el cas per cert de Joan Valls, que a penes es mogué del seu indret de naixement, una població, Alcoi, peculiar geogràficament i quant a la vida econòmica i social. Tota una ciutat aleshores i encara avui, però en l’interior muntanyós del País Valencià meridional, de no fàcil comunicació amb la costa i de tradició industrial, tèxtil en concret, en contrast amb la riquesa agrícola predominant fins temps relativament recents a la resta del territori valencià. Aquest escenari va condicionar sens dubte l’aïllament essencial que transmet la seua “cosmovisió”, un mot aquest que en el cas de Joan Valls no és excessiu, perquè en la seua variada i abundant obra poètica de més de vint reculls, guardonada arreu dels PP.CC., destaca la vena metafísica que la innerva.

Aquest aïllament i l’ambient obrer en què va créixer el poeta, expliquen la seua formació d’autodidacta, i el que fins els trenta anys no publiqués el primer recull de poemes en català, La cançó de Mariola, deutor de la tradició paisatgística influïda per T. Llorente i J.

Verdaguer. Amb aquest llibre, en l’esquifit panorama cultural valencià de postguerra, el nou poeta cridà l’atenció del grup literari que, al voltant de l’editorial valenciana Torre, s’aglutinava per reprendre la vida cultural en català i en contacte amb el que aleshores es produïa al Principat, i, amb el recolzament d’aquell grup de resistents, es procurà una formació literària sòlida de caire neo-simbolista sobretot, que hi era la predominant aleshores. *** No cal dir que, en una obra poètica tan extensa com la de Joan Valls, m’ha sigut molt difícil la tria dels textos que a continuació es reprodueixen com a petita mostra. L’un pot ser un exemple de la seua poesia més pròxima al simbolisme; però l’altre és una mostra de la versatilitat dels recursos retòrics d’aquest excel·lent poeta.

Per a què tot el foc creme la vida, necessitem la boira de la mort i pensar que la rosa reflorida és l’aroma que ens dóna el bon conhort. La llum del sol, per sempre inexhaurida, ens assenyala l’arribada al port. Ella obrirà un llindar d’ampla sortida i assolirem el veritable nord. ¡Quina pau, quina nit acumulada de fraternal tenebra destinada al no-res que asserena el cos dispers! La mort esclatarà en nova naixença una altra claredat de llum immensa ens mesclarà amb el tot de l’Univers. ( De Sonets de la fita obscura)

Descloure la finestra a mitjanit per tindre un bany d’estels al seny i al cor, i al buit diré el meu prec embadalit minvat, per fi, d’aquesta antiga por.

Resurrecte després de la fal·lera i de la iniquitat acumulada, em reviu cada jorn la benaurada fruïció voraç de primavera. Acut entre pruïges la vellúria, però l’afany de viure em manté amb fúria d’impuls obert que esclata vehement. Processó de records em fa seguici allò que fou parany o sacrifici avui es trasmuda en flam de cor calent. (De Quadern vermell)

Ausiàs March també aniria –insomne i atrafegata la farmàcia de guàrdia per un calmant. Terres, càrrecs, desafius, muller, concubines, ai!, i els negocis de la guerra que no s’han d’abandonar. Ausiàs descansa en prosa dels seus versos acerats i amb Teresa Bou somnia ben lliure de mals de cap. A la farmàcia de guàrdia –analgèsics precintatsno hi ha, contra els somnis fúlgids, cap pal·liatiu eficaç. (De Breviari d’un eremita urbà)

ANTONI PRATS

OPINIÓ TELEVISIÓ

a uns mesos, allà pel març del 2015, en aquestes mateixes pàgines parlava del temps robat, del que els catalans, sota el jou espanyol, ens hem perdut com a poble, motivat pel domini, la força i les males lleis espanyoles, que aprofiten la seva superioritat numèrica i militar per reduir la llibertat i la dignitat de Catalunya. (Sí, dic militar, sense embuts, perquè a hores d'ara qui es pensi que encara seríem espanyols sense la superioritat militar dels castellans durant els últims tres-cents anys seria un il·lús. Clar i català, han estat més forts que nosaltres, d'altra manera ja faria força temps que seríem fora d'Espanya) En l'article parlava del temps robat, de la manera que ens han impedit i encara ens impedeixen de gaudir d'una vida plena com a catalans en tots els àmbits de les nostres vides, sobretot en els períodes de repressió i dictadura, amb la prohibició directa de la nostra llengua, cultura i tradicions. És cert que hi ha hagut etapes més permissives, que alguns anomenen democràcia, i que no són altra cosa que la dictadura d'una majoria ètnica i, per tant, un simple afluixament del jou. Quan parlava de temps robat volia dir del temps en què no ens hem pogut comportar com un país normal ja que hem hagut de parlar, escoltar, mirar, llegir i, en resum, viure, en una llengua que no era la nostra. La televisió, el cinema, els diaris, l'escola, l'administració, la música, la cultura popular i de masses, etc., tot ens era, i és, en un idioma estrany. Un idioma aliè que alguns hipòcrites han defensat dient que mai s'havia imposat a ningú. Com sempre, els cavernaris ja menteixen quan encara no han obert la boca. Aquest temps en què hem hagut de no ser nosaltres, sinó allò que l'amo del tanc i el fusell ens ha manat ser, i que encara perdura, és el veritable robatori. Bé, de fet n'hi ha un altre, el dinerari, que prové de l'espoli que l'amo dels tancs i els fusells ens aplica sobre el fruit del nostre esforç i treball i que, al marge de suposades solidaritats forçades, no deixa de ser un lladronici en tota regla. Però avui vull parlar només d'una part del robatori, una part que, potser fa cent anys no era pas tan important, però que avui és de vital importància per a la supervivència de la nostra llengua i, per tant, de la nostra cultura.

Des de fa aproximadament seixanta anys, hi ha un aparell a gaire bé totes les cases que ens connecta amb el món, és una finestra indispensable que, no tan sols ens informa i ens entreté, sinó que també s'ha convertit en un lligam entre la gent, sobretot la gent més jove. La influència de la televisió avui dia és innegable, i qui digui el contrari només cal que deixi la seva butaca de pensar i filosofar i surti al carrer a viure la realitat actual del món. La gent veu els programes de la tele i en genera vincles amb les seves vides. Hi ha gent que li dedica hores i hores cada dia i la converteix en una part important de la seva vida personal, i sovint, el que aquesta persona veu i sent, ho comparteix amb els coneguts, amics o companys de classe o de feina, i es generen lligams d'aficions, aficions que, en alguns casos, es transformen en una manera d'entendre el món i la vida. Us faríeu creus de la influència que tenen alguns programes i sèries en les persones i el temps que aquestes els dediquen. Qui no està enganxat a una o diverses sèries de televisió? Qui no es perd ni una sola pel·lícula de la televisió? Alguns fan el seu cercle d'amics i de relacions personals sobre la base dels gustos i aficions televisives. Crec que podem afirmar que és innegable la importància de la influència social de la televisió. Doncs bé, actualment a Catalunya el percentatge de cadenes que emeten en català és realment irrisori si el comparem amb les que emeten en castellà. Però és que el problema no acaba aquí, a causa de la seva superioritat numèrica de possible audiència i de recursos i d'unes lleis que afavoreixen el castellà, que impedeixen que les zones de parla diferent a aquest idioma puguin tenir cadenes privades per a aquests territoris, fa que aquells programes, sèries, pel·lícules i altre material de primera qualitat, se les enduguin les cadenes espanyoles. És cert que tenim TV3 i que aquesta ha fet una feina impagable pel català i la nostra cultura, però la persecució a què ha estat sotmesa, l'aparició de les cadenes privades (concessions a favor d'amics del règim) i finalment la TDT i les cadenes de pagament, l'han deixat en una situació crítica. En posaré dos petits exemples. Al començament de TV3, i dels seus canals satèl·lits, s'emetien sèries estrangeres de masses i que al'hora eren d'aquelles que criden l'atenció de la gent, aquelles que després es comenten, que generen "fans" i els donen entrada al dia a dia de la seves vides. Tothom recorda Dallas o Magnum, entre altres. Actualment, per manca de recursos de les televisions autonòmiques, per la dictadura de la majoria ètnica espanyola amb lleis restrictives pel que no sigui l'espanyol i la poca vergonya democràtica de l'Estat, les sèries de gran audiència, incloses les anomenades de culte, són totes en mans

de cadenes espanyoles emeses en espanyol. Així podem veure sèries com Joc de Trons o Big Bang Theory, per posar dos exemples, exclusivament en castellà. No us podeu arribar a imaginar la audiència i la influència social que tenen aquestes sèries. Ni una d'elles és en català, amb el prejudici per al nostre idioma i la seva normalitat que això comporta. Un segon exemple el tenim en els programes infantils. Quan TV3 va començar a emetre sèries, sobretot de dibuixos animats, com El Doctor Slump, Bola de Drac o l'entranyable Doraemon, entre moltes altres, els nens i nenes de Catalunya, de parla castellana o catalana, els veien per aquesta cadena. Fins i tot els havia sentit a jugar pel carrer o als patis de les escoles en català imitant els seus herois que parlaven en català. Actualment només tenim una sola cadena que emeti programació infantil en el nostre idioma, i que, a sobre, ha perdut, per manca de recursos, bona part de la programació que crida més l'atenció dels infants. L'oferta de les cadenes estatals és brutal: Quatre cadenes de la marca Disney a més de Nikelodeon, Nick Jr., Panda, Baby TV, Clan TVE, Boing, My Nick Jr., totes elles emetent programació infantil durant tot el dia i en espanyol. Si fins i tot ens han pres en Doraemon! Els nous capítols ja fa temps que s'emeten només en castellà. Moltes d'aquestes cadenes són de capital estranger. A un nivell menys lúdic tampoc tenim res a pelar. Les cadenes culturals i de documentals com National Geografic, National Geografic Wild, Odisea, Canal Història, Discovery Channel, etc., són totes en castellà. Només ens queden els telenotícies amb força èxit i les programacions pròpies de TV3 que, si bé agraden a un públic de certa edat, de cara al jovent no poden competir amb les grans sèries multinacionals, que atrauen més a la gent jove. En fi, en aquest sentit sempre ens quedarà Cites, Merlí o l’Oh Happy Day, però no són suficients. Fa poc vaig llegir la notícia que la portaveu d'un partit que va ser fundat, entre altres, per un que anava de joglar i que no passa de ser la caricatura d'un bufó (amb perdó dels bufons) reclamava que s'emetessin programes en castellà per TV3. Cal tenir molta barra, ser molt hipòcrita i tenir molta mala llet i poca vergonya per venir amb aquestes reclamacions. Van guanyant per 20 a 1, els àrbitres xiulen al seu favor i encara demanen que juguem amb menys jugadors. En fi, és la democràcia Marca Espanya, res més que una etnocràcia. La solució? Si a hores d'ara encara no la sabeu és que potser veieu massa cadenes cavernàries. CARLES FARRÉS I PINÓS 29

HO SABÍEU? DORMIR COM UN INFANT

er què quan veiem un infant dormint ens quedem bocabadats? Realment, ens costa deixar de mirar-lo; la seva carona desprèn una aura tan feliç que la seva pau s’encomana. És una llàstima que, amb el pas dels anys, anem perdent aquesta facilitat per agafar el son. Us proposo que fem un petit recorregut per els diversos canvis que sofreix el nostre cos en el tema de dormir. Els nadons, normalment, dormen molt, com sabem les que hem criat: les estadístiques diuen que unes 16 o 17 hores diàries, encara que no seguides, ja que es van despertant cada 4 o 5 hores, i, si tenen gana, potser més sovint. Dormen a qualsevol lloc i en qualsevol ambient, i els és igual que hi hagi llum o soroll. Això fins, més o menys, als quatre mesos, que és quan van acostumant-se a dormir tota la nit. Encara que hi ha l’excepció dels que no dormen i no paren de plorar i fan patir força els seus pares, però bé, això deixem-ho de banda. A mesura que passa el temps, cada cop van dormint menys, només a la nit, i a tot estirar fan alguna que altra migdiada. En arribar a l’adolescència el que més agrada és anar a dormir tard (recordem les lluites perquè els deixem quedar a veure quelcom de la “tele”), però no tant haver de llevar-se d’hora per anar a col·legi o a la tasca que tinguin encomanada. De joves, només posar-nos al llit, ja ens adormim i, normalment, ho fem d’una tirada fins l’endemà al matí. En anar-nos fent grans, de mica en mica dormim cada cop menys. Una vegada hem deixat enrere la joventut, no només no dormim tant, sinó que ens tornem més matiners i, al vespre, ens adormim més aviat. Això diuen, almenys, les estadístiques. (Encara que jo no hi estic del tot d’acord, ja que a mi em segueix agradant anar a dormir tard i no matinar gaire.)

En arribar cap als seixanta anys, però, patim un canvi prou notable: ens despertem diversos cops durant la nit, ens molesten més els sorolls o la claror i agafar el son ens pot arribar a costar més. Tanmateix, dormir menys i pitjor a mesura que ens fem grans no és problemàtic, sempre que ens despertem descansats i que no hi hagi altres mals, com apnea, dolor crònic, problemes urinaris o la síndrome de les cames bellugadisses. Però hem de cuidar els hàbits de la son, ja que la capacitat de dormir bé i d’una forma ben estructurada, és una base important per envellir amb èxit. És molt recomanable una higiene de la son correcta, com mantenir uns horaris regulars, no sopar massa a prop d’anar a dormir i llevar-nos aviat. També sincronitzar-nos tot el que puguem amb el cicle de la llum i la foscor. El canvi de l’hora pot ser més complicat en el cas de les persones grans i els infants. El que no farem de cap de les maneres és recuperar el dormir de quan s’és jove; no només perquè no és possible, sinó perquè no ho necessitem. No ens hem d’obsessionar amb això, ni tan sols amb el nombre d’hores que dormim. Es tracta de fer-ho prou per recuperarnos, trobar-nos bé i funcionar correctament. Una cosa magnífica és fer una migdiada, si és que es pot. Sempre que no tinguem insomni o ens costi molt d’adormir-nos a la nit, és molt bo fer una migdiada curta, només cal que siguin deu o vint minuts. Si ho fem més llarg podria ser que ens aixequéssim cansats. Si quan heu acabat de llegir l’article us ha agafat son, aprofiteuho i aneu-vos-en a dormir. Que tingueu molt bona nit. ANTÒNIA CALDÉS

POESIA AQUÍ Si d'un son profund pogués despertar, aquí, m'agradaria estar. Aquí, al costat de la foguera, al lloc en què vaig néixer. Aquí, al meu poble, on per primer cop vaig veure ploure. Aquí, al costat del sofà, on vaig aprendre a caminar. Si d'un son profund pogués despertar, aquí m'agradaria estar.

Cèlia Rochet Ferrer (10 anys) Primer premi de poesia del tema Pàtria Jocs florals de l’escola Sadako

Amb la col·laboració de:

Miralls, armaris, i accesoris de bany Ceràmiques i Gres Griferies i sanitaris Escalfadors a gas i termes elèctrics Accesoris de coure i llautó per lampisteria Tubs de coure, ferro, P.V.C. i politilé Calderes, radiadors i accesoris per a calefacció C/. Major, 9 – 08901 L’HOSPITALET DE LL. Teléf. 93 337 00 70 – Fax 93 261 24 49 E-mail: awyca@awyca.com · www.awyca.com

Amb la colÂˇlaboraciĂł de: