17-02 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXIX– Núm. 410 FEBRER 2017

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE FEBRER DIUMENGE 19, a les 7 del vespre, concert de música de pel·lícules, a càrrec del grup Estructures Variables. DISSABTE 25, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 343. Visita al monestir de Santes Creus, dinar al poble de Santes Creus: CALÇOTADA.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE MARÇ DIMECRES 8, a 2/4 de 8 del vespre, concert, a càrrec de la Coral Heura. DIVENDRES 10, a 2/4 de 8 del vespre, conferència, a càrrec de la Sra. Isabel Clara Simó. DIUMENGE 12, a les 7 del vespre, concert, a càrrec del grup de Gospel de l’Ateneu. DIUMENGE 19, a les 12 del matí, Contacontes, a càrrec del grup Margarida Xirgu de l’Ateneu. DISSABTE 25, a 2/4 de 8 del vespre, cafè teatre, a càrrec del grup Margarida Xirgu de l’Ateneu.

TALLERS CURS 2016-2017 ES OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades

Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL El passat 30 de gener va visitar la nostra seu el nou regidor de Cultura de l’Ajuntament de l’Hospitalet, el senyor David Quirós, a fi de tenir un canvi d’impressions i conèixer la nostra entitat. El president de l’Ateneu, en Fèlix Puig, acompanyat dels altres membres de la junta, va explicar-li quines eren les principals activitats que desenvolupàvem i quines eren les propostes d’actes a curt termini. La trobada va ser molt cordial i, al final de l’entrevista, es mostraren al regidor les diverses dependències del local, en algunes de les quals es feien tallers en aquell moment. Val a dir que, l’anterior regidor de Cultura, el senyor Jaume Graells, continua com a regidor del districte I. Volem anunciar-vos que, per als pròxims mesos tenim programades diferents activitats destinades als socis i amics que oportunament us anunciarem i que esperem que siguin del vostre gust. Hi haurà concerts, presentacions de llibres, conferències, representacions teatrals, ..., una mica de tot. Seguiu l’agenda atentament; que no se us escapi res. D’altra banda, no volem tancar aquest editorial sense enviar la nostra més sincera felicitació a l’escriptora Isabel-Clara Simó que ha estat guardonada enguany amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2017. L’autora nascuda a Alcoi ha publicat un gran nombre de novel·les, entre les quals destaquen La salvatge amb la que va obtenir el Premi Sant Jordi de 1993, Júlia i Dones, que li van donar un merescut reconeixement popular. No s’ha d’oblidar que, també va ser directora de la revista Canigó en els complicats darrers anys del franquisme.

FEBRER

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET: LA VINYA A L’HOSPITALET (Publicat en el Xipreret núm. 84, maig de 1987)

nguany fa cent anys que la fil·loxera va arribar a les ribes del Llobregat, i saltant-les sense cap respecte per l'antiga frontera de moros i cristians, va fer via ràpida dins el Penedès, sembrant arreu l'empobriment ja que era la principal font d'ingressos del camp català. A l'Hospitalet tot el samontà era una immensa vinya que s'allargava fins als termes veïns i àdhuc s'estenia en petites clapes per la plana al·luvial. Els ceps, que ja havien resistit altres plagues com l'oídium, el black-rot i el míldiu, no pogueren fer res contra aquest rosegador que es menjava llurs entranyes i es multiplicava com les malediccions bíbliques. Qui recordi el ﬁlm americà estrenat ací amb el títol de "Cuando ruge la marabunta" es pot fer una idea molt elemental del que significà l'arribada de la ”phylloxera vastratix”. Segons el ministre d'Agricultura francès, l'insecte travessà França a una velocitat destructora de 85.000 hectàrees per any, i no se'n pogué aturar la tasca per la gran prolixitat d'un insecte que en vint-i-cinc dies ja era un adult que ponia ous. Feia vuit o nou postes anuals, únicament entre els mesos de març i d'octubre, però cada posta significava un mínim de 50 ous. Fixeu-vos en el que donava un sol ou. Un ou el primer de març ja s'havia convertit en cinquanta el dia 25, i el 20 d'abril ja eren (50 x 50) 2.500; a la tercera posta, el 15 de maig, ja eren (2.500x50) 125.000 ous; el dia deu de juny s'havien convertit (125.000 x 50) en 6.250.000. Estalvio xifres. A primers d'octubre aquell primitiu ou del mes de març havia donat desenes de milers de milions d'insectes microscòpics, que començaven menjant-se les arrels del cep i pujaven pel seu interior deixant-ne únicament l'escorça. Al seu pas, la visió de les vinyes feia plorar les pedres. La crisi vitivinícola catalana fou el més intens daltabaix sofert fins aleshores pel país i afectà tots els interessos: terra, capital i homes. JM. Poblet va escriure referint-se a aquella època i a la pagesia de secà que vivia de la fins aleshores fàcil exportació del vi: "Ningú no alçava el cap. Els pagesos van viure uns quants anys de miracle. Un miracle a base de menjar un tros de pa amb una arengada, que aleshores se'n podien comprar tres per deu cèntims. O de bacallà o tonyina, si les coses anaven més grasses.

Allò fou una proesa callada, feta de sofriments i de privacions, de no menjar prou, d'aprendre a enganyar la fam quan hi havia gana. En aquells dies els cultivadors de la terra van escriure la gesta callada, extraordinària, de tirar endavant cases i famílies valent-se de les coses i els aliments més primaris. La crisi feia estralls. Durant deu anys alguns pagesos no pogueren estrenar una camisa. Anaven apedaçant les velles, que acabaven per semblar un cosit de petits pedaços. Un jornal era suplicat més que no pas demanat. Tot plegat, misèria". Es renovaren les vinyes amb cep americà, immunitzat contra aquell insecte, però ja s'havia perdut el mercat europeu, que ens havia avançat molts anys en la repoblació, i es convertiren en inútils les anteriors cotes de producció. Moltes feixes de vinya restaren erms per sempre més. Jo recordo sense gaire esforç les tres darreres vinyes que he conegut a l'Hospitalet -i això no vol dir que no n'hi hagués d'altres-, i totes estaven al voltant de la via fèrria a Vilafranca. La primera, que encara produïa raïm en els primers anys quaranta, era a la dreta del carrer del Montseny, allà on aquest arrenca del torrent Gornal. Encara avui dia un tros d'aquella vinya és un solar sense ediﬁcar, pendent de la urbanització de la zona i de la desaparició de les línies aèries de conducció elèctrica. És també la primera que va desaparèixer, probablement per la irrrendibilitat d'un cultiu com aquest dins els límits urbans. La segona, que encara produïa en els darrers anys del decenni esmentat, es trobava al capdamunt del pont de Matacavalls, a banda i banda del camí a les cases de Pere Boter, indret que ocupà uns anys més tard el grup de cases barates sindicals. Aquest Pere Boter -els immigrants castellans en deien "Pedro Botero", relacionant-lo amb el llegendari rei de l'lnfern fou probablement un fuster que feia bocois, de qui es recordava més l'ofici que el cognom. La tercera vinya, la de vida més llarga, formava entre les propietats de la caserna de la Remunta, i s'estenia també al costat de la via del tren. Era corrent, a les darreries de l'estiu, veure un soldat fent guàrdia amb el fusell al muscle, per evitar que la mainada hi fes de les seves, ben sovint amb més poca traça que bon profit. Fa cent anys, la vinya era un cultiu important a l'Hospitalet. El vi que es feia era claret, de poca graduació alcohòlica. El rendiment mitjà del Baix Llobregat era d'uns 14 hectolitres per hectàrea, hi havia municipis que arribaven als 25 i altres que baixaven fins a 8. Depenia de la mena de terreny i del cep emprat. Les varietats que es cultivaven a la “comarca eren: sumoll, garnatxa i bones -llavors per al raïm negre, i xarel.lo, moscatell, joanenc, macabeu i picapoll, per 3

collir-ne de blanc. La brotada tenia lloc als voltants de sant Josep i la florida, abans de sant Joan. La verema es feia a les darreries de setembre. El conreu es feia a mà, amb l'ajut de l'aixada i els arpiots. Només un tant per cent molt reduït es llaurava, i corresponia a les grans propietats de terra planera. En podar els ceps, hom tenia més present la futura quantitat de vi que podrien donar que no pas la seva qualitat. Molts pagesos del delta tenien el costum d'emparrar els sarments per fer raïm de taula, i també un vi dolç, molt fluixet, que tenia gran acollida. Fineixo aquesta recordança d'un ahir agrícola en una ciutat que ja no té camps, recollint dades estadístiques de la collita de vi a l'Hospitalet del 1887, dels cens d'habitants en aquell any i del nombre d'aquests que vivien dels conreus agrícoles. No tots els pagesos eren vinyaters, però en aquestes llistes només figuren els caps de família i si afegíssim les dones i la jovenalla que ajudaven en les petites explotacions familiars, la xifra seria molt més alta. He afegit les mateixes dades d'algunes poblacions properes, per fer-ne comparances i deduccions que poden ser enriquidores del nostre coneixement d'un passat tan proper en el temps i tan allunyat de la realitat actual. La meitat d'aquestes poblacions van deixar de ser ens independents al cap de pocs anys i s'integraren en una gran urbs que sembla no tenir-ne mai prou. RAMON MORALES

Fotos coberta: Vinyes i imatges de la fil·loxera

CONVERSES Respon: Esteve Mulero Guinart Nat a: l’Hospitalet Edat: 25 anys Professió: Antropòleg, dramaturg i director de teatre

Aquest mes parlem, ni més ni menys, que amb en “Satanàs”. Fa uns quants anys que l’Esteve dona vida a aquest personatge dels Pastorets al Centre Catòlic. També ha col·laborat en diverses ocasions amb el nostre grup de teatre, el Margarida Xirgu.

Què recordes de l'Hospitalet de quan eres un nen? Recordo la plaça de l’Ajuntament, abans que hi fessin obres, recordo anar al cinema de la rambla de Just Oliveras, el Patufet Sant Jordi... Quan era petit passava moltes hores passejant el meu gos per l’Hospitalet i sempre descobria coses noves, depèn de quina direcció triés per caminar. Recordo sentir un Hospitalet molt conegut, familiar, però també un de massa gran, inabastable. Què t'agradava d'aquell Hospitalet que ja no hi és? I del d'ara? Sóc un nostàlgic i em sap greu tot el que s’ha perdut. De la vella ciutat m’agradava l’aire de vellesa, un aire “de tota la vida”. Ara tot em sembla més modern, despersonalitzat. Una cosa terrible és la gentrificació que s’està produint. Les vivendes es van encarir una barbaritat, han aterrat negocis franquícia per tot arreu, s’han enderrocat edificis emblemàtics... És una llàstima. Ara fa poc van arrancar el Pi de la Remunta i el van traslladar a un lloc on es podreix. Literalment: està a punt a punt de morir. El meu Hospitalet era quasi 5

un poble i ara, tot i que hauria de ser el contrari, tinc la sensació que les transformacions urbanístiques tendeixen a maltractar als ciutadans per afavorir un model de ciutat que no hem estat ni som ni crec que serem mai. Vaja, espero que mai ho siguem. On vas cursar els teus primers estudis? Què en recordes d'aquells temps? Al Patufet Sant Jordi. En tinc molt bons records. Els meus pares estaven molt implicats a l’AMPA, van fer pinya amb els pares dels meus companys, i recordo que en aquella època vaig fer amistats que encara ara m’acompanyen. I la secundària? Vaig marxar a estudiar a Hostafrancs, al Joan Pelegrí. També en tinc bons records, però els meus amics seguien sent els de primària, la majoria d’ells al Mercè Rodoreda. En aquella època per a mi Barcelona eren estudis i la vida, la que m’agradava, a l’Hospitalet. A la universitat vas estudiar antropologia. Què et va portar a aquesta carrera? Vaig fer un any d’Història. Quan l’estava fent em vaig adonar que m’agrada estudiar la Història, però no prou com per dedicar-li la vida. Aleshores vaig llegir un llibre molt divertit, “L’antropòleg innocent”. També vaig viatjar a l’Àfrica, a un hospital de Camerún. Els meus companys de carrera em mataran, però crec que l’Antropologia és com un periodisme profund: es dedica a investigar amb una metodologia exhaustiva tot allò que és part de la societat, qualsevol societat, i busca la manera d’usar aquests coneixements per denunciar tota la violència estructural i les relacions de dominació que es viuen dia a dia amb normalitat. Has pogut desenvolupar d'alguna manera aquests estudis? El Treball de Fi de Grau a Antropologia és especialment important perquè és on aboques tot el que has après i intentes aplicarho a un camp d’estudi concret. Jo vaig triar el Gimnàs i Club de Boxa Gallego Prada, un club emblemàtic i molt actiu de la Torrassa. Ara tenen campions d’Espanya i, si no m’equivoco, un campió d’Europa. Vaig estar dos anys fent recerca, partint de teories de l’Antropologia Corporal. Em va encantar però, just quan vaig presentar el TFG, es van obrir els exàmens d’admissió a l’Institut del Teatre. M’hi vaig 6

presentar i hi vaig entrar. Si no ho hagués fet, suposo que ara seguiria amb l’Antropologia, i no em sabria gens de greu. Vés a saber com m’aniria. Però he tingut la sort de decantar-me cap allò que sempre m’ha apassionat: el teatre. Actualment estàs estudiant a l'Institut del Teatre, en la branca de direcció i dramatúrgia, però abans de parlar d'això, què et va portar al món del Teatre? El barri. Tenia amics de l’Esplai Xixell que portaven tota la vida al Centre Catòlic i em van convidar. Vaig fer petits papers, m’ho passava molt bé, i de mica en mica vaig anar implicant-m-hi més. També vaig fer una obra, cap als catorze o quinze anys, a l’Ateneu. Sense volerho vaig transformar el teatre en allò més continu en el temps de la meva vida. Em vaig atrevir a escriure i dirigir, amb l’Albert Bascuñana, una obra. Cada cop volia fer més i més, i la manca d’eines i recursos escènics em va portar, lògicament, cap a l’Institut. Ara sí, parla'ns de l'Institut i del que estàs cursant actualment. És un món absorbent. Si vols fer bé les coses pràcticament no pots dedicar-te a res més. He conegut molta gent que seran els professionals del teatre d’aquí a pocs anys. Tinc professors que són puntals en el món teatral actual. Ara mateix estic fent una ajudantia interna per a un taller dels alumnes d’interpretació de quart dirigit pel Xicu Masó. No em puc queixar. El meu deure és fer i fer i fer i, a sobre, rebo feedbacks constants de docents experts. No em puc queixar. Quines són les teves aspiracions dins del món del teatre? El meu principal objectiu és el de poder guanyar-me la vida fent allò que m’apassiona. Sé que sembla un tòpic però és així. Tinc la sort de tenir l’oportunitat d’intentar-ho. Fem uns passos enrere però seguint amb el teatre. Des de ja fa uns quants anys ets el Satanàs en Els Pastorests del Centre Catòlic, tota una responsabilitat. Explica'ns què representa això per a tu. Per a mi “Nadal” és sinònim de Pastorets. Fa nou o deu anys que cada Nadal els faig. El que és especial és que cada any coincideixes amb molta gent veterana de Pastorets. Alguns fa més de trenta anys que els representen. És una tradició. Hi ha molt de públic que per 7

festes nadalenques ens venen a veure, passi el que passi. Potser és l’època en què visc amb més intensitat la meva ciutat. Fer de Satanàs és molt divertit, però aquesta germanor val la pena facis el paper que facis. Hi ha tanta gent implicada... Aquest any un nen va demanar per Reis un bastó “com el del Satanàs”. Això és increïble. Ens ajuntem un bon grup de gent (grans, joves, infants...) i treballem plegats per a fer un espectacle que molts nens tindran present quan siguin grans. Hi ha força gent que m’ha parlat del que recordaven quan eren petits, uns Pastorets que van veure... És molt bonic formar part d’aquesta tradició.

A hores d'ara ja has actuat i dirigit força obres teatrals. Fes-nos cinc cèntims de la teva carrera teatral. Uf, m’agafes desprevingut. A nivell amateur el meu recorregut és molt llarg, cada any he participat en un grapat d’espectacles, no t’ho sabria dir. A nivell professional, ara una companyia estan assajant una obra que he escrit, “Els Reis de l’Atlantis”, que, si no m’equivoco s’estrenarà a Andorra. També tinc un petit paper en una obra de Tennessee Williams, “One Arm”, que s’estrena pel juny al Teatre Akadèmia. A banda del teatre, tens alguna altra afició. Intento veure el Barça cada cap de setmana amb els meus amics. Sóc aficionat a les partides de rol. M’agrada fer esport. Tinc dos gossos. No sé què dir! 8

El teatre amateur és una part important del mon associatiu a Catalunya. Què en penses d'aquest món associatiu. És fonamental. Fa xarxa. I ara més que mai és necessària. Estem en un món colonitzat per les relacions virtuals, i el món associatiu, ara mateix, és una de les principals armes que tenim com a societat per poder conèixer els nostres veïns, la gent que és com nosaltres però també diferent. És fonamental. Les relacions humanes estan en crisi i aquest és un dels pocs espais que queden on podem formar part d’un col·lectiu. Tenim la sort que a Catalunya sempre hem tingut, històricament, un món associatiu molt potent. A nivell personal ho noto. Estar al teu barri i sentir-te com a casa no té preu. Sabem que estàs implicat de ple en el Centre Catòlic formant part de la Junta Directiva. Com animaries el jovent a engrescar-se en la direcció de les entitats. Normalment, en aquestes juntes, hi vas a parar perquè tens ganes de donar un cop de mà a l’entitat de la qual formes part i tens energia per a assumir responsabilitats. Res és remunerat, tot és completa-ment altruista. Per animar-los els diria que probablement els membres de la junta de la seva entitat hi van aterrar per aportar el seu gra de sorra i que, probablement, segueixen allà perquè ningú els pren el relleu. Això crema. Jo sóc partidari d’una renovació constant. Si no hi ha temps perquè la gent es cremi, tot és més saludable. A més, si les juntes són dinàmiques, destruïm qualsevol mena de relació jeràrquica. Aquestes no crec que es donin expressament, però si et toca tenir un càrrec de responsabilitat durant molt de temps i ningú vol fer-te el relleu, a la llarga això pot generar confusió entre tu com a membre de l’entitat i tu com a personificació del càrrec. Això no està bé. Les associacions són horitzontals per definició. I aquesta horitzontalitat s’ha de construir des de la cooperació. Com veus el futur del nostre país i sobretot dels joves? Jo sóc de la generació que ja viu la crisi com a una cosa normal. No crec que ens recuperem mai el nivell dels meus pares. Tampoc crec que el creixement indefinit hagi de ser un objectiu social perquè, honestament, és impossible. El que em preocupa més és el canvi climàtic i la saturació que viu el planeta. La meva quinta ens hem trobat un món difícil, amb poques oportunitats i maltractaments normalitzats. Un cop em van explicar que abans ser mileurista no era res del que et poguessis sentir orgullós però que ara, en canvi, és tot un èxit. Què cony! El salari mitjà a Suïssa és d’uns 7.000 euros 9

mensuals i tenen l’electricitat més barata que nosaltres! A Dinamarca paguen als estudiants per estudiar! I nosaltres aquí, com imbècils, salvant els bancs una i altra vegada. Que es demostra que han estafat els ciutadans? És igual! Els tornarem a salvar. I són entitats privades, és a dir, amb ànim de lucre. Els diners retallats en Sanitat i Educació són menys dels que el “Gobierno” ha gastat rescatant bancs. I saquegen i saquegen els fons per les pensions... Em foto de mala llet. I com deia, el món que tenim ara aquí és ben difícil, però el que fa més por és el que es trobaran els joves d’aquí a trenta anys. Si és que hi ha cap món. Has col·laborat en alguna activitat amb l'Ateneu com en Ronda de Mort a Sinera o dirigint l'obra E.R Com veus l'Ateneu i quins consells ens donaries? Que no parin. Que facin més coses, si poden. A nivell teatral Déu n’hi do la producció que tenen. Si no m’equivoco hi ha una companyia, la Margarida Xirgu, que estrena un parell d’obres cada any. Tenen un espai de representació amb força inconvenients (és més sala d’actes que teatre), però això obre moltes possibilitats. Les obres en petit format funcionen especialment bé. A més, pel caràcter popular que té l’entitat, és un bon lloc per arriscar i experimentar i aprendre. Jo diria que l’Ateneu té la virtut de, al marge de les obres, ser capaços d’organitzar moltes altres activitats i tallers més enllà del teatre. És un bon centre per experimentar la transversalitat i per ser centre de trobada de molta gent amb interessos comuns. Escombrant cap a casa: han pensat a fer tallers de rol? Jo m’hi apuntaria. I conec a molts d’altres que vindrien encantats.

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS DIADA DE REIS A L’ATENEU

em deixat enrere un altre any i, de nou, l’Ateneu ha tingut l’honor de rebre SS. MM. els Reis d’Orient. Aquesta visita suposa, com podeu imaginar, un intens treball d’organització des de setmanes abans de la data assenyalada.

Els Mags, a petició nostra, tenen el costum de començar la seva feina el dia 22 de desembre, amb una prematura aparició en visitar els alumnes més petitons del col·legi Canigó, per tal que aquests els lliurin les seves cartes. Una visita més que màgica, ja que cap altre nen els pot veure. Quan ja han passat les festes de Nadal i Cap d’Any, ens preparem per al gran dia: el 5 de gener. Melcior, Gaspar i Baltasar arriben a l’Ateneu de bon matí, disposats a fer les visites a les llars d’avis habituals de l’Hospitalet. Enguany han portat novetats: els patges que els acompanyen debutaven en aquesta tasca. Un cop hem posat els seus camells a aixopluc, per tal que passin desapercebuts, s’enfilen en els cotxes que tenim preparats. Els nostres xofers els condueixen primer de tot al Centre de dia Jardinets, al barri del Centre, on els avis, després de rebre regals, els obsequien així mateix amb un cistell de llimones del seu jardí. Tot seguit, continuen el seu recorregut cap a Bellvitge, a la residència Feixa Llarga, per intercanviar també obsequis i somriures amb els avis allà allotjats.

A migdia, Reis, patges i xofers fan una paradeta per dinar, descansar i recuperar forces, ja que tenen una tarda d’intensa activitat. A la Residència Jericó, al barri de Sant Josep, ja els esperen, i, tal com havia passat al matí, l’alegria hi és present durant tota la visita. Finalment se’n van cap a una altra zona de l’Hospitalet, a la Residència La Torrassa i, com podeu suposar, també passa l’estona amb una barreja d’alegria, d’emoció i d’il·lusió.

Quan s’han acabat les visites als avis, els Reis han d’anar a complir amb una altra tasca important: la Cavalcada. Per cert, l’altre dia, tafanejant per internet, vaig assabentar-me que aquesta bonica desfilada de carrosses va començar a Alcoi (País Valencià), l’any 1866. Després, van anar-se fent populars pertot arreu; el 1895 es va celebrar a Igualada, i Sant Vicenç dels Horts s’hi va afegir el 1896. A Alcoi, el dia 5 de gener Ses Majestats recorren el carrers a lloms de camells i acompanyats per tot el seguici reial. Més de mil persones participen en la Cavalcada. Els patges pugen per les façanes de les cases ajudats de llargues escales i van repartint els regals als infants de la ciutat. Les tres bandes de la localitat i altres agrupacions musicals animen l’espectacle interpretant melodies escrites expressament per a aquest acte. Però tornem cap a l’Hospitalet. Les hores passen de pressa. I a les 8 del vespre ja arriba la Cavalcada al seu punt final, la plaça de l’Ajuntament. Allà, davant de la Casa de la Vila, els Reis d’Orient saluden a tots els assistents, fan el discurs final, es disparen els focs artificials i a l’Ateneu comencen a arribar els nens i nenes -els familiars dels quals ho havien sol·licitat prèviament- que volen rebre de les mans reials i màgiques de SS. MM. un anhelat regal. 12

La sala d’actes de l’entitat és plena de gom a gom. Els pares, avis, germanets, tiets, etc. dels nens estan tan o més nerviosos que ells amb les càmeres fotogràfiques i mòbils a punt per immortalitzar el moment. Quan Melcior, Gaspar i Baltasar, acompanyats dels patges reials, pugen, per fi, a l’escenari on els esperen llurs trons i saluden al públic, l’activitat que bull a la sala puja de to. Els nens ja fan cua per, a vegades una mica atemorits, rebre l’obsequi anhelat i escoltar unes paraules del rei escollit. Tot i haver apuntat a la llista el nom del rei que cadascú vol, al darrer instant alguns nens el canvien per un altre, però això no interfereix en la bona marxa de l’acte. L’única cosa important en aquets moments és fer feliç la mainada. Amb tots els obsequis entregats, acaba per nosaltres aquest dia tan ple d’emocions, però no per a SS. MM., que encara han d’anar casa per casa repartint les joguines i els regals. Ens agradaria poder fer arribar als infants que pateixen arreu del món la felicitat que veiem reflectida en els nens que tenim al nostre costat aquest vespre, veure com la il·lusió il·lumina les seves carones, però malauradament, la nostra capacitat és limitada. Agraïm la valuosa participació dels que ens heu ajudat a fer possible la celebració d’aquest acte, tant els antics col·laboradors com les noves incorporacions, ja que sense vosaltres no hauria estat possible. Fins l’any que ve! ANTÒNIA CALDÉS

Fotos: 1 – Els Reis al col·legi Canigó, 2 i 3 – Els Reis a l’Ateneu

CONEGUEM CATALUNYA Excursió n. 342. Visita al Museu del Traginer d’Igualada i els Pastorets de Calaf. Diumenge 15 de gener

’excursió del proppassat 15 de gener va transcórrer per terres de l’Anoia, on al matí vàrem visitar el Museu del Traginer d’Igualada. Aquest Museu, instal·lat en una masia del carrer dels Traginers d’Igualada, conté una col·lecció formada per gran quantitat de peces relacionades amb el món del transport de tracció “a sang”, o sigui animal, que Antoni Ros i Vilarrúbias (Igualada, 1942-1994) va anar adquirint al llarg dels anys. Aquest singular igualadí va continuar el negoci de traginer iniciat per son pare fins a assolir una considerable envergadura, ja que donava servei a un ampli entorn industrial i comercial. Cal tenir en compte la importància de l’adoberia en aquelles contrades. A partir dels anys seixanta del segle passat el sistema de trasllat de mercaderies es va mecanitzar i l’Antoni Ros va passar a gestionar una empresa de transport amb camions. El seu amor pels cavalls d’arrossegament i de tota la tecnologia associada amb el transport per aquest mitjà va portar-lo a adquirir arreu un gran nombre d’objectes que havien caigut en desús, aprofitant els múltiples viatges que havia de fer a causa de la seva activitat. Aquestes peces, més de dues mil, inclouen instruments i estris d’oficis i professions tan diverses com les de fuster, carreter, ferrer, ferrador, apotecari, manescal, boter, etc... Però també va adquirir objectes molt més grans com ara carros, carruatges, diligències, selles, guarniments d’arreu. Per poder encabir aquesta gran quantitat de material, cap a mitjan anys setanta l’Antoni va comprar la masia “Can Merdetes”, anomenada així perquè els seus anteriors propietaris es dedicaven al sanejament de pous morts. Aquest llegat va ser mantingut per la seva família, però finalment el seu manteniment va ser insostenible i van propiciar la creació de la “Fundació del Traginer” que ara se’n fa càrrec. El 24 de setembre de

2005, el Museu va obrir de forma permanent i s’incorporà a la Xarxa de Museus de la Diputació de Barcelona. Digna de menció és l’especial atenció cap als discapacitats. Per tal que els invidents puguin fer-se càrrec de les peces exposades, a més de descripcions en Braille, tenen a l’abast unes maquetes, on per mitja del tacte, es poden imaginar la seva forma. Vam tenir la sort que la visita al Museu fos guiada pel seu director Xavier Ros, fill del creador de la col·lecció. En Xavier, a més d’un coneixement de primera mà del contingut del Museu, és molt bon comunicador, cosa que va fer que la visita fos instructiva i amena. El recorregut dels mil metres quadrats d’exposició distribuïts en tres plantes ens porta a reflexionar sobre el fet que els coneixements i les habilitats lligades al món del cavall han estat un factor decisiu per al progrés de la humanitat. Al final del recorregut, a la tercera planta, s’exposen les escultures, pintures, collages, etc... elaborades pel propi Antoni Ros. Tota aquesta obra, feta com a aficionat, reflecteix un món interior molt ric, preocupat per les injustícies i els grans reptes dels nostres temps, tot fet amb un sentit molt eclèctic que capta els corrents artístics del seu temps. Tota una troballa que desvela una gran personalitat desenvolupada en el seus escassos però fecunds anys de vida. Després ens vam dirigir a Calaf, capital de la comarca natural de l’Alta Segarra, per assistir a la representació d’”Els Pastorets o l’Adveniment de l’Infant Jesús”, tota una tradició en aquella vila des de

l’any 1925 en què per Nadal s’inicià la representació d’aquesta cèlebre i centenària obra de Josep M. Folch i Torres. L’obra es representa al Casal de Calaf, un teatre de gran format i cabuda inaugurat l’any 1976. Aquesta escenificació pot dir-se que és autèntic teatre popular, ja que una bona part de la població hi participa en les diferents vessants organitzatives, artístiques i tècniques. Així més de cent actors en escena, una cinquantena de decorats, unes composicions musicals inspirades i uns efectes especials espectaculars fan que iniciatives d’aquest tipus, igual que les escenificacions de la Passió a diversos pobles de Catalunya, siguin un vincle social de primer ordre i un planter de futures vocacions per a les arts escèniques. En aquesta representació es va retre homenatge a Mn. Valentí Miserachs, autor de la partitura musical, present a l’acte. Com és habitual en les representacions d’”Els Pastorets” es van cantar uns cuplets sobre temes d’actualitat local o general. D'una banda es va recordar el bicentenari del calafí Laureà Figuerola, creador de la pesseta i de l'altra, es va reclamar la celebració del referèndum d’autodeterminació. Especialment emocionant va ser, al final de la representació, en l’escena de l’adoració al Nen Jesús, la interpretació de “Cal que neixin flors a cada instant” de Lluís Llach a càrrec d’una excel·lent soprano i un nodrit grup d’infants. Text: JAUME MIRÓ Fotos: M. LLUISA GALAN

Fotos: 1- vista del museu, 2 - carro amb la maqueta per als invidents, 3 – atents a les explicacions del guia, 4 – imatge dels Pastorets de Calaf.

COL LABORACIONS TURISTES D’HIVERN

ntràrem al restaurant que encara no hi havia ningú. Eren prop de tres quarts de vuit del vespre. La persona que ens atengué el primer que ens va preguntar era si volíem la carta en castellà o en anglès. Vam demanar-li, educadament, si la tenia en català. No, no podia ser. Ens la deixà en castellà. Ves, quin remei! Férem la nostra comanda i els plats que ens serviren van ser correctes; res de l’altre món, però. Mentrestant, entraren alguns clients, pocs, estrangers tots. Ens anà bé per tenir un xic de companyia. Quan haguérem enllestit les nostres menges, s’acostà el cambrer, que era el mateix que ens havia atès a l’entrar, a retirar els plats. Ens preguntà què volíem per postres. Li contestàrem que res, que ja estàvem prou tips. Sense que ens ho esperéssim, fent mitja rialleta, ens deixà anar: “Claro, catalanes”. I girà cua. Ens va sobtar el que ens va dir, però no en férem escarafalls. Ens ho vam prendre amb calma, pagàrem el compte i sortírem del local. Aquesta petita, i un xic desagradable, anècdota ens passà a Palma (Mallorca), un dia del mes de gener passat. Va ser en un restaurant de poques taules, de nom típicament illenc, que es troba al centre de la ciutat a la vora de l’hotel on ens hostatjàvem. Per sort, Palma i l’illa de Mallorca té molts al·licients i no estaria bé que un sol arbre —el de la incidència explicada— no ens deixés veure el bosc. De mal educats n’hi ha a tot arreu. Pel que fa a la llengua, hem de dir que el català o mallorquí, com vulgueu dir-ne, s’hi manté ben viu, allà, a l’illa. És molt emprat —hi predomina— en els pobles de l’interior i molt menys en els municipis de la costa i a la mateixa capital. De totes maneres, en aquesta, en els tres museus que visitàrem tots els empleats usaren la parla autòctona sense problemes. En canvi, ens féu mal als ulls veure “Cuevas del Drach”, en els rètols de reclam que hi havia a la zona de Portocristo, on estan situades, el dia que vam visitar-les. Els guies tampoc usaren en cap moment el mallorquí. Un vespre, mentre voltàvem pel centre de Palma, passàrem per davant d’una petita llibreria, de nom Ramon Llull. Vam entrar-hi. Disposava d’una bona oferta de llibres en català i decidírem comprarne un parell. Mentre el llibreter ens els cobrava vam preguntar-li, com qui no fa la cosa, per la situació de la històrica editorial Moll. Fou com engegar un interruptor. Va resultar que ell —el llibreter— hi havia tre17

ballat i ens amollà una llarga explicació aprofitant que érem sols al local. Pel que ens digué, l’editorial sobrevivia amb penes i treballs a causa del llarg via crucis que havia passat, feia pocs anys, amb motiu de la nefasta política cultural del govern Bauzà. D’aquí passàrem a parlar de la situació lingüística a les Illes. Ens va dir, més o menys, el que ja havíem intuït i afegí que a Mallorca hi ha molta gent que lluita —fa el que pot— pel manteniment de la llengua pròpia. Quan tractàrem dels mitjans de comunicació, esmentà que la recepció de TV3 els fa un gran favor. En canvi, tenen un gran buit en la premsa. Només disposen d’un diari en català, l’Ara Balears, les vendes del qual són insignificants en comparació amb els diaris en llengua castellana. Per reblar el clau, com a mostra de la marginació que pateixen per part de determinats àmbits econòmics, ens féu saber que la versió catalana de La Vanguardia no els arriba. Bé, com apunt final, ens heu de disculpar per haver-nos centrat, en aquest text, a parlar de les impressions extretes, com a turistes d’hivern, de la situació de la llengua pròpia a Mallorca. Ho hem fet expressament perquè ens imaginem que la majoria de vosaltres heu estat a l’illa i coneixeu a bastament els seus atractius. Que ja sabeu que són molts i variats. Ara bé, si algú encara no ho coneix i té projectat arribar-s’hi, una recomanació: no deixeu de visitar els bonics pobles de l’interior —un interior que en una illa és molt relatiu— com són: Sóller, Valldemossa, Pollença, i algun altre. Paga la pena! PERE JUHÉ I ORIOL

Foto: El tramvia de Soller

PATRIMONI NOUCENTISTA DE L’HOSPITALET Carta publicada al diari Ara el dilluns 30 de gener de 2017

a tres anys que ens lamentem del precari estat de conservació de l’estafeta de Correus de l’Hospitalet de Llobregat. Aquest edifici (inaugurat el 1927 i situat a la plaça del Repartidor) està catalogat com a bé cultural d’interès local i és obra de Ramon Puig i Gairalt, un dels arquitectes del Noucentisme més rellevants de Catalunya. L’inestable estat de conservació d’aquesta obra feia imprescindible una intervenció urgent; l’Hospitalet posseeix un volum de patrimoni noucentista gens menyspreable i la seva ciutadania no es pot permetre el luxe de donar-li l’esquena. Després d’uns anys d’incerteses, sembla que l’Ajuntament ha començat la tan esperada restauració. Com que no coneixem quin tipus d’intervenció pretén dur a terme el consistori, ens agradaria saber si la restauració de les façanes es farà seguint criteris històrics. Aquest edifici, que pertany a la tendència popularista del Noucentisme hospitalenc, estava decorat amb uns esgrafiats que caldria recuperar (l’Ajuntament només hauria de consultar i ampliar les fotografies disponibles als diversos fons de la ciutat). Es restabliran els esgrafiats? S’empraran els colors propis de la producció de Puig i Gairalt (teula, corall, ocre, sorra i blanc)? Es recuperarà el rellotge de l’òcul? ROGER BASTIDA Historiador de l’Art

Foto: Correus i plaça del Repartidor, any 1927

VENTURA GASSOL

i ha moments a la vida que gairebé no te'ls expliques. Casualitats o dèries que una té. No ho sé, però vull explicar el cas que em passà precisament un 6 d'octubre de 1993. Vaig assabentar-me, pel diari, que aquella tarda, amb motiu del centenari de Ventura Gassol, es feia un acte al Palau de la Generalitat, en el qual participaven el nostre president, el Sr. Josep M. Ainaud, el Sr. Albert Manent i dues persones més que ara no recordo. Vaig pensar: "Doncs hi aniré". Jo que em vesteixo per fer una miqueta més de goig i ben decidida allà que me'n vaig. Pel camí anava pensant en el dolç acte al qual assistiria i veure a persones tan admirades. De Ventura Gassol en sabia ben poc. Fa temps, en plena era franquista, el vaig descobrir en llegir algun dels seus poemes, poca cosa, però recordo que em va impactar tant el poema "Les tombes flamejants", que vaig proposar al delegat de torn de la casa on treballava, la ONCE, avui de tots coneguda, que el fes transcriure al sistema Braille. Semblava que el tenia convençut per encarregar aquesta feina, però va tenir por i es tirà enrere. Ara no sé si hi són en Braille, però llavors no. En català hi havia ben poca cosa, Maragall i para de comptar i sort! Doncs molta de la bibliografia que existia en aquella biblioteca tant en castellà com en català, venia de l'antic Sindicat de Cecs de Catalunya i de l'antiga, també, Casa de Caritat. Quant al Sr. Ainaud, particularment, em sembla que el conec molt bé, i ben mirat no és així. El que passà fou que un dia, per aquells atzars de la vida i de la feina, vaig dinar al seu costat en el Palauet Albéniz. Allò si que fou per a mi tot un esdeveniment. Pobra de mi! No cabia a la pell i ell, enraonador com és, no parà en tot el dinar d'explicar-me un munt de coses: escriptors, locutors i tota una 100 i escaig de Catalunya (anècdotes incloses) que gairebé no em va deixar dinar. Jo estava bocabadada. Mare meva, quin dia! Ara: sóc conscient que si passo pel seu costat no em coneix, però jo sí i ja en tinc prou. Tornant a l'acte de la Generalitat. Vaig arribar-hi mitja hora abans de començar i la meva sorpresa fou gran en veure força persones esperant que obrissin, però amb una tarjeta-invitació a la mà. Vaig preguntar-me si podria entrar amb les mans buides i ho vaig consultar al mosso d'esquadra. "De cap manera", em va dir. "Sense invitació impossible". "I què puc fer?". "Res, senyora, si no que ho autoritzi el caporal. "Doncs li ho preguntaré". Surt el caporal i la mateixa resposta, aquella de "De cap manera, senyora". Jo no em vaig voler

moure d’allà i la feia petar amb la gent de la cua "i d'on surten aquestes invitacions?", vaig preguntar a una senyora. "A mi me les envien, sóc escriptora". "Ah!", vaig fer, així es clar". De sobte se m'acosta un senyor gran, molt gran, passava dels noranta anys segons em va dir, i fa: "Jo tampoc en tinc d’invitació, però entraré, perquè espero el meu fill i sé que ell té la meva. "Sap, em va dir”, el Sr. Gassol va morir als meus braços. Quan es trobà malament va fer que l'anés a veure, no com a metge, sinó com a amic. Va morir dientme: "Fins al cel, Josep M, fins al cel i així morí". Em vaig quedar tan impressionada que encara tenia moltes més ganes d'entrar. I pensava: "Si tingués menys anys, potser una mica de coqueteig amb el mosso...! però als meus anys...! Per fi donen entrada a tota aquella corrua de gent que esperava a la porta i llavors veig que, a més a més de Ia tarjeta-invitació, demanaven el carnet d'identitat. Vaig veure clar que allò anava molt seriosament. Però, tossuda, vaig restar palplantada en aquella plaça i porta. Tothom anava entrant. Jo consultant el rellotge de l’Ajuntament, l'hora estava al caure. Em vaig quedar sola. El sol feia estona que dormia, però hi havia una mena de claror pròpia del país, com de color de terra molla, la plaça de Sant Jaume, com sempre, plena de gent. Uns anant cap el carrer de Ferran, altres pel de la Llibreteria o el del Bisbe. Em distreia mirant les diferents races de persones que circulaven per aquells indrets. De totes maneres, el que a mi em tenia veritablement preocupada eren les agulles del rellotge de l' Ajuntament, davant per davant de la Generalitat i que no paraven de moure’s amb frenètica carrera. Van tocar dos quarts de vuit. L'acte estava a punt de començar i jo plantada sota el Sant Jordi. La plaça gairebé deserta. Tot d'una, se m'acostà un xicot jove, ben vestit i que feia força patxoca i em diu: "Què li passa?" "Doncs que em feia molta il·lusió entrar i no tinc invitació i ho sento sincerament, i diu: "Vingui amb mi". M'agafa pel braç i li diu al mosso de la porta i al caporal que no em treien l'ull de sobre: "Aquesta senyora ve amb mi i jo en responc". El caporal el va saludar a l'estil militar, allò de posar-se la mà amb els quatre dits estesos cap a la visera de la gorra. Em creia que m'agafava un cobriment de cor, ja que en aquell precís moment vaig recordar que no duia ni el carnet d'identitat. Ningú me'l va demanar, vaig respirar fondo. M'hauria sabut molt de greu per aquella persona que en aquell moment tenia tan bona intenció. Em va acompanyar fins a la mateixa sala i ens vàrem acomiadar, regraciantli, és clar, aquell bon gest. Sempre el recordaré. Quan em vaig veure asseguda en aquell lloc tan entranyable, passaren pel meu pensament un munt d’interrogants. Anava obser21

vant la gent ja coneguda durant la llarga espera: l'escriptora, el Sr. José M. tan vellet amb el seu fill i d'altres que deurien pensar: "Com és que ha entrat aquesta dona?” Comença l'acte. Sabeu la impressió que fa sentir la veu enregistrada del Sr. Ventura Gassol recitant "Les tombes flamejants?" Si us descrivís tot el que sentia en aquell moment, segur que em faria pesada. Ho deixo. Doncs no, no ho deixo i us l’escriuré perquè sempre en tingueu un record com el meu. Fa així: Les tombes flamejants. Fou una pàtria. Va morir tan bella, que mai ningú no la gosà enterrar: damunt de cada tomba un raig d’estrella, sota de cada estrella un català. Tant a la vora de la mar dormia aquella son tant dolça de la mort, que les sirenes dia i nit oïa com li anaven desvetllant el cor. Un dia es féu una claror d’albada i dels fons de la tomba més glaçada fremí una veu novella el cant dels cants; -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre. Ja ha sonat l’hora d’enventar la cendra, oh Pàtria de les tombes flamejants! Quan s'acabà l’acte, repartiren uns llibrets amb una selecció de textos i biografia del Sr. Gassol. El Sr. Ainaud me'l dedicà. Encara vaig tenir el valor o gosadia de demanar-ne un altre per regalar a una senyora que conec (avui té noranta-sis anys) i que va ser secretaria del Sr. Gassol quan aquest s'encarregava de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona. Després vingueren els canapés i la copa de xampany. En aquella època jo no podia beure'n, de xampany, però em va fer tant de goig... tot era tan radiant que me’n vaig veure una copa ben curulla. En sortir i baixar aquella escala encatifada i després de viure unes hores tan intenses com aquelles, em vaig sentir una altra persona, per un moment vaig creure que el Palau de la Generalitat era meu i que tot l'acte m'estava dedicat. Encara avui, quan hi penso m'esborrono. AMPARO PUJADAS

POESIA

osep Palau i Fabre neix a Barcelona el 21 d’abril de 1917 en una família d’artistes. Aquest darrer fet és determinant perquè es dediqui, al llarg de la seva vida, a l’estudi de la pintura de Picasso. L’esclat de la guerra el 1936 interromp els seus estudis i provoca durs enfrontaments amb els seus pares que eren pro-franquistes. És mobilitzat per l’exèrcit republicà i acabada la guerra és ingressat, per poc temps, en un camp de concentració a Lleida. L’any 1943 publica el seu primer llibre i el 1945 funda la revista Ariel amb Triadú, Romeu, Tarradell, i altres. El mes de desembre va a París, gràcies a una beca concedida pel govern francès. El 1961 torna de la seva estada a la capital francesa i s’estableix a Llançà. El 1971 escriu l’obra Homenatge a Picasso que s’estrena a la Cova del Drac, però que tot seguit és prohibida per la censura. En els anys següents, continua els seus estudis sobre Picasso i la seva obra. Així mateix, augmenta la seva activitat com a dramaturg i crític teatral. I el 1979 surt publicada el seu poemari més reconegut: Poemes del alquimista. El 1996 rep el Premi Nacional de Literatura, concedit per la Generalitat de Catalunya, i el 1999 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Mor a Barcelona el 23 de febrer de 2008, a l’edat de 90 anys.

En ocasió del centenari del seu naixement publiquem al Xipreret dues de les seves composicions més belles incloses a l’obra Poemes de l’alquimista.

JO EM DONARIA A QUI EM VOLGUÉS Jo em donaria a qui em volgués com si ni jo me n'adonés d'aquest donar-me: com si ho fes un jo de mi que m'ignorés. Jo em donaria a qui es donés a canvi meu per sempre més: que res de meu no me'n quedés en el no meu que jo en rebés. Jo em donaria per un bes, per un de sol, prô que besés i del besat em desbesés. Jo em donaria a qui em volgués com si ni jo me n'adonés: com una almoina que se'm fes.

PASSA LA LLUM PER AMAGATS CAMINS A Joan Triadú

Passa la llum per amagats camins i arriba al cor de la tenebra: per a la llum no hi ha confins, arreu hi posa un toc de febre. Ara la llum em ve de dins i em crema els ulls i la palpebra. S’afinen pàl·lids violins quan el matí la pau celebra. Si em perdo mai, serà la llum la que m’haurà per la mirada. La llum em mira de besllum i em fa l’ullet com una fada. Me’n vaig amunt, car per la llum l’ànima tinc endiumenjada.

EL NOM I LA COSA POLÍTICA D’ESTRUÇ

er aquestes latituds nostres, l’estruç és un animal exòtic, de zoològic, però segurament el lector en té una imatge bastant clara, i potser també sap que, davant un problema o perill desconegut, o bé s’arrauleix o bé amaga el cap sota terra, com pot. No acara obertament la situació. Els alemanys, que tenen fama d’auto-exigents, en diuen Vogelstrauss-Politik per referir-se a aquest costum en les persones. I en els governs, és clar. A Espanya, li ve passant des d’antic. Recordem, per exemple, que va ser la primera gran potència a perdre del tot el control dels seus millors territoris colonitzats. Potser el que va succeir amb la pèrdua de Cuba fou el més memorable i pintoresc de tot el seguici de despropòsits, en negarse rotundament a negociar, etcètera. Ara, tot i que no és un cas equiparable, és Catalunya que vol desvincular-se del conjunt de l’Estat... Però, igual que passa en les parelles sentimentals, la cohesió dels territoris bascula entre l’acord sostenible i el replantejament periòdic i en constant negociació. I segons diuen els psicòlegs de la cosa, l’èxit de les unions de parella depèn en bona mesura de les afinitats entre les parts interessades. Abans, per sort ja fa un temps d’això, l’èxit dels matrimonis es basava sobretot en la submissió de la dona a l’home, i, com és natural –si és que hi ha res de “natural”-, el rancor reprimit enterbolia la bona marxa de la vida en comú. Alguna “solució” així proposava Don José Ortega i Gasset (1883-1955), presumpte teòric de la “vertebració” d’Espanya, que feia –i deu fer encara- les delícies dels espanyols “de pro”. Segons ell, entre Catalunya i Espanya, a falta de bona convivència, ja va bé la “conllevancia”. En definitiva, venia a dir, temps al temps, i, mentrestant la identitat catalana anirà erosionant-se perquè el sentiment d’espanyolitat hi pugui créixer i afermar-se en lloc seu. És qüestió de paciència. En realitat, el conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol no ha cessat pas, ni de bon tros, i, darrerament, no fa gaires anys, s’hi ha produït un punt d’inflexió segurament irreversible: vull referir-me a l’Estatut d’Autonomia aprovat pel govern català el 2006 amb una amplíssima majoria del seus diputats i al que va passar a continuació, malgrat les belles paraules del president espanyol de torn, que és ben sabut: un colp de porta als nassos, clar i ras. Res de negociació, més aviat tot el contrari. I ara mateix, molt de “diálogo” cortès i prou. Tan fàcil que hagués sigut pactar el 2006! Temps al temps, sí; però, possiblement, qui tindrà les de perdre serà Espanya. ANTONI PRATS

OPINIÓ RECORDS

diferència de la memòria dels ordinadors, que, si no és que s'espatllin, no obliden mai res, nosaltres, el humans, tenim una mena de memòria que alguns anomenen "selectiva", no tant perquè nosaltres vulguem, o no, recordar determinats fets o vivències de les nostres vides sinó, perquè el cervell, que en aquests casos va a la seva, només memoritza el que considera que cal preservar, la resta, o bé va a parar a la paperera de l'oblit o bé al fons de la nostra memòria, no en va alguns diuen que amb els anys tornem a recordar coses que ja teníem oblidades. Sóc de l'opinió, i per tant puc estar absolutament equivocat, que, quan el cervell recorda determinats fets de la nostra vida durant un any i un altre i un altre, des de la infantesa fins ara mateix, vol dir que aquesta vivència en concret ens ha marcat de forma especial, ja sigui per bé o per mal. El cervell no distingeix entre alegries, tristeses, pors, penes, victòries o derrotes, l'únic important és si ens ha quedat marcat d'alguna manera especial. Recordar aquell partit de futbol i no un altre, aquell petó i no aquella carícia, aquella baralla, una pel·lícula, aquells amics que encara tenim presents quan ells ja no hi són, mentre que no som capaços de recordar quin company de feina teníem assegut al costat fa ja... massa anys, no depèn de nosaltres, en això som com una màquina, som automàtics. Dins d'aquests records que perduren en la nostra memòria, els que d'alguna manera afecten els sentiments són els que tenen més possibilitats de perdurar i retornar un cop i un altre a la realitat de les nostres vides. Malgrat tot, si bé les alegries podrien fer la sensació de ser de les que mai s'hagin d'oblidar, crec que aquelles en què participem com a víctimes són les que realment el nostre cervell deixa gravades eternament, suposo que deu ser per pur instint de supervivència. Que li ho preguntin a aquells que han viscut una guerra, sobretot si l'han viscuda al front. Pel que fa a mi mateix, afortunadament, no he patit cap guerra ni de bon tros m'ha tocat anar a cap front, però sí que m'ha tocat viure, com a la majoria de persones, algunes experiències desagradables que no he aconseguit esborrar de la meva ment i que de manera aleatòria retornen quan algun fet o comentari recent provoca que els

pugui relacionar d'alguna manera. Els mals records de la infantesa poden ser els més recurrents. Així doncs i prenent-vos com a terapeutes, permeteu-me que us en detalli un. Es tracta d'un record llarg, vull dir que no afecta un fet concret de la meva vida sinó a un període relativament llarg. En aquell temps, quan els nens deixàvem enrere el parvulari i passàvem a cursar l'ensenyança primària, el primer curs s'anomenava "Preparatorio". Teníem entre sis i set anys. Va ser l'any en què vaig fer la Comunió. No sé quina mena de càstigs s'imparteixen avui dia als nens que no es porten bé a l'escola, suposo que a la majoria no els passa res, potser algun acaba mirant la paret o escrivint cent vegades "No tornaré a fer tal cosa..." Tal vegada cau el clatellot d'algun mestre que ja n'està fart, però poca cosa més. Al "Preparatorio" no només es castigava el nen que no es portava com calia i a qui se li aplicava d'entrada la sentència més severa, és a dir, una bufetada o un cop de regla al palmell de la mà. Els càstigs en aquella època eren extensius a aquells que no se sabien la lliçó. Avui això és impensable, però en aquells anys, l'escola, per a aquells nois que tenien qualsevol tipus de problema d'aprenentatge, era un "round" de boxa permanent en què sempre guanyava el mestre. Afortunadament, jo no vaig tenir mai problemes per aprendre i, en aquelles èpoques, treia bones notes, tot i així, veure el patiment d'altres companys i el perill que en qualsevol moment et podia passar a tu feia que no anessis gaire engrescat a escola. Sort que era una escola de capellans on se suposa que creien en el perdó, l'amor a Déu i als homes. Però el pitjor de tot va ser quan aquesta mena de suplici es va traslladar fins i tot a aquells aspectes més lúdics de l'escola. M'explicaré. Durant tot el mes de maig, celebrant el mes de Maria, cada curs preparava el que s'anomenava "El Certamen" i el presentava davant la resta de classes a la sala d'actes. En el nostre cas el mestre va decidir que nosaltres cantaríem una cançó, fet pel qual va triar un grupet de nens com si fossin una coral i de la qual vaig quedar exclòs ja que no havia cantat prou bé durant la tria. Suposo que aquest fet i no voler participar en res més em va poder salvar d'alguna nata. Una altra activitat va ser la representació d'un conte amb putxinel·lis. No recordo el conte, però sí que recordo que un dels personatges era una bruixa. Quan es va fer la tria, un dels meus companys va saber posar veu de bruixa, fet que va cridar l'atenció del mestre. Desgraciadament per a aquell infant, dins del món del teatre i la representació, es veu que l'únic que sabia fer era veu de bruixa i res

més. La seva mala sort va venir quan el mestre es va encaparrar que, tot i que els actors que duien els putxinel·lis havien d'estar amagats darrere l'escenari del guinyol, calia que aprenguessin els seus papers de memòria. No em ve al cap com ho feia la resta de companys, però el pobre que havia de fer de bruixa, ai las!, no s'aprenia el paper ni que el matessin, i això que hi va estar a prop, no pas d'aprendre's el paper, sinó que el matessin. Cada assaig, que es feien a la classe, era una sessió de tortura per al pobre vailet. Hòstia va hòstia ve, però el paper es feia impossible. Suposo que l'estrès de tot plegat el bloquejava encara més i el feia incapaç de memoritzar res de res. No recordo com va anar "El Certamen", de debò, i per tant, no sabria dir-vos com va acabar tot plegat. Suposo que bé, adolorit, però bé. El que sí que va quedar gravat a foc a la meva memòria, i de segur que a la d'altres companys, van ser aquells assajos en què el mateix dimoni feia de director. Desconec si amb els anys a aquell pobre nen li van agradar o no les arts escèniques, però del que estic convençut és que mai més es deuria presentar voluntari a res. CARLES FARRES I PINÓS

BIBLIOTECA US RECORDEM QUE PODEU DISPOSAR DELS LLIBRES DE LA BIBLIOTECA. TAMBÉ, SI US VE DE GUST, VENIR A L’ENTITAT A CONSULTARLOS.

HO SABÍEU? L’ESGLÉSIA DE SANT NICOLAU: Una troballa inesperada a València.

n dia del darrer estiu, a Dénia, mentre dinàvem amb una colla d’amics i parlàvem de mil coses, va sortir el comentari sobre els monuments, museus i llocs interessants que ens han mostrat en les ciutats que hem visitat viatjant per l’estranger. De sobte, algú diu: “Molt parlar de meravelles forasteres i no sabeu que aquí a prop, a València, n’hi ha una que no heu vist”. Com és natural tots ens hi vam interessar: “Doncs quina és aquesta meravella?” “Una església que aquest 2016 ha obert les seves portes després d’una magnífica restauració”. I tot seguit ens ho va explicar: “Es tracta de l’església de Sant Nicolau, i us en recomano la visita” Unes setmanes després, en vaig tenir l’ocasió:

Era un dissabte, en un dels nostres habituals desplaçaments Dénia-l’Hospitalet. Sortírem de bon matí. Havíem d’aturar-nos a València perquè el Toni tenia una reunió de treball. I jo, com que disposava de tot el matí per passejar-hi, m’hi vaig encaminar. Es troba en el centre històric de València, molt a prop de la Catedral i la plaça de la Verge. Encara que la portada principal s’obre a la placeta que du el seu nom, plaça de Sant Nicolau, l’entrada per accedir-hi és al darrere, al carrer de Cavallers, en el qual s’hi troba un seguit de cases nobles a més de l’antic Palau de la Generalitat.

Et quedes bocabadada només entrar-hi. No és gaire gran, però és tota ella una obra d’art global, un interior de nau única pintada de dalt a baix, o de baix a dalt... En diuen la capella Sixtina valenciana, i amb raó. Us en faré una mica d’història.

El 1238, després de la conquista cristiana de València, el rei Jaume I va fer donació d’aquest lloc als dominicans que l’acompanyaren, i aquests fundaren una ermita que van dedicar a sant Nicolau de Bari i, posteriorment també, a sant Pere Màrtir. És considerada una de les esglésies més antigues de la ciutat.

El segle XV hi té lloc una important remodelació, que li donà el seu aspecte actual, ampla nau central, sis capelles a cada costat i la coberta amb volta de creueria simple, d’estil gòtic lineal, sense ornamentació. 30

Cap a finals del segle XVII s’inicia la remodelació barroca del temple. És aleshores que les pintures al fresc, planificades i dissenyades per Antonio Palomino i pintades pel seu deixeble Dionis Vidal la cobreixen de dalt a baix (quasi 2.000 metres quadrats). Palomino va aprofitar l’espai que li oferia la coberta gòtica per idear escenes de la vida dels sants titulars, i dedicà la zona de l’Evangeli (costat esquerre) a la vida de Sant Pere Màrtir, i la dreta, de l’Epifania, a Sant Nicolau de Bari. A l’altar major hi ha retaules de gran bellesa pintats per Joan de Joanes, important pintor valencià del Renaixement. A més a més, podem admirar damunt de la porta principal una bella rosassa dibuixant una estrella de sis puntes, molt semblant a la de la Catedral. No cal que us insisteixi en com vaig quedar d’impressionada. Si aneu a València, a més de veure la Catedral i tots els altres monuments, us recomano força la visita a l’església de Sant Nicolau. Text i fotos: ANTÓNIA CALDÉS

********* REFLEXIÓ: L’AVORTAMENT NO ÉS TERRORISME

a unes setmanes el bisbe de Barcelona Joan Josep Omella va fer unes declaracions ofensives,molt, en contra de les dones, dient que, "l'avortament és terrorisme". En Josep Torrens, portaveu d'Església Plural va escriure un article d'opinió al Punt Avui el dia 18-I-2017 en que es dirigia a Omella amb aquestes paraules: (només hi faig constar els paràgrafs que he cregut més adients). "Benvolgut bisbe Joan Josep Omella, li he de confessar que en un primer moment, llegint els titulars publicats, em va sorprendre molt que volgués emular les recents declaracions del bisbe de Vic, Romà Casanova, que va comparar avortament amb genocidi, i les que fa unes setmanes varen fer l'arquebisbe de València o el bisbe d'Alcalà de Henares. No l'imaginava arrenglerat amb aquells que representen el sector eclesiàstic més retrògrad i immobilista, i continuo pensant que vostè no és així. Sr. bisbe, les seves paraules han estat molt desafortunades i feridores, tot i que el to era proper i compassiu, i li demano que, humilment, rectifiqui i demani perdó, especialment a les dones. No es pot comparar l'avortament amb un acte terrorista. Si vol parlar de terror faciho del que imposa el sistema econòmic imperant, que, com diu el papa Francesc, mata. Si vol parlar de terror faci-ho de la situació que es veuen

obligats a patir els immigrants i els refugiats que tenim a les nostres fronteres. Hi ha un sistema econòmic que mata, i té noms i cognoms, com també hi ha una religió que mata l'anunci d'un Déu amor, a còpia de condemnes i càrregues morals, que sovint recauen en els més febles i especialment en les dones. Que cruel és dir a una dona violada que està obligada a tenir el fill, sense saber si serà capaç de suportar-ho. Com ens atrevim a imposar més càrregues a les dones, que ni vostè ni jo possiblement voldríem suportar. Penso, potser com vostè, que l'avortament no és un dret, sempre serà un drama i un fracàs humà, però voldré que es respecti el sagrat dret a decidir en consciència que cada persona té, i jo, acompanyaré la persona en la seva decisió, sigui quina sigui, i li faré costat, perquè, qui sóc jo per jutjar?, només puc ser-hi i estimar-la. La societat ha de treballar per reduir el nombre d'avortaments, com també per protegir la inviolabilitat i la dignitat de tota vida humana, però, al mateix temps, ha de regular-los per protegir els drets de la mare i de la nova vida, amb criteris ètics i científics, i garantir que les dones puguin avortat amb seguretat, independentment de la seva situació social i econòmica. A l'església correspon donar amor incondicional al proïsme, que ens permetrà superar les limitacions humanes, per construir un món millor per a tothom i viure en plenitud. L'Església ha de deixar de situar-se en la condemna i culpabilització permanent per, com ens demana el papa Francesc, actuar des de la misericòrdia. Les seves paraules, Sr. bisbe, no han estat en aquesta línea. Esmeni-ho, sisplau". La "meva"reflexió em sembla que ha quedat clara; només afegir-hi que, com a dona que sóc i, tenint en compte el tarannà del papa Francesc, és vergonyós que l'Església tingui un representant com el bisbe Omella. M. DOLORS NAT I PINYOL BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Roger Bastida, Antònia Caldés, Carles Farrés, Pere Juhé, Jaume Miró, M.Dolors Nat, Antoni Prats, Amparo Pujadas,

Amb la col·laboració de:

AVÍS: JA PODEU PORTAR ELS XIPRERETS DE 2016 PER RELLIGAR.

Amb la colÂˇlaboraciĂł de: