17-03 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXIX– Núm. 411 MARÇ 2017

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE MARÇ DIMECRES 8 Dia Internacional de la Dona, a 2/4 de 8 del vespre. Concert, a càrrec de la Coral Heura (cor femení) i lectura de poemes escrits i recitats per dones. DIVENDRES 10, a 2/4 de 8 del vespre. Paradigmes? amb Isabel Clara Simó, 49é. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Presentat per Amics d’Alpha 63. DIUMENGE 12, a les 7 del vespre. Concert, a càrrec del grup de Gospel de l’Ateneu. DIJOUS 16, a les 5 de la tarda. Visita cultural al Museu Geològic del Seminari de Barcelona. DISSABTE 18, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 344. Visita al Museu de vestits de paper de Mollerussa. Inscripcions dimarts 7. DIUMENGE 19, a les 12 del matí. Contacontes, a càrrec del grup Margarida Xirgu de l’Ateneu. DISSABTE 25, a 2/4 de 8 del vespre. Café-teatre, a càrrec del grup Margarida Xirgu de l’Ateneu.

EN PREPARACIÓ PER AL MES D’ABRIL DIJOUS 20, a 2/4 de 8 del vespre. Presentació del llibre núm. 30 de la col·lecció La Medusa: Escrits i Poemes, de Matilde Marcé. DISSABTE 22, a les 6 de la tarda i a les 8 del vespre. Teatre La Nostra Llegenda de Sant Jordi, a càrrec de les Escoles de Gelida Teatre, text d’Irene Puig, DIUMENGE 23, d’11 a 2/4 de 2. XXII Trobada comarcal de Puntaires a la Rambla Just Oliveras. També hi haurà venda de llibres de la col·lecció La Medusa i venda de roses.

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Fa un parell de mesos, el gener, en aquest mateix editorial, ens lamentàvem de la pèrdua de patrimoni històric, per a l’Hospitalet, que representava l’enderrocament de l'edifici El Coro, situat al barri Centre de la nostra ciutat. Ara ens hem assabentat que la sala Salamandra 2 dedicada a la música independent i que és un referent per a les bandes que comencen, sobretot per a les de la nostra ciutat i de l’àrea metropolitana, tancarà les portes a finals de juliol. La sala, que haurà complert vint anys d’història, té els dies comptats a conseqüència d’un anterior pla urbanístic que ara es recupera i que se suspengué, fa deu anys, a causa de la crisi immobiliària. Imaginem que ja deveu haver interpretat correctament el que vol dir “pla urbanístic”. Ho heu encertat: la construcció de nous pisos, sis-cents en concret. D’altra banda, ens felicitem que la Comunitat Sikh de Catalunya hagi rebut, enguany, el IV Premi Martí Gasull de la Plataforma per la Llengua, en reconeixement del seu esforç per aprendre el català amb la intenció que els seus membres s’integrin més fàcilment al nostre país. Estareu d’acord que exemples com aquests ens refermen en la nostra posició que Catalunya sempre ha estat i serà una terra d’acollida per a tots aquells que respectin la nostra manera de ser i els nostres costums. Hem de lloar també als dos finalistes del Premi: l’escola La Bressola de la Catalunya Nord i el portal Sofcatalà, referent del català a Internet i en els aparells tecnològics, que ha fet una gran feina, a més, amb la traducció a la nostra llengua del programari informàtic estàndard. Val a dir que, en la jornada, hi hagué una distinció especial per a l’escriptor, gramàtic i traductor Albert Jané. Després de l’agradable sorpresa que va ser l’actuació del grup Estructures Variables a la nostra seu, per a aquest mes de març tenim preparats uns quants actes que segurament també us reclamaran l’atenció i seran del vostre gust. Estigueu al cas de l’agenda d’aquest butlletí i de la informació que puntualment es difon per la nostra web. Als que teniu adreça electrònica, també us informarem oportunament.

MARÇ

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET EL NOSTRE PATRIMONI HISTÒRICOARTÍSTIC (Publicat en el Xipreret núm. 79, desembre de 1986)

notava fa uns mesos en aquest dietari, i en parlar de l'arqueologia industrial, que semblava com si ningú no es preocupés de tants edificis que solament serven la façana convencional i on han emmudit les naus. Avui he comprovat que una part d'aquest llegat ha estat recollit a l'exposició que amb el títol de "Mira la teva ciutat", ha ofert, al Palauet de Can Boixeres, el Patronat Municipal de Comunicació del nostre Ajuntament. Aquesta petita fira sobre el nostre migrat patrimoni historicoartístic és un primer pas -i d'ací ve possiblement la seva modèstia i limitacions- perquè tots plegats ens adonem que també en aquesta trista, dissortada i bruta ciutat, encara hi ha cases i coses que hem de valorar com es mereixen. Passar cada dia davant seu ens les fa tan familiars que sovint rebaixem el seu mèrit. Jo mateix, puc acusar-me d'haver apreciat durant molts anys la Botiga Nova, més per haver conservat el seu nom en un temps en què mantenir un nom català a la façana era una font de problemes, que no pas pel fet d'ésser un senzill però clar exponent del gust modernista sorgit de la vena d'un Puig Gairalt. En visitar aquesta mostra, m'ha semblat com si hagués estat exiliat molts anys de la meva ciutat, i en tornar i retrobar-la tan canviada, anés a la recerca d'aquells trets que ahir la feien inconfusiblement meva. El treball realitzat per dur a terme aquesta exposició es podria sintetitzar en tres blocs. El primer consisteix en la publicació de material didàctic com és ara el mateix programa de mà, i la venda de fotografies, pòsters i un llibre de Joan Casas. La segona aportació fou un vídeo on tres actors, representants de tres generacions d'hospi2

talencs, es passegen amunt i avall a la recerca de la seva ciutadania. (Llàstima que els rètols no fossin escrits en la mateixa llengua que parlava el locutor, detall que apreciaren molts espectadors a causa de la seva incoherència.) Finalment, el gruix de la mostra consistia en una corrua de plafons amb fotografies classificades per temes, on es feia un repàs a l'existència al nostre terme de: dues esglesioles romàniques; un antic nucli urbà convertit en la Vila Vella per obra i gràcia del pas dels segles; una desena de masies representatives en llur estat actual d'una gent i d'un viure, i que podríem resumir en Can Trabal, dedicada encara a les activitats agrícoles; l'Escorça restaurada per dedicar-la a altres activitats, i Cal Masover Nou, abandonada a l'espera del seu esfondrament definitiu; quatre cases de famílies benestants que no sempre s'integraren a la nostra comunitat; una mostra de fàbriques bastides en el primer quart de segle, clars exponents d'un gremi, un esforç o un estil; les cases humils dels obrers, fetes moltes vegades com un simple aixopluc per a mà d'obra barata; el modernisme, que fou una renovació de les idees estètiques però també un motiu d'ostentació; els germans Puig Gairalt -especialment en Ramon, que fou arquitecte municipal per espai d'un quart de segle-, que deixaren un bon grapat d'obres ben reeixides arreu de la ciutat. Un plafó em féu aturar una bona estona. S'hi reproduïen considerablement augmentades, unes targetes postals de començament de segle, on podíem mig somriure veient aquells hospitalencs d'ahir: elles amb la faldilla fins als peus i ben cordades de coll, i ells amb gorra i brusa fins a mig camal. Singularment emotiva aquella en què encara es veu plantat de vinya tot aquell turó que ara coneixem per Can Serra. I aquella altra en què apareix Can Tres, una masia que va desaparèixer per donar pas a la rambla de Just Oliveras, i que encara se'ns mostrava amb un rerefons de sembrats i horts que arribava a l'estació del Tren Gran. Felicito els organitzadors d'aquesta bonica festa, encoratjadora de la nostra fidel devoció al terròs. Ha estat un bon començament perquè no dubto que això tindrà una continuïtat- en un marc bell i adient. Modest, però efectiu. Senzill, però il·lusionat. Com totes les coses en què es posa un mínim d'amor. Per molts anys! En llegir el llibre de Joan Casas, he passat planes frisós d'arribar al recorregut pel meu barri, fent-me esponjat el fet que aquest sector de la ciutat tingui presència pròpia. El contrapès han estat algunes consideracions, habituals en tota primera rompuda de terres, i que m' agradaria veure rectificades en propers treballs. Com que l'espai de què disposa aquest dietari és molt breu em limitaré a fer un enunciat deixant per una altra estona les argumentacions:

a) No és cert que el barri s'acabi a la via del Carrilet. El sentiment de pertànyer-hi ha arribat sempre molt més enllà i es manté malgrat les divisions administratives actuals. b) La Fassina no estava situada a la cantonada del carrer de sant Josep, tal com es diu dues vegades, sinó al carrer de l'Estrella. c) Es mitifica massa al carrer que ha donat nom al barri, el qual no va tenir mai sortida directa a l'antic camí de sant Joan. d) Ni de bon tros les cases més antigues d'aquest rodal són les que hi ha a llevant de la riera del Frares. Ho foren les que hi havia al seu ponent. e) El carrer de Miquel Romeu no ha estat nexe d'unió entre les dues carreteres fins fa poc més de cinquanta anys. Això de "tradicional" que hom li atribueix és fora de lloc en un context històric. f) t) Lligar la presència de l'abeurador de l'antic bar de la Vídua amb l'esmentat carrer és desprovist de tot fonament. g) Anomenar "granja" la vaqueria dels Font és un eufemisme innecessari. La porta de la cort era el número 6 del carrer de Rodés en el seu traçat antic, i jo vaig néixer i vaig viure trenta anys al número 8. I tinc encara els narius plens del perfum que feia la bassa cada vegada que el senyor Joan omplia el carro de la bóta per dur-la als seus camps. M'aturo ací. No conec l'autor del llibre. Potser és molt jove o fa molt poc que viu entre nosaltres. No li faig cap retret. L'Hospitalet és un ”puzzle" desfet d'un cop de puny mal donat, que cal refer amb serenitat i paciència. RAMON MORALES Foto coberta: Palauet de Can Buxeres “ interior: La Botiga Nova

---------------------------------

TALLERS CURS 2016-2017 ES OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades

Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

CONVERSES Respon: Josep M. Aijón i Nat Nat a: Barcelona Edat: 43 anys Estat: casat Fills: 2 Professió: Coordinador de tramitació a la Cambra de Comerç de Barcelona

Aquest mes parlem amb el Josep M. Aijón, fill de dos entusiastes socis de l'Ateneu què, tot i viure actualment a Terrassa, va passar tota la seva infantesa i joventut a l'Hospitalet. A continuació, teniu un recull de les seves vivències. Vas viure a l'Hospitalet. Quins records en tens de quan eres petit? Els meus records són jugar molt al carrer (a la riera que hi ha darrera el carrer Estrella on vivia la meva àvia) i al Parc de la Serp (que estava al costat de casa els meus pares). Recordo passar-me matins i tardes senceres jugant al parc a futbol, bales, petanca, aprendre a anar amb bicicleta (amb les dels amics ja que jo no en tenia). A quines escoles vas anar i què van significar per a tu? De petit (fins al nou anys) vaig anar a una escola a Barcelona que era per a fills de treballadors del Metro (el meu pare ho era). Després els meus pares ens van canviar a mi i la meva germana al Patufet. A l’institut vaig fer dos cursos d’ESO experimental al Joan Miró de Bellvitge, i el batxillerat (dos cursos) també experimental el vaig fer a Badalona. Ja sé que és una mica estrany el meu currículum a l’institut, però vaig entrar en un projecte experimental de l’actual ESO, que després no tenia continuïtat al batxillerat, d’aquí que vaig anar a Badalona, amb uns quants companys que veníem del Patufet. 5

Vas formar part, de ben petit, de l'Agrupament Escolta Pica d'Estats al carrer Famades. Els records són positius? Molt positius. Allà em vaig formar com a persona, vaig fer els millors amics, els de tota la vida que encara mantinc. Vaig començar amb sis anys a castors, i ho vaig deixar amb 22 després de quatre anys de Cap (monitor). Vaig anar molts cops de campaments, muntant intendències, fent latrines que al final havies de tapar, pujàvem cims, carregàvem motxilles, cantàvem cançons en rotllana les nits fredes, compatíem menjar, ens banyàvem a les aigües gèlides dels rierols i un munt d’experiències de les quals guardo un record molt "xulo". Per l'edat, hauries d'haver fet el servei militar, oi? En una sortida conjunta amb altres agrupaments, vaig anar a una xerrada sobre l’objecció de consciència i la insubmissió al servei militar obligatori, que era un tema que l’any 1992 afectava molts joves com jo. Després d’aquella xerrada recordo que vaig adonar-me que jo em sentia insubmís, i amb més o menys consciència de les conseqüències, vaig decidir que NO, que no faria ni el servei militar ni la prestació social substitutòria. També t'agradava l'esport de jove i més concretament, el bàsquet. Ens en pots parlar? Vaig jugar a bàsquet des dels 10 anys, primer a l’escola i després al CB L’Hospitalet i al Tecla Sala. Fins que la manca d’alçada i d’aptituds em va decantar cap al paper d’entrenador. Com a entrenador vas fer-ho al Tecla Sala de l'Hospitalet i al CB L’Hospitalet, però també al Futbol Club Barcelona amb els més menuts. Quina experiència en vas treure, ens ho pots explicar? Entrenar al Barça va ser només un any, anecdòtic. La meva formació i aprenentatge va ser sobretot al Tecla Sala entrenant i coordinant els més petits, i després al CB L’Hospitalet entrenant des de Juniors, Cadets, Infantils i fins i tot ajudant durant un període a entrenar el Senior. Vas fer estudis universitaris a la Universitat Autònoma de Bellaterra. Com et van anar? 6

Vaig llicenciar-me en Geografia, i un cop llicenciat vaig marxar un any a Nanterre (als afores de París) a estudiar un post-grau de Demografia. Quan vas acabar els estudis vas anar a viure a Terrassa. Com veus aquesta ciutat? Terrassa és una ciutat molt gran i extensa però (i potser si això arriba a algun terrassenc s’enfadarà) amb mentalitat de poble. És una ciutat amb molts serveis i amb força vida cultural, però on les relacions socials són a vegades difícils per als nouvinguts. Sabem que t'agrada córrer i puges a la Mola molt sovint. També fas la Matagalls/Montserrat. Com va anar la primera vegada? I l'última? Una cosa que m’agrada molt de Terrassa és que la muntanya està a tocar, i en menys de 10 minuts ja estàs corrent per camins i corriols fora del bullici urbà. Els caps de setmana m’agrada molt pujar a la Mola, ens menys d’una hora estàs a dalt i les vistes són privilegiades. Cada any des de fa uns dotze, faig la travessa de la Matagalls/Montserrat, a la primera sense gairebé entrenar, vaig arribar a Montserrat completament trinxat, caminant de costat en quasi 22 hores. Les últimes vegades l’he feta en menys de 14h, arribo trinxat igual, però no tant.

T'agrada viatjar i fer-ho amb motxilla, sac de dormir i tenda de campanya. Quins llocs del món t'han impressionat com per no oblidar-los mai? Els últims anys (mentre els fills eren petits) els viatges han estat més familiars i tranquils, però ara ja tornem a fer viatges més aventurers. Un lloc que em va impressionar molt és Sud-Àfrica, els paisatges són brutals, encara que els contrastos de riquesa també (cabanes de troncs en una banda de la carretera i a l’altra un camp de golf amb tanques electrificades). A quin lloc tornaries deu vegades i a quin no aniries mai més? Jo pujaria a La Mola cada dia al matí, encara que només m’hi es-

tigués 5 minuts a dalt. I em va agradar molt una platja a Mallorca: Torrent de Pareis. No em busqueu mai dintre un gimnàs fent esport. Tornant, potser, una mica enrere, voldríem saber si treballes amb la feina adequada als teus estudis. Treballo a la Cambra de Barcelona i la feina no té gaire relació amb la Geografia, però m’hi sento a gust. ¿Què en penses de la situació política actual a Catalunya, amb la perspectiva d'un referèndum que ens pot dur a la independència? Jo sóc dels que estic cansat/fart de definir-me i defensar l’independentisme i el nacionalisme. Espero que arribi el moment en què ser només català no sigui quelcom reivindicatiu, i que les meves reivindicacions puguin ser simplement per viure en país/ciutat/barri més just, més net, més amable, més acollidor. Sabem que vens sovint a l'Hospitalet. Hi tens els pares i molts bons amics. Com veus, ara, aquesta ciutat que ha crescut tant? Faig poca vida a la ciutat, però sí que he detectat que és una ciutat més amable per als vianants, voreres més amples, més carrers sense circulació de cotxes, crec que la qualitat de vida per als ciutadans ha millorat en els últims anys a l’Hospitalet. Encara que segueix sent una ciutat molt sorollosa i atapeïda, i on trobo a faltar espais oberts (parcs i zones verdes). Per acabar, ens podries dir quelcom de l'Ateneu i de la tasca cultural que s'hi realitza? El meu record de l’Ateneu és quan estava al capdavall del carrer Xipreret, i que s’hi feien cursos de català per a adults als quals havien anat els meus pares. Ara en conec la seva activitat pels meus pares, que en són part activa del seu dia a dia, i en destaco la seva importància per totes les activitats culturals que s’hi fan.

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS CONCERT DE MÚSICA DE PEL·LÍCULES

l dia 19 de febrer, a la sala d’actes de l’Ateneu, vàrem poder gaudir d’un concert especial. Des de sempre a la nostra entitat, hem tingut l’oportunitat d’assistir a diversos actes on la música ens ha pogut delectar en les seves diverses facetes, però per primera vegada, un conjunt de divuit músics omplia l’escenari. Es presentava el grup Estructures Variables amb els seus corresponents instruments musicals, la majoria de corda, violins, guitarres, bandúrries... acompanyats de petits instruments de vent. En el programa, el seu repertori constava de nou peces, totes elles relacionades amb el món del cinema de diverses èpoques, en concret, pel·lícules que s’emmarcaven entre el 1960 i el 2003. La directora del grup, al inici de cada peça, feia una breu introducció que ajudava a la

millor comprensió del tema, no obstant això, la música per ella mateixa ja aconseguia apropar-nos-hi, i el fet que en alguns temes els músics els acompanyessin cantant a cor, va completar l’actuació. Entre d’altres vàrem poder escoltar fragments tan coneguts com El padrí, L’últim mohicà, Pirates del Carib, El Mag d’Oz )... 9

Cal constatar que Estructures Variables no és un grup de joves ni tampoc de gent gran, és un grup de persones de diferents edats units per amor a la música. Puc ben assegurar que vàrem gaudir d’aquesta vetllada, i crec que els components del grup també. Per part nostra, el públic, que omplia tota la sala, els vàrem oferir llargs aplaudiments, i ells varen respondre oferint tres bis. Finalitzada la seva actuació el president de l’Ateneu els va invitar a tornar sempre que vulguin venir. Vaig tenir l’ocasió de felicitar i parlar amb la seva directora, Marta Vigo: va explicar que el grup va néixer a l’Hospitalet, que durant un temps hi ha tingut el local, però per motiu d’espai s`han traslladat a Sants “continuem estant a prop” va afegir. Va mostrar una certa il·lusió per actuar a la nostra ciutat, atés que alguns membres són hospitalencs. Esperem que aquesta circumstancia ajudi a poder tenir una nova actuació seva. CARME JORBA

________________________

NOTICIA

l cantautor Josep Tero que ens va delectar amb les seves cançons fa dos anys, el 2014, en la trobada del Dia del soci, torna a Hospitalet per actuar el pròxim 26 de març a l'Auditori Barradas. Si us va agradar la seva interpretació llavors, teniu ara una nova oportunitat d'escoltar-lo.

CONEGUEM CATALUNYA Excursió n. 343: Visita al monestir de Santes Creus, i calçotada (Dissabte 25 de febrer)

l sol, ja esplendorós a 2/4 de 9 del matí, anunciava un dia magnífic, i amb aquest bon auguri vam iniciar la marxa cap a Santes Creus. Després d’una breu parada per esmorzar, seguírem camí fins a Vila-rodona, on teníem previst visitar prèviament el Celler de la Cooperativa Agrícola, un edifici noucentista edificat el 1919, obra de l’arquitecte Cèsar Martinell. El guia, que també va acompanyar-nos al monestir, ens va fer una bona explicació del procés de l’elaboració del vi d’aquestes terres (denominació d’origen Tarragona) i com ha evolucionat amb el pas dels anys i l’adveniment les noves tecnologies. I havent fet un tastet dels vins que s’hi elaboren, en aquest cas el ranci, el moscatell i la mistela i, qui va voler, de comprar-ne, ens encaminàrem cap a la destinació principal: el Reial Monestir de Santes Creus. Aquest monestir es presenta envoltat pel poble de Santes Creus, que, a partir de 1843, va anar creixent a l’entorn de les dependències exteriors dels monjos, que el van haver d’abandonar el 1835 a causa de la desamortització de Mendizábal. El cenobi fou fundat el 1168, i conforma amb els de Poblet i Vallbona de les Monges la ruta del Cister català, i va acollir la primera comunitat monàstica de l’orde a Catalunya, tot i que des de la desamortització és l’únic que no té vida monàstica. El 1921, any en què comença la lenta recuperació de l’edifici, aquest monestir va ser declarat Monument Històric. Actualment, és la Generalitat de Catalunya l’encarregada de la seva gestió. Abans de fer el recorregut per les dependències van projectarnos un audiovisual preciós: un muntatge escenogràfic, anomenat El món del Císter, que està considerat entre els millors d’Europa sobre la temàtica. Aquest ens mostrà detalls de la fundació, la vida i el treball dels monjos i algunes parts de l’edifici que no s’han pogut reconstruir, donant-nos una idea completa i fascinant de l’orde i el seu llegat.

Tot seguit vam començar la visita d’aquest joia de l’art medieval català. Les bones explicacions del nostre guia ens transportaren cap al seu interior. Entràrem als claustres, un de més modest primer i després el gran claustre gòtic del segle XIV, amb una elegant decoració esculpida, a través del qual accedírem a la Sala Capitular, espai que destinaven a la lectura diària d’un capítol de la Regla de Sant Benet i altres textos religiosos, i es discutien els temes importants de la comunitat. També era el lloc on s’enterraven els abats, concretament a la sala hi ha set làpides. Des del claustre vam pujar per unes escales que conduïen al dormitori, una gran sala de quaranta-sis metres de llargada per onze d’amplada, de sostre altíssim, il·luminada per finestres d’arc ogival, que quan era el dormitori comú dels monjos estava dividida en cel·les individuals. Actualment és utilitzada com a auditori per la seva bona acústica. L’església, ara la parròquia del poble, és d’una sòbria i imponent arquitectura gòtica. Hi vam admirar un retaule barroc de Josep de Tremulles considerat dels més importants del país, i els vitralls gòtics. Un capítol a part mereixen les magnífiques tombes reials erigides a cada costat de l’altar major que, segons els historiadors, són els primers exemples de l‘art gòtic català: Al costat de l’Evangeli es troba el mausoleu amb la tomba del rei Pere II el Gran, que té com a sarcòfag una banyera de pòrfir. Als seus peus hi ha el sepulcre de l’almirall Roger de Llúria, qui va manifestar la voluntat de ser enterrat ben a prop del seu senyor.

Al costat de l’Epístola s’aixeca el mausoleu amb la tomba del rei Jaume II el Just i la de Blanca d’Anjou, la seva esposa. L’any 2010, el Departament de Cultura de la Generalitat, sota la direcció del Museu d’Història de Catalunya, va restaurar les tombes coincidint amb el 850è aniversari del monument. (¿No vàreu veure el documental Anatomia d’un rei que Televisió de Catalunya va emetre el 12 de setembre de 2010 sobre l’obertura de la tomba i l’estudi de les restes de Pere II?) Gràcies a això van comprovar que els elements del mausoleu de Pere el Gran i la policromia de colors blau, vermell i daurat, són els originals i va ser una de les primeres obres catalanes en què s’utilitzà la tècnica de la pintura a l’oli, i que, s’ha mantingut intacta des del 1307. Un altre tema important fou descobrir que es tractava de l’única tomba reial de la Corona d’Aragó de l’època medieval que no ha estat profanada: es va trobar el cos intacte del rei, El guia ens va explicar que ell havia participat en aquells treballs i que el cos allà enterrat era efectivament el de Pere el Gran, ja que totes les descripcions escrites de com s’havia embalsamat i les ferides que presentava, coincidien amb exactitud. També el detall que, com a causa de la seva alçada no cabia dins la banyera, la solució que van trobar fou tallar-li els peus, que van posar en una bossa a part en un cantó. Sobre el mausoleu de Jaume II i Blanca d’Anjou, van demostrar que havien patit un canvi en la disposició del sarcòfag, a més de la profanació el 1836 del cos de la reina, que van recompondre i embolcallar en roba de lli. Com que ja era l’hora de dinar, ens encaminàrem cap al restaurant, allà mateix, al poble de Santes Creus, on vam gaudir d’una bona CALÇOTADA: aperitiu, tots els calçots que volies, botifarra amb mongetes, xai a la brasa amb carxofa i patata al forn, crema, aigua, vi, cava, cafè...I de tornada cap a casa, una estoneta de “relax” a l’autocar. Fins la propera excursió, que us anunciarem puntualment. Text: ANTÒNIA CALDÉS Fotos: ANTONI PRATS

CÀPSULES FLAMENQUES

n motiu de la celebració del Dia de Andalusia a l'Hospitalet, que va tenir lloc entre els dies 10 i 26 de febrer, i que enguany compleix 30 anys, es van organitzar diversos actes per tota la nostra ciutat. Un d'ells, organitzat per el Centre Cultural la Bòbila, entre altres entitats, ens van proposar de participar dins d'un tipus d'espectacle que s'anomenen càpsules, en concret les Càpsules Flamenques. Per entendre més bé de què anava tot plegat, us diré que les Càpsules Flamenques es van organitzar en tres espectacles diferents de 15 minuts de durada cada un. Cada actuació es va representar en un espai diferent del barri Centre i durant tres sessions d'horari diferent. Els espais en concret van ser el Centre Catòlic, el Casino del Centre i el nostre Ateneu. Als primers els va correspondre les DStructures, amb una actuació de ball flamenc. El segon va rebre a Cristina Odina & Helena Castro, en una actuació de cante. I a l'Ateneu ens va tocar acollir De los Puertos a Levante, també de cante i guitarra. Per a un tipus d'espectacle de públic reduït com aquest, d’entre 15 i 20 persones, vam haver d'habilitar un espai adient, encabint els assistents dins de l'escenari en un entorn que va quedar força íntim i acollidor. Les tres sessions van tenir lloc el divendres dia 17 de febrer, entre tres quarts de nou i les deu de la nit, fent ple de públic en cada una d'elles. Per a mi va ser una experiència diferent, força entretinguda i enriquidora, gaudint en directe d'unes càpsules de cante que em van fer entendre, una mica més, la cultura d'una gent i d'un poble que, acollit, ha arrelat a casa nostra. El flamenc no és pas una activitat de l'Ateneu, però aquest acte, entès de forma puntual i com a col·laboració i suport a d'altres entitats de la nostra ciutat, crec que ha estat una bona experiència. CARLES FARRÉS I PINÓS

ACTE A L’ATENEU BARCELONÉS EXPOSICIÓ I LLIBRE SOBRE L’ATENEISME CATALÀ

l passat dia 22 de febrer es va fer la presentació del primer volum de l’obra Cultura i llibertat. L’ateneisme en la Catalunya contemporània i es va inaugurar una exposició sobre el mateix tema situada a l’entrada de carruatges del Palau Savassona, seu de l’Ateneu Barcelonès. En el decurs de l’acte, van parlar Xavier Forcadell, coordinador general de la Diputació de Barcelona, la qual ha donat suport a la publicació del llibre, Giovanni C. Cattini, coordinador de l’obra junt amb Xavier Fabrés, i Jordi Casassas, president de l’Ateneu Barcelonès, editor del llibre. Mitjançant aquesta obra es pretén investigar i difondre la gran transcendència que l’ateneisme i l’associacionisme en general han tingut en el redreçament i la modernització de la Catalunya contemporània. L’exposició, instal·lada al recinte d’entrada a l’Ateneu Barcelonès, accessible al públic en general, consta de fotografies i textos ampliats en format de pòster col·locats en aparadors ben il·luminats. En conjunt resumeixen i illustren els continguts del llibre. Per portar a terme el projecte han comptat amb un grup d’experts de reconeguda solvència, com el mateix professor Cattini, llicenciat en Lletres i Filosofia i doctor en Història per la Universitat de Bolònia, actualment professor de la Universitat de Barcelona gràcies al programa Serra Húnter destinat a la contractació de professorat excel·lent, on es dedica a la recerca sobre la recepció de les idees polítiques en la Catalunya contemporània. En els capítols inicials apareixen quatre articles de fons on estudien el fenomen ateneístic des de diferents perspectives com són l’anàlisi de l’entorn sociopolític en què van aparèixer els primers ateneus, com es va anar desenvolupant el moviment ateneístic fins a la seva implantació per tot el país, el seu compromís polític, el seu paper en la formulació i l'arrelament del catalanisme, la devastació infringida pel franquisme i

la seva participació actual en el teixit social català. A continuació inclouen seixanta-set fitxes d’ateneus i centres de sociabilitat de la província de Barcelona en què es fa una descripció de la naturalesa i la història de cadascun d’ells il·lustrada amb fotografies de l’època restaurades pel fotògraf Javier García Chopo. La fitxa número 28 correspon a l’Ateneu de Cultura Popular on es descriuen de manera força fidedigna els orígens i les vicissituds de la nostra organització. Curiosament la fotografia no és històrica, sinó la façana de l’actual seu social. Cal suposar que en futurs volums es parlarà dels ateneus de comarques no bar-celonines, alguns d’ells tan rellevants com el Centre de Lectura de Reus. Com van exposar els ponents, l’ateneisme conté uns valors tradicionals i moderns alhora, fonamentats en la transversalitat dels seus continguts social, territorial i generacional. En un país com Catalunya que malauradament ha tingut una història turbulenta i agressiva, amb dictadures, totalitarismes, revolucions sagnants i cruents atacs militars, la xarxa associativa que ara s’anomena “societat civil” ha actuat com a contrapunt per potenciar l’existència d’un pensament civilitzat i democràtic. La fotografia que il·lustra la portada del llibre reflecteix com diverses generacions poden treballar i reflexionar en un mateix marc, l’emblemàtic jardí de l’Ateneu Barcelonès, com voldríem que s’esdevingués en el nostre ateneu. Text: JAUME MIRÓ Fotos: M. LLUISA GALAN

COL·LABORACIONS TORNO A LLANÇÀ

’any 1960 vaig tornar al Port de Llançà amb uns cosins, el Josep i l’Amparo, i el seu nen que tenia uns tres anys i escaig, aquesta vegada per passar-hi tres setmanes de vacances que repetiríem, no estic segura si foren un parell d’anys més. Vam marxar de bon matí el dia de Sant Pere. No sé si mai vau viatjar amb un tren correu d’aquella època. Com que la vigília era la revetlla del sant, no hi havia gaire gent, però sí que hi havia un hoste empipador, el correu, i, per obligació, el nostre tren parava a totes les estacions! No recordo exactament les hores que va durar aquell viatge, però calculo que foren si fa no fa cinc! Aquesta vegada ens vam hostatjar en una fonda emblemàtica, Can Narra, al carrer principal del Port, amb el restaurant a tocar de l’aigua i les habitacions a part i no gaire lluny al capdamunt d’una pujada. El Port de Llançà encara no havia canviat gaire, tot i que ja hi havia més turistes estrangers amb una parella dels quals, que també s’estaven a la fonda, vam fer amistat. Si la primera vegada, amb la mare convalescent, no ens vam moure gaire, ara no pararíem! Banys, sovint matí i tarda, a les diferents platges, a la del Port mateix, a la Farella, Grifeu... Aquesta va lligada a una anècdota passada per aigua: un matí assolellat, mentre esmorzàvem, la meva cosina, l’Amparo, que de fet era qui menava i manava la tropa, va decidir que aniríem a peu a Grifeu, una mica lluny, però era d’hora i encara no feia gaire calor. Però, vet aquí que el senyor Narra, seriós, ens deia tot seguit: “No, avui no vagin gaire lluny, que plourà”. Tots vam exclamar: “I ara, si fa un sol que enamora!”. Ell, però, ens mostrava quelcom amb el dit: ”Veuen aquell nuvolet blanc- era de debò un nuvolet, blanc i esquifidet, que treia el cap a la carena d’un pujol-, acabarà amb un torb i aigua a dojo”. Jo pensava que devia tenir raó perquè ell era fill d’aquella terra, de la mateixa manera que el meu pare vaticinava pluja quan el Tibidabo portava caputxa, però l’Amparo va decidir no fer-li cap cas. I ja ens teniu a la platja de Grifeu amb un sol enlluernador i una aigua transparent i tan quieta que em permetia nedar-una mica- perquè sempre he tingut por de l’aigua i les onades i fins i tot les onadetes em sobren. 17

I el nuvolet? ni ens el miràvem! Però es veu que ell anava fent de les seves perquè, tot d’una, van aparèixer un tou de companys seus, feréstecs, foscos i amenaçadors. Gairebé no vam tenir ni temps de tancar el para-sol i recollir tovalloles i joguines del nen, que la pluja ens colpejava empesa per la torbonada... i arrencàvem a córrer cap al baixador del tren, xops com ànecs! A la fonda, el senyor Narra ens esperava amb un esbós de somriure als llavis, no ens va dir res, no calia. Tanmateix, ens ho passàvem molt bé, tret de les meduses que van picar l’Amparo - va necessitar atenció mèdica-, el pop que, a la platja de la Farella, si li va enganxar a la cama al Josep petit amb un esglai de ca l’Ample!, i els mosquits que, generalment, en tenien prou picant el meu cosí, que devien trobar més dolç. Jo també vaig patir un petit “accident”. No em va picar cap medusa, de pop, no se me’n va acostar cap, els mosquits no em martiritzaven, però em vaig torçar el peu! Mira que aquell terrat, el trepitjava sovint i sabia prou bé que una colla de pedres arrodonides i desiguals en formaven el terra! Malgrat tot, una tarda, en anar a estendre el vestit de bany, vaig posar el peu malament i, torçada i molt de mal. Els meus cosins em van portar gairebé en sopols fins a la fonda i van avisar el metge que em va dir que ho veia molt malament i que l’endemà anés a Figueres que em fessin una radiografia. Mentre sopàvem, el meu turmell s’inflava i s’envermellia a cor què vols! Aleshores se’m va acostar la senyora Narra i em va proposar aplicarhi un cataplasma d’alfals quan fos al llit, que anava molt bé per a les torçades i ja “veurà com demà no li farà tant de mal i podrà caminar”. Dit i fet, cataplasma, i l’endemà el turmell havia recuperat gairebé el seu aspecte normal i jo caminava amb una petita molèstia tan sols, i fins i tot a la tarda em vaig poder banyar! Vam concloure que ho havíem d’explicar al metge per quedar bé, es va fer un tip de riure, potser per dissimular el seu fiasco! Al vespre, a l’arribada dels bous, encara s’hi feia la subhasta. Recordo com el nostre patró, després d’esmocar el peix a la cuina, amb una escorredora, l’anava a esbandir al mar proper. No crec que avui es pugui repetir aquesta escena, massa barques de motor i massa gent! En aquella època, al Port, el mar era tan transparent que, algunes tardes, anàvem fins al Castellar caminant per aquells dos o tres pams d’aigua que ens en separaven i, amb un rasclet petit, ens entreteníem a fer solcs a la sorra, i les cloïsses apareixien, descobert el seu amagatall. Les posàvem en unes xarxes petites o en una galle18

deta i, a l’hora de sopar, ens les portaven a taula obertes al vapor amb aigua de mar. Podem dir que anaven de mar a boca! Una nit, un circ ambulant va actuar sota un cel estrellat i amb una brisa lleugera que amorosia la calor de juliol. Un pintor, Josep Maria Martínez Lozano, que estiuejava a Llança, en va prendre uns apunts, una aquarel·la, la seva especialitat. M’agradava molt i la hi volia comprar. Però, vet aquí que jo no tenia prou diners i li vaig demanar que me la reservés que els de casa havien de venir al cap de setmana i la hi podria pagar. S’hi va negar tot dient-me que l’endemà se n’anava, i jo em vaig quedar sense aquarel·la! Aleshores el pintor encara no era gaire conegut, però anys a venir va tenir èxit i les seves obres, sobretot marines, es cotitzaven. Ves per on per una vegada que podia tenir una obra d’art, i alhora fer una bona inversió, em vaig quedar amb un pam de nas!

Van ser uns dies feliços, aquells que vam passar a Can Narra, en un ambient familiar i amable... el Josep petit encara prenia biberó a l’hora d’anar al llit i ell mateix anava a la cuina perquè li omplissin de llet. Eixerit com un pèsol, era l’atracció de la fonda! Però tot acaba i pocs dies després de la festa de la Mare de Déu del Carme, que se celebrava amb una processó portant la Imatge pels carrers i la platja, tornàvem a casa, l’Amparo i jo molt morenes, no sabíem aleshores que la pell té memòria i anys a venir ens ho recordaria! Pecats de joventut! MATILDE MARCÉ PD. Josep M. Martínez Lozano va morir pel juny del 2006 a la seva casa de Llançà. Hi havia creat, el 1989, el Museu de l’Aquarel·la, amb una primera donació de 100 aquarel·les. Fou nomenat membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi el 2004 i, pel gener de 2006, fill predilecte de Terrassa. Foto: Processó de la mare de Déu del Carme

ANIVERSARIS CULTURALS 2017

quest 2017 és un any prolífic en commemoracions culturals. N’hi coincideixen tot un grapat. Per començar, en l’àmbit de la poesia hi trobem els centenaris de naixement de tres grans poetes: Josep Palau i Fabre, del qual en el butlletí del mes de febrer us oferírem una breu nota biogràfica i dos dels seus poemes més significatius; Josep Romeu i Figueras, del qual pròximament farem el mateix; i Joan Valls i Jordà, que ens fou presentat en el Xipreret de gener d’enguany per l’amic Antoni Prats. D’altra banda, sense deixar l’àmbit de la poesia, es compleix el 75è aniversari de la mort de Màrius Torres. Nascut a Lleida el 1910, estudià Medicina però ben aviat la seva vida féu un tràgic tomb. Als vint-i-cinc anys hagué d’ingressar al sanatori de Puig d’Olena, a causa de la tuberculosi, del qual ja no sortiria més. Allà va conèixer a Mercè Figueres, malalta com ell, que inspirà la seves famoses Cançons a Mahalta. Tot i ser, per a ell, aquesta, una època molt profitosa des del punt de vista literari, la mort el vingué a trobar, massa aviat, a l’edat de trenta dos anys. També morí jove —en tenia quaranta— el poeta i escriptor Valerià Pujol i Bosch. Es commemora , enguany, el 25è aniversari de la seva mort. L’obra que llegà, gens àmplia, és, però, d’una gran qualitat. Guanyà el Premi Carles Riba el 1983. En el camp de la narrativa ens trobem amb el 150è aniversari del naixement de Prudenci Bertrana i el 125è de la seva filla Aurora. El primer va néixer a Tordera el 1867. Estudià el batxillerat a Girona i cursà enginyeria industrial a Barcelona. El 1906 publicà Josafat, la seva primera novel·la, amb la qual aconseguí un gran èxit de públic. A partir de 1911, s’instal·là a la ciutat comtal i dirigí els setmanaris L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia. Altres obres seves són: Nàufrags (1907), Proses bàrbares (1911), Jo! Memòries d’un metge filòsof (1925) i la trilogia Entre la terra i els núvols, amb la primera part de la qual, L’hereu, guanyà el premi Creixells de 1931. Morí a Barcelona el 1941. La ciutat de Girona convoca cada any un premi de novel·la que duu el seu nom. Aurora Bertrana nasqué a Girona el 1892. Tingué el gran mèrit d’incorporar a la literatura catalana els escenaris exòtics —Oceania i Àfrica, preferentment— per on viatjà en companyia del seu cònjuge. 20

Algunes d’aquestes narracions: Paradisos Oceànics (1930), Peikea (1934) i el Marroc sensual i fanàtic (1936), foren molt llegides en el seu temps. Durant la guerra civil es separà del seu marit que s’havia passat al bàndol franquista. Marxà a l’exili i no en tornà fins 1949. Continuà escrivint i el 1957 publicà Tres presoners —una delícia!—, Entre dos silencis (1958) i La nimfa d’argila (1960). En els seus últims anys escrigué Vent de grop (1967) i unes memòries que despertaren un gran interès. Morí a Berga el 1974. Així mateix, aquest 2017, fa cinquanta anys de la mort de Carles Soldevila, que va ser considerat un dels novel·listes més representatius del noucentisme. Nascut a Barcelona el 1892, estudià la carrera de dret però ben aviat es sentí atret per la literatura. El 1913 publicà un recull de poemes, Lletanies profanes i el 1917, un conte llarg, L’abrandament, que reberen el favor de la crítica. Tanmateix, la popularitat li arribà amb la columna que escrivia per al diari La Publicitat. Publicà un bon nombre de contes i narracions abans de la trilogia novel·lística que li reportaria la fama: Fanny (1929), Eva (1931) i Valentina (1933), amb la qual aconseguí el premi Creixells de 1933. El 1951 publicà Del llum de gas al llum elèctric, un destacat llibre de memòries de la seva època. Morí el 1967. També es commemora, aquest 2017, el 25è aniversari de la mort de Joan Fuster. Nascut a Sueca el 1922, estudià dret a València i, acabats els estudis, exercí d’advocat a la seva vila natal, on sempre residí. Des del 1944, en què publicà el seu primer article, es dedicà al periodisme. A poc a poc, s’endinsà en el coneixement de la literatura i cultura catalanes, i no trigà a divulgar i posar en relleu la identitat catalana del seu país i la personalitat comuna dels Països Catalans. La constància i lucidesa amb què dugué a terme aquest propòsit es manifestà en multitud de llibres i articles. Entre ells, hi destaca Nosaltres, els valencians (1962), en el qual presenta els problemes, les ambigüitats i les frustracions del seu poble, des del segle XIII al XX. Hi analitza els elements més característics que han donat forma al País Valencià i en demostra el seu caràcter nacional català. De l’envergadura de la seva tasca, en aquest sentit, en donen idea els atacs que rebé: dues bombes que esclataren al seu domicili el 1981 i la crema d’una falla amb la seva imatge el 1963. PERE JUHÉ I ORIOL Fotos: Aurora Bertrana – Joan Fuster

EL MEU ARBRE

’arbres, n’hi ha de moltes menes. Per exemple: una pomera, una magnòlia, un pi, una alzina, un roure, etc. Aquests serien, sense anar més lluny, els noms corrents que tots coneixem, Ep!, això de corrents és un dir! el que vull dir és que els arbres, se’ls pot anomenar d’una manera , diguem-ne, més específica. Per exemple: l’arbre caducifoli, l’arbre perennifoli, el planifoli, l’arbre de l’amor, el de Judes, el de la seda, el de la tinta, l’arbre del pa, el del paradís, i tants i tants. Ah!, fins i tot un que en diuen l’arbre del viatger, i també l’arbre mestre...ui! ara sí que m’he passat, aquest no és un arbre en tot el sentit de la paraula com els anteriors, ja que s’aplica aquest nom al pal més alt d’una nau, el pal major, anomenat també arbre sec, quan esdevé sense veles. Una vegada vaig sentir el manyà quan em va instal·lar a casa una escala de cargol que, mentre aixecava l’eix central que després suportaria tota la graonada, des de dalt, escridassava els seus operaris: “Tibeu ben fort, -deia- sinó aquest arbre dels dimonis se n'anirà en orris”. Aquell dia vaig saber una cosa nova. Ara que hi penso també tenim l’arbre de Nadal, aquell que en general seria un avet o similar que, ben guarnit amb llums i lluentines, és un dels elements decoratius per les festes nadalenques, importat vés a saber d’on, a les nostres contrades. ...i l’arbre genealògic? A mi m’emociona particularment veure totes les generacions dels avantpassats de la meva família, ben disposades en el brancam que, sortint del tronc principal de l’arbre, es va estenent i en el qual el meu nom, ara sí que ho veig a venir, aviat passarà a formar part d’aquest grup predecessor, donant pas a noves generacions. I anem parlant d’arbres...Ah! del que no em vull oblidar aquí de cap manera, potser sigui per deformació literària, vés a saber, és de “l’arbre de derivació d’una frase”, que seria el Diagrama, en forma d’arbre, dels constituents d’una frase. Ja ho sé que semblo una rata sàvia o una setciències. No és la meva intenció. El que passa és que estic retardant allò que veig a venir: que al capdavall acabaré parlant d’un arbre molt especial per a mi i, podrien sortir algunes carrinclonades que tinc guardades molt endins, i no és el cas. És per això que hi vaig donant a llargues...per fugir del compromís... Però tant se val... perquè la veritat és que aquell sí que ho era, i encara ho és, un arbre ben plantat, mai més ben dit. Si la veiéssiu! És 22

una palmera preciosa! I ho dic de debò, que a mi m’agradaria molt d’assemblar-m’hi... Al jardí del costat de la Casa gran, una casa que una vegada va ser la meva, hi havia, encara hi és, una palmera. És altíssima. Pel capbaix jo li faria 20 metres d’alçada. Esvelta, erta, de capçada arrodonida i d’un verd intens. Sempre mirant el cel. Ella suporta totes les ventades, res no la fa trontollar: Ni el fred rigorós de l’hivern més cru. Ni les nevades, ni el tòrrid sol de l’estiu més xafogós. Per a ella no passen els anys. Es podria dir que és la noia més bonica de l’indret. Tots els ocells hi fan estada. Cada any, en arribar la primavera, un rossinyol hi ve a fer el niu. De ben segur que, a la seva falda, la seva niuada arribarà a bona fi. Oh!, i tant que m’agradaria ser tan forta i tan acollidora com ella! Em fa rumiar molt, la meva palmera...penso que allà a dalt, amb la seva alçària, talment una torre de guaita, deu veure venir fins i tot l’esdevenidor. Imagino que, per poder arribar tant alt sense trencar-se, haurà unes arrels molt poderoses. Amatent, sempre fidel al seu lloc...tant, que fins i tot quan, amb l'arribada dels freds, tots se’n van i la deixen ben sola, ella roman pacient, en espera d’uns temps millors, segura que «ells» tornaran. Veig les seves fulles primades, que ja són molt velles i, tot i que s’han tornat seques, segueixen molts anys, formant una cabellera que, magarrufa, davalla pel tronc, esvelt, altíssim. Mirant-me-la em fa pensar que encara que passin cents d’anys i jo ja no hi sigui, a ella no li mancarà mai aquesta coqueteria. Per aquestes i tantes coses amb què se’m representa, és un model a seguir. Me l’estimo i voldria assemblar-m’hi, a aquest arbre. A la meva palmera. MONTSERRAT GIRALT

POESIA EMIGRANTS

Aquell noi famolenc i de pell bruna, com un infant avui l”han vist plorar, sota ďun cel buidat d'estels i lluna, algú més fort li ha pres la seva mà. El mar, immensa boca d”una fera, els seus companys i pares ha engolit... I ell tot mirant i sempre, sempre enrere, l”orfe, sols sotja ulls de negra nit. Vingut de llocs més àrids i deserts vol, dignament, hissar el penó i la petja en un oasi de colors blau verds... Qui estima aquesta terra i no l°assetja, a Catalunya trobarà caliu. D”altres països, molts, molts catalans, amb tot esforç van construir-se el niu... Ells també un dia, varen ser emigrants! Anna M. Fontanals i Veà Del llibre "Perfils Històrics de l'Hospitalet" Ajuntament de l'Hospitalet

De la nostra ciutat i de la resta de Catalunya, a les darreries del segle XIX i a principis del segle XX, van emigrar a l'Argentina i Cuba. Pel que fa a la guerra civil l'emigració política de L'Hospitalet va anar a raure a França, Mèxic, Veneçuela, etc. Molts d'ells ja s'hi van establir. A L'Hospitalet hem rebut emigrants de la resta d 'Espanya des de fa més de 75 anys i actualment els rebem de totes les parts del món.

EL NOM I LA COSA ESPORGAR

odar és preparar la primavera dels nostres arbres i arbustos. Durant l’hivern, potser millor en febrer, cal netejar-los de rames i branques sobreres. Al món rural, això és ben sabut; fins i tot hi ha recomanacions sobre la fase de la Lluna en la qual convé realitzar aquesta esporgada anual. Si fem una excursió per aquestes dates en alguna comarca de vinyes, sorprèn l’esquilada de sarments dels ceps alineats; fan pena i tot, després d’haver-los vists vestits d’aquell fullam de tonalitats grogoses, pròximes a les brillantors del coure... Però llavors pensem que aviat la nova estació els revestirà de vida, d’un color tendre de primer i d’un verd potent tot seguit. Al nostre territori, el clima mediterrani facilita el cultiu d’aquest arbust així com el d’alguns arbres també de fulla caduca, com les moreres. I no sols pel benefici econòmic que puguin reportar; també pel confort de les cases i dels jardins públics o privats. A l’estiu, quina ombra tan d’agrair la d’una parra ben disposta o la d’unes moreres esponeroses davant de casa! I d’hivern, havent perdut ja les fulles, quines passejades tan càlides ens ofereixen per les rambles i avingudes! Tanmateix, podar és, en realitat, una activitat antinatural. Recordem que, des de fa uns 10.000 anys, els humans deixàrem de ser depredadors, a diferència de la resta d’animals mamífers. I ens férem agricultors i ramaders per millor abastir-nos d’aliments. Com a conseqüència, també abandonàrem, en general, la vida nòmada, i creàrem nuclis urbans fortificats, etc. Ens apartàrem, per tant, de la natura. Té gràcia que els antics, quan imaginaven el paradís, somniaven un món on allò necessari s’aconseguia sense esforç: l’Edat d’Or, en definitiva. Aquest mite ha donat tant de sí que fins i tot ha fonamentat la tradició religiosa jueva, i, de retop, la cristiana i la musulmana. A poc que ens adonem de l’origen del mot, tota religiositat –confessional o laica- obeeix a un mateix imperatiu: relligar –tornar a lligar, doncsl’home amb els seus orígens ideals, oblidats o perduts. Deu ser per això que tanta gent valora especialment els productes “naturals”, i la publicitat sovint se n’aprofita de llegendes conservacionistes que poc o res tenen a veure amb l’ecologia de debò. I que a una persona més aviat escèptica com jo li agraden els arbres esporgats només, podats al mínim. ANTONI PRATS 25

OPINIÓ AI EUROPA!

es de l'any 2010 que una gran part de ciutadans de Catalunya ens hem anat manifestant en concentracions multitudinàries per reclamar, per dir-ho d'una forma breu, la devolució dels nostres drets i llibertats i la del nostre poble. Unes manifestacions que han estat notícia arreu del món, que han estat informades detalladament per les agències de noticies, televisió i premsa més importants del món democràtic, menys a Espanya, és clar, on aquestes s'han minimitzat de forma sistemàtica, fins al punt de donar més cobertura a determinades concentracions de seguiment irrisori i gens significatiu que a les grans manifestacions de la Diada. Em sembla que no us dic res de nou. Pel que fa a Espanya, tots sabem on han anat a parar les grans manifestacions, fa més de 300 anys que el que es demana a Catalunya els entra per una oïda i els surt per l'altra, com diria la meva mare. Però, i a Europa? Ens agradi o no, de moment, som ciutadans espanyols ("Muy españoles y mucho españoles", que diria un conegut president), però també és cert que som ciutadans europeus, o no? O és que potser només ho som per a algunes coses i per a altres no? Algú podria dir que som de la Unió Europea perquè pertanyem a un estat que forma part de la Unió Europea. Però després recordo que cada cinc anys he estat convocat a votar per triar els nostres diputats al Parlament Europeu, una cambra on els parlamentaris, escollits democràticament per sufragi universal, se suposa que debaten, voten i fan lleis que afecten a tots els ciutadans europeus, per tant podem dir que existeix la figura del "ciutadà europeu" o, per ser més exactes, del "ciutadà de la Unió Europea". Quin és el límit d'aquest Parlament? Com ha d'actuar quan un estat infringeix o no respecta els drets de tots o d'alguns dels seus ciutadans que també ho són de la Unió Europea? En aquest sentit, el govern europeu, anomenat Comissió Europea, gairebé sempre mira cap a una altra banda, argumentant en molts casos que es tracta d'assumptes interns dels estats, ja sigui per no mullar-se, no emmerdar-se o treure's les puces de sobre. Però, i el Parlament Europeu? Tenen dret els parlamentaris de mirar cap a una altra banda? 26

A hores d'ara els incompliments de l'Estat espanyol en vers Catalunya són flagrants, incomplint fins i tot resolucions del Tribunal Constitucional o normatives, sentències i lleis tant de la pròpia Comissió Europea com del Parlament Europeu. Un petit tast el tindríem en el cas del Corredor Mediterrani, amb desviament de fons europeus destinats a aquest projecte cap a altres inversions i infraestructures que no hi tenen res a veure. Com es pot saber si un assumpte és intern o no ho és? Potser només no ho són els que afecten temes econòmics? O potser tampoc ho són aquells relacionats amb la democràcia, els drets humans i dels pobles o sobre les llibertats del ciutadans? Europa és molt exigent, en termes democràtics, a l'hora de deixar entrar un nou membre dins la Unió, o si no, que ho preguntin al turcs. Però un cop dins, sembla que els estats, o millor dit, els governs de torn, poden fer el que els passi per la barretina, com en els casos de Polònia o Hongria, on la baixa qualitat democràtica pot arribar a nivells preocupants per les llibertats dels ciutadans, mentre que per part del Parlament Europeu i la Comissió, els moviments han estat merament testimonials o molt minsos. No diguem ja el cas de l'Estat espanyol, amb un retrocés important de la qualitat democràtica amb exemples com la poca fiabilitat de la justícia ( no ho dic jo, ho diuen els informes interenacionals que la situen en posicions vergonyoses), els "afinaments" de les fiscalies, la llei Mordassa, l'Operació Catalunya, les tanques de Ceuta i Melilla, l'incompliment a l'hora d'acollir refugiats, i un llarg etc. Fa unes setmanes va ser notícia l'avís que la Comissió Europea es mostrava preocupada pels índex de contaminació que hi havia tant a Madrid com a Barcelona, i que, en cas de no millorar la situació, es plantejaven dur a terme sancions. Deixant de banda Madrid (que no m'interessa) i centrant-me en Barcelona, permeteu que em pregunti: S'estan rient de nosaltres? És tot plegat alguna mena de broma? o potser cal preguntar-se si realment estan preocupats per nosaltres. O simplement es preocupen per nosaltres en segons quins temes i en segons quins altres no? Vaja una mena de preocupació selectiva en funció del mal de cap que els pot provocar o no. No és que no m'inquieti el tema mediambiental, però Europa hauria de saber que a molts de nosaltres, des de fa força anys, ens preocupen també, i fins i tot més, molts altres temes dels quals ells es desentenen sistemàticament de forma vergonyant tot mirant cap a una altra banda, sabent que els que ho patim també som ciutadans europeus.

Podria ser que al final Catalunya, una part d'Europa que fins ara realment ha cregut en aquest projecte, acabi convertint-se en un més dels euro-escèptics? Jo no ho voldria creure així, encara que els que tenim una certa edat i recordem com miràvem a Europa amb l'esperança que, amb el temps, Espanya s'acabés europeïtzant, a vegades tenim la sensació que ha estat Europa la que s'ha espanyolitzat. Retornant al tema de la notícia sobre la contaminació de Barcelona i l'enorme importància que per a Europa està significant, he de dir que tot plegat em va fer pensar en un acudit que, explicat a la manera de l'enyorat Eugenio, diria més o menys així: El saben aquell que diu que hi havia un home tancat a la presó que no es trobava gaire bé i que, quan va anar a visitar el metge de la penitenciaria, aquest li digué: "Vostè el que ha de fer és sortir més. Viatgi." CARLES FARRÉS I PINÓS

BIBLIOTECA US RECORDEM QUE PODEU DISPOSAR DELS LLIBRES DE LA BIBLIOTECA. TAMBÉ, SI US VE DE GUST, VENIR A L’ENTITAT A CONSULTARLOS.

HO SABÍEU? ALBÍ, LA CIUTAT DELS CÀTARS

idels al nostre afany per conèixer nous indrets, el proppassat Cap d’Any vàrem decidir passar uns dies al sud de França. Aquest cop el viatge va ser amb tren, ens venia de gust pujar al TGV francès, i ja ens teniu a l’estació de Sants per agafar-lo i dirigir-nos cap a Tolosa de Llenguadoc, on teníem la intenció de visitar-hi els espais més emblemàtics, i, a més a més, desplaçar-nos des d’allà fins a dues poblacions properes: Albí i Carcassona. També ho férem amb tren, es clar, i vam poder comprovar així l’eficàcia i la comoditat dels trens francesos, els quals, encara que també tenen alguna que altra deficiència, mai tantes com la nostra “estimada” Renfe. El motiu de l’article, però, no és parlar-vos de trens, sinó de un dels llocs que vam veure i val la pena remarcar: la ciutat d’Albí. *******

lbí és una bonica població del Migdia francès, creuada pel riu Tarn i cap de la comarca de l’Albigés. No es coneixen exactament els seus orígens; no hi ha cap noticia de la seva existència en temps dels romans, encara que s’han trobat medalles, monedes i algunes restes a prop del riu Tarn. La primera documentació sorgeix a partir del segle V, ja que s’hi esmenta un bisbat, i a principis del VI va ser seu d’un comtat sota domini dels francs. Al segle IX pertanyia als comtes de Tolosa, els quals hi van instal·lar vescomtes, creant el vescomtat d’Albí, però el domini feudal de la vila corresponia als bisbes. El comte de Barcelona, a principis del primer mil·lenni, va reclamar en diverses ocasions la sobirania feudal, enfrontant-se repetidament amb els vescomtes de Trencavell. 29

Des del segle X fins al XIV, es va expandir per tot Occitània (el sud de la França actual), el catarisme, una creença religiosa herètica. Els càtars, anomenats bons homes, o perfectes, eren homes i dones austers, d’una moral molt rígida, que no creien en l’Antic Testament, repudiaven l’Església catòlica i també el sistema feudal i els nobles del moment. Durant els segles XII i XIII, la ciutat d’Albí va acollir les doctrines càtares i es va convertir en el centre del catarisme, erigint un bisbat propi. Per això, aquests “homes i dones perfectes” també són anomenats albigesos. Com no podia ser d’una altra manera, l’Església catòlica els va considerar heretges i, amb l’ajuda del rei de França, inicià unes croades per la seva persecució i extermini. Hi ha qui diu que darrera d’això s’amagava una maniobra política i econòmica per part de la monarquia francesa i de l’Església de Roma per acabar amb el poder dels rics nobles occitans (com els comtes de Tolosa), compromesos amb el catarisme, la fortuna dels quals podia comparar-se amb la del rei de França. Fossin quins fossin els motius, el fet és que la croada i la Inquisició perseguiren intensament el catarisme, fins que al cap de tres segles de vida clandestina els “bons homes i dones” van gairebé desaparèixer d’Occitània. El 1247, els vescomtes van renunciar a Albí en favor del rei de França i, el 1258, el rei d’Aragó féu el mateix pel tractat de Corbeil. Els bisbes foren reconeguts com a senyors de la ciutat, una ciutat episcopal que conforma el centre històric d’Albí, on es troba la catedral de Santa Cecília, el major edifici de maons del món. Dos segles foren necessaris per a la seva construcció, que va començar l’any 1282 i va concloure el 1480. Santa Cecília, una obra mestra del gòtic meridional, té, per fora, l’aspecte d’una fortalesa. Es tracta d’un verdader castell que fou un arma dissuasiva en el sistema defensiu de la ciutat; per dins, en canvi, mostra una decoració sumptuosa i una riquesa ostensible. Artistes flamencs desconeguts hi pintaren un colpidor gran mural del Judici Final, i els frescs de la volta formen el conjunt de pintura italiana del Renaixement més vast i antic del país veí. Artistes francesos van es-

culpir en gòtic flamejant l’ambó i el tancat del cor, tot adornat de magnífiques estàtues policromades, deixant un testimoni únic de la qualitat de l’escultura francesa del segle XV. A l’exterior també podem admirar la porta Dominica de Florence i el campanar en forma de torre de setanta vuit metres d’alt. Aquesta catedral és, actualment, una de les més visitades de França. Just al darrere s’aixeca l’antic palau episcopal, anomenat Palau de la Berbie, així mateix del segle XIII, que, convertit en museu, alberga l’obra del pintor Henri de Toulouse--Lautrec, nascut de família noble a Albí i considerat un dels pintors francesos més populars, tant pel seu talent com per la seva personalitat. Quan va morir, el 1901 (molt jove si tenim en compte que va néixer el 1864), tenia al taller una bona part de la seva obra, i uns quans anys més tard, concretament el 1922, la mare del pintor la va llegar a la ciutat. Més de mil obres, entre les quals es troben els seus trenta-un cèlebres cartells, constitueixen la col·lecció més important del món d’aquest excel·lent artista. Els carrers del centre històric d’Albí són tranquils i pintorescos, recórrer-los és tot un plaer, i tot passejant arribem fins al Pont Vell, que fa honor al seu nom, ja que va ser construït a principi del segle XII. A la vora del riu hi ha una agradable zona boscosa i enjardinada que convida a passar-hi l’estona. Nosaltres vam ensopegar un dia força fred, amb una espessa boira, que donava un especial encant i un aire més medieval a l’entorn. L’endemà visitàrem Carcassona, i, capricis del temps, ens va fer un dia magnífic amb un sol esplendorós, que, curiosament, s’adeia també amb el lloc. Però d’això us en parlaré en una altra ocasió. ANTÒNIA CALDÉS Fotos: 1::Catedral, 2: Pont Vell, 3: Entrada al museu Toulouse-Lautrec

REFLEXIÓ

El Corredor Mediterrani

l Corredor Mediterrani hauria d'estar fet i acabat. Res de més lluny. Afavoriria massa els Països Catalans i això no convé pas al govern d'Espanya que fa com si sentís ploure. El dia 11 d'aquest mes de febrer, el Punt Avui informava que el secretari valencià d'Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori, Josep Vicent Boira i el secretari d'Infraestructures del govern català, Ricard Font, van criticar que l'Estat utilitzi diners destinats al Corredor Mediterrani a obres estrictament de l'entorn de Madrid, com pot ser la connexió entre les estacions d'Atocha i Chamartín, la quadruplicació de vies a Torrejón o la línia d'alta velocitat entre Madrid i Barajas. En total, 935 milions d'euros, part dels quals estan finançats amb fons europeus. Res, xavalla! El dia 14 també d'aquest febrer, es va publicar un article acompanyat d'una gran foto amb un grup d'empresaris catalans i valencians que, per fi, es van unir pel Corredor. Ja era hora que aquests empresaris es posessin d'acord. O bé es pensaven que Madrid els faria el Corredor sense que piulessin un xic. En un acte que feren a Tarragona van lamentar la manca de voluntat política. Sembla que no s'han tret la son de les orelles fins que han comprovat com es gasten els diners a Madrid. I, si només fos això... M. DOLORS NAT I PINYOL

Amb la col·laboració de:

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Antònia Caldés, Carles Farrés, Montserrat Giralt, Carme Jorba, Pere Juhé, Matilde Marcé, Jaume Miró, M. Dolors Nat, Antoni Prats.

Amb la colÂˇlaboraciĂł de: