17-04

ANY XXXIX– Núm. 412 ABRIL 2017

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES D’ABRIL DISSABTE 8, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm.

345. Visita a Montserrat.

DIJOUS 20, a 2/4 de 8 del vespre. Presentació del llibre núm. 30 de la col·lecció La Medusa Escrits i Poemes, de Matilde Marcé.

DISSABTE 22, Dues sessions: a les 6 de la tarda i a les 8 del vespre.

Teatre: La Nostra Llegenda de Sant Jordi, a càrrec de les Escoles de Gelida Teatre, text d’Irene Puig.

DIUMENGE 23, d’11 a 2/4 de 2. XXII Trobada comarcal de Puntaires a la Rambla Just Oliveras. També hi farem la venda de llibres de la col·lecció La Medusa i de roses.

DIVENDRES 28, a les 8 del vespre. Lectura de poemes inèdits d'Isabel Clara Simó, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2017.

Presentat per la secció Amics d'Alpha63.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE MAIG DISSABTE 6, a 2/4 de 8 del vespre. Representació dels monòlegs Germana Pau i La infanticida, de Caterina Albert.

DISSABTE 20, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm.

346. Visita al Museu de Miniatures de Besalú.

DIUMENGE 21, a 2/4 de 12 del matí. Assemblea General Ordinària de socis. En acabar s'oferirà un petit refrigeri.

DISSABTE 27 i DIUMENGE 28, a 2/4 de 7 de la tarda, Microteatre.

Representació simultània de quatre obres teatrals de curta durada, a càrrec de quatre grups diferents de teatre que tindran lloc a diversos espais de l'Entitat.

TALLERS CURS 2016-2017 ES OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades

Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Amb el mes d’abril ens arriba la Diada de Sant Jordi.

Una de les dates més maques i emblemàtiques del nostre país. Enguany cau en diumenge i cal esperar que la tradició i l’idil·li de la rosa i el llibre segueixi amb el seu èxit espaterrant arreu de les comarques catalanes. Tanmateix, s´ha de reconèixer que, en determinats llocs, com són les grans ciutats, la nostra entre elles, seria bo que la febre de la celebració baixés una mica per evitar les grans aglomeracions que es formen, en les vies més cèntriques, allà on es planten les parades dels llibreters.

Justament el diumenge 23, els de l’Ateneu organitzem l’habitual Trobada Comarcal de Puntaires a la rambla de Just Oliveras. Aquest acte ens ha trastocat els plans i aquest any no farem parada de llibres davant la nostra seu social, com era costum. A canvi, tenim previst muntar una taula, al costat de les puntes de coixí, en la qual es vendran els nostres llibres de la col·lecció La Medusa, especialment el que haurem publicat aquest 2017. Val a dir que hi haurà una rosa de regal per a tots els compradors.

Serà el dia 20 d’abril, dijous, que l'ex-presidenta de l’entitat Matilde Marcé presentarà el llibre que ha preparat per aquest any amb tota l’estima. Es titula Escrits i poemes. És un recull, ben seleccionat per ella mateixa, dels textos més destacats que ha escrit al llarg dels anys.

També hi descobrirem la seva faceta de poeta, que molts ignoren, amb alguns poemes esplèndids. Carles Farrés en farà la presentació.

Finalment, recordar-vos que l’Assemblea General Ordinària de Socis, tindrà lloc el pròxim 21 de maig. Us mantindrem informats.

ABRIL

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET L'HOSPITALET QUE NO M'AGRADA (Publicat en el Xipreret núm. 94, abril de 1988)

1

- No m'agrada la manera com es tracten els contenidors de deixalles. Molts veïns no empren les bosses apropiades, ni respecten els dies que tots sabem que no hi haurà recollida. Els recercadors de cartrons en deixen els voltants fets una llàstima. Entre els qui buiden els contenidors de mobles vells, n'hi ha que no recullen una cadira de terra perquè sembla que la seva obligació es limita a adossar l'aparell al camió. El buidat dels contenidors de restes de vidre també és prou deficient.

I ningú no sembla adonar-se que ens manquen contenidors per a arreplegar el paper vell, precedits d'una campanya en què s'expliqui els milions d'arbres tallats per convertir-se en pasta de paper que ens estalviaríem si féssim un reciclatge de tot el que llencem, i l'empobriment constant de l'oxigen de l'atmosfera per aquesta causa.

Els nostres carrers també hi sortirien guanyant.

2.- No m'agraden les maratonianes trobades d'afeccionats a les botxes, -ara en diuen ”petanca" fins i tot en cartells impresos en la nostra llengua, potser per allò del català "light" i la macarrònica normalització lingüística -i no m'agraden perquè no fan pensar gens ni mica. Tan sols cal tenir un mica d'habilitat en el llançament de la bola.

Si, en lloc de promoure tant l'esport, es fes més lloança de com n'és de saludable llegir i instruir-se, el país seria un altre. S'hauria de fomentar una gimnàstica del cervell.

3.- No m'agrada que el matasegells que empra el servei local de Correus parli ininterrompudament, des de fa dos anys i escaig, de la "Expo 92" a Sevilla. Crec que per proximitat, solidaritat i lògica, també hauria d'anunciar algun altre dia les Olimpíades del 1992.

4.- No m'agraden la majoria dels cartells que anuncien actes públics en alguns sectors de la ciutat. Parlen gairebé sempre de recitals de cant flamenc, de concerts de ”tocaores", d'un concurs de ball hispànic, de l'elecció de Miss Carmona a Catalunya, de viatges amb autocar directes fins a les envistes del Marroc, de les curses de jònecs en una plaça de braus desmuntable, etc.

I no m'agraden perquè em recorden massa aquell tros de la Torrassa que, fa molt anys, es va declarar independent en nom d'una murciania mal entesa. Són aquells cartells que juguen amb un sentí2

mentalisme primitiu i afecten persones que per la seva dèbil formació humanística poden viure marginats tota la vida. La fidelitat noble i legítima als orígens, quan es converteix en una obsessiva actitud de tancament entorn seu, condemna els immigrants a ser-ho per sempre i els seus fills, a ser uns estranys de la terra que els ha vist néixer.

5.- No m'agrada que cada tronada de primavera o de tardor faci dels carrers del meu barri una ridiculització de Venècia, amb l'aigua bruta i pestilent de les clavegueres.

6.- No m'agrada que les oficines municipals estiguin anys a donar 2 una resposta. El maig del 1986 vaig lliurar una instància, demanant que m'arreglessin uns papers. La vaig fer en l'imprès oficial, acompanyada de la documentació necessària i una fotocòpia del meu carnet d'identitat. He preguntat alguna vegada com està l'assumpte i em diuen que no em preocupi, que està en tràmit.

Dos anys és molt de temps per no preocupar-se'n, sobretot si en altres municipis això es resol amb trenta dies d'informació pública. Per si algú creu que demanava res de l'altre món, aclariré que només suplicava la transferència del títol de propietat d'un nínxol del nostre cementiri, on el dia del meu traspàs voldria ésser enterrat al costat dels meus pares.

7.- No m'agrada que les Festes de Primavera converteixin el dia de Sant Jordi en una paròdia del que havia estat aquesta festa tan nostra.

8.- No m'agrada gens que fa un any es perdonessin totes les multes de trànsit imposades per la guàrdia urbana, i que sumaven un grapat de milions de pessetes. Es féu amb l'excusa de fer camp ras i mentalitzar el conductor sobre la conveniència de no fer més infraccions, advertint-lo de penes més rigoroses.

Mentre no es demostri el contrari, i va per llarg, els guàrdies i les multes són un article de primera necessitat als nostres carrers. Els cotxes continuen estacionant-se a les voreres, ben sovint impedint el pas dels vianants, que han de baixar a la calçada per seguir endavant.

No es respecten els límits de velocitat, els guals ni les cantonades, on l'absència de visibilitat suposa un alt índex d'accidents. Els estacionaments en doble fila, sobretot a les portes del bars, són comuns a tots els districtes. Sembla que no es posa gaire atenció als fums d'una combustió incorrecta, ni a les bombetes foses en fars o intermitents.

Potser és una manera de no haver de perdonar més multes, però crec que cal ser més conseqüents si volem disposar d'un xic de civilització al carrer.

9.- No m'agrada veure el nom de l'Hospitalet en els diaris barcenins, perquè se'n parla poc, i quan se'n parla, és per fer-nos enverme3

llir les galtes. La inseguretat ciutadana, els crims passionals, certes actuacions policials, les picabaralles dels polítics, la delinqüència juvenil, les eternes reivindicacions populars, etc.

Més que com una ciutat, som tractats com un tercer món que fa uns anys els recollia les escombraries i ara els fa riure sense gastarse ni cinc. Potser és culpa nostra, ja que donem els motius, però això no evita que senti pena de veure la imatge que dóna la segona ciutat de Catalunya i la setena de l'Estat.

10.- No m'agraden els mitjans de comunicació social locals perquè tots tenen la capçalera en català i el contingut en la llengua de l'lmperi. I això és un frau. Com deia aquell polític del bigoti, al pa pa i al vi vi, i tota la resta són ganes d'envitricollar.

11.- No m'agrada això que en diuen art al carrer. És una aixecada de camisa de gent jove que s'avorreix i no sap altra manera d'esbargir-se. Algú hauria de dir-los que l'art no és amuntegar travesses de ferrocarril al bell mig de la Rambla -encara que hagin vist fer-ho en altres llocs per la vigília de Sant Joan- ni llençar milers de pessetes subvencionades per pintar desferres d'automòbils, o omplir els carrers de sorra, impedint la circulació i amb el perill que representa per a les clavegueres en el cas d'una tronada. I que deixar aquestes coses on les has de veure cada dia és un atemptat al bon gust i a la convivència ciutadanes.

No és que tot vagi malament, ni de bon tros. Pobres de nosaltres! És el cas que avui m'he posat a pensar en les coses que no m'agraden de la meva ciutat i he omplert el full en un tancar i obrir d'ulls, havent de tancar ràpidament la botiga i deixant-me moltes altres coses per manca d'espai.

Un altre dia faré repàs de les coses que m'agraden, que sospito que també deuen de ser moltes. Tinc la lleugera impressió, però, que em costarà un xic més de temps omplir la plana.

RAMON MORALES Foto coberta: Contenidors brossa Interior: Boles de petanca, botxes, com diu l’article.

4

CONVERSES JOAN MORROS Dinamitzador cultural i responsable de l’entitat El Galliner, encarregada de la programació del Teatre Kursaal de Manresa.

“La implicació dels socis en l’activitat dels ateneus és clau”

Psicòleg, pedagog i enginyer tècnic de Telecomunicacions, Morros està jubilat de la docència, malgrat fer classes puntuals a l'institut Guillem Catà, on ha estat catedràtic de Serveis a la Comunitat. Premi Bages de Cultura (2013), participa en tallers setmanals d'animació sociocultural amb els presos de la presó Lledoners de Manresa.

Morros aposta pel foment de la participació dels socis en la presa de decisions que afecta l'activitat de les entitats.

Quan t'introdueixes al món cultural i associatiu de la ciutat de Manresa?

He mamat des de petit la cultura. El meu pare fou promotor de la creació de la Sala Lollola -ara Sala Ciutat- inaugurada gràcies a donacions ciutadanes el 1960 a Manresa. Amb un aforament de mil persones, es va convertir en un espai de trobada social amb cineclub, música i programació teatral amateur i professional. Es pot dir que vaig viure entre bambolines, on vaig aprendre a fer de tot: de tècnic de so, il·luminador, acomodador, projeccionista, repartidor d'octavetes i cartells... A la dècada dels setanta, amb l'auge de la Nova Cançó, hi van passar, a més d”artistes manresans, músics de renom com Lluís Llach, Raimon, Teresa Rebull, Guillem Dafac, Maria del Mar Bonet; i del món del teatre, com Els Joglars, Comediants o Dagoll Dagom.

5

Com t'endinses en la programació teatral?

A través de Rialles Manresa. Rialles és un grup nascut a Terrassa el 1977 que programava espectacles per a infants; el que ara coneixem com a teatre familiar. La fórmula va ser molt ben acollida pel públic i, ràpidament, es va estendre a una setantena de municipis. Jo vaig participar activament en la implantació de la seva programació a la Sala Ciutat de Manresa. A més dels espectacles, recordo especialment la iniciativa de doblar al català pel·lícules infantils que venien de l'est d'Europa de la mà de Cavall Fort, Drac Màgic i Rialles; un exemple va ser la gran repercussió de la primera cinta projectada en català, La Ventafocs, recentment remasteritzada.

D'això fa quaranta anys. I he estat implicat en la programació estable de la Sala Ciutat, que es va fer fins fa 10 anys.

Dels espectacles infantils als adreçats a adolescents. Què va determinar aquest canvi?

A la dècada dels vuitanta, detectem les butaques de la Sala Ciutat buides de públic juvenil. D'aquesta mancança fundem el col·lectiu d'animació cultural Tabola, que programa espectacles musicals, teatrals i cinematogràfics professionals i amateurs dirigits a joves d'entre 13 i 16 anys. Aleshores era una iniciativa sense referents previs a Catalunya. En aquest projecte influïa la meva vessant de mestre i pedagog d'institut; vam aconseguir que els alumnes dels centres de la ciutat s'impliquessin en la difusió dels espectacles. La bona sintonia va derivar en activitats paral·leles com setmanes d'animació cultural o cicles de teatre. Era una manera de fer que els joves anessin al teatre en horari escolar, ja que sovint és un públic difícil d'engrescar en aquesta disciplina. Volíem democratitzar el teatre entre el jovent.

No només has alimentat la gestió teatral manresana, també la musical.

El 1986 jo treballava a l'institut Lacetània amb una sala d'actes infrautilitzada. Amb més companys vam impulsar la programació de concerts en aquest espai, rebatejat com a Sala 2000, no només per atraure el públic juvenil, sinó tota la ciutadania. Així va néixer l'associació cultural Bloc i el programa de concerts Musibloc. Fruit de l'èxit d'espectadors, els concerts es van estendre a altres sales manresanes de gran format com la Pista Castell, el Palau Firal i el pavelló del Congost. Durant els noranta, vam arribar a portar grups com Sau, Sangtraït, Els Pets, Sopa de Cabra, i tota l'escena de rock català quan estava en plena efervescència.

6

Amb una ciutat tan rica en cultura, es necessita un altaveu?

Sí. Cal recollir tota la programació cultural i difondre-la en un mitjà que canalitzi l'ampli ventall d'activitats de forma independent, sense influències. Fa vint anys vam promoure l'edició de la revista local d'informació i opinió, com a alternativa als mitjans de comunicació ja establerts. A excepció de la meva feina com a docent, vaig deixar els altres projectes per dedicar-m'hi i no estar amb diversos fronts oberts.

Actualment, la revista està consolidada i encara es publica.

Una de les grans fites en que ha participat és la recuperació del Teatre Kursaal. Com es va aconseguir?

Amb la proliferació de les sales multicinema, el Teatre Kursaal, un dels més grans de Catalunya, amb 2500 localitats, va tancar portes als vuitanta. El 1985, la família Padró, que n'era la propietària, el va vendre a l'Ajuntament de Manresa i aquest va romandre tancat i deteriorat durant deu anys. L'any 1995, un grup d'inquiets culturals impulsà la recuperació de l'equipament catalogat a través de l'associació El Galliner. Mentrestant, com que l'Ajuntament no podia finançar el cost de rehabilitació, El Galliner va acordar programar espectacles amb èxit de públic al Teatre Conservatori, per demostrar a l'administració la necessitat que la ciutat comptés amb un espai més gran. Així, abans d'acabar aquell any l'associació va fer una jornada de portes obertes al Kursaal. Els visitants van confiar en el projecte de futur i van comprar entrades a 2.000 pessetes per a la inauguració, que es faria deu anys més tard. El temps els va donar la raó: el bon funcionament de la programació al Conservatori va fer veure als polítics la necessitat de recuperar el somni del Kursaal. Ho vam aconseguir, finalment, el 2007. Avui és un espai molt estimat pels manresans, amb més espectadors i programació de Catalunya (a excepció de Barcelona). El Galliner seguim fent la programació i comunicació de les arts escèniques al Kursaal.

D'on sorgeix la formació professional en l'àmbit sociocultural a Manresa?

A la dècada dels noranta, el Departament d'Ensenyament es fixà en l'interès creixent en els serveis a la comunitat i, dins d'aquesta família professional, impulsen tres cicles formatius: Educació Infantil, Integració Social i Animació Sociocultural. El 1999, s'implanta a set o vuit municipis catalans, entre ells Manresa. La Generalitat m'encarrega engegar el projecte del cicle d'Animació Sociocultural per la meva trajectòria dins l'àmbit. A l'Institut Guillem Catà, he pogut compartir la 7

meva experiència i donar eines a alumnes que es volen dedicar professionalment a la dinamització sociocultural. És el que he estat fent durant els darrers quinze anys, fins que em vaig jubilar l'any passat.

Hi ha hagut un salt qualitatiu entre voluntariat i professionalització?

Gent dedicada a invertir part del seu temps a la comunitat sempre n'hi haurà. Ara bé, el paradigma i els temps han canviat. La dinamització cultural ha passat a ser una disciplina reconeguda i, per tant, com qualsevol altre camp, calia posar a disposició coneixements i metodologies acadèmiques. La segmentació d'aquest canvi és un salt qualitatiu, en tant que ara hi ha persones que en poden fer el seu ofici i viure'n. Tanmateix, segueix essent compatible amb la coexistència del voluntariat. Cobrar o no un sou no ha de ser el factor que marqui la diferència entre una feina ben feta o no, mentre hi hagi ganes de treballar en el món associatiu.

Per què falla, de vegades, la dinamització als ateneus?

Que els socis es facin seu l'espai i les activitats que s'hi programen és clau. I per tant, se'ls ha de fer partícips en la presa de decisions que afecten els horaris, preus, continguts i difusió. Només així se sentiran identificats i es reforçarà la seva necessitat de pertànyer a un col·lectiu on desenvolupar els seus neguits. Els responsables d'activitats de les entitats han de captar les demandes dels socis. Més enllà de recórrer a un professional, el boca-orella és la base de la transmissió d'activitats. La diferencia es percep quan escoltes l'expressió: "Aquesta setmana a l'ateneu fem.." o "A l'ateneu fan...". Per mi, la implicació directa de la base social és la que garanteix l”èxit de la dinamització cultural. Podríem dir que és la recepta de l'associacionisme. És un problema endèmic la poca assistència a actes als ateneus, fins i tot, per part dels socis? És habitual escoltar allò de "sempre som els mateixos", però la pots utilitzar amb una connotació positiva i negativa, en funció de la major o menor obertura a la ciutadania que cerqui l'ateneu. El poc públic es pot deure a diversos factors: incompatibilitat horària, manca d'interès. Però si la manca d'assistència prové d'una mala elecció de programa perquè no s'adiu als interessos dels mateixos socis, el problema és d'arrel i s'ha d'enfocar des de dins. Cal fer un replantejament i sondejar els interessos dels socis per redreçar el camí.

8

Quin paper han de tenir els ajuntaments en el foment de la cultura gestionada pels ateneus?

En l'àmbit econòmic, les administracions locals haurien d'ajudar les entitats, perquè els surt més a compte invertir en equipaments i projectes actius i arrelats al municipi, que finançar noves infraestructures. Cal que els ajuntaments reconeguin la tasca desenvolupada des del teixit associatiu per a la cohesió social; és necessari que els polítics entenguin que a la gent no li agrada la vinculació amb la institució perquè els és freda i llunyana. Seria molt millor donar suport al finançament de recursos tècnics a l'associacionisme, que titllar aquest món de poc professional. S'ha de fer un canvi de percepció des de la institució i alliberar de prejudicis la tasca realitzada des del voluntariat.

La lectura ha de canviar substancialment en favor de l'empenta històrica que té el poble català d'associar-se, anant amb cura de no caure en la intromissió. Alhora, malgrat que el múscul associatiu té força a ulls dels ajuntaments, les entitats han de saber treure pit i reivindicar la seva tasca diària.

Quin és l'estat de l'associacionisme català?

La crisi econòmica ha estat especialment severa entre els joves.

El greu problema d'atur juvenil dificulta l'accés dels adolescents que s'implicaven per primera vegada en la seva comunitat a través de l'associacionisme. És d'entendre: si no tenen garantits uns mitjans de subsistència mínims, difícilment dedicaran el seu temps de lleure als altres, per molt temps lliure que tinguin, al contrari del que es pugui pensar. Aquest context és perillós per a l'associacionisme, ara per ara.

No obstant això, els catalans tenen la inquietud històrica de crear espais comuns i ho segueixen fent. De fet, estan apareixent noves fórmules d'associacionisme: autogestió, ocupació... al marge de les administracions. Potser estan desemparades de legalitat, però tenen entusiasme i una gran força de mobilització. El que veiem en formacions polítiques no deixa de ser un mirall de la forma de transformar la societat a través de l'activisme civil. I, afortunadament, les ganes de transformació a través de moviments socials es manté a casa nostra.

Text: Marta Rius - Fotografies: Toni Galitó Publicat a la revista Ateneus de la Federació d’Ateneus de Catalunya. Número 12, juny de 2015

9

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS DIA MUNDIAL DE LA DONA

E

l día 8 de març, fa anys que es va declarar “Dia mundial de la Dona”. És trist que al segle XXI encara sigui necessari recordar, advertir i lluitar, perquè la dona pugui tenir els mateixos drets que l’home ( els deures ja els té tots). En drets i deures no pot existir la diferència de sexe perquè la dignitat de persona ens fa tots iguals.

Enguany ha estat el primer que el nostre Ateneu ha programat un acte especial per aquest dia, amb la col·laboració de la Coral Heura composta de veus femenines, i lectura de poesies a càrrec de tres sòcies de l’Ateneu. El president va pronunciar unes paraules de benvinguda i, tot seguit, la Coral va iniciar l’acte amb cinc cançons de diversos autors, les seves veus ajustades ens varen donar el plaer d’escoltar-les, dins el plaer que dóna sempre el cant coral. Acabada aquesta part les cantaires varen deixar l’escenari per donar pas a la poesia, a cura de Dolors Sala, Matilde Marcé, i Maria Dolors Nat, de les quals tots coneixem el seu ben dir, amb el sentiment i matisos que elles dominen per interpretar la poesia. A continuació la Coral ens oferia la segona part del seu repertori, ben triat i ben interpretat com ens tenen acostumats, sota la direcció de Gemma Andreu i Bufill. enhorabona.

El cant coral és molt arrelat en el nostre país i hem de felicitar i agrair aquests grups per la seva dedicació. Al final el públic assistent va agrair amb forts aplaudiments a tots els participants de l’acte.

He deixat per al final dos detalls que he trobat encertats: les cançons, que eren de diversos autors i països, tenien la particularitat que, en cada una d’elles, la protagonista era una dona; i per la part poètica, les autores totes eren dones. Va ser una vetllada molt agradable que ens agradaria poder repetir, perquè cant i poesia és una bona combinació.

Text: CARME JORBA – Foto: JOSEP AIJON

10

PARADIGMES?: ISABEL-CLARA SIMÓ Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany.

E

l passat dia 10 de març a l’Ateneu de Cultura Popular vam tenir la sort de comptar amb Isabel-Clara Simó i Monllor com a invitada a una sessió de Paradigmes? de la mà d’Amics d’Alpha 63, col·lectiu de socis que impulsa aquesta iniciativa que ja ha comptat en els darrers anys amb diversos convidats. El format de Paradigmes? consisteix en una prospecció de la vida, obra i valors de persones que han assumit riscos per viure plenament la seva vocació. Tot i que fins ara els protagonistes de Paradigmes? havien estat persones nascudes a la nostra ciutat, o molt vinculades amb ella, en aquesta ocasió es va tractar d’una personalitat que, tot i haver nascut a Alcoi (1943), ha seguit una trajectòria literària i vital que ha tingut repercussió nacional i a qui pocs dies abans Òmnium Cultural havia lliurat el 49è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Isabel-Clara Simó, llicenciada en Filosofia i Lletres i Periodisme i doctora en Filologia Romànica, ha treballat com a professora d’ensenyament secundari al País Valencià i Catalunya i a la Universitat Pompeu Fabra. En l’àmbit del periodisme cal destacar la seva etapa com a col·laboradora i després directora del setmanari Canigó (1971-1983) on va lliurar una aferrissada lluita per mantenir una publicació en català malgrat els entrebancs posats pel règim franquista. També ha estat i és col·laboradora de diversos mitjans de comunicació com El Punt Avui, Serra d’Or, el Temps, i molts d’altres.

11

Com a escriptora ha publicat més de cinquanta títols de narració breu, novel·la, teatre, assaig i guions radiofònics i televisius que li han comportat els principals premis literaris com el Víctor Català de narrativa, el Sant Jordi de novel·la, el ciutat d’Alzira de novel·la, l’Octubre-Andròmina de narrativa, entre molts d’altres. Com a reconeixements a la seva trajectòria poden ser esmentats el títols de filla predilecta de la ciutat d’Alcoi i la Creu de Sant Jordi de l’any 1999 a més del ja esmentat Premi d’Honor. Entre els molts càrrecs representatius del món associatiu i institucional que ha tingut cal dir que des de l’any passat és degana de la Institució de les Lletres Catalanes. El seu tarannà indiscutiblement catalanista, feminista i d’esquerres l’ha posat manifest amb un sòlid compromís social i polític.

Joan Soto, guionista i conductor habitual de la sèrie Paradigmes? es va centrar de manera prioritària en la creació d’un marc propici per tal que l’escriptora pogués comunicar la seva particular visió de l’essència de l’activitat literària, seguint el lema que ella mateixa va proposar com a títol de l’acte: parlar, llegir, escriure. Per a IsabelClara Simó, a la creació literària, no se li ha d’atribuir cap condició utilitària sinó que és una obra d’art en la qual caldria evitar fer apologia dels principis de l’autor que, en tot cas, caldria defensar-los en altres gèneres com el periodisme o l’assaig. Aquest punt de vista, força infreqüent entre la intel·lectualitat esquerrana, el defensa amb gran convicció a tota mena de fòrums on té ocasió d’explicar-ho. Per això dóna gran importància a l’ofici d’escriure, això és, el coneixement dels recursos lingüístics que l’escriptor té a les seves mans, així com el to, l’arquitectura narrativa, l’argument.... i finalment posa en mans del lector la interpretació final, admetent com deia Jean Paul Sartre que una novel·la no s’acaba quan l’autor li posa la paraula “Fi” sinó quan un lector l’acaba de llegir. Així, doncs, el lector és en certa manera un coautor del llibre, d’aquí el valor que atorga al procés de la lectura.

12

A continuació es va parlar de la narrativa breu o conte, la novel·la i la poesia, gèneres literaris en què l’escriptora ha excel·lit, il·lustrats amb lectura de fragments d’Homes. Penseu bé què demaneu: us ho podrien concedir a càrrec de Francesc Cabrera, L’home que volava en el trapezi. VIII, a càrrec de Dolors Sala, i el poema Quan tu rius (a Pablo Neruda) a càrrec d’Anna Maria Vilanova en què tot i reconèixerli un gran valor literari, la Isabel-Clara esmena la plana a Pablo Neruda a proposit del poema Me gustas cuando callas porqué estas como ausente... pel seu marcat to masclista.

Per acabar la tria Joan Soto va llegir el fragment final de Jonàs, darrera novel·la de l’autora i una autèntica fita en la seva carrera. Les transicions van anar acompanyades de música de Johan Sebastian Bach i Henry Purcell compositors predilectes de la convidada. Totes les lectures van ser molt celebrades per l’escriptora que va elogiar efusivament els rapsodes. Finalment la pròpia Isabel-Clara va oferir-se a llegir un fragment de Jonàs, evocador d’emocions intenses, que conté uns versos del poema de Vicent Andrés i Estellés M’aclame a tu.

Precisament aquest poema, musicat i interpretat per Ovidi Montllor, va ser el fons musical amb què es va cloure la sessió, no sense abans escoltar la darrera lliçó de la Isabel-Clara sobre com tothom pot ser un escriptor en potència. Només cal tenir curiositat pel propi entorn, escriure totes les observacions en una llibreta de notes, llegir proactivament i no deixar d’escriure cap dia.

En definitiva, el públic que omplia la sala Romuald Monreal de l’Ateneu va gaudir d’uns minuts de reflexió intensa i profunda emoció, havent gaudit al mateix temps d’una presència amena, cordial i generadora d’una gran empatia.

Text: JAUME MIRÓ Fotos: M. LLUISA GALAN

13

CONCERT NEW GOSPEL

A

hores d'ara gairebé tots vosaltres ja sabeu que hi ha un grup de Gospel que cada dilluns a la nit vénen a assajar a la nostra seu i suposo que també esteu assabentats que periòdicament ofereixen als socis de l'Ateneu un o dos concerts l'any on, a més de distreure'n, aprofiten per fer un assaig general del seu repertori davant d'un públic fidel i de confiança, sobretot pel que deu fer a aquelles peces musicals que els són inèdites, és a dir, d'estrena.

El diumenge dia 12 de març va ser un d'aquest dies en què la gent de New Gospel ens emplacen per anar a veure'ls i, sobretot, sentir les seves propostes. I la gent de l'Ateneu va respondre, encara que ens hauria agradat que en vingués més El concert va constar de deu peces a més d'un bis per acabar amb el famós Oh Happy Day, que suposo que deu ser l'equivalent de La Bella Lola o El meu avi de les cantades d'havaneres, és a dir, cançons sense les quals el concert queda com incomplet. Entre altres, el grup ens va oferir peces com Let it shine, Going up yonder, Jesus be a fence, essent algunes d'elles cantades amb veus solistes com per exemple I can go to God in praise, amb Anastasia, All around, amb Mireia o Go down Moses, un espiritual negre interpretat per un baix que et posava la pell de gallina i del qual, desgraciadament, no us puc donar el nom.

No crec que sigui un bon crític en això del Gospel, però sí que puc dir que m'ho vaig passar molt bé. El Gospel és un tipus de música que demana la participació del públic i, en aquest cas, hem de confessar que el públic de l'Ateneu és una mica vergonyós, per tant caldria que per a properes actuacions es tregui la vergonya del damunt, vingui més preparat i s'atreveixi a cantar i ballar, veuran com encara s'ho passaran més bé.

I res més, només esperar que la propera cantada no trigui massa tot desitjant que el grup New Gospel segueixi per aquest bon camí.

Text i foto: CARLES FARRÉS I PINÓS

14

VISITA CULTURAL Museu Geològic del Seminari de Barcelona

E

l dijous 16 de març a les 4 de la tarda, uns quants socis de l’Ateneu de l’Hospitalet ens vàrem trobar a l’estació del metro de la línia 1 per anar a visitar el Museu Geològic del Seminari de Barcelona.

A les 5, el senyor Antoni Abad, un dels científics del Museu, va tenir l’amabilitat de fer-nos de guia. Ens va dir que tenen més de 80.000 entrades entre fòssils de totes les èpoques, pedres i mol·luscs. El senyor Abad va anar explicant el contingut de les diferents vitrines, tot molt ben ordenat i classificat, amb una gran facilitat de paraula i de forma molt entenedora. Una de les coses que ens va dir, entre d’altres, és que si algú troba un mineral, pedra o mol·lusc, el primer que ha de fer és anotar el lloc on es troba, sigui en un camí, poble, muntanya, etc. i es prendran les coordenades, latitud i longitud. Això és el més important, si es disposa d’una brúixola és fàcil de fer-ho.

El senyor Antoni Abad tenia una gran amistat amb el senyor Bachs, soci de l’Ateneu, amb qui compartia la mateixa afició pels minerals. Tots sabeu que, quan teníem la seu a l’edifici de l’Harmonia, en unes vitrines del vestíbul guardàvem la col·lecció de fòssils que el senyor Bachs tenia en tanta estima, que havia estat visitada en moltíssimes ocasions per alumnes de col·legis de la ciutat i nombroses persones. Quan per fi vam estar ubicats a la nova seu i poguérem posar en ordre totes les coses, l’Ateneu va fer donació d’aquella magnífica col·lecció al Museu Geològic del Seminari. Cal dir que això fou possible gràcies a la col·laboració del senyor Martí Guerrero, que va fer una important tasca de classificació.

L’edifici del Seminari és magnífic, amb els claustres molt ben enjardinats, nets i val la pena de veure’ls. S’ha de dir que la visita ens va agradar força.

El Museu es pot visitar de dilluns a divendres de 17 a 20 hores.

RAFEL AMORÓS 15

CONEGUEM CATALUNYA Excursió n. 344: Visita al Museu de vestits de paper de Mollerussa (Dissabte 18 de març)

T

al i com establia el programa, a les vuit en punt, vam sortir de la cruïlla de l’avinguda del Carrilet cantonada amb Rossend Arús en direcció a la Panadella on havíem d’esmorzar.

Aquí he de fer un incís, per fer una lloança del xofer ja que, al cap de poc temps de sortir, ens vam trobar amb una cua de cotxes enorme, segons semblava, per unes obres d’asfaltar la carretera. En aquest punt, el xofer va fer una maniobra per sortir d’aquest embús, va agafar una sortida d’una carretera secundària i d’aquesta manera vam eludir el dit embús. Aquesta maniobra va ser molt aplaudida per la gent que anava a l'excursió.

Salvat aquest obstacle, vam continuar el viatge en direcció a la Panadella on vam arribar a les nou i on vam tenir uns tres quarts d’hora per esmorzar. Així doncs a tres quarts de deu, sortíem de la Panadella en direcció a Mollerussa on arribàrem a dos quarts d’onze; l’autocar ens va deixar davant del Museu dels Vestits de Paper on teníem la visita guiada a les onze. Abans d’entrar al Museu, vam baixar per un carrer fins a una plaça per saber com anar al restaurant Com a Ca-sa, que és on havíem d’anar tots junts a dinar després de la visita. Un cop fet això, m retornàrem cap al Museu per començar la visita.

16

A les onze en punt, la guia ens va saludar i començà per explicarnos que el Museu consta de tres pisos i cada un està dedicat a una època. Per començar vam agafar un ascensor que ens va dur fins al tercer pis que era per on s’iniciava la visita. La primera cosa que va fer la guia, va ser dir-nos que no es podien fer fotos a causa del material amb què són fets els vestits, el paper. També ens va advertir que no els toquéssim, cosa que potser s’ho podia estalviar ja que el rètol de no tocar-los era per tot arreu. El primer pis estava dedicat als guanyadors dels primers premis del concurs que s’acostuma a celebrar pels volts de Santa Llúcia. El segon pis, està dedicat als vestits de personatges, reines, primeres ministres, etc. que els més afamats modistes han creat i els quals, a petició d’algunes modistes del paper, han enviat una fotografia del model. A mi, el primer pis que està dedicat al temps actual, és potser el que menys em va impactar. De qualsevol manera, la visita va resultar un èxit per a totes les persones del grup.

Després vam visitar la Fira Agrícola que es fa pels volts de sant Josep. La fira és molt gran i amb moltes màquines per treballar la terra. De fet, com que no som del ram, ens vam quedar bocabadats al veure la quantitat de màquines i la gentada que estava passejant per la Fira.

En acabar, com que ja es feia l’hora de dinar, vam anar cap al restaurant on ens van servir el menú que havíem triat. Tot ell molt bo.

Finalment es va avisar que sortiríem cap a l’Hospitalet a les cinc des de davant de l’església. Aquesta hora i amb tothom dins de l’autocar, aquest es va posar en marxa en direcció cap a l’Hospitalet on vam arribar sans i estalvis a tres quarts de set.

Text: JAUME MARZÀ Fotos: FÉLIX PUIG

17

CONTACONTES

A

bans de començar voldria fer-vos saber que tenim un grup de joves que és un sol, amb moltes ganes de fer coses i amb un afany dinamitzador de la nostra entitat que crec que s'ha de fer saber i alhora demanar-vos que els doneu tot el suport que pugueu, no només són el futur de l'Ateneu sinó que tenen interès a fer coses per omplir aquest futur.

Dins d'aquestes activitats d'obertura i fer-nos conèixer una mica més a la gent del Centre i de la resta de l'Hospitalet, s'han iniciat algunes propostes de les quals a poc a poc anireu tenint notícies. Un d'aquests projectes té relació amb els més menuts, i en aquest sentit hi ha la intenció d'engegar un programa d'activitats relacionades amb el teatre i l'espectacle, no en va els nostres joves provenen, en la seva majoria, del grup teatral.

Després d'una campanya de petits impresos publicitaris repartits per diverses escoles, entre els menuts de l'Ateneu i pel carrer, el diumenge dia 19, a les onze del matí, estàvem tots convidats al Contacontes.

L'espectacle en si, tal com diu el nom, constà de la narració per part de dos dels membres del grup d'un parell de contes, això sí, degudament escenificats i interpretats i ambientats amb una bona escenografia, efectes de llums, so i altre material divers.

18

El primer dels contes va ser L'estel de la Laura, en què l’Helena Farrés ens va explicar la història d'una nena que es troba un estel que ha caigut del cel. El segon conte, Lord Flarabí i la princesa que no volia ser rescatada, que va ser narrat per la Laura Farrés, ens presentava Lord Flarabí, fill del reis del regne de l'Ou Ferrat, i de les peripècies que va patir en intentar rescatar una princesa amb una certa síndrome d'Estocolm. Al final es van repartir globus entre els nens i nenes que van venir, que d'aquesta manera també van poder jugar una estoneta abans d'acomiadar-se.

Al tractar-se del primer d'aquests actes, no sabíem si hi vindria molta gent o no. És clar que n’hi podria haver estat més, però crec que tal com va anar tot plegat, si funciona bé el boca - orella, és possible que la propera vegada vingui força més gent. Malgrat tot, vam quedar molt contents de com va anar tot plegat, primer perquè, sincerament, pensàvem que vindria menys gent i segon, perquè el muntatge i les narracions van estar a l'alçada de les expectatives i això engresca per continuar. Esperem que la cosa no es refredi i facin el proper Contacontes ben aviat.

Finalment dir que, a nivell particular, el que més m'ha agradat, al marge del públic assistent o la qualitat de l'espectacle, ha estat la col·laboració que hi ha hagut per part dels joves, en un acte en què, tot i haver-hi només dos actors a la vista, al darrere hi va haver un munt de gent. Així doncs, a banda de l'agraïment a l’Helena i la Laura, també cal donar les gràcies a David Capilla, Carolina Farrés, Jordi Figueras, Cristina Flores, Noelia Meroño, Adrià Pèrez i Helena Royo per estar allí, al darrere, ajudant i participant. Fins a la propera!

Text: CARLES FARRÉS I PINÓS Fotos: DAVID CAPILLA i JORDI FIGUERAS

19

DIA MUNDIAL DEL TEATRE CAFÈ–TEATRE

D

esprés d'un vespre de tempesta amb llamps i trons i aigua a dojo (més de 100 litres per metre quadrat i una part de l'Ateneu que es va inundar), l'endemà dia 25 de març a 2/8 del vespre va arribar la calma i el Cafè Teatre va tornar a ser un èxit a la nostra Seu. Amb la sala d'actes sense butaques, però amb cadires i taules i espelmes que feien un ambient íntim i acollidor, el president de l'entitat Fèlix Puig va fer la presentació de la tercera edició d'aquest espectacle innovador, creatiu i molt suggestiu.

Va ser la Laura Farrés la que anava dient davant de cada actuació, d'una manera simpàtica i desimbolta, l'explicació del que veuríem. En primer lloc ens va parlar la Rosa Maurel? la qual ens va recordar que l'acte es feia en honor del Dia Mundial del Teatre i que, aquest es celebra des de l'any 1962.

Per tant en fa 55 d'anys! A més ella era la vuitena dona que donava el missatge!

Amb les taules plenes de refrescos i fruits secs per a picar i galetetes també saladetes i amb l'espelma que ens feia companyia, vam poder escriure una paraula o frase curta en un paperet que van recollir a la mitja part i van posar en una capsa.

La segona part va començar: "Ser o no Ser".

La cosa era seriosa! Però, segons la Laura no era la part oficial.

Voldria destacar, i això fa de mal escriure, perquè no puc anomenar a tothom, la representació d'una noia jove que, d'acord amb el seu marit que és estèril, vol que un altre home li engendri un fill. Mentre esperen el futur pare del futur fill, es presenta un noi que fa reportatges gràfics de nadons i, embolica que fa fort. També un altre cas d'una noia que 20

busca feina i parla, segons ella, molts idiomes i la contracten i li paguen per avançat i...l'empresa se'n va a l'aigua! Cal dir que la persona que va escriure aquest breu acte va ser en Carles Farrés, company de l'Ateneu. Un monòleg a càrrec de Carolina Farrés, una narració en castellà de Shakespeare...I, el final. Apoteòsic! El Roger Bastida i l'Aina Tadeo llegint els paperets escrits pel públic i escenificant de manera improvisada, amb canvis de veu i gestos que ens feren riure de debò.

Sense estalviar els aplaudiments vam desitjar que la quarta edició del Cafè-Teatre arribi aviat. Tenim ganes de tornar a riure!

Moltes gràcies a tothom, evidentment als assistents i també als tècnics de llum i so!

Text: M. DOLORS NAT I PINYOL Fotos: ANTÒNIA CALDÉS

21

COL·LABORACIONS PARAULES D’ABANS I DE SEMPRE

A

l’hora d’escollir una lectura, què ho fa que optem per un llibre i no per un altre? Probablement, ens aferrem a les nostres preferències que, a còpia d’anys i pàgines llegides, tenim impregnades en el subconscient. Tanmateix, alguns cops, davant diversos volums, de diferents autors i temes —i inclús gèneres, si apurem—, ens trobem amb dubtes. No sabem quina opció triar. És llavors que apel·lem a la intuïció, que tant ens pot dur a fer una gran troballa com una espifiada. Va ser aquesta intuïció, acompanyada d’un elevat tant per cent d’atzar, la que em va conduir a llegir la novel·la Argelagues, de Gemma Ruiz, fa uns quants mesos.

Argelagues és una narració esplèndida en la qual l’autora, basant-se en les vivències de les seves àvies, explica, magistralment, com vivia bona part de la població en la Catalunya del segle XX. Les tres protagonistes de l’obra són dones que treballen dur per sobreviure i per tirar endavant les respectives famílies. És, però, amb la besàvia Remei, la figura més sobresortint de la novel·la, nascuda en una masia a Castellterçol, que el lector sap de la duresa de la vida al camp, primer, i a les fàbriques tèxtils, més tard. Fàbriques, aquestes, situades a la ciutat -Sabadell-, en les quals l’explotació humana -de l’amo sobre els treballadors- hi regna en tots els sentits. Entremig d’aquest període industrial, s’escolen els aspres i foscos anys de la guerra civil.

L’obra de Gemma Ruiz és crua, dura, però de molt bon llegir. De fet, te l’empasses sense adonar-te’n. Hi ajuda que malgrat sigui la de la Remei una història individual, segurament s’hi poden emmirallar moltes de les nostres àvies.

22

Un dels grans valors d’Argelagues és la riquesa de vocabulari que conté. Una llengua rica, precisa i esmolada. Plena d’expressions i frases fetes dels anys passats. Val a dir que, enmig d’aquest repertori lingüístic, el lector que s’hi endinsi, segons quin sigui el seu llenguatge matern d’origen, s’hi trobarà molt còmode. Com a mostra, aquí teniu un tast de paraules que apareixen al llibre i que fan somriure, amb complicitat, a aquells que les hem conegut: arrojar, ara es diu correntment vomitar; radere, al meu poble encara es pronuncia així, no darrere; també s’hi diu dugues (dones) i no dues (dones); així com aiga, en lloc aigua; camarer i no cambrer; cum, (cum ho vols?) i no com (com ho vols?); haver de menester, l’usàvem en lloc de necessitar; una mà de dies (fa una mà de dies que no el veig); un llamp de carrossa, ara se sol dir una carrossa molt gran; fotre un gec d’hòsties —per sort, aquesta, s’utilitza ben poc—, per estovar; regalar d’aiga, anar xop; ... N’hi ha més, però ho deixem aquí.

L’anterior llista de mots ens ve a dir que cada poble, l’Hospitalet entre ells, té la seva forma peculiar de parlar. Fa servir maneres de dir les coses i utilitza paraules que potser no es diuen enlloc més.

Algunes tal vegada fins i tot s’escapen de la normativa fabriana. Això no vol pas dir que siguin incorrectes, al contrari. Ajuden a enriquir l’idioma. De fet, la diversitat de parles que s’usen en l’àmbit dels països catalans vénen a ser les múltiples branques que configuren un mateix arbre: la llengua catalana.

De totes maneres, en l’actualitat, malauradament, moltes de les paraules dels avis ja no se senten pels carrers i places dels pobles i ciutats. Tot fa pensar que s’han anat perdent de mica en mica, ara una ara l’altra, ofegades pel pas del temps i pels embats de les llengües més fortes que conviuen amb la nostra. A continuació, exposo unes quantes –poques- expressions, de collita pròpia, que no són gens usuals avui dia, però que sí que ho eren no fa pas tants anys, almenys en les contrades dels meus avantpassats: agafar un pop (quedar ben moll); bossoga (tenir un bony al cap); llargavistes (prismàtics); escarquillar (espavilar); goitar (mirar); mal de canyó (mal de coll); empassegar (ensopegar); osclà! (sí, home!); esperit (pega-dolça); untall (taca d’oli), etc.

Segurament, cadascun de vosaltres sap de paraules i maneres de dir genuïnes que poden ampliar les llistes anteriors. Afegiu-les-hi, tenen un gran valor. A més, si algunes d’elles són de les que es troben en desús, no dubteu en recuperar-les i fer-les servir. Tingueu present que formen part del nostre patrimoni lingüístic i cultural del qual, a hores d’ara, ja n’hem perdut massa tros pel camí.

PERE JUHÉ I ORIOL 23

POESIA ( FRAGMENT ) Una muntanya aspriva els meus camins corona.

Trencada, la carena, cap a l'avenc davalla.

Com una paret llisa i grisa, l'espadat.

I l'enyorança meva la vostra imatge talla, Mare de Catalunya, Verge de Montserrat.

En degotalls de roca la meva set somnia.

Pel boix lluent delejo i per la balma freda.

En el migdia, crema, roent, el camp de blat.

Un corriol voldria, dret a la vostra cleda, Mare de Catalunya, Verge de Montserrat.

A la cruïlla nua perdia el que guanyava -parracs a cada espinai torno amb les mans buides.

Tomàs Garcés Del llibre: POEMES PER A UNA VERGE Publicacions de l'Abadia de Montserrat

24

EL NOM I LA COSA NEOLIBERALISME

A

mb preocupació, inclús amb desànim, se’n sent parlar cada dia més. Les desigualtats socials imperants, més que evidents, i la indefensió davant la llei ara vigent en què viu sovint el personal assalariat, estan propiciant una crisi de valors col·lectius francament deplorable.

Especialment, inquieta el personal interessat pel seu treball en el progrés del benestar social, com poden ser en general els professionals de la sanitat i de l’ensenyament públics. I els periodistes de la variada gama de les esquerres. I els polítics dels partits esquerrans?

En realitat, llevat de les faccions comunistes, defugen parlar-ne per temor que se’ls acusi d’enemics de les llibertats individuals. Sobretot per una dreta política dubtosament democràtica que encara sofrim.

Però anem als orígens de la qüestió, malgrat que hagi de ser a grans trets. El lector potser recordarà que el liberalisme fou una conquesta de les demandes d’una classe mitjana del segles XVIII i XIX, davant els privilegis de família de la vella aristocràcia. La igualtat de tothom davant la llei s’obria pas alhora que la democràcia parlamentària. De la més famosa proclama de l‘època, “llibertat, igualtat i fraternitat”, la “llibertat” sí era festejada amb cert èxit; la “igualtat”, fins a cert punt, i la “fraternitat” -la “solidaritat”, que diríem avui-, a penes es veu als governs d’enlloc.

La burgesia, la industrial molt especialment, aprofità aquell guany històric dels drets individuals de l’home per enriquir-se a costa de la misèria de la classe obrera. Llavors sorgiren les rebel·lions en forma de vagues, i els sindicats per intercedir en els conflictes i aconseguir d’acontentar tothom. Tot i això, les desigualtats continuaren sent massa crues i es creava així un clima social propici perquè les utopies socials més ideals i diverses es difonguessin. Així que, al llarg del segle XX, sorgiren diversos intents d’aplicació d’aquests models de societat en algunes parts del món, encara que mitjançant governs totalitaris. L’intent d’aplicació es desenrotllà amb èxit desigual, i en recessió a partir de les darreres dècades del segle passat.

Sigui pel que sigui, l’alta burgesia -en forma d’Íbex 35 a casa nostra- mitjançant la banca internacional amb els seus paradisos fiscals d’arreu del món, i l’ús polític de la justícia a favor dels grups privilegiats, ha tornat a fer de les seues amb el “liberalisme” per bandera. I amb la seua avarícia proverbial, reservant-se els béns de la terra.

ANTONI PRATS 25

OPINIÓ PREGUNTES

A

les facultats de periodisme es diu que cal fer-se sis preguntes abans de donar a conèixer una notícia o, per ser més exactes, per estudiar-la, comprendre-la, poder fer-ne alguna mena de valoració i estar segur de tenir la informació necessària abans de fer-la pública: Qui? (Actor o agent) Qui hi està involucrat? Qui és la persona que ha provocat la situació? Quina és la persona que se'n beneficia? Qui en surt perjudicat? Qui en forma part? etc.

Què? (Actuar) Què és, què ha passat o què hauria d'haver passat? Què s'ha fet o què s'ha deixat de fer? Què podria anar bé o malament? Què pot passar si es compleix X? etc.

Quan? (Temps o moment) Quan serà o quan va ser o quan hauria d'haver estat? Es podria accelerar o retardar? Va ser o serà abans o després? Quan s'hauria de fer si succeís X? On? (Escenari o origen) On va passar, hauria de passar o passarà? Hi ha altres llocs possibles? Ho han fet en algun altre lloc abans? Hi ha altres espais similars, perillosos, protegits, en perill? Quins efectes pot tenir aquest espai en els subjectes o en els actes?

Per què? (Propòsit) Per què es va fer , es fa o es farà? Per què s'evita, s'eludeix o s'ignora? Per què es permet? Per què s'ha de fer o ha de passar? Per què aquesta idea, actuació, aquesta regla, aquest fonament, solució, problema, desastre, i no cap altre? Per què aquesta persona o persones, aquest temps o moment, aquesta ubicació, i no cap altre?

Com? (Mètode) Com va ser, com podria o hauria de ser, previst, fet, destrossat, millorat, alterat? Com es pot escriure o descriure? Com es pot explicar? Com es pot mirar d'entendre? Com tot plegat ens porta a una conclusió?

Pel que sembla és un mètode molt útil i pràctic i estimula la reflexió sobre la idea tractada. Fixeu-vos si és útil que fins i tot el món dels negocis l'ha pres d'exemple per fer-la servir en els seus estudis.

El problema sorgeix en el moment en què el periodista o aquell que ha de tractar la informació i traslladar-la al públic, que és l'objectiu 26

final, no pot o no vol fer la seva feina com cal. Quan dic no pot, pot ser per dos motius, o bé perquè no te tots els mitjans o les dades ne-cessàries per poder efectuar aquestes preguntes o bé perquè hi ha un tercer element o tercers que no li ho permeten. Quan l'informador for-ma part d'aquestes terceres persones entrem en l'apartat de "no vol".

Us preguntareu per què us explico tot això i a què ve tot plegat.

Els que em coneixeu suposo que ja ho intuïu, els que no, paciència que ara ho veureu.

Ja fa uns anys, uns diuen que des del 2010, altres que des del 2012 i uns altres que ja ve d'abans (Quan?) que el nostre país (On?) està immers en un procés polític complex (Què?), amb molts actors diferents, ja siguin polítics, socials o simplement ciutadans (Qui?) i on cada un d'aquests elements mira d'actuar de manera determinada per aconseguir els seus objectius (Com?) Durant tot aquest temps he pogut llegir articles als diaris, revistes o per Internet, he pogut sentir i veure les notícies de les diverses ràdios i televisions, he vist debats de tota mena i anàlisis polítiques en tots els sentits relacionats amb el Procés, sobretot quan ha tingut lloc algun fet important o rellevant (Tornem a tenir els Què? i el Quan? una altra vegada) vinculat o relacionat amb alguna persona, persones o moltíssimes persones, o poques persones quan uns pensaven que en serien més (Quí?) en jutjats, manifestacions, concentracions, etc.

(On?) Amb uns resultats determinats, com per exemple actuacions polítiques, judicis i sentències, corrupcions, èxits de campanyes i trobades, o fracassos... (Com?) No enredaria a ningú si digués que hi ha una diferència abismal entre el tractament que es dóna a Catalunya a les notícies que afecten el Procés amb les que es donen a la resta d'Espanya. Es podria dir que totes, les d'allà i les d'aquí, són interessades, que cada una de les parts intenta donar a conèixer els fets de la forma que més li interessa, i fins i tot amb una certa i malintencionada manipulació de la notícia, sempre en funció de la tendència política, econòmica o social del qui la dóna. I en aquest cas, quan dic "Qui dóna la notícia", em refereixo a l’ens públic o privat, que posa els mitjans per transmetre la informació, ja sigui premsa, impresa o electrònica, ràdio o televisió.

Accepto que es digui que jo també en sóc part interessada, i que les meves idees polítiques poden fer que tingui tendència a defensar una part en detriment de l'altra, i ho accepto, però dit això, he de manifestar que en la majoria de les noticies, informacions, anàlisis i debats que he pogut sentir provinents de la resta d'Espanya, una de les sis preguntes la passen gairebé sempre de puntetes. Em refereixo al Per 27

què? No el deixen mai clar. Mentre que, a casa nostra, és una de les preguntes que més es reitera i a la qual més respostes es dona.

Els únics Per què? que he pogut sentir amb insistència als mitjans espanyols han estat el d'uns motius barroers, absurds i que, si van dirigits a persones intel·ligents, aquestes s'haurien de sentir ofeses. La majoria de les vegades s'argumenta o s'atribueix tot plegat al rentat de cervell per part d'uns quants envers la resta, o d'una manipulació informativa dels mitjans catalans. Però no he vist mai una anàlisi política, econòmica, social, cultural de cap mena que faci pensar a l'audiència que els catalans puguin tenir un o molts Per què?

Parlem dels Per què? que utilitzen des de la resta de l'Estat?

Aquí he de dir que no hi ha diferència entre dreta, esquerra o centre.

En aquest assumpte van tots a una, a diferència de nosaltres que, com sempre, estem dividits i discutint entre nosaltres.

Quan parlen de rentat de cervell per part d'uns quants elements a la resta de la població em pregunto: m'estan dient imbècil? Es creuen que qualsevol pot venir, fer-me un o dos discursets i convèncer-me de qualsevol cosa? Possiblement sí, no ho sé, però que ho puguin fer amb milions de persones, durant una pila d'anys i amb un èxit tan rotund? Això, com diria sant Tomàs, rebutja tota raó. Ara resulta que la comunitat autònoma espanyola que més ingressos genera, que més aportacions fa a la ciència i a la investigació, que més exporta, que té uns dels índexs de lectura més alts de tot l'Estat, amb un món associatiu ric i productiu, on hi ha més ONG i on es venera la solidaritat, ara resulta que és plena d'idiotes que es deixen convèncer i manipular a la primera per quatre sediciosos. Sisplau! Potser que analitzin una mica més aquest Per què? i entendran el motiu pel qual aquests "quatre sediciosos" estan fent el que fan i no pas a l'inrevés.

Pel que fa a la manipulació a les escoles, els diré que jo vaig patir el rentat de cervell franquista durant tota la meva etapa d'educació escolar i superior, i aquí estic, pensant el que penso. Un dia, no fa gaire, tot parlant amb una mestra que conec. li vaig preguntar si realment a les escoles, d'alguna manera, s'adoctrinava els nens. Em

28

va respondre que no tenen temps. Entre el programari, els problemes i la manca de recursos, no hi ha ni temps ni mitjans per a aquestes coses. I és que el català s'aprèn a l'escola, però el ciutadà català es fa a casa i al carrer.

I finalment, pel que fa a la manipulació informativa, vindria a ser com si un elefant es queixés que l'ha trepitjat un ratolí. Primer de tot dir que la quantitat de mitjans que defensen una idea o l'altra és abismal, i pel que fa a la resta d'Espanya, totes, absolutament totes tenen la mateixa tendència. Com a exemple, si analitzem i comparem el nombre de tertulians de tendència independentista que es conviden a les tertúlies espanyoles, quan es tracta aquest tema, amb els unionistes que es conviden a TV3, la diferència és brutal. Hi ha televisions que no han vist mai als seus platós ni un polític, periodista, analista o opinador independentista, és a dir, debats on tots els tertulians pensen i opinen el mateix. D'aquesta manera no endevinaran mai ni el Qui? Què? Quan? On? Com? i sobretot, ni el Per què?

CARLES FARRES PINÓS

29

HO SABÍEU? DIES DEDICATS

D

iuen que cada dia de l’any està dedicat a alguna cosa, però la majoria no sabem a què o a qui, per això em va cridar l’atenció aquest mes de març, recentment passat, el nombre que n’hi ha d’assignats a dedicacions més conegudes. Fins i tot em vaig fer una llista per recordar-me’n i poder comentar-ho amb vosaltres: El primer, el dia 8: Dia Mundial de la Dona, en el qual es fan actes arreu del món en reivindicació del gènere femení, també a l’Ateneu, com haureu llegit en l’article que ha escrit la Carme Jorba en aquest mateix Xipreret.

El dia 19, Sant Josep. Aquest no sé si es commemora a nivell mundial, però per aquí ja fa anys que el dediquem als pares. A més no oblidem que és festa gran a València: les Falles, i no només a aquesta ciutat, diverses poblacions del Pais Valencià fan la seva “plantà” i “cremà” (Alzira, Gandia, Dénia, etc.).

Segueix una corrua de dies que ens anomenaven a l’espai del temps al Telenotícies de TV3, en Tomàs Molina o en Francesc Mauri, depèn de a qui li toqués retransmetre’l: Dia 20: Dia Mundial de la Felicitat.

Dia 21: Dia Mundial de la Poesia. Però atenció: aquest dia n’hi ha un altre d’important: Dia Mundial de la Síndrome de Down.

Dia 22: Dia Mundial de l’Aigua.

Dia 23: Dia Mundial de la Meteorologia.

Dia 25: Dia Mundial del Teatre.

Un cop passats tots aquests dies, ja no ens n’han tornat a anomenar cap altre, ni a què, o qui, seguien dedicats, potser per no

30

fer-se pesats. Clar que sempre ho podem preguntar al nostre amic Google.

Els dies de la poesia i del teatre, a l’Ateneu també els commemoràrem -tots dos alhora-, amb un espectacle que ens va oferir el Grup Teatral Margarida Xirgu.

Tot repassant aquestes dades, m’he preguntat: El dia 20 és el dedicat a la felicitat, per què comença la primavera? Podria ser, ja que aquesta és l’estació del renaixement. Encara que, si vol ploure, es poden produir fortes tempestes i fins i tot nevar, com ha passat enguany. Hi ha un augment progressiu de la temperatura i el dia s’allarga i amb el desglaç de la neu acumulada a les muntanyes el cabdal dels rius i embassaments augmenta i dóna vida al paisatge. És bonic comprovar com plantes, que a l’hivern han quedat tan seques, rebroten, i veure que, de dia en dia, creixen les fulles dels arbres i les flors cobreixen les branques dels fruiters que més tard es convertiran en: peres, pomes, cireres, préssecs, albercocs, taronges...

Si guaitem pel Penedès, observarem que els ceps treuen petites fulles i formen un mantell que cobreix tots els camps cada cop més verds.

Per als qui tenen problemes d’al·lèrgia és un temps una mica perillós, ja que, a causa de la gran pol·linització que és produeix en aquesta època de l’any, poden agreujar-se les molèsties que pateixen.

En els antics calendaris marcava l’inici de l’any, d’aquí el prefix prima, que s’ha conservat a la paraula i era simbolitzada per la deessa romana Flora. En el món de l’art és l’estació de l’amor i l’alegria i està associada a la vitalitat, la joventut, la bellesa i el color.

ANTÒNIA CALDÉS Fotos: 1, Deessa Flora – 2, flor d’ibiscle

31

REFLEXIÓ

-

Júlia

E

l nom de Júlia sempre m'ha agradat. Tenia una amiga que se'n deia i va morir jove. Només tenia 33 anys i era mare de tres fills.

Però, avui, no us vull parlar de la meva amiga, sinó de la novel·la que du el títol de Júlia i que va es va publicar l'any 1983. La va escriure Isabel-Clara Simó. No fa gaire vam tenir l'honor de poder gaudir a la nostra seu d'aquesta escriptora tan admirada per molta gent.

Quan li vàrem mostrar els llibres que tenim d'ella a la nostra biblioteca, entre ells Júlia, el va escollir per a dedicar-lo a l'Ateneu.

El motiu que triés aquest i no un altre, va ser perquè Júlia havia sigut la primera novel·la que va escriure. Li ho vam agrair. Després, com que a casa no el tenia, vaig demanar-lo per a poder-lo assaborir amb calma. Es podria dir que me'l vaig empassar en un tres i no res. La història que explica està ambientada a finals del segle XIX, en plena revolució industrial valenciana. Em va captivar.

La Júlia del llibre és una obrera d'una fàbrica tèxtil a la qual obliguen que l'operin per deixar-la estèril, ja que, si es vol casar amb l'amo de la fàbrica, viudo i amb dos fills del matrimoni anterior, la Júlia no ha de poder tenir cap fill. Aquesta és la condició imposada perquè l'herència sigui més gran al no haver-la de repartir entre massa hereus. Aquesta trama, com tot el llibre, resta molt ben travada i fa pensar.

A l'actualitat és difícil d'imaginar una cosa així...Però, en alguns llocs, potser fins i tot molt propers, poden passar coses així o pitjors.

M. DOLORS NAT I PINYOL Nota, us recomano la lectura d'aquesta Júlia, com he dit més amunt, tenim el llibre a la biblioteca de l'Ateneu i, a més, està dedicat per la seva autora!

Segur que us agradarà.

32

BIBLIOTECA US RECORDEM QUE PODEU DISPOSAR DELS LLIBRES DE LA BIBLIOTECA. TAMBÉ, SI US VE DE GUST, VENIR A L’ENTITAT A CONSULTARLOS.

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants.

Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Rafel Amorós, Antònia Caldés, David Capilla, Carles Farrés, Jordi Figueras, M. Lluisa Galan, Carme Jorba, Pere Juhé, Jaume Miró, M. Dolors Nat, Antoni Prats, Félix Puig.

Amb la col·laboració de:

ASSOCIATS S.L.P.

c/ Roselles 24 – 08901 – L’HOSPITALET – Barcelona Tel. 93.337.07.68 – Fax 93.338.54.06 E-mail: info@moraliassociats.com www.moraliassociats.com

   

Operador Postal Autoritzat Tractament Integral Manipulació Bustiades

 Repartiment de Correspondència, àmbit Nacional i Estranger  Campanyes publicitàries

ELS SOLUCIONEM TOTS ELS PROBLEMES AMB LA SEVA CORRESPONDÈNCIA