17-05

ANY XXXIX– Núm. 413 MAIG 2017

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE MAIG DISSABTE 6, a 2/4 de 8 del vespre. Representació dels monòlegs Germana Pau i La infanticida, de Caterina Albert.

DIVENDRES 12, a les 8 del vespre. Lectura de poemes inèdits d'Isabel Clara Simó, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2017.

Presentat per la secció Amics d'Alpha63.

DIUMENGE 14, a les 11 del matí. Contacontes, a càrrec del grup Margarida Xirgu de l’Ateneu.

DISSABTE 20, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm.

346. Visita al Museu de Miniatures de Besalú.

DIUMENGE 21, a 2/4 de 12 del matí. Assemblea General Ordinària de socis. En acabar s'oferirà un petit refrigeri.

DISSABTE 27, a les 11 del matí. Visita cultural al museu de la Ciència i la Tècnica de Terrassa, exposició de projectes, obres i dibuixos de Leonardo da Vinci.

DISSABTE 27 i DIUMENGE 28, a 2/4 de 7 de la tarda, Microteatre.

Representació simultània de quatre obres teatrals de curta durada, a càrrec de quatre grups diferents de teatre que tindran lloc a diversos espais de l'Entitat.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE JUNY DIVENDRES 2, a 2/4 de 10 de la nit. Cafè-teatre, dins de la Mostra de Teatre Aficionat de l’H 2017, l’Hospitalet fa teatre.

DISSABTE 17, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm.

347. Visita a la Casa Bofarull, a Els Pallaresos i visita a Vistabella.

DIUMENGE 18, a 2/4 de 12 del migdia, dins dels actes de la Festa Major, ballada de sardanes 24é. Memorial Jaume Reventós, a càrrec de la cobla Lluïsos de Taradell.

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Com calia esperar, els llibres amb més acceptació pel públic a Catalunya el passat dia de Sant Jordi van ser els que des de feia unes setmanes es deia que “havien de ser els més venuts”. Res de nou. Aquest és un fenomen que es repeteix, últimament, any rere any i que dóna poques opcions a la resta de volums i autors publicats. De totes maneres, sembla que les coses comencen a fer un tomb. Els deu llibres en català amb més vendes han representat, en aquest 2017, tan sols un 7% del total.

D’altra banda, ens va sorprendre que, durant el diumenge 23 d’abril, Sant Jordi, a la rambla de Just Oliveras, hi haguessin tan sols quatre parades específiques de llibres. No us semblen massa poques per a una ciutat com la nostra, la segona en nombre d’habitants de Catalunya? I a més, si tenim en compte que la Diada coincideix amb les Festes de Primavera en què l’afluència de públic està assegurada? Ignorem si el problema rau en el fet què el nombre de llibreries a l’Hospitalet es molt baix en comparació amb altres capitals catalanes, o a que els llibreters de la nostra ciutat no tenen cap interès a instal·lar-se a la Rambla.

Per últim, volem recomanar-vos que seguiu atentament la nostra agenda de maig. Tenim programats actes per a tots els públics que esperem que us interessin.

Teatre —els monòlegs La infanticida i Germana Pau— el dissabte 6 de maig; lectura de poemes inèdits d’Isabel Clara Simó, el 12; una segona edició de l’estimulant Contacontes per als més menuts, el 14; etc. Us recordem que, el diumenge 21 celebrem l’Assemblea General de Socis de l’entitat.

MAIG

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET EL CAMP I LA CIUTAT (Publicat en el Xipreret núm. 92, febrer de 1988)

s un petit poble del Baix Ebre, on aquest riu travessa el darrer

congost, aquell que li permet arribar a Tortosa i creuar mandrós el É gran delta que ell mateix ha format amb les engrunes arrossegades des de l'altiplà, i que se'ns mostra com un dels paratges naturals més senzillament bells de la nostra terra. El poble es diu Benifallet, i està voltat de tan aspres muntanyes que només el riu i la seva escletxa li permeten comunicar-se enllà del seu terme. El corrent constant no té aturador i tan sols una mínima quantitat se'n desvia per regar els horts de ribera i algunes filades de tarongers que recorden la proximitat del País Valencià. Un pontó, mitjà tradicional de travessar l'Ebre, dóna accés als cultius de l'altra riba i a la clausurada estació del ferrocarril de Tortosa a Alcanyís.

Fins fa relativament poc, quan tocaven tamborinades, i malgrat que l'aigua es donés a centenars de quilòmetres, la sobreeixida anegava els carrers de Benifallet, on algun veí havia estat rescatat amb barca. Ara això no succeeix perquè els embassaments regulen les riuades. A la façana de l'església, unes rajoles assenyalen l'alçada aconseguida per diferents crescudes. I fa quatre dies, quan es parlava d'aquella faraònica obra que consistia a portar l'Ebre a Barcelona, el poble va estar sentenciat ja que pensaven alçar la presa aigües avall, després de la darrera casa.

Hi ha poques coses a ensenyar al foraster. Són terres de secà, amb els cultius mil·lenaris de l'àrea mediterrània, i moltes partides es converteixen en erms per la seva irrendabilitat i la deserció dels braços joves. A esquena del poble, dalt la serra de Cardó, hi ha un tros de paradís perdut on els carmelites tingueren un monestir. El segle passat, amb la desamortització, es va convertir en balneari, i ara envasen l'aigua de la font del Borboll, que jo recordo encara quan eixia lliurement de les roques i gaudia de gran fama per les seves virtuts medicinals.

A Benifallet van néixer, van viure i van morir, els meus avis Agustí Morales Rey i Llorença Bosquets Melich. I molts altres antecessors seus (he trobat Morales documentats en aquests voltants de l'Ebre el 1632 i el 1683). També hi va néixer el meu pare, que, com a fadristern, va haver d'aprendre un ofici i cercar altres verals on poder 2

exercir-lo. I sort d'això, ja que va venir a l'Hospitalet, va conèixer la que seria la meva mare, es van casar, i ací estic jo per explicar-ho. (A l'Hospitalet de mig segle enrere hi havia diverses persones originàries de Benifallet, com aquella família establerta en una pagesia de prop del carrer de Vilardosa, o la del fuster que va fer, tot sol, les encavellades que sostenen el sostre del mercat del Centre.) També era de Benifallet, l'amic Armengol, mestre d'escola a l'Hospitalet republicà, que fou afusellat per l'enemic a la batalla de l'Ebre, molt a prop de la seva casa nadiua, només perquè la seva professió li havia aportat una petita graduació militar. I no puc oblidar en Damià, àlias el Ros, que engrescà el meu pare a venir a l'Hospitalet, i que ara, octogenari, encara m'ho recorda.)

No és estrany doncs que, essent aquella la terra d'unes quantes generacions d'ascendents meus, senti a vegades la necessitat d'acostar-m'hi nostàlgic perquè no s'apagui la flama de la meva fidelitat.

Voltar una estona pels carrers estrets i costeruts, aturar-me un instant a la porta del fossar, passar davant la modesta casa que fou dels Morales-Bosquets, i emmirallar-me en la fosca fondària dels gorgs del riu, és font de pregons sentiments i aliment d'eternes devocions.

La meditació que recullo avui ha estat feta al camí de tomada a casa, quan he mesurat els diferents àmbits en què es desenvolupà l'existència dels meus avis i aquell que m'afecta a mi. He fet un balanç entre la vida camperola i la dels ciutadans d'una gran urbs com és la nostra. Avantatges i inconvenients, d'una part i de l'altra, que mai no ens deixen plenament contents perquè sempre hi ha mancances. Fa un temps, les desigualtats amb la ruralia eren molt més evidents, quan la cambra de bany amb aigua corrent, el paper pintat i la ràdio havien convertit el ciutadà en un ésser privilegiat que es guaitava l'endarreriment de la vida pobletana com un ver subdesenvolupament material i cultural.

Però arribà que les ciutats es convertireu en immensos formiguers on no hi ha un pam per esplaiar-se en serena intimitat, i el poder adquisitiu féu que les tensions acumulades capgiressin la ment dels ciutadans cap a espais més oberts. Així van néixer les residències de segona estada, cada vegada més allunyades de l'urbs, cercant el verd i el silenci. Era el reflux del primer moviment emigratori, aquell que havia portat la gent del camp a la ciutat. Els primers cercaven unes millores materials; els segons, una millor qualitat de vida.

Si Catalunya no tingués la major part de la seva població concentrada en aquest monstruós amuntegament que és el rodal barceloní, on es veu sotmesa a una pressió gairebé mecànica, l'equilibrí hauria estat més dolç i no sentiríem la necessitat insistent de fugir-ne. Només cal passar per l'hospitalenc carrer dels Jardinets per 3

adonar-se d'allò que hauria pogut ser la nostra ciutat, i allò en què ens l'ha convertida el poc assenyat joc de l'especulació del sòl.

El flux i el reflux de gent entre el camp i la ciutat és el resultat d'insatisfaccions que han estat generades per desequilibris constants en costumaris que van al darrera de les millores socials que signifiquen qualsevol avenç tecnològic. Avui dia, aquest desequilibri ja no és tan brusc.

Els pobles coneixen la cambra de bany amb aigua corrent, els electrodomèstics, el diari comarcal, la petita indústria, el tractor i la tírria televisiva. Això farà que el jovent no continuï dessagnant sectors importants del país i disminuirà la macrocefàlia actual. Hi ajudaran també els neo-rurals, que són parelles joves d'ex-ciutadans lliurades totalment a la regeneració de masies abandonades, on suen a plaer per oblidar fins on puguin les comoditats malaltisses de la societat consumista.

La qualitat de vida és el gran repte dels habitants del segle XXI, i seria un encert que els polítics i els economistes ho posessin al davant, com la principal fita a aconseguir. Per fer-ho caldria oblidar-se de les altres galàxies, de l'armament suïcida, de fer créixer la pol·lució ambiental, de no fer més cases on sigui imprescindible l'ascensor, deixar de costat l'energia atòmica, i evitar tant com sigui possible el despoblament de les zones rurals.

RAMON MORALES

Foto coberta: Benifallet

4

CONVERSES Respon: Nascuda a: Edat: Estat: Fills: Professió:

Anna Capdevila Aguilera Barcelona 41 anys Casada 3 Perruquera

Avui ens parla una dona que, a part d'agradar-li la seva professió té interès per moltes altres coses.

Sé que vares ser alumna de l’escola Patufet Sant Jordi. Ens podries parlar de quins records en tens i també què penses del seu mètode d’ensenyar?

Jo vaig entrar a l'escola Patufet quan tenia nou anys, venia del Sant Josep El Pi i la metodologia era completament diferent, només es parlava i s'estudiava tot en català (ara és normal, però en aquella època no), no hi havia llibres de text i es treballava molt en tallers i racons, no em va ser difícil acostumar-m'hi i recordo molt bé quan anàvem de colònies, era fantàstic, amb el temps moltes escoles públiques estan intentant implantar aquest mètode d'estudis que crec que té coses bones però també té mancances.

Eres una bona alumna, t’agradava estudiar?

Era una bona alumna, però no excel·lent,en aquella època no m'agradava gaire estudiar, ara em penedeixo de no haver estudiat més.

Què et va portar a dedicar-te a l’ofici de perruquera? És un món lligat a la moda. Teniu trobades o passarel·les dedicades a l'art de treballar els cabells?

Des que era ben petita ja deia que volia ser perruquera i això que no hi ha ningú de la meva família lligat a la professió, sempre ho vaig 5

tenir clar, però dintre del nostre món m'agradava més l'ensenyança.

Vaig estar, abans de muntar la meva perruqueria, nou anys de mestra en una acadèmia de perruqueria.

La moda sempre va lligada amb els cabells, sovint hi ha cursos, demostracions on podem reciclar-nos i aprendre noves tècniques.

Ens has dit que t’agrada molt l’esport. Quin o quins d’ells t’interessa més?

Sóc una apassionada de quasi tots els esports, però el futbol, el bàsquet, el handbol i el tenis són els que més m'agraden. Sóc molt culé i si puc no em perdo cap partit.

M’agradaria saber què penses d’aquests “sous” desorbitats que cobren les estrelles de l’esport.

Crec que fa uns anys que això se n'ha anat de les mans, puc entendre que molts esports mouen molts diners però que guanyin aquestes quantitats avui en dia quan hi ha persones que han de passar el mes amb quatre-cents i escaig d'euros, per mi és una mica vergonyós.

A part de l’esport, quines són les teves principals aficions?

M'agrada molt llegir, el cinema i mirar sèries. També m’agrada viatjar i el contacte amb la natura, tinc bons record de la vida del camping.

Ens has anomenat el càmping. Quin al·licient té portar aquesta classe de vida?

Per mi van ser uns anys meravellosos, la infantesa que jo vaig tenir la hi desitjo a qualsevol nen. Nosaltres estàvem al càmping Albatros, l'ambient era molt familiar i alhora coneixíem un munt d'estrangers amb qui fèiem amistat i podíem practicar idiomes.

La gent té un concepte de fer càmping molt diferent del real.

Llegir és una altra de les teves aficions. Quin tipus de lectura t’interessa? Ets una devoradora de llibres?

M'encanta llegir, sobretot narrativa i novel·la, per a mi la lectura és un vici, ja que començo un llibre i no puc parar de llegir, es converteix en una obsessió i fins que no l'acabo no paro i, un cop l'he acabat, et queda un buit que penses i ara què? llavors a llegir-ne un altre.

Parlem una mica dels teus viatges. N'hi ha hagut algun que t’hagi impressionat d’una manera especial, i potser un altre que t’hagi deixat, diguem, més freda del que t’esperaves?

6

Doncs sí,per sort he pogut viatjar una miqueta i a tots els llocs on he anat sempre trobo que hi ha alguna cosa especial. L'any passat pels meus quaranta anys, vam fer un viatge a Nova York (era un somni per mi, el lloc que sempre havia volgut visitar). És una ciutat espectacular però potser em va decebre un pelet, és una ciutat maca de veure de lluny o des d'un dels gratacels ja que, quan estas passejant pels carrers, només veus edificis enormes que sembla que no s'acabin mai.

Jo sóc més de ciutats amb història, amb cultura estil Roma, Praga, Viena...

Viatjant, has tingut dificultat amb l’idioma?

Fa uns anys més que ara, jo sempre he tingut nocions d'anglès però darrerament vaig estar estudiant una mica més a l'escola d'adults i així he tingut més fluïdesa. Crec que és vital avui en dia saber l'anglès.

També et vull preguntar si ets aficionada a les tècniques d’Internet, WhatsApp.... i què en penses.

Sí que sóc aficionada a les noves tecnologies, penso que són imprescindibles avui en dia, formen part de la societat i, fent un bon ús, t'ajuden moltíssim, i dic fent-ne un bon ús, ja que també és veritat que, per exemple, el WhatsApp està fent que a la gent li costi dir-se les coses en persona o per veu telefònica, és més senzill escriure unes lletres i prou, i sobretot entre la gent jove. Però haig de reconèixer que Internet ha obert les portes a tot.

Gairebé és obligat preguntar-te si coneixes el nostre Ateneu.

No he tingut el gust d'anar-hi personalment, però sí que estic al corrent de moltes de les activitats que s'hi fan i moltes vegades llegeixo el Xipreret, feu una molt bona tasca cultural, seguiu així.

Ja per acabar. Què en penses del moment polític que viu Catalunya, amb el tan reclamat referèndum que aclariria la posició de tots referent a la independència?

Doncs si et dic la veritat, crec que tenim un problema molt gros, jo vull que es faci la consulta perquè crec que és un dret i que ja ens toca, però surti el que surti, seguirem tenint un problema, ja que la meitat de la població vol una cosa i l'altra meitat en vol una altre i, així, és impossible que les coses puquin sortir bé, també penso que, en una hipotètica independència, falten moltes coses per aclarir a la població, hi ha molts dubtes de cara a les pensions, la seguretat social, les nacionalitats... i crec que els polítics ho haurien d'explicar una mica més clar.

7

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS CONEGUEM CATALUNYA Excursió n. 345: Visita a Montserrat i Collbató (Dissabte 18 de març)

C

om cada any pel mes d’abril, l’Ateneu ha organitzat una excursió a Montserrat i, en ser la Setmana Santa i Sant Jordi tan propers, el dia 8 va ser triat per fer aquesta excursió.

Com en cada excursió, s’ha sortit de la cantonada de Rossend Arús i avinguda Carrilet a les 8. Puntualment, ens hem dirigit cap a Montserrat on hem arribat a les 9. Abans de baixar s’ha comunicat que l’hora de sortida seria a dos quarts d’una. I des d’aquest moment, cadascú ha estat lliure, després d’esmorzar, d’anar a visitar l’ermita de Sant Joan, la Santa Cova, els Degotalls o anar a la missa Conventual que es deia a les 11, etc. A dos quarts d’una, tal i com i s’havia quedat, l’autocar ha sortit en direcció a Collbató. A la sortida, en Rafel Amorós s’ha assegut al seient del costat del xofer, com a guia oficial de la visita a Collbató.

8

Hi hem arribat a la una, l’autobús ha aparcat en un aparcament prop de la Fonda dels Arcs, que era el lloc on havíem de dinar a dos quarts de tres. El guia ens ha dut pels carrers fins l’església dedicada a Sant Corneli, que, com era d’esperar, és tancada i malgrat que hi hem trucat al timbre, el senyor rector no hi és i per tant no podem visitar-la per dins. Seguint la visita, hem anat a un mirador amb una vista impressionant de l'ermita de la Salut i al fons el massís fantàstic de Montserrat i el camí per pujar a la muntanya a peu. D’aquí hem seguit la visita al carrer on va viure el gran compositor Amadeu Vives i on hi ha el taller on fabriquen orgues, entre els quals es va construir l’orgue nou de Montserrat. Seguint la visita, hem anat a l’ajuntament, que no té res d’extraordinari.

Com que ja s’ha fet l’hora de dinar, hem fet cap a la Fonda dels Arcs on ja ens tenien parades les taules per dinar.

Tot seguit han començat a servir els plats que cadascú ja havia triat prèviament. Aquest sistema comporta que, en alguns casos, en servir el plat i rebre’l, la persona es sorprèn, però se’l menja amb molt de gust.

Dos quarts de cinc és l’hora de sortida cap a l’Hospitalet i puntualment tothom hi és, l’autocar es posa en marxa cap a l’Hospitalet on arribem a un quart de sis sans i estalvis.

JAUME MARZÀ

9

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE: ESCRITS I POEMES, de Matilde Marcé (núm. 30 de la col·lecció La Medusa)

V

a ser a principis dels anys vuitanta que vaig conèixer Matilde Marcé a l'antiga seu de l'Ateneu, on feia classes de català a l'aula Pompeu Fabra i més tard a la Biblioteca del mateix edifici. La Matilde fou qui em va ensenyar a estimar la ciutat de l'Hospitalet (ara, el meu poble). Això em sembla que ho he dit alguna altra vegada, però val la pena recordar-ho. Jo no ho oblidaré mai.

Parlar de la Matilde es parlar de l'Hospitalet i de l'Ateneu com molt bé va dir en Carles Farrés, "la seva segona casa"; tot va lligat i tot és estimat per ella. Molt. Per això ha escrit diversos llibres en què en parla.

I ara ha fet aquest (espero que no sigui l'últim): Escrits i Poemes, on hi ha belles narracions en l'apartat de Vivències com ara: El Vell Magraner, que és un dels pocs arbres que encara resisteix, al seu jardí, els embats del temps, enmig de la pol·lució i dels blocs de pisos.

Hi diu així: "Al jardí de casa hi ha un vell magraner. L'avi el va plantar fa prop de cinquanta anys quan l'Hospitalet era una ciutat tranquil·la de cases baixes amb eixides assolellades on, a costat de rosers i xeringuilles, solia haver-hi alguns arbres fruiters. Que boniques i ingènues, aquelles eixides!"

En les seves Vivències també parla entre altres escrits de l'exili el 1939 a Perpinyà. Molt colpidor per les experiències viscudes allà amb la seva família.

En aquest seu llibre també parla de Sant Jordi, de Sant Joan, dels Pregons que ha fet i de les conferències; per esmentar-ne una la que va fer en la inauguració de la nova seu de l'Ateneu, a l'actual carrer de Santa Anna.

El pròleg, bellíssim, del llibre Es Trenca un Silenci de Carme Jorba el va fer Matilde Marcé, que era i és una bona i gran amiga. També va escriure i presentar el llibre de Josep Navarro Esclat de Natura, llibres que, encara ara, llegeix, va dir-nos l'autora del nou llibre.

Arribem a l'apartat dels poemes. Un dedicat a Lluís Companys, als 50 anys de la seva mort. Un altre a Catalunya. I més. En el de : En la mort d'una amiga fa sentir la seva veu així: Quants somnis d'amor teixires al fons del cor, que mai no desclogueren els teus llavis, segellats ara eternament per la mort?

Quins neguits poblaren d'estranyes quimeres 10

les teves llargues nits sense son quan al cel brillaven les estrelles i la lluna tenyia de nacre el carrer fosc?

Els poemes de la Matilde són plens de sentiment, de sensibilitat, amor i amistat. Ella diu que no és poetessa, però els seus bells versos la contradiuen.

Va ser en la presentació d'aquest llibre que Matilde Marcé va anomenar Mercè Roca (mestra) la qual li va obrir un espai per estimar Catalunya!

Carme Jorba és una de les amigues amb qui ha parlat més, però amb ningú amb total intimitat, per això no és capaç de parlar del seus més profunds sentiments. Jo hi afegeixo que sap però, transmetre'ls.

La presentació i pròleg, magnífic, del llibre: Escrits i Poemes el va fer Carles Farrés, el qual va destacar els trenta anys de la col·lecció La Medusa. Trenta anys que l'Ateneu edita i publica llibres en català! I els de la Matilde traspuen coneixements, sensibilitat i experiència, amb paraules d’en Carles que també va dir: "la seva segona casa (Matilde) és l'Ateneu i la seva gran estima al seu lloc d'origen, l'Hospitalet de Llobregat!" I més, "el nivell literari, dins del nou llibre, hi ha sortit guanyant amb els diferents temes com el de la poesia!" Sí, jo també ho crec.

La presentació de l'acte, el dijous dia 20 d'abril d'aquest 2017, a 2/4 de 8 del vespre, la va fer en Fèlix Puig, president de l'entitat.

Em sap molt greu acabar dient que, la Matilde, es mereixia una molt més gran afluència de públic en un acte com és el naixement d'un seu nou llibre. Tot i així, agraïm la presència dels socis i amics que ens van acompanyar.

Text: M. DOLORS NAT I PINYOL Foto: ANTÒNIA CALDÈS

11

LA LLEGENDA DE SANT JORDI

E

l dia 22 d’abril de 2015, a l’Ateneu es presentava el llibre La nostra llegenda de Sant Jordi d’Irene Puig Campreciós. Un llibre molt atractiu que, pel seu format i il·lustracions, bé podria tractar-se d’un conte, en realitat ho és: tanmateix és escrit i presentat com a obra de teatre, sens dubte és el llibre d’una obra de teatre per a infants.

Pot semblar curiós que, en la mateixa data del 22 d’ abril, ara del 2017, hàgim tingut de nou La nostra llegenda de Sant Jordi a la sala d’actes de l’entitat, aquesta vegada estat complint la tasca per la qual va ser creada, donar-li vida a dins d’un escenari.

L’obra comença en unes golfes on unes nenes descobreixen un bagul ple de vestits antics que volen fer-se seus per disfressar-se. En aquell moment entren dues dones que, en un breu diàleg, i a petició de la mainada, els expliquen una llegenda molt semblant a la de Sant Jordi, i al mateix temps diferent: el conte apareix a l'escena amb actors donant vida a aquesta història. És cert que també existeix un drac que té molta gana i atemoreix tota la comarca, i també demana una donzella al senyor del castell: però aquí la filla del senyor és molt espavilada i no està d’acord d'anar a parar al ventre del drac. En aquesta història no hi ha cap cavaller muntant en un cavall blanc per defensar la víctima i matar el drac: s’adonen que el necessiten i decideixen fer un casting per escollir-lo. S’hi presenten un ferrer, un anomenat cavaller presumit i un cantant. La filla del senyor escull el cavaller presumit, la noia el tria per fugir amb ell aquella nit, no fos cas que li toqués a ella ser devorada pel monstre. El senyor del castell està trist i atabalat, els seus consellers no saben resoldre res, la

12

situació és difícil. Una donzella del poble s’ofereix voluntària, el ferrer la vol acompanyar per matar la bèstia i salvar-la. Ja en presència del drac (per cert, amb una disfressa molt espectacular que el representa molt bé), es troben que la bèstia no és tan ferotge com sembla, el sol fet que la noia s’hagi lliurat voluntària per salvar el poble ja és motiu per no matar-la, no pot malmetre la bondat, és la seva missió. Li demana al ferrer que el fereixi i així s’adormirà i podrà descansar fins que s’hagi de despertar de nou per castigar la maldat i l’egoisme. Tanmateix posa una condició, han d’explicar que ells dos han tingut una lluita llarga i cruel abans d'aconseguir matar-lo (se suposa que el drac no vol perdre la seva llegenda de ferotge). De la sang de la ferida neix una rosa vermella. La donzella i el ferrer compleixen la promesa i s’inventen i exageren una falsa lluita. El senyor del castell que està molt cansat i també agraït, els regala el castell i la missió de vetllar i defensar els vilatans.

Vet aquí una donzella, vet aquí un drac i el conte s’ha acabat.

Aquesta obra tant pot ser interpretada per adolescents o, com en aquest cas, per grans i jovenets. Va ser presentada i interpretada pel grup “Les escoles Gelida teatre “ format per mares i pares de dues escoles d’aquesta localitat. Ens varen advertir que sovint havien de canviar d’actors perquè els alumnes deixaven l’escola per anar a l'institut, aquest fet renovava pares i joves, i això els fa sempre molt amateurs. El senyor del castell era interpretat per en Fèlix Puig, que com sabem és un actor amateur molt, molt veterà. No em resta res més que felicitar l’autora i al mateix temps directora de l’obra. I a tot el conjunt per la seva interpretació i posada en escena, per la seva dedicació i de manera especial la idea de portar el teatre a l’escola amb la combinació de treballar conjuntament pares i fills, és una molt bona tasca. Enhorabona.

El públic que omplíem la sala ens ho vàrem passar molt bé, potser per uns moments vàrem tornar a sentir-nos infants. I aplaudíem amb un somriure als llavis.

Text: CARME JORBA Fotos: MONTSERRAT CAMPRECIÓS – LAURA FARRÉS 13

PUNTAIRES, LLIBRES I ROSES

A

quest any, la Trobada Comarcal de Puntaires, de la qual ja portem XXII edicions, ha coincidit amb una diada molt especial per als catalans: Sant Jordi.

A les 9 del matí d’aquest dia, 23 d’abril de 2017, ja ens trobàvem un any més tots els col·laboradors a la rambla de Just Oliveras, disposats a col·locar les taules i les cadires necessàries per acollir les dues-centes quaranta set puntaires (englobades en trenta-un grups) que s’havien apuntat.

Però no ho vam haver de fer, ens esperava una agradable sorpresa: els encarregats de proporcionar-nos-les no només les havien deixat, sinó que les estaven muntant! I també ens les van desmuntar al final! Només ens va caldre cobrir-les de paper blanc i posar els rètols amb els noms dels grups.

Van anar arribant les participants i, atrafegades, buscaven el lloc corresponent. I aquí vàrem tenir una nova sorpresa: hi havia dos senyors molts destres, que també participaren amb uns treballs realment complicats. Altres vegades, ja n’ha vingut algun; al cap i a la fi, fer puntes no és una activitat exclusiva per a dones. I no lluitem per la igualtat de gènere?

El matí transcorria sense problemes, a 2/4 de 12, tal com ens havien comunicat, va visitar-nos la senyora Núria Marín, alcaldessa de la ciutat, que va anar saludant els grups i obsequiant-los amb una làmina que reproduïa el cartell de les festes, com ja ve sent habitual. També ens va acompanyar el senyor Jaume Graells, regidor del Districte I. Distribuírem ampolletes d’aigua i l’obsequi de l’Ateneu, que, com l’any passat, varen ser uns boixets de record. I cap a la una del mig14

dia, els vam repartir bossetes amb unes pastes, acompanyades del tast de rigor del vi moscatell.

En coincidir la trobada amb el dia de Sant Jordi, vam instal·lar una paradeta de llibres i roses al costat de les puntaires. Els joves del grup Margarida Xirgu de l’entitat van encarregar-se de la venda dels llibres de la col·lecció La Medusa que edita l’Ateneu, amb la rosa corresponent. La novetat d’enguany, ja el núm. 30, Escrits i Poemes, de Matilde Marcé, comptà amb la presència de l’autora per signar-los.

Val a dir que va tenir força èxit la paradeta. Els nostres joves col·laboradors aprofitaren també l’ocasió per fer maquillatges bonics i divertits els nens i nenes que passejaven per la Rambla amb els seus pares i ho desitjaven. Al mateix temps oferien la samarreta del grup amb el nou “logo” oficial a tothom qui volgués adquirir-la.

Aquesta XXII Trobada va ser diferent a les anteriors, més animada i concorreguda gràcies a la companyia del jovent, que esperem que tingui continuïtat en les properes edicions. No oblidem que ells són el futur de l’entitat. També agraïm als nostres col·laboradors habituals l’ajut que ens han proporcionat, ja que sense ells no podríem dur a terme aquest acte. I, per descomptat, a la Junta Directiva del Centre Catòlic per haver-nos facilitat l’ús de l’espai de secretaria per guardar els estris necessaris.

L’any vinent celebrarem la XXIII. I ja ens apropem a un número important: la XXV Trobada, que, esperem, poder dur a terme el 2020.

Text: ANTÒNIA CALDÉS Fotos: ANTÒNIA CALDÉS i LAURA FARRÉS

15

COL·LABORACIONS EREN QUATRE?

O

potser cinc o sis. No ho recordo gaire bé. Érem petits. Teníem aquella edat que ara en diuen adolescència. Aquesta paraula no l'havíem sentit mai, per a nosaltres, solament era l’edat de jugar, anar a l’escola de tant en tant i jugar al carrer. No entenc les hores que ens passàvem al carrer, però eren moltes.

I què fèieu? algú es pot preguntar. Doncs això, jugar. D’aquest grupet tots eren nois menys una noia i el tracte no era, com diuen ara, discriminatori. Tothom feia el que volia i el jocs eren compartits, sense mirar si la noia era un noi o no. Així com no es parlava de l’adolescència, edat en que tots nosaltres i en aquella època ens vàrem saltar, tampoc es parlava de discriminació. El jocs?- N'hi havia de ben bèsties, com tirar-nos pedres els del carrer de dalt amb els del carrer de baix, però no passava mai res. A vegades ens posàvem una mica pinxos o gallets amb els del carrer contrari i, sense immutar-nos, dèiem: “Avui no passes pel meu carrer” i no els deixàvem passar. I naturalment els contraris obeïen, eren les regles del joc. Però no us penseu que tot era així, hi havia jocs tan innocents que avui farien, no riure, sinó plorar a més d’un adolescent. Jugàvem al pot, això consistia a tirar un pot de llauna de tomàquet buit ben lluny i veure qui arribava primer per trobar-lo, també jugàvem a “conillet a amagar”, això de tan innocent no ho vull explicar. El que era molt divertit era provocar en Joan de les figues. Aquest noi, en Joan, tenia un pati en el qual hi havia una figuera i quan s`enfadava ens tirava figues. Allò era molt divertit, ja que si et queia una figa a la cara o al vestit, quedava feta una pena i si tenies sort te la menjaves i tot. Eren molt bones. Faig un parèntesi, sabeu a quin preu van les figues ara? A mi em fa vergonya.

Un d’aquests noiets de la colla tenia una bicicleta de pinyó fix i sense seient, doncs amb aquesta bicicleta tots vam aprendre a pedalejar. Com que era de pinyó fix, ja ho he dit, estiràvem les cames en forma horitzontal i anava força bé. I la falta del sillín, s’arreglava amb draps que feien una mica de coixí. És clar, perquè en Ramonet ens deixés la bicicleta hi havia baralles de veritat i venia allò de: Ara no t’ajunto... Bajanades com aquesta les que vulgueu.

Al nostre carrer i a tots els carrers de l’època, no passaven cotxes, només el tramvia, l’escombriaire, el carro de la bóta i algun altre cotxe, molt de tard en tard. Tant era així que un dia el meu germà, que també formava part de la colla i era més petit que jo, va deixar anar: 16

“Tinc unes ganes de morir-me per poder anar amb cotxe”. Era natural, només els morts anaven amb cotxe.

Les mares, de tant en tant, baixaven del pis al carrer a veure’ns jugar, jo recordo la cara de la meva mare plena de felicitat, ja que la pobra havia tingut una vida tan trista que allò l’omplia de goig.

I per què no vam tenir adolescència?. Això m’ho he preguntat moltes vegades, ara de gran. Quan era l’edat o l'etapa d’aquesta vida nostra, no en sabíem res. Ara ho he descobert, perquè no teníem res de res i l’única preocupació de petits era jugar i quan vam ser més grandets, acabada la guerra, tots, com a desesperats, ens vam dedicar a buscar feina, a treballar. Uns al catorze anys, altres més joves encara. Adolescents? Ja he dit que ni havíem sentit mai aquesta paraula us dic la veritat. Quan me’n vaig adonar ja de gran d’aquesta aturada o parada de la vida d’una persona jove, la vaig trobar ridícula, no me’n sabia avenir que alguns dels de la meva edat ho haguéssim viscut, segur que no.

Talment ens passava amb la paraula “discriminació” No se’n parlava mai, no existia. Tothom era igual, i és perquè en el fons tots érem pobres i la pobresa no fa discriminacions, al contrari, hi havia com una mena d’ajuda que no entenc d’on sortia, però existia.

De tot el que he escrit fins ara és com un esborrany que no voldria posar en net. Així érem la colleta del meu barri.

AMPARO PUJADAS

17

ENS CONTROLEN?

A

hores d’ara, amb l’eclosió dels ordinadors —personals i portàtils— i dels telèfons mòbils que duen integrades bona part de les mateixes prestacions, gairebé tots ens connectem a Internet, freqüentment, per un motiu o altre. Hi accedim per fer gestions administratives; per consumir productes d’oci (música, cinema); per qüestions professionals i laborals; per comprar tot tipus de productes (aliments inclosos); per relacionar-nos amb els nostres familiars i amics; per fer recerca de coneixements i d’adreces, etc. Els instruments per a fer-ho són diversos i coneguts: Google, Firefox, Outloook, Facebook, Twitter, WhatsApp, YouTube, Netflix, Amazon, Instagram, Google Maps, Gmail, ...

Ha estat, justament, en els darrers vint o trenta anys que s’ha produït el brutal canvi tecnològic que ha afectat enormement la manera de viure de la societat. Val a dir que, a determinats grups poblacionals, però, —gent gran, especialment—, els ha costat, i encara els costa, adaptar-s’hi.

Les xarxes socials ens han facilitat molt les coses en el nostre dia a dia. Moltes gestions que, fa uns anys, requerien dedicar-hi un munt d’hores, en el present es resolen amb un simple clic. Per exemple, les cartes d’embarcament per viatjar en avió, que abans demanaven fer cua a l’aeroport ara es poden aconseguir fàcilment via ordinador o mòbil. Malgrat tot, les facilitats que ofereix Internet no són gratuïtes.

Conscientment o no, hi deixem algunes de les nostres dades personals, el destí de les quals, i l’ús posterior que se’n fa, ignorem totalment.

18

Fixem-nos en Google. Es compten per milions les recerques i les gestions que es practiquen cada dia mitjançant els serveis que ofereix aquesta plataforma. Les dades recollides s’acumulen en els seus servidors i s’utilitzen, posteriorment, per dissenyar perfils d’usuaris detallats que contenen els nostres hàbits, interessos i relacions. A continuació, com a punt final, la companyia personalitza el que ens ha d’oferir, siguin vídeos, cançons, enllaços, rutes, hotels, etc. Veient això, és clar que, com més utilitzem els serveis de Google, més informació tindrà l’empresa sobre nosaltres.

Xavier Duran, llicenciat en ciències químiques i doctor en ciències de la comunicació, a la seva obra L’individu transparent (Dels raig X al big data), que va rebre el 32è Premi d’Assaig Josep Vallverdú l’any 2015, analitza en alguns dels capítols del seu llibre les repercussions que pot tenir la cessió que fem de les nostres dades personals a les grans companyies tecnològiques. L’autor es pregunta en relació al que hem dit fins ara, quines alternatives té el ciutadà, en general, per evitar intromissions en la seva intimitat i un possible ús indegut de les seves dades.

Una solució, diu, seria aïllar-se de la tecnologia. És a dir, viure completament al marge de les noves comunicacions i de les xarxes socials. Tanmateix, això és difícil, avui, per a la immensa majoria de la població i pràcticament impossible, segons les circumstàncies personals o professionals de cadascú, per a una bona part. Els tràmits administratius, per exemple, es fan cada cop més sovint a través de webs, ja que es dóna per fet que tothom es pot connectar a la xarxa.

Duran posa el cas de Dinamarca, on des del gener de 2016, botigues de roba, gasolineres i restaurants, es poden negar a acceptar pagaments en metàl·lic. Només es pot pagar amb targeta o mòbil. Les raons que han dut a fer-ho són diverses: estalvi en no haver de fabricar bitllets i monedes; menys problemes higiènics perquè no hi ha contacte amb objectes que passen per moltes mans i, potser sobretot, control del diner negre i persecució de l’economia submergida. Ara bé, és obvi que sense paper-moneda es farà impossible prescindir dels bancs i es produirà un major control de la població i no només dels seus moviments econòmics.

L’autor conclou que cal buscar alternatives, que n’hi ha, per evitar ésser vigilats. Amb tot, com que no és fàcil, ens diu que només una petita part de la població podrà quedar al marge de les xarxes i que la immensa majoria estarem exposats als sistemes de les grans companyies.

Al final de tot plegat, la pregunta que cal fer-nos ve donada tota sola: és així com volem que sigui el nostre futur?

PERE JUHÉ I ORIOL 19

EL MEU COTXE I JO – SEGONA PART

J

a fa temps que estava pensant escriure una segona part d' "El meu cotxe i jo", i en vista d’alguns comentaris agradables sobre l’escrit, crec que ha arribat l’hora de posar fil a l’agulla i vejam què en surt de tot això. Tenint en compte que algun conegut em va donar inclús el condol (és broma) per la defunció del meu cotxe, vaig tenir la certesa que havia d’escriure una segona part d' "El meu cotxe i jo". I aquí comença la història.

Passejant un dia per l’avinguda del Carrilet, en arribar a l' indret on hi ha un magatzem on recullen ferros vells, em va semblar que alguna cosa m’estava cridant, de fet més que un crit, va ser com una espècie de grinyol. Jo em vaig aturar i vaig mirar amunt a una pila de ferros que sobresortien de la paret del magatzem i, damunt de la pila, hi havia un cotxe bastant aixafat, encara que la part de davant estava en bastant bon estat. Però per a mi aquell cotxe tenia alguna cosa que em recordava el meu antic amic. I de sobte, com si no hagués passat el temps, tornàvem a tenir una conversa com el dia de l’acomiadament.

Jo vaig començar a dir-li que "aquesta vegada, quan ens acomiadéssim, ja seria per sempre, ja que de segur que d’aquí aniries a parar a un forn on et convertirien en un lingot roent, que, després de passar-te per uns corrons, t’anirien laminant fins convertir-te en la forma que toqués aquell dia, varilles, rails per a tren, xapa per a cotxes i nevera, etc..." I aquí, li vaig dir: "ara sí que ja ens podem dir adéu per sempre, perquè sigui el que sigui en què et converteixis, no hi haurà manera que et reconegui". En aquest acomiadament, no hi va haver llàgrimes ja que nosaltres ja ens n‘havien caigut en el comiat com dos grans amics, quan varen venir a buscar-te per dur-te a un desguàs. I ara sí, et dic adéu per sempre ja que no és possible un nou retrobament. Adéu per sempre, amic meu.

JAUME MARZÀ 20

POESIA JOSEP ROMEU I FIGUERAS

J

osep Romeu i Figueras neix a Òdena, comarca de l’Anoia, el 16 de març de 1917. Llicenciat en Filologia Hispànica el 1943, a Barcelona, obté el Doctoral en Lletres el 1948 per la Universitat de Madrid. El tema de la seva tesis és El mite del Comte Arnau a la cançó popular, la tradició llegendària i la literatura.

El 1943 treu el seu primer llibre de poemes, Terra, i el 1944 publica So-nets, que reben l’atenció de la críti-ca. En aquesta è-poca, es compro-met amb el redre-çament de la cul-tura catalana i par-ticipa en la fundació de la mítica revista Ariel (1946-1951), juntament amb Pal-au i Fabre i Joan Triadú, entre d’al-tres. L’any 1951 reuneix tota la seva poesia en el recull Obra poètica, que obté un ampli ressò entre el públic.

A partir de llavors, es dedica fonamentalment a l’estudi de la literatura popular, la llegenda, el mite i el folklore. En la dècada dels 21

anys seixanta és el teatre el que ocupa la seva atenció. Mentrestant, publica articles sobre literatura a revistes com Serra d’Or, Els Marges i Revista de Catalunya.

El 1993 se li concedeix la Creu de Sant Jordi i és distingit Soci d’Honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Mor a Barcelona el 18 de desembre de 2004, a l’edat de 87 anys.

NO SÉ QUINA TENDRESA M’ACOSTAVA...

No sé quina tendresa m’acostava com un infant callat al teu redós, ni quina primavera ungida fos que tan teu em sabés en l’alba esclava d’un somni taciturn. Ara, però, un desfici de llum els ulls m’abranda i em sé pres pel vellut, la teva randa i el teu cant i la veu del seu ressò.

Com el poema t’alces: tan segura del teu secret misteri com el vers que, raríssim, suscita l’aventura de la ment ardorosa, i es fa rosa i sorpresa a les mans, nou i divers com flama perennal sempre desclosa.

Josep Romeu i Figueras

(Sonet extret del volum Obra poètica, Selecta, Barcelona, 1951, que conté pròlegs de Josep M. Sagarra, Salvador Espriu i Jaume Bofill i Ferro)

22

EL NOM I LA COSA LITERATURA

E

nguany, a l’èxit ja habitual de la fira del Llibre a Barcelona, s’hi ha sumat la notícia de com la demanda de llibres en català ha crescut fins a imposar-se. Ens hem de felicitar, doncs. Però les xifres de vendes en la diada del Llibre i de la Rosa ha atret la curiositat d’observadors forans, per tal com contradiu la davallada de l’ús del llibre imprès i permet més d’un respir a la indústria editorial.

I també hi sobta el complement floral que comporta a casa nostra el present del llibre triat, aquest toc de complicitat sentimental per a la persona estimada: tot just una rosa. Sempre una rosa. Com si no hi hagués altres tipus de flors encisadores, amb aquella màgia, aquell misteri...

M’ho plantejava una amiga holandesa, partidària, és clar, de les tulipes.

Ella volia explicar-s’ho per les condicions climàtiques adients –mediterrànies- que ací gaudim, favorables per a les roses. Potser també, però sembla que el cultiu i comerç de les tulipes s’introduïren als Països Baixos des de Turquia i que, més amunt encara, a la Gran Bretanya, hi hagué al segle XV una guerra decisiva, coneguda com la de les Dues Roses, la blanca i la vermella, cada una de les quals representava res-pectivament les famílies prepotents de York i de Lancaster. Etcètera. Fet i fet, la tradició que ens fa veure en la rosa la flor per excel·lència s’allunya en el temps i arriba als llocs més insospitats.

Segons l’humor burleta de Josep Pla, que acostumava a prevenirnos de qualsevol excés de lirisme, a la rosa, per assolir la perfecció, només li falta ser atractiva al paladar. Un altre acudit, ja sabeu, d’aquell petit propietari rural tan sorneguer. I tan perspicaç, d’altra banda. Però la rosa ha excel·lit polaritzat simbòlicament el somni de l’absolut. Sobretot la rosa roja, el vermell fosc de la qual suggereix allò que s’oculta i es mostra sense mai desvetllar-se del tot.

També la Literatura es caracteritza per ser escàpola, de difícil accés, costosa de gaudir. Els escolars, quan algun “profe” agosarat vol introduirla en les aules, se’n queixen de l’esforç –gratuït?- que sovint comporta.

Fins i tot de vegades s’hi revolten. I els ensenyants que realment s’interessen per la Literatura, es desesperen. Per això han sorgit amb èxit creixent les col·leccions de llibres per a adolescents que conten històries a la mesura del lector poc exigent. La qüestió és fer-los llegir, que no avorreixin els llibres, diuen. I que llegeixin també quan siguin adults.

Això busquen, interessats, els editors, clar. I tants escriptors. Tal vegada és que el gust per la Literatura el portem -o no- a l’ADN. O “potser sobren escriptors i fan falta literats”, deia no fa gaire Ponç Pons. Si més no, la distinció hi sembla incontestable.

ANTONI PRATS

23

OPINIÓ UNA NOVA ETAPA

N

o va ser un dilluns, era un dimecres. Tampoc era el mes de gener sinó un mes de març. Això sí, era dia u. El dimecres dia 1 de març de 2017. Aquell va ser el primer dia des de feia quaranta-tres anys que, en despertar-me de forma automàtica, sense ajut del despertador, només per una maleïda costum física imposada pel temps, i veure que eren les sis, vaig poder girar-me sense dir-me a mi mateix "Tranquil, avui és dissabte, diumenge o estàs de vacances".

Potser pensareu que estava malalt. No. Quan he estat malalt, el meu rellotge intern deixa de funcionar, es veu que s'atura amb les malalties. No, no estava malalt, ni era cap de setmana, ni festiu, ni estava de vacances, res d'això, aquell dia començava la meva nova etapa de prejubilat. Per què havia de llevar-me tant d'hora? A més, el despertador estava posat per sonar a les vuit. Maleït rellotge intern.

Sempre m'ha funcionat bé. Només una vegada, en més de quaranta anys, vaig arribar tard a la feina per culpa d'haver-me adormit, i durant tots aquests anys, també són comptats els dies en què no m'he despertat abans que m'avisés el despertador.

Ara em puc llevar més tard, i tot i que encara hi ha dies que em desperto a l'hora vella, el meu rellotge ja va canviant els seus hàbits, perquè aquest rellotge no té ni busques ni botons, ni se li pot donar corda, només funciona per costum, i aquest triga a actualitzar-se degudament.

Ara ja no agafo l'autobús a aquella hora en què la majoria de la gent porta el pilot automàtic, mentre espera mig adormida a la parada, resant perquè hi hagi seients buits i d'aquesta manera poder esgarrapar mitja horeta més de son a la rutina. Particularment, aquella mitja hora, jo la feia servir per llegir. Al principi de tot ho vaig fer perquè la lectura feia que el trajecte fos més curt. Després, com tot, ja era per costum, encara que he de confessar que m'agradava llegir a l'autobús, o al metro, o al tren. Ja no recordo quants mitjans de transport vaig arribar a agafar durant tots aquells anys. Mitja hora d'anada i mitja hora de tornada, total, una horeta de lectura cada dia.

M'era igual anar dret o assegut, de fet, en l'època que em va tocar agafar el Metro, com que sempre anava ple, la lectura em va donar l'habilitat de poder mantenir l'equilibri mentre llegia. No m'afectaven ni els revolts ni les frenades, allí estava jo, dret, immutable, amb el llibre 24

entre les mans mentre la resta ballava una dansa marcada pel ritme i la incompetència del conductor. Mantenir l'equilibri a l'autobús ja no és tan fàcil, cal ser de primera divisió i jove, almenys.

Ara, esmorzo a casa cada dia, gairebé sempre sol. Bé, de fet completament sol no, m'acompanya la televisió. Veig les notícies del 3/24 o Els Matins de TV3, la resta no m'interessa, criden massa.

Abans anava a esmorzar sempre amb algun company o companya, la majoria de les vegades érem més de dos o de tres. Es xerrava de tot i de tots, encara que era prohibit parlar de feina. Parlàvem de política, de feina, de futbol, de feina, de dones quan no hi havia dones, de feina, de companys quan no hi eren, aquests companys, i no sempre malament, ah! i parlàvem de feina. He dit que era prohibit parlar de feina? De què serveix que uns es facin les seves pròpies lleis si després no se les poden saltar? Perden la gràcia.

Abans no veia gairebé el sol, només el podia veure a través d'una finestra, una finestra gran, a vegades molt gran, però una finestra. Sembla mentida el filtre que fa el vidre d'una finestra, et pren tota la naturalitat de la llum, no escalfa, és com veure una obra de teatre per televisió. No hi ha res com poder veure el sol des de fora.

Ara ja no treballo, però no paro de fer coses. Un company que va plegar abans que jo em va dir una vegada: "Quan pleguis, no et quedis a casa, els que es queden a casa es posen malalts. Fes coses, busca quelcom que t'agradi. Pensa que ara, a diferència d'abans, tindràs l'avantatge que el dia que no vulguis fer una cosa, no la faràs i no passarà res". Tenia raó, encara que després d'un temps, m'he acabat fent una pregunta: Com podia abans tenir temps per anar a treballar? Si és que no paro!

Durant molt anys sabia que havia de dir que sí quan volia dir que no. Durant molts anys sabia que havia de donar la raó a gent que no la tenia, i m'he hagut de mossegar la llengua sovint, la feina és la feina. Però també he estat a les ordres de persones meravelloses, homes i dones. Persones que sabien el que es feien, que sabien manar, a les quals podia dir que no quan era que no i amb les quals no m'ha calgut amagar el que pensava. Els primers els he oblidat, aquests últims els recordaré tot el que em resta de vida. Bona gent, un bon cap és la diferència entre poder ser feliç a la feina o no.

Espero que aquells que alguna vegada han pogut estar sota el meu humil comandament em recordin.

Pel que fa als companys, això ja són figues d'un altre paner. No és el mateix treballar en una empresa petita que en una gran empresa. Les grans empreses són com la vida, són com petites ciutats on la gent va i ve. Els companys a les grans empreses arriben i

25

se'n van. Amb alguns t'hi pots estar dècades, amb altres només quatre dies, i, coses de la vida, al final pots arribar a fer més bona amistat amb aquell amb qui només has passat una estona que no pas amb altres amb qui has pencat colze a colze durant anys i panys.

Realment som estranys els humans! En una gran empresa és on t'adones que, per més que t'hi esforcis, no tothom et pot caure bé. En una gran empresa és on t'adones que, per més que t'hi esforcis, no pots caure bé a tothom.

Ara, després d'un mes, només queden algunes persones i els records. De la feina? Ja no me'n recordo, no me'n vull recordar, cal mirar endavant.

CARLES FARRÉS I PINÓS

**********

AGRAIMENT

E

l passat dissabte 29 d’abril, a la seva columna Petit Observatori, en el diari El Periódico de Catalunya, el senyor Josep M. Espinàs, va tenir la gentilesa de parlar del nostre butlletí Xipreret, i comentar posteriorment l’article Dies dedicats d’Antònia Caldés, de la secció Ho sabieu?

Des d’aquestes pàgines, volem agrair al senyor Espinàs l’interès que mostra per la nostra revista, així com de la difusió que en fa, i que n’ha fet, ja que aquesta no és la primera vegada que ens menciona en algun dels seus articles.

A la pàgina següent, trobareu reproduït l’esmentat article.

EQUIP DE REDACCIÓ

26

PETIT OBSERVATORI

L'Hospitalet recorda els dies dedicats J.M. Espinàs - Periodista i escriptor

R

ebo regularment, des de fa anys, el butlletí informatiu de l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet de Llobregat. No tinc cap relació personal amb aquesta població, però en aquestes pàgines sempre hi ha informació interessant. Ara he llegit un text d’Antònia Caldés que m’ha cridat l’atenció. El títol és Dies dedicats. L’autora de l’article recorda que, segons sembla, cada dia de l’any està dedicat a alguna cosa o fet, però la majoria de ciutadans no sabem a què o a qui.

Si no m’equivoco, el dia 8 de març està dedicat a la dona. És un dia de celebració mundial. El dia de Sant Josep, el 19 de març, ja fa anys que el dediquem als pares. I especialment a València, on es produeix la celebració explosiva de les falles. Caldés em fa saber que, al cap de l’any, apareixen unes celebracions molt diverses. Per exemple, el Dia Mundial de la Poesia, el Dia Mundial de la Síndrome de Down, el Dia Mundial de l’Aigua, el Dia Mundial de la Meteorologia, el Dia Mundial del Teatre...

I un dia que em sembla molt especial: el Dia Mundial de la Felicitat. Valga’m Déu, ¿és possible celebrar el dia de la felicitat? La majoria de les celebracions aspiren a ser compartides socialment, i sembla difícil que homes i dones de tota mena oblidin, en un dia determinat, allò que ens uneix o ens separa dels altres.

Es pot fer una pausa en el que en diem feina, però dubto que allò que en diem felicitat sigui un estat d’ànim permanent. La sentim més viva quan podem superar allò que ens feia infeliços. La felicitat és, com ho són tots els estats d’ànim, personal i intransferible. Fins i tot aquesta condició –«personal i intransferible»–, apareixia als antics bitllets d’autobús.

D’altra banda, la felicitat no es pot comptabilitzar. Amb una mica de sort i una mica d’intel·ligència podem aconseguir-ne una discreta dosi. I repartir-la amb els altres.

Dissabte, 29 d'abril del 2017

27

HO SABÍEU? LA CIUTAT DEL DOLOR

L

a comarca de la Marina Alta és una important zona turística del Pais Valencià. Fins i tot els mesos d’hivern –força suau en aquells indrets-, a les localitats de Dénia, Xàbia, Benissa, Calp, etc. hi acudeixen una munió de visitants atrets per les seves magnífiques platges. Però si ens movem una mica per la zona descobrirem que podem gaudir de quelcom més que de les bonances de l’aigua del mar. Ja dominant la costa, s’alcen quatre muntanyes importants: el Montgó, en primer terme, entre Dénia i Xàbia, que s’endinsa en la Mediterrània i torna a treure el nas a l’illa d’Eivissa; la Segària, la serra de Bèrnia i el puig de la Llorença. Si anem una mica terra endins, hi trobem altres muntanyes (la Foradada, la Muntanya Gran, el Cavall Verd, la Carrasca d’Ebo...), que formen part de la serralada Bètica i, entremig d’aquestes magnífiques elevacions del terreny s’amaguen una sèrie de valls de gran bellesa: la Vall d’Ebo, la d’Alcalà, la de la Gallinera, a la ribera del riu del qual pren el nom i, una altre encara. amb molt d’encant, de la qual m’agradaria parlar-vos una mica: la Vall de Laguar.

Tres pobles, penjats sobre un profund barranc, conformen el municipi de la Vall de Laguar: Campell, també anomenat pels seus

28

habitants poble de Baix, Fleix, o poble del Mig, i el tercer Benimaurell, anomenat, com podeu suposar poble de Dalt.

En aquesta vall es produeixen unes cireres d’excel·lent qualitat i, quan n’és el temps, molts visitants s’hi arriben per comprar-les acabades de collir. Tanmateix hi ha quelcom que la fa encara més atractiva i són les diverses rutes per a senderistes que la creuen. La més transitada és, sens dubte, la del barranc de l’Infern, una meravella natural que ha format l’encaixament del riu Girona al seu pas entre la serra de Migdia i la d’Ebo. Molts excursionistes l’utilitzen per fer ràpel i descens de barrancs.

A l’atractiu natural del barranc de l’Infern, s’hi sumen les sendes esglaonades, amb més de deu mil esglaons, que feren els antics moriscos per travessar des de Fleix a Ebo i poder accedir millor a les terres de conreu. A pesar de la seva antiguitat (teniu en compte que els moriscos varen ser expulsats del País Valencià el 1609), es conserven en perfecte estat. Ara s’ha convertit en la ruta PR-CV 147, i és trepitjada per milers de senderistes que gaudeixen al mateix temps de les fonts que brollen per la zona i, alguns, arrepleguen les herbes medicinals que s’hi fan. La fauna salvatge, com senglars, corbs, genetes, mosteles, oriols, cabres salvatges, etc., ha anat en augment per aquests viaranys, així com la vegetació que cobreix les serres (pins, matolls i margalló), i el turisme rural ha anat adquirint força importància en els darrers temps. Actualment s’ha desenvolupat a la zona una gran oferta hostalera amb cases rurals, hotel, càmping i diversos restaurants.

Però a la Vall de Laguar trobem, encara, un quart poble: Fontilles La ciutat del dolor*, com l’anomenen Josep Bernabeu Mestre i Teresa Ballester Artigues, en el seu llibre, un documentat treball d’investigació sobre la història d’aquest lloc.

Fontilles és un sanatori creat pel jesuïta pare Carles Ferris el 1909 per acollir dins del seu ampli recinte als malalts de lepra. (*) La ciutat del dolor. Metàfores, estigma i exclusió social en la lluita contra la Lepra: Fontilles, 1901-1932, X Premi d’Investigació “Vila de Teulada” 2001. Edita: Ajuntament de Teulada i Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta

29

Indefectiblement, la paraula “lepra” ens transporta a temps molt antics: Jesús, ens diuen, ja curava els leprosos. Tots imaginem al respecte persones que malvivien confinades en coves i barraques, ben lluny dels llocs habitats, amb els rostres desfigurats i mans i peus que han perdut dits a causa de la malaltia, la gent amb por per contagiar-se només de veure’ls. Hi pensem com un horrible mal de l’època medieval, que coneixem a traves d’històries o pel·lícules. Res més lluny de la realitat: Cap a començament del segle XIX hi va haver un greu rebrot de lepra al nord i nord-est d’Europa. A la península Ibèrica va afectar Galícia i Andalusia, i a l’àrea mediterrània, des del sud de Tarragona fins a Múrcia. Destacava l’existència d’un focus valencià de lepra i, de manera particular, per la gravetat i l’extensió de la infecció, el conegut com a cap de Sant Antoni, que afectava als partits judicials de Pego, Dénia, Gandia i Xàtiva. La majoria de les investigacions centraven la reaparició, tan alarmant, del mal de Sant Llàtzer, a la manca d’higiene, a la fam, a les crisis agrícoles, etc., que van acompanyar la Guerra del Francès.

La situació dels malalts de lepra cap a finals del XIX era lamentable; la por i l’horror del contagi de la malaltia entre la població propiciava l’aïllament i l’abandó dels afectats. La majoria del leprosos vivien i morien en la més completa marginació, soterrats en vida en la profunditat d’algun barranc o en la soledat de coves.

En mig de tot aquest context d’abandó, l’hivern de 1901, dues destacades figures del moviment político-filantròpic que sustentava les activitats del catolicisme local a la comarca de la Safor, el jesuïta Carles Ferris i l’advocat Joaquim Ballester, van decidir posar en marxa el projecte d’una leproseria que fos capaç de donar resposta a les necessitats materials i espirituals d’aquests malalts.

Per poder dur a terme aquest projecte, es va crear el Patronat de San Francesc de Borja per a leprosos, s’hi van involucrar personalitats tan polítiques com religioses, caixes d’estalvis i donacions de particulars; es van editar revistes que informaven sobre la lepra, com la Revista de Gandia i La Lepra (un butlletí mensual que més tard canviaria el seu nom pel de Fontilles).

Primer de tot es va construir la carretera per tal d’accedir a l’aïllat indret de la Vall de Laguar escollit per edificar el sanatori. Diversos propietaris van cedir els terrenys, molts voluntaris s’oferiren a treballar de manera gratuïta, així com fusters i ferreters de la zona per reparar les eines o col·locar-hi els mànecs. També hi va haver detractors que trobaven perillós agrupar tal quantitat de malalts: tenien por que es crees un focus d’infecció. Tanmateix, aquests no van prosperar, i, per

30

fi, el 17 de gener de 1909, s’inaugurava el sanatori, organitzat a la manera d’una colònia agrícola.

Fontilles té una superfície de 73 hectàrees i més d’una trentena d’edificis. Ha estat un autèntic poble amb comerços, cine i tot tipus de serveis, també cementiri propi i església, és clar, amb dues entrades: una per als malalts i l’altre per a les persones sanes. Està envoltat per un mur de tres quilòmetres de llarg, tres metres d’alçada i mig metre de gruix.

Actualment només hi resten ingressats una trentena de malalts, ja que, gràcies a l’existència d’un tractament que cura la malaltia en un període entre sis i dotze mesos, els afectats poden viure a les seves llars i acudir-hi en regim ambulatori. La lepra, afortunadament, està pràcticament eradicada. En tot Espanya, només es diagnostiquen uns quinze casos a l’any, però es calcula que han estat més de tres mil els malalts que han passat per Fontilles des del seu inici.

Avui en dia, diversos pavellons d’aquestes instal·lacions s’han adequat com a residència per a la gent gran.

Però a Fontilles se segueix treballant i lluitant contra mal de Llàtzer. La labor d’investigació que s’hi fa és un referent internacional: està present en catorze països i mostres de contagis de mig món hi arriben per ser analitzades. I a més a més, els seus especialistes viatgen periòdicament a l’Índia, el Brasil, a l’Àfrica, etc., on encara hi ha molts focus de la malaltia, per ajudar a la formació dels seus metges.

ANTÒNIA CALDÉS Fotos: 1, Campell – 2, Font Grossa (Fleix) – 3, Barranc de l’Infern – 4, Fontilles

31

REFLEXIÓ DE SETMANA SANTA

L

a meva àvia Genoveva, del Perelló, va morir un dilluns de Pasqua Florida. Poques hores abans s'havia menjat un tros de la meva mona, regalada per la padrineta "Doloretes". Aquell mateix dia el meu germà va fer 20 anys.

Setmana Santa; temps de tenir la casa neta i endreçada; la roba de mudar a punt per anar a veure la processó del Divendres Sant a la nit. Sempre lluïda la processó, encara que alguns homes, amb la cara tapada per les vestes que els arribaven als peus, et volguessin "festejar". I tu, sense conèixer-los les veus, miraves com els cremaven les teies que duien a les mans. Hipòcrites!

Quan la mare estava bé, feia bunyols prims, ensucrats, perfumats, deliciosos! I menjar blanc bo, amb gust d'ametlles. Aquell any però, no va poder ser i jo anava a collir farigola florida per fer sopes a la mare que era al llit molt malalta.

La lluna era plena, majestuosa, una mica plorosa perquè, a vegades, un núvol prim, mig li tapava la cara i semblava que dugués mantellina, a punt per anar a missa i resar. A la nit jo pujava al terrat i la contemplava. A vegades em feia companyia i m'asserenava, d'altres semblava burleta, alegre i riallera i em feia somriure sense ganes. Altres cops em feia plorar.

Encara no feia dos mesos que l'àvia ens havia deixat, que les campanes del poble van tornar a tocar a morts per la meva família. A la mare se li havien acabat les forces i va deixar de lluitar. Tenia 45 anys.

La lluna tornava a ser plena o vella, com dèiem els pagesos i estava trista. Duia mantellina igual que jo per tornar a anar a un altre funeral.

Setmana Santa...Mai oblidaré la del 1967 ni les llunes malignes de primavera que no feren costat als meus éssers estimats.

M. DOLORS NAT I PINYOL

32

BIBLIOTECA US RECORDEM QUE PODEU DISPOSAR DELS LLIBRES DE LA BIBLIOTECA. TAMBÉ, SI US VE DE GUST, VENIR A L’ENTITAT A CONSULTARLOS.

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants.

Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Antònia Caldés, Montserrat Campreciós, Carles Farrés, Laura Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Jaume Marzà, M. Dolors Nat, Antoni Prats, Amparo Pujadas

TALLERS CURS 2016-2017 ES OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades

Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat