17-06 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXIX– Núm. 414 JUNY 2017

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE JUNY DIVENDRES 2, a 2/4 de 10 de la nit. Cafè-teatre, dins de la Mostra de Teatre Aficionat de l’H 2017, l’Hospitalet fa teatre. DISSABTE 10, a 2/4 de 12 del migdia. Concert de les corals Els Matiners i Cor de Nit, en commemoració del seu 45é aniversari DISSABTE 17, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 347. Visita a la Casa Bofarull, a Els Pallaresos i visita a Vistabella. DIUMENGE 18, a 2/4 de 12 del migdia, dins dels actes de la Festa Major, ballada de sardanes 24é. Memorial Jaume Reventós, a càrrec de la cobla Lluïsos de Taradell. DIMECRES 21, a les 9 de la nit. representació de l’obra Els viatges de Marco Polo, a càrrec del Taller de Teatre Infantil. DIJOUS 22, a 2/4 de 8 del vespre, inauguració de la 69a Exposició dedibuix i pintura de l’aula Rafael Garrich, infantils i adults.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE JULIOL DISSABTE 15, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 348. Visita als Jardins Marimurtra de Blanes. Inscripcions el dia 4.

TALLERS CURS 2016-2017 ES OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades

Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL

El passat diumenge 21 de maig, a migdia, va tenir lloc l’Assemblea General de Socis de l’Ateneu. Va ser la pri-mera del nou president, senyor Fèlix Puig, que substitueix la senyora Matilde Marcé, la qual ja feia alguns anys que expressava el seu desig de plegar. La reunió va ser plàcida, tot i el trasbals econòmic que s’havia produït el passat octubre i que es va poder resoldre eficaçment. L’assistència, força acceptable, ens permet augurar un sòlid futur per a la nostra entitat. En les pàgines interiors d’aquest butlletí, hi trobareu més informació sobre com es va desenvolupar tot plegat. D’altra banda, aquest mes de juny finalitzen les classes dels diferents cursos i tallers que s’han desenvolupat en aquest 2016-2017 a l’Ateneu. Estem molt satisfets de la participació que hi ha hagut en cadascun d’ells i esperem que l’any que ve continuïn amb el mateix ritme i acceptació per part dels socis. I a final de mes, dies abans de Sant Joan, tornarem a tenir la Festa Major del barri Centre entre nosaltres. Durant una setmana els hospitalencs podrem gaudir dels diversos actes programats, que són molts. L’Ateneu, com no podria ser d'altra manera, hi participa com cada any. Ens trobareu al programa que oportunament es repartirà. Desitgem de tot cor que us ho passeu molt bé!

JUNY

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET EL MEU CARRER DE PEP VENTURA (Publicat en el Xipreret núm. 24, gener de 1982)

aig néixer a l'Hospitalet dels primers anys trenta en un carrer que aleshores en deien de Pep Ventura. Després de l'ensulsiada, aquest carrer passà a dir-se Rodés. I aquest fou un dels primers traumes de la meva infantesa. Per què aquest canvi de noms? Era un efecte de la repressió? Com podia ésser-ho si subsistien noms com els de Joan Maragall, autor de l"'Oda a Espanya" i el d' Àngel Guimerà que pronuncia un inoblidable discurs en temps de les bases de Manresa? Qui era aquest Rodés? En la meva adolescència, resseguia totes les enciclopèdies cercant solucions a aquest problema que tantost ho era per a mi. Era un carrer tan modest que molts hospitalencs no el coneixien ni per un nom ni per l'altre. Alguns tan sols hi passaven camí del fossar, fent el darrer viatge. Quan donava la meva nova adreça i posaven cara de venir d'Arbeca, els deia: "Sí, home, allà on hi ha el magatzem del Garriga”. I aleshores tothom coneixia el meu carrer, ja que tots els queviures d'aquella trista època passaven per aquella casa, a dues passes de la meva. Molts anys després la mare m'aclarí el misteri un jorn que parlàvem d'altres coses que no feien al cas. El meu carrer fou un dels tres primers enllosats al barri, mercès a l'interès d'aquell batlle anomenat Giménez, que tothom coneixia pel seu taller de marbres. En Giménez manà també posar-hi moreres per tenir ombra i perquè la jovenalla ens instruíssim en la cria de cucs de seda, un dels sistemes pedagògics dels ecologistes d'abans de la guerra. De bon començament -la mare hi residia des del 1924- el meu carrer es digué de Rodés perquè aquest home era el propietari de les terres que hi havia entre la carretera i la via del tren gran, i cedí els terrenys per obrir-lo. Un cas semblant al de Just Oliveras. Aquest home fou un avantpassat dels propietaris d'una de les tres vaqueries -cas insòlit a la nostra ciutat- que hi havia al meu carrer. Amb l'arribada del règim republicà el nom d'aquest patrici d'ascendència pagesa fou canviat pel de Pep Ventura, per raons que no ens han estat justificades. Els anys quaranta tornà a dir-se Rodés. La guerra havia estat un desastre per a ell. Un centre cívic, que s'hi estava construint i que hauria estat el rovell de l'ou del barri, restà amb les parets a mig enguixar i amb els marroquins fent-hi fogueres a l' interior. Recordo que del col·legi del Sr. Josa, on vaig aprendre les primeres lletres, en deien el col·legi dels "moros" en recordança de l'estada d'aquest cos de l'exèrcit guanyador.

Del meu carrer de Pep Ventura dels anys trenta i del carrer de Rodés dels anys quaranta, en conservo molts bons records. He pensat moltes vegades que si aquell centre cívic s'hagués acabat i si la parada dels autobusos Oliveras hagués estat unes cantonades més ençà, el meu barri no s'hauria dit mai de Sant Josep, però, no és d'això del que volia parlar avui, sinó de la dualitat de noms, d'aconseguir que tant el Sr. Rodés Panyella com l'entranyable Pep Ventura tinguin un tracte de justícia en una societat on ells no han tingut ni veu ni vot. Hauria estat molt bé que, quan fa uns pocs anys s'allargà el carrer per llevant fins a la via del Carrilet, se l'hagués anomenat de Pep Ventura, ja que no hi persistien les mateixes raons que donaren nom al primer tram. El rei Salomó ho hauria fet així, i no era pas un ruc. Meitat d'un i meitat de l'altre, dos catalans, un d'adopció i l'altre de naixença, haurien estat honorats. No ha estat així i ja no podem fer-hi res. Alabat sigui Déu! Però tinc un cuc a dintre meu que encara belluga. Jo vaig néixer en un carrer que es deia de Pep Ventura i aquest nom no figura enlloc. Ja no em preocupa el carrer sinó la figura, l'home a qui va ser dedicat. És possible que en una ciutat que es diu gresol de totes les comunitats de l'Estat, on hi ha carrers dedicats a Menéndez Pidal, Juan de Juanes, Rosa de Alejandría, Blas lnfante, Castelao, Pemán, etc. -i no parlem ja de noms com Buenhumor, Libélula, Dos de Mayo o Belchite-, ningú no es recordi de Pep Ventura? No suggeriré mai un canvi de noms perquè ja en tinc una trista i llarga experiència i el cas que comentem n'és una mostra, però... no hi ha cap plaça, carrer nou, jardí o racó que pugui portar el seu nom? Naturalment sense perjudici de ningú, ni dels noms que no ens diuen res als hospitalencs de cor. Als qui tan sols són hospitalencs de dret, que dissortadament encara n'hi ha, voldria recordar-los que Pep Ventura va néixer a Andalusia, concretament a Alcalà la Real Jaén, que el seu pare fou militar i que, arrelat a l'Empordà, alça la sardana a nivell de símbol nacional. L'Hospitalet de Llobregat, que un dia va ésser Ciutat Pubilla de la Sardana, que un altre dia va dir que ací tothom trenava la sardana, està en deute amb Pep Ventura. Fins quan? RAMON MORALES Foto coberta: Fàbrica Albert Germans al carrer de Rodés, any 1935, projectada per Antoni Puig i Gairalt el 1926, encara que atribuïda al seu germà Ramon. Era una fàbrica tèxtil amb molta trajectòria que fa pocs anys lamentablement va plegar. Al 2007 des de ICV es va proposar fer-hi un hotel d’entitats, al 2009 va ser un dels quatre edificis candidats per convertir-se en la seu del museu del còmic de Catalunya, que finalment va guanyar Badalona, actualment no se sap si hi ha cap projecte, en tot cas forma part del Patrimoni Arquitectònic de la ciutat

CONVERSES

LA JOVENTUT ALS ATENEUS La gent jove necessita espais per desenvolupar les seves inquietuds de creixement personal i de vida comunitària. Els ateneus s'ofereixen com a escenaris associatius d'acollida d'aquest sector, malgrat que molts d'ells pateixen l'anomenada manca de relleu generacional. Per tal de reflexionar sobre els punts forts, debilitats i reptes de les entitats ateneístiques en aquest sentit, la FAC va convocar una taula rodona amb els i les protagonistes d'aquest debat a l'Ateneu de Manlleu. Participants: Gerard Gómez, president de l'Ateneu de Manlleu, Esteve torrent, president del Centre Moral d'Arenys de Munt, Dani Vergés, soci de Lluïsos d'Horta, Marta Solé, sòcia de Lluïsos d'Horta, Irene Caamaño, vocal Junta Directiva de La Cate de Figueres, Olga Porteries, tresorera de La Cate de Figueres i Marc Riera, soci fundador de l'Ateneu de Manlleu.

Teniu joves als vostres ateneus? Esteve Torrent: SÍ. De fet, tenim seccions potents, com l'esbart i el teatre, que estan liderades per menors de 30 anys. Els Pastorets estan dirigits per menors de 25 anys i la coral, al voltant dels 40. I a la Junta Directiva també hi ha joves: jo mateix, que en sóc president, tinc 28 anys. 4

Irene Caamaño: Per regla general, no. Però des que m'encarrego de la gestió del bar fa dos anys, hem potenciat activitats puntuals que han propiciat la participació d'altres col·lectius de Figueres i l`arribada de públic jove, com és per la revetlla de Sant Joan o el correbars "Birraval". Recentment, a la Junta Directiva hem entrat tres dones al voltant dels 28 anys i estem impulsant un canvi d'imatge, especialment en l'organització dels actes de celebració del centenari, que celebrarem el 2021 Olga Porteries: Sí, s'hi han acostat en aquestes cites, però hem detectat que ho fan com a participants, no com a persones implicades en l'entitat. Això marca diferència. Quins mecanismes d'inclusió juvenil oferiu a l'entitat? E. T.: El més natural és que entris a l'entitat de ben petit, de jove passes a ser monitor i, amb els anys, alguns s'impliquen a la junta. Però aquest és un procés poc habitual. Amb 20 anys tens il·lusió i energia per implicar-te en projectes associatius, ara bé, si la junta no dóna peu a la rebuda d'iniciatives de joves, difícilment els captarem. Marta Solé: Jo vaig entrar als Lluïsos d'Horta amb 4 anys, fent teatre i, ara, amb 21 anys, dirigeixo un dels grups. De fet, els 5 grups de teatre estan dirigits per menors de 35 anys. Que els pares estiguin implicats a l'entitat fomenta l'interès de nens i joves en l'associacionisme. E. T.: La clau és que participis a diferents seccions, no només a una; així creix la visió transversal per acabar implicant-te un grau més. Amb projectes interseccionals es on es creen relacions comunitàries. En el nostre cas, l'organització del centenari de l'entitat va ser una bona excusa per treballar d'aquesta manera. I. C.: A la Cate afavorim l'entrada d'infants i joves amb el carnet familiar, ja que es el soci titular (qui paga i amb dret a vot) qui és el nucli que possibilita que els membres de la seva família siguin beneficiaris també del carnet. E. T.: És una modalitat que funciona habitualment, malgrat que hem d’entendre que avui les famílies són heterogènies i que hem d'adaptar el concepte arrelat en el patriarcat perquè sigui inclusiu per a les diverses realitats. Nosaltres oferim el carnet jove (per a menors de 25 anys) a meitat de la quota de soci. M. S.: Tenim una tarifa reduïda per als socis de fins als 18 anys i descomptes per a nens en activitats. Hi ha presència de joves a la junta directiva de les vostres entitats? Dani Vergés: Els membres de la nostra junta tenen entre 40 i 50 anys. 5

E. T.: És vital donar l'oportunitat als joves que es responsabilitzin d'activitats, és la porta d'entrada al lideratge i al sentiment de pertinença a l`entitat. És important que les juntes siguin intergenera-cionals, també. I. C.: Hi estic d'acord. I que hi hagi una persona jove a la junta que faci de pont facilita l'acostament de joves amb propostes perquè se senten identificats. A mi em vénen a veure al bar perquè sóc jove i se senten més propers. Jo després trasllado les iniciatives a la resta de la junta. O. P.: És la manera de trencar el gel amb la junta, que sovint es percep com un ens poc accessible. Per ara, a Figueres els joves han trobat un espai còmode al bar, no a la sala de juntes. No és tant l”edat, sinó que, d'entrada, cal visibilitzar una mà estesa. Amb la confiança, s'establiran afinitats entre generacions. Quines activitats programeu que apleguin més joves? I. C.: Com apuntava abans, el bar és un centre neuràlgic de moviment de joves quan fem activitats temàtiques Nadal o a l'estiu. Les diverses fórmules de concerts també ens funcionen, però no sempre són garantia. Cal tenir en compte la programació que coincideix en horari a la ciutat i als municipis veïns. D. V.: Coincidint amb el centenari de Lluïsos d'Horta, a la Festa Major del barri s'hi han implicat socis de diferents seccions, per exemple, fent entrepans. Les activitats festives són les que acaben atraient més joves. Quines són les principals amenaces de la manca de regeneració als ateneus? I. C.: Pagar una quota de soci pot ser un problema per al jovent, que avui pateix precarietat laboral. I, en tot cas, els hem de fer veure que els surt a compte amb un parell d'activitats que participin a l'any. O. P.: Tenim una fuga de socis a partir dels 18 anys perquè es centren en els estudis; més endavant, alguns es dediquen a les relacions familiars i, cap als 40-50, tornen (amb fills o no) a l'entitat. Aquest seria un bon moment per repescar-los i encoratjar-los a implicar-s'hi. D'altra banda, penso que el caràcter propi de cada territori també juga un paper important en l'associacionisme. D. V.: El jove no va al teatre si no és que hi actua un amic o familiar. N'hi ha que ja tenen el costum, però és un hàbit que s'ha de generar des dels ateneus. E. T.: Venir al teatre del Centre Moral és un hàbit perquè hem estat històricament el referent cultural. Però ara la multitud d'oferta cultural d'iniciatives privades o institucionals ha disgregat el públic i l'associacionisme se'n ressent. 6

Quins són els reptes per regenerar la massa associativa? O. P.: Els ateneus han d'estudiar els gustos de la població, l'oferta cultural de l'entorn i reinventar-se per programar a demanda de la ciutadania. D. V.: A Horta hi ha un gran nombre d'entitats i han d'adreçar les seves activitats al veïnat, intentant ser originals i no repetir allò que ja té un públic fidel. E. T.: Al contrari de l'estereotip estès, els joves sí que consumeixen cultura. El que passa és que el concepte s'ha transformat. S'allunyen de la cultura tradicional (anar al museu, al cinema, etc.), perquè la veuen institucionalitzada i cara, i exploren en trobades de jocs de rol, festivals de música, geocaching, etc. Se socialitzen i és cultura, també. En aquest sentit, és important desvincular la barrera de la quota per a socis de la persona implicada. I. C.: La clau és experimentar sense por. Que la junta estigui predisposada a provar sense complexos a priori. Fa unes setmanes, vam programar un concert d'una jove cantant de 16 anys i vam omplir el bar perquè per si sola ja tenia amics i familiars que li donaven suport, però, a més, va atraure gent de la seva edat, amb qui compartia l'afició pels còmics Manga. Vam descobrir que a Figueres hi ha un filó d'aquest públic. També ens estan funcionant els dijous de glosa, per a sorpresa nostra. M. S.: L'obertura de l'entitat a la ciutadania és bàsica: els diumenges, el bar ofereix vermuts musicals a proposta d'una veïna i cada setmana s'acosten persones que no són sòcies. És una manera de buscar ganxos. Un cop visitin els Lluïsos, es fàcil que s'assabentin d'altres activitats que fem.

Text: Marta Rius - Fotografies: Toni Galitó Publicat a la revista Ateneus de la Federació d’Ateneus de Catalunya. Número 15, desembre de 2016

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS ASSEMBLEA GENERAL ORDINÀRIA

egons els Estatuts de l'Ateneu, en el seu article número 5, s'estableix que, entre altres, un dels drets dels socis de l'Ateneu és assistir amb veu i vot a les reunions de l'Assemblea General, d'altra banda en l'article 6 es diu que, entre altres obligacions, és deure dels socis de l'Ateneu assistir a les sessions de l'Assemblea General. L'Article 8 diu que l'Assemblea és l'òrgan sobirà de l'Associació i que els seus membres, els socis, en formen part per dret propi i irrenunciable. L'article 10 diu que l'Assemblea General es reuneix en sessió ordinària com a mínim un cop l'any, dins dels mesos compresos entre el gener i juny, ambdós inclusivament. De tot l'exposat anteriorment es desprèn que, segons els Estatuts de l'Ateneu, l'Assemblea és l'òrgan sobirà de la nostra Entitat, que els socis tenen el dret d'assistir-hi però que també en tenen l'obligació, i finalment, que com a mínim cal celebrar una assemblea cada any. Així doncs, i com queda establert en els Estatuts, va quedar convocada l'Assemblea General Ordinària, que enguany es va celebrar el passat diumenge dia 21 de maig. D'entre els socis amb dret a eu i vot n'hi van assistir 42. Tot i que podem estar contents pel nombre de socis que van venir, comparativament amb els referents que tenim d'altres entitats, sí que cal remarcar que només van representar el 10% dels nombre total de socis de l'entitat. Ens hauria agradat que n'haguessin vingut molts més. La vostra opinió i la vostra veu és important per la Junta Directiva, de la mateixa manera que cal que els socis tinguin en compte que és a l'Assemblea on han de fer sentir les seves veus, no pas en queixes de passadissos o en exigències esporàdiques i fora de lloc. Qui no ve a l'Assemblea, no és que no es pugui queixar, però sí que es pot dir que ha perdut l'ocasió que li dóna ple dret per fer-ho. Pel que fa a l'Assemblea, aquesta va començar amb unes paraules per part del president, Fèlix Puig i Carbonell, que va donar la benvinguda als socis assistents, agraint la seva presència, mostra de la implicació i interès d'aquests socis per tot allò que té a veure amb l'Ateneu i mostra, també, que la Junta Directiva no està sola. Seguidament va fer una

reflexió sobre el que ha estat el seu primer any com a president de l'Ateneu, i que, malgrat alguna situació certament complicada, valora molt positivament, fent especial esment en alguns dels canvis realitzats, com la creació del grup de dinamització i la implicació del joves de l'entitat, o la creació de la secció dels Amics de l'Alpha 63. Tot i així, va dir que encara queda molta feina per fer. Seguidament va haver de fer esment sobre el procés d'expedient disciplinari que es va iniciar l'any passat i que un cop explicat a l'Assemblea es va donar per tancat. Acabades les paraules del president, va prendre la paraula la secretària, Tina Erill, que va seguir amb l'Ordre del Dia establert i ja habitual de les nostres assemblees, com són l'informe de les altes i baixes de socis, que inclou les baixes per socis que han traspassat i que sempre ens són molt doloroses. Seguidament va procedir a la lectura de la memòria de l'any anterior i la proposta de projecte per l'any en curs, que van ser aprovats per unanimitat. Després de la secretària va prendre la paraula el tresorer, Pere Juhé que va presentar els comptes de l'any 2016 i la proposta de pressupost pel 2017, que també van ser aprovats. El punt cinquè va ser el que feia referència a la renovació de càrrecs de la Junta Directiva. Es va designar Carles Farrés com a nou vicepresident i es va aprovar també la renovació de Pere Juhé com a tresorer. Pel que feia a la renovació de vocalies, van ser aprovades les renovacions en els seus càrrecs de Josep Aijon, Matilde Marcé i Jaume Miró, així com l'entrada com a nou vocal de la Junta de Francesc Diví. El punt sisè va fer referència a la necessitat d'augmentar 5 euros les quotes de soci, ja que tant l'augment del preu dels materials i les reparacions que cal dur a terme com l'adquisició de nous béns de servei no ens donen més marge que sol·licitar aquest esforç als socis. La proposta va ser aprovada per unanimitat. Per acabar, en el torn de paraules, el president va demanar la paraula per donar les gràcies a Matilde Marcé per la seva feina i esforç com a presidenta durant els nou anys anteriors, paraules que van arrancar l'aplaudiment dels socis assistents. Sense més paraules sol·licitades, es va aixecar l'Assemblea i es va passar a la saleta posterior de la sala d'actes on vam poder gaudir d'un petit refrigeri durant el qual també es va aprofitar per fer petar la xerrada una estona entre tots plegats. CARLES FARRÉS I PINÓS

MONÒLEGS

ntre els pilars de la nostra literatura, sens dubte, Caterina Albert (Víctor Català) ocupa un lloc destacat. Les seves obres revelen la part oculta del cert humà: la part més aspra, dura i cruel. Al mateix temps ens endinsa en la intimitat més profunda del sentiment i la tendresa de la dona. Una mostra en varen ser els dos monòlegs representats a l’Ateneu el passat 6 de maig. Tot i que la seva obra teatral és més aviat minsa, quan hi entra ho fa amb la força que la caracteritza. Sens va presentat un escenari amb els estris mínims, imprescindibles, una nuesa que acompanyava el clímax i els sentiments, també despullats, de cada una de les dones que vivia la seva història. Sor Pau. En el primer monòleg apareix una monja: és la dona marcada per una traïció que busca refugi vestint els hàbits i creu haver-ho aconseguit. Aquella serenor desitjada, dura fins que arriba al hospital malat i malmès l’home que l’havia traït. En aquell moment s’esforça per ser la monja, però apareix la dona autèntica, la que vol perdonar però no perdona, la que lluita entre la compassió i el desig de venjança, la que anhela la mort d’ell, i quan aquesta arriba, s’adona que el vol viu per poder-lo estimar. La infanticida. Va ser el segon monòleg. La protagonista ens ho explica entre la follia que pateix i la realitat viscuda. Ella vivia entre la por i el somni que li desvetllava el seu amor secret amb un jove ric. Vivia atemorida per l’amenaça constant del seu pare que, tot i ignorar el que passava, era temorós de la vergonya davant els altres. Un pare que l’amenaçava de mort constantment si ella no era la filla que ell volia que fos. Aquella amenaça es feia real amb la presència d’una falç, a la noia aquella eina torçada li feia basarda. Al mateix temps vivia el seu amor amb innocència. Quant va sentir una nova vida en el seu ventre i el jove li deia que marxava però tornaria, ella el va creure. Els mesos passaven i el ventre creixia, cosa

que va aconseguir amagar fins al moment del part. L’únic lloc segur per parir era amagar-se al molí, on la mola no parava mai. Allà per uns instants pot acaronar la seva filla. La nena plora, no la pot consolar.. sent passos, s'imagina el seu pare amb l’eina torçada a la ma. El plor de la criatura la delata, no sap on posar-la o amagar-la i en un descontrol d’ella mateixa, sense saber què es fa, la tira a la mola. Els records són clars i punyents, ni la seva follia els pot esborrar. Els assistents vàrem gaudir d’aquets dos monòlegs excel·lents, per la riquesa del llenguatge i la profunditat de sentiments. Uns temes que poden semblar arcaics, i exagerats, tanmateix l’amor i els sentiments són de totes les èpoques. Es mereix un apartat la interpretació de les dues actrius, Julita Sanou i Dolors Hermano. En tot moment integrades dins la pell d’aquelles dones turmentades que, amb la seva expressió de veu i de gest, amb la seva entrega al personatge, ens varen saber transmetre la força del drama. En el primer monòleg, la constant presència d’un home (Ismael Adell) en el llit de mort, sense veu, però molt expressiu en el gest, va donar el to que requeria. El públic assistent vàrem aplaudir emocionats i agraïts. Puc assegurar que eren uns aplaudiments molt, molt merescuts. Text: CARME JORBA Fotos: MONTSERRAT CAMRECIÓS *********

UNA NOVA EDICIÓ DEL CONTACONTES l passat 14 de maig a les 12 del migdia, a càrrec d'alguns membres del grup de dinamització de l'Ateneu, que, com ja s'ha comentat algun cop en aquest butlletí, és un grup format, en gran part, per joves de l'entitat que pretenen dinamitzar l'Ateneu i promocionar-lo pel barri tot fent diferents tipus d'activitats per a diferents tipus de públic, es va dur a terme la segona edició del contacontes per als més menuts. El primer conte que es va representar va ser De què fa gust la lluna, la narradora del qual va ser la Noelia Meroño, que ficant-se en la pell d'una exploradora, l'Arlette, ens va explicar l'aventura de diferents animals que col·laboren entre ells per descobrir de què fa gust la lluna. El segon conte, El cassó de la Martina, interpretat per l'Helena Royo i amb l'ajuda del David Capilla, ens va explicar el dia a dia d'una nena diferent,

la qual ha de conviure amb el seu cassó i aprendre a fer les coses carregant amb ell, és un conte que bàsicament ens parla de la superació i de com és d'important ser acceptats pels altres tal i com som. Malauradament, l'assistència de públic no va anar com ens hauria agradat, ja que, tot i haver utilitzat totes les eines de què disposem, com Facebook, Instagram, correu electrònic, aquest mateix butlletí i fins i tot repartir propaganda pel barri de l'Hospitalet Centre, no es va aconseguir engrescar la gent per què vingués. Tot i així, això no va fer defallir a aquest grup de joves que fan les coses amb tanta il·lusió, i van fer les representacions dels dos contes de la mateixa manera i amb la mateixa empenta que si la sala d'actes hagués estat plena. El petit públic assistent va quedar encantat amb els contes i tots els organitzadors van quedar més que felicitats. Un cop finalitzat l'espectacle, es va deixar als infants gaudir una estona de l'escenari, el qual va quedar replet de globus amb els quals jugar. A títol personal, m'agradaria aprofitar aquestes pàgines per recomanar a tothom que tingui nens (o que conegui gent amb nens) que s'engresquin a venir als contacontes de l'Ateneu, perquè val la pena assistir-hi. No només és fa l'explicació del conte, sinó que es treballen tots els aspectes al seu voltant, hi ha un bonic muntatge al darrere, cuidant l'escenografia, l'attrezzo, l'ús de música, els efectes de llums, i creant un ambient ideal per endinsar-se en el món de la imaginació a través de les històries que els contes ens proporcionen. Per acabar, anunciar que la propera edició del contacontes es durà a terme de cara al curs vinent, esperem doncs que per llavors el grup aconsegueixi aplegar un bon públic que pugui gaudir de l'espectacle. HELENA FARRÉS

RECITAL: POEMES INÈDITS D’ISABEL CLARA SIMÓ

a sessió de Paradigmes? que el passat mes de març l’Ateneu va dedicar a la insigne escriptora Isabel-Clara Simó i Monllor, distingida amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany, va fer que s’establís amb ella una sintonia molt remarcable, fruit de la qual fou la cessió de la col·lecció dels seus poemes encara no editats per tal de ser recitats com a primícia en la nostra entitat el passat 12 de maig.

La vetllada va anar a càrrec de la secció “Amics d’Alpha 63” de l’Ateneu de Cultura Popular amb guió i direcció de Joan Soto. L’espai, dissenyat per Francesc Diví, Francesc Cabrera i Carles Farrés, reproduïa l’interior d’un local d’ambient bohemi, de copes i sobretot de trobades i tertúlies literàries i de jazz. Els recitadors, ocupats en la lectura, la conversa i la degustació, sobretot de cervesa, emergien successivament cap al faristol per anar llegint els poemes. Els pòsters, el mobiliari i la il·luminació de l’espai evocaven l’ambient que en la dècada dels anys seixanta del segle passat solien freqüentar la gent de la generació tant de l’escriptora com dels membres de la secció organitzadora del recital. Per omplir les transicions es comptava amb un fons musical adient format per peces de Miles Davis, músic molt influent en la història del jazz, i la peça “El camí de l’esperança”, composta per Joan Miró com a leit motiv del muntatge “Candel, l’altre català”. És ben sabut que la poesia no ha estat el gènere més conreat per Isabel-Clara Simó, tot i que va ser aquell en què va fer la seva entrada en la literatura. En efecte, l’any 1962 Manuel Sanchis Guarner, filòleg, historiador, professor universitari i activista cultural en favor de

la llengua catalano-valenciana va publicar una Antologia de Poetes Universitaris Valencians en què apareixia una joveníssima IsabelClara Simó. Amb “Jo no conec”, poema que formava part d’aquell recull, la jove recitadora Esther Martínez va iniciar el recital. No va ser fins al 1995 quan va sortir el seu primer poemari “ABCDARI” i el 2009 un altre titulat “El conjur” del qual el propi Joan Soto va recitar “Negra és la nit”. A continuació es van anar desgranant els vint-i-cinc poemes inèdits agrupats en quatre blocs temàtics titulats “Saliva amarga”, “Fronteres o dignitats”, “Brams de desig i cobejança” i “Espais màgics” en què la poetessa aborda espais vitals tan diferents com la buidor existencial, la injustícia i manca de llibertat, l’anhel de l’amor i del plaer donat pel contacte sexual i els plaers espirituals lligats al diàleg amb els amics i el gaudi de les arts. Coneixent la posició a bastament manifestada per l'escriptora respecte de la seva concepció de la literatura com a font de plaer i bellesa, desproveïda de connotacions utilitàries, cal dir que el gènere poètic sembla idoni per a sublimar aquesta idea. Malgrat tot, sempre podrem pensar que bé deu servir per alguna cosa suscitar la reflexió sobre un mateix i la societat a la qual pertanyem. L’equip de recitadors estava format per Joan Soto i Esther Martínez, ja esmentats abans, i Dolors Nat, Dolors Sala, Anna Maria Vilanova, Francesc Cabrera i Jesús Rocosa. Tots ells van mostrar la seva destresa en aquest terreny, tal com va remarcar la pròpia IsabelClara Simó, present al recital, la qual va agrair efusivament l’esforç fet i els resultats aconseguits, especialment a Joan Soto, alma mater de l’esdeveniment. Text: JAUME MIRÓ Fotos: M. LLUISA GALAN

CONEGUEM CATALUNYA Excursió n. 346: Visita al Museu de Miniatures i de Micro Miniatures de Besalú (Dissabte 20 de maig)

a sortida com totes les excursions, aquesta vegada també, es va sortir amb l’autocar des de la cantonada de Rossend Arús amb l’avinguda Carrilet. A les vuit, puntualment va arrencar l’autocar en direcció a l’àrea de servei del Montseny, on vam arribar a les nou. Aquí he de fer un incís, en entrar al menjador hi havia un pandemònium de gent, que jo almenys,vaig tenir bastant dificultat per saber on hi havia les safates per portar els cafès per esmorzar fins a un taula que pel que veia, seria força dificultós de trobar. Però amb molta paciència i perseverança vam trobar-ne una i vam poder esmorzar tranquillament. Preguntat a què es devia tanta gent, resulta que la gent anava a Girona per les flors. La sortida de l’àrea on havíem esmorzat va ser a tres quarts de deu en direcció a Besalú. L’arribada a Besalú va ser a les onze, i tot seguit ens vam dirigir al Museu de Miniatures i de Micro Miniatures on s’exposen més de dos mil peces de miniatures elaborades per artistes de tot el món. L’hora, d’entrada, la teníem a dos quarts de dotze, hora en què una senyora ens va orientar per on havíem de començar la visita. Sota la nomenclatura de Micro Miniatures s’amaga una visió fantàstica d’un treball que a tothom li va semblar impossible que una persona pugui fer-ho. En posaré algunes per allò que es diu que una imatge val més que mil paraules. En una dins el forat d’una agulla saquera, hi havia un tren de sis vagons. En un altre hi havia una formiga fent funambulisme i, per finalitzar, en un altre es veia a Charlot amb un paraigua al cap d’un pila de rodes dentades. Totes les miniatures, (hem dit que n'hi ha dos mil), unes es veien a través d’una potent lupa d’augment, i d’altres amb un microscopi.

Sortint del Museu, vam anar on ens estava esperant la guia que ens havia de fer el recorregut pel conjunt del Call Jueu. Abans de començar la visita, la guia ens va donar un gomet groc perquè ens l’enganxéssim en un lloc visible per tenir-nos localitzats, quan vam estar tots amb el gomet enganxat, vam començar la visita a l'antic barri jueu. La primera parada la vam fer per ensenyarnos una imatge que els jueus posaven al llindar de la porta d’entrada per demostrar que allà hi vivia un jueu. Tot seguit ens vam dirigir cap els banys jueus. Per aquests banys els jueus feien servir aigua del Fluvià. Allà ens va ensenyar fotografies de com havia evolucionat, amb sense torre i amb torra, el pont de Besalú. Acabada la visita vam anar al restaurat, Can Quei, on teníem el dinar amb un primer que era un pica-pica abundant i després la carn o peix que cadascú havia triat. Molt bo tot. A dos quarts de sis sortíem de Besalú en direcció a l’Hospitalet on vam arribar sans i estalvis a dos quarts de vuit. La propera excursió serà el dia 17 de juny, visita a la Casa Bofarull, a Els Pallaresos i visita a Vistabella. APUNTEU-VOS-HI! JAUME MARZÀ

VISITA CULTURAL

l dia 27 de maig 12 socis de l'Ateneu a les 9 del matí ens vam reunir a l'andana de la línia 1 del Metro per anar a Terrassa per visitar el Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Hi vàrem anar per veure principalment la mostra itinerant de 40 màquines i enginys de Leonardo da Vinci construïts a partir de manuscrits i dibuixos del geni italià. Aquesta mostra s'exposa de forma permanent a Roma al Palau de la Concelleria i solament estarà a Catalunya fins a finals del mes de juny, després continuarà per altres ciutats del món. En la mostra trobem estris referent a la navegació, la flotació, dissenys d'ales articulades que simulen les aus, altres estris com la creació de ponts, màquines per treballar el camp, bicicletes, altres ginys destinats a la defensa i a la guerra, amb una màquina que simula un tanc mòbil amb canons. Trobem també reproducció dels quadres més famosos que va pintar l'artista italià, com la Gioconda també anomenada Mona Lisa, el Sant Sopar, l'Anunciació, etc. També hi ha un sistema interactiu 3D per tal de veure aparells en funcionament i visitar virtualment l'exposició. Sortint del sector de Leonardo, ens endinsem en el sector de mostres de telers de diferents èpoques amb el sistema de maquinària antiga amb els seus embarrats, politges, i corretges per fer funcionar individualment les diferents màquines. Entre el grup de socis teníem el senyor Amorós que va tenir la satisfacció d'ensenyar-nos el teler que ell mateix havia muntat dins del Museu i que procedia de l'antiga empresa tèxtil Vilumara de l'Hospitalet. El grandiós local del Museu acull, a part de mostres itinerants, una exposició per conèixer els principals avenços tecnològics de la humanitat, els diferents tipus d’energia, una col·lecció d’antics automòbils, motocicletes i avions, un espai per conèixer el cos humà, descobrir el seu funcionament amb una col·lecció d’instrumental mèdic, etc. El Museu està ubicat en un edifici del modernisme català, el vapor Aymerich, antiga fàbrica tèxtil dissenyada per l’arquitecte Lluís Muncunill, construït entre el 1907 i 1908. ATENEU

MICROTEATRE

l Microteatre va néixer no fa gaire temps, a Madrid, cap a l’any 2009. Tot i semblar una idea ben senzilla i simple, és un format teatral de caire experimental i enfocat més aviat per a grups reduïts tant de públic com d'espai. No tothom disposa d'una gran companyia o de l'espai adient per desenvolupar les seves propostes teatrals de forma convencional. I va ser així que es va originar. El microteatre està format per peces curtes de teatre que, o bé es representen d’una forma continuada en un sol espai reduït, o bé es van alternant amb altres peces en diversos espais. La meva primera experiència en el mon del microteatre va ser en un petit local del Poble Nou, més concretament un bar que en la planta superior tenia habilitat una petit espai amb un aforament per a unes vint persones. L'obra representada tenia una durada de vint-i-cinc minuts i s'anava repetint continuadament durant tota la tarda. En el torn que em va tocar la sala era plena. Partint d'aquesta idea i en col·laboració amb la gent de Microl'Het es va organitzar un espectacle de microteatre a l'Ateneu per als dies 27 i 28 de maig. Es partia de quatre obres curtes que es van anar representant continuadament en quatres espais diversos de l'Ateneu

fet que va permetre que tothom que vingués tingués l'ocasió de poder veure totes les obres o, simplement, veure només aquelles que els interessés. Així doncs, a la sala d'actes es va representar l'obra Culpable! de Carles Farrés, a càrrec de membres del nostre grup de teatre, a l'aula de les puntaires vam poder veure l'obra Perímetre Controlat, d'Esteve Mulero, a càrrec de membres de l'últim curs de l'Institut del Teatre, al taller dels pintors i les arts aplicades vam poder veure El Gran Ciprés, Agencia de viajes en el tiempo, d'Aleix Pla i a la biblioteca l'obra Palabra de Hipster de Carlos Pérez, a càrrec del grup Letras con Voz. El dia 27 l'afluència de públic no va ser la que esperàvem i, per tant, en lloc de fer les quatre representacions alhora es van fer de dues en dues, fet que va permetre que els mateixos actors poguessin veure les obres dels seus companys. El dia 28 ja va venir força més gent i, per tant, es va reprendre el format de representació de les quatre obres simultànies. L'experiència va ser força interessant i, particularment, crec que molt positiva. En un mateix dia vam poder gaudir de quatre propostes completament diferents en què es passava del drama més cru de Culpable! o Perímetre Controlat, al toc modern de Hipster o a l'humor d'El Gran Ciprés. No em considero pas un expert per poder augurar quin camí pot prendre el teatre contemporani, però no descartaria que, juntament amb les representacions tradicionals, aquesta mena de propostes vagin creixent i puguin esdevenir més habituals i, fins i tot, anar prenent noves formes i formats. El temps ens ho dirà. CARLES FARRÉS I PINÓS

SORTIDA TEATRAL A PINEDA DE MAR

es del dia 28 de maig fins el dia 1 de juny, va tenir lloc la Mostra Nacional de Teatre Amateur de Pineda de Mar. Aquesta mostra, que se celebra anualment, enguany ha commemorat la seva 25a edició. Durant aquests dies hi han anat passant diversos grups teatrals, tot presentant i repre-sentant les seves obres en diferents espais d'aquesta bonica població del Maresme que és Pineda de Mar. A més de les representacions també es van organitzar altres activitats alternatives com conferències, debats, xe-rrades, etc. El Grup Teatral Margarida Xirgu del nostre Ateneu estava convidat a participar en l'esmentada Mostra per dur a terme diverses actuacions programades pels dies 29 i 30 d'abril. Cal dir que durant aquests dies vam estar molt ben instal·lats en hotels de Pineda on vam ser tractats molt bé, fet que agraïm tant a l'organització com als mateixos hotels. Aquests no va ser tan sols uns dies de feina pel que a les representacions es referix, sinó que també van ser de convivència, en què els membres del grup van poder gaudir de la Mostra, la festa i l'ambient que aquesta comporta i, entre ells mateixos també es va crear un ambient de festa i companyonia que va fer que tots ens ho passéssim molt bé els tres dies que va durar tot plegat. Però anem per feina. Per una banda, ens va tocar actuar amb el Cafè Teatre els dies 29 i 30 d'abril, a dos quarts de dues de la matinada! Les representacions van anar força bé i la sala on es van fer va estar totalment plena durant les dues sessions. Cal dir que el públic s'ho va passar molt bé i va riure força, que d'això va el tema tractant-se d'un espectacle d'humor, i per tant, recollint forts aplaudiments. L'única pega va ser que als nostres actors i a un servidor, com a tècnic, ens va tocar anar a dormir molt tard. D'altra banda, el diumenge dia 30 va ser el torn de la Dolors Her-mano i la Julita Sanou que ho van brodar en les seves interpretacions dels monòlegs Germana Pau i La Infanticida, de Caterina Albert, amb una sala plena de gom a gom, on van rebre una acalorada i insistent ovació del públic per la seva gran actuació. I res més, esperem poder seguir assistint a la Mostra de Pineda i que ens ho tornem a passar igual o més bé del que ja ens ho hem passat aquest any. CARLES FARRÉS I PINÓS

A PROPÒSIT DEL TRASPÀS DE TON RIBAS

El dia 27 d’abril va morir Ton Ribas, soci de l’Ateneu des del 1988, el mateix any que sortia de la presó com ho podeu llegir en la gasetilla que va publicar el diari El Punt Avui el dia 29. Familiars i amics de les diferents èpoques de la seva vida van omplir la capella del Tanatori en el darrer i emocionat adéu. La cerimònia va començar amb Els Segadors, que van tocar al violí i piano, potser el moment, per a mi, més impressionant. Jo el vaig conèixer molt tard, quan es va fer soci de l’Ateneu, però recordaré sempre la seva afabilitat i les llargues converses que vam tenir amb Catalunya sempre present. Com molts altres, no ha pogut veure i viure la independència del nostre país, ell que l’esperava tant.

MATILDE MARCÉ

COL·LABORACIONS FLOÏD arribà el dia de començar a afaitar-me, el pare em deixà la Quan seva màquina elèctrica perquè superés sense grans trasbalsos aquella primera experiència. La cosa, però, no va anar massa bé: el sotabarba em quedà ben encetat i vermell, així com el bigoti. Per a remeiar-ho i suavitzar la picor que em feia tot plegat, el meu progenitor em va dir que m’hi posés Floïd, un aftershave de color taronja, que ell usava. Tot i que al principi em va coure una mica, al cap de pocs segons una frescor molt agradable va inundar-me el rostre. Des de llavors, vaig ser un usuari incondicional del Floïd durant molts anys. En aquella època mai vaig preguntar-me qui hi havia darrere d’aquell producte tan exitós -amb un disseny de l’ampolla cridaner i original-, que també es feia servir a les barberies del meu poble pel que havia vist. No fou fins al cap d’un temps que vaig descobrir que el produïa una empresa catalana, l’amo de la qual era un tal Cendrós, que era, a més, un mecenes. Haig de reconèixer, tanmateix, que no ha estat fins que m’he empassat la biografia que d’en Joan B. Cendrós ha escrit en Genís Sinca El cavaller Floïd -editada el passat 2016-, que he conegut del tot qui va ser aquest empresari barceloní. Malgrat que, tal com es diu al llibre, va ser molt criticat des de determinats sectors, tant durant el franquisme com en democràcia, pel fet de ser un arrogant burgés milionari, no es va arronsar mai i va dedicar molts esforços, diners, temps, energia i salut a la lluita per la supervivència de la llengua i la cultura catalanes. Per a l’amo del Floïd, si la llengua s’extingia, s’enfonsava el país i la seva història. No ho podia permetre, ell que era un catalanista de pedra picada. Gràcies a El cavaller Floïd he sabut que, en Cendrós, l’any 1959 impulsà la convocatòria dels premis Sant Jordi i Carles Riba, i que el 22

1961 va ser un dels fundadors d’Òmnium Cultural. El 1962 comprà l’editorial Aymà, que passava per greus problemes econòmics, i el 1964 féu el miracle d’adquirir les Edicions Proa, que malvivien a Perpinyà i les retornà a Catalunya. A Proa s’hi abocà de ple a fi d’aconseguir fer-ne una editorial de nivell europeu. Per a la prestigiosa col·lecció A tot vent, que tant d’èxit havia tingut abans de la guerra, fitxà a Joan Oliver (Pere Quart) com a director literari, que era tota una garantia. Els llibres de la col·lecció sortien amb un disseny modern i trencador i amb unes cobertes de color taronja que es feren molt populars. D’altra banda, el catàleg de volums publicats, les traduccions sobretot, era francament envejable per a l’època. Amb tot, les seves tasques d’editor li portaren no pocs problemes i durs enfrontaments amb la censura –inclús amb el ministre Fraga Iribarne-. Un cas paradigmàtic va ser el de la novel·la Un amor fora ciutat de Manuel de Pedrolo, publicada per Aymà, que va ser segrestada diverses vegades. Però a en Cendrós no era fàcil doblegarlo. Va acabà guanyant i de l’obra se’n feren diverses reedicions. També donà tot el seu suport a Terenci Moix i al seu escandalós, en aquells moments, Mon mascle, al qual la resta d’editorials havien girat l’esquena. A Teresa Pàmies li publicà, fent cas omís de les pressions, Dona de pres el 1975. Això no és tot, però. Sorprèn saber que va ser en Cendrós qui finançà el primer recital d’en Raimon a París, el 1966; així com també que va ser ell qui intervingué de manera decisiva en el salvament del teatre Romea, que passava per serioses dificultats, el 1967. Per si no fos prou, en aquests anys seixanta, quan va descobrir que la vídua del president Companys, Carme Ballester, treballava de dona de fer feines, a França, va comentar: “No puc tolerar que la vídua del “president màrtir” s’hagi de guanyar la vida d’aquesta manera”. I, des de llavors, li va passar una pensió mensual. Per últim, cal destacar la decisiva actuació d’en Cendrós perquè les despulles del gran poeta català Josep Carner, mort a l’exili de Brussel·les el 1970, poguessin reposar definitivament a Catalunya. Podríem concloure que per a en Cendrós totes aquestes iniciatives, i altres que no hem detallat, eren un hobby fruit de les seves inquietuds personals. Potser sí, però no hi ha dubte que s’hi llançà de manera apassionada, sense mirar prim. Com si li anés la vida. Acabem amb una pregunta: tenim al país empresaris com en Cendrós avui dia? PERE JUHÉ I ORIOL

POESIA En ocasió del 75è aniversari de la mort de Màrius Torres us oferim aquest bell poema escrit el 1941, un any abans de la seva dolorosa mort al sanatori de Puig d’Olena:

SI M’HAGUESSIS FET NÉIXER GRA DE BLAT...

Si m'haguessis fet néixer gra de blat, que seria senzill d'arribar a ser una espiga! Llucar, créixer, florir en l'aire assolellat, entre olivers, en una terra antiga. Si m'haguessis fet néixer raig de llum, d'aquesta llum, Déu meu, que a tu no t'enlluerna, m'hauria estat donat de no triar el meu rumb: el meu destí fóra una recta eterna Però m'has creat home, fecund, fort. Has obert un camí a la meva mesura, i a cada instant he de buscar l'estel del nord en la nit nostra, viva, però obscura. Tinc por -tinc confiança. Servitud no hi hauria més dura que la de l'home lliure si, tant més fatigat com més s'hagués perdut, pogués perdre el repòs del teu somriure.

Màrius Torres

EL NOM I LA COSA PSEUDOVERITATS I POPULISME

es coses van com van, i no sempre canvien per a bé, evidentment. Ens havíem acostumat que el contrari de “vertader” fóra “fals”, i el de “veritat”, “mentida”. També de vegades venia al cas emprar expressions com “mitges veritats” o la tan modesta i conciliadora “en part és així”. D’avui en avant ens haurem d’acostumar a utilitzar termes com “postveritat”, sens dubte una recialla de la tan comentada anys enrere “postmodernitat”. Subratlla, la nova etiqueta, el caràcter especialment subjectiu i distorsionador de la percepció que ve accentuant-se des de finals del segle passat en la vida pública. D’altra banda, aquest descrèdit de la veritat propicia un cert oblit del sentit crític. Tot plegat, l’ocultació de la realitat, més o menys programada des dels poders fàctics, i l’afebliment subsegüent del criticisme ens han abocat a la present revifalla dels populismes arreu del panorama polític. No podia ser d’altra manera, clar. Malgrat que, per sort, encara hi ha periodistes que fan sovint la feina que els pertoca i intenten mostrar les coses com són. Per això desvetllen les ires dels líders populistes, dels populistes de bon de veres. I els que no ho són tant, procuren guanyar-se’ls. El polític populista, en referir-se a les dificultats del present, apel·la en primer lloc a l’emotivitat fàcil, com més ximple molt millor. I llança balons fóra fomentant l’exclusió de suposats enemics interns -el comodí del racisme amb les seues variants- o declarant la guerra -la comercial si més no- als països de la competència. En definitiva, no explica com subsanar les mancances ni com projecta realitzar el somni grandiós, autoafirmatiu i excloent que vol per al seu país. El pacient lector, arribats en aquest punt, ja haurà pensat segurament en l’irritant Donald Tramp, tan poc amic, per cert, dels debats i dels periodistes. O en el turc Erdogan, que aspira refer el model d’Estat estroncant tota possiblitat de vida democràtica, fins i tot negant la paraula als enemícs interns. O en l’astut bruixot de Putin, veterà funcionari de la KGB, que, no obstant això, gaudeix de les simpaties de Trump, un suposat nordamericà de socarel per a tants compatriotes. En realitat, també prosperen les reaccions i els posats populistes en faccions antidemocràtiques que algun dia podrien fer-se amb el govern de més d’un país de la Unió Europea. Ja se sap que les “Veritats de Mentides”, per dir-ho amb el títol de l’exitós reportatge de la TV3, han farcit des de sempre el discurs dels feixismes. Un “mal lleig”, el feixisme, que té cura, però que seguit fa la guitza on hi ha món. ANTONI PRATS

OPINIÓ PACTE NACIONAL PEL REFERÈNDUM PRESENTACIO D'ADHESIONS AL PNR-L'H

l passat 11 de maig va tenir lloc a l'auditori Barradas, a la Rambla de Just Oliveras l'acte de presentació d'adhesions al Pacte Nacional pel Referèndum a l'Hospitalet de Llobregat. Aquest acte va ser organitzat per la Comissió Coordinadora del PNR-L'H sota la direcció d'Òmnium Cultural. L'Ateneu forma part de les entitats adherides al Pacte pel Referèndum, i com a tal vam ser convidats a les reunions que es van convocar per tal d'organitzar l'esmentat acte a la nostra ciutat. En una de les reunions es va proposar que la presidència de l'acte fora col·legiada, és a dir, que fossin diverses entitats les que estiguessin a la presidència. Inicialment es va pensar que fossin quatre les que fessin la presentació, però finalment, per diversos motius d'agenda només en vam quedar dues: el Centre d'Estudis de l'Hospitalet, representada pel seu president Manel Domínguez i l'Ateneu de Cultura Popular, al que vaig tenir l'honor de representar. Dins de l'organització de l'acte, al company Manuel Domínguez li va correspondre fer la presentació de la ponent, la senyora Itziar González, membre de la mesa del Pacte Nacional pel Referèndum. També havia de venir Carme Porta, que al final va haver d'excusar la seva absència per motius personals. A l'Ateneu de Cultura Popular de l'Hospitalet, és a dir, a mi mateix i en qualitat d vicepresident de l'entitat, ens va correspondre fer la presentació de l'acte. Per aquest motiu em vaig preparar unes paraules tant de benvinguda com d'introducció.

Pel que fa a la resta de la vetllada, cal dir que el parlament de Itziar González va ser molt interessant i força instructiu, ja que ens va informar fil per randa sobre tot el que es refereix a la situació actual del Pacte pel Referèndum, les accions dutes a terme, les reunions i les trobades, tant a dins de Catalunya, amb partits espanyols i fins i tot europeus. Seria impossible des d'aquestes pàgines poder transcriure tot el que ens va explicar. Posteriorment hi va haver una sessió de paraules en què els assistents van poder efectuar força preguntes a la ponent, amb sessió fotogràfica festiva, al final, amb els representants de les entitats damunt de l'escenari. Pel que a mi respecta vull agrair profundament les felicitacions que vaig rebre un cop acabat l'acte, ja que van ser moltes, sobre les paraules que vaig dirigir al públic en la presentació. És per aquest motiu que m'agradaria compartir-les amb tots vosaltres en aquesta Opinió, no en va, bona part del que vaig dir no és res més que el que penso. ************** Moltes gràcies a tots els que avui us heu aplegat per venir aquí, a aquesta presentació d'adhesions al Pacte Nacional pel Referèndum, a l'Hospitalet, i com a representant d'una de les entitats que presideixen aquest acte vull donar-vos la benvinguda. També vull agrair la col·laboració de totes aquelles persones que han signat el document d'adhesió al Pacte Nacional pel Referèndum. Cal recordar que no ha estat una signatura per la independència, que per a alguns potser sí, sinó una signatura per la Democràcia, pels drets de les persones a decidir el seu futur, una signatura per dir ben fort que no som súbdits, sinó ciutadans lliures que no volen ser presoners de papers i de lleis, algunes de les quals es van aprovar en un marc de por i amenaces d'involució. Tinc 58 anys, jo hi era i no vaig poder votar perquè no en tenia l'edat. Però sobretot agrair a aquells que han fet possible aquesta recollida de signatures: Les entitats. Primer de tot les entitats cíviques com ANC i ÒMNIUM, és a dir, les de primera divisió, però també a les altres entitats, més petites i que adherides al Pacte han col·laborat en l'esmentada recollida de signatures. Aquestes són, entre altres, les entitats culturals, les esportives i de tota mena que creuen en la democràcia i en la llibertat, d'una d'aquestes en tinc l'honor de ser-ne vicepresident, l'Ateneu de Cultura Popular de l'Hospitalet. Cal agrair també a tots els partits polítics que s'han adherit al pacte i a les seves joventuts, pel seu tarannà democràtic i per entendre que les urnes són

quelcom més que una eina de poder. També voldria fer un apart per agrair especialment a les centrals sindicals la seva participació i col·laboració. Som ciutadans, som demòcrates... i també som treballadors, i les entitats que ens representen com a treballadors han sabut donar resposta amb valentia. A nivell personal n'estic particularment orgullós atès que durant més de 25 anys (potser trenta) he estat delegat i representant sindical. Moltes gràcies, companys! Recollir més de 400.000 signatures és tot un mèrit, i si aquestes es recullen només en dos mesos, és tota una proesa. Una mostra de la feina feta. Això no és com en unes eleccions on cada un de forma individual va a votar i ja està, sense que se l'hagi d'anar a buscar. Aquí hi ha una feina de anar un per un als ciutadans i demanar-los la seva adhesió. Això no és fàcil ni ràpid, d'aquí el valor del que s'ha aconseguit. 400.000 signatures arreu de Catalunya és tot una mostra del suport popular i de la transversalitat que té la reivindicació del referèndum. N'hi haurà que li restaran valor, són els de sempre, aquells que només donen valor a les coses i als fets que els permet fotre's els calers a les butxaques, perquè saben que poden afinar les estructures de l'Estat i sortir impunes. És igual, nosaltres a la nostra, anar fent feina i endavant. Ho aconseguirem, cada vegada són més les veus que se senten des de fora i que no entenen perquè no ens volen deixar votar, i sabeu per què? Perquè no els arriba cap argument en contra que sigui coherent i raonable. Perquè els que diuen "NO", no creuen en la democràcia veritable, parlen avui de democràcia i lleis igual que abans parlaven del "Règimen i del Movimiento". Alguns encara es pensen que és el mateix. I acabo. Cal donar les gràcies a tots aquells ciutadans de l'Hospitalet que han signat, més de quatre mil. Aquesta és una ciutat complexa, ho sabem, però carregada de bona gent que creu en la democràcia, per què va d'això, de democràcia. Moltes gràcies. CARLES FARRÉS I PINÓS

HO SABÍEU? REUS, CAPITAL DE LA CULTURA CATALANA

l títol de Capital de la Cultura va néixer el 1985, gràcies a la iniciativa de la llavors ministra de cultura grega Melina Merkuri, i Atenes va ser nomenada com a Capital Europea de la Cultura. A partir d’aquí diversos territoris han adoptat la idea i, actualment, és una de les propostes culturals amb més acceptació de la Unió Europea. A Catalunya, des del 2004, una entitat independent de la societat civil anomenada Organització Capital de la Cultura Catalana és l’encarregada d’atorgar, cada any, aquesta designació a una ciutat dels Països Catalans. L’objectiu és contribuir a ampliar la difusió, l’ús i el prestigi social de la llengua i la literatura catalanes, incrementar la cohesió cultural dels territoris de parla catalana i, alhora, promocionar i projectar el municipi designat, tant a l’interior del territori com a l’exterior. Les ciutats que fins el 2016 han estat designades són: Banyoles, Esparraguera, Amposta, Lleida, Perpinyà, Figueres, Badalona, Escaldes-Engordany, Tarragona, Ripoll, Barcelona, Vilafranca del Penedès i Vic. Enguany ha estat Reus la ciutat escollida com a Capital de la Cultura Catalana, i l’Institut Ramon Muntaner (fundació privada dels Centres d’Estudis de parla catalana), que té com principal objectiu el suport a centres i instituts d’estudis de recerca local i comarcal, organitza, dins el marc dels actes que durant l’any es realitzen a les ciutats escollides, El Recercat: Jornada de Cultura i Recerca dels territoris de Parla Catalana, i té com a principals objectius: -

Donar a conèixer a la societat civil l’activitat dels centres, instituts d’estudis i altres entitats culturals. Facilitar l’accés a les publicacions dels centres i fomentar la comunicació i el contacte entre els centres de diferents territoris de parla catalana. Reconèixer la important tasca que realitzen aquestes entitats i també reconèixer la trajectòria d’una persona vinculada al món dels centres d’estudis a través d’uns premis.

Els actes, aquest any, es van dur a terme els dies d’abril al Centre de Lectura de Reus (un edifici històric, dels Marquesos de Tamarit). A més a més d’assistir-hi, passejant pels carrers i places d’aquesta ciutat i admirar

28, 29 i 30 antic palau vam gaudir uns quants

dels magnífics edificis modernistes que s’hi aixequen. Aquesta població és considerada la capital del Baix Camp tarragoní i, com a tal, té una gran activitat comercial S’hi poden trobar tot tipus de botigues, moltes de les quals obren les portes a la zona de vianants del centre, un lloc ideal per fer compres i caminar tranquil·lament. Però, a part del Modernisme, Reus és coneguda per un altre motiu: l’elaboració del vermut, una beguda genuïna de la ciutat i que actualment està vivint un autèntic renaixement. El vermut és una beguda elaborada a base de vi, alcohol i una particular combinació de plantes aromàtiques que li donen l’aroma i seu el gust característic. Reus va ser pionera en la producció de vermut; fins a trenta van arribar a ser les marques registrades. Actualment són dues les marques que s’hi fabriquen: Yzaguirre i Miró, que es segueixen elaborant seguint el mètode tradicional transmès durant sis generacions. Els reusencs aconsellen degustar-lo als establiments de la ciutat que estan identificats amb la marca “Vermut de Reus”. El segon dia del Recercat, un cop acabada l’entrega de premis a les entitats i a la persona (o persones) de la qual es valora la trajectòria, es va fer un dinar. Enguany a Reus, no podia ser d’altra manera que en un espai dedicat al vermut, al Restaurant Vermuts Rofes, una de les marques del ram més conegudes, creada el 1890 i que s’elaborava al mateix lloc on ara s’ubica el Restaurant homònim, respectant tots els elements de l’antiga fàbrica amb les impressionants botes que transmeten a l’espai un encant especial. Com ja hem dit, a la ciutat de Reus es poden admirar diversos edificis modernistes, però sens dubte el més important i que per si sol ja mereix la visita, és l’Institut psiquiàtric Pere Mata, considerat una de les joies del Modernisme. Es va inaugurar l’1 de març de 1900, i fou

un dels grans projectes de l’arquitecte Lluis Domènech i Montaner, on va seguir un esquema de pavellons que més tard aplicaria a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. L’edifici més destacat d’aquest centre, és el pavelló número 6, conegut com el dels “distingits”, projectat per allotjar-hi malats d’alt poder econòmic amb els màxims nivells de confort de l’època. A la planta baixa de l’edifici hi ha els espais comuns: sala, menjador i sala de billar, molt ben decorats i amb els sostres a doble alçada. A la primera i la segona plantes es troben les diferents habitacions, a les quals s’arriba a través de galeries amb finestres obertes al jardí que actuen de passadissos. Les habitacions tenen vàters individuals que es complementen amb les cambres de bany i sanitaris comunitaris que hi ha als extrems de les galeries. Es conserva el mobiliari original, i, allà on és possible, les reixes són substituïdes per vidrieres amb ànima de ferro. Una de les “persones distingides” que hi estigueren allotjades va ser el pintor Joaquim Mir, a causa d’una crisi que patí el 1903. El 1983 el pavelló número 6 va deixar d’acollir malalts per ser destinat a funcions culturals i, a partir del 1997 es va integrar a la Ruta del Modernisme. A Reus va néixer el pintor Marià Fortuny (1838); per això en aquesta ciutat el teatre principal porta el seu nom. Però sobre el naixement en aquesta població d’una altra persona famosa, Antoni Gaudi (1852), no s’han posat d’acord: si uns diuen que va ser a Reus, altres afirmen que a Riudoms, al mas de la Calderera. Ho deixo així. L’any que ve serà Manresa la Capital de la Cultura Catalana, i, si ve a tom, ja us en faré un comentari. Text: ANTÒNIA CALDÉS Fotos: ANTONI PRATS Fotos: 1, Rest. Vermuts Rofes - 2, Inst. Pere Mata - 3,4, Sala d’estar i galeria

REFLEXIÓ La República Francesa té nou president: Emmanuel Macron

’agraden les històries romàntiques i el nou president de França en té una. La seva història d'amor (ell 39 anys i la seva esposa 64, aquesta diferència d'edat no acostuma a ser gaire habitual) és romàntica i m'agrada (em repeteixo expressament), perquè tots dos han sabut plantar cara a la societat en el factor humà i han defensat el seu enamorament amb sinceritat i fermesa. Ja sé que no és el primer ni l'únic home que té de parella una dona que podria ser la seva mare! I sí, hi poso signe d'admiració perquè és dig-ne de ser lloat per no amagar-se'n. Com tampoc no és gaire corrent que una dona, Brigitte, de la seva edat, faci ostentació del seu amor per un home tan jove quant, segurament, n'hi ha moltes de dones d'aquesta edat que, o bé ho amaguen o bé se'n senten culpables i no són pas felices. Ell, n'Emmanuel, es va enamorar de la seva esposa, abans professora de francès, quan tenia 16 anys i ella 39. Els pares d'ell l'enviaren a París a estudiar per allunyar-los l'un de l'altre, però l'amor si és de veritat supera, a vegades, tots els obstacles. Quan l'Emmanuel en tenia 29 i la Brigitte Trogueux 53, es varen casar, el 2007, en una cerimònia familiar. Ella s'havia divorciat del seu marit amb el qual havia tingut tres fills. Tots tres han fet costat a la mare, valenta, per preparar la campanya que ha dut Emmanuel Macron a la presidència de França: en Sébastien, enginyer, s'ocupava de les xarxes socials; Laurence, cardiòloga, cuidava la seva salut, i Tiphanie, advocada, treballava a peu de carrer. Chapeau! N'Emmanuel la va descobrir com un ésser "culte, sincer, generós, dolç, pacient, amb coratge i determinació". I la Brigitte el veia amb el talent de Mozart: "Sentia que si no em deixava portar estaria passant de llarg de la meva vida". A França els han posat de tots els colors, principalment, de verd, però ells fan la seva i semblen feliços. Me n'alegro! No sé si políticament en Macron podrà dur a bon port els projectes pensats, però no sembla que li faltin ganes ni coratge. Em mereix confiança i li desitjo els millors auguris a l'Elisi, al costat de la seva esposa. Si jo fos francesa l'hauria votat. Per què? Perquè té una mirada neta d'hipocresia. M. DOLORS NAT I PINYOL

BIBLIOTECA US RECORDEM QUE PODEU DISPOSAR DELS LLIBRES DE LA BIBLIOTECA. TAMBÉ, SI US VE DE GUST, VENIR A L’ENTITAT A CONSULTARLOS.

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Antònia Caldés, Montserrat Campreciós, Carles Farrés, Helena Farrés, M. Lluisa Galan, Carme Jorba, Pere Juhé, Matilde Marcé, Jaume Marzà, Jaume Miró, M. Dolors Nat, Antoni Prats, Félix Puig.

Amb la colÂˇlaboraciĂł de: