17-07 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXIX– Núm. 415 JULIOL 2017

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE JULIOL DISSABTE 15, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 348. Visita als Jardins Marimurtra de Blanes. Inscripcions el dia 4.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE SETEMBRE DIVENDRES 8, a 2/4 de 8 del vespre. Acte commemoratiu de la Diada de l’11 de Setembre. Lectura dramatitzada de l’obra: La detenció d’Antoni Gaudí. DISSABTE 9, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 349. Visita a Peratallada. Inscripcions dia 1 de setembre. Pagament el dia 5. DIUMENGE 11, al matí. Participació a l’Ofrena floral i actes de l’11 de Setembre. DIJOUS 21, a 2/4 de 8 del vespre. Presentació dels cursos i tallers 2017.2018.

TALLERS CURS 2017-2018 EN PREPARACIÓ ELS TALLERS DEL PROPER CURS Recordeu que són places limitades

Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra página Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL El passat 3 de juliol va tenir lloc, a la plaça de l’Ajuntament de la nostra ciutat, un cordial i contundent acte de suport a Anna Simó, membre de la mesa del Parlament català, i a Meritxell Borràs, consellera de Governació del Govern de la Generalitat. Totes dues, veïnes de l’Hospitalet, han rebut querelles judicials per haver permès, una, debatre sobre el referèndum per la independència de Catalunya en seu parlamentària, i per haver posat a concurs, l’altra, l’adquisició de les urnes que han de facilitar el vot als ciutadans de Catalunya. L’acte —que va reunir més de tres-centes persones— va ser organitzat per les agrupacions locals de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i d’Òmnium Cultural i va comptar amb el suport de diverses entitats de l’Hospitalet, entre elles el nostre Ateneu. El professor Jaume Botey va ser l’encarregat de dirigir unes paraules al públic assistent. L’endemà, 4 de juliol, el govern i els diputats independentistes van presentar la futura llei del referèndum, que dóna cobertura legal a tots els tràmits que s’hauran de fer en la preparació de la cita refrendària de l’1 d’octubre, així com també preveu els passos que se seguiran els dies posteriors a la votació en funció del resultat que s’obtingui. A hores d’ara, tanmateix, continuen havent-hi veus que s’oposen que la gent pugui acostar-se a les urnes d’aquí menys de tres mesos. Que s’ho facin mirar. La majoria de catalans, com qualsevol altre poble del món, no demana res més que exercir el seu dret a vot, bàsic en tota democràcia que s’ho valgui. És prou senzill. Ah! Que passeu unes molt bones i relaxants vacances d’estiu!!!

JULIOL

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET LES NOTÍCIES (Publicat en el Xipreret núm. 77, octubre de 1986)

ns amics ens han convidat a sopar. És un àpat d'aquells que hom anomena d'aniversari, en el qual la mestressa fa gala de les seves habilitats culinàries i que cada vegada es prodiguen menys perquè el restaurant estalvia molta feina. Presideix el menjador, sobre una taula pròpia i ben vistent, un televisor amb la pantalla més gran que es troba al mercat i que, sortosament, resta apagat perquè puguem parlar pels descosits mentre piquem per les diferents safates on hi ha tot allò que ha estat inventat per distreure la fam. De sobte, una veu ens reclama silenci perquè és l'hora de les notícies. I en pitjar el botó que engega la caixeta màgica, comença la llarga i monòtona cantarella de desgràcies. Al País Basc i en un atemptat terrorista, han metrallat un automòbil i els dos ocupants del vehicle han mort. (Nombrosos enquadraments del lloc del succés, amb vidres trencats per terra i serradures sobre les taques de sang. M'adono que les taques de sang són una obsessió dels filmadors de televisió.) A la serra de Guadarrama, un autocar ha patinat sobre el gebre que cobria l'asfalt i ha rodolat per un terraplè fins al fons d'una torrentera, amb el resultat de sis víctimes mortals i nombrosos accidentats. (Panoràmica de la carretera i el barranc. Aproximació de la càmera a l'autocar, que es veu panxa enlaire i abonyegat fins a extrems irrecuperables. Ferit enllitat en un hospital d'urgències, embenat de cap a peus, a qui un locutor insensible demana que ens expliqui com ha anat la cosa.) A Tarragona, un joier ha mort de dos trets, un al ventre i l'altre al cap, en no deixar-se robar per dos lladregots. Feia quinze dies que havia obert la botiga. (Vista de la botiga en un carrer comercial. Tot seguit, la vídua, voltada de familiars i amics. La mainada del carrer guaita la càmera i els més agosarats saluden amb la mà.) En un indret de la costa, del nom del qual no em vull recordar, ha estat trobada morta, en un abocador d'escombraries, una jove de disset anys que feia tres mesos que era fora de casa seva. Es creu que el fet pot estar relacionat amb el tràfic de drogues i la prostitució. Hi ha tants alcavots a la rodalia que s'espera una investigació lenta i feixuga. (Acompanyen aquesta relació unes vistes de l'abocador d'escombraries, un cotxe patrulla de la policia municipal i una fotografia de la víctima quan encara anava al col·legi.)

Un rètol de la petita pantalla ens anuncia que passem a les notícies internacionals. No cal dir que, entre els comensals, el silenci és absolut i tan sols sentim esclofollar ametlles i el cruixit de les patates fregides. Al Líban, dues de les disset sectes religioses que aspiren al poder polític hegemònic han convertit, una vegada més, els carrers de Beirut en un camp de batalla. (Un xiïta armat fins a les dents fa uns trets de metralladora. Llançament de morters que esclaten a un centenar de metres de la càmera. Camionetes descobertes on s'arrepleguen els cadàvers com sacs de patates.) Continuen els conflictes racistes a Sud-àfrica. El govern disposa mesures per mantenir allò que ells anomenen l'ordre i la pau, sense fer cas de la pressió internacional. (Es veu com la policia carrega sobre una manifestació de negres pacífics i els apallissa brutalment. Des de vehicles paramilitars es fan trets a l'atzar. El locutor remarca que els negres només reclamaven els drets humans reconeguts per l'ONU.) La fam a l'Àfrica és encara un greu problema que s'agreuja per l'alta natalitat i l'escassetat de recursos. (Ens tomen a passar aquelles imatges de famèlics abissinis, amb criatures deformades per la desnutrició i amb el rerefons d'un desert inhòspit i extens.) Els cancellers de les dues grans potències s'han trobat en un descans del debat sobre la cursa d'armaments. Entre somriures i encaixades, es fa palès que cadascú seguirà pel seu cantó la millora de les armes nuclears i el possible domini dels espais siderals. (Fotogrames d'arxiu d'una anterior reunió per la pau on es veuen els de sempre, arribant en cotxes luxosos, saludant-se cordialment i fent discursos insuportables per a qui estigui al corrent del cas.) No caldrà que us digui que en acabar els entrants, a més de silenciosos, estem esporuguits. Abans d'acabar aquest informatiu internacional encara ens passen altres desgràcies del dia: en una explosió, provocada pels palestins en un restaurant milanès, han mort una dotzena de persones que no hi tenien res a veure; enterrament dels ocupants d'un avió que s'estavellà ahir a l'Àrtic, amb centenars de taüts sobre la gèlida neu; apedregament i incendi de tendes i tavernes en un raval londinenc per immigrants que es consideren discriminats. Abans de passar a l'estat del temps meteorològic -la "vedette" de telediaris i telenotícies-, el locutor encara ens diu que una onada de fred ha estat la causa de trenta morts als Estats Units.

Tinc l'atreviment de demanar a la mestressa que, si vol que fruïm amb plaer de les seves arts exquisides, desconnecti aquell aparell que sembla un nunci necrològic. Tothom hi està d'acord i, en fer-se grisa la pantalleta, tornem a ésser un grup d'amics en festa que viuen el seu entorn més immediat. També tots estem d'acord que sembla haver-hi massa desgràcies. Passem bon compte del primer plat i ens preparem a rebre un capó del Prat farcit -un autèntic "potes blaves”- mentre fem recompte de les desgràcies vistes els darrers dies: morts, destruccions, extorsions, persecucions, impietats, sadisme, violència irracional, mentides com rodes de molí... Algú vol afegir-hi les vagues del personal de serveis públics com són les estacions de servei, correus, seguretat social, controladors aeris, ferroviaris, policíacs, etc., que només fastiguegen els seus companys de classe, però li fem veure que això són mals menors i fem recompte dels mals majors apareguts aquesta mateixa setmana. Fuites d'aigua radioactiva en una central nuclear; reclusos que aprofiten el cap de setmana lliure per arreplegar el que poden; reclutes que moren en manipular una arma de foc; treballadors en vaga que cremen un autobús i en malmeten uns quants més; drogoaddictes que prenen per assalt una farmàcia; presidiaris que fugen per la claveguera o en un camió de serveis; veïns que tallen el trànsit a l'hora de plegar els jornalers; un terratrèmol que deixa sense casa milers de pobletans indigents; uns lladres segresten els empleats i el clients d'un banc, en ser descoberts per la força pública; una noia morta en deixar-se manipular per una remeiera a fi d'aconseguir l'avortament; el segrest d'un industrial que hom suposa ben folrat i de qui s'espera treure un bon paquet; una vintena de morts i centenars de ferits en accidents de trànsit el darrer cap de setmana; robatori d'obres d'art en un museu dotat dels més sofisticats sistemes d'alarma... Fem un pacte, tots els entaulats, i deixem aquest recompte que, tot i tenir només l'abast de la darrera setmana, sembla no tenir fi. Parlarem de les nostres coses: del sopar, que és exquisit, de la propera sortida de caire cultural, del darrer llibre que hem llegit, dels projectes per ales properes vacances, i deixarem de banda aquest malson televisiu. Estem tots d'acord que no es pot menjar i pair bé davant noticiaris tan alarmistes i esborronadors, i on es corre el risc d'agafar una úlcera d'estómac davant tant de sang i fetge. ¿No es pot impedir que en aquesta mitja hora de seure a taula se'ns recordi constantment que som en una vall de llàgrimes? Ens és prou clar que a diari es cometen moltes injustícies i també hi ha molta gent que, per escarment seu i dels altres, caldria enviar a galeres, però dubtem que aquesta situació pugui millorar amb la nostra sofrença diària. ¿No hi ha res de formós, simpàtic, elegant, atractiu, inspirador, modèlic, agradable, cordial i engrescador, en aquesta trista vida? RAMON MORALES Foto coberta: Caràtula del Telenotícies de TV3 Interior: Il·lustració de l’article, obra de Valentí Julià.

CONVERSES

XAVIER FILELLA President del Centre de Lectura de Reus

El Centre de Lectura de Reus, fundat fa 150 anys, conserva activa la biblioteca més antiga de Catalunya. amb un catàleg de 260.000 llibres, la biblioteca ofereix servei públic de préstec, no només entre els seus socis. El catàleg és consultable al seu web, com també el seu fons d'art. Xavier Filella, president de l'entitat ha fet la ponència "La cultura que ha generat el centre de lectura· durant el Dia de l'Associacionisme Català, celebrat a l'Orfeó martinenc (Barcelona) Què fa un ateneu avui? Un ateneu és un lloc de trobada on es reuneixen persones amb inquietuds similars que parteixen d'una voluntat instructiva. Van néixer durant el segle XIX perquè la ciutadania es culturitzés, es formés i s'enriquís, i aquesta voluntat original avui no ha canviat. Els interessos vénen definits per cada època i es tradueixen en diversitat d'activitats: tallers, xerrades, corals, teatre, exposicions, etc. Inicialment es formava la població obrera i, actualment, totes les classes socials. S''entendria la identitat catalana present sense aquest tipus d'associacionisme cultural? Clarament, no. La cultura i el país sencer són hereus de la tradició associativa. Els ateneus vénen del passat, però no són cosa 5

del passat. La identitat catalana d'ara no s'entendria sense l'herència associativa d'ateneus, casals i centres culturals. Els equipaments nacionals de què avui gaudim són derivats d'idees concebudes pel moviment ateneístic: biblioteques, museus, sales culturals, etc. De quina voluntat parteix la iniciativa d'impulsar el Centre de Lectura de Reus fa 150 anys? Sorgeix d'un grup de persones vinculades a la cultura de mitjans del segle XIX. Consideraven imprescindible la instrucció d'un sector de la població, l'obrer. L'any 1859, el grup embrionari del Centre va fundar la primera biblioteca de Catalunya. El poeta M. Bartrina o el polític i escriptor Güell i Mercader van recopilar llibres per ensenyar a llegir als reusencs no alfabetitzats amb una clara vocació formativa. A partir d'aquí, persones literates van anar trobant-se i oferint serveis de lectura fins a aconseguir el lloguer d'un espai per desenvolupar l'activitat del Centre, el 1855, al Palau dels Marquesos de Tamarit, que encara avui és la seu de l'entitat. El 1916, el Palau fou comprat per a l'entitat per Evarist Fàbregas, que havia estat president del Centre entre 1905 i 1909. De la lectura van sorgir neguits artístics i més seccions: l'excursionista, la científica, la de llengua i literatura, de geografia i història... Totes amb la voluntat d'aportar diferents àmbits del coneixement. Quin és el llegat cultural que ha aportat el Centre de Lectura a la ciutat durant aquest segle i mig? Les diferents activitats culturals han vingut generades per la conjuntura i les persones associades a cada moment de la història. Així s'ha generat moviment al voltant de la traducció en català (Bonaventura Espinosa, Joaquim Mallafré, Josep Morgades), l'art contemporani, la música i el Teatre Bartrina, entre els aspectes més destacats. Com s'ho fa el Centre per preservar el patrimoni i difondre la cultura reusenca i catalana? La preservació del patrimoni cultural és un dels temes cabdals a que s'enfronten avui els ateneus. Costa molt mantenir una estructura de personal des del voluntariat. Cal una estructura professional per a la conservació del patrimoni de les entitats. Per mantenir una biblioteca com la del Centre de Lectura, amb 260.000 títols catalogats, necessitem bibliotecaris/es. En tenim 6 en plantilla. Per mantenir el fons d'art, amb 800 obres digitalitzades, es requereix especialistes en art. 6

Què tenen d'especial les biblioteques dels ateneus? Tenim un fons històric de l'associacionisme cultural català que és una joia. Hi ha obres que no estan a les biblioteques municipals o la Biblioteca Nacional de Catalunya. Ara bé, avui són complementàries les biblioteques dels ateneus i les públiques. De fet, tenim convenis de col·laboració amb les dues biblioteques públiques de Reus i la Universitat de Tarragona per compartir el catàleg de préstec interbibliotecari. Avui, un usuari de la biblioteca del Centre de Lectura de Reus pot demanar un llibre del catàleg de préstec interbibliotecari des de la mateixa entitat. Durant tots els anys que només existia la nostra biblioteca a la ciutat, vam assumir aquesta funció pública que avui roman. La biblioteca del Centre no és un arxiu, ofereix servei de préstec a tothom: pots trobar novetats literàries, guies de viatge, premsa, etc. No obstant això, el corpus del catàleg del Centre no es pot trobar enlloc més. Com acostem el patrimoni i la cultura dels ateneus a la ciutadania? Donem-li valor i mostrem el patrimoni cultural dels ateneus. Trenquem amb la idea que els ateneus són centres d'arxiu tancat. Obrim portes! Tenim fons d'art, biblioteques, partitures que han d'estar a l'abast de tothom. Nosaltres procurem ser fidels a la idea original de creació: formar la població, deixar entrar a tothom. Malgrat l'esforç que suposi, cal ensenyar al públic general el catàleg de les entitats, no només a les persones associades. L'elitisme i l'exclusivitat no afavoreixen el moviment ateneístic. Podem programar visites, Xerrades, exposicions, un inventari consultable, etc. amb accés obert a tothom. Seria útil la creació d'un catàleg digital de llibres i/o fons documental unificat dels ateneus? Al Centre hem avançat molt en aquest sentit. Tenim dos projectes: d'una banda, hem creat un catàleg digital de llibres. Dels 260.000 llibres que tenim inventariats, només en queden 50.000 per introduir al catàleg informatitzat. És una eina de consulta i préstec oberta a tothom. Utilitzem el sistema d'arxius digitals Sirsi, que és costós -uns 10.000 euros anuals-, però és la nostra aposta. I l'altre projecte destacat que tenim en marxa és la «biblioteca digital» a través del programari lliure Omeka, on pengem arxius que no són llibres: fons d'art, fotografies, partitures, programes de mà, vídeos, fonoteca, etc. Per la nostra experiència, us diré que caldrien molts 7

recursos econòmics i una decisió ferma per crear un catàleg digital unificat de tots els ateneus. Catalogar requereix personal especialista remunerat, a més de suport tecnològic. Hi ha alternatives menys costoses que es plantegen des de programari lliure. Però el més important seria estar en Xarxa amb el catàleg de biblioteques públiques. Com s'adapten, els ateneus, als reptes del segle XXI? Els reptes passen per l'especialització temàtica. Cada entitat té la seva pròpia identitat cultural, que es tradueix en un programa d'activitats concret. Els més històrics cal que s'estructurin de forma més professionalitzada, sense perdre els objectius inicials. La nova fornada d'ateneus no ha perdut la vinculació amb la cultura popular i tradicional. Alguns també s'han desacomplexat políticament. El més important és que les entitats mantinguin el valor democràtic i representatiu de la societat vigent.

Text: Marta Rius - Fotografies: Toni Galitó Publicat a la revista Ateneus de la Federació d’Ateneus de Catalunya Número 16, juny de 2017

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS LECTURA DE POEMES INÈDITS D’ISABEL CLARA SIMÓ

uposo que recordareu, ja que encara és força recent, que el divendres, dia 12 de maig, a la nostra seu, va tenir lloc la lectura de poemes inèdits d'Isabel Clara Simó, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2017, acte al qual vam tenir l'honor de gaudir de la presencia de l'autora valenciana. No sóc pas expert en poesia, però a nivell particular he de dir que l'acte va ser força acurat, tant pel que feia a l'ambientació, la de la sala i la de l'escenari, com per part dels rapsodes, que van aconseguir generar l'ambient idoni per captar l'atenció absoluta del públic, essent tot acompanyat per un recull de diverses peces musicals que van amenitzar les esperes entre poema i poema. En resum, un acte molt ben definit i que va aconseguir l'interès del públic assistent. Era una llàstima que tot plegat quedés en una sola representació.

Afortunadament, l'acte va copsar l'interès de la gent de la Biblioteca Francisco Candel de Barcelona, que van proposar a l'amic Joan Soto, director, de traslladar l'espectacle a la sala d'actes de l'esmen-

tada biblioteca. La cita era per al dia 22 de juny, a les set de la tarda. I cap allí ens vam dirigir aquell dijous. Potser el més complex de tot plegat era encabir la part visual de l'espectacle a la nova sala. De fet cal dir que no era pas possible, ja que les condicions no eren pas les mateixes, ni per les mides ni per les disponibilitats tècniques. Tot i així, amb una gran visió de l'espai i en una jugada molt ben pensada, el director va saber ambientar la sala amb una gran projecció en pantalla de la representació original del dia 12 de maig, i amb un joc de llum ambigu que va generar un ambient molt semblant al que vam tenir el primer dia. Pel que feia a les lectures dels poemes i a les disponibilitats tècniques de so, tot plegat va funcionar a la perfecció, generant un ambient entre el públic gairebé igual al de la primera representació. Per finalitzar, fer esment de que vam poder gaudir, de nou, amb la presència de la Isabel Clara Simó, que va dirigir unes paraules al públic al final de la lectura. També van assistir, entre altres, amics de l'Ateneu, com en Pere Baltà, que va fer la introducció a l'acte, també acompanyats per alguns socis de l'Ateneu, entre els que hi havia el nostre president, Fèlix Puig i la seva esposa. Text: CARLES FARRÉS I PINÓS Fotos: M. LLUISA GALAN

L'H FA TEATRE CAFÈ TEATRE - VEURE I BEURE

es del dia 2 fins al dia 11 de juny va tenir lloc a l'Hospitalet la cita anual amb el teatre aficionat anomenada L'H Fa Teatre, aquest 2017 en la seva 21a edició. Dins del programa d'enguany, el Grup de Teatre Margarida Xirgu de l'Ateneu, hi vam ser convidats a participar amb l'espectacle del Cafè Teatre, ja conegut per tots vosaltres, i que com en la seva versió a Pineda de Mar el maig passat, vam anomenar Veure i Beure. Pel que es pot veure aquest format del Cafè Teatre ha anat agradant en tots aquells llocs on n'han tingut referència i ja s'ha representat en diverses ocasions en programes d'altres entitats o certàmens. Aquesta vegada, a causa del seu format, no es va representar en el teatre Joventut, com van fer la resta de propostes del certamen, sinó que el vam fer a casa nostra. Val a dir que l'afluència de públic no va ser pas l'esperada, ja que al formar part de la mostra encapçalada pel teatre Joventut esperàvem obtenir millor resposta per part de la gent de l'Hospitalet. No sabem si el motiu podria ser la manca de publicitat o de ressò que es va fer per part de l'organització o que a l'Hospitalet moltes vegades es reclamen determinades accions culturals que després no tenen resposta ni pels mateixos reivindicants, de fet hem de dir que tampoc no va venir ningú de l'organització, fet pel qual ens vam sentir força decebuts. Pel que fa al públic de l'Ateneu, tampoc es va tenir la resposta esperada, encara que en aquest cas es podria entendre perquè aquest espectacle en concret ja s'havia representat amb anterioritat a la nostra seu. I poca cosa més a dir, simplement que aquells que sí que vam assistir a l'espectacle ens ho vam tornar a passar força bé amb els monòlegs i els gags, tot i ja haver-los vist abans. El jovent del GTMX ens va tornar a fer petar de riure mentre ens anàvem remullant la gola. Ara, un cop tancada aquesta edició, esperem que el futur ens reporti noves versions del Cafè Teatre amb noves propostes que ens tornin a engrescar. CARLES FARRÉS I PINÓS

CONCERT - CORALS: “ELS MATINERS” I “COR DE NIT”

l dissabte 10 de juny va tenir lloc a la nostra sala d’actes el que ja és el tradicional concert de final de curs de la Coral “Els Matiners” que assaja a la nostra seu. Aquest any, hi afegien una celebració especial: la Coral complia 45 anys!, 45 anys ensenyant a cantar nens i nenes és una fita que no s’aconsegueix fàcilment i, des d’aquestes pàgines, els felicitem de tot cor per l’aniversari i també felicitem les directores actuals dels “Matiners” Berta Carreras, Anna Ferrer i Mònica Peig, i Rodica Murzac, del “Cor de Nit”, així com Montserrat Lluveras, la primera directora de la Coral, present a l’acte. Com calia esperar la sala es va omplir d’avis i àvies, pares i mares i altres familiars dels cantaires. Llàstima que dels socis de l’Ateneu, no en van venir gaires, perquè es van perdre un espectacle, un concert entranyable dels petits, mitjans i grans així com el “Cor de Nit” dels joves, creat enguany. Primer vam poder escoltar, i també veure!, els menuts cantant cinc peces, seriosos i aplicats, tret d’un d’allò més inquiet, que em sembla que va per a schow-man. Tot seguit van pujar a l’escenari els mitjans i els grans que interpretaren també cinc cançons, entre elles Vermut de Barcelona (una marxa amb toc de castells), Avui a la cantata i El Timbaler del Bruc. Després vam poder gaudir de l’actuació del “Cor de nit”, que ens va obsequiar amb vuit cançons, força variades ja que n’hi havia de Bulgària, Mèxic, Mallorca (la popular Ton pare no té nas), etc. i La Gavina de Marina Rossell. Finalment tots els “Matiners”, petits, mitjans i grans, i el “Cor de Nit”, cantaren tots junts dues peces: Bon dia, Pachelbell d’Antoni Miralpeix i Corren de Gossos, per acomiadar-se fins el curs que ve. Aleshores hi hagué una sorpresa, una segona cloenda de l’acte: pares i mares van pujar a l’escenari i van cantar el Do, Re, Mi, de "Somriures i Llàgrimes", amb la lletra adaptada com a agraïment als mestres. Al llarg de l’acte, sovintejaren els aplaudiments merescuts als cantaires i també a les directores que, a més de la feina de dirigir, també van tocar el piano acompanyant algunes cançons. I per Maria Elena Méndez que ho va fer amb la mandolina. Com a cloenda, alguns cantaires van entregar un ramet de flors a les directores i a la Montserrat Lluveras. Em sembla que també cal esmentar que, com cada any, van donar les gràcies a l’Ateneu per deixar-los assajar al local, també van agrair la col·laboració del Carles Farrés que es va encarregar dels llums. Com anècdota, i suposo que per costum d'anys anteriors, em van donar personalment a mi les gràcies, i jo els vaig dir que les donessin al Carles que és, a més, el vicepresident. MATILDE MARCÉ

CONEGUEM CATALUNYA Excursió n. 347: Visita a la Casa Bofarull, a Els Pallaresos i a Vistabella (Dissabte 17 de juny)

om en cada excursió, sortim de l’avinguda del Carrilet, cantonada amb Rossend Arús a les 8 del matí. Avui en direcció a Tarragona. Anant per l’autopista, a tres quarts de nou hem arribat a l’Àrea de servei del Penedès on hem parat per esmorzar. A 2/4 de 10, hem agafat l’autocar per anar tot seguit cap a Vista- bella. En aquest poble de 116 habitants, no tenien església. El 1917 es va encarregar la seva construcció a Josep M. Jujol, arquitecte i dei-xeble de Gaudí, que va fer una obra íntegrament modernista. L’encarregat de l’església ens ha obert les portes per poder admirar la bellesa interior d’aquesta església amb l’estil inconfusible de Jujol. Amb l’encarregat, hem quedat que, en sortir de la visita, cadascú deixés una almoina per a la conservació d’aquesta meravella. Acabada la visita, pugem a l’autocar i, en el moment d'engegar, sentim un estrèpit com d'haver-se rebentat un pneumàtic. El xofer baixa per comprovar-ho, quan puja diu que de la roda res i que l'avaria, és deguda a una peça que s’ha trencat i impedeix que l'autocar es posi en marxa. Tots baixem, esperant que el xofer faci algun miracle perquè l’autocar, encara que a poc a poc, pugui arribar fins a la casa Bofarull, que anàvem a visitar. La broma ens ha retardat una hora i encara gràcies que l’autocar ens ha dut fins ben a prop de la casa Bofarull. Tot plegat, la visita que havia de ser d'una hora i mitja, ha quedat en una hora. Bé, ja som dins la casa Bofarull, i la primera cosa que veiem és un àudio reportatge de la seva evolució feta, amb la supervisió de Jopep M. Jujol, entre 1913 i 1933. La guia ens ha portat per totes les dependències de la casa, la cuina, el menjador, el dormitori, etc. Ha estat una visita molt agradable. Per cert que, mentrestant, el xofer i un mecànic han reparat l’avaria de l’autocar. Amb l’autocar ja en perfectes condicions ens ha dut fins a Lo Roseria del barri del Serrallo on hi ha una sola taula per a tots nosaltres resguardada del sol per uns para-sols. A 2/4 de 3, comencem un dinar que ha estat força bo. A 2/4 de 6 pugem a l’autocar que ens ha tornat a l’Hospitalet. El xofer, que és un "tio” molt maco, ens ha portat per l’autopista Pau Casals, molt més ràpida que l'AP7, per rescabalar-nos del problema de l'avaria de l'autocar. Tot plegat hem arribat a l’Hospitalet, sans i estalvis, a ¼ de 8 del vespre. JAUME MARZÀ

69a. EXPOSICIÓ DE DIBUIXOS I PINTURES (Alumnes de l’aula Rafel Garrich)

l passat dia 22 de juny, dins els actes de la Festa Major del Centre, l’Ateneu inaugurà l’exposició de dibuixos i pintures dels alumnes grans i petits, realitzats durant el temps que portem d’any. Feta la introducció de rigor per la senyora Tina Erill, secretaria de la Junta de l’Ateneu, em cedí la paraula i vaig agrair la presència del nombrós públic assistent, i molt especialment la tasca inestimable dels que m’ajuden a du a bon port el muntatge de les exposicions: el Josep Aijon i el Pere Molinas. Vaig remarcar la gran tasca i el bon fer dels alumnes més petits, des de la Júlia que va engegar als cinc anys, passant per un equilibrat grup mixt fins al seu germà David d'onze anys. Vaig glossar els continguts de l’exposició: uns dibuixos i pintures de gran qualitat dels quals es poden veure unes mostres durant tot el curs vinent al passadís. Pel que fa a les obres dels grans, aquesta vegada ha estat un esforç molt important per la qualitat i la quantitat de treballs que es mostren. Domina el color: i ha molt de color, alguna cosa també en blanc i negre molt interessant. A diferència d’altres exposicions que foren més curtes, aquesta vegada es pot veure una mostra ampla de diferents procediments pictòrics: olis, acrílics, aquarel·les, mixtes, grafits, carbó, etc. Tot el millor de cada artista. A més omplien les parets en una quantitat generosa, abastant tot l’espai d’exposició. Aquestes coses són les que fan sentir-te satisfet de la tasca pròpia d’ensenyar i veure aquests resultats tan satisfactoris pel que ensenya, també pel que crea i pel que mira. Després de fer un servidor un mesurat discurset, la Tina va donar per inaugurada l’exposició. Tot seguit donàrem plegats la benvinguda a un refrigeri ben fresquet i molt agraït per la calor que feia aquell capvespre de juny. Valdria la pena que aquells socis que estimen l’art, que fan Ateneu i que no vingueren a la inauguració, fessin una passejada, tot buscant la fresca del capvespre i visitessin la mostra, encara tenen temps, les exposicions romandran obertes durant un parell de setmanes del mes de juliol i més enllà. A tots els socis i amics, l’Ateneu us desitja un bon estiu i unes bones vacances. EMILI BONA

BALLADA DE SARDANES 25é Memorial Joan Reventós

om cada any, l’Ateneu va col·laborar a la Festa Major del barri Centre, organitzant a la plaça de l’Ajuntament, la tradicional ballada de sardanes 25è Memorial Joan Reventós, el diumenge 18 de juny, coincidint amb el Dia Mundial de la Sardana. La cobla “ Els Lluïsos de Taradell”, amb cent quaranta anys d’història, va iniciar la trobada amb la sardana Una mirada del mestre Pep Ventura, que es ballaria a totes les trobades i aplecs que es celebressin aquell dia arreu del món on hi haguessin catalans per ballar-la. En Fèlix Puig amb un breu parlament, ens anunciava la lectura del manifest que el president de la Generalitat adreçava als sardanistes, un manifest expressat amb paraules senzilles, dites amb el sentiment de qui ho ha viscut. I crec que moltes persones del nostre país ens hi vàrem sentir identificades. Va ser llegit per Aina Tadeo component del nostre grup de teatre Margarida Xirgu. La ballada va transcórrer sota un sol tossut en portar-nos la calor de l’estiu quan encara era primavera. La majoria dels dansaires formaven rotllanes buscant l’ombra dels arbres o edificis, com també molts dels que els acompanyàvem. Solament uns pocs valents puntejaven amb alegria el mig de la plaça. Això sí, malgrat la calorada, es respirava aire de festa. CARME JORBA

MANIFEST DEL DIA UNIVERSAL DE LA SARDANA Paraules del Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya en suport de la sardana amb motiu del bicentenari del naixement de Pep Ventura

Amants de la sardana, Em plau molt dirigir-me al mon sardanista en ocasió del Dia Universal de la Sardana 2017. Si em permeteu, vull dir-vos que la paraula “sardana” em transporta a la meva infància a Amer. Recordo amb especial afecte les sardanes ressonant sota les voltes de la placa i sens dubte La Sardana de l'alcalde un fet únic dins el mon de la sardana pel qual es conegut el petit poble d'Amer. Nogensmenys, la sardana no es un fet inamovible a l'esdevenir dels temps sinó que la seva gracia és que s'ha anat modelant “amb gràcia oscil·lant” a mesura que la gent l'ha fet seva. En el meu entorn immediat ho he comprovat amb “Girona m'enamora”, una sardana que en poc temps va convertir-se en un himne més enllà de la ciutat, esdevenint peça indiscutible en concerts i ballades. Per això no tinc cap dubte en afirmar que la sardana em representa i ens representa. I com a tal; és -i ha de seguir sent- una de les nostres targetes de presentació al mon, exemplificant tot allò d'únic que Catalunya pot aporta-hi des de la seva singularitat més universal. Per això no soc agosarat si dic que la sardana, en paraules de Maragall es una “agulla d'imant” per la qual s'han sentit atrets bona part dels artistes i genis del país que l'han conegut -i també de forasters i que n'han quedat fascinats. Enumerar tots aquells poetes, compositors, pintors i intel·lectuals captivats per la sardana que Pep Ventura -del qual celebrem el bicentenerari- l'estructurà com la coneixem avui, fora inacabable. També vull dir-vos que és amb aquesta voluntat d'universalització des del respecte a la singularitat que Catalunya vol esdevenir un nou Estat d'Europa. Perquè de la mateixa manera que trobem normal escoltar i puntejar la sardana, bona part dels catalans defensem la normalitat i la necessitat que un país pugui -i vulgui- expressar-se a les urnes. Com a la rotllana, on tothom es ben rebut sense cap altra distinció que el respecte a la col·lectivitat.

Amb aquest desig de reconeixement i amb el crit alliberador i desvetllador de la tenora em sumo al desig que La Sardana sigui inscrita en la llista representativa del Patrimoni Cultural lmmaterial de la Humanitat per la Unesco. Una tasca endegada per la Confederació Sardanista de Catalunya que segur que veurà els primers fruits si compta amb la complicitat i el suport de tots i cadascun de nosaltres. Ara mes que mai, Catalunya necessita la sardana a la vegada que no pot prescindir del testimoni incansable de milers de sardanistes que la viuen i la fan possible des d'entitats, cobles i colles. Perquè volem la cultura ben viva, no deixeu mai de fer rotllana i d'engrandir-la dia rere dia. Que no s'apagui mai aquesta banda sonora que és la sardana l que ens acompanya en els moments més especials de la nostra vida i del país que tinc l'honor de presidir. Visca! Carles Puigdemont i Casamajó. Barcelona, març de 2017

CLOENDA DEL TALLER DE TEATRE INFANTIL Representació de l’obra: Els viatges de Marco Polo

l passat dia 21 de juny el Grup de teatre infantil Margarida Xirgu va presentar Els Viatges de Marco Polo. Amb sis fantàstics actors, l’obra va ser d’allò més divertida, i ho dic pels riures que escoltava darrere del teló. Un dels millors moments va ser quan en Marco Polo havia trobat, per fi, La flor de l’arbre solitari; resulta que l’actor, en Marc, no trobava entre totes les fulles la petita floreta, i mentre ell patia dient-li al seu company que no portava les ulleres i no veia res, el públic s’ho estava passant d’allò més bé. En acabar la funció vam riure de l’anècdota i en Marc va demanar perdó. Perdó per què? Són aquests accidents els que fan divertit fer teatre. Són aquests accidents els que recordes anys després. Per a mi ha estat la primera vegada que feia de directora en solitari, l’any passat estava amb en Roger, i ha sigut tota una experiència. Des d’escoliir l’obra, que vam canviar un parell de vegades, a organitzar els assajos i repartir els papers. Però treballar amb nens té una cosa molt gratificant: tot l’afecte que et donen. En Cristian, la Mar, l’Inés, en Marc, la Mireia i el petit David m’han fet passar uns divendres meravellosos ballant, jugant i sobretot actuant. A més, han creat un grup molt maco entre ells, on jo gaudia de veure’ls quan jugaven els

seus jocs. Resulta que van crear una espècie de concurs on qui més ensurts donava guanyava. Us podeu imaginar que divertit ha estat per a ells jugar a això a l’Ateneu. S’amagaven, feien complots entre ells i s’apuntaven mentalment els ensurts que portava cadascun. Fins i tot un dia me’n van donar un a mi, d’ensurt. Fer de directora aquest curs, a més, m’ha fet viure, per així dirho, la màgia de l’Ateneu. Jo vaig entrar a fer teatre els 12 anys i la Dolors Hermano era la meva directora. Dirigida per la Dolors he fet un piló d’obres, en què ella organitzava vestuari, atrezzo, escenografia i música. Aquest curs he tingut el plaer de treballar amb ella, ja que m’ha ajudat en tot el que li he demanat, i sens dubte l’obra no hauria estat el mateix sense la seva ajuda. Ha estat maco sentir com passa el temps, ahir em dirigia ella i avui m’ha ajudat en tot. Gràcies Dolors. Donar les gràcies també a en Carles, el nostre tècnic de llums, que també ens ho ha posat molt fàcil. I als actors i actrius del grup infantil, que han posat moltes ganes i il·lusió en el projecte. S’han queixat que aquest any l’obra era molt curta, procurarem fer-la més llarga el curs vinent, perquè sens dubte veure aquests nens a l’escenari és un goig. AINA TADEO

RECORDATORI DE L’AGENDA Davant la possibilitat que rebeu el Xipreret del mes de setembre un cop passada la primera quinzena, us demanem que tingueu en compte que per a aquest mes tenim:

PROGRAMACIÓ PER AL MES DE SETEMBRE DIVENDRES 8, a 2/4 de 8 del vespre. Acte commemoratiu de la Diada de l’11 de Setembre. Lectura dramatitzada de l’obra: La detenció d’Antoni Gaudí. DISSABTE 9, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 349. Visita a Peratallada. Inscripcions dia 1 de setembre. Pagament el dia 5. DIUMENGE 11, al matí. Participació a l’Ofrena floral i actes de l’11 de Setembre. DIJOUS 21, a 2/4 de 8 del vespre. Presentació dels cursos i tallers 2017.2018.

Us agraïm la vostra assistència.

COL·LABORACIONS PEP VENTURA: Petites curiositats

l passat diumenge 18 de juny, a migdia, a la plaça de l’Ajuntament de la nostra ciutat, enmig dels actes de la Festa Major del barri Centre, l’Ateneu va organitzar la ballada de sardanes corresponent al 24è Memorial Jaume Reventós. L’audició va anar a càrrec de la cobla Lluïsos de Taradell que interpretà nou peces, dues de les quals eren del nostre compositor local (Jaume Reventós): El mercat del centre i L’alzinar. La primera sardana a ser tocada i ballada aquell matí, tanmateix, fou Una mirada de Pep Ventura, que compta amb arranjaments del mestre Lluís Albert, empordanès com l’autor, que va ser entrevistat pel nostre Xipreret el mes de desembre de 2003. Una mirada havia estat escollida, fa algunes setmanes, per ser interpretada el Dia Mundial de la Sardana -justament el 18 de juny-, en commemoració del bicentenari del naixement de Pep Ventura (1817-1875). Això vol dir que, a més a més de l’Hospitalet de Llobregat, va ser tocada en totes les altres poblacions d'arreu del món en les què aquell dia hi havia ballades. Val a dir que també s’ha pogut sentir en moltes altres trobades sardanístiques en dates diverses. Gairebé tothom sap que Josep Maria Ventura i Casas, fill de Benet, de Roses, i d’Antònia, de Manlleu, residents ambdós a la població empordanesa, va néixer a Alcalà la Real (Jaén), ja que el seu pare, sergent militar, hi va ser destinat temporalment. En canvi, el que molta gent ignora és que durant molts anys la data de naixement del creador de la sardana llarga va ser una incògnita. Segons informà Emili Casademont i Comas, reconegut periodista gironí, en l’article Tot allò que s’ha ocultat de Pep Ventura (2009), no fou fins al cap de cinquanta anys de la mort del músic empordanès que es pogué saber amb exactitud la data del seu naixement. Fou l’escriptor i polític de Figueres, Josep Puig i Pujades, qui es va moure de valent i aconseguí fer-se enviar, des d’Alcalà la Real, una còpia del certificat de baptisme de Pep Ventura. En el document hi constava que havia nascut el 2 de febrer de 1817. Aquest certificat, però, oferí una gran sorpresa. L’avi Pep no es deia pas Josep Maria Ventura, com tothom creia, sinó Josep Maria Vuenaventura. Sembla que, a la primera meitat del segle XIX, els castellans solien escriure “vuenaventura” en lloc de “buenaventura”.

Acostumaven a substituir la be alta per la ve baixa en moltes paraules, algunes de les quals han arribat fins avui. Ara bé, segons l’inquiet Puig i Pujades, l’avi Pep sempre procurà amagar el seu veritable cognom i el modificà, quan li fou possible, per catalanitzar-lo. Així, en el seu primer matrimoni amb Maria Llandric, l’any 1837, se’l canvià per Bentura, amb b alta. Més endavant, quan exercí com a professor de música a l’Institut de Figueres, pel de Bonaventura. I el 17 de novembre de 1864, quan vidu contragué segones núpcies amb Margarida Ripoll, convertí, ja de manera definitiva, el seu primer cognom en Ventura. Per si no fos prou, en el mateix article, Emili Casademont ens fa saber que la investigadora gironina Anna Costal, després de dos anys de recerca i d’anàlisi de les sardanes de Pep Ventura, en descobrí alguns aspectes inèdits. Un exemple: entre el 1864 i el 1875 el músic empordanès escrigué sardanes llargues inspirades en temes d’òpera i sarsuela –que restaren amagades i proscrites durant molt temps-, que anaven en contra del contrapàs que era la dansa de les famílies benestants, les elits, de l’època. Amb aquesta actitud, segons Costal, quedava demostrat l’esperit revolucionari i antimonàrquic que dominava la personalitat de l’avi Pep. Per últim, podríem afegir que Jordi Lara al seu llibre Una màquina d’espavilar ocells de nit (2008), en la narració L’esglai del tito Loreto, ens conta la seva experiència de l’any 1999, quan viatjà a Alcalà la Real per documentar-se sobre Pep Ventura. Allà hi descobrí que, per a la gent d’Alcalà, “l’inventor de la sardana” s’havia convertit, gràcies a un petit monòlit recordatori que tenen a la plaça de la vila, en un “reclam turístic d’estrany magnetisme” que induïa a molts catalans a peregrinar fins al poble andalús. PERE JUHÉ I ORIOL Foto: Pep Ventura

EL NOM I LA COSA FORMIGUES, PANEROLES I MOSQUITS

a hem creuat el solstici de la calor. “Una altra volta”, pensa el jubilat avorrit. “Ara sí que m’ho passaré bé”, espera el xiquet. “Veurem quina una de bona em trobaré aquest estiu”, fa càbales l’adolescent. “Ara hauré de pencar unes setmanes, però necessito els diners i potser tindré sort en alguna festeta...”, pensa el jove estudiant. “Ja vindrà la tardor i la dona i jo ens prendrem unes bones vacances”, comenta amb l’amic el del restaurant o el de l’hotel. “Ara em toca suar, i molt”, es planteja el pagès de qualsevol edat. I és que li ho ha recordat un refrany: “Qui a l’estiu ombreja, a l’hivern famoleja”. A les ciutats, les coses no van del tot així. És cert que molta gent entre els més afortunats, aquestes setmanes es preparen per fer vacances. De fet, els carrers ja van perdent l’excés de vivor característic. Algunes botigues abaixen la persiana, i molts establiments d’oci o bé tanquen també fins al setembre o bé acurten la jornada. Hi ha urbanites segons els quals és ara, a l’estiu, quan millor s’està a la ciutat. I no sols ho diuen els que no es poden permetre unes vacances d’estiu. És més, a alguns, els fa l’efecte que a l’estiu la ciutat s’ha transformat en una altra, així que no els cal viatjar per trobar altres ambients... Sigui com sigui, és ben cert que a les ciutats l’aspecte i la vida en general canvien molt; però també als pobles, sobretot als d’estiueig, encara que amb el pas canviat. Sí, el refranyer també hi diu la seva: “On has viscut l’estiu, també hi ha l’hivern”. És la roda de les estacions, que ens manté desperts i ens tonifica amb els seus canvis de temperatura i d’humitat, amb el ritme contrapuntístic de sístole i diàstole que, en realitat, arreu regeix la vida. I com tothom sap, “a l’estiu, tot el món viu”. Aquest esclat de vida pertot arreu fa que determinades criatures es reprodueixin en excés per al nostre benestar. Com, per exemple, les formigues -també en aquesta època, les que són voladores-, les paneroles, amb invasions considerables per les clavegueres, i sobretot els mosquits, tan inquietants. Per sort, hi ha remeis assassins per a la proliferació estival d’aquests destorbadors de la nostra pau quotidiana. Que el Sant d’Assís ens perdoni; però ja se sap que la generositat té uns límits. ANTONI PRATS

POESIA En Valerià Pujol i Bosch va morir jove, massa jove. A l’edat de quaranta anys. Amb tot, la seva carrera literària va ser prou intensa per publicar diferents obres de poesia i narrativa. Guanyà el premi Carles Riba el 1983. En ocasió de complir-se el 25è aniversari de la seva mort, publiquem el poema Blanc i negre

BLANC I NEGRE Tancats a la cambra fosca ens tornem clixés esguerrats. Entre el blanc i el negre s’estén un color indefinible i anem passant de l’un a l’altre com un borinot gandul. No sabem distingir, a vegades, dos colors totalment diferents. S’estenen com tentacles d’ameba, com una taca d’oli enganxós, i esborren els límits exactes que separen el negre del blanc. Uns cossos difosos s’embruten al damunt i es rebolquen al fang i amb les mans plenes de greixum i els ulls plens de sang i brutícia es llancen als camps plens de neu.

Valerià Pujol i Bosch (Publicat a: El crit i la paraula. Poemes. Editorial Miquel Arimany, 1973)

OPINIÓ EL DRET A NO TENIR DRET

'alcalde de Lleida, Angel Ros, que fa menys de cinc anys defensava, dins del PSC, el dret dels catalans a decidir amb sobirania el seu futur, ha passat a advertir que l'Ajuntament de Lleida no col·laborarà en el referèndum de l'1-O si no està avalat per la legalitat. Evidentment quan es refereix a "legalitat" es refereix a una legalitat "espanyola" en mans d'un govern que afina i destitueix a plaer fiscals, trasllada, promou o castiga jutges segons convingui, com si d'una pel·lícula del Far West es tractés amb un Sheriff que no para de dir “Yo soy la ley", o es munta una "Operación Catalunya" impunement i al marge d'una ja famosa legalitat que pregona als quatre vents. Tots tenim dret a canviar d'opinió, però canviar d'una forma tan radical fa pensar més aviat en una jugada d'estratègia que no pas d'ideologia, i és que ja sabem que en política, per a molts, la ideologia és el que es ven als votants dient-los el que volen sentir, i els fets són el que els diuen des de Madrid. Alguns argumenten i justifiquen determinats canvis perquè es deuen a una disciplina de partit. Una disciplina de partit que en aquest cas deu passar per Ferraz. Aquest concepte de "Disciplina de partit" em fa una certa gràcia i no amaga altra cosa que el cagalló que poden tenir alguns de perdre posició i prestigi dins l'estructura del partit sense voler adonar-se que a qui deuen realment disciplina és als seus votants. Com a exemple, hauríem de pensar, potser, que si des de Madrid es tanqués un acord per tirar endavant el transvasament de l'Ebre, els càrrec electes per la subscripció de Tarragona hi votarien a favor, en contra del que majoritàriament reclama la ciutadania que els hauria votat. Un dels resultats que s'acabi dient i fent el que es mana des de Madrid, que allí si que són fidels als seus votants, podria ser el fet que, en infraestructures, a Madrid obtinguin un 110% del pressupostat en la Llei de pressupostos, mentre que a Catalunya ens quedem amb menys del 10%. La disciplina i la fidelitat a vegades no s'acaben d'entendre gaire bé. (Per cert, aquests incompliments pressupostaris caldria passar-los per la cara dels Sheriff que exigeixen que la llei s'ha de complir fil per randa).

És una mala manera d'entendre la democràcia. Vota i calla durant quatre anys, en una mena de carta blanca indecent que pot girar el vot propi en la teva contra. Però allà on hi ha líders, al darrere n'hi ha alguns que, per progressar, encara la fan i la diuen més grossa, i les deixen anar com les ases els pets, que deia la meva mare. Així doncs tenim l'exemple d'un regidor de l'Ajuntament de Lleida que va deixar anar aquesta perla: "Els ciutadans també tenen dret al fet que no hi hagi referèndum", és a dir, "El dret a no tenir referèndum". Tal com deia David Marin el dia 14 de juny, en la seva secció "El full de ruta" al Punt-Avui, és el "Dret a no tenir dret". I si alguns "servidors públics" pagats per tots nosaltres es permeten dir bajanades com aquesta, permeteu-me que, un cop analitzat l'axioma de l'il·lustre lleidatà, faci les meves pròpies reflexions.                   

Els ciutadans també tenen dret a no tenir... democràcia (Per començar) Els ciutadans també tenen dret a no tenir... drets. (I continuem...) Els ciutadans també tenen dret a no tenir... obligacions. Els ciutadans també tenen dret a no tenir... pensions. Els ciutadans també tenen dret a no tenir... una justícia lliure i de qualitat. Els ciutadans catalans també tenen dret a no tenir... una justícia en català. Els ciutadans també tenen dret a no tenir... una feina. Els ciutadans també tenen dret a no tenir... seguretat i protecció. Els ciutadans també tenen dret a no tenir... aliments. Els ciutadans també tenen dret a no tenir... una vivenda. Els ciutadans també tenen dret a no tenir... cultura. Els ciutadans també tenen dret a no tenir... una educació de qualitat. Els ciutadans catalans també tenen dret a no tenir... una educació de qualitat... en català. Els ciutadans catalans també tenen dret a no tenir... uns mitjans de comunicació en català. Els ciutadans també tenen dret a no tenir... transports públics. Els ciutadans catalans també tenen dret a no tenir... autopistes i autovies de franc. Els ciutadans també tenen dret a no tenir... vacances. Els ciutadans també tenen dret a no tenir... sindicats. Els ciutadans també tenen dret a no tenir... llei de dependència.

     

Els ciutadans també tenen dret a no tenir... hospitals. Els ciutadans també tenen dret a no tenir... partits polítics. Els ciutadans també tenen dret a no tenir.... drets. No repeteixo, insisteixo) Els ciutadans també tenim dret a no tenir... segons quins representants. Els ciutadans també tenen dret a no tenir... etc., etc.

Tot plegat per sucar-hi pa. Potser que, políticament, no es pot caure més baix, però segur que a nivell de càrrecs, n'hi ha que pujaran com l'escuma, a Lleida i a Madrid. CARLES FARRÉS I PINÓS

HO SABÍEU? DONES D’AIGUA O ENCANTADES

a geografia de la serralada dels Pirineus, pròdiga en penya-segats esfereïdors i en cims celestials, en boscos misteriosos i en congostos i coves infernals, ha propiciat que la fantasia dels seus habitants creés històries, tant de monstres esgarrifosos, com de fades fantàstiques. Un bon reguitzell d’aquestes narracions (mites o llegendes), ha sobreviscut a causa de l’aïllament geogràfic que han patit les valls pirinenques (al menys les del Pirineu català), el qual els ha permès dormir el somni tranquil de la tradició, alienes a qualsevol canvi. A partir de principis del segle XX, però, la cosa canvia: comencen a arribar-hi els excursionistes, els viatgers i, sobretot, els enginyers de les hidroelèctriques que els inciten a despertar a la modernitat.

Per aquells indrets corren llegendes, fins i tot, sobre l’origen de la serralada. N’hi ha, pel cap baix, tres. Us en contaré una que trobo especialment bonica i diu així: “Al principi dels temps, Déu va fer el món tan pla com el palmell de la mà. Aviat, però, el trobà una mica avorrit i va voler posar-hi muntanyes. Es va carregar al coll un sac de rocs i començà a caminar per l’esplanada. De tant en tant, quan es cansava del camí pla, treia un roc del sac i el llençava al seu davant. Tot just tocar a terra, la pedra creixia i creixia fins a convertir-se en una muntanya. Vet aquí que quan Déu passava per l’indret on avui hi ha els Pirineus, se li va

rebentar el sac, i tots els rocs van caure a terra, i van començar a créixer i créixer, formant-se així la serralada”. Podeu imaginar, doncs, que, també quant als personatges, n’hi ha de tots colors: gegants, minairons –essers fantàstics tan remenuts que en un canut de canya n’hi caben milers-, bruixes i bruixots, i dones d’aigua, que són de qui us parlaré en aquesta ocasió. L’origen d’aquest mite ve de molt antic: és anterior a la dominació de Catalunya per l’Imperi Romà. Les dones d’aigua, anomenades també encantades, aloges, goges o paitides, són éssers mitològics que adopten figures femenines de gran bellesa. Viuen amagades no gaire lluny del poble i prop d’un curs d’aigua com estanys, torrents, salts d’aigua, fonts, etc., dins de grutes humides amb llacs de cristall subterranis. La majoria de llegendes protagonitzades per encantades que s’expliquen pels pobles del Pirineu català, sobretot al Pallars i la Ribagorça, conten si fa no fa la mateixa història: Una nit a l’any, generalment la nit de Sant Joan, surten a rentar la roba, blanca i brodada, preciosa, després l’estenen per sobre les roques i els prats de vora la cova on viuen. Ho vigilen molt bé, de manera que tan aviat com veuen que s’acosta un mortal, pleguen la bogada en un obrir i tancar d’ulls i desapareixen dins la cova. Així i tot gairebé en cada poble hi ha algú que, suposadament, guarda una peça de roba, un tovalló, un mocador... arrabassat a les encantades. Diuen que mentre la guardin, la família no es podrà arruïnar ni tampoc fer-se gaire rica, és a dir, que romandrà sempre igual, com “encantada”. També es diu que aquesta nit, màgica, se les pot observar amb facilitat, però només d’amagat i si hi ha lluna plena, i, si es troben un home jove i ben plantat i una dona d’aigua, l’enamorament sorgeix quasi a l’instant. Poden casar-se i ser molt feliços; només hi ha una

cosa que té prohibida l’home mortal, i és descobrir el secret de la seva muller. Si ho fa, ella desapareixerà per sempre. Escriptors i poetes s’han sentit atrets per aquests éssers fantàstics: Jacint Verdaguer en el seu poema Canigó fa referència a una dona d’aigua de nom Flordeneu, que enamora el cavaller Gentil. Caterina Albert, a la seva novel·la Solitud, va escriure un episodi en el qual un pastor parla sobre una encantada de nom Floridalba. Apel·les Mestres, que també era pintor, va crear el poema Liliana, un cant romàntic a la naturalesa, il·lustrat per ell mateix, que explica com Liliana és descoberta per tres gnoms quan surt de l’aigua d’un estany. Diu així: Al fons del fons de l’aigua, allà ont el Sol no abrusa; allà ont el vent no açota ni les tempestes brunzen; allà ont tot és iris l’ombra y és el silenci música; ont tot hi viu en somnis, ont tot suaument ondula, ont se teixeix dels lliris la delicada túnica, allà he nascut; dels lliris só germana y el meu nom és Liliana. Com veieu no tot són històries tètriques de bruixes i dimonis. Aquestes de fades són molt més boniques, encara que també tenen una mica de maldat si tenim en compte que s’han de complir llurs desitjos si es vol que no hi falti el final feliç. ANTÓNIA CALDÉS

REFLEXIÓ No vull parlar...! i Ginesta

o vull parlar de guerres ni de la de Síria tan monstruosa. Tampoc em ve de gust parlar del terrorisme que Estat Islàmic utilitza a tants llocs del món i molts cops ben a prop nostre, com França, el Regne Unit o Brussel·les. Em repugnen els segrestos de nenes, moltes de les quals, sinó totes, són torturades, violades, drogades i prostituïdes. Dels nens treballant com esclaus i molts des de ben petits a més, ensenyant-los a fer la guerra, amb metralletes i fusells que amb prou feines poden aguantar. Els cinturons bomba que els posen a la cintura per fer explotar en llocs on es congrega molta gent i on també ells són els primers a deixar-hi la vida. De la gent sense sostre, dormint al carrer o en caixers, tampoc en vull dir res. Ni dels que sobreviuen remenant escombraries en contenidors. L'homosexualitat patida en alguns països, fins a la pena de mort, em fa emmudir. Les dones assassinades per les seves parelles o exparelles i moltes d'aquestes morts perpetrades davant de fills petits. Les corrupcions de molts polítics espanyols és humiliant i la d'alguns personatges catalans, com el Millet i Montull amb el Palau, vergonyós. Estem patint un canvi climàtic molt greu, només cal veure les altes temperatures assolides el mes de juny passat, mentrestant en Trump està en contra de les mesures recomanades pels experts. Fins que la terra exploti! Dels treballs precaris que tenen molts treballadors que no arriben ni a ser mileuristes, tampoc no en vull dir res, ni del jovent ben preparat que ha d'anar a treballar a l'estranger. Mentrestant, la guardiola de les pensions es va buidant sense saber on van a parar aquests estalvis públics. Avis que són maltractats pels fills per qüestions d'herències. Ni piu. I no en vull parlar més, de les mestresses de casa (mala definició) que no cotitzen i per tant no tenen dret a cap tipus de pensió i, el que és més greu,no tenen dret ni a la targeta rosa. Ara bé, a la Regidoria de la rambla de Just Oliveras, recomanen de comprar-la en qualsevol quiosc o màquina, sense carnet és clar, i així corre el perill d'haver de pagar una multa. Indignant. Sense més comentaris.

Sento impotència per tot i més el que he anat desgranant més amunt. Callo! Del que sí que tinc ganes de parlar i ho faré és de la ginesta! Sí, la ginesta florida que omple muntanyes i les fa groguejar. Aquest any potser les pluges generoses d'hivern han ajudat que la ginesta estigui superba, enlluerna amb el seu color i la seva flaire: vorals de camins i carreteres a tot arreu veurem el seu lluminós color que omple la mirada amb espurnes dolces d'esperança en un futur sense atrocitats.

Ai, ginesta florida, que poc que costa enamorar-se de tu, tan senzilla, tan humil que no necessites que et reguin ni t'adobin, ets així de natural i bonica, no necessites maquillatge i, si de fons tens un camp de blat que ja grogueja amb petites roselles vermelles escampades, una aquí, l'altra allà, la pintura és quasi perfecta. Només cal afegir-hi, en una petita clariana, la silueta altiva d'una gavina que s'hi passeja indolent, ignorant que algú contempla els seus aires majestuosos i, això fa, que el quadre sigui d'una harmonia encisadora. M. DOLORS NAT I PINYOL

Nota: En la meva reflexió del passat mes de juny, vaig dir que, si fos francesa, hauria votat Macron. Ho retiro! Després de veure les abraçades i els somriures de complicitat del president francès amb Rajoy i que Macron declarés estar en contra de la Independència de Catalunya i a favor de la unitat d'Espanya, el meu impossible vot se'n va a la paperera.

BIBLIOTECA US RECORDEM QUE PODEU DISPOSAR DELS LLIBRES DE LA BIBLIOTECA. TAMBÉ, SI US VE DE GUST, VENIR A L’ENTITAT A CONSULTARLOS.

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Carles Farrés, M. Lluisa Galan, Carme Jorba, Pere Juhé, Matilde Marcé, Jaume Marzà, M. Dolors Nat, Antoni Prats, Aina Tadeo,

L’ATENEU US DESITJA QUE PASSEU UN BON ESTIU. FINS AL SETEMBRE!

A PARTIR DEL 18 DE SETEMBRE QUEDARÀ OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS CURSOS I TALLERS DEL PROPER CURS 2017-2018 INFORMACIÓ A SECRETARIA DE DILLUNS A DIVENDRES, DE 6 A 8 DEL VESPRE.