17-09 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXIX– Núm. 416 AGOST-SBRE 2017

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE SETEMBRE DIVENDRES 8, a 2/4 de 8 del vespre. Acte commemoratiu de la Diada de l’11 de Setembre. Lectura dramatitzada de l’obra: La detenció d’Antoni Gaudí. DISSABTE 9, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 349. Visita a Peratallada. Inscripcions dia 1 de setembre. Pagament el dia 5. DIUMENGE 11, al matí. Participació a l’Ofrena floral i actes de l’11 de Setembre. DIJOUS 21, a 2/4 de 8 del vespre. Presentació dels cursos i tallers 2017.2018. DISSABTE 30, a les 10 del matí. Visita a l’antiga fàbrica modernista Caixa Fòrum, on podrem veure l’obra del pintor i escultor Giorgio de Chirico.

EN PREPARACIÓ PER AL MES D’OCTUBRE DELS DIES 9 AL 12. Excursió Coneguem Catalunya núm. 350. Estada a l’hotel a Pont de Suert i visites a la Vall de Boí, Parc Nacional d’Aigües Tortes i Viella. Places limitades.

TALLERS CURS 2017-2018 EN PREPARACIÓ ELS TALLERS DEL PROPER CURS Recordeu que són places limitades

Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra página Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Dolor i esperança. Aquestes són les dues paraules que creiem que resumeixen el que ha passat aquest 2017, als mesos d’agost i setembre –encara en cursrespec-tivament. Dolor, pel brutal atemptat a la Rambla de Barcelona. Era el 17 d’agost. Ple estiu. Turistes i residents al país passejaven tranquil·lament, a primera hora de la tarda, per l’emblemàtica via barcelonina. Increïblement, un salvatge atac motoritzat llevà la vida a alguns d’ells mentre en ferí a molts més. Dolor. Això és el que sentim tots els de l’Ateneu davant la tragèdia. També vam sentir ràbia en un primer moment que s’esllanguí amb el pas de les hores. I només quedà el dolor i el record per cada una de les víctimes. Esperança és el que tenim ara al setembre. Esperança en poder votar el proper 1 d’octubre. I decidir quin futur volem per al nostre petit país. Ens creiem dones i homes lliures que estimem la democràcia i la volem exercir mitjançant les urnes. Tenim dret a expressar la nostra voluntat lliurement. I no pensem que cap jutge ni dirigent polític tinguin tanta mala fe per evitar-ho. Ells, que no són més que instruments del poble. Acabem amb un bonic poema de Celdoni Fonoll, que aquests dies transita per les xarxes socials: L’agost sec, ardent i tràgic se’n va/ frescal i plujós./ Que el setembre sigui màgic i/ l’octubre victoriós!

AGOST-SBRE.

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET L’ART ABSTRACTE (Publicat en el Xipreret núm. 100, novembre de 1988)

vui he llegit a "El davantal del Brusi" una gasetilla que porta per títol "Santa Eulàlia i el yin-yang". La signa Jaume Fabre, i explica com J.M. Subirachs ha venut als coreans una escultura de setze metres d'alçada destinada a un gran parc esportiu. L'obra es titula "Els pilars del Cel”. Segons l'artista es basa en el principi del yin-yang i està coronada per una simbologia celestial. El 26 d'abril del 1975 es va inaugurar a l'Hospitalet de Llobregat una escultura de Subirachs que, segons Jaume Fabre, és quasi idèntica a la de Seül. En aquells dies el seu autor va dir-nos, en fer la presentació del monument des del butlletí municipal, que representava els elements essencials de l'escut de la nostra ciutat. "Los palos gloriosos de la heràldica catalana y el pío simbolismo de Santa Eulalia, patrona de Hospitalet”. Al marge de la qüestió, ara no sé si és que l'any de la mort del general el butlletí municipal encara no admetia dos mots en la nostra llengua o és que Subirachs va creure que tots els hospitalencs llegíem aquella publicació i volia que tothom l'entengués. Tant se val. Deixemho córrer i adonem-nos com una obra abstracta pot representar tantes coses alhora que sempre satisfarà els seus posseïdors, sobretot si escolten el seu artífex, mentre els qui no saben veure-hi res digne tindran la impressió que els aixequen la camisa. L'art abstracte, a diferència del figuratiu, no es basa en la plàstica, ni en la bellesa, ni tan sols en la utilitat. Sembla la mestria de les coses inútils, les quals vol enriquir dotant-les d'una valoració intel·lectual que és impossible subjectar a l'obra d'una manera sòlida. Bona part d'aquesta intenció es deu als anomenats crítics d'art, els que fan malabarismes verbals per emmascarar la vulgaritat o la grolleria que representa una creació insignificant, irrisòria, de pacotilla. En una revista tan seriosa com "Serra d'Or”, he vist reproduïdes a tot color unes quantes teles d'un conegut pintor on només apareixen taques i línies en gris i en negre. D'una d'elles se'ns diu que "presenta un joc de plans que a vegades són definits per contorns rectilinis i d'altres ho són per línies irregulars, orgàniques o trencades. Aquests plans funcionen embrancant-se, creant superposicions en les quals 2

juguen els efectes espacials, i sembla que suren sobre un fons vibrant. El perfil del contrast harmònic està contornejat per una mena d'halos o d'intersticis, que configuren una rica ambigüitat en la suggestió d'espai". Alça, Manela! Qui en dóna més? Aquest text, que sembla correspondre a les lectures filosòfiques del barroc més carrincló, és fàcilment aplicable a qualsevol altra creació de la bèstia humana. Repartits en diferents pàgines hi ha mitja dotzena de quadres, a cada un dels quals acompanya una descripció crítica. Sento el desig de retallar per un costat la part gràfica i de l'altre, la literària, barrejar-los com una baralla de cartes i donar un premi a qui sigui capaç d'aparellar-los de nou. El premi podria ser un viatge a Samarcanda, a Disneylàndia o al cor del Takla Makan. D'altre cantó hi ha el problema de la identitat nacional. Des de les pintures rupestres en coves i balmes fins al modernisme, la nostra terra ha donat obres que la singularitzen entre totes les altres societats. Actualment, i tal com reconeix qui s'até a l'objectivitat dels fets, les societats tecnològiques redueixen cada cop més els fonaments ètnics i idiosincràtics de la creativitat, traslladant aquesta orientació a plantejaments que volen ésser universals i cosmopolites, i que resulten anodins i banals. L'anomenat art abstracte n'és un ferm exponent, d'aquesta decadència. Si l'expressió artística és una manera de relacionar-se amb la societat, cal especificar-ho fins a fer-ho entenedor a nivell de batxillerat elemental. La figura que s'alça a la rambla de Just Oliveras és tan lluny de la Dama del Paraigua barcelonina que voler fer-la equiparable com a emblema ciutadà és perdre la carta de navegar. I no val a dir que la incomprensió neix de la manca de cultura del poble. Aquesta frase hipòcrita no ha sortit dels llavis de cap creador; la van fer els mercaders fariseus que estan al servei d'un negoci inversionista que creix en espiral malgrat no tenir base ni fonaments. Per culpa d'aquest tripijoc, els estudiants de Belles Arts tenen molt embrollat l'accés a les sales d'exposició, on tan sols accepten noms consagrats o autors que s'avinguin amb el seu estil o el tarannà dels seus clients. Una noia del veïnat m'assegura, bastant decebuda, que la majoria dels expositors d'art abstracte en vestíbuls de bancs, caixes d'estalvi o centres culturals -única sortida per a mostrar les seves obres si no tenen nom reconegut- només venen obres a la família i als amics. Si els hospitalencs volen aportar quelcom al món de l'art, cal seguir un camí més conforme amb els cànons tradicionals. Cada estiu em posa neguitós veure com, als nostres carrers, les joves promeses s'entesten en la negativitat de la creació artística, en aquella que no

demana cap esforç lúcid ni deixa rastre al seu darrere. L'art al carrer de cada juliol és una reiterada frustració col·lectiva. I això condueix a posar en solfa tot el desenvolupament d'aquesta manera d'expressar-se. Per poc que es profunditzi en una anàlisi, es veurà que, en el fons, es tracta de plantejar si l'actual concepte d'art modern és vàlid o no ho és; de si beneficia tots els respectuosos de l'exteriorització de les idees i l'enginy o si només beneficia els pocs privilegiats que toquen diners calents. Ha arribat l'hora de plantejar-se les coses més seriosament i moure's en coordinades molt diferents de les que configuren els valors actuals, en pintura, en escultura, en arquitectura, en música o en poesia. Hem de convenir que l'art modern no és això, companys, no és això. Si no ho fem, haurem perdut milers d'anys d'evolució en el marc de la cultura. RAMON MORALES

Foto coberta: Obra The Pillars of the Sky a l’Olimpic Park de Seul. Interior: Comparativa entre aquesta i La Pinça a la P. Escorça al barri de Sta. Eulàlia

CONVERSES

Respon: Josep Maria Valero Nascut a: Barcelona Edat: 71 anys Estat: Casat Fills: David i Núria Professió: Jubilat

Aquest mes tenim el plaer de conversar amb una persona que ha estat mestre de l'Escola Patufet Sant Jordi, va muntar un restaurant i és membre del Centre d'Estudis de l'Hospitalet de Llobregat, entre moltes altres coses que ens anirà explicant. Ens dius que vas néixer a Barcelona. Explica'ns, si us plau, els teus records i vivències en aquesta ciutat durant la teva infantesa. Vaig néixer al rovell de l’ou de Barcelona, al carrer del Call, a tocar de la plaça de Sant Jaume. Els pares i els avis estimaven la seva ciutat i em van transmetre l’afecte i i l’interès per ella, saber-ne les històries, conèixer els seus racons, gaudir de la bellesa del gòtic de les seves esglésies, del barroc de Sant Felip Neri, d’on vaig ser escolà, i dels horrors de la guerra civil gravats a cop de metralla en la seva venerable façana. Em van fer gaudir de la cultura popular que es manifestava en les festes de la Mercè, la nit màgica de Sant Joan, la preparació del Nadal amb la fira de Santa Llúcia, fer cagar el tió, la cavalcada dels Reis, els Tres Tombs, tirar grapats de flors de ginesta en la processó de Corpus des de dalt el terrat, les ballades de sardanes a la plaça Sant Jaume... Tot tenia lloc en aquell epicentre urbà. Era aliè al que vaig descobrir de més grandet, aquelles engrunes d’una cultura que el règim franquista ens donava prèviament controlades i mancades de la llibertat que es manifesta sempre en les festes populars... Em van imbuir de la tafaneria que ens fa preguntar-nos què hi ha darrere de les pedres, dels carrers, dels veïns, dels oficis. Llargues caminades de la mà de l’avi que sabia de tot de la ciutat que es va fer seva, caminades que moltes vegades tenien un destí, el mar. Deien dels meus conciutadans que fins als Jocs Olímpics van viure d’esquenes al mar, mentre jo sabia de ports, molls, bocanes, pilastres, pràctics, estibadors, grues, “tinglados”, etc. etc... La vida amb la

colla del carrer o amb la colla dels terrats on passàvem hores i hores jugant, imaginant, aprenent a viure... passàvem moltes estretors, les d’una família senzilla en la fosca postguerra, però, contemplat des dels meus setanta anys, confesso que vaig tenir una infància molt però molt feliç. Quins estudis vares fer? Vaig anar –encara em pregunto d’on treien els diners- als germans de la Salle, al col·legi Condal, davant un altre edifici mític per a la meva família, la seu del venerat Orfeó Català, el Palau de la Música el qual esdevenia, alhora, nostàlgia i alegria, nostàlgia quan entrava en el llòbrec edifici dels “hermanos” amb el Palau a la meva esquena i alegria infinita al sortir i alliberar-me d’aquells personatges que em van fer aprendre a llegir i escriure en una llengua estranya i que me la van fer ben poc amable des que un ensotanat amb pitet em va fer escriure cent vegades, En el col·legio no hablaré en dialecto catalán. Aquells fenòmens de la pedagogia feixista acabaven de posar-me la llavor de l’independentisme! Després de les primeres lletres i del batxillerat a la Salle, vaig entrar a fer filosofia al Seminari de Barcelona i posteriorment, i ja a la Facultat de Teologia de Barcelona, em vaig graduar en aquesta disciplina. Posteriorment, als trenta anys, vaig llicenciar-me en Història Contemporània a la Facultat d’Història i Geografia de la UB. Vas fer tot l'ensenyament en català. Imagino per l'època que va ser un fet excepcional. Tal com ja he explicat, tot el meu primer aprenentatge va ser d’immersió lingüística en al castellà, una llengua que només parlaven dos nens dels quaranta que érem a classe.. El que va ser realment extraordinari va ser ingressar al Seminari, cosa que hores d’ara pot semblar un fet insòlit, però que no ho era en el sí d’una família profundament catòlica en què un capellà era una mena d’ésser superior i venerable; tot un món desaparegut, però, llavors, ben viu encara. Entre les moltes descobertes que vaig fer en aquell moment cal remarcar que la llengua de comunicació al Seminari i a la Facultat va ser el català. La llengua de l’Església catalana era la llengua del nostre poble i, no només ens comunicàvem en la nostra llengua, sinó que, a més l’estudiàvem. La programació dels cursos de Filosofia incloïa classes de català i, a més, vaig tenir uns professors molt bons: mossèn Casañas, mossèn Tort, que era un poeta notable, el doctor Badia i Margarit... tot un luxe. Allò es podia fer gràcies al Concordat entre l’Església i l’Estat... l’Església tenia patent de cors i, per tant, l’Estat no hi podia intervenir. El que l’Església Catalana va fer amb el català va ser un fet del tot excepcional i d’una importància encara no estudiada pel que fa al conjunt de fets que han conformat la nostra secular resistència cultural.

Estudiar al Seminari de Barcelona et va marcar de manera positiva, ens pots explicar anècdotes i experiències viscudes durant aquest temps? D’entrada va ser un xoc, un no entendre gairebé res ja que d’un règim autoritari i d’estructura piramidal, vaig anar a parar a un sistema de relació i convivència on la vida s’organitzava al voltant del diàleg, en “assemblea”, on es prenien decisions argumentades; mai vaig sentir “això es fa així perquè jo ho mano”. Vaig fer un autèntic aprenentatge democràtic i vaig obrir-me a un món desconegut. La presència de la premsa, els comentaris que sorgien dels apartats polítics, aquells capellans que optaven i ens explicaven què era un règim democràtic i que prenien partit pel govern del poble i amb el poble va ser un fet decisiu per a la meva vida d’adult. Pel que fa als aprenentatges, em van ensenyar a treballar amb mètode racional, científic, em van dotar d’eines per a la recerca i per a l’estudi, em van obrir la curiositat per al món del pensament, els fonaments del fet cristià, d’història antiga i de l’esdevenir modern. D’estudiant mediocre, vaig passar a bon estudiant. Aquells professors van fer amb mi allò que, posteriorment, a mi m’hauria agradat assolir com a mestre, traspassar el gaudi i la passió pel coneixement. Quan vares venir a viure a l'Hospitalet? El setembre que ve (2017) farà quaranta-cinc anys. Quan amb la Maria Rosa, la meva parella, vàrem decidir casar-nos i, per tant, buscar pis, ho vàrem fer a l’Hospitalet. La Maria Rosa és mestra cofundadora de l’escola Patufet Sant Jordi i tenia la feina a la ciutat i a mi l’escola em va contractar per tal de fer la tasca de secretaria, no perquè jo fos comptable, sinó perquè, a aquella institució que contra tot i tothom feia escola catalana en ple franquisme, els feia falta una persona que escrivís en català correctament i, de passada, fes de professor de català del personal docent, ja que tothom havia fet els seus aprenentatges en castellà. Mai m’hauria imaginat que els meus estudis eclesiàstics em procurarien un lloc de treball en el món civil! Què recordes de l'Hospitalet del passat i què valores de l'actual amb els canvis que hi ha hagut? Uns tres mesos abans de casar-me encara no havia posat mai els peus a l’Hospitalet, per a mi era territori “comanche”. La fama de ciutat industrial, dormitori d’emigrants, especulació, urbanització lamentable o inexistent, el bunyol “soviètic” ben visible des de l’Autovia de Castelldefels, etc. no me’l feien especialment atraient. La meva primera visita a la ciutat va ser memorable. Havia d’anar a recollir la Maria Rosa a la sortida d’una reunió a l’escola i el meu germà Joan es va entossudir que l’havia d’impressionar i, per a tal fi, em deixava el seu “ultraespor Maria Rosa m’havia explicat clarament com arribar al

Patufet amb transport públic. Va insistir tant que vaig cedir. El noi ja m’ho va explicar bé, però...no em va dir que hi havia a la Ronda del Mig dues sortides i que jo havia d’agafar la segona! i... vaig sortir per la primera! Ja em teniu a Collblanc, sense entendre res, allò no tenia a veure en cap dels dos relats, sense un maleït cartell indicador... vaig parar darrere un taxi que acomiadava els seus clients i li vaig dir al taxista que em portés fins a la plaça de l’Ajuntament, que jo el seguiria i un cop allí parés que li pagaria la carrera. Evidentment l’experiència va ser potent, l’embolic de carrers, l’absoluta falta de sentit dels edificis; tenia la sensació d’haver-me ficat al Laberint del Minotaure. Afortunadament els voltants de l’Ajuntament no eren els jardins de Babilònia, però conservaven la fesomia de poble antic i endreçat... l’aparició de la Maria Rosa suposo que m’ajudà a veure’l amb una altra perspectiva... No obstant això, aquesta primera presa de contacte amb l’Hospitalet, la vaig confirmar ben de pressa, llevat de la part històrica, aquell amuntegament d’un excés de població, sense els serveis necessaris, amb un munt de carrers sense asfaltar, i amb les inundacions de tardor d’un Bellvitge construït damunt el delta del Llobregat i amb el riu sense canalitzar, etc. L’Hospitalet esdevenia un exemple de tercermundisme. Les lluites veïnals van començar a reivindicar unes condicions dignes de vida i, amb la mort del dictador i l’adveniment de la Democràcia, amb els primers ajuntaments escollits pel poble, la cosa començà a millorar, molt a poc a poc, era massa gran el desgavell i canviar-ho tot una utopia. Entre veïns i ajuntaments democràtics es van anar agençant barris com Bellvitge o Can Serra, dels quals ja hem celebrat recentment els 50 anys i que presen-ten una imatge de millora indiscutible. En general tots els barris s’han dotat de serveis i equipaments i l’Hospitalet s’ha anat convertint en una ciutat habitable. Del tot, no, potser és impossible, però afortunadament el canvi ha estat potent. És clar que encara queda marge per a la millora i sobretot per evitar de tornar-la a vessar... ai quina por el PDU o què se’n farà del que queda de parc agrari a Can Trabal, per exemple! Parla'ns, si us plau, dels teus anys com a professor al Col·legi Patufet Sant Jordi. És l’experiència més important de la meva vida laboral. Ja he explicat com hi vaig arribar, però, al marge del tema del català, en sabia coses a través de la Maria Rosa, però una cosa és saber i una altra viure l’experiència en pròpia pell. El dia a dia em va fascinar. La meva vivència escolar crec haver deixat clar que no va ser gens reeixida, mai havia pensat fer de mestre i em vaig trobar una escola fermament compromesa en la renovació pedagògica on tot el que es feia no tenia res a veure amb el que jo coneixia sobre l’educació de la infància. Em tenia bocabadat la felicitat que traspuaven els nens i nenes, anaven contents a l’escola i... els feia com recança haver de plegar. Ho veia i no m’ho creia. La Maria Rosa actuava “d’intèrpret” de tot plegat, vaig descobrir tot el moviment de

les escoles de la Generalitat republicana d’on partia l’experiència del Patufet, assistia atònit a assemblees de mestres i/o de pares, la capacitat d’aprofundiment a partir del qual s’innovava, s’observava, es discutia, millorava... Encara ara al·lucino pensant-hi. Un bon dia del tercer curs (1975-76), a primeres hores del matí, la Dolors, professora de català de 7è i 8è d’EGB, havia d’integrar-se d’immediat a la plaça de professora de llengua d’un institut, plaça que havia guanyat en les oposicions pertinents. Vaja, quina mala jugada! Al migdia apareix pel meu despatx la Montserrat Company i em diu que havia pensat en mi per ocupar la plaça de la Dolors i que després de dinar ja podia anar a vuitè que estava al carrer de Tarragona, on hi havia hagut l’Acadèmia del senyor Batallé. Si m’he atabalat alguna vegada a la meva vida va ser aquell dia, li vaig dir a la Montserrat que s’havia begut l’enteniment, que jo necessitava pair-ho, preparar-m’ho... Ni es va immutar. Cap al carrer de Tarragona i de pressa que faràs tard. Vaig entrar a la classe i em vaig quedar clavat a la porta, mirant-me aquells ganàpies que ja estaven alertats i sabien de la meva existència. Em miraven somrients, jo amb cara de terror... una imatge bíblica al meu caparró i els etzibo, tinc la mateixa sensació que va tenir Daniel quan el van tirar a la cova dels lleons. La riallada va ser sonora, tot i que ningú no tenia ni idea de qui era el tal Daniel. El fragment bíblic i el Bestiari de Joan Olivé, Pere Quart, va donar peu a la meva primera classe de català. Va ser un èxit, vaig inventar, vàrem morir-nos de tant riure, me’ls vaig ficar a la butxaca, ells em van abduir i vaig fer tot el contrari del que feia el “hermano Saturnino”. Em sembla que la vaig encertar. A partir d’aquí amb l’ajuda i amb el suport de companys i companyes de feina, amb l’ajuda de l’Associació de Mestres Rosa Sensat i de la meva inventiva, vaig ensenyar llengua i socials, vaig fer tallers de teatre, de música, em vaig implicar en la celebració de les festes de la nostra cultura popular, vaig animar a experimentar, sortir fora de l’aula, trepitjar i estimar la nostra i diversa Catalunya i els Països Catalans.. vaig ser tutor de 8è,7è i 6è... vaig intentar educar transmetent valors per damunt de qualsevol altra cosa i sempre aprenent dels nens i nenes, dels companys, dels pares i mares implicats en aquell meravellós invent que, com tot en la vida, va tenir un final per a mi. Ens expliques que amb la Julita Sanou vàreu muntar un restaurant. Ens en pots fer cinc cèntims? La Julita formava part de l’equip de mestres del Patufet, allà la vaig conèixer. La Maria Rosa i ella eren amigues a més de companyes de feina, ambdues eren unes bones especialistes en educació infantil. L’amistat es va fer extensiva a les seves parelles. Sovint anàvem a casa d'uns i dels altres i sempre tant la Julita com jo “lluíem” les nostres habilitats culinàries; val a dir que en el meu cas tot va començar en el repartiment de tasques de la llar i tot fent cuina, que era el que em va tocar, vaig començar a gaudir elaborant el menjar.

Va esdevenir una activitat que m’ajudava a desconnectar del tràfec del dia a dia. En una ocasió, el Toni, marit de la Julita, gaudint del dinar que havíem preparat tots dos mà a mà, se li va ocórrer una idea. El Toni tenia un negoci de reprografia a l’Hospitalet i es queixava d’un problema, afirmava que estava tip d’haver d’agafar el cotxe per anar a Barcelona per tal de portar a dinar clients i proveïdors. L’Hospitalet només oferia senzilles cases de menjar i ell i els altres empresaris no hi trobaven el restaurant adient per a compromisos. El Toni tenia vist un local que li va semblar idoni per establir-hi un restaurant d’aquestes característiques, eren uns baixos del carrer del Príncep de Bergara i va pensar en nosaltres dos per fer-lo efectiu. D’entrada ens va deixar perplexos, però en vàrem seguir parlant, primer de gresca fent volar coloms, després aterrant i matriculant-nos els dos en un curs de cuina per a professionals i, finalment, endegant Les Gallines amb Sabates, que aquest va ser el nom del restaurant, manllevat d’una canterella tradicional de fer cagar el tió. Vàrem obrir-lo pel setembre de 1983. Jo vaig deixar l’escola i per segona vegada a la vida em vaig trobar enredat en un ofici que ni se m’havia acudit en el més delirant dels somnis. La Julita no va deixar del tot l’escola i va compaginar les dues tasques, la de mestra i de cuinera. Va aguantar el que va poder i, finalment, va decidir dedicar-se només a la pedagogia. El restaurant va respondre a la cuina de moda d’aquells anys, l’anomenada Nouvelle cuisine, molt afrancesada que combinàvem amb la gran cuina burgesa catalana. Va tenir molt èxit, fins que van arribar mals moments per a l’economia, la crisi dels noranta, durant la qual la nostra clientela d’empresaris i executius de la Carretera del Mig va anar tancant portes. Semblava que a l’Hospitalet només sobrevivien les cases de menjar i aquest no era el meu projecte. Vaig traspassar el local que esdevingué... una altra casa de menjars! Era l’any 1993, en feia deu de la seva inauguració. També vas compaginar la tasca de professor, fent crítica literària. Ens en pots parlar? Durant la meva etapa de professor vaig tenir una autèntica dèria per ajudar els nois i les noies a esdevenir lectors. La primera cosa que cal tenir són llibres adequats als gustos i capacitats de cada edat i com més millor. Me’n vaig fer un niu de llegir-ne, d’escoltar els alumnes sobre què pensaven de les lectures que feien i em vaig anar convertint de forma bastant autodidacta en un “entès” en literatura infantil i juvenil. Un amic meu, Josep Herrero, va ser nomenat director de l’Editorial Cruïlla, editorial especialitzada en literatura infantil i juvenil. A partir d’aquest moment, vàrem compartir l’interès per la lectura del jovent. Les editorials reben una munió d’originals que cal llegir i solen comptar amb un personal extern per a fer-ne la crítica i anar passant pel sedàs de qualitat fins a entrar en el catàleg de les obres publicades. Van valorar els meus coneixements pràctics i em van proposar de col·laborar en aquesta tasca que vaig dur a

terme tant en els darrers anys d’exercir de mestre, com en els anys que em vaig dedicar a l’hostaleria. Vas ser membre de la Colla Castellera dels Minyons de Terrassa. Díga'ns coses d'aquest món que ara és tan admirat per molta gent. La meva “prehistòria” castellera es troba en les festes de la Mercè de la meva infància. L’Ajuntament de Barcelona convidava sovint en aquesta diada a una colla per fer una exhibició de castells. Els meus pares, amb la natural ignorància barcelonina, en deien els Xiquets de Valls. Vés a saber d’on venien. Recordo l’emoció que em produïa l’enxaneta coronant el castell; quan veia l’aleta m’identificava amb aquell nen i somniava poderho fer algun dia. Durant la meva estada al Seminari, amb companys procedents del Penedès i que havien mamat castells des de petits, vaig participar d’una colla de seminaristes que fins i tot va tenir un enxaneta en un fill del conserge i que em portà a entendre aquesta tradició pròpia de les comarques del Sud de Catalunya, a conèixer-ne la terminologia i la tècnica. A partir d’aquí vaig començar a seguir la temporada, anar a alguna trobada important, Sant Fèlix a Vilafranca, el concurs bianual de Tarragona, etc. De cop i volta, a finals dels anys vuitanta i inicis dels noranta, va començar la segona època d’or dels castells, els castells de 8, després els primers de 9, fins que s’aixequen els castells mai realitzats de gamma extra. És en aquest moment que em crida molt l’atenció l’aparició, fora de l’àmbit tradicional d’aquesta activitat, de la colla dels Minyons de Terrassa. Com qui no vol la cosa assoleixen fer una tripleta màgica convidats a la Festa Major de Vilafranca i des d’aleshores, en una progressió envejable, revolucionen tècniques, admeten dones (horror! era una activitat molt mascle) i descarreguen una torre de 9 amb l’invent de les manilles. Poc després s’escau la diada castellera de la Mercè. El Minyons hi són convidats i volen repetir la proesa al cap i casal de Catalunya. Em poso tan a prop de la colla com em permet la multitud. Aquella monumental torre, amb els espectaculars folres i les estrenades manilles, comença a pujar amb només aquell lleu moviment inherent als castells de dos, la canalla carrega amb fermesa i tranquil·litat, es col·loca l’acotxador, tothom té un nus a la gola, s’enfila l’anxaneta i... fa l’aleta. La plaça de Sant Jaume esclata, l’impossible 2 de 9 és carregat... no recordo res més, de cop i volta aquella formidable construcció s’ensorra i de la pila del greix surt davant meu la Marta, una companya de feina a l’editorial. Sabia que era de Terrassa, però no sabia que n’era castellera. L’endemà vàrem parlar més de castells que de llibres de text, em va convidar a anar als assajos, vam començar a anar-hi amb la meva filla Núria, que també s’hi va enganxar, fent pinya a les sortides fins que un dia, a Tarragona, em van dir el nom, em van posar al pou i poc temps després em donaven la camisa malva dels Minyons. Van ser set temporades inoblidables com memorable va ser haver pogut participar en el primer 4 de 9 sense folre

del segle XX (la Vella de Valls l’havia aixecat un cop a finals del segle XIX) a les festes de Sant Narcís de Girona i haver participat del primer 3 de 10 de la història castellera, en la diada de la colla a Terrassa del 22 novembre de 1998: dos dies que han deixat petja en la meva vida. Has fet d'acompanyant en nenes i nens en risc d'exclusió social a la Fundació del Pare Manel. Ens en pots dir quelcom? Sóc company de curs del Manel Pousa, vàrem fer la teologia plegats. Estava al corrent de la seva tasca a Nou Barris i a les presons, més que per ell, per una cosina meva, la Dolça, que era gerent de la seva Fundació. En morir la meva mare ens vàrem trobar amb una col·lecció completa i enquadernada del Cavall Fort i ni jo ni cap dels meus germans no ens en podíem fer càrrec. Vàrem buscar en escoles, biblioteques i finalment a la Maria Rosa se li va acudir de recórrer al Pare Manel. Ell m’adreçà a la meva cosina, la qual es mostrà encantada de rebre la col·lecció. Quan vaig haver fet l’entrega, em vaig acomiadar i vaig formular, per pura cortesia, que si em necessitàvem per alguna cosa ja sabien on trobar-me. La cosina em va mirar de fit a fit i em va dir “Apunta’t a l’agenda que dijous que ve tens una reunió a les set de la tarda aquí” (la parròquia de Sant Sebastià on la Fundació tenia la seu). Es tractava de formar part del grup de voluntaris que dedicaven algunes hores a ajudar a fer deures escolars a nens i nenes del barri en situació de perill d’exclusió social. En aquell moment la meva activitat laboral s’havia alleugerit. Em va semblar que jo havia rebut prou de la societat i que era de justícia tornar-li amb els més desafavorits la sort que jo havia tingut. També, fidel a les meves creences, tenia la certesa que la fe només prenia sentit al costat dels més pobres. Ha estat una experiència riquíssima, he donat, però n’he rebut, sorprenentment, més. Hi he estat compromès durant nou anys i hi continuo vinculat, tot i que un seguit de limitacions m’han fet impossible continuar, de moment, amb aquella tasca amb els infants. Ets membre del Centre d'Estudis de l'Hospitalet. Quines tasques hi fas? Sóc membre del Centre d’Estudis des de la seva fundació, l’abril de 1984. Els seus objectius d’estudi i de reflexió sobre l’Hospitalet presentats al Centre Catòlic pel carismàtic Jaume Botey, activista a Can Serra, i per Casimir Martí, professor del qual tenia un excel·lent record de l’època d’estudiant de filosofia, em van animar a fer-me’n soci. El cert és que vaig estar molts anys pagant la quota, rebent i llegint els “Quaderns d’estudi”, assistint a algun acte organitzat per l’entitat i para de comptar. Va ser l’any 2007, quan, com he dit, s’havia alleugerit la meva jornada laboral, que en Jaume Botey em demanà de participar en una junta que pretenia impulsar un projecte nou per a l’entitat. A partir d’aquell moment he fet uns quants anys de tresorer, posteriorment de vocal i he participat en diverses tasques pròpies del Centre. En l’actualitat sóc el representant del Celh en “L’espai de ciutadania”, l’associació que

d’alguna manera pretén posar en contacte les entitats de la ciutat, continuo com a vocal de la junta i estic dins el grup de recerca que està acabant el Nomenclàtor de l’Hospitalet sota l’empara de l’Ajuntament. També ets membre d'Òmnium Cultural i vocal de la seva junta de l'Hospitalet . Com veus el futur de Catalunya? Tinc una història amb Òmnium força semblant a la del Centre d’Estudis. Soci de fa anys, tot i que me’n vaig donar de baixa perquè no acabava de casar la meva, diguem-ne, ideologia amb la de l’entitat. El temps que tot ho cura i amb la presidència de la Muriel Casals, més tot el repte assolit per l’entitat en favor del procés cap a la independència de Catalunya en tant que associació de la societat civil, m’hi va fer tornar. En principi vaig anar a alguna assemblea de la territorial de l’Hospitalet, on vaig trobar un bon grapat d’amics i coneguts de la ciutat. Al cap d’un temps em van demanar de participar d’una junta on s’havien de cobrir tres baixes, me’n van proposar una i no vaig saber negar-m’hi. Una manera de col·laborar en el procés cap a la independència del meu país i de continuar treballant per la nostra llengua i cultura. Com veig el futur de Catalunya? Veig que continuarà creixent el sentiment en favor de la llibertat del nostre poble, imparable des del fiasco de l’Estatut del 2010. Això no obvia les dificultats internes i externes que tindrem per assolir-la plenament. De moment ho visc amb l’excitació de l’espera de l’1 d’octubre, no sóc capaç de fer-me una pel·lícula del que serà l’endemà i les conseqüències que tindrà aquesta crida al referèndum per a l’autodeterminació, però en tot cas sé que aniré a votar i que votaré sí. Passi el que passi penso que serà el començament del final esperat, la creació de la República Catalana, capacitada per articular amb èxit el naixement d’una nova societat al cent per cent democràtica i lliure i l’únic camí que se’ns ofereix per mantenir amb fiabilitat la nostra llengua i la nostra cultura. Sabem que la música és molt important per a tu. Quina és la que més t'apassiona? Vinc d’una família de músics i aficionats a la música. A casa, de ben petits, cantàvem els quatre germans amb els pares, dues persones amb unes grans dots musicals, amb pocs estudis, però amb els suficients per formar una petita coral familiar. Vaig “mamar” tota la música coral tradicional harmonitzada i a mesura que ens fèiem grans vam entrar en el camp de la polifonia renaixentista. D'altra banda, al formar part, com ja he dit, de l’escolania de Sant Felip Neri, vaig prendre contacte amb el cant gregorià i amb la música per a orgue. Confesso que el gregorià m’avorria, però, quan en vaig estudiar a la meva època de seminarista, se’m va fer evident que estava davant un monument d’espiritualitat i de profunditat excepcionals i que ens podrien estalviar viatges iniciàtics i pràctiques insòlites a països remots i cultures estranyes en la recerca del transcendent. En aquella època recordo que m’enlluernava l’orgue i que som-

niava de poder-lo tocar algun dia, de tal manera que vaig començar a estudiar-ne, malgrat que per un munt de raons, que no vénen al cas, vaig haver d’abandonar aquest aprenentatge. La música m’ha acompanyat tota la vida. La música que més m’apassiona continua sent la que es fa amb la veu humana –el millor instrument musical que mai s’ha inventat- la música coral de tota mena: la de les corals tradicionals o més modernes, la música simfònica coral, la cançó, sigui clàssica o moderna, m’entusiasma l’òpera. Pel que fa a compositors m’apassionen Tomás Luís de Vitoria, J. S. Bach, Mozart, Beethoven, Schubert, Wagner, Strawinsky, Schoenberg, Alban Berg, Anton Webern, l’extraordinari i, aquí, pràcticament desconegut compositor català Robert Gerhard, m’interessa la música contemporània i, en un altre registre, el jazz, tant el clàssic com el més experimental... M’ha entusiasmat darrerament la possibilitat d’accedir a la música d’un jove compositor barceloní, Hèctor Parra, amb orígens hospitalencs -els seus pares són fills de Santa Eulàlia- que ha esdevingut en aquests dos últims anys, compositor resident tant de l’Auditori com del Palau de la Música. La seva música no és fàcil, però d’una sorprenent qualitat formal i d’una profunditat expressiva de pes. Com a jove creador resideix a París i estrena a França, Alemanya... Enguany ha rebut el premi cultura de la Generalitat... oooh! Per últim, i sent conscient que em deixo moltes coses al tinter, ens podries dir alguna cosa sobre l'Ateneu i si tens algun suggeriment per fer-nos que ens pugui ajudar a continuar endavant amb la nostra tasca i, si cal, millorar-la? El meu coneixement de l’Ateneu confesso que és molt epidèrmic. He anat al teatre unes quantes vegades i sempre n’he sortit sorprès pel nivell, he visitat exposicions i he participat en alguna conferència i en alguns actes. Sóc amic de la Matilde Marcé, de la Julita, d’en Joan Ferrer, ho vaig ser del malaguanyat Romuald Monreal i de la seva esposa, la Teresa Casado... de tots d’ells en sé coses i em fa l’alegria de conèixer la vitalitat de la vostra emblemàtica, popular i històrica entitat hospitalenca. No m’atreveixo a opinar, de fet no puc, sobre la vostra tasca que, des de fora, em sembla lloable. Potser podria convidar-vos a participar a l’Espai de ciutadania on ja hi ha entitats que tenen un perfil semblant al vostre i que per a tots seria un autèntic honor, no endebades sou una entitat històrica i ben poques en queden a l’Hospitalet.

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS CONEGUEM CATALUNYA Excursió núm. 348: Visita als Jardins Marimurtra de Blanes (Dissabte 15 de juliol)

om en totes les excursions de l’Ateneu hi va haver uns companys que agafaren l’autocar a Álvarez de Castro a tres quarts de vuit i d’altres vam pujar a les vuit a l’avinguda del Carrilet. A l’hora en punt, vam sortir en direcció a l’AP 7 fins a l’àrea de servei del Montseny per esmorzar, l’hora d’arribada a va ser a tres quarts de nou. En aquesta àrea de servei, ja ens hi vam aturar en l’excursió a Besalú, però com que ja no hi havia les flors de Girona, la gent era molt menys nombrosa que llavors.

A dos quarts de deu, vam agafar una altra vegada l’autocar per dirigir-nos cap al nostre destí, Blanes. En aquesta població, era on a les onze teníem compromès el trenet que ens havia de dur fins al Jardí Botànic Marimurtra. Com que vam arribar a Blanes a un quart d’onze, vam fer temps fins a les onze visitant un mercat de fruites i

verdures que era instal·lat al mig d’un passeig. De fet era un senyor mercat de flors i hortalisses, A les onze, vam pujar al trenet que ens havia de pujar fins al Jardí Botànic a penes en un quart d’hora. Aquí he de fer un incís per dir que aquest trenet on vam pujar, no és el clàssic de màquina de tren tirant d’uns vagons on hi ha la gent asseguda, sinó que és un camió on han instal·lat una plataforma amb els seients coberts per a la gent. Primer sorprèn, però quan puges i veus els carrers tan costeruts pels quals ha de passar per dur-te fins al Jardí Botànic, t’adones que el clàssic trenet no hi podria pujar. Arribats al Jardí la visita va començar. A l'entrada ens van donar una guia del recorregut que havíem de seguir per no perdre'ns. Aquest Jardí té una extensió de 16 hectàrees i té més de 6.000 espècies de plantes. Està patrocinat per la Fundació Karl Faust, centre ubicat en el mateix Jardí. Després de caminar una hora i mitja admirant algunes de les plantes i els arbres i admirar des del Jardí una vista fantàstica de la platja de Blanes, vam tornar a agafar el trenet per tornar a baixar a la ciutat on ens vam reunir tota la colla a les dues per anar tots junts al Restaurant Cala, que era on teníem el dinar. Aquell restaurant era una mica lluny, mitja hora, i és clar la gent va arribar en diferents grups segons les cames de cadascú. Ja asseguts cadascú a la seva taula, van començar a servir el primer plat, un pica-pica molt abundant i molt gustós. El servei va ser molt ràpid i el personal molt atent a servir si faltava alguna cosa. El segon plat, que ja s’havia triat en el moment de la inscripció, també va ser servit, com el primer, força ràpid. A les sis, vam sortir de Blanes en direcció a l’Hospitalet on vam arribar a un quart de vuit, després d’haver passat un dia molt divertit per la bona companyia de tots els components d’aquesta excursió. Text i fotos: JAUME MARZÀ

COL·LABORACIONS RECORDANT XIRINACS

n el paratge de Can Pegot, sota la muntanya de Sant Amanç, en plena natura i en terme d’Ogassa, arribà un home que havia escollit aquell lloc per deixar de viure. Lluís Maria Xirinats no es suïcidà en acte físic. Va deixar de prendre el medicament que necessitava la seva malaltia i es posà a fer dejuni. Va lliurar el seu cos a la pròpia voluntat del cos i va deixar que la vida s’escolés. Era l’any 2007, concretament el dia 6 d’agost i el trobaren mort el dia 11 del mateix mes. Mai no sabrem com va viure aquelles últimes postes de sol en que la naturalesa s’ofereix generosa i enlluernadora, ni aquelles nits estelades que mostren la inabastable infinitud del firmament. Ni els pensaments ni els sentiments que l’acompanyaven ment endins, cor endins en el silenci i la solitud d’una nuesa interior que no sabem si va oferir a Déu. No ho sabrem mai, perquè cada instant d’aquells dies i d’aquelles nits pertanyen únicament a ell.

Enguany es compleix el desè aniversari de la seva mort i és just recordar-lo. Era sacerdot. Ell havia dedicat la seva vida a la llibertat dels pobles i les persones. Entre les moltes de les seves accions destaco que, des del desembre de 1975, fou present, davant de la presó Model, dotze hores diàries durant un any i nou mesos, demanant l’amnistia dels presos polítics. Apòstol de la pau i de la lluita no violenta, la va practicar amb fermesa.

Va ser conduït a la comissaria de la Via Laietana diverses vegades i moltes altres va patir presó. Es va imposar vagues de fam per diverses causes, una d’elles la dels imputats en el procés de Burgos. Va ser un dels impulsors de l’Assemblea de Catalunya i la Marxa de la Llibertat i tantes altres accions que va dedicar a la ferma voluntat de treballar per la nostra independència. Havia rebutjat la dotació econòmica que l’Estat espanyol assignava als sacerdots, i va arribar un dia a la seva vida que va deixar el sacerdoci. Continuant la lluita, es va acostar a la política amb el desig innocent de millorar-la, i va ser un dels senadors més votats. Tanmateix no va ser llarga la seva trajectòria en aquest punt. Igualment va continuar diverses accions reivindicatives de signe nacionalista. L’any 2000 es tornà a plantar cada dia, aquesta vegada a la plaça de Sant Jaume, demanant la independència de Catalunya. Quan tenia setanta-quatre anys va ser detingut i empresonat per última vegada, durant dos dies. Llicenciat en filosofia ens ha deixat diversos llibres d’aquesta matèria i del seu pensament. Va ser una persona que molts vàrem admirar, alguns el consideraven grotesc, d’altres com si fos foll. D’ell ens diu l’escolapi Jaume Bayó: “ En Lluís Maria era un místic del segle XXI . Ell creia del tot en la utopia de l’Evangeli de Crist viscut per a tothom ...Ens ha deixat un català enamorat de la seva nació. “ En la carta que va deixar, Xirinacs demanava als seus amics que acceptessin el seu comiat absolut per contrapuntar la covardia del líders del nostre país per assolir la plena sobirania. Es mostrà dol-gut i en el fons rebel, potser sentia el mateix per un poble que podia considerar adormit. Em sap molt de greu que no pugui estar entre nosaltres per poder gaudir, i al mateix temps sofrir, del moment històric que vivim. Si estàvem mig adormits, hem despertat i hem aconseguit ajuntar-nos més de dos milions de persones demanant la independència, amb alegria, civisme i la nostra voluntat de ser. Ens acompanya la valentia dels nostres líders actuals que, a falta de diàleg, desafien les amenaces constants de Madrid, impugnacions, citacions, judicis... i continuen ferms i decidits a posar les urnes perquè el poble parli, com ha de ser en totes les democràcies. Voldria que fos aquí per veure que hem après el valor de la lluita no violenta i, si arriba el moment necessari que ens haguem de planter, ens plantarem. Crec que és millor record i homenatge que puguem fer al lluitador i pacifista que va ser Lluís Maria Xirinacs. CARME JORBA .

OCELLS

n l’article Reflexió publicat el mes passat, la Dolors ens deia que la presència d’una gavina dotava d’una harmonia encisadora el quadre bucòlic que acabava de dibuixar. Una gavina... les gavines del llac Léman... les enormes gavines, o potser eren gavians, del port de La Rochelle... “La gavina voladora” de la Marina Rosell... poesia... però tot d’una he recordat aquella gavina que un vespre, prop del Poliesportiu, volava ales esteses, majestuosa, semblava que sense cap rumb precís, quan, tot d’una, d’un cop de bec trencava el coll a un pobre colom que volava, confiat, i queia als meus peus sense coll i cap que la gavina s’havia emportat cel enllà, potser cap al niu que hi havia en un terrat proper. Si hagués pogut s’hauria quedat a menjar el colom, però la presència de la gent i de la canalla que jugava li van fer emprendre el vol tot seguit. Les gavines són dolentes, recordeu com fa un cert temps van atacar la gent de la regió de Cornualles a Anglaterra? Quan tenen gana, i es veu que en tenen sempre, res no les atura i poden fins i tot robar-te l’entrepà que t’estàs menjant... Com que ara ja habiten tranquil·lament entre nosaltres, cada matí sento els seus esgarips, un xerrics desagradables, que m’esborronen, ah! I de tant en tant em decoren el jardí amb les seves cagarades blanques, que no són les úniques, però. Sí, perquè al jardí, hi ha uns altres ocells que hi volen i hi mengen insectes, cucs, llavors... escarbotant la terra, és una parella de merles i, quan han criat, els petitons que deixen el niu quan encara no poden volar

i s’amaguen a terra. La merla és un ocell simpàtic, els mascles adults són completament negres amb el bec groc i un cercle també groc al voltant dels ulls, la femella és marronosa amb alguns esquitxos negres a la panxa, amb tonalitats diferents segons l’individu. D’altra banda, la merla canta des de la fi de l’hivern fins al començament de l’estiu, sobretot quan surt i quan es pon el sol. Diuen que el seu cant és el millor, després del del rossinyol. Ara bé, no tot són avantatges: les merles també em decoren

el jardí, la tauleta de marbre, les cadires, el terra, amb unes cagarades negres i gruixudes que he de rascar amb un ganivet per eliminar-les. Tinc, tenim, a més, uns altres veïns incòmodes, tot i que no ho haurien de ser pel que representen: els coloms. El colom és el símbol de la pau, blanc amb una branca d’olivera al bec ens recorda l’Arca de Noé quan un colom també amb una branqueta al bec anunciava la terra ferma i la fi del Diluvi Universal. D’altra banda, també és el símbol de l’Esperit Sant... Qui més qui menys, de petits hem anat a donar veces als coloms de la plaça de Catalunya o hi hem portat els fills o els néts, però la proliferació d’aquests animalons ha arribat a ser un problema seriós i preocupant, no solament perquè malmeten elements arquitectònics, sinó sobretot perquè porten malalties i, per tant, s’hauria de fer alguna cosa per rebaixar-ne el nombre. Ja sé que el que acabo dir no és políticament correcte per als animalistes i altra gent que els alimenta amb constància, què hi farem! En canvi trobo a faltar els pardals, només de tant en tant en veig algun saltironant per terra o saltant de branca en branca del magraner. On han anat a parar aquella munió de pardalets que, confiats, venien a menjar les engrunes de pa que els llançàvem a tocar de l’escala del jardí i que, sense por, alguna vegada s’atrevien a pujar fins al darrer esglaó? I les pucetes (no en sé el nom científic), més petites i negres que com els pardals, també han desaparegut. Sí, és clar, d’ocells n’hi ha de tota mena, però tret dels rapinyaires i depredadors com els voltors, que generalment tenen mala premsa, han estat font d’inspiració dels poetes... El cant dels ocells ens enamora... I tanmateix ja hem vist que no són sempre tan idíl·lics, com tampoc no ho és, per exemple, el cucut. Simpàtic, oi? El seu cant característic, que ens recorda els rellotges suïssos, el podem sentir a casa nostra, però el cucut no és precisament una bona persona, perdó, una bona bèstia. El cucut no fa un niu propi, sinó que, quan ha de pondre els ous, la femella parasita el d’altres espècies: amb traïdoria, espera que els propietaris del niu l’hagin abandonat per pondre-hi un ou i robar-ne un dels que hi ha de la niuada original. Això ho pot fer fins a vuit vegades en diferents nius durant l’estiu. Lleig, oi? doncs ara ve la segona part del “crim”: l’ou del cucut és el primer a obrir-se i el pollet que en surt, que és més refet que els altres, aviat es dedicarà a tirar daltabaix del niu els altres ous o els pollets si ja han nascut, és a dir, els “originals”, els assassina simplement! Ell s’hi queda amo i senyor i fill únic i serà alimentat per la femella del niu parasitat, que no s’ha adonat de res, durant unes tres setmanes fins que, arribat a l’edat adulta, abandonarà el niu. El cucut és un ocell bonic, amb un cant inconfusible, però amb una conducta execrable. MATILDE MARCÉ

DENÚNCIES I CLAVEGUERES

Konstantinos Costa-Gavras, cineasta francès d’origen grec, la nostra Generalitat li va concedir enguany el Premi Internacional Catalunya 2017. Ha estat el primer director de cinema en rebre’l. El jurat va fonamentar la decisió en la seva extensa i intensa filmografia, en el compromís social del seus films i “per haver sabut aixecar testimonis de les principals convulsions històriques del segle XX, denunciant dictadures de diferent signe ideològic d’arreu del món”. Confesso que he estat, i soc, un seguidor del cine de Costa-Gavras, tot i que el vaig descobrir tard. Va ser amb la pel·lícula Missing (“Desaparegut”), de 1982, que narra la desaparició d’un jove ciutadà nord-americà en els convulsos dies posteriors al cop d’estat del general Pinochet contra el legítim president de Xile Salvador Allende. Era l’11 de setembre de 1973. El film compta amb les extraordinàries interpretacions de Jack Lemon i Sissy Spacek, que els va valdre ser nominats a l’Oscar pels seus respectius papers de pare i companya del desaparegut.

Des de llavors, me les he enginyat per conèixer la resta de la filmografia del cineasta francès. A hores d’ara, però, encara no ho he aconseguit. És difícil. Amb tot, he tingut la sort de conèixer: Z (1969), sobre l’assassinat d’un polític d’esquerres grec; La confessió (1970), en què denuncia les tortures de l’estalinisme; Estat de setge (1972), en la qual s’insereix en les dictadures llatinoamericanes; Secció Espe21

cial (1975), sobre la intervenció del govern francès de Vichy, durant la segona guerra mundial, en els tribunals de justícia; i El Capital (2012), que és una crítica despietada a la cobdícia de les elits financeres. Afeccionat com soc, doncs, al cine de Costa-Gavras, trobo totalment merescut el guardó que li ha atorgat el nostre Govern. Les seves no són “grans” pel·lícules, enteses amb els criteris de Hollywood, però són prou eficients perquè als espectadors se’ns remoguin les entranyes de ràbia tot veient els tripijocs i les injustícies imposades pels poders polítics i econòmics, corruptes i abusius, sobre el poble pla o els ciutadans que no els segueixen la veta.. Aquest model de cine-denúncia, però, no és exclusiu de CostaGavras. Els que som cinèfils, hem conegut una munió de boníssimes pel·lícules d’aquest tipus al llarg dels anys. Entre elles, recordo especialment All the President's Men (“Tots els homes del president”), dirigida per Allan J. Pakula el 1976. Es tracta d’una adaptació del llibre del mateix nom de Bob Woodward i Carl Bernstein, els dos periodistes que van investigar l’escàndol Watergate a compte del Washington Post i que van provocar la dimissió del president nord-americà Richard Nixon. A la pantalla gran, Robert Redford i Dustin Hoffman van interpretar, respectivament, Woodward i Bernstein. El cas Watergate va ser el producte d’una llarga, intensa i molt perillosa recerca periodística, que va aconseguir les proves suficients per demostrar que el president dels Estats Units havia mentit, fet que el va abocar a la dimissió. Un èxit sense precedents, aquest, aconseguit per la premsa escrita contra els abusos del poder polític nordamericà. Salvant totes les distàncies, aquí a casa nostra, hem estat testimonis, recentment, d’un cas d’investigació semblant destinat a posar al descobert les martingales fora de la llei executades des d’un ministeri concret del govern espanyol. Es tracta del documental signat per Jaume Roures, Las cloacas de Interior, que en principi només van emetre la televisió catalana TVC, la balear IB3 i la basca ETB2. Les televisions espanyoles van inhibir-se d’emetre’l. Tot i que les comparacions són odioses, s’ha de tenir present que mentre als Estats Units el cas Watergate, engegat per dos joves periodistes, va aconseguir fer plegar a tot un president de la nació, a Espanya la denúncia de Roures no va tenir cap conseqüència política. Els afectats van mirar cap a una altra banda. Com si no anés amb ells. Com si no hagués passat res. Com si sentissin ploure. PERE JUHÉ I ORIOL

REFLEXIÓ Terrorisme

n l'atac terrorista comés a Barcelona el 17 d'agost i més tard a Cambrils, no hi vaig perdre cap familiar, amic o conegut. Encara que, potser tots ho eren de familiars, amics i coneguts. Va matar a sang freda. Com era la ment d'aquell assassí? Jo no ho sé. Pel que sembla el van adoctrinar i el van manipular tot aprofitant-se de la seva joventut plena d'ignorància. No recordo el seu nom musulmà i tampoc el vull recordar. Sé que només tenia 22 anys: un noi jove i que, en una fotografia difosa pels mitjans de comunicació, feia cara de bona persona i somreia. Va sortir de Barcelona i es va endinsar al Penedès, a l'Alt Penedès, concretament a Subirats. Sembla que continuava tenint ganes de matar, perquè segons els Mossos,("bravo"), duia un cinturó posat i a punt. El van abatre abans que pogués fer més mal. Sol, perdut, sense el seu imam... El van matar enmig d'unes esplendoroses vinyes verdes carregades de raïms; a punt per fer la verema! Un preciós paisatge que va contemplar una mort tan trista i dura com inevitable! M. DOLORS NAT I PINYOL

POESIA LA CANÇÓ DELS ENVAÏTS No passareu! I si passeu, serà damunt un clap de cendra; les nostres vides les prendreu, el nostre esperit no l'heu de prendre. Mes, no serà! Per més que feu, no passareu! No passareu! I si passeu quan tots haurem deixat de viure sabreu de sobres a quin preu s'abat un poble digne i lliure. Mes, no serà! per més que feu, no passareu! No passareu! I si passeu decidirà un cop més la història entre el saió que clava en creu i el just que hi mor, de qui és la glòria. Mes, no serà, per més que feu, no passareu! A sang i a foc avançareu de fortalesa en fortalesa, però, què hi fa si queda en peu quelcom més fort: nostra fermesa! Per xò cantem: "Per més que feu, no passareu!" Apel·les Mestres i Oñó

EL NOM I LA COSA DESPRÉS DELS SOMNIS D’ESTIU

ls somnis són més fàcils a l’estiu, no cal dir. La calor ambiental facilita la relaxació, invita a l’ociositat, desinhibeix la imaginació...no sols als climes mediterranis i tropicals. Shakespeare, que no era d’aquestes latituds, però que coneixia el cor humà com pocs, ambienta Somnis d’una nit d’estiu, la seua peça còmica més intel·ligent i fantasiosa, en aquesta època de l’any, i tot just invitant-nos a riure’ns de la realitat pura i dura. ¿Qui no recorda alguna nit d’estiu entre les millors de la seva vida? I de fet, la major part del personal prefereix l’estiu per anar de vacances i tal vegada enriquir-se amb experiències memorables. I si pot, tria les setmanes de canícula. Així que, quan arriba la segona quinzena d’agost, els llocs més sol·licitats per a estiuejar comencen a desprendre’s dels nouvinguts. Realment, el que busquem en aquestes setmanes d’excepció és sobretot allunyar-nos de casa, de la monotonia que imposa la disciplina mínima que necessitem per al treball eficient. I distanciar-nos dels problemes ordinaris que ens envolten i sentim com a importants, entre els que, als nostres dies, destaquen els laborals. És clar que tot just a l’estiu el problema de la falta de llocs de treball posa millor cara gràcies als contractes temporals que creixen amb l’allau de turistes, i el govern espanyol, per obra i gràcia de las comunidades autònomes més visitades, canta les glòries econòmiques de la temporada... Perquè ara, ja en setembre, el problema continuarà tan cru com abans. O pitjor. Per a postres, ara mateix, a la inèpcia econòmica de l’actual govern, se li ha afegit més viu que mai el temor popular al terrorisme. I de seguida, li vindrà haver d’acarar la imminent tessitura del Referèndum català. Uns maldecaps que vénen de lluny i que l’actual govern d’Espanya fins al moment ha intentat negligir a base d’aspirines, sovint reduint-los a meres qüestions legals. Per altra banda, no s’ha estat de manipular proves i testimonis, per tal de confondre l’opinió pública. I això amb la connivència, és clar, dels poderosos de sempre i el control que aquests exerceixen en els mitjans de comunicació. Com a mostra recent, la “Sexta”, presumptivament tan crítica, llançava la notícia que el terrorista més significatiu de l’atemptat de Barcelona, Younes Abouyaaqoub, era voluntari de l’Assemblea Nacional Catalana. Ja se sap: una notícia d’aquelles que potser després es desmenteix, però que malcora i sembra dubtes. I pel que fa al capítol grotesc i còmic, sembla insuperable el foto-shop de la Casa Real: en el vídeo –via twitter- que resumeix el pas dels Borbons per Barcelona després dels atemptats, abunden unes misterioses pancartes blanques... ANTONI PRATS

OPINIÓ GAIRE BÉ UN MES

l'hora que us arribi aquesta revista, amics del Xipreret, estarem a menys d'un mes perquè s'assoleixi una data plena d'incerteses i de dubtes. Desconec si, al final, uns aconseguiran evitar que es facin les votacions o si, per contra, els altres podran dur a terme el seu objectiu i que el referèndum tiri endavant. La realitat és que, si ens centrem en el referèndum en sí mateix, pel que fa als primers, no he sentit massa arguments perquè es voti que NO. L'únic argument és la legalitat i la denúncia d'instrumentalització, per part del govern de Catalunya, de tot allò que pugui tenir un cert regust espanyol. És curiós, per no dir "galtes" que un dels estats més corruptes d'Europa, i incomplidor constant de lleis, argumenti en base a la legalitat quan ell mateix no la compleix ni per casualitat. Pretendre que els altres facin allò que tu ets gairebé incapaç de complir és, si més no, d'una hipocresia i falsedat absoluta. D’altra banda tenim aquells que han anat vestint tot un argumentari a favor de votar SI en el referèndum. Se n’han presentat de tots els colors d'arguments, des dels democràtics fins als econòmics, passant pels socials, els laborals, els internacionals, els històrics i els més o menys racionals. No voldria incidir en aquests arguments, ja coneguts de tots i explicats fins a la sacietat. Però malgrat poder estar d'acord amb tots aquests arguments, permeteu-me que reflexioni des d’un altre punt de vista. Hi ha milers, milions, de catalans als quals no cal anar amb un argumentari tan ampli i tan ben definit, hi ha milions de catalans que no necessiten que ningú els expliqui que són diferents i que fins i tot entenen que els altres els tractin diferents, perquè també saben que no són un d'ells. Hi ha milions de catalans que, des de que són ben petits, saben que no haurien de ser espanyols, que viuen una situació anòmala, que saben que el que posa el seu carnet d'identitat no és correcte. Hi ha hagut milions de catalans abans de nosaltres que tot això també ja ho sabien, i que van haver de viure fent el cor fort, empassant-se una humiliació darrere una altra, patint repressió, tortures, estats d'excepció, bombardejos, cops d'estat i guerres. Un poble que, cada vegada que una petita guspira de llibertat semblava il·luminar la foscor secular de la invasió, els inflava el pit i cridaven "Visca Catalunya" tot donant un pas endavant amb l'esperança

d'assolir, de nou, la seva llibertat. Un exemple el tenim durant la celebració de l'11 de Setembre de 1923, en què es van aplegar milers i milers de catalans cridant “Visca Catalunya lliure”, i que van ser brutalment reprimits per les forces d'ocupació, patint dies després les conseqüències del cop d'estat de Primo de Rivera. I no parlem de la desfeta de 1939, on ser català no va ser pas mai ni un descàrrec ni un atenuant. Combrego plenament amb les tesis de Quim Torra, que va ser, entre molts altres càrrecs, director del Born Centre Cultural. Ell diu que, per als catalans, Espanya és un estat impropi. No és el nostre país. I en el seus cors, milions de catalans ho veuen així. No cal donar-li a un holandès arguments perquè se senti holandès, ni a un anglès perquè se senti anglès. Li donaríeu arguments a un alemany perquè se sentís alemany? Seria absurd. Deixaria de sentir-se portuguès un portuguès per més que li envaïssin el seu país? Jo crec que no. La realitat dels últims Onzes de Setembre ens diu que milions de catalans no se senten espanyols ni se'n volen sentir, perquè no seria normal, la realitat és que no ho són, o no ho haurien de ser. Que potser tota aquesta gran gentada no té dret a exigir que se'ls deixi d'imposar allò que una maleïda guerra els va arrabassar fa 300 anys? La llibertat. Si parlem dels últims 300 anys, també s'ha de dir que Catalunya ha patit, en diferents etapes del segle XX, diverses onades d'emigració procedent de la resta de l'Estat espanyol. Hi va haver tota una munió de persones, d'obrers, que van venir aquí, amb les seves famílies, a buscar feina, a trobar la felicitat que no els havien permès en el seu lloc d'origen, i s’hi van quedar. I benvinguts siguin, perquè amb el seu treball i esforç han ajudat a fer una Catalunya encara més gran. Molta d'aquella gent, els seus fills o els seus néts ja s'han identificat amb Catalunya, i, tot i no renunciar als seus orígens, han fet mostra de la seva catalanitat o, si més no, de la seva comprensió envers el nostre poble. Crec que era i és deure dels nouvinguts saber o adonar-se que allí on han anat a parar hi ha un poble reprimit i represaliat en lluita des de fa molts anys, que mai s'ha resignat a estar sota les urpes d'un Estat que li és impropi. Cap d'ells hauria de tenir la voluntat de negar a aquest poble que els ha acollit, i a la seva gent, el dret a la seva dignitat i a la lluita per la seva llibertat i identitat. Aquell que així no ho vulgui veure o entendre, més que un treballador, per a mi no deixa de ser un "colono", un més de les forces d'ocupació. Com els anomenaríeu vosaltres? Finalment i en un altre sentit de les coses, tenim el gran debat que ha sorgit entre alguns dels partits més situats cap a l'esquerra. Han de

ser les esquerres nacionalistes o no? El tema podria ser molt profund i fins i tot filosòfic si no fos perquè, a primera vista, resulta curiós que unes esquerres que defensen els moviments nacionals del Tibet, del Sàhara Occidental, de Palestina, del Darfur, del poble Kurd i d'altres regions en conflicte a tot el món, amaguen i neguen, intencionadament, la realitat catalana, emparant-se en un impossible i més que utòpic canvi social i de mentalitat a Espanya. Tal com deia Ramon Cotarelo en una entrevista a "elMón.cat" el passat mes de juliol: Perquè el problema és l'Estat espanyol, i demanar esperança que canvií algun dia és jugar de mala fe. De la resta d'esquerres espanyoles millor no parlar-ne. El seu nacionalisme espanyol (que neguen dia si i dia també) coincideix plenament amb la manera d'entendre i afrontar aquesta crisi per part de la dreta tradicional espanyola i, per tant, fa que tingui més força la seva vessant nacionalista espanyola que no pas la d'esquerres. Així, acceptant els mètodes del govern, també estan acceptant la deriva de manca de democràcia que pateix l'Estat espanyol. Actualment ja podem trobar franquistes de dretes i franquistes d'esquerres, aquesta és, desgraciadament, la realitat espanyola. Si Catalunya acaba independitzant-se, quin discurs els quedarà? Vist això i tot i no buscar arguments, ja n'he trobat un altre per fotre el camp. CARLES FARRÉS PINÓS

HO SABÍEU? LA RAMBLA DE BARCELONA, D’AHIR A AVUI Tot just estava acabant aquest article quan es va produir el terrible atemptat de la Rambla. La meva primera intenció va ser deixar-lo per més endavant, però després he pensat que potser estaria bé oferir-lo com a homenatge als qui, malauradament, hi van morir. Cap de les persones que en aquells moments passejava tranquil·lament per la Rambla s’esperava aquell tràgic desenllaç (tampoc, però, els que no hi érem). Possiblement alguna de les que hi van perdre la vida, o de les que van quedar ferides, tenia la intenció de fer una mirada als quioscos de premsa, o s’hauria aturat a les parades de les floristes; o, fins i tot, haurien parat un moment al mercat de la Boqueria per comprar alguna cosa de menjar, o beure. mentre feien el camí que no van poder seguir, fins al moll. Els tràgics fets del dijous 17 d’agost faran que passejar per la Rambla no torni a ser mai més igual. Inevitablement quan hi iniciem la davallada fins a arribar al carrer de l’Hospital, ens vindran a la memòria les terribles imatges que veiérem en els noticiaris televisius. I, en trepitjar el mosaic del Pla de l’Os, de Joan Miró, recordarem que, a sobre, hi va anar a parar la fatídica furgoneta de l’atac. *******

a pocs mesos escrivia un article en el qual parlava del meu pare i de les passejades que fèiem per Barcelona. Ell gaudia en mostrar-me els carrers, les avingudes i els monuments més bonics i emblemàtics, explicant-me’n sempre alguna cosa. I al mateix temps, sense adonar-me’n, jo anava aprenent a moure’m per aquesta gran ciutat. D’aquelles llargues passejades, és la que fèiem per la Rambla la que em porta els records més entranyables. Així que sortíem del metro a la plaça de Catalunya jo li deia: “Oi que anirem a la Rambla, papa?”, “Però si hi vam anar l’altre dia”, em responia ell. I era cert, però és que per a mi anar a Barcelona era anar a la Rambla. M’agradava especialment escoltar el que em deia sobre els indrets per els quals transitàvem: en arribar a Canaletes em preguntava si tenia set, aleshores bevíem d’aquella font (inaugurada el 1860) i ell inevitablement sentenciava: “Qui beu aigua a la font de Canaletes, torna a Barcelona”. Seguíem avall a poc a poc, aturant-nos en algun quiosc de premsa on ell s’entretenia una mica mirant les

portades de diaris i revistes. Jo l’estirava de la mà per poder arribar aviat al davant d’aquelles paradetes d’ocells -avui desaparegudes perquè algú va dir que no reunien condicions prou higièniques per tenir-hi animals- en les quals convivien canaris, periquitos, lloros, cotorres... entre grans piuladisses i un toc de color. Algunes també oferien gatets, gossos i, fins i, tot micos. No sé si tenien raó amb allò de la higiene, però trobo que donaven un caire especial a aquell trosset de la Rambla. Allà mateix, al cantó esquerre, hi havia llavors els magatzems “El Sepu”, que em cridaven l’atenció per les festes de Nadal i Reis, ja que dalt d’un balcó un dels Reis d’Orient (diria que en Melcior), anava saludant a tothom, i jo me’l quedava mirant embadalida. Una mica més avall, si no tombàvem pel carrer de la Portaferrissa, per on, de vegades, ens dirigíem cap a la Catedral o al Barri Gòtic, canviàvem de banda. A la dreta donàvem un cop d’ull a l’església de Betlem, que fa xamfrà amb el carrer del Carme, i també al Palau de la Virreina. Gairebé al seu costat hi havia (em sembla que encara hi és) una botiga d’instruments i partitures de música en la qual entràvem algun cop, per saludar els botiguers, coneguts del meu pare, que era músic, o bé per comprar embocadures de saxo i de clarinet o alguna partitura. Amb tot això, ja havíem recorregut la rambla de Canaletes, la dels Estudis i érem a la rambla de les Flors, o de Sant Josep, dita així perquè aquell espai havia estat ocupat pel convent de Sant Josep

(destruït el 1835). Era l’únic lloc de la ciutat on es venien flors el segle XIX. Les parades de les floristes han seguit, doncs, amb aquella tradició, i no em negareu que fa molt de goig contemplar-les i passejar envoltats de plantes i flors. També m’agradava entrar al mercat de la Boqueria, em quedava bocabadada al davant d’aquelles parades tan ben posades i amb productes de primera qualitat. Més tard m’he assabentat de llarga història d’aquest mercat: El segle XII, aquells terrenys situats al davant d’una de les portes de l’antiga muralla, en el lloc anomenat el Pla de la Boqueria, eren ocupats per les taules de venedors de carn, més tard s’hi van anar establint els pagesos dels horts del Raval, les masies del voltant i els pobles de la rodalia, posant-hi parades amb les fruites, verdures i hortalisses dels seus conreus.

La Boqueria fou un mercat ambulant amb emplaçaments més o menys fixos durant uns quants segles. El 1826 el marqués del Campo Sagrado, (Capità General de Catalunya) va ordenar reglamentar-lo per primera vegada i el 1840 es va començar a executar el projecte d’un arquitecte anomenat Mas Vilà, per convertir-lo en un mercat estable. El 1911 es construí l’actual peixateria i el 1914 hi instal·laren la coberta metàl·lica. Actualment el Mercat de La Boqueria està immers en la xarxa europea “Emporion” de mercats d’alimentació d’excel·lència. Ha rebut nombrosos premis, entre ells el de millor mercat del món, que li va ser atorgat l’any 2005 en el Congrés internacional de Mercats celebrat a Washington DC. Actualment La Boqueria aplega més de tres-cents establiments.

Abans de continuar baixant reposàvem una estoneta asseguts en les típiques cadires de la Rambla. Després de travessar el Pla de l’Os, que no era com ara, ja què el mosaic de Joan Miró no s’hi va incorporar fins al 1976, contemplava, encuriosida, la façana del Liceu. El meu pare m’explicava que en aquell gran teatre es feien representacions d’òperes i de ballet clàssic, i que els espectadors hi acudien molt mudats, amb esmoquin els senyors i vestit llarg de nit les senyores per seure a la platea o a les llotges. No cal dir que jo em quedava extasiada i somiava que assistia a una d’aquelles obres, o encara més, que era una ballarina famosa que hi actuava... Gairebé davant del Liceu, em senyalava el carrer de Ferran (Fernando, dèiem per aquell temps) que ens portava, si de cas hi volíem anar, a la plaça de Sant Jaume, amb l’Ajuntament i la Generalitat, i també ens donava accés a la plaça Reial. Però nosaltres seguíem avall. En aquell darrer tram anomenat rambla de Santa Mónica, el passeig s’eixampla i miràvem com dibuixaven o pintaven els artistes instal·lats darrere dels seus cavallets cara al magnífic panorama. En efecte, davant nostre s’enlairava majestuosa l’estàtua de Colom, i una mica més endavant el moll, on a l’estiu, ens embarcàvem en la “Golondrina” per fer la travessia cap al “rompeoles” que dèiem aleshores. Però ara ja començaríem una altra passejada i, avui, penso, que ja estem una mica cansats de caminar. ANTÒNIA CALDÉS Sabíeu que?: Antigament per l’actual Rambla hi baixava la riera d’en Malla. Els plàtans actuals del passeig van començar a plantar-se el 1859, procedents de la Devesa de Girona. En un dia feiner qualsevol poden arribar a passar-hi més de 230.000 persones i els caps de setmana sobre les 310.000. Fotos: 1- Font de Canaletes, 2- Rambla de les Flors, 3- La Boqueria, 4- El Pla de l’Os.

BIBLIOTECA US RECORDEM QUE PODEU DISPOSAR DELS LLIBRES DE LA BIBLIOTECA. TAMBÉ, SI US VE DE GUST, VENIR A L’ENTITAT A CONSULTARLOS.

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Matilde Marcé, Jaume Marzà, M. Dolors Nat, Antoni Prats.

A PARTIR DEL 15 DE SETEMBRE QUEDARÀ OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS CURSOS I TALLERS DEL PROPER CURS 2017-2018 INFORMACIÓ A SECRETARIA DE DILLUNS A DIVENDRES, DE 6 A 8 DEL VESPRE. PER A MÉS DADES O SI TENIU ALGUNA CONSULTA, PODEU VENIR A LA PRESENTACIÓ DELS CURSOS I TALLERS 2017/2018 QUE TINDRÀ LLOC A LA NOSTRA SEU EL PROPER DIJOUS 21 DE SETEMBRE A 2/4 DE 8 DEL VESPRE