17-10 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXIX– Núm. 417 OCTUBRE 2017

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES D’OCTUBRE DELS DIES 9 AL 12. Excursió Coneguem Catalunya núm. 350. Estada a l’hotel a Pont de Suert i visites a la Vall de Boí, Parc Nacional d’Aigües Tortes i Viella. Places limitades.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE NOVEMBRE DIVENDRES 17, a 2/4 de 8 del vespre, Paradigmes?: El model educatiu, amb Xavier Aragay, economista. DISSABTE 18, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 351. Visita al castell de Concavella i al Fons Documental de l’escriptor Manuel de Pedrolo. Inscripcions fins al dia 10 de novembre. Pagament el 14 de novembre. DIVENDRES 24, a 2/4 de 8 del vespre. Espectacle literari: Manuel de Pedrolo: Home i compromís.

TALLERS CURS 2017-2018 EN PREPARACIÓ ELS TALLERS DEL PROPER CURS Recordeu que són places limitades

Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra página Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL

Els d’aquesta primera setmana d’octubre són dies convulsos per al nostre país. Dies històrics. Hi sobresurt amb llum pròpia el diumenge dia 1, en què una gran majoria de catalans vam anar a votar en el referèndum convocat per decidir el futur que volem. El desenvolupament de la jornada, però, no va ser el que tots esperàvem: festiu i alegre. La violència emprada per les forces policíaques de l’estat espanyol contra els votants ho va enterbolir tot. Les imatges que es van poder veure per la televisió i per les xarxes socials parlen per sí soles. L’Hospitalet també va rebre la visita de la policia nacional. Va tenir-ne el trist honor l’Institut Can Vilumara. Els veïns que en aquells moments eren allà pels voltants de migdia, van ser testimonis de l’agressivitat policial. Rabiosa, sense miraments. Contra unes persones que no feien res més que defensar els seus vots i les urnes que els contenien. El seu dret a la llibertat d’expressió i reunió. Drets fonamentals. Però hi ha qui no ho entenen així, que prioritzen i imposen els seus privilegis als desitjos de la majoria del poble, amb l’únic i trist argument de l’ús de la força. Amb tot, cal no perdre l’esperança. El futur és nostre. Tan sols ens queda dir-vos que, unes pàgines més endavant us oferim una excel·lent conversa amb l’escriptora Isabel Clara Simó. La nostra col·laboradora Antònia Caldés la hi va fer in personam. Llegiu-la. Paga la pena.

OCTUBRE

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET SENTIR LA CIUTADANIA O UNA INTERPRETACIÓ DE L’ESTADÍSTICA (Publicat en el Xipreret núm. 64, juliol de 1985)

a unes setmanes -i perdoneu la imprecisió, però és que aquestes notes, malgrat pertànyer a un dietari, sovint apareixen al cap de sis mesos d'estar concebudes-, es publicà a la premsa diària el resultat d'una enquesta que, per encàrrec del nostre municipi, ha fet una empresa forana per saber, cal suposar-ho, com està el sentiment d'identitat entre els hospitalencs. No conec el resultat de l'enquesta en la seva totalitat, ni la “lectura” que n'hauran fet els que la van encarregar; en conec tan sols l'extracte publicat als diaris, amb un breu afegitó periodístic on més aviat quedem com uns rucs. Ens tracten d'aquella manera que ho feia la gent de ciutat amb la gent de poble, és a dir, amb una certa petulància, i com que no estic d'acord en algunes d'aquestes conclusions, vaig a dir-hi la meva per si serveix d'alguna cosa. Diu la gasetilla que el 42'4 % dels veïns creuen que viuen en un barri de Barcelona. Aquest percentatge puja al 43'8 % si comptem entre els entrevistats els qui fa menys de vint anys que viuen entre nosaltres i que, fet sorprenent, tenen els ingressos més elevats. Diu també que són més conscients de la seva ciutadania els qui van votar socialistes i comunistes, conclusió temerària ja que hom pot entendre que els votants de nacionalistes o de l'esquerra no parlamentaria no saben ni on tenen la casa. El 46 % desconeix que l'Hospitalet és a la Corporació Metropolitana de Barcelona, organisme del qual han sentit parlar com aquell que ha sentit el vent i no sap de quin torrent, les dues terceres parts dels veïns. Només el 27'5 % recorda sense ajudes el nom del batlle, i com a traca final aquesta conclusió: entre els qui coneixen la divisió comarcal tan sols un 29'8 % situa la nostra població al Barcelonès i l'altre 70'2 % la situa "equivocadament" al Baix Llobregat. Si no fos per aquesta darrera perla, possiblement jo no dedicaria el full d'avui a l'esmentada enquesta. El treball ha estat fet sobre una mostra de vuit-cents veïns, i l'empresa encarregada de fer-lo garanteix una probabilitat estadística del 95'5 % d'encert. Es coneix que no tenen àvia i cal perdonar-los. El pri2

mer que m'agradaria saber és d'on són aquests vuit-cents veïns, perquè no és igual fer unes preguntes així al carrer de les Roselles que a la plaça de Guernica, com no és igual fer-les als voltants del nostre estatge social que al polígon Gornal. Mirem de posar els punts sobre les is. L'Hospitalet de Llobregat tenia el 1950 uns setanta mil habitants i el 1981, any del darrer cens, uns tres-cents mil. Tothom que conegui de prop la ciutat sap com han arribat aquests dos-cents trenta mil nous habitants. La majoria són bona gent que va venir del seu poble perquè va córrer la veu que a Barcelona hi havia feina i teca per a tots. Van fer la maleta pensant en Barcelona, van pujar en un tren que venia a Barcelona i van baixar a Barcelona, perquè encara avui, tot i la seva reconeguda importància demogràfica, a l'Hospitalet, només paren els trens de rodalies. Passar la riera Blanca no és cap accident geogràfic per a un vianant, sinó un carrer amb cases a banda i banda, com tots els carrers de tots els pobles del món. L'única consciencia que han tingut els nous arribats de llur nova ciutadania és que l'oficina de pagar impostos és a diferent lloc, i sembla que n'hi ha que no paguen o no ho fan correctament. (A Sant Boi de Llobregat acaben de descobrir que una tercera part dels habitatges de la vila no feien les atribucions reglamentàries.) Si ens preguntem seriosament què ha fet el nostre consistori en aquestes tres dècades per fer-ne un sol feix amb tanta gent, veurem que no s'ha fet pràcticament res. Si, en unes circumstàncies normals, ja és difícil de compaginar una audició de sardanes i un concurs de cant flamenc, la mordassa amb què se subjectà la idiosincràsia autòctona en la llarga nit passada, accentuà les dificultats d'una integració que només és factible pel camí de l'assimilació. Cal remarcar també el fet que entre els qui fa menys de vint anys que viuen a l'Hospitalet hi hagi la gent amb més diners, i ho recordarem quan algun polític de l'ampla pell de brau vingui a recollir vots i escampi la veu, demagògicament, que els immigrats són explotats a casa nostra. Hi ha molta feina per fer. Fa anys, un cor local cantava a les caramelles una sardana d'un egregi compatrici, mai prou lloat pels seus mereixements, que feia així: ”Sóc de l'Hospitalet veí, sóc d'aquesta terra bella, que el mirar-la meravella i el cor em fa patir.” Ja sé que entre tants blocs de pisos que semblen nínxols d'avantguarda, façanes de fàbriques somortes, caravanes de cotxes fent cues als passos a nivell, fumeres, sorolls, i quatre miniparcs on el verd 3

és el més absent dels colors, es fa difícil imaginar una ciutat com la que ens deia la cançó, però no podem renunciar a l'esforç de tractar d'aconseguir-ho. Cal treballar perquè cap hospitalenc no repeteixi allò que "aquí no s'hi pot viure”, i fent una ciutat més agradable, en sorgiran ciutadans més conscients i responsables. Que hom desconegui el nom del batlle, quan les darreres votacions municipals se les emportà de carrer el partit polític en què aquest està inscrit, és resultat d'aquest desarrelament de què parlàvem. Hi podria dedicar alguna reflexió, però crec que és un tema delicat on el més afectat és el propi batlle, i per tant qui ha de fer els comptes. El poble tampoc no sembla tenir gaire clar això de la Corporació Metropolitana. Hauríem d'estar contents d'aquest desconeixement si afegíssim que, llevat dels taxistes, hom hi té un cert desinterès conscient. L'Àrea Metropolitana de Barcelona fou creada en temps del règim anterior, quan es pretenia, a símil de la capital de l'Estat, fer un macromunicipi en homenatge a les ”conquestes" d'aquella època, que aconseguiria el despoblament de les quatre cinquenes parts de la península, aigualint el vi allà on aquest tenia més grau. A Catalunya, altrament, aquesta entitat cal despullar-la, tanmateix com les diputacions, perquè mani qui mani a la Generalitat siguem un sol poble amb una sola veu, i no es desacrediti la nostra minúscula autonomia dient que hem de pagar dues vegades. L'enquesta diu també que ”equivocadament” els hospitalencs situen la ciutat al Baix Llobregat. Aquí els enquestadors, en llur resum transcrit a la premsa, han posat els peus a la galleda fins a l'engonal i probablement s'han remullat el ruler. Quin treball més científic! Ho és tant, que un marrec amb un ordinador d'aquests que regalen les caixes d'estalvi el podia haver fet sense entrebancs, i el municipi s'hauria estalviat diners. Els errors poden ser totals, relatius o simplement obeeixen a la subjectivitat de l'individu. Qui diu que l'Hospitalet pertany al Baix Llobregat no és un ignorant ni un despistat; és una persona que té dos ulls a la cara i els fa servir, i pel cas no fa res que 4

aquesta persona hagués arribat abans d'ahir del llac Baikal o de la Polinèsia. El delta del Llobregat té tres punts de referència: la muntanya de Montjuïc, les costes de Garraf i el congost de Martorell. Treure un sol poble d'aquest triangle és una iniquitat basada en l'absurd geogràfic. Succeeix, però, que som molt acomodaticis i ens fa por trencar motlles. La Generalitat dels anys trenta féu una administració territorial que pretenia allunyar divisions tan arbitràries com les provincials i els partits judicials, que seguien -í encara ho fan- l'esperit del decret de Nova Planta. Pau Vila i Josep Iglésies, els únics geògrafs de la Comissió que redactà el projecte -tots els altres eren politics-, feren veure que era una mesura antinatura dividir la Segarra entre quatres Comarques, el Camp de Tarragona entre tres, el Vallès en dues o fer que les dues ribes d'un riu, com succeeix entre l'Hospitalet i el Prat o entre Castellbisbal i Martorell, pertanyin a comarques diferents. La comarca a casa nostra és un fet natural fixada pels arrugaments de les diferents èpoques geològiques, i els catalans ens hi hem adaptat i l'hem fet una cosa molt nostra. La comarca serà sempre per al poble pla, allunyat de qualsevol ambició política personal, una vall encerclada de muntanyes amb un eix vertebrador que sempre, sempre, és un riu. I qui digui el contrari no sap per on navega o fa bufar el vent d'allà on més li convé. La primera de les conclusions de les darreres jornades del Centre d'Estudis del Baix Llobregat diu que "és totalment necessari el reconeixement tant físic com històric de la comarca, com una proposta pedagògica de primer ordre: El riu constitueix una unitat d'equilibri natural fràgil, de manera que, si modifiquem un sol dels elements que componen aquesta unitat, es produeixen respostes imprevisibles que alteren aquest equilibri.” Cal dir als senyors forans que ens vénen a fer enquestes que no en tenim prou de saber que deu vegades deu fan cent. Per a això no ens cal l'electrònica i en tenim prou amb els dits de la mà. Cal saber interpretar les respostes i posar-hi un xic de caliu humà, malgrat que això pugui semblar poc científic. I perquè ningú no tingui on agafar-se en aquesta distorsió de la comarca, cal que a la propera divisió territorial de Catalunya no es torní a caure en el parany de fer-ne una nova administració pública basant-se en precedents que ja estan caducats en la lletra i en l'esperit. RAMON MORALES Fotos: Coberta: Barri de l’Hospitalet, Interior: Plano comarcal.

CONVERSES

ENTREVISTA AMB ISABEL-CLARA SIMÓ I MONLLOR Escriptora, periodista, ensenyant i política Nascuda a Alcoi ara fa 74 anys, és una de les autores més importants de la literatura catalana. Nombrosos premis i guardons envolten la seva trajectòria literària. Ha publicat més d’una cinquantena de títols en gairebé tots els gèneres: novel·la, narrativa breu, juvenil, teatre, poesia, guions radiofònics i televisius, assaig... Va dirigir la revista Canigó i no oblidem la seva tasca periodística en articles d’opinió col·laborant en el diari Avui i el Punt Avui. Amb reedicions constants de la seva obra i traduccions a diversos idiomes, és una de les figures més populars de la literatura actual en català. ***** L’estona que vàrem passar aquella tarda, conversant, asseguts al voltant de la taula del menjador de casa seva amb motiu d’aquesta entrevista, va ser molt gratificant. Vàreu néixer a Alcoi el 1943, però ben jove us vau traslladar a València per estudiar... El meu pare, que era professional de l’ensenyament, volia que jo estudiés, i vaig marxar per primer cop del meu Alcoi natal per anar cap a la Universitat de València. Em vaig matricular per estudiar Filo6

sofia, encara que a mi sempre m’han agradat força les matemàtiques, així que em vaig interessar especialment per la lògica matemàtica i la lingüística. Sent estudiant a València, vaig tenir la sort de conèixer personalment Joan Fuster, a qui jo li dec molt, ja que fou ell qui em va animar a escriure el meu primer conte en català. Em van caure les llàgrimes en escriure’l! Va ser l’atzar el que us va portar fins a Figueres, després de guanyar una oposició de professora de Filosofia? En acabar la llicenciatura, em vaig presentar a oposicions d’agregat d’institut. Aquell any de 1967, a tot l’Estat, es van oferir molt poques places, només vint. Vaig treure el número tres i, per tant, podia escollir prou, però la que jo volia, que era la més a prop de casa, ja l’havien agafada. Aleshores vaig optar per anar a Figueres, on vaig exercir de professora a l’IES Ramon Muntaner. Allà vaig conèixer el meu home, Xavier Dalfó, que era fill d’aquella població, i m’hi vaig quedar... Comenceu una tasca periodística fecunda al costat de Xavier Dalfó, i col·laboreu en la revista Canigó, una de les publicacions de referència quan es parla dels darrers anys del franquisme i encara de més endavant. Xavier Dalfó havia fundat el 1954 la revista Canigó a Figueres, i n’era el director. La publicació tractava sobre temes polítics i culturals, sortia mensualment i era una de les poques opcions informatives de què es disposava en aquells temps de caire catalanista i independentista. Després que ens vàrem casar, l’any 1968, vaig començar a col·laborar-hi. Canigó, com era normal a l’època, es publicava en castellà. Jo vaig escriure el primer article en català de la revista, que va agradar molt. La revista Canigó va ocupar un lloc importantíssim en la meva vida. Quan us traslladàreu a Barcelona? Vam viure cinc anys a Figueres, allà van néixer dos dels meus fills, però el 1973, en què la seu de la revista es va traslladar a Barcelona, vàrem decidir venir a viure a aquesta ciutat. Fixàrem el nostre domicili al carrer Comte d’Urgell, al mateix lloc on visc actualment. No hi havien acabat encara les obres, i nosaltres allà amb les dues criatures... Ho vam passar una mica malament al principi, però va ser tota una experiència. 7

Treballeu en l’ensenyament, teniu dos fills (més tard en vindrà un altre), escriviu sense parar i, a més a més, feu estudis de Periodisme. Com s’explica tot plegat. Un cop a Barcelona vaig treballar com a professora a l’Institut Sant Josep de Calassanç, i més tard durant quatre anys a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra. La carrera de Periodisme ja l’havia començat sent a Figueres, quan estava a punt de tenir el meu primer fill, per un motiu molt concret: Havia sortit una llei que obligava les revistes a disposar d’un titulat per dirigir-les. El meu marit ho tenia més difícil per treure’s el títol perquè no era llicenciat i jo ho vaig haver de fer per assumir la direcció de la revista Canigó, També us doctoreu en Filologia... I no amb una tesi de Literatura sinó de Semiòtica o quelcom així... Sí, en efecte, en Filologia Romànica. Havia llegit molt a l’escriptor Umberto Eco, que era semiòleg, i penso que això em va influir en el moment de fer la meva tesi. Quan us dediqueu de ple a escriure? Jo mai he parat d’escriure, sempre he estat pensant en publicar alguna cosa, però és cert que, després del tancament de la revista Canigó, l’any 1983, disposava de més temps lliure. Perquè tingueu en compte que des que va traslladar-se la seu a Barcelona passàrem a fer la publicació setmanal. I aleshores em vaig poder dedicar de ple a la meva carrera com a escriptora, encara que continuant escrivint articles d’opinió, primer per al diari Avui, i, més tard per al Punt Avui, on segueixo. M’agrada i em trobo molt a gust amb això, i també he publicat i publico en altres revistes: Serra d’Or, El Temps... La vostra primera novel·la, Júlia (1986)... Júlia la vaig escriure gràcies a Joan Fuster, que no parava de dirme que fes una novel·la sobre la revolució del petroli. M’hi vaig posar després d’haver guanyat el premi Victor Català (1979) amb: És quan miro que hi veig clar. Després en vingueren d’altres, però de la primera sempre se’n guarda un record especial. Heu escrit novel·la, relat juvenil, assaig, teatre, traduccions a diversos idiomes, però no heu treballat gaire la poesia... 8

Si, és cert. Només he publicat dos poemaris: el primer, Abecedari, a l’editorial Marfil d’Alcoi (1995), i el segon, El conjur, a Edicions 62 de Barcelona, el 2009.

Teniu algun escriptor predilecte en català? I en altres llengües? Me n’agraden uns quants. Si n’he de dir algun, destacaria Josep Pla, Mercè Rodoreda... però sobretot, com podeu suposar, Joan Fuster. Dels estrangers, podríem citar Sartre, Camus, Proust, Faulkner especialment potser, també la “generació perduda” d’EE.UU... A què dediqueu el vostre temps lliure? Quines aficions teniu? Sobretot a llegir, llegir em reporta molt de plaer. També em distrec amb l’ordinador, que, no només el faig servir per escriure, també hi jugo, faig “partidetes”. Però el que m’agrada de veritat, és viatjar. He tingut la sort de poder viatjar, i he visitat diversos països i ciutats: Londres, París, Roma, Florència (on vaig passar tot un mes)... Una de les meves preferides és Nàpols, m’encanta, hi aniria constantment. De l’altra banda de l’oceà, podria dir-vos que Chicago és una altra que m’agrada: és neta, polida, als seus carrers hi podem admirar obres d’art. I per descomptat, Nova York, però el centre, centre: m’entusiasma Manhattan. La Viquipèdia us presenta com "una de les escriptores modernes més importants de la literatura catalana”. Què en penseu d'aquesta floreta? Que no és veritat. Jo sempre estic aprenent. Escriure és, per a mi, una necessitat, una forma de vida. He escrit obsessivament, amb passió, i he suat i plorat escrivint. Cada dia de la meva vida tinc necessitat d’escriure alguna cosa, ni que sigui una ratlla. 9

Posem-nos solemnes. Heu rebut infinitat de premis i guardons: entre altres, Premi Sant Jordi el 1993, Creu de Sant Jordi el 1999, Premi Crítica Serra d'Or de narració el 1993, Premi Trajectòria el 2009, el 2016 vàreu ser nomenada degana de la Institució de les Lletres Catalanes. Finalment, aquest mateix any, heu rebut el 49é Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Què en penseu de tot plegat? Quin us mereix especial estima? Em sento molt honorada i agraïda per tots. No sé si en sóc mereixedora. Però, per a mi, el més important va ser el que em va atorgar el meu poble: el nomenament de l’Ajuntament d’Alcoi de Filla Predilecta de la ciutat i la concessió de la Medalla d’Or el 2013. Enyoro molt el meu poble i gaudeixo cuinant i, per suposat, menjant, plats típics d’allà. Jonàs, el vostre darrer llibre, transcorre entre Manhattan i Barcelona, dos llocs que coneixeu bé. Això us ha facilitat la seva escriptura? No hi ha dubte que conèixer els llocs on vols que passi la història, facilita les coses, però per poder donar vida a aquest llibre he hagut de documentar-me i investigar sobre els temes que volia tractar. Jonàs vol ser una novel·la realista i psicològica alhora, i reflectir amb senzillesa la pèrdua de la innocència i el descobriment de l’homosexualitat d’un dels seus personatges. Com encareu el vostre futur literari? Després de la malaltia i la mort del meu marit, em vaig quedar una mica encallada, però un editor amic em va encomanar una novel·la juvenil, i ara ja en tinc una altra al cap. Fa poc també he retornat a escriure poesia. Recentment heu visitat el nostre Ateneu, primer quan vau venir al nostre espai Paradigmes, presentat per Joan Soto, i més tard a la lectura d'una col·lecció dels vostres poemes, molts dels quals inèdits. Pel poc que ens coneixeu, quina opinió en vau treure, com ens veieu i quins consells ens donaríeu? Vaig quedar meravellada de la gran quantitat de cultura que s’hi fa, de la gent que es mou en les diverses activitats. No m’ho imaginava. El meu consell és que seguiu així, sense defallir: treballant i lluitant per la cultura catalana i per la llengua 10

Com veieu el món associatiu a Catalunya i al País Valencià? El teixit associatiu ha anat molt malament amb el franquisme, i en la transició no s’ha arribat a cosir del tot. A Catalunya el veig prou bé, perquè aquí l’associacionisme està molt arrelat. La mostra la teniu en els ateneus que n`hi ha que ja han complert més de 150 anys. El País Valencià, però, està pitjor, encara que sóc optimista amb la seva trajectòria. I el futur de la llengua i la cultura catalana? Molt millor que l’actual. Podrem salvar la llengua perquè comptem amb una experiència pedagògica molt bona i ja no es perdran els nous talents. A Alacant, que és el lloc del País Valencià on més malament està la cosa, darrerament s’ha guanyat terreny. Penseu que ens oblidem massa sovint dels altres PP. CC.? I tant que ens en oblidem dels altres Països Catalans...! Per acabar, i sabent que sou una persona molt "política", com veieu el Procés que viu actualment el nostre país? No cal que us digui que jo sóc independentista: Independentista amb moltes ganes de deixar de ser-ho. Feminista, amb poques possibilitats i moltes ganes de deixar de ser-ho. I d’esquerra, sense cap possibilitat de deixar de ser-ho.

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS LA DETENCIÓ DE GAUDÍ, Lectura dramatitzada

a anys que l’Ateneu de Cultura Popular commemora la Diada Nacional de Catalunya amb un recital de poemes patriòtics recitats per socis i col·laboradors de l’entitat. Habitualment aquest recital s’ofereix el dia 10 de setembre. Enguany s’ha celebrat el 8 de setembre a causa d’haver caigut l’11 en dilluns. També s’ha canviat parcialment el format, ja que a més de recitar quatre poemes lligats amb la història i els anhels del nostre país es va presentar la lectura dramatitzada d’un text de Joan Crexell i Payà publicat a Serra d’Or el setembre de 1987 on es narra la lamentable experiència que li va tocar viure al genial arquitecte Antoni Gaudí l’11 de setembre 1924. Joan Crexell, Barcelona 1946-1994, tot i que amb orígens familiars a l’Hospitalet, fou un escriptor, historiador compromès en l’estudi i la divulgació de la història catalana contemporània així com militant i activista de formacions polítiques catalanes. Els poemes recitats foren: Ara mateix de Miquel Martí i Pol a càrrec de Dolors Sala, La llegenda del drac de Sant Llorenç de Miquel Desclot, a càrrec d’Ismael Adell, La bandera catalana de Marià Manent, a càrrec de Dolors Hermano i Himne de Catalunya, d’Apel·les Mestres a càrrec de Jordi Figueres. Después que Matilde Marcé fes una introducció sobre les biografíes d’Antoni Gaudí i de Joan Crexell es passà a la lectura escenificada de La detenció de Gaudí on s’explica com durant el primer any de la dictadura de Primo de Rivera,

en la qual es va prohibir tot el que estigués relacionat amb la llengua i cultura catalanes, Antoni Gaudí volia assistir a la tradicional missa commemorativa de l’11 de Setembre que des del 1899 organitzava la Lliga espiritual de la Mare de Déu de Montserrat a l’església dels Sants Just i Pastor a Barcelona. Uns policies van barrar-li el pas i, davant la insistència de Gaudí reclamant el seu dret a entrar a l’església tot dirigint-se’ls en català va acabar sent detingut, portat al calabós, i finalment multat amb cinquanta pessetes, quantitat molt elevada en aquella època. Lamentablement l’arbitrarietat, catalanofòbia i extorsió econòmica ens resulten molt familiars en aquests convulsos temps actuals. També es fan presents les injustícies socials i la necessària solidaritat, quan Gaudí comparteix presó amb un noi acusat de venda itinerant i l’ajuda donant-li les vint-i-cinc pessetes que li exigeixen per deixar-lo en llibertat amb la condició que no li fossin retornades a ell mateix sinó a persones que les necessitessin. Matilde Marcé fa temps va tenir la idea de presentar una lectura escenificada d’aquesta història i enguany ha pogut reunir el nombrós conjunt de persones que hi van intervenir que consta de dues narradores (Dolors Nat i Aina Tadeo) i diversos personatges amb diàlegs de diferent durada (Francesc Cabrera com a Gaudí, Jesús Rocosa com a Sr. Valls, amic d’en Gaudí, Carme Jorba com a senyora coneguda d’en Gaudí, Jordi Figueres i Ismael Adell com a detinguts i Matilde Marcé, Carles Farrés, Dolors Hermano i Francesc Diví com a policies). Malgrat el nombre modest d’assistents, a causa en part a qüestions de calendari i d’excepcionalitat al país, la sessió va posar en relleu una vessant poc coneguda però molt important per a nosaltres d’una figura tan universal com Antoni Gaudí. Text: JAUME MIRÓ Fotos: ANTÓNIA CALDÉS

COMMEMORACIÓ DE LA DIADA

nguany, a la Diada, amb el Referèndum del dia 1 d’octubre a tocar, es va reivindicar el SI a la Independència més que mai. I alguns ja vam començar la commemoració la nit del dia 10, participant un any més en la V Marxa de Torxes, organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana. Les 11 de la nit era l’hora de la convocatòria, davant de l’Harmonia, on ens reunírem bastant més personal que en les anteriors edicions. Un cop enceses totes les torxes i encapçalats per una gran estelada que escortaven dos Miquelets, vam enfilar carrer del Xipreret amunt, per fer el silenciós recorregut pel barri del Centre que ens portaria fins a la rambla de la Marina, davant del monument a Rafel Casanova. A les 12 de la nit s’inicià l’acte amb l’ofrena floral. Tot seguit es llegiren poesies i algun text adients a la commemoració, i, com a cloenda, vam entonar tots, amb evident emoció, l’himne d’ Els Segadors. L’endemà al matí, Diada Nacional de Catalunya, l’Ateneu va participar, com és habitual, en l’acte institucional que organitza l’Ajuntament de l’Hospitalet. Dues joves representants de l’entitat, membres del Grup de Teatre Margarida Xirgu, Helena Farrés i Helena Royo, van ser les encarregades de fer l’ofrena del ram. A la tarda, ens dirigírem cap a la manifestació de La Diada del sí. Enguany els trams formaven una creu (el signe de la suma), i tenien el punt central a la cruïlla entre el passeig de Gràcia i el carrer d’Aragó. A partir d’aquí s’estenien els quatre braços: l’un, tirava amunt pel passeig fins a arribar als Jardinets de Gràcia, un altre avall cap al mar, fins passada la plaça de Catalunya. Pel carrer d’Aragó, d’una banda, cap a la zona del Llobregat, fins al carrer de Munta-

taner, i de l’altra, en direcció del Maresme, fins al passeig de Sant Joan. A les 4 de la tarda ja érem al tram assignat. La consigna era anar amb una samarreta qualsevol i a les 5 canviar-la per la de enguany, d’un groc fluorescent amb un SI al davant encerclat en un escrit de “sis” en diferents idiomes. A les 17’14 començava oficialment l’acte amb la sortida des de cada extrem de la creu d’una de les quatre lones, de 16x16 metres cadascuna, que s’havien d’unir al punt central, amb inscripcions de missatges sobre la pau i la llibertat democràtica. Mentrestant, els crits d’ “Independència” no deixaven de sonar entre la gran multitud (més d’un milió de persones segons dades oficials). També es va fer un minut de silenci per les víctimes de l’atemptat de la Rambla, mentre a la plaça de Catalunya sonava el Cant dels Ocells. Els parlaments es van anar succeint, fins que finalment vam cantar Els Segadors, i, a poc a poc, anàrem marxant cadascú pel seu cantó. Més tard, a l’Arc de Triomf, hi hagué diverses actuacions de grups musicals.

Els dies en que estic escrivint aquesta breu crònica són molt difícils, massa que ho sabeu, ja que estan intentant per tots el mitjans impedirnos que expressem democràticament la nostra voluntat d’alliberar-nos definitivament de l’infame Estat espanyol. Quan rebreu aquest Xipreret ja haurà passat el dia 1 d’octubre. Haurem pogut votar? Podrem aconseguir el nostre anhel de ser per fi la República Catalana? Visca Catalunya! ANTÓNIA CALDÉS

CONEGUEM CATALUNYA Excursió n. 349: Visita a Peratallada (9 de setembre 2017)

om cada vegada que sortim d’excursió, hem sortit tota la colla,(trenta quatre persones) des de la cantonada de Rossend Arús amb l’avinguda del Carrilet a les vuit en direcció a l’àrea del Montseny per esmorzar. Al cap d’una estona d’anar l’autocar per la Ronda de Dalt, ens hem trobat amb un embús monumental a causa del tram que, des de la sortida 5 a la 6, s’està començant a cobrir. El xofer de l’autobús en veure el panorama, ha decidit sortir de la Ronda i agafar per altres carrers no tant transitats, amb la qual cosa hem avançat més ràpid tot i haver de suportar un munt de semàfors. Bé, ja hem pogut agafar l’AP 7 i llavors amb un tres i no res, hem arribat a l’àrea del Montseny a les nou. Com que amb les cues hem perdut temps, s’ha decidit que sortiríem en direcció a Peratallada a tres quarts de deu. A les onze hem arribat a aquesta vila, que conserva un conjunt medieval molt important i tota ella està envoltada de muralles. Peratallada va ser declarada monument històric artístic l’any 1975. La vila conserva antigues cases amb finestres coronelles i gòtiques i passadissos coberts i una plaça Major, antigament porxada i transformada els segles XVIII i XIX. Després d’estar molta estona passejant pels seu carrers, ens hem trobat tota la colla per fer la fotografia del grup per record d’aquesta excursió. Feta la visita, hem pujat a l’autocar i hem sortit a la una en direcció a l’Escala on hem arribat a tres quarts de dues i hem anat tot caminant fins al restaurant La Gruta, on si Déu vol, hem de dinar. Fins aquí, el temps ens a respectat. Però només començar a dinar s’ha organitzat un guirigall de pluja i vent que hem tingut un espectacle veient, des de les finestres del menjador, les angúnies dels que passaven pel carrer per aguantar els paraigües que a cada moment, a causa del vent, se’ls capgirava. Mentrestant nosaltres menjàvem un menú força varietat i bo. En acabar, havíem de caminar una mica fins on ens havíem de trobar amb l’autocar ja que, on hi havia el restaurant, no hi podia passar un autocar. El problema, que tanta gràcia ens feia mentre dinàvem, ara l’estaven patint nosaltres. Hem sortit de l’Escala a un quart de sis i hem arribat a l’Hospitalet sans i estalvis a un quart de vuit. JAUME MARZÀ

IN MEMORIAM

’11 de setembre va morir Jacint Borràs i Manuel, bon amic de l’Ateneu, soci des de l’any 1978 i pare de Meritxell Borràs, consellera de Governació, que també n’és sòcia. El periodista Frederic Porta, en un article de comiat al Diari El Punt Avui, deia que Jacint Borràs era “tot un senyor de l’Hospitalet i un gran home”, crec que tots els qui l’hem conegut, fins i tot els que no eren de la seva corda, hi estem d’acord. Home de seny, no de rauxa, al llarg de la seva vida es va mantenir fidel a tot allò que era per a ell, això, la vida: la família, Catalunya i la llengua, el partit, Convergència, del qual fou un dels fundadors al costat de Jordi Pujol el 1974, el Barça, els amics...

Tots els qui l’hem conegut el recordarem sempre, recordarem la seva bonhomia, la seva alegria innata, la seva manera de parlar pausada i tranquil·la, que mantenia fins i tot quan m’explicava, per exemple, que tenia càncer en la darrera conversa que vam mantenir. Fidel i conseqüent amb el que creia i estimava, no regatejava esforços i s’arriscava quan calia: només cal recordar les senyeres que van confeccionar i que, de sobte, van fer acte de presència a la graderia quan només feia tres setmanes que Franco havia mort. Patriota de pedra picada, es va mantenir sempre fidel al seu país. Personalment, recordo, quan jo feia classe de català per a adults, que un any l’Ajuntament i el departament de Política Lingüística ha-

vien acordat que, a la nostra ciutat, només es podien obrir 85 cursos. Hi havia a la Florida i Pubilla Casas uns cursos plens, no re-cordo si eren 4 o 5, que, per tant, no es podrien obrir. Des del Centre de l’Hospitalet no se’n volia demanar l’obertura perquè passarien dels 85 acordats. Han passat tants anys que ara ja ho puc explicar. A mi em semblava que no podíem deixar penjats tants alumnes d’aquells barris. Vaig agafar el toro per les banyes i sense dir-ho a ningú, vaig telefonar al Jacint per demanar-li si em podia aconseguir una entrevista amb el cap de Política Lingüística, el senyor Reniu. Eren 2/4 de dues del migdia i al cap de deu minuts, em deia que em passava a recollir per anar a parlar amb Carles Duarte, que, aleshores, portava tot l’enrenou dels cursos. I aquells cursos es van obrir immediatament davant l’estranyesa i la perplexitat dels companys professors. El Jacint era així, va posar fil a l’agulla de seguida, i problema solucionat. Si haguéssim de parlar exhaustivament de Jacint Borràs, de segur que necessitaríem tot un Xipreret. El dia del seu funeral, amb l’església plena de gom a gom, tots li vam retre un sincer i gran homenatge, des del president Puigdemont, consellers, el president Pujol, l’alcaldessa Núria Marín i regidors, amics de diferents àmbits i el que en podríem dir “el poble”, la gent amb qui va viure la infantesa, l’adolescència i la resta de la seva vida, perquè ell sempre va formar part viva i integradora d’aquest barri Centre que el va acomiadar el 13 de setembre, però que no l’oblidarà. Per acabar, recordem aquestes paraules del Jacint: “tot és possible si tenim FORÇA, VOLUNTAT I AMOR PROPI”. En record seu, fem “possible” el que ell esperava viure: la independència de Catalunya.

MATILDE MARCÉ

COL·LABORACIONS EL MÉS PETIT DE TOTS

Aquest any el Correllengua és dedicat a Lola Anglada. Ja fa anys que vaig escriure un article al Xipreret en motiu de la seva mort. Hi parlava del seu llibre Margarideta, que va ser un dels meus preferits quan era petita. N’hi ha un altre, però, que recordo amb més emoció: El més petit de tots, que durant un anys va presidir el nostre menjador. Érem a Perpinyà, a Catalunya hi havia la guerra civil, jo només tenia vuit anys i no acabava d’entendre del tot el que passava al meu voltant, els grans parlaven de la guerra o de la revolució, paraules que per a mi només significaven que havíem hagut de deixar l’Hospitalet i anar a viure a Perpinyà. En un dels viatges que el pare va fer a Barcelona, me’l va portar, aquest llibre de tapes grogues amb el dibuix d’El més petit de tots vora el mar, amb unes orenetes volant... Com m’agradava llegir-ne i rellegir-ne alguns trossos, aquells que entenia més bé, és clar! Fa pocs anys el vaig tornar a llegir i, en aquests moments en què hi ha tantes coses que m’entristeixen, he pensat què els diria El més petit de tots, és a dir Lola Anglada, als nois i noies que es droguen, s’emborratxen o es maten per les carreteres, als egoistes que no pensen mai en els altres, als homes que només volen guanyar més i més diners, peti qui peti, i sobretot als que provoquen guerres i terrorisme... Em vaig emocionar rellegint la història d’aquell petit protagonista, viu com una centella, bonic com un sol, amb la cara rodona i els cabells rinxolats, els ullets negres i la boca somrient, vestit amb una granota verda d’amples camals, sobre els rínxols rossos, un xic llargs, una mica tirada enrere, hi du una barretina, camina descalç i d’altres vegades porta espardenyes. A la mà dreta sempre hi porta una bandera catalana... fins al final del llibre que hi porta un ram d’olivera. A més, aquest vailet té poders màgics, apareix de sobte entre la gent sigui a la muntanya, al carrer, al port o a la rambla dels Ocells entre la gent agombolada al voltant d’un altaveu que desgrana melodies, ell alegre i feliç va repetint entre llavis aquelles meravelloses frases musicades per Beethoven Fer tot el bé possible, amar per damunt de tot la llibertat; baldament fos per un tron, mai no trair la Veritat. i parla amb paraules assenyades, estranyes en la boca d’un noiet. Era un llibre de propaganda fet des de la sensibilitat d’una dona que estimava el seu país, defensava la seva llibertat i volia la Pau. El més petit de tots cridava a lluitar contra els facciosos, escampant tanmateix la pau al seu voltant.

I amb el llibre, va arribar a casa la figureta d’El més petit de tots que, des d’aleshores, va fer companyia, a la lleixa de l’escalfapanxes, a fotografies familiars i a dues guardioles de ceràmica blava que encara guardo. Malauradament, El més petit de tots un dia va desaparèixer de la meva vida, i encara ara em sap greu. Quan vam traslladar-nos a Beautiran, un poblet molt bonic, prop de Bordeus, on el meu pare havia trobat feina de masover en un “castell” (en aquella regió tot són castells, aquest era de planta baixa, amb un gran parc al davant, camps, un canal, un gran hort, unes cavallerisses, aleshores gairebé abandonades, un estable de vaques immens, una cort de porcs, gallines, oques tancades a les fosques, una euga, un ase i un toro, etc.), la figureta va viatjar amb nosaltres. No hi havia cap lleixa i la vam col·locar sobre el bufet que hi havia a la cuina-menjador. L’estada a Beautiran només va durar uns mesos, en tinc molts records, els uns bons, els altres dolents perquè havia esclatat la Segona Guerra Mundial i les tropes alemanyes van ocupar mitja França i un dia van arribar en aquell petit i tranquil poblet. L’ambient s’havia tornat hostil i es respirava por. Els meus pares van decidir tornar a Perpinyà acabat el curs escolar. No ve a tomb explicar totes les dificultats que van haver de superar per poder sortir de la zona “ocupada”, Jo, com és natural, em volia endur El més petit de tots, però el pare va dir que no ho podia fer perquè de segur que a la “Frontera -la línia de demarcació que en deien, que separava les dues Frances, l’ocupada i la lliure- els alemanys escorcollarien l’equipatge, potser requisarien aquella figureta perquè es pensessin què sap què representava i fins i tot que ens retinguessin... i que l’havien de deixar allà. I es va quedar al damunt d’un caixa alta de fusta en una habitació que servia de graner... tot sol. Quines coses pot fer fer la por! La mateixa por que va fer que la meva mare emboliqués les quatres joies que tenien amb cotó fluix i les posés dins del cos de la meva nina de cel·luloide, que no vaig desemparar durant tot el viatge, tot i que jo ja tenia 12 anys!, perquè els alemanys es quedaven les joies que trobaven. Penso què se’n devia fer, d’El més petit de tots? Al “castell” no hi havia criatures, per al grans no significava res, el van llençar, algú se’l va quedar com a bibelot? Però jo continuo veient-lo, tot sol, damunt d’aquella caixa i sento una fiblada de pena al cor. MATILDE MARCÉ

REFLEXIÓ Guerra i presó Model

l 4 de juliol d'aquest any 2017, es va aprovar per UNANIMITAT al Parlament de Catalunya, la Llei d'Anul·lació de Judicis Polítics del franquisme. En Pere Juhé, company de l'equip de redacció del Xipreret, em va fer arribar l'enllaç amb la llista de les víctimes per aquesta causa. Hi vaig trobar dos familiars meus molt propers: el meu avi matern, José Piñol Fandos, veí del Perelló (Baix Ebre) el qual tenia el número de causa: 000418 i la sentència, l'any 1939, fou de 15 anys de reclusió. A la llista (llarga, més de 65.000 persones), hi havia també el meu oncle, germà de la meva mare i fill de l'avi: José Piñol Martí, veí, igual que l'avi, del Perelló, el qual tenia el número de causa 0227080 i, la pena va ser de 20 anys de reclusió, després d'un procediment Sumaríssim. L'any, el 1939. Pare i fill van restar tancats a la presó Model de Barcelona. No en sé quant de temps. Això no ho posa a la llista i, quan era petita i encabat, joveneta, a casa no se'n parlava de res de tot això. Era una xiqueta i molt enraonadora. Però, el principal problema era la POR. Por, a tornar a passar fam (no dic gana, no, sinó fam, ho puntualitzo). Fam que va ser més crua a la postguerra i que, la mare i avis materns van patir molt fort. Genoveva es deia la mare i, aquesta, es va veure obligada a marxar del Perelló (terra de secà), a la recerca d'uns conreus de regadiu que donessin més feina. Va fer cap a Riudoms (Baix Camp), entre altres xiques fadrines que buscaven el mateix: feina i poder menjar. La mare (18 anys) va trobar el que buscava a la casa pairal que, més tard, fóra la casa pairal dels meus avis paterns i, és clar, la del meu pare. La meva futura àvia pagava a la meva futura mare 18 pessetes al mes per tenir cura dels nens de l'hereu (oncle Cisquet), la casa i feines al camp. Al mas la mare anava descalça. No tenia diners per a comprar-se unes senzilles espardenyes. Les 18 pessetes que li pagaven les enviava a la presó Model per el seu pare i germà que hi romanien tancats. A ella però, no li faltava un plat calent a taula a la casa on va entrar a treballar. Riudoms. Més tard, quan el meu futur pare i germà petit (cabaler) de l'hereu de la casa va tornar, després que, primer: el fessin presoner al front d'Aragó, reclòs a un camp de concentració a Valladolid (Medina de Rioseco) durant tres anys, i d'on va sortir gràcies a un comerciant de Reus que devia un favor a la família, llavors, amb tuberculosi, encara 21

posaren la cirereta al pastís; l'enviaren tres anys més a l'Àfrica perquè no havia fet la mili! Després de tota aquesta terrible odissea, a causa de la guerra, a la dura postguerra i a la injusta i inhumana Dictadura franquista, el meu pare es va casar amb la mare. Duia de penyora una úlcera d'estómac que, als 40 anys, el va dur a la tomba. Abans, els meus pares van tenir la força suficient de l'amor per engendrar, primer el meu germà i al cap de 4 anys a mi, la xiqueta de la família. La reflexió que em faig és la següent: de què va servir la guerra? Va servir per matar gent innocent, humiliar persones injustament, torturar i fer agafar POR per ni tan sols atrevir-nos a parlar-ne, atrevirnos a denunciar-ho, atrevir-nos...A res. Tots: MUTS I A LA GÀBIA! I la presó Model, Model de què? De més injustícies, més tortures i assassinats, més humiliacions, insults...I un llarg etcètera. Aquest any han tancat la presó Model. I ara, qui ho vulgui, podrà

visitar les seves dependències, les seves parets plenes de records i històries punyents i que fan posar la carn de gallina! Amb mi que no hi comptin. No necessito veure l'edifici ni les cel·les per imaginar el que s'hi vivia a dins. No vull patir més aquell horror dins meu. Potser si enderroquessin l'edifici i, hi fessin un gran parc enjardinat i ben florit, hi aniria algun dia a passejar-hi. Com diu en Lluís Llach en una de les seves cançons: "CAL QUE NEIXIN FLORS A CADA INSTANT". M. DOLORS NAT I PINYOL

GRUPO PLANETA A L’HOSPITALET

l Grupo Planeta és el primer grup editorial i de comunicació en espanyol del món. Ofereix amplis serveis en els àmbits de la cultura, la formació, la informació i l’entreteniment audiovisual. Té una forta implantació a España, Portugal, França i l’Amèrica Llatina. És una multinacional, un imperi, vaja. Va ser fundat a Barcelona per José Manuel Lara Hernández el 1949 i des de llavors no ha parat de créixer. Entre els seus dominis s’hi inclouen canals de televisió tan coneguts com Antena 3 i La Sexta, i el diari La Razón. El Grupo Planeta també domina el mercat editorial en llengua catalana. És el màxim accionista del Grup 62 que engloba segells com Columna, Empúries, la històrica Proa, Edicions 62, Pòrtic, Destino, i algun altre. Això fa que, segons el Gremi d’Editors, set de cada deu llibres en català venuts siguin editats pel grup. Els alres tres se’ls reparteixen les petites editorials que són molt actives i treuen al mercat suggestives novetats tant d’autors de casa com estrangers. Aquesta situació de quasi monopoli de Planeta origina que la majoria de grans premis literaris que s’atorguen al nostre país estiguin sota el seu paraigua. Des de fa un parell de mesos el Grupo Planeta ha aterrat a l’Hospitalet. Ha instal·lat un centre de formació a l’avinguda de Josep Tarradellas, just on hi havia els jutjats del partit judicial de Barcelona que es van traslladar a la nova Ciutat de la Justícia l’any 2008, si no vaig errat. Aquest desembarcament del grup a la nostra ciutat ha servit per remodelar l’edifici que estava força atrotinat després d’anys sense fer-ne cap ús. La reforma ha modernitzat i millorat les instal·lacions, tot i que la façana, de color negre, no és que sigui gaire estètica. Més aviat el contrari. La primera quinzena de setembre l’ajuntament de l’Hospitalet va repartir per totes les llars del seu veïnatge una publicitat, en forma de tríptic, que informava de la inauguració del centre Planeta Formación y Universidades prevista per al dia 16 del mateix mes. Incloïa una nota de benvinguda de l’alcaldessa que convidava els ciutadans a conèixer el nou equipament. (Publicitat distribuïda per l’ajuntament? Sí. Curiós). Hauríem d’estar contents i orgullosos que un conglomerat empresarial com és el Grupo Planeta hagi invertit a la nostra ciutat i hagi ajudat a dignificar un edifici que es trobava força malmès. Tanmateix, no les tenim totes. Ens hauria agradat que els inversors haguessin tingut un mínim respecte per la llengua catalana, la pròpia del país. Plafons lluminosos, fulls de publicitat, impresos de sol·licitud, atenció al públic, és tot en castellà. També ho és la llengua emprada en els cursos. PERE JUHÉ I ORIOL

RECORD I PRESÈNCIA DE JOAN FUSTER (1922-1992) 25 ANYS DESPRÉS

i ha personatges que no es poden perdre de vista si es vol comprendre la realitat de llur país. És el cas, per exemple, del valencià de Sueca Joan Fuster Ortells (1922-1992). Pertany al grup d’aquelles individualitats la necessitat històrica de les quals fa pensar si són només el resultat conjunt d’una genètica i unes circumstàncies biogràfiques aleatòries o bé s’originen sobretot per obra i gràcia de la conjuntura social del seu temps, que necessitava un personatge així. Ves a saber. Però, comptat i debatut, sorprèn, això sí, que un xiquet de poble més aviat tímid i de família modesta –també pel que fa a l’accés a la cultura- arribés a convertir-se en un intel·lectual tan influent.

En efecte, Fuster provenia de família de jornalers per banda de pare, tot i que aquest, Joan Fuster Seguí, havia marxat de ben jove a València per aprendre l’ofici de tallista i imatger, alhora que s’hi va imbuir de l’ideari tradicionalista, que el menaria a exercir a Sueca una certa presència social. De fet, hi fou el primer alcalde en terminar la Guerra Civil, encara que, per discrepàncies amb les altres faccions dels vencedors, dimitiria al cap de poc. És molt possible per tant que aquesta fidelitat a un ideari polític, motivés en el fill, aleshores adolescent, un cert afany d’emulació i de vocació cívica. A més a més, el pare de Joan Fuster ensenyava dibuix en un establiment escolar de

la localitat, on l’escriptor pogué preparar els exàmens de batxillerat. Així doncs, l’ofici i la dedicació didàctica del pare pogueren propiciar el viu interès per les arts plàstiques que l’escriptor sempre manifestà. De primer, amb els dibuixos de la seua mà que animaven gràficament les pàgines de la revista literària Verbo (1946-1958), que ell codirigia, i, més tard, amb els comentaris crítics de l’obra d’artistes coetanis. Sobretot potser amb el seu primer llibre d’assajos, El descrèdit de la realitat, una meditació sobre l’evolució de l’Art a partir del Renaixement. Per banda de mare, l’avi, al servei del cacic conservador de Sueca, es guanyava la vida com a tractant de cavalleries. A la mort d’aquest, el 1930, la família Fuster Ortells, que havia viscut en una modestíssima casa d’un carrer secundari, es traslladaria a la mansió ampla i vistent del carrer Sant Josep, tot i que fins uns anys més tard la mare de l’escriptor no n’adquiriria la propietat, que li correspongué per herència de la filla de l’esmentat cacic, amb qui estava emparentada. Però allò més significatiu d’aquest canvi de domicili fou el veïnatge des de 1933 –i al primer pis de la mateixa casa- de la família, provinent de València, d’un futur escriptor, José Albi, aleshores d’edat similar a la de Fuster. L’amistat que hi sorgí tingué molt a veure amb les dèries literàries i artístiques que compartien i que els menaria a crear conjuntament l’esmentada revista literària, Verbo, força meritòria en aquells anys tan precaris. Diferències en la tria de la llengua literària i de criteri estètic acabarien refredant l’amistat entre ells. Tanmateix, l’afecció al cultiu del català i alhora un cert interès en les indagacions històriques es refermaren en Fuster amb l’amistat del company d’estudis i també suecà Fermí Cortés. Mentrestant, Joan Fuster havia estudiat la carrera de Dret i els cursos de doctorat corresponents a València, on tardarà a entrar en relació amb els grups valencianistes supervivents de pre-guerra. Però els caps de setmana solia passar-los a Sueca, on, amb altres joves amb inquietuds culturals, organitzava, per exemple, uns Jocs Florals (1944), alhora que anava madurant el seu ideari nacionalista: del localisme i el regionalisme valencià, al catalanisme. Seria, tanmateix, mitjançant les seues col·laboracions de tot tipus en la revista Verbo, habitualment en castellà, que Fuster es va donar a conèixer en l’esquifida vida literària en català del Cap i Casal. I ja en el segon número publica “Noticia de tres poetas de Valencia” (Enric Duran i Tortajada, Carles Salvador i Xavier Casp, tots ells ben representatius del moment literari valencià d’aleshores) i poc després versos en català de Jaume Bru i Vidal, Francesc Burguera i Joan B. Beltran, també valencians. Aquest darrer, un jesuïta relacionat amb els cercles literaris de

la capital, introduiria Fuster en la tertúlia de Xavier Casp i Miquel Adlert, on predominava el gust literari refinat, pròxim al Noucentisme. D’enfront hi havia Carles Salvador, escriptor profundament preocupat per la promoció i divulgació de l’idioma –i, per tant, fàcilment procliu al neo-populisme literari-, que va descobrir el jove Fuster en conèixer uns poemes seus apareguts en un suplement del diari Las Provincias. Així, doncs, per fi, entrava en contacte directe amb els dos grups -mal avinguts, ai- d’escriptors valencians que d’alguna manera representaven a València la continuació de les inquietuds literàries dels anys de la República. Posteriorment, també a València, Fuster s’aproximaria al grup de la revista Claustro, que no duraria gaire, però hi travaria una ferma amistat amb Vicent Ventura, home d’acció i polític fonamentalment, i Josep Iborra, assagista i crític literari.

I els llibres de poesia anaven succeïnt-se: Sobre Narcís (1948), Ales o mans (1949), Va morir tan bella (1951), Terra en la boca (1953) i Escrit per al silenci (1954). Amb aquest, des del mateix títol, semblava que Fuster volia acomiadar-se del gènere poètic; de fet, llavors començà, ja en forma de llibre, la seua llarguíssima i brillant obra assagística amb El descrèdit de la realitat, adés ja anomenat. El seu saber fer, savi i punyent alhora, fou requerit per prologar l’obra de grans autors coetanis de la Literatura Catalana, com Salvador Espriu, Josep Pla o Vicent Andrés Estellés, tots ells, com el propi prologuista, allunyats del cànon noucentista. Era un criteri, el seu, decantat a partir d’innombrables lectures, no sempre literàries, sobre els temes variats. Ideològicament se sentia a gust amb els escèptics, com Montaigne i potser també amb Bertrand Russel. Però el seu punt de partida, si no és molt dir, eren els existencialistes francesos, Sartre i Camus. D’aquest, especialment, els seus assajos i la idea de “l’homme revolté”.

També va ser a través de la revista Verbo que Fuster es donaria a conèixer entre els escriptors catalans exiliats. I en una publicació d’aquests que s’editava a Mèxic, La Nostra Revista, apareixerien col·laboracions atribuïbles a ell de diversa mena: versos, crítica literària i articles. Un d’aquests, ben significatiu de la seua adscripció catalanista: “València en la integració de Catalunya” (1950). I així fou com es faria conèixer dels autors residents a Catalunya que també hi publicaven i que, de retop, li facilitarien l’accés a les redaccions de la premsa de Barcelona. D’altra banda, havent de guanyar-se imperativament la vida, s’hi lligà a diverses publicacions periòdiques, com ja havia començat a fer amb la premsa de València. Amb el temps, acabà sent la seua principal font d’ingressos, fins que ja de més de seixanta anys es lliuraria a la tasca docent com a Catedràtic i, més tard, de professor emèrit a la Universitat de València. En realitat, des de sempre li havia interessat l’erudició, i en els seus últims anys es lliurà a l’estudi del món literari del Renaixement a València; Llibres i problemes del Renaixement (1989) en seria una mostra.

Però, al to crític i incisiu tan freqüent ens els seus articles, el 1962, se sumà el revulsiu d’un llibre cabdal, Nosaltres el valencians, encara que impaïble per a la mediocre intel·lectualitat local. Més accessible i popular, El País Valenciano, un llibre més o menys literari, publicat el mateix any, fou diana de totes les ires de les mentalitats folkloritzants del veïnat. Aquesta incomprensió i l’odi atiat pels manda-rins i corifeus del franquisme, escenificaren la crema d’aquest llibre i l’efígie de l’autor a la plaça principal de València. Però Fuster insistí al respecte amb nous títols: Un país sense política (1976), El blau de la senyera (1977), Destinat (sobretot) a valencians (1979), Notes d’un desficiós (1980), Ara o mai (1981), País Valencià, per què? (1982), Pamflets polítics (1985), Punts de meditació (Dubtes de la “Transición”) (1985).. 27

I per aquells anys (1978 i 1981), els mateixos brètols que assaltaven de tant en tant les llibreries “progres” de València, feren esclatar sengles bombes a la finestra de sa casa. I és que, ja durant els anys setanta, Joan Fuster era escoltat i tingut present com a la Patum nacionalista per excel·lència del País Valencià, i la seua presència es féu imprescindible a tots el actes culturals de més volada, sobretot als més reivindicatius dels primer anys de la transició política. Tant era així, que, malgrat que viatjava poc, les enquestes i els diaris de Madrid començaren a considerar-lo un dels homes més influents de l’Estat. El reconeixement públic i els honors literaris li aplegaren per fi els anys huitanta, sobretot el 1983: Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, Premi d’Honor de les lletres del País Valencià, doctor honoris causa per les dues Universitats de Barcelona i, a més a més, és nomenat fill predilecte de la seua ciutat natal. Morí a sa casa el 21 de juny de 1992.

Fet i fet, l’activitat d’incitació cívica de Joan Fuster, que només l’hem apuntat de passada i no fàcil de destriar del seu llegat com a literat extraordinari, ha perdurat en aquests vint-i-cinc anys que ja han transcorregut des del seu traspàs. I això malgrat els vint anys que els valencians hem sofert governats per tants post-franquistes vergonyants i cínics. Darrerament, tots els indicis apunten que el seu ideari d’home revoltat i crític alhora que fidel apassionat dels seus orígens, ha sigut assumit per les noves lleves. Segons passen els anys, més nombroses. ANTONI PRATS Fotos: 1- Joan Fuster, 2- Coberta de llibre, 3- Biblioteca de Joan Fuster després de l’atemptat de 1981, 4- Coberta de llibre, 5- Amb Josep Pla, 6- Amb Josep M. Castellet i Salvador Espriu.

OPINIÓ INDIFERÈNCIA

es de que es van formar les primeres civilitzacions humanes, a excepció d'alguns moments puntuals en la història, la major part de la població, tret dels poderosos, han viscut al llindar de la més absoluta misèria. La línia que marcava el fet de poder viure amb tranquil·litat i dignitat a passar a un estat d'absoluta misèria era molt fina, la mort del cap de la casa, una epidèmia de grip, una mala collita, una invasió, una guerra, la pesta, qualsevol motiu, per petit que fos, et podia fer caure a tu i a la teva família al pou de la fam, la malaltia i el patiment. Suposo que per això, moltes vegades, la gent defensava amb la vida el poc que tenia perquè l'alternativa podia ser pitjor que la pròpia mort. Al llarg dels segles hi ha hagut períodes en els quals s'ha avançat i en altres s'han fet retrocessos pel que fa a benestar i drets socials, tot i així, la realitat és que fins ben entrat el segle XIX poques vegades s'havien plantejat tesis o ideologies basades en una societat més justa i humana, a excepció d'alguns filòsofs o pensadors anteriors. Els moviments socials dels segles XIX i XX i els interessos econòmics, cada cop més globalitzats, van fer que s'avancés de forma molt important pel que fa a drets socials, sobretot als països on es van instaurar règims de caire democràtic. Tot plegat es va iniciar en països de tradició i cultura occidental, però a poc a poc la tendència s'hauria anat traslladant a altres zones. Dissortadament, avui dia encara queden llocs al món on la situació no deixa de ser la mateixa que fa dos-cents anys o més, és a dir, sempre al llindar de la misèria. En molts països moderns, pel que fa a una gran part de la societat, s'ha aconseguit deixar enrere aquella por atàvica a la misèria i, encara que segueixen existint classes socials pobres, el volum més gran de població s'ha instaurat en un grup molt nombrós que forma part de la classe mitjana, salvant les diferències que pugui haver dins d'aquesta mateixa classe. Si mirem la Viquipèdia, podrem llegir que La classe mitjana es defineix per oposició als privilegiats i al baix proletariat. Està formada per aquelles persones d'ingressos regulars però que no són rics, que acostumen a tenir un treball assalariat. Més tard afegeix: En les enquestes sociològiques, la majoria de persones es defineixen com de classe mitjana independentment del seu nivell de renda.

Per ser fidel a l'exposició anterior hauria de parlar de les lluites socials, la formació dels partits polítics, els moviments sindicals, el comunisme i el socialisme, el liberalisme, la revolució francesa, la revolució americana i un llarg etcètera de fets històrics que em seria difícil d'explicar en aquestes pàgines. El resum històric final és que res es va aconseguir per la gràcia de Déu i que els avenços socials van costar molt de sacrifici i molta sang, que res va venir regalat i que cada pas endavant assolit sempre té el risc que, amb el temps i les circumstàncies, es pugui tornar a fer cap enrere, si no vigilem. Sempre hi ha algú atent que ens descuidem per prendre'ns tot allò que s'ha guanyat. El més trist és que, en aquests moments, una gran part de la població occidental tot això els importa menys que una figa. La por a perdre-ho tot sembla haver desaparegut. No vull dir que s'hagi de viure cada dia atemorit pel que ens pugui passar demà (malgrat que, desgraciadament, hi ha molta gent que viu així) però sí que hi hauria d'haver una certa preocupació per com es desenvolupen les coses, per la política, pel que fan els governs, per vigilar a aquells que els agradaria prendre'ns-ho tot. Quan sento algú que em diu: Jo passo de política, o bé, a mi la política no m'interessa en ve un no sé què a l'esquena. Em dol i em preocupa. Em vénen ganes de dir-li que la seva tranquil·litat passa per interessar-se pel món. Actualment, bona part de la societat ha evolucionat cap a una gran massa devoradora del que jo anomeno cultura de consum i, que tot i ser legítima, considero errònia. Una forma de vida centrada exclusivament en el treball i l'esbarjo. El treball per obligació i l'esbarjo perquè l'únic que vull a la vida és entretenir-me i passar-ho bé. Tot envoltat en un cercle social més o menys ampli format per la família i les amistats i del que en descarto aquells que no em permeten o em priven de viure dins d'aquesta pseudofelicitat. Res de problemes. Res de preocupacions. Res no m'interessa. Per què saber si hi ha algú que ho passa malament? Per què preocuparme del que li passa al veí del costat? I a mi què si a aquell l'han fet fora de la feina o a aquells altres els han aplicat un ERO salvatge? Per què m'he de perdre aquella sèrie de televisió o aquella pel·lícula i preocupar-me del que passa en aquell racó de món on estan massacrant gent un dia si i un altre també? No em molesteu amb sindicats mentre miro el futbol. No m'emprenyeu amb la política, que no veieu que estic preparant les vacances? Em parleu de solidaritat! Que en tenen per a mi de solidaritat? Deixeu-me de preocupacions, no vaig a treballar cada dia per tornar a casa i veure desgràcies o posar-me nerviós.

I un bon dia vas a treballar i et diuen que estàs despatxat, i clames al cel i renegues tot exigint el suport del món sencer i que l'estat et doni una solució. El món i el pare estat. El món? La gent? La mateixa gent de la qual no t'ha preocupat mai el que els passava abans que tu tinguéssim el teu problema? L'estat? Aquell del que et vas desentendre perquè no volies tenir maldecaps? Ara estàs sol i et toca patir, no hi ha remei. Potser tindràs ajut, potser no. Potser ho passaràs malament o potser no. Potser trobaràs una nova feina, o no. Però quan la trobis, abans de creure que ja has solucionat el teu problema i que pots tornar al teu petit món de felicitat, pensa una mica, o encara creus que no val la pena? Amb tot plegat no vull dir que visquem sempre angoixats pel que passa al món i pel que ens pot passar, però tenint en compte que venim d'on venim i que els nostres avantpassats vivien permanentment en estat d'alerta i de por, no vindria malament dedicar algun moment del dia a vigilar, i, si algun dia toca sortir al carrer i sacrificar-se, fes-ho i no et quedis a casa. El teu futur, per més que t'ho creguis, no el tens mai assegurat. CARLES FARRES I PINÓS.

Foto: Misèria, d’Isidre Nonel (1872-1911)

POESIA L'ESPERA Asseguda a la vora del camí, espero. Passen carros de blat segat, que van sembrant espigues per la pols del camí assolellat, i jo espero. Passen nens enjogassats empaitant-se i rient com ocells xerraires pels teulats, i jo espero. Passa la gent del mar amb els peixos de plata als cistells, i un caminar d'homes vells, i jo espero. Espero no sé què; una veu, una mirada, un miracle, una cançó que surt de dintre meu, o l'espectacle del primer estel a sobre l'olivera. Quant temps esperaré? Potser tota la vida; asseguda a la vora del camí, esperaré aquesta veu, mentre les fulles dels pollancres, una a una, diuen adéu. Helena Jové Del llibre: Poemes de Calonge (Barcelona 1974)

BIBLIOTECA US RECORDEM QUE PODEU DISPOSAR DELS LLIBRES DE LA BIBLIOTECA. TAMBÉ, SI US VE DE GUST, VENIR A L’ENTITAT A CONSULTARLOS.

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Antònia Caldés, Carles Farrés, Pere Juhé, Matilde Marcé, Jaume Marzà, Jaume Miró, M. Dolors Nat, Antoni Prats.

ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS CURSOS I TALLERS DEL PROPER CURS 2017-2018 PER A MÉS DADES O SI TENIU ALGUNA CONSULTA, PODEU ADREÇAR-VOS A SECRETARIA DE DILLUNS A DIVENDRES, DE 6 A 8 DEL VESPRE. TAMBÉ PODEU TRUCAR AL TELÈFON DE L’ATENEU: 93 337 05 78 O CONSULTAR LA PÁGINA WEB ateneu@ateneulh.cat