17-11 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXIX– Núm. 418 NOVEMBRE 2017

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE NOVEMBRE DIVENDRES 10, a 2/4 de 8 del vespre. Inauguració de l’exposició de pintura de Carme Camarasa, romandrà oberta fins al dia 24 DIVENDRES 17, a 2/4 de 8 del vespre, Paradigmes?: Transformar l’educació, necessari i possible, amb Xavier Aragay, economista. DISSABTE 18, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 351. Visita al castell de Concavella i al Fons Documental de l’escriptor Manuel de Pedrolo. Inscripcions fins al dia 10 de novembre. Pagament el 14 de novembre. DIVENDRES 24, a 2/4 de 8 del vespre. Espectacle literari: Manuel de Pedrolo: Home i compromís.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE DESEMBRE DISSABTE 2, a 2/4 de 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 352. Visita al museu del castell de Perelada. Inscripcions fins al dia 23 de novembre. Pagament el 28 de novembre.

DIA DEL SOCI DIUMENGE 3, a les 12 del matí, ballada de sardanes a la plaça de l’Ajuntament, a càrrec de la cobla Premià. A la mitja part recital de poesies.  A 2/4 de 3. DINAR DE GERMANOR  A les 6 del vespre, acte per determinar. DIMECRES 13, a 2/4 de 8 del vespre. Inauguració de l’exposició tradicional de pessebres i recital de poesies a càrrec de socis de l’entitat. DIJOUS 28, A 2/4 de 10 de la nit. Lectura de: El poema de Nadal de Josep M. de Segarra. TALLERS CURS 2017-2018 ES OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat

Visiteu la nostra página Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL En l’editorial de febrer de 2016 fèiem referència a la polèmica que s’havia desfermat a l’Hospitalet pel trasllat del centenari pi de la Remunta a causa de les obres que s’havien de fer a l’espai per aixecar-hi pisos. Els experts, juntament amb les entitats que s’oposaven al canvi, auguraven que l’arbre es moriria abans de tres anys. Per la seva part, l’equip de govern municipal manifestà que el trasplantament es faria de forma segura -s’hi gastaren 30.000 euros- i que es mantindria adequadament. El passat setembre -un any i mig després del trasllat- el pi es va morir i va ser talat. Estaria bé que algú assumís responsabilitats i demanés disculpes als veïns. Aquestes darreres setmanes alguns polítics nostrats han criticat l’escola catalana i s’han ficat amb l’ensenyament de la llengua, demanant més hores de castellà. Al mateix temps, el govern estatal i les autoritats europees han aprovat un conjunt de normes que arraconen la nostra parla, ja prou tocada. Són imposicions totalment negatives que no ajuden gens a la normal convivència ciutadana. D’altra banda, quan escrivim aquestes ratlles bona part del govern català ha estat empresonat pels tribunals espanyols i el president de la Generalitat es troba a l’exili. La majoria de la població ha sortit al carrer per mostrar la seva indignació per aquests fets. És imprevisible saber com acabarà tot plegat. Mentrestant, neix una República...

NOVEMBRE

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET ELS PAGESOS DE PROVENÇANA (Publicat en el Xipreret núm. 89, novembre de 1987)

i el XIPRERET tingués cada mes una plana de crítica i ressenya bibliogràfica -que no en té, i és un factor important si es vol promoure la cultura popular- els darrers dotze mesos podia haver parlat en cada número d'un llibre on l'Hospitalet i la seva ciutadania són l'objecte primordial de la seva existència, o llisquen suaument al seu entorn. En un camp tan poc llaurat com és la bibliografia hospitalenca, cal recollir amb goig aquest fet que em referma en l'esperança d'un demà més fidel a les arrels, on el rostoll es veurà convertit en un verger.

No penso fer una feina que no m'ha estat encomanada, però avui, aprofitant la diversitat de temes d'aquest dietari casolà, voldria parlar d'una obra davant la qual cal treure's el barret i expressar la joia que significa tenir-la a l'abast. Porta per títol Els pagesos de Provençana (any 1807) i es deu a la tenacitat i la capacitat d'un llobregatà il·lustre, el pratenc Jaume Codina, que no cal presentar a la nostra ciutat, si més no a aquells que de fa temps tenen un mínim interès pel passat hospitalenc. 2

Fa més de vint-i-cinc anys que la meva modesta biblioteca de temes comarcals va començar a enriquir-se amb la primera obra d'aquest estudiós del delta, per a qui, com deia aleshores, "la història és l'obra viva dels homes morts”. Aquell llibre li representà sis anys de recerca de dades en que esmerçà moltes estones de lleure. Tot i que només volia parlar d'una plaça del seu poble, hi aflora la vida de tota una comunitat que fins fa quatre dies -el temps és matèria relativa en la formació de la plana llobregatana - va viure a cavall dels termes de l'Hospitalet i de Sant Boi. I la dèria del nostre historiador ha estat des d'aleshores ampliar aquella visió restringida del terròs, passejant-se pels camins comarcals i vessant erudició i amor. La darrera pàgina de La gent del fang té un paràgraf que m'esborrona cada vegada que el torno a rellegir, i que és representatiu de la sensibilitat de l'autor. No sé quants anys li haurà ocupat recollir la desfilada de pagesos i menestrals hospitalencs al llarg dels primers vuit segles del nostre passat documentat, però el resultat ha estat una obra d'aquelles que honoren i dignifiquen els pobles. Si Jaume Codina no hagués escrit La gent del fang, El delta del Llobregat i Barcelona, Proletariat rural al delta del Llobregat i Inundacions al delta del Llobregat, en tindria prou amb aquest darrer llibre que tinc a les mans, per inscriure'l amb lletres d'or al marbre de la historiografia catalana. (I passo per alt les dues obres escrites sobre la nostra ciutat, per considerar-les complementàries o inici de la seva tasca principal). Els pagesos de Provençana ha reclamat l'escorcoll intens de tretze arxius, onze dels quals, els més ben nodrits, són fora dels nostres límits municipals. No caldrà recordar que aquella mena de revolució cultural xinesa que fou la disbauxa del 1936 ens deixà orfes de papers, i que ara, si volem saber qui som i d'on venim, hem de recórrer a veïns més assenyats. Les fonts bàsiques d'informació de l'autor són les prou conegudes de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, l'Arxiu Històric de Protocols, el de la Ciutat de Barcelona, etc., però també hi ha sucoses capbussades a l'Arxiu Diocesà, on es serven moltes escriptures de monestirs, esglésies i ordes religiosos que tingueren propietats o recolliren delmes i primícies a l'antiga parròquia de Provençana. Aquest treball constarà de tres extensos volums -dels quals només tinc el primer en escriure aquests mots on s'exposen en períodes de quinze anys totes aquelles dades fiables que ens permeten reconstruir l'ahir amb una certa escrupolositat. El títol de cada capítol ens porta per les diferents etapes dels nostres antecessors: el temps d'Amalvígia, el temps de les donacions, el temps dels hospitalers, el temps del sometent, el temps dels banyols, el temps del fogatges, el temps de la ruptura social, el temps del gascons, el temps del patriciat, etc.

Els capítols matrimonials, les soldades i els jornals, els debitoris i els embargaments, els arrendaments i les vendes de terra, l'establiment de menestrals, els testaments de gent que tota la vida havia petjat el fang llobregatà, les lleves per a servir al rei o les malalties endèmiques que registraren polsosos llibres d'òbits parroquials, donen un raig de dades de personatges anònims que nasqueren, visqueren, gaudiren poc i patiren molt abans de tancar els ulls en aquesta llarga esplanada que va del Llobregat a la muntanya de Montjuïc, on el paisatge ha canviat tant com la vida dels seus habitants.

Hem d'agrair a Jaume Codina l'escatiment etimològic dels mots Bellvitge, Provençana i l'Hospitalet, que fins ara vagaven incerts mercès a l'àmplia difusió de raonaments de caire folklòric. Sense caure en un llenguatge excessivament erudit, que hauria fet infranquejable l'accés al text del profà en estudis històrics, el procés dels nostres orígens es fa clar i entenedor per la simple exposició dels fets de la vida quotidiana. L'obra es densa, en austera recensió de documents i de dades que poden satisfer un milió de preguntes sobre el nostre pretèrit. Fa uns mesos, jo mateix feia un plany en aquestes planes pel canvi de nom d'un carrer establert sobre una pluvial, que em semblava unes quantes voltes centenari. Doncs bé, en una primera ullada al llibre, m'he topat amb el Capbreu dels anys 1408-1411, on ja s'esmenta el torrent Gornal. Intueixo que quan tingui a mans l'obra sencera, aquest joc de desvetllar incògnites serà molt més ampli i ben aprofitat. I sento el desig d'obrir l'encara inèdita Geografia històrica del delta del Llobregat, del mateix autor, on també hi haurà molts claus per reblar.

Com a dades finals només resta dir que en l'edició d'aquest llibre han col·laborat les Publicacions de l'Abadia de Montserrat, l'Ajuntament de l'Hospitalet, el Museu de la Ciutat, una coneguda caixa d'estalvis i el nostre consoci i amic Valentí Julià, que ha fet els gràfics. Petites aportacions, sense que això signifiqui menyspreança per a ningú, a la gran obra d'un gran historiador. No m'agrada donar consells perquè això significa sovint una intenció paternalista o de fer-se el saberut, però no puc evitar de recomanar-vos l'esforç econòmic que representa aquesta adquisició -els llibres cada dia són més cars, com totes les coses- O que l'exigiu a les biblioteques de la ciutat. És un estudi indispensable per a tot hospitalenc que s'enorgulleixi d'ésser-ho i senti la necessitat d'aprofundir la seva identitat. RAMON MORALES

Foto coberta: Portada del llibre Els pagesos de Provençana, volum 1. Fotos interior: 1, Jaume Codina – 2, Ermita de Bellvitge – 3, gravat del llibre Els pagesos de Provençana, de Valentí Julià.

CONVERSES Respon: Nascut a: Edat: Estat:

David Capilla Guilarte L’Hospitalet 23 anys Solter

Aquest mes parlem amb el David, un jove membre del grup de teatre Margarida Xirgu de l’Ateneu i titulat en Matemàtiques i Física. Com podreu comprovar ha estat una conversa molta interessant Has viscut a Bellvitge tota la vida. Què en recordes de quan eres un nen? El primer que em ve a la ment són les festes. Com en arribar cada setembre veia aparèixer les atraccions i les casetes i tenia ganes que arribés el moment d’anar a fer un tomb i pujar en alguna d’aquelles atraccions. També recordo tardes després del col·legi berenant i jugant amb els amics al costat del parc que hi ha a la vora. Què és el que t’agrada més de Bellvitge? I el que menys? El que més m’agrada és que té una bona comunicació amb els transports públics, ja sigui tren, metro, ferrocarrils o busos. El que menys m’agrada és, potser, que hi ha massa tranquil·litat, no hi ha gaires coses a fer i per divertir-te a vegades has d’anar a altres llocs. I de l’Hospitalet en general, què en diries? Considero que l’Hospitalet, tot i estar al costat d’una gran ciutat com és Barcelona, té la seva pròpia identitat, i això el fa en part interessant. D'altra banda, crec que la imatge que l’Hospitalet té no és gaire bona i que no reflecteix la seva realitat, ja que encara que hi ha

barris molt diversos, no és com la gent ho pinta i es viu prou bé i en tranquil·litat. On vas cursar els teus primers estudis? Vaig fer la primària al Ramon Muntaner i després vaig cursar l'ESO i el batxillerat a l’IES Bellvitge, un col·legi i un institut del barri, vora de casa i on el meu germà també cursava els seus estudis. A la universitat vas estudiar les carreres de matemàtiques i física. Què et va portar a cursar aquestes matèries? Sempre m’han agradat les ciències, de més petit sempre deia que em volia dedicar a la biologia, ja que gaudia molt amb els documentals d’animals. Al llarg de la secundària vaig descobrir la física, que em va apassionar gràcies al meu professor, l’Aleix. També vaig tenir molta sort amb el professor de matemàtiques, que era molt bon docent i em va acompanyar gairebé tota la secundària. Tot i així, el moment d’escollir carrera no va ser gens fàcil, és un moment d’indecisió perquè hi ha moltes opcions a escollir i mai saps si fas bé escollint una opció o una altra. Vaig decidir posar com a primera opció la doble titulació de matemàtiques i física, encara que em feia dubtar el fet que no tenia gaire clar quines eren les seves sortides professionals. Tothom amb qui parlava em deia que si em dedicaria a ser professor, i aquesta no era una idea que m'apassionés, perquè no tinc gaire traça per fer classes. Però ja que ambdues temàtiques m’agradaven molt i no volia decantar-me per una de les dues, a més amb l'al·licient que per un any i mig més podria obtenir els dos graus, em va semblar que valia la pena. Vaig estar una mica en tensió per saber si entraria, ja que la nota de tall de les PAU era una mica elevada, per sort el meu any no va ser tant alta com ho és darrerament, i vaig poder entrar. No són pas carreres fàcils. Com ho vas portar? El principi potser és el més dur, perquè és una nova forma de fer i l’adaptació pot ser complicada. Després, al llarg de la carrera hi ha de tot, assignatures més o menys dures i algunes que et fan patir bastant, però així i tot he gaudit molt. Considero que si estudies el que realment t’apassiona es fa més fàcil de portar, ja que és molt més difícil de perdre la motivació. Un cop acabada la carrera, a nivell professional, has pogut desenvolupar els coneixements adquirits? 7

Quan encara estava cursant la carrera, vaig començar a fer pràctiques en una empresa, en la qual continuo, on s’apliquen bastants conceptes matemàtics. L’empresa es dedica al desenvolupament de software per resoldre diversos problemes de l’enginyeria, de manera que per fer això ha d’implementar models matemàtics i estudiar les seves solucions. Tot i que el desenvolupament de les matemàtiques no està al nivell d’un grup de recerca, és una empresa que aprofundeix bastant en aquestes. He pogut veure que no només hi ha la sortida de professor, ja que hi ha bastants empreses que busquen perfils matemàtics, sobretot en l'àmbit de la consultoria i el tractament estadístic de dades, tot i que potser aquestes no tracten amb tanta profunditat les matemàtiques com és el cas de la meva. T’agradaria entrar dins del món de la investigació científica? Quins problemes creus que hi pots trobar? La veritat que m’agradaria acabar fent un doctorat per introduir-me en el món de la investigació científica i veure si aquesta està feta per a mi. Els principals problemes que veig són el salari i l’estabilitat laboral. Es tracta d’un món que necessita molta dedicació i en què és molt difícil obtenir una plaça fixa. Molts d’aquests investigadors es passen una llarga temporada viatjant d’un costat a l’altre del món buscant oportunitats de recerca sense gaires expectatives d’estabilitzar-se a curt termini, tot això, mentre que el salari no acompanya gaire l’esforç. En aquest sentit, quines aspiracions tens, en quina branca t’agradaria treballar? He estat canviant d’opinió constantment sobre si m’agrada més la física o les matemàtiques i ara estic en un punt en el qual em decanto més per aquesta última opció. Tot i així, no tinc gaire clar per quina branca anar, m'agrada bastant la part de les matemàtiques aplicades com podria ser l'estudi dels sistemes dinàmics, que és l'estudi de tot allò que evoluciona amb el temps, però també m'agradaria aprofundir més en temes com la probabilitat i l'estadística. Confio que un màster m’aclareixi una mica més les idees per això, encara que no descarto que pugui acabar tocant temes de física. No tot és feina. Quines aficions tens?

M’agraden bastant les arts marcials i els esports de contacte, llevat que mai n’he practicat cap de forma continuada durant un llarg periode, n’he practicat diversos d'aquests. Actualment no n'estic practicant cap perquè vaig haver-ho de deixar quan practicava Muay Thai, o boxa tailandesa, per un problema, però ara m’estic plantejant d’apuntar-me a fer boxa. Formes part del grup de teatre Margarida Xirgu de l’Ateneu. Què t’ha portat al món del teatre? Des de feia temps que tenia curiositat pel teatre i com seria sentirse dalt d’un escenari, però si no fos per la meva cunyada, l’Helena, crec que mai hauria donat el pas a apuntar-me a enlloc. Ella em va acabar de convèncer perquè m’apuntés al grup de teatre de l’Ateneu, d’on ella també és membre, i em va dir que m’ho passaria molt bé. Com valores aquesta experiència? Doncs que l’Helena no s’equivocava, des que porto al grup m’ho he passat genial, i és que és més que un grup de teatre, he trobat un grup d'amics. L'experiència ha sigut molt gratificant i constructiva personalment. També crec que és positiva en el sentit que em fa valorar més el treball i l'esforç que hi ha darrere de cada escena, tant per part dels actors com del director. Què penses del món associatiu? Considero que és important que hi hagi entitats que fomentin la socialització, ja siguin infants, joves, gent gran, etc. Ja que mitjançant activitats molt diverses, com podria ser el teatre, la pintura, poesia o aprendre informàtica, es forma un vincle entre les persones que les conformen. Acaben formant-se petites comunitats. Com veus l’Ateneu? Quins consells ens donaries? L’Ateneu em sembla una entitat que fomenta la cultura de tot tipus, ja sigui amb xerrades i conferències, com amb les diverses activitats en les quals participen els seus socis. Tot i així crec que a aquest Ateneu li caldria més visibilitat per arribar a més gent, ja que queda molt discret i en una zona que no és de pas, de manera que moltes activitats queden reduïdes als socis de sempre o a gent més propera a aquests. Potser una difusió més cridanera als carrers ajudaria a millorar aquest aspecte.

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS VISITA CULTURAL A CAIXA FÒRUM

l dissabte 30 de setembre un grupet de dotze persones vàrem anar a Caixa Fòrum per visitar l’exposició anomenada: Somni o realitat, el món de Giorgiio de Chirico, pintor i escultor nascut a Grècia però d’origen italià. En arribar ens van passar un àudio reportatge per explicar-nos alguns detalls de la seva biografia. A les seves obres s’hi troben moltes places italianes pintades amb l’arquitectura pròpia dels paisatges italians però amb perspectiva renaixentista. Aviat va afegir els maniquis enigmàtics que reflecteixen la relació entre ‘home i la natura. D’escultures n’hi ha una petita mostra. Després de l’exposició vam aprofitar per visitar la terrassa del edifici, creat per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch per ordre de Casimir Casaramona, propietari d’aquesta fàbrica dedicada a elaborar teixits anomenada Casaramona. Un cop acabada aquesta interessant visita vam anar tots junts a dinar i passar una bona estona per finalitzar la trobada matinal. Text: ISABEL SEGARRA Fotos: WIQUIPEDIA

TROBADA DE GRUPS DE TEATRE AMATEURS

l passat 15 d’octubre, alguns membres del grup de teatre Margarida Xirgu vam anar a la trobada de grups amateurs, aquest any celebrada a Fals, Fonollosa. Vam començar el dia llevant-nos ben d’hora, ben d’hora, com deia en Guardiola, per arribar a les 9 en punt al local social de Fals, on el grup organitzador ens va rebre amb un bon esmorzar a base d’embotits de la terra i pa amb tomàquet. Tot seguit vam poder veure un espectacle de dansa mentre es feia la lectura del manifest de la trobada, “El teatre ho és tot”.

Després, com que érem força gent, ens van dividir en dos grups per poder gaudir de dues escenificacions que havien preparat per a nosaltres. Els Xirgus vam anar en el primer grup i ens van dirigir cap a l’es-glésia de Fals on vam veure una obra anomenada “Cartes al pare Jacob” que va deixar, a alguns de nosaltres, amb el cor encongit. Des-prés vam poder gaudir de l’espectacle “El judici de les torres de Fals” basat en una història real que va succeir l’any 1013 i que explica el judici que es va dur a terme davant dels Comtes de Barcelona, per decidir a qui pertanyia el Castell de Fals després de la mort del duc de Cardona, si a la seva vídua, Engonça de Cardona, o bé al Bisbe Borrell de Vic. Prèviament a la representació, un historiador del poble

ens havia posat en antecedents sobre la història del Castell i la seva Corona. Després d’un breu, però exquisit pica-pica, vam tornar cap a la seu social on ens van oferir un menú 5 estrelles; amanida, fideuà, pollastre amb salsa i macedònia. L’Organització ens va amenitzar les postres amb un parell de jocs sobre el món del teatre. Val a dir que el nostre grup va ser el guanyador d’un d’ells i ens vam endur una panera amb productes de la terra. Finalment el grup de teatre local ens va representar l'obra "El principi d'Arquímedes", de Josep Maria Miró i Coromines i, com a cloenda, es va fer entrega dels records de la trobada; una placa per a l’entitat i un fuet per a cada un dels assistents, que per cert era ben bo! Al vespre al arribar a casa, estàvem rebentats però contents d’haver passat un gran dia! LAURA FARRÉS

CONEGUEM CATALUNYA Excursió n. 350: Visita a la comarca de l’Alta Ribagorça, del 9 fins al 12 d’octubre

illuns dia 9 d’octubre. Sortida com sempre de la cantonada Rossend Arús amb l'Avinguda Carrilet a les 8. Aquesta vegada havíem d’embarcar les maletes i per tant tots hi hem estat una mica abans per carregar-les (amb la inestimable ajuda del xofer). Un cop feta aquesta operació, hem sortit en direcció a la Panadella, on hem arribat a un quart de deu i on tenim tres quarts per esmorzar. A les deu hem sortir cap a Pont de Suert. L’autocar ens ha deixat una mica apartats de l’hotel ja que els carrers que hi arriben són força estrets, per tant hem hagut d’agafar les maletes i portar-les fins a l’hotel Can Mestre. Aquí, he d’explicar una entrega de claus molt atípica com jo no n'havia vist mai. El propietari de l'hotel tenia totes les claus damunt d’una taula de billar i a mesura que hem arribat en aquest indret, diem el nostre nom i ell ens entrega la clau. Aquest hotel té tres pisos i la cabuda de l’ascensor és de 5 a 6 persones, amb maletes és de 3 o 4. Un cop entregades les claus, cadascú ha pujat a la seva habitació, i a desfer les maletes i penjar la roba als armaris. Acabada aquesta qüestió, tothom ha baixat al menjador per dinar a les dues. En aquest hotel tenim l’esmorzar en bufet lliure i el dinar i el sopar se serveixen a taula. A les 4 de la tarda, agafem l’autocar per anar a l’ermita de Sant Quirze. A la vista de l’ermita, la guia ens diu que, malgrat la seva antiguitat, el seu estat de conservació és molt bo i que això és degut al fet d'estar construïda amb totxos de granet. Acabada aquesta visita l’autocar ens ha dut fins a l’església de Santa Maria de Taüll, que té moltes pintures i retaules dignes d'admirar. Després, hem anat a visitar l’església de Sant Climent de Taüll. Aquesta visita és la joia de la sortida, ja que et fan assistir a un “miracle”. Ja fa molt temps que, patrocinat per la Generalitat, uns tècnics en el sistema “videotron”, et fan veure les pintures originals de quan es van fer en la construcció d’aquesta església. Tota la gent que hi érem ens vam quedar amb la boca oberta durant molt de temps. Acabada aquesta visita, hem anat a l’església de Sant Joan de Boí que té força pintures per admirar. En sortir de l’església, s’ha fet una passejada pel barri antic on hi ha un mirador des d’on veus una panoràmica del paisatge força bonica i hem tornat a l’hotel, on després de descansar a l'habitació, hem sopat a les nou i, per acabar, a mirar una mica la televisió i a dormir ja que amb tantes meravelloses vistes, estem una mica cansats. Dimarts 10 d’octubre. Avui visitarem el Parc Nacional d’Aigüestortes i, com que queda una mica lluny, s’ha de sortir de l’hotel a dos quarts de

nou. Fins al lloc on poden arribar els autocars i des d’allà fins a arribar al parc, el camí s’ha de fer en uns tot terrenys. Hem arribat a dalt a les deu. Aquí he de fer un incís, ja que molta gent es pensava que el camí els duria fins al llac de Sant Maurici i els Encantats i, com que no era així, es van endur un petit desengany. De fet la passejada per dins del Parc ens ha dut a gaudir d’una bona quantitat d’arbres amb les fulles de diferents colors propis de l'estació en què estem i, junt amb la remor de les aigües del riu que per allà va corrent, ha resultat un passeig molt bucòlic. A dos quarts d’una, hem tornat a pujar als tot terrenys que ens han deixat on ens estava esperant l’autocar. Hem pujat a l’autocar que ens portarà a l’hotel on hem arribat a dos quarts de dues. El dinar està programat per a les dues. En acabar l’àpat, cadascú ha pujat a la seva habitació, per fer una mica de migdiada. Després, tenim una visita a l’església vella convertida en Museu i la nova subvencionada per Enher. He de dir que en aquesta visita, en principi la guia havia de ser una empleada de l’ajuntament però com que no ha pogut ser per diferents circumstàncies, el guia ha estat el mateix amo de l’hotel, que ha resultat ser un guia de primera qualitat, vaja, un pou de coneixences de tots els temps de les dues esglésies. La primera a visitar ha estat l’església vella que, com he dit més amunt, a hores d’ara, ha estat convertida en un museu. Dins hi ha unes pintures molt admirables i, per les explicacions que ens ha donat, s’ha vist que estava força documentat sobre aquesta església. En acabar la visita, el guia ens ha portat per un passeig per la vora del riu força agradable i potser una mica cansat ja que hi ha hagut persones que han hagut de fer alguna parada per seure i així poder recuperar-se. Aquest camí l'ha fet el guia perquè poguéssim gaudir de la natura. Arribats davant l’església nova, veiem que té un aspecte ben diferent de les esglésies que estem acostumats a veure. Com ja he escrit, aquest església es va fer amb l’ajuda de l'elèctrica Enher que al mateix temps va construir unes cases adossades al voltant de l’església per als seus treballadors. Aquesta església té per dins un altar força decorat on apareix l'Ascensió de Maria al cel envoltada d’àngels. Després de fer algunes fotografies, el grup s’ha dividit, els que estaven més forts han anat a algun bar per prendre alguna beguda per refrescar-se, i els més cansats han anat cap a l'hotel que, la veritat, no era gaire lluny. Després de sopar, tothom ha anat cap a l’habitació per descansar i refer forces per demà. Dimecres 11 d’octubre. En escriure el que farem avui, només em ve a la memòria el FRED amb majúscules que hem passat aquest matí en la visita al poble d'Arties. Tot i que tothom havia pres les previsions degudes quant a la vestimenta que havíem de dur, en el moment que hem baixat de l'autocar a un quart de 10, la temperatura era de 4 graus i, llavors, molts hem pensat que havíem fet curt de roba d’abric, la prova va

ser que tothom que tenia alguna peça d’hivern, s'ha posat la caputxa de l'anorac i les bufandes, tothom grinyolant de fred. Ara va de la visita. A mig camí, hem parat perquè pugi la guia de nom Meritxell, que ens ha dut a l’església de Santa Maria on hem vist pintures romàniques, gòtiques i també del Renaixement. La visita s’ha fet amb molta calma seguint les explicacions de la guia i també perquè dins l’església feia menys fred. Acabada aquesta visita, hem pujat a l’autocar que ens ha de dur a Viella on hem arribat a un quart de dotze, i com sol passar a mesura que el sol escalfa, el fred disminueix. Aquí hem visitat l’església dedicada a Sant Miquel, on també la guia ens ha fet una molt bona explicació sobre l’estil de les pintures que hi ha. Tot plegat, una sortida força agradable, fred a part. Aquí hem agafat l’autocar que ens ha de dur fins a l’hotel on hem arribat a les dues. Tot seguit hem dinat, i una mica de migdiada. Avui a la tarda hem sortit a les quatre per anar al poble de Roda de Isábena, aquest poble és a la província d’Osca, on hem arribat a tres quarts de quatre. Davant l'impacte que reps quan veus aquesta monumental catedral, un es pregunta quanta gent vivia en aquest poble a l'època que es va construir, ningú no ho sap, actualment hi viuen unes vint persones. La guia ens explica que, en aquella època, a la catedral hi havia bisbe i alguns canonges. Actualment és parròquia i per tant no hi ha bisbe. Ara, el que era el refectori s’ha convertit en un restaurant. Acabada la visita, hem tornat a l’hotel. Després de sopar, els directius de l’excursió ens tenien reservada una petita festa de comiat, ja que demà ja deixem l’hotel per anar cap a casa. La festa ha consistit en un recital de poesies a càrrec d'alguns companys de viatge, d’altres han cantat i, sí més no, la xerinola ha estat molt agradable i, per rematar la festa, els directius han tingut el detall de convidar-nos a unes lioneses i una copa de cava. Extraordinari fi de festa. Dijous 12 d’octubre. Avui és el dia que tornem cap a l’Hospitalet i, per tant, tothom ha fet les maletes. L’esmorzar s’ha fet a les 9 i en acabar, cadascú hem anat a la nostra habitació on hem agafat les maletes i les hem anat a portar on ens esperava l’autocar per carregar-les amb l’ajuda inestimable del xofer. La càrrega s’ha fet de la manera següent: les primeres que entren seran les que sortiran últimes en arribar a l’Hospitalet i així successivament. Feta aquesta feina, sempre una mica aparatosa, tot el grup, hem aprofitat unes escales que hi ha en aquell indret per fer la imprescindible foto de cada excursió del grup, quan hem estat tots en formació, el xofer ha fet algunes fotografies i després se n’han fet d’altres amb el xofer. Tot seguit, hem sortit de Pont de Suert a les 10 per anar al poble de Benavarre que és a la província d’Osca on hem arribat a tres quarts d’onze. Aquí hem parat perquè hi ha una fàbrica de xocolata que, segons diuen els entesos, és de primera qualitat i per tant n’has de comprar com

a record i obsequi per a la família. A un quart de dotze hem sortit de Benavarre en direcció a Agramunt on hem arribat a la una al restaurant Crich, que és on hem de dinar. Fins a l’hora de dinar, que és a dos quarts de tres, hem anat tot passejant fins a l’església força monumental on hi ha unes pintures dignes d’admirar. Davant mateix de l’església hi ha l’ajuntament. Després hem anat fins un pont on hi ha una placa senyalant l’alçada fins on va arribar l’aigua en un aiguat catastròfic, fa molt de temps. En acabar aquestes visites, ens hem assegut en els bancs de la rambla que hi ha, comentant les aventures d’aquesta magnifica excursió. A l’hora indicada per dinar, dos quarts de tres, ens hem entaulat per menjar un menú molt agraït per tothom. Després s’ha brindat amb cava per la sort que hem tingut de fer aquesta magnifica excursió i pel temps que ens ha acompanyat durant l’excursió i que per molts anys poguem fer-ne d’altres. A dos quarts de cinc, hem pujat a l’autocar que ens ha de dur a l’Hospitalet, on hem arribat a dos quarts de set. Satisfets d’aquests quatre dies inoblidables, tant pel que hem visitat, com també per l’harmonia que hi hagut entre tots els companys de viatge. JAUME MARZÀ

COL·LABORACIONS FA 30 ANYS...

quest mes de novembre fa 30 anys de la celebració del primer (i únic) Simposi del català a l’Hospitalet. La Comissió Ciutadana per a la Normalització del Català a la nostra ciutat, constituïda pel febrer de 1987 i formada per l’Ateneu, el Centre d’Estudis, el Consell de la Joventut i l’Esplai, el Cursos de Català per a Adults i Òmnium Cultural, s’encarregà de la complicada preparació del Simposi durant mesos fins als dies 27, 28 i 29 de novembre de 1987 en què va tenir lloc. Tots hi vam treballar de valent perquè fos un èxit. Vam comptar amb la col·laboració del Centre de Normalització Lingüística, la Generalitat des de la Direcció de Política Lingüística dirigida aleshores per Aina Moll, l’Ajuntament, els Serveis de Cultura Popular, Esico, la Caixa, la Caixa de Barcelona i la de Terrassa i el Banc de Bilbao. S’hi van adherir 65 entitats tan diverses com ara Gent de Pau, les corals Els Matiners i Maixata, el Gremi de Forners Artesans de l’Hospitalet, diversos esplais, escoles i col·legis, partits polítics, la Unió de Botiguers, etc. Només tres de les entitats eren, com les va qualificar Francesc Candel, “genuïnament immigrants”: la Casa de Huelva, la Peña Cultural Recreativa Niño de Badajoz i el Centro Extremeño en Cataluña Muñoz Torrero, que “per primera vegada acollien dins de les seves seus unes mostres culturals catalanes –dansa, cant i poesia- i demanaven tornar a celebrar actes semblants...”, escrivia també Paco Candel. Foren uns moments d’eufòria que malauradament no tingueren continuïtat. Vam perdre una ocasió d’or de seguir col·laborant amb les associacions dels nostres barris en la tasca de normalitzar la nostra llengua i donar a conèixer la nostra cultura. Com va dir Ramon Breu, en la seva comunicació: ”Les entitats culturals de les penyes flamenques o les cases regionals haurien de ser coresponsables de campanyes de sensibilització que es puguin fer. Poden ser parts fonamentals de comprensió de la qüestió nacional catalana, però poden ser també reductes d’oposició a certes propostes normalitzadores.” L’objectiu del Simposi era triple, d’una banda debatre i analitzar la situació del català a l’Hospitalet, de l’altra que, de l’anàlisi i la discussió, en sortissin projectes i plans d’actuació per tal que l’ús del català a la ciutat augmentés en tots els àmbits de la vida ciutadana de manera que, en un futur no gaire llunyà, la Normalització Lingüística a

l’Hospitalet fos una realitat. I finalment, el Simposi havia de dotar-se d’instruments de seguiment i de control a fi de garantir l’acompliment dels acords. De fet el segon punt va propiciar una discussió, dir que la normalització lingüística fos una realitat a la nostra ciutat era una mica ambigu. En el manifest que havíem preparat des dels cursos de català dèiem més clarament que “el català hauria de ser la llengua habitual en aquest territori a tots els nivells, administració, comerç, relacions laborals, mitjans de comunicació, etc. tant en la forma oral com en l’escrita”, però un membre significatiu d’una de les cinc entitats esmentades va comentar que als immigrants (que de fet ja no ho eren al cap de tants anys) no se’ls podia pressionar i que podien considerar-ho una falta de respecte cap a les seves llengua i cultura!. Donar a conèixer les nostres llengua i cultura no pot ser mai una falta de respecte a cap altra llengua ni a cap altra cultura, i crec, encara ara, que no havíem d’amagar el motiu més important del Simposi. Finalment el manifest, publicat l’abril de 1987, només esmentava que “per fer realitat l’article 33.2 de l’Estatut d’Autonomia que deia que ‘el català és la llengua pròpia de Catalunya’, convé que tant les institucions oficials com el conjunt de la societat civil dediquin un esforç més gran a la Normalització Lingüística, total un eufemisme! Vist ara, penso en la feina que vam fer la gent de la Comissió, com vam ser capaços de portar a cap una organització tan complexa com la del Simposi. Tots ens hi vam implicar, els professors de català, molt, tenint en compte que vam ser nosaltres qui van proposar fer el Simposi. Entre tots els qui formàvem la Comissió Ciutadana vam contactar amb les entitats, amb els possibles ponents, amb les autoritats, vam crear els set grups de treball, Ensenyament, Món del treball, Lleure infantil i juvenil, Ciutadà (vida associativa), Mitjans de Comunicació, Món de l’esport i Administració i els serveis públics, vam concertar els llocs on es faria, Can Vilumara i el local de l’Obra Social i Cultural de la Caixa, ara Auditori Barradas, vam buscar les fonts de finançament amb un pressupost força elevat (donatius, bons personals de 100 pessetes i també de 1.000 que tots plegats vam vendre i vam repartir), vam preparar la part lúdica amb la festa que clouria l’acte, etc. Finalment, el Simposi es posà en marxa sota la presidència de Francesc Candel el divendres 27 de novembre, al vespre, en què va tenir lloc l’acte d’obertura amb una conferència a càrrec de Francesc Ferrer i Gironès “Els drets lingüístics dels catalans” al local de la Caixa amb el lliurament previ dels dossiers. L’endemà, a les 10 del matí, en diferents aules de l’Institut Can Vilumara, va començar el treball per àmbits amb la presentació de les 18

ponències corresponents: Associacionisme a càrrec d’Ignasi Riera, Lleure Infantil i Juvenil per Joan Batlle, Ensenyament per Miquel Siguan, Mitjans de Comunicació per Josep Gifreu, Esports per Josep Lluís Vilaseca I Treball per Joan Rigol, així com de les 45 comunicacions presentades i se’n redactaren les conclusions. Com dèiem en l’editorial del butlletí del mes de desembre: “Feia goig veure, a través dels vidres de la porta de les aules, la gent treballant afanyada en allò que tots considerem un deure i una fita, la normalització del català a l’Hospitalet.” L’Ateneu hi va presentar una comunicació que acabava amb aquestes paraules: La cultura de la humanitat no és una exclusiva de cap país per extens, poblat o poderós que sigui, sinó una suma d’aportacions, de cel·les que han format el gran rusc que acredita que l’home no és tan sols un animal que camina dret, sinó un ésser pensant, emotiu i creador. I en aquest gran conjunt no ens podem permetre que, per indiferència o abandó, deixi de figurar-hi la nostra veu. El diumenge 29, de nou al local de la Caixa, es feia lectura de les conclusions, que es donaren a conèixer a tothom: autoritats presents, polítics, responsables d’entitats, públic en general, en una paraula, a la ciutat de l’Hospìtalet. Francesc Candel va pronunciar les paraules de la cloenda en què va mostrar la seva eufòria pel bé que havia anat pràcticament tot i afegia, en un escrit posterior: “Jo havia tingut por que el Simposi naufragués, i potser per això vaig acceptar la seva presidència perquè sempre m’apunto a les causes perdudes. Sóc una mica fatalista i poques vegades veig resultats feliços. Amb el Simposi del Català a l’Hospitalet no ha estat així. Millor...” D’altra banda les diferents entitats adherides van organitzar actes culturals o lúdics. L’Ateneu no hi podia faltar, i amb Òmnium Cultural, a la sala d’actes de la nostra seu, es va fer una taula rodona: “El català, passat i present”, amb Frederic Prieto Caballé, Ernest Sabater Siches, Joan Solà i Cortassa i Miquel Strubell Trueta, i dues conferències: “La formació nacional de Catalunya (segles VIII a XIII)” a càrrec de Sebastià Riera i “L’altra cara de la llengua” i “Viatge lúdic de l’idioma”, a càrrec de Josep Lluís Carod-Rovira. També en adhesió al Simposi, l’Ateneu va organitzar un recital poetico-musical en què rapsodes del Grup Margarida Xirgu van llegir els versos de “Contrallum hospitalenc” de Francesc Marcé a la salaauditori de la Caixa. En l’editorial del Xipreret del desembre de 1987, hi podem llegir: “Bé, el simposi s’ha acabat? O tot just ha començat? Creiem que el Simposi ha estat una eina per a conèixer el grau de catalanitat de la ciutat. Una vegada conegut i constatat que és molt baix, cal aplicar to19

ta mena de remeis per tal que, en un termini prudent, es pugui assolir la plenitud del seu propòsit. Senzillament, que qualsevol ciutadà que es mou a l’Hospitalet, pugui adonar-se, per l’entorn que l’envolta visualment i d’oïda, que es troba en una ciutat de Catalunya. Res més elemental i natural que això. Crèiem que, quan feliçment s’hi arribi, el Simposi haurà arribat a la fita.” Si mirem i escoltem el nostre entorn, podem assegurar que el Simposi, malgrat l’èxit inicial, no ha complert encara el seu propòsit. Potser vam morir d’èxit, no recordo que es formés cap comissió de seguiment, només recordo reunions amb diferents regidors del nostre ajuntament per parlar de “normalitzar” el català...Hi ha hagut avenços, no es pot negar, però no hem arribat a la fita, l’ús social del català no ha avançat com el seu coneixement. MATILDE MARCÉ

Nota: Aina Moll (1930) filòloga menorquina, filla de Francesc de Borja Moll, coautor del “Diccionari Català, Valencià, Balear”. Directora general de Política Lingüística de 1980 a 1988. Francesc Candel (1925-2007) Escriptor, periodista i polític. Fou senador i regidor de Cultura a l’ajuntament de l’Hospitalet. Francesc Ferrer i Gironès (1935-2006) Historiador, escriptor, polític i nacionalista activista a favor de la llengua. Ignasi Riera (1040) Escriptor i polític, nebot de Joan Oliver. Miquel Siguan (1918-2010) Psicòleg, lingüista i escriptor Josep Gifreu (1944) Periodista, comunicòleg, catedràtic d‘universitat i de la teoria de la comunicació Josep Lluís Vilaseca (1930) Advocat, fundador de Convergència Democràtica el 1974, vinculat al món de l’esport. Joan Rigol (1943) Polític, Ha estat conseller de Treball i de Cultura, president del Parlament de Catalunya i senador. Frederic Prieto (1940) Polític activista català, fou alcalde de Cornellà. Joan Solà (1940-2010) Filòleg i lingüista. Catedràtic de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Barcelona des de 1984 i vicepresident de l’IEC des del 2009. Miquel Strubell (1949) Nét del doctor Josep Trueta. Sociolingüista, professor universitari.

NO ENTENC AQUESTS HUMANS! “No són homes, aquests? No tenen ànimes racionals? No esteu obligats a estimar-los com a vosaltres mateixos? Això no ho enteneu? Això no ho sentiu? Com esteu en tanta profunditat de son letàrgic adormits?” Antonio Montesinos, frare dominic, dirigint-se als conqueridors espanyols a l’Illa La Espanyola, 1551

a tant de temps que es parla dels refugiats, que sembla que tot està dit. I tanmateix, la sensació és que hi ha una mena de boira que ho enterboleix tot, que tot i l’experiència acumulada durant aquests anys no tenim una idea clara dels fets ni de les solucions a aplicar. Passats uns anys des de l’inici de la mal anomenada crisi dels refugiats, a la inacció dels governs en el seu deure humanitari d’acollir, s’hi afegeix la negació que fan alguns d’aquest dret humà bàsic. Els arguments principals són: que Europa està saturada de gent amb problemes i no hi cap ningú més, i el gran nombre d’atemptats que patim, establint una relació directa entre terrorisme gihadista i refugiats. Pels qui així argumenten i neguen el deure d’acollir, potser caldrà facilitar-los algunes dades. En el seu informe de 2016, l’ACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Refugiats) explica que al món hi ha 65,6 milions de persones que han estat forçades a abandonar la seva llar. D’aquestes, 40,3 milions s’han quedat en el seu mateix país –són els anomenats desplaçats- i 22,5 han hagut de sortir del seu país d’origen – són els refugiats o, de forma més precisa persones en cerca de refugi, perquè, de fet, fins que no són acollides no poden ser anomenades amb propietat “refugiades”. Doncs bé, el 84% d’aquestes persones que cerquen refugi es troben en països en vies de desenvolupament, o sigui, països pobres. Entre els deu països més acollidors només n’hi ha un d’europeu, Alemanya, en 8è lloc. Pel que fa als atemptats gihadistes -l’altre argument dels que es neguen a acollir- el 87% dels que hi ha hagut entre els anys 2000 i 2014 s’han produït en països on la majoria de la població és musulmana, no pas a Europa. Per què aquest rebuig davant de persones que fugen del terror i de la persecució? El sociòleg Zygmut Bauman afirma que el motiu és que aquests nòmades posen en evidència la fragilitat del nostre benestar, aconseguit amb tant d’esforç. Amb ells, diu, fem allò de culpar al missatger pel missatge que porta, per això rebrem amb hostilitat l’estranger fugitiu. Davant dels refugiats, Bauman recorda allò que el filòsof alemany Im-

manuel Kant proposava: substituir hostilitat per hospitalitat, entenent per hospitalitat “el dret d’un estranger de no ser tractat com un enemic quan arriba a la terra d’un altre”. La solució no és posar murs ni pagar altres països perquè continguin aquells que volen venir. Cal anar a les causes, és a dir, als conflictes armats que obliguen les persones a llançar-se al mar o a saltar tanques per evitar les greus amenaces per a la seva vida i la dels seus. I mentrestant, nosaltres què podem fer? Aquest darrer any, la societat civil ha intensificat els esforços per a sensibilitzar-se davant dels fets relacionats amb els refugiats i per fer sentir la seva veu. Ara fa un any, hi va haver a Barcelona una manifestació important, unes deu mil persones, convocada per l’ONG catalana Stop Mare Mortum. Aquest mateix col·lectiu va promoure en els centres educatius de la ciutat una Setmana d’Accions Educatives pel Dret a Migrar. Al febrer d’aquest any, l’entitat Casa nostra / Casa vostra va organitzar un concert de solidaritat al Palau Sant Jordi i una gran manifestació que va aplegar més de 150.000 persones. Moltes altres iniciatives s’han dut a terme en pobles i ciutats. A la plaça de la catedral de Barcelona, per exemple, tots els dimecres s’hi aplega un grup sota el lema Plantada pels refugiats. Entre nosaltres, a l’Hospitalet, l’Espai de ciutadania convoca cada últim dilluns de mes una concentració pels “drets i la dignitat de les persones refugiades”. El problema que suscita el fet dels refugiats i la seva acollida no és nou. La qüestió de fons és com tractem l’altre quan és diferent i pobre. Davant d’ell, se’ns planteja el dilema entre refusar l’estrany, que ens fa por, i l’impuls moral d’ajudar algú quan veiem que pateix. Encara ressona avui la veu indignada el frare Antonio Montesinos renyant l’any 1551 els conqueridors espanyols que negaven que els indis tinguessin ànima per així poder-los esclavitzar. Com ressona la veu de Joan Dausà quan canta No entenc aquests humans! per despertar les nostres consciències adormides. Mentre busquem les respostes concretes a la situació, cal reafirmar-se en l’actitud bàsica de l’acollida. Com va dir, poc abans de morir, Zygmut Bauman: “La humanitat està en crisi, i no hi ha altra sortida a la crisi que la solidaritat humana.” ALBERT MARZÀ

HOMENATGE A LES MESTRESSES DE CASA

inc ganes de dir, per a qui em vulgui escoltar, que estic farta dels cuiners d’elit. Les dones, durant tota la vida adulta, hem estat cuinant, som les mestresses de casa. La mestressa de casa sembla que s’ha perdut, tot i que, n’estic segura, que seria un ofici. Era l’ofici que ens varen adjudicar a moltes dones, però sense nòmina. Això no ha estat mai valorat i he pensat fer-ne un petit homenatge. Perquè ara resulta que els grans cuiners són quasi tots homes, cuinant amb matèries primes. El dia a dia de les mestresses era, més o menys, de primer fer el dinar i el sopar cada dia i de tots els dies de l’any, aniversaris, festes, Nadals i altres esdeveniments. En segon lloc, pensar allò que farem, comprar, mirar preus i fer miracles. Finalment, a l’arribar a casa, posar-ho a la nevera, ben classificat i d’allà anar traient. Mirar que això no es passi, d’allò que ha sobrat en farem un puré, de les quatre coses que queden pels calaixos en farem un platillo..., n’estàs esperant dos per dinar i te’n vénen quatre i, com Jesucrist, encara te’n sobra. Parlant de menjar, també em sap greu que la ciència està molt dedicada a inventar medicaments per salvar gent, sobretot la rica, perquè ja sabem els preus dels medicaments. Tot això està molt bé, però el menjar que suposa el principal medicament per a la humanitat no està a l’abast de molts pobles que es moren de gana, tot i que de menjar en sobra i, fins i tot, en llencem. LALI SOLANES

POESIA

TARDOR

Sóc ara en avingudes de novembre on tot es fa quiet i sembla caure com desistint. La melangia llaura camps de records però res no sembra. Ara tot és campana que s’atarda tocant a morts i posa gravetat boscos endins on la madura tarda ja minva, plena d’or i soledat. Ulls tristos, melancòlics de la posta, no us apagueu: la llangorosa flama un altre món al nostre món acosta, del somni fa més íntima la trama. Vida, on ets? La nit tot ho reclama i un plor de vent és l’única resposta. Joan Vinyoli

EL NOM I LA COSA LÍDERS

embla que fan falta líders. Es fan necessaris i tot per a qualsevol organització o empresa que de veres vulga funcionar. O no? En democràcia, que és en realitat una manera de comportar-se, han de coordinar i dur a la pràctica aquells projectes i decisions generals que el col·lectiu, per petit o ample que siga, haja acordat prèviament. En aquests afers, per tant, el marge de llibertat personal del líder hauria de restar força limitat. Però passa de vegades que el poder que els atorga el càrrec, per modest que siga, els apassiona, fins al punt que alguns perden la lucidesa. I se’ls fa difícil pensar primer de tot en el bé de l’empresa i de tots els que la fan possible. Inclús arriben a tornar-se autoritaris, ja se sap. Allò que popularment es coneix per “pujar-se-li, a algú, el càrrec al cap”. O bé els crea dependència emocional: l’”eròtica del poder”, sol dir-se. Altrament, si mirem en concret la pràctica dels líders polítics, la més vistosa i pública, trobem que no sempre ni de bon tros respon al programa social que proposa el seu partit. De vegades, sí a la ideologia –o més aviat a la mentalitat?- del grup que representen. I de la major part dels votants que els ha elegit, amb llurs valoracions cojunturals, si no és molt dir d’amplis sectors de l’electorat, desinformats o arterament informats pels que controlen bona part de les televisions i, secundàriament, per la ràdio i altres mitjans de comunicació, mai del tot imparcials. Què hi farem? Si som demòcrates, haurem de comptar amb aquestes misèries. O limitacions, que només llegint entre línies hi podem destriar. I és clar, només fins a cert punt. Fet i fet, la premsa, cada dia més, ha perdut els rols de noticiari i de comentarista social. N’és una bona mostra el canvi de comportament que s’observa en els usuaris del transport públic. La gent hi llegim més els wahtsapps i llurs missatges apressats que els periòdics. Aquests darrers anys més que mai. I s’ha perdut així en part la calma reflexiva que la premsa més independent demana al lector. Per a alguns, aquell ritual dels matins o de les vesprades a la cafeteria. D’altra banda, hi ha líders i líders. Darrerament, alguns fan l’efecte de pre-fabricats, com eixits d’una factoria. Almenys a mi, m’ho sembla. Primer, em cridà l’atenció l’aparició sobtada de Pedro Sánchez. O va ser Alberto Rivera el primer? I què direm de la inefable Inés Arrimadas? Però distanciem-nos dels més pròxims i procurem ser ob25

jectius. Què direm de la precocitat d’Emmanuel Macron, l’actual president de la República Francesa, o de l’encara més jove canceller del Govern austríac, Sebastian Kurz? Tots joves, ella d’una bellesa perfecta i ells homes ben plantats. D’altra banda, també coincideixen en la moderació dels plantejaments, quan no en propostes clarament dretanes. I referint-se als joves líders espanyols esmentats, algú em comentava no sense motiu com han anat evolucionant: si bé als de Ciudadanos se’ls va veure prompte el llautó, al màxim representant del PSOE es veu que no li permeten els seus cap audàcia. En conclusió, apuntava el tertulià, si els uns són la dreta del PP, l’altre hi fa de marca blanca. I potser no li faltava raó. ANTONI PRATS _____________________

REFLEXIÓ "A por ellos"

an venir pagats per "nosaltres" i ens van atonyinar. A uns, físicament i, a altres, moralment. Hem tornat a l'època del franquisme, però... Mai no n'havíem marxat. Ens ho havien fet creure, no a tots, amb el nom d'una democràcia envernissada. Aquest passat 1 d'octubre serà un dia per a no oblidar, ni perdonar. Mai! Tornarem a rebre, segur, però no serà pas de genolls! M. DOLORS NAT I PINYOL

OPINIÓ QÜESTIÓ DE LLEIS

a ser un dia estrany aquell 1 de desembre de 1955. Rosa Parks, una dona afroamericana d'Alabama, es va negar a cedir el seu seient a l'autobús a una dona blanca que li ho reclamava perquè així ho estipulava la llei, la gent de raça blanca tenien prioritat a l'hora de seure als transports públics, entre altres lleis indecents. La llei l'obligava a fer-ho, però allí on hi havia una llei Rosa Parks hi veia una injustícia i s'hi va rebel·lar. Tot plegat passava en un dels països més avançats del món, a nivell democràtic, que hi havia en aquells moments, i amb una constitució ben afermada des de feia gairebé doscents anys, els Estats Units d'Amèrica.

Amb aquell gest, Rosa Parks va aconseguir que la llei canviés i amb aquella petita, i a l'hora gran acció, també va aconseguir que tot un règim d'apartheid comencés a fer aigües fins a enfonsar-se al pou negre de la història. I no va ser tan sols això, aquella llavor es va estendre a altres estats fins aconseguir que règims on aquest tipus de discriminació racial estava ben instaurat també rectifiquessin. No va ser fàcil, es va necessitar temps de lluita social i de patiment, però la llei era injusta i es va canviar. Oskar Schindler va ser un industrial alemany que, durant el règim nazi a l'Alemanya dels anys trenta i, sobretot, durant la Segona Guerra Mundial, va aconseguir salvar la vida a centenars de persones, se27

gregats com a jueus, d'una mort segura a les cambres de gas. Alguns detractors el van acusar de treure'n rèdits econòmics de tot plegat, encara que, sent sincers, s'hi jugava la pell si l'enxampaven. La realitat va ser que, fins i tot intuint un final bastant fotut per als alemanys i amb la repressió final dels qui en preveien una caiguda ja inevitable, ell va seguir protegint a tota aquella gent de la mort. Schindler va contravenir potser moltes lleis del règim de Hitler, unes lleis que, en aquells moments, eren perfectament vigents i legals i per les quals un podria ser detingut, jutjat, empresonat i fins i tot executat. En resum, Schindler se la va jugar. És cert que ho va fer amb subterfugis, fent la rosca al règim, fins i tot guanyant diners, però el cert és que la seva intenció final va ser la de salvar gent que havia de morir. Va veure la injustícia en aquell moment? Suposo que sí, així ho vull creure, però la realitat és que hi havia unes lleis i les va transgredir. Per a molts d'aquells presoners jueus i sobretot per a les seves famílies i els seus descendents, Schindler va ser un heroi. A l'India de primers dels anys trenta del segle passat, el comerç de la sal era monopolitzat pel poder colonial anglès. Tothom que volgués sal havia de passar, per nassos, pel que estipulava la llei i comprar la sal als monopolis britànics. Cal tenir en compte que a l'India d'aquells temps la sal era vital i imprescindible per a la conservació dels aliments. Amb el gest d'entrar dins del mar i recollir una mica de sal, un home senzill va iniciar tota una revolució. Amb aquest simple gest públic, Mohanda Karamchand Gandhi, més conegut pels occidentals com Mahatma Gandhi, va encoratjar els seus compatriotes a violar una llei injusta imposada pel govern colonial britànic sobre la producció i la distribució de la sal. Cal dir que, com una forma de manifestar el seu domini, els anglesos, en envair territori hindú es van apropiar de la producció de la sal, una producció que abans havia estat un acte lliure pel poble. Gran Gretanya era una de les democràcies més consolidades del món en aquells moments en què el feixisme, el nazisme i el comunisme més dictatorial dominaven una gran part del món anomenat occidental, considerat més "civilitzat" i "modern". Gran Bretanya podria tenir una llarga tradició parlamentària i democràtica, però mantenia lleis injustes, una de les quals, un humil homenet de l'India, amb tot un

poble al darrere, va aconseguir que es derogués. Amb un petit gest i la lluita conseqüent contra aquella llei, Gandhi i la seva gent no tan sols van denunciar una pràctica injusta per més legal que fos, també van acabar denunciant la pitjor de les lleis, la invasió per part d'un país que els era aliè i la colonització, l'espoli i, fins i tot, el martiri d'aquells que no acceptaven aquella situació, que n'hi va haver. Al final, la Gran Bretanya va haver de reconèixer la injustícia, tant d'una llei vigent com de la pròpia colonització. Però sobretot, sobretot, el que es va sembrar va ser la llavor de posar de manifest una llei que és pitjor que la de la sal, aquella que subjuga els pobles i la seva gent contra la seva voluntat. Casos com els de Rosa Parks, Oskar Schindler o Mahatma Gandhi no han estat fets aïllats. Desgraciadament, durant la història hi ha hagut moltíssims casos en què aquesta lluita contra la injustícia i contra les lleis injustes no ha tingut èxit, més dels que ens pensem. Prenent com a exemple la lluita pel drets civils als Estats Units, tenim a Claudette Colvin, que el dia 2 de març de 1955 va ser arrestada per haver fet el mateix que va fer Rosa Parks un mes després, o Irene Morgan 10 anys abans o Ida Wells Barnett 71 anys abans. No totes les lluites contra la injustícia tenen èxit, i bona part del món actual n'és un exemple, però sense una Claudette Colvin, una Irene Morgan o una Ida Wells Barnett potser no hi hauria hagut una Rosa Parks, que en va prendre el testimoni. No s'ha de defallir mai, els fracassos d'avui poden encaminar-nos cap a l'èxit del demà, ja que, de ben segur, sempre hi haurà algú predisposat a prendre el relleu. I quan es tingui èxit, recordem aquells que van quedar pel camí i fem-los l'homenatge que es mereixen. CARLES FARRÉS IPINÓS

HO SABÍEU? DE MORVEDRE A SAGUNT

agunt és considerada una ciutat monumental. Quan ens hi acostem per carretera podem veure, protegint-la, el castell, una fortalesa situada al capdamunt de la muntanya, que fou declarat Monument Nacional el 1931. El seu origen és tan antic com el de la ciutat, ja que els ibers hi van establir el primer assentament, encara que, tradicionalment, es parla de castell romà. Tanmateix, hi queden poques restes d’origen romà. En realitat, és un mosaic de cultures i civilitzacions (ibers, romans, gots, àrabs), i està dividit en set places o zones independents: la plaça d’Almenara, la d’Armes, la de la Conillera, de la Ciutadella, Dos de Maig, de Sant Ferran i la plaça d’Estudiants. Les muralles, que rodegen el castell, s’estenen uns mil metres al llarg de la muntanya, i en l’indret de la plaça de Sant Ferran s’hi troba el Antiquarium Epigràfic, un museu que ofereix una selecció de les col·leccions de làpides mortuòries més importants de la península ibèrica. Les inscripcions són majoritàriament llatines però també n’hi ha d’hebraiques i d’iberes. A través d’aquestes s’ha obtingut informació sobre els aspectes més significatius de la societat saguntina al llarg dels segles. A més a més, s’hi exposen alguns elements de decoració arquitectònica romana. El castell conté multitud de galeries subterrànies que, de moment, no són visitables, però demostren la grandesa d’aquest patrimoni. L’altre monument important de Sagunt és el teatre romà, declarat Monument Nacional el 1896, inaugurant la llista de monuments protegits per l’Estat. És conegut a nivell mundial, ja que a l’estiu s’hi celebra un important festival anomenat Sagunt a escena. La seva construcció es va acabar durant el regnat de Tiberi, el segle I, i està ubicat sota les muralles del castell. Si bé nombrosos viatgers i historiadors l’han mencionat en els seus escrits, la primera representació gràfica la va fer Van der Wyngaerde el 1563. En aquest dibuix no apareix representada la part corresponent a l’escena; se suposa que, probablement, es va ensorrar en els combats de les Germanies, però va patir una destrucció encara major durant les guerres napoleòniques, el 1811. Durant el setge que va fer a Sagunt el mariscal Sachet, la part més elevada la van tirar a terra perquè dificultava les tasques defensives del castell. Al llarg del segle passat es dugueren a terme diverses restauracions parcials i, finalment, els anys vuitanta es plantejà una restau30

ració integral de l’edifici per tal de poder-li donar alguna funcionalitat cultural. Això, però, va provocar una violenta polèmica perquè no tothom estava d’acord en el plantejament. Els dos aspectes més discutits foren, d’una banda, el recobriment de la graderia amb marbre blanc, i de l’altra, la construcció de l’immens mur del fons de l’escena, utilitzant materials que trencaven amb l’harmonia de la resta de l’edifici. La premsa de l’època ho resumia així: “La ciutat disposa ara d’un espai funcional per a concerts, representacions, etc. però, ha perdut l’emoció simbòlica de les ruïnes. En menys de dos anys han transformat un teatre del segle I, en un establiment lluent del segle XXI”. El contenciós es va perllongar des de 1990 fins al 2008, amb paralització d’obres, etc. Finalment, el 2009 els tribunals declaren la impossibilitat legal i material de revertir les obres de restauració, restant el teatre tal i com el veiem en l’actualitat.

Una breu cronologia històrica

’any 219 aC, el general cartaginès Annibal va decidir, atès el seu emplaçament estratègic, assetjar una ciutat mediterrània que havien fundat els ibers amb el nom d’Arse. El setge va durar mesos, els seus habitants, malgrat la manca d’ajut dels pobles veïns, resistien l’atac tot esperant que la República Romana els auxiliés. Finalment, desmoralitzats i veient que no arribava l’ajut de Roma, davant d’un exèrcit poderós comandat per un dels grans generals de l’antiguitat, no van poder aguantar més. Conta la llegenda que els ciutadans de Sagunt, en no voler rendir-se, van decidir encendre una gran foguera, cremant la ciutat amb tots ells a dins. Annibal es va trobar, per tant, amb una ciutat desolada, destruïda i cremada. Uns quants anys més tard la ciutat va ser recuperada pels romans, que li donaren el non de Saguntum, i hi van construir un gran circ i un 31

teatre amb capacitat per a vuit mil espectadors. Segons han revelat les excavacions arqueològiques, la ciutat romana podria haver albergat uns quaranta mil habitants. Molt de temps després, cap al 700 dC, les coses varen canviar. Saguntum va ser presa pels àrabs, i aquests li van posar un altre nom: Morvedre, derivat de la denominació muri veteres (murs vells). Aquest nom el va conservar Jaume I el Conqueridor en conquistar-la dels moros, i va seguir així més de deu segles, fins al 1868, en què un nou Govern Provisional, seguint els cànons romàntics i classicistes de l’època va tornar a denominar-la amb el seu antic nom romà, passant a ser, i fins a l’actualitat, Sagunt.

A l’Edat Mitjana era prou conegut el vi de Morvedre, elaborat a partir de la varietat del raïm monastrell. A principis del segle XX, es va desenvolupar una potent indústria siderúrgica (recordeu Altos Hornos del Mediterràneo?) al voltant del port de Sagunt (històricament anomenat el Grau de Morvedre), i es desenrotllà al seu voltant el nucli urbà del Port. Els anys 80, a causa de la reorganització industrial i de la crisi, es va tancar fins l’últim forn. Això va afavorir aleshores una diversificació del seu sector productiu reconvertint-lo en indústries químiques, cimenteres, etc. També és important l’atracció turística de la “Platja del Port de Sagunt”. El passat mes de maig vam fer una breu estada a Sagunt. Val la pena, i us ho recomano si no hi heu estat, visitar el castell, el teatre, el petit barri jueu que conserva i el museu. Fins i tot fer un cop d’ull al barri del Port i les platges. Però, com a ciutat, la vaig trobar trista i apagada, amb molts comerços tancats a les plantes baixes dels edificis. Potser que en tingui la culpa la crisi? ANTÒNIA CALDÉS Fotos: 1, vista parcial del castell i les muralles – 2, el teatre amb el castell al fons.

RECORDEU: Diumenge 3 de desembre ACTES DIA DEL SOCI 

A les 12 del matí, ballada de sardanes a la plaça de l’Ajuntament, a càrrec de la cobla Premià. A la mitja part recital de poesies.



A 2/4 de 3. DINAR DE GERMANOR



A les 6 del vespre, acte per determinar.

Us animem a venir

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Antònia Caldés, Carles Farrés, Laura Farrés, Matilde Marcé, Albert Marzà, Jaume Marzà, M. Dolors Nat, Antoni Prats, Isabel Segarra, Lali Solanes.

Amb la colÂˇlaboraciĂł de: