17-12 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXIX– Núm. 419 DESEMBRE 2017

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE DESEMBRE DISSABTE 2, a 2/4 de 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 352. Visita al museu del castell de Perelada. Inscripcions fins al dia 23 de novembre. Pagament el 28 de novembre.

DIA DEL SOCI DIUMENGE 3, a les 12 del matí, ballada de sardanes a la plaça de l’Ajuntament, a càrrec de la cobla Premià. A la mitja part recital de poesies. 

A 2/4 de 3. DINAR DE GERMANOR

 A les 6 del vespre, acte per determinar. DIMECRES 13, a 2/4 de 8 del vespre. Inauguració del pessebre de l’Ateneu i recital de poesies, a càrrec de socis de l’entitat. DIMECRES 20, a 2/4 de 8 del vespre. Inauguració de la 70a. Exposició de dibuix i pintura de l’Aula Rafel Garrich. DIMECRES 27, a les 7 del vespre. Concert: Coral Infantil Els Matiners, i els joves de Cor de Nit. Preu de l’entrada: una joguina que serà donada, posteriorment, a la Creu Roja, amb les altres joguines que s’hagin recollit. DIJOUS 28, A 2/4 de 10 de la nit. Lectura de: El poema de Nadal de Josep M. de Segarra.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE GENER DIJOUS 5, tot el dia, SS Majestats Melcior, Gaspar i Baltasar faran una visita a diverses llars d’avis de l’Hospitalet. A 2/4 de 9 del vespre. Després de la Cavalcada, a la nostra seu els Reis Mags donaran les joguines als nens els pares o familiars dels quals ho hagin sol·licitat. DISSABTE 20, a les 9 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 353. CALÇOTADA. Visita per determinar. Inscripcions dia 12 de gener, pagament dia 16 de gener.

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Quan escrivim aquestes ratlles, la filla i veïna de l’Hospitalet Meritxell Borràs acaba de sortir de la presó espanyola d’Alcalà Meco, on ha estat reclosa des de fa més d’un mes juntament amb una bona part del govern català. N’ha eixit, com altres consellers, després de pagar una fiança de 100.000 euros. Una bona notícia, aquesta, si no fos perquè té un regust amarg. Els “Jordis” continuen empresonats, així com el vicepresident Oriol Junqueras i el conseller Forn. A la gent de l’Ateneu, entitat de la qual la consellera de Governació és sòcia, ens sap molt de greu el mal tràngol pel qual ha passat. Des d’aquest modest butlletí, li trametem els nostres millors desitjos. Que es concreten en un: que mai més torni a ser empresonada per les seves idees. La família, la ciutat i el país la necessiten lliure. Una persona com la Meritxell que va ser durant una colla d’anys regidora del nostre ajuntament i que va treballar fermament per un futur digne per als seus veïns hauria de rebre el suport de tothom, en aquests moments. Malauradament, però, les coses no són així. I, per si no fos prou, hi ha hagut silencis públics que han estat massa cruels i duradors. Fa pocs dies, el 28 de novembre concretament, va morir la periodista i escriptora catalana d’origen argentí Patrícia Gabancho, que va ser un exemple de plena integració al país. En els seus llibres va demostrar la seva passió per Catalunya i el seu amor per la llengua catalana. Des de l’Ateneu volem traslladar-li el nostre agraïment allà on sigui. No l’oblidarem. En aquest Xipreret que teniu a les mans, unes pàgines més endavant, hi trobareu una entrevista amb el president actual de la nostra entitat, Fèlix Puig. Us recomanem que la llegiu. Serà una manera que el conegueu una mica més. Finalment, tan sols ens queda desitjar-vos que passeu un Bon Nadal i que el Nou Any us ompli de salut i felicitat.

DESEMBRE

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET ELS PERIODISTES I LA INFORMACIÓ (Publicat en el Xipreret núm. 57, desembre de 1984)

mb motiu de clausurar-se una de les emissores de la cadena estatal a Barcelona, l'antigament coneguda per Ràdio Peninsular, un diari de la vila de l'ós i de l'arboç donava la nova als seus lectors dient que els castellanoparlants de Catalunya havien perdut llur emissora. Exposat així, qualsevol desinformat habitant de l'altiplà pot creure que alguna conspiració "judeo-masónico-rojo-separatista" ha deixat els castellanoparlants residents ací sense l'única emissora que podien entendre bé al nostre país. He posat la ràdio a l'ona mitjana, en què transmetia aquella emissora, i no he trobat una sola estació en què els locutors no parlessin en altra llengua que la castellana, de la qual cosa dedueixo que aquella informació és falsa i possiblement tendenciosa. En un diari de la ciutat dels comtes que es caracteritza pels grans titulars de la primera plana, on una lletra més petita t'envia a les planes interiors, llegeixo que els nudistes gallecs ja poden banyar-se en pèl. Cercada la plana corresponent, m'assabento que a Galícia acaba d'obrir-se la quarta platja nudista. Si ja n'hi havia tres, no és cert que aquests gallecs no poguessin banyar-se a gust seu i el titular correcte hauria estat: "Els nudistes gallecs ja tenen més platges per a banyarse." Són dues notícies escollides a l'atzar un dia d'aquest estiu passat, que, transcendents o frívoles, es poden trobar cada dia i en qualsevol publicació multitudinària. A vegades fan pensar que hom escriu sense pensar el que diu. Sembla com si el periodisme dels darrers anys, amb tots els avenços tècnics aconseguits, des de la cassette al vídeo passant per la composició electrònica i el làser, fes menys fidel la notícia que quan emprava el llapis i el bloc de notes. No demano que facin com Stanley, que se'n va anar al cor de l'Àfrica a cercar i entrevistar Livingstone, de qui feia mesos no se sabia res, jugant-se la pell entre animals salvatges, caníbals i malalties tropicals, però d'això a recollir les notícies per telèfon, sense sortir del cau, hi ha un bon tros. Aquesta mala informació que ens cal desxifrar cada dia, a vegades sembla feta a puntades de peu. És el cas de la que han donat alguns diaris barcelonins sobre l'espectacular accident ferroviari del dia 17 de

juliol d'enguany, en què el Carrilet s'encastà dins una casa. Prenc com a referència un diari vespertí de l'endemà, perquè amb dotze o quinze hores de temps entre el fet i el moment d'engegar la rotativa, i essent el lloc del succés a cinc o sis quilòmetres de la redacció, sembla una notícia d'agència llunyana. Diu el redactor que el tren descarrilat feia el trajecte de Barcelona a Igualada, i això no és cert. Dues de les quatre fotografies que il·lustren la informació són en colors i ens mostren el comboi pintat de blau. Aquest detall ja indica al més profà en matèria carrilaire que era un tren de rodalies. Filant més prim, a Igualada pugen automotors diesel, mentre hom veu clarament que era una unitat elèctrica. Tot seguit afegeix que la màquina del tren s'encastà a l'edifici, i hem d'aclarir que les unitats elèctriques no porten màquina ja que els equips de tracció van en el mateix vehicle. Una unitat elèctrica es compon d'un cotxemotor, un cotxe-remolc i un tercer d'aquest mateix tipus però amb cabina de comandament. Fou aquest darrer el que topà amb la paret. Llegim encara que a la casa afectada hi viuen més de cent veïns, distribuïts en tres habitatges i quatre locals comercials. És possible que en aquesta darrera errada hagi intervingut algun follet perquè em sembla massa grossa. Finalment ens diu que la tasca de soterrament de la via entre Sant Boi i el carrer de Miquel Romeu fou adjudicada a primers d'enguany (!) i que les obres estaran enllestides el març del 85, quan qualsevol persona mitjanament informada que no hagi estat mai a l'Hospitalet sap que les obres fa un grapat d'anys que foren adjudicades, que tant les obres d'infraestructura com les de superestructura fa mesos que estan enllestides, i àdhuc que s'han posat les catenàries en tensió. Encara no s'està de dir que amb això se suprimirà el pas del tren per la superfície de l'Hospitalet, i no cal guaitar-se un plànol de la nostra ciutat per adonar-se que el carrer de Miquel Romeu està a la meitat del recorregut d'aquest ferrocarril pel nostre terme, i que, de l'altra meitat, en seguirem parlant els anys vinents. El treball publicat per aquest diari és la gota que ha fet vessar el got del meu capteniment envers aquesta informació inexacta, lleugera, distorsionada o mancada de sòlida base. No hi tinc pas mania; és que n'eren massa de juntes. D'altra banda, en un diari del matí es transcriuen uns comentaris del batlle Pujana al lloc de l'accident, quan per un tercer diari ens assabentem que aquest senyor fa vacances i que el representant del municipi era l'alcalde accidental. Excuso la bestiesa d'anomenar vagons els cotxes de viatgers i de confondre els Ferrocarrils Catalans amb els Ferrocarrils de Catalunya, perquè aquest és un mal endèmic a la nostra premsa i no l'ha resolt ni el fet que les dues línies estiguin en mans de la Generalitat de Catalunya. 3

M'agradaria una informació més ajustada als fets. No demano pas que escriguin un diari amb la documentació que requereix fer un llibre, però sí que visitin el lloc del succés i cerquin dades a les fonts més adequades. Si no fos perquè sento una certa repugnància a recomanar la televisió, aconsellaria als nostres reporters de veure la sèrie "Lou Grant” i tractessin d'imitar aquells infatigables redactors que van amunt i avall, seguint la notícia al carrer i cercant dades a arxius, biblioteques, centres oficials, testimonis oculars dignes de confiança, etc. I no vull recomanar res de la "tele" perquè és aquesta informació de la imatge feta sovint amb presses i sense gaire miraments, el que ens fa ser cada vegada menys rigorosos, exactes, metòdics, pensant en la feina ben feta, a l'hora de parlar de les coses que ens envolten. Si els hospitalencs del demà volen refer la nostra història cercant a les hemeroteques, el resultat serà un conte de fades. Hem d'exigir als responsables de la nostra premsa una fidelitat més pregona a la informació que ens serveixen. Cal foragitar aquest periodisme que sembla resignat a vendre diaris per embolicar els esmorzars dels pocs treballadors que encara se'l porten de casa. Com deia Joan Maragall, cal tenir cura de la feina ben feta perquè tot allò que fem és més transcendent del que acostumem a pensar. RAMON MORALES

Fotos:

Coberta: Descarrilament del Carrilet el 17 de juliol de 1984 Interior: Imatge de la sèrie televisiva Lou Grant

CONVERSES Respon: Nascut a: Edat: Estat: Fills:

Fèlix Puig Carbonell Vilanova i la Geltrú 73 anys Casat 3

Després de més d’un any d’haver assolit el càrrec de president del nostre Ateneu, hem cregut que podria ser interessant conversar amb Fèlix Puig, per veure com li van les coses en aquesta nova etapa.

Ja fa més d’un any que ets president de l’Ateneu. Com va anar que assumissis aquest càrrec? La teva família estava d’acord que prenguessis aquesta decisió? Mireu, us asseguro que ser president de l’Ateneu no entrava en els meus plans, ni tan sols m’havia passat mai pel cap, més aviat tot el contrari. El 2019 acabo el meu compromís amb la Federació d’Ateneus, ja vaig deixar el Consell Pastoral i la vicepresidència de la Talaia, i pensava dedicar-me més a la família. Però quan la Matilde va deixar la presidència de l’entitat, com ja sabeu, el 2016, en l’Assemblea de l’1 de maig no va sortir ningú per ocupar el càrrec. Es va acordar fer una altra Assemblea un mes després, el 5 de juny. Faltaven pocs dies i tot seguia igual: no hi havia cap candidat. Vàrem tenir aleshores una reunió de Junta molt intensa, i, finalment, en veure que ningú es decidia, després de pensar-ho molt i fer diverses consultes a casa vaig acceptar. Com a membre de la Federació d’Ateneus, no podia permetre de cap manera que el nostre Ateneu quedes sense president, amb una junta gestora o un president “florero”, i ho vaig acceptar amb totes les conseqüències. La família en un principi no hi estava gaire d’acord, em deien que no m’hi emboliqués, que ja estava prou enfeinat, però ara, brometes a part, a alguns els fa gràcia i tot. I aquí estic. 5

En la presa de possessió del càrrec, vas comentar que hi hauria una certa continuïtat en el funcionament de l’entitat, però també vas parlar de nous projectes. Ara, amb la perspectiva dels mesos transcorreguts, com ho veus? Valores positivament aquest temps? En primer lloc he de dir que el valoro molt positivament. En efecte, hi ha d’haver una certa continuïtat perquè les coses rutllin. Una cosa força important és que s’ha pogut reprendre l’activitat de les visites culturals i les excursions, que, per circumstàncies prou conegudes es va aturar momentàniament. Hi ha hagut una presa de contacte amb els joves de l’entitat per mirar de fer-los participar, que presentin projectes engrescadors. Però una de les fites principals que tinc, quan tot estigui prou encarrilat, és anar preparant una, o unes, persones de cara a quan jo acabi el meu mandat, perquè em puguin substituir sense cap problema. A mi, si és possible no m ‘agradaria repetir. Enguany faré 74 anys, i sempre he pensat i he dit, que l’edat ideal per a ser president d’una entitat és entre 35 a 65 anys, cosa que jo no he complert. Has donat molta importància a la participació dels joves. Com han respost aquests? Han respost bé, però a mi m’agradaria que fos encara millor, que s’hi impliquessin més. però és que això no és fàcil. L’important és que, de mica en mica, vagin fent-se més seu l’Ateneu. Com creus que ha de ser una entitat com l’Ateneu en el segle XXI? Sobretot una entitat oberta a tothom. El soci ha de participar en el funcionament de les activitats, i organitzar-ne. Si tot ho organitza la Junta, malament: es converteix en un centre cívic. Creus que es rep el suport necessari per part de les institucions? Nosaltres hem d’agrair que tinguem aquest local. Però el tema de les subvencions, en general, no està gaire bé, són bastant minses i costen molt d’aconseguir. Estàs ficat dins la Junta Directiva de la Federació d’Ateneus de Catalunya (FAC), i t’has mogut força visitant altres ateneus, com veus el mon associatiu, en general, a Catalunya?

En general el veig molt bé hi ha ateneus amb un funcionament fantàstic, plens d’activitats, sobretot organitzades per la gent jove. Estic content de ser un membre de la junta de la FAC. N’he après moltes coses. Des d’aquí he pogut visitar diversos ateneus, no només de Catalunya, sinó també del territori espanyol, he pogut veure com funcionen i he comprovat que hi ha de tot: uns que els va molt bé, i d’altres que pateixen. A banda d’un edifici propi o més o menys socis, que has vist que tenen altres ateneus que no tingui el nostre. Que podríem copiar? En alguns moltes ganes, per part dels socis, de fer coses i de participar-hi. Potser nosaltres no sabem prou bé com arribar als nostres socis i animar-los perquè col·laborin i participin més de les activitats. Costa captar la gent. Ja no diguem per ser de Junta i sobretot de president... Què creus que es pot fer per atreure més socis? Aquest és el gran misteri. Potser donant cupons de regal? (he, he, he). Nosaltres veiem que hi ha gent que es fa soci quan fan una activitat que els agrada, i gairebé tots, quan acaben l’activitat, s’esborren. No veuen que si ells poden fer aquesta l’activitat és gràcies que hi ha socis que en fan d’altres i amb la seva quota col·laboren perquè l’Ateneu pugui obrir les seves portes i oferir aquestes activitats. I què es podria fer perquè els socis s’impliquessin més amb l’Ateneu? Això ja ho vaig comentar a l’Assemblea. Voldria fer una enquesta o consulta, per poder saber les inquietuds o les necessitats dels socis. A partir d’aquí veure quines activitats podrien engrescar més a la gent. Ho tenim en estudi, i si cal farem una llista per anar a visitar-los. Encara que per engrescar-te a prendre el càrrec, segur que et van dir que no, ser president d’una entitat com l’Ateneu dóna força feina i requereix temps. Com ho fas per organitzar-te? I tant que porta feina! Em vau ben enredar! Ara, seriosament, hi ha molta més feina de la que em pensava. M’he organitzat amb alguna enrabiada amb la família i, de vegades, anant a dormir a les dues de la matinada.

A més, l’Administració cada cop posa més paperassa i més entrebancs. Com ho portes amb la Junta Directiva, t’ho posen fàcil? Molt bé, m’ho posen fàcil, m’ajuden prou, i entre tots fem força feina, ja que n’hi ha molta, encara que no es vegi. El poc temps lliure que et queda, a que el dediques? A casa sempre surten coses per fer i alguns cops es queden a mitges, el temps més ben gastat és el que dediquem als néts. D’altre banda també formo part del grup de teatre que porten les meves filles a Gelida, hi faig teatre i m’ho passo molt bé, també col·laboro a part de la Federació d’Ateneus, en altres entitats, com, per exemple, la Talaia i els Amics dels Trens, m’agraden els trens: grans i petits. Des de fa molts anys tinc material per construir una maqueta i ho voldria poder fer sobretot ara que tinc dos néts a qui els encanten els trens, espero que me’n sortiré. I ja per acabar: Com veus el futur de l’Ateneu? El veig bé, almenys jo tinc ganes que vagi molt bé. Espero que amb el temps, com ha passat sempre, surtin altres persones capacitades per tirar-lo endavant. Però això no només és feina del president i de la junta, sinó també de tots els socis.

*********

TALLERS CURS 2017-2018 ES OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades

Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra página Web http:/www.ateneulh.cat

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS EXPOSICIÓ RETROSPECTIVA DE CARME CAMARASA

l passat divendres 10 de novembre, les llums de la sala d’exposicions de l’Ateneu van encendre’s per il·luminar el món pictòric de Carme Camarasa. Era la segona ocasió que la veterana artista, i una de les primeres alumnes del taller de dibuix i pintura de l’entitat, presentava la seva obra en solitari i, per la rebuda tan positiva que va tenir, cal desitjar que no sigui l’última. Desenes de persones van omplir l’espai, curosament preparat per a l’ocasió, on van poder contemplar fins a vint-icinc quadres, seleccionats especialment per oferir una visió retrospectiva de la dilatada i diversa carrera de l’artista. Aquesta mostra va ser acompanyada amb una projecció audiovisual que oferia un recorregut per molts altres dels seus quadres, que apareixien en pantalla al bressol d’una havanera de Sílvia Pérez Cruz, una que parla de la bellesa dels records i de la força misteriosa del mar, dos temes molt presents en l’obra de la pintora.

La Carme conversava, amb tothom qui li demanava, sobre els detalls i els motius de les seves pintures, aquells que han enriquit durant anys el seu univers heterogeni. Els camps de conreu assolellats, o els fragments de natura verge i viva. Les seves marines, sempre amb aquelles barques cansades i velles reposant a la riba del mar. Les escenes d’altres temps en paratges enigmàtics, entre la llum i la boira. La representació meticulosa del seu poble ribagorçà, Estopanyà, a través de diversos retrats dels seus racons muts, els carrerons i les places de la seva infantesa, per on ja no sembla que hagi de passar-hi el temps. També, i com a darrera aventura, la seva incursió valenta en la pintura moderna en què, sense abandonar l’estil figuratiu, l’artista dona més protagonisme a l’experiència sensorial dels colors i els contrastos.

Com demana tota bona inauguració, hi va haver berenar i refrigeri, abraçades i retrobaments. les paraules del president de l’ateneu Fèlix Puig i del professor Emili Bona. I una rosa per a la Carme, regada amb l’aplaudiment sincer dels presents. L’exposició va durar fins al 24 de novembre. A partir d’ara, com sempre, la propera passa només la coneix ella. Text: GERARD OLIVER ANGLÉS Fotos: ANTÒNIA CALDÉS – GERARD OLIVER

PARADIGMES? Xavier Aragay, expert en noves línies pedagògiques.

l passat 17 de novembre l’Ateneu de Cultura Popular va presentar una nova sessió del programa Paradigmes? que des del 2013 presenta periòdicament conduït per Joan Soto. Des de la seva creació, la Secció Amics d’Alpha 63 és l’encarregada de muntar aquesta activitat, mantenint la seva naturalesa, basada en una prospecció a la intimitat d’una persona que s’ha dedicat professionalment a unes activitats que tenen un intens component vocacional, moltes vegades jugant en contra de les expectatives econòmiques a les que per la seva formació i vàlua podien aspirar. Aquesta sessió va comptar amb la presència de Xavier Aragay i Tusell. Llicenciat en ciències econòmiques i empresarials i diplomat en direcció i gestió organitzacional per ESADE i IESE. En les eleccions municipals de 1979, les primeres després de la dictadura franquista, amb només vint-i-un anys fou elegit regidor i fou tinent d’alcalde de Cultura, Joventut i Esport de l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat. Després va exercir diversos càrrecs de gestió en els àmbits educatiu i sanitari com ara Gerent Adjunt de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), fundador i Director-Gerent de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), i Gerent del Vall d'Hebron Institut d'Oncologia (VHIO). Però allò que més el motiva, i és el motiu de la seva presència en aquest Paradigmes? és la gestió del canvi del model educatiu materialitzat en la impulsió i direcció fins el setembre del 2016 del projecte Horitzó 2000 dedicat a la renovació pedagògica. Les seves propostes queden exposades en el seu darrer llibre Reimaginando la educación (Ed Paidós, Barcelona, setembre de 2017). Tot i que aquesta sessió estava projectada des de feia uns quants mesos els darrers esdeveniments han posat l’escola catalana en el punt de mira de la repressió que el nostre país està sofrint. Per tant reflexionar sobre el present i futur del nostre sistema educatiu és un deure de primer nivell.

En aquesta ocasió Paradigmes? es va estructurar en tres blocs, el primer dels quals va consistir, com és habitual en aquesta activitat, en la presentació dels aspectes biogràfics i personals del personatge convidat en diàleg amb en Joan Soto. Aquest recorregut per les vivències personals del protagonista de la sessió permeten entreveure la ruta que l’ha portat ha enfocar la vida en funció d’uns valors transmesos des de la família, l’entorn del barri, les amistats. Xavier Aragay va néixer i viure a Barcelona, al barri de l’Eixample, prop de la Sagrada Família. Des de la seva joventut va iniciar-se en muntanyisme, una de les afeccions en què ha fonamentat els seus valors. Va tenir la seva primera ocupació al Club Infantil Juvenil del barri de Bellvitge, on va anar a viure amb la seva esposa, amb qui s’havia casat essent molt joves ambdós, i on van viure-hi disset anys i on hi van néixer els seus tres fills, fins que van es va traslladar al barri del Centre, on resideixen ara. Aquesta interrelació amb la formació juvenil i la seva integració en els ambients més reivindicatius des dels punts de vista social i polític van forjar el seu esperit combatiu i crític, lluitant per la innovació i la fugida dels convencionalismes. El segon bloc va consistir en una conferència en què Xavier Aragay va exposar de manera entusiasta i amb gran capacitat comunicativa el seu projecte d’innovació educativa en l’àmbit de l’escola, especialment dels primers nivells educatius. El vell paradigma clàssic la letra con sangre entra, o sigui el control, la desconfiança, sobre la capacitat i voluntat d’aprenentatge ha de ser superat per la voluntat de fer els alumnes partícips de la seva formació, procurant la interacció, la interdisciplinarietat, el treball en equip i tot allò que fugi de la rigidesa i doni accés a la creativitat. Per això cal redimensionar la mentalitat dels equips docents, el disseny dels espais, la integració de l’entorn amb la implicació dels pares i agents socials. Aragay remarca que els coneixements actuals estan sotmesos a uns canvis impressionats que fan que no tingui gaire sentit l’adquisició de coneixements fixos, sinó que cal adquirir les habilitats per adquirir-los constantment. És impossible preveure quines feines existiran quan una criatura de tres anys que comença la seva escolarització arribi a l’edat laboral. Les velles i actuals professions potser hauran desaparegut. Finalment es va obrir un interessant col·loqui amb nombrosa participació que va obrir nous punts de debat en busca de la reflexió que ens porti un nou paradigma educatiu que superi el llast de la burocratització i l’enfarfegament. El nostre país, diu Aragay, està en la punta de llança d’aquest procés de renovació educativa a nivell mundial. Tinguem confiança, doncs, en la nostra capacitat de resiliència malgrat els incansables intents anorreadors d’aquells que abominen tot allò que representi llibertat i progrés. Text: JAUME MIRÓ Foto: M. LLUISA GALAN

CONEGUEM CATALUNYA Excursió n. 351: Visita al castell de Concavella, comarca de la Segarra, 18 de novembre de 2017

om cada excursió la sortida és a les vuit des de la cantonada de Rossend Arús amb l'avinguda del Carrilet. Com sempre, ho hem fet amb molta puntualitat. Sortim en direcció a la Panadella on hem arribat a les nou, se’ns dóna tres quarts d’hora per esmorzar, per tant sortim a dos quarts de deu amb puntualitat en direcció al castell de la població de Concavella. Aquest castell està documentat de l'any 1040. Actualment s’hi fan conferències , exposicions, etc. S'hi conserva el fons documental de l’escriptor Manuel de Pedrolo. Aquest personatge va conrear tots els gèneres literaris: teatre, poesia, narrativa, contes i novel·les. En aquest temps, va publicar més de 120 obres. Va ser guanyador de molts premis literaris i, l’any 1979, va ser premi d’Honor de les Lletres Catalanes. En arribar al castell, les dues senyoretes que ens han de fer de guies, en veure la quantitat de gent que érem, moltes persones, ens han dit que per a una millor atenció a les seves explicacions, hem de dividir la gent en dos grups, un per a cada guia. Així es fa i mentre un grup passa per l'exposició de llibres, escrits, sentir la veu d’en Pedrolo parlant de la situació de Catalunya i en què deia que ell volia veure una Catalunya lliure. L’altre grup puja fins a dalt del terrat des d’on es pot veure una panoràmica fantàstica per fer algunes fotografies. Després podem entrar en una habitació on es passa un vídeo sobre les obres de Pedrolo. Val a dir que tot aquest pujar i baixar es pot fer en ascensor, cosa que hem agraït. Acabada aquesta visita, hem agafat l’autocar que ens ha dur fins a l’Aranyó que és el poble on va néixer Pedrolo. El castell i l’església (les escales de la qual han servit per fer la fotografia del grup de l’excursió), són tancats, i els visitem per fora. A la paret del castell hi ha una placa donant fe que en aquest poble havia nascut Pedrolo. Tot seguit hem pujat a l’autocar que ens ha de dur fins a Tàrrega on dinarem. De fet on havíem de dinar era a Cervera però, com que per una

celebració d’aquest dia no ho podíem fer en el seu restaurant, el mateix amo ens va adreçar al d’un familiar seu a Tàrrega amb el mateix menú. Acabat el dinar, a les cinc hem agafat l’autocar que ens ha de dur a L’Hospitalet on hem arribat sans i estalvis a tres quarts de set. Text i fotos: JAUME MARZÀ

------------------------

VISITA AL MUSEU FREDERIC MARÈS

l dissabte 4 de novembre vam anar a fer una visita cultural al museu Marès de Barcelona. Aquesta vegada es van animar bastants socis a venir. L'escultor Frederic Marès també era un gran col·leccionista i va donar tot el que tenia recopilat durant molts anys a la ciutat d Barcelona perquè tothom pogués gaudir de les seves obres i col·leccions. El museu Marès està situat al barri gòtic, en un edifici tan gran que necessites més d'una visita per veure tot el que hi ha exposat. D'escultures hi ha les pròpies i les que va comprar per tenir una bona mostra de diferents èpoques. A la 3a planta es troba el gabinet del col·leccionista amb una gran varietat d'objectes entranyables i insòlits que criden molt l'atenció del visitant. Un cop acabada aquesta visita, molt interessant per la diversitat del contingut del museu, vam anar tots plegats a dinar per acomiadar la trobada. ISABEL SEGARRA

UNA ACTUACIÓ REEIXIDA Espectacle literari al voltant de Manuel de Pedrolo

rillant. Aquesta és la paraula que millor qualifica, des del nostre punt de vista, el muntatge literari que es va representar a la sala d’actes del nostre Ateneu el passat 24 de novembre. “Manuel de Pedrolo: home i compromís” va seduir a tots els que hi assistírem. Els mots que ens arribaven de l’escenari ens reclamaven una atenció contínua. L’espectacle, que va ser promogut i organitzat pel Grup Alpha 63, integrat al mateix Ateneu, es feia en commemoració del centenari del naixement de l’escriptor català que s’esdevé l’any vinent. L’acte va presumir també d’eficàcia. Va condensar en una hora i mitja la vida i la prolífica obra de Manuel de Pedrolo. Que no és poca cosa. Fer-ho possible, demana una alta capacitat de síntesi. Un altre requisit, en una sessió d’aquest tipus, és que el fil argumental es pugui seguir, sense complicacions, per part del públic. I això també es va assolir. En tot moment, els espectadors sabíem en quina part del complex univers pedrolià ens trobàvem. Tot un encert de la direcció artística. Tot just començar, en Joan Soto ens va justificar l’acte que se’ns oferiria tot seguit. Ens va dir que el Grup Alpha 63 ve d’un camí molt llarg i que ja en els anys 60 els seus membres van participar en muntatges del teatre de Manuel de Pedrolo a l’Hospitalet. Concretament, al Centre Catòlic i l’Harmonia. Hi van representar Situació bis i Homes i no, respectivament. Cinquanta anys més tard, tocava tornar-hi. De manera diferent però amb la mateixa fermesa i il·lusió. Prenent com a fil conductor la biografia de l’homenatjat, la sessió va constar de tres grans blocs diferenciats: l’obra poètica, el teatre i la narrativa. Del primer, potser la vessant més desconeguda de l’autor, es van recitar alguns poemes que es feien escoltar i no deixaven indiferent. De l’obra teatral, es llegí el fragment final d’Homes i no, peça que simbolitza la lluita de molts homes i dones per alliberar-se de les cadenes que els sotmeten. Pel que fa a la novel·la s’enumeraren molts dels títols que donaren prestigi i popularitat a Manuel de Pedrolo. D’alguns, fins i tot, se n’oferí una breu sinopsi.

També s’esmentaren els cicles novel·lístics de l’autor, posant especial èmfasi en la sèrie Temps obert, un dels experiments més singulars de la seva obra. No hi faltà, no podia ser menys, una al·lusió a l’època en què Manuel de Pedrolo dirigí la mítica col·lecció de novel·la negra “La Cua de palla”. Així mateix es féu referència a les seves traduccions d’autors del modernisme nord-americà com William Faulkner, Henry Miller, Erskine Caldwell, John Steinbeck, entre d’altres. Les fotografies d’alguns d’aquests escriptors estaven exposades en les parets de la sala d’actes fentnos companyia. Val a dir que, al llarg de la sessió, que va comptar amb la presència de la filla de Pedrolo, per trencar la uniformitat i la rigidesa de les lectures, però sense abusar-ne, d’una manera discreta, sonaren interludis musicals ben coneguts —Edith Piaf, Maria del Mar Bonet, Juliette Greco i Núria Feliu—, que ajudaren a fer l’acte més plaent i confortable. Finalment, hem de fer referència a la bona actuació dels vuit lectors que amb les seves acurades entonacions feren ben comprensibles tots els textos que llegiren. I no ens oblidem de l’escenari. Simple, auster. Una gran foto de Manuel de Pedrolo el dominava des de dalt juntament amb la pantalla per la qual, de tant en tant, s’oferien imatges relacionades amb el premiat. A sota, on discorria l’acció, en un racó, una petita i senzilla taula d’escriptori, aguantava una antiga màquina d’escriure que es trobava il·luminada per una petita llum. A la resta d’espai hi havia escampades vuit cadires per cadascun dels lectors participants. És prou conegut que la consecució de la llibertat de l’individu i dels pobles oprimits és la idea que plana per gairebé tota l’obra de Manuel de Pedrolo. I va ser precisament amb el crit de Llibertat! que es va cloure aquesta boníssima representació que els que omplíem la sala aplaudírem llargament. Text: PERE JUHÉ I ORIOL Fotos: M. LLUISA GALAN – ANTONI PRATS

COL·LABORACIONS 90 ANYS

oncs sí, han estat com flors d’un dia. I sí, també estic feta una flor, encara que potser sóc una flor de pitiminí. Velleta, petiteta, aixerideta, i punyetereta. Tot això és el que dóna el fet d’haver complert 90 anys. Quina sort, noia, diu tothom, si jo pogués arribar com tu, si tingués la teva força i ganes de viure, si a més a més no et fan mal les cames, ni res del cos. Què més pots desitjar? Doncs res, tot ho tinc al seu lloc, encara. En vista de tota aquesta benaurança que tinc, la família em va voler obsequiar amb una festa sorpresa i jo vaig dir que no, que no volia sorpreses, que el que volia era un dinar per a tota la família i els que jo considerava amics meus. Així és va fer. La Teresa, que és la que es cuida de tot, va encarregar el restaurant, les targetes d’invitació, molt boniques, semblaven més per a una festa infantil que per a una vella, però resultaven boniques i molt alegres, a tothom van agradar, Ah! Però hi vam afegir un complement que deia: “NO VULL QUE PORTEU CAP REGAL NI FLORS! Nois, això si que va ser un èxit. En el dinar érem 38 persones i jo ja em veia amb un munt de cosetes que no et fan falta i no saps que fer-ne, o com 25 rams de flors, que en el meu pis no hi haurien cabut i a continuació haurien anat a parar al contenidor de la cantonada de casa, i això fa molta pena. Com deia, entre aquestes persones, va venir de Costa Rica l’Oriol que em va fer una il·lusió que no us podeu imaginar. Va portar la guitarra, es van cantar cançons, el Nil, encara no ha fet els 13 anys, i el seu pare en David tocaven el saxofón, l’Alícia va tocar el piano. Tots corejàvem les cançons i alguns fins i tot es van atrevir a ballar. Va ser una festa que jo no sabia a on posar-me. Bé, si que ho sabia, perquè van tenir la bona pensada de posar-nos en una taula rodona a les persones més grans i als més petits, o sigui, jo, la Magda i la Nena, els petits eren el Jordi el Nil i l’Alícia, o sigui que va ser una taula capicua. No us penseu, la Nena té 76 anys, però jo l’estimo tant! El cas és que entre els convidats hi havia un matrimoni, amb el seu fill, que ella va dir: “Yo no voy a ninguna comida sin llevar algun regalo”. Total que em va regalar una gallina feta de ganxet de llana, i a la base perquè semblés un cistellet, hi duia jo penso, un bon cartró ben gruixut i a dins hi havia dues dotzenes d’ous. Allò pesava bastant, ho vaig agrair, però no us podeu imaginar com van arribar els ous a casa. Més de la meitat es van trencar, aquella gallineta-cistelleta estava que regalimava pertot arreu. Dels ous trencats podia haver-ne fet una trui17

ta per a 40 persones. Jo vaig intentar treure els ous trencats, però allò s’escolava pels meus dits, amb un degotim difícil d’agafar. En el fons jo volia salvar la cistella-gallina, perquè aquella bona dona ho va fer amb tota l’estimació del món i perquè semblés una gallina de veritat, li va fer un plumeró a la cua que semblava un manyoc de llana treballada a bon preu. Els ous eren de les seves gallines, criades a l’aire lliure pel pati de casa seva i mengen gra tots els dies, jo ja me la ima-

gino cridant allò de “tites, tites,” com fa anys que no sentim si no vas un dia a una casa rural ara que estan tant de moda. Em sabia tant de greu llençar-ho tot, que vaig intentar rentar la cistella-gallina, però mullat allò encara pesava més i vaig pensar, i què en faré? i quant de temps haurà d’estar perquè s’assequi? Però només pensava en el gran amor que aquella dona hi va posar en fer-me aquest regal fet amb les seves mans, amb llanes de tots colors perquè semblés una gallina de veritat. Vaig optar per llençar-ho tot, però si us dic que cada dia hi penso?... i això que la festa va resultar ben bonica, el dinar exquisit, la beguda a dojo, les cançons, l’ambient en general, tothom semblava content. Tinc uns records tan bonics d’aquell dia... Però no entenc com encara penso en la gallineta i els seus ous rossos i aquella trencadissa i el cistellet-gallineta i el manyoc com un pom-pom en forma de cua. Encara hi ha persones que amb tota la senzillesa del món es fan estimar. Aquesta festa dels meus 90 anys, no s’ha acabat aquí, un altre dia us explicaré la segona part tan emotiva com la descrita avui aquí. AMPARO PUJADAS

CAMINAR JUNTS pels XICS “Amunt, més amunt, fins que les teves estrelles i tot, les tinguis sota teu!” NIETZSCHE, Friederich

a cinc anys amb una colla d’amics i amigues vam començar a caminar un cop al mes. El que al principi era una excusa per a la trobada s’ha acabat convertint en un aspecte important de les nostres vides. Caminar per la muntanya, fer excursionisme o, com se li diu ara, senderisme, està de moda. Potser menys que córrer o anar al gimnàs, però només cal sortir un cap de setmana a alguna de les rutes que hi ha al país per trobar molts grups de gent caminant per tot arreu. El fenomen no es produeix només aquí, sinó que es dóna, també, a d’altres llocs. Com a prova d’això diversos autors li han dedicat llibres, a aquest fenomen. Jo en conec tres, dels quals he llegit el del filòsof francès Frédéric Gros, Caminar, una filosofia. Per què tants grups s’animen a anar a caminar? Què és el que fa que tot i les incomoditats i el cansament, aquesta afició guanyi avui adeptes? El filòsof francès ho atri-bueix al fet que, davant d’un món ple d’obligacions que sovint ens aclaparen, la muntanya, amb els seus camins i corriols, ens ofereix el retorn a una vida més senzilla. Tot es limita a portar el material adequat, traçar una ruta possible i intentar seguir-la amb pocs re-cursos: les cames per caminar, una mica d’aigua, un entrepà i uns fruits secs. Comparat amb els múltiples maldecaps del dia a dia, tot és molt senzill. I per això, ens sentim més lleugers, com alliberats de les càrregues quotidianes. Caminar sense altre objectiu que caminar. Arribar a la meta proposada és important, però no més que gaudir del paisatge. Gaudir sí,

però també superar les dificultats, el cansament o fer front als imprevistos. A la muntanya, les incomoditats i les limitacions donen una sensació de llibertat difícil d’imaginar per a qui no hi està acostumat. L’entorn natural hi té molt a veure, amb les bondats del senderisme. El paisatge és des de sempre allà on el trobem. Això ens fa adonar de com en som de petits, de com d’efímer és el que succeeix. Davant d’una imposant muntanya o d’un paisatge al capvespre, totes les notícies del món, tot allò que ens amoïna, perd importància, disminueix el neguit que ens aclapara, tot esdevé fugisser. Caminar és tot això i més. Si és fa en grup, caminar junts és la mà d’un company ajudant-te en un pas difícil o una estona de conversa quan el camí i el cansament ho permeten. Com diu Frédéric Gros, caminar és una filosofia, és una forma de prendre’s la vida. La colla d’amics i amigues que, com deia al principi, fa cinc anys que caminem junts tenim com a lema un proverbi africà que és, també, una forma d’entendre la vida:“Si vols anar ràpid, camina sol; però si vols arribar lluny, camina acompanyat”. ALBERT MARZÀ

TRES ESCRIPTORS

ra que acabem l’any ens capbussarem, si no hi teniu inconvenient, per un parell de minuts, en qüestions literàries. Hi ha qui diu que és altament recomanable una dosi de literatura tot sovint, ja que ens permet abstreure’ns de la vida quotidiana, fugir del consumisme i malbaratament que ens envolta i entendre, una mica més, perquè som com som. Aquí no anirem tan lluny, però. Tan sols tractarem, breument i amb tota simplicitat, de tres grans escriptors que han estat notícia en aquest 2017 per diferents motius. Kazuo Ishiguro. A aquest escriptor anglès d’origen japonès, el passat mes d’octubre, li va ser concedit el Premi Nobel de Literatura. És conegut per ser l’autor de la novel·la El que resta del dia de la qual el director James Ivory en va fer una extraordinària adaptació cinematogràfica. La pel·lícula va comptar com a principals protagonistes a Anthony Hopkins i Emma Thompson, que van ser nominats als Oscars de 1994. Una altra obra d’èxit d’Ishiguro és No em deixis mai, que vaig tenir la sort de llegir fa cosa de cinc o sis anys. Es tracta d’una novel·la trasbalsadora, d’aquelles que no et deixen indiferent i que recordes, vulguis o no, al llarg del temps. L’argument, que ens situa en una societat futurista, ens narra la vida d’un grup de joves que es troben internats en un centre especial. Allà, protegits del món exterior, hi estudien, hi fan amics i hi descobreixen l’amor. Tanmateix, tots pateixen una perversa singularitat: tenen data de caducitat. Han estat concebuts per ser peces de recanvi. Quan s’acaba de llegir aquesta impressionant història, la reflexió esdevé ineludible: igual que els protagonistes nosaltres també tenim data de caducitat, encara que, en el nostre cas, sigui incerta i allargada en el temps. Sabem que som mortals, tot i que ho dissimulem prou bé. Jane Austen. Aquest 2017 s’ha commemorat el bicentenari de la mort d’aquesta cèlebre escriptora anglesa, esdevinguda el 18 de juliol de 1817, quan tenia tan sols 41 anys. Tot i que va començar a publi21

car més aviat tard, als 36, va tenir temps suficient per llegar-nos mitja dotzena de novel·les —dues d’aparició pòstuma— que són veritables obres mestres. Val a dir que l’interès per la seva vida i obra no ha fet més que créixer arreu del món des que va morir. Qui no ha llegit Orgull i prejudici? O Emma? A hores d’ara, són novel·les clàssi-ques, de les que no moren mai. Si algun dia teniu l’ocasió de visitar la bella ciutat de Bath (Gran Bretanya) us adonareu, només aterrar-hi, de l’enorme popularitat de què gaudeix Jane Austen al seu país. L’oficina d’informació turística és plena de recordatoris seus. Així com també de cartells que anuncien el Festival Austen que es celebra cada any des del 2001 i que dura una setmana sencera. D’altra banda, no us deixeu perdre l’ocasió de visitar la petita casa on va habitar la popular escriptora durant els quatre anys que hi va viure. Després de pagar una modesta entrada, us faran pujar al primer pis on us n’explicaran la biografia. Tot seguit a la planta baixa us oferiran una recreació de l’ambient de l’època. Llegiu-ne les novel·les. No us en penedireu. Víctor Català. Contràriament al que passa a Bath amb el llegat de Jane Austen, a l’Escala (Alt Empordà) és quasi impossible fer una visita a la casa on va viure i morir la insigne escriptora Caterina Albert (Víctor Català), així com també al seu museu-arxiu i al jardí modernista que l’envolta. Aquesta increïble situació, però, sembla que va trobar una via de sortida el passat estiu. El nebot de l’escriptora, Lluís Albert, que és el marmessor de l’herència, va signar un conveni amb l’Ajuntament de l’Escala, d’acord amb el qual li cedeix gratuïtament la totalitat dels fons personals de la seva tia. Així mateix va vendre al consistori escalenc la finca coneguda com el Jardí del Clos del Pastor, en la qual hi ha situat el museu-arxiu. Cal d’esperar que, més aviat que tard, el Clos del Pastor sigui accessible al públic. El llegat de Caterina Albert ja fa temps que hauria de ser patrimoni de tots els catalans. PERE JUHÉ I ORIOL

POESIA A FRANCESC MACIÀ I que ens fóra de gelat i cru aquest Nadal, lluny de la llar paterna, si en aquest cel d’hivern que ens enlluerna no et sentíssim present com hi ets tu! Si no et veiéssim, ara, fet estel, que, mentre, ací, fidel, ens fas de guia, vetlles, allà, el novell Advent que, un dia, ha de tornar a florir de cel a cel! Car la sarment que vas deixar enterrada al mateix solc, i amb la mateixa arada que en terra lliure havia obert el teu, ja clivella i somou la terra esclava, que enyora el cel i enyora la mar blava i sols espera que la senyi Déu!

Ventura Gassol París, Nadal de 1939 (Extret del volum “El Nadal que no vam tornar a casa”. A cura de Quim Torra. Acontravent. 2009)

Nota: Francesc Macià va morir el dia de Nadal de 1933. Sis anys després, Ventura Gassol, des de l’amarg exili en què es trobava, li va dedicar aquest vibrant poema. Ens ha semblat oportú treure-li la pols i publicar-lo en el nostre Xipreret, donada l’excepcional situació política per la qual passa, actualment, el nostre país.

EL NOM I LA COSA DIA DE LA CONSTITUCIÓ

nguany, la celebració de la màxima llei –aquells acords més o menys consensuats- de l’Estat espanyol es veurà emboirada per l’actual situació precària de la democràcia espanyola. Clar i ras, no es poden ignorar els greus esdeveniments polítics dels darrers mesos –i els que puguin derivar-se’n en avant-, com a conseqüència fonamentalment d’aquest text legal a hores d’ara obsolet. Vol dir-se, doncs, que la Constitució espanyola ja no s’adiu amb el sentir i els projectes d’una part considerable del poble. D’altra banda, l’aplicació recent del seu article 155 a Catalunya ha esguitat la resta del territori amb un revifament de tics ambigus propis d’un Estat predemocràtic. I d’altra banda també, sobretot d’un temps ençà, les sentències poc convincents dels tribunals de justícia conciten una opinió pública desenganyada de viure en un Estat de dret. Evidentment, els anys no passen debades i els usos i les relacions socials experimenten canvis que demanen paral·lelament l’adaptació de les normes de convivència que les ordenen. I des del referèndum constitucional (1978) fins ara, s’han produït uns quants relleus generacionals que s’han trobat amb unes lleis que ells no votaren, imposades per tant. És absurd, en conseqüència, insistir en l’obligatorietat d’acatar unes lleis alienes en bona mesura a les necessitats i les expectatives de la ciutadania actual. No cal recordar –però ni tampoc mirar cap un altre costat- els fets d’Octubre a Catalunya. Voler impedir amb violència, mitjançant el cos policial -oficialment militaritzat només uns dies després-, que els ciutadans d’aquella part de l’Estat pogueren expressar el futur que somnien per al seu territori, fou en definitiva una imatge vergonyant en un Estat que es pensa democràtic. I què dir de tot el que allò ha comportat després? Empresonament humiliant o exili del govern català, amb un president exiliat a la capital d’Europa rebent periodistes de tot arreu... Un espectacle deplorable que ha escandalitzat els demòcrates del món sencer, malgrat que sovint la hipocresia de les cancelleries hagi manifestat al respecte poc d’interès si no franca aquiescència amb el govern espanyol. Sospito que la celebració oficial del dia de la Constitució intentarà ser enguany tan continuista com de costum. Però amb el personal neguitós a l’espera dels resultats de les eleccions del proper dia 21 a Catalunya, segurament decisives. Després hi haurà d’haver negociacions, és clar. Seran les que seran, però necessàriament dures i dramàtiques per a Catalunya i per a Espanya. Si les coses acaben democràticament, o sigui a l’aguait d’un futur acceptable per a ambdues parts. ANTONI PRATS

OPINIÓ NADALES

e fa temps, que de tant en tant fem de "cangurs" dels fills d'una veïna que, per motius de feina, ens demana si els podem tenir una estona a casa. Un d'ells, que deu estar rondant els deu anys, està estudiant música i no fa gaire havia de preparar una petita peça per a un examen. Com que jo era amb ell al menjador, li feia vergonya tocar la guitarra al meu davant, i es feia el ronso per començar. Jo l'animava tot dient-li que una de les coses boniques de tocar un instrument és que la gent pugui ser testimoni del teu art i poder demostrar als altres el que has après i el que saps fer. Però no hi havia manera. Per fer-li passar la vergonya, li vaig demanar que em deixés la seva guitarra i com que ja érem a tocar del desembre, vaig cantar-li una nadala tradicional catalana, L'Àngel i els pastors. El meu objectiu era demostrar-li que no s'ha de tenir por i que, si la cosa sortia malament, es tornava a començar i llestos. Li vaig dir que si ell es preparava la peça de l'examen jo li ensenyaria a tocar la nadala. Per aquest motiu, vaig preguntar-li si coneixia aquella cançó tradicional. Em va respondre que no. Em va sorprendre ja que aquesta és una de les cançons més conegudes dins del repertori tradicional de nadales catalanes. Seguint amb la conversa em vaig assabentar que a l'escola no cantaven nadales. Vaig quedar glaçat! Puc entendre que a l'escola laica no s'ensenyi religió o que es passi de puntetes per aquest tema i que l'ensenyament se centri en altres matèries més "actuals" com ètica, educació cívica, educació per la ciutadania o com vulguin dir-li. De fet, no tan sols ho respecto, sinó que crec que és bo que s'imparteixi aquesta matèria. El que no acabo d'entendre és que per vestir un sant en desvesteixin un altre. I en aquest cas no em refereixo a la religió, que és una cosa molt personal, em refereixo a les tradicions i la cultura popular del nostre país. I les nostres nadales en formen part! Crec que, actualment, les nadales tradicionals catalanes no s'haurien de considerar només dins d'un entorn religiós, sinó que caldria veure-les com un tresor cultural, com un llegat dels nostres avis i avantpassats, com un petó a l'estimació que puguem sentir pel nostre país. Fins i tot, si voleu, com un tema antropològic. I aquí estem, deixant-los perdre any rere any. Pel que sé, això que he comentat passa en una escola progressista de caire catalanista, per tant, no vull pensar que deu passar en algunes escoles públiques de segons qui-

nes zones del territori o en d'altres de concertades o privades on es salten la immersió lingüística obligatòria, avui sí i demà també. Jo vaig anar a l'escola franquista. Vaig anar a petar a una escola on només un de cada cinc o sis alumnes era d'origen català, on no s'impartia cap classe en la nostra llengua i, a l'hora del pati, érem molt pocs els que la parlàvem entre nosaltres. De fet, vaig arribar a tenir companys amb els quals vaig compartir aula durant anys, i dels quals no vaig saber que parlaven en català fins al cap de molt de temps. Si fins i tot els cognoms ens castellanitzaven! Com que a les aules tot era en castellà, doncs ens pensàvem que tothom parlava aquell idioma i només t'adonaves que algú compartia la teva llengua quan li senties a parlar amb algú altre o perquè el coneixies de la barriada. En aquella escola vaig aprendre moltes nadales, i com a qualsevol nen, em divertia aprenent-les i cantant-les. Això sí, totes en castellà. Recordo el Campana sobre campana, el Chiquirriquitin, el Dime niño de quien eres, El Chocolatero, La Marimorena, Los peces en el rio, el Tamborilero i moltes altres més de les quals, si faig un petit esforç, encara en recordo una bona part de la lletra. Un fet que em feia molta gràcia era sentir el Fum, fum, fum castellanitzat. Quan ho recordo, encara me'n fa. Les nadales en català les vaig aprendre fora de l'escola, a casa, amb la família, amb la mare, l'àvia i els oncles i les ties. Per a mi, unes eren les nadales oficials, les de l'escola, i les altres les nadales de casa. Suposo que per als nens d'origen castellà tot plegat venia a ser el mateix. Per a mi no. I amb això no vull dir que, en aquella edat tendre, li donés un significat polític o reivindicatiu, en absolut, era massa petit encara per aquestes coses, sinó que amb tota la naturalitat del món veia que hi havia un lloc per a cada cosa, i al "cole" tocava cantar d'una manera i a casa d'una altra, com si fos el més normal del món. Afortunadament, a vegades el món i la gent són més savis que les lleis i a alguns mestres els feia gràcia sentir nadales en català. D'altra banda, com no havia de ser d'una altra manera, a casa, vam portar les

nadales castellanes de l'escola on van ser benvingudes. Quants més serem més riurem. Quan hi penso m'adono de la gran pèrdua que com a persona i com a català vaig patir a causa d'una discriminació política i ètnica duta a terme per part d'un sistema repressor, abusiu i xenòfob en uns moments en què no em vaig donar ni compte. No els retrec pel que em van ensenyar, que benvingut sigui i que em va aportar, en aquest cas, el coneixement d'una part d'una cultura que m'era aliena i que vaig estimar, sinó per tot allò que m'haurien d'haver ensenyat i no ho van voler fer. Els retrec tot aquell temps robat, i m'adono que el meu cas no va ser un cas aïllat. Però alhora també m'adono del tresor que em van transmetre a casa, d'una cultura que estava condemnada oficialment a morir i que porta tres-cents anys resistint la repressió d'uns genocides que ara es creuen que són demòcrates. Pel que fa a nosaltres, em fa pena quan veig que ara que tenim l'oportunitat a les escoles de recuperar una gran part del terreny perdut pel que fa al llegat cultural del nostre país, ens perdem en falsos laïcismes, en debats universalistes o ens deixem enredar i fem cas a aquells goebelians que ens critiquen per fer allò que ells ja porten fent durant molts anys, però multiplicat per cent: adoctrinar. No crec que tinguin raó quan diuen que a l'escola catalana s'adoctrina, però si adoctrinar és transmetre la cultura i les tradicions del nostre poble, dons som-hi! Finalment no vull deixar de fer esment a un tercer en discòrdia. Actualment estem envaïts per una cultura de consum que colpeja de forma repetida i per molts mitjans el món occidental i que prové, en gran part, dels Estats Units. No els ho recrimino, és legítim, ells van a la seva i la culpa no és pas del que ven, sinó del que la compra. I d'aquesta manera podem veure com any rere any, els nostre jovent té més en ment, en aquest cas, les nadales anglo-americanes que no pas les de casa nostra. El bombardeig mediàtic que reben fa que les adoptin com a seves, encara que siguin en un altre idioma i no sàpiguen ni que diuen. Gingle bells, White Christmas, Rudolf de rednosed reindeer, Santa Claus is coming to town o We wish you a merry Christmas en serien uns exemples als quals caldria afegir aquells que els grans grups musicals o cantants més famosos treuen com a "hits" cada any i que passen a formar part de la llista. I les nadales només en són una part insignificant de tot plegat. En fi, que tingueu un Bon Nadal, una bona entrada d'any i que el 2018 s'acompleixin tots els vostres desitjos i anhels. CARLES FARRÉS I PINÓS

HO SABÍEU? MANUEL DE PEDROLO, un escriptor compromès amb la seva llengua i el seu país.

airebé som a tocar del 2018. Com sempre el nou any ens portarà noticies noves, de bones i de dolentes, ja se sap, i també una pila d’efemèrides que anirem veient en el seu transcurs. Una, però, ja l’anunciem: la commemoració del centenari del naixement de Manuel de Pedrolo. A l’Ateneu hem començat els actes per a aquesta celebració. En l’apartat de comentaris de les activitats mensuals de l’entitat, com haureu vist, Jaume Marzà ens ha documentat l’excursió que vàrem fer a la comarca de la Segarra per visitar el castell de Concavella, que guarda el fons documental de l’escriptor i el museu. I així mateix l’article en què Pere Juhé comenta l’espectacle literari que oferí la secció de l’Ateneu Amics d’Alpha 63, amb textos de l’obra de l’escriptor. Possiblement també es faci algun altre acte més en honor de Pedrolo, ja ho veurem. Ara, però, voldria oferir-vos un petit resum de la seva biografia. ********* anuel de Pedrolo va néixer a l’Aranyó, la Segarra, l’1 d’abril de 1918 i provenia d’una família noble. La infantesa i la primera joventut seves van transcórrer a Tàrrega, al carrer Major núm. 5, on, a les Escoles Pies, va cursar els primers estudis i el batxillerat. Amb la intenció de fer la carrera de medicina, es traslladà a Barcelona el 1935, però l’esclat de la guerra va truncar les seves il·lusions. Va haver d’anar al front, destinat al cos d’Artilleria, i va ocupar el lloc de sanitari. A la guerra va perdre un germà, cosa que el va afectar molt. I després encara va haver de fer el servei a Valladolid. Escriure era el que més l’atreia. Als divuit anys ja havia escrit una colla de poemes i algunes narracions. Això i el fet que no li venia de gust matricular-se en una universitat feixista i castellanitzada, el va decidir a dedicar-se de ple a la literatura. Però no ho tenia gens fàcil, ja que ell volia escriure en català, una llengua, aleshores, prohibida. Com ja he dit, Pedrolo provenia d’un llinatge noble, però, com sol passar, sense diners, per això la seva família tenia interès que es casés amb una pubilla rica i així poder refer la seva economia. El cas és que es va enamorar de Josefina Fabregat, una noia obrera, i final-

ment, després de set anys de discussions amb el pare, va ser acceptada. Primer van viure a Tàrrega, però al cap d’uns quants anys es van traslladar a Barcelona, on naixeria la seva única filla Adelais. Aquells anys, des de la meitat dels quaranta fins al començament dels cinquanta, van ser d’una important precarietat laboral. Va treballar en mil feines i, finalment, en va trobar dues que li van permetre fer el que ell volia: llegir i escriure. Una a l’editorial Albor on feia de tot, i l’altra de detectiu privat. L’any 1951 conegué Carles Riba, Joan Triadú i la gent d’Ariel... Per aquells temps també l’influenciaren els escriptors del moment americans i francesos: Steinberg, Dos Passos, Faulkner, Sartre, Camus, Joyce, Hemingway. I es va deixar seduir per l’existencialisme, un corrent filosòfic que va fer seu i que aportà a la cultura catalana. Volia que la seva literatura fos objectiva i sensible. Col·laborà amb Edicions 62 i va ser director de la col·lecció La Cua de Palla, on publicà novel·la negra, pròpia i d’altres escriptors. És poc coneguda la seva vessant de poeta. El 1996, Pagès editors va publicar en dos volums l’obra poètica completa, que la formaven quinze llibres. En vida, només se n’hi havien editat quatre: Esser en el món, Arreu on valguin les paraules, els homes, Anna (segona part de Dimensions mentals) i Simplement sobre la terra. També va escriure teatre (setze obres en total, entre el 1954 i el 1977). Homes i No és, potser, la més coneguda, però també Els hereus de la cadira, Cruma, Situació bis, Bones noticies del síster, Aquesta nit tanquem... El seu teatre ha sigut qualificat de teatre de l’absurd..., encara que ell sostenia: “La meva obra és massa coherent i racional perquè el qualificatiu en qüestió li convingui”. Però la novel·la és el gènere pel qual Pedrolo és més conegut. Al llarg de la seva vida va escriure gairebé cent novel·les, entre les quals, també hi ha els subgèneres de la novel·la negra, la fantàstica i la ciència ficció. D’altra banda, els continguts eròtics eren presents en gairebé tots els seus relats. N’anomenarem només unes quantes: Doble o res, Joc brut, Avui es parla de mi, Balanç fins a la matinada. Elena de segona mà, Un amor fora ciutat, Cendra per Martina, Totes les besties de càrrega, Acte de violència, reeditada amb el nom de Estat d’excepció...

Preguntareu: I el Mecanoscrit del segon origen? Doncs sí, aquest és, en efecte el llibre que el va fer més famós. Totes les escoles el van agafar com a lectura obligada. Sabeu què en deia ell? “El Mecanoscrit ha esdevingut un best-seller. Als ulls d’una gran quantitat de lectors aquesta acceptació s’arrisca a fer-me passar per un autor d’un sol llibre i prou. Sovint és com si la resta no existís. La qual cosa és prou insatisfactòria quan no es tracta, ni de bon tros de la meva millor obra. No ho és. Ni s’atansa a les que jo considero més importants. De vegades lamento haver-la escrita”. Val la pena mencionar també Temps obert: És una novel·la que podria allargar-se a l’infinit. Al voltant del protagonista, Daniel Bastida, va forjant situacions diferents i, cada una té, naturalment, un final diferent. Així van sorgir fins a onze títols, que podrien haver estat, repeteixo, molts més. Manuel de Pedrolo és l’escriptor més prolífic i el més censurat de la literatura catalana. Els seus llibres gairebé mai s’editaven quan els acabava d’escriure, sinó molt més tard, precisament a causa de la censura. També va col·laborar en publicacions catalanes com: Ariel, Canigó, Oriflama o Serra d’Or. Pedrolo és no sols un escriptor prolífic, sinó també una de les figures més importants de la literatura catalana del segle XX. Fins a vint-itres premis literaris li van ser concedits al llarg de la seva vida. El més important de tots el 1979, quan li va ser atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Manuel de Pedrolo va mantenir fins a la seva mort les seves fermes conviccions ideològiques, i fou considerat, sovint, un referent intel·lectual de l’esquerra independentista. Va ser fidel a les seves idees i va renunciar a publicar en castellà, encara que això li hauria pogut portar millors beneficis econòmics. Manuel de Pedrolo va morir de càncer a Barcelona, el 26 de juny de 1990. Tenia 72 anys. ANTÒNIA CALDÉS Fotos: 1, Manuel de Pedrolo al seu despatx – 2, El despatx, que es conserva intacte al Castell de Concavella, on hi ha el museu i el fons documental de l’escriptor.

REFLEXIÓ - Mare, poesia i República

a mare, quan jo era petita, va ser qui em va ensenyar a llegir la primera poesia en català, (al col·legi tot ho havíem de llegir i escriure en castellà), era del llibre, Petites Llavors que ella havia fet servir a l'escola en temps de la República. Una nit freda de tardor sèiem el meu germà i jo, amb el caliu del braser als peus i amb la llum d'una bombeta que penjava d'un fil. La mare va venir a la cuina amb un posat una mica misteriós. Duia el llibre que tenia ben amagat. Mai vaig poder saber on. (La Dictadura franquista a Riudoms va ser molt dura). Amb els finestrons ben ajustats i amb veu baixa, no fos cas que ens sentís algun veí amb idees diferents de les nostres i ens denunciés...va llegir-nos la poesia Primaveral de Francesc Casas i Amigó que, deia així: "Rossinyol que nit serena / cantaves tan dolçament / aquella secreta pena/ que dóna l'enyorament..."I jo, vaig quedar embadalida. Per sempre més. El pare feia dos anys que havia mort. Per Nadal només érem tres a casa i no recordo que mai mengéssim torrons ni neules ni res semblant. Per alleugerir la pena que sentíem, la mare ens llegia poesies d'aquell llibre seu tan preuat i ben amagat. Gràcies, República de la mare! La República, que ara encara no podem cridar gaire fort serà la nostra República, la dels fills, néts i besnéts. Som a les portes de Nadal i, a l'Ateneu, llegim poemes adients per a aquestes dates. Gràcies mare, gràcies, Ateneu! M. DOLORS NAT I PINYOL

BIBLIOTECA US RECORDEM QUE PODEU DISPOSAR DELS LLIBRES DE LA BIBLIOTECA. TAMBÉ, SI US VE DE GUST, VENIR A L’ENTITAT A CONSULTARLOS.

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Carles Farrés, M. Lluisa Galan, Pere Juhé, Albert Marzà, Jaume Marzà, Jaume Miró, M. Dolors Nat, Gerard Oliver Antoni Prats, Amparo Pujadas, Isabel Segarra.

RECORDEU! DIJOUS 28 de desembre, a 2/4 de 10 de la nit.

Lectura de: El poema de Nadal de Josep M. de Segarra.