18-01 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XL– Núm. 420 GENER 2018

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE GENER DIJOUS 5, durant tot el dia, SS Majestats Melcior, Gaspar i Baltasar faran una visita a diverses llars d’avis de l’Hospitalet. A 2/4 de 9 del vespre. Després de la Cavalcada, a la nostra seu els Reis Mags donaran les joguines als nens, els pares o familiars dels quals ho hagin sol·licitat. DISSABTE 20, a les 9 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 353. CALÇOTADA. Visites al Monestir budista del Garraf i al refugi de la Guerra Civil de Santa Margarida i els Monjos. L’exposició de dibuix i pintura ha estat prorrogada fins el dia 31.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE FEBRER DIJOUS 8, a 2/4 de 8 del vespre. Presentació dels llibres de la senyora Salut Guillamón, Les meves escoles i Realitats i fantasia. DISSABTE 17, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 354. Visita a la Cova de la Font Major i al Museu de la vida rural de l’Espluga de Francolí. Inscripcions fins al dia 9. DIVENDRES 23, a ¾ de 8 del vespre. Paradigmes? Convidat: Vicenç Capdevila. Jaume Botey hi conversarà sobre el contingut del seu llibre: Capdevila i nosaltres. DISSABTE 24, a les 9 del vespre i DIUMENGE 25, a 2/4 de 7 del vespre. Representació de l’obra La gàbia de les boges, a càrrec del grup teatral Margarida Xirgu de l’Ateneu

TALLERS CURS 2017-2018 ES OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades

Més informació al telèfon 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra página Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Aquest 2018 que tot just encetem es presenta prolífic en efemèrides, aniversaris i commemoracions culturals catalanes. Els centenaris del naixement de Manuel de Pedrolo, a qui l’Ateneu va dedicar un excel·lent espectacle literari el passat mes de novembre, i el de Montserrat Abelló, de qui, unes pàgines més endavant, hi trobareu un bell poema, són entre els més destacats. D’altra banda, també s’esdevenen el cinquantenari de la mort del poeta empordanès Carles Fages de Climent i els vuitanta anys de la de Bertomeu Rosselló-Pòrcel. Tanmateix, potser l’efemèride més prominent serà la del lingüista Pompeu Fabra, ja que la commemoració és triple. Per començar, el pròxim 20 de febrer es compliran cent cinquanta anys del seu naixement a la vila de Gràcia (Barcelona). A finals d’any, el 25 de desembre, en farà setanta que va morir a Prada de Conflent, a l’exili. I per últim, es recordarà el centenari de la seva Gramàtica catalana, que l’Institut d’Estudis Catalans va adoptar com a oficial. Sense abandonar el fil de la llengua, volem notificarvos que fins al 28 de gener teniu temps per votar el vostre candidat preferit a rebre el guardó que, anualment, convoca la Plataforma per la Llengua Catalana, dedicat a persones o entitats que s’hagin distingit en la defensa i promoció del català. Els finalistes aquest any són: Catalunya Ràdio, els Cinemes Texas i l’escola la Masia, de l’Horta valenciana. Podeu exercir el vostre dret a vot a l’adreça següent: www.premimartigasull.cat.

GENER

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET TOPÒNIMS URBANS, ELS REFUGIS (Publicat en el Xipreret núm. 135, gener de 1992)

ls anys quaranta, bona part dels immigrants que rebia l'Hospitalet eren gent que venia amb una mà al davant i l'altra al darrera. Al seu lloc d'origen havien fet la maleta amb les quatre coses imprescindibles -i en alguna ocasió sense ni tan sols això- i havien emprat els pocs cèntims de què disposaven a aconseguir bitllet per a un tren correu; un tren d'aquells que feien un itinerari tan llarg que en lloc de comptar el viatge per hores, es feia per dies. L'arribada era realment penosa. Sense coneixences, sense feina emparaulada, sense un habitacle disponible, el risc d'aquella aventura només el podem entendre si el mesurem a través de les necessitats que empenyien els forçats viatgers. La incertesa, la manca d'informació que tenien els pioners, la mateixa improvisació dels trasllat, feien que el cap de família arribés el primer, deixant al poble la dona, els fills i les persones grans. Quan aquell valent havia estalviat prou per aconseguir bitllet per a tots i un sostre per acollir-los, venien la resta. Érem en la més crua postguerra, amb insuficiències de tota mena, àdhuc d'habitacles, i això va provocar la construcció de barraques i coves troglodites on poder allotjar provisionalment famílies que ja no tenien espera, puix que la fam és una necessitat diària que desconeix totes les alternatives que no es basin a mastegar quelcom. La manca de cases de lloguer es va pal·liar amb l'excavació d'habitatges troglodites, anomenats així per haver estat el primer refugi de l'home prehistòric. A l'Hospitalet els vam anomenar refugis, potser perquè la proximitat de la guerra ens havia deixat el record dels refugis antiaeris que es feren per protegir-nos dels bombardejos dels feixistes, i li dèiem refugi a qualsevol cau excavat en un marge. La idea i la tècnica d'excavar aquests allotjaments va venir, sense cap dubte, amb els mateixos immigrants; gent del sud que ja coneixia el sistema. Quan alguns anys després la meva curiositat viatgera em va dur a córrer món, vaig trobar aquests habitacles a Paterna (València), a Cuevas de Vera (Almeria) i a Guadix (Granada). Guadix, que ja havia estat una important colònia romana, va pertànyer després a un prestigiós regne de taifa, conjuntament amb Baza, i les coves que han retratat els turistes propis i forans tenen arrels que es perden enllà dels segles.

Paterna ja és una altra cosa. Les cases no són excavades en un marge, sinó en un altiplà i en forma subterrània. Tenen alguna mena de celobert que proporciona la renovació de l'aire, i unes xemeneies que surten de terra com si fossin petits bolets. Paterna, que vaig descobrir fa molts anys, acostant-m'hi amb un trenet curull de veus dels hortolans valencians, té un passat en què els moriscs van omplir l'etapa que segui a l'ocupació sarraïna, i això ens pot dur a la conclusió que la construcció de coves per protegir-se es basa en influències islàmiques. Però cal deixar el turisme en un cantó i retornar al tipus d'habitatge establert temporalment els anys quaranta a l'Hospitalet, i del qual no deixarà constància cap llibre d'història, potser per aquell mal entès pudor que fa oblidar als cronistes tot allò que no sigui un pretèrit brillant. Les coves excavades al nostre terme es feren totes en els desmunts del Samuntà. La solidesa d'aquests terrenys feren innecessari l'apuntalament de les voltes, i hom va furgar sense por a les esllavissades. Els llocs més ocupats foren el camí del Poble Sec, que arrencava a llevant de Can Serra, els desmunts de la via fèrria a Vilafranca entre la Miranda de Can Mercader i el pont de Matacavalls, i alguns sectors dels torrents que baixen d'Esplugues i de Sant Pere Màrtir. "Els refugis"La característica més notable d'aquests habitacles fou la seva senzillesa i les limitacions que això comportava. En un mateix cau, sovint sense cap mena de divisió interior, hi vivia i hi dormia tota una família. Un cau que no disposava de ventilació, ni aigua corrent, ni llum, ni cuina, ni latrina. L'aigua per beure i cuinar l'anaven a cercar a la font pública més propera amb un càntir o una galleda; la llum es reduïa a una espelma o un llum de carbur dels que empraven els minaires; els excrements, com que afortunadament sempre han estat biodegradables, es deixaren en qualsevol erm o darrera les atzavares. Els qui tingueren sort i aconseguiren que també la muller i algun fill es guanyessin les primeres pessetes, hi van fer estada el temps just fins a trobar una casa més digna. Altres, però, van estar-hi anys, i la permanència els va fer condicionar la cova amb detalls que la humanitzaven. Les iniciatives consistiren a pintar-les de blanc (amb calç o les restes del carbur consumit), a proveir-les de porta (tan primària que podia fer-se amb una simple cortina penjada amb dos claus clavats al mateix marge), i a proveir-se a la part exterior d'un banc on poder instal·lar un fogó i cuinar viandes per sortir de la monotonia que representa menjar contínuament a base d'entrepans i teca crua. El canal de la Infanta, que aleshores circulava a cel obert en molts dels seus trams, proporcionava l'aigua per a totes les necessitats que no fossin les de boca. L'aigua del Llobregat va servir per rentar la roba i regar el terra per evitar la pols. També s'hi feien moltes altres coses:

s'hi banyaven els menuts, s'hi ensabonaven i aclarien el cap les noies en edat de merèixer, s'hi rentaven els orinals i s'hi llençaven les deixalles que mai cap escombriaire no vindria a buscar. Aquell rec, on confesso que em vaig banyar alguna vegada amb campanya d'estudi, fou a la seva manera, i per molt que us pugui semblar un contrasentit, un element indispensable per a mantenir un mínim d'higiene i evitar les malalties infeccioses que podien haver sorgit d'aquella horrible promiscuïtat humana.

En el decenni següent la immigració va augmentar, però la ciutat ja tenia més feina i allotjaments a oferir a l'allau de necessitats que venia del sud, de ponent i de les terres celtes. Aquesta suavització de l'acolliment va aconseguir de canviar la cova per la barraca. Tot i que aquesta encara era un habitatge primari, més apte per a l'aviram que per al fi a què estava destinat, va representar un canvi en l'aposentament. De les barraques ja en parlarem un altre dia, sempre que ningú no consideri ofensiu recordar aquests fets, que considero una part irrenunciable de la memòria ciutadana. Els refugis van tenir un final atzarós. Quan restaren abandonats, i ja cap família no s'atrevia a viure-hi en aquelles condicions, foren ocupats per lladregots i gent de mal viure, que proporcionava ensurts als vianants La brigada municipal en va tapar alguns amb un envà de totxos, i com que això no es respectava, un escamot de soldats de la Remunta va dinamitar els més utilitzables. Alguns anys després, diverses obres públiques van retallar aquells desmunts fins que va desaparèixer el rastre d'unes coves que foren refugi de la gent que fugia de la fam i la misèria. RAMON MORALES Fotos: Coberta: Un refugi de l’Hospitalet Interior: Tram del canal de la Infanta

CONVERSES Caminar pel Barri Gòtic de Barcelona a la recerca d'una terrassa per conversar amb Vicent Sanchis és un goig. Director de TV3 i valencià, va a pas lleuger mentre comenta l'actualitat amb passió. Amb la intensitat de les seues paraules transmet que vivim moments històrics. l ell sap la responsabilitat que representa estar al capdavant de la televisió pública catalana en un moment decisiu com aquest, en el qual és el centre de molts focus. Finalment, trobem una terrassa a Santa Maria del Pi, on els turistes que passegen i els veïns la gaudeixen. I comencem la conversa. És dijous, 12 D'octubre.

VICENT SANCHIS Director de TV3, Televisió de Catalunya Entrevista realitzada per Teresa Ciges, periodista i Cap de Redacció de la revista Saó * On creus que comença "el problema" català? El sentiment de final ďetapa, de veure que no hi ha res a fer, arriba quan el Tribunal Constitucional sentencia contra l'Estatut i se'l carrega. Si ja la gent estava prou cabrejada, quan passa això la gent diu "prou". Està molt clar el moment perquè, el 10 de juliol de 2010, Òmnium Cultural fa una manifestació amb una pancarta que diu "Som una nació, nosaltres decidim", i hi va anar moltíssima gent, una barbaritat. I el que cridava la gent no era "Som una nació" o "Nosaltres decidim", sinó "lndependència". ________________________ * Agraïm a la revista SAÓ, la gentilesa en accedir a la nostra demanda de reproduir aquesta entrevista, realitzada per la periodista esmentada i publicada en el número 431, corresponent a novembre de 2017

Els catalans sempre han tingut fama de dialogar. Realment ha estat impossible el diàleg amb Espanya? Clar que ha estat impossible! El diàleg comença amb Zapatero, que diu "Apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlamento de Cataluña" i després el seu partit se'l carrega. Arriba més tard Rajoy i per molt que li pregunten quina proposta pot fer de finançament autonòmic i després 35 propostes, està tancat. El PP ja havia demanat 4 milions de signatures a tot Espanya contra l'Estatut... És impossible negociar amb aquesta gent! Això ja ho conta una crònica que es pot trobar a la Catedral de Barcelona sobre la Guerra dels Segadors de 1640, que diu; "Espanya (no diuen Castella) no pacta, no negocia. Espanya arrasa". Per negociar calen dues parts, i la mateixa consideració d'una per l'altra, el mateix respecte. Jo crec que això és com un divorci: perquè una dona puga divorciar-se del seu marit, ell l'ha de reconèixer com a igual, si no, no hi ha divorci que valga, has de pegar a fugir. Si no et reconeixen com a igual, no pots pactar. Si s'haguera fet un referèndum pactat amb l'Estat, hauria eixit el NO com a Escòcia? No tinc ni idea. És possible que si el govern espanyol haguera posat una alternativa interessant, podria haver guanyat aquesta. Però com que això no ha passat, aventurar-ho és molt temerari. Com vas viure l'1 ďoctubre? Amb curiositat a mesura que s'acostava. Jo era de les persones bastant pessimistes que considerava que no es podria votar, que els Mossos entrarien als collegis electorals amb ordres judicials que ho impedirien. l ho van fer en molts, però no en tots. I tampoc no sabia que hi hauria una capacitat d'organització i de resistència tan forta com es va demostrar. Estic molt content D'haver-me equivocat. Creus que les lleis s'han forçat, tant per una banda com per l'altra? En el cas de la Llei del Referèndum i la de Transitorietat Jurídica clar que es van forçar; fins i tot es va fer un cert mal paper. Però si les volien aprovar no tenien altre camí. Són lleis que, evidentment, tenen un caràcter anticonstitucional, no estan d'acord amb la Constitució espanyola. Al Parlament hi ha un consell assessor que et dirà "això no pots portar-ho perquè ja se sap que no és constitucional". Ells sabien que el Tribunal Constitucional actuaria d'urgència i van fer-ho de l'úni6

ca manera que ho podien fer: aprofitant tots els mecanismes ďurgència, fins i tot forçant-los. Entenc que molestara moltíssim a l'oposició, però l'oposició és la que ho porta al Constitucional perquè no es puga votar! Per tant, em sembla que ací tothom va fer trampa. Al teu parer, la maniobra del 10 d'octubre de Puigdemont va estar bé? Proclamar la independència i suspendre-la? En essència, si. Perquè hi havia massa gent que havia dit al Govern que no ho feren d'aquesta manera. La gent que esperava la proclamació de la independència es va sentir molt desenganyada. Podria haver sigut el mateix missatge dit en un altre to i que el president, en lloc d'adreçar-se a Europa o al Parlament, s'haguera adreçat al seu electorat? Sí, podria haver-ho fet d'una altra manera amb més caliu per aquesta gent. Crec que era necessari perquè tot el món demanava una oportunitat per al diàleg, i ja sabem que no hi ha diàleg. A Catalunya s'ha jugat un partit que afecta altres països... Afecta Espanya i la Unió Europea, en el sentit que segons quines maniobres faça el govern espanyol pot deixar en evidència la credibilitat de les institucions europees. Vulga o no vulga l'Estat espanyol, aquesta inestabilitat també afecta l'economia espanyola. Creus que, en part per això, també hi ha hagut alguns silencis incomprensibles? De silencis, n'he vistos pocs. He vist que la Unió Europea i el govern dels EUA s'han posicionat al costat d”Espanya, però és veritat que no estan còmodes, i es veu claríssim en els mètodes que utilitza el govern espanyol per solucionar la crisi. El govern espanyol té l'oportunitat de demostrar que pot desbordar encara més les previsions més pessimistes; no sé si al món civilitzat els farà molta gràcia. Ja que parlem de posicionaments, què t'ha semblat el del govern valencià? [Silenci] En fi... Espanya ha infravalorat Catalunya? No es tracta de Catalunya, ni han infravalorar a ningú. Ells no han volgut veure el problema fins que no el tenien de debò damunt. En el fons, menyspreaven el problema. El govern espanyol i el PSOE no 7

han volgut solucionar-lo fins que el problema no ha sigut gravíssim. I no l'han volgut solucionar perquè no tenen solucions, no tenen res a dir. L'única cosa que tenen és parar-lo perquè no tenen alternativa, no saben què oferir. Fins ara han estat ajornant el problema i ara l'han encarat a les braves: amb la llei, la policia, els jutges i els fiscals. El renaixement del nacionalisme espanyol pot tindre conseqüències, no sols a Catalunya, sinó a altres lloc com el País Valencià? Al País Valencià, el nacionalisme espanyol va renàixer l'any 39 i no ha parat mai. Jo no l'he vist amagat mai. Mentre ha manat el PP, hi manava, i en els últims mesos estava posicionant-se. Si, aquest 9 d'Octubre de vesprada van eixir al carrer. Però els senyors de “España 2000” havien estat calmats fins ara? Eixe nacionalisme al País Valencià sempre ha estat viu, i és veritat que s'inquieta i s'altera a mesura que veu avançar algú que no siga nacionalista com ell. Però pensar que això és per Catalunya és equivocar-se. Aquest nacionalisme rebrotarà sempre que li convinga. Els catalans han demostrat un gran poder d'organització i mobilització social. Corn s'explica aquesta unitat? Des de moltíssimes sensibilitats ideològiques, va haver-hi un moment en què la majoria de la gent va dir "prou". És increïble: el govern de l'Estat considera que tot això ho havia fet un senyor que es deia Artur Mas i un tal Carles Puigdemont. No tenen ni idea, no volen tenir-ne. Ací la majoria de la gent ha arrossegat els seus polítics, la majoria de la gent ha fet que els senyors de Convergència veieren que el camí autonomista s'havia acabat. Jo vaig ser vicepresident d'Omnium i quan vaig entrar érem 14.000 socis; ara en som 73.000. Això també ho mana el senyor Puigdemont? Es veritat que hi ha catalans que es senten espanyols i han eixit a manifestar-se. Comptem-nos una altra vegada! Jo ja sé qui en són més. D'una manera o altra, ens tornarem a comptar en les pròximes eleccions... Ets partidari d'eleccions? No, no estic dient això. Aquests senyors que diuen que són majoria silenciada, ni són majoria ni estan silenciats. Però una manera de demostrar-ho és que la pròxima vegada que hi haja eleccions veurem qui té la majoria. Per què l'Estat ha fet tantes burrades? 8

Perquè és prepotent, perquè no reconeix Catalunya com un subjecte de dret ni com una part igual, perquè considera Catalunya com qualsevol altra autonomia... Com sap que no té un problema en la Rioja no entén que puga tindre'l a Catalunya. Aplica una visió de la realitat absolutament marciana, absolutament castellanocentrista. La repressió policial de l'1 d'octubre va marcar un abans i un després? Sí. Havien preparat l'opinió pública espanyola dient "llevarán a los niños y a los viejos como escudos humanos". Com si als vells, que diuen ells, els pot portar algú, com si no anaren ells. El que va passar és que hi ha un abisme brutal entre una part importantíssima de la societat catalana, les institucions espanyoles i la policia espanyola. Si Catalunya s'independitza, què fem amb la meitat de la població que no vol ser independent? Si Catalunya no s'independitza, què fem amb la meitat de la població que vol ser independent? No hi haurà més remei que fer una votació, i el que perda, com passa democràticament, ho haurà d'acceptar. Conec gent que considera que l'avortament és un crim, però un dia es van votar unes majories electorals i el PSOE va aprovar una llei, que després s'ha corregit. La població espanyola que considere que l'avortament és un crim, i per tant parles d”una cosa que els ofèn profundament com a persones, no tenen més remei que entendre que això és el que vol la majoria. Quin paper han fet els mitjans de comunicació? Cadascú ha fet el seu. El que veig, i no sóc un observador capciós, és que a Madrid i a la resta de l'Estat només hi ha una línia ideològica i una bandera, i a Catalunya hi ha molta pluralitat. Aci hi ha mitjans que no estan gens a favor de la independència o que només estan a favor d'un referèndum. A Catalunya arriben tots els diaris i televisions espanyoles, per tant la gent no està abduïda; la gent pot mirar Antena 3 tranquil·lament i no passa res. Ací no estan segrestant la mentalitat de ningú. A vegades ens fan pensar que la gent és idiota perquè hi ha uns mitjans perversos que no sé quins són. Jo veig que hi ha per part del món bastant més comprensió del que passa a Catalunya que des de la premsa espanyola. l per part de la premsa espanyola veig moltíssima agressivitat i des de la premsa catalana molta pluralitat. La premsa internacional és important? 9

Si, perquè fa que l”opinió pública internacional veja les coses d'una manera o una altra. La premsa internacional no està alterada per la unitat d'Espanya ni és capaç de fer qualsevol cosa per la unitat d'Espanya, i la premsa espanyola si. La manipulació ha arribat a cims elevats. Com s'explica el posicionament de molts periodistes? Hi ha gent que s'identifica amb posicions de dreta que estan fent el paper que han fet sempre. Si em preguntes com és que hi ha periodistes d'allò que podríem dir esquerra que han pres la posició que han pres, no ho entenc. Al final resulta que quan portes la gent al límit cadascú fa allò que creu que ha de fer. Però, a mi, m'agradaria que hi haguera una mica més de dignitat i d'honradesa en moltes posicions. S'estan dient unes coses molt injustes. Si dius que a Catalunya s'ha fet un colp d'estat, estàs justificant un colp d'estat contra Catalunya perquè s'ho mereixen, perquè són mala gent, perquè són fanàtics i els han adoctrinat. Ja fa massa temps que hi ha periodistes justificant el colp del fort contra el dèbil. Els mitjans públics catalans han estat acusats de vendre tan sols una part de la història... Podem fer una cosa: triem un analista internacional solvent i que ens mire la programació sencera dels últims 15 dies (o d'un any) de TV3 i Catalunya Ràdio. l que n'opine ell. Li ensenyarem com vam tractar la votació de l'1d'octubre i com la manifestació per la unitat d'Espanya. Ara, el que no pot ser és que això ho diga el senyor Cebrián. l ja que estem, que mire la de tres televisions privades espanyoles i la de TVE i després que ens ho explique. Tinc la consciència molt tranqui-la. Creus que duraràs com a director de TV3? Diuen que vindrà una intervenció pel 155. Tinc una certa curiositat de saber això com es desenvolupa, com es desplega i què implica. Has rebut pressions fins ara? He rebut una notificació del Tribunal Constitucional dient-me que no podia fer res que afavorira la celebració d'un referèndum que ells havien suspès. Sí, això són pressions. I he rebut una certa pressió social, en algun moment més fantasiosa que no real, que venien per mi a detindre'm. Al final no van vindre. El senyor Borrell va dir que TV3 era una vergonya democràtica. Doncs m'agradaria que els mitjans que 10

considere que són una vergonya democràtica tingueren el malestar i la por que tenim nosaltres. Sí, jo me'n puc anar a casa i no fer res, però no ho faré. Per tant, tens por? Com totes les persones. No és que tinga por; tinc una sensació de fragilitat, que em poden passar coses que no vull que em passen. Ara, que algú que no té cap sensació de fragilitat, que no té cap sensació que vindran i el trauran de casa o del treball, em diga a mi que jo sóc un no sé què, li hauria de caure la cara de vergonya. El paper de les xarxes ha sigut fonamental per al que estem vivint? A Catalunya i a Turquia, a la Xina i en la Primavera Valenciana! No s'entén el món sense les xarxes socials. Qualsevol moviment que implique una certa mobilització social es canalitza i s'articula a través de les xarxes. Com que les xarxes no poden ser una vergonya democràtica, passem a ser-ho els altres! Per tant, quan els nostres fills estudien la independència de Catalunya, es parlarà de les xarxes socials? No sé si els nostres fills estudiaran la independència de Catalunya. El que està clar és que si volen analitzar el segle XXI hauran de fer-ho a través de les xarxes. l si volen analitzar el que va passar a Catalunya també hauran de mirar què era TV3 i com actuava TV3, que això és el meu orgull i per això n'estic tan content. Llavors mirarem qui tenia raó: si els professionals de TV3 fèiem una televisió digna o si fèiem una vergonya democràtica. O si els qui ho deien, per facilitar una intervenció a TV3, en el fons eren ells la vergonya democràtica. Catalunya serà independent? De cada persona que es va manifestar per la unitat d'Espanya, se'n manifesten cinc per la independència de Catalunya. l mentre una majoria de catalans estiga per la independència, poden inventar-se el que vulguen: si la majoria per la independència és persistent, al final Catalunya serà independent, ja poden posar-se com vulguen. Siga en dues setmanes o en vint anys.

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS DIADA DEL SOCI 2017

e nou ens hem retrobat els socis i amics de l’Ateneu per celebrar un altre Dia del Soci. Enguany ha estat el diumenge 3 de desembre la data escollida per aquesta commemoració. Com ja és costum, a les 12 del migdia començaven a sonar les sardanes a la plaça de l’Ajuntament. L’encarregada de tocar-les aquest any era la cobla Contemporània, que ens va oferir una ballada diferent de les habituals: els seus components, d’una manera especial i divertida, interpretaren peces modernes adaptades a ritme de sardana, que també toquen i canten altres orquestres i grups del moment. Temes com Batman, Jo vull ser rei (dels Pets) o Boig per tu (de Sau), entre altres, foren força aplaudides. No cal dir que l’estrella va ser el popular Despacito. Mentre tocaven -mig disfressats amb motius adients al tema escollit, com un antifaç, barretines, barrets de palla, algun mocador al coll, etc.-, van anar actuant entremig dels balladors. I com a colofó final, llençaren des de l’escenari cap al públic una pluja de paperets. Així doncs, la ballada de sardanes va esdevenir com mai una autèntica festa.

Altrament, més o menys a la meitat de la ballada, ens vam posar una mica tradicionals, i la Matilde Marcé, la M. Dolors Nat i jo mateixa vàrem recitar unes boniques poesies de Joan Vinyoli. Com que ja gairebé era l’hora de dinar, ens en vam anar cap al restaurant Roselles 25 per gaudir de l’àpat de germanor, que, com

sempre, degustàrem amb amenitat i bona harmonia. A les postres el nostre president, Fèlix Puig, ens va dirigir unes paraules, fent tots junts el brindis amb una copa de cava per la continuïtat i la bona marxa de l’Ateneu. Enguany, en motiu de la imminent preparació de la campanya electoral, no vam tenir entre nosaltres la companyia de cap representant polític. I cap al tard, a les 6 del vespre, a la sala d’actes de l’entitat, els joves de la coral Cor de Nit, que, com tots sabeu assagen al nostre Ateneu, ens esperaven per oferir-nos un recital de les seves cançons, a més a més d’unes interpretacions de piano i de violoncel. Amb l’agradable companyia d’aquest jovent vam acabar de passar un entranyable Dia del Soci, que esperem poder repetir l’any vinent. Us agraïm la vostra participació, i no dubteu de que els components de la Junta Directiva seguirem treballant tant com puguem per continuar organitzant actes que us siguin atractius. També ens agradaria, però, poder comptar amb voluntaris que ens ajudéssiu a dur a terme activitats que, potser no sabem, i us podrien agradar. Esperem il·lusionats que col·laboreu amb nosaltres per així, entre tots, fer que l’Ateneu no s’aturi. Text: ANTÒNIA CALDÉS Fotos: ANTONI PRATS

INAUGURACIÓ DEL PESSEBRE DE L’ATENEU

l dia 13 de desembre, a l’Ateneu, va tenir lloc un dinar anticipat de Nadal. Quan nosaltres vàrem arribar, quan dic nosaltres, vull dir el reduït públic assistent, l’àpat ja es limitava a les postres. Ho vàrem comprovar en obrir-se el teló de l’escenari, on tres dones assegudes al voltant d’una taula, assortida de neules i torrons, bevien cafè entretant conversaven. La presència del pessebre adornava l’ambient, i els seus comentaris giraven a l’entorn d’aquell dinar i d’entranyables vivències d’altres Nadals: formant un clímax agradable que, es va accentuar quan l’amfitriona, recordant que tenia unes poesies de diversos poetes dedicades al Nadal, les va mostrar a les amigues i aquestes, il·lusionades, varen decidir llegir-les entre elles. (Una volguda trama per oferir-les als assistents.) Vàrem poder gaudir escoltant Àngel Guimerà, Joan Carner, Joan Maragall, Joana Raspall, David Jou, Jordi Llavina, Marià Manent, mossèn Camil Geis. Algunes poesies plenes de tristesa, fins i tot punyents, per contrapunt a altres que transmetrien alegria i esperança. Unes mostres del mateix tema escrites en diverses èpoques i estils, però sempre entranyables. Com ja ens han demostrat en altres ocasions, les lectores tenen la sensibilitat de donar vida als mots i el do de saber-ho comunicar. Al final de l’acte varen rebre forts aplaudiments i felicitacions. Tot seguit el president va donar les gràcies a les lectores, al Carles, que no falla en el domini de la il·luminació i al públic assistent. Ens va invitar a passar al vestíbul pel fet que, com marca la tradició, inauguràvem el pessebre el dia de Santa Llúcia. Enguany té un nou format amb figures acabades d’estrenar, compost del naixement i els tres Reis Mags, muntat per alguns d’aquells socis que s’apunten a totes les feines, sort en tenim, i esperen poder-lo ampliar en anys vinents. Com a cirereta del pastís, se’ns va oferir un petit refrigeri de torrons, neules i polvorons, ah!, i un gotet de moscatell. Moments que varen donar lloc a comentaris i converses, que sempre és agradable. En conjunt una molt bona presentació del pessebre i de l’acostumat recital poètic de Nadal. CARME JORBA

70a EXPOSICIÓ DE PINTURA, AULA RAFEL GARRICH

l dia 20 de desembre de 2017 va ser una jornada de reflexió tranquil·la, adient per a inaugurar la nostra exposició, la dels pintors de l’aula Rafel Garrich. A l’hora anunciada, dos quarts de vuit del vespre, ens reunírem un bon grapat de socis i amics a la sala d’art de la nostra entitat per mostrar els treballs que, al llarg de l’últim trimestre, van enllestir els alumnes de l’aula de pintura. El cert és que no tots els treballs presentats corresponien a les últimes dates, però sí que eren fets pels que els exposaven. En absència del nostre president, el “vice”, en Carles Farrés, va fer la presentació donant la benvinguda als assistents, enaltint el mèrit dels treballs exposats i la seva qualitat. Va fer una reflexió del que han estat aquests esdeveniments fins a arribar a un nombre tan important com 70 exposicions fetes per gent de l’Ateneu. A dues per any, són 35 anys de tasca ininterrompuda i de successives fornades d’artistes que han passat per les aules. Després de felicitar els artistes, tot seguit em va cedir la paraula, poca cosa vaig afegir al que el Carles havia dit. Pel que es pot veure exposat, és evident que la meva gent fan les coses amb moltes ganes. Vaig encoratjar els artistes a seguir el camí obert, i per això centro les meves esperances que l’exposició següent, la de l’estiu vinent, sigui la millor de totes. Tot seguit el Carles va donar per inaugurada l’exposició gaudint els presents d’un saborós pica-pica. Ara i aquí, vull agrair al senyor Rafel Amorós, soci veterà de l’Ateneu, la cessió per a aquesta exposició de dues obres de Rafel Garrich. Sempre és un plaer veure una obra del gran artista vinculat en vida i memòria a la nostra entitat. En el moment que llegiu aquesta ressenya, ja serem al 2018, per la qual cosa us desitjo a totes i a tots els socis que sigui un any ben tranquil, profitós i que el passeu amb salut amb totes aquelles persones que estimeu. L’exposició es pot visitar fins al dia 31 de gener. EMILI BONA

CONCERT CORAL ELS MATINERS I COR DE NIT

om ja ve sent tradicional a l'Ateneu, cap els volts de Nadal, organitzem un acte solidari, l'objectiu principal del qual és la recollida de joguines per entregar-les, posteriorment, a la Creu Roja. Aquesta, per la seva banda, les fa arribar a moltes llars de Catalunya que, desafortunadament, no tenen prous mitjans per poder comprar joguines als seus nens i nenes. Cal dir que l'Ateneu ja col·labora amb el banc d'aliments de la parròquia, però per aquestes dates, de fa temps, hem cregut que també és molt positiu centrar-se amb els més menuts, perquè puguin gaudir d'un Dia de Reis tal i com ho fa la resta de jovenalla, és a dir, amb una joguina. I com que parlem dels més menuts, que ho fem a tots els nivells, i per tant convidem als minyons de la coral Els Matiners, i als ja no tan minyons de la coral Cor de Nit que organitzin un concert benèfic per als socis i amics de l'Ateneu. Aquesta col·laboració ja fa uns anys que la duem a terme. Heu de saber que tots dos cors assagen a la nostra seu, i que, per tant, ve a ser com si ens convidéssim a nosaltres mateixos, i pel que a ells respecta, no deixa de ser una actuació feta a casa. I així va ser que ens vam trobar tots plegats el dimecres dia 27 de desembre a la sala d'actes de l'Ateneu. Pel que fa al públic i a la recollida de joguines, s'ha de dir que l'acte va ser tot un èxit, i si, a tot plegat, hi afegim que les actuacions dels cantaires van ser força bones i entretingudes, podríem dir que va sortir un acte rodó. Pel que fa a les interpretacions, es va començar amb un parell de peces cantades per la coral completa que, tot seguit, va deixar pas als més menuts, amb tres cançons. Després van prendre les regnes els mitjans que, al final, es van tornar a ajuntar amb el Cor de Nit per acabar el concert coral amb dues peces que van reunir a tots el cantaires. Finalment ens van oferir, en una segona part, tot un seguit de peces musicals, algunes cantades, altres instrumentals i tot plegat interpretat pels joves del Cor de Nit. Particularment he de dir que va valer molt la pena. Des d'aquestes ratlles voldria agrair a les mestres dels dos cors, així com a la seva junta i presidència el suport que han donat a l'Ateneu en aquest acte solidari, i també donar les gràcies a tots aquells que van venir al concert i van col·laborar amb una joguina. Esperem poder repetir-ho l'any vinent. CARLES FARRÉS I PINÓS

EL POEMA DE NADAL, de Josep M. de Sagarra

l passat 28 de desembre l’Ateneu de Cultura Popular va presentar un recital poètic amb motiu de les festes de Nadal en què es va interpretar el famós “Poema de Nadal” de Josep Maria de Sagarra. La producció va anar a càrrec de la secció Amics d’Alpha 63 de l’Ateneu sota la direcció de Joan Soto, coordinació tècnica de Carles Farrés, construcció escènica de Francesc Diví i amb la participació del col·lectiu de lectors format per Francesc Cabrera, Rosa Maurel, Dolors Nat, Jesús Rocosa, Dolors Sala, Fèlix Puig, Anna Maria Vilanova i el propi Joan Soto. Aquest recital en rememorava un altre de fa cinc anys en què alguns components del Grup de Teatre Margarida Xirgu de l’Ateneu van fer del mateix poema, també amb muntatge i direcció de Joan Soto. En aquell recital, celebrat a l’església de la parròquia de Santa Eulàlia de Mèrida de l’Hospitalet de Llobregat, es va comptar amb la participació de la Coral Xalesta, dirigida per Joaquim Miranda, la qual va interpretar cançons tradicionals nadalenques que van il·lustrar els versos de Sagarra. En aquesta ocasió s’ha respectat el mateix contingut del programa, tot i que amb un format més íntim, com no podia ser d’altra manera, ateses les dimensions de la Sala Romuald Monreal de l’Ateneu que no permeten donar cabuda al gran contingent de cantaires de la Xalesta. Les cançons nadalenques van poder ser reproduïdes gràcies a una gravació de gran qualitat que se’n va fer el seu dia.

El Poema de Nadal, publicat per Josep Maria de Sagarra l’any 1931, quan l’escriptor tenia trenta-set anys i gaudia d’un gran prestigi per la seva prolífica activitat literària que abastava la poesia, la narrativa, el teatre i el periodisme. Dues de les seves obres de teatre més importants, L’Hostal de la Glòria i El Cafè de la Marina ven ser estrenades l’any 1930 i

el 1931 respectivament. Això no va ser obstacle perquè al mateix temps Sagarra elaborés una creació poètica tan reeixida com aquest Poema de Nadal, que planteja el misteri de la Redempció des d’una perspectiva que es mou entre la mística i la visió popular del cristianisme. Josep M. de Sagarra estava dotat d’un gran domini del llenguatge i una indiscutible eficàcia versificadora, reflectits en aquest poema que consta de quatre cants i un final en els quals els personatges, les figures tradicionals del pessebre i el propi autor, s’interpel·len a propòsit dels fets extraordinaris lligats al naixement de l’Infant Jesús. En els versos finals el poeta prega perquè, almenys la nit de Nadal, es deixi de banda la vanitat, l’orgull i la mesquinesa i la gent esdevingui homes de bona voluntat. Des del moment de la seva presentació al Palau de la Música Catalana l’any 1931, llegit pel propi Josep Maria de Sagarra, aquest text assolí una popularitat molt gran i ha estat sempre una de les peces més recitades en les festes nadalenques, públiques i privades. Tot i que Joan Soto en cap moment va voler allunyar-se de l’estructura poètico-musical del recital del 2012, va proposar un espai escènic que apropés l’espectador a un registre més íntim, suggerint una reunió d’amics sopant al voltant d’una taula, molt ben parada, en una estança decorada amb els típics elements nadalencs com ara el pessebre, garlandes, estels, etc. Les lectures van estar enfocades a la consecució d’una dicció entenedora i a l’aprofundiment del significat del text, defugint en tot moment la temptació de l’efectisme banal. Les gravacions de la Coral Xalesta del Cant dels Ocells, El Noi de la Mare, El Desembre Congelat, Santa Nit, etc... ompliren les transicions entre les intervencions dels diferents lectors. Cal dir que l’espectacle va agradar molt a un públic que va omplir bona part de la sala, tot i la complicació d’unes dates tan atapeïdes d’activitats familiars i socials. Text: JAUME MIRÓ Fotos: M. LLUISA GALAN

CONEGUEM CATALUNYA Excursió n. 352: Visita al Museu del castell de Perelada. 2 de desembre de 2017

l passat dia 2 de desembre, uns quants valents i atrevits socis, a causa del fred que feia, vam anar d'excursió al Museu Castell de Perelada, instal·lat en un convent carmelita de mitjan segle XVI. Conté una col·lecció privada d'art de les més importants i visitades de Catalunya. La visita era guiada i va començar pel claustre, l’església, el Museu del vidre antic amb moltes peces curioses i cal destacar els porrons amb molta varietat de formes; la col·lecció de ceràmica té peces datades del segle XVI fins al XIX. La biblioteca arxiu té, aproximadament, 10.000 volums d'una importància única al món. Hi ha més de 1.000 llibres del Quixot traduïts a moltes llengües diferents, fins i tot a l’esperanto, que va ser una donació del nostre amic i soci Martí Guerrero. La visita es va acabar al Celler-Museu del Vi situat a les caves medievals, amb varietat d'objectes enològics i, per acomiadar-nos de la visita, un tast d'una copa de cava Perelada. La visita ens va resultar curta amb tantes coses que hi havia per veure. Per culpa de la tramuntana i l'intens fred, no vàrem poder fer una passejada per Perelada ni a cap poble dels voltants. Per finalitzar l'excursió, ens esperava un esplèndid bufet lliure, que mai ens decep, al restaurant Jou Vell (Perelada). ISABEL SEGARRA

FRANCESC PLA, EL VIGATÀ L’últim gran pintor del barroc català Amb motiu de les festes nadalenques, des que s’obri la nostra seu actual, es presenta un dibuix al llapis de grafit d’un motiu nadalenc extret d’un pintor clàssic. Enguany he presentat una copia en dibuix a llapis del Naixement del pintor Francesc Pla. Aquest treball el podeu veure al vestíbul de l`Ateneu junt als pessebres que restaran exposats fins la Candelera. rancesc Pla i Duran. Conegut amb el sobrenom de El Vigatà. Nasqué a Vic al 1743. A l’any 1756 s’instal·là a Barcelona per aprendre l’ofici de pintor. Al 1757 ingressà al taller de Manuel Tremulles on va rebre una formació superior que a Vic no podia adquirir. Al desembre del 1771. Va ingressar com a mestre pintor al Col·legi de Pintors de Barcelona. Va fer les proves corresponents i com a prova del seu saber artístic, presentà un quadre amb el Naixement de Crist. el qual és actualment al Museu Nacional d’Art de Catalunya. El seu art representa la llibertat pictòrica en la decoració d'interiors, entre d’altres treballs pinta a les cases de la nova classe benestant mercantil i industrial, precursora de l'art que s'havia de desenvolupar al segle XIX. Es dedicà sobretot a les decoracions murals de temes normalment mitològics o bíblics, sovint ajudat pel també vigatà Llucià Romeu. El 1784 féu decoracions al Palau del Bisbe de Barcelona, el 1791 al Palau Moja de la Rambla -considerada la seva obra més ambiciosa- i el 1793 a la casa del comerciant Joan Ribera al carrer Nou de Sant Francesc (avui a la casa de Pau Casals del Vendrell). Recentment es descobriren y restauraren algunes pintures a l’Ateneu Barcelonès. Va fer altres decoracions d’edificis ja desapareguts -cases Clarós i la del Marquès de Monistrol- es conserven actualment al Palau de Pedralbes. El Museu d’Arts Decoratives de Barcelona també conserva algunes composicions seves. Hom el considera el pintor català més interessant del darrer quart del s XVIII. El seu caràcter refractari a l’academicisme i el seu geni personal –co-negut per diverses dades anecdòtiques de la seva vida- fan que s-gueixi una línia pròpia, la qual, partint de solucions rococós, se situa a les portes d’un vigorós preromanticisme que ha fet que hom el com-parés amb un Delacroix avançat al seu temps. Morí a Barcelona l’any 1805.

EMILI BONA

COL·LABORACIONS SOTA LA POLS

ento una gran estima pel que va ser el meu col·legi. També conservo un gran record dels mestres que vaig tenir. Parlo de finals dels cinquanta i principis dels seixanta, quan la vida tot just començava per a tota una generació d’infants. Eren anys d’aprenentatge. La nostra escola va saber complir amb la funció que li pertocava. I ens va transmetre uns valors que avui encara guardem. Tanmateix, amb el pas del temps, més aviat que tard, la majoria ens vam adonar que el sistema educatiu, vigent llavors,ens havia mig ensarronat. L’ensenyament que vam rebre ens va deixar ignorants en la nostra llengua -que era la dels nostres pares i avis-, en la història del nostre petit país i en la coneixença dels escriptors i els artistes nostrats. Quan al cap de pocs anys, vam descobrir el buit que ens havien encolomat, a molts ens dolgué sobre manera. I no tinguérem més remei que dedicar hores i hores a recuperar el que ens va ser amagat de manera premeditada. Perquè el franquisme ho tenia ben clar: ens volia desconeixedors de la nostra realitat més propera, dels nostres signes d’identitat. Arran de la convulsa situació política per la qual està passant Catalunya aquests darrers mesos, hem pogut sentir, reiteradament,com determinats personatges declaren que en l’actual escola catalana s’adoctrina els nens. Que se’ls instrueix en idees i conceptes gens recomanables per a la normal convivència entre la gent i els pobles. Em quedo perplex. Potser perquè no entenc què volen dir aquesta gent amb això d’adoctrinar. O potser perquè ho sé massa. És per aquest motiu que m’he dedicat, recentment,a buscar els llibres de text de quan era un marrec. N’he trobat un parell, que he hagut de netejar de pols, aranyes i altres bitxos. Són aquests: la Enciclopedia. Grado Preparatorio, de José Dalmau, de 1960, i la Enciclopedia. Segundo Grado”, de Antonio Álvarez, de 1961 (La famosa enciclopèdia Àlvarez!) El contingut dels dos volums és molt semblant, tot i que el segon, al ser un grau superior, té més gruix. Matemàtiques, llengua espanyola, geometria, aritmètica, religió, etc., són les matèries que conformen el programa d’escolarització d’aquella època. Prou normal tot. Ara bé, com que en aquelles tendres edats encara no ens ensenyaven literatura però sí història he escollit aquesta per donar un cop d’ull al que el sistema ens inculcava.

En el manual d’en Dalmau, la història s’anomena Formación patriótica. La primera frase que s’hi pot llegir és: “De los primeros pobladores de España se sabe solamente que vivian en cuevas y cavernas...” Carai! Abans d’aterrar-hi els primers homínids, Espanya ja existia. Seguim. Més endavant, apareix una misteriosa unió entre Aragó i Catalunya, que és impossible saber d’on ha sortit, perquè dels regnes que hi havia a la Península Ibèrica, llavors, el llibre no en diu ni piu. I va, una última perla. “La Segunda República... rápidamente se desgastó, cayendo al final en puro sectarismo religioso”. De l’Enciclopedia Álvarez n’extraurem també alguns exemples. Pocs, perquè tenim l’espai limitat. Quan es tracta de la Reconquista espanyola apareix, per sorpresa, el nostre comterei Jaume I. La seva gesta: la conquesta de les Illes i València als sarraïns. Ni paraula, però, dels seus predecessors o descendents, ni de les seves altres heroïcitats. Fem un salt. En la Guerra de Successió, iniciada el 1704, entre Felip V i Carles d’Àustria, es diu que les batalles més destacades van ser les d’Almansa, Brihuega i Villaviciosa. El setge de la ciutat de Barcelona de 1714, doncs, no va existir. I un últim apunt. A la segona república se li dedica una única línia: “... se caracterizó por sus innumerables atropellos”. En canvi, el relat de l’Alzamiento Nacional ocupa sis pàgines. Ja en el batxillerat, tinguérem una assignatura, Formación del Espíritu Nacional, que tractava de qüestions polítiques i socials en la línia de les anteriors enciclopèdies, tot i que de manera més subtil i delicada. No hi donarem més voltes. Amb el que hem vist fins aquí, no hi ha dubte que part del material didàctic que vam rebre els de la generació dels seixanta del segle passat és plenament qüestionable. De fet, es troba a anys llum de l’actual que, pel que hem pogut esbrinar, amb tots els seus defectes, és molt més complet i rigorós. PERE JUHÉ I ORIOL 22

EL NOM I LA COSA GARROTS I BARROTS

olt sàviament, per aquestes dates no se sol parlar de l’any que comença; a penes en podem referir res del cert, encara. Sol repassar-se, això sí, potser amb delectança i tot, allò bo o dolent però ja viscut l’any anterior, del qual, per tant, ja ningú no ens pot privar. Enguany, tanmateix, aquestes primeres setmanes, a mi i potser també al lector, ens inquieta sobretot –obsessivament de vegades- el que pot esperar-nos els propers mesos. I el motiu d’aquest neguit va començar el darrer 1r d’Octubre a Catalunya. Allò va despertar les ires dels poderosos i llurs botxins, no del poder popular i democràtic, sinó tot just contra el poder per excel·lència popular i democràtic de les urnes. Ja se sap i comentat fins desvirtuar-ho; però ens calen les paraules ajustades per cas, que no són noves i venen de lluny. Perquè ara s’ha sentit de nou el crit de la lluita fratricida (“A por ellos!”) i la força bruta dels garrots. I la dels “nous barrots sota forma de lleis”, que ja denunciava Lluís Llach el 1979 davant una Carta Magna acabada d’instaurar a la vella “pell de brau”. Una Constitució que concitava possibles conflictes col·lectius, com s’ha confirmant barroerament aquests darrers mesos. En realitat, el que ara vivim i ens espera -i esperem, perquè “esperem, ben segur que esperem”, com deia la mateixa cançó- és una autèntica “revolució” contra un règim polític disfressat de democràcia, establert pels mateixos oligarques que van sostenir quaranta anys de dictadura sense ambages. Vivim, en efecte, immersos en un impàs de crisi, però no de decadència. Reparem que, “crisi”, originàriament, vol dir ni més ni menys “canvi” i no comporta necessàriament el caos si es produeix pacíficament, tot i que s’hi fa necessari. L’èxit polític rau precisament a reduir-lo al mínim possible, gairebé un conjunt de tràmits burocràtics. Però és clar que això, segons estem vivint-ho a casa nostra, per exemple, no sempre ocorre així del tot. Adduir l’enfrontament i la lluita pacífica, tan propis del pluralisme polític, com a xacres socials és l’argument predilecte de les dictadures “amables”, com voldria ser la Xina d’ara mateix, per justificar l’absència de llibertat d’expressió i de crítica contra el règim. És com volen explicar el suposat “empantanegament de les democràcies liberals d’Occident”. I d’aquesta manera es desentenen de l’únic cavall de batalla capaç de descavalcar les oligarquies inevitables en qualsevol règim dictatorial, com és el seu cas. I com vol assemblar-se el que governa ara mateix a la “pell de brau”. 23

Sí, aquella perpetuació larvada del franquisme que Lluís Llach denunciava, ara, s’ha fet evident, massa evident. Caldrà, doncs, “ser valents altre cop”. Així de clar. ANTONI PRATS

_________________________

REFLEXIÓ - Sixena i llibertat

es obres de Sixena, per obra i gràcia de l'Esperit Sant, ai, perdó, per obra i gràcia de l'article número 155 de la Sagrada Constitució Espanyola, ja són al "seu" port. Amb nocturnitat i sense el major Trapero! Imagino, però, que encara no deuen estar contents. El govern de Madrid mai estarà satisfet i què podem fer, pobrets de nosaltres? Deixar-los que s'emportin més coses. Suggeriments: La Sagrada Família, desmuntada pedra a pedra (quina feinada, però com que amb això del concert econòmic tenen les butxaques plenes), se la podrien endur els bascos, el poble tan solidari amb nosaltres, això els faria, potser, més amics, a part de fer una bona ombra modernista i gaudiniana al Museu Guggenheim. Ah, i podrien vendre entrades per visitar-la! El nostre estimat Palau de la Música, ben desmuntadet i tenint cura sobretot dels vitralls, el podríem enviar a les Castelles."(Ancha es Castilla)". Allà la música els deixaria extasiats i ens comprendrien millor... La Pedrera o Casa Milà, viatjaria a Andalusia i la podrien admirar els dies festius... El Parc Güell, a Galícia, a fer companyia a les "meigas" que s'hi passejarien. Quedarien embadalides amb el Modernisme Català del nostre genial arquitecte Antoni Gaudí. I algun gallec "conegut" se'n sentiria orgullós. A Extremadura els regalaria: la Catedral de Barcelona, la de Tarragona, la de Lleida i la de Girona. D'aquesta manera tindrien una bona representació de l'Església catalana...I, segurament, la seva mirada seria més tolerant envers nosaltres. (La de Santa Maria del Mar, la meva preferida, me la guardaria per a mi. Per anar-hi a fer l'últim sospir...) 24

A Aragó, tots els museus des dels de Picasso i Miró fins al de la Xocolata, que, juntament, amb el de Sixena farien molta patxoca, encara que no hi hagués gent per anar a visitar-los... Em faig una pregunta, però (reconec que sóc una mica tafanera), com és que els de Sixena no reclamen les obres d'art medieval que tenen escampades per Madrid, Osca, Saragossa o Nova York? No deu ser que només els interessen les obres del nostre Museu de Lleida, perquè són catalanes? No m'ho acabo de creure. Els catalans, pobrets, admirats i respectats a tot arreu...No pot ser que no ens estimin gens ni mica! Ah, m'oblidava el més important: Madrid, la capital d'Espanya. A ells els enviaria, per correu certificat, el tros del nostre estimat riu Ebre, "Lo Riu", que passa per Catalunya. Com que estan tan "assedegats" els aniria bé refrescar-se una mica durant els estius ardents d'aquelles contrades. Segur que ho agrairien... Em deixo, és clar, molts regalets per fer , TV3, Catalunya Ràdio, el Barça, els Castellers... Em sembla, però, que la majoria encara no quedarien contents, continuo suggerint, doncs... El foc. El foc tot ho purifica i es podria cremar tot, des dels Pirineus fins a Tortosa: ciutats, pobles, masies i tots els seus habitants. Catalunya, una catifa de cendres. Com Roma amb Neró. Com riurien...alguns. Espero, pobra de mi, que no fossin tots. Els asseguro que, enmig de les cendres fumejants, ressorgirien amb força, coratge i determinació unes veus que clamarien al cel cridant: DEMOCRÀCIA, INDEPENDÈNCIA!!! M. DOLORS NAT I PINYOL

POESIA DINS LA LLAVOR, LATENT...

Dins la llavor, latent, el crit que es desarrela i aquell neguit amb què es desengruna tota espera. El boll del blat enterboleix els ulls i fa que tota esperança sembli vana; però ens erigim en somnis, en esfinxs. Granítiques, dures, entossudides en les nostres quimeres, amb una espurna viva encara; altrament ja no seríem sinó una pedra en el temps. Montserrat Abelló Del llibre El blat del temps (1986)

Nota: Iniciem la secció de Poesia del Xipreret d’aquest 2018, amb un bonic i potent poema de Montserrat Abelló, de la qual enguany es compleix el centenari del seu naixement

OPINIÓ 2017 - D'IL·LUSOS A IL·LUSIONATS

'any 2017 s'ha acabat. Ha estat un any estrany, un any que només començar va fer que s’hi concentressin, de cop, tots els nostres anhels, tots els nostres somnis, tots els nostres desitjos i totes les ànsies de llibertat. Un any en què s'hauria d'acomplir tot allò pel qual generacions i generacions de catalans havien patit i lluitat. Un any on la repressió, els maltractaments, la violència, les injustícies, l'ocupació i tota la humiliació patida com a poble s'esvairia com un núvol de fum al vent i renaixeríem com a poble lliure que ja no hauria de patir més sota l'opressió de les voluntats altives i superbes d'un estat que, de feia molts anys, es creia l'amo de la nostra terra, del nostre treball, dels nostres esforços, de la nostra llibertat i de les nostres vides. D'un estat que ens tractava com si fóssim nens petits, pitjor encara, com si fóssim aquella dona a la qual es pot prendre tot el que es vulgui i maltractar-la quan et ve de gust perquè saps que, simplement, tens més força. I tot plegat ens il·lusionava perquè els nostres governants, complint amb els seus compromisos electorals, ens havien promès un referèndum. Un referèndum que, òbviament, l'estat espanyol mai va acceptar i que, per tant, s'havia de fer de forma unilateral. Va ser un any en què ens pensàvem que vivíem en un estat democràtic. Un estat cruel, viciós,corrupte, però democràtic. I ens ho crèiem perquè érem ciutadans europeus, perquè ens pensàvem que ser ciutadà europeu significava alguna cosa més que poder votar cada quatre anys, o poder passar d'un país a l'altre sense haver de mostrar el passaport. Ja veus! Perquè ens pensàvem que Europa havia après, en la seves pròpies carns, de les experiències viscudes durant la història, una història carregada de segles de guerres entre els seus regnes i estats i que va arribar al més dramàtic durant el segle XX, en què es va poder viure les dictadures més nefastes i dues de les pitjors guerres que ha patit mai la humanitat. Ens pensàvem que Europa havia après de l'exemple, que era una unió de països democràtics que creien en la democràcia... L'any 2017 va ser l'any en què ens vam adonar que els catalans, tots plegat, no érem res més que una colla d'il·lusos. L'any 2017 va ser l'any en què ens vam adonar que Espanya no és una veritable democràcia. Que el parlament espanyol, quan convé, no

és res més que una joguina al servei del règim. Que per damunt de la democràcia, hi ha uns interessos, digueu-los militars, econòmics i sobretot, corruptes, que no deixen avançar ningú, només uns quants. On la raó de la força prima per damunt de la força de la raó. On no hi ha justícia sinó tan sols judicatura. On les lleis s'entenen i s'amanyaguen a conveniència i benefici d'uns quants i en detriment de la resta. On uns han de complir la llei fil per randa i altres se la poden saltar amb tota la impunitat del món perquè la judicatura no és ni imparcial però sí subvencionada. Un estat on alguns poden robar, desfalcar i arruïnar econòmicament tot l'Estat i no els passa res i altres, veuen embargats els seus béns o són empresonats sense cap mena de judici just, amb proves inexistents i sentències precuinades. L'any 2017 va ser l'any en què, tot i veient que l'opinió pública del món ens mirava amb bons ulls, comprensió i simpatia, vam veure que estàvem sols. Que les lleis internacionals, com la carta dels Drets Humans i la dels Pobles o les sentències del Tribunal de la Haya, no serveixen per a res davant els interessos dels estats. L'any 2017 vam veure que Europa estava governada per una Comissió el president de la qual és un corrupte al servei d'interessos de tota mena menys democràtics, i que els que li van al darrere callen o miren cap a una altra banda deixant-lo fer. Vam entendre que Europa no deixa de ser un club d'interessos on els ciutadans seguim, com sempre, sent un simples peons en el tauler dels seus estats. El 2017 va ser l'any en què vam veure com tot allò que Europa exigeix als països que entén que són poc o gens democràtics, ella tampoc ho acompleix quan no l'interessa, que és una unió fundada en la hipocresia i la falsedat, que no és res més que un negoci entre grans empreses i estats, que no és altra cosa que una gran façana on ara, alguns entenem perquè hi ha tanta gent que en vol sortir. Vam començar el 2017 com a il·lusos i l'acabem de morros amb la crua realitat. Tutelats econòmicament pel govern central sense passar pel Parlament, ocupats militarment i policialment sota l'odi i els improperis de bona part de la població espanyola que els esperonava a fotren's d'hòsties. Vam ser reprimits, insultats i colpejats més de mil

vegades. Ens van prendre les urnes i tot i així vam fer un referèndum. Vam veure com els nostres governants, tot i jugant-se el coll, els quartos i la llibertat, va arribar un moment en què van fer un gran pas endavant i després... no van saber cap a on tirar i van acabar a la presó o a l'exili. I ens vam veure intervinguts, amb els carrers plens de fatxes trencant-ho tot i colpejant la gent, i veient com entrava a les nostres conselleries una gent que a casa nostra no tenia, ni té, la més mínima representativitat, tot sota l'argument d'una democràcia inexistent, un senat sobrerepresentat en alguns territoris i que no ha servit mai per a res, excepte ara, per reprimir i fer incomplir al govern central una constitució de la qual exigeix als altres que l'acompleixin en base a un tribunal parcial, designat a dit i subvencionat, que emet alguns dels seus dictàmens de forma més que dubtosa. I la il·lusió es va esvair com la boira del migdia. Vam acabar l'any defensant els nostres torturats (el tracte que van rebre es podria considerar així) i represaliats. Vam fer una via de llum que es va poder veure a mig mon i la vam repetir a milers de quilòmetres de casa nostra, a Brussel·les, on la va poder veure el món sencer, menys a Espanya, és clar. Vam crear comitès de defensa del territori i lluïm sense por llaços i mocadors grocs. I per acabar-ho, vam lluitar contra una maquinària indecent, il·legal i amb tots el recursos i els mitjans i es van guanyar unes eleccions per una majoria més que sobrada, que ens fa veure que encara som forts i que no defallim, demostrant al món que potser ja no som tan il·lusos, que comencem a tocar de peus a terra, que tenim clar quina mena de bota ens trepitja el coll i que veiem que cal fer les coses d'una altra manera, però que, a l'hora, no perdem la il·lusió ni l'esperança. L'objectiu ja és clar, trigarà més o menys, però pas a pas, amb fermesa i lluitant contra la injustícia i el mal govern foraster, arribarem a bon port. N'estic convençut. Sempre recordaré el 2017 com l'any en què el vam començar il·lusos i el vam acabar més il·lusionats que mai. Bon any 2018. Salut i república! CARLES FARRÉS I PINOS

HO SABÍEU? ELS NOSTRES CAPS D’ANY

ecordo, de quan era una nena, que el meu pare el darrer dia de l’any, em deia: “Ja has vist l’home dels nassos?” “L’home dels nassos?”, repetia jo.”Si” -seguia ell-, avui a la plaça de l’Ajuntament hi ha un home que té tants nassos com dies té l’any”. Aleshores, encuriosida, buscava la mare per acompanyar-la al mercat i així, com que passàvem per la plaça, buscar aquell home estrany que jo, amb la meva imaginació infantil, veia com un monstre ple de nassos. Anava mirant per tots els cantons, però naturalment, no trobava ningú amb aquest aspecte, i la mare em deia: “Ja t’has deixat enredar, no veus que només en pot tenir un de nas, perquè a l’any només li’n queda un de dia per acabar-se”. Quan tornàvem a casa i li retreia al meu pare que m’havia enredat, ell es feia un tip de riure. Fins que vaig ser bastant grandeta, m’anava repetint la broma, i jo, aleshores, cada vegada, li estirava el nas dient: “Aquí n’hi ha un d’home dels nassos”. Aquesta divertida tradició catalana, com tantes altres, penso que ja s’ha perdut. Jo mateixa, quan el meu fill era petit li ho havia dit algun cop, però, en canvi, ja no ho he fet als meus néts. El que no s’ha perdut, però, és el costum de menjar els dotze grans de raïm, un per cada campanada de la darrera hora que li queda al dia. Te’ls has d’haver acabat en sonar l’última campanada si vols que la sort t’acompanyi l’any que tot just comença. Aquesta tradició diuen que es va originar a Alacant el 1909. Conten que aquell any, en uns pobles d’aquelles terres, van tenir una collita excepcional de raïm i, com que no l’havien pogut vendre tot, el 31 de desembre van sortir al carrer per oferir-ne als veïns i menjar-lo plegats en tocar les dotze. Van fer córrer la creença que portava bona sort menjar un gra a cada campanada. Poc podien pensar que aquell gest arribaria fins els nostres dies. Ha arrelat de tal manera que ens sembla estrany passar un cap d’any sense els dotze grans corresponents, això si, després d’un bon sopar amb familiars o amics i brindant amb un excel·lent cava. No hi ha cap més país del mon, però, que acabi l’any menjant raïm, aquesta tradició nostra no ha aconseguit traspassar fronteres. Encara que cadascú té els seus costums, és prou general fer un bon sopar i remullar-ho amb vi o cava. Hi ha llocs en els quals es llencen focs artificials després de les campanades com a Àustria, per

exemple, que a més a més escampen paperets i serpentines per tot arreu, beuen xampany i es feliciten fent-se petons. I els concerts que es fan a Viena el dia d’Any Nou són molt famosos... També llencen focs artificials a Alemanya, i tenen per costum deixar al plat, fins després de mitjanit, restes del que s’hagi menjat per sopar, diuen que així asseguren un rebost ben assortit per a l’any que comença. A França, els que no se n’han anat als Camps Elisis de París, fan un bon sopar amb “huitres” i “foie de canard”, remullat, per descomptat amb xampany. El dia 1 de gener es mengen llenties, com també fan a Itàlia però per sopar el 31 de desembre, la “notte di capodanno”. Les senyores italianes son obsequiades amb peces de roba íntima de color vermell com a premonició de bona sort per a l’any nou. A Nàpols i Roma és habitual llençar trastos i plats vells per la finestra (compte de no passar per sota). Els danesos aprofiten per llençar a la porta dels amics els plats que s’han anat fent vells al llarg de l’any. El número de bons amics que hom tingui és proporcional al de plats trencats que trobi a la porta de casa seva. Els anglesos que es desplacen a Londres es reuneixen a diferents llocs de la capital: Trafalgar Square, Picadilly Circus, altres ho fan sota el rellotge del Big Ben per sentir les campanades tot cantant i felicitant-se el nou any. En algunes poblacions d’Escòcia celebren el “Hogmanay” o any nou, d’una manera prou peculiar. A les zones rurals encenen foc en una bota i la fan voltejar per tots els carrers del poble, així consideren que donen la benvinguda al nou any i l’autoritzen a entrar. Només hem fet un cop d’ull a alguns indrets d’Europa. L’article seria inacabable si seguíssim voltant pel món. Us desitjo de tot cor que el 2018 sigui molt millor que el que hem deixat enrere. Salut i República. ANTÒNIA CALDÉS

BIBLIOTECA US RECORDEM QUE PODEU DISPOSAR DELS LLIBRES DE LA BIBLIOTECA. TAMBÉ, SI HO DESITGEU, VENIR A L’ENTITAT A CONSULTAR-LOS.

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Carles Farrés, M. Lluisa Galan, Pere Juhé, Jaume Miró, M. Dolors Nat, Antoni Prats, Isabel Segarra.

Amb la col·laboració de:

Miralls, armaris, i accesoris de bany Ceràmiques i Gres Griferies i sanitaris Escalfadors a gas i termes elèctrics Accesoris de coure i llautó per lampisteria Tubs de coure, ferro, P.V.C. i politilé Calderes, radiadors i accesoris per a calefacció C/. Major, 9 – 08901 L’HOSPITALET DE LL. Teléf. 93 337 00 70 – Fax 93 261 24 49 E-mail: awyca@awyca.com · www.awyca.com

Amb la colÂˇlaboraciĂł de: