18-02 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXIX– Núm. 421 FEBRER 2018

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE FEBRER DIJOUS 8, a 2/4 de 8 del vespre. Presentació dels llibres de la senyora Salut Guillamón, Les meves escoles i Realitats i fantasia. DISSABTE 17, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 354. Visita a la Cova de la Font Major i al Museu de la vida rural de l’Espluga de Francolí. Inscripcions fins al dia 9. DIVENDRES 23, a ¾ de 8 del vespre. Paradigmes? Convidat: Vicenç Capdevila. Jaume Botey hi conversarà sobre el contingut del seu llibre: Capdevila i nosaltres. AJORNAT FINS A NOVA DATA DISSABTE 24, a les 10 del matí. Visita cultural al Museu d’Història de Catalunya. Trobada a l’andana del Metro línia 1, parada Carrilet direcció Fondo. DISSABTE 24, a les 9 del vespre i DIUMENGE 25, a 2/4 de 7 del vespre. Representació de l’obra La gàbia de les boges, a càrrec del grup teatral Margarida Xirgu de l’Ateneu

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE MARÇ DISSABTE 17, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 355. Visita als Jardins de Santa Clotilde de Lloret de Mar i al Museu de la Joguina de San Feliu de Guixols, Inscripcions fins al dia 9. DIMECRES 21, a 2/4 de 8 del vespre. Dia Mundial de la Poesia. Lectura oberta de poemes (més informació a la pàgina 21 ) DISSABTE 24, a les 9 del matí. Visita cultural al Museu de Badalona. Trobada a l’andana del Metro línia 1, parada Carrilet direcció Fondo. EN EL PROPER XIPRERET US INFORMAREM D’ALTRES ACTIVITATS.

TALLERS CURS 2017-2018 ES OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL En el Diari de l’Hospitalet, que l’Ajuntament distribueix per totes les llars de la ciutat cada quinze dies, hi havia una informació, en l’exemplar del passat 22 de gener, sobre patrimoni municipal. S’hi dedicaven les pàgines cen-trals i el reportatge era força interessant. L’article feia re-ferència al patrimoni que és més desconegut pels veïns. I anomenava alguns dels edificis més destacats, fent es-pecial menció dels que van ser construïts per l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt en el primer terç del segle XX. Val a dir que de sis dels immobles, el diari en publicava una fo-tografia i en donava l'adreça corresponent. Considerem que és, aquesta, una iniciativa molt lloable a fi que la ciu-tadania conegui i de retop respecti l’entorn arquitectònic on viu. De totes maneres, sobtava un dels subtítols: L’Hospitalet té 110 edificis protegits. No són massa pocs? Tan vulgars són la resta de construccions? Quin tipus d’arquitectura predomina a la ciutat? Considerem que les pàgines del Diari de l’Hospitalet són un magnífic instrument perquè la ciutadania obtingui respostes a les preguntes anteriors, i a d’altres de similars; així com també perquè l’Ajuntament doni a conèixer, encara que sigui de tant en tant, la resta de patrimoni arquitectònic municipal. Els veïns ho agrairíem. D’altra banda, us volíem fer saber que, per causes alienes a l’Ateneu, ha estat suspesa la sessió de Paradigmes? dedicada a Vicenç Capdevila, prevista per al pròxim divendres 23 de febrer. En canvi, continua programada l’obra de teatre La gàbia de les boges que es representarà el cap de setmana del 24 i 25 d’aquest mateix mes. No us la perdeu!

FEBRER

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET LA LLIBRETA DE RACIONAMENT (Publicat en el Xipreret núm. 159, març de 1994)

n dels meus vicis,que són molts, es el d'aplegar papers. Periòdicament haig de fer neteja de targetes, opuscles, retalls de diari, invitacions a actes culturals, premsa comarcal, etc., que s'amunteguen sobre aquest petit altar que és el meu escriptori. Aquells que tenen alguna singularitat, els considero "documents", i passen a una llarga filada de capses de sabates que cimegen pels prestatges de la biblioteca. Són com arxius de protocols notarials del meu bategar pretèrit, on ja trobo més difícil garbellar les coses innecessàries. Papers que molts de vosaltres consideraríeu inútils i ensopidors romanen en aquestes capses,esperant més lentament l'hora d'anar a raure al contenidor. Avui, tot remenant, ha sortit la darrera llibreta de racionament, expedida l'any 1952 a nom d‖un servidor, i que segurament servo perquè ja no em fou necessari tornar-la per recollir la seva successora. Potser caldrà explicar allò que fou la llibreta de racionament, la més important targeta de crèdit de què vàrem disposar entre 1939 i 1952. Els habituals lectors d'aquesta plana que arrosseguen els meus anys ja no ho necessitarien, però els molt joves ho poden trobar confús i vague, com moltes altres coses dels quaranta anys de tenebrors. Es ben curiós que hagi retrobat aquest vell aplec de cupons al moment de la sotragada que ha estat per als països de l'Est l'enfonsament traumatitzant del comunisme. Més traumatitzant espiritualment per a nosaltres que no pas per a ells, que ja coneixien de prop la realitat econòmica i social d'aquest vell moviment polític, oportunament defenestrat. Molts catalans creien encara en la retornada dels "nostres", allò que se'n deia l'esquerra pura, i que ments apassionades havien convertit en el cúmul del benestar i la llibertat, oposant la utopia socialista a la dictadura reaccionaria. Però això ja són figues d'un altre paner, i en podem parlar una altra estona, si creieu que els afers de la política també intervenen en el desenvolupament de la cultura. Només he lligat un moment ambdues coses perquè el retrobament de la llibreta m'ha recordat imatges actuals com les dels bosnians que feien cua per omplir una galleda d'aigua potable, els moscovites que remenaven en un contenidor d'es2

combraries, els armenis que recollien d'un camió militar una bossa de llet en pols, o els albanesos que reclamaven margarina per enllustrar el seu llonguet diari. Tot això, en una mesura o altra, ho vam viure a l'Hospitalet de Llobregat una llarga corrua d'anys. Que alguns no ho vulguin recordar és una manera d'eludir forçadament aquella màxima que diu com la memòria de la infantesa s'allarga fins a la vellesa, o aquella altra que ens recomana la memòria de les calamitats passades per fer augmentar la gran sort de viure les alegries presents. La meva ben servada llibreta diu a la coberta: ―Comisaría General de Abastecimientos y Transportes. Colección de cupones de Racionamiento. Tercera Categoría. Primer semestre de 1952. Nº 797331. Serie B." A sobre d‖aquestes lletres impreses hi ha un segell manual que diu: "Delegación Local de Abastecimientos y Transportes. Hospitalet del Llobregat-" Girant full hi ha les dades personals ―que consignará el propietario de esta colección de cupones o la persona a cuyo cargo se encuentre." Suposo que no calia ser major d'edat per omplir el full, ja que reconec la meva lletra i signatura de quaranta anys enrera. A peu de plana hi ha una nota que recorda com, sense la signatura del titular o de la persona que en té cura si és invàlid o malalt, o de les seves empremtes digitals si és prou analfabet per no saber signar, aquella llibreta no seria vàlida. També es recomana de fixar amb tota claredat el domicili del beneficiari, cosa que en cas de pèrdua facilitaria la tornada a mans del titular. A hores d'ara veig ben ridícula aquesta darrera nota, ja que disposar d'una petita barreta de pa per fer els tres àpats diaris -quatre en el cas dels infants que podien berenar- et feia servar aquell talonari amb molta més cura del que ara servem la llibreta de la Caixa d'Estalvis. A la contraportada hi ha unes caselles que havien de segellar els establiments proveïdors, donant-te un número d'ordre entre els seus clients. En una d'elles tinc un segell que diu: ―Clemente Riera. San José, 2. Hospitalet del Llobregat." Té assignat el número 4 entre els establiments de la ciutat que podien proveir-nos de farina cuita -anava a dir de pa, però vés a saber que era allò- i tinc el 152 en la llista de clients. Al costat, i sota l’epígraf de "Ultramarinos", es veu un altre segell que diu concisament "Joaquin Solanes. Rodés, 7―. Figurava amb el núm. 9 entre les botigues destinades a repartir-nos les engrunes comestibles que ens volguessin vendre, i tinc el 167 entre els seus parroquians. (Dedueixo que aleshores el barri de Sant Josep no devia passar dels tres mil habitants, xifra sorprenent avui quan ja millora el cens d'algunes capitals de província de la perifèria peninsular.

Disposava d'un metge, una farmàcia, dos bars i tres tavernes, però no tenia sabater, sastre, ferreter, adroguer i venedor de mobles; No tenia estanc, i un sol home repartia a peu la correspondència entre la Rambla i el torrent Gornal. No hi havia ni una sola agència de banc o caixa d'estalvi. En aquell establiment de Quimet Solanes, més conegut pel nom de la seva muller, ja que en dèiem Ca la Laieta, podíem adquirir, quan la sort ens premiava, un petricó d'oli d'alguna gramínia desconeguda que trencava la monotonia d'emprar el llard per fer-te un ou ferrat. (Els ous ens els donaven les gallines que criàvem a l'eixida. No us penseu pas que ens ho facilitaven tot.) També algunes setmanes es repartien petites paperines d'arròs, malgrat que jo recordo més les llenties, les guixes, els cigrons i la farina de blat de moro. De sucre només en donaven la vigília de Nadal o quan el general visitava Barcelona. Entre tots els fulls només hi ha dos cupons per recollir sucre,i encara són per retallar. La llibreta tenia unes planes de cupons on deia ―varios―, destinats a recollir tot allò que no estigués programat de bell antuvi. Podia ser una remesa de carn congelada que ens feia el general Perón, per tal d'anivellar els excedents argentins destinats a l'exportació. O la xocolata feta de farina de garrofes que els mallorquins tenien emmagatzemada i a punt de caducar. O el cafè elaborat a base de xicòria torrefacta, i que ens il·lusionava molt perquè prendre cafè era cosa de senyors. Com deia, la trobada d'aquesta llibreta i les informacions que ens arriben dels països de l'Est, aquells que aleshores eren el nostre model de vida -treball per tothom, oportunitats perquè els fills dels obrers estudiessin una carrera, cobriment estatal de les necessitats mínimes, llibertat d'expressió,etc.- han fet una truita difícil de pair i que ensopeix com totes les esperances que, tard o d'hora, es revelen com un miratge. S'acaba la plana i deixo per a una altra estona parlar de l'estraperlo a l'Hospitalet, tan lligat als queviures com ho eren entre si una parella de la guàrdia civil. Hi tornarem quan passi la recessió econòmica que patim, puix que aleshores els records tristos només seran pàgines d'història molt reculada. RAMON MORALES

Foto coberta: Llibreta de racionament

CONVERSES

Respon: Nascuda a: Edat: Estat: Fills: Professió:

Mercè Pujol Riera L’Hospitalet 69 anys Casada 2 comerç

Avui parlem amb Mercè Pujol que regenta la ferreteria que va fundar el seu pare, Joan Pujol Valls, al barri de Sant Josep a l'Hospitalet de Llobregat.

La teva família venia ja de tradició d'un negoci com aquest? No, el meu pare va posar la ferreteria sense saber el que era un cargol o un escaire. Ens deies en un principi, que el teu pare tenia una vaqueria i que, després va ser pagès. Parla'ns, sisplau, una mica de com va anar aquest canvi. Va vendre els terrenys que tenia a la Marina, actualment, el barri de Bellvitge. Quins motius creus que el van empènyer a fer aquest gran canvi? Ell pensava que tota aquella zona acabaria sent industrial. L'agricultura a poc a poc aniria desapareixent. Quin any va iniciar el negoci i quina edat tenia el teu pare. Va tenir l'ajut d'algun fill? Va ser l'any 1958 i tenia 56 anys. En aquell moment va ser un ferreter amb experiència qui el va ajudar a muntar el negoci. Què en penses d'aquesta decisió?

Bé, ell va pensar que era el millor per a tirar endavant la seva família Ens podries explicar alguna anècdota de la botiga? Sí, es va inaugurar el dia abans de Nadal. Va ser un gran esdeveniment. Els veïns esperaven l'obertura per a comprar l'olla per fer l'escudella de Nadal, els pots d'alumini, l'escorredora, etc. Mercè, quina edat tenies quan et vas incorporar al negoci? Tenia 13 anys, però per anar aprenent, em fixava en el meu pare i la meva cunyada que era a la botiga. La meva germana també hi va ser algun temps i després una neboda. Amb el pas del temps, el meu germà gran, que encara treballava de pagès, també s'incorporà al negoci. Han variat molt els articles d'ara amb els dels primers temps? Molt. Abans les paelles eren de ferro, les olles d'alumini, porcellana... Avui tot és d'acer inoxidable, paelles de Teflan, i pots només per a les iaies per escalfar la llet... Sabem que no estàs sola a la botiga. Continuaran els teus fills en el negoci de la Ferreteria Pujol? De moment continuem, el temps ho dirà. A mi sí que m'agradaria. Bé, parlem una mica de tu. Ens agradaria de saber quines aficions tens. La veritat és que el que més m'agrada és el tracte amb els clients, però sí que de tant en tant faig algun viatge amb el meu marit. M'agrada seguir tota la informació del que estem vivint actualment... Com valores els canvis, amb el pas del temps, a la nostra ciutat? L'Hospitalet ha canviat molt, hi ha coses que les trobes a faltar, com el tracte veïnal. Avui vivim molt accelerats, però a pesar de tot, a mi m'encanta viure en aquesta ciutat. I, per acabar, coneixes l'Ateneu i les seves activitats. Què en penses? No, no el conec gaire. No n'he tingut ocasió, però tot el que sigui fer activitats, com ara conferències i donar a conèixer la història de la ciutat, em sembla perfecte.

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS DIADA DE REIS A L’ATENEU Ja fa més de trenta anys que el dia 5 de gener, un cop ha arribat la Cavalcada de SS. MM. els Reis d’Orient a la plaça de l’Ajuntament, Gaspar, Melcior i Baltasar es dirigeixen a la nostra seu per donar les joguines als infants, els familiars dels quals ho han demanat. Encara que el Pare Noel vulgui fer-los la competència, no ho acaba d’aconseguir; els nens i nenes, any rere any, segueixen omplint la sala d’actes de l’Ateneu, esperant-los amb la seva il·lusió intacta, enlluernats per la màgia que els acompanya. Mireu sí n’és de gran aquesta màgia, que ja el dia 22 de desembre apareixen al col·legi Canigó, atenent la demanda que els arriba des de l’Ateneu, per visitar els alumnes més petits perquè aquests puguin lliurarlos les seves cartes. Cap més infant no aconsegueix veure’ls: arriben d’incògnit a l’hora prevista, i marxen silenciosament.

El mateix passa el dia 5 al matí: amaguen els camells dels ulls dels humans i s’enfilen als cotxes que tenim preparats. Aleshores els nostres xofers els condueixen cap a les residències on, també des de fa un grapat d’anys, visiten als avis que s’hi allotgen. En primer lloc es dirigeixen al Centre de dia Jardinets, on els avis, després de rebre els regals, els obsequien així mateix amb un cistell de llimones del seu jardí. Tot seguit, se’n van a Bellvitge, a la residència Feixa Llarga, on també intercanvien obsequis, somriures i una estoneta de conversa amb els avis que els reben il·lusionats. A migdia, Reis, patges i xofers fan una paradeta per dinar i prepararse per la tarda d’intensa activitat que els espera. Encara queden dues visites a llars de gent gran abans de la Cavalcada. Es dirigeixen cap al

barri de Sant Josep, a la Residència Jericó, on els avis els acullen amb gran alegria i, tot seguit, marxen a la Residència La Torrassa on, com podeu suposar, també passen l’estona amb una barreja d’alegria, emoció i il·lusió, parlant amb els que hi viuen. Com que ja és fa l’hora de la Cavalcada, els Reis se’n van corrents a enfilar-se a les carrosses reials que els portaran a fer el recorregut pels carrers i saludar i tirar caramels als petits (i també a d’altres no tan petits) que s’esperen a les voreres per veure’ls. I finalment, arriba l’hora màgica de l’Ateneu. Els nens i les nenes ja omplen la sala d’actes de gom a gom. Nerviosos, i alguns una miqueta atemorits, fan cua per pujar a l’escenari, on, Melcior, Gaspar i Baltasar estan asseguts als trons respectius i els obsequiaran amb regals i caramels i parlaran una estoneta amb cadascun d’ells. Els pares, avis, tiets, etc. tenen els mòbils i les càmeres a punt per immortalitzar el moment anhelat. És molt bonic veure com els brillen els ulls als infants tot mirant-los. Alguns a l’últim moment s’ho repensen i canvien de rei: ―Vull el Negre!‖. ―No, no el Ros!‖, diu un altre que havia triat el Blanc. I així, de mica en mica, tots aconsegueixen el seu propòsit: parlar amb els Mags i rebre el seu regal. En realitat, també voldríem –com no?- poder fer arribar als infants que pateixen arreu del món una mica de la felicitat que veiem reflectida en els nens que tenim al nostre costat aquest vespre. Malauradament no disposem dels mitjans necessaris per dur-ho a terme. Què hi farem? I és clar, un any més agraïm la valuosa participació dels que ens heu ajudat a fer possible la celebració d’aquest acte, tant els antics col·laboradors com les noves incorporacions, ja que sense vosaltres no hauria estat possible. Fins l’any que ve! Text: ANTÒNIA CALDÉS Fotos: HELENA FARRÉS

CONEGUEM CATALUNYA Excursió n. 353: Visita al Monestir tibetà del Garraf i CALÇOTADA, 20 de gener de 2018

vui com que el trasllat al lloc d’aquesta excursió és ben a prop, la sortida es fa des del mateix lloc de sempre , la cantonada de Rossend Arús amb Avinguda Carrilet a les nou del matí. A l’hora indicada s’ha sortit puntualment en direcció al Parc del Garraf. Per aquells que no l’havíem visitat, ens hem quedat amb la boca oberta davant d’aquest parc, per la gran varietat de plantes que allà s’hi troben. Altra cosa, és la magnífica carretera, encara que bastant estreta. En començar a entrar al parc, hem trobat un avis que prohibia la circulació d’autocars més grans de nou metres de llargada. Tot i l’avís, el xofer, que és un conductor de primera, ha conduit amb la seva habitual mestria fins a arribar al monestir budista. Tot seguit tothom ha agafat una taula a fora per esmorzar ja que no feia vent i el panorama convidava a l’aire lliure.

La història comença quan el senyor Pérez Domènech a finals del segle XIX, va marxar a Amèrica a fer fortuna. Quan va tornar va fundar una colònia agrícola i un palau al Garraf, la Plana Novella. Es va arruïnar per culpa de la fil·loxera. L’any 1996 la Comunitat Budista es va fer càrrec del palau i el va conve-rtir en Monestir. Fora del Monestir, els Budistes van construir una estupa. L’estupa és un espai sagrat dedicat a la salut i emana energia positiva. El mètode a seguir per aconseguir el que dona l’estu-

pa, és donar voltes, tot caminant en la mateixa direcció de les busques del rellotge, i al mateix temps, fer rodar uns rodets que són el que dóna l'energia. A les 11 hem començat la visita del Palau on hi ha quantitat d’imatges de Budes en un decorat, tot ell daurat. En acabar la visita hem fet la foto de tots els expedicionaris,

Més o menys a dos quarts de dues hem pujat a l’autocar que ens ha portat el refugi antiaeri de la guerra civil. En acabar la visita ens hem encaminat cap a Santa Maria i els Monjos a Ca N’Eixelà on ens tenien preparada la calçotada que ha estat ben degustada per la parròquia. Acabada la festa, a les sis de la tarda, em retornat a l’Hospitalet on hem arribat sans i estalvis les set. Jo crec que avui, hem passat un dia força agradable. JAUME MARZÀ ____________________________

FE D’ERRATES En el butlletí del passat mes de gener, vam posar com a any d’edició el XL, quan en realitat és el XXXIX, disculpeu l’error.

VISITA CULTURAL, Museu Nacional d’Art de Catalunya

l dissabte 27 de gener, 19 socis de l'Ateneu vam anar a Montjuïc per visitar el Museu Nacional d'Art de Catalunya. El Museu té diferents sectors: el Romànic; el Gòtic, el Renaixement i el Barroc, el llegat Cambó amb la col·lecció Tyssen, hi ha altres exposicions itinerants, seccions de Numismàtica, de Gravats, de Fotografia, etc. Vam començar visitant el sector del Romànic perquè ens feia goig de recordar les pintures de les ermites de la Vall de Boí que vàrem veure durant l'excursió que l'Ateneu va organitzar el mes d'octubre del passat 2017. Al MNAC hi ha les pintures originals que van ésser retirades d'aquestes ermites amb l'assessorament de Puig i Cadafalch per evitar el seu deteriorament i també perquè no anessin a parar a l'estranger. Vàrem veure les pintures de l'ermita de Sant Climent de Taüll amb el famós Pantocràtor, els murals de Sant Joan de Boí, etc. També hi ha unes pintures de la sala capitular de Sixena que estan reclamades per l'Aragó i no sabem quin futur tindran. En una pantalla de televisió, ens ensenyaven tot el procés per extreure les pintures de les parets de les ermites i la seva implantació al Museu. També ens vam acostar a la magnífica Sala Oval que estava precintada perquè preparaven alguna festivitat. És impossible amb un sol mati fer una visita complerta a totes lesseccions del Museu. Un altre dia haurem de tornar-hi. ATENEU

COL·LABORACIONS L’HOSPITALET A LA FIRA DE MOSTRES DE BARCELONA L’ANY 1936

ntre un munt de papers dels anys trenta que guardo, he trobat un butlletí editat el 1936 pel Comitè Local de la Fira de Mostres. El meu pare, Josep Marcé, ja parlava d’aquella Fira en l’entrevista que l’equip del Xipreret li vam fer pel març de 1992. Han passat 25 anys i he pensat que, tenint més informació, valia la pena parlant-ne amb més detall per la importància que va tenir en aquell moment tant per a la ciutat, com per als productors i exportadors de productes agrícoles, els in-dustrials i els comerciants de la ciutat, fossin expositors o simplement col·laboradors. A la coberta del butlletí, ens assabenten que és la primera aportació oficial de la ciutat de l’Hospitalet a la Fira de Mostres de Barcelona i que estarà ubicada al Palau núm. 1 a Montjuïc. Val la pena reproduir el text de la invitació del Comitè Local per copsar l’esperit i l’orgull d’aquells hospitalencs per la seva ciutat. L’escrit és redactat en l’estil i el llenguatge d’aquella època (corregides només les faltes): L’Hospitalet de Llobregat, la gran ciutat llobregatana, que, aixecant ses ales, enlaira els seus confins des de la muntanya de Sant Pere Màrtir fins a la nostra mar de la poesia, radiant la seva potència econòmica, industrial i agrícola per tot Espanya i per l’estranger, inaugurarà la Nova Fira de Mostres, agermanada amb la Fira de Mostres de Barcelona, i precisament en els locals que ha habilitat. Si la nostra ciutat no tingués altres condicions de les que dimanen de la seva importància numèrica i el d’acollir germanívolament a tots aquells que s’hi acullen, procedents de totes les regions de la Península Ibèrica, n’hi hauria prou per cantar les seves excel·lències i les seves virtuts; mes, l’Hospitalet, amb el caliu que li donen els seus conciutadans, es veu empès cap a les grandeses del moment i les excel·lències de l’esdevenidor. Les xemeneies fumejants de les seves fàbriques, aixecant-se gegantines per damunt de la ciutat, pregonen el que porten dintre del seu si, ensems que les sirenes difonen els seus variats sons en senyal de la nova albada, quan els arreus comencen a soscavar la fructífera terra marinenca, l’Hospitalet es veu potent, reptador, en la lluita de la vida i disposat a demostrar el que pot i el que val la seva Fira de Mostres. 12

Aquest Comitè Local ha començat aquest any la seva tasca: ha organitzat un estand col·lectiu, l’estand de la ciutat de l’Hospitalet, on la indústria, el comerç i l’agricultura tindran plena representació, més que amb finalitats econòmiques, amb l’objectiu patriòtic i ciutadà de donar a conèixer les coses de casa nostra. Si l’èxit ens acompanya, com cal esperar per les cooperacions i les adhesions rebudes, l’obra d’aquesta Fira serà el primer esgraó per a actuacions successives. No podia faltar la cooperació de la nostra Corporació Municipal en aquesta empresa ciutadana i, certament, no solament no hi ha faltat, sinó que ha estat la capdavantera dels nostres propòsits i el guiatge de les nostres actuacions. Ciutadans de l’Hospitalet, del camp, de la comarca i de la ciutat! El Comitè organitzador es complau a convidarvos a tots a visitar la nostra Fira, la Fira de l’Hospitalet, dins la Fira de Mostres de Barcelona, i al convidar-vos amb el major afecte, espera que sabreu aprofitar-vos de les seves ensenyances en benefici dels expositors i del nom de la ciutat. Als socis expositors, als socis col·laboradors, al nostre Ajuntament, que ha patrocinat aquesta empresa, el nostre agraïment. Catorze persones formaven part del Comitè presidit per l’alcalde, Ramon Frontera Bosch, com a secretari Josep Puig Miracle de la Fàbrica de Cristall Obrera de la Torrassa, SA., com a tresorer Josep Pérez López de la Banca Pérez López, i onze vocals entre els quals hi havia els consellers regidors Miquel Romeu Monmany, Enric Cervera Admetlla i Just Oliveras Prats, cinc

industrials dos dels quals eren d’empreses vidrieres, el meu pare, Josep Marcé, pel Sindicat Agrícola i el dels Productors de Fruites i Verdures, Joan Coca Alujas, secretari municipal i Joan Costa Cots de l’Associació de Periodistes. L’arquitecte director de l’estand era Ramon Puig Gairalt, mentre que Ignasi Canadell s’encarregà de la pintura decorativa i Joaquim Ferrer, de la fusteria. Els expositors van ser vint-i-dos, tres eren fàbriques de vidre i cristall: Fàbrica de Cristall Obrera “La Torrassa”, Productora del Vidre (Societat Obrera Cooperativa) i Fàbrica de Cristall “La Esmeralda”, hi podríem afegir la fàbrica de gravar, glaçar i decorar vidre buit i pla, etc. d’Antoni Palanques; una fàbrica que, entre moltes altres coses, feia pinsos avícoles; dues fàbriques de caramels i bombons; una de mosaics; una de llustres per al calçat; una de greixos; una de plaques aïllants per a la construcció; una de licors; una de pintes, botons i bijuteria; una d’insecticides i maquinària agrícola (Busquets Germans i Cia); Fundicions Escorsa; un taller mecànic (Joan Torras); marbres i granet (Josep i Jaume Rodon); un laboratori químic-farmacèutic; la Banca Pérez López; Oliveras S.A., que anunciava els seus autocars per a excursions; un taller de decoració, pintura i mobles (Ignasi Canadell), Elaboracions E.R.M. que subministrava articles propis per a hotels, bars, etc. en una ciutat on no hi havia cap hotel! Pel que fa als industrials i els comerciants, només sé, gràcies a unes notes del meu pare, que ell i el regidor Enric Cervera anaven per les fàbriques a demanar-ne la col·laboració, fos com a expositors o simplement com a col·laboradors inserint un anunci al butlletí, cosa que van fer trenta-nou empreses entre les quals hi ha noms coneguts com Ramon Franquesa, Jaume Freixa, Sanromà. No sé quant pagaven uns i altres, però fa gràcia, o potser no, veure que alguns dels industrials més importants de la ciutat només van serne col·laboradors: Josep M. Vilumara, Avelí Trinxet, Josep Llopis, Cardoner i Cia., Vídua i fills de Jaume Trias, Gomar i Cia., Cosme Toda, etc. Com que no podia ser pels diners, cal pensar que potser era una qüestió ―política‖ (recordem que era el 1936) o, simplement, que no van creure que exposar els seus productes a la Fira els aportés un increment de vendes o, si no penso malament, potser no hi havia prou espai als estands. Quant als productors i exportadors, sí que en sé algunes coses per les notes del meu pare, que n’era el representant en el Comitè. Foren tretze els que hi van prendre part, que van pagar 40 pessetes cadascun d’ells, i dos sindicats agrícoles que en van pagar 100 cadascú: Pere Bolet, Jaume Gol, Isidre Mestres, Joan Pañella, Rafael Viñals, Carles Farrés, Francesc Solé, Jaume Cardús, Jaume i Lluís Layola,

Joan Pujol, Josep Marcé, Rafael (no es veu bé el cognom, potser Caldés?), i el Sindicat d’Agricultors i el de Productors... Les 720 pessetes recollides van servir per a pagar les despeses generals dels dos estands de què van disposar, els números 214 i 215, segons la carta que, el 23 de maig, l’alcalde Ramon Frontera va enviar al meu pare mitjançant el Sindicat d’Agricultors de la ciutat. Habilitar-los els va costar 155 pessetes, no hi consta el concepte, potser era una taxa de la Fira de Mostres), 513 de decoració i 52 d’impremta. Els rebuts corresponents de les feines fetes es podien cobrar a l’oficina de la Banca Pérez López (una banca de Barcelona que va ser absorbida el 1952 pel Banco Guipuzcuano). Jo només tenia vuit anys però recordo una mica la decoració, molt moderna amb uns prestatges col·locats en angles i superposats en els quals hi havia uns grans testos d’hortènsies blaves. Hi vaig anar un dia amb el pare i el meu germà com podeu comprovar a la fotografia. Els membres del Comitè deien que la Fira de Mostres de l’Hospitalet era ―el primer esgraó per a actuacions successives‖, un desig que no es va fer mai realitat: la Fira es feia pel juny de 1936 i pel juliol esclatava la Guerra Civil que s’emportaria riu avall les esperances d’aquells hospitalencs i, durant molts anys, la nostra ciutat viuria una llarga època grisa i trista amb la guerra civil i les seves tràgiques conseqüències. MATILDE MARCÉ Nota: En aquella Fira de Mostres de Barcelona es va exhibir per primera vegada un aparell de televisió!

UNA HISTÒRIA DE GATS

er explicar aquesta història, he d’anar-me’n a molts anys enrere, tants com cinquanta. Tot comença quan a casa nostra ens donen un gat perquè ens allunyi les rates del soterrani. Per aquells anys als nois de la casa, els agrada molt el gat i juguen amb ell, de tal manera que passats els anys, en un moment donat, un dels amics, n’hi regala un a la seva companya i aquí comença la nissaga dels gats a casa dels amics. De tal manera que, quan es fan una casa amb jardí, el nombre de gats va creixent, de tal manera que sempre en aquella casa hi ha hagut entre tres i quatre gats amb gran alegria per part de les filles dels nostres amics, que ja de petites no paren de jugar amb els gats. Per tant no és d’estranyar la imatge de les dues nenes cadascuna d’elles amb un gat a la falda rascant-li la panxa o pràcticament dormint amb el gat damunt. Encara menys sorprenent veure un dels gats dormint al llit amb alguna de les filles dels meus amics. Aquests gats han estat cuidats com si fossin membres de la família. Portant-los al veterinari quan sembla que tenen alguna malaltia i donant-los la medicació que li recepta el veterinari. De fet aquests gats, s'han anat substituint a mesura que anaven desapareixent com tothom sap aquests animalons són molt aventurers i quan són ja grans, els agrada sortir a l’aventura i, si algun d’ells no torna, es dóna per fet que algun accident ha tingut. Però amb tot això la família de gats, l’han anat renovant, els nostres amics, però mai ha baixat el seu nombre ja sigui per naixement d’alguna gata de la família o per la donació d’algun amic. Tot aquest preàmbul ha estat necessari per poder explicar una espècie de miracle que ha ocorregut no fa gaires dies a la casa dels gats. La cosa comença el dia que la mestressa de casa que treballa una mica lluny de casa seva, per la qual cosa utilitza el cotxe per anar al treball, arriba a casa i comunica que tornant cap a casa havia sentit el mio d’un gat. En comunicar-ho a la família, la primera cosa ha estat 16

pensar que era un dels gatets que tenen de l’última fornada, per la qual cosa són encara molt petits. Passada la consegüent revista de gats, han pogut veure que hi són tots els que tenen, per tant, el miol que senten al cotxe no es de cap dels gats de la casa. Vista la cosa, han anat cap al cotxe per veure d’on venien els miols. Han revisat el cotxe per dins, han obert el maleter i no es troba d’on sortien els miols. Només falta mirar el motor. La sorpresa que han tingut en obrir el capó, ha estat que en un racó al costat del radiador hi ha un gatet amagat. Com ha arribat allà, és un misteri, però el problema és que no el poden treure del seu amagatall per por de fer-li mal. Tot plegat, han decidit de portar el cotxe al mecànic perquè desmunti el radiador i treure el gat, com així ha estat. Tot seguit tornen cap a casa, li donen menjar i el deixen anar pel pati i comença a córrer com un esperitat. Llavors el problema que es presenta, és com serà rebut l’intrús per la

família dels gats. Al cap d’un moment veuen que els gats de la casa amb la seva mare al davant accepten de bon grat al nou vingut, de tal manera que la mare dels gatets fa que el gat nou pugui mamar junt amb tots, des de llavors, els seus germans. Aquesta història quan me l'han explicat em va emocionar de veure que, en aquest món amb tantes històries de maltractaments de fills respecte als seus pares, una colla de gats ens donen una lliçó de respecte entre els gats. Suposo que tot això no servirà de res perquè el món canviï però jo almenys estic content perquè escrivint aquestes quatre lletres m’he quedat més tranquil. JAUME MARZÀ

EL MEU NAIXEMENT

i la història no m'enganya, vaig néixer el 24 d'octubre de 1944. La meva persona pesava en aquell moment 4.750grs!, mesurava 0.65 cm de llargària, el color dels meus ulls era blau i el dels meus cabells era ros. La meva naixença es produí a Vilafranca del Penedès a les 8.30 del capvespre, al domicili dels meus pares. Hi eren presents, el meu pare, les meves dues àvies, la llevadora i...naturalment la meva mare, que, dit sia de pas, era la primera vegada que passava per aquell tràngol. El meu bateig es celebrà el 3 de novembre. Els meus padrins foren l'oncle Pere, germà del meu pare, i la iaia Maria, mare de la meva mare. I l'encarregat d'abocar-me l'aigua al cap, l'oncle Josep, prevere, germà també del meu pare. En fi, que tot quedava a casa. Varen assistir a la cerimònia del bateig més de 100 familiars i amics, i tots portaven el regal corresponent. Fins i tot la tia Tona, bestieta meva. Ella per no ésser menys, em va regalar dotze parells de sabatetes fetes per ella mateixa, de ganxet. Als tres mesos jo ja menjava farinetes. Als cinc mesos em sortiren les dues primeres dents. Als set... ja m'aguantava dreta. Als vuit i mig vaig dir per primera vegada papa, mama i iaia. El 30 de setembre vaig començar a caminar, però el cert és que després d'una forta caiguda, no en vaig voler saber res més, de manera que no hi vaig tornar fins al 26 de desembre. Aquestes i moltes coses més en podria contar del que va ser el meu naixement. Em sembla com si jo mateixa hi hagués estat present, bé naturalment que hi era, però ja us podeu imaginar en quines condicions! Per sort no em recordo gairebé de tantes trapelleries com de ben segur devien fer-me, per exemple els esforços de la tia Tona per fer encabir els meus peus dins els dotze parells de sabatetes, penseu que no hi havia manera, totes em venien petites. Del que sí que em recordo és de les vegades i vegades que, des de petita, he obert aquell llibre, el de la meva infantesa, i que m'ho explica tot. Ara el tinc a les meves mans. La mare no me'l deixava pas sempre que jo el volia. Ella el guardava gelosament al calaix del tocador. Jo aleshores encara no sabia llegir, però el dibuixos il·lustrats (ara ho sé) per la Maria Queralt Vallespí em tenien embadalida. 18

Aquest llibre té una enquadernació encantadora. És tot ell folrat de seda blanca estampada amb unes floretes de colors vermells, verds, blaus... i entre mig de la seda i el cartró de les cobertes hi ha un empelfat que fa que fins i tot el tacte sigui una delícia. Al damunt de la seda, s'hi poden veure unes paraules: «La meva infància» En el seu temps aquestes paraules eren pintades d'or. Ara el pas dels anys ha esborrat aquella lluentor, però, en canvi, jo he après a llegir, i en el seu interior, en el del llibre és clar, a més dels dibuixos que encara em semblen d'un encant inenarrable, hi trobo tot l'embalum de tendresa que el meu naixement va despertar en els meus pares. És com si obrís un arxiu, que a més de les dades que ja he contat, reflecteix, tot ell, el cabal de dedicació que dia a dia ells m'han dedicat. Ara vaig repassant cadascuna de les pàgines. Tot hi és anotat detalladament. Generalment és la lletra del pare la que hi reconec. Entremig de cada nota la mare apunta amb avidesa: els fetgets de pollastre, ja se'ls menja als cinc mesets. O bé recalca: els ullals ja li surten el dia 19 de... Més avall el pare hi torna: Em fa el primer petó el dia 5 d'octubre a les 9 del vespre... El primer petó... Tanco el llibre i l'abraço fortament! No puc continuar llegint...un altre dia pot ser... MONTSERRAT GIRALT

REMEMORANT POMPEU FABRA

ompeu Fabra va néixer el 20 de febrer de 1868. Aquest mes, doncs, celebrem el cent cinquantè aniversari del seu naixement, i m’ha semblat que, d’alguna manera, el Xipreret se n’havia de fer ressò. Com que, pel desembre de 2015, vam publicar un article de Pere Juhé, molt documentat, sobre Pompeu Fabra, jo simplement parlaré d’alguns records més personals. La primera vegada que vaig sentir el nom de Pompeu Fabra va ser quan, de retorn d’una visita que el doctor Joan Solé i Pla i el meu pare van fer a Pau Casals a Prada de Conflent el 1939, parlaven de com havien arribat, entre molts altres, el doctor i el senyor Fabra i les seves famílies a França. No em feu dir per què em va quedar a la memòria aquest nom, segurament perquè em va emocionar i neguitejar el relat de les penúries que havien passat al mas Perxés on s’havien refugiat molts intel·lectuals catalans fins que, al matí del 31 de gener, van poder marxar cap a França i, també potser, perquè el doctor ens parlava sovint dels amics que, com ell, hi havien buscat refugi, i devia esmentar alguna vegada el nom de Pompeu Fabra. La memòria és selectiva i, a vegades, hi ha noms, moments, converses, etc. que es queden tancats en calaixets de la memòria fins que, un dia, per casualitat, s’obren, i hi trobes records oblidats a vegades durant anys. Jo, per descomptat, no vaig saber de debò qui era Pompeu Fabra fins que vaig començar a estudiar català el 1976. La mestra, la Mercè Roca, ens en va parlar als alumnes, alguns de molt joves i uns pocs ja granadets. Va tenir, a més, la facultat, si més no per a mi, de desvetllar-me l’interès, no solament per la llengua i, per tant, pel senyor Fabra, sinó també per la història de Catalunya, els seus escriptors, els seus artistes, etc. Des d’aleshores el diccionari i la gramàtica que va escriure Pompeu Fabra van ser els llibres més consultats de la meva petita llibreria.

Malauradament la Mercè Roca no va poder acabar el curs perquè, en travessar un carrer per un pas zebra, un cotxe, que volia sortir d’on era aparcat, va fer marxa enrere i li va trepitjar el peu dret. La van haver d’operar i va estar internada a la Clínica de Santa Madrona de Barcelona força dies. Algunes de les alumnes la vam anar a visitar i li vam portar un ram de flors lligat amb una cinta catalana. Quan la va veure ens va dir que, quan a l’agost aniria a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada, aniria al cementiri i deixaria la nostra cinta a la tomba de Pompeu Fabra, lligada al ram de flors que hi portava cada any, en nom nostre. La cinta no devia durar gaire allà, a la tomba, però jo me l’imagino voleiant al grat del vent per sempre viva com Pompeu Fabra. MATILDE MARCÉ

____________________________

AVÍS DIA MUNDIAL DE LA POESIA Aquest any hem pensat celebrar aquest dia, 21 de març, amb una lectura de poemes oberta per a totes aquelles persones que hi vulguin participar amb la poesia que hagin triat. La inscripció es farà el dimecres 7 de març de 6 a 9 del vespre.

________________________

JA PODEU PORTAR ELS XIPRERETS DE 2017 PER RELLIGAR.

QUAN LA FOTOGRAFIA PARLA

l passat mes de gener vaig tenir l’oportunitat de visitar dues exposicions fotogràfiques a la veïna ciutat de Barcelona. Val a dir que, aquestes de les fotos, no són mostres que em captivin gaire, però de tant en tant m’hi deixo perdre. Si més no, ho justifico dient-me que la fotografia també és un art. El meu interès per comentar-les a les pàgines del Xipreret se’m va originar perquè venien a ser dues visions de la realitat -o del món, com us sembli millor- molt llunyanes una de l’altra. Va, us les explico. La primera visita la vaig fer al Palau Robert. L’exposició es titula ―A contracorrent‖ i fins al mes d’abril encara es pot visitar. Les fotografies són de Joana Biarnés i corresponen als anys en què va treballar pel diari Pueblo de Madrid (1963-1973). La majoria són retrats de personalitats de l’època. En absolut, discutiré la qualitat de la mostra. És magnífica. Tanmateix, veure, successivament, les imatges de Lola Flores, Santiago Bernabéu, Carmen Sevilla, El Cordobés, la família Franco, Sara Montiel i el cantant Raphael, entre d’altres, em va deixar un regust caspós. Com si tingués davant un vell exemplar de la revista ―Hola‖. Encara sort de la fotografia dels The Beatles. Em va permetre respirar un xic. La segona visita va ser tota una altra cosa. Just el dissabte abans que es clausurés, el 13 de gener, vaig anar a la Fundació Tàpies, que presentava l’exposició Mediacions de la fotògrafa i cineasta Susan Meiselas. La mostra estava repartida entre la primera planta i el soterrani. Vaig començar per dalt. Aquí, la sèrie de fotografies que hi havia exposades es referien principalment a persones —dones la majoria— que l’autora havia conegut i amb les quals havia mantingut una relació amistosa. Així ho demostraven les diverses cartes personals, que també s’exhibien, que testimoniaven un afecte sincer per les persones retratades. Em va fer gràcia saber que Meiselas utilitzava la fotografia com un mitjà per conèixer gent diversa i per relacionar-s’hi.

A la planta de baix m’esperava el millor. Ara però, per descriure el que hi havia exposat, és oportú parlar de l’autora de les fotos. Susan Meiselas va néixer el 1948 a Baltimore (EEUU). El 1971 es vinculà a l’agència Magnum i emprengué el seu projecte Prince Streets Girls en el qual fotografia noies del barri de Little Italy, imatges de les quals n’hi havia un bon recull al primer pis de la Fundació. La fama li va arribar, tanmateix, arran del seguiment fotogràfic que va fer de la revolució sandinista a Nicaragua. Una de les fotos que hi va obtenir: Molotov men (la podeu veure aquí al costat) va donar la volta al món. En els anys següents, vuitanta i noranta, Meiselas va cobrir els conflictes de El Salvador, Colòmbia, Xile, Mèxic, l’Afganistan i el nord de l’Iraq. Un resum de tot plegat és el que vaig admirar en aquell soterrani. Imatges belles i trasbalsadores. Fins i tot els ulls em demanaven atenció, i calma, davant cada retrat. A la darrera sala de la mostra hi havia fotografies i documents corresponents a l’Iraq de l’any 1991. Susan Meiselas va descobrir-hi la campanya de terror, duta a terme pel règim de Saddam Hussein contra el poble kurd, que provocà milers de morts. Meiselas hi va tornar un any més tard per fotografiar l’exhumació de fosses comunes, que la va impactar fortament. A partir de llavors va iniciar el seu projecte més ambiciós: buscar fotografies de kurds als arxius i també entre els que vivien a l’exili. L’objectiu: deixar testimoni del genocidi comès contra el poble kurd a través de les imatges. I aquí vaig acabar la visita. Una experiència inoblidable. Per cert, a la vitrina situada en aquesta darrera secció de la mostra s’hi podia llegir una nota, d’un periodista nord-americà, que deia: ―Els líders kurds es queixaren que el govern (iraquí) s’havia compromès a reconèixer la llengua kurda com a idioma oficial... (però) mai es va posar plenament a la pràctica...‖ PERE JUHÉ I ORIOL

POESIA ESCRIU-ME AVIAT Escriu-me aviat. No tardis més, no deixis que l'angoixa em guanyi. No facis de la soledat la meva fidel companya. Fes-me veure el teu cos enmig de les teves paraules, i amb les "os", els teus ulls, i amb les "tes", les espatlles. Escriu-me aviat: cada mot un gest, cada frase una mirada. Escriu-me aviat i, en tant que puguis, omple el buit de les paraules. Cada síl·laba, un poc de la persona aimada, i amb les "os", els teus ulls, i amb les "tes", les espatlles.

Lluis Llach i Grande Del disc Viatge a Itaca (1975)

EL NOM I LA COSA IKEA

hores d’ara, qui no coneix IKEA? Anava a dir: qui no ha comprat algun moble a IKEA? Sí, l’èxit d’aquesta marca és tot un fenomen sociològic ben curiós. I un negoci extraordinari; s’ha calculat que el seu creador i primer propietari, el suec Ing var Kamprad, d’origen familiar força humil, per cert, es troba entre les quatre grans fortunes d’arreu del món. I com això? D’entrada, cal tenir present el preu modest dels productes de la marca. Però, d’altra banda, en el seu estil, no exempt de bellesa als ulls de gent molt diversa. En realitat, IKEA segueix la tendència envers la senzillesa del disseny escarit que va introduir la Bauhaus, un moviment arquitectònic que aviat complirà el segle d’existència. Fet i fet, l’alemany Gropius, l’arquitecte més representatiu dels fundadors d’aquest moviment, proposava un canvi radical d’estil en la producció d’habitatges populars dignes i no sols de mobles i complements domèstics. Allò no podia agradar gens als prussians nazis, que entenien les novetats estètiques com malalties que calia extirpar, i clausuraren la ―transgressora‖ escola Bauhaus de Weimar. Tot i això, aquesta tendència arquitectònica, també coneguda com a racionalista o funcional, prosperà sense interrupció, arreu d’Europa i Amèrica, convivint amb algunes derivacions i concessions al decorativisme, Ara mateix, però, és la tendència més estesa en el disseny arquitectònic i de mobles i accessoris domèstics, i no comporta de fet cap mentalitat radical. Clar i ras, no passa de ser una moda que idealitza aquelles propostes estètiques democratitzants: després de les superfícies més o menys adornades, potser fins i tot ostentoses, tocava fixar-se de nou en allò llis. Fora, doncs, qualsevol additament superflu! Però no li podien faltar detractors, és clar, que solen titllar de freds els dissenys bauhaus i es deleixen amb les filigranes kitsch. Tanmateix, si bé es mira, la Bauhaus i els productes de la factoria IKEA han estat una aportació positiva a la nova sensibilitat sorgida davant el excessos de la societat de consum i l’explotació desaforada de la naturalesa. Ing var Kamprad, que ha faltat recentment de més de noranta anys, a més d’home de negocis, sembla que ho va comprendre i ho va aplicar al seu dia a dia. Conten que, a pesar de les fàcils temptacions del luxe per a un personatge tan ric, vivia modestament. Devia 25

trobar estimulant l’austeritat, gratuïta i gens humiliant en el seu cas. Sospito, però, que cap imperatiu moral el guiava en la seva tria. De fet, tot i pertànyer a una de les societats més democràtiques i igualitàries del món, va triar de viure a Suïssa tot just per evadir-se de les taxes impositives del seu país. Què hi farem amb els rics? Què els passa que mai no en tenen prou? Fins quan haurem de ser els pocaroba els que finançarem majorment els serveis socials? ANTONI PRATS

______________________

REFLEXIÓ - Ovelles

l dia 2 de gener d'aquest any 2018 acabat d'encetar, a Mont-roig del Camp (Tarragonès), un tren de Renfe va atropellar mortalment 90 ovelles, la majoria de les quals estaven prenyades. La companyia ferroviària obliga a pagar 20.000 euros al pastor que pasturava les dites ovelles pels retards ocasionats pel tren. A més, els serveis jurídics de Renfe analitzen si porten els fets als jutjats. (Adif ja va denunciar administrativament el pastor). I al pastor, qui l'indemnitza?... Això és més surrealista que un quadre de Dalí! El govern d'Espanya no ens retorna els milions d'euros que ens deuen i ens pertoquen legalment. Tothom ho sap. Nosaltres, mentrestant, hem de demanar préstecs, dels nostres diners, al govern espanyol, això sí, pagant rigorosament, a més, els interessos corresponents. D'aquesta manera, amb els diners prestats, podem fer front a les nostres despeses, ja siguin sanitàries, d'ensenyament, socials i un llarg etcètera. Tornem al surrealisme de més amunt. Som un ramat d'ovelles dins del nostre país ocupat. Sort que nosaltres no estem prenyades, però sí una mica, emprenyades. Beeeeeeeeeeeee!!! M. DOLORS NAT I PINYOL

OPINIÓ NOVA ACTIVITAT A L’ATENEU UNA MURDER PARTY

abeu que és una Murder Party? Aquest és un terme anglès que significa, aproximadament, "Festa d'Assassinat". No us espanteu! La cosa no va pas de reunir a un grup de persones en una festa per acabar matant-ne una d'elles, res més lluny de la realitat, encara que, segons com s'enfoqui, sí que té a veure amb una mort, o al menys amb un delicte. La Murder Party és un entreteniment, en podríem dir un joc col·lectiu de misteri, on es reuneix un grup de persones, en que cada una d'elles té un rol determinat, i que, conjuntament o de forma individual, han de resoldre un misteri, habitualment un assassinat. Podríem dir que va a cavall entre els jocs de rol i els jocs de tauler en que l'objectiu és resoldre un misteri o descobrir qui ha comès un assassinat. Aquests dos últims tipus de jocs estan molt limitats per unes regles, sovint complexes, i l'entorn d'una taula de joc, fet que complica que hi puguin participar un nombre elevat de jugadors, mentre que hi ha Murder Parties en què han arribat a jugar fins a 30 persones. Suposo que després de tot el que he explicat, tindreu una lleugera idea del que és la Murder Party però, de ben segur, que encara no haureu entès gairebé res. Per explicar-vos-ho millor crec que el que puc fer és posar-vos un exemple, i sense anar gaire lluny, us faré saber com va anar la Murder Party que alguns socis i amics de la nostra entitat vam organitzar aquí a l'Ateneu. Primer de tot he de confessar que des de ben jovenet aquesta mena de jocs o similars sempre m'han cridat l'atenció, un exemple el tenim en el Cluedo, al qual vaig jugar una pila de vegades (al final em va afartar, tot s'ha de dir). De més gran, els jocs de Rol van ser una de les meves principals aficions, i ho segueixen sent. Així doncs, un bon dia navegant per Internet vaig descobrir aquest terme: Murder Party, i em va cridar l'atenció. Quan vaig veure les regles i com funcionava, em vaig dir: "Això ha de ser divertit, n'he d'organitzar una". Hi ha moltes maneres de dur a terme un joc d'aquesta mena i, com en moltes altres activitats, n'hi ha per a principiants i per a experts, ja sigui en el paper d'organitzador com en el de jugador. Com que no havia jugat mai cap Murder (deixeu que ho deixi així), vaig decidir començar per una de senzilla i amb un nombre limitat de persones. No em va costar trobar una bona partida per a principiants a la Xarxa, i me la vaig fer meva.

Primer de tot havia de contactar amb dotze persones que tinguessin ganes de passar una bona vetllada i vaig pensar en el jovent del grup de teatre. No va ser difícil reunir els dotze engrescats. No explicaré el procés d'organització del joc perquè seria farragós i pesat d'explicar. Aquesta és una fase que vaig dur a terme jo mateix: traduir de l'anglès al català, preparar els documents pe als jugadors, lligar totes les pistes, etc. No val la pena, per tant, em centraré només en el joc. Tres setmanes abans del dia "D", vaig fer arribar a cada un dels participants un sobre "Top secret" i "Only for your eyes" informant-los de quin era el seu personatge, el seu transfons personal i les pistes i les anotacions que cada un d'ells, i de forma secreta, havien de saber. En la carta també els explicava quin era el misteri a resoldre, l'assassinat d'un imitador d'Elvis al Ateneu Casino de Las Vegas. Ah, m'oblidava! També els vaig demanar que, per poc que poguessin, vinguessin vestits a la Murder d'acord amb l'època (això era fàcil, el cas tenia lloc l'any 1997) i el personatge que els havia tocat interpretar. Perquè, ho heu de saber, quan assumeixes el paper d'un personatge, el més divertit és interpretar-lo, de debò. Amb tothom degudament informat, va arribar el dia 30 de desembre. Havíem quedat a l'Ateneu. Ningú va fallar, qui més qui menys va venir vestit per a l'ocasió, alguns, fins i tot, més elegants del que em pensava. Per què ho veieu més clar us diré que la Murder té per títol Mort al casino, i per tant, tots van venir com si anessin a un espectacle en un casino de Las Vegas. Fins i tot jo mateix em vaig disfressar de propietari del casino, amb un aire de propietari de local del llunyà Oest! Fèiem goig de veure. La festa va començar quan els jugadors van accedir a la sala, on van estar xerrant entre ells durant una estona, comparant vestimenta, fent-se preguntes sobre què havien de fer i interpretant els seus personatges. De sobte, el micròfon va reclamar l'atenció del públic i els demanà que ocupessin les seves localitats, l'espectacle era a punt de començar! -"Senyores i senyors, amb tots vostès l'increïble, l'únic, el millor "impersonator" (imitador) d'Elvis Presley de tots els temps, a l'Ateneu Casino, amb tots vostès Elvis King!" En aquests moments, la cortina es va obrir descobrint al bell mig de l'escenari el cos inert d'un home, l'Elvis, i just al seu costat, un coixí amb un forat al mig. L'amo del local no va deixar que ningú sortís de la sala, no estava disposat a permetre que el nom del seu casino quedés tacat per un assassinat. Sabia que el criminal era entre els assistents i, per tant, calia descobrir-lo i portar-lo davant la justícia amb el cas ja resolt. Començava la investigació, començava el joc. Entre tots els jugadors, per grups o individualment, havien d'esbrinar qui havia estat l'assassí, com ho havia fet i per quins motius. Cap d'ells podia mentir a excepció de l'assassí, que ja sabia que ho era i que tenia com a únic objectiu del joc que acusessin algú altre. Però no poder mentir

no vol dir haver de dir tota la veritat, ja m'enteneu, aquesta es pot donar en petites dosis, o no... Durant dues hores els nostres "investigadors" es van estar fent preguntes els uns als altres, els personatges van fer acusacions i recriminacions, es van unir i trencar aliances, les pistes anaven passant de l'un a l'altre i les incriminacions feien que tots dubtessin de tots. Només calia buscar i delimitar les pistes concloents, i no era tan fàcil. Al final de la primera hora, com a director del joc, els vaig donar a conèixer noves pistes i algun ajut, també els vaig avisar que els quedava només una hora per acabar de tancar el cas. Creieu-me, els va faltar temps. Amb les noves pistes i una gran dosi de dots detectivescs, hi va haver un grupet de jugadors que van arribar a acusar de forma correcta el veritable assassí i a exposar els seus motius per cometre el crim. D'altra banda, també crec que hi va haver algun jugador que, potser avui, encara busca el criminal, no tots estem fets per resoldre crims! Però sí que estem fets per passar-ho bé, i això és el que vam fer la vetllada de la Murder Party. He de dir que tots els jugadors em van confessar haver-se divertit d'allò més i alguns ja em demanaven una segona experiència. Doneu-me una mica de temps! Per la meva part, he de reconèixer que, tot i la feina que em va donar el muntatge, va ser una experiència inoblidable, vaig gaudir com un nen petit tot i passar la vetllada sabent qui era l'assassí i sense participar en les investigacions, només controlant el joc. De fet, en acabar vam estar encara una bona estona comentant l'experiència, fentnos fotografies i rient tot recordant algunes de les anècdotes viscudes feia escassament un parell d'hores. CARLES FARRÉS I PINÓS

HO SABÍEU? DEL DIJOUS GRAS AL DIMECRES DE CENDRA

l mes de febrer, encara que no té cap dia oficialment festiu, és tanmateix un mes molt fester, ja que el Carnaval (menys algun cop que cau a primers de març) gairebé sempre se celebra per aquestes dates. Però no és de l’amic ―Carnestoltes‖ de qui us vull parlar, sinó d’unes diades, anys enrere molt commemorades i que avui en dia passen una mica desapercebudes: Es tracta del ―Dijous Gras‖, i el ―Dimecres de Cendra‖.

l Dijous Gras dona el tret de sortida a les festes del Carnaval, que tenen el seu màxim esplendor el dissabte i diumenge següents. Aquest dia, tot i no ser festiu, se celebra d’una manera especial. Popularment s’anomena el ―Dia de la truita‖, i se n’ha de menjar, sobretot, de botifarra, ja sigui blanca, negra o d’ou -feta especialment per aquesta ocasió-. Aquesta, s’elabora igual que la blanca, amb carn de porc i daus de cansalada, però afegint-hi ous batuts, que li donen el seu característic color groguenc. Per als més llaminers hi ha un dolç típic: la coca de llardons, excel·lent per menjar-la per a postres, o bé a l’hora d’esmorzar o berenar. El Dijous Gras també s’anomena Dijous Llarder, i hi ha un refrany que diu: Per Dijous Llarder, botifarra menjaré i per Dijous Gras, botifarra fins al nas. Dels meus anys d’infantesa, quan els voltants de l’Hospitalet encara no havien esdevingut una zona industrial, i llavors, només travessaves les vies del Carrilet o del tren de Dalt, ja eres en plena natura, recordo haver anat amb algunes amiguetes i les nostres mares, a menjar la truita a la Fonteta (malauradament desapareguda). Enfilàvem la riera de la Creu amunt, passàvem per sota la via del tren de Dalt i per un caminet vorejant Can Buxeres hi arribàvem. A mi, per

això, encara m’agradava més anar fins a uns camps de garrofers que hi havia, també per aquells indrets, una mica més amunt de Can Buxeres, on actualment s’aixeca el barri Sanfeliu. Aleshores no n’hi havia cap d’edifici, i ens imaginàvem que érem en un bosc llunyà, on ens passaven aventures. Corríem i jugàvem per entremig dels arbres, mig enfilant-nos-hi. Des d’allà dalt, perquè el ni-vell del mar és prou més alt que el de la plaça de l’Ajuntament, miràvem el poble i el vèiem allà baix, lluny, petit, petit... A l’època de la qual us parlo, el Carnaval (que és el dissabte i diumenge següents) no es celebrava com ara, ja que estava prohibit, i per tant passava sense pena ni glòria per a nosaltres. Les meves amiguetes i jo, de vegades, per jugar, sí que ens disfressàvem, agafàvem roba i sabates de taló alt de les nostres mares i ens pintàvem els llavis i tot, Jo remenava l’armari de les meves germanes grans, per veure que hi trobava, i elles, naturalment, s’enfadaven d’allò més. Ens ho passàvem prou bé, i ho fèiem quan ens venia de gust; no ens calia que fos Carnaval. I la setmana següent, el calendari anuncia el Dimecres de Cendra, anomenat popularment ―Dia de la sardina‖. És l’inici de la Quaresma, un període de dejuni i abstinència de menjar carn que es perllonga quaranta dies fins arribar a la Pasqua. En aquell temps, aquest dia també tenia quelcom d’especial. El matí ja començava diferent: Tots els alumnes del col·legi anàvem a missa, i el senyor rector ens feia al front una creu amb cendra. Mentre ens l’imposava pronunciava les paraules "Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris", és a dir: "Recorda, home, que ets pols, i en pols has de tornar", per recordar-nos la caducitat de la condició humana i com a signe de penitència i conversió. Però no ens entreteníem gaire a pensar en el significat d’aquells mots; a nosaltres, ens feia d’allò més gràcia anar amb aquella marca al front tot el dia, ens ho preníem com un joc i miràvem de no esborrar-la. A la tarda, no anàvem a escola, i aleshores venia el que tant havíem esperat: ens n’anàvem a enterrar la sardina. Bé, de fet no l’enterràvem, ens la menjàvem -no estaven els temps com per anar enterrant el menjar-. A les parades del mercat de ―pesca salada‖, la

meva mare comprava unes sardines que en deien ―guàrdia civils‖ (de fet ho semblaven, seques, de color caqui...), les pelava, els treia les espines i en feia un entrepà ben sucadet amb oli i tomàquet. L’indret escollit per anar a berenar aquesta vegada era un altre: travessàvem la via del Carrilet i ens encaminàvem cap els camps de la Marina, fins a l’ermita de Bellvitge. El lloc, llavors, era preciós, bucòlic fins i tot. Avui la pobra ermita està envoltada de blocs de pi-sos, gairebé ni la veus... Ara, a l’Hospitalet, ja no hi ha camps a prop on poder anar. Ni a menjar-te la trui-ta ni a enterrar la sardina. Però no ens posem tristos i parlem una mica del que representa l’enterrament de la sardina: És l’últim acte del Carnaval, una manera de posar fi al temps de disbauxa i gresca que aquest representa i preparar-se per al temps d’abstinència i penitència de la Quaresma. En algunes poblacions duen a terme una representació de la mort d’en Carnestoltes -el rei del Carnaval que ha presidit totes les activitats de la festa-. Fan una processó amb el seu cos i després una sardinada popular. Sigui com sigui, avui dia no se’n fa gaire, diria que gens, de dejuni, i l’abstinència de menjar carn també és una altra cosa que ha passat a la història. ANTÒNIA CALDÉS

BIBLIOTECA US RECORDEM QUE PODEU DISPOSAR DELS LLIBRES DE LA BIBLIOTECA. TAMBÉ, SI HO DESITGEU, VENIR A L’ENTITAT A CONSULTAR-LOS.

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Antònia Caldés, Carles Farrés, Helena Farrés, Montserrat Giralt, Pere Juhé, Dolors Nat, Antoni Prats.

Amb la colÂˇlaboraciĂł de: