18-03 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXIX– Núm. 422 MARÇ 2018

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE MARÇ DIUMENGE 11, a les 7 de la tarda. Concert a càrrec del grup New Gospel. DISSABTE 17, a 2/4 de 10 del matí. Visita cultural al Museu de Badalona. Trobada a l’andana del Metro línia 1, parada Carrilet direcció Fondo. DIMECRES 21, a 2/4 de 8 del vespre. Commemoració del Dia Mundial de la Poesia, dividit en dues parts. La primera part tindrà format de lectura oberta de poemes. (Inscripcions fins al dia 7 de març) La segona part constarà d’una lectura de poemes del llibre: 36 poemes a partir del 36, de Ricard Creus. DIJOUS 22, a 2/4 de 8 del vespre. Presentació del llibre Cicatrices de charol, de Berta Pichel, ex-professora del col·legi Tecla Sala, presentat per Josep M. Coma Vilà. Nota: Recordem que l’excursió prevista per al dia 17 ha estat cancel·lada. En el seu lloc s’ha programat la visita cultural a què es fa referència més amunt.

EN PREPARACIÓ PER AL MES D’ABRIL DIVENDRES 6, a 3/4 de 8 del vespre. Recital de poemes de David Jou. DISSABTE 14, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 355. Visita a Montserrat. Inscripcions fins al dia 6 d’abril. DIUMENGE 15, lectura dramatitzada de fragments del llibre del soci Roger Bastida, La mirada de la sargantana, a càrrec d’Aina Tadeo i Roger Bastida DIJOUS 19, a 3/4 de 8 del vespre. Presentació del llibre núm. 31 de la col·lecció La Medusa, El nom i la cosa, d’Antoni Prats, soci de l’entitat. Presentació a càrrec de Matilde Marcé. DIVENDRES 20, a 3/4 de 8 del vespre. Paradigmes? Convidat: Vicenç Capdevila. Es conversarà sobre el contingut del llibre Capdevila i nosaltres. DIUMENGE 22, d’11 a 2/4 de 2, XXIII Trobada comarcal de Puntaires a la Rambla de Just Oliveras dins dels actes de les Festes de Primavera. També hi farem la venda de llibres de la col·lecció La Medusa i de roses.

TALLERS CURS 2017-2018 ES OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL El passat 15 de febrer ens va deixar en Jaume Botey, tot un referent de la nostra ciutat. I també de Catalunya, podríem afegir, malgrat no freqüentar els aparadors mediàtics. Home íntegre i lluitador incansable contra les injustícies socials i polítiques sempre va estar al costat dels més febles. Va deixar rastre arreu per on va passar: com a professor a l’Escola de Mestres de la Universitat Autònoma; com a impulsor i organitzador del moviment pacifista Aturem la Guerra; i com a promotor i activista de moviments veïnals, especialment en el seu barri hospi-talenc de Can Serra. Era un bon i gran amic de l’Ateneu. El trobarem a faltar. D’altra banda, el mes passat va aparèixer per l’Hospitalet el ministre de Foment. Va venir per dir-nos, als veïns, que les obres de soterrament de la vies de ferrocarril que travessen la ciutat podrien iniciar-se el 2020 i finalitzar el 2025. El projecte té un cost total de 608 milions d’euros. A primera vista, és una gran notícia. Però no ens hi posem forts. El missatge que ens donen té un problema de credibilitat. No és la primera vegada que des de Madrid se’ns intenta vendre la lluna. Per al pròxim dimecres 21 de març hi ha previst un acte a l’Ateneu en commemoració del Dia Mundial de la Poesia. Si estimeu les lletres, la cultura, no us el podeu deixar perdre. És una sessió oberta a la participació activa de tothom. Us esperem!

MARÇ

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET ELS VELLS (Publicat en el Xipreret núm. 140, juny de 1992)

quell diumenge de primavera la plaça de l'Ajuntament feia goig de veure, curulla com estava d'hospitalencs endiumenjats i frisosos de desencaparrar-se. Al balcó de Casa la Vila, un grup d'allò que en dèiem les forces vives feia recompte de la gent que continuava arribant i que ja reomplia tota l'esplanada. Al vestíbul, el batlle i els regidors saludaven els convidats d'honor d'aquella festa, que ho foren els ciutadans amb més arrugues a la cara i més anys a l'esquena. A dos quarts d'onze, cada un dels avis i àvies tenia ja el seu braç penjat del de la seva padrina. Les joves més gentils del districte s'havien ofert com a hostesses, i representarien en tots els actes a celebrar el terròs de sucre que endolceix les mirades. Entremig de la gentada es va obrir un corraló, i les autoritats, junt amb els protagonistes de la festa, es van adreçar a l'església parroquial de Sta. Eulàlia de Mérida. (Podria haver dit ras i curt que van travessar el carrer, però així em sembla més solemne). L'església també es va omplir de gom a gom, puix que els organitzadors havien sol·licitat la col·laboració dels alumnes de l'Escola Nacional núm. 5, que aleshores dirigia el Sr. Pastor; de les Escoles Parroquials del Sagrat Cor, que estaven a mans dels Srs. Batallé i Josa; de l'Acadèmia Comercial i del col·legi de les Mares Franciscanes. Vells i joves ocuparen els seients, i les generacions que els feien de pont se'ls guaitaven des dels corredors amb la satisfacció d'assistir a un acte de gran significació ciutadana. Mossèn Josep Homar no se'n sabia avenir de veure la botiga tan plena, però va estar atent al ritual, i va encetar amb aplom aquella llarga lletania de frases llatines que la majoria de l'auditori no entenia i que eren l'emblema de l'església preconciliar. En el sermó, va saludar a tots els presents i els va prometre la protecció celestial sempre que fessin via per aquell camí d'amor i de veneració filial. Era d'una gran tendresa veure aquells bancs plens de figures revellides, la majoria amb el vestit negre de la viduïtat; elles amb mantellina i ells amb la gorra a la mà, mostrant la calba orlada de cabells blancs.

La temperatura de juny en un local clos va fer que tothom s'alegrés de tornar de nou al carrer. A la plaça encara hi havia força gent, ja que havien arribat els cantaires dels cors claverians, que, amb les seves colles de cornetes i lluint els llampants estendards, donaven més vistositat a la trobada. Els organitzadors van fer mans i mànigues per arrenglerar una mena de processó laica que obrien els cors i la mainada dels col·legis, la seguien les parelles de gent gran i padrines, i la tancaven els manaires i el poble pla. La llarga desfilada, a peu i al pas dels avis, es va adreçar cap a la rambla de Just Oliveras on davant del Centre Catòlic s'havien disposat cadires i escenari per celebrar el principal acte públic de l’homenatge. Quan cadascú va seure al seu lloc, es va començar pel més protocol·lari. El secretari va fer la presentació, i va cedir la paraula a Mn. Homar, que com a vicepresident del Patronat es va felicitar de poder ser una altra vegada en aquella festa on ell, tant per edat com per solidaritat, es trobava com un peix dins l'aigua. Tot seguit, un representant de la que aleshores s'anomenava Caixa de Pensions per a la Vellesa... (Quin nom més escaient per a aquella diada!) va fer una exaltació dels mèrits aconseguits per la suma dels anys, i l'ajut i l'emparament que aquella entitat feia des de començaments de segle en favor dels homes i les dones que havien estat els nostres progenitors. Hom va acceptar amb displicència les floretes que es llançava a la teulada de casa, i va aplaudir quan es féu entrega als anomenats Avis d'Honor d'una llibreta d'estalvis amb una petita ofrena. Va tancar els parlaments el batlle Ramon Solanich, que es va treure un full i va llegir unes paraules en l'única llengua que usaven en aquella època els càrrecs de l'administració local. Va dir allò tan amanit però sovint deixat de banda, que la vellesa només demana un xic d'afecte, un tast d'atenció i delicadesa, uns grams de dolçor i comprensió. L'ancianitat ens reclamava amor, i nosaltres érem allí per dir-los que mai no els mancarien les nostres atencions, i que ens esperonaria a fer-ho la certitud que tots nosaltres també ens faríem grans i patiríem les angoixes de la solitud i de les xacres materials. Tothom va aplaudir perquè en el fons de la qüestió, que era allò més important, no hi havia disparitat de criteris. I tot seguit va començar un dels punts més emotius i més esperats pel públic. La mainada dels col·legis esmentats anteriorment van dir un seguit de poesies -només una en català, "A tu, volguda velleta", que va dir una alumna de l'Acadèmia Comercial el nom de la qual sento molt no recordar- i les nenes que anaven a l'escola de "las madres" van ballar un vals de Johan Straus amb exigències de ballet. Veure dansar aquelles criatures va fer humitejar els ulls d'algunes àvies. Aleshores van pujar a l'escenari els membres de les societats corals "La Joventut" i "El Pensament", que representaven el districte, i els cantaires de Santa Eulàlia, Collblanc i la Torrassa, que portaven els estendards de "L'Aurora", "Els Antics", "Els Callats", "Els Pelotaris", "L'Univers" i "Els Rossinyols Torrassencs". Tots plegats, i sota la direcció del mestre Este-

ve Guasch, van cantar "Les Flors de Maig" de Clavé, "La Maria de les trenes" i l'Himne als vells" de Saderra. Amb la barretina al muscle i l'idioma als llavis, ens donaren quelcom més que un simple concert. Va tancar aquell espectacle de música i dansa en viu una actuació dels "Coros y Danzas de la Sección Femenina" (no sé si cal afegir "de FET y de las JONS" a bé d'"Educación y Descanso", però això molestaria perquè tots eren fills del poble i bona gent) que, sota la direcció de Jordi Serra i amb l'acompanyament de la cobla “La Principal de Barcelona", van interpretar sis ballets típics de diferents comarques catalanes. I com que el públic també volia bellugar-se, la cobla va tocar unes sardanes destinades a ell, i la rambla es va fer petita amb les rotllanes. Amb això ja eren a prop de les dues, l'hora de l'àpat. Es van fer desfilar els homenatjats rambla avall fins al Casino del Centre -que aleshores era, recordem-ho, Centro Nacional- on havien preparat les estovalles. Una taula posada de través, l'ocupà la presidència i en llargues bancades laterals prengueren seient els vells i els acompanyants. Els avis es destaparen dels seus silencis anteriors i s'alça una gran xerrameca. Cercaven els coneguts, feien pronòstics sobre la teca, i les mans nuoses prenien els coberts impacients,ja que ja feia hores que anaven amunt i avall amb l'estómac buit. El dinar els va semblar bé. Són tan resignats i de bon conformar la gent gran! Sobretot quan són fora de casa i se saben sota l'observació de mirades estranyes. Les postres potser els van semblar esquifides, perquè l'acumulació d'arrugues et torna llaminer. Després van prendre cafè, i algun fins i tot una copeta d'Aromes de Montserrat, que no era habitual, però ja se sap que un dia és un dia. En aquest llevant de taula encara va haver-hi algun parlament, recordant com l'ancianitat s'anava convertint, no en una avantsala del traspàs, sinó en el merescut descans que segueix a una llarga vida de treball, d'il·lusions i esforços, d'ensopegades i sofriments. Abans dels aplaudiments finals, el darrer orador encara va desitjar que l'any vinent tots es poguessin retrobar en una festa tan bonica. Era el darrer terròs de sucre, ja que la vellesa és un exèrcit on els combatents cauen sense avisar, sense un crit, sense que cap enemic extern hagi de prémer el gallet. Avui he recordat un acte festiu i noble que s'esdevingué a l'Hospitalet de Llobregat, el dia 10 de juny del 1956: el XXXIX Homenatge a la Vellesa. Una trobada on el civisme ciutadà va estar a l'altura de les circumstàncies. Fou un gest que podíem haver polit i millorat, esporgantlo de falsies i de totes les militàncies que no siguin un ver amor al proïsme. Fou una cerimònia que havia aconseguit un espai en el calendari d'activitats locals, i que hem desat a les golfes perquè ara pretenem ser més pragmàtics, més moderns i més il·lustrats. RAMON MORALES Fotos: Coberta: Homenatge a la vellesa anys 50 Interior: Dibuix de Valentí Julià per l’article

CONVERSES

Respon: Nascuda a: Edat: Fills: Professió:

Montse Virosella Poch L'Hospitalet de Llobregat Va néixer a la primavera, un 18 de maig Dos Florista

Aquest mes parlem amb Montse Virosella que regenta una floristeria des de fa anys al barri de Sant Josep, i hem descobert que té coses per explicar-nos. Vas néixer al barri de Santa Eulàlia, quins records en tens de quan eres petita? Sí, vaig néixer al barri de Santa Eulàlia i a casa, que era de planta baixa. Hi havia una veïna que, mentre la llevadora atenia la mare i a mi mateixa perquè veiés bé la primera llum, vigilava la meva germana de 5 anys al bell mig del carrer, on feien ball, ja que era la Festa Major del barri, que és per Sant Isidre. En aquestes un noi se li acostà amb

un pomet de flors i li va demanar per ballar (tocaven mambos). La veïna, que es deia Maria Teresa, li va haver de dir que no per no deixar la meva germana sola. Llavors, el noi va donar les flors a la menuda i s'hi va posar a ballar amb gran alegria de la nena. En quina escola vas anar i, dígue'ns si tens algun record especial, tant de l'escola com d'algun mestre. A casa vivíem amb els meus pares, l'avi, que era de Cubelles i l'àvia, de Rodonyà, la meva germana i jo. Totes dues anàvem al Col·legi de la Puríssima Concepció. S'havia de passar el pas a nivell del Carrilet pel carrer Comerç (el Carrilet encara no era soterrat). El meu avi tenia un hort per on ara hi ha IKEA i tenia un burret, alguns dies ens portava a l'escola amb el carret i el burret. I els estudis, per quins et vas decantar? Eren temps de franquisme i a l'escola s'escrivia tot en castellà. Gairebé cada any, teníem professora nova. Recordo una mestra que ens va portar d'excursió al Palau de la Música Catalana i un altre dia a les catacumbes de sota la plaça del Rei. La veritat va ser el meu millor any. Vaig fer bàsica i després vaig estudiar comerç. Segons ens expliques el teu pare era fotògraf. El seu ofici et va influir d'alguna manera? Encara estava estudiant que sempre que podia acompanyava el meu pare, que era fotògraf, i ja m'agradava dedicar-me com ell a la fotografia. Vaig estar un any per aprendre'n a la botiga de Company Fotògraf, que era a la plaça de l'Ajuntament. Allí hi vaig veure quantitat de càmeres de models diferents, professionals i aficionats. Vaig aprendre a canviar els rodets que eren de càmeres analògiques...he he, ara tot és digital. Després ja anava sola a fer reportatges de noces, comunions, batejos. M'agradava anar al pis de les núvies, a les esglésies. Recordo els sermons de mossèn Leandre, el capellà del barri de Sant Josep, que explicava les batalletes de la seva joventut. Si vas dedicar-te tants anys a la fotografia professional, deus tenir moltes anècdotes. Sisplau, explica'ns-en algunes. La botiga del meu pare estava al carrer de Josep Tarradellas (antic

carrer Alpes) i també s'hi feien fotos d'estudi en blanc i negre i teníem laboratori. Vam fer uns anuncis per als cinemes: Rambla, Oliveras i Stadium. Jo hi sortia i els nens del carrer em deien: "Et vaig veure al cinema", he he. Després, la fotografia va fer un gran canvi. Com a anècdota, us puc explicar el fet que van venir a l'Hospitalet els Prínceps d'Espanya per inaugurar l'hospital (abans, Residència de Bellvitge i ara, Hospital de Bellvitge) i, a la plaça de l'Ajuntament, jo hi era amb la càmera penjada al coll, era joveneta i no em deixaven passar; Pérez de Rosas era el reporter oficial i em negava el pas, però vaig aconseguir esmunyir-me i poder fer, per a la meva satisfacció i la del meu pare, les fotos de rigor. Com va ser que vas canviar d'ofici i ara et dediques al món de les flors i les plantes? Vaig ser mare i per un temps em vaig dedicar als fills... Teníem un local al carrer d'Enric Prat de la Riba i vam pensar de posar-hi una floristeria, perquè ens va semblar un negoci molt de barri. Ser florista és un ofici. Vas fer algun tipus d'aprenentatge? Es va morir el meu pare, deixem la fotografia, i vaig anar aprenent l'art floral... M'agradaria dir que per a mi el dia més important a la floristeria és la Diada de Sant Jordi. Fa goig vendre roses i veure les cares de les persones que les compren, il·lusionades i somrients. Potser tens anècdotes o encàrrecs especials que ens podries explicar. Un dia van venir de part d'una empresa de la família reial espanyola, quan el rei Joan Carles I va ser operat aquí, a Barcelona. Em van encarregar flors que jo els vaig fer arribar. També vaig enviar un pom de flors a TV3 per al programa "Polònia". Ens dius que has tingut contacte amb tres barris: Santa Eulàlia, el Centre i, actualment, el barri de Sant Josep. Com valores els canvis viscuts? Sí, tinc vivències dels tres barris: Santa Eulàlia, que ha canviat molt i, ara, hi viu el meu fill, on abans hi havia l'INDO. El barri del Centre és on visc i a Sant Josep on hi tinc la botiga.

Montse, ens agradaria saber quines altres aficions tens. No tinc temps lliure. Els diumenges, si puc, m'agrada anar d'excursió, caminar per la platja... Al nostre país estem vivint uns temps històrics i trasbalsadors. Tens alguna opinió al respecte? La situació actual, en general, m'entristeix; fa la impressió que anem enrere... No entenc les manipulacions de la política, la corrupció, les mentides, per part dels que governen... M'agrada Catalunya i la seva cultura, escola en català, ara i sempre. Ja per acabar, digue'ns si coneixes l'Ateneu de Cultura Popular de l'Hospitalet i quina valoració en fas. Personalment no conec l'Ateneu. Tot i així en sé alguna cosa a través de clientes i amigues i he conegut el Xipreret i m'he pogut fer una opinió molt favorable. Crec que feu una bona tasca cultural.

************

US AVANCEM: DIUMENGE dia 22 d’abril, d’11 del matí fins a 2/4 de 2.

XXIII Trobada comarcal de Puntaires A la Rambla de Just Oliveras, dins dels actes de les Festes de Primavera. També hi farem la venda de llibres de la col·lecció La Medusa, de l’Ateneu i de roses.

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS PRESENTACIÓ DELS LLIBRES DE SALUT GUILLAMON: Les meves escoles i Realitats i fantasia, 36 històries senzilles

l dia 8 de febrer, a la sala d’ actes de l’Ateneu, va tenir lloc la presentació de dos llibres. Aquesta vegada vàrem tenir el goig de veure un nombrós públic que omplia la sala: cosa que no acostuma a passar en aquest tipus d’activitats. Tot i no ser freqüent, en aquest cas va esdevenir natural i comprensible, l’autora era la nostra amiga i sòcia de l’entitat Salut Guillamon. A l’acte l’acompanyaven Matilde Marcé i Andreu Gonzalez, tots dos ex-professors d’ella. En les seves

paraules vàrem poder comprovar l’apreci a la persona, també es va dir que la Salut té una escriptura que no vol controvèrsia perquè respira amistat i pau, jo hi afegiré, els seus relats són ella mateixa junt amb el desig de compartir. Tot seguit l’autora ens va fer un breu recorregut per la seva vida, fins a arribar a tenir tres llibres publicats (recordem-ne un d’anterior que va obtenir el premi Romà Planas) i els dos que en aquest acte es presentaven. Puc dir que, en aquest moment que escric, els he llegit tots tres.

El llibre Les meves escoles, tal com indica el seu títol, és un amable recorregut per totes aquelles en què hi va fer aprenentatge. Ens hi diu “No he fet cap carrera, però només haver après més del que sabia ja em dono per satisfeta, i de les moltes persones que he conegut i que de totes elles he après alguna cosa positiva”. En el llibre Realitats i fantasia subtitulat 36 Històries senzilles, hi trobem la senzillesa del dia a dia, de les rondalles de l’àvia... Entre la realitat i la fantasia a cada pàgina hi descobrim la Salut, invisible o obertament present: amb la seva preocupació i estima per la natura, per tot el que l’envolta, i de manera especial, per la superació personal. Finalitzat l’acte, ens varen invitar a un petit refrigeri, on vàrem poder fer una estona de tertúlia que sempre agrada. Entretant l’autora tenia molta feina a dedicar llibres Enhorabona! CARME JORBA

BIBLIOTECA US RECORDEM QUE PODEU DISPOSAR DELS LLIBRES DE LA BIBLIOTECA. TAMBÉ, SI HO DESITGEU, VENIR A L’ENTITAT A CONSULTAR-LOS.

US AVANCEM: Presentació del llibre de Sant Jordi

l dia 19 del proper mes d’abril, a 2/4 de 8 del vespre, tindrà lloc la presentació del llibre núm. 31 de la col·lecció La Medusa, que publica anualment l’Ateneu. Enguany l’autor és l’escriptor i poeta Antoni Prats, soci de l’entitat, a qui tots coneixeu i del qual n’heu pogut llegir poesies en el Xipreret –com en aquest que teniu a les mans- i articles amb motiu d’efemèrides de poetes i escriptors. També haureu observat que, des de l’inici de 2015, hi ha un nou apartat en el butlletí anomenat El nom i la cosa, on Antoni Prats ens fa comentaris d’opinió sobre temes actuals. Doncs bé, el títol del llibre que us presentarem és El nom i la cosa, i recull més d’un centenar de columnes periodístiques publicades entre 2004 i 2007. El seu contingut gira al voltant dels temes i dels interessos generals més diversos. Són un reflex meditat del que passava en aquells anys que ja permetien entreveure l’actual problemàtica social: la crisi econòmica general i la fallida institucional de l’Estat espanyol, la inestabilitat a l’Orient Mitjà i les migracions dels refugiats i masses desheretades, així com el terrorisme fonamentalista. Antoni Prats ja ens ha presentat, a la nostra sala d’actes, diversos llibres seus (La joia, Encara i El llarg solatge, de poesia, i Salvador Espriu o la fidelitat als orígens, d’assaig. Així com una Antologia de poemes i narracions de Salvador Espriu). ATENEU

CONEGUEM CATALUNYA Excursió n. 354: (Visita a la Cova de la Font Major i el Museu de la vida rural a l’Espluga de Francolí). 17 de febrer de 2018

er no ser diferent, començaré com cada excursió. La sortida es fa des de dos llocs, un des de Alvarez de Castro i una altra des de la cantonada de Rossend Arús i avinguda Carrilet. L’autocar era de 56 places per 28 persones que venien a l’excursió, per tant cadascú podia seure on volia. Dit això, a les vuit en punt, l’autocar va arrencar en direcció a l’Espluga de Francolí. Pel camí vam trobar una espessa boira que dificultava una mica la visió de la carretera, de tota manera al cap de mitja hora, vam veure com desapareixia, i vam arribar a l’Espluga a un quart de deu amb un sol força agradable. L’esmorzar el vam fer en el casal per gent gran del poble i, com que en arribar hi havia poca gent, vam agafar taula sense cap problema. En acabar d’esmorzar, a un quart d’onze sortírem en direcció a la Cova de la Font Major. Aquesta Cova, va ser descoberta l’any 1853. En el Paleolític fou utilitzada per l’home caçador - recol·lector en les seves estades per l’Indret. S’han trobat restes de fauna d’uns 300.000 anys que han palesat l’existència del rinoceront, hiena i cérvol. He de confessar que la visita, va resultar una mica pesada, ja que dura una hora i escaig, la gruta te molt poca llum (suposo que per donar-li ambient) i s’ha de tenir molt de compte perquè el sostre és un pel baix. En sortir al aire lliure i per acabar la visita vam anar a una habitació on venien la fotografia feta en el interior de la gruta, com a record. Aleshores tocava visitar el Museu de la Vida Rural. Aquest edifici va ser la casa pairal de la família Carulla, apotecaris des de començament del segle XVIII. En el Museu s’hi exposen eines, mobles, vestits, atuells, etc. Aquest edifici es composa de quatre pisos: en la primera planta s’hi troben els treballs de la pagesia. En la segona: la llar i els costums familiars. En la tercera, els oficis tradicionals i en la quarta: sales monogràfiques de tema local. Aquesta visita, pels comentaris sentits dels visitants, va ser força elogiada. Tornàrem a pujar a l’autocar que ens dugué fins el restaurant El Gatim de la mateixa població, l’Espluga, vam dinar, el qual crec que va ser del gust de tothom. A

mig dinar, va desaparèixer el xofer que es va adonar que tenia una roda punxada i va haver d’avisar un taller mecànic per que li canvies. Acabada la feina, a les cinc de la tarda, sortíem en direcció a L’Hospitalet, on vam arribar sans i estalvis a tres quarts de set. JAUME MARZÀ

*********** VISITA CULTURAL: MUSEU D’HISTÒRIA DE CATALUNYA

l dissabte 24 de febrer al mati, onze senyores i un atemorit Martí, vàrem anar al Museu d'Història de Catalunya, situat en uns vells magatzems al Port Vell de Barcelona. El Museu ofereix un itinerari que neix en la més llunyana prehistòria fins als nostres dies. A la primera planta fan sempre exposicions temporals i, en aquests moments, està dedicada a Josep Puig i Cadafalch (1867-1956), un personatge de múltiples facetes al llarg de la seva vida: arquitecte modernista, polític, historiador d'art, arqueòleg i periodista. Com a polític va patir persecucions i exilis, va tenir diversos càrrecs polítics, un dels quals va ser la presidència de la mancomunitat de Catalunya (1917-1924). Com a arquitecte, ens ha deixat unes obres magnífiques però malauradament algunes, en l'actualitat, desaparegudes. Seguint la visita per la planta dels períodes històrics des del paleolític fins al segle XVIII amb les temàtiques: les arrels, el naixement d'una nació, la mar nostra. Després, a l'arribar a la planta dedicada a l'època contemporània, del segle XVIII fins al XX amb les temàtiques: vapor i nació, els anys elèctrics, desfeta i represa, retrat de la Catalunya moderna, ens van venir molts records de molts objectes entranyables de la nostra joventut. A dalt de tot hi ha una terrassa amb un mirador privilegiat del port i una part de l'antiga Barcelona. Com de costum, acabada la visita al Museu, tots junts vam anar a dinar i després, aprofitant que ens feia un dia esplèndid, vam fer un petit passeig fins vora mar i vam finalitzar aquesta trobada matinal. ISABEL SEGARRA

GRUP TEATRAL MARGARIDA XIRGU Representació de l’obra: LA GÀBIA DE LES BOGES

empre he admirat els actors i les actrius de teatre. Sempre m'ha sorprès la seva disciplina i capacitat per aprendre's un text més o menys llarg i, a sobre, tenir el que s'ha de tenir i posar-se davant del públic, nombrós o no, i interpretar el paper, amb el risc que comporta d'equivocar-se, fer-ho malament i acabar fotent el ridícul o alguna cosa pitjor. Reconec que jo seria incapaç de fer-ho. Tinc la sensació que em quedaria enrampat, garrativat o, pitjor encara, mort de vergonya i de por a fer-ho malament. Per tant, per a mi, un actor és una persona amb molta memòria, que sap fer-se passar per algú altre que no és ell i que té unes penques infinites que li permeten posar-se davant de la gent sense cap mena de pudor, vergonya ni por a equivocar-se. Això no vol dir que no m'agradi ser testimoni d'una bona actuació teatral, és a dir, gaudir d'un bon guió i veure com se'n surten tant el director com els actors. En acabar, quan tot plegat ha sortit bé, sempre tinc un petit regust d'enveja en veure el que és capaç de fer la "troupe" i alhora em sento feliç i agraït que m'hagin fet còmplice de la seva feina tot fent-me passar una bona estona. Però quan el producte final resulta ser dels bons de debò, d'aquells que quan surts de la sala encara tens viva la sensació de plenitud i admiració a què t'ha transportat la funció, llavors podem dir que has fet un ple. I aquest va ser el sentiment que vaig tenir amb les representacions de La gàbia de les boges els dies 24 i 25 de febrer a la nostra sala d'actes. La Gàbia no és una peça fàcil, ja que es tracta d'una obra que transcorre dins de l'ambient de les "boges", és a dir, de l'entorn gai, on sempre es corre el risc de caure en el mal gust, els tòpics habituals i en la típica burleta homòfoba d'acudit dolent, i no va ser pas així. D'altra banda, si bé la majoria de personatges no tenen un text gaire extens, sí que cal remarcar que es converteix en un treball de pes i d'enorme responsabilitat per als dos personatges protagonistes, en Ferdinand i l'Antoine (interpretats magistralment per Adrià Pérez i Jordi Figueras) tant pel que fa al text com a l'exigència interpretativa que implica. Pel que fa a la resta del repertori, si bé els seus textos no eren gaire complexos, sí que la casuística de l'obra feia que aquesta complexitat residís en les interpretacions de cada un d'ells: una obra de riure, bàsicament, ha de fer riure. I ho van aconseguir, cada un

d'ells dins del seu paper. I aquí és on vull introduir-los a tot plegats. Al Marcel (David Capilla), el fill del Ferdinand i adoptat, com qui diu, per l'Antoine, la Michaela, la Lakua i la Violet, (Claudia Pérez i Helena Royo) amb els seus papers de cabareteres de La Gàbia, el senyor i la senyora Deulofeu (Roger Bastida i Helena Farrés), un matrimoni de classe alta que no pot caure més baix i la seva filla i promesa d'en Marcel, La Nina (Carolina Farrés), tímida però a la fi rebel, la Cassandra, la mare biològica d'en Marcel, una dona de classe baixa que ha arribat a dalt de tot (Cristina Flores) i finalment, la Gladis (Laura Farrés), l'atabalada cuinera caribenya i eterna aspirant a vedette. Tots van saber transportar-nos a l'ambient de La gàbia de les boges i ens van fer petar de riure. Al final de les dues representacions, les opinions que vaig poder copsar del públic van ser d'admiració i de simpatia, tothom reconeixia haver rigut molt i haver-s'ho passat molt bé, alhora que em felicitaven per com havia anat la representació. Des d'aquí vull felicitar la Noelia Meroño per la seva feina de direcció, potser una de les tasques més difícil i amagada del món teatral amateur, ja que queda fora d'escena però que comporta molt de treball. Per a mi ha estat un orgull i un plaer formar part de l'equip tècnic d'aquest muntatge. CARLES FARRÉS

COL·LABORACIONS AMETLLERS FLORITS, MIMOSA I... NEU

a som al febrer amb el paisatge guarnit d'ametllers florits i mimosa cridanera amb el seu groc ple de fragància que omple els meus sentits! Però, jo, estic trista...Penso en el meu poble, sempre oprimit, sempre humiliat espoliat i insultat de totes les maneres possibles hagudes i per haver. I la impotència que sento m'entristeix l'ànima. Penso amb els meus polítics, tancats a la presó, injustament, i amb els que són a l'exili i fan el cor fort. Els admiro! Amb totes les lletres! Pensava que Franco era mort i enterrat. Ho està, però no pas les seves idees invasores i anorreadores envers la nostra Pàtria. Sí, Pàtria, paraula, ara, tant en desús (sembla que faci vergonya pronunciar-la), també amb totes les lletres. No em fa cap mena de por usar-la. PÀTRIA amb majúscules, perquè ho sento així. Porto des del novembre passat, un llacet groc a la solapa del meu abric negre i una flor groga, feta de ganxet per una amiga, a l'anorac que més abriga. Moltes persones em giren la cara amb fàstic quan vaig pel carrer i es fixen en la grogor de la meva solidaritat amb els presos polítics i exiliats. N'hi ha d'altres, més pocs, que em saluden amb un bon dia ple d'esperança. Un dia, no fa gaire, una dona que no coneixia de res, em va preguntar: "Que significa este lazo amarillo?" Jo, li vaig respondre que, era en solidaritat amb els presos polítics. Ella va contestar: "Si estan en la cárcel por algo serà". Jo li vaig replicar que el pitjor càncer que pateix la humanitat és la ignorància. Fa fred, molt fred i les muntanyes llueixen una blancor estimulant i generosa de neu; aigua neta i pura que amara la nostra terra tan necessitada d'aquest regal del cel. (Senyora Ferré, gràcies per les seves atencions i per haver-me donat el coratge suficient per fer aquest escrit. Ànims, ens en sortirem!)

M. DOLORS NAT I PINYOL 16

SIMPLEMENT UN CARRER

’Ester de retorn a casa no té pressa. Fa molts anys que camina de punta a punta d’aquest carrer: és recte, no gaire llarg i es pot tenir una visió clara de la seva perspectiva. Quan l’empresa va traslladar-hi el despatx, ja el primer moment, li va causar una agradable impressió, dit d’una altra manera, li va agradar, s’hi va trobar bé. Li semblà que tenia personalitat i una certa distinció. Després d’uns dies va concloure que, la personalitat, li venia donada per aquells fanals de ferro adossats a les cases, sostenint cada un d’ells, tres globus o grosses boles de vidre que penjaven. Referent a la distinció havia trigat més a resoldre-ho, jove i curiosa com era, mirava els edificis, el més alt tenia quatre pisos, observava les façanes sense trobar-hi res d’extraordinari, llevat d’una que lluïa esgrafiats amb unes petites paneres i garlandes de flors, tampoc res d’excepcional: la majoria del balcons tenien les clàssiques i senzilles baranes de ferro, la majoria de les persianes eren de full. Va admetre que aquest to distingit que en conjunt havia captat, li donaven els seus comerços i es va dedicar a observar-los, classificar i valorar. Sens dubte destacava la pastisseria lluint les seves portes de vidre, que tenien petits dibuixos bisellats, emmarcats amb fusta de roure treballada, i el més atractiu, el seu vistós aparador mostrant una excel·lència de dolços i pastissos. El seguia la boutique Modes Alba, les seves peces, si bé sempre estaven en la línia de la moda del moment, ho feia sense estridències, amb elegància. En posar la seva atenció en la petita joieria Palau, va descobrir unes lletres que anunciaven Joiers des de 1897, i aquella nota li va desvetllar una tendra admiració vers aquelles generacions de persones que d’un ofici en feien art i tradició. La granja de la senyora Rosita senzilla i polida, no trigaria gaire que, ella i els seus companys de feina, es fessin seu aquell lloc a l’hora d’esmorzar. Com a única nota discordant, la sorprengué trobar al cancell d’una escala, un home exercint el digne ofici d’arreglar sabates. L’admiració dels primers dies deixà de ser novetat, la pressa, la feina i la rutina li féu ignorar petites vivències del carrer, d’altres entraren a la seva vida com un perfum, a través de la finestra del despatx. Un dia qualsevol va descobrir la presència d’una nena amb el rostre atent a l’aparador de la pastisseria, durant una bona estona semblava assaborir, amb la mirada, aquell bé de deu de llepolies, tot seguit repetia la seva aturada a la nova botiga de bijuteria contemplant, embadalida, la lluïssor de pedres i vidre de colors dels collarets exposats al portal. La nena acudia puntual a l’hora de la sortida d’es-

cola, motxilla a l’esquena, vestia brusa i faldilla d’uniforme. L’Ester també procurava acudir puntual a la finestra, sense saber per què la seva presència li proporcionava benestar. Sempre repetia el mateix ritual, els dolços i els collarets. Quan la dona la mirava allunyar-se, a voltes, entre passa i passa feia petits saltirons, que desplegava un somriure en el rostre d’aquella amiga ignorada. L’Ester l’esperava, si un dia o dies, no venia es preocupava per ella, era probable que estigués malalta, i el seu retorn la tranquil·litzava. La nena creixia i canviava, caminava seriosa, no s’aturava a la pastisseria, però sí que la fascinaven els collarets, potser, sense ser-ne conscient, vivia el pas que porta a l’adolescència. L’Ester tampoc no ho advertia. Al retorn d’unes vacances, la nena no va tornar més a aquella trobada anònima que, a través d’una finestra, havia compartit durant un temps, petits moments a la vida d’una desconeguda L’Ester es va inquietar, es va preocupar, i finalment va comprendre. El seu nou camí deuria esser vers l’institut. Tot i així la va enyorar. Avui l’Ester no té pressa, observa els nous comerços, tot ha canviat tant! La granja de la senyora Rosita convertida en bar de copes, recorda aquella dona senzilla i amable, i el seu enterrament, que va viure commoguda. El local de les antigues Modes Alba mostra un bé de deu de fruites i verdures, això sí, per sort, de qualitat. El carrer és més actiu, ha guanyat en vida, però ha perdut en harmonia. D’aquell encant que ella havia captat sols en resten la pastisseria i els fanals, salvats, per la voluntat dels veïns, quan un regidor il·luminat els volia canviar per uns de més moderns, el barri va fer pinya, i ella va actuar com un més per defensar-los, perquè aquell carrer també el sentia seu. Uns moments davant dels vistosos collarets li va tornar la visió d’aquella nena ja oblidada a l’obaga del temps. Caminant de retorn a casa, acompanyada per la força misteriosa dels records, sent una estranya sensació que no pot definir, potser, perquè demà ja no formarà part d’aquell lloc, perquè demà l’Ester viurà el seu primer dia de jubilada. CARME JORBA

RECORDANT L’ESCRIPTOR MALLORQUÍ, JOSEP MARIA LLOMPART

quest 2018 és un any prolífic en aniversaris culturals a Catalunya. Els més destacats, evidentment, són els de Pompeu Fabra i Manuel de Pedrolo, que tots els mitjans de comunicació catalans ja s’encarreguen prou de divulgar. Tanmateix, n’hi ha d’altres. Tots prou interessants. Entre els centenaris de naixement que es commemoren hi trobem: la poeta i traductora Montserrat Abelló, que el 2008 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes; la polifacètica Maria Aurèlia Capmany, que sobresortí com a dramaturga, assagista i novel·lista; i l’escriptor Joan Barat, que és autor d’esplèndides narracions. La llista d’efemèrides, però, no s’acaba aquí. Si prenem com a referència el conjunt de territoris de parla catalana, no podem deixar de banda el 25è aniversari de la mort de l’insigne poeta i activista cultural, de les Illes, Josep Maria Llompart. Un lluitador incansable en la defensa de la llengua i cultura catalanes. Josep M. Llompart de la Peña neix a Palma el 23 de maig de 1925. Fill de pare militar, quan tot just té un any es trasllada amb la família a Galícia d’on en torna el 1930, pel pas a la reserva del progenitor. Estudia el batxillerat a l’Institut Balear i el 1942 es matricula per lliure a la Universitat de Barcelona on cursa la carrera de Dret. El 1947 es llicencia i comença a escriure poesia. Treballa en diverses ocupacions fins que el 1956 guanya una plaça a Obres Públiques de les Illes. Com que la feina només li pren els matins, dedica els vespres a la seva gran passió: la literatura. Aquest mateix any es casa amb la lleidatana Encarnació Viñas i Olivella, professora i gran activista cultural, com ell. És aquesta l’època en què Josep M. Llompart s’adona del rebuig que li provoca la societat franquista i amplia els seus contactes intel·lectuals. De retop converteix la seva llar en un escenari de tertúlies i reunions. En declaracions al setmanari El Temps, el poeta illenc confessa que aquest activisme el va dur al calabós una vegada i que la seva casa va ser objecte de visites i escorcolls policials, així com objecte de pintades insultants a la façana per part dels ultres. Entre 1956 i 1960 col·labora amb Camilo José Cela en la revista Papeles de Armadans. El 1961 publica Poemes de Mondragó i comença a treballar d’assessor literari a l’editorial Moll. El 1964 treu La literatura moderna a les Balears, primer manual de literatura contemporània de les Illes i col·labora al Diario de Mallorca amb articles sobre autors catalans i estrangers.

Amb les primeres escletxes del franquisme, participa juntament amb Francesc de Borja Moll en la creació, el 31 de desembre de 1962, de l’Obra Cultural Balear. Per a Llompart, l’Obra era cultura, sí, però sobretot reivindicació política. I n’assumeix la presidència des del 1977 fins al 1986. Durant aquest període l’entitat es converteix en el referent de la normalització lingüística a les Illes.

Entre 1969 i 1972 exerceix de professor de literatura i cultura catalanes a la delegació de Palma de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona. Quan deixa la presidència de l’Obra, reprèn la docència a la Universitat de les Illes Balears fins al 1991, en què es jubila. Els anys 70 i 80 són d’una gran activitat literària per part de Llompart. Publica, entre d’altres obres, els reculls de poemes: La Terra d’Argensa (1972); Memòries i confessions d’un adolescent de casa bona (1974); Mandràgola (1980), amb el qual aconsegueix el Premi Crítica Serra d’Or i el Premi Nacional de la Crítica i La Capella dels Dolors i altres poemes (1981), amb què obté la Lletra d’Or. Posteriorment, treu els poemaris Jerusalem (1990) i Spiritual (1992). Poc temps després del seu traspàs veu la llum el llibre de memòries compartit amb Antònia Vicens: Vocabulari privat (1993). El 1982 rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Entre 1983 i 1987 és president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, d’on, per cert, s’han obtingut la major part d’aquestes notes. I el 1985 és nomenat membre de la Secció Filològica de l’IEC. Partidari dels Països Catalans i del lema: “Una llengua, un país”, mor el 28 de gener de 1993. PERE JUHÉ I ORIOL

EN MEMÒRIA DE JAUME BOTEY

l proppassat 15 de febrer va morir en Jaume Botey i Vallès als setanta-vuit anys, després d’haver desenvolupat al llarg de la seva vida una intensa i polièdrica activitat social, acadèmica, religiosa, política i cultural. Les seves activitats en defensa dels pobres i desvalguts, de la pau, de la justícia social i de la dignitat col·lectiva han estat àmpliament reconegudes i deixaran un record inesborrable. Més encara a la nostra ciutat a la qual es dedicà intensament des dels 29 anys. També la nostra entitat li deu un reconeixement per la seva disposició a col·laborar-hi sempre que se li va sol·licitar. El 22 de març de 2013 l’Ateneu va convidar Jaume Botey a exposar el seu pensament en una sessió de Paradigmes? en què, aproximadament en una hora i mitja de diàleg amb Joan Soto, ens va fer arribar una profunda reflexió sobre els valors que l’havien guiat al llarg de la seva vida. En aquest article he triat les frases que penso que són més representatives de la seva intervenció d’aquell dia i que espero que puguin ajudar a conèixer millor el seu pensament i la seva trajectòria de compromís i activisme.

- La família va ser clau per forjar la seva personalitat. J.B.: Jo vaig venir a viure a l’Hospitalet l’any 1969. Venia del Poble Nou. La meva família, de moltes generacions, era d’allà. El meu pare va obrir l’agència del Poble Nou de “la Caixa”. Seguia el que era la vocació inicial de l’entitat, una mena de cooperativa de microcrèdits, segons la terminologia actual, en què el pare deixava diners que necessitava la gent treballadora, sense cap aval. El sou del meu pare era misèrrim, segons les circumstàncies d’aquells moments.

- Va rebre la seva educació al escolapis, primer del carrer Ample i després de Diputació. Després va ser ordenat escolapi ell mateix, seguint la petjada del seu germà Francesc. J.B. Vaig entrar al noviciat en acabar els estudis al col·legi del carrer Diputació. Vaig passar per Moià, Irache, i Logroño. Dels escolapis en guardo un bon record, tot i haver hagut de passar molta gana i molt fred. El nivell acadèmic deixava molt a desitjar, però eren bona gent i arribaven on podien. Ja essent escolapi vaig anar a viure a l’Escola Pia del carrer Balmes de Barcelona on donava classes. - Va residir durant més d’un any al Camp de la Bota on va substituir el seu germà Francesc, vuit anys més gran i referent indiscutible. J.B.: El meu germà Francesc vivia en una de les barraques del Camp de la Bota, al costat de la platja, en una situació molt bonica, però extraordinàriament precària. L’any 1964 va parlar de la repressió contra els gitanos i per aquest motiu el van detenir i li van posar dos anys de presó. Llavors jo me’n anar a viure a la seva barraca per atendre la seva parròquia, tot i continuar donant classes als escolapis. La precarietat era absoluta, sense condicions higièniques. Tant per fer les necessitats com per rentar-se calia anar a platja. El fet de compartir les seva manera de viure ajuda a entendre la seva cultura i a establir-hi lligams. Fou una experiència de fe que em va marcar molt i aquells van ser uns dels anys més feliços de la meva vida. - Aquestes experiències li permeteren tenir una percepció molt clara de la realitat i els motius de la pobresa. J.B.:De fet la pobresa no existeix, existeixen els pobres. Els pobres dels anys seixanta vivien amb l’esperança que anirien millorant, com ara els dels suburbis que descrivia Paco Candel. També hi ha la dignitat dels pobres del tercer món. Els pobres del món desenvolupat solen tenir problemes socials com les addiccions, la marginació o desarrelament que fan que molta gent els rebutgi. Per entendre els

pobres cal viure amb ells i com ells. Per tant no val una Església per als pobres, cal una Església pobra. - L’any 1969 s’incorporà a un equip d’escolapis, instal·lats al nou barri de Can Serra per tenir presència al barris obrers. J.B.: Les idees fonamentals del Concili Vaticà II estan sempre presents en el món d’ara: la prioritat del pobre, l’adultesa de la societat, Déu és plural i té moltes cares, les idees fonamentals estan presents en el món d’ara. A més amb el papa Francesc prendran més rellevància. L’any 1970 em van encarregar que fos rector de la parròquia de Can Serra. Es va construir l’església “Casa de la Reconciliació” amb la participació de totes les forces clandestines del Baix Llobregat i la gent del barri. Fèiem servir paraules com comunitat, reconciliació, igualtat entre creients i no-creients, valors... En definitiva, les persones són animals que parlen i el parlar configura la nostra manera de pensar. Aquest exercici de símbols i de paraules era per buscar aquell comú denominador que sabíem que existeix entre les persones i va més enllà d’una estricta confessió. Al cap de dos anys es va fer la inauguració. En aquell local es van fer activitats culturals com teatre, cine i conferències, junt amb les polítiques i religioses donant a la vida de la comunitat el seu sentit més ampli. - L’any 1976 va fer un tomb en la seva vida. Deixà Can Serra i s’instal·là a la Cooperativa L’Olivera de Vallbona de les Monges J.B.: A Can Serra em vaig adonar que ostentava, sense voler, un poder d’església d’esquerres, amb gran capacitat de convocatòria i em va agafar una crisi existencial. Rebutges el poder, vols ser com Jesús un noi de poble i et veus líder de l’esquerra en nom de Déu. Rebutjo el poder que utilitza el nom de Déu en va. Llavors decideixo anar-me’n a l’altra punta de Catalunya per formar part de la cooperativa L’Olivera a Vallbona de les Monges, que dóna ocupació a disminuïts físics i psíquics, col·lectiu tan preferit de Déu com els immigrants, gitanos,etc... - L’any 1979 va acceptar anar com independent a les llistes del PSUC en les primeres eleccions municipals postfranquistes. Fou regidor d’educació de l’Ajuntament de l’Hospitalet fins al 1983. J.B.: Certament havia renunciat al poder que havia adquirit a Can Serra perquè no hi volia barrejar el nom de Déu. En aquest cas no ho faria en nom de Déu sinó com a servidor del poble i vaig acceptar. Em

vaig ocupar d’educació pels meus antecedents, però la tasca més urgent que calia realitzar era la construcció d’escoles, ateses les greus mancances d’escolarització i em vaig haver de dedicar a buscar terrenys, negociar amb constructores, etc. -Va viatjar a llocs conflictius del Tercer Món per donar-los suport. J.B.: He fet viatges de solidaritat a Nicaragua i Chiapas on he vist bisbes compromesos amb un altre model d’Església. La Teoria de l’Alliberament no està condemnada ni mai no ho estarà, entre altres coses perquè de pobres seguirà havent-n’hi. És l’evangeli més transparent. La fe pot venir a través de la Revelació, o bé a través de la història. Aquesta és l’opció de la Teoria de l’Alliberament. Els viatges han servit per posar-nos en contacte amb la gent, sigui del món musulmà a l’Irak i Tunísia, indígena de Bolívia, o sandinista de Nicaragua. No hem de pretendre tenir una visió unilateral de Déu. Sorgeix una esperança immensa en grups de joves que surten, que tenen les idees clares, que han hagut de fer cursets accelerats d’economia, com ara per aprendre que és la prima de risc. Gran quantitat de joves, no només del 15 M, sinó també dels fòrums socials amb gran èxit de participació de joves. El futur millor no vindrà del diàleg amb el present, sinó de fer socialment presents els exclosos del sistema. Els darrers temps va posar grans expectatives en la voluntat regeneradora i transformadora del procés sobiranista, en el qual veia la llavor d’una revolució pacífica en favor la fraternitat i la justícia. Va implicar-s’hi activament, partint sempre del respecte i el diàleg. L’anguniejava molt l’existència de presos polítics del nostre país.

JAUME MIRÓ 24

EL NOM I LA COSA DONES I HOMES els futurs pares pensen de tenir un fill i s’hi il·lusionen, Quan possiblement també fantasiegen sobre com els agradaria que fóra. La cosa es presenta problemàtica ja d’entrada: no poden triar entre nen o nena. Però, de la mateixa manera que solen concretar el nom que en cada cas li dirien, també imaginen potser, per cauts que siguin, com els agradaria que foren d’adults. Evidentment -o només se suposa?-, voldran sobretot que ell o ella siguin feliços. Ara bé, les frustracions que uns models d’èxit rígids ocasionen en fills i pares poden ser força doloroses. Fet i fet, més enllà de fomentar els valors de convivència i creixement personal, apostar en l’educació per qualsevol model de nen o de nena d’home o de dona adults a aconseguir, no sembla recomanable. I, a poc a poc, ha calat la idea que cal potenciar les possibilitats personals de cada infant i no altres. En general, la qüestió es complica prou més quan volem evitar el sexisme en el tracte i la formació dels fills. Per descomptat, allò més decisiu en el creixement personal seran les vivències familiars i l’exemple dels pares. Cal recordar que fins no fa gaires anys, l’escolarització oficial ha segregat pel sexe tant els infants com els adolescents, i de retop ha fiançat la segregació que ha sofert la dona en la nostra cultura en considerar-la vàlida només per a les tasques que socialment s’han vingut considerant secundàries. A hores d’ara, malgrat el esforços dissuasius de grups ultraconservadors com l’Opus Dei. Tradicionalment –cal encara adduir-ho?-, la dona era exaltada com a mare i portadora d’especials valors “naturals” de la condició femenina, és a dir, sobretot el sacrifici i la dedicació generosa a les tasques de la llar o similars. El seu paper social més brillant solia ser merament decoratiu, i es fonamentava en el prestigi social del marit. A hores d’ara, per a la dona, tot i les dificultats de promoció professional a llocs de responsabilitat i les discriminacions salarials, s’observa un canvi ben positiu al món occidental respecte de les generacions precedents. Com a mostra, la dona ha assolit als nostres dies nombrosos llocs de màxima responsabilitat de poder a Europa, com la presidència del parlament, a Catalunya o a Espanya; alcaldies, com la de Barcelona i la de Madrid; governs d’estats, com a Gran Bretanya i a Alemanya. Etcètera. Però no ocorre res paregut a la major part del món. Llarg camí llarg... I a casa nostra, tanmateix, encara estem ben lluny d’assolir que les diferències entre dones i homes depenguin no tant de valoracions comparatives -fins i tot, ai!, competitives-, com de la mera estètica sexual. Al capdavall, allò que compta no és ser més o menys que l’altre o l’altra, sinó ser un hom –home o dóna- ell mateix. ANTONI PRATS

POESIA LITERATURA Mentre sèiem adés, m’has pres la mà, i recolzada en mi t’has adormit. Tot just llavors m’ha entrat la feliç rauxa de cercar llapis i paper d’escriure. He desistit per no trencar-te el son. Ara de nou voldria per a tu un poema bellíssim, el millor, sobretot un poema del tot meu, talment un encanteri que esclatés a les teues neurones més secretes, als jardins somniats des de la infància; però tots els poemes són bastits de paraules suades que han trenat el desig, el dolor, la joia d’altres, i no encerte per on desenganxar-les, com despullar-les d’unes altres bregues. Caldrà deixar que brolle l’exabrupte? Antoni Prats (Del recull Encara, 2013) *** El poeta confessa el seu propòsit, mai del tot assolit per ningú, de destriar l’autèntic missatge –d’enamorat, en aquesta ocasió- de tants altres que li han arribat amb similar intenció mentre anava formant-se la seua capacitat de verbalitzar vivències colpidores. Perquè la millor Literatura és aquella que encerta a expressar-les de bell nou, com si abans ningú no les haguera explicat. En realitat, les paraules comporten l’ús que se n’ha fet abans d’emprar-les nosaltres. Només les exclamacions i el breus exabruptes -ah i ai, són dels més universals-, modulats per l’entonació i la situació del moment concret, ens poden salvar de la mediocritat. Però llavors –ai!- no haurem fet Literatura. (A.P.)

OPINIÓ QUI NO SAP LA SEVA HISTÒRIA CORRA EL RISC DE REPETIR-LA

ortem una temporada, que ja comença a ser massa llarga, en què se'ns amunteguen les males notícies. Notícies que ens parlen de dictadura, de censura, de presos polítics, de processos judicials sense cap base, d'articles de doctors, professors de dret i altres juristes posantse les mans al cap per la manca d'imparcialitat judicial i de com s'instrueixen uns processos que ja tothom veu com a polítics. I veiem espantats com s'empresona cantants i es censuren llibres, mentre que persones amb sentències fermes, algunes de ja fa més d'un any, per corrupció i malversació de fons públics, encara són al carrer, i ens preguntem en quin any estem? Hem tornat als setanta? De fa temps que també ens veiem obligats a posar en dubte el funcionament d'alguns dels estaments bàsics de la democràcia. Per exemple, si la major part de la població és capaç de veure i endevinar qui és un tal M. Rajoy, que apareix als papers d'un ex-tresorer del partit del govern espanyol, on hi ha anotades partides fraudulentes i de sobresous il·legals, i els únics que no són capaços de veure clar de qui es tracta és la gent de la judicatura, això només vol dir dues coses, o bé que no són gaire espavilats (i tenint en compte la dificultat de les oposicions a aquests càrrecs, també posa en dubte com hi han arribat) o bé que no són imparcials. Tot plegat força escabrós. Un altre exemple el tenim de fa pocs dies. El jutge inhabilitat per escriure constitucions en el seu temps lliure és cridat a declarar al jutjat de Barcelona on curiosament van a parar molts dels casos vinculats amb el Procés. Quan va preguntar el motiu pel qual se l'acusava, va rebre per resposta que encara no se sabia, que ja se l'hii diria. Així doncs, primer es cuinen els casos i després, si de cas, ja es busca un motiu que convingui. No és pas gaire diferent de molts casos que es jutjaven durant la dictadura, on l'única diferència amb aquells temps, és que aleshores els acusats, que venien de la Via Laietana, arribaven als jutjats amb la cara inflada a hòsties. No sé si avui dia s'escandalitzarien de rebre un reu d'aquesta manera o, com van fer els seus predecessors, els seria igual. D'altra banda, no els fa res tenir empresonats durant mesos persones que no han comès cap delicte. Fa fredor veure com s'inventen delictes d'odi i es porten a judici casos sense cap mena de solidesa jurídica,només per molestar i fer perdre temps i diners, mentre les bandes de feixistes i nazis van repartint llenya a tort i a dret pels carrers de Catalunya. O veure com alguns d'aquests fa-

cinerosos es dediquen a disparar trets a les finestres i balcons d'aquells que pengen banderes que no els agraden, amb el perill que això comporta, i tot plegat davant la passivitat d'una policia i una judicatura que ja fa temps que actuen en règim d'apartheid. Estan passant massa coses estranyes, massa fets fora del normal on es pot observar la regressió brutal del règim democràtic espanyol i com les llibertats, els drets civils i la justícia reculen fins a arribar a situacions que recorden temps foscos, molt foscos. Fa 80 anys Europa va viure una situació realment esgarrifosa. Els nefastos tractats del final de la Gran Guerra, el 1918, la repressió envers els derrotats (l'ocupació de la conca del Ruhr -anys 1923 a 1925- per exemple, va ser ominosa i humiliant) i l'enfonsament del sistema econòmic amb la crisi del 29 van tenir uns efectes tan grans que molts països van acabar caient en mans de populismes i personalismes polítics que, al final, van esdevenir un dels pitjors moments de la història de la humanitat. Potser tot plegat s'hauria pogut evitar si els forts, els poderosos i alhora també anomenats països democràtics, en lloc de carregarse de supèrbia, mirant només pels seus propis interessos i emparantse en una estabilitat que va demostrar ser falsa, haguessin intuït el que vindria i actuat en conseqüència. No era tan difícil veient com anaven les coses. Quan tot es va començar a tòrcer, van ser incapaces d'actuar, no van moure ni un dit quan a Itàlia arribava al poder un dictador com Mussolini. Ni després a Alemanya amb un Hitler exultant que començava a empresonar rivals polítics primer i gent d'altres ètnies i races després, donant un exemple nefast a països com Polònia, Hongria, Iugoslàvia, Bulgària o els Estats Bàltics, que abolirien els règims democràtics i, més tard, alguns d'ells, acabarien sent aliats dels nazis. Tampoc van dir res quan Alemanya es va començar a rearmar de forma alarmant i va envair els Sudets per acabar entrant a Polònia. Llavors, quan ja era massa tard, es va voler reaccionar, però sense poder evitar el que va ser, a la fi, la massacre més gran viscuda per la humanitat. La indiferència i la supèrbia es van convertir, primer en respecte i finalment en por. Després, acabada la guerra, simplement es

convertí en comoditat i interès d'estat, deixant, per exemple, el poble espanyol en mans d'un govern feixista i torturador que, a sobre, havia ajudat Hitler. O a Portugal sumit en una dictadura eterna. Ja els anava bé. Tot just havien acabat la guerra i ja hi tornaven a ser. En l'Europa actual, i sobretot a la UE, seguim veient molts d'aquells vells tics. Mirar cap a una altra banda, el silenci còmplice, el "jo ja estic bé", la indiferència envers el que passa dins de les pròpies fronteres de la UE, no és més que una mostra que Europa no ha entrat encara al segle XXI, s'ha quedat al XX i a aquest ritme no en sortirà mai. Potser Espanya no és com l'Itàlia del 1923 o l'Alemanya del 1933, ni tampoc té la seva força ni influència, però quan es sembra una mala llavor, si no es fa res, després ningú podrà evitar que, amb el temps, en

surti una planta forta i robusta que ho fa malbé tot i que és molt difícil d'arrancar. Haurien de ser conscients que les taques d'oli, si no s'aturen a temps, s'expandeixen i ho empastifen tot i a tothom al seu voltant. Amb la passivitat dels estats de la UE, moguts només pels seus propis interessos com a estats i obviant els drets dels seus ciutadans, s'està demostrant que, fora del tema econòmic, la Unió és una carcassa buida, o almenys aquesta és la percepció que dona. Si no és capaç de frenar el que està passant a Espanya, Hongria o Polònia, mentre es dedica a donar lliçons de democràcia a Turquia, la Xina o Veneçuela, amb el temps, no s'adonarà que la merda ja els comença a arribar als turmells. Llavors, potser, ja serà massa tard, com sempre. CARLES FARRÉS I PINÓS

HO SABÍEU? 8 DE MARÇ: DIA MUNDIAL DE LA DONA

a 10.000 anys, quan en el Neolític comença a estructurar-se una incipient societat i es creen les primeres autoritats, governants i sacerdots, són els humans de sexe masculí, qui ostenten aquests càrrecs. En la llarga història de la humanitat, han sigut molt pocs els territoris i estaments dirigits per les fèmines. Per norma general, la dona ha estat sotmesa a l’home, primer sota la tutela del pare i, després, sota la del marit, limitada a servir-los i a fer les tasques domèstiques i els treballs menys importants, sent considerada, sovint, un ésser inferior. En la nostra cultura almenys, la falta d’ensenyament ha sigut una de les claus per aconseguir aquest objectiu. Segons els criteris masculins, les dones només necessitaven saber cuinar, fregar i cosir. No fa pas tant de temps que encara sentíem a dir: “A la nena no li cal estudiar; només el comerç si de cas, per anar a treballar en un despatx”. Les famílies benestants consideraven que, si les noies no necessitaven treballar per guanyar-se la vida, en tenien prou d’anar a aprendre de cosir i fer labors i saber comportar-se en societat. Les poques dones que tenien la sort de traspassar aquesta barrera, eren les que havien nascut en famílies, que, a més de adinerades, formaven part d’àmbits culturals selectes que tenien una tradició universitària (filles de metges, advocats, literats, filòsofs, mestres...). Però, malgrat això, les carreres a les que solien optar eren les de lletres; no estava ben vist que es decantessin per carreres científiques. Filosofia i Lletres, o bé Geografia i Història eren les més recomanables per una dona. La de Magisteri era idònia per al sexe femení; ser mestra era gairebé el màxim que es podia aconseguir.

Però no us penseu que un cop amb el títol a la mà tot era fàcil. De cap manera, la discriminació seguia sent terrible. He tingut accés a un document històric: un contracte laboral per a mestres (femenines, és clar) de l’any 1923. Hi podeu veure la foto, però com que no és fàcil de llegir, us ho transcric literalment: Sector Enseñanza DOCUMENTO HISTÒRICO

Contrato de Maestras en 1923 Este és un acuerdo entre la señorita ........................................................... ..................... maestra, y el Consejo de Educación de la Escuela ..................... ..............por el cual la señorita..................................................acuerda impartir clases durante un periodo de ocho meses a partir de ............... de septiembre de 1923. El Consejo de Educación acuerda pagar a la señorita........................ la cantidad de (*75) mensuales La señorita.............................................................................. acuerda: 1- No casarse. Este contrato queda automaticamente anulado y sin efecto si la maestra se casa.

23-

No andar en compañia de hombres. Estar en su casa entre las 8 de la noche y las 6 de la mañana, a menos que sea para atender función escolar.

45678910111213-

14-

No pasearse por heladerias del centro de la ciudad. No abandonar la ciudad bajo ningún concepto sin permiso del presidente del Consejo de Delegados. No fumar cigarrillos. Este contrato quedarà automáticamente anulado y sin efecto si se encuentra a la maestra fumando. No beber cerveza, vino ni whisky. Este contrato quedarà automáticamente anulado si se encuentra a la maestra bebiendo cerveza, vino y whisky.

No viajar en coche o automóvil con ningún hombre, excepto su hermano o su padre. No vestir ropas de colores brillantes. No teñirse el pelo. Usar al menos dos enaguas. No usar vestidos que queden a mas de cinco centímetros por encima de los tobillos. Mantener limpia el aula. a) Barrer el suelo al menos una vez al dia. b) Fregar el suelo del aula al menos una vez por semana con agua caliente. c) Limpiar la pizarra al menos una vez al dia. d) Encender el fuego las 7 de modo que la habitación esté caliente a las 8 cuando lleguen los niños. No usar polvos faciales, no maquillarse ni pintarse los labios.

Que us sembla? Per posar-se a plorar, oi? Un contracte com aquest, avui és impensable, no crec que cap dona s’avingués a signar-lo. Per sort les coses han canviat bastant. Ningú ens ha regalat res, però: les millores s’han aconseguit gràcies a les lluites per a la igualtat de drets que el segle XIX van iniciar unes dones. L’any 1848 comença el moviment organitzat amb la primera “Convenció dels Drets de la Dona”, a Seneca Falls, a l’estat de Nova York (EU), i no s’han parat de fer reivindicacions des d’aleshores. És cert que s’ha guanyat terreny en tots aquest anys de lluita, però ni de bon tros la dona està reconeguda com a igual a l’home en tots el casos. En molts treballs, fent la mateixa tasca i tenint el mateix càrrec, a una dona li paguen menys diners que a un home. Fins i tot amb un currículum millor i demostrant més aptituds, sovint té més facilitats l’home per accedir a un lloc de treball. No hi ha gaires dones que siguin directores o gerents de grans empreses, multinacionals per exemple -potser sí en la petita i la mitjana empresa, però no massa-. Tampoc en política. Caps d’estat dones? Es compten amb els dits d’una mà i encara en sobren. Algun ministeri i gràcies. També és molt greu l’assetjament sexual a què estem sotmeses. I la violència de gènere? Cada cop són més les dones que moren a mans dels seus companys o marits, a part dels maltractaments. Per què?, em pregunto. No som tots, homes i dones, éssers humans? Quin és el motiu d’aquesta discriminació que no s’acaba mai del tot. Les dones estem tant o més capacitades que els homes per qualsevol tasca. Pot ser que sigui la por el que fa que se’ns menyspreï. Tenen por els homes de perdre el seu poder? ANTÒNIA CALDÉS

************

JA PODEU PORTAR ELS XIPRERETS DE 2017 PER RELLIGAR.

Amb la col·laboració de:

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Jaume Marzà, Jaume Miró, M. Dolors Nat, Antoni Prats, Isabel Segarra.

Amb la colÂˇlaboraciĂł de: