18-04 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXIX– Núm. 423 ABRIL 2018

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES D’ABRIL DIVENDRES 6, a ¾ de 8 del vespre. Cant Espiritual, recital de poemes sobre ciència i fe de David Jou, científic i poeta DISSABTE 14, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 355. Visita a Montserrat. Inscripcions fins al dia 6. DIUMENGE 15. Lectura dramatitzada de fragments del llibre del soci Roger Bastida, La mirada de la sargantana, a càrrec d’Aina Tadeo i Roger Bastida DIJOUS 19, a ¾ de 8 del vespre. Presentació del llibre núm. 31 de la col·lecció La Medusa, El nom i la cosa, d’Antoni Prats, soci de l’entitat. Presentació a càrrec de Matilde Marcé. DIVENDRES 20, a 2/4 de 10 del matí. Visita cultural a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona. Trobada a l’andana direcció Fondo de la parada Avinguda del Carrilet, de la línia 1 del Metro. DIVENDRES 20, a ¾ de 8 del vespre. Paradigmes? Convidat: Vicenç Capdevila. Es conversarà sobre el contingut del llibre Capdevila i nosaltres. DIUMENGE 22, d’11 del matí a 2/4 de 2. XXXIII Trobada comarcal de Puntaires a la rambla de Just Oliveras dins dels actes de les Festes de Primavera. També hi farem la venda de llibres de la col·lecció La Medusa i de roses.

EXPOSICIÓ DE QUADRES DE L’ATENEU Del dia 16 d’abril fins el dia 4 de maig estarà oberta l’exposició de quadres del patrimoni de l’Ateneu.

NOTA: A la contraportada hi trobareu l’agenda per al mes de maig

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL No us penseu que l’hem oblidat. No, de cap manera. Malgrat que, en els anteriors butlletins no el citàvem, quan rememoràvem aniversaris culturals, sempre l’hem tingut present. No debades és una de les veus més punyents i brillants de la poesia catalana del segle XX. Justament el passat 27 de març es van complir vint-i-cinc anys de la seva mort. I va ser molta la gent que li va retre homenatge, sobretot al seu País Valencià. Sí, es tracta de Vicent Andrés Estellés. Des de Burjassot, el seu poble, no-més amb la senzillesa de les paraules, es va alçar rotun-dament contra la llarga nit franquista. Estellés va ser un gran poeta. Va escriure sobre tot el que va voler: sobre el menjar i el beure, sobre l’amor, sobre el seu país, sobre els homes,... La seva poesia és popular i també profunda. Va ser ell qui va deixar escrit: “Allò que val és la consciència/ de no ser res si no s'és poble”, dins del contundent poema Assumiràs la veu d’un poble. I qui no coneix l’impressionant vers amb què comença Els amants?: “No hi havia a València dos amants com nosaltres”, que l’enyorat Ovidi Montllor va musicar i popularitzar arreu del país. En honor seu, només dir que la seva poesia és manté ben viva entre els que llegeixen fre-qüentment la seva obra. Que no són pas pocs. D’altra banda, volem anunciar-vos que el dijous 19 d’abril hi haurà la presentació, a la nostra sala d’actes, del llibre de l’Ateneu corresponent a la col·lecció de La Medusa. Es tracta de El nom i la cosa, del nostre col·laborador Antoni Prats. A les pàgines del volum hi trobareu reunits els millors textos de l’autor escollits entre les seves col·laboracions en diverses revistes. Així mateix, el divendres 20, us proposem que assistiu a l’edició de Paradigmes? dedicada a Vicenç Capdevila, que va ser ajornada el passat mes de febrer.

ABRIL

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET CAN PI (Publicat en el Xipreret núm. 144, novembre de 1992)

a zona de Can Pi és el sector més oriental del nostre terme municipal i està delimitat per l'autovia de Castelldefels, l'estació de Can Tunis i els confins barcelonins. Fou conegut així perquè portava el nom d'una important masia, i era un topònim d'arrels totalment i absolutament populars. I parlo en termes pretèrits perquè a hores d'ara aquella partida, que té el mateix aspecte que oferien Hirosima i Nagasaki després de la passada que els feren els americans, té als plànols i a les guies urbanes els dessaborits noms de Polígon Pedrosa i Granvia-Sud. Sense sortir d'aquest segle que ara s'acaba, aquesta part de l'Hospitalet ha conegut tres sistemes de vida, cada un amb unes característiques ben definides. Fa cent anys aquestes terres eren de ple domini dels conreus agrícoles, tanmateix com la resta de la Marina hospitalenca. Les darreres escorrialles del Canal de la Infanta es confonien amb els regalims de la riera Blanca i el torrent de Magòria. La construcció del tren de Vilanova només havia suposat uns passos a nivell sense guarda a les carreteres de la Farola i del Prat Vermell, i el mateix podria dir-se del brancal que feren per enllaçar-lo amb l'estació de Sants, que tan sols va arribar a tenir barreres a la carretera antiga del Prat. La pagesia local va seguir cultivant aquesta terra ubèrrima en capçades que arribaven als sorrals de vora platja, fins que els plans per fer-hi un port franc i la inauguració de l'estació de Can Tunis -que ara ocupa deu vegades l'extensió inicial- van convertir aquell rodal en una bossa sense sortida. Cal Matxacot, Can Vehils, Cal Tocaio, Cal Gabriel, Cal Carles, Can Gotlla, Can Pi, Ca la Vídua, la Casa Nova, Cal Benet Valls, Cal Pelut, Cal Sisó i Cal Sinté, fruïren d'una horta que donava un grapat de collites a l'any, les quals eren remeses amb carro fins al Born barceloní. Aquesta relació i els quilòmetres que els separaven del nucli urbà més antic, els atorgà una certa autonomia en el viure quotidià. La segona faceta d'aquesta història comença en acabar el primer terç d'aquest segle. Aquelles esplanades aïllades, amb pocs i mal endreçats caminals, foren objecte d'una primera especulació del sol, 2

atiada per un districte urbà de Santa Eulàlia que ja arribava a la Granvia i les necessitats vitals del desori immigratori. Els primers assentaments no relacionats amb els cultius foren les granges d'escombriaires, les casetes unifamiliars, algunes indústries submergides i la seu de negocis tercermundistes. Foren tres les bosses primitives, però el temps arribaria a fondre-les en una sola. Tingueren singular importància els corrals dels carreters que recollien la brossa dels barcelonins, i en tornarem a parlar dins la sèrie d'oficis que es perden.

Per espai de mig segle aquells paratges es van poblar de tallerots i magatzems, de dipòsits de carbó i de bidons, de corts de porcs, de gent que treballava en les feines menys agraïdes. El barri de la Bomba, situat entre Can Gotlla i els límits municipals, fou una bossa de pobresa, similar al famós Somorrostro. S'havien de tenir molts bones raons per anar-hi, ja que perdre's en aquells verals era com anar per la selva en manega curta. La tercera fesomia d'aquest sector encara està en procés de remodelatge. Per fer-ne un polígon industrial de grans dimensions, han estat desnonats els pagesos residuals, els veïns suburbials i les indústries que no ho tenien gaire clar. S'han obert grans vials que substitueixen els antics camins de carro, s'han reomplert els camps per aconseguir un millor aïllament de les aigües freàtiques, i s'han instal·lat ja algunes indústries d'alta tecnologia. L'Ajuntament ha ofert una part d'aquest sòl per ampliar la Fira de Barcelona. Una visita al que resta de Can Pi és necessària per a qui vulgui tenir una visió global de l'Hospitalet, i amb aquesta finalitat hi he fet una passejada. Amb una llambregada t'adones de la considerable extensió 3

de terreny disponible, fet sorprenent en una ciutat que sembla ocupada fins a l'ofegament. Automàticament els meus sensors han mesurat el magnífic parc natural que s'hi podria fer i com en podríem gaudir. L'aïllament que representa per un costat la Granvia i per l'altre les instal·lacions de la RENFE, afavoririen la creació d'una zona de descans i relax, però la terra està condemnada pel seu rendiment econòmic i no cal somiar en amors impossibles. He volgut seguir el rastre de les antigues masies i ací he patit el primer ensurt. Únicament Can Gotlla resta en peu, malgrat que privada de terres i envoltada de calçades noves de trinca. Can Vehils, que ja apareixia en un mapa del segle XVIII escrit "Bayls", és en ruïnes. De Can Pi només resta la palmera, un arbre que servia per identificar els habitacles rurals de la nostra Marina. Cal Pelut està envoltat d'una empresa constructora, i aprofito per treure'n unes darreres fotografies. Són molt escadussers els indicis dels darrers cultius i dels camins carreters. Un tros del torrent Gornal s'ha convertit en una trista claveguera a cel obert. Al costat del Cal Pelut han excavat el subsòl per fer els soterranis d'una nau industrial, i el tall del desmunt és una bellíssima lliçó de geologia. El primer metre el forma un terrer fosc resultat de la barreja dels llims i dels adobs. El segueixen dos metres de terres molt més clares que foren dipositades pels continuats desbordaments del Llobregat i que s'han mantingut verges. I a partir dels tres metres de profunditat apareixen les sorres albicants del que, un jorn, fou la primitiva platja d'un territori que encara no sabia res de les passions i les trifulgues dels humans. Els carrers nous són tallats al punt on conflueixen a la xarxa general per grans blocs de pedra que impedeixen l'accés als automòbils, i això augmenta l'aïllament d'aquest desert artificial. Pel cantó on la riera Blanca servia de fita al terme, hi ha un centenar de metres que semblen terra de ningú, sense enllaç amb les travesseres del passeig de la Zona Franca. Tan sols el carrer dels Motors facilita la sortida per llevant. Del munt de barraques que formaven la Bomba -aquesta "bomba" era senzillament un pou on s'havia de manxar per treure aigua- no en resta res, però un xic més avall encara es veuen algunes modestes construccions com a testimonis que la ventada encara no s'ho ha endut tot. Al raval de Can Pi, els estrets carrerons on s'alternen els corrals dels primitius escombriaires i els habitacles de jornalers donen el trist espectacle de teulades ensorrades, llars sense estadants i munts d'enderrocs arreu. En un d'aquests corrals, s'hi va trobar no fa gaire una granja porcina il·legal que va fer sortir, una vegada més, el nom de la nostra ciutat a la premsa barcelonina. Com també ho van acon-

seguir els autocars que romanen en una gran eixida i que, segons sembla, foren emprats pel senyor Tejero per envair el Congrés i ocupar-lo militarment. Són a l'aire lliure i pel seu estat, ja no s'han de preocupar els qui creuen en la democràcia i no enyoren la llarga nit dels quaranta anys. Desapareguda la masia que va donar nom a aquella partida, esfumats els camins carreters que la travessaven i en franc procés d'esvanir-se el barri que portà el mateix nom, cal creure que aquest topònim també és perdrà, com tants altres de l'Hospitalet. Aquesta pèrdua no serà gaire plorada a causa del poc pes especial que representa la seva darrera etapa de barri marginal, i la imatge de la ciutat continuarà aigualint-se com una aquarel·la que ha perdut el to viu dels seus colors. Una vegada més sento el temor que les generacions futures creguin viure en una ciutat de nova planta on les cases van néixer espontàniament en una plana erma, sense un pretèrit rural, sense mons de sembra i de collita, sense costums agraris i tel·lúrics. RAMON MORALES

Fotos: Coberta: El barri de la Bota Interior: 1, Can Pi – 2, Gran Via- Sud actualment

CONVERSES Respon: Nascuda a: Edat: Professió:

Lídia Blaya Pras L’Hospitalet 53 anys Educadora social

Aquest mes tenim el plaer de conversar amb Lídia Blaya, que, com veureu, ha volgut dedicar la seva vida professional a l’atenció de les persones grans.

Vas viure els teus primers 24 anys al barri de Pubilla Cases. Què en recordes del barri de quan eres petita? Cap a finals del seixanta començament dels setanta, el barri era molt diferent a com és ara. Recordo espais sense edificar, on es feien les fogueres de St. Joan amb tots els estris vells de fusta que els veïns baixàvem. Circulaven pocs cotxes cosa que permetia baixar la canalla a jugar al carrer, fins i tot, en quedava algun sense asfaltar, impensable avui dia. Barri de gent vinguda bàsicament d’arreu de la península, i dir que, a l’escala dels pares, érem dues famílies de l’Hospitalet, la catalana i la nostra, d’un total de quaranta. Vas viure també a Sant Josep i actualment a Can Serra i, a més, treballes al barri del Centre, per tant, podríem dir que tens una experiència personal i directa sobre quatre barris de l'Hospitalet. Quines diferències i similituds t'hi has trobat? Hem viscut un temps a Sant Josep, barri més antic amb indústria, de la qual ja no en queda. La diferència més notable amb el barri de Pubilla Cases va ser que pel carrer ja sentíem parlar més català i els espais tenien una construcció més ordenada. Quan va néixer la bessonada, vam anar a viure a l’altra banda de les vies que separen Sant Josep de Can Serra, on encara residim. Barri construït dalt i a 6

les vessants d’un turó. El millor de Can Serra és estar dalt d’un turó, que sumat a l’alçada del edificis tenim unes bones vistes: des de Collserola fins a l’aeroport del Prat, passant pel Tibidabo i Montjuïc, espectaculars. Per sort, treballo al barri del Centre, a nou minuts caminant de casa, tot un privilegi. Barri on trobem la història de la ciutat, oferta de lleure, equipaments culturals, tren, bus, metro, la Rambla, zona de trobada de molta gent. Projectem la barriada perfecta! Què et quedaries de cada un d'aquests quatre barris? No sé si podem parlar de la barriada perfecta. Cada barri té el seu encant i cada lloc té la seva història, construïda per la gent. I cadascú de nosaltres ens ha tocat viure allà on van escollir els pares segons les seves necessitats i possibilitats del moment. Vas cursar estudis al Centre Educatiu Fax de Pubilla Casas. Parla'ns d'aquella etapa. El temps d’escola va ser un temps maco. El Fax era una escola un xic diferent a les altres, havíem fet els dissabtes esplai, començàvem amb l'anglès quan tothom feia francès, i fins i tot, fèiem classes de català i vam aprendre a ballar sardanes dins de l’horari lectiu. I el que tots els alumnes des dels petits fins els grans esperàvem: el festival de final de curs. Ho recordo amb tendresa. Et vas llicenciar com a Educadora Social. Què et va portar a cursar aquesta carrera? Havia fet unes suplències d’auxiliar d’infermeria a l’Hospital de Bellvitge. Vaig descobrir una part de la població. Persones grans amb alguna malaltia aguda, que afegit a les dificultats pròpies de l’edat de mobilitat, de visió, esdevenien persones dependents, a càrrec de fills amb obligacions laborals sense poder donar resposta a aquestes situacions de dependència. Població molt vulnerable. Com és que, com a educadora, no et va cridar més l'atenció el món dels infants? Vaig enfocar els meus estudis d’Educació Social a l’àmbit de gent gran. Ho tenia molt clar, volia dedicar-m’hi ja que en aquells moments i encara avui, és un sector de la població en augment i que necessita atencions de suport d’altres persones. 7

Vas entrar a treballar al Centre de Dia Jardinets, al carrer de Tarragona. Parla'ns una mica de la teva experiència com a educadora social. Una gran sort per part meva que se m’obrís la porta de Jardinets per començar a treballar, d’allò que justament acabava d'acabar els estudis. En aquells moments, gairebé fa 20 anys, la filosofia del centre marcava el dia a dia: Fer una estimulació integral amb les persones, a nivell intel·lectual, social, emocional i físic, durant tot el temps d’estada al centre de dia i per part de tots els professionals. Creus que l'Estat o l'Administració destina els recursos necessaris per atendre les necessitats de la gent gran? NO. S’estan rebent els mateixos ajuts de fa 10 anys. El cost de la vida ha augmentat cada any, en canvi no s’han incrementat les quotes que es reben. Hi ha dos camins per accedir a un centre o a un ajut professional, de manera privada o pública. La pública s’ha de fer amb previsió de temps, ja que no existeixen prou places ni serveis per la demanda que hi ha. La privada, es pot considerar un article de luxe. La gent gran que necessita assistència a centre de dia o residència, o el suport d’un professional a domicili, té unes despeses que superen el total de la seva pensió. Amb això no estic dient que no sigui adequat el cost per uns serveis d’atenció d’aquest tipus. L’atenció de les AVD (Activitats Vida Diària), l’estimulació cognitiva, de fisioteràpia, servei de cuina i neteja, l’assistència sanitària, l’ha de fer personal qualificat. Una bona actuació professional requereix dedicar a les persones el temps necessari i per tant, s’ha de tenir prou personal. No hem d’oblidar que la partida de despeses més gran és la de personal. Què faria falta que fessin? Els ajuts haurien d’anar creixent al mateix ritme que l’IPC, cosa que no és així. Caldria que la bossa destinada als ajuts de dependència fos més gran. Aquesta bossa caldria omplirla a l’hora que fora bo incentivar i donar facilitats als emprenedors d’aquest àmbit amb ganes de fer accions dirigides a la gent gran. Molta de la responsabilitat de la cura de la gent gran recau sobre les famílies. En quin grau creus que aquestes han d'assumir-ne la responsabilitat o en quin punt es pot convertir en una càrrega força feixuga? La família se’n fa càrrec dels seus avis en primera instància sempre que sigui possible. Quan les persones tenen malalties degeneratives, físiques o cognitives, costa més tenir cura d’ells. Es torna una càrrega feixuga, emocionalment d'una banda i d’altra banda, per la in8

capacitat de donar resposta a les necessitats canviants de la gent gran. Sense descuidar les obligacions laborals dels cuidadors en actiu. Ens pots parlar de les relacions humanes amb persones malaltes d'Alzheimer, demència senil o similars? Com és el teu dia a dia amb aquestes persones? Si em permeteu dir-ho així, és una relació molt humana. Basada principalment en les emocions. Si una persona està tranquil·la i emocionalment feliç, hi podem treballar millor. Diàriament tenim en compte la quotidianitat, les coses petites i com deia un gran comunicador ja desaparegut, ens diem coses boniques. La qual cosa facilita als professionals que treballen al Centre de Dia Jardinets a fer una estimulació integral amb els usuaris. Canviem de tema. Parla'ns de les teves aficions. Actualment les meves aficions són activitats de moviment. Fem rutes i caminades a la muntanya, platja o ciutat, curses populars. En grup organitzades i dirigides, o en solitari ... És la manera que tinc de “carregar piles”. Tens alguna afició més relaxada, com per exemple la lectura, el cinema, sèries de televisió, etc.? No sóc de sèries ni de mirar gaire la TV. Programes concrets, d’actualitat com ara Polònia, Sense ficció, 30 minuts, ... La lectura me la guardo per les èpoques de vacances, que és quan disposo més hores del meu temps per als llibres. Coneixes l'Ateneu. Què pots dir de nosaltres i quins consells ens donaries? Sí, us conec. Cada Nadal a Jardinets tenim la visita de SSMM Els Reis Mags de l’Ateneu. Per cert és una visita molt esperada i molt emotiva per a la gent gran. La resta d’activitats de l’Ateneu no les conec personalment, però sí a través d’amics. El grup de teatre, la coral Els Matiners, les puntes de coixí, la pintura, el butlletí Xipreret... El meu consell... Endavant amb l' Ateneu de Cultura Popular per divulgar, impulsar activitats culturals i socials i difondre la cultura catalana.

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS VISITA CULTURAL AL MUSEU DE BADALONA

l dissabte 17 de març vam anar a visitar el Museu de la Ciutat de Badalona. Ens vam ajuntar 14 socis a l’andana de la línia 1 del Metro a la parada del Carrilet que ens va portar a la plaça de Pompeu Fabra de Badalona. Ens va acompanyar el matrimoni Rafel i Remei, també el matrimoni Vicente i Elvira, aquest últim usual de les visites culturals, però que havien mancat últimament per malaltia. Celebrem el restabliment de la seva salut. A la ciutat de Badalona, l’any 1954 es van descobrir unes termes romanes en el subsòl de l’antiga ciutat de Baetulo. Posteriorment l’Ajuntament va fer construir un l’edifici sobre les termes, que és l’actual Museu. Al subsòl del Museu s’hi conserven 3.400 m2 de restes de l’antiga ciutat romana, un conjunt excepcional tant per la seva extensió com per la importància d’alguns elements trobats. Es poden veure les termes i seguir un itinerari pels principals carrers de Baetulo, amb les seves cases, botigues, banys, clavegueram, etc. El conjunt mostra la ciutat i la vida quotidiana dels seus habitants, en temps de l’emperador August (27 aC-14dC) tot i que també hi ha restes d’algunes edificacions posteriors. La ciutat de Baetulo va ser fundada pels romans als primers decennis del segle I aC i va perdurar fins al segle VI dC. Situada en un petit turó ocupava una extensió de 10 ha i estava emmurallada. Fou una de les primeres fundacions de la província Hispania Tarraconensis. Les formes de vida de fa 2.000 anys ens fan pensar si els seus habitants vivien més tranquils que actualment amb telèfons mòbils, televisió, automòbils, robots, etc. Sortint del Museu, passejant pel comercial carrer del Mar, vam arribar fins al mar on, en el Restaurant del Club Nàutic, ens serviren un suculent dinar mariner. L’amiga Isabel Segarra, habitual de les visites cultural, no va visitar el Museu perquè feia pocs dies que l’havia visitat, però no va voler perdre's el dinar. ATENEU

COMMEMORACIÓ DEL DIA MUNDIAL DE LA POESIA

l passat 21 de març l’Ateneu va commemorar el Dia Mundial de la Poesia organitzant una lectura de poemes, com ha vingut fent els darrers anys. L’any 1990 la UNESCO va proposar aquesta celebració anyal en reconeixement de la capacitat singular de la poesia per copsar l’esperit creatiu de la ment humana, posant de manifest la universalitat dels temes i sensibilitats que s’hi expressen. Un dels principals objectius de la celebració és donar suport a la diversitat lingüística i oferir a les llengües amenaçades l’oportunitat d’expressar-se a les seves comunitats. Per això recomana la realització de recitals poètics per mantenir la tradició oral i promoure la relació de la poesia amb les altres arts com teatre, dansa, música i pintura. A Catalunya la Institució de les Lletres Catalanes canalitza aquesta celebració, promovent nombrosos recitals a tots els Països Catalans i encarregant la composició d’un poema escrit a propòsit, que s’edita junt amb la seva versió en més de trenta idiomes. En aquesta ocasió ha estat escollit el poeta valencià Marc Granell, que ha escrit el poema intitulat La poesia que consta de tres estrofes amb quatre versos decasíl·labs on expressa la riquesa de matisos, sensacions, sentiments i propòsits que pot transmetre l’art poètic.

La vetllada va constar de dues parts. En la primera van participar com a lectors els socis que prèviament ho havien sol·licitat, llegint poemes triats per ells mateixos. Matilde Marcé, coordinadora d’aquesta part, va fer una introducció sobre el significat de la commemoració i el valor de la poesia. Tot seguit, M. Dolors Nat va obrir el torn de lectures amb La poesia de Marc Granell i a continuació Helena Farrés, Mercè Borràs, Carles Farrés , Carme Jorba, Matilde Marcé, Jaume Alicart, Dolors Sala, Antònia Caldés, Antoni Prats i M. Dolors

Nat van anar presentant un ampli ventall d’autors, des de Maragall a Montserrat Abelló passant per Espriu, Miquel Martí i Pol, Joana Raspall, Antoni Prats, Mercè Borràs, Carme Jorba, etc. Cal dir que aquest format va funcionar molt bé ja que va posar de manifest la transversalitat de l’expressió poètica que permet abordar una gamma infinita de temes i matisos vehiculats a través de la paraula, millor si és transmesa oralment. La possibilitat que tothom que vulgui pugui participar en la vetllada crec que potencia la dinàmica associativa i, per tant, és una línia que hauria de tenir continuïtat. La segona part va consistir en la lectura de setze poemes del poemari 36 poemes a partir del 36 de Ricard Creus, escriptor nascut l’any 1928 al barri del Poblenou de Barcelona. Tot i que va estudiar a la facultat de Belles Arts de Barcelona, on va fer amistat amb Josep M Subirachs, i va exercit com professor d’arts plàstiques, és conegut per la seva activitat literària que ha abastat la majoria dels gèneres. Es va donar a conèixer en primer lloc com a poeta l’any 1975 amb Cendra amb foc. L’any 1978 es va publicar la primera edició del poemari que ens ocupa. Ha obtingut diversos premis literaris, el més rellevant dels quals és el Sant Jordi, l’any 1978, amb la novel·la Posicions.

A 36 poemes a partir del 36 expressa la seva percepció de les circumstàncies que es produïren durant la guerra civil i la conseqüent postguerra, des de la perspectiva d’un infant, sotmès a una dolorosa immersió en un món hostil: qui va guanyar no m’estimava. Malauradament, aquestes sensacions ens semblen avui inquietantment properes. Un col·lectiu de rapsodes compost per Joan Soto, Dolors Sala, M. Dolors Nat, Francesc Cabrera i Julita Sanou s’encarregà de la tria dels poemes, recitació i il·lustració musical i visual, tot plegat amb una gran solidesa, ben reconeguda pel nombrós públic present a la sala. Text: JAUME MIRÓ Fotos: M. LLUISA GALAN

PRESENTACIO DEL LLIBRE: CICATRICES DE CHAROL, de Berta Pichel

a senyora Berta Pichel és mestra, perquè un mestre mai deixa de ser-ho, i encara que hagi format part de l'equip docent del col·legi Tecla Sala de l'Hospitalet durant més de 40 anys i ara ja estigui retirada, pels seus ex alumnes, la Berta sempre serà la seva mestra. I així va quedar demostrat el dijous dia 22 de març, a la nostra sala d'actes, durant la presentació del seu llibre Cicatrices de Charol. Berta Pichel va néixer en terres lleoneses, en la coneguda comarca del Bierzo, i és d'allí d'on provenen les seves arrels familiars. De ben petita va venir a Barcelona i la seva vida ha anat a cavall entre terres lleoneses i catalanes. Tal com diu ella, i fent esment a la coneguda cançó, te "el corazón partio" entre el lloc que la va veure néixer i la que la va veure créixer. Tal com ens va explicar durant la presentació del llibre, la Berta de sempre li ha agradat escriure i, lamentablement, tant la feina de mestre com les "feines" habituals i familiars no li ho van permetre fer d'una forma que li permetés escriure per al gran públic tal i com a ella li hauria agradat. Per això, ara que ja ha deixat enrere la seva etapa docent, ha iniciat aquesta de nova que, des de l'Ateneu li desitgem que sigui força profitosa. Cal dir que sabem que ja està treballant en una segona obra. Cicatrices de charol és la primera novel·la de la Berta. Ambientada a Ponferrada, comarca del Bierzo, durant el difícil període que va del 1933 al 1939, amb la gran desgràcia de la Guerra Civil, hi narra la història d'una noia, la Nía. No desvetllaré l'argument en aquestes línies, d'un llibre el millor consell que es pot donar és, simplement, llegir-lo. Però si que us parlaré de la presentació. Primer de tot agrair al senyor Josep M. Coma Vilà, director de l'escola Tecla Sala la seva

amabilitat en accedir a fer la presentació del llibre, molt encertada i aportant un ambient distès que va fer força agradable i entranyable la seva introducció. Posteriorment la Berta Pichel ens va parlar de la novel·la i el seu procés de producció, tant com a escriptora com a creativa. Finalment va respondre a les preguntes que un públic entregat li va fer en referència al fil argumental de la novel·la i d'altres aspectes tècnics i d'edició. Volem felicitar la Berta Pichel per l'èxit de la seva novel·la (ja va per la tercera edició), i agrair-li que pensés en l'Ateneu per fer la presentació d'aquest seu primer llibre. Va ser molt satisfactori poder veure la sala d'actes plena de gom a gom, amb companys de la Berta, plena d'amics i, sobretot, d'antics alumnes, alguns de més vells i altres de més joves i molts d'ells cares conegudes de la nostra entitat. I és que el "Tecla" és una escola del barri, i encara que ens pensem que l'Hospitalet pot ser molt gran, a vegades oblidem que en aquest barri, gaire bé, ens coneixem tots.

**********

CONCERT DE GOSPEL A L’ATENEU

l passat dia 11 de març va tenir lloc a la nostra sala d'actes un nou concert a càrrec del grup New Gospel, que com tots sabeu, és el grup de Gospel que, cada dilluns, assaja a la nostra seu. Com ja ens té habituats, en referència a concerts anteriors, New Gospel, amb les seves cançons, el seu saber fer i la seva simpatia van inundar la sala i ens van encomanar el seu ritme i les seves ganes de ballar i de cantar. El Gospel és un gènere musical per si mateix i una de les seves característiques principals, entre altres, i deixant de banda el tema bàsicament religiós, és que la música i l'espectacle, tot i que s'inicien dalt de l'escenari, acaben, d'alguna manera, translladant-se a la resta d'oients. Ja sigui per les seves melodies, el ritme o la gresca que es genera al seu voltant, tard a d'hora el públic acaba saltant, picant de mans i cantant conjuntament amb els cantaires del grup. Segurament que no som un públic tan entregat o, millor dit, habituat al gènere, com un afroamericà d'Alabama, Atlanta o Charleston, i és possible que costi més que ens escalfem i ens animem a participar, però de ben

segur que al final tots acabem encomanats de ritme i ganes de participar i compartir amb el grup una bona estona musical, i la millor manera de fer-ho és ballant i cantant amb ells. En Manel, el director del grup, va confessar que, per al New Gospel, actuar a l'Ateneu és com actuar a casa i que, per tant, és aquí on s'atreveixen a tirar endavant alguns petits experiments, i entre aquests, l'estrena de noves cançons i propostes. Així doncs, juntament amb els temes habituals, també vam poder gaudir de noves cançons que han afegit al seu ampli repertori, algunes d'elles, potser, no tan purament Gospel, però que al públic van agradar igual.

He de dir que, com en altres concerts, ens ho vam passar tots molt bé i lamentem que, per part dels nostres socis i amics, no se sàpiga aprofitar o valorar una oportunitat com aquesta per trobar-nos i passar una bona estona. Si bé és cert que va venir força gent, també ho és que esperàvem poder omplir la sala i, desgraciadament, no va ser així. A veure si el proper concert ho aconseguim. Jo us animo. No val a dir que "sempre és el mateix", perquè cada concert és diferent. Particularment he de dir que, com a tècnic de llums i so, he assistit a tots i cada un dels concerts de New Gospel a l'Ateneu i en tots, tots, m'ho he passat de meravella. Per tant, preneu-me com a exemple per a la propera vegada. Text i fotos: CARLES FARRÉS

COL·LABORACIONS PRIMAVERA

a s’olora, ja se sent el silenci de Setmana Santa. Ja vénen a la memòria records infantils de bunyols ensucrats i de menjar blanc, dins els carrers buits de la ciutat. El soroll dels armats, assajant per fer la processó del Divendres Sant és inconfusible, dins els racons més amagats del pensament i les imatges de les persones estimades i mortes, també es fan presents. Els arbres ja verdegen, com cada any la natura és imparable i ens obsequia amb verds tendres i lluents acabats d’estrenar que presumeixen de la seva impulsiva bellesa. Les flors blanques, tènuement rosades, omplen les branques dels cirerers on les abelles treballen incansables. Les margarides, les tulipes, els geranis, les begònies i les roses per Sant Jordi, un Sant Jordi molt estimat, omplen de color i perfum l’ambient i alegren els cors i la mirada. Hi ha dies rúfols, plens de núvols grisos, amenaçadors i cau aigua, molta aigua i... s’humitegen els ulls. L’endemà, el sol de força arravatadora fa tornar el somriure als llavis i l’esperança a l’ànima. Però altre cop, tot i l’escalfor del sol, una llàgrima llisca galtes avall, imparable. La primavera ja és aquí. M. DOLORS NAT I PINYOL

COSES DE LA IAIA ASSUMPCIÓ

a iaia Assumpció va ser una iaia molt peculiar. Anys enrere quan ella era mare jove, mai no va aconseguir posar-se al dia en les innovacions que la generació dels seus fills, com qualsevol altra generació, anava imposant en el món de la modernitat. En canvi, ara, que havien passat una bona colla d'anys, ella mateixa s'havia convertit en allò que els seus néts tan cordialment li deien: «una iaiona ieié». Sí, sí, la iaia Assumpció era tot un poema. No hi havia màquina que sortís al mercat que abans de vuit dies, ella no la tingués a la seva cuina, o música o melodia que sentís per la ràdio que l'endemà ella no la tingués enregistrada a la seva «discoteca», perquè coneixia tots els botons i botonets de l'equip musical, força complicat, que hi havia a casa. Quan sortia al carrer anava impecablement vestida i pentinada a l'última moda; això sí, tot el que es comprava o es posava, sempre era elegant i pràctic... adient a la seva edat. Val a dir que mai no va fer el ridícul; els seus néts sovint li feien broma, però ella sempre els deixava amb un pam de nas. Quan els visitava, tots corrien a rebre-la omplint-la de manyacs, d'altra banda, la iaia Assumpció no oblidava mai un regal. Quan obria la bossa, tots estaven pendents, no només pel que de ben segur els cauria a cadascun, no... sinó fins i tot per veure allò que de curiós , la iaia hi duia allà a dins. És ben cert, la iaia era una dona amb talent, i en feia gala sempre que algú hi feia befa que això o allò últim que havia adquirit, fos realment pràctic o necessari. Un dia la Natàlia, la seva néta més petita, encuriosida, remenant per la bossa de la iaia, en va treure un artefacte que no aconseguia l'entrellat de què podia ser. -Què és això, iaiona? Quina mena de «boli» més estrany portes avui... I per què serveixen tants botonets? -Noia, això no és pas cap «boli»! Això és una llanterna! -Una llanterna? Oh si fins i tot porta un llum intermitent! Per què la necessites aquesta llanterna tan complicada si no surts mai de nit! Que et vols fer l'interessant? -Doncs encara que te'n riguis, amb aquesta llanterna avui he aturat el trànsit! Va fer la iaia fent cara d'importància-...i ni l'he tret de la bossa perquè ho sàpigues! La nena va callar i es mirà la iaia molt seriosa. 17

La dona prosseguí: “Jo estava a la cantonada dels semàfors, a la Rambla, que pel que es veu avui estaven esgavellats, quan he vist al bell mig del carrer, un guàrdia que dirigia la circulació, l'home no se'n sortia pas. Els cotxes li passaven a tort i a dret, embogits amb les pampallugues lluminoses. I les contradiccions del guàrdia, tot sigui dit... Jo, no aconseguia creuar el carrer”. Cada cop que aquell «poli» em donava pas, em quedava frenada davant l'envestida d'aquells conductors frenètics, no hi havia forma de parar-los! Després d'una bona estona, m'he posat d'esquena al trànsit, em sentia marejada i tot amb aquell aldarull. De cop i volta m'adono que la immobilitat total s'ha fet present en el tràfic rodat. Aprofitant el moment he travessat, sense saber com s'havia produït el miracle . Llavors el guàrdia , per sorpresa meva, va i em diu: -Señora, la felicito, este intermitente que lleva usted en la parte trasera del bolso es muy eficaz, muchas gracias ! Ya me dirá donde lo ha adquirido. -Jo, de primer, m'he pensat que es reia de mi, però no, no, l'home m'ho deia de debò, perquè, després, m'he mirat molt detingudament la meva bossa... i sí! Per un foradet de la vora de baix, es podien veure talment les pampallugues del meu intermitent. Què et sembla noia? No li faries un monument a l'inventor d'aquest «aparatet»? MONTSERRAT GIRALT ***********

RECORDEU QUE EL: DIUMENGE dia 22 d’abril, d’11 del matí a 2/4 de 2. Tindrà lloc a la rambla de Just Oliveras la XXXIII Trobada Comarcal de Puntaires. Al mateix temps hi farem la venda de llibres de la col·lecció La Medusa i de roses.

INAUGURACIÓ D’UNA EXPOSICIÓ AL MUSEU D’HISTÒRIA El protestantisme present a l’Hospitalet el segle XIX

l proppassat 13 de març va tenir lloc, al Museu d’Història, la inauguració d’una exposició molt interessant: 500 anys de la Reforma Protestant (1517-2017). Història, arrelament i presència a l’Hospitalet, amb un públic tan nombrós que omplia la sala principal, de protestants, catòlics i potser alguns ateus. La presentació va anar a càrrec de Josep Maria Pujol del Fòrum L’Hospitalet i de Pedro Pérez, pastor de l’Església Evangèlica Baptista de la Torrassa, i Jesús Husillos, regidor de Govern d’Igualtat i Benestar Social, va cloure l’acte.

Ubicada en diferents sales, amb pintures, textos, llibres, etc., se’ns explica qui va ser Martí Luter, que inicià la Reforma Protestant en penjar 95 tesis a les portes de l’església de Wittenburg el 31 d’octubre de 1517. Hi podem seguir l’inici i l’expansió de la Reforma gràcies sobretot a la impremta: en vida de Martí Luter es van publicar un milió d’exemplars de la Bíblia en més de 350 edicions parcials o totals! La Reforma Protestant va portar la divisió de la religió cristiana entre catòlics i protestants, que al llarg dels anys ha provocat recels, enfrontament i desqualificacions, tant per part d’uns com dels altres, una actitud que ara sembla que s’intenta superar, amb actes ecumènics i gestos com el segell que va emetre el Vaticà commemoratiu dels 500 anys de l’inici de la Reforma per Martí Luter. 19

Val la pena recórrer amb calma tota l’exposició i, particularment, les vitrines, en la primera de les quals, per exemple, hi podem veure una Bíblia de 1545 i d’altres com una de japonesa, una de catalana i una traduïda a l’urdu i altres llibres interessants. L’expansió de la Reforma també va arribar a Espanya i a Catalunya, on els primers protestants van patir persecució per la Inquisició, és clar, però també en temps de la Dictadura de Franco. No crec que, actualment, hi hagi ningú a la nostra ciutat que ignori la presència d’algunes esglésies evangèliques a diferents barris, a la Torrassa, la Florida, Santa Eulàlia, Sant Josep...amb un nombre important de fidels, cosa natural si tenim en compte que el protestantisme és actualment la segona confessió religiosa a Catalunya. D’entre les esglésies evangèliques, n’hi ha cinc d’històriques, de qui trobareu l’explicació de les dificultats d’implantació en temps autoritaris així de com viuen a l’actualitat, i una trentena de noves procedents sobretot de l’Amèrica Llatina propiciades per l’arribada de nombrosos emigrants a la ciutat. El que potser sí que ignoren és que el protestantisme ja havia estat present a l’Hospitalet al segle XIX, tot i que Francesc Marcé ja va escriure un article que en parlava i que vam publicar en el Xipreret del mes d’octubre de 1982. El 1875, Ricardo Pravia Cifré (Richard P. Cifré), nat a Madrid però que s’havia traslladat als Estats Units i naturalitzat nord-americà, va ser enviat a Espanya per buscar una ciutat on poder iniciar la seva 20

tasca missionera. Després de visitar diversos llocs, va arribar a l’Hospitalet, que va definir així: Un lloc molt favorable per començar el meu treball. Es troba a tres milles de Barcelona i té fama de ser una ciutat molt liberal, el lloc idoni per a un missioner. A principis de 1876 ja obria la primera església evangèlica al carrer del Xipreret i una escola. El mestre de nens era José de los Àngeles Rodríguez. També van fer classe a l’escola dominical a nens, nenes, dones i homes. Fou una molt bona escola tal com van comprovar l’alcalde, Fortunat Prats, i altres membres del consistori que, a finals de 1879, van assistir als exàmens anuals, que van tenir lloc al saló teatre del casino l’Armonia i quedaren sorpresos per la qualitat de l’ensenyament. Tot i l’èxit que els va fer buscar un altre local més gran, que van inaugurar amb la presència del cònsol dels Estats Units, el 1883, cessaven les seves activitats i Richard P. Cifré tornava als Estats Units. El meu besavi Jaume Mitjavila i Rius va entrar en contacte amb Richard Cifré i va formar part d’aquella primera església evangèlica. No sé si cap dels seus amics, en Pere Anton Prats i en Pere Mestres, amb qui va demanar la creació d’un cementiri civil, se’n va fer, en tot cas no s’ha sabut posteriorment. Finalment, una petita anècdota per il·lustrar com ha canviat la nostra societat en aquest aspecte. Vaig tenir la sort d’estudiar al Liceu Francès de Barcelona, el darrer curs (1946-1947), a la meva classe només érem 17 alumnes, entre nois i noies. Hi havia catòlics, protestants, algun jueu i, és clar, també ateus. Ho vaig explicar en una botiga on algunes dones parlaven de religió i de la dificultat d’entendre’ns amb els protestants i els jueus, de qui parlaven amb un cert menyspreu... Jo vaig dir que no era difícil conviure amb gent d’altres religions, que jo ho feia cada dia a classe, catòlics, protestants i jueus ens respectàvem. Una d’aquelles dones em va dir: “I a casa teva t’han portat en una escola on et podem “pervertir”? Pervertir és veu que volia dir fer-me protestant o jueva. No vull pensar el que m’hauria dit si hagués sabut que un besavi meu havia formar part de la primera església evangèlica de l’Hospìtalet! Crec que avui dia aquesta situació no es pot donar. Per acabar, si voleu visitar l’exposició, teniu temps fins al 15 d’abril. MATILDE MARCÉ

L’INCERT FUTUR D’EMPÚRIES

es ruïnes d’Empúries són una de les meravelles arqueològiques del nostre país. Són visitades cada any per milers de persones, nacionals i estrangeres, que es rendeixen davant els seus encants i el paisatge natural que les envolta. La seva història es remunta enrere en el temps. Fins al segle VI abans de Crist, quan els grecs desembarcaren per primera vegada en aquest bell racó del golf de Lleó. Els navegants hel·lènics tingueren bon ull. El lloc on recalaren oferia un excel·lent refugi a les seves naus comercials en els viatges que feien pel Mediterrani. D’entrada, els grecs s’instal·laren al nucli poblacional de Sant Martí d’Empúries, llavors rodejat del mar per tots costats i que, amb el pas del temps, a causa dels sediments deixats pel riu Fluvià, s’integrà paulatinament a terra ferma. Cent anys després de la seva arribada els grecs emporitans es traslladaren a un nou emplaçament, que és l’indret on avui dia hi continuen les excavacions. Més endavant, al segle II aC., Empúries fou la porta d’entrada de l’exèrcit de Roma per a la conquesta de la península ibèrica. Els romans s’instal·laren al costat de ponent del recinte grec i hi construïren una nova ciutat —molt més gran que la grega—, amb un pla urbanístic admirable. Al voltant del fòrum, el centre de la vila, s’hi ha trobat l’amfiteatre, una fàbrica de salaons, comerços, tavernes, cases benestants, etc. I una esplèndida xarxa de clavegueres. Alguns dels habitacles mostren bonics mosaics que s’han mantingut, miraculosament, en bones condicions fins avui. Roma s’estigué a Empúries fins al segle III dC. A partir de llavors, la ciutat quedà abandonada. Les excavacions al recinte d’Empúries van iniciar-se pel març de 1908 sota la direcció de Josep Puig i Cadafalch, prestigiós arquitecte modernista, que va ser president de la Mancomunitat de Catalunya a la mort de Prat de la Riba. A hores d’ara, cent deu anys després, els treballs continuen. Encara queda molt d’ espai per excavar: un 75%, més o menys. El temporal de llevant que tingué lloc el passat 1 de març de 2018 escombrà el litoral català, com molt bé sabeu, i provocà algunes destrosses, enduent-se la sorra d’un bon nombre de platges. També la del Moll Grec d’Empúries. Tanmateix, aquí la malastrugança va tenir el seu costat positiu. La fúria de les onades va deixar a la intempèrie bona part de l’estructura de l’antic port grec i romà que es trobava sota la platja/duna, al costat de l’espigó, a tocar de Sant Martí.

Aquestes setmanes d’abril s’aprofitarà l’oportunitat concedida pel mar per estudiar i documentar les restes que han quedat a la vista. Empúries és una font de descobriments contínua. Ara bé, no tot són flors i violes. Recordo que, quan era petit, sempre havia sentit dir als adults que allà no s’hi podia edificar. La justificació venia donada perquè no es coneixia exactament on començaven i acabaven les restes gregues i romanes que eren objecte de recerca. No se’n sabien els límits i, per tant, s’havia de salvaguardar tot el sòl circumdant a l’actual museu, per no esguerrar possibles nous descobriments. El que hi podia haver al dessota d’aquest fantàstic paratge era el passat de la nostra civilització. La nostra història. Amb tot, en els darrers vint o trenta anys, la pressió turística ha estat tan forta que s’han permès algunes actuacions urbanístiques, si més no a segona línia de mar. D’altra banda, l’únic hotel de la zona, situat ran de platja, va tirar endavant una polèmica ampliació del local sota el paraigua d’un urbanisme ecològic. I fa un parell d’hiverns, per acabar-ho d’adobar, el mateix hotel va executar un altre increment residencial, que va sorprendre tothom per la seva desmesura. No va ser fins al passat juliol que l’administració local va decidir suspendre la segona ampliació del singular Hotel Empúries per l’enorme impacte paisatgístic que tenia. Va ser una encertada decisió, aquesta, que ens permet confiar que el que ens deien els avis: “A Empúries no s’hi pot construir”, continua vigent. Caldrà que estiguem atents, però. PERE JUHÉ I ORIOL

POESIA EL CAVALLER SANT JORDI

Vingut amb la puresa de l’abril, saludat per les flors de cada branca, sant Jordi passa, cavaller gentil, enarborant una senyera blanca. El cor, ocell que se’ns adorm al pit, I se’ns desvetlla al toc d’un cant de vida, obre les ales a la veu que el crida embriagant-lo amb somnis d’infinit. Seguint el sant patró, l’antiga febre es transforma en una rastre de perfum, i el veiem escometre la tenebra amb una llança que és un raig de llum. Antoni Correig i Massó

EL NOM I LA COSA PRIMAVERA CATALANA

n realitat, si repassem mentalment el mapamundi actual, el color de la democràcia a penes brilla. Que en molts altres països la voluntat popular sigui escoltada per part dels governs, fins i tot consultada segons perquè, és una altra cosa. Només si la llibertat d’expressió està garantida, podem parlar de democràcia. O no és així? Tal vegada sigui allò més propi d’un règim democràtic. Sol ocórrer en les societats on la classe mitjana predomina. I lamentablement, des de fa uns deu anys som immersos en una crisi econòmica a la sortida de la qual, per més que tracte de convèncer-nos el govern de torn, no s’ha arribat. Ni de bon tros. Ni s’hi arribarà mai aplicant mesures neoliberals que sí fan créixer el nombre de rics, però a costa de multiplicar el dels pobres. És clar que tard o d’hora el personal decebut protesta, no es deixa engalipar fàcilment. Sí enganyar, tanmateix, quan, directa o indirectament, el governants controlen els mitjans de comunicació, es permeten trabucar dades econòmiques i fins i tot mentir i crear proves falses. I fer emmudir els qui gosen desmentir-los. Això ha passat i passa també a casa nostra. Sovint, només llegint els titulars la premsa madrilenya en referir-se a Catalunya, ja ens adonem de la manca de distanciació i objectivitat necessàries en donar les notícies. Fet i fet, dir a hores d’ara que Espanya és un estat democràtic, no cola. La suspensió de l’autonomia a Catalunya ha destapat les misèries que la vigent Constitució ja obviava. Una Constitució que ha permès interpretacions al gust dels nombrosos franquistes que hi eren quan es va redactar. I són tot just successors ideològics d’aquells els membres dels tribunals que l’apliquen. No cal explicar que es tracta de personatges simpatitzants del partit polític del govern. Qualsevol des de fora ja se n’adona d’aquest control subtil –o no tant- dels tribunals. Més encara desprès que l’ONU ha recordat a Espanya que ha de respectar els drets polítics de Jordi Sánchez, com el d’assistir al parlament o ser president... I tenint en compte com els jutges europeus han mostrat la vacuïtat de les sentències contra els polítics catalans exiliats, començant pel President Carles Puigdemont. Mal ho té el govern de Madrid amb aquesta imatge de descrèdit democràtic in crescendo que ve donant al món. Un govern que, per tapar les seues vergonyes de corrupció econòmica, distrau l’atenció pública envers el “golpismo catalán”. I ara, per ignorar la devaluació dels tribunals espanyols en Europa, tanca files davant un altre president imputat de la Comunitat de Madrid, també del PP... El parlament català, malgrat la persecució sistemàtica del govern espanyol, sobretot des de l’1 d’Octubre passat, i, gràcies a una pacífica militància po-pular summament participativa, ha reprès en aquesta primavera del 2018 una empenta difícilment reprimible. Tant de bo fóra el motor inicial –directament o indirecta- d’un canvi radical de política arreu de l’estat espanyol cap a un projecte de convivència autènticament democràtic. ANTONI PRATS

OPINIÓ JESUS CHRIST SUPERSTAR

mitjan març la meva amiga Mònica, que forma part de la Coral Xalesta i és mestra de la coral infantil Els Matiners, entre altres coses, em va dir que la Xalesta faria un concert basat en fragments de l'òpera rock Jesus Christ Superstar. Em va fer gràcia, ja que feia temps que no sentia el nom d'aquesta obra, molt de temps, i em vaig dir: "Per què no?" La Mònica em va avisar: "No és pas cant solista, és cant coral, eh?" Li vaig respondre que ho entenia, però alhora també em vaig preguntar com seria una òpera rock traslladada al món del cant coral. Ho havia de veure, o millor dit, de sentir! Durant uns quants dies no vaig poder deixar de pensar en el Jesus Christ Superstar. Aquesta és una òpera rock amb lletra de Tim Rice i música d'Andrew Lloyd Webber que inicialment va ser enregistrat com a àlbum i que, posteriorment, va ser convertit en un musical, amb molt d'èxit, tant a Broadway (New York) el 1971, com més tard al West End (Londres). Posteriorment es va fer, com no podia ser d'altra manera, la pel·lícula. Aquesta va ser estrenada l'any 1973 amb molt d'èxit. Tant els musicals com la pel·lícula van rebre força premis i reconeixements. Però a l'Espanya de l'època les coses eren diferents. Això em va fer pensar en el moment en què vaig "descobrir" aquesta òpera Rock. Primer de tot he de dir que sóc un rockero dels de tota la vida, i tant la música Rock com l'ambient que l'envolta, o l'envoltava en aquell moment, per bé o per mal, em van influir moltíssim, fins avui, i potser el Jesus Christ Superstar hi va tenir a veure, en part. Tot plegat va començar un dia de "cole" en què el mestre ens va dir, més o menys: - "Aquells que van al cinema a veure aquesta infernal pel·lícula del Jesus Christ Superstar estan cometent un pecat mortal. El que es veu i es diu en aquesta pel·lícula va contra el que diu l'Església... No aneu a veure-la."

Evidentment, després de sentir això el que vaig fer el primer cap de setmana va ser anar a veure la pel·lícula. Va ser una matinal de diumenge. Vaig sortir impressionat. Unes setmanes després hi vaig tornar. L'òpera rock Jesus Christ Superstar tracta, com la majoria d'obres relacionades amb la Passió de Crist, sobre els últims dies de la vida de Jesús, però aquesta vegada amb un cert enfocament des del punt de vista de Judes Iscariot. Un Judes que veu cap on va tot plegat, que veu com el moviment iniciat per Crist comença a fer aigües pels errors de tots, començant pel propi Jesús i acabant pels seus seguidors que semblen no entendre res. Judes preveu que tot va cap el desastre i que l'única manera de salvar el seu mestre és retirant-lo de la circulació. D'aquesta manera es refia dels sacerdots i els escribes perquè facin aquesta feina, però el resultat final no és el que ell s'esperava. Potser uns quants cops, una temporada a la presó i, amb el temps, quan tothom l'hagués oblidat i ja no fos un perill, el deixessin lliure. Però, com ja sabem, no va anar pas així. La visió de l'obra no deixa d'anar lligada a l'època en què va ser escrita i l'ambient hippy del moment (sobretot a la pel·lícula) i alguns dels textos així ho reflecteixen. En aquest sentit, em quedo amb dues escenes. La primera, quan els apòstols i els seguidors pregunten a Jesús què està passant i que quan aniran cap a Jerusalem. Crist els pregunta perquè es preocupen tant per saber, que no pensin tant en el futur, que deixin el demà per demà i que, en canvi, es preocupin més pel present. La segona, quan la Magdalena li demana a Jesús que es relaxi i reposi mentre l'està amarant de perfums i olis. Judes la recrimina per malgastar els diners en uns luxes tan cars. Jesús li respon: -"No m'estaràs dient que tenim els recursos per salvar els pobres del seu destí? Ells seran sempre pobres i sempre patiran! Mira les coses bones que tens en aquest moment. Pensa! mentre encara estàs amb mi. Mou-te! mentre encara estàs amb mi, perquè quan jo no hi sigui, estareu perduts i ho lamentareu". El missatge de tot plegat és la PAU, en majúscules, i que tot s'espatlla a partir del moment en què s'abandona el moviment de la pau i l'amor pel de la força i la violència. A partir del moment en què els seus seguidors veuen que el missatge no va contra el romans, ni contra els rics ni els poderosos, quan veuen que no està disposat a fer servir el seu poder per fer la guerra, el deixen sol i se li giren en contra. Un apunt final sobre aquesta peça musical, aquest cop dirigit a aquells que estudien anglès o volen practicar-lo. La versió de la pel·lícula és molt senzilla de seguir, de fet la pronunciació d'alguns dels intèrprets és quasi acadèmica. Al marge d'algun tema que potser per la seva velocitat es fa més difícil de seguir, la resta del text és de molt fàcil comprensió. És un bon exercici de "listening" per practicar l'idioma. Ho recomano.

El divendres dia 23 de març vaig anar a l'Auditori Barradas i he de confessar que m'ho vaig passar molt bé. Vull felicitar la gent de la Coral Xalesta per la feina que han fet. Deixant al marge que l'estil en què es va compondre aquesta òpera és el rock, també cal dir que està enfocada, més aviat, al lluïment dels cantants solistes i que els personatges tenen molt marcat el que els toca representar, per tant, hi ha molt poc cant de conjunt abundant més els cors d'acompanyament. Així es poden lluir personatges com Judes, Jesús, la Magdalena, Pilats, Caifàs o Herodes. Traslladar això al cant coral, crec que deu ser una de les parts que més els deu haver costat. Ho deixo anar encara que no sóc un expert. Algun dia m'ho diran. De moment, insisteixo en les meves felicitacions a la Xalesta. Feia molt de temps que havia deixat arraconat el disc i el vídeo de la pel·lícula, i la gent de la Xalesta van fer que dins meu "ressuscitessin" els anys en què aquesta música es va convertir en una de les meves favorites. Els records em van venir a la velocitat de la llum i vaig retornar a una època en què vaig ser molt feliç, on encara no faltava ningú i en què, per mal o per bé, tot estava per vindre. El primer que vaig fer quan vaig arribar a casa després del concert, va ser veure la pel·lícula. Em vaig emocionar. Us prometo que no tornaré a trigar tant per tornar a gaudir d'una obra com aquesta. Amb tot el que passa en aquests moments al nostre país, no he pogut estalviar-me de veure'n algun símil a tot plegat. Al Crist, l'havien vist fer tantes proeses i el van veure tan carregat de raó i de raons que quan es va decidir a donar el pas endavant només el van saber aturar amb la mentida i amb la força. Una força que ho empudega tot: lleis, vides, homes, dones i també raons. La força. Ai d'aquells que només saben fer servir la força, no us en refieu. Sense la força, sense les armes, la violència i la por, no serien res de res. Contra la força, Jesus Christ Superstar tampoc va saber com lluitar. Alguns diuen que ja sabia el que passaria, però tot i així, va tirar endavant. És igual, això va ser fa 2000 anys, sembla que tot segueix igual. CARLES FARRÉS I PINÓS

HO SABÍEU? SÓN TOT FLORS A LA PRIMAVERA?

a som a la primavera! El dia és més llarg, fa caloreta, ens ve més de gust passejar, tot floreix... I, de sobte, ens comença a rajar el nas, ens ploren els ulls, una tosseta que molesta. “Ja m’he refredat”, és el primer que pensem, però passen els dies i els símptomes no se’n van, al contrari. Acabem per anar al metge i, després de diverses analítiques, aquest ens diu: “Hem trobat al·lèrgia a...”. Ens explica que la reacció al·lèrgica es produeix quan substàncies externes al nostre organisme provoquen l’alliberament de substàncies inflamatòries per part de cèl·lules del nostre sistema immunitari, i que entre el 15 i el 20% de la població en pateix. Aquest tipus de reacció la poden produir: -

Pol·len. Partícules de la pols. Espores de les flors o dels fongs. Determinats aliments. Goma de làtex. Verí dels insectes. Medicaments.

Encara que, a la primavera, les al·lèrgies més freqüents són les derivades del pol·len, alguns dels tipus que habitualment assoleixen major concentració a l’ambient són els procedents del xiprer, al febrer i al març; dels pins, pollancres i plataners, al març i a l’abril ; de la morella roquera (parietària), del març a l’agost; de l’alzina, des del març fins al juny, i de les gramínies, des del maig fins al juliol. Cal tenir present que aquestes dades poden variar sensiblement en funció de la zona on vivim. Les

gramínies, diuen els entesos, semblen ser les responsables de la majoria de casos de reaccions al·lèrgiques. Però la contaminació també hi juga un paper important. Les partícules derivades dels motors de combustió, en especial els diesel, combinades amb els nivells de pol·len, potencien la reacció al·lèrgica. Si sabem que som al·lèrgics, convé prendre algunes mesures per enfrontar-ho amb els menors riscos possibles. Ens pot ajudar: -Tenir tancades les finestres de les cases i dels cotxes. -Evitar estar massa estona a l’aire lliure en les èpoques de pol·linització, sobretot a primeres hores del matí i a la posta del sol, que és quan hi ha més pol·len en suspensió. -Fer us d’humidificadors i condicionadors d’aire amb filtres anti-pol·len. -Evitar altres factors irritants com el fum, la pols, els esprais i els insecticides. -Dutxar-nos i canviar-nos de roba al tornar a casa pot ser beneficiós. El pol·len es pot acumular als cabells i a la roba. -Podem fer servir solucions salines (en forma de preparats existents en les farmàcies) per netejar la mucosa nasal. Existeixen vacunes que intenten modular la resposta immunològica del nostre cos davant l’al·lergogen causant de la reacció, disminuint la quantitat i intensitat dels símptomes i intentar evitar la progressió a quadres de major severitat. En tot cas, però, el millor que podem fer és consultar amb el nostre metge, ell ens aconsellarà la millor solució per a cadascú. D’altra banda, la primavera encara ens pot portar un altre problema: L’astènia. Potser heu notat que, en aquesta època de l’any, tant bonica, sovint estem cansats i amb ganes de dormir tot el dia. Com si ens faltes energia. I en canvi, quan ens n’anem a dormir no hi ha manera d’agafar el son. Aquest trastorn també ens pot afectar d’altres maneres: estem irritables, no tenim gaire gana a les hores de menjar, notem una disminució de la libido, mals de cap i problemes psicològics com ansietat, manca de concentració i les coses que tenim entre mans no ens semblen prou importants. Fins i tot pensem que hem entrat en una depressió. Res més lluny: tot és a causa de l’astènia primaveral. I per què passa això? Doncs, ni més ni menys, que a causa de la coincidència d’una sèrie de factors ambientals, com per exemple la pujada de la temperatura i de la pressió atmosfèrica, l’augment d’hores de llum diürna, i una de molt important: el canvi horari. El fet d’a-

vançar el rellotge una hora influeix, i molt negativament, en la rutina diària. De sobte el sol surt una hora més tard i, en conseqüència, a les nou tot just acaba de pondre’s. Tot això trasbalsa el nostre organisme, altera la regulació dels ritmes biològics i crea un canvi en la secreció de determinades hormones: endorfines, cortisol, melatonina (que és la que regula la son). És com si ens despertéssim de la letargia hivernal i el nostre cos s’ha d’adaptar a les noves condicions ambientals que exigeixen un major consum d’energia.

En qualsevol cas, l’astènia primaveral desapareix per si sola en un parell de setmanes i no hi ha un tractament específic per les seves molèsties. El que podem fer és prendre algunes mesures per preparar el nostre organisme a aquests canvis, com ara adaptar-nos gradualment al nou horari abans que aquest és produeix-hi, fer un exercici físic moderat, menjar menys aliments calòrics i més fruita i verdures fresques. També és important hidratar-nos, ingerir líquids suficients, ja que amb l’exercici i la calor suem més. I és fonamental dormir bé; no oblidem que l’astènia afecta a la secreció de la melatonina, que, com he dit, és la hormona que indueix al son. Per aconseguir-ho millor cal no sopar gaire i fer-ho al menys una hora abans d’anar a dormir, estar relaxats i mantenir l’habitació a una temperatura adequada. A les farmàcies podem adquirir pastilles de melatonina que ens ajudaran a suplir la disminució d’aquest hormona prenent-ne una abans de posar-nos al llit. També els comprimits de valeriana ajuden a relaxar-nos. ANTÒNIA CALDÉS

BIBLIOTECA US RECORDEM QUE PODEU DISPOSAR DELS LLIBRES DE LA BIBLIOTECA. TAMBÉ, SI HO DESITGEU, VENIR A L’ENTITAT A CONSULTAR-LOS.

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Antònia Caldés, Carles Farrés, M. Lluïsa Galan, Montserrat Giralt, Pere Juhé, Matilde Marcé, Jaume Miró, M. Dolors Nat, Antoni Prats.

AGENDA CULTURAL EN PREPARACIÓ PER AL MES DE MAIG DIJOUS 10, a 2/4 de 8 del vespre. Presentació del llibre Solcs de Joana Raspall i inauguració de l’exposició de quadres de Conxi Rosique, il·lustradora del llibre. Comissari de l’exposició Valentin Lozano. DIVENDRES 11, a les 8 del vespre. Presentació de la Secció de Música de l’Ateneu en col·laboració amb Flotats Espai Musical. S’oferirà un concert coral amb l’espectacle Introducció a la Música a càrrec de l’escola Espai Flotats. DIUMENGE 13, a 2/4 de 12 del matí. Assemblea General Ordinària de socis. En acabar s'oferirà un petit refrigeri. Del DIMECRES 16 fins al DIUMENGE 20. Excursió Coneguem Catalunya núm. 356, estada a l’hotel La Perla d’Olot, amb visites als Canyons de la Fou, Cotlliure a França, Festes de les flors de Girona, ruïnes gregues d’Empúries i la Vall de Bianya entre altres. Inscripcions fins al dia 8 de maig. DISSABTE 26, Concert de final de curs de les corals: infantil Els Matiners i juvenil Cor de Nit. Pendent de determinar l’hora.

TALLERS CURS 2017-2018 ES OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Amb la col·laboració de:

ASSOCIATS S.L.P.

c/ Roselles 24 – 08901 – L’HOSPITALET – Barcelona Tel. 93.337.07.68 – Fax 93.338.54.06 E-mail: info@moraliassociats.com www.moraliassociats.com