18-05 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXIX – Núm. 424 MAIG 2018

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE MAIG DIJOUS 10, a 2/4 de 8 del vespre. Presentació del llibre Solcs de Joana Raspall i inauguració de l’exposició de quadres de Conxi Rosique, il·lustradora del llibre. Comissari de l’exposició Valentin Lozano. Presentació a càrrec de Carles Duarte, poeta i linguïsta. DIVENDRES 11, a les 8 del vespre. Presentació de la Secció de Música de l’Ateneu en col·laboració amb Flotats Espai Musical. S’oferirà un concert coral amb l’espectacle Introducció a la Música a càrrec de l’escola Espai Flotats. DIUMENGE 13, a 2/4 de 12 del matí. Assemblea General Ordinària de socis. En acabar s'oferirà un petit refrigeri. Del DIMECRES 16 fins al DIUMENGE 20. Excursió Coneguem Catalunya núm. 356, estada a l’hotel La Perla d’Olot, amb visites als Canyons de la Fou, Cotlliure a França, Festes de les flors de Girona, ruïnes gregues d’Empúries i la Vall de Bianya entre altres. Inscripcions fins al dia 8 de maig. DISSABTE 26, Concert de final de curs de les corals: infantil Els Matiners i juvenil Cor de Nit. Pendent de determinar l’hora.

TALLERS CURS 2017-2018 ES OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS

Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

NOTA: A la contraportada hi trobareu l’agenda per al mes de juny

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Groc. El groc és un color cridaner, que es distingeix d’una hora lluny. Amb tot, a les nostres contrades, sempre ha estat un color poruc, inofensiu. Fins fa quatre dies, però. Des del 16 d’octubre passat la seva sort ha canviat. Per a uns és agressiu; per a d’altres un símbol. Símbol — sobretot el llaç groc— que visualitza la demanda de llibertat dels presos polítics catalans, que es troben pendents de judici i, per tant, no condemnats per cap sentència ferma. Fa més de sis mesos que són a la presó. Inaudit! Esperem, més aviat que tard, que el color groc deixi de tenir protagonisme. Voldrà dir que ha arribat l’alliberament. D’altra banda, els actuals són uns moments en què perillen les llibertats civils en el nostre país. Una de les més afectades és la llibertat d’expressió. D’entrebancs se’n donen gairebé cada dia. No hem de preocupar-nos exageradament, però. El poble ras sap molt bé què ha de fer per conservar els seus drets. Sap perfectament el que ha costat aconseguir-los. I, a hores d’ara, no estar per fer marxa enrere. L’Ateneu atresora un fons d’art molt especial, que des del 16 d’abril al 4 de maig s’ha exposat a l’espai contigu a la sala d’actes. És un fons recollit a partir de donacions de socis i amics, al llarg dels anys, i constitueix part del patrimoni de la nostra entitat. Tot i que el seu valor econòmic pugui ser molt relatiu, la seva qualificació immaterial i sentimental és molt alta. I en alguns casos bella. Si cap obstacle s’hi oposa, podreu gaudir de l’exposició una altra vegada abans de l’estiu. No us la perdeu!

MAIG

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET EL MATALASSER (Publicat en el Xipreret núm. 139, maig de 1992)

a moderna indústria del matalàs, amb els entramats de molles, les fundes de material acrílic i els somiers de ballestins, ha arraconat entre altres el vell costum del matalàs de llana, una peça que semblava imprescindible quan es fundava una nova llar, i que ens hem afartat de veure a tots els documentals bèl·lics i films d'acció, Efectivament, al llarg del segle, ha estat l'útil que mai no s'oblidaven de pujar al carro els que fugien de guerres i revolucions. Al costat de les coses més estimades, hi anava un matalàs ben cargolat perquè ocupés menys espai, i lligat amb una corretja o una corda. En aquells trasllats servia per allotjar una nit els forçats viatgers en una casa abandonada, o per resguardar dones i criatures de la metralla dels combats. Tot i que aleshores només era un marrec, encara recordo els matalassos que els veïns de Sant Josep van portar l'any 1939 al refugi obert sota el pont de Matacavalls. El matalàs sempre ha estat important, en temps de guerra i en temps de pau. Fou la primera comoditat, quan després de dormir segles sobre una post de fusta, es van començar a omplir màrfegues amb palla de cereals, i es van descobrir els seus avantatges . El matalàs de llana sembla que va arribar a casa nostra amb el domini àrab, i va ser en el renaixement quan va prendre una ràpida arrel entre me-nestrals i burgesos. En totes les èpoques s'han omplert màrfegues de coto, amb plomes i en temps de penúria, amb miraguà o borra –mo-dernament, amb fibra de plàstic tou-, però sempre s'ha valorat més el de llana. Anys enrere, el matalàs de llana era un dels obsequis més valorats pels nuvis. Els establiments dels matalassers es coneixien de lluny perquè a la façana hi pintaven uns quadrets blancs i negres com si fos un tauler d'escacs. A la nostra ciutat encara n'hi ha que es promouen revestint el portal amb rajoletes d'aquests colors. S'acostumava a comprar el matalàs fet, però també es podia adquirir la llana a pes, per a aquells que volien afegir-ne o fer-lo de bell nou. Igualment es venien a la menuda tots els seus components, així com coixins, cintes, fil de cosir, agulles saqueres, etc. 2

Un matalàs podia durar tota una vida, sobretot abans, quan la vida era molt més breu, però l'ús constant feia que els manyocs de llana s'apinyessin i el convertien en un sac de pedres. La solució estava a desfer-lo, desentramar la llana i tornar-lo a cosir, i això que ha estat dit amb tan poques paraules, era i és una feina tan feixuga i artesanal que només pot fer-la un home treballador i manyós. Com que es necessitava un cert espai per bellugar-se, i a més convenia que fos ventilat per evitar que la pols i les fibres enterbolissin l'estança, els matalassers acostumaven a treballar als terrats de les cases. Allà ningú no els destorbava. (Parlo majoritàriament en temps passat, perquè fa molts anys que no he vist refer un matalàs). El seu bagatge d'eines consistia en un coixí, una bossa per a les agulles, punxons, tisores, betes, etc., i unes vares de freixe que tallaven l'aire com una tralla. Amb l'operari era costum emparaular el dia i l'hora en què faria la feina, i així la mestressa de casa tenia previst d'escombrar bé el terrat, ja que al seu dessobre caldria estendre la màrfega, obrir-la i cosir-la de nou. Es recomanava que algú de la família o un veí amable estigués a l'aguait per ajudar a pujar per les escales el gran i pesat farcell que representa un matalàs cargolat com una gegantina neula. La primera acció era descordar el llaç de les cintes que a través d'uns borns uneixen les dues cares de la funda, i tirant-ne es deixava aquesta com un simple sac cosit. Aleshores s'havia de tallar amb les tisores el fil d'empalomar que unia les vores, i una vegada obert es treia la llana agrumollada i es deixava sobre una borrassa, o sobre el mateix terrat si era prou net. Fet un munt, l'home prenia les varetes i amb la mestria del seu moviment àgil i persistent, llançava a l'aire aquells flocs premsats de tant aguantar costelles i malucs, els enfilava i disteia, i convertia els borralls en una massa porosa, flonja, esponjada. Les puntes de les vares eren corbades en un arc molt tancat, pel cap més prim, i desprovistes de nusos i asprors que poguessin enredar la llana. El pal més llarg -que podia arribar al metre i mig- aixecava la fibra amb el mateix impuls que alcen el vol els ocells, i l'altre la bategava frenèticament. En poca estoneta es feia una bona suada, i quan el matalasser s'aturava per descansar un xic o fer una cigarreta, se li oferia el beure, perquè ja se sap que amb un traguet la feina és més passadora. Acabada l'esbatussada, que és la labor més transcendent d'aquest negoci, ja només calia tornar a omplir la funda, cosir les vores i tornar a lligar els llacets de beta -les bastes, que en deien els professionalsque impedeixen la llana de fugir cap els costats quan hom es deixa caure com un mort. En el cosit d'un matalàs també es veien les mans

de l'artista, en deixar-vos un objecte agradable de veure i de llarg conservament. L'ofici de matalasser no ha desaparegut del tot, en una petita part mercès a les persones que s'aferren gelosament a les tradicions, i consideren la llana un element natural al servei de l'anatomia humana. Tots ells tenen botiga on s'ajuden amb la venda de matalassos de molles i escuma, fent d'intermediaris entre la fabrica i el consumidor. L'artrosi, els consells de la terapèutica moderna, i per damunt de tot, la impressionant tensió a què ens sotmet la societat consumista, que insisteix a fer-nos creure que únicament pots dormir bé i tenir somnis feliços si jeus en un matalàs de molles, ha aconseguit que una peça durable sigui ara un objecte que es llença sovint per provar-ne un altre que potser serà pitjor. Als contenidors de mobles vells, els matalassos moderns fan parella amb els tresillos. Unes vegades els seus propietaris s'han avorrit d'esperar les millores que prometien a la seva espinada, i en altres ocasions la motivació és el simple anunci d'un nou model, que es comercialitza com els automòbils, els desodorants o les begudes refrescants. RAMON MORALES

Fotos: Coberta: Imatge d’un matalasser refent matalassos Interior: Foto d’una matalasseria amb la típica rajoleta blanca i negre

CONVERSES SALVADOR CASALS (Gelida, 1970)

President de la Federació d’Ateneus de Catalunya (FAC) *

El 2019 acaba el segon mandat com a president de la Federació d’Ateneus de Catalunya. Durant vuit anys ha treballat per consolidar la xarxa de teatres, i per valorar el treball local per la seva implicació per al conjunt del país. La Federació d’Ateneus de Catalunya (FAC), nascuda a Reus el 1983, ha esdevingut el punt de trobada i suport de les entitats que treballen des de fa més de 200 anys en la defensa i la promoció de la cultura i la llengua catalanes. Ateneus, lluïsos, casinos, casals... Són moltes las denominacions dels 160 socis que la integren. Aquests trenta-cinc anys al servei del teixit associatiu no han estat mancats de dificultats i adaptació al context social, polític i econòmic del pais. “La dictadura va cremar el paper polític dels ateneus” Recorda que la duresa de la postguerra va marcar la idiosincràsia dels ateneus. Casals diu que la xarxa de teatres és clau perquè permet vertebrar l’acció cultural del país des dels nuclis petits cap a l’àmbit global.

____________ * Agraïm al diari EL PUNT AVUI, la gentilesa d’accedir a la nostra demanda de reproduir aquesta entrevista, publicada el 18 de febrer de 2018.

L’HORA DE FER XARXA El potenciament del treball en xarxa és la cirereta del pastís de la junta de Salvador Casals. L’últim any del seu mandat consolidarà una nova estructura de delegacions territorials que hauria d’enfortir el treball en xarxa i la visibilitat dels ateneus arreu del país. (C. Morell / Taempus - Vilafranca del Penedès)

Vostè defensa que els ateneus no només són cultura Sí. Hi havia una visió que ens ubicava molt en l’àmbit cultural exclusivament i, en els últims anys, hem volgut fugir d’aquest clixé. De fet, quan hi va haver el debat sobre el voluntariat en el tercer sector, nosaltres vam ser dels que vam defensar que la cultura també té voluntaris... no només n’hi ha en l’àmbit de l’activisme. Els socis dels ateneus poden ser voluntaris i activistes en funció del context i les necessitats de cada moment. Què en pensa de la resolució del TC sobre l’aranès? Anem sumant pèrdues. Sembla mentida que pugui passar perquè és absurd. Segurament, ha arribat el moment de fer alguna cosa més que manifestos. La xarxa de teatres pretén recuperar l’essència local originària dels ateneus? Nosaltres estem configurats per socis locals. L’essència dels ateneus és el seu paper transformador dins el nucli local. Hem intentat fer visible a àmbit global el que passa en 160 punts. Per això és la federació, per fer visible el moviment que hi ha en petites poblacions perquè és important per a aquests petits nuclis però també per al conjunt del país. Creu que el context polític ha reenfortit l’activisme? No de manera destacada. Nosaltres simplement hem viscut l’excepcionalitat de forma paral·lela al conjunt del país. No hem tingut una incidència representativa dins del procés...

Però, en canvi, en els seus orígens els ateneus són espais de debat cultural i polític. Segurament, la dictadura va fer molt de mal als ateneus... Encara avui en dia, hi ha ateneus que tenen en els seus estatuts la prohibició de fer activitat política a les seves seus... Això que està passant ara que el jutge et demana que asseguris que no seràs activista o revolucionari, als ateneus ja va passar. Havies de demostrar que no series allò perquè podies perdre el patrimoni. Aquella etapa ja va cremar el paper dels ateneus en el debat polític... Molts van perdre el patrimoni i això va quedar en l’ADN dels ateneus. És una llàstima... Sí. Però és la realitat. El que hem d’intentar és que aquells que hagin de posar-se a la primera fila de la pròxima revolució no portin a la motxilla la recremor de la passada. Com ha afectat l’aplicació del 155 en aquest moment dolç de la federació? El 155 ens ha posat de manifest que tenim unes línies molt febles de dependència econòmica de l’administració. En el moment que s’han truncat les línies d’accés a les subvencions hem vist que això és com un castell de cartes i que ens hem de reinventar per construir una nova societat més forta, més cooperant amb el seu propi teixit associatiu. D’aquí hem de trobar mecanismes per sortir-ne enfortits.

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS RECITAL DE POEMES DEL LLIBRE CANT ESPITUAL, de David Jou

l passat dia 6 d’abril un col·lectiu de recitadors de l’Ateneu de Cultura Popular va oferir un recital de poesia amb la lectura de vint-i-dos poemes pertanyents al poemari “Cant Espiritual” de David Jou, publicat l’octubre de l’any passat per Viena Edicions de Barcelona. David Jou i Mirabent, científic i escriptor nascut a Sitges l’any 1953, és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona. El seu principal àmbit de recerca se centra en la termodinàmica de processos irreversibles, matèria en la qual té nombroses comunicacions i llibres publicats. També ha estat traductor de diversos llibres del conegut astrofísic Stephen Hauwking amb qui va tenir una cordial relació i una sintonia, de vegades discrepant, sobre l’essència de l’Univers i l’existència de Déu. Entre els gèneres literaris conreats per David Jou destaca la poesia en què va iniciar-se de molt jove, publicant els seus primers poemes a l’Eco de Sitges quan tenia quinze anys. Actualment ja porta més de vint-i-cinc poemaris publicats. També s’ha dedicat a l’assaig, la traducció i fins i tot el teatre. La seva principal temàtica és la confluència de ciència i religió, les dues maneres, segons ell fascinants, a través de les quals pot veure el món. També tenen gran influència els paisatges del seu Sitges natal.

“Cant Espiritual” completa un cicle de cinc poemaris de temàtica religiosa on fa una reflexió sobre la dimensió espiritual i religiosa de l’antropologia. Els grans avenços científics dels darrers temps no fan sinó obrir més interrogants sobre què és i cap on va l’ésser humà. L’objectivitat que prové del mètode científic l’entrellaça amb la subjectivitat inspirada en el seu sentiment religiós d’arrel cristiana. En aquests poemes fa que conflueixin la dimensió humana i la divina de manera que es fan indissociables l’una de l’altra. En això beu de la tradició mística catalana que té precedents tan extraordinaris com Ramon Llull, Jacint Verdaguer o Joan Maragall. El poemari es divideix en dues parts on expressa la dimensió humana de Déu i la projecció divina de la persona humana.: Tres magníficats i tres apocalipsis (Cant Corporal) i Cinc llamps i set constel·lacions (Cant Espiritual). L’espectacle poètic, dissenyat i dirigit per Joan Soto, va consistir en la lectura de vint-i-un poemes de la primera part, i “Cant Espiritual”, el darrer poema de la segona part que dóna nom i significat a tot el poemari. Rosa Maurel, Dolors Nat, Jesús Rocosa, Dolors Sala, Joan Soto i Anna Maria Vilanova van transmetre els versos amb eficàcia, procurant trobar un camí intermedi entre una declamació transcendentalista i una introspecció massa distanciada. Unes magnífiques projeccions d’obres d’art, monuments arquitectònics i fotografies van donar un suport molt adient a la recitació dels poemes, a l’igual que l’audició de fragments de la meravellosa “Passió segons Sant Mateu” de Johann Sebastian Bach que van omplir les transicions. Text: JAUME MIRÓ Fotos: M. LLUÏSA GALAN

CONEGUEM CATALUNYA Excursió n. 355: Visita a Montserrat. 14 d’abril de 2018

om cada any per aquest temps, l’Ateneu es reserva una data per fer una visita a la Reina de Montserrat, patrona de Catalunya. Aquesta visita a Montserrat tenia un component, la pluja, que no sabíem de quina manera ens afectaria. De fet n’hem tingut una mica però sense ser un obstacle insalvable per poder fer el que més es volia. També com en totes les sortides, hi ha hagut una parada a tres quarts de vuit al carrer d'Álvarez de Castro i una altra a les vuit a la cantonada de Rossend Arús a l'Avinguda del Carrilet. A l’hora en punt s’ha sortit cap a la Santa Muntanya en direcció a Monistrol, ja que és per aquesta carretera que hem de pujar perquè la de Can Massana era tallada a causa d'una esllavissada. Bé, amb la seva perícia, el xofer ens ha dut fins a dalt on hem arribat a l’aparcament a les nou. A partir d’aquí, cadascú ha fet el que més li ha agradat. Uns han anat a esmorzar i d’altres a saludar la Mare de Déu per esmorzar després. En acabat l’esmorzar, i fins a la una, hora de sortida cap al restaurant per dinar, uns van a passejar pels Degotalls, uns altres a visitar el Museu, digne de visitar-se, i d’altres a la Basílica per assistir a la missa conventual de les onze. Diverses coses a comentar: el que em va sorprendre, almenys a mi, va ser la bastida monumental per fer les obres urgents de les cel·les de l’Abat Oliva que pel que sembla estaven en un estat calamitós. La segona va ser que en voler entrar a la Basílica, ens vam trobar tot l’espai de l’Atri envoltat per una tanca de tal manera que els que volien saludar a la Mare de Déu, podien pujar com es fa normalment. Després de la salutació, baixant et trobes on es venen les espelmes per als que volen encendre'n alguna. Tot seguit en sortir, han deixat un pas per entrar a la Basílica per oir missa . A la una en punt, i abans de pujar a l’autocar, s’ha fet la foto del grup i tot seguit hem anat cap al restaurant La Rectoria a Monistrol. On hem dinat força bé. A tres quarts de cinc, hem pujat a l’autocar per arribar a l’Hospitalet a les 6 de la tarda sans i estalvis. JAUME MARZÀ

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE: La mirada de la sargantana

pensaríeu si us proposessin llegir una història sobre la Què Barcelona de primers del segle XX? Una història on es parlés de la diferència de classes existent i dels costums de l'època, tant pel que fa a les classes altes com a les classes més humils. Una història on es parlés de modernisme i on hi fossin presents personatges històrics i del món de l'art com Santiago Rusiñol, Miquel Utrillo, Josep Maria Sert o Josep Oller, entre altres. O bé una història on trobéssiu el bo i millor de la societat barcelonina, aquella "Gente Bien" retratada als escenaris per Rusiñol, i on poguéssiu veure tant les seves virtuts com les seves misèries. Una història, finalment, on la trama principal fóra la relació amorosa entre un dels artistes i retratistes més famosos de la història de la pintura catalana i una noieta de classe baixa capaç de sacrificar-ho tot per tal de poder viure amb l'home que estima. La relació d'amor entre Ramon Casas i Júlia Peraire. Doncs aquesta història existeix, i el llibre on queda relatada, també. Es diu La mirada de la sargantana, i l'autor és un vell conegut de l'Ateneu, Roger Bastida. I no dic vell per la seva edat, ja que en Roger encara no ha arribat a trentena, ho dic perquè és tot un clàssic de la nostra entitat. Va arribar a l'Ateneu quan tenia uns set o vuit anys per entrar al grup infantil de teatre i des de llavors, ha mantingut una relació permanent amb nosaltres, tant pel que fa al grup de teatre, de fet aquest passat mes de febrer va participar en la representació de l'obra La gàbia de les boges, com en cursets d'his-

tòria de l'art o duent a terme diverses conferències. És per aquest motiu que em fa molta il·lusió parlar-vos de la presentació que va fer del seu llibre a la nostra entitat. He de dir que, en un segon sentit, també em fa il·lusió perquè ja m'havia llegit el seu llibre i he de confessar que em va "enganxar" des del primer moment. Resumint, que em va agradar molt, i és per aquest motiu que també em fa il·lusió parlar-ne. Saber que algú que coneixes de ben jovenet ha estat capaç de tirar endavant un projecte tan bonic com aquest, que voleu que us digui? M'ha omplert. No diré més sobre el llibre, amb el que he dit al principi i per la seva vinculació a l'entitat, espero que en tingueu prou i que aquells que encara no l'hàgiu llegit sortiu corrents cap a la primera llibreria que trobeu i el compreu. No us defraudarà, ho prometo. Pel que fa a l'acte que va tenir lloc a l'Ateneu el diumenge dia 15 d'abril, he de dir que el vaig trobar força complet tot i que el format va ser realment minimalista. Va constar d'una entrevista entre Roger Bastida i Aina Tadeo, membre del Grup de Teatre Margarida Xirgu de l'Ateneu. Durant la conversa van parlar sobre diversos temes relacionats amb l'obra, com per exemple, com va anar la seva creació, què va portar l'autor a emprendre aquell projecte, les dificultats que es va anar trobant en el procés o el perquè d'alguns personatges. Seguidament es va donar pas a un torn de paraules en què els assistents a l'acte van poder fer preguntes i traslladar les seves inquietuds i opinions al propi autor que, molt amablement, va respondre tothom. Finalment es va donar pas a la lectura dramatitzada d'un dels capítols de la novel·la, a càrrec de la mateixa Aina. Com sempre, hem de lamentar la poca assistència de públic a un acte que va ser molt interessant, formatiu i, per què no dir-ho, emotiu, ja que l'estrella va ser un soci de l'Ateneu, un soci dels que poden donar profunditat i futur a la nostra entitat. No voldria acabar aquest escrit sense recomanar-vos el llibre. De debò, val la pena, passareu una bona estona amb la seva lectura i, a sobre, rebreu una lliçó d'història i d'història de l'art alhora. Què més es pot demanar d'un llibre? Entreteniment i formació, poca broma. CARLES FARRÉS I PINÓS

PRESENTACIÓ DE “EL NOM I LA COSA” Núm. 31 de La Medusa, col·lecció editada pel nostre Ateneu

l vespre del dijous 19 d’abril ens trobàrem una bona colla “d’ateneistes” a la sala d’actes de la nostra seu social. El motiu? La presentació del llibre El nom i la cosa, d’Antoni Prats. El volum, d’unes tres-centes pàgines, i compta amb una atractiva portada on figura un perfil de mig cos de l’autor davant d’un portàtil. La trobada al nostre Ateneu, que va durar poc més d’una hora, va ser agradable, distesa i enriquidora. Els que omplírem un xic més de mig aforament de la sala ens hi trobàrem ben còmodes. Com en una reunió d’amics. L’acte es va iniciar amb unes paraules de benvinguda del president de l’Ateneu, Fèlix Puig. Tot seguit, prengué el relleu la Matilde Marcé, que ens presentà el llibre i l’autor. L’expresidenta de l’entitat ens va recordar que el d’avui no era el primer volum que l’Ateneu presentava d’en Toni Prats. Anteriorment, s’havien donat a conèixer als socis al-guns dels seus reculls poètics, com La Joia, L’esfinx i El llarg solatge. Són, aquests, tres poemaris que deixen un bon regust de boca als lectors. La Matilde Marcé va destacar, a més, que l’Antoni Prats és un soci actiu de la nostra entitat. Hi desenvolupa una considerable activitat social i escriu, mensualment, articles al butlletí Xipreret, que duen el mateix títol que el llibre presentat. Per tot plegat, no va dubtar a mostrar-li la seva gratitud. També va comentar i lloar algun dels articles que havia llegit. L’Antoni Prats, després d’exposar el seu reconeixement a la Matilde Marcé per les seves paraules, ens explicà quin era l’origen, en certa manera, del contingut del llibre que presentava. Per acompanyar el seu discurs, a la pantalla de la sala d’actes desfilaren algunes figures històriques del pensament humanístic (Sòcrates, Epícur, Montaigne, Schopenhauer, el nostre Joan Fuster, etc.), que inspiraren l’autor en les seves reflexions i opinions periodístiques.

El nom i la cosa és un recull d’articles que l’Antoni Prats publicà des del 2004 al 2007 en diverses revistes, entre les quals sobresurt la prestigiosa Serra d’Or. Els textos, que segueixen un ordre cronològic, són curts i de bon digerir. Ningú s’avorrirà llegint-los. La temàtica que hi ha condensada en el llibre és múltiple i variada: cultura, política, tradicions, economia, personatges històrics, sentiments personals, etc. Cada anàlisi feta a partir d’un nom concret (i/o una cosa). En resum, el volum aplega tot un ventall de temes extrets, generalment, de l’actualitat d’aquells anys. Davant d’una obra d’aquests tipus, als lectors ens queda un dubte: si els escrits als quals ens enfrontem hauran perdut vigència o no. No debades, el pas del temps tot ho crema. L’Antoni Prats, com si interpretés els nostres pensaments futurs, ens va donar la resposta en el mateix acte de presentació. Va llegir uns quants dels textos continguts al llibre i els va comentar breument. Els que l’escoltàvem vam percebre que la majoria d’escrits s’aguanten perfectament tot i els anys passats. Al final de la sessió, fórem molts els qui ens quedàrem amb les ganes d’aprofundir en la lectura del volum sencer. Text: PERE JUHÉ Fotos: ANTÒNIA CALDÉS

PARADIGMES? Vicenç Capdevila, advocat, professor i polític

l passat dia 20 d’abril, l’Ateneu de Cultura Popular va presentar una nova sessió de Paradigmes dedicada a Vicenç Capdevila i Cardona, nascut l’any 1936 a l`Hospitalet, ciutat on ha viscut la major part de la seva vida i on continua residint. Llicenciat en Dret per la Universitat de Deusto, ha exercit l’advocacia i la docència universitària la major part de la seva vida, però la seva principal vocació ha estat l’activitat política. Fou tinent d’alcalde de Cultura de l’Ajuntament de l’Hospitalet (1964-1971) i alcalde del nostre municipi (1973-1977) i després, formant part de la UCD d’Adolfo Suárez, va ser diputat al Congrés espanyol en la legislatura constituent (1977-1979) i diputat al Parlament de Catalunya (1980-1984). Durant aquests anys exercí diversos càrrecs institucionals, com el de vicepresident de la Corporació Metropolitana de Barcelona, director general d’Administració Local a Madrid i vicepresident del Comitè d’Afers Locals del Consell d’Europa, entre molts d’altres. Cal dir que Vicenç Capdevila és soci de l’Ateneu i participa en moltes de les iniciatives socials i culturals que es duen a terme a la nostra ciutat. Aquest Paradigmes? s’havia programat inicialment per al dia 23 de febrer, però, malauradament, va haver de ser suspès a causa de la sobtada malaltia i posterior mort de l’enyorat Jaume Botey, que havia assumit amb molta il·lusió la conducció de l’acte. Com a alternativa es va optar per delegar-la en tres interlocutors, els quals van explorar diferents àmbits de la personalitat i la trajectòria del convidat. En primer lloc Joan Soto, creador i conductor habitual de Paradigmes?, va fer-li preguntes sobre les vivències d’infant i jove, la formació acadèmica i la plasmació de la seva vocació com a servidor públic, així com sobre les seves experiències i realitzacions en l’àmbit cultural. Va recordar que durant el període en què va ser responsable de l’àrea cultural de l’Ajuntament, Capdevila establí una fructífera sintonia i col·laboració amb un col·lectiu de joves que volien renovar l’ambient cultural de la ciutat. Ja com a alcalde, va incorporar al consistori Joan Miró, component d’aquell grup, en qualitat de regidor de Cultura i el mateix Joan Soto com a director, a títol no-lucratiu, del Patronat Municipal de Cultura del qual va dependre l’Escola d’Estudis Artístics, dirigida per Ricard Salvat. Es va posar de manifest que Capdevila va emprendre una política cultural ambiciosa i oberta a tota la població, donant protagonisme a les associacions dels barris i estimulant la creació artística. La segona intervenció va anar a càrrec de Francesc Codina i Castillo, que va ser regidor d’Esports en el consistori encapçalat per Capdevila. Allà va iniciar de la seva carrera política que després continuaria en les files de Convergència i Unió arribà a ser diputat al Parlament i president

del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, entre altres càrrecs. Va recordar la política esportiva desenvolupada en aquell període, en què es va prioritzar la construcció d’instal·lacions per permetre generalitzar la pràctica esportiva al conjunt de la població, especialment els joves, dedicant més esforços a l’esport de base i potenciant-ne els valors educatius. En la seva intervenció Codina va posar de manifest el valor polític de la limitació de l’edificabilitat implantada per Capdevila, molt necessària tenint en compte que el creixement poblacional havia arribat a uns extrems insostenibles. En tercer lloc l’historiador i pe-riodista Jesús A. Vila i García, au-tor de “Capdevila i nosaltres” (CEL’H, 2016), va formular-li cinc preguntes, força incisives, referides a diverses etapes dels vint anys dedicats a la política que Capdevila va respondre de manera prudent però aclaridora. Cal dir que la primera activitat professional de Vila va ser la de redactor de premsa local a l’Hospitalet quan Capdevila era investit alcalde. Com a jove compromès amb la lluita antifranquista, des de l’esquerra més genuïna, va ser durament crític amb Capdevila i el seu equip que identificava amb el sistema que combatia. Amb el pas dels anys, però, els fets es poden valorar amb perspectiva i comparar-los amb allò que ha passat posteriorment. Ara creu que les polítiques cultural i urbanística desenvolupades aquells anys van ser molt positives, i en bona part estroncades posteriorment, precisament quan la responsabilitat requeia en consistoris elegits democràticament. Al llarg de la sessió es va constatar que a Vicenç Capdevila no se’l pot etiquetar amb els patrons convencionals. Malgrat les discutibles vies en què es va iniciar en la política, sempre va actuar seguint la seva consciència i sent sensible a les demandes col·lectives i socials, transitant pel tardofranquisme, la transició i la incipient democràcia parlamentària amb un tarannà dialogant i constructiu. Bona prova d’això és que persones que podríem considerar políticament a les seves antípodes, com Jaume Botey o Jesús A. Vila, han elogiat moltes de les seves iniciatives. Probablement, l’escassesa de personatges d’aquest calibre és una de les causes de la lamentable involució política que patim ara. Text: JAUME MIRÓ – Foto: M. LLUÏSA GALAN

ENGUANY PUNTAIRES I LLIBRES

l diumenge 22 d’abril de 2018, vigília de la Diada de Sant Jordi, va ser l’escollit per celebrar la XXIII Trobada Comarcal de Puntaires a la rambla de Just Oliveras de la nostra ciutat. A les nou del matí, amb l’ajuda inestimable dels socis i sòcies que, any rere any, col·laboren amb nosaltres, ja ens disposàvem a organitzar la distribució de les taules i les cadires necessàries per acollir les dues-centes trenta puntaires (englobades en vint-inou grups), que s’havien inscrit prèviament per a aquesta edició. I així, a partir de les onze, ja omplien un dels trams laterals de la Rambla, des del carrer de Tarragona fins al de Barcelona. Potser recordareu que l’any passat vaig comentar-vos l’assistència de dos senyors molts destres, que elaboraven uns treballs realment difícils; doncs bé, segueixen endavant amb la seva afició, aquest cop també hi eren, així com dues nenes que, amb els seus coixinets, començaven a aprendre de fer puntes. A més, a més, una paradeta que van demanar permís per instal·lar-se, i venien fils, agulles, boixets i tot d’estris que utilitzen les puntaires, va tenir molt d’èxit, tant entre les participants com entre els vianants. Una mica més tard, a prop de les dotze, la senyora Núria Marín, alcaldessa de la ciutat, va passar per saludar tothom, així com el senyor Jaume Graells, regidor del Districte I, que va repartir entre els grups l’obsequi de l’habitual làmina que reprodueix el cartell de les festes. També ens van honorar amb la seva presència els regidors senyor Antoni Garcia (ERC) i Jordi Monrós (PDeCAT).

Tot seguit distribuírem ampolletes d’aigua i l’obsequi de l’Ateneu, enguany un llibre de la col·lecció La Medusa. I cap a la una del migdia, els vam repartir bossetes amb unes pastes, acompanyades del tast de rigor del vi moscatell. Durant tot el matí, les filigranes que elaboraven amb els boixets les (i els) participants a la Trobada foren admirats pel nombrós personal que passejava, ja que la Rambla bullia d’animació. A la part central, s’hi trobaven els estands de diverses entitats que mostraven boniques labors i manualitats elaborades pels seus associats i associades. Més avall hi havia parades que venien diversos objectes d’artesania (robeta per a la mainada i per a grans, mocadors, barrets, joies, etc.) i, dalt de tot, unes paradetes que feien entrar gana, amb l’exhibició de formatges, embotits, fruits secs, pastes..., que desprenien una agradable oloreta. Tampoc no faltaven els llibres: dues grans llibreries del barri ja lluïen les novetats editorials de Sant Jordi per si algú es volia avançar un dia i adquirir-les.

També l’Ateneu vam instal·lar, al costat de les taules de les puntaires, la nostra modesta paradeta dels llibres de la col·lecció La Medusa, que edita l’entitat, amb prou èxit. La novetat d’enguany, el núm. 31, El nom i la cosa d’Antoni Prats, comptà amb la presència de l’autor per a signar-los. Amb tot aquest tràfec, gairebé sense adonar-nos-en, va transcorre l’estona, i va arribar l’hora de recollir i donar per acabada aquesta XXIII edició, ja més a prop de la XXV, que esperem poder celebrar. Un cop més, agraïm de tot cor als nostres col·laboradors habituals l’ajut que ens han proporcionat, ja que sense ells no podríem dur a terme aquest acte. I, per descomptat, a la Junta Directiva del Centre Catòlic per haver-nos facilitat l’ús de l’espai de secretaria per guardar els estris necessaris. Text i fotos: ANTÒNIA CALDÉS

COL·LABORACIONS NOVES VEUS SOBRE PEDROLO

’Any Pedrolo està sent més mogut del que és habitual en aquesta mena de commemoracions. Potser el fenomen es deu als milers de lectors que va tenir l’obra pedroliana en els anys seixanta i setanta, que ara revifen estimulats per un afany nostàlgic. O tal vegada té a veure, tal com apunta Lluís-Anton Baulenas, amb l’agraïment que li volen demostrar les múltiples generacions de catalans que han llegit el seu inoblidable Mecanoscrit del segon origen. I encara una tercera opció, potser sigui l’actual moviment independentista català, multitudinari i ple de força, el que impulsa la recuperació del que va ser un dels seus principals referents culturals en les darreries del franquisme. Amb la revifalla del centenari, en aquest 2018 han aparegut dos llibres dedicats a l’escriptor segarrenc. Un és Manuel de Pedrolo. La llibertat insubornable, de Bel Zaballa (Sembra Llibres). Es tracta d’una biografia clàssica, molt completa però no exhaustiva, que ha comptat amb el suport de la filla de Pedrolo, Adelais. Està escrita en un llenguatge planer i té l’interès de descobrir, per als lectors, vivències i facetes inèdites del biografiat, com les complexes relacions que sempre va mantenir amb el seu pare, o la rutina del dia a dia a Calvet 9 -la seva llar a Barcelona-, amb la qual va construir la seva impressionant obra. En el volum, hi abunda el material gràfic i a les pàgines finals hi ha una bona mostra dels poemes visuals que Pedrolo va crear i que, durant molt de temps, van restar desconeguts pel públic. Val a dir que, el llibre de Bel Zaballa va ser motiu, fa cosa d’un mes, d’una desafortunada incidència lligada amb el conflicte polític que, a hores d’ara, sacseja el nostre país. La seva presentació a la seu de la Generalitat de Catalunya a Brussel·les va comptar amb l’assistència per sorpresa del conseller de Cultura, a l’exili, Lluís Puig, que va pronunciar unes paraules. Aquest fet va despertar les ires del govern espanyol, ja que la seu de la delegació catalana està intervinguda en l’aplicació de l’article 155. Com a conseqüència de l’enrabiada va ser cessada fulminantment la Directora General de Relacions Exteriors de la Generalitat, Marina Falcó. El segon llibre que ha sortit, enguany, dedicat a l’escriptor de Tàrrega, és Manuel de Pedrolo, manual de supervivència, de l’illenc Sebastià Bennasar (Meteora). A l’Ateneu vam tenir el privilegi que l’obra fos presentada a la nostra sala d’actes, el passat 10 d’abril, en 19

una trobada organitzada per la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL). L’autor va oferir una amena xerrada sobre el món de l’escriptor de Tàrrega, farcida de fets curiosos, que va captar ràpidament l’atenció del poc públic que hi era present. El llibre de Bennasar, complementari del de Zaballa, ens ofereix la visió de l’autor sobre l’obra de Pedrolo. Té la qualitat de dedicar capítols específics a analitzar, principalment, d’una banda, les novel·les polítiques, i de l’altra, la novel·la negra catalana, de la qual Pedrolo fou un dels principals impulsors. També consagra un apartat a les sèries narratives -Temps Obert, els Anònims, etc. I no s’oblida tampoc

de comentar-ne els contes, la poesia, el teatre, els articles periodístics i els diaris. Tot de manera sintètica i entenedora, la qual cosa fa que es llegeixi fàcilment. El volum es complementa amb diferents entrevistes i amb una relació al final, molt útil, de totes les obres escrites per Pedrolo. Llàstima que no s’hagi pensat en incloure-hi la llista de les seves traduccions al català. Els dos llibres tenen un gran interès per qui vulgui conèixer tota classe de detalls de la vida i de l’obra de Manuel de Pedrolo. Tot i que ja és generalment conegut, és simptomàtic que els dos volums coincideixin a valorar com a terriblement nefasta, tant per als lectors com per als crítics, la duresa implacable amb què la censura espanyola va castigar la majoria de les publicacions pedrolianes. D’altra banda, tant el llibre de Zaballa com el de Bennasar tenen una gran virtut: incen-

tiven a llegir i rellegir les obres de Pedrolo, algunes de les quals, malauradament, avui dia són introbables. Les reedicions de les seves novel·les es publiquen amb comptagotes. Potser algun dia es podrà saber el perquè d’aquesta irregularitat editorial. Els seus seguidors ho agrairan. Acabem amb una de les frases de l’autor homenatjat: “La llibertat no consisteix en ser lliure dins uns límits, sinó en la possibilitat de franquejar-los”. PERE JUHÉ I ORIOL

*************

A CASA HI HA UN CONILL

caba de passar Nadal, de fet és el primer dia de retornar a la vida normal d'abans de les festes. El Dani, la Laia i l'Anna són a l'escola i jo m'acabo d'adonar que tot és un any més vell i més complicat i jo no tinc ganes de repetir l'any passat, jo ho vull tot senzill, tot nou, tot ple d'esperança i això és demanar molt. No tinc dret a no estar contenta de l'any passat per què ha sigut un bon any, tots tenim salut i la família ha augmentat: ara tenim un conill, bé, tenen una petita bèstia peluda a la qual anomenen conill, en realitat és el segon que tenen, el primer, pobre, es va morir o es va suïcidar, vés a saber, en caure del sofà a terra. El disgust va ser impressionant, tan impressionant va ser que els Reis d'aquest any varen decidir, després d'una sàvia consulta, donar una altra oportunitat a la família i van portar un altre conill que tot, i no ser tant bufó com el primer, no està malament. Les comparacions per això són inevitables, que si la Xocolatina, que era com es deia el primer, no s'embrutava fora de la gàbia, no rosegava els cables del telèfon ni les sabates, ni et mossegava el dit quan volies tocar-lo, en fi que era una altra cosa. Bé, ja veurem quina trajectòria farà aquest, jo li auguro una bona vida però no sé si serà gaire llarga. Quan parlo d'esperança em refereixo al meu país, aquest país tan petit de què parla Lluís Llach, però que contínuament ens enfila dalt un núvol d'il·lusió o ens fa aterrar en un àrid desert. És l'any de la me-

va vida en què he anat a més "manis", que no sé si han servit de res. L'Anna, quan sent a parlar de manifestacions, diu que ella es queda a casa i no m'estranya, hem aguantat hores sota un sol de justícia, embolcallats amb banderes estelades per protegir-nos del sol o taparnos el fred. La Laia ens acompanya sempre, jo diria que és la que entén més bé que estem demanant alguna cosa important, i ella també vol ser-hi. El Dani depèn si els seus amics hi van o no, però quasi sempre ve, vol acompanyar el seu pare. El que agrada a tots és picar cassoles, a mi no, a més a més em vaig barallar amb un veí que amb tota la seva mala fe ens privava de sentir els discursos d'en Puigdemont a base de soroll. La Mireia, per això, li feia el mateix amb els del rei. Ara estem empatats.

Per totes aquestes coses i per la pobra gent tancada a la presó, gent bona de veritat, aquest Nadal se'm presentava trist i m'ha costat molt arrencar-me aquesta boira baixa de tristesa que no em deixava gaudir d'unes festes que m'agraden molt i és que no sé per què aquest any m'havia fet la il·lusió de tenir una pàtria o alguna cosa semblant, que tota la feina de la gent que va amagar i defensar les urnes hauria servit per a poder per sempre més votar en pau i em moro de ràbia i em sento com el conillet dins la gàbia i porto un llaç groc a la solapa per dir a tothom com vull la llibertat. I que mai més penso menjar conill a la cassola. MARIA SENDRÓS

EL QUADRE

igures geomètriques. Color predominant: l'ocre terrós, algun gris. Sembla trist, però no ho és. És un retrat d'un dia qualsevol del barri de la Ribera o això sembla. Es deu desvetllar el dia, ja que els colors, en mig dels amarronits, es veuen una mica, tan sols una mica, entre una llum groguenca i això fa que el conjunt dels colors siguin molt atractius. La pintura és feta des d'un terrat i per tant tota ella, la pintura, són terrats agrupats d'aquell barri. Terrats i cases velles. Tot geomètricament dibuixat. Uns més alts que els altres. Cap d'ells és igual. Les teulades també de totes mides. Un d'aquest terrat té roba estesa. Figures geomètriques també. Dipòsits d'aigua, rodons, però més alts que el seu diàmetre, color grisenc. En un d'aquests terrats han afegit una mena de gàbia rectangular de color gris, és d'uralita. Es tracta d'un colomar. Si es contempla atentament s'hi pot entreveure algun colom. Passa com amb la roba estesa. S'ha d’estar atent a totes les peces i així intentar endevinar quines persones viuen sota aquella teulada de rajols marró-vermellós-lilós, amb una mica de verdet entre les seves juntures. “Un home, pantalons, calçotets, mitjons- Una dona, calces, camises de dormir, draps de cuina, mitges, tovalloles”...Pensant, pensant, sembla que també n'hi deu viure una persona vella, home o dona, i potser fins i tot un vailet. O sia que sota el terrat hi ha vida, vida plena. El terrat del costat, una mica més quadrat que el de la roba estesa, hi ha uns tests sense flors, però sí diversos cactus cilíndrics, espinosos. Al fons de tot aquest conjunt de terrats, teulades i dipòsits d'aigua, una munió d'antenes de televisió, les quals tenen totes les formes geomètriques que hom es pot imaginar i que harmonitzen poc amb aquells tons ocres i amarronats amb pinzellades de gris i groc. Però una mica més al fons i, com qui no vol ensenyar-les del tot, s'entreveuen majestuoses les torres octagonals de Santa Maria del Mar. Aquest quadre és pintat sobre fusta amb or i plata, a més d'altres materials adients, que donen, com a resultat, aquest conjunt de colors que gairebé tems que s'escapin de la teva mirada. Cap a l'est, el color una mica més groc-roig. El sol comença a treure el nas. La claror es escassament lluminosa, tan sols és deixa endevinar. Les mides aproximadament d'un metre per vuitanta centímetres. Del preu val més no parlar-ne. Particularment em va impressionar, encara que no goso dir-ho gaire. I això ve a tomb en recordar les rialles d'una companya quan un dia li vaig dir que m'agradaven les màquines d'aixafar pedra. Es pot parlar dels particulars gustos de les persones? AMPARO PUJADAS 23

LES SANDÀLIES VERMELLES

a nena de la Genoveva tenia els cabells rinxolats i la seva mare, que se l’estimava molt, sempre la pentinava amb llargs tirabuixons. A l’estiu de l’any 1959 aquella nena només tenia vuit anys i, com que feia molta calor, la seva mare li va comprar unes sandàlies vermelles molt boniques i fresquetes. La nena, molt contenta, de seguida va córrer a ensenyar-les a la seva amigueta, que vivia al costat mateix de casa seva. -Mira, mira què m’ha comprat la mare, eh què són boniques? Feia pocs dies que les havia estrenat, quan el seu pare va morir. Només tenia quaranta anys, feia de pagès i, en aquells temps, la feina del camp era molt feixuga. A més va ser víctima d’un metge incompetent i dictatorial que tractava els pagesos amb bastant menyspreu. La nena no entenia gairebé res del que passava a casa seva. La gent pujava i baixava, les dones veïnes abraçaven la seva mare i els acaronaven, a ella i al seu germanet tot dient: pobra canalleta, tan petits! El pare de la nena el dugueren des de Reus i el posaren al llit de la sala, amb llençols i cobrellit blancs. La persiana del balcó era mig abaixada, com si es volgués respectar el descans de la migdiada, però només eren les deu del dematí . La seva mare en un moment de reflexió, es mirà la filleta de dalt a baix, la veïna l’havia pentinat i li havia fet els tirabuixons, anà seguint avall amb la mirada i el vestit que duia també li semblà encertat per a l’ocasió, però, quan va arribar als peus va tenir un petit ensurt. Duia posades les sandàlies vermelles. Cridà la Carmelita - la mare de l’amigueta – i li demanà que les hi tintés de negre. Llavors, la nena es posà a plorar. M. DOLORS NAT I PINYOL

EL NOM I LA COSA EL DRAC DE SANT JORDI

ant Jordi, com tantes grans figures de l’Antiguitat, és de suposar que no ha existit mai. El drac fantàstic que se li associa ja ho deixa entreveure. Però quan uns herois són tan anomenats, d’alguna realitat històrica que els demanava han sorgit i alguna mena d’existència els atorguem. O no? Com a mínim, són símbols d’alguna idea o d’algun sentiment. Millor dit: d’algunes idees i d’alguns sentiments i esperances. I vinga de festejar-los com a homes o dones fora mida, exemplars, encomiables. Almenys per algun fet o episodi real o imaginat de la seua vida. La llegenda que envolta la figura del sant té nombrosíssimes versions. La que d’infant em referia mon pare com un conte més suposava una princesa presonera d’un monstre sanguinari. La més versemblant, tanmateix, diu que la tal princesa era l’esposa, convertida al cristianisme, de Dioclecià, l’emperador romà que perseguia els cristians, representat pel símbol del drac. La fama de Sant Jordi, un suposat militar romà que, com a cristià, va atrevir-se a desobeir l’emperador, es generalitzà durant l’Edat Mitjana arreu d’Europa. I la creu de l’escut de Sant Jordi es convertí en esperó i punta de llança del cristianisme emergent. Entre nosaltres, a Catalunya, que, com l’Aragó -i Portugal i Anglaterrael té de patró, amb el pas del temps, se l‘ha associat a les roses vermelles i, de retop, a la fira anual del llibre. Això de la rosa ben roja –sí, d’un vermell fosc, com la sang de les venes del Drac-, diu la llegenda més catalana que és en memòria del roser esponerós que brotà de la sang vessada pel mític animal degollat pel sant. Si l’enemic que calia combatre era llavors el paganisme intolerant, quin és el mal o els mals contra els quals ens convé ara i ací lluitar? Per descomptat, com llavors a aquell heroi, també ens toca militar contra la intransigència i la falta de llibertat d’expressió imperant. I què direm de la pobresa que creix al nostre entorn d’un dia a l’altre? Si l’economia de l’estat espanyol ha crescut darrerament, és només perquè hi ha més rics i, per tant, més pobres. Un de cada deu dels nostres conciutadans té major poder adquisitiu que els altres nou junts. Dit d’una altra manera: la suposada recuperació econòmica ha afavorit quatre vegades més a la minoria dels rics que a la gran massa dels pobres. Són dades generals però fefaents. I si mirem més enllà, només cap al sud del Mediterrani... No oblidem pas, que el Senyor Drac, si bé és un rèptil, també té ales i unes sarpes que li permeten nadar. ANTONI PRATS

POESIA I DEMÀ, UN NOU DEMÀ...

Siguem nova flama d’avivades torxes... reeixida calor d’un foc de nou atiat. Neta ja la llar de feixugues cendres, tornes a ser brasa encesa, robí irisat. A aquest demà que ens alenta, ofrenem en foguera ardent, com olorosa reïna, la fe: que sigui llum, far daurat, timó ferreny per salvar l’escull del poble fidel... Nostra voluntat, no s’acoti mai més, no, davant de símbol, força o llei d’estrany: abonem la terra llaurada, el solc, la llavor I la generació que prem l’arada rallant. Catalans, sentim-nos lliures, mai més esclaus, esdevinguem pel nostre destí allau imponent. En fraternal unió creixem. Cerquem la pau de la nostra Pàtria, en pau, ara i el dia següent. Pere Riera Sagarra

Nota: Aquest poema es va publicar pel gener de 1980 en el primer número del nostre butlletí Xipreret. Aquest mes el tornem a publicar en memòria del nostre soci, Pere Riera, que va morir el 31 de març. Fou un col·laborador del Xipreret dels primers anys amb poemes i dibuixos.

OPINIÓ CONVIVÈNCIA

es de ja fa força temps, de fet des que va començar el que a Catalunya s'anomena procés ("prussés", segons alguns altres), hi ha hagut una frase que ha estat recitada com un mantra per tal d'intentar deslegitimar aquest moviment social i pacífic, o al menys, de girar-lo en contra de la població, sota l'argument de la pau social. Em refereixo a la frase "Trencar la convivència". És realment la convivència el garant de la pau social? Caldria saber que s'entén per "convivència". Segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, convivència és "L'acció de conviure". I "Conviure" significa "Viure plegats" o bé, segons algun altre diccionari, "Vida en companyia d'una altra o d'unes altres persones" El diccionari no defineix, en cap cas, quan s'inicia un procés de convivència o si la convivència a la qual es fa referència, pot ser considerada com a tal, si aquesta convivència està mancada d'una certa harmonia. Per exemple, un home empresonat que viu en una presó i que és torturat sistemàticament pels seus carcellers o per altres presoners, està realment "convivint"? En realitat es podria dir que entre ells "viuen plegats" però podria semblar que alguns viuen més "plegats" que no pas altres. Per tant, en el diccionari no es defineix si aquesta "Acció de conviure" ha de ser implícitament bona o no, és a dir, si es considera conviure quan només es conviu "per les bones" o bé si es conviu "per les males" també se'n considera. En cas d'acceptar-se aquesta segona accepció, llavors, el que s'entén per "convivència", en segons quins àmbits, perdria el seu significat.

Disculpeu tot aquest desgavell, però sóc dels que pensen que quan en política es fa servir un terme determinat, cal analitzar-lo de cap a peus ja que, des de la política, es tendeix a tergiversar-ho tot, o si més no, a canviar el significat de les coses per tal d'acomodar-les als interessos propis de cada ideologia. Pel que fa a la "Pau social" no he trobat una definició concreta, cosa per la qual hauré de "tirar" del sentit comú, i aquest, com que parlem d'una convivència que es pot "trencar", em diu que la "Pau social" no és més que "Conviure en pau". La pregunta seria: si es deixa de conviure en pau, es deixa de conviure? I si es deixa de conviure, deixem de viure plegats? En fi, tot plegat molt embolicat, sobretot si tenim en compte que qui fa servir més sovint el concepte "Trencar la convivència" no deixa de ser gent que pertany a grups que, des de sempre, han tingut com a objectiu el trencament de la pau, i aquesta vegada sí que sé el que vull dir, "Pau", en tot el seu significat. Gent que sempre ha viscut del conflicte, que no coneix altre cosa que la violència i que quan, dins de l'objectiu dels seus propis interessos, no en treuen l'entrellat, llavors culpen els altres i fan ús de la força. Ells són els veritables "trencadors de la pau" (social o no) Quan es trenca la pau, la pau social o la convivència? No es trenca pas quan es lluita contra un opressor, o contra aquell que trepitja la llibertat dels altres i que pretén regir els seus destins en base a unes normes imposades per ells. A això se l'anomena "alliberament". És la manca de llibertat la que trenca la pau social o la convivència. Tal com deia Raimon, "A vegades la pau no és més que por" I quan es perd la por i s'actua per dir prou als abusos, no es perd pas la pau social ni la convivència, simplement es lluita per recuperar-la. Sabeu quan es perd la convivència o la pau social? - Quan per efecte de les bombes i dels fusells s'ocupa una nació veïna contra la seva voluntat. - Quan se la manté ocupada durant 300 anys. - Quan es prohibeix a un poble parlar, expressar-se o, simplement, viure en el seu idioma. - Quan es bombardeja una ciutat cada cert temps. - Quan es manté un poble sota estat de setge durant anys i anys. - Quan es saqueja permanentment les riqueses d'un país un any rere l'altre. - Quan es va a viure en un altre poble i es pretén que siguin els altres els que canviïn la seva forma de ser, pensar i comportar-se. - Quan s'odia l'idioma, la gent, els costums i les tradicions del país on has anat a viure. (Increïble però passa).

- Quan es fa un cop d'estat o s'inicia una guerra civil amb centenars de milers de morts. - Quan els "generals" ordenen afusellar la pobre gent a les tàpies i a les cunetes. - Quan s'aplica un article d'una constitució de forma inconstitucional per exigir que els altres compleixin la constitució. - Quan la justícia, per parcial i arbitrària, deixa de ser justícia i passa a ser només judicatura o tribunal. - Quan es retallen les llibertats civils amb lleis "mordaza" i altres invents de caire feixista. - Quan es crida "a por ellos" només perquè no s'estimen el teu país, perquè, oh cosa estranya, s'estimen el seu! - Quan et colpegen per voler votar. - Quan no et volen deixar votar. - Quan et requisen una samarreta per portar un color determinat. (Increïble però passa). En podria posar molts més d'exemples de com es pot trencar una pau social o convivència, però crec que ja m'heu entès. No us deixeu enredar, convivència no és pas fer sempre el que diuen el altres, i més quan aquests "altres", quan ja no tenen arguments. només saben respondre amb violència, corrupció i prevaricació. És la pau d'aquells que us volen sota un jou que ja fa massa temps que dura. CARLES FARRÉS I PINÓS *******

US RECORDEM QUE PODEU DISPOSAR DELS LLIBRES DE LA BIBLIOTECA. TAMBÉ, SI US VE DE GUST, VENIR A L’ENTITAT A CONSULTAR-LOS.

HO SABÍEU? LES ENERGIES ALTERNATIVES SÓN LA SOLUCIÓ?

l proppassat dia 26 d’abril va fer trenta-dos anys de l’accident nuclear considerat més greu de la història: El dissabte 26 d’abril de 1986 és produí una explosió en el reactor núm. 4 de la central nuclear de Txernòbil (Ucraïna). Aquell dia un augment sobtat de potència va fer que l’hidrogen acumulat dins del nucli explotés pel sobreescalfament. Fou el primer accident nuclear classificat amb un set, el nivell més alt en l’escala internacional d’accidents nuclears, que malauradament, va igualar l’any 2011, l’accident de Fukushima, al Japó. L’incendi que allò va causar no pogué ser aturat fins deu dies desprès i les més de 800.000 persones que van dedicar els seus esforços en l’extinció van acabar, quasi tots, malats o morts. Més de 130.000 habitants de la zona van ser evacuats, encara que alguns, la majoria gent gran, decidiren continuar vivint al seu poble malgrat la contaminació radioactiva. S’estima que l’esperança de vida a Ucraïna, que, abans de l’accident, era de setanta-nou anys, el 2020 serà tant sols de cinquanta-cinc, a causa dels efectes de la radiació. Però això no és tot: Com que la central no disposava d’un edifici de contenció, es dispersà una pluja radioactiva que va afectar diverses zones de la Unió Soviètica i el continent europeu. Grans àrees d’Ucraïna, Bielorússia i Rússia resultaren greument contaminades, provocant l’evacuació i el reassentament d’unes 300.000 persones que vivien a menys de trenta quilòmetres de la central. Aquest indret segueix pràcticament despoblat en l’actualitat. A més a més està cobert per una gruixuda capa de pols amb un alt contingut d’americi i altres nuclèids altament radioactius. Malgrat que coneixen els terribles efectes que pot causar en la seva salut, un grup de tècnics i enginyers encara segueixen treballant a la central per controlar la zona i intentar preservar els europeus de noves onades de contaminació, fuites i accidents. Immediatament després de la catàstrofe, el reactor fou cobert amb un sarcòfag de formigó, i vint-i-cinc anys després es va construir un segon confinament, d’acer, per sobre d’aquest. Però, tot i aquestes proteccions, la zona restarà altament contaminada i considerada inhabitable durant quaranta mil anys. No ho trobeu esgarrifós? Us imagineu el perill que correm amb la quantitat de centrals nuclears que hi ha escampades per tot el planeta?

Per això és tan necessari investigar i potenciar el consum d’energies alternatives, sobretot en matèria d’energia elèctrica, per no depèndre de les nuclears, i per substituir també els combustibles fòssils que, a més a més, emeten gasos contaminants.

Ja sabem que energia alternativa és sinònim d’energia neta, però parlem-ne una miqueta: Es consideren energies alternatives totes aquelles que provenen de recursos naturals i de fonts inesgotables, que, al produir-les, no contaminen. Per sort, a la natura hi podem trobar diverses fonts inesgotables de les quals extreure energia, com el vent, l’aigua, el sol... Sí, el sol és una gran font d’energia. A través de plaques solars s’absorbeix la seva radiació i es transforma en electricitat, que pot ser emmagatzemada o bolcada a la xarxa elèctrica. Amb la força del vent, s’ha creat l’energia eòlica. Veiem, quan circulem per la carretera o per l’autopista, en alguns indrets elevats, fileres de molins de vent; són els denominats parcs eòlics. Aquests molins estan connectats a generadors d’electricitat que transformen l’energia que produeixen quan el vent fa girar les seves aspes. Del mar també es pot treure energia elèctrica. S’anomena mareomotriu, o undimotriu, segons si s’aprofita la força de les marees o bé la de les onades. I del cor de la terra neix l’energia geotèrmica, que utilitza les altes temperatures dels jaciments volcànics de sota la superfície terrestre per generar energia a través de la calor, ja que s’acostumen a trobar a 100 o 150 graus centígrads.

D’altra banda, també és prou coneguda, però no menys interèssant, l’energia hidroelèctrica, que, com sabeu, utilitza la força del curs de l’aigua per generar electricitat que es produeix, normalment, en preses. No podem oblidar la biomassa, una de les formes més econòmiques i ecològiques de generar electricitat en una central tèrmica. La biomassa utilitzada com a font d’energia inclou material vegetal d’origen agrícola, provinent de conreus destinats a aquesta finalitat, i altres, com restes d’origen forestal (llenya sobretot) i subproductes d’origen animal (fems). A vegades, també s’obté energia a partir de la incineració de residus urbans, com deixalles domèstiques o industrials. Les energies alternatives suposen, alhora, un repte i una oportunitat. Són una oportunitat de futur per al planeta, que ja pateix prou a mans de l’home, amb les emissions de CO2 a l’atmosfera i l’escalfament global, que és la causa el canvi climàtic. Són una oportunitat per a arreglar, o almenys frenar, el mal ja fet i, sobretot, per deixar a les generacions que pugen un món sostenible que no s’autodestrueixi. I, per descomptat, són un repte, el gran repte de desacostumar-nos a tot el que actualment està establert, ja que suposa un important canvi de mentalitat, tant per part de les grans companyies que generen les energies actuals com de nosaltres, els consumidors. ANTÒNIA CALDÉS BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Antònia Caldés, Carles Farrés, M. Lluïsa Galan, Carme Jorba, Pere Juhé, Matilde Marcé, Jaume Miró, M. Dolors Nat, Antoni Prats, Amparo Pujadas, Maria Sendrós.

Amb la col·laboració de:

PROPOSTA DE CREACIÓ D’UNA SECCIÓ DE MÚSICA DE L’ATENEU Des de la Junta Directiva promovem la creació d’una Secció de Música. Els seus objectius podrien ser la programació de concerts a la nostra sala d’actes així com d’elevar la cultura musical dels nostres socis mitjançant conferències, projeccions, sortides, etc., tot i que seran els seus components qui els hauran de definir. Es prega que qui vulgui formar-ne part ho faci saber a secretaria. El dia 11 de maig, a les vuit del vespre, es presentarà aquest projecte amb motiu del concert de la Coral de Pares i Mares de Flotats Espai Musical.

AGENDA CULTURAL EN PREPARACIÓ PER AL MES DE JUNY

DISSABTE 2, a 2/4 de 8 del vespre. Paradigmes? Convidat: Joaquim Miranda, fundador i primer director de la Coral Xalesta DISSABTE 9, a 2/4 de 10 del matí. Visita cultural al Monestir de Pedralbes. Trobada a l’andana direcció Fondo de la parada Avinguda del Carrilet de la línia 1 del Metro. DIMECRES 13, a 2/4 de 8 del vespre. Presentació del llibre Pompeu Fabra. L’aventura de la llengua, de Gemma Pauné Xuriguera i Oriol Garcia Quera. Comptarem amb la presència dels autors. DIVENDRES 15, a 2/4 de 8 del vespre. Paradigmes? Convidat: Josep Antoni Codina, Premi Nacional de Cultura del CoNCA 2018. President de l’Associació d’Amics i Amigues de Maria Aurèlia Capmany. DISSABTE 16, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 357 a Sant Feliu de Guíxols, amb visites a l’Espai Carmen Thyssen i al Museu d’Història de la Joguina. Insc. fins al dia 8. DIUMENGE 17, a 2/4 de 12 del migdia, dins dels actes de la Festa Major. Ballada de sardanes 25è Memorial Jaume Reventós. DIUMENGE 17, a 2/4 de 7 de la tarda. Representació de l’obra teatral L’illa del tresor, de R. L. Stevenson. A càrrec del taller de teatre infantil. DIJOUS 21, a 2/4 de 8 del vespre. Inauguració de la 71a Exposició de dibuix i pintura de l’aula Rafael Garrich.