18-06

ANY XXXIX – Núm. 425 JUNY 2018

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE JUNY DISSABTE 2, a 2/4 de 8 del vespre. Paradigmes? Convidat: Joaquim Miranda, fundador i primer director de la Coral Xalesta DISSABTE 9, a 2/4 de 10 del matí. Visita cultural al Temple Expiatori de la muntanya del Tibidabo. Trobada a l’andana direcció Fondo de la parada Avinguda del Carrilet de la línia 1 del Metro.

DIMARTS 12, a 2/4 de 8 del vespre. Paradigmes? Convidat: Josep Antoni Codina, Premi Nacional de Cultura del CoNCA 2018. President de l’Associació d’Amics i Amigues de Maria Aurèlia Capmany.

DIMECRES 13, a 2/4 de 8 del vespre. Presentació del llibre Pompeu Fabra. L’aventura de la llengua, de Gemma Pauné Xuriguera i Oriol Garcia Quera. Comptarem amb la presència dels autors.

DISSABTE 16, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 357 a Sant Feliu de Guíxols, amb visites a l’Espai Carmen Thyssen i al Museu d’Història de la Joguina. Inscripcions fins al dia 8.

DIUMENGE 17, a 2/4 de 12 del migdia, dins dels actes de la Festa Major.

Ballada de sardanes 25è Memorial Jaume Reventós.

DIUMENGE 17, a 2/4 de 7 de la tarda. Representació de l’obra teatral L’illa del tresor, de R. L. Stevenson. A càrrec del taller de teatre infantil.

DIJOUS 21, a 2/4 de 8 del vespre. Inauguració de la 71a Exposició de dibuix i pintura de l’aula Rafael Garrich.

DIJOUS 28, a 2/4 de 8 del vespre. Conferència: El nen a la literatura, a càrrec del doctor en pediatria Carlos González.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE JULIOL DISSABTE 7, a 2/4 de 10 del matí. Visita cultural al Monestir de Pedralbes. Trobada a l’andana direcció Fondo de la parada Avinguda del Carrilet de la línia 1 del Metro.

DISSABTE 28, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 358 al Parc de Sta. Clotilde de Lloret de Mar. Inscripcions fins al dia 19.

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL

L’Ateneu sempre ha apostat fort per la poesia catalana.

Ho ha fet, majoritàriament, mitjançant la programació de recitals poètics de tota mena i, també, amb la presentació de llibres dels més diversos autors d’arreu del país. Així mateix, a les pàgines del butlletí Xipreret, s’han publicat, al llarg dels anys, nombroses biografies de poetes i comen-taris de poemaris antics i actuals. I com a cirereta del pas-tís, cada mes, sense fallar mai, hem dedicat, com a mí-nim, una plana de la nostra revista a un poema d’un creador nostrat. Sigui aquest conegut o no. Tothom hi ha trobat una porta oberta. És per aquest motiu que no podem deixar de referirnos a Màrius Sampere que va deixar-nos el passat 26 de maig. No era cap figura mediàtica -com la majoria d’autors catalans vius-, però la cultura catalana el trobarà molt a faltar. Sempre ens ha tingut intrigats aquell poema seu, que comença amb aquest vers: “Per què tot comença pel principi?” En pau reposi.

Aquest mes de juny, s’acaben la majoria de cursos i tallers de l’ateneu. Entre ells en tenim dos que sense fer soroll són molt positius. I productius. Es tracta de les Tertúlies dels dimarts al matí, que tenen un èxit notable, i del Xerrem, destinat a persones vingudes d’altres terres que tenen interès a aprendre la llengua catalana. Tots dos, tot i la seva modèstia, fan una molt bona feina. I que per molts anys sigui!

JUNY

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET EL VIDRIER DE BUF (Publicat en el Xipreret núm. 195, juny de 1997)

E

l treball als forns de vidre ja no és el que era. Del vidre bufat s'ha passat al vidre industrial, totalment emmotllat a màquina. Els pocs vidriers de buf que resten són artesans que treballen de cara al turisme i la decoració. Tampoc no existeixen aquells grans tallers on eren explotats els menors d'edat, aprofitant les necessitats de llars deixades de la mà de Déu, per l'atur en què es trobaven els pares, per la pregona ignorància de la gent més infortunada, per les circumstàncies polítiques dels primers setanta-cinc anys d'aquest segle, i per la inajornable necessitat que tenim tots els humans de mastegar cada dia per engreixinar les dents.

Els forns de vidre els manegaven gent adulta, però els treballs menys compromesos els feien infants que no tenien els catorze anys, l'edat que fa uns pocs decennis imposava la llei per començar a guanyar-se un jornal. A l'Hospitalet de mitjan segle hi havia dues o tres vidrieries a la Torrassa-Collblanc -una d'elles, la vidrieria Rovira, s'ha convertit en un petit espai lliure per al veïnat d'avui-, i al barri de St. Josep laborava la Industrial Vidriera, que potser era la més gran del terme malgrat que no ha deixat rastre rere seu.

Aquestes empreses admetien minyons de dotze anys, i també de més joves, illetrats i innocents, la majoria fills de matrimonis marginals o immigrats de nou. No els demanaven cap mena de documentació, ni els inscrivien enlloc, fora de la pàgina que omplia el “llistero“ per ferlos el compte setmanal. La casa reduïa les despeses socials, i es guanyava la voluntat d'un minyó que no necessitava certificat d'estudis per treballar. El gest s'arrodonia quan se li abonaven les quotes establertes en cas de baixa per malaltia o accident, L'accident més corrent eren cremades del vidre roent, i talls que es feien amb les trencadisses del material treballat.

Normalment aquesta xicalla s'emprava per aguantar els motlles als operaris i per dur l'obra feta a l'arca. L“arca era un espai destinat a mantenir el vidre en un lent refredament que impedia el seu esberlament. Quan es treballava a prima o a preu fet, un esmicolament era un desastre per a l'operari, que es desfogava repartint mastegots a l'aprenent. Temps enllà, també els menors havien bufat el vidre fos -bu2

far i fer ampolles-, tasca que era més ben pagada, però que resultava un càstig infernal per als seus tendres pulmons.

Aquests nois que al marge de la llei suaven la cansalada als forns de vidre ho feien per dos motius: per disposar d'alguna pessetona de cara a les festes i per ajudar a casa seva. Parlem d'uns anys en què les viandes es compraven d'estraperlo i s’hi abonaven. Els més desperts, així que tenien catorze anys, deixaven el vidre i demanaven feina de fuster, de "xispa“ o de mecànic, ja que era creença general que, amb un bon ofici, no tindries problemes mai de la vida. Si algú els hagués dit que de grans tindrien el mateix sou amb un bon ofici que fent de manobre, ho haurien pres com un insult a la seva intel·ligència.

De més jove, vaig conèixer alguns nois que treballaven al vidre. No tenien estudis, però si molta picardia. Cap dels qui anàvem a escola tenia les bales, els cromos i els "tebeos" que tenien ells. En Tomàs, que vivia al mateix carrer que un servidor, en certa ocasió es va cremar. superficialment un dit de la mà. En lloc d'anar ràpidament a la farmaciola de la fàbrica, va posar la mà dins un bidó d'aigua freda, i aquell dit s'inflà com un globus, com si anés a explotar. Va estar unes setmanes de baixa, cobrant naturalment, i presumint de la seva gesta.

Es creia ja tot un home.

Bona part de les trapelleries dels aprenents de vidrier, les inculcaven els operaris. Eren gent de mitjana condició, fastiguejats de la vida i sense gaires escrúpols. El seu vocabulari provocador i renegaire era assumit pels vailets. A més d'ensinistrar-los a fumar i a beure com a cosacs, presumien de freqüentar certes cases del barri xinès i engrescaven els menuts cap a situacions per a les quals no estaven preparats, ni els corresponia. Un forn de vidre era una bona aula per acabar fet un trinxeraire.

3

M'he embolicat. Ho deixo i seguim amb el fet de bufar ampolles.

Cap a meitat de segle ja només es bufaven objectes delicats que volien un tracte especial, com ara els porrons, els setrills, i altres figures de broc petit. Les ampolles, els gots, les copes i els envasos es bufaven amb una manxa d'aire que tenien a terra i premien amb el peu. Fou un gran avenç per eradicar l'asma, la silicosi, la sinusitis i altres malalties que afecten les vies respiratòries. (Actualment, màquines dotades de compressors d'aire laboren de manera automàtica vidres de tota mena.)

Dels treballs manuals d'ahir recordo uns peixos que venien per guarnir el bufet del menjador, i que eren una meravella. Tenien la forma de l'orada, de la salpa, del moll de roca, de la tonyina, i altres variants que responien a la fantasia del seu creador. Tenien unes llistes acolorides que naixien a prop de la boca, s'eixamplaven al cos i es recollien altra vegada a la cua. Eren buits al seu interior, i això els donava una transparència i un contrast de colors molt suggeridors. Sembla que això ho feien fora de les hores de treball, i aprofitant les escorrialles de vidre fos que havien de llençar al munt de la runa.

De la clausura de la Industrial Vidriera, en vaig ser testimoni casual. Tenien grans estocs de copes, cendrers, ampolletes i envasos per a productes farmacèutics. Els forns ja eren apagats definitivament, i calia vendre tot allò per abonar les indemnitzacions corresponents.

Vingueren uns camions, i els vidriers començaren a treure "palets" amb caixes plenes d'objectes de vidre. Un dels qui duien carretó hidràulic no era gaire expert en aquesta tasca, o semblava no ser-ho, perquè allà tot eren bromes i rialles. En alçar la plataforma, el fustam va tocar la caixa del camió, les caixes van trontollar, i tot va anar a terra i es va fer miques. Li van dir sapastre, mal feiner, cap de meló, i no sé què més. Mentre arraconaven el munt de vidre van arribar dues carretel·les més. La primera va deixar al seu lloc el que duia, però la segona no alçava prou per arribar dalt del camió. Entre tres o quatre van mirar de tirar amunt, i únicament van aconseguir de fer-la bolcar, i es van fer bocins milers de copes.

Tothom reia, i acusava de maldestre els altres. Un dels que hi havia dalt del camió va prendre una de les caixes que s'havien salvat al viatge anterior, i alçant-la com si fos una pilota de bàsquet, la va llençar al mig del carrer per demostrar que també es podien trencar fàcilment a mà. Les riotes, els renecs i la gresca eren més propis d'una festa que de la clausura d'un lloc de treball.

M'he tornat a embolicar. Tancarem discretament la botiga.

RAMON MORALES Fotos: Coberta: Un bufador de vidre.

Interior: Dibuix de Valentí Julià.

4

CONVERSES

SAÜL GORDILLO

Director de Catalunya Ràdio i Mitjans digitals de CCMA

Apassionat del món digital, impulsor dels primers blogs en català i promotor de la primera edició de la Catosfera, el periodista Saül Gordillo posa empremta digital en els projectes que lidera. Des de fa dos anys, és director de Catalunya Ràdio, iCat, Catalunya Informació, Catalunya Música i també de mitjans digitals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Les bones xifres d’audiència l’han acompanyat i sobretot l’aposta per potenciar el vessant digital de la ràdio pública. Diu que sempre ha tingut clar que els mitjans de comunicació havien de desembarcar a internet.

Avui torna als orígens, ja que va estar 15 anys treballant a El Punt. Als noranta ja pensava que tindríem un periodisme tan digital com el d’ara?

Als inicis d’internet, no es veia la potència que està tenint. Després sí que es començava a intuir que hi havia un suport tradicional que patia, sobretot la premsa al quiosc, i que el digital era un bon entorn per canalitzar aquests continguts.

Diu: “A diferència de la premsa i la televisió, vivim un creixement espectacular de l’audiència de la ràdio en català.”

Hi ha hagut una ràdio de molta qualitat, amb competència pública i privada molt estimulant, segurament per la combinació de la vitalitat de la ràdio com a mitjà i, en el cas de Catalunya, per la intensitat informativa d’aquests últims mesos i anys. Crec que tot això combinat és el que explica que en 10 anys s’hagi duplicat l’audiència de la ràdio generalista en català. Ara tenim, sumant Catalunya Ràdio i RAC1, 1.700.000 oients.

5

Som un país radiofònic?

Sí, hi ha un teixit de ràdio local molt potent. De fet, molts professionals han nascut o s’han començat a formar en les ràdios locals, i això és una situació bastant catalana, que ens distingeix de la resta de l’Estat espanyol. Segurament hi ha pocs referents europeus amb una realitat de ràdios, televisions i premsa local i comarcal com la del nostre país.

Vostè ha manifestat que veu Catalunya Ràdio com una eina d’integració. Què vol dir?

El meu pare és extremeny; la mare, gallega, i amb ells parlo en castellà. Com a periodista m’he format en ràdios locals, però com a ciutadà, com a persona que s’ha incorporat i integrat en aquest imaginari català, Catalunya Ràdio per a mi és un mitjà clau. L’he escoltat tota la vida i, gràcies als mitjans públics, molts catalans estan en igualtat de condicions i poden accedir a aquesta informació i entreteniment en la llengua pròpia i des del servei públic.

Mentrestant, alguns partits polítics diuen que no hi ha pluralitat en els mitjans públics. Què els ha de dir?

Ja fa temps que, a Madrid i des de determinades opcions polítiques, hi ha una campanya que diu que aquí la ràdio i la televisió públiques fan un paper que no és estrictament el d’informar, entretenir i formar. I amb això volen justificar altres coses. Ho trobo injust, perquè la veritat és que hi ha control: mecanismes de rigor amb el Consell de l’Audiovisual, la comissió de control del Parlament, etc. A diferència d’altres referents de l’Estat, tenim un sistema propi català que fa que aquestes coses que ens atribueixen no es puguin produir. Per tant, només es poden dir des del desconeixement.

El PP, el PSOE i Cs han parlat d’intervenir els mitjans públics.

Com ho viu?

Hem passat uns mesos d’una certa angoixa. Però vam tenir una allau de corresponsals internacionals que ens van venir a veure a TV3 i a Catalunya Ràdio i van considerar alarmant que el govern de l’Estat intervingués o prengués el control dels mitjans públics catalans. També hi ha hagut més conscienciació i motivació per part dels treballadors, que han respost amb molta professionalitat, no sent víctimes d’aquest intent de condicionar-nos, i han treballat amb molta independència. Després hem detectat que l’audiència ha fet pinya a l’entorn de TV3 i Catalunya Ràdio. La gent ens tornava a defensar i es tornava a sentir molt vinculada a nosaltres per culpa d’aquesta amenaça del 155, que en els últims dies el PSOE ha tornat a plantejar, formació que precisament va evitar que s’aprovés al Senat.

6

S’ha pensat en alguna campanya si finalment s’intervinguessin els mitjans públics catalans?

No. De moment el que hi ha hagut són campanyes cíviques i d’espectadors i oients que s’han organitzat per fer soroll a les xarxes. Als mitjans hi ha hagut la calma i la sang freda de no caure en cap provocació i de continuar fent la feina amb exigència i autocrítica.

Com diria que està canviant l’audiència i els usuaris de la ràdio?

A Catalunya Ràdio, els dos últims EGM [estudis generals de mitjans] han estat els millors de la història, amb 700.000 oients. S’explica per l’actualitat i l’interès informatiu del moment i la renovació de la graella.

També pel fet que amb l’entorn digital hem escampat els continguts, i n’hem creat de nous específicament per a web i mòbil. És un mitjà que s’adapta molt bé a la relació de convivència amb les xarxes socials i també perquè la gent es pot fer la seva llista de programes o continguts. Aquesta idea del consum de ràdio i àudios a la carta cada vegada és més majoritària, sobretot entre la gent més jove, i aquí és on crec que s’ha fet una bona feina.

En el digital, quants usuaris hi trobaríem?

El mes d’abril ens ha donat 800.000 usuaris únics. A l’octubre vam batre el rècord del conjunt de l’Estat: vam ser la primera emissora que va superar els dos milions d’usuaris únics, i això sí que va ser molt puntualment per l’actualitat dels fets de l’octubre. Vam arribar als 2.700.000 usuaris, i en el conjunt dels mitjans de la Corporació, TV3 se situa en els 2.500.000 usuaris únics mensuals.

S’ha de començar a pensar que, en un futur, al cotxe no escoltarem FM, sinó la ràdio directament des d’internet, i per tant caldrà fer-la més atractiva.

Sí, per això hem creat continguts per xarxa, més específics, que difícilment estarien en una graella convencional de l’FM. Es tracta de distribuir-los d’una manera més selectiva i fer que l’usuari, a través de l’aplicació i el web, ho tingui molt fàcil per fer la seva tria. Seguirem en aquesta direcció i, per exemple, a mesura que els cotxes tinguin aparells més intel·ligents, des dels quals puguis escoltar la teva llista de Spotify, podcasts, etc., nosaltres hi serem. Cal que la indústria de l’automòbil aposti per aquestes prestacions.

El ‘big data’, com passa en altres sectors, també s’està utilitzant per a la transformació digital dels mitjans?

Aquest és el gran tema de futur: saber quines preferències i quins gustos té l’usuari i quins programes li interessen per tal d’oferir-li una experiencia global satisfactòria en els seus dispositius. Si detectem 7

els que t’agraden, te’ls hem d’oferir perquè estiguis més estona al nostre entorn. Hi estem treballant, tot i que el context pressupostari no permet grans alegries.

Les dones periodistes d’RTVE han denunciat les pressions que reben a l’hora d’informar. Què li ha semblat la campanya que han impulsat?

Com a periodista, tota la solidaritat i comprensió! Si arriben a l’extrem de denunciar-ho d’aquesta manera és perquè la situació en què han de fer la seva feina no és la més desitjable. Crec que, a diferència del que passa a RTVE, precisament en aquest entorn en què ens critiquen a nosaltres, tot això que dèiem abans no és comparable ni de bon tros. Aquesta denúncia fa palès el marge de llibertat i d’independència que hi ha a Catalunya i les millors condicions en què podem treballar. Com a professionals, crec que hem de ser comprensius i donar una oportunitat perquè la governança i els poders ajudin que això es pugui renovar i que els professionals puguin treballar amb més llibertat.

Quin és el seu primer record d’internet?

Unes edicions locals i una plataforma de blogs que va obrir Vilaweb i que vaig començar a gestionar a Calella i a Pineda.

Creu que a Catalunya es va entendre de seguida que el món digital era el futur?

L’origen d’internet, social i participatiu, enllaça molt amb la manera de fer dels catalans, amb l’activisme, les entitats, els casals, els ateneus, etc. Per això des de l’inici hi ha webs i blocs en català de tot tipus. Tot plegat ha fet que la presència del català a internet sigui molt més activa que en altres països. Ha coincidit amb el temps històric de reclamació de més autogovern, debat estatutari, els fets que han passat a l’Estat espanyol, en el context europeu i el procés.

Va escriure el llibre ‘Sobirania.cat’. Sense la xarxa no tindríem procés?

No, perquè sense la xarxa molts partits polítics no haurien tingut debat intern ni haurien afavorit els canvis de lideratge i els canvis a la societat civil. Sense internet, les entitats sobiranistes i els ciutadans no s’haurien expressat ni mobilitzat com ho han fet en els últims anys.

Entrevista realitzada per Xantal Llavina (Girona) Extreta del diari EL PUNT AVUI digital, del 27 de maig de 2018

8

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS CONCERT DE LA CORAL DE MARES I PARES DE FLOTATS, ESPAI MUSICAL

Presentació de la iniciativa de creació d’una secció de música de l’Ateneu.

E

l passat dia 27 d’abril, la sala d’actes de l’Ateneu de Cultura Popular va servir de marc per a la presentació d’una iniciativa per tal que es constitueixi una secció dedicada a l’organització d’activitats relacionades amb la cultura musical. Tot i que la nostra entitat cedeix les seves instal·lacions perquè hi puguin assajar algunes formacions corals, no hi ha cap col·lectiu de socis que s’encarregui de la programació de concerts o de l’organització d’activitats relacionades amb la divulgació o la formació en arts musicals. Tota organització ateneística s’hauria de basar en la cooperació dels seus membres, o sigui els socis, agrupats en seccions que els permetin portar a terme activitats que siguin interessants per a ells, i també per al conjunt d’associats.

Així doncs, creiem que una secció de música ompliria un buit en les activitats actuals de l’Ateneu i, a més, podria ser un focus d‘atracció per a possibles nous socis. Ara caldria disposar d’un nucli inicial de persones interessades que establissin els propòsits i els objectius per començar a treballar. Fem una crida a tots els que estiguin interessats a formar part de la secció que ens ho facin saber. Només cal escriure un missatge a ateneu@ateneulh.cat o comunicar-ho a secretaria i ens hi posarem en contacte per tal de poder començar a treballar al més aviat possible.

Per il·lustrar aquesta crida, la secció “Amics d’Alpha 63” de l’Ateneu de Cultura popular va presentar un concert de la Coral de Mares i Pares de “Flotats, espai musical”, escola de música que des de fa més de vint-i-cinc any ofereix formació musical a gent de totes les edats de la nostra ciutat, des de joves a partir de tres anys fins a adults. Les germanes Marina i Neus Flotats van fundar aquesta escola fa vint-i-sis anys i elles mateixes continuen dirigint-la. La seva dedicació a la música enllaça amb el seu pare, reconegut acordionista hospitalenc i amant de la música en general, A Flotats, espai musical, s’hi ensenya una àmplia gamma d’estils, tant en l’àmbit de la música moderna com de la clàssica i al seu entorn fun-cionen diverses formacions musicals. Una d’elles és la coral formada per parelles que han portat els seus fills a l’escola per aprendre música i elles i ells mateixos s’han sentit atrets a practicar el cant. També hi ha conjunts

9

instrumentals de corda i acordió. La vocació de l’escola és, doncs, la dedicació a una pluralitat d’instruments i gèneres musicals.

La coral de mares i pares està composta per, aproximadament, una vintena de cantaires sota la direcció de la pròpia Marina Flotats. Cal dir que es prenen les seves actuacions molt seriosament, com va quedar ben palès, ja que el nivell assolit requereix molt temps d’assaig. Per a aquesta ocasió, atesa la finalitat del concert, es va voler oferir una visió didàctica de la música coral i per això la directora va acompanyar cada interpretació d’uns interessants comentaris que il·lustraven aspectes tècnics de la música i el cant coral. Així, es volia transmetre la idea que és convenient assolir una certa formació per poder gaudir de la música, funció que la futura secció podria desenvolupar si els seus membres així ho volguessin.

El concert va ser divers, tal com es proposava en el programa on es feia constar que s’oferiria un repertori de música clàssica i moderna. Va començar per la música clàssica, amb quartets de Wolfang Amadeus Mozart i la coneguda ària operística Lascia que io pianga mia cruda sorte del Rinaldo de Georg Friedrich Händel, seguint amb cançons tradicionals catalanes com La calma de la mar, jazz amb Dream a little dream of me, coneguda gràcies a Ella Fitzgerald i molt versionada posteriorment i peces de la nova cançó com Paraules d’amor de Joan Manel Serrat i Boig per tu de Pep Sala i Carles Sabater, cançó que ha esdevingut un dels màxims exponents de la música popular catalana actual. El concert va acabar amb tot el públic corejant el Boig per tu, amb la lletra projectada sobre la pantalla. Aquest fet deixava clara la voluntat integradora i participativa que es pot derivar de l’expressió musical, en general, i en concret la voluntat d’aconseguir incorporar persones que vulguin formar part de la nova secció de música de l’Ateneu de Cultura Popular.

Text: JAUME MIRÓ Foto: M. LLUÍSA GALAN

10

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “SOLCS” de Joana Raspall i Conxi Rosique

E

l dia 10 de maig vam tenir el privilegi de presentar a la nostra seu el llibre de poemes titulat Solcs. Aquest és un llibre un tan especial ja que conjumina, d'una banda, la poesia, en forma de haikus, de Joana Raspall, amb les obres gràfiques de l'artista Conxi Rosique.

Aquesta presentació a l'Ateneu va venir de la ma de la nostra sòcia i expresidenta, Matilde Marcé, amb qui va contactar la filla de la poetessa, Imma Cauhé Raspall, i que la va introduir en el projecte conjunt que abasta obra literària i dibuix. Només quedava pendent un petit detall, qui podria venir a fer la presentació? La Matilde va pensar en Carles Duarte, poeta, lingüista i polític, director general del la Institució Cultural del CIC, president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) i Creu de Sant Jordi 2007, que, molt amablement, va accedir.

Així doncs, el dia 10 de maig es va fer la presentació d'aquest projecte artístic i literari a l'Ateneu.

Després d'unes paraules del nostre president donant la benvinguda als ponents i al públic assistent, va ser Carles Duarte qui va prendre la paraula. He de dir que la presentació que va fer el senyor Duarte va ser tota una lliçó magistral de literatura, tant pel que fa a l'obra i treballs de Joana Raspall com per la descripció de l'estil poètic en què està basat el llibre, el haiku. Realment va valer la pena escoltar les paraules que, d'una forma didàctica i planera, van captar l'atenció d'un públic atent i entregat.

No em veig capaç de reproduir en tan poques línies ni amb la mateixa qualitat explicativa tot el que ens va explicar Carles Duarte, m'és impossible. Per tant faré, simplement, un petit esbós del que és el haiku, forma literària en què s'ha escrit aquest llibre, Solcs.

El haiku és una de les formes de poesia tradicional japonesa. Es tracta d'una composició breu de tres versos de cinc, set i cinc mores i que consten d'un total de 17 síl·labes. Tal i com va dir, més o menys, Carles Duarte, no és fàcil fer un haiku ja que dins d'aquest hi ha concentrada una idea i tot el que aquesta representa. Diguem que és com una gota de perfum, com l'essència d'un pensament reduït al mínim. Això fa que quan hom llegeix un haiku no pugui fer altra cosa que pensar i mirar d'interpretar què és el que vol transmetre. Així doncs, l'estat d'ànim del que el llegeix també té una certa influència en la seva comprensió, ja que un haiku pot ser interpretat de diverses maneres.

Prenem l'exemple d'un dels haikus a què va fer al·lusió Carles Duarte.

Són incomptables els estels, però em basten aquells que miro.

11

Si mirem d'interpretar aquest haiku ho podem fer de moltes maneres.

Que el món és ple de gent, però només ens interessen aquelles persones que ens són properes. O bé que de tot el que el món ens ofereix, ens quedem amb allò que realment ens interessa. O potser, un altre dia, mirant de nou el poema entenem que, davant la immensitat, només allò que tenim al nostre abast ens pot fer feliços. Només en són uns exemples, però fixeu-vos quant de suc es pot treure d'un sol haiku. Què no en podem treure de 50?

Després de Carles Duarte va prendre la paraula Imma Cauhé, filla de Joana Raspall que ens va explicar, breument la història del projecte i la relació que va mantenir amb la dibuixant Conxi Rosique per tirar-la endavant.

El projecte, Solcs, del 2012, va sorgir entre la simbiosi dels haikus de Raspall i l'artista Conxi Rosique, que, després de llegir-los i assimilarlos, els va traslladar al paper en forma de gravats i dibuixos. De tot plegat, en va sortir el llibre que es va presentar.

Tot seguit, Conxi Rosique ens va explicar, en una molt breu exposició, com va anar el procés d'interpretació dels haikus, l'impacte que li van produir i la visualització artística d'aquest en forma de dibuix. Uns dibuixos i gravats que, com els mateixos haikus, no es veuen ni s'interpreten dues vegades de la mateixa manera.

Finalment, el comissari de l'exposició, Valentín Lozano, va donar per oberta l'exposició de les obres d'art i ens va convidar a passar a la sala d'exposicions.

CARLES FARRÉS

12

ASSEMBLEA GENERAL ORDINÀRIA Diumenge 13 de maig de 2018 es porta tants anys com jo assistint a les Assemblees GeneQuan rals de l'Ateneu (i suposo que també deu passar el mateix en altres entitats o associacions) al final es té una sensació de "deja vu" important i, al final, totes et semblen iguals. Acostumen a barrejar-se els anys i creus que el que es va dir l'any passat resulta que fa tres anys que es va dir, i el que penses que es va comentar en fa cinc resulta que va ser l'any passat. Altres vegades creus recordar algun comentari que al final no va existir o al revés. De fet, recordar quan toca renovació de càrrecs, que és cada dos anys, a vegades és un trasbals, perquè entre els que surten, els que entren o els que se'n van, tot plegat fa que es perdi el compte. Afortunadament aquest any no tocava.

Tal com diu la dita periodística anglesa: "no news, good news" que vindria a ser: "no hi ha notícies, doncs bones notícies". Es podria creure que aquest pensament seria aplicable a les assemblees, però res més lluny de la realitat. Perquè una entitat com l'Ateneu, si vol demostrar que és viva, ha de tenir novetats, notícies importants a transmetre als seus socis. És evident que al ser una entitat petita i amb uns recursos humans i econòmics limitats tampoc podem arribar on ens agradaria, però sí que cal que hi hagi moviment. I és durant l'Assemblea quan la Junta Directiva, encapçalada pel president, ret comptes als socis de l'entitat i respon a les seves preguntes, queixes i suggeriments.

El passat dia 13 de maig va tenir lloc una nova Assemblea General Ordinària a l'Ateneu i seguint el fil del que he dit més amunt, tot i ser una assemblea més, des que va començar fins al final, em vaig adonar, un cop més, que cap de les assemblees és igual a l'anterior, sempre hi ha alguna cosa nova o interessant que fa que es diferenciï de la resta, i això és important.

Com sempre, pel que fa al nombre d'assistents, ens hauria agradat que haguessin vingut més socis, malgrat tot creiem que n'hi havia una bona representació. No voldríem caure en el parany de creure que si vénen pocs socis és perquè confien plenament amb la Junta Directiva.

Sincerament, preferiríem que ens ho vinguéssiu a dir.

Enguany, a banda de les habituals exposicions de la memòria i presentació de l'estat de comptes i del nou pressupost, hem de dir que es van aprovar per unanimitat, es va fer la presentació dels resultats

13

de l'enquesta engegada pel nostre president, Fèlix Puig i un equip de socis, i la presentació de la nova Secció de Música.

Pel que fa a la memòria d'activitats i a la informació econòmica, no hi afegiré gaire res més ja que potser sí que són les parts més repetitives pel que fa als altres anys, no tant per les dades que es mostren, sinó per la litúrgia que representa aquesta lectura i presentació de dades i números. Consti que, quan dic repetitiva, no vull dir-ho amb cap mena de desdeny, el que vull dir és que seguint en la línia de fa molts anys, també és la prova de que a l'Ateneu es fan moltes coses.

Pel que fa a la presentació dels resultats de l'enquesta, tot i que ens hauria agradat que hi haguessin respost més socis, sí que se'n va rebre un nombre significatiu de respostes. A banda dels consells i les propostes que ens van donar, l'enquesta ens mostrava que el soci té un coneixement important de les activitats que fem i que, a sobre les valora molt positivament. Quant a la presentació de la nova secció de música, crec que és una bona notícia, ja que és una secció que pot abastar tantes propostes i projectes que sóc de l'opinió que en el futur en sentirem a parlar.

Finalment dir que, a diferència d'altres anys, l'apartat de torn de paraules va ser força mogut, perquè es van demanar moltes paraules, fet que considero interessant, el soci no tan sols ve a escoltar, també ve a dir el que pensa i a fer preguntes.

Per acabar, un cop acabada l'Assemblea, hi va haver un petit refrigeri en què vam poder seguir conversant, com a bons ateneistes, tot picant unes olivetes i amb un got de cervesa a la mà.

CARLES FARRÉS

EN PREPARACIÓ TALLERS CURS 2018-2019 Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

14

CONEGUEM CATALUNYA Excursió n. 356: Visites a la vall de Bianya, Girona en Flors, Ripoll, Empúries i Canyons de la Fou i Colliure a França. Del 16 al 20 de maig de 2018.

Dimecres 16 de maig. Com en cada excursió, unes persones pujaven a l’autocar a la cantonada d’Álvarez de Castro a tres quarts de vuit, i d’altres a les vuit a la cantonada de l’avinguda del Carrilet amb Rossend Arús. Per ser un xofer nou i no saber aquesta circumstància, vam sortir amb mitja hora de retard. Com va demostrar després, va ser un expert conductor.

Cap problema.

En aquesta excursió, l’Ateneu tenia un lloc secret per esmorzar, i per aquesta raó la comissió gestora d’excursions va avisar la gent que no calia que ningú en portes. Al final es va descobrir que era al poble de la Gleva a l’establiment el Rebost, on tenien una sala on hi devien cabre unes dues-centes persones, quan vam arribar, ja només hi havien buits els llocs de la nostra excursió. El menú era pa amb tomàquet i embotit de la casa tant com en volies menjar. En acabar d’esmorzar, visitàrem l’església dedicada a Nostra Senyora de la Gleva on vam admirar uns bancs per seure els feligresos molt treballats.

Vam tornar a l’autocar que ens hauria de dur cap a Olot al hotel La Perla on arribàrem a dos quarts d’una i ens van entregar les claus de les habitacions. Ens va sorprendre que el número del pis era en lletres (A, B, C,) i tot seguit el número de l’habitació, per exemple, C 55, i per tenir llum, havies d’introduir la targeta en un aparell, quan sorties la treies i l’habitació es quedava a les fosques. Després de posar la roba a l’ armari, altres coses al lavabo i descansar una mica, vàrem baixar a dinar. Cap a tres quarts de cinc, després d’haver fet una migdiada sortírem cap a la Vall de Bianya, on teníem la visita amb trenet. Durant el trajecte, el conductor del trenet ens anava fent les explicacions històriques de la Vall. Tornàrem a l’hotel, on ens serviren el sopar cap a les nou i, després de fer una mica de tertúlia ens dirigirem cap a les habitacions a dormir, ja que estàvem una mica cansats.

Dijous 17 de maig. Aquest dia vam sortir a les nou, després d’esmorzar, per anar a veure Girona en Flors. Un cop allà férem diferents visites a

15

llocs emblemàtics com els Banys Àrabs, i l’escalinata de la Catedral i alguns carrers molt ben guarnits amb flors. L’hora de tornada a Olot era a la una. Vam dinar, i després d’haver fet la migdiada reglamentaria pujàrem altra cop a l’autocar que ens va portar a Rupit. Quan vàrem arribar la primera cosa va ser travessar el pont penjat, (que algun graciós feia bellugar), per dirigir-nos a la part més antiga del poble. Després de fer algunes fotografies, sortírem en direcció a l’hotel on vam sopar a la mateixa hora del dia anterior. En acabar vam pujar a la habitació, una mica de televisió i a dormir ja que demà havíem de llevar-nos d’hora per anar a França.

Divendres 18 de maig. Vam sortir de l’hotel a les vuit havent esmorzat, ja que anàvem a visitar les Gorges de la Fou a Arles-sur-Tech. Abans d’entrar en aquestes Gorges, et donen un casc per si de cas cau alguna pedreta, no et caigui al cap i et faci mal. Aquestes Gorges, estant força ben arreglades amb un terra fet de reixes metàl·liques. Abans d’entrar ens avisaren que en el trajecte hi havia uns bancs metàl·lics per descansar.

El soroll de l’aigua caient des de dalt, era eixordador. En sortir vam fer la fotografia de tot els companys amb el casc posat. Ha quedat una fotografia digna del Xipreret. En acabar la visita, l’autocar ens va dur al poble de Ceret on dinàrem i després vam anar fins a Cotlliure on vam fer algunes fotografies. Altra cop a l’autocar per arribar a l’hotel per sopar i dormir, que entre una cosa i una altra estàvem cansats.

Dissabte 19 de maig. A les 9 del matí sortírem en direcció a Empúries.

En arribar vam haver d’esperar-nos una bona estona que vingués la guia.

La primera sorpresa que vam tenir fou que, per veure l’entrada d’una casa antiga, del segle 9 aC. entràvem per una cosa feta de formigó del segle xx. Quan la guia va arribar, va estar una mitja hora explicant-nos molt bé com utilitzaven els mitjans que tenien per a la seva vida quotidiana.

A dos quarts d’una s’acabaria la visita que va complaure molt a la concurrència. Tot seguit vam pujar a l’autocar que ens va dur fins l’hotel, sans i estalvis, tothom content amb la visita a Empúries. A la tarda els que volguessin podien anar a la Festa Major al poble de Sant Feliu de Pallerols. Els que no, podien anar a passejar per Olot o estar-se al hotel. A l’hora de sempre dos quarts de nou tocava sopar i després, com a cada sortida d’alguns dies, es va fer una festa d’acomiadament, en què diferents artistes van fer gala de les

16

seves arts artístiques: poesia, cants, etc. cosa força divertida i celebrada per tothom. Hi va haver com a fi de festa unes pastetes i copa de cava i per acabar cantàrem l’hora dels adéus tot i agafant-nos de les mans. Va ser una festa molt lloada per tots els companys de viatge.

Diumenge 20 de maig. Era l’últim dia d’excursió i tocava anar cap a casa després d’haver passat uns dies inoblidables. Però com que totes les coses bones es fan curtes, aquestes també se’n va fer.

Com passa sempre l’últim dia s’havia de baixar a esmorzar ben aviat per fer tot l’enrenou de les maletes ja que s’han d’entrar a l’autocar primer les últimes de baixar, i així successivament.

Ja teníem les maletes dins l’autocar, gràcies Déu, hi sortírem d’Olot per anar a Ripoll, i els que volguessin anar a missa podien fer-ho a les 11 al Monestir.

Aquell dia a Ripoll era la festa de la llana hi havia esquiladors de bens i dones que filaven la llana. També s’hi fa el simulacre d’una parella que es casen, però aquest dia no va caldre, perquè una parella es casaven de veritat.

A l’hora indicada de la missa, les onze, vam entrar i ens trobàrem amb gairebé la meitat dels bancs amb el paper de reservat, però ens van dir que podíem seure tranquil·lament ja que el reservat era per la gent convidada al casament de la missa del nuvis.

La missa va començar amb un cert retard, perquè el rector porta una altra parròquia una mica apartada, i va trobar trànsit.

A una hora convinguda vam tornar a Olot per dinar i després sortírem directes al poble de la Gleva per recollir els embotits que havien comprat el primer dia i alguns que també compràrem aquesta vegada.

En acabar la recollida vam pujar a l’autocar fins a l’Hospitalet on arribàrem sans i estalvis a dos quarts de set.

JAUME MARZÀ

17

CONCERT DE LES CORALS: MATINERS i COR DE NIT

E

l passat dissabte 26 de maig va tenir lloc, a la nostra sala d'actes, l'acte de fi de curs de les corals Els Matiners i Cor de Nit, que, setmanalment, assagen a la nostra seu.

Va ser tot un goig, primer de tot, poder veure la sala d'actes plena de públic: pares, mares, germans, germanes i, no cal dir, avis i àvies que van venir a veure i sentir els més menuts de la casa (i els ja no tant menuts) El cor de Els Matiners està format per dos grups diferents, el petits i, òbviament, el més grans, que van cantar per separat cada un d'ells.

Els primers, per motiu de l'edat, van copsar les simpaties del públic immediatament. Com és habitual van patir el que anomeno "la síndrome del directe", us prometo que en els assajos canten molt més fort. Tot i així ho van fer molt bé. Els segons em van sorprendre per la qualitat amb què van dur a terme les seves interpretacions. He de dir que ja porto uns quants anys encarregant-me del tema de les llums i so d'aquests concerts i el d'aquest any, pel que fa als més grans, no vull dir que em sorprengués, perquè sempre ho acostumen a fer bé, però enguany he vist un molt bon progrés. Cal tenir en compte que, com en la majoria de grups infantils, l'entrada i la sortida de membres fa, a vegades, complicat mantenir una línia. Aquest any ho han fet.

Quan al Cor de Nit, què puc dir? Primer de tot felicitar-los perquè, des de l'última vegada que els vaig veure actuar, que va ser al desembre passat, han incrementat sensiblement el nombre de membres, i això és molt important. Pel que fa al concert, he de dir que ho van fer força bé. Potser els va mancar una mica de fluïdesa en alguna de les peces, però ho atribueixo al fet que no deu ser gens fàcil incorporar, en tan poc temps, les noves veus i això complica la

18

cosa. Com a ateneista i creient que sóc del món associatiu, per a mi és tan important la integració de gent nova com qualsevol altre objectiu del curs. Seguiu així que aneu pel bon camí!

Va ser un matí ben invertit en què hi vaig trobar a faltar socis de l'Ateneu, ja que, tot i tractant-se d'un concert de fi de curs, l'oferta valia la pena. A veure si la propera vegada us engresqueu a venir, us ho passareu bé.

CARLES FARRÉS ***********

VISITA CULTURAL REIAL ACADEMIA CATALANA DE BELLES ARTS

E

l divendres 20 Abril un grup de 19 persones vàrem anar a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

Aquesta vegada, com una cosa excepcional, la vam fer en divendres perquè el Museu és tancat el dissabte.

La Reial Acadèmia de Belles Arts té la seu a l'edifici de la Casa Llotja de Mar al passeig d'Isabel II a Barcelona.

La nostra guia va ser la Begoña que ja fa 20 anys que treballa allà i coneix molt bé tota la història al voltant de la institució des dels seus inicis fins al moment actual.

La visita va durar una hora i es va fer principalment a la sala d'actes molt plena de quadres, però n'hi ha un, presidint la sala, de la reina Maria Cristina i el seu infant Alfons XIII. La Begoña ens va fer una llarga explicació de tota la història del món de les arts i els diferents noms de l'edifici al llarg dels anys fins que el 1989 passà a denominar-se “Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi”.

Principalment, el Museu conté molts quadres i algunes escultures de diferents èpoques i materials. Es curiós comprovar que les escultures de guix blanc al pas del temps es van quedant de color gris fosc.

També disposen d'una biblioteca i un arxiu molt importants consultats per investigadors d'arreu del món. És una llàstima que no es pugui visitar tot l'edifici ja que creiem que hauria valgut la pena de veure'l tot sencer.

Com que era encara aviat per anar a dinar, aprofitant que érem a prop, vàrem anar passejant fins a Santa Maria del Mar, que és una església que sempre ens agrada visitar.

En acabar, ens vam dirigir al restaurant per dinar i passar-ho molt bé tots plegats ISABEL SEGARRA

19

COL·LABORACIONS EL PRÍNCEP DE LA TENORA

V

a ser el músic nord-català Pascal Comelade qui va afirmar que a principis del segle XX la sardana era avantguardista. Moderna.

No anava pas gens errat. Al contrari. Des del 1900 fins el 1920, la nostra dansa coneix una forta expansió en el territori. Així mateix, arrela fermament entre el teixit social del país. Ajuden a aconseguir aquesta fita, el suport d’alguns dels intel·lectuals més destacats del moment, com són Joan Maragall i Àngel Guimerà, i la col·laboració de músics ben coneguts pel públic, com Enric Morera i Juli Garreta — aquest darrer des d’un vessant més simfònic.

A més a més, el fet que s’inclogui la sardana com a símbol de solidaritat i de germanor dins del moviment polític Solidaritat Catalana, creat el 1906, dona també un fort impuls a la seva introducció en la consciència col·lectiva de la gent. No podia fallar: tots els elements fins ara citats es confabulen i forgen que la sardana creixi en popularitat i també en qualitat. És ballada a les places, però també escoltada a les sales de concerts. I la cobla es consolida en la seva estructura actual.

Ens aturem al 1918. A ara fa cent anys.

A quan Pompeu Fabra publica la seva Gramàtica Catalana que tants beneficis aporta a la normalització de la nostra llengua. A l’any en què neixen la poetessa Montserrat Abelló; la polifacètica Maria Aurèlia Capmany i l’enyorat novel·lista Manuel de Pedrolo. Tots tres grans figures de la cultura catalana. Compte!, però. No ens en descuidem. Enmig del gran ambient sardanístic que hem descrit abans, aquest mateix any va venir al món també un gran músic, un gran sardanista: en Ricard Viladesau i Caner.

Empordanès, nascut a Calonge, en Ricard Viladesau és considerat un creador promiscu. És autor de més de 200 sardanes, 63 de les quals són obligades. Un moment! Què és una sardana obligada? Segons els experts, és aquella que es podria anomenar solista d’un sol instrument, en la qual aquest té el paper principal i protagonista. Algunes de les composicions més conegudes de Viladesau són: Girona m’enamora, Esperit Calongí, El tutut de l’avi, Oca amb naps, Sal i 20

pebre i Calongina, entre d’altres. És autor també de nombroses havaneres i boleros.

Però això no és tot. Viladesau a la seva intensa activitat com a compositor hi afegeix un extraordinari talent a l’hora de tocar la tenora.

N’és un dels intèrprets més destacats de tots els temps, juntament amb l’Albert Martí i Galceran. Tant és així que, l’any 1952, en una actuació de La Principal de la Bisbal al cafè Palmàrium de Perpinyà, el mestre Pau Casals sent tocar a Viladesau i en queda meravellat. Al cap de poc temps, el músic empordanès rep una fotografia del violoncel·lista amb la dedicatòria següent: «A Ricard Viladesau, “el príncep de la tenora”, amb l'afecte i admiració de Pau Casals».

Ja de ben jove, l’any 1942, Viladesau funda amb altres companys la cobla-orquestra Caravana. El 1950 s’incorpora a La Principal de la Bisbal que, en aquells moments, dirigeix Conrad Saló. Aquí sempre actua amb la tenora als llavis, excepte quan la cobla es transforma en orquestra de ball en què canvia d’instrument. El 1970 abandona l’Empordà i entra a l’Orquestra Simfònica de Barcelona, on toca la viola i, ocasionalment, la tenora. El 1985 es jubila.

En una entrevista que li fan amb motiu del seu 80è aniversari, li pregunten quina és la seva sardana ideal. Respon: “Penso que les sardanes han de ser balladores. Cal tenir present que la sardana és una dansa i que, per tant, no té cap sentit complicar-la en la seva realització i en la seva execució. És lícit que hi hagi una certa dificultat interpretativa que permeti demostrar la capacitat del músic, però també és normal que el ballador en pugui gaudir plenament sense problemes”.

El 1990, Viladesau rep la Medalla al mèrit sardanista. El 1991 la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i el 2000 és nomenat Fill predilecte de Calonge. Val a dir que, juntament amb d’altres poblacions catalanes, la ciutat de Girona li té dedicat un carrer. Mor a Barcelona l’any 2005 deixant un gran llegat musical.

PERE JUHÉ I ORIOL

21

PENSIONS

A

ra que es parla tant de les pensions, he recordat que, en altre temps, també va passar, i com sempre aquest estat del país de la enya, com se sol anomenar actualment el país d'allà de les Espanyes, també en va fer una de sonada, i en la qual jo em vaig veure implicada per les raons que us explicaré.

El meu pare, que havia cotitzat com autònom, no rebia cap pensió per part del govern que aleshores em sembla que era el de Felipe González, ja que des que s'havia establert la llei d'autònoms, fins que li hauria tocat cobrar no havien passat prou anys perquè això es fes efectiu.

Va sortir en aquell moment una llei que segons deia, afavoria tots aquells que havien lluitat a la guerra civil de l'any 36 i que haguessin aconseguit algun grau militar del bàndol dels republicans. Això només era una camàndula política a fi d'aconseguir més vots (com sempre) i per tant adeptes, als que aleshores governaven.

Feia poc que havia mort en accident de treball el meu germà Jordi, i a casa tots passàvem un moment molt trist, el meu pare no ho va superar mai, estava en cadira de rodes, per motius que ja explicaré en una altra ocasió, no podia treballar, però cobrava una petita pensió del seu fill Jordi.

Al saber tots a casa que havia sortit aquesta nova llei, ho vàrem parlar i ens disposàrem a tramitar tot el que fes falta perquè el papa, l'avi Lluís, pogués tenir una pensió digna.

Però no us imagineu el que vàrem haver de fer!

Les disposicions d'aquesta llei ho posaven tot molt difícil per la persona que la volgués cobrar.

En primer lloc no es podia cobrar, si ja es rebia una altra pensió, per tant hauria de renunciar-hi, això ja ens va alarmar... en segon lloc, havien de demostrar que el que deien en la sol·licitud, era realment cert, la qual cosa només es certificava, aportant un document que ho demostrés, i que només es podia aconseguir del Butlletí Oficial de l'Estat, el qual estava arxivat en un edifici que hi havia a Barcelona (encara hi és) als indrets del port marítim, Capitania General, es diu, si mal no recordo.

El govern sempre obrant amb picardia, pensava equivocadament que no hi hauria gaire demanda per part de persones interessades ja que ells creien que ja havien desaparegut o que senzillament, no n'hi devia haver gaires que fossin prou intel·ligents com per haver aconseguit cap mena de galó per mèrits propis.

Quan s'adonaren que s'havien equivocat, van posar difícil l'accés als arxius que he anomenat, i només deixaven el seu accés reduint els horaris de entrada i sortida.

El meu pare, a l'encetar la guerra, no va ser cridat a files per ser més jove del què contemplava el règim militar. Però ell, a causa que els capellans eren perseguits pel fet de ser-ho, i per salvar un germà seu Josep, que era prevere, es presentà a la Caixa de reclutament per intentar protegir-lo amb la seva actitud diguem-ne «simpatitzant de la causa».

22

Per no anar a matar gent al front va demanar, ja que hi tenia dret pels seus estudis, entrar a l'Escola de Guerra de la qual en sortí amb el grau militar de Tinent.

Això és el que calia trobar en els Arxius de la biblioteca de Capitania General.

Vàrem organitzar l'anada al lloc indicat, tots els de casa, i com que l'horari l'havien reduït a dues hores diàries, i de 7 a 9 del matí, la única manera de fer-ho va ser la següent: jo aniria amb el Pep, el marit de la meva germana Assumpta, amb el camió amb què transportava als mercats i botigues de Barcelona, els pollastres que diàriament se sacrificaven a l'escorxador, i que era el negoci familiar en aquell moment de la família de la meva germana.

El meu fill Lluís, que sempre ha ajudat en tot, no va voler que jo hi anés sola, i venia amb mi; sabíem que molt d'hora a vegades fins i tot a les dotze de la nit, s'organitzaven davant de Capitania, unes cues impressionants de gent gran per accedir als arxius, ja que només en podien entrar una vintena al dia, hi havia gent molt gran que ho havia intentat ja diverses nits, amb el conseqüent desgavell de salut que això suposava per a ells, a causa del fred regnant.

Jo vaig estar de sort, diria que ho vàrem intentar dues o tres nits. El Pep ens deixava, anava a fer la seva feina i després ens recollia.

El primer dia que vàrem entrar a l'arxiu, també vam tenir molta sort, trobàrem el què buscàvem i més: el nostre pare els últims dies de la guerra havia sigut nomenat Capità, però amb el renou i el desordre propi del final de la contenda, el nomenament no va arribar al seu destí, i només es va poder aprofitar la frase en què es deia -El Teniente Don Luís Giralt i Roig... i fins aquí i prou! La resta : -...ha sido nombrado Capitan del Ejército....etc. Ja no va valdre!!!

Quan els homes d'edat que estaven amb nosaltres, a l'arxiu, s'adonaren que havíem trobat alguna cosa, s'acostaren de seguida per veure la troballa, molts d'ells feia molts dies que buscaven i no trobaven res, abraçades i de tot hi va haver entre tots!!! pobre gent!!! potser no varen trobar mai res...

El Govern un cop més feia befa del nostre país i dels seus habitants més desprotegits.

Nosaltres vàrem fer tota la tramitació de la pensió, renunciant a la que el pare ja tenia del seu fill, era una mica, molt poc, més alta la que ara ens ocupava, i així ho decidírem.

Molt sovint he recordat aquells ancians fent cua nit rere nit per aconseguir el «gran regal» entre cometes, que els feia el Gobierno espanyol, quina vergonya! allò era una guerra que venia de segles i encara que diguessin que s'havia acabat, no era pas cert, i avui encara continua.

MONTSERRAT GIRALT

23

POESIA ALBADES Aquest és el meu poble, pedra solar.

Damunt d’aquesta pedra edifique el cant.

Les tristeses, les alegries, el vi, el sou escàs, la ceba crua aixafada amb un colp de puny.

Per on aniria et recordaria com fores, com ets: coets de les nits, claus de l’alfabet.

Per on aniria sempre et portaria tatuat al cor.

Vicent Andrés Estellés

Aquest any commemorem el 25è aniversari de la mort del poeta valencià Vicent Andrés Estellés. Per aquest motiu hem triat, per a aquest mes de juny, un dels seus poemes, Albades, en què Estellés ens transmet, de forma magistral, l’amor que sent pel seu poble.

24

EL NOM I LA COSA AQUELLS “PROGRES”

H

a passat ja mig segle d’aquell famós “maig francès”, i s’ha tornat a parlar -i molt- dels canvis socials que se’n derivaren. En realitat, aquella moguda primaveral de 1968 que començà a les universitats de París, és encara d’actualitat. I tant que sí.

Des dels seus inicis, va repercutir més enllà de la vida acadèmica.

Fins i tot assolí revolucionar per un temps el món obrer. Fora de l’estat francès, les repercussions es donaren aparentment només entre els col·lectius d’estudiants; però aquelles revoltes responien a un canvi de valors que venia gestant-se des de principis de la dècada arreu del món occidental, que l’esclat primaveral del 68 va catalitzar.

A jutjar pels dos eslògans llavors més divulgats, “Siguem realistes, demanem l’impossible” i “Prohibit prohibir”, es tractava, en suma, d’anar contra tot allò que s’oposava a l’afany de canvi. I els que aleshores acabàvem d’estrenar joventut ens pillà tot plegat dient la nostra com a generació. Fou un canvi que afectava tots el ordres de la vida, des de les creences a la moda en el vestir. De vegades, era només l’abandó de la corbata i fins i tot de la jaqueta petit-burgeses per l’anorac i les xiruques de proletari; però, en altres casos, es tractava fins i tot d’una substitució de creences: de la fe catòlica a la dogmàtica comunista. Apurant la cosa, hi havia també l’aproximació entre cristianisme i marxisme, etcètera.

Nosaltres érem els “progres”. I evidentment, la idea del progrés social com a realitat històrica que calia adobar, era a la base de les creences de la gent més creativa de la nova generació. I tota novetat era d’entrada benvinguda en la mesura que no recordava o restituïa el passat; perquè llavors o bé era considerada despectivament com a “burgesa” o, més genèricament, “reaccionària”. Aquesta concepció del progrés de la humanitat com un procés inacabable circulava en el nostre ambient gràcies a meritoris divulgadors del marxisme i a dos filòsofs prescindibles però d’èxit, Mao Zedong -ai, mare!- i Herbert Marcuse.

I què ha sigut d’aquells “progres” fervorosos? Seria molt agosarat intentar una conclusió generalitzadora en poques línies, però sospite que foren en bona part els responsables del final de la “utopia” soviètica així com de l’unitat europea en marxa. I si mire al meu voltant, veig entre els companys generacionals, al costat de persones

25

francament valuoses i generoses, una gentada que ha anat fent bonament i algun que altre desertor cínic en ares de l’èxit personal.

Per cert, els darrers anys -o siga, entre les darreres generacions-, ha fet fortuna un eslògan tan engrescador com podien ser-ho aquells altres del feliç maig francès: “Un altre món és possible”. I tanmateix, aquest no es fonamenta en cap dogma ideològic.

ANTONI PRATS *********

REFLEXIÓ

--

ILLA DESERTA

N

o sé com hi arribaria en una illa deserta, si des d'un vaixell enfonsat i nedant, en canoa, a peu o en bicicleta. Però puc assegurar que m'agradaria, per uns quants dies, fer-hi estada completament sola!

Oblidar-me de tot i de tothom, amb el mínim imprescindible, com una mica de menjar (no gaire, perquè perdre uns quilets no m'aniria malament) i aigua per a poder subsistir. No necessitaria roba, ni llibres, ni tan sols el raspall de dents, ara tan necessari, només, això sí, unes quantes llibretes i un grapat de bolígrafs dins d'una bona bossa de plàstic, per tal de protegir-ho (si hi hagués humitat).

Durant el dia, em deixaria acariciar el cos per l'escalfor del sol i gaudiria de banys d'aigua de mar que alternaria per escriure tot el que em passés pel cap, lliure de prejudicis, repressions i manipulacions de tota mena.

Durant la nit, contemplaria el cel estrellat, ple de constel·lacions i m'hi embolcallaria, amb la lluna rodona i grossa i la seva llum argentada que em faria companyia. Tot sabent que, al cap d'uns dies, el Pep em vindria a buscar, no sé però, si ho faria en vaixell, en canoa, nedant, a peu o amb bicicleta!

M. DOLORS NAT I PINYOL

26

OPINIÓ BOCA GROSSA, PELL FINA

E

l president de la Generalitat, Quim Torra va rebre tot un allau de crítiques motivades per unes piulades a Twitter, de ja fa uns quants anys, en que titllava "els espanyols" amb diversos qualificatius o els acusava de diversos fets.

Dins d'aquest context es pot entendre el concepte "els espanyols" com un genèric per definir els governs, els que manen, les forces vives i poderoses i no pas dins d'un criteri individualitzador. Tot i així, no ens enganyem, també podria anar dirigit cap a tots aquells que, essent anònims, senten i viuen l'esperit anticatalà i l'alimenten cap als altres. No eren pas polítics ni periodistes els que animaven els cossos policials que venien cap a Catalunya amb el crit "A por ellos, oe, a por ellos, oe". Ni els que, venint de fora a manifestar-se, deambulaven per Barcelona barallantse, pegant la gent i destrossant-ho tot.

Em fa gràcia aquesta gent que té la boca tan gran per insultar, faltar al respecte i deixar-les anar com els ases els pets i que després tinguin una pell tan fina quan els deixen anar unes quantes veritats sobre ells. El primer que em ve al cap es la dita aquella: "Que es fotin" o bé "Tal fas, tal trobaràs" I és que els catalans hem hagut de sentir-ne de l'alçada d'un campanar per part de personatges que haurien d'haver tingut el mateix sentit crític que ara se li exigeix al nostre president.

Qui no va sentir a dir, en algun moment, ja fa anys: "Son los catalanes abortos monstruosos de la política" o "el catalan és la criatura más triste y miserable que Dios crió". Això ho va dir un escriptor, Francisco de Quevedo que, en lloc de ser repudiat i criticat per aquells que ara clamen al cel per les paraules del president, l'enlairen a l'alçada de Cervantes o d'altres grans escriptors castellans.

L'any 1918, es podia llegir aquest text escrit per mestres aragonesos: "Si las provincias catalanas han prosperado, ha sido a costa del resto del país" (Com si a Catalunya els catalans no haguessin treballat mai ni s'haguessin deixat la pell a la feina. Segons algunes frases, dites per ells mateixos, sembla que l'espanyol és molt donat a deixar la seva terra en la misèria per anar a fer rics els altres. El meu pare deia: "Això li ho dius a un cavall de cartró i et fotrà una coça". Catalunya mai no ha segrestat a ningú perquè vingués a treballar-hi. Potser que aquella gent, en lloc de dir bajanades, es preguntés qui era qui els mantenien en la misèria a la seva terra. Tot i així, alguns d'aquells mestres aragonesos afegien: "Depués de todo, (los catalanes) viven de nuestro sudor y nuestra sangre".

27

En aquest sentit trobem frases delirants com la que culpa Catalunya d'haver rebut tanta emigració, en lloc de culpar el règim que generava tanta pobresa i misèria a Andalusia, Extremadura, Castella La Manxa, etc., que és el que haurien d'haver fet. Així, Fernández Vara, president d'Extremadura, va dir: "Que Catalunya devuelva las 150.000 persones que fueron robadas, más sus hijos y sus nietos". Potser que els preguntin a ells si volen tornar-hi, no creuen?

El tema dels diners és un tema que sempre els ha preocupat. Un exemple clar el tenim en la frase del senyor José Maria Aznar durant el pacte entre González i Pujol: Lo que el Gobierno del PSOE hacía era quitarles varios miles de millones de pesetas a los pensionistas y a los parados españoles para dárselos a Catalunya" (És a dir, a los catalanes) Com si als catalans només ens calgués parar la mà per agafar diners de l'Estat espanyol, sobretot ara que tenim els comptes intervinguts per l'Estat i que per cada euro que ens donen ens fan pagar interessos. Ah!, per cert, els diners dels pensionistes (que no són impostos sinó cotitzacions) o dels aturats, ha estat el govern de M. Rajoy el que se'ls ha polit com aigua en una mà oberta. Però ningú es va esverar amb aquestes paraules d'Aznar, de fet fins i tot el van fer president del govern uns anys més tard.

El mateix M. Rajoy, durant les negociacions sobre finançament va dir en una mostra de la seva demagògia barata: "El dinero se va para los ricos catalanes". Com si aquí a Catalunya tots fóssim milionaris, com si no tinguéssim pobresa, aturats, gent que tot i treballar no guanya prou per subsistir, dependents, desnonats, etc.

Reiterant el que he dit més amunt sobre aquells que cridaven "A por ellos, oe oe oe, a por ellos..." No cal preguntar-se gaire qui eren aquests "Ellos"? Evidentment "Ellos" eren "Los catalanes". I tot plegat va sortir per les televisions estatals, algunes de les quals ho emeteren amb tot l'orgull del món. Ningú es va posar les mans al cap ni es va esverar.

I és que aquells que ara tenen la pell tan fina, durant molts anys no han parat de deixar anar perles com les que us mostro tot seguit.

Qui no recorda a Galinsoga, un mal parit, però clar i simple: "Todos los catalanes son una mierda."

Quan es posen a generalitzar poden fer barreges interessants de pobles. El 1986, José Rodríguez de la Borbolla (President de la Junta d'Andalusia 1986-1990) deia: "Los andaluces son bastante inteligentes para no confiar en los catalanes". En el mateix sentit de generalitzar pobles, Pedro Pacheco, Secretario General del Partido Socialista de Andalucía, va dir: “Vascos y catalanes son buitres prestos a recoger la carroña” I els mitjans no s'estan d'apuntar-se a corre-cuita? El 2006, César Vidal (Periodista de la COPE) deia: "Un valenciano que se considere catalán es como un judio que admirara a Hitler". Però és clar, venint d'un

28

mitjà com la COPE no sé de què ens hem d'estranyar. Ens hauria d'estranyar més que facin servir la ràdio i no pas un tam-tam prehistòric, que s'avé més a la seva manera d'entendre el món i el periodisme.

Seguint amb les opinions de persones rellevants, s'ha de dir que, a vegades, no cal posar el gentilici perquè s'entengui a qui van dirigides les frases, sobretot quan escupen verí carregat de menyspreu. Un exemple el tenim amb Alfonso Guerra quan va dir allò de: "Nos hemos cepillado el Estatut". Queda clar que l'Estatut era... "El de los catalanes". Un amiguet d'aquest últim, un tècnic en portes giratòries anomenat Felipe González, deia l'any 1984: "El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán". (O de los catalanes, que vindria a ser el mateix) I per acabar, una frase històrica d'un històric que va ser diputat en la Segona República i senador durant la democr..., bé, el que diuen que tenim ara. L'any 1984, José Prat (Dirigent històric del PSOE) va dir: "Los catalanes sólo son importantes cuando escriben en castellano".

I ara tota aquesta patuleia que se’n riu de les frases que heu llegit més amunt i que no diu res ni demanava dimissions, s'esvera perquè el president Quim Torra, un intel·lectual, un home que, a banda de ser advocat, en sap un niu d'història de Catalunya (va ser director del Museu el Born) i sobretot dels fets del 1714, va dir fa temps unes quantes veritats com a temples. Com es pot tenir tanta poca vergonya? Au vinga va!

Parafrasejant l'aragonès Labordeta els diré: "A la mierda!" Si els cou, que vagin a la farmàcia a buscar crema hidratant, que els catalans ja n'hem gastat litres durant tots aquests anys.

A vegades penso que els fotem massa cas, de veritat. El jovent té una expressió molt contundent contra tot allò que no els agrada o els molesta: "Passa d'això". I és que nosaltres hauríem de fer-los cas i passar més de tot el que diu la caverna i els seus cavernícoles.

Finalment, és interessant veure que Quim Torra no ha estat el primer de fer saber les seves opinions als espanyols. N'hi ha unes quantes i de personatges reconeguts: “Els espanyols són venjatius i l'odi els enverina.” Winston Churchill “L'increïble d'Espanya, és que amb una classe política tan inepta, encara existeixi el país”. Bismarck "Va ser a Espanya on la meva generació va aprendre que un pot tenir la raó i ser derrotat, colpejat, que la força pot destruir l'ànima i que a vegades el coratge no obté recompensa”. Albert Camus Napoleó va dir: "Espanya, aquest país de capellans i beates" Finalment, posats a generalitzar, afegir el que va dir el gallec Julio Camba: "La envidia de los españoles no es aspirar al coche del otro, sino a que el otro se quede sin coche".

CARLES FARRÉS I PINÓS

29

HO SABÍEU? UN CONTE AL VOLTANT DE LES FOGUERES DE SANT JOAN

U

na de les festes d’origen pagà més arrelades que es coneixen és la celebració del solstici d’estiu. Molts pobles del Mediterrani compartien, ja a l’antiguitat, aquesta commemoració, en la qual s’expressava el goig pel bon oratge que anunciava. Era un cant a la natura i al mateix temps una pregària perquè aquesta fos benigna, ja que s’iniciava un període força important per a les faenes del camp. El cristianisme, tal com ha passat amb altres celebracions, la va fer seva sota l’advocació de Sant Joan Baptista.

La nit de Sant Joan, la més curta de l’any, és per això una nit màgica i plena de llegendes. Fins que es fa de dia poden aparèixer esperits i obrir-se portes secretes en una altra dimensió. Es practiquen encanteris amorosos i, també s’hi troben tresors. Hi ha tradicions, com la d’anar a la muntanya a buscar herbes per preparar remeis i pocions; i costums, com banyar-se de matinada a la platja i saltar les onades tot demanant un desig.

Però aneu alerta, perquè, aquesta nit, les bruixes malignes tenen més poder que mai, i ho aprofiten per anar a buscar les víctimes entre els humans, com va passar en aquesta ocasió:

Fa molts anys, en un poble de la costa llevantina...

L

a Roser es va despertar contenta i feliç aquell matí de festa.

Comptava les hores que faltaven per arribar la nit, aquell seria el primer any que saltaria amb el seu promès les fogueres de Sant Joan que s’encenien a les portes de la muralla del poble.

Feia tot just un any que ella i les seves dues amigues més íntimes, havien practicat un encanteri que, segons contaven les velles del poble, era infalible per trobar marit. Això sí, s’havia de fer la nit de San Joan, la més curta de l’any i, també, la més màgica. Es tractava de posar sota el llit una carxofa seca amb una cinta brodada amb el nom del noi escollit lligada al mànec, i si aquesta floria, volia dir que el desig es faria realitat. L’endemà mateix la que havia posat amb el nom, és clar, de Miquel, havia florit. No van tenir tanta sort les seves amigues, que li tenien una miqueta d’enveja.

30

Cap a migdia, arribaren les amigues carregades amb llargues branques de vidiella per confeccionar amb les seves flors blanques i oloroses les corones amb les quals es guarnirien per la festa. També portaven betes de colors per cosir-les a les espardenyes amb les quals saltarien les fogueres.

I vet aquí que, poc abans de la mitja nit, van començar a omplir-se de música els carrers del poble. Amb torxes enceses els joves anaven de casa en casa, convidant les noies a la festa del foc. En Miquel, content, es posà de seguida al seu costat, i ella, amb els ulls brillants d’alegria el va coronar amb la garlanda florida que li havia preparat.

Arribaren a la porta de la muralla, on hi havia preparats grans munts de llenya, sonaven forts els espetecs de la pólvora i van encendre les fogueres. Tots contemplaven les flames vermelles que s’enfilaven cap al cel. Les parelles van fer una gran rotllana a cada foguera i giraven cantant al seu voltant. Els xicots més atrevits ja saltaven les flames. Quan aquestes minvaren i les brases ja no eren perilloses, van començar a saltar les parelles.

Animats i distrets amb el brogit de la festa ningú va adonar-se de la presència d’una jove forastera, molt bonica i estranya, ben diferent de la resta de les noies del poble. Era alta i prima, rosa, amb els cabells llargs. El seu vestit era una atrevida túnica de gasa prou transparent que se li cenyia al cos. Tampoc no portava la garlanda de flors característica que lluïa tot el jovent del poble.

La desconeguda s’acostà al grup de la Roser i en Miquel i, de la manera més natural, es va posar a ballar amb ell, somrient i parlant-li a cau d’orella. A poc a poc se’l va anar enduent cap a la porta de la muralla i, de sobte, van desaparèixer tots dos, quedant només, llençada a terra, la garlanda de flors d’en Miquel.

No cal dir com de desconsolada es va quedar la Roser, i encara més quan, en fer-se de dia, en Miquel no aparegué.

Tot el poble va sortir per veure si el trobaven, però passaven els dies i no hi ha via cap senyal del noi. Van buscar pels barrancs i pels rius. Entraren fins al fons de la cova foradada que hi havia prop de la platja. Buidaren els aljubs i van baixar als pous. Res, semblava que la terra se l’hagués engolit.

Anaren passant les nits de Sant Joan. Els primers anys, les festes no eren tan lluïdes al poble; els joves tenien por. Tothom desconfiava si venia alguna forastera. Però, a poc a poc, la gent va anar oblidantse del succés. Només la Roser seguia esperant i, any rere any, anava a veure com cremaven les fogueres de la muralla, s’encaminava cap a la porta per on havia sortit en Miquel i, escrutant amb la mirada la foscor del bosc que s’obria al seu davant, deixava transcórrer la nit.

31

Un any, en fer-se de dia, quan només quedaven unes brases com a record de les fogueres, el jovent que tornava de banyar-se a la platja, van trobar, arraulit a la porta de la muralla, el cos sense vida d’una velleta. Segons contaven els més grans del llogaret, esperava el retorn del seu enamorat, que, deien, se l’havia endut amb males arts una bruixa, una nit ja llunyana de sant Joan.

Quan van separar el cos de la Roser de la porta, van veure que, els seus braços abraçaven una peça de roba. Una camisa blanca, estripada, antiga, com les que es portaven en temps de la desaparició d’en Miquel. Potser aquest havia aconseguit deslliurar-se de l’encanteri i tornar?

Conta la llegenda que, les nits de Sant Joan, si hi ha lluna plena i mires cap a la muntanya des del lloc, on aleshores, hi havia la porta de la muralla, pots veure la silueta dels dos enamorats, junts per fi, passejar per aquells contorns.

ANTÒNIA CALDÉS

32

BIBLIOTECA US RECORDEM QUE PODEU DISPOSAR DELS LLIBRES DE LA BIBLIOTECA. TAMBÉ, SI US VE DE GUST, VENIR A L’ENTITAT A CONSULTARLOS.

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants.

Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Antònia Caldés, Carles Farrés, M. Lluïsa Galan, Montserrat Giralt, Pere Juhé, Jaume Marzà, Jaume Miró, M. Dolors Nat, Antoni Prats,

L’ATENEU US DESITJA QUE PASSEU UNA BONA FESTA MAJOR.