Xipreret 07-2018 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXIX – Núm. 426 JULIOL 2018

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE JULIOL DISSABTE 7, a 2/4 de 10 del matí. Visita cultural al Monestir de Pedralbes. Trobada a l’andana direcció Fondo de la parada Avinguda del Carrilet de la línia 1 del Metro. DISSABTE 28, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 358 al Parc de Sta. Clotilde de Lloret de Mar. Inscripció, fins al dia 19.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE SETEMBRE DISSABTE 8, a les 10 del matí. Visita cultural a la fàbrica d’Anís del Mono, a Badalona. Trobada a l’estació de Renfe de l’Hospitalet. DIMARTS 11, al matí. Participació a l’Ofrena floral i actes de l’11 de Setembre. DIJOUS 13, a 2/4 de 8 del vespre. Acte commemoratiu de la Diada de l’11 de Setembre. Lectura de poesies patriòtiques, a càrrec de socis de l’entitat i col·laboradors. DISSABTE 15, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 359. Visita a la Catedral i al Museu Episcopal de Vic. Inscripció, fins al dia 7. DIVENDRES 28, a 2/4 de 8 del vespre. De l’Aula a la Biblioteca. Taula d’opinió sobre la lectura de la novel·la de M. Aurèlia Campmany Feliçment, jo sóc una dona. Amb Pilar Salvatella, professora de Llengua Catalana i Literatura (IES Santa Eulàlia) i Montserrat Tubau, responsable del Club de Lectura en veu alta de la Biblioteca Can Sumarro. Conductor: Jaume Miró.

EN PREPARACIÓ, TALLERS CURS 2018-2019. Recordeu que són places limitades. Més informació al telèfon 93 337 05 78. ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina web: http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Segons dades de l’Idescat (Institut d’Estadística de Catalunya), l’Hospitalet de Llobregat és la població que té la densitat demogràfica més elevada del nostre país. Té atribuïts 20.754 habitants per quilòmetre quadrat. Si prenem com a referència l’Anuari publicat pel nostre ajuntament el 2016, aquesta quantitat s’enfila fins als 21.010 hab./km2. Són xifres molt elevades, aquestes; cridaneres. Barcelona, per exemple, té 15.992 hab./km2, mentre que Badalona, la tercera ciutat de Catalunya en nombre d’habitants, es queda en els 10.191 hab./km2. També en l’estudi de l’Euros-tat, que es va publicar el 2016, l’Hospitalet hi apareix com la ciutat amb la major densitat de població de tota la Unió Europea. Per qüestions urbanístiques i mediambientals, és aquest un lideratge del qual els veïns de l’Hospitalet no ens podem enorgullir. Tot i això, l’administració continua en la seva línia de construir blocs de pisos a la ciutat. Actualment, en tenim exemples a quasi cada barri. Fins i tot, el Pla urbanístic de la reforma de Cal Trabal, la darrera zona agrícola que ens queda, permet l’edificació de 26 gratacels, si no anem errats. Això sí, acompanyats, per compensar, de trenta hectàrees d’espai verd. Si tira endavant aquesta actuació -el Pla ja ha estat aprovat per la Generalitat-, no cal ser cap llumenera en matemàtiques per adonar-se que les xifres de densitat demogràfica augmentaran. La pregunta és: quan es posarà límit a aquest creixement? Bé, deixem-nos ara de cabòries municipals. Som a l’estiu. És temps de vacances. I, per tant, és l’hora d’agrair-vos, estimats socis i lectors, tot el suport que ens heu donat durant el curs passat. I desitjar-vos que, durant algunes setmanes, descanseu i gaudiu de la vida, aneu on aneu. Al mar, a la muntanya o a la ciutat. Pel setembre ens tornem a veure.

JULIOL

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET EL SASTRE (Publicat en el Xipreret núm. 199, novembre de 1997)

emps era temps, un bon vestit només el podia tallar un sastre. Quan un servidor era adolescent I va haver de fer-se uns pantalons i una americana amb cara i ulls, va triar una sastreria de la qual tan sols coneixia la façana. Al meu barri no n'hi havia cap -ni sabateria, ni es-tanc, ni drogueria- i, a les estones que feia cua davant del carrer de Pareto per prendre l'autobús, m'havia adonat del gran establiment de roba que hi havia en aquella cantonada. Era la botiga d'Alfred Zahonero, oberta als baixos de la casa Bellmunt, dissenyada per Puig Gairalt en 1932. En Zahonero disposava d'un eficient equip de talla-dors amb els quals, a part dels treballs artesanals, navegava ja pels canals de la confecció o sastreria industrial. Allà van vestir-me una colla d'anys, fins que el negoci va decantarse cap a altres activitats i vaig veure'm obligat a buscar una altra sastreria. Mai no m'he acomiadat sense causa raonada de cap proveïdor que m'hagi servit com cal, i aquesta fidelitat em deixa desemparat quan algú plega. A les sessions contínues de l'enyorat cinema Oliveras, i en aquell descans que feien perquè poguessis anar a fer un riu o beure un refresc, passaven anuncis de comerços locals. Com que he llegit molt en aquesta trista vida, no m'ha d'avergonyir confessar que fins i tot m'he fixat en els anuncis, i així fou com en qüestió de tisores vaig passar d'un cap a l'altre del terme, tanmateix com si hagués volgut aprofitar íntegre el bitllet d'autobús. El meu sastre d'ara ja passa de llarg l'edat de la jubilació. Si manté la porta oberta és degut a l'afecte que sent per la seva feina a la qual ha dedicat la seva vida. Ha aconseguit fer-ne el seu "hobby“, i això és inusual, ja que normalment necessitem que a les hores de lleure se'ns allunyi d'allò que toquem cada dia. Una vegada em va confessar que les millors estones dels dies festius són les que dedica a marcar i tallar. Com que ha d'atendre personalment la botiga, els dies feiners fa relacions comercials: proveïment de materials, atendre encàrrecs, controlar la feina de les costureres, emprovar, etc. Els dies teòricament festius, estira sobre el taulell les teles i comença a traçar laberints que s'adaptin a la silueta dels clients. Quan no pugui fer-ho, se sentirà molt dissortat i probablement li arribarà l`ensopiment. 2

Tot i tenir dos fills, com que a cap d'ells no li ha plagut agafar les tisores, aviat m'hauré de buscar un tercer sastre. Aquest ofici, com molts altres de tipus artesanal que ja han passat per aquesta plana, s'està perdent a raig fet. La indústria ha entrat amb tanta força en aquest sector, que el vestit de confecció ha escombrat fora de les galeries comercials les peces que es fan d'una en una. I cal reconèixer que ha estalviat moltes molèsties al client. Un vestit per a home fet a mida exigia haver d'anar a emprovar-se'l fins a tres vegades. Ara no cal mirar tan prim. A qualsevol gran magatzem trobareu un vestit que, com a màxim, caldrà escurçar un parell de dits les mànegues de l'americana o el camal del pantalon. L'endemà podeu enviar a recollir-lo. Si la comoditat és un motiu que inclina per la confecció industrial, l'economia li va al darrere. Francesc Candel, en el seu llibre "Ser obrero no es ninguna ganga", recorda com a mitjan anys quaranta es va fer el primer vestit a mida per un sastre de la carretera de Sants. Li van cobrar tres-centes pessetes. Vint anys després, el 1966, i pel mateix servei -tela i costura-, li varen demanar ja cap a les 2.500 ptes. Si l'hagués de pagar avui, i això ja no ho diu En Candel, n'hauria de preparar 50.000. La confecció no ha pujat tan sobtadament, i en aquesta desigualtat rau l'inici de l'ocàs de tots els oficis.

De bon començament, hom era contrari a les robes confeccio-nades perquè els acabats no eren perfectes. L'abaratiment era tan exagerat que en lloc de cosir s'embastava, i es veia d'una hora lluny l'americana que havia fet un sastre i les que venien en una parada del mercat. Però, la indústria va empènyer amb força i ha millorat tant, 3

que a hores d'ara fins i tot ofereix els seus serveis a petits tallers de sastre que s'han convertit en simples intermediaris entre el client i el vestit. En aquestes botiguetes trieu el teixit, us prenen les mides i en una fàbrica especialitzada, amb màquines dotades d'ordinador, tallen i cusen el vostre vestit. Si no sou massa desguerxat, no us caldrà ni emprovar-vos-el. La peça ve acabada i ajustada a la vostra estructura. Els sastres que s'han fet grans i encara treballen com ho feien els seus pares, s'ho miren amb una certa llangor. Van triar una tasca que els agradava i s'afanyaren a posar fil a l'agulla. Recordeu quan fer un vestit de nuvi ocupava més de cinquanta hores de tallar, cosir i emprovar. Tenien un tracte més íntim amb el client, que arribaven a considerar com un amic de la casa. Quan arribava Nadal -Per Nadal, qui res no estrena, res no val- o quan els menuts feien la Comunió, s'havien d'esgraonar les comandes i treballar dia i nit per atendre tothom. Encara hi ha força gent que es fa un vestit a mida per assistir a un casament o una altra mena de cerimònies, però no és menys cert que, amb la llibertat d`usos i costums, uns altres hi van amb pantalons texans i botes de muntar. Tot canvia. Amb el tracte personal del sastre podies assessorar-te sobre les teles que no passen de moda d'un anys per l'altre; de la seva qualitat; de la seva procedència, que ja podia ser una garantia; dels requisits que exigeix la conservació i dels motius que porten a una abismal diferència de preus entre les unes i les altres. En uns grans magatzems, sovint ets atès per un venedor que només sap omplir la butlleta que has de dur a caixa. Igual ven un vestit, que una olla de pressió o unes sabates. L'especialització ha donat pas al tot terreny que només pensa a fer mèrits davant del cap de secció, i que ja no sabreu on és si us cal fer una reclamació. El sastre, com a menestral que fa i ven vestits d'home, ha estat membre d'un gremi des de l'edat mitjana. Abans del segle XIV, tenien ja unes ordinacions que havien de posar en pràctica, si no volien ser denunciats i penats. Es conserven contractes, d'aprenentatge on és estrictament fixada la duració, els deures del mestre i les obligacions del fadrí. La duracíó de l'aprenentatge anava dels tres als quatre anys, i la clàusula més comuna a tots els tractes incloïa les despeses del menjar i el beure, el vestit i el calçat, i en alguna ocasió l'allotjament. Quan el jove es trobava capacitat per desenvolupar l'ofici, es considerava cancel·lat el contracte. RAMON MORALES Fotos: Coberta: Models de vestits de sastre Interior: Dibuix de Valentí Julià

CONVERSES

JOSEP ANTON CODINA I OLIVÉ Barcelona, 24-11-1932 Director de teatre

Premi Nacional de Cultura 2018 President de l’Associació d’Amics i Amigues de M. Aurèlia Capmany El proppassat 12 de juny, l’Ateneu de Cultura Popular va convidar Josep Anton Codina i Olivé a repassar la seva trajectòria i exposar el seu pensament al llarg d’aproximadament una hora i quart de diàleg amb Joan Soto en una sessió de Paradigmes? Fa poc, Codina ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Cultura del 2018, concedit pel Consell Nacional de la Cultura i de les Arts per tota una vida dedicada a les arts escèniques com a director, pedagog i gestor teatral. Presideix l’Associació d’Amics i Amigues de M. Aurèlia Capmany de qui fou deixeble i col·laborador, per la qual cosa aquest acte va representar l’inici d’una sèrie d’activitats que l’Ateneu dedicarà a qui fou una gran escriptora i activista cultural, social i política. Precisament a proposta de Josep A. Codina, el Grup de Teatre Margarida Xirgu presentarà l’estrena de la versió teatral de la novel·la de M.A. Aurèlia Capmany, “Feliçment jo sóc una dona”, adaptada al teatre per Margalida Estelrich i Joan Soto. La intervenció de Codina va ser molt àgil i amena, plena de l’agu-desa irònica que el caracteritza, a part de reflectir sense complexos els diferents aspectes de la seva personalitat. Les seves experiències van ajudar a entendre el panorama del teatre independent català dels anys seixanta i setanta del segle passat i la seva influència en l’entorn 5

escènic actual. De fet tota la sessió es va estructurar a partir de la projecció de nombroses fotografies, seleccionades i ordenades per Joan Soto, que van servir per anar descrivint les diverses etapes de la vida de l’invitat, i per fer entendre l’entorn social i cultural de l’època en què va ser més creatiu. La presència a la sala de Carme Sansa, reconeguda actriu que ha participat en moltes de les iniciatives de Codina, va donar relleu a les explicacions, intervenint-hi en alguna ocasió.

Per començar Codina va voler fer un aclariment sobre el seu nom de pila. El seu pare es deia Josep i el seu avi Antoni. A casa li deien “lo José Antonio” (el seu pare era valencià i la mare de les terres de l’Ebre), però només li van posar Josep al registre. En aquells temps de “José Antonio, en ausencia” o “José Antonio, presente” se sentia constantment i no li agradava. La seva germana va fer la contracció de José Antonio per Jossen i molts amics i familiars el van anomenar així. Maria Aurèlia, però, va preferir dir-li Pep. Així, doncs, en funció de l’entorn li diuen Josep Anton, Jossen o Pep, i la veritat és que tant li fa. Records d’infantesa De la seva infància, recorda que la seva mare li contava històries relacionades amb la mitologia grega, com ara les històries d’Edip i Antígona i les tragèdies de Shakespeare. Això era degut a una col·lecció de literatura universal per fascicles que havia comprat el pare amb un dibuix d’Antígona a la portada del primer número. La seva mare interpretava amb molta dedicació el text, de manera que quan parlava de la pobreta Antigona, així sense accent, tots acabaven plorant de sentiment. Pot dir-se que la seva dedicació al teatre es deu a la seva mare, ja que el pare tenia uns gustos més convencionals.

L’escoltisme i les seves primeres experiències teatrals 6

L’escoltisme i les seves primeres experiències teatrals Els seus primers contactes amb el teatre foren a casa d’uns amics que tenien un jardí on feien escenificacions de textos de teatre i del seu primer col·legi, anomenat Santa Florentina, on feien unes festes estupendes de final de curs on feien venir, per exemple, l’Esbart Verdaguer i també es cantaven unes cançons esplèndides. Aquella escola acollia l'Agrupament Escolta Mare de Déu de Montserrat dirigit per mossèn Batlle, a qui agradava molt el teatre i feia muntatges entre els excursionistes. J.A. Codina es va integrar en el moviment escolta i va desenvolupar-hi les seves primeres tasques teatrals fent muntatges per a les festes incloses en els focs de camp. El primer muntatge va ser l’escenificació d’un conte de Mark Twain. Després va formar part d’un equip d’art d’expressió per als escoltes que es deia La ganyota, on per cert, va fer els seus primers passos el després polèmic Albert Boadella.

Dedicació exclusiva al teatre: Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual

A través de Jordi Carbonell va entrar en contacte amb l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i també el va introduir en l’equip de crítics teatrals de Serra d’Or, junt amb personalitats com Ricard Salvat, M.A. Capmany, Joaquim Molas, Jordi Sarsanedas, etc. Més tard es va integrar a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual on, després de matricular-se com a alumne, va començar a participar-hi com a ajudant de direcció. La seva participació com a ajudant de direcció a Ronda de Mort a Sinera de Salvador Espriu i Ricard Salvat va ser una fita important en la seva carrera. Va ser un muntatge molt coral, en què tots 7

els participants s’hi van dedicar apassionadament. Recorda amb admiració la presència de Salvador Espriu als assajos per la força comunicativa que transmetia a tot l’equip. A l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual va participar com a director i autor de muntatges com ara Ba-lades del clam i de la fam, basada en sainets catalans del segle XIX. El món del teatre independent, liderat per l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, va representar, com ell diu, un canvi de mentalitat decisiu en l’ambient teatral de Catalunya. Aquella gent es va proposar conèixer i entendre els corrents teatrals i culturals en general més avançats de l’època, malgrat els impediments que li posava el règim franquista. Però potser això mateix va ser un estímul, ja que s’estaven posant elements de crítica al sistema. Llegien moltíssim i viatjaven on hi havia coses per aprendre, malgrat l’escassetat de recursos. La gent del teatre independent tenia una actitud molt més disciplinada i exigent que la dels professionals de l’època. De fet eren professionals que encara no tenien possibilitat de cobrar per la seva feina.

El seu pas pel grup Alpha 63 de l’Hospitalet

La seva etapa com a director del Grup Alpha 63 de l’Hospitalet es va plasmar en dos muntatges molt singulars l’any 1968. D’una banda, l’adaptació del conte La rosa i l’anell de William Thackerey amb traducció de Josep Carner, presentada al cicle de teatre infantil i juvenil de Cavall Fort i el muntatge de Juli Cèsar de William Shakespeare a tres espais públics de l’Hospìtalet, amb una espectacular escenografia basada en elements de mecanotub. Els elements escènics de tots dos muntatges foren dissenyats per Jordi Pericot, reconegut artista i director de la prestigiosa escola disseny ELISAVA. M.A. Capmany i 8

Jaume Vidal Alcover van assessorar el muntatge de Juli Cèsar que adoptava una escenificació historicista per fer palesa l’actualitat del text que descriu l’afany de poder i la demagògia de les dictadures. L’any 1969 el mateix grup va estrenar Els mites de Bagot, de Xavier Romeu, escriptor que, malgrat la limitació de la seva obra a causa d’una mort prematura, està despertant una notable atracció avui en dia. Teatre musical i docència Un altre gènere en què va renovar el panorama teatral va ser el teatre musical, mitjançant la companyia Ca,barret, dirigida per ell mateix i amb Carme Sansa que, com a actriu principal, interpretava punyents textos de M. Aurèlia Capmany. Com que segons va dir, el teatre dóna més de no que no pas de sí, va haver de realitzar feines en el camp de la docència que li proporcionessin uns ingressos regulars ensenyant teatre a l’escola Laietana. També va participar en tasques docents a l’Institut del Teatre.

La conversa hauria pogut durar hores, ja que d’anècdotes en pot dir un gavadal. En definitiva, vam poder constatar una passió enorme pel teatre, a l’entorn del qual ha girat la seva vida, entès com un mitjà de transmissió de cultura i de consciència social.

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS POMPEU FABRA, l’aventura de la llengua PRESENTACIÓ DE LA HISTÒRIA GRÀFICA

n l'editorial del Xipreret del mes de gener, Pere Juhé ens recordava que enguany teníem una triple efemèride relacionada amb un dels lingüistes més importants de la història de la nostra parla, Pompeu Fabra: el dia 20 de febrer es van complir cent cinquanta anys del seu naixement a la vila de Gràcia. El dia 25 de desembre en farà setanta que va morir a Prada de Conflent, a l'exili. I per últim, es recorda el centenari de la seva Gramàtica Catalana, que l'Institut d'Estudis Catalans va adoptar com a oficial.

La Matilde Marcé, prenent nota del que es deia en aquell editorial, va assumir el compromís d'organitzar a l'Ateneu alguna mena d'acte que commemorés aquesta triple celebració i retre el nostre petit homenatge a una figura tan important com va ser Pompeu Fabra. Així doncs va posar fil a l'agulla i, després de diverses converses i contactes, es va decidir per portar a l'Ateneu la presentació de la història gràfica Pompeu Fabra, l'aventura de la llengua. Us preguntareu què és una història gràfica, doncs sense anar més lluny, i amb alguna petita diferència, no és altra cosa que un còmic, és a dir, una història novel·lada amb dibuixos exposats en vinyetes. En el cas d'aquest llibre, hi ha el suport de diversos capítols amb text explicatiu sobre la vida i treballs de Pompeu Fabra. Dit així sembla molt fàcil, però la feina documental tant pel que fa al text, com als dibuixos és monumental. Un exemple el tenim en el rigor

que s'ha posat a l'hora de dibuixar i pintar les vinyetes, escrupolós i amb tota mena de detalls completament fidels al que era l'entorn d'aquella època. Això no surt de la imaginació de l'artista, sinó d'una feina de recopilació enorme, i si, a sobre, tenim en compte que la major part del material il·lustrat de l'època, com poden ser les fotografies o els gràfics dels diaris, eren tots en blanc i negre, mentre que aquesta obra és completament en color, fa que la feinada encara tingui més mèrit. Així és com ens ho va explicar l'Oriol Garcia Quera, dibuixant gràfic i coautor del llibre, el passat dia 13 de juny a la nostra sala d'actes, acompanyat per Gemma Pauné Xuriguera, responsable del text i d'en Rafel Català i Dalmau, l'editor del llibre, en un acte commemoratiu molt interessant i, sobretot, formatiu, tant pel que fa a la història i vida de Pompeu Fabra com pel procés de documentació, tant gràfic com literari, el resultat del qual va ser aquesta petita joia que l'Editorial Dalmau, amb molt d'encert, ha tingut a bé publicar. La idea del llibre va sorgir de forma espontània quan l'escriptora, Gemma Pauné, un bon dia, en una llibreria de vell, es va trobar un llibre sobre la vida de Pompeu Fabra. Després de llegir-lo i sabent que aviat hi hauria les esmentades efemèrides sobre el lingüista, va pensar a fer alguna cosa diferent, més engrescadora. Idea que la va portar a contactar amb l'Oriol Garcia i l'Editorial Dalmau. Un gran equip per a una gran publicació. Aquest llibre és tot un regal per a tota mena de gent per la seva qualitat didàctica i formativa. Va dirigit tant a gent jove com a gent gran, per als que saben català i per als que el volen aprendre, és per a tothom. De fet, enguany ha estat llibre de lectura obligatòria a les escoles catalanes. He de dir que la predisposició dels autors i l'editor, la seva forma d'explicar-se i el format en que es va desenvolupar la presentació del llibre, un format de preguntes i respostes que va desembocar en un diàleg entre els tres ponents molt amè i divertit, van fer que fos una vetllada que recordarem molt de temps. Finalment, els autors també van deixar espai per respondre a les preguntes del públic. Volem agrair des d'aquestes pàgines a tots els socis i amics que van venir a la presentació, i ho lamentem per aquells que no ho van fer, ja que es van perdre, sincerament, un acte de molta qualitat, formatiu, il·lustratiu, amè i, fins i tot, emotiu. En resum, que ens ho vam passar molt bé i, a sobre, vam aprendre força coses. Què més en podíem demanar? També volem agrair-li l'assistència a l'acte a Gemma Vázquez, directora del Centre de Normalització Lingüística de la nostra ciutat, que va aprofitar per dirigir unes paraules al públic i als autors, i que va agrair a l'Ateneu l'organització d'un acte com aquest. Per nosaltres ha estat tot un plaer. CARLES FARRÉS

PARADIGMES? Joaquim Miranda, fundador i primer director de la Coral Xalesta

l 2 de juny Joaquim Miranda i Pérez va ser convidat a una sessió de Paradigmes? per dialogar amb Joan Soto sobre les circumstàncies i les motivacions que han donat lloc a tota una vida dedicada a la direcció i docència musical. Joaquim Miranda, nascut al barri del Poble Sec de Barcelona l’any 1952, viu a Vilassar de Dalt, poble de la seva esposa, des de l’any 1975. Malgrat la considerable distància que hi ha entre aquesta localitat i la nostra ciutat, la seva presència entre nosaltres ha estat constant des de l’any 1973 en què, juntament amb un grup d’hospitalencs aficionats al cant coral, va fundar la Coral Xalesta.

La seva dedicació a la música prové de la seva estada a l’escolania de Montserrat des l’any 1962 al 1966, sota el mestratge del pare Irineu Segarra, figura carismàtica de la música coral montserratina en què ell va infondre un sentit esperit comunicatiu tant a nivell vital com artístic. El seu estil de direcció es basava en la transmissió gestual, sense estridència, però amb gran sentit de la comunicació amb els cantaires. Un cop acabada la seva pertinença a l’escolania de Montserrat, just quan la veu va canviar al fer-se ell més gran, va voler dedicar-se professionalment a la música, cosa que el seu pare no veia amb bons ulls. De fet ell mateix va haver de costejar els seus estudis al Conservatori treballant al matí en un treball gens artístic. Ja acabats els estudis de música al Conservatori, va compatibilitzar la feina a l’empresa on treballava amb la direcció musical del grup Art-So de música barroca i la direcció coral amb la Coral Xalesta de l’Hospitalet i la

Coral Mareny de Vilassar de Dalt. Finalment, amb l’ajut de la seva esposa Montserrat, a mitjan dècada dels vuitanta deixa l’empresa per dedicar-se exclusivament a la docència musical. Des d’aleshores s’ha dedicat a l’ensenyament musical tant a l’escola primària i secundària, com a centres pròpiament musicals (Escola de l’Orfeó Català, Escola de Pedagogia Musical de Manresa), i també com a professor del Departament de Didàctica de l’Expressió Musical i Plàstica de la Universitat Autònoma de Barcelona, entre molts altres llocs on ha impartit docència. Aquest pas el considera transcendental en la seva vida, ja que la dedicació exclusiva a allò que motiva una persona és el millor que li pot passar. Així, doncs, se sent molt afortunat d’haver pogut triar l’opció més adient. Seguint les propostes d’Anselm Clavé, la Coral Xalesta va néixer amb la voluntat de fer créixer la sensibilitat i els valors personals, aportant un component de socialització molt important. Unes mares de cantaires la coral infantil “Els Matiners”, que actualment col·labora amb l’Ateneu amb molt bona sintonia, foren les que tingueren la iniciativa. Cecília Vila i Jesús Rocosa, presents entre el públic assistent a la sessió, figuren entre els que donaren un ferm suport organitzatiu a la naixent organització. El terme xalesta té el significat d’alegre, divertit. Això explica l’esperit amb què va gestar el seu projecte artístic; el de gaudir joiosament amb una activitat artística que els aportava, al mateix temps, l’assumpció d’uns valors de superació personal i col·lectiva i l’accés a coneixements musicals, difícils d’assolir altrament. En aquests anys la Coral ha interpretat un extens repertori amb obres de gran envergadura, d’autors com Haendel, Mozart, Cererols, etc. i també cançons tradicionals i populars, essent un model d’èxit continuat. Cal recordar que l’any 1912 la Coral Xalesta, dirigida per Joaquim Miranda i el Grup Margarida Xirgu de l’Ateneu de Cultura Popular, dirigit per Joan Soto, van interpretar el “Poema de Nadal” de Josep M de Sagarra a la parròquia de Santa Eulàlia de Mèrida de l’Hospitalet. La Coral interpretava les cançons populars nadalenques, al·ludides pel poeta, en les transicions entre els poemes interpretats pels rapsodes del grup. El bon record d’aquella col·laboració és molt gran. L’any 2017 Joaquim Miranda va deixar la direcció de la Xalesta amb l’objectiu de donar pas a gent jove i de poder-se dedicar a nous projectes, relacionats sempre amb el món de la música. Fou un gran goig tenir-lo entre nosaltres i emparaular amb ell la seva presència, novament, per tal de fer millorar els coneixements musicals de tots nosaltres. L’any 2014 Xipreret el va convidar a les seves Converses del número Agost-Setembre. És altament recomanable la seva lectura ja que s’hi pot trobar informació addicional a la que té cabuda en aquest article. Text: JOAN MIRÓ - Fotos: M. LLUÏSA GALAN

CONEGUEM CATALUNYA Excursió n. 357: Visita al Museu de la Joguina de Sant Feliu de Guíxols. Dissabte 16 de juny de 2018.

om cada vegada que hi ha una excursió, n’hi va haver uns que agafaren l’autocar al carrer d’Älvarez de Castro i uns altres, a la confluència de Rossend Arús amb l’avinguda del Carrilet. Sortíem a les 8 de matí com quasi en totes les excursions. Quan tots vam ser dalt de l’autocar (que no anava ple), el xofer l’engegà per portar-nos fins a l’Àrea de servei del Montseny on vam arribar a les nou. L’hora de sortida després de l’esmorzar es va establir per a tres quarts de deu, hora en què vam marxar cap a Sant Feliu de Guíxols on vam arribar a tres quarts d’onze. La visita al Museu de la Joguina, la teníem a les onze. Aquest Museu porta el nom de Col·lecció Tomás Pla. El guia que ens va fer les explicacions del contingut dels espais de la planta baixa i dels dos pisos, n’és el propietari. El Museu, la façana del qual data de l’any 1868, té un ascensor per pujar a cada un dels dos pisos de què consta l’edifici. Gran sospir dels que no ens venia gaire de gust pujar les escales. A la planta baixa, hi ha la Botiga del Museu, el Centre d’acollida, l’Hivernacle, el pati de la Font, el pati Modernista i la Biblioteca. Al primer pis, a la Sala 4, hi ha escenografia d’Època, la 5 és dedicada a la Lluna, la 6, als Trens, la 7, a la Fusta i la 8, a la Llauna. Al segon pis, la Sala 10 és dedicada als Jocs de taula, l’11 als Plàstics i la 12, al Terror i Bany d’època. La visita es va acabar a la una. El dinar al restaurant estava convingut per a les dues, per tant, fins a aquella hora, cadascú va fer el que volgué: passejar per la platja o asseure’s en un bar prenent una beguda o qualsevol altre entreteniment. A l’hora indicada, anàrem cap al restaurant que, val a dir-ho, era envoltat d’obres. Des del menjador, hi havia una vista preciosa del mar i les platges. En arribar-hi cadascú es va asseure a la seva taula. Tot seguit ens van servir

un pica-pica força bo, després el segon plat i les postres el que cadascú va triar, tot molt del gust de la gent. Durant el dinar, vam saber una agradable notícia: aquell dia la parella Martí i Rosalia feien 61 anys de casats. Ens van convidar a una copa de cava i, en el brindis, vam desitjar-los que per molts anys poguessin gaudir de força salut en totes les excursions i en la vida ordinària, així com amb tota la gent de l’Ateneu. Acabada la festa, pujàrem a l’autocar que ens va portar fins a l’Hospitalet on vam arribar sans i estalvis. Va ser un dia força agradable. JAUME MARZÀ

********* VISITA CULTURAL AL TIBIDADO

l dissabte 9 de juny, al matí, 16 socis de l'Ateneu ens vam trobar per anar al Tibidabo.

A la majoria els va fer molta il·lusió retornar al Tibidabo ja que els feu recordar vells temps d'infantesa. A la plaça de Catalunya vam agafar un bus especial que porta directament al Tibidabo, sense aturades. Cal dir que el camí per tota la carretera de l'Arrabassada ja resulta maco de fer. El Temple és obra dels arquitectes Sagnier (pare i fill). La primera pedra és col·locà el dia 28 de desembre de 1902 i la seva construcció es perllongà fins al 1961. Tots plegats vam pujar amb ascensor fins a dalt de tot a les terrasses. Vam tenir sort que fes un dia ben clar, fet que ens va permetre veure una bonica panoràmica de la ciutat de Barcelona amb el mar Mediterrani al fons. A la terrassa principal es poden contemplar, al voltant, els dotze apòstols, realitzats en grans estàtues de pedra fetes per Josep Miret. Els més valents van pujar per una escala interior en forma de caragol, fins a una altra terrassa més alta d'on es pot veure molt més bé la imatge de bronze del Crist que culmina el Temple, també esculpida per Josep Miret. El matí ens va passar volant i sense adonar-nos-en érem al Tibibus de tornada. Al final, com ja és costum en aquesta mena de sortides, tots plegats vam anar a dinar i vam quedar amb ganes de continuar fent més sortides matinals de cultura. ISABEL SEGARRA

BALLADA DE SARDANES 26è Memorial Jaume Reventós

n any mes, el barri del Centre ha celebrat la seva Festa Major i l’Ateneu hi va participar, organitzant el diumenge 17 de juny, a la plaça de l’Ajuntament, la tradicional ballada de sardanes 26è Memorial Jaume Reventós, a càrrec de la cobla “Els Lluïsos de Taradell”. L’acte va coincidir, com sempre, amb el Dia Mundial de la Sardana, motiu pel qual es va iniciar la trobada amb la sardana Festeig, del mestre R. Viladesau, que hauria de sonar a totes les trobades i aplecs que es celebressin aquell dia arreu del món on hi haguessin catalans per ballar-la. Matilde Marcé, va fer un breu parlament amb motiu del Memorial, i la cobla va tocar dues sardanes de Jaume Reventós: Catalunya 2000 i Amorós, Amorós.

D’altra banda Laura Farrés, component del nostre grup de teatre Margarida Xirgu i, membre de la Junta Directiva, va fer lectura del Manifest del Dia Mundial de la Sardana, que enguany havia escrit fra Octavi Vilà Mayo, abad de Poblet. Llàstima que aquesta lectura no va poder ser escoltada com calia pel públic assistent a causa de la lamentable actuació dels timbalers de la ciutat, que durant tot l’acte no van deixar ni un moment de tocar els seus sorollosos instruments. Aquest serà el darrer any que el Memorial es celebra dins la Festa Major, ja que, a partir del 2019, la commemoració es traslladarà al Dia del Soci, que l’Ateneu du a terme el darrer diumenge de novembre o el primer de desembre. La Junta Directiva va prendre aquest acord tenint en compte el fet que Jaume Reventós havia estat soci de l’entitat. ANTÒNIA CALDÉS

FINAL DE CURS DEL TALLER DE TEATRE INFANTIL Representació de l’obra: L’Illa del tresor

’Ateneu està molt content de totes les seccions i els tallers que s’hi porten a terme. Tot i així, quan es tracta de tallers infantils és tota una altra, és especial. El dia 8 de juny, a la sala d’actes, vàrem assistir a la representació de l’obra teatral L’Illa del tresor de R.L. Stevenson, a càrrec del nostre Taller de Teatre Infantil. Presentaven una obra que, en principi, tenia les seves dificultats a l'hora de portar-la a terme, hi confluïen diversos personatges, requeria moviment i acció. El grup era un conjunt de deu actrius i actors, i resultava així que el col·lectiu no era paritari, en aquest cas guanyava el feminisme, vuit nenes i dos nens que hi varen posar tot el seu esforç i la seva il·lusió, el cert és que se’n varen sortir molt bé. L’obra, com el seu nom indica, porta tots els ingredients per viure aventures. Un mapa que ajudarà a la recerca del tresor, pirates, duel d’espases, personatges bons i altres de no tan bons, que els petits actors anaven desgranant amb molta gràcia, i també amb algun mutis que no entrava en el guió. El públic rebia aquest petit incident amb complicitat i un somriure, com en tot el llarg de la representació. Felicitem el grup infantil, reforçat per una actriu del juvenil, que junts ho varen fer molt bé. Esperem veure’ls de nou fent teatre i els demanem que no ens facin esperar gaire. D’una manera especial felicitem la directora Aina Tadeo i les ajudants Iris i Lara Tadeo. Som conscients que directora i ajudants han necessitat molta, molta voluntat, tacte i entrega per acostar i ensenyar a fer teatre a deu criatures que, juntes, poden semblar un estol d’ocells esvalotats. Tanmateix les encoratgem a seguir endavant, elles saben molt bé que el tracte amb la mainada sempre resulta gratificant. Un agraïment per en Carles, que no falla mai des de el seu lloc discret manipulant els llums. La sala feia goig mostrant el seu aforament complet, i els mòbils tenien molta feina a fotografiar i retenir aquella o altra escena, per emportar-se a casa aquells moments en que junts, petits actors i públic, ens ho varem passar molt bé. CARME JORBA

71a EXPOSICIÓ DE DIBUIX I PINTURA (Alumnes de l’aula Rafel Garrich)

l primer dia de l'estiu, l'encetà l'Ateneu amb l'exposició de dibuixos i pintures dels alumnes, grans i petits. Era al capvespre i amb un senzill acte de presentació, el president, Fèlix Puig va donar la benvinguda a una audiència força nombrosa. En el seu parlament, exaltà els valor de fer coses amb l'Ateneu, tot fent esment de l'alta qualitat dels treballs exposats, desitjant puguin excel·lir en la tasca dels que fan obres d'art com les exposades. Va indicar que l'Emili (un servidor), no serà al front de les classes el curs vinent, però hi haurà una continuïtat a càrrec d'una professora qualificada, tant per a les classes d'adults, com les dels petits. Tot seguit, agraïa l'assistència dels presents i donava per inaugurada l'exposició. Darrere els calorosos aplaudiments que li vam fer, vaig prendre la paraula i vaig dir uns pocs conceptes per animar els presents, persones que han estat força temps amb mi, els vaig dir que això continua i que la meva presència sempre hi serà d'una o altra manera, perquè com a membre de la Junta, continuo amb la tasca d'organitzar i fer coses, en especial exposicions, m'encarregaré que mai faltin obres penjades a la sala. Vaig glossar la figura de l'artista que va donar nom a l'aula, en Rafel Garrich, a qui, poc abans de morir vaig prometre que continuaria per sempre el nom de l'aula i en aquest interès estic. Més motiu per la meva permanència a prop de la gent de l'Ateneu. Considerant que no hi havia gaire més a dir, vaig fer un comiat desitjant a tots els presents una bona Festa Major. La mostra consta de 24 quadres força interessants, hi són presents les tècniques pictòriques habituals. Es pot visitar fins al dia 20 de juliol. No us la deixeu perdre! EMILI BONA

RAMBLEJANT

es de ja fa un cert temps, el Centre d’Estudis de l’Hospitalet organitza visites guiades per diferents carrers i entorns de l’Hospitalet, amb l’objectiu de fer-los conèixer i difondre la seva historia. Dins d’aquestes activitats es va organitzar una visita guiada especial, “Ramblejant”, conjuntament amb la gent del Centre Catòlic i el Casino del Centre. “Ramblejant” pretenia donar a conèixer als visitants la historia de la Rambla, des de el seu punt més alt, a les cases barates de Puig i Gairalt fins a arribar al Casino del Centre. Poc abans de la Festa Major, l’Ateneu va ser convidat a participar en aquest projecte al qual ens vam adherir de forma immediata ja que el vam veure interessant i engrescador alhora que convidava, un cop més, a la germanor entre entitats de la nostra ciutat. El projecte “Ramblejant” es diferenciava sensiblement de la resta de visites guiades en què, en aquest, els guies havien de fer la seva funció de forma teatralitzada, és a dir, interpretant i disfressant-se de personatges de l’època en què es va inaugurar la rambla de Just Oliveras. Així doncs el dilluns dia 18 de juny, a les 7 del vespre ens vam trobar a tocar de la parada del Metro per començar una visita força interessant i il·lustrativa de com eren les terres i els entorns de la Rambla en el moment en què va ser dissenyada, tot passant per diversos edificis i espais d’interès històric o d’altres que ocupen l’espai d’aquells que ja no hi són i que, en el seu moment, van deixar una petjada important en aquesta via de la nostra ciutat. La visita va ser presentada, ambientada i amenitzada per actors de l’Ateneu i del Centre Catòlic. En arribar al final, vam ser rebuts pel president i altres socis del Casino del Centre, i vam passar dins de la seva seu, on ens van fer un petit resum dels seus 145 anys d’història, i on, per acabar l’acte, ens van convidar a prendre una copa i brindar per l’efemèride. Agraïm al Centre d’Estudis de l’Hospitalet per haver pensat en nosaltres per aquest projecte i a l'Helena i Laura Farrés, Noelia Meroño i Helena Royo per haver representat de forma tan digne l’Ateneu en aquest projecte. CARLES FARRÉS

CONFERÈNCIA: “El nen a la literatura” A càrrec del Dr. Carlos González

l passat 28 de juny a 2/4 de 8 del vespre, a la sala d’actes de la nostra entitat, vam poder gaudir d’una conferència a càrrec del Carlos González, doctor en pediatria, escriptor de vuit llibres, d’entre els quals hi ha Bésame mucho. Cómo criar a tus hijos con amor o Un regalo para toda la vida, guía de lactancia materna. Alguns dels llibres que ha escrit han estat traduïts fins a un total de set idiomes. També escriu com a col·laborador habitual en la revista Ser Padres, en què atén un consultori sobre lactància i alimentació infantil i en altres revistes que toquen temes de salut i infància. Cal remarcar a més a més que és el fundador i president d’ACPAM (l’Associació Catalana Pro Lactància Materna).

El tema de la conferència que va venir a oferir-nos a l’Ateneu va ser “El nen a la literatura”, títol escollit per, tal com va dir ell, no espantar massa els assistents, ja que en realitat es tractava del nen a la literatura anglesa del segle XIX. A la conferència, el doctor va anar citant diferents títols i autors, com ara les germanes Brontë: Charlotte, Emily i Anne, autores de Jane Eyre, Cumbres Borrascosas i Agnes Grey respectivament, Oliver Twist i La tienda de antigüedades de Charles Dickens, Silas Marner de George Eliot o Northanger Abbey de Jane Austen entre d’altres.

A partir d’aquests títols ens va anar introduint el tema de la criança i de com en aquestes obres ja se’ns demostrava i se’ns volia fer veure que la manera de criar, donar amor, tendresa i, en definitiva, la manera com es tracta els infants, influirà en la seva vida d’adults. A poc a poc, a mesura que avançava la conferència, vam poder veure que el segle XIX ja hi havia algunes de les problemàtiques que hi ha avui en dia i que molts dubtes que tenim ara, ja els tenien els nostres avantpassats. També moltes de les solucions que es donen com si fossin noves, ja s’havien donat en aquella època i per tant, de vegades, només cal llegir una mica de bona literatura per tenir les respostes. Segons l’opinió dels assistents la conferència va resultar molt amena i no es va fer feixuga tot i que al final es va allargar més del que esperàvem i va durar dues hores, però el doctor Carlos González va aconseguir endinsar-nos en tots els llibres que va anomenar fins al punt de sortir de la xerrada amb ganes d’agafar cada un d’ells i fullejar-los de principi a fi per poder acabar de descobrir tot allò que no ens va donar temps de comentar. Tot i que no hi va haver una gran assistència, els que hi vam anar vam quedar encantats i esperem que el doctor ens pugui acompanyar en altres ocasions per parlar-nos dels diferents temes que domina, ja sigui de literatura com en aquest cas o bé de criança o salut, ja que és un gran comunicador i ens encantaria tornar-lo a escoltar. Text: HELENA FARRÉS Foto: ANTÒNIA CALDÉS

COL·LABORACIONS L’ORELLA (a la manera de Pere Calders) el criat de posat encarcarat obrí la porta i amb gest cerimoniós franQuan quejà el pas al visitant, aquest no se sorprengué gens de la vestimenta del servent, ni tampoc de l’ambient refinat que es respirava a l’interior d’aquella casa. I és que al diari ho deia ben clar: “Algú ha perdut una cosa important al jardí de casa bona”. I casa bona, saltava a la vista que sí que ho era. I ara de ben segur que el farien passar més endins, a la saleta, per esperar una llarga estona fins que l’amo es dignés fer acte de presència... com si ell tingués temps per perdre amb tantes rucades. “Ui, ui! Més val que em tranquil·litzi, es deia a si mateix. Avui estic de mala gaita! Sembla que m’he llevat amb el peu esquerre, tot són entrebancs. No me n’ha sortit ni una de dreta, oh! i ja són les dotze tocades... però no... mira aquí el tenim...” -Bon dia, bon home. I doncs? que se li ha perdut alguna cosa? -Doncs miri, no sabria dir-li-ho...perdre, perdre... no és ben exacte...li ho explico. Oh! quan hi penso! Tothom em mirava de cua d’ull, i no n’hi ha pas per tant, cregui’m! Be, ja se sap, quan t’estàs a la sala d’espera d’un hospital, la gent et mira d’una mena de manera... com si volgués saber tot el que li passa al veí, però ningú no bada boca... i quan tu te’ls mires a ells, corrents giren la vista cap a un altre cantó, i els veus capficats com si allà a dalt al sostre, o en aquella porta tancada, o a sota d’aquella cadira, hi passés de debò alguna cosa important. Jo sempre m’he preguntat el perquè d’aquesta situació...però senyor, perdoni, no voldria fer-li perdre el temps. Jo el que realment he vingut a preguntar-li... bé, potser...no val la pena... porto tantes hores buscant-la, que quasi em semblaria mentida que la trobés al seu jardí, però la meva dona hi ha insistit tant... L’home mentre parlava es posava la mà al cantó esquerre del cap ,com si no pogués resistir una migranya molt forta, pensava l’amo de la casa, deu ser per això que ha anat a l’hospital?, s’imaginava. -Però, digui, digui, en què el puc ajudar? Què és el que ha perdut? -Bé, senyor, no es pensi pas que abans de venir a molestar-lo, no l’he bus-cada pertot. La meva dona, mentre jo m’estava a Urgències, que no veig pas el perquè m’hi ha fet anar, no ha parat d’anar amunt i avall desesperada. I és que de primer hem anat a casa de l’escombriaire i ell ha remenat totes les es-combraries de dalt a baix. Però res. En acabat, com si volgués animar-me, ell que va i em diu que, a vegades, quan es llença una cosa tan petita al carro de les escombraries, com que normalment les quatre tapes de sobre són ober-tes, el que passa es que amb l’embranzida i una mica de ventet que faci,

acaba entrant per una porta i sortint per l’altra, i va a parar a terra, a l’altra banda del carro, i que a hores d’ara podria ser que encara hi fos. “Vagi, vagi, miri i pregunti” m’aconsellava. Ja ho veurà com la trobarà. Qui vol que se l’hagi enduta? Una cosa així no li pot fer servei a ningú”. -Però, home de Déu!, féu l’amo de la casa, no hi veig la relació. No sé pas on vol anar a parar, ni per què pensa que el que busca ho pot trobar al meu jardí. -Si, veurà, aquest matí me n’anava a treballar i, com cada dia, passava per aquest carrer. Sap? Sovint m’aturo a mirar el jardí d’aquesta casa a través de les reixes. Fa molt goig! Però avui, just en tombar-me per anar a traspassar, ha vingut una moto a tota pastilla, que ja se sap que no respecten res... i jo que he sentit com si el vent em tallés una orella. I no era el vent, no, sinó un d’aquells miralls que hi porten enlairats el que m’havia fet la feina. El motorista ja era al capdavall quan tot just me l’he palpada, i ja no hi era. Bé, sí que hi era, però a terra, a la vorera. I jo, naturalment, sense rumiar-m’ho gaire, l’he aplegada de seguida. Instintivament l’he volgut guardar a la butxaca, però és clar, degotejava, i com que els pantalons són nous de trinca, he tingut por que la meva dona m’escridassés si me’ls tacava. A més, quan l’he tingut a la mà, m’he adonat d’allò que em deien quan era petit: Orelles de pàmpol, i he pensat que no valia la pena guardar-la, i que, donat el cas, ja em farien un transplantament, i que ara podria triar la mida que volgués. I sense rumiarm’ho l’he llençada al carretó de les escombraries que estava parat just al meu costat, davant mateix de la reixa del seu jardí. Llavors he tingut el rampell de tornar cap a casa. He pensat que la dona m’hi posaria un esparadrap i llestos, perquè no era cosa d’anar a treballar amb aquell esvoranc a la vista, oi? Mai no ho hagués fet! La meva senyora s’ha posat d’una manera...i és que m’estima, sap? Volia saber on l’havia perduda i tota la pesca, però jo, que sóc molt despistat i amb tot l’enrenou, no recordava ben bé el lloc exacte. Llavors ha vingut tot allò d’anar a urgències, i la infermera, dali que dali, que on era l’orella...I a mi que m’havia fet angúnia posar-me-la a la butxaca! Si ho arribo a saber! Em creia ben bé que n’hi havia de recanvi d’aquestes coses, però es veu que no, que de cors i de fetges i coses així sí, però d’orelles, no n’hi ha de donants. Que res, que calia trobar-la de totes-totes, deia ella. Jo he intentat convèncer-la que m’hi fessin un apanyo, que jo ja m’hi conformava. Però no hi ha hagut res a fer. I ara ens estàvem aquí al carrer, la meva dona i jo, sense trobar-la per enlloc, i m’ha vingut al magí que aquest matí, mentre llegia el diari allà a la sala d’espera de l’hospital, he vist el seu anunci i... miri, ja ho veu, aquí em té, per veure si una rebufada de vent se l’hagués endut fins aquí. Volia preguntar-li si el que vostè ha trobat al seu jardí és la meva orella, jo li quedaria molt agraït si me la tornava. -Doncs miri, bon home, el que en realitat el meu criat ha trobat al jardí, no és pas una orella, sinó una mà esquerra embolicada amb un paper de diari. -Ah! perdoni. No és això. El que jo buscava era una orella. Moltes gràcies. Passi-ho bé i perdoni les molèsties. MONTSERRAT GIRALT

POESIA ORACIÓ AL CRIST DE LA TRAMUNTANA

Braços en creu damunt la pia fusta, Senyor, empareu la closa i el sembrat, doneu el verd exacte al nostre prat i mesureu la tramuntana justa que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat. Carles Fages de Climent (1902 – 1968)

En ocasió del cinquantenari de la mort del gran poeta empordanès Carles Fages de Climent us oferim un dels seus poemes més bells i populars, Oració al Crist de la tramuntana. És dedicat als pagesos; a la gent que treballa la terra. Salvador Dalí, amic seu, el va convertir en pintura. Actualment està exposada al Museu de Figueres. A continuació, n’hi hem afegit un altre, gens conegut però que conté la mateixa força poètica, Oració final al Crist de la tramuntana. És una versió de l’anterior dedicada a la gent del mar.

ORACIÓ FINAL AL CRIST DE LA TRAMUNTANA

Braços en creu damunt la pia fusta, Senyor, empareu la mar i els pescadors; doneu-nos peix, líquida plata, vós, que heu caminat per l’ona com si fos un llibre obert, o un mar fullat d’userda. Carles Fages de Climent (1902 – 1968)

EL NOM I LA COSA FUTBOL

oca broma amb els Mundials de futbol! Sembla que els segueixen més espectadors encara que les Olimpíades d’estiu, i no diguem que les d’hivern. I per què això? D’entrada, seguir el desenrotllament d’un partit de futbol no sol demanar tanta atenció com altres esportsespectacle. El bàsquet, posem per cas, acostuma a ser un joc més complex, i, mentre el seguim des de les grades o davant un televisor, no permet tant com el futbol altres distraccions simultànies, com, per exemple, la conversa còmplice amb els que ens hi acompanyen. A més, aquesta major simplicitat del futbol facilita l’afició també fora dels estadis; de fet, tots en més d’una ocasió, durant la infància i després com a pares, hem intentat ficar algun gol a l’improvisat porter de torn. I hem après així un poc a sentir com a propis els gols ficats pel nostre equip predilecte. En definitiva, el futbol suscita emocions profundament arrelades i, en certes persones, l’interès pel futbol arriba a un grau d’importància comparable amb la religiositat. De fet, als nostres cementeris és fàcil trobar làpides ornades amb l’escut de l’equip del qual era seguidor el difunt. I talment les esglésies de les confessions amb més fidels, els clubs de futbol potents mouen sumes molt considerables de diners. Això fa que de vegades –i no sense motiu- es parle no sols de maganxes en l’arbitratge dels partits sinó també de corrupció econòmica dels directius. Aquests seguidors de la religió futbolística no sempre són professionals del baló, ni de bon tros. Altrament, es tracta d’aquells per als quals aquest esport, molt més que una pràctica, ha suposat una grata preocupació al llarg de la seua vida; entre els quals hi ha els aficionats a la pràctica del futbol, que, com tots els esports en equip, mereix una valoració i consideració social remarcable. Perquè, especialment per als joves, la dedicació habitual d’un temps a aquest tipus d’esports és altament recomanable. És clar que sí. D’una banda, perquè cal fomentar l’exercici físic mesurat; però, per una altra, cal valorar-hi el plaer motivador del joc. I d’un joc, que, a més a més, ajuda a interioritzar unes normes i a respectar la victòria del contrari. “Que guanye el millor!”, sol dir-se abans de començar un partit. Però no sempre va així la cosa, ja se sap. A part des errors constatables dels àrbitres, no sempre innocents, en les competicions esporti-

ves hi ha factors atzarosos que decanten la victòria del costat de l’equip que pitjor ha jugat. Ni més ni menys, com passa en la vida de tothom. ANTONI PRATS ***********

PENÈLOPE: MITE I REALITAT

enèlope, nom de mite i de somnis, i de misteris molts cops incompresos. La Laia acabava de despertarse d'una mena d'aquests somnis. Una barreja de romanticisme, realitat i amors frustrats. Feia deu anys que vivia sola. El seu marit, una nit, havent sopat, va dir-li que anava a buscar tabac i no va tornar pas. Al principi ho passà malament, amb el temps, que diuen que tot ho cura, la Laia va canviar, era una altra persona: més realista, més materialista i aparcà els sentiments al calaix. Ella no pensava a fer ganxet, ni teixir, ni desteixir, com féu la Penèlope mítica, tot esperant el seu estimat Ulisses. Ella havia deixat d'estimar i desitjar el seu home. Per tant, tampoc esperava que tornés. Allà ell amb la seva llibertat. Però un dia trucaren a la porta. A la mateixa hora en què el seu home havia marxat. Va obrir i el seu marit era allí, plantat. Portava un paquet de tabac a la mà, talment com qui du un estendard. La Laia no s'ho acabava de creure i tampoc entenia que el deixés entrar, que li oferís un cafè i després...el llit. Sense parlar, com si res hagués passat. Penèlope, quantes Penèlopes hi ha al món que teixeixen i tornen a teixir el que han desteixit. I tornen a abraçar, tornen a perdonar i tornen a oblidar i això no són mites, això són realitats! M. DOLORS NAT I PINYOL

OPINIÓ QUADERN D'ESTIU

urant un dels actes que habitualment tenen lloc a l'Ateneu, un dels lectors del Xipreret em va comentar que, en base als meus últims escrits d'”Opinió”, i tal com anaven les coses a Espanya, podia acabar com un simple raper dissident. Tot i que passar l'estiu a l'ombra no és pas mala idea, sóc de l'opinió que és millor que cadascú es trii la seva pròpia ombra abans que sigui un altre el que decideixi per tu. I pel que fa a això de fotre el camp, sóc més del parer de triar l'hotel tranquil·lament des de casa que no haver de sortir corrents a l'últim moment. Per aquest motiu i aprofitant també l'estiu, aquest mes he decidit posar-vos deures, com quan érem infants i els pares ens compraven aquells avorrits i eterns quaderns de vacances carregats d'exercicis i problemes de tota mena, que feien que el cervell seguís treballant per no haver de tornar a l'escola, al setembre, embadalits pel joc i la mandra. Abans que res sí que us vull posar en antecedents ja que, com qualsevol problema, ha de tenir un plantejament. La llista és la següent: -

Empresonada o exiliada gent pacífica per posar urnes i demanar la llibertat del seu poble. Empresonats des de fa gaire bé mig any dos presidents d'entitats civils i pacífiques, encara no se sap ben bé per què. Tots aquests estan en presó provisional a 600 quilòmetres de casa seva, mentre alguns "Gurtels" ja sentenciats són a 25 quilòmetres de casa seva. Imputats recentment dos periodistes per informar. Inhabilitada una alcaldessa per posar una estelada. Exonerat un president d'un club de futbol per estafar. Alliberats cinc "agressors" de dones, mentre que per una baralla de bar a uns nois els poden caure més de cinc anys de presó. A aquests "agressors", ja sentenciats, els alliberen amb fiances de 6.000€, mentre que a la Marta Rovira li van demanar

60.000€ i la Forcadell 150.000€. (Per cert, ja li han tornat els fons a la Forcadell?) Cantants i rapers a la presó o exiliats per... cantar. Un cunyat famós en una presó on ningú l'ha vist entrar. El Tribunal Constitucional permet (ara) que Carles Puigdemont es pugui presentar com a candidat a la presidència de la Generalitat, de forma telemàtica... fa cinc mesos. (A bones hores) Etc.

Aquest ha estat el plantejament, ara venen les definicions. Segons el diccionari de l'Institut de les Lletres Catalanes tenim la següents accepcions: Arbitrari: 1- Que depèn del franc arbitri. 2- Exercit no atenent sinó a la pròpia voluntat, a capritx. (Autoritat arbitrària) Arbitrarietat: Qualitat d'arbitrari. Acte contrari a la justícia, a la raó, a les lleis, etc. dictat pel capritx. Corporativisme: 1- Doctrina i sistema socioeconòmics basats en la constitució jerarquitzada d’associacions professionals, de tipus patronal o obrer, per a controlar els problemes econòmics i laborals. 2- Gremialisme. Corrupció: Acció de corrompre o de corrompre’s; l’efecte. Corrupte: 1- Que s’ha corromput. 2- Que accepta suborns, que no actua segons justícia. Credibilitat: Qualitat de creïble. Creïble: Que és fàcil de creure. Per tant, Perdre la credibilitat: Que no és creïble. Dignitat: Respecte que mereix algú. Comprometre la seva dignitat. Digne: Que mereix respecte i estima per les seves qualitats o el seu comportament. Per tant, Indigne: 1- Que no és digne d'alguna cosa o d'algú. 2- No gens digne, vil, roí. Dret: Facultat d’exigir allò que ens és degut, de fer allò que la llei no defèn, de tenir, exigir, usar, etc., allò que la llei o l’autoritat estableix a favor nostre o ens és permès per qui pot. Equanimitat: Qualitat d'equànime. Equànime: 1- Que és sempre d'ànim seré i just en tots els casos i envers tothom. 2- Propi d'una persona justa i equilibrada. Per tant, Manca d'equanimitat: 1-Quan no hi ha ànim serè i just en tots els casos i envers tothom. 2- Impropi d'una persona justa i equilibrada. Hipocresia: Simulació de qualitats i de sentiments que hom no té.

Prevaricació: Acció de prevaricar. Prevaricador: Que prevarica Prevaricar: Algú, desviar-se del propi deure, mancar a l’obligació del càrrec que exerceix. Vergonyós: 1- Que causa vergonya. 2- Que sent vergonya. 3Que s'avergonyeix fàcilment, tímid. Vergonya: 1- Deshonor humiliant, cosa deshonorant. Amb el plantejament exposat i les definicions que us he presentat, ja us puc posar els deures. Acabeu d'escriure vosaltres mateixos, si voleu, l'”Opinió” d'aquest mes per mi, que podríem titular Estat de no hi ha dret. Jo me'n vaig de vacances... a l'ombra. No diré on. CARLES FARRÉS I PINÓS

HO SABÍEU? UN DIA A FORMENTERA

l Montgó és una muntanya de 753 metres d’alçada, que discorre entre les poblacions de Dénia i Xàbia i descendeix ensorrant-se en el Mediterrani i formant els penya-segats del cap de Sant Antoni. Uns quans quilòmetres mar endins, ressorgeix com les illes d’Eivissa i Formentera. Des del cim del Montgó, en els dies clars, s’observen clarament les siluetes d’aquestes illes, ja que la distància no és excessiva. Des del port de Dénia, pots anar a Formentera, una bonica excursió, en només dues hores i mitja. I això és el que vàrem fer el passat mes de juny. Aprofitant que érem a Dénia i ens visitava la família, vam treure passatges a la companyia Balearia per embarcar-nos en un dels ferris que, diàriament, fan el trajecte d’anada i tornada a l’illa.

El dia es presentava molt bé. Feia calor, el sol brillava esplendorós, la mar completament en calma, i ja ens teniu carregats amb el precís per passar un dia a Formentera. A les nou en punt salpàvem del port, còmodament asseguts a les nostres butaques després d’haver esmorzat a la cafeteria del vaixell. I, gairebé sense adonar-nos-en, arribàvem al port de La Savina. L’illa de Formentera té una forma allargassada d’est a oest amb una extensió de 83,2 quilòmetres quadrats. La creua una carretera que s’inicia al port i s’acaba en el punt més oriental, el Far de La Mola, amb una longitud total tan sols de 20 quilòmetres. Com que teníem la intenció de passar un dia tranquil, vam dedicarnos a visitar només la meitat nord de l’illa, on es troba la platja de Ses

Illetes. Un bus turístic ens hi va dur. Per arribar-hi vam travessar, per camins de terra, el parc natural de ses Salines, d’unes 2.800 hectàrees, que, per senders senyalitzats, es pot recórrer a peu o amb bicicleta. Està declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, a l’igual que la platja de Ses Illetes. La sal hi sura pertot, també arran del camí. És una zona humida on es formen petites llacunes i aiguamolls. També és anomenada zona d’especial protecció d’aus; els flamencs, per exemple, hi viuen tot l’any. El bus ens deixà a la parada de Ses Illetes, però encara havíem de caminar una miqueta fins a baixar a la platja. Hi ha una ruta per a bicicletes, i els cotxes hi entren controlats en un pas que tanca una barrera. De vegades, si és molt ple, fins que no en surt un, no en deixen entrar un altre. S’anomena Ses Illetes a causa de l’existència de diversos illots i esculls al seu entorn: illa Redona o des Conills, illa d’en Forn, illa des Pouet i illa de Tramuntana; els esculls d’en Palla i des Pou.

És una de les platges més freqüentades de Formentera; d’això ens en adonàrem de seguida per la dificultat de posar-hi les tovalloles. La platja, no gaire ampla, és de dunes, que formen un talús de sorra fina que arriba en un suau pendent fins al mar. Està en estat totalment natural, no hi ha dutxes ni fonts artificials per treure’t la sorra. Vam banyar-nos tranquil·lament en les seves aigües cristal·lines, meravelloses, d’un blau transparent, a través de les quals veiem els peixets nedar entremig de les nostres cames. Fins ben bé passats 50 metres, la fondària no arriba al metre i mig. El fons marí és cobert de prades de posidònia. És un lloc magnífic per practicar el submarinisme. Com que s’acostava l’hora de dinar i en aquell paradís hi havia només una espècie de bar, amb poca cosa i prou car per cert, tornàrem a la parada del bus per dirigir-nos a Es Pujols, que és el nucli més turístic de tota l’illa. No vam tenir cap problema per trobar un

bon lloc per dinar. Ho férem de gust i tranquil·lament. Després passejàrem una miqueta per veure l’entorn i comprovar la varietat de comerços, boutiques, restaurants, bars, pubs i discoteques que té i li dóna vida tant de dia com de nit. Pel que fa a la nit, no us ho puc corroborar, ja que no vam ser-hi; de dia, però, us puc dir que l’ambient era prou relaxat. Després d’estar una estoneta prenent un gelat en un altre local, vam decidir tornar a anar a la platja. L’única platja urbana de l’illa.

I la gent era tota allà, però, potser perquè ja era a la tarda o que aquella platja era més gran que Ses Illetes, vam poder seure, sense problemes, sota una ombrel·la. L’aigua també era claríssima i la sorra blanca, perfecta. Fins i tot, allunyant-se per caminar una mica algú de nosaltres va veure un dels típics llangardaixos de l’illa. Però el dia s’anava acabant, i havíem de tornar cap al port de La Savina. Quan arribàrem encara faltava una bona estona perquè sortís el ferri que ens tornaria a Dénia i ho vam aprofitar per fer un tom per unes paradetes de roba i bijuteria dels voltants, i sopar en un restaurant del port, a tocar de l’aigua. A la travessia de tornada, estàvem tots una mica cansats, i, com que les butaques eren força còmodes, aprofitàrem per fer alguna becaineta. Tanmateix, un cop descansats, ja fèiem plans per tornar-hi un altre cop, a visitar l’altra meitat que no havíem vist, passejar per les dues ciutats que hi ha a l’illa: Sant Francesc de Formentera i Sant Ferran de les Roques, i arribar fins al Far de la Mola. Si de cas, ja us ho explicaré. Text: ANTÒNIA CALDÉS Fotos: ANTÒNIA CALDÉS – TONI PRATS Fotos: 1, 2: Platja de Ses Illetes. 3: Platja de Es Pujols.

BIBLIOTECA US RECORDEM QUE PODEU DISPOSAR DELS LLIBRES DE LA BIBLIOTECA. TAMBÉ, SI US VE DE GUST, VENIR A L’ENTITAT A CONSULTARLOS.

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Carles Farrés, Helena Farrés, M. Lluïsa Galan, Montserrat Giralt, Carme Jorba, Jaume Marzà, Jaume Miró, M. Dolors Nat, Antoni Prats, Isabel Segarra.

L’ATENEU US DESITJA QUE PASSEU UN BON ESTIU. FINS AL SETEMBRE!

A PARTIR DEL 17 DE SETEMBRE QUEDARÀ OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS CURSOS I TALLERS DEL PROPER CURS 2018-2019 INFORMACIÓ A SECRETARIA DE DILLUNS A DIVENDRES, DE 6 A 8 DEL VESPRE.