Xipreret 09-2018

ANY XXXIX – Núm. 427 AGOST-SBRE. 2018

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE SETEMBRE DISSABTE 8, a les 10 del matí. Visita cultural al Museu Agbar de les Aigües de Barcelona a Cornellà. Trobada a les 10 del matí a la parada d’autobusos del carrer Barcelona - Rambla Just Oliveras.

DIMARTS 11, al matí. Participació a l’Ofrena floral i actes de l’11 de Setembre.

DIJOUS 13, a 2/4 de 8 del vespre. Lectura de: Poemes per la llibertat, del llibre La terra sagna (poesies sobre l’1 d ‘octubre) a càrrec de socis de l’entitat i col·laboradors.

DISSABTE 15, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm.

359. Visita a la Catedral i al Museu Episcopal de Vic. Inscripció, fins al dia 7.

DIJOUS 20, a 2/4 de 8 del vespre. Presentació dels cursos i tallers 2018-2019.

DIVENDRES 28, a 2/4 de 8 del vespre. De l’Aula a la Biblioteca. Taula d’opinió sobre la lectura de la novel·la de M. Aurèlia Campmany Feliçment, jo sóc una dona. Amb Pilar Salvatella, professora de Llengua Catalana i Literatura (IES Santa Eulàlia) i Montserrat Tubau, responsable del Club de Lectura en veu alta de la Biblioteca Can Sumarro. Conductor: Jaume Miró.

A LA CONTRAPORTADA HI TROBAREU L’AGENDA PER EL PROPER MES D’OCTUBRE EN PREPARACIÓ, TALLERS CURS 2018-2019.

Recordeu que són places limitades.

Més informació al telèfon 93 337 05 78. ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina web: http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL El conegut activista de l’Hospitalet Ireneu del Castillo va publicar, el passat mes d’agost, al seu blog Memento Mori, un interessant text sobre la font màgica que l’arquitecte Carles Buïgas -el mateix creador de les fonts de Montjuïc- va construir a la nostra ciutat, el 1969. L’escrit va ser molt comentat a les xarxes socials i aquí, si no us fa res, ens en farem ressò.

La font primigènia dissenyada per Buïgas —gairebé idèntica a la de Montjuïc— estava situada davant l’església de Santa Eulàlia de Provençana. Va estar un temps en funcionament, fins que, per qüestions d’economia dels ele-ments utilitzats (aigua i llum), el brollador va anar reduint la seva activitat i va caure en desús i en l’oblit ciutadà. Per si no fos prou, el 2010 l’espai es va cobrir de terra i s’hi van plantar diverses plantes i flors. La font va deixar d’existir. Tanmateix, el 2012, per aquelles coses que passen, es va tornar a activar, però ara totalment distorsionada respecte al model original.

Tant és així que, a hores d’ara, no queda gairebé res del projecte de l’arquitecte barceloní. Ireneu del Castillo l’encerta de ple quan, en el seu escrit, opina que, amb les tècniques actuals d’estalvi d’aigua i llum, es podria recuperar perfectament l’obra primitiva. Què us sembla la idea? Es tracta de patrimoni històric de la nostra ciutat.

D’altra banda, us anunciem que el pròxim mes d’octubre comencen els nous cursos i tallers que l’Ateneu posa a la disposició de tots els socis i amics. Podeu trobar la llista dels que oferim a la nostra pàgina web o us podeu posar en contacte amb la secretaria de l’entitat. Si n’hi ha algun, de curs, que us interessa, no dubteu d’apuntar-voshi.

M AGOST-SBRE

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET TRETZE DONZELLES A L’HOSPITALET (Publicat en el Xipreret núm. 164, agost-sbre. de 1994)

L

a primavera del l7l3 la guerra era clarament desfavorable als catalans. El rei Carles VI havia estat coronat emperador romanogermànic i arxiduc d'Àustria, fet pel qual es va desdir del seu compromís amb la nació catalana. El dia 19 d'abril abandonava Barcelona la reina Elisabet-Cristina, que actuava com a regent en absència del seu espòs i que gaudia de gran prestigi entre el poble per la noblesa del seu caràcter, la seva bondat i la seva bellesa. S'havia casat amb Carles a la mateixa Barcelona el 1708, i fou considerada una de les princeses més belles de la seva època. (L'arxiduc, per distreure els barcelonins que deixava de mà, els va dir que la necessitava per raons d'Estat, ja que calia donar un hereu a la Corona. Barrut!)

El dia 28 d'aquell mateix mes arribava la notícia de la pau signada a Utrecht entre Espanya i Anglaterra, i ja se sap que quan les coses s'espatllen hom es torna accentuadament religiós, a l'espera del miracle que faci tombar la sort. Els barcelonins han gaudit sempre dels favors de Santa Eulàlia i de la Mare de Déu de la Mercè, però quan les malures són generals o afecten tot el país, es giren cap a Montserrat, com a màxima representació de tot el poble català.

El 30 d'abril, dos dies després de rebre la mala nova, el Consell de Cent va acordar fer un romiatge a Montserrat, i trià tretze donzelles que haurien de pregar per l'ajuda divina. Com que serien escollides entre gent de condició humil -set de les noies sorgiren de l'hospital de la Santa Creu i les altres sis de l'hospital de la Misericòrdia-, se les proveiria de vestimenta, i es tindria cura de la seva protecció i alberg.

Les tretze noies es cobririen amb vestits de morat fosc, anirien calçades amb mitges i sabates -era freqüent entre els romeus anar descalç- i durien vels d'estam negre i tapacoll de tafetà també negre. El consistori els oferí com a recompensa ingressar-les en un orde religiós o "casar-les decentment". (Els mots "casar-les decentment",que figuren textualment a les actes municipals, signifiquen dotar-les amb roba i algun diner, circumstància que afavoriria el seu aparellament).

2

El dia 6 de maig van sortir de la catedral les tretze donzelles que simbolitzaven els tretze martiris de Santa Eulàlia. Van travessar la plaça de Sant Jaume on recolliren el Sant Crist de la Casa Gran, i pel Call, la Boqueria i el carrer de l'Hospital feren cap al portal de Sant Antoni, on prengueren el camí ral. Les acompanyaven dues monges i tres sacerdots, dels mateixos centres d'on elles procedien.

En acostar-se a un poble les noies s'arrengleraven en filades de sis i l'altra se situava al mig portant el Sant Crist. A cada poble sortia a rebre-les el rector, el batlle, els jurats i els prohoms, que les acompanyaven fins a l'església local on es cantaven goigs, lletanies i càntics de dolor. En eixir de cada població, eren acompanyades un tros de camí, també en forma processional. Van fer estades de més relleu en esglésies que tenien un altar dedicat a Santa Eulàlia, com es el cas de l'Hospitalet, Esparreguera, i alguna altra.

Aquell 6 de maig van aturar-se a la Creu Coberta per fer un mos, i a l'horabaixa arribaven a l'Hospitalet. A l'església parroquial van cantar planys a Santa Eulàlia i deixaren el Sant Crist en custòdia. Després de l'acte pietós, van ser convidades a sopar i dormir. Les cròniques no esmenten si ho feren a l'hostal o repartides entre les cases dels vilatans, però cal creure que ho feren així, ja que tothom volia adherirse a la patriòtica finalitat.

L'endemà es van llevar matineres. Els hospitalencs les van acompanyar fins més enllà de Can Famades, i aquell mateix dia feren cap a Martorell, passant per Sant Joan Despí, Sant Feliu, Molins de Rei, i travessant el Llobregat amb la barca de Sant Andreu. La tercera jornada les va portar a Collbató, amb aturades a Abrera i Esparreguera.

Al quart matí varen emprendre la pujada a Montserrat, on va sortir 'a rebre-les tota la comunitat. Entraren a l'església entonant càntics angelicals, deixaren el Sant Crist al presbiteri i encengueren els dos ciris de nou unces que duien com a ofrena de la ciutat de Barcelona.

El dia següent fou tot ell dedicat a les pregàries. Els monjos celebraren una missa solemne en que les noies s'esgargamellaren amb el cant continuat dels goigs. I així fou tota la seva estada a Montserrat, que es va prolongar fins al dia 13, visitant totes les ermites i assistint a tots els actes litúrgics. La seva devoció i voluntat va entusiasmar tant als presents que foren acomiadades amb llàgrimes als ulls. La primera etapa de tornada les va dur a dinar a Collbató, i malgrat que els sobrava temps per fer camí, van quedar a fer nit a Esparreguera perquè a Martorell feien les festes del Roser, amb ballades i bullanga, i elles anaven de dol. El dia 14 van travessar el darrer congost del Llobregat, i l'endemà dinaven a Sant Feliu i tornaven a fer nit a l'Hospitalet.

D'aquesta segona pernoctació de les tretze donzelles a l'Hospitalet, en sabem tan pocs detalls com de la primera. Sabem únicament

3

que el matí del dia 16 van pregar davant la imatge de Santa Eulàlia que hi havia a la parròquia, i que van abandonar la vila en forma processional, tal com havien arribat nou dies abans.

A la Creu Coberta les esperava una representació del Consistori barceloní, i al portal de Sant Antoni un escamot de fusellers que els va donar escorta fins a la plaça de Sant Jaume. El Consell de Cent en ple va escoltar les lletanies i els goigs que entonaven les noies, els va donar les gràcies í els féu servir un refresc, mentre el Sant Crist que havien pujat a Montserrat era retornat a la capella de la Casa de la Ciutat.

Unes setmanes després, concretament el 22 de juny del 1713, era signat secretament, a l'Hospitalet, l'armistici entre les tropes que seguien l'arxiduc austríac i les borbòniques, establint-se la manera de procedir a l'evacuació de les primeres. Tot i que la trobada entre els caps dels dos exèrcits va tenir lloc en una casa de la vila, els hospitalencs probablement ni se'n van assabentar.

Com ja sabem a hores d'ara, ni la intercessió de Santa Eulàlia, ni l'ajut de la Mare de Déu de Montserrat, ni els clams virginals de les tretze donzelles, no van impedir el llarguíssim i penós setge que va patir Barcelona, ni la caiguda de la ciutat a mans de Felip V, l'onze de setembre del 1714. Com que aleshores no existia el radiotelèfon, ni el tèlex, ni el fax, ni els satèl·lits artificials, cal atribuir a les deficients comunicacions amb els espais on s'arrengleren els ordinadors celestials, la iniquitat de permetre l'anihilament del Cap i Casal.

Respecte al romiatge de les tretze donzelles, als hospitalencs ens resta l'honor d'haver fet un acte de servei que demostra als barcelonins el nostre bon veïnatge, i a la resta de catalans,la nostra fidelitat al país.

RAMON MORALES

Foto coberta: Antiga parròquia de Santa Eulàlia de Provençana - Clixé de J. Vintró

4

CONVERSES AVEL·LÍ FLORS-MAS Avel·lí Flors-Mas es defineix a Twitter com "aspirant a sociolingüista i professor de català en formació". Ara ja hi pot afegir que té un doctorat sobre l'ús de la llengua per part dels adolescents. Tot i ser de Castelló, ens reunim a Barcelona, a l'edifici històric de la Universitat de Barcelona, on treballa com a investigador del Centre d'lnvestigació en Sociolingüística i Comunicació.

Entrevista realitzada per Teresa Ciges, periodista Corn descriuries la situació actual del valencià?

Preocupant í amb una certa vitalitat o voluntat de revitalitzar-lo.

Preocupant perquè aquests vint anys del govern del PP han estat negatius per a la llengua?

El govern del PP té una part molt important, en el sentit que no s'han impulsat polítiques lingüístiques per a donar un valor instrumental i social a la llengua, i d'altra banda perquè s'han estat atacant els pocs espais de normalitat de la llengua, corn podria ser l'escola. També s'ha de dir que hi ha hagut una sèrie de moviments migratoris i, per tant, el valencià -que ja estava minoritzat sobretot a les grans ciutats del país ha continuat el seu procés de minorització.

Podem fer una diferenciació entre les grans ciutats í les mitjanes i els pobles?

Sí, la diferenciació és claríssima en el cas valencià. Són les grans ciutats del país on el coneixement i l'ús del valencià està en uns registres molt preocupants. I després tenim altres àrees del país, sobretot la regió d'Alcoi, Gandia i l'entorn de la ciutat de València, on l'ús social del valencià és més fort. _________________________ * Agraïm a la revista SAÓ, la gentilesa en accedir a la nostra demanda de reproduir aquesta entrevista, realitzada per la periodista esmentada i publicada en el número 438, corresponent a juny de 2018

5

El PP tenia una política lingüística clara: contra el valencià?

Sí, de fet hi ha un sociolingüista valencià, Miquel Àngel Pradilla, que ha parlat de contraplanificació lingüística. Hi havia unes pràctiques que tendien a laminar la presència del valencià en els sectors on havien actuat les polítiques tímides del PSPV als anys 80: l'escola, l'administració pública i els mitjans de comunicació públics.

El PSPV va optar per separar la línia en castellà i en valencià...

Va ser una manera de fer de la necessitat virtut, en el sentit que la demanda social de l'ensenyament en valencià era escassa i no hi havia una voluntat política d'impulsar-lo. Això ha tingut alguns efectes positius, en el sentit que a poc a poc la presència de l'ensenyament en valencià ha anat augmentant, però ha tingut un efecte molt negatiu i pervers, que és la segregació de l'alumnat en funció de la llengua. Però no hem de confondre la demanda del castellà amb la immigració: al País Valencià, els sectors que han estat en contra de l'ensenyament en valencià, majoritàriament, són les classes mitjanes i altes autòctones castellanoparlants.

Situació diferent del que passa a Catalunya...

A Catalunya, la població autòctona no ha fet un procés de substitució com el que hem viscut al País Valencià a les grans ciutats, en què la població autòctona assentada ha passat a usar el castellà. A Catalunya no ha passat, i, per tant, quan hi arriba immigració, el català s'identifica amb els estrats mitjans, amb els propietaris d'empreses...

La llengua té un valor social.

Què han representat aquests tres anys de govern progressista i valencianista per a la llengua?

Vull destacar l'efecte de demostració, en el sentit que personatges públics en situacions de comunicació per al conjunt de la població poden fer servir d'una manera normal el valencià com una llengua que no serveix només per a parlar amb el teu grup de coneguts, sinó que és una llengua amb la qual es vehiculen missatges cap al conjunt de la societat.

Sembla un tema menor, però és molt important.

A més, a pesar dels problemes judicials, hi ha un aspecte positiu en el nou model d'ensenyament, i és que acaba amb la separació de l'alumnat en funció de la llengua, encara que el valencià tindrà una posició menys destacada que la desitjada. També la recuperació dels mitjans de comunicació públics i el Decret d'Usos Institucionals i Administratius del Valencià. S'hi estan fent passos, a pesar que segurament no són prou ràpids o contundents com per revertir aquestes dècades de minorització.

Com s'explica que encara hi haja xiquets que no estudien valencià?

L'administració ha volgut adoptar una política de prudència i no crear un conflicte en un entorn en què les demandes d'exempció estan baixant

6

d'una manera natural, però és un dels problemes importants del sistema educatiu.

Però els llevem oportunitats per al futur?

Correcte. Això és el que s'ha de fer entendre als pares i a les famílies.

El valencià és una llengua que tindrà un valor instrumental, que els pot obrir portes en el mercat laboral.

Per què es dóna per fet que eixos xiquets han d'aprendre anglès í no passa el mateix amb el valencià?

Es una qüestió d'ideologia lingüística. L'anglès es concep com la llengua global, la llengua del progrés... En el cas del valencià encara hi ha la concepció que és una llengua que pertany a un determinat col·lectiu dins del País Valencià.

Per tant, la ideologia és que ells no necessiten accedir a aquest capital perquè tenen el castellà que és la llengua que sí que els servirà. Això té a veure amb una altra cosa: no existeix un consens social dins del País Valencià en el fet que per a igualar els drets lingüístics de tota la població hem de ser tots competents en les dues llengües.

Espanya ens deixa viure plenament en valencià?

En la seua configuració actual i la seua correlació de forces polítiques, no; perquè tot el sistema jurídic i la Constitució Espanyola està basada sobre un principi de desigualtat entre les llengües. Això no vol dir que dins d*un Estat espanyol pensat des d'una altra perspectiva no siga possible.

Parlem dels usos de la llengua. Quin són els àmbits on està més forta?

Les dades indiquen que el valencià s'usa sobretot en l'àmbit familiar i en les relacions de proximitat. Això fa que quan passem a l'espai públic, la majoria de valencianoparlants canvien al castellà.

Quins són els àmbits més febles?

Evidentment, tota l'administració pública que depèn de l'Estat (cossos de seguretat, policials, la Justícia...). Són agents que dificulten molt l'exercici dels drets lingüístics. Després hi ha un factor social que és la centralització de decisions sobre l'espai de comunicació, que depenen totes de Madrid, i això explica que tinguem una oferta televisiva en la qual el 95-99% de l'oferta és en castellà.

Parlem dels nostres joves. Quin ús fan de la llengua?

El que he pogut veure analitzant els adolescents de Castelló és que, d'una banda, els castellanoparlants familiars pensen o conceben que el valencià no és una llengua que forme part de la seua identitat o que haurien d'incorporar a les seues pràctiques. El veuen com una cosa aliena a pesar que s'hagen escolaritzat en valencià. Per altra banda, te-

7

nim els valencianoparlants familiars que consideren que el valencià és una llengua molt important per a la seua identitat i per a la manera d'entendre el món, però que quan s'han de relacionar amb altres adolescents tendeixen a ocultar que són valencianoparlants. Per tant, he detectat en la meua tesi una caiguda important de l'ús del valencià.

El repte passa per fer veure el valencià com una llengua útil?

En primer lloc, per entendre que el valencià és una propietat comuna de tota la societat, i per tant independentment de la llengua i el bagatge familiar que tinguem hem d'aprendre a incorporar-la dins les nostres pràctiques i hem de ser molt més oberts a l'hora de poder-la parlar amb normalitat. I en segon lloc, cal visibilitzar que el valencià té més valor social del que aparentment detectem. Hem de motivar a fer servir el valencià.

Hem de destacar tot el valor instrumental que puguem assignar-li.

Brauli Montoya diu que un repte és la revernacularització (tornar a fer vernacle el valencià a les cases on abans ho era). Com ho fem?

Això depèn de les motivacions i de les ideologies que tinguen els progenitors. Es comença a detectar la reintroducció de la llengua per part de persones que han sigut educades en castellà, els nous parlants de les llengües minoritzades, que és un element comú a diferents comunitats lingüístiques.

Una part del futur del valencià passa pels castellanoparlants?

Exacte. De fet, si no passa pels castellanoparlants aniríem cap a una minorització i finalment una residualització de la llengua. Per tant, els valencianoparlants hem d'estar molt oberts a les persones que volen incorporar-se a l'ús, i no jutjar-ne l'accent.

Un altre repte és que la llengua deixe d'estar lligada a l'esquerra?

Evidentment, és un factor que ajudaria molt. Fins ara el valencià, i sobretot als espais urbans, està molt vinculat a certes opcions politiques, però als pobles tenim tot l'espectre ideològic perquè la llengua no s'ha substituït en la família. D'una banda, aquesta associació en determinades opcions polítiques pot tindre un factor d'atracció de gent, per exemple com va passar amb la música en valencià, però al final acaba creant un límit: si el valencià és exclusivament la llengua de la gent d'esquerres, si no ens identifiquem amb aquesta opció política tendirem a percebre'l com una cosa aliena. Però, les opcions que se situen a la dreta i al nacionalisme espanyol no ajuden a desvincular la llengua d'aquestes connotacions.

L'exemple de la música en valencià és el camí que hem de seguir? És un dels camins que hem de seguir. Hem d'aconseguir que el valencià siga la llengua d'ús normal en espais que socialment siguen atractius. D'aquesta manera, si volem participar de grups socials que con-

8

siderem atractius, tendirem a voler incorporar la llengua i a fer-la servir.

La radiotelevisió pública valenciana juga un paper clau pel que fa al prestigi social?

L'ha de jugar, sense cap dubte, però cal reconèixer que té un paper més difícil que quan es va crear Canal 9 perquè la diversificació de l'oferta audiovisual és enorme i l'oferta televisiva està completament centralitzada i dirigida des de Madrid. Això no vol dir que no haja d'aspirar a exercir un paper de referència i a crear productes culturals que atraguen persones, independentment de la llengua que s'està fent servir.

El consum cultural està de remuntada?

Les xifres de consum cultural són baixes i negatives, sobretot en el camp literari. Ací les institucions públiques han de fer un paper actiu de creació d'oferta cultural atractiva i positiva en valencià per a compensar les dificultats del mercat.

Quin paper fan les xarxes socials?

Els espais virtuals i desterritorialitzats són un dels espais forts de la llengua catalana. Una persona que viu en un barri d'Alacant en el seu entorn té poques possibilitats d'interactuar en català, i en canvi accedeix a les xarxes socials i té tota una comunitat que funciona en aquesta llengua. És un dels espais importants i on s'ha demostrat que el català floreix allà on no té una intervenció política o estatal en contra.

Si fores el responsable de la Política Lingüística a casa nostra, quins serien els eixos clau per revitalitzar la llengua?

S'hauria d'aprofundir en les coses que s'han començat a modificar: agafar els decrets aprovats i veure com s'implementen sobre el terreny.

Hem de saber, però, que les politiques lingüístiques més efectives són les que no pareixen lingüístiques: polítiques econòmiques que tendeixen a crear una oferta. Això ho fa l'Estat espanyol: aprova un conjunt de normatives en què s'imposa l'ús del castellà en determinats espais i no apareixen com a polítiques lingüístiques.

Com veus el futur?

Amb un optimisme important perquè la societat civil valenciana està demostrant una gran vitalitat i es fan passos per començar a actuar de manera coordinada amb les institucions. Crec que s'hi poden produir avanços importants. Però encara hi ha preocupació perquè el valencià continua sent una llengua bàsicament reclosa al seu grup de parlants familiars i li costa incorporar persones.

9

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS VISITA CULTURAL – Monestir de Pedralbes

E

l dissabte 7 de juliol vam fer la visita al Reial Monestir de Pedralbes que havia estat ajornada el mes passat. Aquesta vegada ens vam animar a fer-la 22 persones.

El monestir de Pedralbes va ser fundat per la reina Elisenda de Montcada l'any 1327 amb el suport del seu espòs, el rei Jaume II. La capella ha estat reoberta després d'un complex procés de restauració.

Les pintures han recuperat tot el seu resplendor i daten de l’any 1346, fetes pel pintor Ferrer Bassa.

Tot el monestir és una joia de l'arquitectura gòtica.

El claustre que és l'espai al voltant del qual s'ordena el monestir té tres pisos d'alçada. Hi ha fonts d'aigua i molts elements que formen part de la història del monestir/convent de l'orde de les monges clarisses que hi segueixen residint actualment. Al jardí també hi ha moltes plantes medicinals que es feien servir com a remeis a l’edat mitjana.

Al primer pis hi ha una exposició anomenada Els Tresors del Monestir on vam veure obres d'art, objectes litúrgics d'ús quotidià i mobiliari tot fruit de moltes donacions en el moment de la fundació del monestir i durant tots aquests anys.

Ens va resultar molt curiós veure el grandiós refectori/menjador que era un lloc de silenci on una monja feia lectura de litúrgies per a totes les monges.

També vam poder veure diverses cel·les i la cuina molt gran i que, curiosament, no ha canviat gaire de les cuines actuals.

Hi ha una tradició que se segueix fent al llarg dels anys: les núvies per demanar que no plogui el dia del casament porten ous a les monges clarisses.

L'església és dedicada a Santa Maria i té uns vitralls del segle XIV, diverses sepultures de famílies nobles i tres cors: l’alt, el baix i el dels frares.

Cal destacar el sepulcre de la Reina Elisenda de Montcada que ofereix dues versions: la que dóna a l'església i la que dóna al claustre dintre del recinte.

En finalitzar la visita vàrem anar a dinar tots junts.

Ens veiem en tornar de les vacances. Bon estiu a tothom!

ISABEL SEGARRA

10

CONEGUEM CATALUNYA Excursió n. 358: Visita al Jardí Botànic de Santa Clotilde a Lloret. Dissabte 28 de juliol de 2018.

A

questa és l’última excursió abans de las vacances d’estiu, però com en totes, la sortida és a tres quarts de vuit al carrer Álvarez de Castro i a les vuit des de l’Avinguda del Carrilet, d’on hem sortit cap a l’AP 7 en direcció a l’àrea del Montseny arribant-hi a tres quarts de nou. Hem fet la parada per esmorzar. i ja estem preparats per sortir en direcció a Lloret on, a tres quarts de deu ens esperen al Jardí Botànic de Santa Clotilde.

En arribar a prop de Lloret, ens ha tocar fer algunes cues pels cotxes que suposadament anaven a passar el dia a la platja d’aquesta població. Salvada aquesta petita dificultat, hem arribat a Lloret i tot seguit n’ha començat una altra. On podria el xofer aparcar al més prop possible l’autocar de 60 places tan llarg? Després d’anar fent voltes amb l’autocar, per fi el xofer ha dit que la vorera del costat d’una escola, és el lloc més proper a l’entrada al Jardí Botànic. Des d’allà es veu la pujada per arribar a la porta. Amb aquesta visió, ja hi ha companys de viatge que busquen un lloc per asseure’s i esperar que baixin els “valents” que anem a fer el “passeig” del jardí.

Els “valents” hem pujat la costa fins on s’ha de pagar. Allà et donen un plànol que et serveix de guia i no et perdis.

El Jardí Botànic de Santa Clotilde, dissenyat el 1919 per l’arquitecte Nicolau Maria Rubió i Tudurí és considerat el millor jardí botànic del Mediterrani amb les seves 15 hectàrees d’extensió.

Al llarg de tot el recorregut ens trobem grups d’escultures: sirenes de Marià Llimona, dos cupidos, una venus i dues sirenes de dues cues. També trobem diferents espècies d’arbres de fulla perenne com pins, xiprers i cedres i arbres de fulla caduca com til·lers i àlbers, també llorers, arbre que tradicionalment es considera vinculat a Lloret. La visita amb la seves pujades i baixades, es fa una mica pesada per a persones no entrenades per fer caminades.

En acabar la visita, hem recollit els que no han pujat i tot plegats hem entrat a l’autocar que ens ha dut a Blanes. on al Restaurant Cala ens han servit un pica-pica força variat com a primer plat i un segon plat que cadascú havia triat prèviament A les cinc en punt, hem deixat Blanes en direcció a l’Hospitalet on hem arribat sans i estalvis a dos quarts de set.

JAUME MARZÀ

11

I CENTENARI DEL NAIXEMENT DE M. AURÈLIA CAPMANY

Programa d’activitats de l’Ateneu de Cultura Popular

E

l 3 d’agost de 1918 va néixer a Barcelona Maria Aurèlia Capmany i Farnés, una de les figures més rellevants de la cultura i la societat catalana del segle XX en les vessants d’escriptora, política i gestora cultural. Fou una intel·lectual compromesa amb la reivindicació de la llengua i la cultura catalanes, de la lluita per la democràcia des de posicions esquerranes i de l’alliberament de la dona.

L’Associació d’Amics i Amigues de Maria Aurèlia Capmany ha programat un ampli programa d’activitats commemoratives a les quals des de l’Ateneu, ens adherim i hi volem participar decididament. Ja és usual que participem en les commemoracions d’aniversaris de personalitats que han estat cabdals per al nostre país com Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Paco Candel, etc., Es dóna a més el fet que als anys seixanta, quan l’Ateneu de Cultura Popular estava prohibit per la dictadura franquista, alguns dels membres de la nostra secció Amics d’Alpha 63 van tenir una intensa relació amb M. Aurèlia Capmany, la qual junt amb Ricard Salvat liderava l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, i van ser receptors del seu mestratge.

Les seccions Amics d’Alpha 63 i Grup de Teatre Margarida Xirgu s’encarregaran de la realització d’un conjunt d’activitats que de fet ja van començar el dia 15 de juny amb una sessió de Paradigmes? en què l’in-

12

vitat fou Josep Anton Codina, pedagog, director de teatre i president de L’Associació d’Amics i Amigues de Maria Aurèlia Capmany. Codina va ser un íntim amic i col·laborador de la Maria Aurèlia i va dirigir diverses obres de l’autora. A l’inici de l’acte Joan Soto, coordinador del projecte, va presentar el programa d’activitats compost per una taula rodona, una conferència i un muntatge teatral. Totes elles es portaran a terme a la sala d’actes de l’entitat.

El dia 28 de setembre es farà una aproximació a la novel·la de M.A. Capmany Feliçment jo soc una dona emprant un format descrit com a Taula d’opinió: De l’aula a la biblioteca. El fet que enguany aquesta novel·la sigui de lectura obligatòria per als alumnes de batxillerat de la modalitat de literatura catalana i que la biblioteca del barri del centre de l’Hospitalet l’hagi inclòs entre les seves lectures comentades ha donat lloc a la proposta de contrastar ambdues experiències mitjançant dues de les seves protagonistes. Pilar Salvatella, professora de l’IES de Santa Eulàlia exposarà la visió acadèmica i Montserrat Tubau, responsable del Club de Lectura Cafè i Llibres de la Biblioteca Can Sumarro ho farà des de la perspectiva dels amants de la lectura. En un col·loqui obert al públic assistent s’abordaran els diversos elements literaris i socials presents en la novel·la. També es donaran les claus de l’adaptació teatral de què es parla més endavant. La reflexió sobre els plantejaments fets per l’autora a propòsit de les desigualtats socials i de gènere que malauradament en part encara perviuen avui en dia, pot donar lloc a un debat viu i intens.

El dia 26 d’octubre Agustí Pons i Mir, periodista, escriptor i biògraf de diverses personalitats literàries com Salvador Espriu, Pere Calders, Néstor Lujan, etc. parlarà del seu llibre Maria Aurèlia Capmany. L’època d’una dona, en què fa una aproximació a la militància de l’escriptora en els mons de la cultura i la política, del seu compromís amb la justícia social i els drets de la dona i de la seva fidelitat a la llengua catalana.

Com a plat fort d’aquesta programació els dies 17, 18, 24 i 25 de novembre es representarà l’adaptació teatral de la novel·la Feliçment jo soc una dona, a partir d’una primera versió de Margalida Esterlich. Joan Soto tindrà cura de l’adaptació definitiva i de la direcció teatral, anant la interpretació a càrrec de components del Grup de Teatre Margarida Xirgu, el qual conjuntament amb la secció Amics d’Alpha 63 s’encarregarà de la producció de l’espectacle. L’Ateneu de Cultura Popular ha acceptat el repte, proposat per Josep Anton Codina, basant-se en anteriors experiències escèniques a partir de textos complexos i rics en significats, sense defugir l’objectiu de l’atracció estètica i emocional.

Esperem que la iniciativa sigui ben acollida pels nostres socis i per la població hospitalenca en general, ja que estem convençuts que el propòsit bé s’ho val.

JAUME MIRÓ I BALAGUÉ

13

COL·LABORACIONS MATÍ A LA MASIA

E

ls vidres del finestral de punt rodó que dóna llum al menjador del mas, regalimen d'humitat. A fora, el fred de la nit de febrer, ha recobert de gebre les branques dels quatre oms que creixen més enllà de l'era. El dia s'ha desvetllat gris, i només mirar el cel fa venir esgarrifances. La llar de foc, però, és encesa i prop del seu caliu el fred s'esborra. La perola de coure renegrida pels anys, penja damunt les flames. S'hi estan coent patates.

La menuda del mas, vuit anys encara no, guaita per la finestra esperant veure si puja la mare pel camí, però ni d'aprop ni de lluny no s'hi veu ningú. De bon mati, quan ha marxat a parar les trampes pels conills de bosc, la mare l'ha desvetllat amb l'encàrrec de cada dia: ”Quan vegis que el sol és a dalt de tot, tira les patates a l'olla“ Però el sol aquest dia ni tan sols ha aparegut i la nena, cansada d'esperar, cansada de seure al banc de vora la llar, cansada de gronxar els peus mirant-se les espardenyes i de jugar amb els cabdells de fil de sargir del cistell de la mare, ha posat les patates al foc. Ha estat una mala pensada. Fa tanta estona que bullen, que s'estan esfarinant.

Anguniosa, corre altra vegada al finestral del menjador. La gelor dels vidres li deixa glaçades i molles les mans, mentre de puntetes, mira a una i altra banda sense resultat. Al camí no hi ha ni els gossos, i la mare no es veu enlloc.

Amb un sospir, torna cap al foc a terra i esguarda amb rancúnia l'olla, que segueix bullint sense misericòrdia. El gat de la casa jeu al banc de seure.

-Avui, "Minines" - li diu la petita - no menjarem patates.

MARILA PONS

14

EL MARXANT

T

res cops l’any arribava al poble: per la Festa Major, per la Festa de la Santa Creu i per Nadal. Era el Marxant.

Arribava en un carruatge de càrrega. Una mena de furgó de fusta, que tancava, amb un cadenat gros, les dues portes del darrere, les quals, en arribar al seu destí, obria, mostrant la valuosa càrrega transportada i que oferia amb gran cridòria a la manera dels grans xarlatans de l’època.

-Dames i senyors- deia – acosteu-vos que ha arribat el Marxant.

Porto de tot: espardenyes i sabates fines, flit pels mosquits i arengades, sotal, carbur pel llum, crema pel cutis, pólvores, mata- puces i bacallà, aigua de roses per la muller, i un elixir d’amor pel marit també, fil per cosir, ungüent de la serp i ulleres per llegir...

Mai no callava. Tots acudien tant corria la veu, perquè el Marxant a més de productes exòtics de tota mena, també era home de molts oficis.

Ferrava i rabava cavalls i matxos, arrencava queixals, tallava els cabells, graduava la vista, tenia cura de les parteres, afaitava qui li ho demanés, en fi que no hi havia res impossible pel Marxant. Així sempre tornava a casa amb les arques ben plenes.

Aquell dia, el primer de la Festa Major, a St. Martí tots feien cua davant la parada del Marxant, esperant el seu torn.

De tant en tant, en plena feina d’arrencar un queixal, o mentre ferrava un animal, feia sentir la seva veu: “ulleres per llegir” ...

Quan li tocà el torn al Pau de “cal Cinto”, aquest li demanà unes ulleres per llegir. Feia una bona estona que se n’estava emprovant de diferents gruixàries, i al Marxant, que gastava la paciència d’un sant, ja no n’hi quedaven més a la cistella: totes les hi havia emprovat al Pau sense cap resultat.

-Què noi, van bé aquestes o què?

-No pas, amb aquestes tampoc hi ha res a fer! vols dir que és prou bona la mercaderia? Veja'm si està en males condicions! em sembla que avui em vols enredar! -contestava el malfiat d’en Pau.

15

El Marxant s’estava quedant una mica moix, cosa estranya en ell, s’hi jugava el prestigi davant de tot el poble, i aquell sapastre no desistia en la seva dèria de voler unes ulleres per damunt de tot.

De cop i volta, el Marxant va caure en un raonament: -Escolteu, mestre, ja en sabeu de llegir vos?

L’home assegut a la cadira i amb unes ulleres gruixudes com un cul de got a sobre el nas exclamà: -Que si en sé de llegir has dit? Si en sabés perquè mecàsondena et penses que les voldria jo unes ulleres, capgròs de la punyeta? farsant més que farsant, a mi no m’enredaràs pas, ja t’arreglaré! no penso tornar mai més!!

I el Pau de “Cal Cinto” se n’anà tot enrabiat proferint malediccions.

MONTSERRAT GIRALT *********

EL PA del pa?

Què enEl sabem pa és un gran aliment, sa, ecològic, a l'abast de tothom, una matèria noble.

Menjat amb mesura, si pot ser acompanyat d'allò que us sembli, sucat amb un bon suquet, és una bona companyia. Això ho pensem a casa meva, encara que ara de qualsevol cosa en diuen "pa". Hem de saber diferenciarho.

El pa, l'hem desprestigiat molt. Ens diuen que dinant no hem de menjar pa perquè engreixa, però després mengem tota classe de pastes de fàbrica per postres.

Quan anàvem a la Cerdanya, hi havia pel camí uns quants forns que coneixien el meu Joan perquè ell, quan tornàvem, “de record" se n'enduia pa.

Una altra faceta del pa és que a casa,com a moltes altres, li tenim respecte: no en llencem mai. El meu pare ens va ensenyar que el pa que es tallava a la taula s'havia d'acabar.

Quan començava un pa li feia una creu i, si ens queia a terra, al collir-lo,li fèiem un petó. Eren altres temps, ja ho sé, potser ara ja no cal aquest costum, però són records meus i ara m'ho passo bé recordant el passat i us ho explico.

LALI SOLANES

16

AL VOLTANT DE LA LLENGUA CATALANA

A

quest 2018 la llengua catalana ha estat protagonista en diferents àmbits del país. No s’ha mostrat a primera línia constantment, però si que s’ha fet notar, de tant en tant, en els mitjans de comunicació catalans i en les xarxes socials. L’esdeveniment més destacable i que ha tingut més relleu, sense cap mena de dubte, ha estat la commemoració dels cent cinquanta anys del naixement de Pompeu Fabra, així com el centenari de la seva Gramàtica catalana, que l’Institut d’Estudis Catalans va adoptar com a oficial. A l’Ateneu no vam restar al marge d’aquests aniversaris i, un vespre del passat mes de juny, ho vam festejar amb la presentació, per part dels autors, de la biografia del nostre gran lingüista en format còmic. No ens en penedim: el llibre Pompeu Fabra, L’aventura de la llengua, és tota una delícia.

D’altra banda, a principis d’any, dins dels actes relacionats amb l’any Pompeu Fabra, la Direcció General de Política Lingüística, organitzà un concurs a les xarxes socials per demanar als internautes quines creien que eren les deu paraules més boniques de la nostra llengua. El resultat de la votació fou el següent: xiuxiuejar, aixopluc, caliu, tendresa, llibertat, moixaina, amanyagar, enraonar, ginesta i atzavara. Ben trobades totes. I benvinguts siguin aquesta mena de rànquings, sempre que impliquin un increment en l’ús de les paraules. Perquè els mots necessiten ser dits, escoltats, escrits i llegits, per viure plenament.

Seguim. A partir del mes d’abril i fins al juliol, per TV3 es va passar la sèrie documental Katalonski, que consta d’un conjunt de tretze episodis. Cadascun d’ells es situa en una ciutat del món i explica les experiències de diferents persones estrangeres que -algunes sense haver trepitjat mai Catalunyahan après el català. Els motius pels quals ho han fet són ben diversos 17

i, a vegades, curiosos. El programa, en conjunt, és dinàmic, simpàtic i agradable; té estones de música, i passa molt bé. L’únic retret que se li pot fer és que el seu format és molt similar als Afers exteriors d’en Miquel Calçada -encara prou recent en la memòria de molts catalans- i, per tant, dona un efecte de déjà vu.

El passat mes de juny la Plataforma per la Llengua va publicar l’Informe CAT 2018 sobre la situació del català a Catalunya, estenentlo, en determinats casos, a l’àmbit dels Països Catalans. La dada que més hi destaca és que la nostra llengua ha perdut 300.000 parlants en deu anys, des del 2003 al 2013. (Per cert, sorprèn que s’hagin publicat aquestes xifres cinc anys després d’haver-se recollit). L’anterior mala notícia, però, ve compensada per algunes referències més actuals i positives. El català ha augmentat com a llengua habitual entre els joves. Ha passat del 31,5% al 36,4%. I set de cada deu oients escolten la ràdio en català. També és significatiu que el territori lingüístic en què més persones entenen i/o parlen català són les Illes Balears (96,80%).

Acabem. A Cadaqués, aquest passat estiu, l’Ajuntament es va veure obligat a emetre un comunicat per respondre als comentaris ofensius apareguts a les xarxes socials per l’ús que es fa, a la vila, del parlar típic cadaquesenc propi de la població. Que l’ús del parlar salat o del mot istiu, en lloc d’estiu, per posar un parell d’exemples, provoqui problemes d’incomprensió o de rebuig, denota que hi ha qui té la pell molt fina i és incapaç d’entendre que la diversitat lingüística és una riquesa a conservar i incentivar, peti qui peti. Cada llengua o dialecte és una manera genuïna d’interpretar el món i la vida. El seu valor és incalculable.

18

Tots els esdeveniments que hem exposat fins aquí -n’hi podria haver uns quants més- són dispars, però tenen un nexe comú: la llengua catalana. Una llengua que no viu en normalitat i que, justament per això, permanentment és objecte d’estudis, debats, conflictes, reivindicacions, concursos, etc. L’exhibició periòdica que es fa d’aquestes accions, positives unes i negatives altres, és una manera de posar de manifest que el català encara batega dins la seva debilitat; encara resisteix els embats de les parles veïnes més potents i abassegadores que, malgrat tot, ens mereixen tots els respectes.

Hi ha qui diu que la independència del país donarà solidesa a la llengua, l’enfortirà. I, per tant, solucionarà els perills que contínuament l’envolten. Altres veus, en canvi, afirmen el contrari. Creuen que la defensa del català no serà prioritària. I posen com a exemple el cas d’Andorra, en què l’estat propi no ha estat suficient per garantir el manteniment de la llengua oficial. En aquest context, els que formem part del poble ras i estimem la llengua, ens mirem el seu futur amb incertesa, neguit i preocupació. Però també amb l’esperança que, algun dia, el català assoleixi la seva plenitud.

PERE JUHÉ I ORIOL

Fotos: 1, Pompeu Fabra - 2, anunci del programa Katalonski – 3, Cadaqués

19

POESIA PLUJA

L

a primavera ha sigut generosa de pluja i, aquesta, és per a mi com un regal de la natura que mai agrairé prou. Quan vivia a Riudoms hi plovia, ho aprofitava per fer endreça a les golfes de casa i, així, tot remenant i destriant papers de dins d’una maleta vella, de tant en tant, em sorprenia amb alguna troballa que m’il·lusionava: un conte de quan era petita, una revista on sortia l’admirat Dúo Dinámico, o una postal de l’Elvis Presley.

Aquests dies, també he remenat papers. No eren en cap maleta, ni en cap golfes. Ben ordenats, es travaven en una carpeta de quan estudiava català, (els primers anys del 1980, a l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet de Llobregat). La professora, Matilde, un dia ens dictà una poesia que no té signatura, però, està escrita en memòria de Martin Luther King; pastor protestant, el qual organitzà una lluita i resistència pacífiques a favor dels drets dels negres.

Nasqué a Atlanta el 1929 i fou assassinat a Memphis el 1968. Va ser premi Nobel de la Pau el 1964.

Avui que el món continua ple de guerra, violència i odi, us sembla bé, compartir amb mi, la lectura d’aquesta petita (gran) troballa, tan adient en l’actualitat? Som-hi, doncs, i gràcies.

M., Dolors Nat i Pinyol

20

VIOLÈNCIA (En la mort de Martin Luther King)

Ho diuen els diaris: han mort un home noble una nit de primavera americana i amb ell hem mort una miqueta tots els homes, per enèsima vegada.

A cada instant, però, morim una miqueta, a cada crim covard, a cada insult, a cada calúmnia, a cada cop de sabre, a cada cop de pedra, a cada víctima d’una guerra injusta, i d’injustes ho són totes les guerres, Per què els humans som tan amics, de la ingrata violència? de la violència d’una mort, o de cinquanta, de la mentida i del poc amor, de l’egoisme i del rancor que també són violències.

Per què hem d’alçar la mà per a colpir el germà quan el que diu no ens agrada?

Si no n’hi ha, d’homes enemics: tant sols hi ha maneres d’ésser de pensar i d’actuar, meravellosament diverses, fruit de la intel·ligència que ens distingeix de les bèsties i que ens enlaira per damunt de la simple existència.

L’odi sí que és l’enemic dels homes, l’odi és el pitjor enemic de la bona consciència.

Si no cal, la violència, per a convèncer tan sols cal amor, testimoniatge i exemple.

Quan els haurem assolits, quan els haurem fet ben nostres llavors, ja no caldrà convèncer.

21

Si més no ja no caldrà convèncer amb la violència.

Caldrà tan sols proclamar que hem triomfat, tots plegats, amb la victòria més gran: l’assoliment del respecte.

Ho diuen els diaris : han mort un home noble una nit de primavera americana, per què no recitem ara mateix una oració adreçada a tot el món que ara es banya en la sang i amb la injustícia?

No ens faci pas vergonya, de dir tots junts, ara mateix, cristians i comunistes, asiàtics i europeus, homes i dones, negres i blancs, uns mots de bona voluntat.

Cal que aquesta sigui la darrera mort i que el soldat caigut avui ací o allà sigui el darrer.

I que allunyem del món, per sempre, tot senyal, tot vergonyós senyal, tot injustificat i escandalós senyal de violència.

L’Hospitalet de Ll.,24-XI-1983 (curs de català)

22

EL NOM I LA COSA DEMOCRÀCIA, ARA

L

a “llei mordassa”, operativa des del 2015, ja era un anunci del que ens podia vindre en facilitar retalls substanciosos a la llibertat d’expressió, aquesta bestia negra arreu de món per als governants de tarannà feixista. N’és un vistós exemple el senyor Trump i les seues constants baralles amb els mitjans de comunicació. Però aquest pot resultar fins i tot divertit amb les seues enrabiades ridícules de personatge prepotent quan no li ixen els comptes, sabent com saben els nord-americans que l’ordenament jurídic del seu país pot travar les mans també al senyor President. I per més que ell vulga pressionar els tribunals. És una gran diferència amb el que ens passa amb polítics filo-feixistes d’ací. Així que si bé allà podria donar-se que la màxima autoritat, el President Trump, fóra despatxat, res paregut és previsible en el règim democràtic espanyol.

Si es posen traves des del poder als informadors i s’intenta controlar el que ha de saber el poble, la democràcia perd efectivitat i acaba esvaint-se. I també sap tothom però convé recordar-ho que, des de sempre, “Democràcia”, ha volgut dir govern del poble per al poble, mitjançant el vot dels que eren ciutadans, condició que inicialment gaudia poca gent. I sempre només els hòmens fins no fa massa temps. A hores d’ara, a més a més, la cosa democràtica pressuposa que al personal se l’ha d’informar sense ambages ni subterfugis perquè cada votant puga elegir en plena llibertat els representants que convinguen segons ell. O perquè, excepcionalment, diga la seua sense intermediaris, com passa en els referèndums. Tot plegat és això el que s’observa en els països que aspiren a viure plenament en democràcia.

I bé, tothom amb ulls a la cara ha vist que només dos anys després que entrara en vigor l’esmentada llei restrictiva, els entrebancs brutals a la llibertat d’expressió i popular en la democràcia espanyola representats en els fets del darrer 1er d’Octubre a Catalunya. L’espectacle de les agressions físiques policials als ciutadans que es disposaven a dir la seua mitjançant les urnes, va avergonyir els demòcrates d’arreu del món: posava en evidència extrema la fragilitat de la bona convivència entre el humans. I fet i fet, aquella indefensió de milions de votants en un Estat suposadament democràtic deixava al descobert la poca salut cívica que gaudeix.

23

O era una qüestió d’indefensió legal? Perquè si convocar un referèndum pacífic pot constituir delicte, comparable inclús a un atemptat terrorista, i val a empresonar i jutjar els polítics que el convocaren obeint la voluntat del seus votants, caldrà acceptar que tals paràmetres legals cal canviar-los. I començant per la llei de les lleis de qualsevol democràcia, vull dir, és clar, la Constitució.

Ja ho explicava Montesquieu, un dels pares de la democràcia moderna, amb allò de l’esprit des lois. Evidentment, segons ell deia, les lleis adequades tracten d’adaptar-se al caràcter propi de cada societat on sorgeixen. I la Constitució Espanyola es produí ja fa quaranta anys per a reordenar una societat malalta de la qual ja s’han mort la majoria dels que la pogueren referendar. I on mentrestant els canvis experimentats han sigut formidables. I desiguals segons els territoris.

ANTONI PRATS

24

OPINIÓ BADAJOZ, 1936. No oblidem del que foren capaços

hi ha hagut força enrenou per les accions dels Últimament anomenats "unionistes" que s'han anat manifestant pels carrers

de Barcelona en diverses convocatòries, més aviat amb poc èxit, i actuant com a "contra" de les accions dels "independentistes", com a exemple tenim la retirada de llaços grocs o d'estelades a diversos pobles de Catalunya, o les visites dels seus líders a alguns pobles i ciutats catalanes, com Tortosa. És una llàstima que la pugna de legitimitats no es pugui resoldre a les urnes i s'hagi traslladat als jutjats i al carrer.

Pel que fa als actes i les manifestacions "unionistes" tenen, generalment, un component comú: s'autoanomenen demòcrates però els crits, els eslògans i les cançons que entonen, en la seva majoria, són de caire feixista, cosa que posa en qüestió el primer.

Per a aquells que tenen poca memòria i perquè es vegi què signifiquen molts dels crits, eslògans i cançons que fan servir aquesta gent en els seus actes i manifestacions i perquè s'entengui què vol dir tenir-los manant, voldria recordar uns fets que van passar fa 82 anys, l'agost de 1936, a Badajoz. Incloc un extracte de l'article publicat al diari digital "El Diario" (eldiario.es)" el dia 13 d'agost d'enguany en la seva edició d'Extremadura, així com altres dades que he pogut recollir.

"El 14 d'agost la sort de Badajoz ja està decidida. El bombardeig ha estat incessant des de les sis del matí i el obusos sembren el terror pertot arreu. Als republicans els sobra cor però els falten municions.

La defensa heroica sucumbeix. A dos quarts de cinc de la tarda, després d'un combat ferotge, la columna Castejon entra per Puerta Trinidad. Badajoz cau. La batalla s'acaba, però ara comença "la escabechina", la carnisseria més monstruosa que es pugui imaginar" (Text de Manuel Cañada Porras) El 14 d'agost Badajoz és una ciutat sota setge, atemorida i a punt de caure. Després de dies de bombardejos i de la caiguda de Mérida, les columnes de l'exèrcit revoltat hi han arribat.

A l'oest, el govern portuguès dóna suport als colpistes, i dins de la ciutat tot bull, sobretot a la presó on están tancats els guàrdies civils

25

sediciosos, els que el poble de la província va derrotar i desarmar els primers dies de guerra i que ara resten encarcerats (però vius) El pànic entre la població s'estén pui que arriben les primeres notícies de les malifetes criminals de la "Columna de la Muerte". L'èxode ja ha començat, tan sols les milícies populars defensen la ciutat, sense cap mena d'ajut, ni humà, ni logístic, ni material. Aviat arribarà la columna Castejon, ben equipada i armada. Badajoz té les hores comptades. A dos quarts de cinc de la tarda del dia 14 els revoltats entren a la ciutat.

La batalla s'acaba, però comença la matança.

Per començar, tots els republicans detinguts a la Catedral de Sant Joan, últim reducte de la resistència, són afusellats als altars. La gent que ha estat arrestada in situ per tota la ciutat, és duta a la plaça de l'Ajuntament, on s'han instal·lat metralladores que els van eliminant per grups. El mateix els passa a aquells que s'han amagat als refugis.

Els assassinats ja es compten per centenars, però el genocidi no ha fet més que començar. Mutilació i castració de cadàvers, metrallaments col·lectius i saqueig indiscriminat són algunes de les gestes de l'exèrcit "alliberador". S'escampa el pillatge, els bars i les botigues són assaltades. Les violacions de dones són sistemàtiques per part de les tropes, els degollaments formen part del repertori preferit pels invasors dins dels nombrosos assassinats indiscriminats, fins i tot d'infants. Els morts van quedar tirats pel carrer durant dies per escarmentar la població.

Però on més es va concentrar l'ignomínia i la brutalitat va ser a la plaça de braus. El general Yagüe va ordenar que es tanquessin allí

26

tots els presoners. A l'arena hi van anar a parar, no tan sols els innumerables detinguts a Badajoz, sinó també tots els refugiats arrestats per la dictadura de Salazar mentre intentaven fugir cap a Portugal.

Multitud de testimonis parlen de la humiliació i la barbàrie. El poeta Manuel Pacheco explica: "Van ser uns dies horribles, jo no podia dormir, se sentien trets a la plaça de braus, milers d'afusellats. Els primers dies, només calia que algú de dretes digués "aquest", i el pobre assenyalat era afusellat immediatament". Julian Zuzagagoitia, que

llavors era ministre de la Governació, narra la massacra. "Centenars de presoners van ser portats a la plaça de braus on, lligats amb corretges com a gossos de cacera, eren empentats a l'arena perquè els metralladors, ben situats, fessin punteria, destruint-los amb ràfegues implacables." El periodista Jay Allen, del Chicago Tribune, explica també la vexació i l'assassinat sistemàtic de republicans, així com l'afusellament amb humiliació pública, entre d’altres, de l'alcalde de Badajoz, Sinforiano Madroñero i del diputat socialista Nicolàs de Pablo. (Que si aixequés el cap i veiés amb qui es manifesten avui dia els seus correligionaris, ploraria com no va plorar aquell dia) Alguns dels reporters presents, alguns dels quals havien estat presents a la Gran Guerra, se'n feien creus i no es creien el que veien. Fins i tot els oficials alemanys ordenaven l'exclusió dels seus soldats perquè "els afectava la moral".

Les estimacions apunten a entre 3.000 i 4.000 persones executades en un dels fets que algunes associacions de drets humans tipifi-

27

quen com a crim contra la humanitat. Badajoz, l'any 1930 tenia un cens de 41.122 habitants, per tant, de ser correcte la xifra de 4.000 executats, el percentatge d'assassinats arribaria al 10% de la població. Tot plegat 4.000 indefensos massacrats pel "Glorioso" i els seus adlàters.

Tots aquests actes criminals van lligats amb la venjança i les directrius polítiques. Es duen a terme innumerables petites venjances, la venjança dels mercenaris, la venjança d'alguns caps de la Guàrdia Civil, derrotats i perdonats pels republicans, que per la seva part no van tenir cap mena de pietat. I la venjança dels terratinents, dels qui es consideren amos perpetus dels latifundis, unes terres que un grup d'esparracats i malmenjats amenaçava d'arravatar-los.

Però la venjança només pot arribar a aquest extrem de putrefacció si té el vist i plau oficial, si aquest ve inscrit en una directiu governativa. I així va ser. La campanya d'execucions massives dels primers mesos de la guerra obeïa a una orientació clara que el general Yagüe va expressar amb precisió: "La necessitat de purgar el país, a consciència, de tots els elements rojos". Per als militars feixistes, com ens recorda Francisco Espinosa, els rojos són considerats com éssers inferiors i sense cap mena de drets. O com deia el general Mola: "Es tindrà en compte que l'acció ha de ser en extrem violenta (...) S'ha que sembrar el terror... cal deixar la sensació de domini eliminant sense escrúpols ni vacil·lació a tots els que no pensen com nosaltres."

Aquests eren els del braç en alt, els del "Cara al Sol", els de la "Rojigualda", els nuvis de la mort (la dels altres, naturalment) i sota els lemes i les idees d'aquests, ara es mouen retallant llaços grocs, a l'espera de tenir força suficient per poder retallar altres coses i fer més mal. I tot plegat amb el vistiplau de l'estat i el suport de bona part de la població, que cridava "a por ellos." I encara es pregunten per què volem marxar.

CARLES FARRÉS I PINÓS

28

HO SABÍEU? LA MUNTANYA MÀGICA DEL TIBIDABO

B

arcelona té dues muntanyes que podríem considerar màgiques: Montjuic, un gran penya-segat que s’enfonsa en la Mediterrània, i el Tibidabo, situada a l’oest de la ciutat, dins la serra de Collserola.

Totes dues són entranyables per a mi, ja que, com deia en un altre article, hi passejava, quan era una nena, amb el meu pare. Avui, però, com què encara és temps de vacances i fa bo per gaudir de les seves atraccions, m’he decidit pel Tibidabo.

Em sembla que no m’equivoco si dic que, a més dels “turistes”, gairebé tots els veïns de Barcelona i localitats de l’entorn, han pujat algun cop al Tibidabo. Sobretot si a la família hi ha nens petits és una sortida gairebé obligada. La vista des del seu cim (516 metres, la més alta de Collserola) és impressionant, la ciutat s’estén als peus del visitant i la vista es perd en l’horitzó, mar endins; fins i tot els dies de cel clar es pot veure la serra de Tramuntana a Mallorca.

El seu nom, que en llatí vol dir “et donaré” (Tibi dabo) prové de l’Edat Mitjana. El segle XVI, els monjos del Monestir de Sant Jeroni, avui desaparegut, però que estava situat a la carretera de la Rebassada, decidiren posar-li en contemplar la magnificència de tota la plana barcelonina i l’extensió del mar, que s’albiraven des de dalt de la muntanya. Sembla que ho van relacionar amb el passatge de l’Evangeli segons Mateu, que narra la temptació de Satanàs a Jesús quan el porta a un mont molt alt, i li mostra tots els reialmes del mon dient-li: “Tot això et donaré si prostrant-te, m’adores”.

Avui, que tothom disposa de cotxe, és molt fàcil poder arribar dalt d’aquest cim. I si no se’n té, o no es vol agafar (sobretot pel tema de l’aparcament), també. Des de la plaça de Catalunya surten uns autobusos anomenats “Tibibus” que t’hi porten. Encara que era prou més divertit quan jo hi anava amb el meu pare. Allò sí que era tota una excursió: primer el Carrilet, després el Metro fins a Catalunya, i en aquella estació ens dirigíem cap als altres ferrocarrils catalans per arribar a l’avinguda del Tibidabo. Un cop allà sortíem al final del carrer de Balmes i encara havíem d’agafar el mític tramvia blau fins al peu de la muntanya.

Aleshores venia el millor: pujar en el funicular.

Quan ens acostem a Barcelona amb qualsevol mitjà de transport, des de ben lluny s’observa la silueta de la muntanya, culminada amb el Temple Expiatori del Sagrat Cor, que va començar a construir-se el 1902 i fou acabat el 1961. A causa del disseny, la ubicació i el nom, recorda la Basílica del Sacrè Coeur del barri de Montmartre a París. Uns anys abans

29

en aquest lloc s’aixecava una ermita edificada pels salesians i que fou inaugurada el 1886 per sant Joan Bosco.

Encara que el temple estigui considerat com un important monument i la seva visita sigui força interessant, el destí principal dels qui pugen al Tibidabo és el gran parc d’atraccions, d’una superfície aproximada de 70.000 m2. És el més antic dels Països Catalans i de la resta d’Espanya, el segon més antic d’Europa i un dels més vells del món. Recordem breuement la seva creació: El farmacèutic Salvador Andreu el va construir com un parc d’oci privat. Fou inaugurat el 29 d’octubre de 1901, juntament amb el tramvia blau i el funicular. El 1905 van començar a funcionar les primeres atraccions entre les quals destacaven els miralls, alguns telescopis i binocles per observar la ciutat, els primers autòmats, gronxadors, el Tir Flobert, jocs de bitlles, i poca cosa més. Com que el negoci prosperava, unes dècades després van arribar el carrousel, l’avió, el ferrocarril aeri, la talaia, el castell encantat, i d’altres ja desaparegudes.

Cap a final de la dècada dels anys 80 del segle passat, el parc fou comprat per un empresari prou nefast, Javier de la Rosa -avui empresonat, com tots sabeu-. incorporant-hi un grapat d’innovacions, però va fer fallida. Després de diverses crisis econòmiques i males gestions, per fi, (ja en el segle actual) l’Ajuntament de Barcelona l’adquireix definitivament per un import de 6 milions i mig d’euros. Sembla que, ara per ara, s’ha aconseguit donar-li un bon funcionament i treure-li rendiment.

Les atraccions són inacabables, pujar a totes es pot convertir en una marató. A més de les que ja he citat, hi trobem: els autos de xoc, el castell encantat, un teatre de titelles amb el seu museu, un espectacle de terror, el tren de l’oest, el de la bruixa, el vaixell pirata... I tot d’aparells amb seients de formes diverses que no paren de rodar i giravoltar (que mare-

30

gen només de mirar-los). També podem anar a una sala de cinema en 4D, espectacular. Asseguts a les butaques i amb les ulleres que et donen a l’entrada ben posades, et sents transportat a dins de la pel·lícula.

Què us sembla si fem una miqueta d’història de les atraccions més emblemàtiques? Anirem per ordre d’antiguitat: Els autòmats i els miralls: Hi són presents des de la inaugu-ració del parc. Els darrers anys s’ha dut a terme un intens programa de restauració dels mecanismes originals. Entre tots els models que es mostren, s’hi troben ninots que antigament funcionaven amb monedes i alguns jocs i joguines mecànics amb els quals es distreien infants d’altres èpoques.

El 1982 es va crear l’actual Museu d’Autòmats, que conté una cinquantena de peces d’arreu del món, la més antiga és el Pallasso Mandolinista, que data del 1880. Està considerat el més important del món en aquesta especialitat i un dels pocs on els autòmats funcionen contínuament.

L’embruixabruixes: És l’atracció més antiga que es conserva. Es tracta d’un tren monocarril penjat que data del 1915. Primer s’anomenava Ferrocarril aeri, més endavant Aeromàgic i, finalment, el nom actual. No cal dir que en tots aquests anys ha sofert diverses modificacions de millora, com l’automatització de la instal·lació. El viatge comença sortint al buit i fa un recorregut pel parc i per dos tú-nels amb decorats sobre màgia i efectes especials de llum, so i olors.

El Carroussel: És una atracció imprescindible en qualsevol parc.

El primer carrousel elèctric fou instal·lat el 1910, encara que des d’aleshores, com és lògic, ha estat renovat.

La Talaia::Va ser construïda el 1921, i és única al món. Impressiona una mica pujar-hi, sobretot si fa vent, però un cop a dalt la vista és espectacular, ja que s’aixeca a 550 metres sobre el nivell del mar.

Un enorme engranatge fa pujar un braç de 50 metres de llarg, amb una cistella a cada banda, cadascuna amb capacitat de fins a sis persones.

L’Avió: Durant uns quans anys s’anomenà Tibi-air. Funciona des del 23 de setembre de 1928, enganxat amb el seu eix a la muntanya fent un trajecte circular. És un avió de veritat, del mateix model del que va fer el

31

primer viatge des de Barcelona a Madrid. S’impulsa mitjançant la seva pròpia hèlix, que desenvolupa fins a 750 revolucions per minut mitjançant un motor elèctric. S’han millorat els elements de seguretat incorporant-li un nou sistema de frens, però no s’ha alterat el guiament manual, ni que

la desacceleració es dugui a terme invertint el sentit de rotació de l’hèlix.

El seu interior és d’època i conserva elements originals com l’estació radiotelefònica. La distància que ha recorregut des de la seva inauguració és equivalent a més de quinze voltes al món. Està considerada com l’atracció més emblemàtica del parc.

La Muntanya Russa: No podem oblidar-nos-en. En el seu punt més alt s’enfila a 522 metres sobre el nivell del mar i recorre 718 metres en 84 segons. Amb uns desnivells impressionants, no és apta per a cardíacs (i tampoc si et mareges, o tens por, com jo).

La Nòria: Tampoc d’aquesta, no ens en podem oblidar. És la quarta d’ençà que funciona el parc, de 20 metres de diàmetre i de la qual pengen 16 cistelles.

D’altra banda, a la muntanya del Tibidabo s’hi han edificat diverses construccions dignes de tenir en compte, com la Torre de Collserola, una moderna antena de comunicacions dissenyada per Norman Foster, inaugurada el 1992, amb motiu dels Jocs Olímpics. També la Torre de les Aigües, d’inspiració renaixentista, que conté un gran dipòsit de 200 m3 de capacitat, i es va construir per proveir d’aigua la colònia del Dr. Andreu.

No podem oblidar-nos de l’Observatori Fabra, edificat el 1901 per iniciativa de Camil Fabra, marquès d’Alella, i que està en ple funcionament. Al seu costat s’aixeca el museu de física experimental La Mentora, també prou antic, ja que data del 1905.

Per part meva, dono per acabada la visita, sobre el paper, a la muntanya del Tibidabo. Si la voleu fer sobre el terreny, que cadascú hi pugi com més li agradi.

ANTÒNIA CALDÉS

32

BIBLIOTECA US RECORDEM QUE PODEU DISPOSAR DELS LLIBRES DE LA BIBLIOTECA. TAMBÉ, SI US VE DE GUST, VENIR A L’ENTITAT A CONSULTARLOS.

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants.

Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Antònia Caldés, Carles Farrés, Montserrat Giralt, Pere Juhé, Jaume Marzà, Jaume Miró, M. Dolors Nat, Marila Pons, Antoni Prats, Isabel Segarra, Lali Solanes.

EN PREPARACIÓ PER AL MES D’OCTUBRE

Del DIJOUS 11 fins al DILLUNS 15. Excursió Coneguem Catalunya núm. 360, estada a l’hotel a Tremp. Visites a la zona del Montsec: Parc Astronòmic del Monsec, Central Hidroelèctrica de Capdella, etc.

Pagament, dimarts 9 d’octubre de 6 a 8.

DIVENDRES 26, a 2/4 de 8 del vespre. Conferència, a càrrec del senyor Agustí Pons i Mir, periodista i escriptor. Ens parlarà del seu llibre M. Aurèlia Capmany. L’època d’una dona.

DISSABTE 27, a les 10 del matí. Visita cultural guiada a la Biblioteca de Catalunya. Trobada a l’andana direcció Fondo de la parada Avinguda del Carrilet de la línia 1 del Metro.

ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS CURSOS I TALLERS DEL PROPER CURS 2018-2019 PER A MÉS DADES O SI TENIU ALGUNA CONSULTA, PODEU ADREÇAR-VOS A SECRETARIA DE DILLUNS A DIVENDRES, DE 6 A 8 DEL VESPRE. TAMBÉ PODEU TRUCAR AL TELÈFON DE L’ATENEU: 93 337 05 78 O CONSULTAR LA PÁGINA WEB ateneu@ateneulh.cat