18-10 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXIX – Núm. 428 OCTUBRE 2018

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES D’OCTUBRE Del DIJOUS 11 fins al DILLUNS 15. Excursió Coneguem Catalunya núm. 360, estada a l’hotel a Tremp. Visites a la zona del Montsec: Parc Astronòmic del Monsec, Central Hidroelèctrica de Capdella, etc. Pagament, dimarts 9 d’octubre de 6 a 8. DIVENDRES 26, a 2/4 de 8 del vespre. Conferència, a càrrec del senyor Agustí Pons i Mir, periodista i escriptor. Ens parlarà del seu llibre M. Aurèlia Capmany. L’època d’una dona. DILLUNS 22, a 2/4 de 8 del vespre. Inauguració de l’exposició 65 anys d’escalada i alpinisme del Club Muntanyenc de l’Hospitalet. Romandrà oberta fins els dia 5 de novembre.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE NOVEMBRE DISSABTE 3, a les 10 del matí. Visita cultural guiada a la Biblioteca de Catalunya. Trobada a l’andana direcció Fondo de la parada Avinguda del Carrilet de la línia 1 del Metro. DISSABTE 17, Excursió Coneguem Catalunya núm. 361. Visita a la Granja Fuives del Ruc Català. Inscripcions dia 9. REPRESENTACIONS DE L’OBRA Feliçment, jo sóc una dona, de M. Aurèlia Capmany DISSABTES 17 i 24, a 2/4 de 9 del vespre. DIUMENGES 18 i 25, a les 7 del vespre. Teniu tota la informació a la contraportada.

TALLERS CURS 2018-2019 ES OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS

Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL A l’Ateneu tenim previst dedicar aquests darrer trimestre de l’any a Maria Aurèlia Capmany afegint-nos, així, als actes commemoratius del centenari del seu naixement que es fan arreu de Catalunya. La Maria Aurèlia va ser una dona polifacètica que va tenir tres obsessions a la vida: la defensa de la llengua catalana, la reivindicació de les polítiques d’esquerres i la lluita pels drets de les dones. En l’època que li tocà viure -bona part, sota el franquisme- no va tenir les coses gens fàcils per aconseguir els seus propòsits. Tanmateix, mai va defallir. Era forta de caràcter i no tenia res per impossible. Juntament amb en Ricard Salvat, Maria Aurèlia Capmany va fundar l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. El teatre era una de les seves passions. L’Escola va obtenir èxits remarcables, en el seu moment, com la posada en escena de dos textos de Salvador Espriu: La primera història d’Esther i Ronda de mort a Sinera. L’elenc de l’Ateneu va tornar a representar, aquesta darrera, l’any 2013, amb uns resultats excel·lents i una gran assistència de públic. A hores d’ara, la nostra entitat té programada, per al mes que ve, la representació teatral d’una de les novel·les més reconegudes de Capmany: Feliçment, jo soc una dona. S’estrenarà a la nostra sala d’actes els dies 17, 18, 24 i 25 de novembre. No cal dir que us convidem a assistir-hi. No us decebrà. D’altra banda, el passat 28 de setembre ja vam oferir una xerrada prèvia sobre aquesta obra. En trobareu la crònica en les pàgines següents d’aquest butlletí. I per al pròxim 26 d’octubre hi ha prevista la conferència: “Maria Aurèlia Capmany. L’època d’una dona”, a càrrec del seu biògraf Agustí Pons. També us hi esperem.

M OCTUBRE

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET EL MANYÀ (Publicat en el Xipreret núm. 146, gener de 1993)

'ofici de manyà té uns antecedents molt llunyans. A l'alta edat mitjana, tot aquell que manegava ferros era simplement un ferrer, però un ferrer no podia donar abast a tot, i quan el metall es va fer indispensable per a l'art de la guerra, per llaurar la terra i segar els cereals, per crear rudimentàries indústries o construir els primers carruatges, van sorgir especialitzacions com el daguer, el ganivetaire, el forjador de claus, el serraller, l'armer, el carrosser, el panyista, i també el manyà, que com sembla voler indicar la paraula és un home amb prou traça per fer qualsevol cosa amb el ferro i l'acer. El manyà, segons Coromines, ha estat l'artesà que ha manipulat millor els metalls no preciosos en obres que requerien més habilitat i traça que la que posseïa el ferrer de fornal. És una paraula estranya entre les professions quan aquestes es reciten en castellà i altres llengües llatines, potser perquè en altres àmbits no ha tingut el gran i ferm descabdellament del nostre país, que sempre ha estat terra productora d'obrers qualificats i operaris enginyosos. (Coromines dixit). Aquest mot arrenca indiscutiblement de la qualitat de manyós, de traçut, i ho confirma que es digui desmanyat o desmanyotat el poc destre en la feina, en les arts o en la galanteria amorosa. (El castellà, que no he assumit la paraula en el sentit de professional mecànic ha incorporat "desmañado" en l'acceptació de toix, inepte o incompetent). Moltes de les grans obres dels millors manyans de tots els temps han desaparegut per sempre, foses de nou estúpidament per aprofitar-ne el mineral. Santiago Rusiñol va entretenir-se a recollir objectes de ferro de mil utilitats, i també de simple ornament, amb els quals va fer un encisador museu. Als claustres de les catedrals encara podem admirar aquells grans reixats que protegeixen les capelles laterals, ferrots que també trobem a modestes construccions com l'ermita de Sant Gil, a Núria, o la Mare de Déu de les Olletes, al Puigsacalm. (I m'excuso d'algunes reiteracions descriptives que ja foren fetes en parlar de l'ofici de ferrer, inevitables en tractar de la manyeria). El modernisme català va fomentar unes obres sumptuoses, de gran volada artística, que encara senyoregen als casals que van alçar Gaudí, Domènech i Muntaner, Puig i Cadafalch, etc. Un tomb pel passeig de Gràcia, la rambla de Catalunya, el carrer Nou de la Rambla o 2

les vessants de Collserola ens donaran la sorpresa de trobar, exposades a l'aire lliure, feines que mereixen ser servades en una arca de set panys. El manyà modern havia de saber un munt de coses: forjar un ferro roent; ajustar una mitjamossa; reblar uns barrots; marcar les dents d'una clau; soldar dues barres de ferro (fins fa mig segle amb l'ebullició del metall, i més ençà amb la soldadura autògena i elèctrica); afuar les eines, llimar traus i encaixos; ajustar eixos o esmolar un regruix. En temps de l'auge de la indústria tèxtil, tan ben representada al nostre municipi com a tot Catalunya, es va crear la figura del manyà de màquines, que fou un mecànic-ajustador dedicat exclusivament al manteniment i la reparació de maquinària. “L'oli fa de bon manyà" és una frase feta que podien adoptar els fabricants d'aquests olis lleugers que ho desenferritgen tot, i que va néixer del fet que, si es comptava amb un bon manyà, no hi havia cap màquina aturada. El manyà feia reixes, baranes, ampits, finestrals, balcons, trapes, escales i moltes altres coses, la major part de les quals proveïen el ram de la construcció. La manyeria va representar un gran ajut per als mestres de cases, forçats durant segles a emprar exclusivament la pedra per bastir parets i els bastiments de fusta per situar portes, finestres i baranes, així com el bigam. El ferro va suplir la fusta amb un cost menor i una més llarga utilitat. De fa un parell de dècades, però, el perfil d'alumini tallat en peces que el converteixen en un "meccano", ha substituït el ferro, molt més tosc en aparença i més feixuc de treballar. L'anomenada "fusteria metàl·lica" és un híbrid que no necessita ni anys d'aprenentatge ni gaire habilitat manual, i ja sabem que l'economia domina sobre les belles arts amb la força d'un dimoni. A l'Hospitalet hem tingut excel·lents manyeries que han estat escola de bons professionals. Dos exemples en foren: La Moderna Forja, establerta al carrer de Rossend Arús -encara una porta finament treballada ens recorda el seu emplaçament- que va donar bons operaris com Miquel Torras, Adolf Casado, Josep Pujol, Joan Mir, etc., i els Tallers Ferrum, situats al carrer de Rodés, i per on van passar "manetes" com Agustí Ferrer, Alfons Gallach, Josep Albiol, Ramon Solà, i molts altres que tenien en el seu haver obres ambicioses. Una de les primeres realitzacions d'aquest darrer taller fou l'àngel instal·lat a la nova església de l'Hospitalet-Centre per informar-nos des del campanar de la ruta dels vents. Obres reeixides sortides d'aquest obrador són les que ornen la façana del Banc Vitalici, al passeig de Gràcia-Gran Via; la seu de l'ICS a Gran Via-Balmes; les portes i reixes del Banc d'Espanya i del Banc de Bilbao, a la plaça de Catalunya; la metal·listeria de l'hotel Avinguda Palace i de la Mútua General, ambdues a la Gran Via, i d'altres que farien aquesta llista

massa llarga. Hi afegiré només alguns encàrrecs de l'arquitecte Bonet destinats a l'església de la Sagrada Família, i la fecunda col·laboració amb contractistes d'obres d'origen hospitalenc com En Carbonell o Gonçal Batlle. Una obra menor que encara perdura foren les reixes del Banc Hispano Colonial, a la rambla de Just Oliveras, encarregades arran d'una visita que va fer a aquella entitat el Quico Sabaté. Entre els tallers de la nostra ciutat que han gaudit d'un cert renom recordo Ekon, Sate, Català, Fabregat, Hurtado, JAR, als quals potser caldria afegir les ferreries que en la seva agonia van fer de manyeria. L'ofici de manyà ha estat revestit d'aspectes de gran misticisme, com aquells que representaven per a l'operari un espai obert a la seva capacitat creadora. Si hagués d'escollir una sola faceta, segurament em quedaria amb la forja. Era tot un ritus. Encendre la fornal, amuntegant amb la sirventa el carbó a l'entorn dels encenalls; esperar que les flames esclatin entre el fum mercès a la força de la tovera; introduir la barra de ferro entre les brases, graduar el vent perquè el foc s'avivi i girar el metall contínuament per repartir l'escalfor sobre tota la superfície; esperar que el palastre es torni vermell, groc i finalment blanc, amb el poder misteriós de les forces naturals que transformen l'aparença de la matèria sense explicar-nos perquè les coses són així. Aquell ferro roent podia colpejar-se sobre l'enclusa amb un martell que feia acréixer la força del braç. I el ferregot s'engruixia d'un cantó i s'aprimava de l'altre, es doblegava en un rínxol o es cargolava sobre si mateix imitant les columnes salomòniques. Era una joguina dúctil a tots els malabarismes imaginables. Després, quan retornava a la fredor del seu estat natural, es convertia en una matèria rígida, arrogant, insensible als esforços exteriors. Era ja un cos sense ànima. RAMON MORALES Fotos: Coberta: Porta forjada de Can Vilumara. Interior: Porta forjada de Ca l’Albert Germans dissenyada per A. Puig i Gairalt el 1926. (Foto de Ramon Morales)

CONVERSES JORDI BORRÀS ABELLÓ Jordi Borràs (Gràcia, Barcelona, 1981) és fotoperiodista, il·lustrador i membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils. S'ha convertit en una de les veus més especialitzades en els moviments d'extrema dreta a Catalunya, una tasca que li ha comportat nombroses amenaces i pressions. És autor de cinc llibres: Warcelona: Una història de violència, Desmuntant Societat Civil Catalana, Plus Ultra: Una crònica gràfica de l'espanyolisme a Catalunya, La cara B del procés i Dies que duraran anys. Aquest últim volum va ser el segon llibre de no-ficció en català més venut per Sant Jordi a Catalunya, i recull algunes de les imatges més impactants dels fets ocorreguts la tardor de 2017. Entre ells, l'1 d'octubre. Va visitar el CERAP el passat 1 de juny per debatre sobre la postveritat en el cicle "Pensament i debat", amb Albert Mercadé i Ricard Gili com a moderador.

"A Tarragona, i en algunes poblacions de la Costa Daurada, hi ha hagut alguns dels dirigents de l'extrema dreta més potents de Catalunya." (J. Borràs) Entrevista realitzada per Elena Domingo, periodista i per Paula Montalvo, estudiant. La teva xerrada d'avui girava entorn de la postveritat. Fa uns dies, precisament aquí al CERAP tancàvem un cicle de cinema dedicat al mateix tema. Per què en parlem tant últimament, de la postveritat? És una paraula que està de moda, però és la mentida de tota la vida. És cert que actualment, amb el clima polític que tenim, una de les armes que té l'estat si no treu els tancs i els soldats al carrer és utilitzar el periodisme al seu favor. Quan el periodisme no fa la seva _________________________ * Agraïm a la revista L’Om, de Riudoms, la gentilesa d’accedir a la nostra demanda de reproduir aquesta entrevista publicada en el número 552, abril - maig de 2018

feina, i desinforma en lloc d'informar, apareix la mentida. O això que en diem ara: la postveritat. D'on va sorgir el teu interès en el fotoperiodisme? De les meves inquietuds polítiques. El fet d'anar a manifestacions amb una càmera a la mà em va portar a fer fotos que altra gent no tenia, perquè en saraus grans no hi havia tanta premsa. I jo sí que tenia aquestes fotos. Esteu ben valorats, els fotoperiodistes? És fàcil exercir la vostra professió en un món on tothom porta una càmera a la mà? Jo crec que és bo que tothom tingui una càmera a la mà. Tinc companys que diuen que els mòbils ens estan arruïnant la vida, però a mi em sembla que no, que no és culpa dels telèfons. És un cas semblant al dels obrers luddistes que volien cremar les màquines, quan els van substituir teixint a mà. És bo que hi hagi una democratització de la tecnologia, el problema és que els empresaris de la comunicació no volen pagar per una cosa que creuen que pot fer tothom. I aquí està l'error, en pensar que tothom pot fer de fotoperiodista. Oi que tothom té un ordinador a casa? Però no tothom pot fer de periodista. Doncs això és el mateix. El problema és que no s'entén el fotoperiodisme com allò que és: periodisme gràfic. Fer una foto no és fer de fotoperiodista. Sí que ho és, en canvi, ser notari d'allò que passa, deixar acta que aquell fet és real, i assegurar-se que aquella foto està ben feta, ben enquadrada, ben il·luminada i ben contrastada. I que en doni fe una persona que treballa en mitjans de comunicació. Quan s'agafen fotografies de les xarxes socials, no sempre sabem d'on surten i hi pot haver un problema de credibilitat. Per exemple, el diari El País va publicar una portada dient que Hugo Chávez estava a punt de morir amb una fotografia d'una persona intubada. I era fals. Si aquella foto l'hagués fet un fotoperiodista, això no hauria succeït. Per tant, el problema no és l'aparell: el problema és com els empresaris de la comunicació han entès el negoci. T'has especialitzat en cobrir manifestacions al carrer, especialment dels moviments d'ultradreta. Com a conseqüència, has rebut amenaces i pressions, i fins i tot has hagut d'anar a judici. Quan vas començar, t'imaginaves que podries arribar fins aquí? No, perquè ni tan sols m'imaginava que treballaria d'això. Jo sóc autodidacta. Sóc il·lustrador i, de fet, encara treballo d'això, tot i que cada cop menys perquè m'és impossible compaginar les dues feines. Requereixen ritmes diferents. Però és que no m'havia planejat dedicar-me a aquest tema, ni fer llibres de fotografia. M'ha vingut so6

bre la marxa. I m'ho passo pipa, eh! Sóc un regalado de la vida: faig el que m'agrada i em paguen per fer-ho. No puc demanar res més. Hem vist moltes fotografies teves de les manifestacions de la ultradreta a Barcelona, o de les celebracions del 12 d'octubre, a Montjuïc o Plaça Catalunya, però què ens pots dir de l'extrema dreta fora de la capital? Per exemple, a Tarragona. De fet, a Barcelona cada cop cobreixo menys manifestacions. Com que no puc treballar aquest tema a Catalunya, me'n vaig a fer-ho per Europa: la setmana passada, per exemple, vaig estar a Berlín. Sobre la ultradreta fora de Barcelona, cal dir que a Tarragona, i sobretot en algunes poblacions de la Costa Daurada, en els últims anys hi ha hagut alguns dels dirigents de l'extrema dreta més potents de Catalunya. A quines poblacions et refereixes? No t'ho diré, perquè llavors em diran que els assenyalo i que si li passa alguna cosa a aquesta gent, tindré un problema. Per això parlo de la costa tarragonina en general. Hi ha nuclis molt concrets on hi ha diversos dirigents de l'extrema dreta, com El Vendrell. I és que la idea de Tabàrnia no és casual. Ja ho van intentar amb el leridanismo a Lleida, amb la quinta provincia de Tortosa durant el franquisme. Ara, ho intenten amb Tarragona. Quan Societat Civil Catalana va fer el seu primer acte l'11 de setembre de 2014 a Tarragona, no era casual. Si l'independentisme té Girona com a capital, ells han intentat que Tarragona es converteixi en la capital dels partidaris de la unitat d'Espanya. Al cap i a la fi, això respon al "divideix i venceràs". En una entrevista comentaves que la violència espanyolista s'ha fet més transversal. Com has viscut aquesta evolució? Tot prové d'un relat justificatori de l'estat que els mitjans de comunicació també han repetit: el "A por ellos". No s'explica que el partit més votat a Catalunya justifiqui la violència. Perquè la violència policial també és violència. Un partit que volia condecorar els policies que van rebentar caps l'1 d'octubre està justificant la violència. Primer nega que la van practicar, i després els condecora dient "que ho han fet molt bé" pegant a la gent. I aquí hi ha un problema. Si aquest partit es dedica a promoure la violència amb aquestes condecoracions, o el senyor Carrizosa arrenca un llaç al Parlament, està assenyalant el camí que s'ha de seguir. La violència que era pròpia de l'extrema dreta s'ha fet més transversal, ha traspassat cap a un entorn més plural, on hi ha gent que no té res a veure amb l'extrema dreta, però que ha vist la violència com una eina per aconseguir els seus objectius. I això és molt perillós. 7

A Riudoms un grup d'encaputxats va retirar en plena nit llaços grocs i pancartes a favor de la llibertat dels presos. Això és atacar la llibertat de l'altre. Una cosa és construir: no arrencar allò que l'altre pensa, sinó posar-hi allò que penses tu també. Però és més fàcil destruir que construir. L'unionisme, l'espanyolisme (com jo crec que s'hauria d'anomenar realment), és un moviment profundament reaccionari. Fins i tot es veu amb com s'articula, amb els GDRs: Grups de Democràcia i Resistència. Es fan dir brigadas de limpieza, cosa que ja dóna una idea de l'estructura esquadrista que tenen. Com vas ser el teu 1 d'octubre? Molt llarg. Vaig dormir molt poc. Vaig anar a molts col·legis de Barcelona, sobretot a l'Escola Industrial. Era el districte electoral més gran del país: per tant, on hi havia més risc de desallotjament. Allà m'hi vaig quedar bona part del matí. Després vaig estar voltant per quaranta col·legis: entre ells, l'Escola Diputació, l'Institut Joan Boscà, l'Escola Josep Maria Jujol, l'Escola Ramon Llull... El problema és que m'avisaven tard de l'arribada de la policia, fins que vaig decidir passar de les alertes i anar a la meva bola. En general, érem set o vuit redactors i només un fotògraf. A mi no em servia que un redactor veiés les hòsties: per què no m'hi enviaven a mi? Vaig acabar molt emprenyat. Però aquell dia tothom estava sobrepassat. El teu últim llibre porta per títol Dies que duraran anys. Com creus que recordarem tot el que ha passat els últims mesos? El mateix dia 1 d'octubre es va convertir un dia llegendari. De la mateixa manera que abans molta gent deia que havia corregut davant dels grisos, d'aquí a uns anys tothom dirà que va guardar urnes, o que va anar a votar. Es convertirà en una llegenda. És un fet que tots resguardarem i que serà un petit tresor per cadascú de nosaltres. Al cap i a la fi, és un punt d'inflexió. Encara no sabem on ens durà, però sabem que marcarà l'esdevenir del país.

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS VISITA CULTURAL – Museu Agbar

n aquesta visita del dissabte 8 de setembre al Museu Agbar de les Aigües de Barcelona situat a Cornellà de Llobregat molts socis encara estaven de vacances i vam ser un grup més reduït. La nostra guia Carlota ens va portar primer a fer la visita del jardí al voltant de l'edifici principal on està situat el Museu. Allà, es conserven les cases destinades als treballadors que eren responsables de mantenir el funcionament ininterromput de la Central de Cornellà, i en l'actualitat s’hi troben les oficines. Els edificis, d'estil modernista foren construïts per l’arquitecte Josep Amargós i Samaranch. Aquesta central es va inaugurar l'any 1909 per extreure aigua de l'aqüífer de la Vall baixa del riu Llobregat i poder abastar així a Barcelona que es trobava en plena expansió. Avui en dia la Central de Cornellà continua funcionant i la instal·lació hidràulica de vapor original conviu amb les actuals bombes d’impulsió. Quan obrim una aixeta no ens parem a pensar en tot el procés que hi ha al darrere fins que ens arriba l’aigua. L'exposició que vam veure després ofereix un recorregut per la història del subministrament de l'aigua a Barcelona i la seva àrea metropolitana i ens acosta a la física i a la química que aquesta necessita fins que ens arriba per cobrir les nostres necessitats. Com sempre vam finalitzar la visita amb un dinar, en aquesta ocasió a l'Hospitalet i ens vam acomiadar fins a la propera matinal. ISABEL SEGARRA

CONEGUEM CATALUNYA Excursió n. 350: Visita al Museu Episcopal i la Catedral de Vic. Dissabte 15 de setembre de 2018.

om sempre, a ¾ de vuit del matí, vam recollir les persones que pugen al carrer d’Alvarez de Castro i a les vuit en punt les de l’Avinguda del Carrilet cantonada amb Rossend Arús, sortint tot seguit cap a la comarca d’Osona per visitar el Museu Episcopal i la Catedral de Vic. Només arrencar, vam veure que hi havia un problema a l’autocar, ja que el xofer el portava de nou cap al garatge, no funcionava el micròfon per donar les instruccions pertinents. El xofer estava molt empipat amb el personal de manteniment per no haver mirat si tot estava correcte abans de sortir a fer un servei. Al final ell mateix va arreglar l’avaria amb tres escuradents. Aleshores vam enfilar la C 17 en direcció al restaurant Viena de Vic on teníem previst esmorzar. A dos quarts d’onze pujàrem de nou a l’autocar per anar fins al centre. Aquells dies Vic estava en festes i l’autocar va deixar-nos el més a la vora possible dels llocs que anàvem a visitar. Després de caminar una estona vam arribar davant del Museu Episcopal, que va ésser inaugurat l’any 1891 pel bisbe Josep Morgades. Aquest museu, d’art medieval, conserva una magnifica col·lecció d’obres mestres de la pintura i l’escultura del període romànic i del gòtic català. Les seves seccions, ordenades en sentit cronològic, estant dividides entre l’arqueologia del romànic al gòtic, el teixit i la indumentària, la secció dedicada al vidre, la pell, l’orfebreria i la ceràmica. L’edifici actual està situat al costat de la Catedral, on vam entrar tot seguit per admirar en els llenços fixats a les parets les extraordinàries pintures de Josep Maria Sert. En acabar la visita vam aprofitar unes escales per fer la foto de família. Tot seguit ens dedicàrem a buscar el restaurant Cal U, que està ubicat en un casalot antic de la família Fontcoberta. En pujar al menjador vam trobar que semblava que fos el d’una de família antiga amb pintures de l’època i tot. El menú era força bo i ens van servir amb bastant rapidesa, cosa que va fer que la gent pugués gaudir del menjar. En acabar, vam anar en busca del lloc on el xofer ens havia citat per retornar cap a l’Hospitalet on vam arribar sans i estalvis a dos quarts de set. JAUME MARZÀ

COMMEMORACIÓ DE LA DIADA 2018

a ve sent habitual començar la commemoració de la Diada de l’11 de Setembre el dia 10. L’Assemblea Nacional Catalana es va encarregar d’organitzar de nou la Marxa de Torxes, enguany la VI. Com en les anteriors, ens reunírem, a les 11 de la nit, davant de l’edifici de l’Harmonia un nombrós grup de persones, que augmenta d’any en any, i enguany espectacularment. Un cop enceses les torxes i fet el parlament de rigor, encapçalats per una gran estelada, iniciàrem, en silenci, el recorregut carrer del Xipreret amunt, passant per diversos carrers del barri del Centre fins a arribar al destí final: davant el monument a Rafael Casanova. Un cop allà, a les 12 en punt, s’inicià l’acte amb l’ofrena floral i la lectura de poesies pels assistents que volien ferho, i finalment vam cantar tots plegats amb evident emoció l’himne de Catalunya, Els Segadors. L’endemà al matí, Diada Nacional de Catalunya, l’Ateneu va participar una vegada més en l’acte institucional que organitza l’Ajuntament de l’Hospitalet. Enguany, l’ofrena del nostre ram va anar a càrrec de Claudia Pérez, administrativa de l’entitat, i de Fèlix Puig, president de l’Ateneu.

I a partir de les 4 de la tarda, començava l’acte més important: Tots estàvem citats a la Diagonal. Els 37 trams habilitats per la manifestació havien d’omplir-se! “FEM LA REPÚBLICA CATALANA” Aquest era el lema de la manifestació. La novetat d’enguany era crear una onada de so des de Glòries fins a Palau Reial, passant del silenci a un gran clam a favor de la República Catalana. I ho vam aconseguir de debò. Els participants a la manifestació vam fer cas de les instruccions dels organitzadors. Es feu un silenci total, i, tot seguit, començant a l’altura del carrer de Castillejos (tram 37), va anar alçant-se un clam que progressà fins arribar a Palau Reial (tram 0), on hi havia instal·lat l’escenari per a les actuacions i els parlaments. “Llibertat presos polítics”, “Independència”, “Ni un pas enrere” o “Els carrers seran sempre nostres” era el que cridàvem. Colles castelleres aixecaven els seus castells en diversos moments i trams de la manifestació, que generaven força aplaudiments al seu entorn. S’hi veien pancartes i cartells recordant els fets de l’1 d’octubre. Enormes lletres amb la paraula “independència”, i estelades i llaços grocs inundant tot el recorregut.

Una estelada gegant, que va sortir des del tram 37 (carrer de Castillejos) fins a arribar al tram 0 (Palau Reial), recorregué els 6,6 quilòmetres de la Diagonal, ocupats per 1.000.000 de persones segons va informar la guàrdia urbana, i 1.680.000, que digueren altres fonts, prou més creïbles segons les imatges,

La manifestació de la Diada ha estat un cop més un èxit. Van venir autocars des de llocs on mai no ho havien fet i prou llunyans. Us en puc citar un: A Dénia s’ha creat recentment un grup anomenat Solcat Marina Alta (Solidaritat amb Catalunya i per la Democràcia i la Llibertat), i van organitzar un autocar, que s’omplí amb personal no només de la Marina Alta, també d’altres comarques com: Vinalopó, l’Alacantí, Marina Baixa, la Safor, l’Horta, la Ribera..., i van haver de dir a gent que ja no hi cabien. Com anècdota, cal explicar que van ser els primers d'arribar a Barcelona, sobre les 7 del mati -havien sortit a les 12 de la nit de Dénia-. TV3, que era allà, els va entrevistar i féu diverses preguntes al conductor. La majoria no havia estat mai a cap manifestació de la Diada i expressaren la seva satisfacció per haver-hi assistit. “Tot eren mostres d’agraïment i alegria per haver-nos trobat units per una mateixa causa”, van comentar-nos des de l’organització. Ens cal molt d’ajut i solidaritat des de fora (a més de la nostra unió i força) si volem aconseguir una República Catalana. Visca Catalunya! ANTÒNIA CALDÉS

Foto de l’ofrena del ram: M. Dolors Hermano

POEMES PER LA LLIBERTAT

l record de la repressió que va tenir lloc el passat 1 d’octubre de 2017 contra els catalans que volien dipositar el seu vot lliurament a les urnes, en el referèndum sobre la independència de Catalunya, costarà d’esborrar amb el pas del temps. A hores d’ara, és una ferida que encara cou. Perquè el que havia de ser una jornada de claror democràtica, va acabar en una tempesta no vinguda del cel. Coces, estirades de cabells, cops de puny, empentes, cops de porra i tirs amb pilotes de goma, són variants del que van rebre els vilatans, aquell dia, de part de les forces de seguretat. Amb tot, el poble es va mantenir ferm. I, de manera pacífica, va entomar la violència que li queia a sobre. Al vespre, una certesa restava al cap de tothom: l’ús brutal de la força, per part del poder, no soluciona els problemes. Ans al contrari, els agreuja.

El passat 13 de setembre el nostre Ateneu va dedicar l’acte que cada any es fa per commemorar la Diada Nacional a recuperar la memòria d’aquell trasbalsador 1 d’octubre. La sessió va nedar enmig de pa-raules. Va consistir en la lectura d’una selecció de poemes continguts en el recull La terra sagna, que duu com a subtítol L’1 d’octubre dels poetes. El llibre està dedicat al jove Roger Español, potser la víctima més visible de la repressió. A l’acte, després d’unes paraules de benvinguda del president de l’entitat, Fèlix Puig, es van passar per la pantalla, de la sala Romuald Monreal, imatges de l’IES Can Vilumara de la nostra ciutat. No eren pas actuals, no. Corresponien a aquell dia nefast en què les forces

policíaques van reprimir durament els veïns que hi estaven exercint el seu dret a vot. Mentrestant, de fons sonava la Cançó sense nom, de Lluís Llach. A continuació, Matilde Marcé va presentar breument la sessió i va justificar-la amb la frase “No volem ni podem oblidar”. Sense pausa, les lectores i els lectors -hi eren majoria les dones- van començar el seu vibrant recital. Dels 106 poemes per la llibertat -de 106 poetes diferents d’arreu dels Països Catalans-, continguts en el llibre abans esmentat, se’n van recitar vint-i-set. Com a colofó va ser llegit de manera conjunta i alternativa pels rapsodes el llarg Tríptic dels fets d’octubre, de Lo Gaiter del Besòs (Ramon Solsona). En conjunt, l’acte de l’Ateneu va ser molt digne i emotiu. Tant la tria dels poemes llegits -el primer dels quals va ser l’excel·lent Et diran que el negre és blanc, de Laura Basagaña-, com l’escenificació, es van guanyar una molt bona nota. I, per descomptat, l’actuació de les lectores i els lectors, es mereix un aplaudiment. La seva col·laboració altruista va tenir un valor impagable. Text: PERE JUHÉ I ORIOL Fotos: M. LLUÏSA GALAN

PRESENTACIÓ DELS CURSOS I TALLERS 2018-2019

om ja ve sent habitual a l'Ateneu, cap als volts de la tercera setmana de setembre, s'organitza un trobada per presentar els cursos i els tallers que, de cara al nou curs, són a punt de començar. L'any passat va ser una excepció, ja que l'acte no es va fer per problemes d'agenda perquè hi va haver activitats coincidents amb les dates que no van permetre trobar un dia amb prou temps per organitzarho tot i convocar els possibles assistents. Aquest any hem mantingut la tradició i, d'aquesta manera, el dijous dia 20 de setembre ens vam trobar, a la nostra sala d'actes, un bon grup de socis, alumnes, pares, mares i altres persones afins a l'Ateneu per parlar i informar sobre els cursos, tallers, actes i activitats diverses per al curs 2018-2019, que s'iniciarà el mes d'octubre. Cada un dels mestres, monitors o organitzadors van pujar a l'escenari per exposar el seu projecte davant de tothom. Cal destacar que tot i que els cursos seran, més o menys els habituals, hi ha variacions en alguns d'ells. Per exemple, el grup de pintors i dibuixants, tant adults com infantils, tindran nou mestre, ja que l'amic Emili Bona ha decidit "jubilar-se". També estrenen mestres tant el grup de teatre infantil com el juvenil. Pel que fa a la resta: arts aplicades, patchwork, mitja i ganxet, informàtica, xerrem, tertúlies i corals, en principi, seguiran com fins ara, cosa que no vol dir que no hi hagi nou projecte ni novetats, perquè cada curs és diferent a l'anterior i això ja ve a ser una novetat en sí mateix. D’altra banda, estic convençut que els mestres deuen tenir preparades més d'una sorpresa per als seus alumnes. Des d'aquestes pàgines us animem que us informeu sobretot el que fem a l'Ateneu i que us engresqueu a participar-hi o, si més no, que en feu difusió a tots aquells amics i coneguts vostres. L'Ateneu us espera amb els braços ben oberts. CARLES FARRÉS

COL·LABORACIONS UN CONTE D'ARA Aquesta és una narració basada en el vers “En Gepet i la Gepeta” de Frederic Soler (Pitarra), que quan jo era petita, li sentia recitar al meu pare.

a Clara i el Jordi ja fa temps que tenen pensat casar-se. Diuen clarament als pares respectius que estan enamorats i tots els amics n'estan informats, també, dels seus sentiments. La veritat és que els amics s'ho prenen molt seriosament, però els pares només riuen i els deixen dir. Riuen perquè la Clara i el Jordi tenen justets els sis anys i és clar, els seus pares saben que encara els queda una rastellera de temps per viure i canviar d'opinions (que diu que es cosa de savis). Els pares saben que en aquesta vida de vegades d'un dia per l'altre, els sentiments poden donar un tomb, però ells no que no ho saben i estan convençuts que les seves il·lusions es faran realitat. La Clara és una nena rossa com un fil d'or, d'ulls blaus i blanca de pell, que sembla importada dels països nòrdics. El Jordi és un carbó. Bru de pell, de cabells negres i ferreny. Si no fos perquè es diu Vidal i Puig i perquè el seu pare -que es diu Vidal i Badia i va néixer a Roses- es exactament igual que el nen, fosc de pell i de cabell, diríeu que és un nen procedent d'algun país sudamericà. Les dues criatures són, físicament, el dia i la nit. Però ves, s'agraden. El fet és que la Clara i el Jordi van a la mateixa escola i ja venien de la mateixa guarderia, però no s'havien parlat mai. l aquelles coses que té la vida, potser mai no s'haurien fixat l`un en l'altre, si no fos que una tarda de començament de curs, mentre berenaven al pati de l'escola, la Clara es va acostar a la font per beure aigua. Era una cosa que feien tots els nens sovint sense problemes, però aquell dia l'aixeta anava més dura de l'habitual i no volia obrir-se. Després de lluitar-hi una estona, la Clara s'enfilà a la vora de la pica per poder fer més força. l llavors va esdevenir el desastre. El genoll li va relliscar, es va agafar a l'aixeta per no caure, l'aixeta amb la batzegada a la fi va funcionar en el pitjor moment i la Clara es va trobar dins la font amb l'aigua rajant, xopa de cap a peus, amb el berenar surant a trossos al seu voltant i amb els companys i les companyes esvalotats, rient-se de la seva situació. Tanmateix, no tots van riure. El Jordi en sentir les rialles dels altres nens i adonar-se del que passava, va reaccionar com un llampec i es llançà en ajuda de la nena. Després d'haver tancat l'aixeta amb força per deturar el doll d'aigua, va agafar la Clara per dessota els braços i la va estirar, ajudant-la a sortir d'aquella banyera improvisada. I mentre la senyoreta, que hi havia anat corrent en fer-se càrrec del desastre, l'eixugava amb una tovallola i li feia treure les sabates, en un rampell de

generositat el Jordi encara li va posar a les mans el seu berenar només començat, perquè s'adonà que ella s'havia quedat sense. Tot i tenir pel mig la senyoreta, la mirada de la Clara va ser d'una eloqüència extraordinària. El Jordi va quedar corprès d'aquella blavor agraïda, encara plena de llàgrimes i de cop i volta es van convertir en amics incondicionals. L'endemà s'havien declarat l'amor etern l'endemà passat ja en participaven la família i els amics. Així va quedar pactat el matrimoni. D'ençà d'aquell moment, tot el que més els agradava s'ho guardaven per a la casa que tindrien quan fossin grans: una baldufa electrònica d'ell, una nina sense cabells d'ella, un llibre de contes orientals, un trencaclosques de Disney, una capsa de colors gairebé nous i sobretot molts, molts caramels. Ja es veia que amb totes aquestes coses i unes quantes més que hi anirien afegint, aquella futura llar havia de ser el “súmmum” de la felicitat. I el curs va anar passant així, entre els amors dels menuts i les bromes dels grans. Però vet aquí, que tot es va precipitar una tarda que, ella anant a comprar el pa a la fleca del costat de casa seva i ell baixant a la papereria a comprar una cartolina de color, es van trobar al carrer els dos sols per primera vegada. Es deturaren a parlar, talment com dos enamorats que perden la noció del temps en veure's. “On vas?”... d'on véns?”... s'assenyalaren les vivendes respectives, s'agafaren de la mà... Va resultar que tots dos vivien a la mateixa travessia de l'Eixample. I que entremig de la fleca i la papereria, a la qual havia d`anar cadascú, hi havia una església. l l'església a aquella hora de la tarda era oberta i plena de llum, de flors i de gent que esperaven una núvia. l la núvia va arribar i la Clara i el Jordi es van haver d'enretirar, perquè s'havien palplantat a parlar justament al mig de la catifa per la qual havia de passar el seguici. La Clara va contemplar, extasiada, aquell núvol de sedes blanques i lluentors que sortia de dins d'un cotxe guarnit de flors. - Mira...com la “Barbie”... - va dir somrient embadalida. El Jordi no estava enlluernat pel vestit de la núvia, però ho estava per la situació. No en trobarien mai cap altra de tan bona per aprofitar-la! -Ens casem?- li preguntà de sobte. l sense esperar cap consentiment, la tibà cap a la porta d'aquella església que s'acabava d'empassar la imatge blanquíssima, que havia deixat la nena bocabadada. La Clara es va deixar arrossegar d'esma. l es quedaren al darrer banc, asseguts tots dos amb les cames penjant i les mans agafades. El so de l'orgue els va tenir com fora del món una bona estona. Després el capellà començà a parlar i a parlar. La Clara va fer un badall i ell la va avisar: - No t'adormis o no ens podrem casar... - Quan ens casem?- preguntà ella. El Jordi tenia l'experiència del casament de la seva tieta, al qual havia anat no feia gaire. - Ara, quan el capellà els pregunti, hem de dir “sí”. Van esperar pacientment les preguntes.

Quan el nuvi va respondre, va tenir l'acompanyament del “sí” ben fort que va dir el Jordi des del seu lloc, prement la mà de la seva estimada. Alguns dels assistents es van girar i es posaren un dit davant dels llavis per advertir aquells nens desconeguts que no fessin soroll. La Clara es va esporuguir davant l'avís i el seu “sí”, quan li va arribar el torn, no el va sentir ningú més que el Jordi. Però n'hi va haver prou per a ells. La cerimònia va seguir el seu curs i els dos nens, més feliços que ningú, es feren un petonet als llavis i esperaren pacientment el final. Van contemplar la sortida dels nuvis envoltats d'una música triomfal i van aguantar l'embús dels convidats fent-se les fotografies de rigor, fins que la porta quedà lliure i van poder sortir al carrer. Va ser llavors que s'adonaren que ja era fosc i el cor els va fer un salt. - El pa! - La cartolina! No van tenir temps de reaccionar. Els pares de l'un i l'altre, que feia més d'una hora que voltaven pel carrer, preguntant aquí i allà amb una angoixa que no els deixava respirar, els van veure sortir de la mà per la porta de l'església i corregueren a arreplegar cadascú la seva criatura. Hi va haver de tot: crits, reganys, abraçades, plors, petons, càstigs... La Clara i el Jordi ho entomaren tot amb gran felicitat. Perquè van restar convençuts molt de temps (tot el temps que van trigar a créixer prou perquè el somni s'esvaís), que d'ençà d'aquella tarda ells eren casats i ben casats. l seguiren guardant els seus tresors, un avió de plàstic, una bossa de confits o un xumet de nina, per quan fossin grans i tinguessin casa seva. MARILA PONS *********

REFLEXIÓ, obres "faraòniques"

ren necessàries totes les obres "faraòniques" que s'han dut i es duen a terme, encara, a la nostra ciutat de l'Hospitalet, aquest estiu, amb voreres noves que no eren velles, asfalt nou i un llarg etcètera, quan hi ha moltes persones que sobreviuen remenant els contenidors de les escombraries? I una altra pregunta, d'on han sortit els diners per a pagar tots els materials empleats en aquestes obres? I dic materials, perquè imagino que els sous pagats a les persones que feien aquests treballs, sota un sol de justícia i una calor insuportables, deuen haver estat irrisoris... Ah, no he vist cap d'aquests obrers dur cap tipus de mascareta per protegir-se d'aquesta pols, i soroll, que ha omplert carrers i places, en definitiva, tots els nostres barris! M. DOLORS NAT I PINYOL

LA MASSIFICACIÓ DE MONTSERRAT

eia molts anys que no pujava a Montserrat. I encara en feia més que no visitava el museu. Un dimecres de finals del setembre passat vaig decidir posar fi a aquesta absència. Des de l’Hospitalet vaig prendre rumb fins a Monistrol (de Montserrat) per agafar el cremallera que, des del 2003 torna a funcionar. Un mitjà d’accés molt pràctic pel que vaig descobrir. Era la primera vegada que m’hi enfilava. L’única pega va ser que, aquell matí, érem una bona colla que ens hi embarcàrem. La majoria eren estrangers que anaven conduïts per un guia turístic. Això feu que dins dels cotxes, del cremallera, anéssim atapeïts. No pas premsats com sardines, no, però poc n’hi faltava. Els que hagueren d’ estar-se a peu dret durant el trajecte tenien el consol que el viatge era curt; dura un quart d’hora aproximadament. I a estones és distret. Les vistes del paisatge són una meravella, si es té la sort de poder mirar al costat bo del vehicle.

Un cop arribat a dalt vaig dirigir-me cap a la plaça de davant de la basílica. Alguna cosa havia canviat des de la meva última visita. Llavors al museu, si no recordo malament, s’hi accedia per una entrada subterrània situada al mig de la plaça on ara m’estava dret, badant. Actualment l’accés és ran de terra, a mà esquerra mirant el monestir. Vaig decidir entrar-hi per passar-hi una estona llarga. Les galeries d’obres d’art ocupen dues plantes ben plenes de pintures, gravats, escultures, i altres. Mentre admirava les joies artístiques que hi havia exposades ni m’adonava del pas del temps, seduït com estava pel que tenia davant dels ulls. Les col·leccions del modernisme o del realisme catalans, per exemple, deixen enlluernat qualsevol.

Eren tres quarts d’una quan vaig sortir del museu i vaig adreçar-me cap a la basílica per escoltar l’actuació de l’escolania que estava programada a la una. Només travessar la portalada ja vaig adonar-me que tot el recinte estava ple. De gom a gom. Ni un seient lliure. I gent dreta arreu. Vaig avançar cautelosament fins que vaig trobar un lloc al costat d’una columna lateral, a mitja nau. M’hi vaig quedar. Ben quiet, com una estàtua. Amb tot, anaven entrant nous espectadors. Allò s’anava botint. Aquí sí que estàvem premsats. I suats! Mentre esperàvem que sortís l’escolania es podia veure com per dalt de l’altar passaven els qui adoraven la Moreneta. La corrua era contínua; de mai acabar. Quan els escolanets del cor aparegueren es produí un remoreig impressionant. Tots els que érem a l’església estiràrem el coll per veure alguna cosa. Debades, si no eres a les primeres files. Quan l’escolania començà la seva actuació el silenci s’imposà. Al mateix temps, però, de manera simultània foren molts els qui aixecaren els braços enlaire amb el mòbil a les mans. Havien de filmar/fotografiar aquella ocasió única. Potser no la tornarien a presenciar mai més. De sobte, darrera meu es produí un brusc moviment. Una senyora alta, grossa i grassa, s’enfilà, darrera meu, en un dels graons que donen a les capelles laterals. Per ajudar-se en l’acció es recolzà amb una mà en la meva espatlla i d’un cop em feu abaixar el cap. Vaig quedar-me com un estaquirot. Imagino que filmava l’escena de l’altar. Quan va acabar, va tenir la cortesia de demanar-me perdó. Finalitzada l’actuació de l’escolania els assistents emprenguérem la sortida. Ho férem a pas de puça, molt civilitzadament. Un cop al carrer se’m va ocórrer anar a la botiga a comprar algun record. Ho podia haver fet, però les cues a les caixes me’n feren desistir. Similars eren les fileres que vaig trobar-me al restaurant, quan intentava dinar. Vaig donar la volta i vaig enfilar el camí que puja a Sant Miquel. Almenys aquí s’hi estava ample i airejat. Sense aglomeracions. En el viatge de retorn vaig cavil·lar sobre si la imatge de massificació que les diferents dependències de Montserrat m’havien ofert aquell dia —a excepció del museu—, era positiva o no. Des del punt de vista del negoci no hi ha cap mena dubte que sí. Tanmateix,... diria que Montserrat és alguna cosa més que negoci. I és aquí, on m’agradaria saber què en pensen de tot plegat aquells catalans que, habitualment i fidelment, pugen al monestir des de fa una bona colla d’anys. La seva paraula seria de bon escoltar. A les cinc de la tarda, dinava. A casa, tranquil. PERE JUHÉ I ORIOL

EL NOM I LA COSA EL VALLE DE LOS CAIDOS

orria l’any 1959 quan ja es va poder inaugurar oficialment aquesta basílica. La data triada va ser l’1 d’Abril, que, en el calendari feixista d’efemèrides, corresponia al “Día de la Victoria”, commemoració triomfal del final del colp d’Estat capitanejat per Franco, vint anys després de la guerra fratricida. Vint anys de fam i altres carències d’allò més elemental per a bona part de la gent. I per als vençuts, a més a més, vint anys de por i de repressió, si no d’un dolorós exili fugint d’un juí sumaríssim i del pilot d’afusellament. Encara que vint anys de facilitats i prebendes a l’abast dels vencedors.

Aquell mateix any, el règim feixista començava una nova etapa de govern intentant superar l’autarquia econòmica i el retard tecnològic que arrossegava amb la col·laboració de bons professionals triats entre els adeptes, personatges acrítics, “tecnòcrates” i prou. Calia preparar per tant unes noves generacions d’addictes al règim, sobretot unes àmplies però fidels minories qualificades. Em permetré la llibertat de referir-me a experiències personals, perquè aquell mateix any de 1959 jo començava la pubertat i, a l’insti-

tut on estudiava, el professor de “Formación del Espíritu Nacional”, assignatura obligatòria, va organitzar per als alumnes de millors notes de cada curs, un viatge gratuït d’una setmana a la capital d’Espanya, que incloïa una excursió a l’Escorial, mausoleu dels mo-narques, i al futur mausoleu del Dictador, el Valle de los Caídos. O Cuelgamuros, com encara deia el professor de dibuix, que, aprofitant el viatge, ens va fer un ràpid però intel·ligent recorregut pel Museu del Prado, per a mi certament inoblidable. Però, amb tot, si he de ser sincer, a mi em va impactar molt més aquella baluerna faraònica dedicada “a los caídos por Dios y por España”. O siga, només per als vencedors. I no sols em va colpir per l’adoctrinament amb què ens havia preparat l’inefable servidor del règim, també Cap d’Estudis del mateix centre; era sobretot per aquell tipus de grandiositat teatral que et fa badar només te la veus per fora davant teu. Evidentment, no s’hi va reparar en despeses durant la llarga construcció i no van faltar arquitectes, artistes i artesans qualificats que s’hi atingueren a representar la grandiloqüència d’una simbologia feixista ben explícita i insistent. En definitiva, un monument pensat per a perpetuar i irradiar les essències del feixisme, que s’hauria d’haver clausurat, per tant, al dia següent del referèndum que va aprovar la Constitució de 1978. I deixar que es deteriorara a poc a poc. És clar. Com hauria d’haver passat amb els tics i les corrupteles del franquisme. I no ha passat, ni de bon tros. Uns altres vint anys després, el dia 20 de novembre de 1975, dia memorable per ser el de la mort del Dictador, quan vaig arribar a l’institut on treballava com a professor, m’hi vaig trobar de corbata negra el director d’aleshores. El mateix que poc després titlaria de “perjur” el monarca en convocar eleccions constituents. Però, en realitat, el meu director, franquista acèrrim, s’equivocava en creure de bona fe que el rei anava a instaurar -o restaurar- la democràcia a Espanya. En realitat, com s’ha anat destapant amb el pas del temps, no es pretenia des de les altes instàncies respectar la voluntat popular general, sinó salvaguardar els privilegis dels vells vencedors, com el rei mateix, i els dels fidels hereus d’aquella ideologia simbolitzada pel Valle de los Caídos, que, no sense motiu, després de quaranta anys de la Constitució vigent, s’aguanta dret. ANTONI PRATS

POESIA MARE, NO EM RENYIS Mare, no em renyis, sí, ja sé, que m’he fet vell, però jo no he sigut! Jo no he sigut, deia d’infant ben protegit per las primeres clarors. Per què no dir-ho ara, al recer de les últimes ombres? Les joguines trencades per terra, tot fet malbé, fill, no tens remei! Mentida, mare, ha estat aquell, no el veus com fuig? I sempre aquell, mare, el mateix que et va desfer el llit, el pare gras, el dimoni pelut que ens roba la força i la bellesa. Potser és just, no ho sé pas: li devíem l’alè, la pell llisa i fresca, fins i tot el goig immens d’estimar-nos. Però jo no he sigut, mare. No em veus?, mira’m, jo ja vinc a poc a poc, amb bastó. Màrius Sampere i Passarell

Nota. Màrius Sampere ens va deixar el passat 26 de maig. La seva obra era molt ben considerada per la crítica i els lectors. Ho referma tot el reguitzell de premis que va rebre al llarg de la seva trajectòria. Al Xipreret el volem recordar publicant-li un poema commovedor: Mare, no em renyis.

OPINIÓ TÍTOLS, MASTERS I DOCTORATS

es de ja fa un temps, la política espanyola s'ha vist entelada, un cop més (és admirable com pot arribar a entelar-se Espanya sencera), per un tema que potser ningú s'hauria arribat a pensar que ho faria, malgrat que tothom en tenia veritables sospites. Em refereixo al tema de les llicenciatures, màsters i doctorats d'aquells que ens governen, d'aquells que, tal com diria Plató, haurien de ser "els millors" per gestionar la "cosa pública" (El que anomenaven els romans la "res publica") Quin és el motiu pel qual hi ha persones que poden arribar a inventar o falsejar els seus currículums acadèmics i fins i tot arribar a fer trampes per aconseguir allò que han demostrat que no són capaços d'aconseguir de forma honesta i amb esforç, tal i com s'exigeix a la resta de mortals? A nivell polític, potser estaríem d'acord que les persones que han estat designades o escollides per dirigir la gestió de l'estat (o del país, digues-li com vulguis) haurien de ser les millors d'entre tots els ciutadans. D'aquesta manera ens asseguraríem que els més competents, els més llestos, els més intel·ligents i els més ben preparats són aquells que ens governen, els que tenen a les seves mans el destí del país, és a dir, una gran part del nostre destí, del nostre futur i el dels nostres fills. Fa molts anys, durant l'anomenat antic règim, que en molts llocs sembla no haver desaparegut encara, el "govern dels millors" era ostentat pels anomenats aristòcrates, encapçalats per un rei. La paraula aristocràcia (que ve del grec "aristos" -els que sobresurten, els millors- i "kratos" -poder-, és a dir "govern dels millors") fa referència, en origen, a un sistema polític, suggerit per Plató i posteriorment per Aristòtil, que hauria d'estar encapçalat per aquells membres de la societat que sobresurten per la seva sapiència intel·lectual, després d'haver cursat estudis de graus superiors en institucions universitàries o similars. Tot plegat va acabar en una simple proposta filosòfica de què, amb el temps, només va quedar la paraula: aristòcrates o aristòcrata. Aquesta paraula va ser utilitzada per les monarquies, sobretot dels segles XVIII i XIX, per definir les persones que tenien poder polític i econòmic, en països on els càrrecs i els títols es transmetien de forma hereditària, convertint la paraula en

un sinònim de la també anomenada "noblesa". Noble o noblesa són paraules que també, en origen, tenien una accepció de distinció, virtut i honestedat i que a la fi va acabar per significar el mateix que aristòcrata. Pel que es veu, la història, i sobretot el poder, acaben pervertint fins i tot els mots per ajustar-los als interessos dels poderosos. Tornant al tema dels títols, màsters i doctorats, podem veure que la forma de pensar de fa 1500 anys no ha canviat pas gaire, i que la idea que els "millors" són els que han de governar es manté immutable. A nivell personal, tot i que crec que aquesta fórmula no és del tot errònia, sóc de l'opinió que caldria afegir certs matisos a l'hora de definir aquests "millors", integrant els conceptes d'"honestedat", "capacitat" i "consciència social" a l'equació, ja que si només acceptem com a "millors" aquells que tan sols poden (o pretenen) demostrar titols acadèmics o familiars, podem caure en un sistema exclusivament tecnòcrata i egocèntric, sense cap mena d'empatia envers els governats i amb una assumpció final de drets exclusius o privilegis a favor dels que manen. Vaja, el que vindria a ser la monarquia, l'antic règim o fins i tot el feixisme, en que la figura del líder (normalment un malalt mental) no dista gaire de la d'un antic monarca. Desgraciadament, aquests tres conceptes d'honestedat, capacitat i consciència no es prodiguen massa, ni tan sols en estats anomenats (o autoanomenats) democràtics. Sóc de l'opinió que aquests conceptes potser siguin més importants que qualsevol títol. Un exemple el tenim en José Mújica, president de l'Uruguay entre 2010 i 2015, que va demostrar que tan sols amb estudis de secundària, però amb humanitat, honestedat i competència és pot arribar a ser un dels "millors". Actualment, al món occidental queda molt bé definir-se com a "Estat democràtic" perquè se't reconeguin determinats drets internacionals i ser acceptat dins del grup d'estats anomenats "moderns". En un règim democràtic no és d'estranyar que els votants exigeixin que aquells a qui voten, i que després els han de representar, siguin gent preparada i que formi part d'aquells anomenats "els millors". En estats amb poca o nul·la tradició democràtica, aquests "millors" o "aristòcrates" tenen la tendència de voler passar els càrrecs de pares a fills, però com que la democràcia en si mateixa exigeix demostrar que, si s'aspira a tocar poder, cal ser un dels "millors", també cal demostrar als votants que es te el que cal per ser-ho, és a dir, llicenciatures, màsters, doctorats o qualsevol altre títol pompós que avali ser un dels "millors". En el moment en què algú d'aquells que el règim designa com a un dels seus líders no té res que pugui recolzar que és un dels "millors", és quan el ball de títols falsos comença a sonar. I això és el que ha passat a Espanya.

Però, què passa amb aquells que volen passar els càrrecs de pares a fills (qui diu fills diu cunyats, cosins, amics o qualsevol altra parentela) que toquen poder i que no necessàriament han de passar pel món de la política ni per les urnes? Quants càrrecs dins la judicatura, la fiscalia, els "ministerios", les notaries o altres càrrecs d'oposició pública no estan passant de pares a fills? Qui de fora controla que no hi hagi trampes en aquests processos? El poder no tan sols rau en els polítics, hi ha càrrecs de funcionariat que tenen molt de poder, o si no que li ho diguin als jutges, fiscals, advocats de l'estat, directors generals, coronels, generals, etc. Alguns comportaments corporativistes dins d'aquests àmbits que s'han pogut veure últimament a Espanya fan que es posi en dubte tot el sistema. El Procés català està fent que tot aflori per a vergonya internacional d'Espanya i de la mateixa Unió Europea. Alguns d'aquests tramposos, quan els enxampen parlen de respecte a l'"honorabilitat". L'"honorabilitat" no és un títol que passi de pares a fills, s'ha de demostrar dia a dia, amb fets, no amb exclamacions corporativistes, prepotents, retòriques i buides. CARLES FARRÉS

HO SABÍEU? MONTJUÏC, UNA MUNTANYA PLENA D’HISTÒRIA

l títol de “muntanya màgica” que vaig fer servir per al Tibidabo, no el trobo prou encertat per parlar-vos de Montjuïc, crec que s’hi escau millor el títol de Muntanya plena d’història, perquè, tal com veureu en té d’història. I de ben antiga. A hores d’ara, Montjuïc és una muntanya integrada a la ciutat de Barcelona, com un barri més. Només ens cal agafar el metro en qualsevol línia i, després de fer els canvis pertinents, baixar a la parada de Plaça d’Espanya per arribar-hi. També hi ha autobusos que ens hi porten; si venim de lluny els ferrocarrils de la Generalitat, i, per descomptat, hi podem anar en cotxe o passejant. Però no sempre ha estat així: Hi havia un temps llunyà, prehistòric, en què la ciutat de Barcelona encara no existia, però la muntanya, sí, i ja estava habitada. Si busquem dades sobre Montjuïc –cosa que anys enrere fèiem consultant l’enciclopèdia i avui anem directament a Google-, primer de tot trobarem aquest text: “La muntanya de Montjuïc de Barcelona es caracteritza per la seva forma de penya-segat, que s’enfonsa en la mar Mediterrània per la banda del Morrot. El seu cim està a una altitud de 177,72 metres.”

Però jo volia tenir més dades, saber fins a quin moment es remuntava el coneixement de la seva història. I vaig arribar a la Prehistòria. Hi ha documentades unes coves dels segles VII-VI aC. conegudes com a Coves del Morrot, que s’estenien a sota mateix del castell, entre el far i l’actual cementiri i que van ser destruïdes a finals del segle XIX. En aquest indret s’han recollit nombrosos fragments de ceràmica de pasta grollera, fets a mà, de jaspí i de sílex, que confirmen l’assentament prehistòric, i gràcies a aquests materials s’ha pogut situar el jaciment entre el final de l’edat del bronze i el principi de la del ferro.

La muntanya, però, no deixa de tenir habitants en cap moment. Els Ibers la poblaren entre els segles IV i III aC.; diferents factors confirmen la seva existència al mateix cim, creant un nucli habitat prou important, de primer o segon ordre. S’han fet diverses troballes d’aquest període, com un tram de muralla al castell del Port, a més d’una important riquesa en conjunts de ceràmica llànties, moneda ibèrica, fragments de marbre i vidre... La quantitat de sitges descobertes a la Via Magoria amb una gran capacitat d’emmagatzematge (20.000, 50.000 i 80.000 litres) evidencien que acumulaven cereals i altres productes amb un clar objectiu comercial, gens estrany si tenim en compte l’excel·lent ubicació geogràfica de l’indret, amb una bona comunicació marítima cap a l’exterior, gràcies a la mar Mediterrània, i fluvial cap a l’interior pel riu Llobregat. Aquesta població ibera vertebraria econòmicament i políticament el territori circumdant. Com és natural, amb l’arribada dels romans i la fundació de Baetulo van produir-s’hi canvis, perquè la muntanya de Montjuïc no quedà exclosa de l’ocupació, ans el contrari. Els vestigis romans localitzats mitjançant prospeccions i excavacions arqueològiques, confirmen la hipòtesi d’una ocupació dispersa en la zona de caràcter rural, sobretot al vessant sud-oest. A l’àrea de Nostra Senyora del Port, es van localitzar les restes d’una vil·la romana suburbana, que, fins al segle IV-V dC., va anar patint un seguit de reformes i ampliacions, com la construcció d’unes termes, un forn d’àmfores, etc.

La recuperació d’una immensa quantitat de material orgànic – llavors, fustes- ha permès reconstruir amb notable aproximació el paisatge d’aquells temps. L’evidència de diferents formes d’enginyeria hidràulica i la presència de vinya entre els vegetals conservats fan pensar que en part fou una explotació agrícola. No fa gaire temps, arran dels treballs per realitzar els accessos cap a la Ronda del Litoral, entre el carrer de Nostra Senyora del Port i la pujada cap al Fossar de la Pedrera, es va localitzar una àrea de la pedrera de Montjuïc que utilitzaren els romans. Tots els vestigis trobats fan pensar que la colònia romana de Montjuïc era probablement un nucli portuari, un centre comercial i industrial amb una població especialitzada (un port, la pedrera, magatzems...). Això permetria constatar que durant el període romà republicà la muntanya tenia una ocupació permanent, i no pas residual o puntual. Ja que hem parlat de la pedrera romana, caldria dir que la muntanya ha estat explotada massivament des dels ibers i romans fins gairebé els nostres dies, L’extracció constant de pedra es va aturar de cop l’any 1957. Fins a aquell moment la construcció d’edificis de pedra de Barcelona eren fets normalment amb pedra de Montjuïc, un gres quarsític del Miocè superior. També és interessant saber d’on prové el seu nom: Montjuïc. Tradicionalment se li ha atribuït el de Mont dels Jueus, que deriva, suposadament, del català medieval, motivat per l’existència d’un cementiri jueu a la muntanya. Encara que hi ha fonts que opinen que aquest topònim pot ser una interpretació del llatí Mons Jovis (Mont de Júpiter). Certament, hi ha moltes referències documentals que indiquen la ubicació de l’antiga necròpolis medieval jueva de Barcelona al vessant nord-oriental de la muntanya, a uns 100 metres sobre el nivell del mar, dominant la ciutat. Però són menys nombroses les arqueològiques, encara que es va localitzar un jaciment d’uns 2.000 m2 al sud de les instal·lacions del Tir Olímpic i el nord-est de la plaça de la Sardana. Les primeres noticies sobre la necròpolis jueva es remunten a l’any 1091, quan el comte Berenguer Ramon II va restituir unes vinyes a la canongia de la Santa Creu i Santa Eulàlia, que es localitzaven al “Monte Judaico”, a l’est d’unes certes sepultures. Aquest fet permet determinar que el call jueu de Barcelona disposava d’un cementiri a la muntanya, com a mínim des del segle X, donat que el segle XI algunes sepultures ja eren considerades antigues (algunes fonts daten la seva existència des del segle IX). La necròpolis va subsistir fins a la fi del call barceloní, el 1391, any dels tràgics successos que

es van estendre per tot el Regne de Castella i la Corona d’Aragó, que suposaren la destrucció dels calls i la mort de la majoria dels seus habitants. A partir d’aquest moment, va començar la destrucció del cementiri i l’aprofitament de les seves làpides per a bastir nous edificis a la ciutat comtal. Entre els segles XVII i finals del XIX, hi ha referències arqueològiques i documentals sobre troballes d’elements associats al cementiri (làpides i altres restes). Una de les més excepcionals fou la recuperació, in situ, d’una gran làpida epigrafiada de la tomba 423, amb la data de defunció de la difunta: 1.229 dC. Es tracta d’un dels pocs exemplars recuperats tant a les nostres contrades com a la península. El text que llegireu tot seguit és el que consta en la làpida: Aquesta és la tomba d’una dona pietosa i honesta, la senyora Miriam, esposa de Rabí Isaac bar Leví, beneïda sigui la memòria del just. Va morir en el mes de Kislew (novembre - desembre) de l’any quatre mil nou cents noranta (1.229).

Així doncs, el balanç final de les intervencions fetes a Montjuïc ens mostren que aquesta és una de les necròpolis jueves medievals més importants de la península i d’Europa. Es pot datar cronològicament entre els segles XI i XIV, sense menystenir la possibilitat que ja es trobés en funcionament des del IX. Aquest mes ho deixo aquí. En propers articles ens endinsarem en l’edat Mitjana i arribarem fins el dia d’avui. ANTÒNIA CALDÉS Fotos: 1, Fragments ceràmics ibèrics procedents de les sitges de Magoria – 2, Visió general de les sitges -, 3, Forn d’àmfores romanes descobert durant la construcció de l’Estadi Olímpic el 1929 – 4, Làpida epigrafiada procedent de la tomba 423 de la necròpolis medieval jueva.

BIBLIOTECA US RECORDEM QUE PODEU DISPOSAR DELS LLIBRES DE LA BIBLIOTECA. TAMBÉ, SI US VE DE GUST, VENIR A L’ENTITAT A CONSULTARLOS.

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Antònia Caldés, Carles Farrés, Pere Juhé, Jaume Marzà, M. Dolors Nat, Marila Pons, Antoni Prats, Isabel Segarra,