18-11 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXIX – Núm. 429 NOVEMBRE 2018

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE NOVEMBRE DISSABTE 3, a les 10 del matí. Visita cultural guiada a la Biblioteca de Catalunya. Trobada a l’andana direcció Fondo de la parada Avinguda del Carrilet de la línia 1 del Metro. DISSABTE 17, Excursió Coneguem Catalunya núm. 361. Visita a la Granja Fuives del Ruc Català. Inscripcions dia 9. REPRESENTACIONS DE L’OBRA Feliçment, jo sóc una dona, de M. Aurèlia Capmany DISSABTES 17 i 24, a 2/4 de 9 del vespre. DIUMENGES 18 i 25, a les 7 del vespre. DIJOUS 29, a 2/4 de 8 del vespre. Conferència: Quico Sabater, a càrrec de Ricard de Vargas. Amb la col·laboració del cantautor Jaume Arnella. DEL 15 DE NOVEMBRE AL 7 DE DESEMBRE: Exposició Commemorativa del Centenari Maria Aurèlia Capmany.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE DESEMBRE DISSABTE 1, Excursió Coneguem Catalunya núm. 361. Visita a la Cova de Sant Ignasi a Manresa. Inscripcions dia 23 de novembre.

DIA DEL SOCI DIUMENGE 3, a les 12 del matí, ballada de sardanes a la plaça de l’Ajuntament, a càrrec de la cobla Contemporània. 

A 2/4 de 3. DINAR DE GERMANOR



A les 6 del vespre, acte musical per determinar.

DIJOUS 13, a 2/4 de 8 del vespre. Inauguració del pessebre. DIJOUS 27, a les 7 del vespre. Concert: Coral Infantil Els Matiners, i els joves de Cor de Nit. Preu de l’entrada: una joguina que serà donada, posteriorment, a la Creu Roja, amb les altres joguines que s’hagin recollit.

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Malgrat que hagin passat ja alguns mesos de la seva discreta mort, ocorreguda el passat mes de juny, no volem acabar l’any sense tenir un record per a Lluís López del Castillo, el no mai prou reconegut lingüista i pedagog de l’Hospitalet. Nascut al barri de la Torrassa el 1938, fill de murcians vinguts a Catalunya als anys quaranta, es llicencià en filologia romànica i fou professor de Didàctica de la Llengua i Literatura a la Universitat Autònoma de Barcelona. S’encapritxà pel català arran de les seves lectures del còmic Les aventures d’en Massagran i estudià a fons la nostra llengua fins que arribà a ser-ne un influent mestre i divulgador. Home dotat d’una gran capacitat de treball, va ser autor d’una llarga llista de llibres de text, didàctica i divulgació, que no citarem aquí per problemes d’espai. Tanmateix, sí que farem esment de la seva feina a Edicions 62, on empès per Francesc Vallverdú, va redactar íntegrament el Gran Diccionari 62. Un diccionari que, amb les seves inconfusibles tapes verdes, ha acompanyat, i continua acompanyant, a milers i milers d’entitats i particulars de tots els territoris de parla catalana, que el tenen com a punt de referència en moltes de les seves consultes lingüístiques. Vicent Andrés i Estellés, el poeta de Burjassot, fa vint-icinc anys que ens va deixar. Se’l considera una de les veus poètiques més destacades en llengua catalana sorgida a les comarques valencianes. Els que coneixeu els seus poemes segur que no en teniu cap dubte. Aquest mes, en les pàgines interiors d’aquest Xipreret, el recordem, a ell i a la seva obra, amb l’excel·lent article que li dedica un compatriota seu: l’Antoni Prats.

M NOVEMBRE

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET TOPÒNIMS URBANS: Carrer de Josep M. de Segarra (Publicat en el Xipreret núm. 188, novembre de 1996)

'Hospitalet va dedicar aquest carrer a l'eximi poeta i literat Català arran del seu traspàs l'any 1961. Fou un gest d'agraïment per la bellesa i l'harmonia de la seva obra, en el moment que un grup d“hospitalencs decidia fer quelcom per dignificar el nomenclàtor urbà. D'ençà de l'any 1939, cap artèria urbana havia rebut un nom tan prestigiós i ajustat a la naturalesa del nostre poble. Quan els carrers es batejaven amb noms de militars, de minerals, de flors o de talents d'altres cultures l'Hospitalet va alçar una llança que volia desvetllarnos, i que llastimosament fou la flor que no fa estiu. Passem l'esponja i anem al cas. Josep M. de Sagarra fou un home de relleu. En altres circumstàncies i sense una mort prematura, podia haver estat el Lope de Vega de les lletres catalanes. Dramaturg, novel·lista i cronista de la societat del seu temps, tingué tal domini de la paraula que els seus escrits encara ressonen com música a la nostra oïda. Va escriure en vers i en prosa, però fins i tot en aquesta forma se sentia la melodia d'un llenguatge ancestral i precís, enriquidor i amè. Enumerar la seva obra és significatiu: dotze llibres de poemes, tres novel·les, cinquanta obres teatrals, tres llibres de proses, la traducció de "La Divina Comèdia" de Dante Alighieri, la versió catalana de vint-i-vuit obres de Shakespeare, i un escampall d`articles periodístics que són ressò del nostre passat col·lectiu. De la seva obra lírica destaquen "El Comte Arnau", "Poema de Nadal", "El mal Caçador" i '“El poema de Montserrat”, on el domini de la llengua és present al cada decasíl·lab, i tan sols a "El Comte Arnau“ ja n'hi ha més de nou mil, d'aquests versos. Els problemes que va patir als seus darrers anys foren un dur contrast amb las vida fàcil i l'èxit que l'acompanyà de més jove. Fill de família aristocràtica, va fer-se a si mateix, sense que mai li manqués la clau i el duro. Progressista i liberal, va viure la "dolce vita" de la Barcelona de començaments de segle, i es mirà de lluny la intel·lectualitat elitista de l'època. Dotat d'una cultura bàsica extensa i ferma, que unia a una conversa brillantíssima, es féu popular a totes les trobades de gent lletrada. Era català de cor. Melcior Font, que va ser un dels seus 2

primers biògrafs, va recollir del seus llavis aquests mots: "De totes les coses que m'han interessat i m'han apassionat, per damunt de totes, hi ha un amor sense límits al meu país, i un desig sense límits de la glòria del meu país. M'adono que el meu catalanisme, d'una ingènua roentor romàntica, em cura de les decepcions i que, com més va, més autèntica és la meva fe en aquella Catalunya que tots desitgem. “Ho va dir el 1934, i són mots que a hores d`ara podria fer seus qualsevol català, ja que els sentiments no tenen data de caducitat. Pel seu aspecte extern i per la manera d'expressar-se, fou un senyor de cap a peus. Era la seva autèntica personalitat, però li agradava fer-se "l'enfant terrible". I deia paraulotes quan entrava en un cabaret, escrivia versos sarcàstics per a la revista "El Be Negre", i es comportava com un hereu escampa jugant als Casinos. I tot això ensems que escrivia com els àngels unes obres serioses que el van fer el poeta nacional indiscutible i més representatiu del seu moment. Aconseguí el premi Creixells per "Vida Privada", i el premi lgnasi lglésies per "L'hostal de la Glòria". El president Macià li va encarregar un poema per fer-lo himne de la Catalunya republicana. Així va néixer "El cant del Poble", al qual posaria música el mestre Amadeu Vives. Comença així: "Glòria, catalans, cantem! Cantem amb l'anima! un crit i una sola veu: Visca la pàtria". Un himne que de joves havíem cantat, els de la meva colla excursionista, quan per fer una travessa havíem de passar llargues hores en un tren lentíssim que ens traslladava serres enllà. Ho fèiem en veu baixa perquè mai no sabies qui seia al teu costat, però al vespre, entorn de la foguera i al clar de la lluna, desapareixien les precaucions i esclataven els pregons sentiments. La guerra incivil dels darrers' anys trenta i el clímax que l'envoltà foren traumàtics per a tots els escriptors catalans. Sagarra va viure anys a l'exili, i quan va tornar, el país era un altre. Els anys quaranta van ser molt durs per a ell. Sense perspectiva ni esperança, sense saber quan es giraria la truita i s'alçaria la llosa sobre la nostra llengua. L'avenir era tan fosc com una mina de carbó a mitjanit. Va viure un temps mercès al mecenatge de Cambó, de Fèlix Millet, d'en Martí, tots ells insuficients. Segons Josep Benet, Sagarra era una persona hedonista, acostumada a viure bé. Fill de casa bona, intel·lectual d'una cultura enorme, tenia constància del que valia. Li agradava viure bé, però també

tenia una dona, un fill i una casa per mantenir. Algú que podia haverlo ajudat va fer córrer la mala veu de ser un panxacontent, de tenir la mà foradada. I aquell gran poeta nacional va començar a escriure en castellà a "Destino", a "La Vanguardia", i allà on li donaven un taló per passar el mes. En no mantenir-se fidel a la llengua, cosa que tampoc no havien fet gent amb menys problemes que ell com Sentís, Pla, Solervicens, Vicens Vives, S. Juan Arbó o Ignasi Agustí, li va caure al damunt un altre adjectiu més punyent. Paral·lelament a tot això, la popularitat de Sagarra havia estat mortificant per a un altre poeta, hel·lenista i elitista, d'una susceptibilitat malaltissa, i autor d'obres ben divergents i gairebé oposades. En la veu de M. A. Capmany era la poesia per a uns quants, mentre Sagarra era poesia per a tots. Un altre testimoni, Pere Voltes, els veia així: "Un d'ells irradiava generositat, simpatia, cordialitat i humanitat, l'altre, aspror, mesquinesa, fredor."En aquest petit país nostre,l'èxit s'acostuma a sancionar amb una rebentada, i, a les vetllades literàries que presidia aquell homenet, es va acusar Sagarra de traïdor per escriure en la llengua de l'imperi, i de franquista per haver acceptat la "Gran Cruz de Alfonso X el Sabio". Fou una mesquinesa més. Sagarra es va doldre de tanta antipatia, i fins i tot va amenaçar d'anar-se'n a Madrid i convertir-se en un nou Eugeni d'Ors. Alguns crítics llepafils no li perdonarien mai tanta altivesa, i va restar impugnat i refutat. I per aquesta causa, a l'Hospitalet, que, al cap i a la fi, era ja una ciutat de fort mestissatge, li vàrem dedicar un carrer, i en canvi no ho va fer Barcelona, el seu bressol. Aquest descuit s'ha esmenat darrerament. Amb motiu del centenari del seu naixement, ha estat proposat de donar el nom de Sagarra al teatre Romea, escenari dels seus èxits més clamorosos, però potser no ha passat prou temps perquè, en aquesta terra de capelletes i d'ànimes pures, es tingui prou perspectiva, àmplia i neutra, per fer-li justícia. RAMON MORALES

Foto coberta: Josep M. de Sagarra

CONVERSES

Respon: Nascuda a: Edat: Estat: Professió:

Clàudia Pérez Sagristà Barcelona 26 anys Soltera Dissenyadora, il·lustradora, administrativa.

La Clàudia és l’administrativa de l’entitat, una noia bonica i amable, que us atén, somrient, quan veniu a fer alguna gestió l’Ateneu. Segurament després de llegir aquestes converses, la coneixereu una mica més bé. Ets veïna del barri de Sant Josep des que vas néixer. Què recordes del teu barri de quan eres una nena? Tot i haver nascut a Barcelona i haver fet més vida fora de l'Hospitalet, sempre he viscut al barri de Sant Josep. Literalment m'ha vist créixer. El que més recordo de la meva infància són els parcs del barri, com el Parc de la Serp o el de la Plaça de Puig i Gairalt, que ara han renovat. Hi solia anar amb l’àvia i els meus dos germans, a veure els correfocs i a jugar. En guardo molts bons records.

Hem vist que et mous, habitualment, en bicicleta. Tal i com està el trànsit, no creus que és jugar-se-la? La bicicleta s'ha convertit en el meu mitjà de transport preferit. Per a mi és imprescindible, no només perquè em permet fer exercici, si no també per la llibertat de moviment que m'aporta. Això sí, per l’Hospitalet encara és força complicat moure’s en bicicleta, hi ha molt poques zones adaptades als ciclistes i més d'una vegada m'he trobat amb dificultats a l'hora de circular entre els cotxes i les motos. Tota una odissea i un perill!

On vas cursar els teus estudis bàsics? Vaig cursar educació primària aquí, a l'Hospitalet, a l'Escola Patufet Sant Jordi. Per a mi va marcar un abans i un després, i em va apropar més al barri del Centre. Més tard, la secundària la vaig cursar a l'institut Joan Pelegrí al barri de Sants, a Barcelona. Aquesta nova etapa em va permetre sortir de la meva zona de confort i conèixer noves facetes. Després de l’ESO, però, vaig tornar a l’Hospitalet per cursar el Batxillerat Artístic, a l’IES Bellvitge, l’únic institut de la ciutat que impartia aquesta branca. A la universitat vas cursar Art / Disseny gràfic. Que et va portar a seguir aquesta carrera? Vaig estudiar Belles Arts a la Universitat de Barcelona, i em vaig graduar especialitzant-me en dibuix. El dibuix per a mi és una eina que m’ajuda a entendre i mirar el món amb una altra perspectiva. Des que tinc ús de raó sempre m’ha fascinat dibuixar. El dibuix el considero la base de tot disseny i creació. De fet, de petita em passava hores i hores davant d'un paper deixant volar la imaginació i gaudint de cada traç. Aquesta és la raó que em va portar a voler seguir aprofundint en aquesta tècnica. I per això vaig cursar Belles Arts, per descobrir les teories sobre la Bellesa i l’origen d’aquest art. I la veritat és que aquesta carrera ha arribat a expandir tant la meva consciència sobre l’Art, que fins i tot avui em costa horrors definir-lo. El món de l'art és un món complex, hi ha molta competència i no massa ofertes de feina. Com ho veus? Certament ho és, i veient la situació de molts amics i coneguts, no és gens fàcil dedicar-s’hi i gaudir d’estabilitat econòmica. Diria que hi ha carreres vocacionals i aquesta és una d'elles. Malauradament les 6

ofertes de feina no apareixen per art de màgia i s'han d'anar a buscar, (ei però, en qualsevol ofici t'ho trobes). Si et dediques a fer Art, has de preparar-te per moure't, moure't molt, i tenir molta força de voluntat. No sempre és una feina valorada, i menys encara estable o segura, però sí que és molt gratificant dedicar-s’hi i que et reconeguin el seu valor. Quant a la competència que et pots trobar, n’hi ha moltissima, si, però precisament d'aquesta n'aprens. Admeto que mai seré millor que tota la resta; tampoc és el meu objectiu. Sabem que bona part dels decorats del muntatge teatral Feliçment, soc una dona, que s'està muntant a l'Ateneu dins dels actes commemoratius del Centenari de Maria Aurèlia Capmany, els has dissenyat tu. Explica'ns com ha anat tot plegat. Aquest curs em van proposar participar amb la realització i disseny dels decorats de l’obra i ho vaig acceptar de bon grat perquè em feia il·lusió formar-ne part. N’han resultat cinc murals de grans dimensions i a tot color. Després de moltes hores davant l'ordinador, amb el llapis digital i amb l'ajuda de les indicacions del director, Joan Soto, he aconseguit recrear les atmosferes d'alguns escenaris de la novel·la de Maria Aurèlia Capmany, adaptades a l'obra teatral, d’els quals espero que gaudiu el dia de l’estrena. Formes part del Grup de Teatre Margarida Xirgu, de l'Ateneu. Parla'ns de la teva experiència en aquest sentit. Porto formant part del Grup de Teatre Margarida Xirgu fa uns tres o quatre anys, i és gràcies a aquest que vaig descobrir l'Ateneu. He participat com a actriu en algunes de les seves representacions, com en el cas de La Gàbia de les Boges o Akelarre, i també com a equip d'escenografia i attrezzo en algunes altres. Des del començament m'hi he sentit molt a gust i he de felicitar els companys i companyes perquè és gràcies a la seva dedicació que el grup segueix en peu i obrint les portes del teatre amateur a les persones Fa uns mesos vas entrar a treballar a l'Ateneu com a administrativa. Com va la cosa? Et tractem bé? En efecte, a l’abril vaig entrar a treballar com a nova administrativa de l’Ateneu i des de llavors el temps ha passat volant. Al principi cada dia era un repte de noves tasques a assolir però ara ja em sento més com a casa. Abans de començar amb l’administració ja havia estat sòcia i membre del grup de Teatre Margarida Xirgu. Ara és fantàstic

poder conèixer l’entitat des de dins i totes les persones que hi treballen. A banda dels temes artístics i teatrals, tens alguna afició? Ens en pots parlar? Sí, per exemple, ara farà uns mesos que m’he anat introduint, a poc a poc, al món de la ornitologia, la ciència que estudia els ocells, i de tant en tant faig alguna escapada i em dedico a observar-los, fotografiar-los o il·lustrar-los. És una activitat que m’enriqueix molt i una bona excusa per sortir a fer un tomb per la natura, especialment quan t’acompanyen persones expertes en la matèria. En les meves estones lliures també m’agrada tocar l’ukelele i la guitarra. Com a sòcia activa de l'Ateneu, com veus l'entitat? Quins consells ens donaries? Penso que és una entitat molt activa i oberta a propostes de creació i divulgació de la cultura Catalana. Que té molta història al darrera i que mereix ser mantinguda, amb la participació dels socis i sòcies que hi formem part. per poder continuar com a patrimoni i esperit cultural de l’Hospitalet. *******

RECORDEU: Exposició commemorativa del Centenari Maria Aurèlia Capmany

DEL 15 DE NOVEMBRE FINS AL 7 DE DESEMBRE

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS CONEGUEM CATALUNYA Excursió n. 360 al Pallars Jussà, del dijous 11 fins al dilluns 15 d’octubre de 2018

Dijous 11. Quan ja érem tots al punt de sortida vam pujar a l’autocar en direcció al poble Antolin on vàrem esmorzar. Tot seguit ens dirigírem cap a Balaguer on férem una passejada per la llera del riu Segre. Des d’aquí vam anar cap a Tremp, a la recerca de l’hotel Alegret que era el nostre allotjament i el punt de sortida de totes les excursions. Un cop tinguérem les claus de les habitacions i les maletes buides, vam baixar a dinar, com gairebé sempre entre les dues i les tres. Tothom es va queixar que hi havia massa menjar per barba, ja que en vam deixar la meitat. Després d’això, ja va quedar entès que ens servissin unes racions menys abundants. Com que teníem la tarda lliure, uns vam mirar els horaris de les misses del cap de setmana i altres passejàrem per saber, més o menys, on estàvem de Tremp i conèixer-lo una mica. A la nit, després de sopar, vam anar al Parc Astronòmic del Montsec per observar les estrelles. Allà, en unes galeries vam veure unes fotografies de persones que havien fet de l’astronomia la seva vida. El guia ens va explicar com s`han format els planetes durant milers de milions d’anys, Després, va obrir el sostre del telescopi, i encara que hi havia una mica de boira, vam poder veure el firmament. Després sortírem a fóra i ens va ensenyar, enfocant amb un làser, i dient-nos el seu nom, els diferents planetes. Acabada la visita l’autocar ens va tornar a l’hotel. En arribar, com que ja era l’1 de la matinada, cadascú se’n va anar a la seva habitació a dormir, ja que estàvem força cansats. Divendres 12. Al matí vam visitar el Monestir de les Avellanes. Després d’esmorzar vam agafar l’autocar per arribar a les Avellanes, on ja ens estava esperant el germà Pere Borràs que, segons ens informà, fa cinc anys que hi és, per fer-nos de guia. En aquest Monestir hi entraren els germans Maristes cap el 1810. El germà Pere ens feu unes explicacions trufades de gags divertits. Ens va portar fins el cementiri, on estan enterrats tots els monjos que han mort a les Avellanes.

A les quatre, havent dinat, vam sortir en direcció al bonic poble de Llimiana, que està a uns 800 metres per sobre el nivell del mar. La visita va ser guiada per una senyoreta que treballa a l’Ajuntament. Visitàrem l’església per fora, per veure’n els seus tres àbsides. Tot seguit hi entràrem i la guia ens va explicar que està dedicada a la Verge de la Cinta, En un lateral, es va descobrir una pintura del segle XVI extraordinària. Després, vam visitar la casa del Bonifaci, un mestre i fill del poble, que havia voltat per tot el mon fins que va tornar a Llimiana a morir, Acabada la visita, arribàrem a l’hotel per sopar i dormir per descansar. Dissabte 13. Vam visitar la Central Hidroelèctrica de Cabdella Aquesta Central és la primera que es va construir a la Península el gener de l’any 1913. La primera cosa que ens explicà el guia, van ser les dificultats de la seva construcció. El primer personal que va començar a construir la Central, pertanyia a una empresa anomenada La Canadenca. En aquesta construcció hi van treballar unes 480 persones vingudes d’arreu d’Espanya que van ser allotjades en cases que la Central havia fabricat per a ells. Actualment no hi ha cap treballador, ja que totes les feines estan automatitzades. Acabada la visita l’autocar ens va portar fins a un poblet molt bonic que es diu Pobleta de Bonveí, i després cap a l’hotel a dinar. A la tarda visitàrem el poblet de Salàs del Pallars on la guia, ens va ensenyar les botigues que en la antiguitat exercien diferents oficis i les eines que feien servir en aquella època. Acabada la visita l’autocar ens va tornar a Tremp, on, els qui ho volien van oir missa. En la seva església es venera la Verge de Valldeflors. Diumenge 14. Vam dirigir-nos al Castell de Mur, on hi arribàrem després d’un camí molt revirat. A les onze ens vam trobar amb la guia que va dir-nos que no calia que pugéssim perquè del castell només es podia veure bé la façana, ja que l’interior estava enrunat. Aquest castell data del segle XI. Hi van haver moltes guerres entre germans l’un pel Pallars Jussà i l’altre pel Pallars Sobirà. Acabada l’explicació, vam anar cap l’església on hi ha, a l’altar, un pintura del Pantocràtor i també d’altres. Els originals d’aquestes pintures havien sigut venudes a un personatge molt ric de Boston i al Museu Nacional de Montjuïc. En acabar la visita, vam aprofitar el claustre per fer la foto de tots els “expedicionaris” de l’Ateneu. A les sis de la tarda, teníem una visita a una fàbrica de cervesa. de la Pobla de Segur, on, després d’explicar-nos el mètode que fan servir per fabricar-la ens van oferir un petit refrigeri agraït per tothom.

Després de sopar, com que era la vigília de tornar, organitzàrem una petita festa on diferents persones van recitar, cantar i fer broma. Després, hi hagué, patrocinat per l’Ateneu, un pastís d’aniversari i una copa de cava, ja que una parella feia cinquanta nou anys que s’havia casat. Tot molt bé. Al final, tots vam anar cap a dormir ja que l’endemà tocava fer les maletes i deixar l’habitació. Dilluns 15. Després d’esmorzar i pujar les maletes a l’autocar sortírem en direcció a Cervera per visitar un CIT-HEM on ens passaren un vídeo en el qual es veu Pau Casals fent el discurs a la ONU assenyalant que era català i que Catalunya havia sigut el primer país en tenir un Parlament. També vam veure els Presidents de la Generalitat, Tarradellas, Pujol, Macià i Companys, que va ser afusellat. Després d’aquesta visita, ens vam dirigir cap a la Universitat que Felip V va regalar als habitants de Cervera en proba d’agraïment per la ajuda que li van donar en la guerra de Successió. Aquesta Universitat és una meravella amb el seu Paranimf, les aules etc. Tota ella és un joia que el guia ens va anar detallant de forma molt entenedora. Sentint-lo veies que l’home gaudia explicant tots els detalls que adornen l’edifici. Finalment, vam anar cap la zona industrial on estava el restaurant pel dinar, i tot seguit vam pujar a l’autocar per tornar a l’Hospitalet on arribàrem sans i estalvis a dos quarts de set del vespre. JAUME MARZÀ

ACTES DEL CENTENARI DEL NAIXEMENT DE MARIA AURÈLIA CAPMANY “De l’aula a la biblioteca”: Taula de diàleg sobre Feliçment jo soc una dona

l passat dia 28 de setembre, a l’Ateneu de Cultura Popular, es va fer la taula de diàleg “De l’aula a la biblioteca” dins dels actes commemoratius del primer centenari del naixement de Maria Aurèlia Capmany, dels quals s’informà en el número de setembre d’enguany del Xipreret. Aquesta sessió es va dedicar a la novel·la Feliçment jo soc una dona, l’adaptació escènica de la qual el Grup de Teatre Margarida Xirgu representarà aquest mes de novembre. De fet, el títol de la novel·la serveix de lema per al conjunt d’activitats de l’Any Capmany, portades a terme per l’Ateneu i organitzades per la seva secció Amics d’Alpha 63, ja que aquest muntatge n’és el principal component. Aquest projecte va néixer a partir de la proposta feta per Josep Anton Codina, director i pedagog teatral, d’estrenar l’adaptació teatral de la novel·la feta per Margalida Estelrich. Joan Soto va entomar el repte i, a més de fer-ne una readaptació i dirigir el muntatge, ha estat el responsable de dissenyar i realitzar tot el programa del conjunt d’actes complementaris. Feliçment jo soc una dona, novel·la publicada per primer cop l’any 1969 i reeditada almenys en sis ocasions, és una de les obres més emblemàtiques de l’escriptora, ja que tracta una qüestió troncal en la seva trajectòria literària i social com és la condició femenina des d’una visió crítica i combativa, emmarcada en un entorn social i polític complex i ple també d’injustícies. A partir d’haver escollit aquesta obra com a lectura obligatòria dels estudiants de llengua i literatura catalanes en l’ensenyament secundari, en el present curs, i que nombrosos grups de lectura a les biblioteques l’incorporen en els seus programes, va sorgir la proposta de contrastar el dos entorns, el de la docència i el dels col·lectius lectors, mitjançant un format de diàleg obert entre les representants d’ambdós àmbits, un conductor de la sessió i el públic participant. Pilar Salvatella i Veà, professora de llengua i literatura catalanes a l’Institut Santa Eulàlia, i Montserrat Tubau Audí, responsable del club de lectura “Cafè i llibres” de la Biblioteca Can Sumarro de l’Hospitalet, van ser les encarregades d’exposar les visions acadèmica i popular, respectivament. Jaume Miró i Balagué, membre del grup organitzador, va donar entrada als diferents aspectes prèviament acordats, tot invi-

tant a la participació dels assistents. Ja des de l’inici va fer constar que només es parlaria d’aquesta novel·la ja que el significat literari i biogràfic de Maria Aurèlia Capmany s’abordaria en la conferència d’Agustí Pons del dia 26 d’octubre. En primer lloc, es va fer una breu sinopsi de l’argument i dels precedents literaris de la novel·la a càrrec de les dues ponents, destinada als qui no l’havien llegit perquè així poguessin seguir el debat. A continuació van parlar de l’impacte que la lectura havia causat en els lectors de la biblioteca i els motius que justificaven la tria d’aquesta novel·la com a lectura per als estudiants de secundària. Al llarg de la sessió es va constatar que les facècies de les diferents etapes de la complexa vida de Carola Milà, la protagonista, tenen una força discursiva molt notable que atrau poderosament el lector a més de fer-lo reflexionar seriosament sobre la condició femenina. També es va fer notar que l’obra reflecteix molt fidelment l’entorn social i polític de la primera meitat del segle XX. Pilar Salvatella i Montserrat Tubau van fer gala d’una gran capacitat comunicativa, fent palesa la seva sintonia amb l’obra literària i mostrant una bona capacitat d’anàlisi respecte a diverses circumstàncies vitals que hi apareixen, com ara l’àmbit religiós, la moral tradicional, l’entorn sociopolític o la prostitució. Finalment, Joan Soto, adaptador i director de la versió teatral que es representarà el proper mes de novembre va avançar els trets més destacats del muntatge en què diverses actrius encarnaran les diferents etapes de la vida de Carola Milà i un actor les diverses personalitats masculines amb qui es va relacionar. També va animar a fer reserva d’entrades el més aviat possible, atesa l’escassa capacitat de la sala. Vist l'interès suscitat per aquest acte, seria interessant que l'Ateneu fomentés, mitjançant aquest format, l'obra d'altres escriptors catalans, comptant amb la col·laboració i suggeriments dels socis. Text: Francesc Diví Dolors Sala Foto: M. Lluïsa Galan

“L’època d’una dona”: Conferència a càrrec d’Agustí Pons

ontinuant amb el conjunt d’activitats commemoratives del primer centenari del naixement de Maria Aurèlia Capmany, el passat dia 26 d’octubre l’escriptor i periodista Agustí Pons i Mir va pronunciar una conferència sobre l’obra i la personalitat de la insigne escriptora i activista social i política a la sala d’actes de la nostra entitat. Agustí Pons (Barcelona, 1947) és llicenciat en Ciències de la Informació. Va exercir com a redactor de El Noticiero Universal des de 1964 a 1976, quan va passar a l’Avui, formant part de l’equip fundacional, fins el 1996. Ha estat col·laborador de diverses revistes, com ara Serra d’Or, Destino, Oriflama, El Temps, etc. I ha conreat diversos gèneres literaris com la poesia, la narrativa i l’assaig periodístic, destacant un ampli ventall de biografies d’escriptors catalans com Joan Triadú, Pere Calders, Nèstor Luján, Salvador Espriu (Espriu, transparent) i Maria Aurèlia Capmany (L’època d’una dona). Ha obtingut nombrosos reconeixements periodístics i literaris que culminen amb la Creu de Sant Jordi l’any 2015. Es tracta, doncs, d’un reconegut intel·lectual que coneix de primera mà el personatge i el seu rerefons. Tal com va dir, ja de molt jove va gaudir de l’amistat i mestratge de Maria Aurèlia Capmany a qui solia portar amb el seu sis cents quan havia de sortir de Barcelona. La seva dissertació va tenir un to molt planer, passant constantment de la categoria a l’anècdota, fet que facilità que es mantingués en tot moment l’atenció del públic. La conferència, basada en els principals elements que componen el llibre abans descrit, es va estructurar en tres blocs principals: els orígens familiars i educatius, l’obra literària i la tasca cívica i política. Maria Aurèlia Capmany i Farnés va néixer l’any 1918 a Barcelona, ciutat on va romandre tota la seva vida, integrada en la vida popular de Ciutat Vella, i al mateix temps partícip d’un gran nombre d’iniciatives culturals de gran envergadura. El seu pare, Aureli, fou un estudiós de les tradicions i el folklore catalans i la seva mare, Maria, pertanyia a la petita burgesia progressista i catalanista. La seva educació secundària va tenir lloc a l’Institut Escola de la Generalitat de Catalunya, institució dirigida pel pedagog Josep Estalella, que tenia com a principals trets la coeducació de sexes, l’ús català com a llengua vehicular, el laïcisme i la potenciació de l’esperit crític i creatiu dels seus alumnes. L’adveniment de la dictadura franquista va estroncar les seves expectatives vitals, però també van refermar el seu esperit de resistència i la voluntat de fer que fos un parèntesi de la nostra història. La seva formació universitària, llicenciatura en Filosofia, li va permetre adquirir les eines per entendre el món amb el màxim rigor de coneixements i li va permetre relacionar-se amb persones de gran nivell intel·lectual, com Salvador Espriu, el qual fou íntim amic seu i va contribuir decisivament a la seva formació com a escriptora. El seu tarannà proper i desimbolt va fer-la congeniar tant amb persones corrents

del Mercat de la Boqueria com d’altres més elitistes, com és el cas de Pasqual Maragall, amb qui va establir una relació molt intensa i profitosa quan va ser regidora de cultura de l’Ajuntament de Barcelona. També s’afanyà molt en el rescat del llegat cultural i lingüístic ocultat a les noves generacions pel poder franquista. El seu contacte amb els joves va ser prolífic, tal com va remarcar Joan Soto en la presentació del conferenciant, tot esmentant la seva interacció amb el col·lectiu de joves de l’Hospitalet, Grup de Teatre Alpha 63, als quals va acompanyar l’any 1966 a Tolosa de Llenguadoc amb motiu d’unes representacions de teatre català per als exiliats. En aquest sentit, cal esmentar el seu paper fonamental en la fundació i funcionament de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. La trajectòria literària de la Capmany ve avalada per una obra que consta de quinze novel·les, tres llibres juvenils, deu llibres de narracions, dotze llibres sobre la situació de la dona, catorze obres de teatre, sis llibres d’assaig, onze pròlegs, trenta traduccions i centenars d’articles. Aquesta obra és molt considerable, malgrat que la censura, tant política com religiosa, fou un entrebanc molt notable per a la seva maduració, ja que la publicació molt tardana i mutilada de les seves obres, de vegades quinze anys després de ser escrites, va fer que la imprescindible interacció amb els lectors quedés desvirtuada. Novel·les com Un lloc entre els morts i obres de teatre com Vent de garbí i una mica de por poden ser considerades entre les més importants de la literatura catalana del segle XX. Les seves conviccions esquerranes la van portar a la militància socialista i al rebuig de les posicions totalitàries del comunisme soviètic, fet que li va ocasionar enfrontaments amb persones que tot i pertànyer al mateix bàndol antifranquista d’esquerres eren molt dogmàtiques en aquesta qüestió. Des de la publicació l’any 1966 del llibre d’assaig La dona a Catalunya, la reivindicació de la igualtat de la dona va ser un dels vessants més rellevants de la seva trajectòria, tot propugnant la presència de les dones en totes estructures socials, defugint les exclusivament feministes, cosa que també li va valdre crítiques i enfrontaments. En definitiva, les seves aportacions intel·lectuals van pivotar sobre tres gran eixos: catalanisme, ideologies del segle XX i drets de les dones. En tots ells va predicar amb la teoria i la pràctica, i la seva figura fou cabdal per fer palès el lligam entre tots tres i desfer malèvoles tergiversacions. Text: JAUME MIRÓ – Foto: M. LLUÏSA GALAN

OFRENA FLORAL EN MEMÒRIA DE LLUÍS COMPANYS

l passat dia 15 d’octubre es van complir 78 anys de l’afusellament de qui va ser president de la Generalitat de Catalunya, per part del govern feixista del general Franco. Com ja és habitual en aquesta data, i en commemoració i en memòria del president republicà, l’Ajuntament de l’Hospitalet organitzà un acte d’entrega floral en el qual hi participàrem, conjuntament amb el consistori, alguns partits polítics així com diverses entitats de la ciutat. L’Ateneu cada any s’afegeix a aquesta ofrena commemorativa. Enguany, en representació de la nostra entitat, hi van assistir el nostre president, Fèlix Puig, i la senyora Matilde Marcé.

EXPOSICIÓ FOTOGRÀFICA DEL CLUB MUNYANYENC

l dilluns 22 d’octubre es va inaugurar l’exposició fotogràfica “65 anys d’escalada i alpinisme al Club Muntanyenc l’Hospitalet”. L’exposició consta de 25 fotografies que van des de l’any 1954 fins el 1971, en les que es recorden escalades i excursions a diversos pics i muntanyes, entre les quals predominen Montserrat, el Figaró i els Pirineus. L’acte es va obrir amb els parlaments del nostre president Fèlix Puig, en representació de l’Ateneu, i de Josep Fernández, per part del club Muntanyenc. El nostre president va remarcar, en les seves paraules, la importància que cal donar a la cooperació entre les diverses entitats del barri i de la ciutat. Text: CARLES FARRÉS - Foto: JAUME MIRÓ

COL·LABORACIONS VICENT ANDRÉS ESTELLÉS (1924-1993), POETA DEL POBLE, VINT-I-CINC ANYS DESPRÉS.

í, el poeta Estellés, l’Estellés, com li diem habitualment -obviant el seu nom i el seu primer cognom-, té la gràcia d’agradar tant el personal illetrat com el lector més culte. Ell, que no tenia ni el batxillerat i estava cridat a ser forner, com ho ha evocat amb recança al Llibre de meravelles: Venies d’una llarga família de forners i a tu t’agradaria ser forner, com els teus, i entrar feixos de llenya, de pinassa, en el forn, i fer el rent, en caure el dia, com el feien, i a mitjanit anar al forn per a pastar, creuar amb una ràpida ganiveta la pasta, i escombrar lentament, prendre-li foc al forn, ficar el cap al forn, aquell infern de flames que olia intensament als matins del Garbí, pujar a l’alcavor, aquell calor humit.

Els primers anys del poeta transcorren a Burjassot, el poble on havia nascut, a l’horta de València, un medi aleshores netament rural. En algun moment del llarg poema-llibre Coral romput s’ha referit amb enyor al paradís perdut de la seua infantesa, agulló que, segons hi diu, el mou a escriure: Però jo sé que tinc el cos tot ple de grills, i també les butxaques, i si escric és per ells, per aquesta nostàlgia que tinc d’un món verdíssim de xiquets agafant les móres d’albarzer i de xiquets que seien al rastell per les nits d’estiu i li tiraven quatre pedres a un gos, de xiquets que furtaven melons, bresquilles, figues i després se n’anaven a menjar-se-les dins d’un dacsar, i menjaven, i dormien després, i després es tiraven a nadar a la sèquia i es secaven al sol i ballaven grotescs damunt l’herba dels marges, i eren obscens, i ingenus.

Tot i que la seua formació inicial no passà de l’escola elemental, de molt jove, sent un xiquet encara, comença a escriure, en un valencià col·loquial, teatre de primer i poesia un poc després. 17

Anys d’aprenentatge i primeres publicacions Els horrors de la guerra, inesperadament llarga, li arriben al poeta, a penes adolescent, a través dels laments d’absència i de mort que l’envolten. I li deixen una empremta inguarible, que projectarà ara i adés en els seus poemes; però són els anys de postguerra els que omplin llibres seus sencers i ressonen en tants d’altres. Són també aquests anys, els de la seua adolescència, el temps en què cerca el seu lloc i prova de forner, d’orfebre, de mecanògraf... Per fi es decideix pel periodisme i a mitjan dels anys quaranta marxa a Madrid per preparar-se. Perdura la postguerra –la fam, la repressió, la por-, que no és millor a Madrid que a València. I el dirigisme cultural és absolut.

El 1948, en tornar a València, entra a treballar en el diari Las Provincias. Hi farà d’arxiver, reportatges, crítica de llibres i de cinema. D’altra banda, el periodisme li facilita viatjar i veure món. I a més a més, li encomana els hàbits d’apropar-se i de referir-se a la realitat immediata –la descripció i la crònica-, que tan sovint trobem en la seua poesia. És a la tertúlia de l’editorial Torre, única editora en català aleshores a València, on cultiva l’amistat del filòleg M. Sanchis Guarner i de Joan Fuster. És el temps també d’aprofundir en la lectura dels nostres clàssics, i es decanta decididament per l’escriptura poètica. Quins seran els seus models? És difícil parlar d’influències en Estellés. Ha assimilat certament els millors poetes de la nostra tradició i del classicisme llatí, però també molts altres contemporanis. I en aquests anys va definint-se el seu personal tremp literari; un tremp, tanmateix, de caire popular, i propi també, si fa no fa, de l’època; una època en què els poetes es decideixen a baixar al carrer, i es fan eco dels neguits col·lectius mitjançant el llenguatge de la quotidianitat. El seu primer llibre, Ciutat a cau d’orella, apareix el 1953 en l’esmentada editorial, i amb comptagotes, tot i la fecunditat de l’autor, anirà publicant nous títols. 18

Encara que, deu anys després de treballar-hi, és nomenat redactor en cap de Las Provincias, es troba incòmode amb el comandament d’aquest diari, integrat per personatges militants del conservadorisme local. Cal tenir present que tot just des d’aquest diari s’atiaran campanyes antivalencianes: primerament, contra Joan Fuster, arran de la publicació de Nosaltres els valencians (1962) i El País Valencià (1963), i, els anys setanta i en avant, contra la unitat de la llengua i la figura de M. Sanchis Guarner. El poeta s’hi ha referit en uns versos elegíacs, no exempts d’humor: Aquest any miserable, M.CM.LXIII. d. de C., serà molt recordat i molt amargament. Vicent Ventura, desterrat a Múnic o París; Joan Fuster, a Sueca; -diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i circula un tenebrós prestigi-; Sanchis Guarner recorre, perplex, la ciutat; jo escric i espere a Burjassot, mentre pels carrers de València la gent, obscena, crida i crema un llibre. (Horacianes)

La desclosa creativa dels anys setanta L’any 1978, mentre es troba convalescent, l’acomiaden del diari; se n’assabenta per les notícies de la premsa. Els anys setanta, però, seran per a Estellés com una desclosa de llibres: apareixen títols premiats les dècades anteriors i pendents de publicació i una vintena de volums més, entre els quals, els cinc primers volums de l’Obra Completa. Seran també anys de públic reconeixement a la seua tasca literària. El 1972 se li tributa un homenatge al Teatre Principal de València. El 1975, amb el segon volum de l’Obra Completa, obté la “Lletra d’Or” de la literatura catalana. I el 1978 se li atorga el “Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. A més, a Burjassot, el seu poble li aixeca un bust en homenatge. En la inauguració participen destacats polítics i intel·lectuals, així com cantants del País Valencià, les Illes i el Principat en un magne recital a les Sitges, lloc cèntric i emblemàtic de la vila. Tanmateix, uns dies després, la barbàrie feixista, disfressada d’anticatalanisme, intenta destruir el monument. Per altra banda, a mitjan dels setanta, el poeta mamprèn l’escriptura d’un projecte magne, que ell titula Mural del País Valencià, acabat de publicar el 1996, després de la mort de l’autor. Però segons les seues paraules, l’escriptura d’aquesta obra es va originar així:

El 20 de novembre de 1975 va ser per a mi, modestament, l’espe-rança, l’alegria. A partir d’aquell dia vaig observar com arribava a mi l’alegria de fer una cosa viva, alegre, molt més lluminosa que la resta de la meua obra. És tot el País Valencià que canta i que he cantat jo. Després es va anar configurant com la cantata dels pobles, de tots els pobles del País Valencià units en l’alegria d’un futur que s’endevinava joiós després de la mort de Franco.

Aquell magne projecte acaba sent un conjunt de vint-i-set llibres, agrupats en tres seccions: Naixement d’un poble, Un poble en marxa i Sentiment d’un poble. El 1980 ja, passen de quaranta els nous títols publicats. Una fecunditat insòlita en un poeta. A més a més, una peça teatral (Oratori del nostre temps) i uns quants llibres de proses narratives. Entretant, alguns poemaris han sigut reeditats nombroses vegades. No cal dir que circulen diverses antologies. I hi ha versions dels seus poemes a nombrosos idiomes. Però el Mural del País Valencià, no s’acaba de publicar fins al 1996, després, doncs, de la mort de l’autor.

Durant la dècada dels vuitanta, la manca de salut li ocasiona greus incomoditats. Amb dificultat pot caminar. Ha de ser ingressat alguna volta a la clínica: dues intervencions quirúrgiques i una embòlia. Per sort, compta amb el suport inestimable de l’esposa, Isabel. Tots dos, buscant un clima més sec i idoni, es traslladen a viure a Benimodo. Pel setembre de 1992 tornen a Burjassot, al costat de la filla. Mor uns mesos després, en març de 1993. Considerat el poeta valencià més destacat després d’Ausiàs March, vint-i-cinc anys després del seu decés, en nombroses poblacions valencianes i arreu de món on hi ha col·lectius de valencians, ha arrelat el costum, com si d’una celebració nacional es tractara, de reunir-se el personal adicte alguna vesprada de cada setembre per recordar-lo i fer-lo propi recitant els seus poemes. Sobretot aquells que canten entranyables la llibertat i l’esperança del País Valencià. ANTONI PRATS 20

EL SECRET

a Viki és una dona admirada per la “Jet set" de la societat que freqüenta. Admirada per la seva bellesa, la seva fortuna i també per la seva viduïtat tan fidel. Ha rebutjat compartir la seva vida amb cap altre home, per importants o interessants que hagin estat els seus pretendents. Aquesta societat li coneix algun amant, sense que aquest fet anul·li el record i la gairebé devoció, que sent i expressa pel seu difunt marit. Són habituals paraules com “bo, intel·ligent, delicat, oportú... únic. La Viki té una neboda delerosa de viure una història d'amor com la seva, de què n'ha forjat un ideal. Vol trobar l'home del qual en pugui dir que és “únic”. La Viki, preocupada, resol desfer el malentès, això sí, solament amb caràcter de secret, i també aclarir el que signifiquen per a ella aquestes expressions quan es refereix al difunt marit. Així que decideix revelar-li l'autèntic motiu. - Ja saps que jo era dependenta d'una pastisseria quan ell es va enamorar de mi. - Sí, ho sé. - Em va oferir un món enlluernador, viatges, joies, festes... jo vaig brillar en aquell món. No se si m'estimava, però sí que el satisfeia lluirme com una peça de la seva propietat. Mes d'una dona em tenia enveja, i mes de dos homes em desitjaven. Aviat vaig saber moure'm en aquell ambient. Passat un temps no el necessitava, no l'estimava, no l'havia estimat mai. Tenia un amant secret, anhelava la llibertat i vaig decidir divorciar-me. Vaig consultar un advocat per saber quina pensió podria tenir per seguir el mateix nivell de vida. Quan ho tenia tot preparat per comunicar-li la meva decisió, en aquell moment va ser tan oportú, tan genial, que va tenir la delicadesa de morir-se, deixantme tota la seva fortuna i el regal de la llibertat. Jo crec que un home així, be es mereix tots els meus elogis. - !!!!!? CARME JORBA

PLÀSTIC FUNEST

les primeries del passat mes de juny, els mitjans de comunicació catalans van divulgar la notícia que al canal de Songkhia (Tailàndia) s’havia trobat una balena surant inerme ran de platja. Un grup de voluntaris aconseguí treure-la de l’aigua i els veterinaris intentaren salvar-li la vida fent-li una operació d’urgència. No fou possible. Al cap de cinc dies, el cetaci agonitzà. La causa de la seva mort van ser unes vuitanta bosses de plàstic que s’havia empassat, que li obstruïen l’aparell digestiu i, per tant, impedien que pogués menjar i assimilar aliment. Va morir, doncs, després de vomitar cinc bosses entre espasmes i convulsions, per desnutrició. Per si no fos prou, dins l’estómac no s’hi trobaren restes d’aliments, sinó una gran pasta de diferents materials plàstics que pesava més de vuit quilos. Segons els biòlegs tailandesos, cada any moren en les costes del seu país uns tres-cents animals marins, com balenes, dofins i tortugues, a causa d’haver engolit residus plàstics. Tot plegat reflecteix una perversió més dels humans pel que fa a la nostra relació amb la resta d’espècies amb les quals compartim el planeta. Ja fa anys que els experts avisen que la contaminació dels mars i oceans a causa dels residus plàstics és un dels perills mediambientals més greus als quals s’enfronta la humanitat. El plàstic és un producte que no es desintegra fàcilment. La seva descomposició total pot trigar desenes, centenars i, fins i tot, milers d’anys, a produirse. Això vol dir que, bona part del que s’ha generat al llarg dels anys encara existeix en algun lloc. El plàstic que va a parar a la mar prové, majoritàriament, dels abocadors terrestres. La resta, es llençada des dels vaixells -creuers inclosos- i pels usuaris de les platges i llocs costaners. Com és lògic, de mica en mica, tot plegat va fent pila. I sura. I pot molt ben passar que inclús els peixos de talla mitjana/petita n’engoleixin petits bocins. Peixos que, no ens enganyem pas, poden acabar, qualsevol dia, als nostres plats. PERE JUHÉ

EL NOM I LA COSA MEMÒRIA HISTÒRICA

ncara que pot semblar una expressió redundant, darrerament se’n parla sovint. Però no sense reticències. Siga com siga, mirar enrere sol ser senyal que alguna cosa no marxa bé i que cal cercar l’origen del mal per posar-li remei. És clar que la història, com els records que les persones conservem de la pròpia vida, és selectiva, i els pobles tendeixen a oblidar allò del seu passat que els humilia o bé no els esperona l’autoestima. Per exemple, els alemanys que visqueren la derrota del nazisme, sovint es negaven a acceptar la realitat del genocidi jueu, per tal com, en tingueren o no alguna responsabilitat direc-ta, era per a ells una vergonya col·lectiva insuportable. Ja els romans volgueren incloure la Damnatio memoriae (Reprovació del record) entre les condemnes judicials com a càstig o venjança. Fins i tot, es prohibia citar el nom de l’acusat i se l’esborrava dels llocs públics si havia sigut un personatge poderós. I això mateix, ha passat a l’Estat espanyol en temps recents. Entre el 1939, l’any de la “Victòria”, i el 1975, mort del Dictador, els “vençuts”, tant els vius com els morts, hagueren de sofrir la condició vil de sotmesos. I aquests, just els caiguts en la defensa de la Democràcia, foren ignorats, mentre que els “caídos por Dios i por España” van gaudir prompte d’algun memorial a cada població, generalment al mur de l’església principal. A més a més, llavors, la fèrria censura dels mitjans de comunicació silenciava qualsevol explicació històrica que no afavorira la imatge feixista del que va ser la Guerra Civil de 1936-1939, com és sobradament sabut. El règim tenia fins i tot els seus servidors intel·lectuals. Entre altres, Ricardo de la Cierva com a historiador i el novel·lista José M. Gironella, que publicà una trilogia, d’èxit aleshores, per fer-ne la versió viscuda per uns personatges de ficció: Los cipreses creen en Dios, Un millón de muertos i Ha estallado la paz. Així les coses, com que era difícil de veres tindre accés a una informació més fidedigna, es creà des de l’exili una col·lecció de llibres titulada “Ruedo Ibèrico”, que només d’amagatotis es podien adquirir. Amb una major llibertat d’expressió, encara als nostre dies s’observen comportaments feixistes en els nostres governants, que cal desemmascarar. I és que, evidentment, els canvis polítics no es produeixen de la nit al matí, i, després de tants anys, resten profundes recialles d’aquella etapa històrica. Molta gent benintencionada va imaginar que amb la Constitució de 1978 havia aterrat la Democràcia.

Ara, quaranta anys després, molts dels que van votar positivament aquella Constitució quan eren joves, comencen a adonar-se dels paranys que amagava, algun però tan evident i significatiu com la monarquia. Tanmateix, ¿qui pot ser objectiu en mirar allò del passat que li afecta, apassionadament i tot a voltes? És una qüestió molt debatuda pels historiadors seriosos, però sense una resposta definitiva. Deu ser aquest el motiu pel qual hi ha els que prefereixen per dir el mateix l’expressió “memòria democràtica”. A fi de comptes, en aquest assumpte es tracta de l’òptica o bé feixista o bé democràtica que s’adopte. És adir, dels valors morals que formen part de les conviccions de cada historiador. ANTONI PRATS *********

PREMIS POMPEU FABRA 2018 ls premis Pompeu Fabra van ser instituïts l'any 2008 per la Direcció General de Política Lingüística per premiar i reconèixer les persones, entitats, empreses o organitzacions que contribueixin en la projecció social de la llengua catalana i el foment i l'impuls del català en els sectors de la regulació privada. A partir de l'any 2011, els premis es constitueixen en sis categories: comunicació i noves tecnologies; àmbit socioeconòmic; projecció i difusió de la llengua catalana; trajectòria professional, científica o cívica; incorporació a la comunitat lingüística catalana i, finalment, voluntariat lingüístic. L'any 2013 es va establir el caràcter biennal dels premis. Aquest any 2018, el Jurat ha decidit per unanimitat, amb motiu de l’Any Fabra, de fer també una menció de reconeixement especial a les 214 entitats que formen part actualment el Cens d’entitats de foment de la llengua catalana, entre les quals hi trobem el nostre Ateneu de Cultura Popular. El lliurament dels premis Pompeu Fabra 2018, al qual va assistir el nostre president, Fèlix Puig, per a recollir el diploma de l'esmentada menció i una litografia d'obsequi, va tenir lloc el 23 d'octubre a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya, en un acte presidit per la consellera de Cultura, Laura Borràs. CARLES FARRÉS

POESIA UNA CANÇÓ D’AMOR El carrer del matí saünyava fragàncies, aeroplans de festa per les corbes del dia, un infant i l’enyor solituds cobejaven mentre el blau feia un plor pels ravals del teu ventre. Jo no sé quin fresseig m’aclaria les passes, ni quin alt repicar les campanes alçava cap a branques d’atzur. No sé quines colomes blanquíssimes solcaven els violins de l’aire. Només dic que t’estim en el cor del rellotge, en el cap-de-cantó de les hores més fresques; només dic que t’estim per carrers i fragàncies tot gustejant la mort i el caramel de menta. Josep M. Llompart

Nota. El passat mes de maig al Xipreret publicàrem un article biogràfic de Josep M. Llompart en ocasió d’esdevenir-se el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort. Aquest mes, tornem a insistir en el seu record i us oferim el bell poema que teniu sobre aquestes línies. Una cançó d’amor forma part del poemari Spiritual que el poeta mallorquí donà a llum el 1992.

OPINIÓ UN MATÍ A LA "TELE"

i no vaig errat, va ser el dimarts, dia 9 d'octubre, que se'm va acostar la Clàudia amb el telèfon de l'Ateneu i em va dir: -Demanen pel Fèlix però no hi és. T'hi pots posar tu? Són de la Televisió de l'Hospitalet. És en Pere Montesinos. Em vaig quedar garrativat, que li havia de dir jo a aquest home? I: el que era més important, que volien els de la televisió? Aviat em vaig adonar que Pere Montesinos era un home "de televisió". No és que jo tingui massa experiència en aquest món, però alguna de petita sí que en tinc. De fet vaig participar, fa molts anys, en un concurs televisiu i he fet alguna que altra curta aparició, com recentment en l'”Alguna Pregunta Més”, de TV3, amb el Peyu. Ja veieu, una experiència per llogar-hi cadires. Tot i així, he de dir que la manera de parlar d'en Pere, d'anar per feina o de planejar la conversa, em va recordar aquelles altres ocasions. Em vaig adonar que allò no era una broma i que aquella persona, a l'altra banda del telèfon, s'havia preparat la trucada i que sabia el que es feia i el que volia. -Sóc en Pere Montesinos, de la Televisió de l'Hospitalet. Ens hem assabentat que l'Ateneu, i la seva secció Amics de l'Alpha 63, està preparant tot un seguit d'actes per commemorar el centenari del naixement de la Maria Aurèlia Capmany i ens agradaria que vinguéssiu al nostre programa, Veïns, el proper dimarts, per fer-vos algunes preguntes. Potser en Pere s'havia preparat la trucada, però jo no tenia preparada la resposta. -Home... Suposo que sí... Jo no sóc el responsable del projecte... Resumint, que li vaig passar la patata calenta a l'amic Joan Soto. Malgrat tot, no em vaig lliurar de l'assumpte, ja que al cap d'unes hores en Joan en va dir: -He parlat amb en Pere Montesinos. El dimarts que ve hem d'anar a la Televisió de l'Hospitalet que ens entrevistaran sobre el projecte del Centenari de la M. Aurèlia Capmany. En Fèlix no hi pot anar (Tenia uns assumptes personals per aquell dia) i, per tant, et toca a tu. I em va "tocar" anar-hi.

Vam anar a la "tele" en Joan Soto, com a director del projecte, en Jordi Figueres, un dels actors de l'obra que estem preparant, i jo mateix. Pel que fa a la Televisió de l'Hospitalet no crec que us la descobreixi ara, per tant, abans de continuar, us vull fer cinc cèntims sobre el programa Veïns, que potser no coneixeu tant.. Veïns és un programa d'entrevistes de la Televisió de l'Hospitalet, que s'emet cada dimarts a les 8 del vespre, tot i que es repeteix diverses vegades durant la setmana. A la pàgina web del programa es defineix com "el programa d'entitats i associacions de l'Hospitalet." Suposo que no han afegit les paraules "i dels veïns" perquè seria obvi. Jo he vist algun dels episodis anteriors i la realitat és que el programa no té cap secret. Tracta sobre el mateix que anuncien, un programa d'entrevistes en les que l'entrevistador, Pere Montesinos, xerra amb diverses persones procedents de les entitats i associacions de la nostra ciutat. També inclou un petit espai de poesia i altres relacionats amb el teatre.

Veïns va començar les seves emissions el passat 18 de setembre, i des de llavors han passat per aquest espai, entre altres, entitats com el Centre Catòlic, presentant la seva temporada de teatre, el Casino del Centre, per parlar del seu 145è aniversari, l'Associació de Familiars de Malalts d'Alzheimer, l'Associació Alto al Mobbing, l'Associació ALPI, Folcat Diabòlic, els organitzadors de la Setmana per la solidaritat, etc. De ben segur que la majoria us sonen. Pel que fa al presentador, Pere Montesinos, és un periodista que ja porta un llarg recorregut en el món de la ràdio i la televisió, sobretot

aquí a l'Hospitalet. Recordeu que li vam fer unes "Converses" en el Xipreret número 306 d’agost-setembre de 2007. Si les rellegiu el podreu conèixer millor. Sobre la gravació del programa, simplement dir que va ser una experiència més que positiva. Un cop més vaig poder viure, per una estona, el món de la televisió per dins. Vull agrair, des de aquestes pàgines, el tracte que ens van donar tots els membres de l'equip amb qui vam tenir algun contacte: regidors, tècnics, maquilladora o el mateix presentador. Tot va ser amabilitat, respecte i simpatia. Vaja, que ens hi haguéssim quedat! En relació a l'entrevista, què us he de dir? A nivell personal pensava que estaria més nerviós o que em quedaria sense saber què dir, però la confiança i la tranquil·litat que ens va transmetre l'equip del programa va fer que, al meu entendre, tot anés rodat. Joan Soto va parlar del projecte del Centenari de la Maria Aurèlia Capmany i sobre la seva experiència personal amb l'escriptora (política, pensadora...). Jordi Figueras va respondre a les preguntes que li van fer sobre l'obra, Feliçment, jo soc una dona, que està preparant el grup de teatre, i jo mateix vaig parlar sobre l'Ateneu, la seva implicació directe en el projecte i fins i tot, vaig poder fer publicitat del Xipreret! Sobre l'emissió de l'entrevista, desconec qui de vosaltres l'ha vist. Aquells que no la vau veure, encara ho podeu fer des de la web del programa, a: Televisió de l'Hospitalet, en l'apartat Televisió a la carta, programa Veïns, emissió del dia 16 d'octubre. Tot i que sortim a partir del minut 25, aproximadament, la part anterior també val la pena de veure. No voldria acabar sense felicitar a la gent de Veïns pel seu programa i professionalitat. També desitjar-los molt d'èxit, que tinguin força audiència i que sigui per molts anys. Pel que fa a l'Ateneu, sàpiguen que restem a la seva disposició sempre que ens necessitin. CARLES FARRÉS I PINÓS

TALLERS CURS 2018-2019 ES OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS

Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

HO SABÍEU? MONTJUÏC, UNA MUNTANYA PLENA D’HISTÒRIA (II)

eguirem el fil de la història de Montjuïc en el punt que ho vam deixar en l’article anterior. Dèiem, que els jueus del call barceloní disposaven d’un cementiri a la muntanya almenys des del segle X, i que aquest va subsistir fins el 1391, any dels tràgics successos que es van estendre per tot el Regne de Castella i la Corona d’Aragó, que suposaren la destrucció dels calls i la mort de la majoria dels seus habitants. Però, tot i que les troballes sobre la necròpolis jueva són molt importants, també ho són els documents que fan referència a la ocupació humana de la muntanya, com, per exemple, uns datats l’any 878, que certifiquen la donació, efectuada per una dona coneguda per Casta, d’un terreny a la Seu de Barcelona. També està documentada una permuta que van fer, en aquell lloc, un home anomenat Regiat i la seva muller al bisbe de Barcelona. Uns quans anys més tard (959), ja es parla de llocs concrets habitats, com el de Font Onrada, Fonte Cova i el d’Enforcats, situat aquest últim en un dels vessants de la muntanya. Tanmateix, va ser la zona propera a l’estany del Port, avui coneguda com la Marina de Sants, la més important pel que fa a l’assentament humà. El 970 ja hi existia un nucli de cases luxoses que pertanyien a famílies de l’elit barcelonina, inclosos els vescomtes de Barcelona, senyors feudals del Castell de Port, i, molt a prop del castell, es va construir, el 1031, la capella de la Mare de Déu de Port. Se sap la data gràcies a què Ermessenda, comtessa consort de Barcelona, va fer donació aquell mateix any a la capella d’una quantitat important de blat. A l’època medieval s’alçaven diverses capelles a la muntanya de Montjuïc, al voltant de les quals es formaven petits assentaments de caràcter rural: la de Sant Julià, la de Sant Fruitós, la de Santa Mònica, la de Santa Madrona, la de San Ferriol i la de San Bertran. Alguns d’aquests noms han sobreviscut fins als nostres dies, i han donat lloc a tres nuclis que conformen l’actual Poble Sec: les Hortes de Sant Bertran, l’eixample de Santa Madrona i la França Xica. Ja a l’Edat Mitjana, eren molt populars les peregrinacions que els barcelonins feien a les capelles de Montjuïc. Però no només per motius religiosos, es feien, també, per gaudir de les nombroses fonts que brollaven al seu entorn, encara que és complicat poder saber el

punt exacte on brollaven, ja que unes desapareixien mentre en sorgien altres de noves. Les referències més antigues són, com he dit abans, la de la Font d’Ocua, també coneguda com la Cova, i la Font Onrada, totes dues situades a la part baixa de la muntanya. Mireu fins a quin punt eren importants les fonts de Montjuïc que, amb l’aigua de la muntanya, ja el 1263, els frares dominics del convent de Santa Caterina, en virtut d’una concessió reial, van iniciar els treballs per dur a terme la primera canalització pública de Barcelona. A començaments del segle XIV, es feia regularment la visita a la capella de Sant Julià cada 9 de gener, diada del sant, per gaudir així de la font i del paisatge que l’envoltava. Aquella aigua, fresca i cristal·lina, era un regal i l’excusa perfecta per passar un dia en plena natura. També era força atractiva la visita a la font de Santa Madrona. Cap a finals del segle XVI i principi del XVII, van ser molt famoses la Font Trobada i la Font d’en Coma, situades al torrent dels Tarongers, ja que el rector de Vallfogona, en el seu recull de poesies La armonia del Parnàs, s’hi referia amb el nom de Font dels Tarongers.

Aquesta afició per les fonts va continuar fins a principis del segle XX. Tant era així que, per a denominar aquelles excursions a llocs on hi havia alguna deu d’aigua i més endavant els aplecs o reunions populars que es feien al seu voltant, va aparèixer l’expressió “fontada”. Les fonts es van anar complementat amb petites explotacions comercials on es venia aigua amb sucre, xarops, orxates, anissos i bolados, que amb el temps esdevingueren els famosos “merenderos”.

Actualment segueixen havent-hi fonts a Montjuïc, precioses per cert, com la Font Màgica o la Font del Gat. Què puc dir-vos de la Font del Gat que no coneixeu? La cançó, ben popular, de la Marieta de l’ull viu l’ha fet famosa: Baixant de la font del Gat una noia, una noia baixant de la font del Gat una noia i un soldat. Digueu-li com se diu, Marieta, Marieta, digueu-li com se diu, Marieta de l’Ull Viu. La font es troba dins d’una arcada feta amb pedra tosca, i està ubicada dins dels Jardins de Laribal, el nom de la família que era propietària, antigament, d’aquells terrenys. El 1908, es converteixen en un dels primers jardins públics de Barcelona, i seran des de bon començament un dels berenadors més freqüentats de la ciutat. El lloc és molt bonic: es tracta, com sabeu, d’un conjunt de camins, terrasses i racons que s’adapten al relleu del terreny amb pèrgoles, miradors, escales, rampes i una cascada monumental dividida en quatre seccions. També hi ha un restaurant, una mica car, per cert. Sigui com sigui, l’estrella indiscutible és la Font Màgica, que, emplaçada a l’avinguda de Maria Cristina, té el seu inici a sota del Palau Nacional, on neixen quatre grans cascades. Tot seguit, hi ha l’esplanada on s’alcen les Quatre Columnes, amb capitells jònics, que reprodueixen les que van ser aixecades l’any 1919 per l’arquitecte Puig i Cadafalch i enderrocades el 1928 durant la dictadura de Primo de Rivera. Aquestes columnes representen les quatre barres de la bandera de Catalunya i són un símbol de la perseverança, la convicció i la fermesa de la llengua, la cultura i la identitat nacional catalana. Al seu davant, al mig d’una gran plaça, està instal·lat el brollador central, del qual s’enlaira, altiva i majestuosa, l’aigua en innumerables formes i il·luminada amb mil colors, que atrau una gran multitud d’espectadors que admiren, bocabadats, el magnífic espectacle, sobretot les nits d’estiu. La Font, que va ser construïda

amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929 per l’enginyer Carles Buïgas, per tal d’omplir l’espai que va quedar en enderrocar les quatre columnes, ha sigut, des del seu naixement, un atractiu turístic internacional i una de les icones de Barcelona. L’aigua segueix el seu recorregut pels laterals, al llarg de tota l’avinguda, amb cascadetes i estanys. El projecte de la Font que va entregar Buïgas al Comitè Executiu encarregat de l’obra, va ser, originàriament, titllat de bogeria per la seva grandiositat: constava de quatre cents seixanta plànols i setanta dibuixos. Malgrat això, es va dur a terme la construcció en menys d’un any i hi van treballar més de tres mil persones. La Guerra Civil i la forta crisi econòmica que va seguir foren un cop fort per el manteniment de la font, que no va tenir cap restauració fins el 1954, en que el mateix Buïgas va reconstruir part del que s’havia malmès durant la postguerra. Als anys setanta, es van renovar diversos elements del seu comandament i part de la il·luminació. Als vuitanta, s’hi va incorporar música i, amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992, es va fer una millora provisional. El 1998, per fi, acabà una restauració prou definitiva. Encara ens queda força història i moltes coses per comentar de la muntanya de Montjuïc. De moment, però, ho deixo aquí. ANTÒNIA CALDÉS

Fotos: 1, 2 Font del gat – 3 Font Màgica.

RECORDEU: Diumenge 2 de desembre ACTES DIA DEL SOCI 

A les 12 del matí, ballada de sardanes a la plaça de l’Ajuntament, a càrrec de la cobla Contemporània.



A 2/4 de 3. DINAR DE GERMANOR



A les 6 del vespre, acte musical per determinar.

Us animem a venir

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Antònia Caldés, Francesc Diví, Carles Farrés, M. Lluïsa Galan, Carme Jorba, Pere Juhé Jaume Marzà, Jaume Miró, Antoni Prats, Dolors Sala.

Amb la colÂˇlaboraciĂł de: