18-12 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXIX – Núm. 430 DESEMBRE 2018

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

Coberta del llibre de Ramon Morales, de la col·lecció La Medusa que edita l’Ateneu (núm. 4), en el qual es recullen alguns dels articles que hem reproduït en les Portades del Xipreret els darrers dos anys.

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE DESEMBRE DISSABTE 1, Excursió Coneguem Catalunya núm. 361. Visita a la Cova de Sant Ignasi a Manresa. Inscripcions dia 23 de novembre.

DIA DEL SOCI DIUMENGE 3, a les 12 del matí, ballada de sardanes a la plaça de l’Ajuntament, a càrrec de la cobla Contemporània.  A 2/4 de 3. DINAR DE GERMANOR  A les 6 del vespre, acte musical per determinar. DIJOUS 13, a 2/4 de 8 del vespre. Inauguració del pessebre i lectura de poemes de Nadal DIJOUS 27, a les 7 del vespre. Concert: Coral Infantil Els Matiners, i els joves de Cor de Nit. Preu de l’entrada: una joguina que serà donada, posteriorment, a la Creu Roja, amb les altres joguines que s’hagin recollit.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE GENER DIVENDRES 4, tot el dia, SS Majestats Melcior, Gaspar i Baltasar faran una visita a diverses llars d’avis de l’Hospitalet. DISSABTE 5, a 2/4 de 9 del vespre. Després de la Cavalcada, a la nostra seu els Reis Mags donaran les joguines als nens, dels quals els pares o familiars, ho hagin sol·licitat. DISSABTE 12, a les 10 del matí. Visita cultural guiada al Museu Marítim. Trobada a l’andana direcció Fondo de la parada Avinguda del Carrilet de la línia 1 del Metro. DISSABTE 26, Excursió Coneguem Catalunya núm. 362. Visita al Castell d’Escornalbou. Dinar: CALÇOTADA. DIJOUS 31, a 2/4 de 8 del vespre. Recital homenatge a Vicent Andrés Estellés (1924-1993). A càrrec de socis de l’Ateneu. Conduirà l’acte Antoni Prats TALLERS CURS 2018-2019 ES OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL L’escenografia, simple i austera. El canvi de vestuari dels personatges, àgil i sorprenent a vegades. Els decorats, discrets i eficients. La música de suport, pausada, sense estridències. La interpretació de les, i del, protagonistes, fregant l’excel·lència. La direcció impecable... Tots aquests factors, perfectament conjuntats, provocaren que el clam de denúncia social de la Maria Aurèlia Capmany arribés, des de l’escenari de la sala d’actes de l’Ateneu, ní-tid i contundent als espectadors. Uns espectadors que, al final de la funció, marxaren cap a casa amb diverses sen-sacions i emocions difícils de copsar. Perquè Feliçment, jo soc una dona no deixa indiferent. Més aviat trasbalsa, re-mou per dins. El consell de redacció del Xipreret agraeix a totes les persones que participaren en el muntatge de la versió dramatitzada de la novel·la de M. A. Capmany la seva col·laboració desinteressada. Se’n poden sentir orgulloses. També volem donar les gràcies al nombrós públic, socis i no socis de l’entitat, per la seva assistència. Sense el seu escalf l’èxit de l’escenificació teatral no hauria estat el mateix. Estem al desembre. S’acosta Nadal. I Cap d’Any. I Reis. Us desitgem que passeu unes bones festes en companyia de les persones que més estimeu i que la salut us continuï acompanyant llargament.

M DESEMBRE

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET UN CINQUANTENARI (Publicat en el Xipreret núm. 96, juny de 1988)

Amb aquest escrit d'en Ramon Morales en què commemorava la seva cinquantena "nota del seu dietari" acabem el seguit de portades que durant els últims dos anys han anat omplint aquest apartat del Xipreret. A partir del mes vinent, i seguint amb la línea de recordar antics articles d'interès apareguts fa força anys al nostre butlletí, engegarem una nova tanda de Portades en què recordarem alguns dels escrits de Francesc Marcé i Sanabra.

'altre dia, en tancar el cartipàs, em vaig adonar que ja s'havien publicat cinquanta notes d'aquest dietari. Com que cada una d'elles ha estat dedicada a un tema diferent, són cinquanta les opinions o estones de reflexió que hem compartit, malgrat que la seva durada sigui tan breu. Unes noces d'or són un objectiu considerable que es mereix un comentari a mitja veu, sense escarafalls, com és norma en aquesta plana. I em cal començar agraint l'amabilitat d'alguns consocis que han demostrat l'amistat i l'afecte que em professen, fent més lloances de les que realment es mereixen aquests fulls. Com que són molts amics, m'estalvio les referències. També han arribat a la redacció del Xipreret missatges de persones que no recordo haver tractat mai, fent algun comentari sobre determinats textos o sobre el conjunt d'ells. La primera sorpresa fou només començar, amb la lletra del diputat al Parlament de Catalunya, senyor Vicenç Capdevila i Cardona, acollint el meu desig de ser reconegut com a llobregatà, i prometent fer-se portaveu de tots als afectats per aquesta anomalia i que som tots els hospitalencs. Les protestes que ha alçat arreu l'aprovament d'una Llei d'Administració Territorial idèntica a la que instaurà la Generalitat republicana, sense rectificacions, demostra amb la cua que porta i portarà que no donàvem bastonades de cec. El meu reconeixement al senyor Capdevila es duplica perquè sembla ser l'únic polític local en actiu que ha trobat quelcom d'interès al llarg d'aquestes notes. L'Antoni Vidal va escriure unes línies molt atentes qualificant aquest espai per uns comentaris que ell considera escaients relatius a

la nostra ciutat, i on instava també l'equip de redacció a ser més agressiu, tot dintre d'una prudència. El recordatori de la família Sabaté on es parlava de les actuacions del Quico, va ser motiu d'una comunicació on es diferenciaven les seves "gestes" durant el període revolucionari de les que va dur a terme com a membre de la lluita antifranquista. Penso que això no altera aquella nota, on es remarcava per sobre de tot, les angoixes d'una família hospitalenca davant la repressió de la postguerra. El meu desconcert va ser molt gran en rebre una missiva de la vídua de Josep Iglésies, agraint els mots dedicats al seu difunt espòs. A hores d'ara encara no sé com aquell Xipreret va arribar a les mans de Maria Fontserè, ja que no tinc coneixement de cap relació seva amb el nostre àmbit. La consideració que jo tenia del matrimoni IglésiesFontserè, així com del pare d'ella, l'eminent científic Eduard Fontserè, fou causa d'una íntima alegria en rebre la nova. El matrimoni Josep Travesset i Anna Rosselló, que han passejat la seva catalanitat per mig món, i han presentat els seus llibres al nostre local en diverses ocasions, també van tenir la generositat de fer referència expressa a aquestes notes en una al·lusió al contingut de la nostra circular informativa. Més sorpreses. El senyor Joan Costa i Pujol va escriure una lletra molt cordial en què remarcava dues notes: aquella en què expressava el trauma que significà per a mi la mort de la meva mare, i una altra en que rememorava els darrers dies de la guerra civil a l'Hospitalet. Resulta que, quan jo parlava del darrer mort per acció de guerra a la nostra ciutat, esmentava sense saber-ho el seu avi Ricard Pujol i Fornós. L'Hospitalet és un gran mocador de farcells que ens acull a tots entre els seus nusos. I emotiva també la simbòlica abraçada de Jaume Josa, el meu mestre, amb qui he tornat a recordar aquella negra nit en què vaig caminar tantes estones de la seva mà, a l'espera d'un demà millor. El seu mestratge entre la mainada de Sant Josep fou decisiu en aquells anys tèrbols, i em complau haver-li pogut donar-ne testimoni en les hores serenes de la seva senectut. Aquestes lletres i les altres que no esmento per evitar que els malpensats i envejosos de sempre diguin que es veu massa el llautó, m'han fet arribar a tres conclusions que sintetitzo tot seguit: PRIMERA. El Xipreret es llegeix. No és aquell opuscle que es deixa sobre la taula dels papers, i que quan el feix és molt gros es llença amb les deixalles. Hom el llegeix, s'informa, critica el seu contingut, i en general voldria veure ampliat el seu nombre de pagines i de col·laboracions. Això porta a considerar la importància de mantenir viva i atractiva aquesta circular informativa.

SEGONA. El Xipreret arriba lluny. Molt més lluny del que ens pensem. La seva difusió ultrapassa el cercle de socis de l'Ateneu i àdhuc els límits urbans de la nostra ciutat, tan mancada per altra banda de publicacions en la nostra llengua. TERCERA. En aquestes notes, que sovint són una recerca apassionada -i a estones, desesperada- d'elements que puguin redreçar la nostra identitat aigualida, som molts els que estem d'acord en moltes coses. I si a molts us sona a petulància, podríem dir bastants, que ja seria prou, donada la composició del nostre aglomerat urbà i la diversitat de situacions socials i culturals. Amb el suport d'aquestes deduccions goso dir sense por que tenim una memòria històrica que ve d'una experiència de vida en comú, i a la qual no estem disposats a renunciar. Som hereus del nostre passat, i ens cal treballar el present per assegurar-nos un futur just i fidel. Conscients d'això, coincidim a valorar la degradació del sentiment de ciutadania; la pressió de la societat consumista sobre costums tradicionals; la carència de mitjans per desenvolupar la nostra cultura; l'absència de reacció davant la reducció de signes d'identitat; el coll d'ampolla que significa aconseguir activitats socials progressistes; i també, i això és molt important, en el rebuig de la inèrcia que es recolza sobre el fatalisme. I per sobre de tot estem d'acord en què l'Hospitalet de Llobregat ha crescut massa i massa de pressa. Ho demostra el fet que les notes de més bon acolliment són aquelles on es clama per un reforçament de la nostra ciutadania per damunt de partidismes polítics, racials o religiosos. Un freqüentat comerç del carrer de Prat de la Riba té un cartell on es llegeix: "El millor d'aquest establiment són els seus clients". Jo voldria dir a tots els amics comunicants -ara ja tots són amics- sense cap falsa modèstia, que el millor d'aquestes notes són els seus lectors. Ara que s'acostumen a resoldre les coses amb una simple trucada telefònica, és agradable i molt de remerciar, que algú et dediqui els minuts necessaris per a escriure. Per a mi, que tinc tan poques estones lliures en la llarga setmana laboral, la epistolografia és un inestimable mitjà de comunicació que em facilita relacions d'altra manera ben difícils de mantenir. A tots els corresponsals el meu reconeixement més pregon i el desig que reincideixin en la seva actitud. La coincidència de pensament i d'actituds davant la vida, i també la polèmica raonada, són elements bàsics per donar solera i deixar solatge en una comunitat tan heterogènia com la nostra, i per això m'agradaria aconseguir el tacte, l'encert i la sort d'arribar al centenari d'aquestes notes, per continuar plegats aquesta tasca compartida que és anar fent país. RAMON MORALES

CONVERSES Des de fa gairebé quaranta anys, cada mes hem publicat al “Xipreret” les “Converses”, en què hem entrevistat a centenars de persones de tota mena. Després de tot aquest temps, hi ha mesos en que ens és difícil trobar algú que pugui, o vulgui, respondre les nostres preguntes. Per aquest motiu hem buscat una fórmula alternativa per aquest apartat. D’aquesta manera anirem intercalant un format o un altre segons la disponibilitat de conversadors de que disposem. Aquest mes de desembre ens estrenem en aquest nou format. Les preguntes proposades són: 1, Si pogués escollir, on preferiria viure, en un poble o a la ciutat? Per què? 2, Diuen que la moda no incomoda. Entre d’altres observacions que ens vulguin fer, ens agradaria saber què en pensa de la moda dels pantalons estripats que s’ha acceptat tan alegrement. 3, una pregunta curta, per una resposta que esperem que sigui llarga. Com veu i viu el Nadal? M. Dolors Nat i Pinyol, 67 anys, ens ha respost així: 1, A mi, en principi, m'agradaria viure al poble on vaig néixer i créixer, Riudoms, i anar envellint veient envellir la família, veïns i amigues de sempre. Poder respirar aire més net i contemplar àmpliament el cel, les muntanyes...Però resulta que fa més de 40 anys que visc a l'Hospitalet de Llobregat, ciutat que estimo molt, encara que em va costar de fer-ho, venint com venia del món rural. Però ara, viure'n lluny em causaria enyor, perquè, amb el temps, m'hi he fet el meu espai i hi tinc bons amics i amigues i, que carai, aquí em sento més lliure i independent. Resumint: trio la ciutat, però, podent fer sovint, anades al poble. 2, De joveneta duia texans, però, al camp i per treballar (era pagesa), i la mare, quan se m'estripaven els apedaçava molt bé, perquè no es veiés un mínim forat o esquinç. Les persones que anaven estripades, en aquell temps, eren sinònim de: brutes, deixades i acostumaven a ser drapaires o pidolaires que no inspiraven gaire confiança. Ara molta gent jove i de classe benestant o no, llueixen texans estripats expressament, com a moda. A mi em fan una mica de mal als ulls, però... 5

Abans anava tothom més o menys igual. Només ens diferenciàvem si dúiem roba de mudar o de treballar. No m'agradaven gaire aquests aires, quasi d'uniforme. A mi m'agraden els colors vius i ben combinats i que, cadascú tingui prou llibertat per vestir com li plagui. 3, Ai, el Nadal. De petita i joveneta per a mi el Nadal va ser trist. Només recordo un any, jo en tenia 7, que vam anar a casa l'àvia paterna a fer cagar el Tió, i a mi em va cagar un petit davantal per aprendre a rentar els plats; als pares una rajola de torró i una ampolla de xampany, (llavors es deia així). Per Reis el pare em va dur a coll i be a veure la cavalcada i després, mentre el meu germà i jo fèiem companyia a la mare que cuinava el sopar, el pare va posar els regals al balcó i va escampar palla per la vorera, fent veure que els camells ja havien passat. Recordo molt bé aquelles festes, perquè van ser les últimes que vàrem celebrar. L'àvia Maria va morir i, l'any següent, ho va fer el pare amb només 40 anys. A partir de llavors, a casa, va marxar l'alegria, i no recordo pas ni si menjàvem sopa o verdura bullida. Torrons ni re de dolç, segur que no. La mare plorava i al meu germà i a mi se'ns escapava alguna llàgrima mirant darrere els vidres del balcó, entelats pel fred, com la gent passava de pressa pel carrer amb senallons i cistells plens. Més endavant vingueren els avis materns del Perelló i portaven pastissets, mel i l'àvia Genoveva feia una mena de mantegades amb formes diferents: flor, cor, estrella i jo era la que posava els motlles damunt la pasta llisa i tot era més alegre i dolç. L'actualitat és molt diferent, primer aquí, a la ciutat, amb marit, fills, pares polítics, cunyats i nebots, tot va canviar per a bé. I en acabat van arribar els néts, el primer l'Arnau i després la Paula, i en acabat, la Jordina. Tot va ser com una gran joia feta regal. I poder-ho celebrar em produïa una immensa emoció. Recordo la primera Nit de Nadal a Terrassa a casa del meu fill el Tió, els regals, les menges, els ulls que a tots ens espurnejaven i després la Missa del Gall a l'església de Sant Pere. Feia fred, però era un fred viu i alegre que ens feia caminar de pressa com si ens guiés un estel amb molta màgia. Una altra nit que es mantindrà viva en el meu record. Ara, en general, es celebra el Nadal com una gran campanya de consumisme que ja comença a finals d'octubre amb tota mena de dolços als supermercats. Les televisions ens martellegen amb propagandes de tot tipus: joguines, perfums, viandes, viatges a la neu... Moltes persones, però, furguen dins els contenidors d'escombraries per poder subsistir, també per Nadal... I el Nen Jesús on és? 6

Helena Farrés Crespillo de 29 anys, diu això: 1, Respondre a aquesta pregunta m’és realment complicat, ja que penso que per poder opinar sobre alguna cosa primer s’ha d’estar informat i tenir coneixements sobre el tema. En el meu cas, mai he pogut provar l’experiència de viure en un poble, ni tan sols en època d’estiueig, per tant més difícil poder donar una opinió. De totes maneres no crec que hi hagi una veritat absoluta en aquest tema. Personalment, és cert que estic molt acostumada de viure a ciutat i a tenir-ho tot al meu abast i, probablement, el canvi a viure en un poble em costaria força. En general crec que les dues coses tenen avantatges i desavantatges, per exemple, si vius a ciutat tindràs més facilitats per disposar de transports públics, de tot tipus de comerços i fins i tot de serveis tan importants com els sanitaris (CAP, urgències, hospitals...). Si vius en un poble, viuràs amb menys contaminació ambiental, lumínica i acústica i tindràs més oportunitats de conèixer el veïnat, ja que hi ha menys densitat de població que a les ciutats, etc. Depenent de la personalitat de la persona que ho provi i de les seves prioritats, es sentirà més còmoda en un lloc o en l’altre. 2, Amb el tema de la moda sóc bastant oberta i penso que mentre el que porti una persona no faci mal als altres, que porti el que vulgui, i si aquella peça de roba no ens agrada, doncs no ens la posarem, però que els altres facin el que vulguin. Sóc conscient que quan veiem alguna cosa que s’escapa del més comú o quotidià ens és difícil no fixar-nos-hi o, fins i tot, no comentar-ho, però sempre dins del respecte que aquella persona no ens està fent cap mal, sinó que simplement ens crida l’atenció. Crec que criticar el que porta la resta perquè no ens agrada, quan a nosaltres ni tan sols ens afecta, simplement denota la falta de tolerància que tenim respecte els altres. Hi haurà gent que pensi que aquests pantalons fan més bonic o sí més no, son més originals que la resta i altres que els odiaran, però crec que hem de començar a acceptar que vivim en una societat plural i amb visions molt diferents sobre la moda. En el meu cas, per exemple, no entenc l’utilitat de les arracades, mai en porto i trobo que fan mes nosa que servei, em pesen, i quan m’estiro al llit se’m claven i em molesten. De fet, si busques “arracada” al diccionari, trobaràs que hi posa que és un ornament, és a dir, quelcom per embellir o adornar, no té cap utilitat pràctica més enllà de l’estètica, per tant, podríem pensar el mateix de les arracades que de qualsevol peça de roba que es posi de moda. Tot és qüestió de visió. 3, Nadal és una època que generalment es passa en família. Crec que sovint, a mesura que ens anem fent grans, perdem la il·lusió per 7

aquestes festes, ja sigui per la feinada que porten, perquè les veiem com unes festes molt comercials en què només gastem diners i més diners o perquè ja comença a faltar gent i en aquestes dates és quan més notem que els trobem a faltar. Però crec que són unes dates que ens aporten una oportunitat perfecte per veure aquells familiars que no veiem tan sovint i per compartir. Tots recordem sempre els Nadals de la infància perquè són els més especials i els que vivim amb més il·lusió i ganes i, aquelles persones que quan es fan grans critiquen aquestes festes i optarien per no celebrar-les, no se n‘adonen que, si ho fessin, els estarien robant als més petits de la família l’oportunitat de viure aquests Nadals de la infància que esdevenen tan especials per a un i que acaben quedant guardats com petits tresors als records de cada un de nosaltres. Clementina Erill Prat, 67 anys, ens respon així: 1, A mi m’agrada viure a la ciutat, i concretament a la meva ciutat que és l’Hospitalet. Aquí vaig néixer, em vaig criar, em vaig casar i hi segueix-ho vivint, no he viscut a cap més lloc. Crec que a les ciutats hi ha moltes coses per poder fer en el nostre temps lliure (teatre, cinema, museus, compres…) encara que a l’Hospitalet li’n manquen algunes, però, per sort, Barcelona és molt a prop. També s’ha de tenir en compte que quan vius en un poble per qualsevol gestió administrativa o sanitària que has d’anar a la ciutat, i això és un inconvenient. No em veig vivint en un poble. 2, Tots d’una manera o altra seguim la moda però en la meva opinió crec que no tot s’hi val, perquè hi ha coses que, per molt que estiguin de moda, hem de saber que, per edat o físic, no ens ho podem posar. Pel que fa referència els pantalons estripats entenc que a la gent jove els agradin perquè ara estan de moda, encara que, si fa uns anys els hi haguéssim fet posar ens els haurien “tirat pel cap”. 3, Independentment que siguis creient o no, penso que Nadal és una festa que pot significar moltes coses alhora. En el meu cas és un dia que, des de fa molts anys, ens reunim per dinar tots els germans amb els fills respectius (cosa que no sempre podem fer), però aquest dia al tenim instituït i fins ara tots ho hem respectat. Actualment ja comença a ser més difícil perquè els fills tenen la seva pròpia família i, si abans ens reuníem 14 persones, ara s’ha multiplicat i ja no podem ferho a casa, haurem de planificar-nos d’una altra manera si no volem perdre la nostra tradició. Ja veurem com ho resolem.

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS CONEGUEM CATALUNYA Excursió ním. 361 Visita al Santuari de Sta. Maria de Queralt i la Granja Fuives del Ruc Català. Dissabte 17 de novembre de 2018.

l’hora i al lloc de costum sortirem en direcció a Manresa. En aquesta excursió van tenir l’agradable sorpresa que ens acompanyessin el president de l’Ateneu, senyor Fèlix Puig i la seva esposa. Un cop a Manresa vam esmorzar al restaurant Viena, continuant tot seguit el viatge fins al Bergadà per visitar el Santuari de Santa Maria de Queralt. En arribar-hi, el mossèn d’aquesta parròquia, que ens feia de guia, ens va explicar les aventures i desventures que van passar durant la Guerra Civil espanyola, ja que un piquet dels que anaven arreu destruint tot el que feia olor de capellans, van cremar l’església, la qual, en acabar-se la guerra, va ser reconstruïda. També ens va explicar que en aquesta església hi va exercir mossèn Ballarín. Tot seguit ens va portar fins un cantó de l’església on havia instal·lat un espècie de joc, en el qual, posant-hi alguns euros s’encenien unes llumetes. Amb això el rector intenta recollir alguns diners per al manteniment de l’església.. Després vam tornar a pujar a l’autocar per anar cap a Can Fuives, Centre Mundial del Ruc Català. Pel que ens va explicar el guia, des d’aquest centre es venen rucs a tot el món, especialment a França i Alemanya. El senyal que identifica aquest ruc, són les taques blanques que tenen al morro, al voltant dels ulls i a la panxa. Al final de la visita ens passaren un vídeo on

s’explica com va començar el negoci del ruc català ara fa 50 anys. En acabar aquesta visita ens n’anàrem cap a Gironella, on ens serviren un dinar força bo. Finalment vam pujar a l’autocar per tornar cap a l’Hospitalet, on vam arribar sans i estalvis, encara que amb la pluja que tant temíem durant tot el dia. Sort que aquesta ens va agafar al final de l’excursió. JAUME MARZÀ

********* VISITA CULTURAL – Biblioteca de Catalunya

l dissabte, 3 de novembre, érem vint-i-tres les persones que ens havíem apuntat per fer la visita guiada a la Biblioteca de Catalunya i poder recórrer totes les seves interessants instal·lacions. Acompanyats per Maria, la nostra guia, vàrem tenir la possibilitat d'accedir a les diferents sales i exposicions que en visita particular no es possible veure. L’edifici és molt antic, la primera pedra es va posar l'any 1401 per crear l'antic Hospital de la Santa Creu. El 3 de juny de 1931 aquest gran edifici d’estil gòtic fou cedit a l’Ajuntament de Barcelona per instal·lar-hi la Biblioteca, que ja funcionava des del 1907, però que no tenia una seu fixa. No va ser, però, fins acabada la Guerra Civil Espanyola que s’hi va traslladar definitivament (1940), tot i que amb la prohibició de l’ús públic i oficial de la llengua catalana. La Biblioteca conté un fons ric i de gran valor: manuscrits, gravats, mapes, pergamins, llibres, i un important conjunt de peces en música impresa i manuscrita. Se segueixen adquirint llibres i revistes. Quan es va acabar aquesta interessant visita a la Biblioteca, i aprofitant que érem a prop, vam acostar-nos fins al remodelat Mercat de Sant Antoni per veure les excavacions de la muralla descoberta en fer les obres del mercat. Les parades del menjar feien molt de goig, i hauríem comprat un munt de coses. En acabar, uns quants vàrem anar plegats a dinar per completar aquest matí que ho vam passar tant bé! ISABEL SEGARRA

FELIÇMENT JO SOC UNA DONA A càrrec de les seccions Grup de Teatre Margarida Xirgu i Amics d’Apha 63

intre del conjunt d’activitats que l’Ateneu ha dedicat al centenari de M. Aurèlia Capmany destaquen la representació de la seva reeixida novel·la Feliçment jo soc una dona, en versió escènica de l’escriptora mallorquina Margalida Estelrich adaptada per Joan Soto, responsable de la direcció i producció del muntatge. Les representacions van tenir lloc els dies 17, 18, 24 i 25 de novembre a la Sala d’Actes de l’entitat i van congregar un públic molt nombrós que va exhaurir localitats en algunes de les funcions. Margalida Estelrich havia adaptat la novel·la al teatre per permetre fer un exercici de final de curs, dirigit per ella mateixa, a alumnes de l’Institut del Teatre. Per iniciativa de Josep Anton Codina, Margalida Estelrich va cedir el text a Joan Soto amb permís per adaptar-lo i fer-ne un muntatge a l’Ateneu amb motiu d’aquesta commemoració. Cal dir que aquest text recull amb molta fidelitat l’esperit de la novel·la i incorpora una gran majoria del seu contingut, àmpliament comentat i analitzat en la taula de debat “De l’aula a la biblioteca” (Xipreret, núm. 429 de novembre de 2018, pàg 13) L’obra comença quan el seu personatge central Carola Milà, ja en plena maduresa i un cop aconseguida una notable fortuna econòmica, es troba a l’illa de Mallorca escrivint una crònica novel·lada de la seva atzarosa vida, interpretat amb molta sensibilitat per la veterana actriu Julita Sanou. Una colla de noies joves confraternitzen amb ella i li demanen que els expliqui què està escrivint. La Carola escriptora narra les seves vivències en un pla de l’escenari i en un altre les noies interpreten de forma rotatòria la Carola en les diferents etapes de la seva joventut. Nascuda en el si d’una família desestructurada i pobra, acollida en un col·legi de monges, adoptada per conspícues feministes, dedicada a la prostitució, incorporada a l’alta societat barcelonina, atreta per les milícies combatents en la guerra civil o refugiada en l’atmosfera existencialista a París assumeix diversos prototips de dona. Les joves actrius Helena Royo, Helena Farrés i Noelia Meroño interpreten els paper de Carola nena, Carola jova i Carola adulta, les quals junt amb les també joves Laura Farrés i Carolina Farrés donen vida a tots els personatges femenins amb qui es relaciona la protagonista com la Madre San Cristóbal, la Senyora Reinal, diverses prostitutes, etc. Cal dir que juntes formen un equip molt convincent, fruit d’un treball molt intens, que inclou delicioses escenes de cant “a capella” que donen un plus d’amenitat a l’espectacle. Al llarg de la narració apareixen homes que influeixen en la seva vida, sense determinar-la, però, ja que la Carola és mestressa d’ella mateixa i al final aconsegueix diners i estabilitat. Diferents papers masculins com

Feliu Tobies, jove anarquista, Agustí Turull, aspirant a diplomàtic, Esteve Plans, membre de l’alta burgesia, i Adrien Desneval, bohemi parisenc, són interpretats amb un encertat distanciament per Jordi Figueras. És clar que això requereix un gran esforç, atesa la naturalesa contradictòria d’aquests personatges, que tenen però l’element comú de la seva complementarietat perquè Carola, tot vencent la ingent quantitat d’obstacles que la seva condició femenina li imposa, pugui sortir endavant. El muntatge escènic, seguint la línia dels darrers espectacles dirigits per Joan Soto, s’inspira en el teatre èpic brechtià, de manera que tota l’escenografia està al servei de la narració. Per això es busca una trepidant successió d’escenes, lluitant sovint contra les limitacions de l’espai per aconseguir un ritme satisfactori. Aquestes escenes transcorren per entorns molt variats que uns decorats molt evocadors i de gran plasticitat, dissenyats per Clàudia Pérez, reflecteixen amb gran eficàcia. El vestuari de Glòria Sala, dins de la forçosa sobrietat que li pertoca, compleix abastament amb els objectius. Cal posar en relleu l’equip tècnic format per Francesc Diví, estructura tècnica i utillatge, Adrià Pérez, operador i disseny d’il·luminació, Josep Aijón, electricista, Carles Farrés, operador de so i Anna M Vilanova, Dolors Sala i Jesús Rocosa, ajudants d’escena, per la seva important contribució a l’èxit de l’empresa. El gran esforç esmerçat i el bons resultats aconseguits justifiquen abastament que aquest muntatge sigui representat en altres indrets. Text: JAUME MIRÓ - Fotos: M. LLUISA GALAN

FELIÇMENT JO SOC UNA DONA

l juliol de 2011 Margalida Estelrich va presentar a l`lnstitut del Teatre la seva adaptació al llenguatge dramàtic de la novel·la Feliçment jo soc una dona de Maria Aurèlia Capmany. Li agraïm les facilitats que ens ha donat per utilitzar el seu treball com a referent en la construcció de la nostra particular versió que segueix fil per randa el seu relat. He volgut incorporar un fragment nou de la novel·la per fer palès allò que la Maria Aurèlia sap fer tan bé quan entra en els petits detalls. Allò que hom percep però que és tan difícil d'explicar: les emocions, els sentiments, els sentits. Allò que toquem, que olorem, que mirem, L'escena del Convent en podia ser la mostra. També aquest moment en la vida de la Carola va ser decisiu en el seu embarasós camí. La novel·la és un magnífic retrat de la primera meitat del segle passat. La seva visió crítica és document de la Barcelona d'aleshores, que Carola descriu des de la condició de la dona que davant un escenari advers afronta la vida mirant endavant en defensa dels seus drets, de la seva dignitat, de la seva llibertat,... des del seu particular feminisme. En la funció d'avui us presentarem alguns relats confidents del diari de la seva protagonista, la Carola Milà, una escriptora de prestigi que ens parla d'una experiència vital plena d'ombres que sovint l'ha forçat a adoptar capteniments arbitraris per poder sobreviure amb un mínim de dignitat. El format de diari que té la novel·la obliga a fer un treball de síntesi difícil ja que per damunt de la història, a la qual no podem renunciar, hem d'entrar al món interior de la protagonista. La Carola és una lluitadora que per sobreviure a la hipocresia de la societat que l'envolta ha d'imaginar el seu futur. A voltes caldrà planificar-lo però sovint l'haurà d'improvisar. Hem hagut de trossejar aquesta múrria Carola per poder mostrar de manera entenedora el seu món advers. En aquest món alguns personatges es repeteixen en un mateix rol, i d'altres son caricatures de prototips corals que la persegueixen en la seva fugida cap al futur. L'escenografia, el vestuari i la concepció dels personatges han estat pensats per seguir el joc que ens proposa la narradora que de fet és qui en tot moment porta la iniciativa del relat del seu record. Us podríeu enamorar de la Carola. JOAN SOTO Director Nota: Text reproduït del programa de mà informatiu repartir en les representacions.

QUICO SABATÉ I EL MAQUIS LLIBERTARI A CATALUNYA

l dijous dia 29 de novembre va tenir lloc a la nostra sala d'actes la conferència titulada Quico Sabaté i el maquis llibertari a Catalunya. La proposta d'aquest acte va venir, ja fa uns mesos, de la ma de la nostra sòcia Rosa Bordas que, havent assistit a una sessió anterior, en un altre centre, va creure que seria interessant que l'Ateneu també se'n fes ressò. Vivim en un moment en què la memòria històrica de la gent sembla haver entrat en una mena de paràlisi cerebral greu, un moment en que els partits d'extrema dreta estan prenent una rellevància política que fa escassament un parell d'anys no haguéssim arribat a imaginar. Cal recordar qui són aquesta gent, quines van ser les barbaritats que van cometre i tot el mal que van ser capaços de fer i que no dubtarien a repetir. També és el moment de recordar aquells que van lluitar contra els feixistes, que van combatre aquells que van fer de la por, el terror i la mort la seva bandera per doblegar un poble democràtic i que, en la seva majoria, ho van acabar pagant molt car, com Quico Sabaté, Faceries i molts altres.

El conferenciant va ser el senyor Ricard de Vargas, historiador, estudiós del moviment obrer català i de la resistència antifranquista. També va ser guionista i coautor de la sèrie documental de TVE de Catalunya El maquis a Catalunya, 1939-1963, emesa a partir del gener de 1989. També ha dirigit exposicions i altres conferències relacionats amb aquest tema.

L'acte es va iniciar amb el passi del capítol, de la sèrie documental abans esmentada, dedicat a Quico Sabaté, en què s'explicava, breument, part de la seva vida i com va ser la seva mort. Tot seguit, la nostra sòcia Dolors Sala ens va llegir dues cartes escrites per dos maquis que actualment viuen a França (Joan Busquets i Àngel Fernàndez) i que van ser força emotives. En la part corresponent a la conferència, el senyor de Vargas ens va parlar de la la figura de Quico Sabaté, els seus fets, tant de jove com de més enllà de la fi de la guerra civil, en que es va dedicar a dirigir incursions resistents contra el règim feixista del general Franco. Alhora va aprofitar per parlar-nos sobre el moviment resistent a Catalunya, realment important i nombrós, amb força activitat, entre altres que hi podem trobar dos intents d'atemptar contra el general Franco. L'aliança d'Espanya amb els Estats Units i l'entrada a l'ONU va acabar d'aixafar el moviment resistent cada cop més clandestí. Cal dir que vam tenir el privilegi de comptar amb la presència del poeta i cantautor Jaume Arnella que, entre altres, ens va interpretar la Balada d'en Faceries i el Bella Ciao. Seria molt complicat repetir en aquestes poques ratlles tot el que es va explicar durant la conferència. Només vull recordar, abans d'acabar, el patiment de tota aquella gent que va lluitar contra els feixisme i per la llibertat, recordar aquells que van patir presó, tortura i, fins i tot, la mort a mans d'un règim de terror. Quico Sabaté pot tenir molts detractors, és cert, però em quedo amb les paraules del senyor Ricard de Vargas quan va explicar que Quico Sabaté, que podria haver viscut tranquil·lament a França o que fins i tot havia rebut la invitació del mariscal Tito de Iugoslàvia per anar a viure allí, va decidir seguir tornant a Catalunya, a lluitar, perquè la seva consciència no li permetia viure tranquil·lament a l'exili mentre hi havia companys seus que patien penúries, que s'arriscaven diàriament en actes resistents o que morien afusellats al Camp de la Bota. Aquells homes mereixen el nostre respecte. Text CARLES FARRÉS Fotos ANTÒNIA CALDÉS

LA COL·LECCIÓ DEL NOSTRE ATENEU, “LA MEDUSA”, PER TERRES VALENCIANES. El volum núm. 31, El nom i la cosa, s’ha presentat a Pedreguer i a Dénia (dies 17 i 24 d’0ctubre).

la localitat de Pedreguer, l’acte va tenir lloc en una de les sales de la Casa Municipal de Cultura. Se’n va fer càrrec el seu director, senyor Xavier Ortolà, el qual no només va comentar en profunditat el contingut d’aquest llibre d’assaig, si no que féu, també, un recorregut per l’obra poètica d’Antoni Prats.

A Dénia, així mateix a la Casa de Cultura, va ser el senyor Josep Antoni Server, professor de llengua i literatura i director de l’IES Maria Ibars, el presentador. En aquesta ocasió comptàrem amb la presència del Regidor de Cultura de l’Ajuntament d’aquesta ciutat, senyor Rafael Carrion i de l’ex-alcalde senyor Sebastià Garcia. També va assistir a la presentació un periodista del setmanari comarcal de la Marina Alta, Canfali. Amb el títol “Antoni Prats rescata un centenar d’articles periodístics en El nom i la cosa”, el dissabte 27 d’octubre, es publicà, il·lustrat amb diverses fotografies, el comentari sobre l’acte que aquest va escriure i que podeu llegir a continuació:

L’escriptor i col·laborador de “Canfali Marina Alta” Antoni Prats ha presentat a Dénia el seu últim treball, El nom i la cosa, que recull vora un centenar d’articles periodístics publicats entre els anys 2004 i 2007. La major part dels textos han aparegut en estes mateixes pàgines, sota el mateix títol del llibre. Ara, el seu autor els ha rescatat en un volum publicat per l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet. Tal com va dir el director de l’IES Maria Ibars, Josep Antoni Server, en l’acte de presentació, els articles mantenen la vigència de quan van ser publicats. Prats tracta una temàtica molt variada, tant de política, com de societat, pensament, economia o aspectes de la vida quotidiana. Server va comentar que l’autor posa de manifest recursos de la poesia, com la concisió.

Totes dues presentacions van transcórrer en un ambient agradable i distés. El públic assistent, entre el qual es trobaven bons amics, escoltava amb evident complaença, els comentaris que Antoni Prats feia d’alguns articles, intercanviant-hi també les seves opinions. Properament està prevista la presentació del llibre a la població d’Ondara. Més endavant hi ha el projecte de presentar-lo a València.

Text i fotos: ANTÒNIA CALDÉS

COL·LABORACIONS L’ARCADI I EL REI NU A l’Arcadi, naturalment “Qui no dona a l’altre el que li pertoca, no menja el seu pa, sinó que s’apropia del pa de l’altre” Mestre ECKHART (1260-1328)

a molts anys que tenia ganes d’escriure aquest article sobre l’Arcadi Oliveres, professor emèrit d’Economia de la Universitat Autònoma de Barcelona i activista social de trajectòria reconeguda. Vaig conèixer l’Arcadi el 1986 en una taula rodona on es debatia la permanència d’Espanya a l’OTAN. Ell hi participava com a membre d’una de les plataformes cíviques que propugnaven la sortida d’Espanya de l’organisme militar. Ja llavors em va cridar l’atenció la seva claredat en l’exposició d’idees i el seu compromís contra la guerra i el militarisme, una de les seves causes. Arcadi Oliveres prové del cristianisme compromès i, en l’àmbit personal, és senzill i de tracte amable. És un inconformista i lluitador incansable, un corredor de fons a favor de la pau i contra la injustícia. Com a professor i conferenciant fa servir un llenguatge directe i entenedor farcit d’una munió de dades per denunciar les injustícies que observa aquí i arreu. L’Arcadi ha participat des de sempre en grups i iniciatives diverses i ha estat durant anys president de l’ONG Justícia i Pau. Aquest seu 18

activisme ben documentat li ha valgut reconeixements diversos, des del I Memorial Josep Vidal i Llecha, que li va ser atorgat a la ciutat de Reus el 1985 pel seu treball a favor de la pau i el desarmament fins al Premi Constructors de Pau concedit per l’Institut Català Internacional per la Pau i lliurat al Parlament de Catalunya l’abril de 2018. Les causes en què s’ha implicat al llarg de la seva vida són múltiples: l’objecció de consciència, la no-violència i el suport a la lluita per la pau; el rebuig del militarisme i les guerres; la denúncia de les injustes relacions Nord-Sud, del deute extern i les causes del subdesenvolupament; la crítica constant del sistema econòmic capitalista i financer; la crida al consum responsable, la banca ètica i l’economia solidària; els drets humans, la defensa de la democràcia i el rebuig d’un sistema social basat en el control i la por. Lluitador escèptic i esperançat, determinat en la seva lluita i respectuós per les lluites dels altres, afirma que les coses poden canviar, i canviaran, si col·lectivament i individual actuem amb coherència i austeritat. Explica que si de vegades els canvis no són factibles és més per una manca de voluntat política que no pas perquè no hi hagi recursos suficients. En aquest sentit, en un dels llibres que ha publicat, deia: “Amb tots els diners que s’han donat a la banca en aquests tres darrers anys (2008-2011), si som exactes, s’hauria pogut eliminar la fam en el món 92 vegades”. Quan ja tenia escrit aquest text, em va venir al cap el conte d’Andersen El vestit nou de l’emperador, més conegut com a El rei nu. Segur que el coneixeu: un emperador obsessionat per demostrar el seu poder encarrega a un sastre el vestit més bell del món a canvi d’una gran recompensa. El sastre enganya l’emperador dient-li que li ha fet d’una tela màgica, invisible per als estúpids. L’emperador s’emprova l’inexistent vestit que no veu, però, per no semblar ximple, no diu res i lloa el treball del sastre. Ni els seus ministres ni ningú gosa dir-li a l’emperador que va nu per por a ser titllat d’estúpid i potser jutjat per l’afrenta. Quan l’emperador surt de palau en desfilada amb el vestit nou, ningú no li diu res, ben al contrari, tothom fa elogi de la seva elegància. Fins que un nen, ingenu com és, exclama que l’emperador va nu. L’Arcadi em fa pensar en aquest nen que és l’únic que diu allò que veu, perquè té la virtut de dir en veu alta allò que moltes altres persones només gosen pensar. ALBERT MARZÀ

UN ASTRÒNOM PROMINENT

osep Comas i Solà fou un brillant astrònom i divulgador científic, que també excel·lí com a meteoròleg. En ocasió del 150è aniversari del seu naixement, en les línies que segueixen, volem rescatar-lo per uns moments de l’oblit en el qual es troba. Nascut a Barcelona el 19 de desembre de 1868, amb tan sols quinze anys ja estudia un meteorit caigut prop de Tarragona i publica el resultat de la recerca a la revista l’Astronomie. Es llicencia en Ciències el 1894, per la Universitat de Barcelona, i el mateix any presenta el mapa dels canals de Mart a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts. El 1897 l’industrial Rafael Patxot li proposa treballar com a astrònom a l’observatori que té construït a Sant Feliu de Guíxols. Allà, es dedica a continuar les seves observacions astronòmiques i a fer el seguiment meteorològic –és un dels pocs que ho fa en aquella època. A Sant Feliu no s’hi està gaire temps, però. L’any 1899 es casa amb la germana de Rafel Patxot i torna a Barcelona. Al nou domicili, conegut encara avui amb el nom de Vila Urània, hi instal·la un petit observatori, en el qual passa llargues hores mirant el cel. El 1900 rep l’encàrrec, per part de l’Acadèmia, d’observar l’eclipsi de Sol del 28 de maig i es trasllada a Elx. El 1901 esdevé acadèmic. El 1904 és nomenat director de l’Observatori Fabra, no sense controvèrsia, i hi basteix l’estació meteorològica del centre. El 1905 es desplaça a Vinaròs per a observar un nou eclipsi solar utilitzant innovadores tècniques cinematogràfiques. Les aportacions de Comas a l’astronomia són nombroses i diverses. Amb tot, aquí ens limitem a destacar els descobriments que més prestigi internacional li donaren. El 1907 planteja que Tità, el satèl·lit més gran de Saturn, està envoltat d’una atmosfera fortament absorbent. I ho publica. Aquesta hipòtesi, però, no convenç a la comunitat científica, que no s’ho pren seriosament. Això no obstant, trentasis anys després, el 1943, quan ja és mort, l’astrònom Gerard Kuiper, gràcies als resultats obtinguts per la sonda espacial Voyager, confirma les teories de Comas. Els 1925 i 1926 descobreix dos cometes dels quals el segon s’anomena 32P/Comas Solà en honor seu. També detecta onze asteroides mitjançant una tècnica fotogràfica peculiar. Un d’ells duu el nom de Barcelona. Des de 1893 Comas exerceix de divulgador científic amb columnes quinzenals a La Vanguardia, que es fan molt populars i que manté fins a la seva mort. Escriu també per a altres diaris i revistes. És des dels seus articles que mostra la seva disconformitat amb la teoria de la relativitat formulada per Einstein. Opina que està allunyada de la realitat, així com que no és veritat que la velocitat de la llum sigui constant. 20

Entre els llibres que deixa escrits sobresurten: Astronomia (1919) i la magnífica El Cel (1927). El seu enfrontament amb el meteoròleg Eduard Fontserè, fundador i director del Servei Meteorològic de Catalunya, provoca un considerable terrabastall acadèmic. Al principi de la seva relació professional els dos científics treballen junts en molts projectes amb bona sintonia. La rivalitat esclata quan aspiren, cadascun pel seu compte, a convertir-se en el primer director de l’Observatori Fabra. La plaça la guanya Comas, però Fontserè mostra el seu desacord amb la presentació de diverses reclamacions. Es queixa, així mateix, de la poca atenció que rep l’estació meteorològica. Per solucionar el conflicte, la Reial Acadèmia de Ciències i Arts decideix, finalment, que hi hagi una direcció compartida: Comas coordina la secció d’Astronomia i Fontserè les de Meteorologia i Sismologia. D’aquesta manera s’evita que es vegin: un va a l’Observatori de nits i l’altre de dies. Josep Comas i Solà mor el 2 de desembre de 1937, en plena guerra civil, a causa d’una broncopneumònia que contreu a l’Observatori Fabra, on fa molt fred. En el seu llegat testamentari deixa la seva casa, Vila Urània, situada al barri de Gràcia, a l’Ajuntament de Barcelona amb la finalitat que la dediqui a equipaments educatius i culturals. Aquesta voluntat, però, no sembla entrar en els plans municipals. Sortosament les fortes protestes dels veïns i dels familiars obliguen a redreçar el projecte del consistori. Actualment, al lloc, hi ha construït un Centre Cívic. PERE JUHÉ I ORIOL Fonts d’informació utilitzades, cedides per Joan Arús: - «Josep Comas i Solà» - Josep Batlló. Ajuntament de Barcelona, 2004 - «La rivalitat de Josep Comas i Solà i Eduard Fontseré» - Vicente Aupí. Mètode, 59. Tardor 2018 - «Josep Comas i Solà, pionero de la astrofotografia» - Laura Morron. 2013 Altres fonts complementàries: «Astrogea» i «Deciencia. Descobriment». Webs

POESIA L'ARBRE DE NADAL La Cova, pedra viva; desert, el camí ral. Sota una llum freda, creix l’arbre de Nadal. El freguen ales d’àngel, hi canten els ocells. Oh tenderol i prada! oh verda branca al vent! Les branques d’aquest arbre la freda Cova han clos. No deixen que se’n vagi l’alè calent del bou. Pengem-hi els nostres somnis, que així els veurà l’Infant. Taronges d’or es tornen a l’arbre de Nadal. Tomàs Garcés

Nota. No volem acabar aquest 2018 sense publicar un poema d’en Tomàs Garcés (1901-1993), un gran clàssic de les nostres lletres. Massa postergat pel món cultural, és de justícia que el recuperem, amb aquest bonic poema nadalenc, ara que es compleixen els vint-icinc anys de la seva mort.

EL NOM I LA COSA TEMPS CONVULSOS O TEMPS DE CANVI?

e nou, a l’hora d’escriure la meua columna mensual, se m’imposa insistent, peremptòria inclús, la preocupació cívica. La cosa, ja ve de fa temps. Des d’uns quants anys ençà, no cessa als mitjans de comunicació la sordina carregosa de convulsions socials pertot arreu. Potser in crecendo, a més a més. No sé sí també el lector, però jo tracte de tranquil·litzar-me pensant que els problemes polítics i les revoltes socials són qüestions inveterades. Així i tot, tanmateix, no puc evitar de creure que ara mateix el panorama sociopolític és força entrebancós. I no sols a casa nostra: per allà on es mire, imperen la injustícia i el conseqüent descontent col·lectiu. I en apropar-se les celebracions més entranyables de l’any, qui gosaria parlar-ne sense alhora no indignar-se? Comencem per l’actualitat domèstica. ¿Com s’ha de sentir content un demòcrata celebrant a sa casa festes familiars si nombrosos polítics i gent de pau del seu país roman empresonada o fugida lluny de la seua llar? Hi ha res de més impropi? I què dir si pensem en els estrangers que són rebutjats i abandonats a la intempèrie en les nostres costes? I si eixamplem el panorama, ¿tindrem suficient valor de suportar les imatges dels milers d’infants que es moren desnodrits cada dia arreu del món? O dels immigrats rebutjats per tothom que fugen de les guerres o del perill mortal de les màfies? O en els polítics energúmens que se senten orgullosos de sembrar la discòrdia a les Amèriques, a Europa, a l’Orient i, si d’ells només depenguera, al món sencer? Un altre món es possible, certament. Necessitem creure-nos-ho per a continuar vius. Cal pensar “en positiu”, com darrerament és costum de dir. Però què pensen, què diuen, què fan, els joves del segle XXI? ¿Sucumbiran a la moral de l’individualisme mercantil que darrerament ha imposat el seu criteri? ¿Encertaran a contrarestar tant de desficaci col·lectiu? Certament, sobretot d’ells -i d’elles, ara protagonistes més que mai- depèn el futur, és clar. I per a un futur no gaire llunyà, les profecies de la ciència -no les de la ciència-ficció- són funestes. Encara que no irreversibles. Tothom que no mira cap a una altra banda, ja sap de què va la cosa. És més que cert: tots plegats estem fent inhabitable la casa comuna. ¿O és que algú pensa, com en una faula més de ciència ficció, que eixe altre món possible serà l’èxode a un altre planeta? Perquè si els humans arribem a demostrar que som realment incapa-

ços de posar-nos d’acord i protegir la casa comuna que fins ara ens ha acollit, ¿com voldríem fundar fora una altra Terra Promesa? ANTONI PRATS *********

REFLEXIÓ - RECANÇA DE NADAL

obrets, pobrets polítics meus. Heu donat la cara i el coratge per Catalunya. Heu sacrificat família i amics i molts us hem fet i fem costat (Puigdemont, Trapero, Forn, Forcadell, Jonqueras, Jordis, i, tota la resta). Potser té raó la senyora Ponsatí quan diu que "tot el govern a l'exili, potser (un altre potser), hagués tingut més força." El camí fet no es pot refer. Tots som humans i tots ens podem equivocar. Ara, potser uns quedaran a la presó per a una eternitat d'anys, només perquè han sigut demòcrates. I, encara sort que el govern espanyol ha tingut la gran sensibilitat de traslladar-los de Madrid a Catalunya, a casa (però la clau per obrir la porta la tenen ells). Els que pateixen exili són més lliures per caminar i prendre el sol i contemplar la lluna quan aquesta es deixa veure dalt del cel...mentre continuen lluitant pels nostres drets com a poble. Però l'exili també té un preu molt dolorós, no ho oblidem pas. Pobrets polítics meus i pobreta de mi que tinc el cor encongit per culpa d'uns governants espanyols que no saben o no volen saber què vol dir la paraula democràcia. Han volgut estroncar un somni de pau i llibertat. Estem una mica retuts, però no vençuts. Això mai. Ens tornarem a aixecar i tornarem a lluitar democràticament, tot fent sentir la nostra veu inesgotable. Al desembre sempre torna Nadal. L'esperem amb ànsia per continuar reclamant la nostra llibertat, la nostra Independència! El Nadal...que cadascú el passi com bonament pugui. M. DOLORS NAT I PINYOL

Nadala dissenyada per lâ&#x20AC;&#x2122;artista de la Junta Directiva de lâ&#x20AC;&#x2122;entitat: EMILI BONA

OPINIÓ DEFECTES DE FORMA

a fa uns quants anys (com passa el temps!) a la feina i dins del mateix departament, vaig coincidir amb un bon company, un d'aquells amb qui comparteixes hores de treball i, que després, com molts altres companys, desapareixen de la teva vida i només els tornes a veure alguna vegada al cap dels anys. Des d'a-questes ratlles el vull recordar amb afecte, espero que estigui bé de salut, tenia problemes amb la vista, i desitjar-li que tot li vagi bé. M'explicava una història terrible sobre el que li havia passat, ja feia anys (en aquells moments) al seu germà. Els fets, amb molts forats de memòria pel temps transcorregut entre quan m'ho va explicar i ara, va anar, més o menys, d'aquesta manera: Com moltes altres persones, en aquells temps i al igual que avui en dia, el germà del meu company, es va quedar sense feina i va acabar fent de vigilant nocturn en un garatge públic. La feina no era gaire ben pagada, però, d’altra banda, tampoc s'hi havia d'escarrassar gaire, havia de vigilar qui entrava i sortia del recinte, cobrar els tiquets i alguna altra petita tasca de neteja. Res que no fora massa complicat. Una nit, van entrar dues persones que es van dirigir directament cap al seu despatx, que alhora també feia de taquilla per al cobrament dels tiquets d'aparcament. Van entrar d'una puntada de peu a la porta mentre que un d'ells l'apuntava amb una pistola. Podríem entrar en el debat de fins a quin punt una feina et pot exigir un sacrifici que posi en perill la teva integritat i fins i tot la vida, però aquest no és el cas, o potser sí. La realitat va ser que l'home es va negar a entregar-los els diners, fet pel qual el van colpejar i maltractar, li van prendre la recaptació a la força i van escapar corrents a tota bufa. L'assaltat va sortir darrere dels atracadors. En aquell moment, el lladre que duïa la pistola es va girar i li va engegar un tret. L'home va caure estès al terra i va morir poca estona després en mig d'un bassal de sang. Les atencions mèdiques van arribar massa tard, ja que al ser de nit i que el garatge era buit, es va trigar força a trobar el seu cos. A la policia no li va costar gaire identificar els delinqüents, sobretot el de la pistola i autor material del crim, i detenir-los. A banda de les proves inicials que van obtenir en el moment de la detenció es van aconseguir proves addicionals en el lloc on es va cometre l'assalt i

l'assassinat. Tothom estava convençut que aquell criminal no s'escaparia del pes de la justícia i que acabaria engarjolat durant molts anys. Res més lluny de la realitat. La família de la víctima, al marge del terrible fet de perdre una persona estimada en aquelles circumstàncies: la pèrdua d'un espòs, un pare, un germà... també va haver de passar pel tràngol del procés policial (detenció, investigació, etc.) i finalment per un judici on van haver de veure com quedava lliure un criminal. Aquest va quedar lliure perque el jutge va anomenar un "defecte de forma". Sembla que un dels policies que va portar el cas va cometre alguna irregularitat. No recordo ben bé si va dir que va ser durant la detenció, el trasllat, l'interrogatori o a nivell administratiu o de paperassa. La realitat era que un assassí, aquell que havia mort al seu germà, tot i haver-se provat la seva culpabilitat en els fets, va quedar lliure. Per un "defecte de forma". El Defecte de Forma és "aquell defecte processal que consisteix en la falta de compliment d'algun dels requisits legals establerts per la demanda i procediment concret de caràcter formal, distingint-los dels efectes materials o del fons de l'assumpte". Com podeu veure, un defecte de forma, una mera irregularitat legal és el que pot fer que un criminal sigui condemnat o que quedi lliure.

Actualment, a Espanya, hi ha una sèrie de persones empresonades de forma injusta i cruel. Els anomenem, malgrat a qui li pesi, presos polítics. Són representants polítics i socials de molts, de moltíssims catalans. Homes i dones que no han comès cap delicte més enllà de complir amb el manament d'aquells que els van votar. Homes i dones empresonats en un procés judicial conjunt que, segons paraules i declaracions de juristes experts, catedràtics de dret, antics membres d'alts tribunals i altres eminències del món de la judicatura, han manifestat que s'ha tirat endavant de forma barroera, matussera, partidista, parcial, arbitrària i amb moltes irregularitats jurídiques, tant

de fons com de forma. No ho dic jo, ho han dit ells en entrevistes i manifestacions a premsa, ràdio, televisió i altres mitjans que també han aparegut a les diverses xarxes socials. Des d’aquestes ratlles i per les dates en què ens trobem, vull donar les gràcies a aquestes dones i homes empresonats, pel seu valor, per la seva entrega al país i pel sacrifici que estan fent. Els demano que perdonin la nostra passivitat i no estar fent el què potser hauríem d'estar fent. Manifestar el meu suport a les seves famílies i, en aquestes dates nadalenques, desitjar-los que ben aviat es treguin de sobre aquesta llosa infame que els han posat al damunt. CARLES FARRÉS I PINÓS Nota: M'hauria agradat que mentre llegíeu aquest article haguéssiu pogut escoltar la cançó dels Pets, La vida és bonica (però complicada). S'hi escau. (La podeu trobar a Youtube) *********

VOLS PATICIPAR A UNA ACTIVITAT EMOTIVA I DIVERTIDA? Ens cal gent com tu per tirar endavant les activitats del Dia de Reis, tant pel que fa al dia 4 a les residències d'avis com per al dia 5 amb les joguines dels nens i nenes. Necessitem:  Algú que tingui cotxe  Gent jove per fer de patges  Altres persones per fer diverses tasques de suport Engresca't. Posa’t en contacte amb: Joan Farrés Telèfon: 626075796 E-mail: jfarrespinos@hotmail.com També pots contactar a l'Ateneu: Telèfon: 933370578 (de 6 a 8 de la tarda) E-mail: ateneu@ateneulh.cat

HO SABÍEU? MONTJUÏC, UNA MUNTANYA PLENA D’HISTÒRIA ( i III)

a hem fet un recorregut per Montjuïc en diverses èpoques de la seva història: la Prehistòria, els ibers, els romans, el cementiri dels jueus dins de l’Edat Mitjana, i les fonts, que amb els seus dolls d’aigua fresca han servit d’esbarjo als barcelonins des de l’antiguitat fins a la Font Màgica actual. En aquest tercer i últim capítol m’agradaria parlarvos del seu símbol: el Castell, i també de tot el que en l’actualitat podem trobar en aquesta muntanya especial, on es conjuminen la natura, l’esport i la cultura. Comencem pel Castell, que va ser edificat durant la Guerra dels Segadors (1640-1652). Davant de l’atac imminent de les tropes castellanes de Felip IV, els membres del Consell Barceloní decidiren construir urgentment un petit castell de planta quadrangular al voltant del farell, o torre de senyals que, fins aleshores, existia al cim de la muntanya i avisava de l’arribada de vaixells a la ciutat. Aquest castell, només bastit amb tàpia i quatre petits baluards a les cantonades, va servir als defensors catalans i francesos per rebutjar l’atac de les tropes castellanes el 26 de gener de 1641, en l’anomenada Batalla de Montjuïc. El fortí va resistir durant tot el setge a Barcelona, i no es va rendir fins a la capitulació de la ciutat l’11 d’octubre de 1652. La propietat del castell va passar aleshores a mans de la Corona espanyola, que hi va instal·lar una guarnició pròpia d’uns tres-cents homes. El castell va ser perdut i recuperat en diverses ocasions durant la Guerra de Successió. El 12 de maig de 1714 va ser la darrera vegada que els catalans el recuperaren; però, malauradament, va tornar a mans de les tropes borbòniques a les cinc de la tarda del 12 de setembre de 1714, en què els barcelonins el van haver de lliurar al Borbó, després de la terrible destrucció de Barcelona perpetrada el dia 11 de setembre. Davant la importància del fortí per defensar Barcelona, la Corona es va dedicar a millorar-lo constantment, fins que el 1751 les autoritats borbòniques prengueren la decisió de reformar-lo completament, i encarregaren el projecte a l’enginyer militar Juan Martin Cermeño. Els treballs finalitzaren el 1779, i van deixar el castell amb l’aspecte que té en l’actualitat.

Però enlloc de defensar Barcelona, el que van fer els espanyols, va ser utilitzar-lo per atacar Barcelona. Això va passar dues vegades, la primera el 1842 durant la regència d’Espartero; van bombardejar la ciutat per sotmetre un “aixecament revolucionari”. L’any següent (1843), el general Prim va ordenar un altre bombardeig, atacant aquest cop, les drassanes i les muralles.

Tot i així, la tasca repressiva del Castell no acaba aquí. A partir d’aleshores va ser la presó de víctimes tant de la repressió política com de la social, és a dir, de la lluita obrera. Hi van ser tancats els anarquistes sospitosos de provocar l’onada de violència de la dècada de 1890. Els judicis de l’anomena’t “procés de Montjuïc” foren dissortadament famosos per la seva duresa i per les tortures que feren patir als condemnats. També hi van tancar els detinguts arran de la Setmana Tràgica. El 13 d’octubre de 1909 hi fou afusellat el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia (considerat el fundador de l’Escola Moderna), a qui culparen, injustament, dels fets ocorreguts. El 1919 hi empresonarem més de tres mil obrers a causa del conflicte de La Canadenca. I no cal dir el que va passar a partir de 1936. Primer es va omplir de víctimes de la repressió revolucionaria i, un cop acabada la Guerra, de les víctimes del franquisme, van ser innombrables els “judicis” (o no) que acabaven amb l’afusellament dels condemnats. El més destacat de tots fou el del President de la Generalitat de Catalunya, Lluis Companys, empresonat, jutjat en un judici sumaríssim i afusellat el 15 d’octubre de 1940. Va ser presó fins a 1960, any que va ser condicionat com a Museu de l’Exèrcit. Amb l’arribada de la “Transició democràtica” hi hagué durant molts anys una forta polèmica sobre les condicions de la devo-

lució del Castell a la ciutat. A finals d’abril de 2008, l’ajuntament retirà una estàtua eqüestre de Franco que hi era des de 1963. I, per fi, el 15 de juny d’aquell any, el Castell fou cedit a la ciutat. Avui el Castell ja no és un museu militar. Les seves sales acullen exposicions temporals, i també es poden llogar alguns espais per dur a terme actes culturals o celebracions. S’hi poden fer visites, ja sigui guiades o lliures, cada dia de les 10 del matí fins a les 6 de la tarda (a l’estiu fins a les 8). Només és tancat per Nadal i Any Nou. Cultura i esport, íntimament relacionats a Montjuïc La muntanya acull una gran quantitat d’instal·lacions esportives: L’Estadi Olímpic (anomenat des de l’any 2001 Estadi Olímpic Lluís Companys) n’és la més important. Va ser projectat per l’arquitecte Pere Domènech i Roura amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1929. Ja va ser considerat aleshores, per les seves dimensions i gran capacitat (60.000 persones) el segon més gran del món. Pels Jocs Olímpics de Barcelona 92, el renovaren completament. Només es va conservar la façana i les dues escultures de genets de Pau Gargallo.

El Palau Sant Jordi, en el qual, a part d’esport, també s’hi fan concerts i altres espectacles i la Piscina Municipal de Salts, des d’on es gaudeix d’una espectacular vista de la ciutat, van ser altres construccions que es van edificar per als jocs. A més a més s’hi troben les Piscines Picornell i l’antic Palau d’esports del carrer de Lleida. La Foixarda mereixeria un capítol apart. Era una de les diverses pedreres de la muntanya. El 1920 va començar a construir-se sobre la fondalada coneguda com el Sot de la Foixarda. Acull diverses ins-

tal·lacions: l’Escola Municipal d’Hípica, el Tennis Municipal de Montjuïc, el Centre Municipal d’Escalada i el Camp Municipal de Rugbi. Enllaçant amb la cultura val a dir que la Universitat de Barcelona hi té la seu de l’INEFC (Inst. Nacional d’Educació Física de Cata-lunya), on s’imparteixen les classes de “Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport” (CAFE), i també hi ha el Museu de l’Esport. La llista de les institucions culturals de la muntanya és llarga, i potser me’n deixaré alguna: el Teatre Grec, el Lliure, el Mercat de les Flors, el Museu Joan Miró, el CaixaForum, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), l’Etnológic... Montjuïc és ple de llocs d’interès turístic com el Poble Espanyol i la torre de telecomunicacions dissenyada per Santiago Calatrava. Fa uns quans anys hi havia el Parc d’Atraccions, ara convertit en el Jardí Joan Brossa.

I no oblidem que és una muntanya, per tant un lloc ideal per al descans i el passeig ja que disposa de grans extensions de jardins i de les espectaculars vistes que ofereix de la ciutat de Barcelona. A més de l’anomena’t Jardí Joan Brossa, es pot visitar el Jardí Botànic Històric, que disposa d’una col·lecció única de cactus, el Jardí Botànic, especialitzat en la flora de les zones mediterrànies del món, els de Mossèn Cinto Verdaguer, Joan Maragall, Laribal, etc. Com podeu veure, a Montjuïc podem fer-hi de tot: esport, cultura, passeig. I, si no teniu vertigen i no us fa por, podeu pujar fins al cim amb el telefèric. ANTÒNIA CALDÉS Fotos: 1, Castell de Montjuïc - 2, Estadi Lluis Companys - 3, Jardins de Joan Maragall

BIBLIOTECA US RECORDEM QUE PODEU DISPOSAR DELS LLIBRES DE LA BIBLIOTECA. TAMBÉ, SI US VE DE GUST, VENIR A L’ENTITAT A CONSULTARLOS.

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Carles Farrés, M. Lluïsa Galan, Pere Juhé, Albert Marzà, Jaume Marzà, Jaume Miró, M. Dolors Nat, Antoni Prats, Isabel Segarra. Joan Soto,

Amb la colÂˇlaboraciĂł de: