19-01 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XL – Núm. 431 GENER 2019

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE GENER DIVENDRES 4, tot el dia, SS Majestats Melcior, Gaspar i Baltasar faran una visita a diverses llars d’avis de l’Hospitalet. DISSABTE 5, a 2/4 de 9 del vespre. Després de la Cavalcada, a la nostra seu els Reis Mags donaran les joguines als nens, dels quals els pares o familiars, ho hagin sol·licitat. DISSABTE 12, a les 10 del matí. Visita cultural guiada al Museu Marítim. Trobada a l’andana direcció Fondo de la parada Avinguda del Carrilet de la línia 1 del Metro. DIJOUS 17, a 2/4 de 8 del vespre. Conferència: La simbologia maçònica, a càrrec del senyor Ernest Ruiz, Sereníssim Gran Mestre del Gran Orient de Catalunya. DISSABTE 26, Excursió Coneguem Catalunya núm. 363. Visita al Castell d’Escornalbou. Dinar: CALÇOTADA. DIJOUS 31, a 2/4 de 8 del vespre. Recital homenatge a Vicent Andrés Estellés (1924-1993). A càrrec de socis de l’Ateneu. Conduirà l’acte Antoni Prats

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE FEBRER DISSABTE 8. a 2/4 d’11 del matí. Visita cultural guiada a la Real Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Trobada a l’andana direcció Fondo de la parada Avinguda del Carrilet de la línia 1 del Metro. DISSABTE 23, Excursió Coneguem Catalunya núm. 364. Visita a Balsareny per assistir a la festa de Traginers. Inscripcions fins el dia 15.

TALLERS CURS 2018-2019 ES OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Quaranta anys no són pas pocs. Sobretot per un butlletí com el nostre que, aquest 2019, els compleix amb tot l’orgull. Nascut el 1980, de la mà d’Antoni Mesa, el Xipreret ha anat exercint la seva funció d’informar i entretenir als socis i amics de l’Ateneu, pas a pas, mes a mes, sense pauses. I fins avui. Tot un èxit de perseverança i esforç que cal agrair a tot el conjunt de persones que s’hi han involucrat. Que hi han dedicat hores i hores del seu temps, sense demanar res a canvi. Tant els que cuinen la revista per dins, com els col·laboradors habituals i esporàdics, han aconseguit el miracle de publicar-la al llarg de quatre dècades. Però l’homenatge principal el dediquem als lectors. Sense ells la fantàstica aventura del Xipreret no hauria estat possible. Aquest 2019 que tot just encetem es compleix el centenari del naixement de Joan Brossa, un dels més originals i dignes poetes catalans del segle XX. També s’escau el 50è aniversari de la mort de la gran actriu de teatre Margarida Xirgu. Una professional irrepetible en honor de la qual el grup escènic del nostre Ateneu en duu el nom. A l’apartat Poesia d’aquest butlletí, que teniu a les mans, hi trobareu un senzill sonet que Brossa dedicà a Xirgu el 1994. Ens ha semblat la millor manera de recordar-los a tots dos. Finalment, volem anunciar-vos un canvi. Des d’aquest mateix gener l’espai Portada de la nostra revista, que ha estat ocupada al llarg de dos anys per textos de l’enyorat Ramon Morales, canviarà de mans. Prendran el relleu un conjunt d’escrits d’en Francesc Marcé, l’il·lustre historiador hospitalenc que estigué vinculat a l’Ateneu i al Xipreret durant molts anys. Esperem que la substitució us complagui.

M GENER

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET UNA NECROPOLIS ROMANA A L'HOSPITALET? (Publicat en el Xipreret de maig de 1981)

l butlletí del Grup Excursionista hospitalenc "Saltadiç" començà a publicar-se el mes de juny de 1927 i el darrer número que n'hem vist - no sabem si n'arribà a sortir algun més - és el 50, corresponent als mesos de març a juny de 1933. Hi col·labora la plana major de lletraferits de l'època, molts dels quals donaren vida, al mateix temps o més tard, a la majoria de publicacions periòdiques locals. Entre els noms que més hi sovintegen hi ha els de Lluís Romaguera i Balart que encara avui, amb plenitud de facultats, fa les seves escapa- des a la muntanya - Joaquim Sala, Lluis Casas, Xavier Vigué - el meu enyorat mestre - Mn. Anton Taulet, Salvador Gil, Joan Rius i Vila - que des de Vilanova revalida sempre la seva ciutadania hospitalenca - etc. Un dels col·laboradors més constants fou Joan Fernàndez Vallhonrat, home profundament enamorat de la historia de la nostra terra. Provenia de Cornellà i la seva esposa era la Silvia, llevadora, la qual, quan els infants naixien a les cases i no a les clíniques, s'atipà de portar hospitalencs al món, entre ells a mi mateix. Mentre escrivia això estava pensant que, en el futur, els historiadors descobriran amb sorpresa que l'Hospitalet és una ciutat on neix molt poca gent ja que les parteres van a parir a les clíniques de Barcelona, on queden inscrits llurs fills. Quan ens surti un geni local sempre ens el reivindicarà algun erudit de la ciutat comtal exhibint la partida de naixement. l com que els documents canten, no podrem gallejar ni dels nostres propis fills. Però aquest és un altre tema que s'allunya del que he triat per aquest article. Retornant a Joan Fernàndez, volia dir-vos que per sort ha vingut a parar a les meves mans una llibreta d'apunts i memòries d'aquest bon senyor. Amb data de 1911 explica que per a fer el terraplè del carrilet que l'any següent començà a córrer pel nostre pla - es rebaixaren terres pels voltants del carrer de Sant Joan i que, precisament a can Picotí -que pel que sembla és la casa que sortí a la portada del Xipreret núm. 10 gràcies a un dibuix de Joan Soler-Jové i que jo en deia a "ca la Carmeta gran”-, es trobaren restes humans, àmfores, tègules i monedes de coure de Cèsar August, quedant demostrada així l'existència, a la nostra vila, d'una necròpolis r omana. Continua 2

explicant que s'adreçà a l'Ajuntament per a donar un toc d'atenció i aconseguir que es fes una investigació seriosa. No n'hi feren cap cas. "Quina llàstima -exclama- que les nostres autoritats locals s'ho prenguessin tan a la fresca! No es prengué cap mida -afegeix - ni es donà cap ordre per a que fossin recollides tan venerables despulles." Més endavant, el 1919, diu que passat el camí que condueix a la Torre Ubach i després del pont del camí de ferro (pont de cal matacavalls?), en la part més alterosa d'aquells marges vorejats d'atzavares, a causa d’un esllavissament de terres quedaren a la vista les restes d'una casa romana, colgada sota uns tres metres de terra. Entremig de la brossa, el nostre home troba l'ansa d'una àmfora. Finalment, explica que darrere de l'esmentada Torre Ubach, entre el canal i la via, a una profunditat de 7 o 8 metres es descobriren sepultures cavades a la terra, tapades amb grosses llambordes de pedra. De nou, dolorit, informa que "se dongué coneixement a les autoritats locals i elles tan il·lustrades s'ho prengueren, com sempre, a la fresca." No sé si per aquests indrets queda un pam de terra on sigui possible excavar. Si hi fos, no valdria la pena que algú s'engresqués a fer-ho? Encara que la dita popular afirma que no hi ha un dos sense un tres, potser aquesta vegada les autoritats (que no obstant dir-se sempre el mateix nom, són canviants com l'aigua d'un riu) es mostraran més interessades, seran l'excepció que confirma la regla. FRANCESC MARCÉ I SANABRA Fotos: Coberta: Cap de Medusa del segle II dC. Part del monument funerari descobert al costat de l’ermita de santa Eulàlia de Provençana, i exposada al Museu d’Arqueologia de Barcelona. Interior: Restes de plats, càntirs, gerros... que es troben al fons del Museu d’Història de la nostra ciutat.

CONVERSES

EMPAR MARCO Directora de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació

Entrevista realitzada per Vicent Boscà, periodista i director de la revista SAÓ*

Entrar, novament, a l’antic edifici de Canal 9 –ara À Punt– mai no deixa indiferent, entre altres coses perquè saps que des d’allí naixen les decisions i els continguts que després podrem escoltar i veure a la ràdio, a la televisió i a la pàgina web. Havia quedat amb Empar Marco, a la qual vaig trobar a l’entrada de l’edifici. Acabades les presentacions, vam pujar al seu despatx per fer l’entrevista, i he de dir que no va defugir en cap moment les preguntes. Semblava una mica cansada malgrat ser dilluns, però la seua dinàmica de treball deu ser molt intensa. En contestar la segona pregunta, semblava que ja no estava ni cansada. Empar, com se li va ocórrer i per què presentar-se a les responsabilitats que ara té? Perquè sóc una persona que creu fermament en el servei públic i crec que si tots no aportem el nostre granet d’arena deleguem sempre la responsabilitat en altra gent. Per això vaig pensar que era un bon moment per a presentar-me i posar el meu granet d’arena. _________________________ * Agraïm a la revista SAÓ, la gentilesa d’accedir a la nostra demanda de reproduir aquesta entrevista publicada en el número 441, d’octubre de 2018

Les persones que tancaren Canal 9 ho van fer molt bé perquè ha costat moltíssim obrir-la? Per què tant? No sé si algú va treballar per fer-ho molt bé; està clar que de molt bé no es pot qualificar en cap cas perquè tots sabem que va ser una barbaritat tancar un servei públic de comunicació imprescindible per als valencians i valencianes. El que passa és que quan tanques alguna cosa d’aquest calibre, que té una dimensió molt gran i és una empresa pública, això porta una sèrie de mecanismes administratius que desapareixen i que després els has de tornar a muntar. En eixe sentit, ha costat i està costant molt. Sobre el model d’À Punt, què aporta o millora respecte de l’antiga RTVV? En primer lloc, la situació de fa cinc anys no és la mateixa que ara; calia, per tant, fer un model que s’adaptara a les circumstàncies actuals del món comunicatiu dels valencians, però també de la resta del món. En aquest moment cap consumidor consumeix informació ni entreteniment com es feia fa pocs anys. Havia de ser un model adaptat al consumidor d’ara. Veure què necessitem, com fer-ho, esgotar tots els recursos que tenim a l’abast i donar visibilitat al que ens passa als valencians. Visibilitat interna i externa. El model està basat en això, en la forma de consumir i de com volem fer-ho. La nova TV dóna una imatge real del que és el País Valencià? Vertebra comunicativament tot el territori? Mai nosaltres parlem de televisió; nosaltres parlem de mitjans públics. Crec que és molt important interioritzar això. Si parlem de televisió, parlem d’un model antic i, per tant, nosaltres no en parlem. Està clar que s’ha de fer una televisió i una ràdio i has de donar servei a la gent que consumeix de forma tradicional, sí, però és en açò també on està la dificultat del model, que s’ha d’ajuntar el tradicional amb el modern o de consum més actual. Per a nosaltres, una de les coses primordials és que vertebre, perquè si no vertebra no fem res. Hi ha un alt índex de població al Baix Segura i nosaltres hem de donar servei a eixa gran població, però també a les comarques més despoblades. Pense que això sí que ho estem aconseguint perquè estem donant visibilitat de punta a punta del país. La llengua, una radiotelevisió feta íntegrament en valencià, és una decisió valenta que està per damunt de les audiències? Clar, està en la llei, i això està per damunt de tot. Ací s’han creat uns mitjans públics en valencià, no en castellà o bilingües. L’oferta que tenim a l’exterior és brutal en castellà; no tindria sentit que ens 5

sumàrem a l’oferta que ja existeix. Açò té sentit si es fa en valencià. La llei així ens ho indica. Els mitjans de comunicació són molt importants per tal que el valencià sobrevisca. Sense mitjans de comunicació, la llengua no sobreviu. Parlem una miqueta d’una joia que no es sap de qui és. Què passa amb l’arxiu de RTVV? És una situació kafkiana que s’està resolent dia a dia. L’usem nosaltres i és així que la Corporació ha fet una inversió en la modernització de l’arxiu. El personal està ací des del primer dia, depenen de l’Institut Valencià de Cultura i tenen una situació diferent, diguemne, de la resta de treballadors, situació que s’haurà de resoldre perquè nosaltres també ens estem ocupant que aquesta gent treballe a gust, que tinga els seus mitjans… Som els primers interessats que això funcione bé. S’ha de resoldre de manera administrativa, però, com que hem d’avançar, avancem treballant amb ells. Nosaltres intentem donar el màxim servei: és el mínim que podem fer. Respecte de la programació, la graella cobreix les expectatives de tots els sectors d’edat? Nosaltres intentem arribar a tots. És complicat perquè hi ha un consum que és molt tradicional i un consum que és d’un altre tipus, i segmentar això per edats, de vegades, és també difícil. Però ens adonem que la nostra resposta, la resposta de l’audiència, ja respon a eixa manera de consumir. Encara no tenim audiències, però pel que estem veient per les visualitzacions al Facebook, Twitter… podem extraure que sí que ens hi estem adaptant. Per a això necessitem temps, acabem de començar. Temps al temps. La producció de programes externalitats serà el camí a seguir? Podrem potenciar el sector audiovisual valencià o vindran de fora… Existeix el perill que vinguen les grans productores de fora, però això també ajuda. Nosaltres el que volem ara és que tota la producció que fem fora la facen productores valencianes. Si s’associen amb productores de fora no pensem que siga negatiu; pensem que és positiu perquè una productora de fora que tinga un pes específic pot donar molt de coneixement a les empreses d’ací i, així, les empreses d’ací a poc a poc anar creixent i caminant cap al model que nosaltres volem. A nosaltres no ens agradaria que açò estiguera copat per empreses de fora i que les de dins no hi tingueren res a dir, però també és inevitable que les empreses valencianes s’hagen d’associar amb empreses de fora. No ho veiem negatiu.

Algunes persones trobem a faltar una bona campanya de publicitat per a potenciar À Punt, no creu? És per diners? No, no és per diners. Segurament, les dues campanyes que s’han fet de coneixement dels mitjans, potser ens hem equivocat i no hem apostat el suficient quan probablement sí que podríem haver-ho fet. No hem tingut el resultat que volíem, però ara estem intentant fer-ho d’una altra manera, més capil·lar, arribar a més actes de manera més disgregada per tot el territori i tindre presència en tots els actes públics, en els mercats, en grans actes… Moltes vegades parles de nous models en determinats sectors, i en altres no. Estem intentant arribar al consumidor d’una altra manera. Un baròmetre d’audiències assegura que l’oferta d’À Punt és més atractiva per a la gent més jove, però això no vol dir que la joventut veja la televisió autonòmica. És una contradicció? Sí, ja et dic que pot haver-hi moltes contradiccions, però de vegades les contradiccions que es posen en relleu tenen explicació. És difícil voler programes per a un consumidor concret perquè, per exemple, el programa «Bambant per casa» arriba fins a espectadors d’alta edat. Hem de pensar molt quins tipus de programes volem i acostumar el públic a aquests tipus de programes. Servei públic també vol dir que tu has de fer determinats continguts que tal vegada saps que no tenen un consum molt gran, però els creus necessaris per anar creant eixe tipus de consumidors. En un moment d’expansió de plataformes en Internet (Netflix, per exemple) que ofereixen pel·lícules i sèries de certa qualitat per a adolescents i joves, què pot fer À Punt davant d’aquesta competència? Nosaltres també ens volem encaminar cap a una plataforma de continguts, per això el nostre web és molt important. Hem d’anar mirant com s’emeten programes, continguts, com fer veure continguts que solament siguen per al web… Ja et dic que tot açò, que sí que ho tenim com a objectiu, requereix un camí i una trajectòria que es podrà jutjar en un any, dos… Tot ha de tindre un recorregut: no es fa amb pressa, s’ha de fer bé. Això ens du als dèficits del doblatge. Les pel·lícules i els dibuixos animats (públic infantil) d’À Punt són prou antics. Hi ha previst oferir continguts més moderns i actuals? Això no és cert: els continguts d’animació són tots nous. En general, sabeu que tenim ací una gran fàbrica de producció d’animació molt bona. Hi ha moltíssims materials nous, no és veritat que siguen antics i he de dir que tenim demanda de coses antigues. A 7

més, pel que fa a les pel·lícules, pense que ha pujat amb qualitat el doblatge. Dóna gust. També hi ha errors, és evident. En relació als pressupostos, Empar Marco demana per al 2019 uns 69 milions d’euros (14 més que en el 2018), però Ximo Puig ha dit que no i Mónica Oltra que sí. Com es resoldrà aquesta situació políticament? La pregunta no m’agrada com està feta. Els pressupostos es fan segons les necessitats. El pressupost l’ha aprovat el Consell Rector perquè ha vist que hi ha més necessitats. Evidentment, per a moure els mitjans de comunicació que estem movent fan falta diners, això ho sap tot el món. Que no hi ha recursos? No n’hi ha per a ningú, no solament per a nosaltres. Vull dir que Sanitat necessita recursos, Educació… És una evidència, i nosaltres tenim necessitats com té qualsevol altra àrea del govern. Nosaltres també estem penjats del pressupost: el nostre mínim és el 0,3 % del pressupost; si el pressupost puja, nosaltres pugem, si no patirem. El pressupost està fet d’acord amb les necessitats i amb el que nosaltres hem trobat. Hem hagut de fer inversió en l’edifici, en tecnologia, en operatius… Necessitem molts anys per a renovar i solucionar el manteniment. Si tots aquests punts no entren dins del pressupost de la Corporació, evidentment tindrem més diners per a recursos propis. Són apartats per decidir. La resposta del president no és un no; és que tot s’ha de repartir i en som molts. Amb 55 milions eixim a 11 euros per valencià davant 28 euros d’altres televisions… L’única que és més semblant és Tele Madrid. Per exemple, la televisió d’Aragó costa 36 euros per habitant, tres vegades més. Eixes dades estan ahí i es coneixen. Nosaltres estem usant pocs recursos, i eixa situació ha d’anar canviant a poc a poc. Hi ha combinació real en la plantilla d’antics treballadors de RTVV i joves periodistes acabats d’eixir de les facultats? Eixa plantilla és la que volíem. Vàrem dir que es necessitava experiència, però al mateix temps també idees fresques, i això és el que volíem des del principi. Està clar que fer tele o fer ràdio has de saber, no s’aprén d’un dia per a l’altre, i per això necessitem l’experiència, però si anem cap a un nou model, a més, hem implantat la redacció única i això vol dir que la gent ha de dominar diversos llenguatges i ha de treballar amb un altre estil perquè ha d’ocupar-se del web, de les xarxes socials… Tot açò crec que necessita un dinamisme que evidentment el dóna la gent que ha estudiat en els últims anys en les universitats i que ja ho ha estudiat d’eixa manera. 8

Qui té experiència potser no té açò, i qui té açò potser no té experiència. S’ha de saber casar, i en això estem. No ha entrat molta gent jove, però sí la suficient com perquè es puga casar. El Consell de l’Audiovisual de la Comunitat Valenciana (CACV) previst en la Llei 10/2018, de 18 de maig, es posarà en marxa i servirà per a garantir la independència de la CVMC? La independència dels mitjans de comunicació públics en la Llei de Creació té els mecanismes de garantia suficients, la Llei dels Audiovisuals n’és una més però no és el que ha de garantir. Sense la llei ja ha d’haver-hi eixa garantia. No es sap quan es posarà en marxa. Per cert, si ja està tot en marxa, quan tindrem reciprocitat amb la TV3 i IB3? Sí, però jo sempre dic que això no depén de nosaltres. El senyal de la televisió pública no és nostre, és de la Generalitat, que en aquest cas depén de Presidència i no depén de nosaltres. Depén d’una decisió. Es necessita un nou múltiplex, perquè si no eixes coses són més difícils de fer; si poses en el teu canó més mitjans la qualitat baixa, però no som nosaltres els qui estem impedint això. Per a mi, personalment, com més reciprocitat, millor. El fet que una dona estiga al front aporta sensibilitat, saviesa, alguna cosa…? Espere i crec que sí; aporta una certa sensibilitat respecte de deteminats temes. Crec que això és evident. Ací tenim una mirada cap al gènere que crec que es veu en l’emissió dels mitjans públics. À Punt és feminista.

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS CONEGUEM CATALUNYA Excursió núm. 361. Visita a la Cova de Sant Ignasi a Manresa. Dissabte 1 de desembre de 2018

n aquesta ocasió, com que el lloc a visitar no era gaire lluny, vàrem sortir una mica més tard, a les 9 del matí. Després d’esmorzar, ja a Manresa, l’autocar ens va portar fins a un garatge on vam agafar un ascensor, que quatre pisos més amunt, té una sortida a prop de la Catedral. Des d’allà dalt observàrem unes precioses vistes de Manresa i de la Cova de Sant Ignasi, i ho vam aprofitar per fer algunes fotografies com a record d’aquesta visita. Tot seguit vam dirigir-nos cap a la Cova, on ens esperava la guia que ens havia d’explicar les seves meravelles. Vam quedar bocabadats per la quantitat d’imatges en bronze i pintures de Sant Ignasi que s’hi guarden, així com uns sostres admirablement pintats i un passadís, des d’on és pot veure una part de la vauma on Sant Ignasi s’aixoplugava de les inclemències del temps. Actualment la Cova s’ha convertit en un Centre Internacional d’Espiritualitat Ignasiana i acull visitants procedents de tot el món que fan estades de meditació i formació i Exercissis Espirituals. En acabar la visita, vam encaminar-nos cap al restaurant Canonge, on ens serviren els plats que cadascú va triar en el moment de confirmar l’excursió. Havent dinat l’autocar ens va retornar sans i estalvis a l’Hospitalet.

JAUME MARZÀ.

DIADA DEL SOCI 2018

om ja sabeu, cada any, entre el darrer diumenge de novembre i el primer de desembre, a l’Ateneu celebrem el Dia del Soci i enguany, ha estat el 2 de desembre el dia escollit per retrobar-nos. A les 12 del migdia, amb molt bona temperatura i un sol esplendorós, vàrem començar la festa a la plaça de l’Ajuntament, on sonaven les sardanes interpretades, com l’any passat, per la cobla Contemporània. Per als qui no l’heu vist ni sentit mai, he dir-vos que les ballades són diferents amb el seu so, ja que interpreten peces modernes adaptades a ritme de sardana a més a més de sardanes “normals”. Segons la peça escollida van intercalant en el seu vestuari diferents motius com: barretines, barrets de palla, mocadors, etc. En una ocasió van llençar cap al públic una pluja de paperets de colors des de l’escenari, i tocaren enmig de les rotllanes dels sardanistes. La ballada esdevingué, amb aquest tarannà, una autèntica festa.

Van oferir-nos nou sardanes: Joan et mereixes això i més, Rosa de Sant Jordi, Hortonenca, Fil d’or, En Joan del molí, 50 anys amb el músic solitari, Sarda patxanga, Pirates amb bicicleta i Sarda poquet. Com podeu veure alguns dels títols no són pas de sardanes habituals. I com a repicó van tocar la Santa Espina. Cap a dos quarts de tres ens dirigirem al restaurant Roselles 25 per gaudir del dinar de germanor, com sempre molt apetitós i que vam degustar amb amenitat i bona harmonia. A les postres el nostre president, Fèlix Puig, va dirigir als assistents un sentit discurs i tots plegats brindàrem amb una copa de cava perquè l’Ateneu segueixi ben viu.

Però encara quedava una sorpresa, sobretot per a la persona a la qual estava dirigida. El president va fer entrega d’unes flors i d’una placa a la Matilde Marcé amb aquesta inscripció: Per la seva dedicació a l’entitat, la defensa dels seus valors i els de la cultura catalana, així com la feina duta a terme durant la seva etapa com a presidenta. No cal dir que la Matilde va agrair amb unes emocionades paraules aquest obsequi totalment inesperat. Més tard, a les 6 del vespre, hi va haver, com sempre, un espectacle per a tots els socis i acompanyants, aquest cop a càrrec del grup musical Estructures variables, un grup que neix l’any 2009 a l’Hospitalet, quan Marta Vigo, professora de guitarra i violí de l’Ateneu Cultural Catalònia, engresca els seus alumnes a tocar plegats. Formen així una agrupació musical d’entre 10 i 15 components que s’acompanyen bàsicament amb violins, flautes, guitarres i ukeleles, als quals hi afegeixen ocasionalment altres instruments de corda, vent o percussió. Interpreten temes tradicionals de Catalunya i d’arreu del món, també pop i peces clàssiques. En aquesta ocasió ens van oferir diverses composicions pròpies. Amb els sons agradables de la música vam acabar, doncs, la vetllada. Agraïm la companyia dels que heu participat en un altre entranyable Dia del Soci, i no dubteu que els components de la Junta Directiva seguirem treballant per continuar organitzant actes que us siguin atractius. Esperem il·lusionats poder comptar amb voluntaris que col·laborin amb nosaltres per així, entre tots fer que l’Ateneu no s’aturi. Text: ANTÒNIA CALDÉS Fotos: ANTONI PRATS

INAUGURACIÓ DEL PESSEBRE DE L’ATENEU

l dia 13 de desembre es celebrà Santa Llúcia. Ignoro si les modistes actuals, no en queden gaires, però encara n'hi ha, celebren aquesta festa de la seva patrona, espero que sí, el cert és que no són visibles com en èpoques passades. Tanmateix sí que és molt visible l’obsessió pel consumisme, i el modern (ja no tan modern) costum de fer regals abans de Reis, no estic fent una crítica, al final els regals sempre són benvinguts. Dic tot això perquè per Santa Llúcia sabem que tenim Nadal a tocar. La tradició ens mana que hem de tenir el pessebre enllestit. Alguns públics, com el que llueix la capital de Catalunya a la plaça de Sant Jaume, que acostuma a presentar un disseny molt abstracte, tant que a vegades...? Però mirat pel cantó útil, ens ajuda a desenvolupar la imaginació, i això sempre és positiu. Per sort el pessebre continua existint a cases, pobles i ciutats, particulars i públics. A l’Ateneu, fidels a la tradició, el dia 13 de desembre vàrem inaugurar el nostre.

La presentació va començar a la sala d’actes, amb unes paraules de benvinguda del president, per continuar amb una breu introducció de Matilde Marcé. A l’escenari quatre sòcies rapsodes, que, en diverses ocasions ja ens han demostrat que senten la poesia i saben expressar-la amb matisos i sentiment, ens varen introduir en aquest món poètic de Nadal, triat entre l’extensa gamma de poetes catalans que l’han tractat. Ens ho vàrem passar molt bé i es va fer curt. A continuació vàrem passar al vestíbul fent el simbolisme d’encendre les llumetes que donen vida i relleu al pessebre, aquest sí, és tradicional, on hi cap el suro i la molsa... amb unes figures molt maques que consten del Naixement, l’Àngel i els tres Reis. El Fèlix va agrair als socis que l’havien muntat i ens va dir que l’any vinent l’ampliarien. Us notifiquem, doncs, que tenim pessebre.

CARME JORBA

SI VOLEU PORTAR ELS XIPRERETS DE 2018 PER RELLIGAR HO PODEU FER FINS A FINAL DE FEBRER Si ens els porteu sense les grapes que lliguen els fulls us ho agrairíem.

ELS MATINERS I COR DE NIT, Concert solidari una festa o celebració els perllonga en el temps i es repeteix Quan de forma periòdica es pot considerar que es tracta d'una tradició. Algunes poden ser molt antigues, altres més modernes, n'hi a ha de molt pomposes i altres de més humils, però a la fi, no deixen de ser tradicions. El concert de Nadal que els Matiners, el Cor de Nit i l'Ateneu organitzen cada any amb l'objectiu de recollir joguines per a la Creu Roja, a hores d'ara crec que ja el podem anomenar una tradició. Petita, humil, però carregada d'il·lusió i de solidaritat i Per a l'Ateneu és tot un plaer acollir la coral Els Matiners i al Cor de Nit a la nostra seu, però també cal dir que encara ens satisfà molt més quan d'aquesta relació sorgeix una col·laboració amb un objectiu comú. Perquè aquest és el principal sentit de l'associacionisme: la unió i l'amistat, fer ciutat i fer país, i més quan un dels objectius d'aquesta simbiosi és la solidaritat.

Així doncs, el dia 27 de desembre, a les 7 de la tarda ens vam aplegar per poder ser testimonis del bon fer dels Matiners i del Cor de Nit. Cal dir que l'acte va ser un èxit, ja que gairebé es va omplir la sala d'actes, fet que vol dir que també es van recollir moltes joguines! Unes joguines que van ser donades a la Creu Roja perquè les repartissin entre tots aquells nens i nenes que, per la seva situació personal o familiar, tenen dificultats per poder comprar allò que per a molts altres és tan sols un gest. El concert es va dividir en quatre parts. La primera va ser a càrrec del grup dels més menuts de la coral, que ens van fer veure que el futur d'aquesta està ben assegurat. La segona part ens la van oferir els mitjans i els grans dels Matiners. Aquí vam poder veure que el mestratge de les mestres de la coral, la Núria Cantero, la Núria Cirera i la Mònica Peig, el recullen els seus alumnes amb moltes ganes i dig-

nitat. La tercera part va venir de la mà del Cor de Nit, sota la direcció de Montserrat Lluveras, que a base d'actuacions ens demostren que

es van superant dia a dia. En l'última part es van aplegar tots els grups esmentats per delitar-nos amb dues peces conjuntes. Dins dels repertoris no van faltar les nadales, que en aquestes festes sempre són benvingudes. També hem d'agrair la col·laboració de Miquel Gusi, que amb les seves mans corrent per sobre les tecles del piano, va acompanyar els joves cantors i ens va fer descobrir que teníem davant nostre un pianista amb molt de futur. Des d'aquestes ratlles volem agrair, primer de tot, al públic assistent, que vingués a fer-nos companyia i ens portés tantes joguines, pel seu caliu i solidaritat. I en segon lloc, a la gent dels Matiners i del Cor de Nit, per la seva predisposició, els seu ben fer i la seva simpatia. Que per molts anys puguem seguir treballant conjuntament amb un objectiu tan solidari. A tots els desitjo un feliç any 2019.

Text i fotos: CARLES FARRÉS

COL·LABORACIONS EL MAR ES MOR

a temps, devia ser per allà els anys noranta del segle passat, vaig mantenir una llarga xerrada amb un vell pescador del meu poble. Entre les moltes coses que parlàrem, recordo en especial la preocupació que ell tenia per la minva de la població de peix que s’havia produït, darrerament, en bona part de la costa catalana. M’ho manifestà amb amargura i amb l’autoritat que li concedien els seus més de seixanta anys de sortir en mar quasi cada dia –fos amb la teranyina, fos amb la seva petita barca. Ell atribuïa, llavors, el descens de la fauna marítima a la contaminació de les aigües que provenen dels rius. Amb el posat trist i els ulls mig entelats, em confessà que la seva aspiració última era que el mar, sobretot el seu tros de Mediterrani que ell coneixia tan bé, es repoblés de nou. Han passat els anys. Més de vint des d’aquella conversa. I el vell pescador ja no hi és. Tanmateix, si el retrobéssim ara, allà on sigui, li explicaríem la situació actual del mar. No ens costa gens imaginar quina seria la seva reacció. Li faríem mal. S’han reduït considerablement, per manca d’exemplars, les captures de peix blau. Ha disminuït la flota de barques de pesca -al contrari que les d’oci- als ports catalans. Les colònies de corall vermell es troben en perill d’extinció. De garotes -eriçons de mar- és gairebé impossible trobar-ne si no és fent immersió submarina, cosa inaudita en el passat. Els gratonells i les patallides que, quan érem nens, descobríem sota els esculls, han gairebé desaparegut. Les magnífiques esponges i estrelles de mar s’han convertit en somnis irrecuperables. I, per si no fos prou, de petits i despistats pops, que no fa pas tant abundaven en els seus hàbitats naturals, avui dia se n’entreveuen ben pocs. Què és el que ha provocat aquestes transformacions, cap a pitjor, en els ecosistemes marins, en comparació amb seixanta, o cinquanta, anys enrere? Segons els experts, cal assenyalar, principalment: el 17

canvi climàtic, la sobreexplotació del mar, la contaminació de les aigües i, també, determinades directrius polítiques donades des de despatxos per individus que no havien trepitjat mai una llotja, ni potser una barca. Un cas simptomàtic. Durant un temps, a la zona del Cap de Creus, vingueren embarcacions d’altres ports mediterranis, amb la intenció de pescar-hi. Tenien tots els permisos per a fer-ho. Com és evident, les captures augmentaren fortament. I el resultat de tot plegat fou que la població de peix blau a la demarcació disminuí de manera important. Mai més s’ha recuperat. El passat vint de desembre de 2018 començà una nova aturada biològica de pesca a la costa catalana. L’objectiu és aconseguir que el peix blau, sardina i anxova, tingui temps de respirar i es refaci una mica. Els pescadors, tanmateix, no se’n refien gens de la veda. Per les experiències que tenen d’anys anteriors, saben que, quan tornin en mar al cap d’un mes, no notaran diferències en les captures, ja prou dolentes darrerament. Creuen que les solucions han de venir per altres vies.

Els pescadors són els que més coneixen i els que més cura tenen del mar. Se l’estimen. És la seva vida. Aquesta estima, es pot observar en molts mariners jubilats que, tot i patir les xacres pròpies de l’edat, encara s’acosten cada dia al port del poble a veure les barques, la subhasta i l’ambient. Ho necessiten com l’aire que respiren. És el seu petit món. I s’hi aferren. Les coses han canviat molt, però. Antany, per exemple, era normal que l’ofici de pescador es transmetés de pares a fills. Es llegaven coneixements, racons marins, secrets i experiències del mar d’una generació a l’altra. Era una herència d’un gran valor que vinculava per sempre més a la professió. Aquest relleu vital també s’ha perdut. Amb comptades excepcions. El mar ens està passat factura dels mals tractes que li donem. S’està morint. PERE JUHÉ I ORIOL

UN LLENGUATGE NOU

’Oriol anava a l’escola del poble més proper: les seves notes sempre eren baixes, llevat del dibuix, llavors era el primer de la classe. Tenia blocs plens de cavalls, vaques, gossos, ocells...una autèntica col·lecció d’ animals, tractats amb tant realisme, amb tanta vida i moviment, que sorprenia al professor i a totes les persones que l’havien vist. L’Oriol si no dibuixava s’entretenia badant: li agradava no fer res i mirar els camps, el cel, les muntanyes. Això preocupava els seu pares que volien veure’l més actiu, també que estudiés per millorar les seves notes. Però a l’Oriol solament l’interessava dibuixar i badar. Per raons econòmiques la família es traslladà a una ciutat industrial. L’Oriol ja no badava, aquell entorn no captava la seva atenció. Les seves notes varen millorar en totes les matèries. L’Oriol va tenir accés a museus i esglésies. A la catedral de Vic va descobrir les pintures de Sert. Aquella sensació de força i moviment, aquells muscles tensos, marcats, que denoten esforç, l’harmonia de les masses, i aquells tons entre ocres semi daurats i marrons el varen impactar. Totes aquelles visites li varen revelar un món desconegut . L’Oriol va anar a una escola de pintura: allà estudià els clàssics. Imitava amb encert la delicada filigrana de les puntes i la fràgil transparència dels tuls. L’Oriol abandonà l’escola per buscar el seu propi estil. Va investigar diverses formes d’expressió però no es trobava a ell mateix. Un dia va pintar un quadre petit, un paisatge imaginari, i el va sorprendre la sensació de pau que li transmetia. Llavors li varen venir a la ment i a les mans tots aquells colors que havia engolit a la seva adolescència: aquells colors de cel i postes de sol, de camps i muntanyes i les creatures que hi habitaven. I va plasmar a les seves teles ratlles que insinuaven cavalls i ocells i colors esclatants. Tot era imprecís però tot respirava vida. Havia tornat als seus orígens i es va trobar a ell mateix. Les seves teles revelaven un llenguatge nou, tenien la força de la comunicació, expressaven l’essència de l'art. CARME JORBA

NIT DE CAP D'ANY A LLEDONERS

n nom, aquest de Lledoners, molt desconegut per la majoria de nosaltres fins no fa gaire. Passat Manresa i camí de Solsona al terme de Joan de Vilatorrada, s'hi troba la presó de Lledoners. Allà hi ha set dels nostres presos polítics. En una gran esplanada on no vaig veure cap lledoner. (Era fosc i el cel era més estrellat que el de Barcelona, però menys del que m'imaginava. I la lluna minvant no hi era). Vam arribar-hi abans de les 9 del vespre i vam poder sentir el crit de “Joanbonanit” que cada dia a la mateixa hora, dóna la bona nit als nostres presos i ells li contesten.

Un mur espinós separa el recinte de l'esplanada on es concentra la gent. Cada dia n'hi ha de gent, però la Nit de Cap d'Any, més. Tothom molt abrigat (la temperatura era d'un grau positiu), cridava: " No esteu sols, Llibertat presos polítics, Independència, Els Segadors”. Tot molt fort perquè en la distància que ens separava ho poguessin sentir i sí, de tant en tant, es veia moure's un braç en una finestra i es feia un silenci sepulcral, llavors, des de la llunyania vam sentir un: "Bona nit, gràcies per venir". A l'esplanada on es concentrava la gent, un gran arbre de Nadal il·luminat, amb un pessebre als peus i un caga tió. Al costat i des d'un camió, un gran estel platejat brillava de cara al centre penitenciari. Un petit escenari feia d'altaveu de lectures de cartes dels presoners i cançons, entremig d'altres missatges encoratjadors. Uns pins escadussers lluïen llaços grocs i pancartes.

Es va fer l'hora de sopar: sopar de carmanyola, entrepans, fruits secs...que cadascú es portava. L'anècdota natural i distesa la vam protagonitzar la meva néta Jordina i jo mateixa, al tenir la necessitat de fer un riu. Lluny de l'escenari i, entremig de cotxes envoltades de foscor, vam pensar de fer la "feina", però amb el cul a l'aire ens vam adonar que, molts cotxes per resguardar-se del fred, estaven ocupats! Suposo, però, que pels nostres "darreres" ningú no ens va conèixer. Quan ja ens havíem fet passar una mica la gana i el fred, dins del cotxe, es va fer l'hora de les campanades i aquestes van sonar amb un nom dels presos i preses per a cada una d'elles i d'ells. I, després les cançons, també triades des de dins del seu captiveri: Lluís Llach, els Pets, Txarango, Sisa, Beatles i un llarg etc. La gent, la foscor, el fred, alguna llanterna o mòbil i algun foc que espurnejava em feren pensar, lleugerament esperançda, en un futur més lliure i digne. Sembla que algú va intuir els meus pensaments i uns petits fanalets encesos s'enlairaren cap al cel fent enfosquir els estels i creant un moment màgic, encara que trist. Molt trist, perquè la humiliació, la ràbia, la impotència, la injustícia de tot plegat, no van desaparèixer. Uns focs artificials van fer aparèixer estrelles vermelles damunt dels nostres caps que, des de dins de la presó, imagino van agrair emocionats, els nostres polítics. Espero que la fi d'aquest any acabat d'encetar el puguem celebrar amb els nostres anhels de llibertat aconseguits...! Text i fotos: M. DOLORS NAT I PINYOL

XERRAMECA LAPIDÀRIA (Venjança)

quell dia al cementiri del poble hi va haver un bon enrenou. Havia mort la Pepita del Feliciano i tots van acudir a l'enterrament. En acabar la cerimònia, les converses dels presents havien canviat el to, i és que no n'hi havia per menys. Vegeu com va anar la cosa. En aquell mateix indret, davant per davant d'on des d'ara descansaria la Pepita, feia encara no dos mesos que hi havien enterrat el Feliciano, el seu home. En aquella ocasió, la Pepita, va fer posar a la làpida del nínxol aquesta inscripció: Aquí dorm el meu marit Per fi sé a on passa la nit El que ella no sabia, era quina una n'hi preparava el seu home i poc es pensava que ben aviat rebria la resposta a aquell seu epitafi tan intencionat. El Feliciano, que se les sabia totes, havia deixat en vida una làpida feta, acompanyada d'una nota testamentària dirigida als seus hereus, amenaçant de desheretar-los si no es feia efectiva la seva última voluntat: que s'instal·lés la làpida arribat el moment. I el moment havia arribat. Havia mort la Pepita. Com que encara no havien transcorregut els dos anys de rigor per poder obrir el panteó i allotjar-hi un nou inquilí, els fills del Feliciano i la Pepita, en aquesta ocasió, no tingueren cap més remei que contractar un altre departament a on enterrar la dona, en el qual, seguint al peu de la lletra les últimes voluntats del Feliciano, hi posaren la segona làpida. Naturalment, el dia de l”enterrament de la Pepita, tothom va poder llegir amb claredat el que resava la inscripció: Aquí descansa la meva dona freda com sempre. Cal recordar que els dos panteons, per aquestes coses que a vegades té la vida resten l'un davant de l'altre. Quan hom passa per aquella secció pot veure clarament aquella xerrameca lapidària. ...i així s”explica doncs, com aquell dia de l'enterrament de la Pepita, els veïns del llogarret varen tornar a casa amb més rialles que no plors. MONTSERRAT GIRALT

EL NOM I LA COSA ELS NÚMEROS DE LA SORT

ol passar que, cada any, l’acabem i el comencem parlant-ne per algun motiu, de la loteria. Fins i tot, a cada poble, entre les històries que corren entre veïnat, solen haver-hi anècdotes de famílies que de pobres passaren a riques, sabent invertir en negocis els diners del premi caigut del cel. Altrament, també s’hi parla de persones afavorides per la loteria que s’aviciaren al luxe i acabaren en la ruïna moral més lamentable. A més a més, els diaris d’aquestes dates ajuden el comentari, inclús des de la primera pàgina. I abunda el personal addicte a les loteries que s’ho passa d’allò més bé fent projectes en què emprarien els diners si els tocarà la sort grossa. A voltes les intencions d’aquests devots són entendridores. En la cua de l’administració on jo compre l’única butlleta de l’any, un desconegut de la meua edat em contava brillant-li els ulls de content que a ell li agradaria, si la sort l’hi acompanyava, poder alleugerir la hipoteca del taller que regenten els seus fills... No debades diuen els entesos que la venda de loteria creix en èpoques de crisi. Sí: la clientela que acudeix a les administracions de loteria són gent modesta que es pot permetre balafiar algun bitllet, només algun bitllet dels més habituals; els rics de veritat, no. Aquests altres, aspiren a més: com que el que esperen del diner és sobretot el poder omnímode que els atorga, no s’acontenten amb les quantitats que prometen les millors loteries, i troben més rendible evitar de pagar impostos enviant els seus milions al més segur dels paradisos fiscals que tenen a l’abast. O bé recolzant amb els seus diners i influències els polítics afins. Ja se sap: “Poderoso Caballero es don Dinero”, cantava aquell cínic a estones –però sempre enorme escriptor- de Quevedo. I el lector també recordarà possiblement els versos tan antics del nostre burleta Anselm Turmeda, allò de l’”Elogi dels diners”, que va popularitzar Raimon. Evidentment, la loteria té l’atractiu del guany fàcil; no demana cap esforç especial ni perseverança, com passa amb el guany merescut. És fruit sobretot de l’atzar, un invent en estat pur. Per això si algú vol llevar-li importància a un èxit aconseguit, s’excusa dient “m’ha tocat la loteria”, encara que sovint siga un guany realment merescut. Abans, quan encara era freqüent a les cases pobletanes que es criaren animals per a auto-abastir-se de proteïnes, s’usava en situacions similars l’expressió “li ponen totes les gallines”.

En fi, l’enganyifa benigna de la loteria s’ha convertit en un element socialitzador com ho és entre els menuts, posem per cas, la fantasia dels Reis Mags. O no? Llevat dels quatre rics de torn, tots -i totes- participem, per un motiu o per un altre, en l’”engany”. I siga quin siga el nostre nivell socio-cultural. Conec el cas d’un reconegut filòsof valencià, Francesc Alcaide, que era un jugador assidu de les butlletes. Li tocà de viure els anys quaranta i cinquanta, la dura postguerra, sent catedràtic a la Universitat de València, i sempre que podia es refugiava en alguna fonda de Dénia, ciutat i paisatges dels quals s’havia enamorat. Però, per fi, gràcies a la loteria, va poder fer-se una casa a les Rotes, el paratge denier més cobejat. ANTONI PRATS

********* REFLEXIÓ, Guerra nuclear

ns dies abans de les festes nadalenques (ara ja no es parla pas de solstici d'hivern, ni de les festes paganes que el cristianisme es va apropiar, ni de l'acabament d'un cicle, etc.), Putin va dir que una guerra nuclear era possible! I es va quedar tan tranquil. Si aquesta guerra es dugués a terme, em sembla que pocs humans la sobreviurien. El que es segur és que la natura: la terra, el mar, el sol, la lluna, els estels... continuaren fent el seu camí sense nosaltres. Que "Déu" ens agafi ben confessats! M. DOLORS NAT I PINYOL

POESIA ORACIÓ LAICA A MARGARIDA XIRGU

D’esquena al foc i dintre l’escenari, el teu art no es quedava a mig camí. La joventut tenia un escenari, i una drecera sempre és bon camí. Es perd l’astut que passa blanc per negre i, de fet, la taquilla és l’únic blanc. El teu talent ens consta en blanc i negre, i el d’altres no el veiem negre ni blanc. Tenies al punt just dues caretes, i els marges del teu art són en el temps. Avui el món s’emprova mil caretes que eren indesitjables al teu temps. Els còmics se serveixen del teatre, mentre que tu servies el Teatre. Joan Brossa

Nota: Sonet publicat en diferents programes de mà amb motiu de l’homenatge a Margarida Xirgu, organitzat per l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya. Abril de 1994.

OPINIÓ EL PRIMER DETECTIU

n una ciutat de l'antiga Grècia, propera a la polis de Corint, s'havien produït un seguit de crims que van commocionar la població. El tirà, decidit a castigar el culpable dels fets, i aconsellat pel general de l'exèrcit, va ordenar la detenció de tots aquells que, segons els criteris morals i ètics, poguessin ser considerats sospitosos. Finalment, no sent capaços d'aclarir i determinar un culpable, es va decidir castigar un dels empresonats i el van penjar. La resta de sospitosos van ser alliberats. L'endemà es va trobar un altre cos mort en les mateixes circumstàncies i amb les mateixes ferides que la dels assassinats anteriors. Amb la població alarmada i decidit a trobar el criminal d'una vegada per totes, el tirà va fer cridar el Savi de la ciutat i li va explicar el problema. L'home li respongué: -L'Estat es pensa que ho sap tot i, quan decideix actuar d'una manera determinada, creu que aquesta serà la millor de totes, i no pas perquè ho hagin analitzat i estudiat prèviament, sinó simplement perquè es pensen que són infalibles i que la força els donarà la raó. Per descobrir la veritat, primer de tot has de buscar i trobar aquell que sigui capaç de resoldre els problemes i els enigmes que amaguen i que ens guien cap a aquesta veritat. Amb els crims dels quals parles, passa el mateix. Llavors li va explicar una història. "El poble de Lumpesa es va aixecar aquell matí amb il·lusió, perquè aquella tarda estava prevista la festa de blat, on podrien menjar, beure, escoltar música, ballar o assistir a alguna obra de teatre i celebrar que la collita havia estat bona. Els ciutadans que sortiren al carrer podien veure com brillava el sol, com avançaven els núvols negres que hi havia a l'est o les passes d'aquell xai perdut que, venint de l'est, pel camí de la sèquia, arribava tot mullat a l'àgora. El terra era ple de brossa de palla i d'herbes i la gent, enfeinada, anava amunt i avall a fer les seves tasques, tot esperant la festa de la tarda. El tirà de la ciutat, sortint al carrer i plantant-se al mig de l'àgora, va preguntar als ciutadans que passaven per allí: -No sé si tindrem una bona festa aquesta tarda. Creieu que avui plourà?

El militar el va mirar i va dir: -Avui he sortit sense capa, per tant no hauria de ploure, i si plou buscaré el culpable i manaré castigar-lo. El més babau del poble va estendre la ma i va dir: -Ara no plouUn de més espavilat, va aixecar la vista i va veure com brillava el sol. -De moment fa sol, no crec que plogui- va dir El ciutadà següent, mirant cap a l'est, va poder veure els núvols negres que hi havia i va avisar pessimista: -Veig núvols a l'est, això vol dir que plourà. El mateix tirà, en veure el xai que arribava de l'est pel camí de la sèquia tot mullat, es va entristir. -Aquest xai perdut ve de l'est i arriba tot mullat. Potser haurem de cancel·lar la festa. Els veïns es van esverar. -Pels déus! Amb la il·lusió amb que hem esperat que arribés aquesta tarda. No podeu fer alguna cosa? Per poder estar segur de què s’hauria de fer, el tirà va cridar al filòsof de la ciutat. -Tu que saps fer les preguntes adients i et mires el món amb saviesa, ens podries dir si aquesta tarda plourà? El filòsof es va passar la mà per la barba i va rumiar una estona. Després va estendre la mà: -De moment, no plou. Va aixecar la vista: - I, de moment, fa sol. Va mirar cap a l'est. -Però veig uns núvols negres i densos cap a l'est. Després, ajupint-se, va agafar un bri de palla i gespa del terra i el va fer voleiar. -El vent empeny cap al sud, i amb força. El filòsof va rumiar uns segons i digué: -Crec que puc afirmar que avui no plourà al nostre poble. El tirà va aplaudir content i el va felicitar. De sobte, es mirà el xai i va preguntar, desconfiat. -I què me'n dius del xai? Ve de l'est i està tot xop. Es filòsof respongué: -Tens raó. Efectivament el xai ve de l'est i està xop, però també ve del camí de la sèquia. Si el mireu bé, porta arrapada al cos alguna de les algues que cobreixen l'aigua de la sèquia. El pobre hi ha caigut

dins i ha tingut la sort de poder sortir-se’n. Si els déus no canvien de parer, nosaltres avui no ens mullarem." Quan el Savi va acabar de contar la seva història, el Tirà li va preguntar: Així doncs el filòsof d'aquest relat la va endevinar i no va ploure? El Savi va respondre: -Efectivament, la va endevinar. Però tingues en compte que també la van endevinar tots aquells que havien dit que no plouria. A vegades no n'hi ha prou de creure's les opinions dels altres, perquè sempre tenen l'afortunada possibilitat d'encertar-la sense més ni més. L'important és saber buscar la veritat i aportar les raons necessàries que donin sentit a aquesta veritat. Això farà que no ens conformem tan sols amb el que desitgem, amb les casualitats de la vida o amb l'encert afortunat de la gent. -Així doncs, què faria amb els crims que estem patint a la ciutat?va preguntar el tirà. -Primer de tot, descartaria el soldat perquè té el cervell a l'espasa i això no porta enlloc. Després buscaria aquella persona capaç de saber mirar-se la mà, de saber mirar el cel, de buscar el nord, el sud, a l'est i a l'oest, d'agafar tot el que trobi al seu entorn que el pugui ajudar a treure conclusions i, sobretot, que no vegi aigua de pluja en el xai que ha caigut a la sèquia. -I qui és aquesta persona capaç de fer tot això?- va preguntar el tirà. -Doncs tu mateix si amagues l'espasa i et poses a pensar en tot el que t'he dit. El Savi, seguint el protocol, el va saludar educadament i va tornar cap a casa seva. Cal suposar que el tirà va entendre la lliçó, perquè al cap de pocs dies va descobrir qui era l'autor dels crims i el va fer agafar amb tota mena de proves i evidències. CARLES FARRÉS I PINÓS

HO SABÍEU? EL XIPRERET COMPLEIX QUARANTA ANYS

ls dies passen de pressa, massa de vegades. Sembla ahir, però aquest mes de gener de 2019, amb el número 431, el Xipreret enceta l’any XL de la seva trajectòria. El nostre estimat butlletí va néixer el mes de gener de 1980 (el segle passat), de la mà de l’Antoni Mesa i família. L’editorial d’aquell primer número que portava per títol: Aquest és el nostre propòsit, començava així: “El propòsit d’establir un contacte periòdic amb els nostres socis i simpatitzants, informant-los de les activitats i projectes i compartir il·lusions i realitats”... i aquest segueix sent el nostre propòsit, el dels qui avui seguim la tasca començada ara fa quaranta anys i que també esmentem en l’editorial d’aquest mes.

Xipreret era, en els seus inicis, un quadern ben modest, de només vuit pàgines, però suficient, aleshores, per la missió que tenia encomanada. Dos anys més tard se’n va fer càrrec un equip de redacció, que, amb el temps, com és natural, ha anat canviant de membres i, a poc a poc, també ha crescut en nombre de pàgines. Quan en el núm. 266 del mes de gener de 2004, us comentava, des d’aquest mateix apartat, que iniciàvem l’any XXV de la seva publicació, ja havíem arribat a les vint-i-vuit pàgines. En l’actualitat encara ha crescut una miqueta més: són trenta dues les planes que omplim en cada exemplar, a més a més de les quatre de les cobertes, i hi ha vegades que hem de fer veritables equilibris de composició, ja que en necessitaríem alguna altra per encabir-hi tots els continguts. Els qui ens llegiu regularment haureu observat que guardem un ordre en la col·locació dels articles. Els apartats corresponents sempre segueixen aquesta línia: Agenda, Editorial, Portada, Converses, Ateneu (on us comentem les activitats dutes a terme durant el mes anterior), Col·laboracions (un espai per publicar els articles que ens

vulgueu fer arribar), Poesia, El nom i la cosa, Opinió i Ho sabíeu? Vam pensar que així potser ho tindria més fàcil el possible lector per accedir al contingut que desitgés. Intentem també cuidar la qualitat dels textos, procurem que la seva redacció sigui com més acurada millor, i sempre que pot ser, intercalem fotografies o imatges adients al tema tractat. Per ser fidels als orígens, hem seguit treballant amb el format que van idear els seus creadors, i el cert és que ens agrada força. El que si que el milloraria, i molt, és poder-lo editar en color; de vegades hi ha fotografies que són precioses i quan les passem a escala de grisos perden qualitat, però això és quelcom impossible a causa del seu elevat cost. No podem assumir-ho, si no creix la pobra subvenció que ens arriba o que creixi l’ingrés pel nombre de socis. De qualsevol manera, si teniu alguna idea al respecte, no dubteu de fer-nos-ho saber. Fer que el Xipreret vegi la llum cada mes no és una tasca fàcil. Tot just en tanquem un, que ja hem de començar el proper. De vegades no ens arriben a temps els comentaris de les activitats, pot passar que ens faltin col·laboracions, o que, de sobte, ens en sobrin. Intentem publicar tot el que ens feu arribar (tenim en compte un mínim de qualitat i que sigui respectuós quant a les opinions), però, per si de cas no ho aconseguim, us demano disculpes en nom del consell de redacció. Estem contents d’haver arribat a la XL edició del Xipreret i dels quatre cents trenta butlletins anteriors a aquest. I ens sentim satisfets quan cada mes tenim a les nostres mans un nou exemplar que hem confeccionat amb el màxim d’interès i que us fem arribar amb il·lusió. Esperem i desitgem que, vosaltres, en llegir-lo, us trobeu ben informats i passeu una bona estona. ANTÒNIA CALDÉS

Nota: Aquest mes, a la pàgina següent, reproduïm la portada del primer número del Xipreret que veia la llum el gener de 1980. Es tracta d’un dibuix de Manuel D. Barnades de 1975, que representa l’edifici de l’Harmonia, la plaça de Josep Bordonau i l’inici del carrer del Xipreret.

BIBLIOTECA US RECORDEM QUE PODEU DISPOSAR DELS LLIBRES DE LA BIBLIOTECA. TAMBÉ, SI US VE DE GUST, VENIR A L’ENTITAT A CONSULTAR-LOS.

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Antònia Caldés, Carles Farrés, Montserrat Giralt, Carme Jorba, Pere Juhé, Jaume Marzà, M. Dolors Nat, Antoni Prats,

Amb la col·laboració de:

Miralls, armaris, i accesoris de bany Ceràmiques i Gres Griferies i sanitaris Escalfadors a gas i termes elèctrics Accesoris de coure i llautó per lampisteria Tubs de coure, ferro, P.V.C. i politilé Calderes, radiadors i accesoris per a calefacció C/. Major, 9 – 08901 L’HOSPITALET DE LL. Teléf. 93 337 00 70 – Fax 93 261 24 49 E-mail: awyca@awyca.com · www.awyca.com

Amb la col·laboració de:

ANUNCI MONRÓS HAN DE POSAR EL QE TINGUIN PREPARAT